Archivo de la etiqueta: guerra

Ho reconeixen les institucions del capital: sota el capitalisme venen temps molt durs

Deja un comentario

Carta Setmanal 935 per descarregar en PDF

La solució dels problemes exigeix en primer lloc conèixer la seva causa. Els greus problemes socials, que pateix la majoria de la població que és la classe treballadora, són el resultat de la forma de gestionar el capitalisme o, per contra, deriven de la seva naturalesa intrínseca? Si identifiquem el capitalisme com una màquina, els problemes venen de la forma de manejar-la o és la màquina mateixa la que inevitablement els provoca i cada vegada més?

Les institucions del capital fan una intensa tasca propagandística, per ficar al cap de la gent la idea que el capitalisme és la millor manera de producció possible i que els problemes només es deuen a desajustos de gestió, fàcilment resolubles amb algunes correccions (el contingut de les quals és, en essència, atacar les conquestes obreres i democràtiques). Dues de les institucions imperialistes més importants, l’FMI i el Banc Mundial (BM), que expressen la dominació del capital financer estatunidenc, sens dubte estarien encantades de publicar informes sobre el feixisme futur que l’espera a la humanitat sota el capitalisme. Tanmateix, dir això implicaria aprofundir més en el seu desprestigi, mentre la realitat els contradiria immediatament, els contradiu ja. De manera que es veuen obligades a reconèixer que venen temps durs.

El conte de la lletera del capital rau en el mite que, gràcies a la lògica capitalista, hi ha d’haver un elevat creixement que, posteriorment, segueix la narració, ha d’estendre benestar al conjunt de la societat. Però el càntir es trenca en el misteriós moment inicial: no, no es pot preveure un creixement considerable, sinó al contrari. Així ho reconeixen tant l’FMI com el BM.

FMI: “Cap a un empitjorament de la situació”

L’FMI, en el resum executiu d’un informe publicat aquest mateix mes d’abril, reconeix: “Els tènues senyals a començaments de 2023 que l’economia mundial podria aconseguir un aterratge suau -amb inflació a la baixa i creixement ferm- s’han dissipat, enmig d’una inflació persistentment alta i de les recents turbulències en el sector financer”.

A continuació explica la causa… lligada expressament a les seves polítiques, a les polítiques de l’imperialisme: “Aquestes anèmiques perspectives es deuen a l’orientació restrictiva de la política monetària que és necessària per reduir la inflació, a les conseqüències del recent deteriorament de les condicions financeres, a la guerra que es lliura a Ucraïna i a la creixent fragmentació geoeconòmica”.

I finalitza detallant aquests aspectes: “Els riscos per a les perspectives estan molt esbiaixats cap a un empitjorament de la situació, i les probabilitats que es produeixi un aterratge brusc han augmentat notablement. La tensió en el sector financer podria amplificar-se i el contagi podria estendre’s, debilitant l’economia real en registrar-se un marcat deteriorament de les condicions de finançament i obligant els bancs centrals a reconsiderar la trajectòria de les seves polítiques. En el context de majors costos d’endeutament i menor creixement, els focus de sobreendeutament sobirà podran expandir-se i tornar-se més sistèmics. La guerra a Ucraïna podria intensificar-se i provocar més escalades dels preus dels aliments i l’energia, amb el consegüent augment de la inflació. La inflació subjacent podria resultar més persistent del previst, i per combatre-la es necessitaria un enduriment monetari encara més gran. La fragmentació en blocs geopolítics té el potencial de generar quantioses pèrdues del producte, en particular a causa dels seus efectes en la inversió estrangera directa”.

BM: “Dins de poc podríem estar davant d’una dècada perduda per a tothom”

David Malpass, President del Banc Mundial, explica la situació: “Actualment, gairebé totes les forces econòmiques que van impulsar el progrés econòmic estan en retrocés. En la dècada anterior a la COVID-19, una desacceleració global de la productivitat, que és fonamental per al creixement dels ingressos i l’augment dels salaris, ja s’afegeix a les preocupacions sobre les perspectives econòmiques a llarg termini. En aquesta dècada, s’espera que la productivitat total dels factors creixi al seu ritme més lent des del 2000. El creixement de la inversió s’està debilitant: la mitjana del període 2022-24 serà la meitat de la mitjana de les dues dècades anteriors.

A més, identifica les conseqüències… de les seves polítiques; és a dir, la responsabilitat de les seves polítiques en el dantesc escenari que reconeixen: “els retrocessos en el capital humà provocats per la crisi sanitària, el tancament d’escoles i les pèrdues d’aprenentatge tindran efectes a llarg termini en el creixement del producte potencial“.

La conclusió és demolidora: “dins de poc podríem estar davant d’una dècada perduda, no només per a alguns països o regions com ha ocorregut en el passat, sinó per a tothom (…) s’espera que la taxa de creixement potencial mitjana del PIB (la taxa de creixement teòrica que una economia pot sostenir a mitjà termini sobre la base de les taxes d’inversió i productivitat, sense córrer el risc de patir una inflació excessiva) caigui un 2,2 % anual d’aquí al 2030, el nivell més baix de les tres últimes dècades,  és a dir, per sota del 2,6 % del període 2011-21. Aquesta és una caiguda pronunciada de gairebé un terç de la taxa del 3,5 % que va prevaler en la primera dècada d’aquest segle”.

El caràcter crònic de la crisi del capitalisme

Que l’FMI i el BM reconeguin les greus perspectives que se cernin sobre l’economia mundial és una dada important. Per suposat, ambdós organismes plantegen que existeix la possibilitat d’ evitar el pitjor escenari, a través de l’ aplicació d’ una sèrie de polítiques el contingut de les quals és conegut: eliminar les traves a l’ acumulació capitalista que suposen les conquestes obreres i democràtiques, les conquestes que proveeixen certa seguretat, certes garanties per a les condicions de vida de la majoria. No obstant això, es pot esperar que aquestes polítiques facin possible un nou redesplegament del capitalisme a escala mundial?

A aquesta pregunta s’ha de respondre integrant el balanç empíric de la seva imposició -de la qual ja hi ha una larguíssima experiència- i la fonamentació teòrica. Respecte al primer, les polítiques que exigeixen l’FMI i el BM venen de lluny. En particular es rellancen des dels primers anys setanta, i es va desplegar el cas xilè, on s’imposen a través de la dictadura que va assolar el país des de l’11 de setembre de 1973. Les seves conseqüències socials es deixen sentir cada dia: atur, precarietat, atacs als serveis públics d’ensenyament, sanitat, etc. Però, s’aconsegueix amb aquestes polítiques impulsar efectivament el procés d’acumulació capitalista?

Si repassem retrospectivament les últimes dècades, amb què ens trobem? Què significa que, per a aquest 2023 i els anys següents, hi hagi un risc de crisi o, en tot cas, l’absència de nivells considerables de creixement? Suposa que l’economia mundial sigui presidida per una successió de crisi (com la dels primers setanta i la que esclata en 2007-2008), sense que entre elles hi hagi fases que veritablement puguin caracteritzar-se com a expansives. Això és, una sort de crisi crònica del capitalisme que culmina el que, fa cent anys ja, Lenin va explicar identificant l’estadi imperialista que llavors arrencava com la fase suprema, última, d’aquesta manera de producció basat en l’explotació de la classe treballadora.

La fonamentació teòrica és clara: el capitalisme és contradictori perquè els seus problemes no venen de l’exterior, sinó que s’originen en ell mateix. Però no és només que sigui contradictori, sinó que és creixentment contradictori: els problemes no deixen d’aguditzar-se. Això obeeix a una llei que el regeix, de la mateixa manera com en el camp de la física hi ha la llei de la gravetat. Es tracta de la llei del descens tendencial de la taxa de guany, taxa que és la força impulsora de l’acumulació. Per tant, els problemes socials no són el resultat d’una forma de gestionar el capitalisme, sinó que deriven de la seva naturalesa intrínseca.

Cap a on ens encaminem? Hi ha sortida? Socialisme o barbàrie

El motor de la història és la lluita de classes, quina altra cosa si no podria ser-ho? En conseqüència, en funció de com es desenvolupi ella es poden identificar diferents escenaris, en particular dos.

La supervivència del capitalisme aguditza cada vegada més els problemes, com ja ve fent: pandèmia, inflació, guerra. Hi ha un pla en què això s’aprecia amb claredat: el 2022 de nou s’ha desbocat el crèdit. Als Estats Units han augmentat els préstecs bancaris 1,5 bilions de dòlars, quantitat que inclou, com abans de 2007, un elevat pes dels de baixa qualitat, de manera que el deute corporatiu subprime ha assolit els 5 bilions de dòlars, un 40% del total. I com que amb aquest deute es financen activitats molt especulatives, s’exacerba una situació general d’incertesa en què augmenta el risc d’una nova crisi internacional. Per exemple, les sol·licituds de fallida s’han disparat: 42.368 al març, un 17% més que l’any anterior. Sabem el corol·lari de tot això, polítiques que busquen un augment del grau d’explotació de la classe treballadora, únic mitjà en última instància per mirar de contrarestar la tendència descendent de la taxa de guany. És a dir, una barbàrie cada vegada més gran.

Però hi ha un altre escenari: l’actuació conscient de la classe treballadora que, organitzada de forma independent de les institucions del capital, intervé en el terreny que li és propi, el de la defensa incondicional de les reivindicacions, fins al final. És a dir, el que toca ara, sabent, en tot cas, que això exigirà més aviat que tard una ruptura amb l’ordre burgès, incapaç ja d’admetre en el seu si les conquestes arrencades en altres períodes. Un procés que té en l’horitzó l’única alternativa a la barbàrie capitalista, que és la transició socialista a una societat sana, presidida per l’apropiació col·lectiva dels mitjans de producció per fer possibles les legítimes aspiracions de la majoria.

La concreció d’això pren la forma avui i aquí del combat contra la guerra i la seva altra cara, la guerra social que el capital desplega contra la majoria. Combat que pren formes molt elevades en experiències com la francesa per la retirada de l’atac a les pensions de Macron o la pròpia lluita en defensa del sistema públic de pensions aquí.

Lo reconocen las instituciones del capital: bajo el capitalismo vienen tiempos muy duros

Deja un comentario

Carta Semanal 935 en catalán

Carta Semanal 935 para descargar en PDF

La solución de los problemas exige en primer lugar conocer su causa. Los graves problemas sociales, que padece la mayoría de la población que es la clase trabajadora, ¿son el resultado de la forma de gestionar el capitalismo o, por el contrario, derivan de su naturaleza intrínseca? Si identificamos al capitalismo como una máquina, ¿los problemas vienen de la forma de manejarla o es la máquina misma la que inevitablemente los provoca y cada vez más?

Las instituciones del capital hacen una intensa labor propagandística, para meter en la cabeza de la gente la idea de que el capitalismo es el mejor modo de producción posible y que los problemas sólo se deben a desajustes de gestión, fácilmente resolubles con algunas correcciones (cuyo contenido es, en esencia, atacar las conquistas obreras y democráticas). Dos de las instituciones imperialistas más importantes, el FMI y el Banco Mundial (BM), que expresan la dominación del capital financiero estadounidense, sin duda estarían encantadas de publicar informes acerca del halagüeño futuro que le espera a la humanidad bajo el capitalismo. Sin embargo, decir eso implicaría ahondar más en su desprestigio, en tanto la realidad les contradiría inmediatamente, les contradice ya. De modo que se ven obligadas a reconocer que vienen tiempos duros. Sigue leyendo →

És el pla de Pau del Govern Xinès un possible avenç?

Deja un comentario

Carta Setmanal 933 per descarregar en PDF

Alto el foc immediat, eliminació de les sancions, despeses militars per a pressupostos socials!

El dia 24 de febrer d’aquest any, és a dir un any just després que l’exèrcit de Putin envaís Ucraïna, el govern Xinès va presentar un pla de pau, sota la forma d’un “Document polític de 12 punts”.

Voldríem fer una crida a l’atenció sobre els punts 3, 4 i 10 (d’altra banda, el conjunt dels 12 punts són d’accés públic).

El punt 3 es titula “Cessament de les hostilitats”, amb l’objectiu d’un “alt el foc complet”, la qual cosa implica, com diu aquest punt, “reprendre el diàleg entre Ucraïna i Rússia”.

El punt 4 es desenvolupa sobre la necessitat d’establir immediatament “negociacions de pau”

El punt 10 se centra en la condemna a les “sancions unilaterals” o sigui, en particular, a les sancions contra Rússia.

Recordem que, immediatament -de fet, el mateix dia- el president dels Estats Units Joe Biden, el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg i el comissari europeu encarregat de relacions internacionals, Josep Borrell, es van pronunciar -per aquest ordre – en contra del pla, sense cap matís i acusant el govern xinès d’inclinar-se per Putin. Anteriorment una ben orquestrada campanya de premsa denunciava que Pequín lliurava armes a Rússia (d’altra banda 30 països -entre ells Espanya- lliuren armes a Ucraïna, particularment en el marc de l’OTAN i amb el suport i dispositiu financer de la Unió Europea)

Des de fa més d’un mes, a nivell diplomàtic, el govern de Xi Jinping es presenta com a defensor de la pau, quan totes les institucions internacionals -com l’OTAN, l’ONU, la Unió Europea- i tots els governs dels 30 països de l’OTAN multiplicaven els seus plans de guerra, de rearmament, d’introducció d’una veritable economia de guerra. No sense múltiples contradiccions a cada país, i amb greus conseqüències per als treballadors europeus, grans víctimes de la guerra.

Per exemple als Estats Units, hi ha una veritable discussió pública, a la premsa i entre els principals dirigents polítics, tant del Partit Demòcrata com del Republicà, sobre la conveniència de seguir “ajudant Ucraïna”, quan més de 100.000 milions de dòlars han estat enviats, sobretot en armament, i se n’anuncien d’altres. Les veus que s’oposen a aquesta despesa quan al país la sanitat, l’educació, les infraestructures estan per terra, es multipliquen i no només entre la població, sinó entre dirigents al màxim nivell. Per exemple, múltiples diputats de l’ala Sanders de Partit Demòcrata s’han pronunciat clarament contra l’enviament d’armes. De moment Biden ha imposat la seva línia, en bona mesura perquè correspon a interessos econòmics molt importants,

Notem, però, que a la majoria de països europeus, als mitjans oficials i als partits de govern i oposició -amb molt poques excepcions- el que mana és el “pensament únic” darrere de Biden i l’OTAN. Els vets a esmentar la guerra a les convocatòries del 14 d’abril anuncien una campanya electoral basada en aquesta unitat nacional de fet. A sobre Josep Borrell, com abans Solana, lliga el PSOE.

Un precedent important

No és una apreciació nostra, és un fet: l’OTAN, els governs europeus, la Unió Europea són bel·ligerants, sense matisos, darrere de Biden. D’altra banda, Putin competeix en la militarització de la Federació Russa i en la repressió a tota oposició, cosa que ha obligat més d’un milió, particularment de joves, a abandonar el país per no participar en una guerra que no consideren seva. A nivell intern, la seva política competeix amb l’acció antiobrera i repressiva del govern Zelenski a Ucraïna. País -no oblidem- que des del 2014 viu una guerra civil contra la minoria russòfona del Donbàs i l’exèrcit del qual està enquadrat per l’OTAN des d’aquesta data. Qüestió que va ser utilitzada per Putin com a excusa per a la seva invasió.

És bo recordar alguns fets que van passar després del 24 de febrer del 2022. Segons va declarar el general alemany (retirat) Harald Kujat -que va ser cap de l’Estat major alemany del 2000 al 2002 i membre del Comitè Militar de l’OTAN (2002/2005) , en una entrevista que va concedir al diari suís Zeitgeschehen im Fokus el 19 de gener, les converses de pau entre Ucraïna i Rússia que es desenvolupaven a Istanbul havien conclòs en un preacord a finals de març del 2022. Entre els punts d’aquest acord hi havia el compromís d’Ucraïna de no integrar-se a l’OTAN i no albergar tropes estrangeres, així com buscar una solució negociada als territoris ocupats… El general va afegir que, segons bones fonts, el primer ministre britànic, Boris Johnson va aterrar a Kíev el 9 de abril per impedir la signatura de l’acord, doncs “Occident no estava preparat perquè la guerra s’acabi”.

En efecte. Biden i els seus acòlits són els principals beneficiats de la guerra o creuen ser-ho, perquè en aquests moments la situació sembla estar en un veritable atzucac.

D’una banda, tots els governs europeus pateixen una veritable crisi per les dificultats de transformar la seva economia en “economia de guerra”

Tots intenten traslladar la guerra al terreny social, atacant drets socials –sistema de pensions, de serveis públics…–, utilitzant la inflació agreujada per la guerra per reduir salaris i pensions, i limitant les llibertats.

A tots els països creix de forma desigual l’oposició, ja sigui directament a la guerra -com a Alemanya- oa la guerra social, des de França en primer lloc, fins a Grècia

A tots els països, tot i que una bona part dels dirigents de les centrals sindicals i els partits d’origen obrer combrega amb la política de guerra, no s’ha conclòs una veritable “Unió Sagrada” com va passar el 1914. Al contrari, a molts països, davant el descontentament de la majoria, els sindicats estan obligats a reivindicar (i sobren els exemples, França ho és, però hi ha altres casos menys valorats, com la megavaga del 27 de gener als transports a Alemanya). Fins avui, no és el cas d?Espanya, on els dos sindicats s?aferren al bloc governamental en vigílies de les eleccions, contra el desig de molts treballadors.

El lloc de la Xina

El govern de Xi Jinping, representant d’una nomenklatura que a través del Partit Comunista estalinitzat controla fèrriament la classe obrera xinesa, el poder del qual usurpa, amb tota evidència no està interessat en una guerra que compromet el subministrament de matèries primeres i imposa limitacions al comerç , essencial per mantenir el poder exportador de la Xina.

El primer motiu és una constant des de fa anys. La burocràcia xinesa viu en una situació de por permanent a una explosió de masses com la de la Plaça Tienanmen. La revolta contra les restriccions brutals amb l’excusa del COVID, que va obligar el govern xinès a aixecar l’estat d’alarma, demostra que té raons per pensar així.

L’estabilitat (l’Harmonia, segons paraules oficials) es basa en el creixement econòmic que permeti mantenir cobertes les necessitats elementals de la població i contenir-ne la revolta, sempre latent. I tot i això, el país està recorregut de milers de conflictes per les reivindicacions més elementals.

La crisi mundial agreujada amb la guerra, l’amenaça d’un crack financer, ja ha produït una baixada brutal de la producció i l’exportació. La Xina és la fàbrica del món, però per mantenir aquesta posició necessita poder comerciar lliurement i els circuits de distribució estan desarticulats en part. I això repercuteix directament en el nivell de vida de la població xinesa, cosa que preocupa greument la burocràcia xinesa, perquè pot desbocar el descontentament.

L’oposició del govern xinès a les sancions a Rússia no parteix d’un desig humanitari, sinó una necessitat material. Ells necessiten disposar lliurement de les primeres matèries que exporta la Federació Russa.

A més, el govern xinès, que manté els seus plans de desplegament militar al Pacífic i de recuperar Taiwan (que, per altra banda, és part de la Xina), no vol una derrota de Putin, que el col·locaria com a “únic enemic” del imperialisme USA, en un marc generalitzat de rearmament -en què la Xina i els EUA ocupen lloc destacat, però també participen la resta de l’OTAN, Austràlia i altres països- que aboca a noves guerres. I, en particular, a la conversió de les guerres comercials, com la que mantenen la Xina i els EUA, en guerres obertes.

S’explica així el pla de pau, que entra en contradicció amb la política de l’imperialisme. Per això el pla propossa un cessament de les hostilitats, la fi de les sancions i l’obertura de negociacions entre Ucraïna i Rússia.

I no és per casualitat que, per primera vegada, la burocràcia xinesa aparegui com a mediadora (veure l’acord Iran-Aràbia Saudita), que es permet convidar Lula (que va prendre les seves distàncies respecte a Biden en relació amb Ucraïna), fins i tot a Pedro Sánchez -aquests dies a Pequín- que es veu obligat a “saludar el caràcter constructor de la Xina” i després a Macron, a Scholtz…

La proposta de pau de la Xina es basa, com hem assenyalat, en els seus propis interessos de mantenir el seu espai al mercat mundial. D’aquí el rebuig del govern Biden, que, precisament, alimenta la guerra a Ucraïna com a part de la seva estratègia de recuperar espai al mercat mundial (la posició de la UE, més aviat, hem de considerar-la com a subsidiària dels interessos dels EE. UU., fins i tot per sobre dels interessos de les pròpies burgesies europees). De cap d’aquestes maniobres diplomàtiques no es pot esperar una pau duradora i favorable als treballadors i als pobles,que només s’assolirà per la lluita contra la guerra a cada país per part de la classe treballadora organitzada. Precisament, taquestes maniobres, que s’insereixen en les contradiccions entre imperialismes, es fan sobre un teló de fons en què s’anuncien les més gegantines mobilitzacions dels treballadors contra les conseqüències insuportables de la “política de Guerra”. Que ja es desenvolupen amb una certa intensitat a diversos països d’Europa, amb Alemanya al capdavant.

Més que mai, la lluita contra la guerra, per l’alt el foc immediat, és inseparable del combat per les reivindicacions, contra la inflació i contra els plans d’austeritat que els apòlegs del sistema capitalista i les seves institucions pronostiquen i promouen.

¿Es el plan de Paz del Gobierno Chino un posible avance?

Deja un comentario

Carta Semanal 933 en catalán

Carta Semanal 933 para descargar en PDF

¡Alto el fuego inmediato, eliminación de las sanciones, gastos militares para presupuestos sociales!

El día 24 de febrero de este año, o sea un año justo después de que el ejército de Putin invadiera Ucrania, el gobierno Chino presentó un plan de paz, bajo la forma de un “Documento político de 12 puntos”.

Quisiéramos llamar la atención sobre los puntos 3, 4 y 10 (por otro lado, el conjunto de los 12 puntos son de acceso público).

El punto 3 se titula “Cese de las hostilidades”, con el objetivo de un “alto el fuego completo”, lo cual implica, como dice este punto,  “reanudar el diálogo entre Ucrania y Rusia”.

El punto 4 se desarrolla sobre la necesidad de entablar de inmediato “negociaciones de paz”

El punto 10 se centra en la condena a las “sanciones unilaterales” o sea, en particular, a las sanciones contra Rusia.

Sigue leyendo →

Biden y Putin: discursos simétricos

Deja un comentario

Carta Semanal 928 en catalán

Carta Semanal 928 para descargar en PDF

El pasado día 21, el presidente de los EEUU, Joe Biden, pronunciaba un discurso en Varsovia. El día siguiente, ante la Duma (parlamento de la Federación Rusa), Vladimir Putin exponía su discurso del “estado de la nación”. Puede decirse que ambos discursos son simétricos: tanto los EEUU como Rusia declaran su decisión de proseguir la guerra de Ucrania “hasta la victoria final”. Es decir, hasta la destrucción completa de Ucrania. Todo ello al coste de casi mil muertos diarios, de la destrucción de la industria europea y del empobrecimiento de la clase trabajadora de toda Europa.

Biden -que el día anterior hizo una visita sorpresa a Kiev, donde prometió al presidente ucraniano, Vladimir Zelensky, más apoyo-, decía en Varsovia que “Cuando Rusia invadió Ucrania, no era sólo una prueba para Ucrania, sino para todo el mundo. También era una prueba para Europa, para Estados Unidos. Para la OTAN. Para todas las democracias”. Y presume de la unidad conseguida (es decir, de la sumisión de todos los miembros de la OTAN a los intereses de los EEUU): “No tiene que haber ninguna duda: nuestro apoyo a Ucrania será inquebrantable. La OTAN no se va a dividir y no nos vamos a cansar (…) Ucrania se sigue defendiendo contra el asalto ruso. Y nosotros seguiremos ayudándoles cuando haya días amargos y difíciles. Pero Ucrania seguirá luchando. EEUU y nuestros aliados seguiremos ayudando a Ucrania a autodefenderse”. Y Putin responde: “Quiero repetir esto: fueron ellos quienes desencadenaron la guerra, y nosotros usamos la fuerza y ​​la usamos para detenerla”.

Cada uno de ellos habla de las amenazas que supone el otro: Para Biden, existe “una brutalidad extraordinaria de las fuerzas y del ejército ruso. Han cometido atrocidades, crímenes contra la Humanidad, sin vergüenza. Han atacado a civiles con muerte, con destrucción. Han utilizado la violación como arma de guerra. Han atacado a los niños ucranianos y siguen atacando a Ucrania. Hospitales, orfanatos, estaciones de tren… nadie puede mirar hacia otro lado ante las atrocidades que Rusia está cometiendo contra los ciudadanos ucranianos”. Para Putin, “es bien conocido por todos: ningún país en el mundo tiene tal cantidad de bases militares en el extranjero como los Estados Unidos de América. Hay cientos de ellos, quiero enfatizar esto, cientos de bases en todo el mundo, todo el planeta está lleno de basura, solo necesitas mirar el mapa (…) Según los propios expertos estadounidenses, a raíz de las guerras (…) que Estados Unidos desató después de 2001, casi 900 mil personas murieron, más de 38 millones se convirtieron en refugiados”

Ambos presidentes, embarcados en una escalada militar que no parece tener fin, amenazan al contrario. Biden decía “que no haya ninguna duda: el compromiso de EEUU con la alianza de la OTAN y con el artículo 5 es algo tan sólido como una roca. Todos los miembros de la alianza lo saben, y Rusia también lo sabe: un ataque contra uno de nosotros, es un ataque contra todos. Es un juramento sagrado. Un juramento sagrado para defender cada centímetro del territorio de la OTAN”. Y Putin señalaba que “las élites de Occidente no ocultan su objetivo: infligir, como dicen, este es un discurso directo, «la derrota estratégica de Rusia». ¿Qué significa? Para nosotros, ¿qué es? Esto significa acabar con nosotros de una vez por todas, es decir, pretenden trasladar un conflicto local a una fase de confrontación global. Así entendemos todo esto y reaccionaremos en consecuencia, porque en este caso estamos hablando de la existencia de nuestro país”.

Biden presume de haber eliminado al competidor ruso en la lucha por hacerse con el mercado del gas, diciendo que Putin “creía que podía utilizar la energía como un arma. Pues al contrario: estamos trabajando juntos para ser independientes. Para que Europa sea independiente de los combustibles fósiles de Rusia”. Y, señalamos nosotros, pague el doble por el gas licuado extraído en los EEUU por medio de fracking y transportado a Europa en barcos que liberan miles de toneladas de CO2. Y Putin responde explicando que la economía rusa ha sobrevivido al boicot y las sanciones, ha buscado nuevos mercados y se propone nuevas inversiones.

Biden acusa a Rusia de atrocidades, y denuncia la “brutalidad extraordinaria de las fuerzas y del ejército ruso”. Y Putin contraataca explicando que “entre las Fuerzas Armadas de Ucrania y la Guardia Nacional de Ucrania son especialmente populares los galones de Das Reich, «Dead Head», «Galitzia» y otras unidades de las SS, que también tienen sangre en las manos hasta el codo. Las marcas de identificación de la Wehrmacht de la Alemania nazi se aplican a los vehículos blindados ucranianos”.

Finalmente, ambos recurren a la religión para justificar su escalada militar. Biden dice “que dios os bendiga a todos. Que dios proteja nuestras tropas y que dios bendiga a los héroes de Ucrania y a todos aquellos que defienden la libertad en el mundo”. Putin no se queda atrás en su referencia a la religión: “no dejan de atacar nuestra cultura, la Iglesia Ortodoxa Rusa y otras organizaciones religiosas tradicionales de nuestro país. Ahora, allí, en el frente, luchan combatientes de todas las regiones y rezan en idiomas diferentes, pero todos están unidos por el deseo de ganar por la patria”.

Ni el representante de los intereses de Wall Street ni el defensor de los intereses de los oligarcas rusos van a cesar en la escalada militar del conflicto que mantienen, cuyo motivo no es otro que el control del mercado de las materias primas. No les va a detener la destrucción de Ucrania, la muerte de miles de jóvenes rusos y ucranianos y la ruina creciente de Europa. Sólo los pueblos, con su movilización, pueden parar la guerra. Como en 1914-18. Y como entonces, hay gente que se reclama de la izquierda, pero que se pone del lado del militarismo de sus gobiernos.

Desconcierto total en algunas organizaciones de la izquierda

En particular entre las secciones europeas del antiguo Secretariado Unificado (SU) de Mandel, Krivine, Besancenot: La mayoría han tomado una posición de apoyo de hecho a la OTAN, llegando a movilizarse para que haya más envíos de armas a Ucrania. Lo que les coloca, de hecho, junto a los gobiernos de sus respectivos países.

Hay una pregunta elemental que exige una respuesta: Cómo se puede uno llamar revolucionario o ecologista y apoyar la política de guerra que destruye las principales fuerzas productivas: el hombre y la naturaleza.

Véase, por ejemplo, una hoja del “Comité francés de la Red Europea de Solidaridad con Ucrania” que llama a  movilizaciones “en toda Francia”, para  “afirmar nuestro apoyo a Ucrania y  nuestra oposición a Putin y su guerra criminal”. Entre los firmantes de ese texto, ATTAC Francia, la FSU, Solidaires y el NPA, organización de los partidarios en Francia del SU, así como el órgano de prensa del SU, Inprecor.  Forman parte de esa “red europea” varias de las secciones europeas del SU, aunque no la sección española, Anticapitalistas, que mantiene diferentes posiciones sobre la guerra de Ucrania según las regiones.

Según esa hoja, “El único camino hacia la paz es el apoyo a los ucranianos”, y  “La vía de la paz pasa, por tanto, por el apoyo a la resistencia ucraniana armada y no armada ¡Sí, armada también!”. Ese apoyo incluye la entrega de armas a Ucrania: “exigimos a Francia que, en lugar de vender armas a las dictaduras ayude seriamente a la resistencia ucraniana, sin hacer subir los gastos militares”. De este modo, los autores de la hoja se sitúan en el mismo campo que Macron, Biden, y la OTAN, por la entrega de armas a Ucrania.

En esa hoja, ni una sola referencia a la OTAN y a su papel en la guerra. Para los que la difunden, la OTAN, en el fondo, debe de estar en el “lado bueno”, en el de los que suministran armas al gobierno de Ucrania.

Todo ello pretenden presentarlo con un tono “progresista” y “solidario”, aunque ¡ay! unilateral. Así, proclaman su  “apoyo a los hombres y mujeres que desobedecen en Rusia”, así como su “apoyo al pueblo bieloruso oprimido y a sus sindicalistas independientes”. Pero, claro está, sin ni una sola mención a la prohibición de huelgas y movilizaciones sindicales en Ucrania, ni a las infames leyes laborales de Zelensky, que permiten a las empresas incumplir los convenios colectivos o no pagar los salarios a sus trabajadores, y que eliminan los convenios colectivos en toda empresa con menos de 250 trabajadores. 

Más de la mitad de la hoja es un alegato contra el llamamiento internacional contra la guerra y contra otros llamamientos como el de los estibadores de Génova o Sara Wagenknecht, que piden un alto el fuego inmediato. Así podemos leer en esa hoja que “En el primer aniversario de la invasión de Ucrania aparecen llamamientos que dicen ‘Alto a la guerra, alto el fuego inmediato, solución diplomática’. ¿Alto a la guerra? Sí, si Rusia para, no habrá más guerra. Si Ucrania para, no habrá más Ucrania y probablemente habrá más guerras”.

Y añaden: “¿Alto el fuego inmediato? Esto quiere decir que las zonas ocupadas sigan así, así como  como la guerra con: terror, deportación de poblaciones, violaciones, secuestro de niños”. Claro, que continuar la guerra, como señala el llamamiento de Sara Wagenknecht, supone que “cada día cueste 1000 vidas suplementarias y nos acerca a una tercera guerra mundial”.

Señala el texto que “la verdadera vía de la paz, es la retirada de las tropas rusas de toda Ucrania”, y que “si Putin gana, no habrá más Ucrania”. Exactamente lo mismo que ha dicho Biden en su discurso de Varsovia: “El presidente Putin eligió esta guerra y que podría ponerle fin fácilmente. Si Rusia dejara de invadir Ucrania pondría fin a la guerra, pero si Ucrania dejara de defenderse significaría el fin de Ucrania”.

Sean cuales fueren las diferencias que tuvimos con ellos en el pasado, debemos desgraciadamente constatar que hoy han dado un paso cualitativo, situándose en el terreno de Biden, Macron y la OTAN.

¡Alto el fuego inmediato!

Las manifestaciones de este fin de semana en toda Europa muestran que el viento está cambiando. Hay que destacar, en especial, las masivas manifestaciones en Alemania desde los más de 50.000 en Berlín a los casi 10.000 en Colonia, convocados por el Manifiesto por la paz de Sahra Wagenknecht y Alice Schwarcer (representante del tradicional movimiento feminista).

Para amplios sectores de trabajadores la prioridad es Alto a la guerra, cese el fuego. Aparecen, también, posiciones “intermedias” que insisten en una “solución diplomática”.

En estas condiciones, hay que redoblar los esfuerzos para dar a conocer y alimentar las movilizaciones contra la guerra  en torno al manifiesto que comparten hoy miles de responsables y militantes de cuarenta países. Debemos trascender una nueva etapa en esta batalla, para ayudar a que la movilización popular contra la guerra, contra la política de guerra de cada gobierno, imponga una solución de paz y fraternidad entre los pueblos.

Y, repitamos:

“(…) LA LUCHA CONTRA LA GUERRA ES INSEPARABLE DE LA LUCHA CONTRA LA INFLACIÓN, CONTRA LA AUSTERIDAD,  POR LAS REIVINDICACIONES (…)”

Biden i Putin: discursos simètrics

Deja un comentario

Carta Setmanal 928 per descarregar en PDF

El passat dia 21, el president dels EUA, Joe Biden, pronunciava un discurs a Varsòvia. L’endemà, davant la Duma (parlament de la Federació Russa), Vladimir Putin exposava el seu discurs de l’estat de la nació. Es pot dir que tots dos discursos són simètrics: tant els EUA com Rússia declaren la seva decisió de prosseguir la guerra d’Ucraïna “fins a la victòria final”. És a dir, fins a la destrucció completa d’Ucraïna. Tot això al cost de gairebé mil morts diaris, de la destrucció de la indústria europea i de l’empobriment de la classe treballadora de tot Europa.

Biden -que el dia anterior va fer una visita sorpresa a Kiev, on va prometre al president ucraïnès, Vladimir Zelensky, més suport-, deia a Varsòvia que “Quan Rússia va envair Ucraïna, no era només una prova per a Ucraïna, sinó per a tothom. També era una prova per a Europa, per als Estats Units. Per a l’ OTAN. Per a totes les democràcies”. I presumeix de la unitat aconseguida (és a dir, de la submissió de tots els membres de l’OTAN als interessos dels EUA): “No hi ha d’haver cap dubte: el nostre suport a Ucraïna serà inquebrantable. L’OTAN no es dividirà i no ens cansarem (…) Ucraïna es segueix defensant contra l’assalt rus. I nosaltres continuarem ajudant-los quan hi hagi dies amargs i difícils. Però Ucraïna continuarà lluitant. EUA i els nostres aliats seguirem ajudant Ucraïna a autodefensar-se”. I Putin respon: “Vull repetir això: van ser ells qui van desencadenar la guerra, i nosaltres fem servir la força i la fem servir per aturar-la”.

Cadascun d’ells parla de les amenaces que suposa l’altre: Per a Biden, hi ha “una brutalitat extraordinària de les forces i de l’exèrcit rus. Han comès atrocitats, crims contra la Humanitat, sense vergonya. Han atacat civils amb mort, amb destrucció. Han utilitzat la violació com a arma de guerra. Han atacat els nens ucraïnesos i continuen atacant Ucraïna. Hospitals, orfenats, estacions de tren… ningú pot mirar cap a un altre costat davant les atrocitats que Rússia està cometent contra els ciutadans ucraïnesos”. Per a Putin, “és ben conegut per tots: cap país al món té tal quantitat de bases militars a l’estranger com els Estats Units d’Amèrica. N’hi ha, vull emfatitzar això, cents de bases a tot el món, tot el planeta està ple d’escombraries, només necessites mirar el mapa (…) Segons els mateixos experts estatunidencs, arran de les guerres (…) que Estats Units va desatendre després del 2001, gairebé 900 mil persones van morir, més de 38 milions es van convertir en refugiats.

Tots dos presidents, embarcats en una escalada militar que no sembla tenir fi, amenacen al contrari. Biden deia “que no hi hagi cap dubte: el compromís d’EUA amb l’aliança de l’OTAN i amb l’article 5 és una cosa tan sòlida com una roca. Tots els membres de l’aliança ho saben, i Rússia també ho sap: un atac contra un de nosaltres, és un atac contra tots. És un jurament sagrat. Un jurament sagrat per defensar cada centímetre del territori de l’OTAN“. I Putin assenyalava que “les elits d’Occident no oculten el seu objectiu: infligir, com diuen, aquest és un discurs directe, «la derrota estratègica de Rússia». Què significa? Per a nosaltres, què és? Això significa acabar amb nosaltres d’una vegada per totes, és a dir, pretenen traslladar un conflicte local a una fase de confrontació global. Així entenem tot això i reaccionarem en conseqüència, perquè en aquest cas estem parlant de l’existència del nostre país“.

Biden presumeix d’haver eliminat el competidor rus en la lluita per fer-se amb el mercat del gas, dient que Putin “creia que podia utilitzar l’energia com una arma. Doncs al contrari: estem treballant junts per ser independents. Perquè Europa sigui independent dels combustibles fòssils de Rússia”. I, assenyalem nosaltres, perquè pagui el doble pel gas liquat extret als EUA per mitjà de fracking i transportat a Europa en vaixells que alliberen milers de tones de CO2. I Putin respon explicant que l’economia russa ha sobreviscut al boicot i les sancions, ha buscat nous mercats i es proposa noves inversions.

Biden acusa Rússia d’atrocitats, i denuncia la “brutalitat extraordinària de les forces i de l’exèrcit rus”. I Putin contraataca explicant que “entre les Forces Armades d’Ucraïna i la Guàrdia Nacional d’Ucraïna són especialment populars els galons de Das Reich, «Dead Head», «Galitzia» i altres unitats de les SS, que també tenen sang a les mans fins al colze. Les marques d’identificació de la Wehrmacht de l’Alemanya nazi s’apliquen als vehicles blindats ucraïnesos”.

Finalment, tots dos recorren a la religió per justificar la seva escalada militar. Biden diu “que déu us beneeixi a tots. Que déu protegeixi les nostres tropes i que déu beneeixi els herois d’Ucraïna i tots aquells que defensen la llibertat al món”. Putin no es queda enrere en la seva referència a la religió: “no deixen d’atacar la nostra cultura, l’Església Ortodoxa Russa i altres organitzacions religioses tradicionals del nostre país. Ara, allà, al front, lluiten combatents de totes les regions i resen en idiomes diferents, però tots estan units pel desig de guanyar per la pàtria”.

Ni el representant dels interessos de Wall Street ni el defensor dels interessos dels oligarques russos van a cessar en l’escalada militar del conflicte que mantenen, el motiu del qual no és altre que el control del mercat de les matèries primeres. No els va aturar la destrucció d’Ucraïna, la mort de milers de joves russos i ucraïnesos i la ruïna creixent d’Europa. Només els pobles, amb la seva mobilització, poden aturar la guerra. Com el 1914-18. I com llavors, hi ha gent que es reclama de l’esquerra, però que es posa del costat del militarisme dels seus governs.

Desconcert total en algunes organitzacions de l’esquerra

En particular entre les seccions europees de l’antic Secretariat Unificat (SU) de Mandel, Krivine, Besancenot: La majoria han pres una posició de suport de fet a l’OTAN, arribant a mobilitzar-se perquè hi hagi més enviaments d’armes a Ucraïna. El que els col·loca, de fet, al costat dels governs del seus respectius països.

Hi ha una pregunta elemental que exigeix una resposta: Com es pot un anomenar revolucionari o ecologista i donar suport a la política de guerra que destrueix les principals forces productives: l’home i la natura.

Vegeu, per exemple, un full del “Comitè francès de la Xarxa Europea de Solidaritat amb Ucraïna” que crida a mobilitzacions “a tot França”, per  “afirmar el nostre suport a Ucraïna i la nostra oposició a Putin i la seva guerra criminal“. Entre els signants d’aquest text, ATTAC França, la FSU, Solidaires i l’NPA, organització dels partidaris a França del SU, així com l’òrgan de premsa del SU, Inprecor.  Formen part d’aquesta “xarxa europea” diverses de les seccions europees del SU, tot i que no la secció espanyola, Anticapitalistes, que manté diferents posicions sobre la guerra d’Ucraïna segons les regions.

Segons aquest full, “L’únic camí cap a la pau és el suport als ucraïnesos”, i “La via de la pau passa, per tant, pel suport a la resistència ucraïnesa armada i no armada ¡Sí, armada també!” . Aquest suport inclou l’entrega d’armes a Ucraïna: “exigim a França que, en lloc de vendre armes a les dictadures ajudi seriosament a la resistència ucraïnesa, sense fer pujar les despeses militars”. D’aquesta manera, els autors del full se situen en el mateix camp que Macron, Biden, i l’OTAN, per l’entrega d’armes a Ucraïna.

En aquest full, ni una sola referència a l’OTAN i al seu paper en la guerra. Per als que la difonen, l’OTAN, en el fons, ha d’estar en el “costat bo”, en el dels que subministren armes al govern d’Ucraïna.

Tot això pretenen presentar-ho amb un to “progressista” i “solidari”, tot i que ¡ai! unilateral. Així, proclamen el seu “suport als homes i dones que desobeeixen a Rússia”, així com el seu “suport al poble bielorús oprimit i als seus sindicalistes independents”. Però, és clar, sense ni una sola menció a la prohibició de vagues i mobilitzacions sindicals a Ucraïna, ni a les infames lleis laborals de Zelensky, que permeten a les empreses incomplir els convenis col·lectius o no pagar els salaris als seus treballadors, i que eliminen els convenis col·lectius a tota empresa amb menys de 250 treballadors. 

Més de la meitat de la fulla és un al·legat contra la crida internacional contra la guerra i contra altres crides com la dels estibadors de Gènova o Sara Wagenknecht, que demanen un alto el foc immediat. Així podem llegir en aquest full que “En el primer aniversari de la invasió d’Ucraïna apareixen crides que diuen ‘Alto a la guerra, alto el fuego inmediato, solución diplomática’. ¿Alt a la guerra? Sí, si Rússia para, no hi haurà més guerra. Si Ucraïna per, no hi haurà més Ucraïna i probablement hi haurà més guerres”.

I afegeixen: “Alto el foc immediat? Això vol dir que les zones ocupades segueixin així, així com la guerra amb: terror, deportació de poblacions, violacions, segrest de nens“. És clar, que continuar la guerra, com assenyala la crida de Sara Wagenknecht, suposa que “cada dia costi 1000 vides suplementàries i ens acosta a una tercera guerra mundial”.

Assenyala el text que “la veritable via de la pau, és la retirada de les tropes russes de tota Ucraïna”, i que “si Putin guanya, no hi haurà més Ucraïna”. Exactament el mateix que ha dit Biden en el seu discurs de Varsòvia: “El president Putin va triar aquesta guerra i que podria posar-li fi fàcilment. Si Rússia deixés d’envair Ucraïna posaria fi a la guerra, però si Ucraïna deixés de defensar-se significaria la fi d’Ucraïna”.

Siguin quines siguin les diferències que vam tenir amb ells en el passat, hem de malament constatar que avui han fet un pas qualitatiu, situ en el terreny de Biden, Macron i l’OTAN.

Alt el foc immediat!

Les manifestacions d’aquest cap de setmana a tot Europa mostren que el vent està canviant. Cal destacar, en especial, les massives manifestacions a Alemanya des dels més de 5.000 a Berlín als gairebé 10.000 a Colònia, convocats pel Manifest per la pau de Sahra Wagenknecht i Alice Schwarcer (representant del tradicional moviment feminista).

Per amplis sectors de treballadors la prioritat és Alto a la guerra, cessi el foc. Aparen, també, posicions “intermèdies” que insisteixen en una “solució diplomàtica”.

En aquestes condicions, cal redoblar els esforços per donar a conèixer i alimentar les mobilitzacions contra la guerra  al voltant del manifest que comparteixen avui milers de responsables i militants de quaranta països. Hem de transcendir una nova etapa en aquesta batalla, per ajudar que la mobilització popular contra la guerra, contra la política de guerra de cada govern, imposi una solució de pau i fraternitat entre els pobles.

I, repetim:

“(…) LA LLUITA CONTRA LA GUERRA ÉS INSEPARABLE DE LA LLUITA CONTRA LA INFLACIÓ, CONTRA L’AUSTERITAT,  PER LES REIVINDICACIONS (…)”

El Ministerio de defensa analiza la guerra de Ucrania

Deja un comentario

Carta Semanal 927 en catalán

Carta Semanal 927 para descargar en PDF

El Instituto Español de Estudios Estratégicos, un organismo del Ministerio de Defensa, publica un informe, “Panorama Geopolítico de los Conflictos 2022”, cuyo primer capítulo, firmado por el coronel José Pardo de Santayana, coordinador de investigación y analista principal del Instituto, analiza la guerra de Ucrania.

Destacamos que este estudio proviene de un organismo oficial del propio Ministerio de Defensa, resultando llamativo cómo la política adoptada por el gobierno español no toma en consideración su contenido.

El coronel Pardo explica que “La ‘operación militar especial’ diseñada por Putin para recuperar el control sobre Ucrania ha degenerado en una devastadora guerra de desgaste de resultado y consecuencias imprevisibles”. Y añade que “la contienda, sobre la que se proyecta la sombra de la amenaza nuclear rusa, apunta a un callejón sin salida”. Y que “el daño infligido a la propia Ucrania y a la economía europea en general ya es enorme. Cuanto más se alargue la guerra el problema se irá agravando y dadas las apocalípticas consecuencias de una guerra nuclear entre grandes potencias, incluso una pequeña posibilidad de que ocurra debería hacer reflexionar a todos sobre el derrotero al que podría dirigirnos este conflicto”. Sigue leyendo →

El Ministeri de defensa analitza la guerra d’Ucraïna

Deja un comentario

Carta Setmanal 927 per descarregar en PDF

L’Institut Espanya d’Estudis Estratègics, un organisme del Ministeri de Defensa, publica un informe, “Panorama Geopolític dels Conflictes 2022”, el primer capítol del qual, signat pel coronel José Pardo de Santayana, coordinador d’investigació i analista principal de l’Institut, analitza la guerra d’Ucraïna.

Destaquem que aquest estudi prové d’un organisme oficial del mateix Ministeri de Defensa, resultant cridaner com la política adoptada pel govern espanyol no pren en consideració el seu contingut.

El coronel Pardo explica que “L’operació militar especial’ dissenyada per Putin per recuperar el control sobre Ucraïna ha esdevingut en una devastadora guerra de desgast de resultat i conseqüències imprevisibles”. I afegeix que “la contesa, sobre la qual es projecta l’ombra de l’amenaça nuclear russa, apunta a un carreró sense sortida”. I que “el dany infligit a la mateixa Ucraïna i a l’economia europea en general ja és enorme. Com més s’allargui la guerra el problema s’anirà agreujant i ateses les apocalíptiques conseqüències d’una guerra nuclear entre grans potències, fins i tot una petita possibilitat que passi hauria de fer reflexionar tothom sobre el malbaratament al qual podria dirigir-nos aquest conflicte”.

Una guerra prevista per l’OTAN…

L’informe assenyala com era previsible que l’expansió de l’OTAN cap a Ucraïna, de la qual “des de feia temps”, ja se sabia que era “la poma de la discòrdia”, desencadenés una guerra a Ucraïna. “Des del punt de vista del Kremlin, la ruptura total amb Ucraïna i, encara més, que aquesta es pogués incorporar a l’esfera d’influència de l’Aliança era una línia vermella estratègica”. Malgrat això, els EUA han seguit animant Ucraïna a acostar-se a l’OTAN, malgrat les advertències de la mateixa Rússia i d’experts nord-americans com el politòleg John Mearsheimer, qui, ja el 2014, “va advertir que Rússia aniria a la guerra abans que permetre que Ucraïna entrés en l’esfera d’influència occidental”. De fet, l’OTAN es prepara des d’aleshores per a la guerra. Com assenyala el coronel Pardo, “des d’aquestes mateixes dates, Washington i Londres es van implicar en la preparació militar d’Ucraïna entrenant, organitzant i armant les seves Forces Armades. Des del 2014 fins a l’inici de la guerra, els Estats Units van entregar a Ucraïna 2.500 milions de dòlars en ajuda militar“.

El coronel Pardo no explica què signifiquen les “línies vermelles”.  Precisem: l’oligarquia presidida per Putin, que viu del saqueig de les riqueses del poble usurpades després de la caiguda de l’URSS, es comporta com una classe explotadora i opressora, i vol preservar el monopoli del comerç de les immenses matèries primeres de la Federació russa i el seu control d’aquestes exportacions cap a altres països,  avui “formalment independents”, com Ucraïna.

És un xoc d’interessos entre castes saquejadores del poble, però que tenen el mateix contingut social, tant Putin com Zelenski. Els treballadors i els pobles de Rússia i Ucraïna no tenen res a veure amb aquestes castes que es recolzen en l’aparell militar i repressiu.

Els EUA han animat Ucraïna a seguir endavant, malgrat el perill de guerra: “Washington havia fet a Kiev la promesa de defensar-la davant Moscou que ambdues parts sabien que no compliria (…) Al desembre, Moscou va amenaçar amb emprar la força si l’OTAN no li donava garanties que Ucraïna mai s’incorporaria a l’Aliança (…) L’OTAN va rebutjar les pretensions russes“.

Recordem que, després de la caiguda de l’URSS i la dissolució del Pacte de Varsòvia, l’administració nord-americana es va comprometre a no estendre l’OTAN cap a l’est, però va fer el contrari.

… I alimentada per l’OTAN

“En resposta a la invasió russa d’Ucraïna, Occident està donant a Ucraïna un suport massiu tant econòmic com militar, sense els quals Kiev no podria sostenir les operacions ni mantenir la seva economia en bon estat. Fins ara (setembre de 2022), Washington ha entregat a Ucraïna 15.100 milions de dòlars en assistència militar“. A més, “la participació militar dels Estats Units i els seus aliats —particularment Gran Bretanya— en la guerra es mou en un terreny difícil de definir que s’acosta perillosament a la implicació directa”.

… Amb greus conseqüències

“La guerra tendeix a cronificar-se amb una lògica que arrossega les parts a un carreró sense sortida (…) Kiev està disposada a recuperar tot el territori perdut, inclosa Crimea; Moscou considera la derrota com una amenaça existencial (…) el grau de barbàrie que aquesta contesa està generant tendeix a empènyer les parts cap a un abisme desconegut”

L’informe explica com el govern dels EUA -seguit dòcilment pels altres països de l’OTAN- està disposat a continuar la guerra fins a la destrucció d’Ucraïna i la ruïna de Rússia: “la Casa Blanca sostindrà ucraïna tot el temps que faci falta amb l’esperança que Rússia s’enfonsi en el procés (…) En el millor dels casos, Ucraïna està abocada a una victòria pírrica. Com més duri la guerra, més destruït quedarà també el país, no podent descartar-se la seva partició”.

Una decisió que pot tenir conseqüències imprevisibles: “L’absència d’una possible solució diplomàtica brinda un incentiu addicional perquè ambdues parts acabin escalant aquesta guerra. A la pràctica, això significa que Estats Units podria unir-se a la lluita si està desesperat per guanyar o per evitar que Ucraïna perdi, mentre que Rússia podria emprar l’arma nuclear si està desesperada per guanyar o s’enfronta a una derrota imminent”.

Per a l’administració americana, la guerra és una necessitat per afrontar la seva pròpia crisi interna, un país que viu elements de “guerra civil” que s’expressa, entre altres coses, en la profunda fractura que travessa els partits pilars de l’Estat, demòcrata i republicà, dividits davant de totes les grans qüestions. Biden intenta jugar a fons la política de la “unitat davant l’enemic exterior”.

El poble ucraïnès ja pateix terribles conseqüències: “La situació econòmica d’Ucraïna és catastròfica. No només ha perdut la part més industrialitzada i més densament poblada del país, sinó que la seva infraestructura de transport i gran part de la indústria han quedat arrasades pels bombardejos russos. El Banc Mundial calcula que el 2022 el país vegi el seu PIB reduït en un 45 %. (…) Sense l’ajuda compromesa en els primers sis mesos de guerra pels seus aliats de 80.000 milions de dòlars —44.500 d’ells únicament per part dels Estats Units— en recursos militars, financers i humanitaris, els comptes públics ucraïnesos col·lapsarien”.

Malgrat això, els EUA I l’OTAN continuen animant Ucraïna que es desagni: “La capacitat per sostenir les operacions militars ucraïneses depèn de les massives aportacions econòmiques a fons perdut dels aliats més estrets”.

Segons l’estudi, la guerra tindrà terribles conseqüències demogràfiques per a Ucraïna, que ja patia una emigració massiva: “La seva taxa de natalitat és d’1,2 fills per dona, la seva edat mitjana és de 42 anys, l’emigració va reduir la població en 7,5 milions entre 1990 i 2022, les estimacions abans de la guerra eren que la població de 43 milions i mig quedés reduïda el 2050 a 35 milions i mig. (…) Sorgeixen les preguntes: com pot suportar una nació tan envellida que una part significativa dels seus joves mori en la guerra o se’n vagi del país? Amb quina moral es reconstrueix un país després de la guerra, si no hi ha una nova generació per la qual sacrificar-se? “Mori Ucraïna perquè els EUA exportin el seu gas a Europa, s’apropiïn dels seus recursos agrícoles i minerals i desplacin Rússia en la competència per la venda de gas i petroli!

Les conseqüències per a Europa

Són també catastròfiques, segons l’informe. Des del punt de vista econòmic: “Europa s’aboca a la recessió i el continent acusa l’imparable ascens del preu del gas i l’enlairament de l’euro enfront del dòlar (…) La majoria dels economistes veuen Alemanya i Itàlia, la nº 1 i la nº 4 economies amb una forta dependència del gas, que aviat entraran en recessió”.

I també des del punt de vista social i militar: “durant dècades, Europa quedarà seriosament afectada i corre el perill de veure’s arrossegada a una escalada bèl·lica, sota la inquietant ombra de l’arma nuclear”. Escalada que ja es prepara, amb l’increment astronòmic de despeses militars, recursos que són detrets dels serveis públics i l’economia productiva.

Amb semblants dades, recollides en un informe del mateix Ministeri de Defensa, és lícit preguntar-se per què el govern espanyol (i els altres governs europeus) s’han deixat arrossegar pels interessos dels EUA a una guerra que està destruint Ucraïna i danyant greument tot Europa. I que només pot anar a pitjor. Només hi ha una resposta: perquè no decideixen per si mateixos, sinó que estan sotmesos al dictat de l’imperialisme dominant.

Els pobles han de parar la guerra

Sens dubte, n’hi ha que es lucren amb la guerra: les empreses energètiques, els especuladors que fan pujar els aliments, les indústries militars, els bancs que pugen les hipoteques…

Són els pobles els que pateixen les conseqüències de la guerra. En primer lloc, el poble ucraïnès i el rus, però també els altres pobles d’Europa. I són els pobles els que comencen a aixecar-se contra la guerra. Com els milers de manifestants a Copenhaguen contra la reducció d’un festiu per pagar l’augment de despeses militars, o els centenars de milers que han signat el manifest per la pau llançat a Alemanya per Alice Schwarzer, Sahra Wagenknecht i el general de brigada retirat Erich Vad, convocant una jornada de protesta per al 25 de febrer. O les mobilitzacions que es preparen al voltant del 25 de febrer en diferents ciutats europees.

Els militants de la IV Internacional participem en aquest combat a través del manifest “Prou a la guerra”, subscrit per militants de tot Europa, i a l’Estat Espanyol per centenars de militants.

La IV Internacional i les seves seccions recullen la tradició de Zimmerwald, la primera conferència socialista internacional contra la guerra (5-8 de setembre de 1915). Citem algunes línies de la seva declaració final: “Qualsevol que siguin els principals responsables directes del desencadenament d’aquesta guerra, una cosa és certa: la guerra que ha provocat tot aquest caos és producte de l’imperialisme. Aquesta guerra ha sorgit de la voluntat de les classes capitalistes de cada nació de viure de l’explotació del treball humà i de les riqueses naturals del planeta”.

“Els capitalistes de tots els països, que encunyen amb la sang dels pobles la moneda vermella dels beneficis de guerra, afirmen que la guerra ha de servir per a la defensa de la pàtria, de la democràcia i de l’alliberament dels pobles oprimits. Mentrestant. La veritat és que, de fet, ells entenen sota les llars destruïdes, la llibertat dels seus propis pobles alhora que la independència de les altres nacions. El que resultarà de la guerra seran noves cadenes i noves càrregues i és el proletariat de tots els països, vencedors o vençuts el que haurà de suportar-les”.

Misiles o pensiones

Deja un comentario

Carta Semanal 924 en catalán

Carta Semanal 924 para descargar en PDF

Con este sugestivo título un periodista de La Vanguardia (Barcelona, 23 de enero) resumió la situación de Francia. Cuatro días antes, el jueves 19 de enero, la clase obrera francesa se había levantado con sus organizaciones contra la reforma de las pensiones, y el presidente Macron anunció un día después desde la base aérea de Mont de Marsan que la nueva Ley de Programación Militar (2024-2030) preveía un gasto de 413 000 millones de euros. O sea un aumento de un 35 por ciento en relación con el presupuesto actual. Cantidad cualitativamente superior al supuesto déficit del presupuesto de la Seguridad Social, supuesto porque el cálculo real de las cuentas de la Seguridad Social da que a este sistema está bastante equilibrado. Lo que está en juego no es una cuestión contable es una cuestión política de fondo. Al iniciarse la guerra de Ucrania los dirigentes del Medef (la patronal francesa) ya habían declarado que era necesario gastar en “defensa” como algo prioritario y por tanto que había que echar mano del tesoro de guerra de la clase obrera francesa, la caja de las pensiones.

Desde que fue elegido en 2017 Emmanuel Macron fijó como una de las prioridades la reforma de la Seguridad Social, continuando la política del presidente socialista Hollande que había impuesto una reforma del Código del Trabajo.

La reforma Macron implicaba liquidar el sistema de reparto e imponer un sistema de puntos, o sea de capitalización individual. Incluye desmantelar los 42 regímenes especiales (esta reforma fracasó cuando la movilización que tuvo su culmen el 5 de diciembre del 2019, con una huelga generalizada, fue abandonada en marzo de 2020, en plena pandemia). Regímenes que determinan las condiciones de jubilación de los diferentes sectores de trabajadores en función de las condiciones de trabajo, su punibilidad o riesgo. Estos regímenes especiales fueron un producto de la lucha de clases particular en el periodo revolucionario que se abrió en los años 1944-46 después de la derrota del nazismo y la entrada en acción de la clase obrera. El propio sistema público de la Seguridad Social, como otras medidas de este tipo fue el precio que la burguesía francesa tuvo que pagar para mantener el poder político y reconstruir el Estado burgués (con la colaboración en particular de las direcciones del PCF y la CGT). Desde entonces la burguesía francesa y los gobiernos, con la colaboración de las direcciones del PCF y del PS, han intentado “reformar” este sistema.

Para el capital financiero, en crisis, es una cuestión esencial apropiarse del dinero de la clase obrera, el salario diferido,.

En la elección de 2022 Macron volvió a la carga, pero no hay que olvidar que ganó las elecciones, no por su programa sino por la campaña en contra de la extrema derecha, después de que varias candidaturas de división como las del PCF impidieran que Jean Luc Mélenchon pasara a la segunda vuelta. Lo cual no impidió que en las elecciones legislativas de junio de 2022 los candidatos de la coalición organizada por Mélenchon fueran los más votados. El resultado es que por primera vez en la historia, la lista del presidente NO es mayoría en la Asamblea Nacional, y Macron se ve obligado a utilizar el articulo 49,ter para que se aprueben las leyes sin debate (artículo que muestra el carácter bonapartista del régimen de la V República).

Hoy la reforma se concreta (acaba de ser aprobada en el Consejo de Ministros y pasa al parlamento) en aumentar la edad de jubilación de 62 a 64 años, aumentar de 42 a 43 los años para tener la jubilación al 100 por cien  y empezar a desmantelar los regímenes especiales.

¿Cómo se expresa la resistencia?

Desde que, en mayo de 2022, Macron anunció la necesidad de la reforma, se formó un frente sindical unitario en contra. Nueve sindicatos, desde la CGT y FO hasta los sindicatos de cuadros, los cristianos y amarillos (CFTC y CFDT ) se pronunciaron en contra de la reforma. Y anunciaron movilizaciones si la reforma se presentaba a aprobación.

En enero de este año volvieron tambien a surgir los “chalecos amarillos”, sin duda no con el mismo impacto porque TODAS las organizaciones sindicales aparecían unidas dando en cierta medida confianza NO solo a la clase obrera sino a todos los sectores medios oprimidos y explotados por el gran capital por medio de la inflación desbocada (incluso el gremio de panaderos se manifestó el 23 de enero contra los precios de la energía).

Cuando Macron anunció que el Consejo de Ministros del miércoles 25 de diciembre iba a dar salida al proyecto de ley, la coalición sindical llamó a una jornada de huelga para el 19 de enero. El resultado de la huelga y las manifestaciones fueron más importantes que en 2019.

Estas organizaciones en la tarde del 19 se reunieron y comunicaron la necesidad de continuar la movilización, realizar asambleas y hacer una nueva jornada de huelga y manifestaciones el 31 de enero.

Las organizaciones sindicales de los jóvenes estudiantes llaman desde el 30 de enero a bloquear los centros de estudio y participar en las manifestaciones de los trabajadores y sus sindicatos.

Paralelamente La Francia Insumisa (sin el apoyo del PCF, del PS ni de los Verdes) llamó a una marcha a París el 21 de enero como complemento y en apoyo a la huelga convocada por los sindicatos. Este llamamiento se hizo a partir de la convocatoria de NUEVE organizaciones juveniles que tomaron la iniciativa. En efecto la participación de los jóvenes en esta manifestación fue notoria.

En cierta medida La Francia Insumisa aparece como el referente político de la mayoría social. En La Francia Insumisa participan codo con codo los militantes de la Cuarta Internacional organizados en el Partido Obrero Independiente.

Toda esa movilización y resistencia ha creado o acentuado la crisis política del régimen y sus partidos. La derecha está dividida e incluso en el partido de Macron (que se llama de centro) hay voces que se pronuncian contra la reforma de las pensiones. La extrema derecha de Marine Le Pen, muy ausente del escenario político, también se ve obligada a pronunciarse contra la reforma.

¿Cuál será el resultado? El resultado lo dará la movilización en curso, pero a nadie se le escapa la importancia internacional y europea de esta movilización y su efecto directo en países como España donde el gobierno está empeñado en el mismo tipo de reformas.

Consideramos necesario interpretar el contenido de fondo de lo que se juega en Francia. Por ello publicamos el artículo de Marc Gauquelin en Informations Ouvrières 741 del miércoles 24 de enero.

Se ha abierto un nuevo período

El hecho de que dos millones de trabajadores y ciudadanos respondieran el 19 de enero con huelgas y manifestaciones al llamamiento de las confederaciones sindicales unidas, revelando el verdadero equilibrio de fuerzas entre las clases, marca un punto de inflexión en la situación en este país.

Macron puede agitar, disfrutar del descanso del general en jefe en Mont de Marsan, encargar a su ministro de Trabajo, Olivier Dussopt, que declare al Journal du Dimanche: “Con esta reforma, no habrá perdedores” (22 de enero). Puede presentarse, junto con Olaf Scholz, como garante de la “soberanía europea”… Pero ya no tiene control sobre los procesos en curso en las profundidades de la sociedad.

En la noche del 19 de enero, todos los participantes (sindicalizados, no sindicalizados, trabajadores públicos y privados, jóvenes…) sintieron lo mismo, el inmenso poder de los trabajadores reunidos en unidad para exigir la retirada pura y simple de la reforma de las pensiones. Un sentimiento reforzado 48 horas después por la marcha del 21 de enero en París, iniciada por organizaciones juveniles y apoyada por LFI. Un sentimiento de confianza en su capacidad que ha conseguido lograr y preservar la unidad de sus organizaciones poniendo a su alcance manos el abandono de su proyecto por parte del gobierno.   

Este gobierno, socavado por la pérdida de su mayoría en la Asamblea Nacional, aislado de la mayoría de la población, está multiplicando los signos de debilidad. Nunca se ha mostrado tan inseguro sobre el futuro.

Para estos millones de trabajadores y ciudadanos que se pusieron en marcha el 19 y 21 de enero y que ya están comprometidos en la preparación de la jornada de huelga y manifestaciones del 31 de enero, la cuestión de cuáles son las formas de acción capaces de ampliar y profundizar aún más el movimiento está en el centro de todas las preocupaciones.

Como lo está la cuestión de las formas de organización necesarias para garantizar el marco de la unidad de las organizaciones de clase indispensables para la unión de las masas.  En esta lucha, hasta el final, para hacer que Macron retroceda en las pensiones es donde se forjan las herramientas y se forjan las relaciones políticas que llevarán a dar un paso más e integrar en su lucha la dimensión de la lucha para acabar con este gobierno. En este sentido, el día 19 de enero, con sus dos millones de huelguistas y manifestantes, cierra un período para abrir otro, devolviendo a la clase obrera su lugar como elemento central de toda la situación.

Un período que inevitablemente avanzará hacia la confrontación con el poder bonapartista de Macron, para abrir paso a un resultado acorde con los  intereses  de la población trabajadora y el respeto  de  los  principios de la democracia.

Míssils o pensions

Deja un comentario

Carta Setmanal 924 per descarregar en PDF

Amb aquest suggestiu títol un periodista de La Vanguardia (Barcelona, 23 de gener) va resumir la situació de França. Quatre dies abans, el dijous 19 de gener, la classe obrera francesa s’havia aixecat amb les seves organitzacions contra la reforma de les pensions, i el president Macron va anunciar un dia després des de la base aèria de Mont de Marsan que la nova Llei de Programació Militar (2024-2030) preveia una despesa de 413.000 milions d’euros. O sigui un augment d’un 35 per cent en relació amb el pressupost actual. Quantitat qualitativament superior al suposat dèficit del pressupost de la Seguretat Social, supòsit perquè el càlcul real dels comptes de la Seguretat Social dóna que a aquest sistema està força equilibrat. El que està en joc no és una qüestió comptable és una qüestió política de fons. En iniciar-se la guerra d’Ucraïna els dirigents del Medef (la patronal francesa) ja havien declarat que calia gastar en “defensa” com una cosa prioritària i per tant que calia ficar mà del tresor de guerra de la classe obrera francesa, la caixa de les pensions.

Des que va ser elegit el 2017 Emmanuel Macron va fixar com una de les prioritats la reforma de la Seguretat Social, continuant la política del president socialista Hollande que havia imposat una reforma del Codi del Treball.

La reforma Macron implicava liquidar el sistema de repartiment i imposar un sistema de punts, o sigui de capitalització individual. Inclou desmantellar els 42 règims especials (aquesta reforma va fracassar quan la mobilització que va tenir el seu moment més àlgid el 5 de desembre del 2019, amb una vaga generalitzada, va ser abandonada el març del 2020, en plena pandèmia). Règims que determinen les condicions de jubilació dels diferents sectors de treballadors en funció de les condicions de treball, la seva punibilitat o risc. Aquests règims especials van ser un producte de la lluita de classes particular en el període revolucionari que es va obrir els anys 1944-46 després de la derrota del nazisme i l’entrada en acció de la classe obrera. El mateix sistema públic de la Seguretat Social, com altres mesures d’aquest tipus va ser el preu que la burgesia francesa va haver de pagar per mantenir el poder polític i reconstruir l’Estat burgès (amb la col·laboració en particular de les direccions del PCF i la CGT). Des d’aleshores la burgesia francesa i els governs, amb la col·laboració de les direccions del PCF i del PS, han intentat “reformar” aquest sistema.

Per al capital financer, en crisi, és una qüestió essencial apropiar-se delsdiners de la classe obrera, el salari diferit,.

En l’elecció del 2022 Macron va tornar a la càrrega, però no cal oblidar que va guanyar les eleccions, no pel seu programa sinó per la campanya en contra de l’extrema dreta, després que diverses candidatures de divisió com les del PCF impedissin que Jean Luc Mélenchon passés a la segona volta. La qual cosa no va impedir que en les eleccions legislatives de juny de 2022 els candidats de la coalició organitzada per Mélenchon fossin els més votats. El resultat és que per primera vegada en la història, la llista del president NO és majoria a l’Assemblea Nacional, i Macron es veu obligat a utilitzar l’article 49,5 perquè s’aprovin les lleis sense debat (article que mostra el caràcter bonapartista del règim de la V República).

Avui la reforma es concreta (acaba de ser aprovada al Consell de Ministres i passa al parlament) a augmentar l’edat de jubilació de 62 a 64 anys, augmentar de 42 a 43 els anys per tenir la jubilació al 100 per cent i començar a desmantellar els règims especials.

Com s’expressa la resistència?

Des que, el maig del 2022, Macron va anunciar la necessitat de la reforma, es va formar un front sindical unitari en contra. Nou sindicats, des de la CGT i FO fins als sindicats de quadres, els cristians i grocs (CFTC i CFDT ) es van pronunciar en contra de la reforma. I van anunciar mobilitzacions si la reforma es presentava a aprovació.

El gener d’aquest any van tornar també a sorgir les “armilles grogues”, sens dubte no amb el mateix impacte perquè TOTES les organitzacions sindicals apareixien unides donant en certa mesura confiança NO només a la classe obrera sinó a tots els sectors mitjans oprimits i explotats pel gran capital per mitjà de la inflació desbocada (fins i tot el gremi de forners es va manifestar el 23 de gener contra els preus de l’energia).

Quan Macron va anunciar que el Consell de Ministres del dimecres 25 de desembre anava a donar sortida al projecte de llei, la coalició sindical va cridar a una jornada de vaga per al 19 de gener. El resultat de la vaga i les manifestacions van ser més importants que el 2019.

Aquestes organitzacions a la tarda del 19 es van reunir i comunicar la necessitat de continuar la mobilització, fer assemblees i fer una nova jornada de vaga i manifestacions el 31 de gener.

Les organitzacions sindicals dels joves estudiants criden des del 30 de gener a bloquejar els centres d’estudi i participar en les manifestacions dels treballadors i els seus sindicats.

Paral·lelament La França Insumisa (sense el suport del PCF, del PS ni dels Verds) va cridar a una marxa a París el 21 de gener com a complement i en suport a la vaga convocada pels sindicats. Aquesta crida es va fer a partir de la convocatòria de NOU organitzacions juvenils que van prendre la iniciativa. En efecte la participació dels joves en aquesta manifestació va ser notòria.

En certa mesura La França Insumisa apareix com el referent polític de la majoria social. A La França Insumisa participen colze amb colze els militants de la Quarta Internacional organitzats al Partit Obrer Independent.

Tota aquesta mobilització i resistència ha creat o accentuat la crisi política del règim i els seus partits. La dreta està dividida i fins i tot en el partit de Macron (que es diu de centre) hi ha veus que es pronuncien contra la reforma de les pensions. L’extrema dreta de Marine Le Pen, molt absent de l’escenari polític, també es veu obligada a pronunciar-se contra la reforma.

Quin serà el resultat? El resultat el donarà la mobilització en curs, però a ningú se li escapa la importància internacional i europea d’aquesta mobilització i el seu efecte directe en països com Espanya on el govern està immers en el mateix tipus de reformes.

Considerem necessari interpretar el contingut de fons del que es juga a França. Per això publiquem l’article de Marc Gauquelin a Informations Ouvrières 741 del dimecres 24 de gener.

S’ha obert un nou període

El fet que dos milions de treballadors i ciutadans responguessin el 19 de gener amb vagues i manifestacions a la crida de les confederacions sindicals unides, revelant el veritable equilibri de forces entre les classes, marca un punt d’inflexió en la situació en aquest país.

Macron pot agitar, gaudir del descanso del general en cap a Mont de Marsan, encarregar al seu ministre de Treball, Olivier Dussopt, que declari el Journal du Dimanche: “Amb aquesta reforma, no hi haurà perdedors” (22 de gener). Es pot presentar, juntament amb Olaf Scholz, com a garant de la “sobirania europea”… Però ja no té control sobre els processos en curs en les profunditats de la societat.

La nit del 19 de gener, tots els participants (sindicalitzats, no sindicalitzats, treballadors públics i privats, joves…) van sentir el mateix, l’immens poder dels treballadors reunits en unitat per exigir la retirada pura i simple de la reforma de les pensions. Un sentiment reforçat 48 hores després per la marxa del 21 de gener a París, iniciada per organitzacions juvenils i recolzada per LFI. Un sentiment de confiança en la seva capacitat que ha aconseguit assolir i preservar la unitat de les seves organitzacions posant al seu abast mans l’abandonament del seu projecte per part del govern.   

Aquest govern, soscavat per la pèrdua de la seva majoria a l’Assemblea Nacional, aïllat de la majoria de la població, està multiplicant els signes de debilitat. Mai s’ha mostrat tan insegur sobre el futur.

Per a aquests milions de treballadors i ciutadans que es van posar en marxa el 19 i 21 de gener i que ja estan compromesos en la preparació de la jornada de vaga i manifestacions del 31 de gener, la qüestió de quines són les formes d’acció capaces d’ampliar i aprofundir encara més el moviment és al centre de totes les preocupacions.

Com ho està la qüestió de les formes d’ organització necessàries per garantir el marc de la unitat de les organitzacions de classe indispensables per a la unió de les masses.  En aquesta lluita, fins al final, per fer que Macron retrocedeixi en les pensions és on es forgen les eines i es forgen les relacions polítiques que portaran a fer un pas més i integrar en la seva lluita la dimensió de la lluita per acabar amb aquest govern. En aquest sentit, el dia 19 de gener, amb els seus dos milions de vaguistes i manifestants, tanca un període per obrir-ne un altre, retornant a la classe obrera el seu lloc com a element central de tota la situació.

Un període que inevitablement avançarà cap a la confrontació amb el poder bonapartista de Macron, per obrir pas a un resultat d’acord amb els interessos de la població treballadora i el respecte dels principis de la democràcia.