El 9 i 10 de juliol de 2024, l’OTAN ha celebrat a Washington, una Cimera en la qual celebrava el seu 75 aniversari i en la qual han participat, a més dels seus 32 membres, representants dels governs del Japó, Austràlia, Corea del Sud i Nova Zelanda
En aquests 75 anys, els 12 membres originals han crescut fins als 32 actuals, i s’anuncia l’ampliació futura a diversos països fronterers amb Rússia, incloent-hi Ucraïna.
La declaració final de la cimera es congratula de l’enorme increment de la despesa militar dels seus membres: “celebrem que més de dos terços dels aliats hagin complert el seu compromís de destinar almenys el 2% del PIB a la despesa anual en defensa i felicitem els aliats que l’han superat. Els aliats estan fent un pas endavant: la despesa en defensa dels aliats europeus i Canadà ha crescut un 18% el 2024, el major augment en dècades.”. Però no es contenta amb això i demana més: “reafirmem que, en molts casos, es necessitarà una despesa superior al 2% del PIB per remeiar els dèficits existents i satisfer les necessitats en tots els àmbits”.
L’OTAN està compromesa en la guerra d’Ucraïna, però apunta –i d’aquí els convidats de l’Indo-Pacífic- més enllà. D’aquí la cita de la declaració: “Les ambicions declarades i les polítiques coercitives de la República Popular de la Xina (RPC) continuen posant en perill els nostres interessos, la nostra seguretat i els nostres valors”.
Els tractats de la UE parteixen del fet que bona part dels seus membres ho són de l’OTAN, i estableixen una política en relació amb això. Això ha assolit un nivell sense precedents en actuar la UE com a agència de l’OTAN en relació amb Ucraïna. Pedro Sánchez ha estat en primera línia, així com en la relació d’Europa amb Netanyahu, en la qual després va frenar sense deixar de donar-li suport.
No obstant això, ni una paraula en la declaració sobre el genocidi de Gaza. En el comunicat final de la cimera, el nom d’Ucraïna va ser citat en més de 60 vegades mentre que no hi va haver ni una sola menció a les massacres perpetrades pel règim sionista a la Franja. En el paràgraf dedicat a Orient Mitjà només s’ esmenta un país: “Les accions desestabilitzadores de l’Iran estan afectant la seguretat euroatlàntica”.
Fins a Pedro Sánchez s’ha vist obligat a censurar “el doble raser” de l’OTAN pel que fa al respecte al dret internacional a la Franja de Gaza i Ucraïna. El que no li ha impedit subscriure igualment la declaració final de la Cimera.
Al nostre país la mobilització contra la pertinença a l’OTAN va obligar a un referèndum, els termes del qual no ha estat ni tan sols respectats.
El govern Sánchez/Díaz ha fins i tot ofert una nova base (a Mahón) per a la seva utilització. La pertinença a l’OTAN fa del govern espanyol còmplice d’aquesta Aliança i els seus crims.
El combat contra la guerra és inseparable del combat per sortir de l’OTAN i contra la utilització de les bases.
La contracimera
En vigílies de la Cimera, nombroses organitzacions dels cinc continents celebraven al mateix Washington una concorreguda contracimera. Entre les intervencions més citades d’aquesta reunió destaca el discurs de la parlamentària alemanya Sevim Dagdelen, membre de l’Aliança Sahra Wagenknecht, de la reproduïm amplis extractes.
Del discurs de Sevim Dagdelen
Els tres grans mites de l’OTAN s’estan esvaint. En primer lloc, hi ha el mite central d’una OTAN organitzada com una comunitat de defensa compromesa amb el dret internacional. No obstant això, si interroguem les polítiques reals de l’OTAN, què trobem?
El 1999, la mateixa OTAN va dur a terme una guerra d’agressió, en violació del dret internacional, contra la República Federativa de Iugoslàvia. Els crims de guerra de l’OTAN van incloure el bombardeig d’una estació de televisió a Belgrad i un bombardeig presumptament accidental de l’ambaixada xinesa que va matar tres periodistes xinesos. El 2011, l’OTAN va atacar Líbia. Va fer un ús indegut d’una resolució del Consell de Seguretat de l’ONU per lliurar una guerra pel canvi de règim, un dels resultats del qual va ser que part del país va quedar sota el domini dels islamistes; En general, Líbia es va sumir en un estat de misèria espantosa, i fins i tot va patir el retorn de l’esclavitud.
A l’Afganistan, l’OTAN es va involucrar des del 2003 en una guerra lluny del territori de l’Aliança, només per entregar el poder, 20 anys després, als talibans, el derrocament dels quals havia estat l’objectiu declarat de la invasió. Aquesta guerra de 20 anys a l’Afganistan va estar marcada per nombrosos crims de guerra.
La Universitat Brown calcula que el nombre de morts per les guerres dels Estats Units a Orient Mitjà en els últims 20 anys només en 4,5 milions de persones, guerres com la d’Irak, basades en mentides i que no van ser més que violacions atroces del dret internacional.
L’OTAN és una comunitat d’il·legalitat i de violadors del dret internacional que, ja sigui per separat o com a organització, duen a terme guerres d’agressió sobre una base políticament oportunista.
Un segon mite és el de l’OTAN com una comunitat de democràcies basades en l’imperi de la llei. Però si examinem el passat, aquesta amable autopresentació es desinfla immediatament. Fins al 1974, Portugal, membre de l’OTAN, estava governada per una dictadura feixista que va llegir sagnants guerres colonials a Angola i Moçambic. Igual que el Portugal feixista, Grècia i Turquia van ser membres de l’OTAN després dels seus respectius cops militars.
La mateixa OTAN, com ara sabem, va posar en marxa l’Operació Gladio, una organització clandestina que s’activava cada vegada que les majories democràtiques amenaçaven de votar en contra de la pertinença a l’OTAN.
Acords bilaterals de seguretat, com els assolits amb l’Espanya de Franco, estan ara en vigor amb Aràbia Saudí i Catar, fins i tot sabent que aquests Estats són declaradament antidemocràtics. Clarament, l’únic criteri significatiu per tractar amb l’Aliança és l’avantatge geopolític. L’OTAN no és una comunitat de democràcies, ni existeix per defensar la democràcia.
Tercer: L’OTAN afirma actualment que està salvaguardant els drets humans. Fins i tot si passéssim per alt com les accions de l’OTAN trepitgen un milió de vegades els drets al treball, la salut i l’habitatge adequat, una imatge tan interessada no resisteix l’escrutini en els assumptes internacionals.
Mentre debatem aquí, els presoners capturats en l’anomenada “Guerra Global contra el Terror” dels Estats Units encara llanguien a la Badia de Guantánamo, on han estat sense judici durant gairebé un quart de segle. Aquesta és la realitat dels “drets humans” en el principal estat de l’OTAN. Pel que fa a la llibertat d’opinió i de premsa, Estats Units, recolzat pels seus auxiliars de l’OTAN, va intentar fer de Julian Assange un exemple astorant-lo durant 14 anys. El seu únic delicte va ser haver revelat al públic els crims de guerra dels Estats Units.
No només s’estigui esmorzejant el suport a l’OTAN a tot el món, sinó que són precisament els més exposats a la seva propaganda els que es mostren cada vegada més escèptics amb el pacte militar.
Als Estats Units, l’aprovació pública de l’OTAN ha anat caient contínuament en els últims anys, mentre que les majories a Alemanya qüestionen el principi de defensar tots els membres; és a dir, ja no estan disposats a comprometre’s amb l’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord.
L’impuls de l’organització cap a l’escalada a Ucraïna i la seva expansió a Àsia està superant les pròpies capacitats de l’Aliança. Una convicció està guanyant terreny dins de l’OTAN que no només s’ha d’enfrontar a Rússia i la Xina, sinó que també s’ha d’involucrar en el Mitjà Orient. Es tracta d’una reivindicació de l’hegemonia global que s’està formulant. L’OTAN es veu a si mateixa lliurant una guerra en tres fronts.
Tenint en compte això, és lògic que es prevegin tres reunions concretes per a la cimera de l’OTAN d’aquesta setmana. La primera és una sessió de treball dedicada a intensificar encara més el rearmament de la mateixa Aliança. El Consell OTAN-Ucraïna és el següent en l’ordre del dia. Es tracta de debatre com es poden augmentar les generoses transferències financeres i les promeses de l’OTAN a Ucraïna, amb un augment de les entregues d’armes i una eventual adhesió a l’OTAN d’Ucraïna. En tercer lloc, hi haurà una sessió amb els socis d’AP4 (Àsia-Pacífic) (Austràlia, Japó, Nova Zelanda i Corea del Sud) i una reunió amb els líders de la UE.
Setanta-cinc anys després de la seva fundació, l’OTAN impulsarà una major bel·ligerància a Ucraïna i s’expandirà a Àsia. La intenció és avançar en l’OTAN d’Àsia i posar en marxa allà l’estratègia que creu que ja ha desplegat amb èxit contra Rússia.
Igual que Ucraïna es va erigir com un estat de primera línia contra Rússia, l’OTAN espera transformar països asiàtics com Filipines en estats rivals davant
Xina. L’objectiu inicial és participar en una guerra freda de poder, però alhora preparar-se per a una guerra de poder calent d’EUA i l’OTAN a Àsia.
Aquests esdeveniments van acompanyats d’una guerra econòmica, que ara també es dirigeix contra la Xina i la principal càrrega de la qual recau sobre les economies dels Estats clients dels Estats Units.
I amb el seu suport incondicional al govern d’extrema dreta de Benjamín Netanyahu, l’OTAN està perdent tota legitimitat moral al Sud Global, ja que és vista com a còmplice dels crims de guerra israelians. El suport públic a una OTAN compromesa amb l’escalada i l’expansió s’està esmorzant a Occident. A Alemanya, el 55% de la població rebutja l’adhesió d’Ucraïna a l’OTAN. La majoria s’oposa al subministrament d’armes a Ucraïna i desitja un alto el foc immediat. Als Estats Units, l’ajuda financera a Ucraïna, 200.000 milions de dòlars fins ara, s’ha tornat extremadament impopular. Un nombre creixent de persones vol que s’aturi el flux de diners a un sistema a Kiev que no només és corrupte, sinó que honora un culte estatal d’extrema dreta al voltant del col·laborador nazi Stepan Bandera.
El que necessitem ara és la fi immediata de les entregues d’armes a Ucraïna i, per fi, un alto el foc allà. Els qui busquen la pau i la seguretat per a les seves pròpies poblacions han de posar fi a la política agressiva d’expansió cap a Àsia. I amb més urgència si cap el cessament de l’entrega d’armes a Israel.
En última instància, la lluita contra l’OTAN és una lluita per la pròpia sobirania. Com a aliança d’Estats clients, Europa corre el perill de col·lapsar. L’emancipació, tal com es veu a Amèrica Llatina, encara no s’ha materialitzat. Un primer pas seria deixar de deixar-se enganyar per una aliança militar que finança la seva estratègia agressiva amb una guerra social deslliurada pels seus governs constituents contra la seva pròpia població.
