Archivo de la etiqueta: #Internacionalismo

L’OTAN contra els treballadors i els pobles

Carta Setmanal 840 per descarregar en PDF

El dilluns 14 de juny es va celebrar a Brussel·les -seu de l’OTAN- la seva cimera anual. Recordem que l’OTAN és l’aliança militar -presidida pels Estats Units -formada després de la Segona Guerra Mundial per fer front o, com deien en termes col·loquials, “contenir” a la Unió Soviètica. La dislocació de l’URSS el 1991, semblaria afavorir que l’OTAN seria posteriorment dissolta. Però ha passat tot el contrari, les diferents administracions nord-americanes -amb l’excepció del mandat de Trump- han obrat per estendre les seves funcions i sobretot reforçar el control dels Estats Units sobre els països suposadament “aliats”, en realitat agents subsidiaris de l’hegemonia americana a escala mundial, a qui s’exigeix ​​incrementar la seva contribució militar a l’Aliança. Avui l’OTAN s’atorga funcions molt extenses, entre elles l’anomenada lluita contra el terrorisme a escala mundial, en les seves múltiples facetes. El que permet al govern nord-americà posar els exèrcits dels diferents països que la componen al seu servei, al·legant que l’OTAN defensa la “seguretat” de tots (article 5 del tractat fundador de l’OTAN).

Recordem que, el 1982 a Espanya, durant l’interregne que va significar el govern Calvo Sotelo, després de la dimissió d’Adolfo Suarez i el cop fallit de Tejero el 23 de febrer de 1981, el govern va decidir, contra l’opinió de la immensa majoria de la població, demanar l’adhesió d’Espanya a l’OTAN. Farà d’això 40 anys. Recordem també les massives manifestacions en contra de l’adhesió i contra la presència de bases nord-americanes -avui, Rota i Morón, llavors, a més, Torrejón i Saragossa-. En la campanya de les eleccions generals del 28 d’octubre de 1982 el PSOE de Felipe González les va guanyar prometent, entre altres coses, la celebració d’un referèndum “per sortir de l’OTAN”. González va convocar el referèndum, sí, però després d’una campanya en què va fer xantatge a la majoria dels treballadors i els pobles per defensar la permanència a l’OTAN, va imposar la permanència d’Espanya a aquesta Aliança imperialista, amb unes suposades condicions que aviat va incomplir.

Referent a això, i aquest és el paper que el govern nord-americà li dóna a la Monarquia borbònica i als seus governs, la propera Cimera de l’OTAN es realitzarà a Espanya, per commemorar el 40 aniversari de l’adhesió.

La presència del president de govern Pedro Sánchez a Brussel·les va ser lloada per la premsa afí perquè, diuen, la celebració de l’any vinent vindria a reconèixer el paper d’Espanya.

 Quins són els objectius de l’imperialisme

La “tornada” dels Estats Units a l’escena mundial, després de l’aïllacionisme de Trump, té un contingut precís, com així ho va fer constar J. Biden: establir un nou concepte estratègic de l’OTAN, per fer front al poder emergent de Pequín i a la “agressivitat de Rússia”, és a dir, posar els governs de l’OTAN al servei de la guerra comercial dels Estats Units. La qual cosa no satisfà a tots els “aliats” de l’OTAN, ja que la majoria té importants relacions comercials i inversions a la Xina (i, en menor mesura, a Rússia), i es resisteix a ser simplement els agents subsidiaris de la política comercial dels Estats Units. Encara que Biden ha ofert liquidar els aranzels per a una sèrie de productes europeus que Trump havia imposat.

A banda d’això, l’administració nord-americana, conscient de la profunda crisi que pateix el seu propi país, exigeix ​​als seus aliats, i en particular als europeus, augmentar les despeses militars. Com a mitjana, els demana gastar un 2% del PIB (a hores d’ara, Espanya gasta oficialment un 0,9%). O sigui, s’exigeix ​​a tots arribar fins i tot a doblar la despesa militar, armar-se fins a les dents.

Veiem que durant aquest any 2020, teòricament amb els recursos dedicats a lluitar contra la pandèmia, la despesa militar no ha deixat d’augmentar. Particularment en el terreny de les armes nuclears. Segons l’Institut per la Pau d’Estocolm (SIPRI), l’arsenal nuclear del món va augmentar durant la pandèmia; les nou potències nuclears van augmentar aquestes armes de destrucció massiva un 2,7% més que l’any anterior. Particularment els Estats Units, que tripliquen la despesa de la Xina. La qual cosa no impedeix a aquests governants declarar cínicament la seva obstinació a “lluitar contra el canvi climàtic i per una economia verda” (quan, a més, els exèrcits són una de les més importants fonts de producció de CO2. Afegim que els pressupostos militars són sistemàticament votats pels partits que s’autoanomenen “ecologistes”.

La política del Govern Sánchez

Tots els teleespectadors han pogut presenciar l’actitud submisa, si no pidolaire, de Pedro Sánchez. Oferint a Biden els seus serveis i, en particular, els nous plans d’ampliació de les bases de Rota i Morón. Aquestes Bases tenen un paper essencial per permetre una intervenció ràpida i contundent al Magrib i la resta d’Àfrica. Al temps que serveixen -com ha estat el cas- de punt de suport per a les seves intervencions al Pròxim Orient com va ser el cas en la guerra contra l’Iraq secundada pel nefast govern Aznar. És més, l’exèrcit espanyol s’ha reconvertit en exèrcit de l’OTAN, participant en missions internacionals. El que no impedeix que segueixi sent un exèrcit franquista, com demostren els manifestos que signen centenars de militars, aquests sí, quant passen a la reserva i no poden ser sancionats.

En aquests moments hi ha tropes espanyoles, en particular, en 7 països d’Àfrica. Als passadissos de l’OTAN es parlava d’augmentar aquesta presència davant el “perill terrorista” i el fracàs de l’operació Barkhane empresa per l’exèrcit francès. Són múltiples els paràmetres que s’estudien, entre ells el control de l’estret contra la lliure circulació de persones i el reforçament militar de les colònies de Ceuta i Melilla, No és per casualitat que l’administració nord-americana estigui estudiant reconsiderar la posició de Trump sobre el Sàhara occidental. Els nord-americans necessiten que els seus “aliats” supleixin o ajudin a l’ordre mundial imperialista allà on ells no poden arribar.

Ara bé, cal preguntar-se què té a veure això amb els drets dels treballadors i els pobles. I la resposta és fàcil: res.

Des de temps immemorials la política internacional d’un govern era el reflex o anava al diapasó amb la política interna. D’un govern sotmès al capital financer i al règim monàrquic no es pot esperar que tingui una política exterior contrària a això, i d’un govern amb una política exterior sotmesa a l’imperialisme no pot esperar-se una política “interior” favorable a la població treballadora.

És curiós com les forces polítiques que es proclamen d’esquerres que donen suport o formen part del govern es pleguin a la “real política”. Una bona expressió d’això és la posició del secretari general del PCE Enrique Santiago, secretari d’Estat per a l’Agenda 2030 del govern: “si formem part d’una organització internacional i tenim obligacions, és obvi que mentre formem part cal complir-les”. Pel que sembla, la butaca ministerial fa oblidar aviat el programa del seu propi partit, i, sobretot, l’exigència de la majoria dels treballadors d’aquest país de sortir d’aquesta aliança militar i acabar amb les bases estrangeres del nostre sòl. Bases que són una amenaça per als pobles d’Àfrica i per tant del nostre país. Més que mai, OTAN NO, Bases fora.

La OTAN contra los trabajadores y los pueblos

Carta Semanal 840 en catalán

Carta Semanal 840 para descargar en PDF

El lunes 14 de junio se celebró en Bruselas -sede de la OTAN-su cumbre anual. Recordemos que la OTAN es la alianza militar -presidida por los Estados Unidos – formada después de la Segunda Guerra Mundial para hacer frente o, como decían en términos coloquiales, “contener” a la Unión Soviética. La dislocación de la URSS en 1991, parecería auspiciar que la OTAN seria posteriormente disuelta. Pero ha ocurrido todo lo contrario, las diferentes administraciones norteamericanas -con la excepción del mandato de Trump- han obrado para extender sus funciones y sobre todo reforzar el control de los Estados Unidos sobre los países supuestamente “aliados”, en realidad agentes subsidiarios de la hegemonía americana a escala mundial, a quienes se exige incrementar su contribución militar a la Alianza. Hoy la OTAN se otorga funciones muy extensas, entre ellas la llamada lucha contra el terrorismo a escala mundial, en sus múltiples facetas. Lo que permite al gobierno norteamericano poner los ejércitos de los diferentes países que la componen a su servicio, alegando que la OTAN defiende la “seguridad” de todos (artículo 5 del tratado fundador de la OTAN). Sigue leyendo

Ante la crisis en Ceuta

Carta Semanal 837 en catalán

Carta Semanal 837 para descargar en PDF

Varios miles de personas han llegado en los últimos días a las playas de Ceuta, a la vez que unos centenares han saltado la valla de Melilla. Sólo buscan una vida mejor, o simplemente sobrevivir. El gobierno “progresista” ha respondido enviando al ejército, con tanquetas, a las playas de Ceuta, apresurando las “devoluciones en caliente” de más de 6.000 personas (utilizando la infame ley Mordaza que prometió derogar) y hacinando a un millar de menores en una nave industrial, durmiendo en el suelo y sin instalaciones sanitarias. Otros cientos de menores han sido expulsados “en caliente” (lo que viola todas las leyes). La presidenta de la Comisión Europea, Ursula von der Leyen, expresaba  públicamente en las redes sociales el “apoyo y solidaridad” del Ejecutivo que dirige para con Ceuta y Melilla, mientras la comisaria de Interior Ylva Johansson, advertía  a Marruecos de que su frontera con Ceuta es también “frontera con la Unión Europea” y ha instado a Rabat a cumplir con sus compromisos de control del paso de migrantes irregulares y frenar la llegada “sin precedentes” que se está registrando desde el lunes en la ciudad autónoma. Sigue leyendo

Davant la crisi a Ceuta

Carta Setmanal 837 per descarregar en PDF

Diversos milers de persones han arribat en els últims dies a les platges de Ceuta, alhora que uns centenars han saltat la tanca de Melilla. Només busquen una vida millor, o simplement sobreviure. El govern “progressista” ha respost enviant a l’exèrcit, amb tanquetes, a les platges de Ceuta, apressant les “devolucions en calent” de més de 4.000 persones (utilitzant la infame llei Mordassa que va prometre derogar) i amuntegant a un miler de menors en una nau industrial, dormint a terra i sense instal·lacions sanitàries. Altres centenars de menors han estat expulsats “en calent” (el que viola totes les lleis). La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, expressava públicament a les xarxes socials el “suport i solidaritat” de l’Executiu que dirigeix ​​envers Ceuta i Melilla, mentre la comissària d’Interior Ylva Johansson, advertia al Marroc que la seva frontera amb Ceuta és també “frontera amb la Unió Europea” i ha instat a Rabat a complir els seus compromisos de control del pas de migrants irregulars i frenar l’arribada “sense precedents” que s’està registrant des de dilluns a la ciutat autònoma.

És evident que la crisi econòmica, multiplicada per cent en un país dependent i oprimit com el Marroc, ha llançat a la desesperació i l’emigració a centenars de milers de joves. El culpable no és només el règim marroquí sinó el sistema capitalista i els acords d’explotació entre la Unió Europea i el Marroc, que converteixen aquest país en camp lliure de les multinacionals.

La premsa de tots els colors carrega contra el Marroc, a qui acusa “d’haver deixat sortir” a aquestes persones, com a represàlia per l’hospitalització d’un líder del Polisari a Logronyo. Dirigent que viatja amb passaport algerià “com els altres dirigents del Front Polisari, organització la base de la qual es troba a Tindouf (Algèria), protegida pel règim algerià. Règim, no oblidem, enfrontat a la immensa majoria del seu poble.

Els fa de coral la dirigent “anticapitalista” i ex coordinadora de Podem a Andalusia, Teresa Rodríguez, que explica que “el Marroc està utilitzant a éssers humans per fer xantatge a Espanya i poder seguir saltant-se els drets humans al Sàhara. Això hauria de ser intolerable “.

Amb això, tots ells posen de manifest la fragilitat de les fronteres artificials de Ceuta, per a la defensa no és suficient el mur de 10 metres d’alçada. Necessiten, a més, que la policia i l’exèrcit marroquins les defensin des de fora.

Ningú ha assenyalat la inviabilitat d’aquests enclavaments colonials que, juntament amb diverses illes i penyals enganxats a les costes del Marroc, conserva l’Estat Espanyol. I tot just uns pocs han protestat contra l’actuació del govern.

Al desembre de 2020, Informació Obrera publicava un article sota el títol “No, senyora ministra, Ceuta i Melilla són ciutats del Marroc”. Aquest article acabava dient que les dues ciutats “són enclavaments colonials en territori marroquí, com ho són l’illa de Perejil, els penyals d’Alhucemas i Vélez de la Gomera i les illes Chafarinas. L’única mesura progressista és la seva devolució incondicional al poble marroquí”. Recomanem als que estiguin interessats la lectura completa de l’article. I recordem que les fortaleses militars de Ceuta i Melilla, no són només un punyal clavat al poble marroquí; són amenaces directes per a les llibertats i drets a Espanya doncs, com va declarar el 1810 Dionisio Inca Yupanqui, diputat americà davant les Corts de Cadis “un poble que oprimeix a un altre no pot ser lliure“. A més, només cal recordar el cop militar de Franco i d’on va sortir.

L’esquerra institucional fa pinya amb l’aparell d’Estat

Mentre el govern enviava soldats i tanquetes a rebre a una pobra gent que desembarcava famolenca i esgotada als carrers, les reaccions de l’anomenada esquerra han estat inadmissibles. Yolanda Díaz i Ione Belarra, de Podem, llançaven algunes tímides crítiques però només a les més de 6.000 devolucions en calent que s’han executat en tan sols uns pocs dies les autoritats de l’Estat a la frontera de Ceuta. Però després, davant la situació “tan crítica”, Podem ha decidit que en aquest moment “no pot generar una crisi” sobre aquest punt, i es va a limitar a pressionar en privat a Marlaska perquè renunciï a aplicar la mesura,  sense que la polèmica transcendeixi a nivell públic.

Al mateix temps, el compte oficial de Podem a twitter reaccionava indignat davant les declaracions de Pablo Casado -que aquest després va retirar- que Podem defensa la devolució de Ceuta i Melilla al Marroc. “Esperem la immediata rectificació d’aquestes declaracions falses que busquen desestabilitzar el Govern. @pablocasado, deixa de mentir a la ciutadania. L’únic traïdor a la pàtria, que es va reunir fa una setmana amb qui demana l’annexió de Ceuta i Melilla al Marroc, ets tu “.

Pel que fa al PCE, que seu a dos ministres al govern, ha cridat a defensar la “sobirania” d’Espanya davant del “xantatge del Marroc”, a qui acusen que “no dubta a posar en risc la vida de milers de persones “. Demanen, a més “una posició comuna europea” i “més presència de la UE en matèria de política exterior”.

Per la seva banda, el “verd” Íñigo Errejón, declarava, també a twitter, que “ni un xantatge més. S’ha de complir les resolucions de l’ONU pel que fa al Sàhara i al Marroc cal exigir-li que celebri eleccions democràtiques. I, potser, Europa ha de prendre mesures relatives als possibles comptes bancaris del rei Mohammad VI a Europa “. És curiós com en aquest país s’han multiplicat les “informacions” sobre la fortuna del rei del Marroc, sens dubte que bé es compleix el precepte bíblic “veure la palla en l’ull aliè i no la biga en el propi” … poques lliçons es poden donar a Espanya a un país oprimit històricament i explotat per les multinacionals algunes d’elles espanyoles quan aquí “gaudim” de la monarquia borbònica amb segles de corrupció.

Per la seva banda, Anticapitalistes assegura que “el que passa a Ceuta és el resultat d’externalitzar les fronteres als països en què es vulneren sistemàticament els drets humans com el Marroc a canvi d’un xantatge permanent“, i demana al govern que “mostri valentia, i gestioni les seves pròpies fronteres sense dependre del Marroc“. I insisteix, com tots els anteriors, en posar la solució en mans de les institucions internacionals del capital financer, i, pel que fa al Sàhara, demana que es compleixin “els mandats de Nacions Unides“.

En defensa dels treballadors i el poble marroquí

Per a la classe treballadora, la prioritat ha de ser la defensa dels drets dels treballadors immigrants, i, entre ells, del milió de treballadors d’origen marroquí que formen part de la classe treballadora espanyola i pateixen altíssims nivells d’explotació. Així com la defensa dels milers d’immigrants, amb papers o sense, que es guanyen la vida com a jornalers agrícoles, sofrint l’explotació dels patrons que s’aprofiten de la seva situació precària per incomplir les lleis laborals i els convenis col·lectius. No és una qüestió de solidaritat, sinó de defensa dels seus propis interessos: l’existència d’un ampli col·lectiu de treballadors sense drets permet als patrons fer baixar els salaris i els drets de tots.

En segon lloc, abans de parlar dels béns a Europa del monarca marroquí, agent del capital financer i de l’imperialisme americà, no s’hauria de parlar de les inversions de les multinacionals espanyoles al Marroc, per explotar a la classe obrera marroquina? Al Marroc operen 1.455 empreses amb capital espanyol, i es manté un estoc d’inversió acumulada de més de 4.750 milions d’euros, i en el 2019 (abans de la pandèmia) més de 21.800 empreses espanyoles van exportar a l’economia marroquina per valor de 8.454 milions. Això per a un PIB del Marroc de 106.932.000 d’€.

I, en tercer lloc, els interessos dels treballadors i els pobles de tot l’Estat exigeixen el lliurament de Ceuta, Melilla i altres enclavaments colonials, que a més són nius de la reacció, al poble del Marroc, de la mateixa manera que s’exigeix ​​la devolució de Gibraltar ocupat per l’exèrcit britànic.

 

 

 

 

La Verdad 107: «Crisi mundial del sistema capitalista – Els Estats Units i el món (Europa, Amèrica Llatina, Xina, Àfrica, Orient Mitjà)»

Carta Setmanal 820 per descarregar en PDF

Publiquem en aquesta carta setmanal una presentació dels articles de la Verdad, revista teòrica de la IV Internacional, nombre 107, traduïda de La Lettre de la Vérité n ° 1013

El darrer número de la revista trimestral de la IV Internacional estarà aviat disponible per a la seva ditribució.

Per preparar la seva discussió i organitzar la seva difusió, dediquem aquestes línies a presentar el seu sumari. Hem considerat útil resumir en unes línies el contingut dels articles que componen aquest número.

Aquest número és particular. El títol que figura a la portada resumeix bé el seu objecte:

 «Crisi mundial del sistema capitalista – Els Estats Units i el món (Europa, Amèrica Llatina, Xina, Àfrica, Orient Mitjà)».

Està íntegrament dedicat a la següent qüestió: Els Estats Units i el món. Pretén donar llum sobre la situació política mundial a través dels diferents articles. Respon així a la necessitat d’armar els militants de la IV Internacional a aquesta situació mundial tempestuosa, però és també un instrument de formació i de reclutament.

A manera de presentació d’aquest número es publiquen dos documents, que permeten apreciar la situació oberta als Estats Units i al món després de la invasió del Capitoli del passat 6 de gener: una declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional i unes notes econòmiques sobre la situació mundial redactades pel nostre camarada Xabier Arrizabalo Montoro. Sigue leyendo

La Verdad 107: “Crisis mundial del sistema capitalista — Los Estados Unidos y el mundo (Europa, América Latina, China, África, Oriente Medio)”

Carta Semanal 820 en catalán

Carta Semanal 820 para descargar en PDF

Publicamos en esta carta semanal una presentación de los artículos de La Verdad , revista teórica de la IV Internacional, número 107, traducida de La Lettre de La Vérité n° 1013 (Francia)

El último número de la revista trimestral de la IV Internacional estará pronto disponible para su distribución.
Para preparar su discusión y organizar su difusión, dedicamos estas líneas a presentar su sumario. Hemos considerado útil resumir en unas líneas el contenido de los artículos que componen este número.

Este número es particular. El titulo que figura en la portada resume bien su objeto:

 «Crisis mundial del sistema capitalista — Los Estados Unidos y el mundo (Europa, América Latina, China, África, Oriente Medio)».

Sigue leyendo

Organizar la resistencia frente a los planes del capital financiero La Verdad 106 a punto de entrar en imprenta

(Publicado en la Carta Semanal 801veure en català)

Cuando esta Carta Semanal del POSI llegue a manos de sus lectores, los trabajos de edición de la versión española del número 106 de La Verdad, revista teórica de la IV Internacional, estarán a punto de concluir.

Como es habitual, La Verdad expone los análisis sobre los desarrollos de la lucha de clases en diferentes países y continentes. Una situación en la que, como señalan las primeras líneas de las Notas Editoriales, “el hundimiento del conjunto de la economía mundial que se produjo durante el primer trimestre del año 2020 estará lejos de haber producido todos sus efectos devastadores. La magnitud de la destrucción provocada, las más elementales exigencias de supervivencia para cientos de millones de hombres a escala planetaria habrán contribuido, no lo dudemos, a restablecer el lugar respectivo de lo que se ha dado en llamar la ‘crisis sanitaria’ y de la crisis de todo el sistema de dominación imperialista en plena desintegración”. Precisamente, esas notas editoriales explican cómo la recesión ya estaba en camino antes de que la pandemia fuera la gota que hace rebosar el vaso. Pero el capital necesitaba “designar un enemigo externo a la sociedad y a sus conflictos internos, un enemigo que responde a la ‘fatalidad’. Y, recuperando acentos del ‘miedo del Milenio’, designaron al enemigo público número uno: el coronavirus”.

Al mismo tiempo, millones de trabajadores y jóvenes, en todo el mundo, “cada día ven perfilarse con más claridad, tras los discursos pactados sobre los ‘planes de recuperación’, los contornos de los más mortíferos planes trazados por los representantes del capital financiero, que han aprovechado la ocasión que les proporcionaba la aparición de la pandemia”, y, organizan, con enormes dificultades, la resistencia, de París a Caracas, de Madrid a Detroit. Una resistencia que ha de sortear los obstáculos que interponen los dirigentes de las principales organizaciones y que se enfrenta, también, a las medidas de recorte de derechos y libertades que, con la excusa de la pandemia, tratan de imponer los distintos gobiernos.

La Verdad expone el punto de vista de la IV Internacional, que “no se presenta a esos militantes con soluciones acabadas. Se une a los combatientes de vanguardia en los combates de clase. Lo hace aportando su experiencia de decenios de lucha en todos los continentes y con la voluntad de ocupar su lugar en la elaboración de las ‘conclusiones prácticas’ que permitan arrancar el poder de las manos del capital”.

Esta línea, introducida en las Notas Editoriales, se desarrolla a lo largo de siete artículos.

Sigue leyendo