Archivo de la etiqueta: #Internacionalismo

Reproducimos en esta Carta Semanal un artículo de Rodrigo Ibarra, trabajador inmigrante en EEUU, que ha sido publicado en el semanario francés Informations Ouvrières.

En el año fiscal 2022, más de 560 mil migrantes viajaban en grupos familiares, fueron detenidos cruzando la frontera entre México y Estados Unidos, informó el The New York Times 05-12-23. Mientras tanto, el portal Infobae informó que entre enero y abril de 2023, más de 127 mil migrantes han cruzado la frontera entre Colombia y Panamá, para ingresar a América Central, atravesando la selva del Darien, citando un informe de la Cruz Roja Internacional.

El territorio de América Central se convirtió en los últimos años en el canal de tránsito de migrantes de paso hacia México y finalmente hacia Estados Unidos. La nacionalidad de migrantes que cruzan fronteras de forma ilegal es muy variada, principalmente latinoamericana, pero entre ellos se han visto indios, africanos y chinos. Sigue leyendo →

Zones de lliure comerç: una màquina que produeix cents de milers de refugiats

Deja un comentario

Carta Setmanal 942 per descarregar en PDF

Reproduïm en aquesta Carta Setmanal un article de Rodrigo Ibarra, treballador immigrant als EUA, que ha estat publicat al setmanari francès Informations Ouvrières

L’any fiscal 2022, més de 560 mil migrants viatjaven en grups familiars, van ser detinguts creuant la frontera entre Mèxic i Estats Units, va informar el The New York Times 05-12-23. Mentrestant, el portal Infobae va informar que entre gener i abril de 2023, més de 127 mil migrants han creuat la frontera entre Colòmbia i Panamà, per ingressar a Amèrica Central, travessant la selva del Darien, citant un informe de la Creu Roja Internacional.

El territori d’Amèrica Central es va convertir en els últims anys en el canal de trànsit de migrants de pas cap a Mèxic i finalment cap als Estats Units. La nacionalitat de migrants que creuen fronteres de forma il·legal és molt variada, principalment llatinoamericana, però entre ells s’han vist indis, africans i xinesos.

Desmilitarització de les fronteres! ¡Legalització!

Els serveis socials que els migrants demanen als països pels quals caminen, han estat portats al límit del seu funcionament i fins i tot al col·lapse, quan els pobles són molt petits, on ha col·lapsat fins al servei d’aigua potable, sense esmentar els serveis de salut i genera problemes amb l’alimentació i insuficiència d’albergs.

La resposta institucional ha estat la militarització de les fronteres, la repressió i la persecució dels migrants, criminalitzant la migració. Les polítiques migratòries van ser llançades sota un enfocament de seguretat nacional que criminalitza les famílies treballadores migrants.

Aquesta política de seguretat nacional genera milers de morts a l’any. La migració no ha de ser criminalitzada, les famílies treballadores migren a la recerca d’una feina que els permeti viure amb dignitat. Als països d’acollida, els migrants entren al mercat laboral sense cap protecció legal. Per tant, hem de lluitar per la legalització immediata, per una política migratòria justa als països d’ acollida i contra les expulsions i deportacions. Alhora, els treballadors exigeixen conservar tots els seus drets constitucionals als seus països d’ origen, així com el dret a votar a l’ estranger, i tenen raó.

El capital, responsable d’una destrucció massiva

En les últimes setmanes es va tornar a aplicar la regla coneguda com a Títol 42, que ha permès que molts migrants siguin expulsats amb rapidesa.

Es tracta d’una norma de salut pública d’emergència durant la pandèmia, que va permetre la deportació massiva i bloquejar la major part de l’accés a l’asil a la frontera des de març de 2020.

La política migratòria aplicada en el quadre de la Homeland Security no té en compte que la migració és una forma de resistència dels treballadors a la destrucció de les economies i a la desarticulació social que genera la descomposició de les economies i de les societats.

En efecte, l’ èxode migratori de treballadors representa la major fuga de mà d’ obra jove i capacitada als països llatinoamericans, disminuint abruptament la productivitat de cada país i a escala continental.

Diguem-ho amb claredat: la migració massiva és l’expressió més acabada de la profunditat de la decadència del sistema capitalista. La migració és el resultat de la dislocació, sinó de la destrucció mateixa de les estructures productives, socials i polítiques a escala de cada país i a escala continental. Els graus de destrucció varien de país a país, però el fenomen és el mateix.

Hi ha un responsable en tot això: el capital financer internacional o capital transnacional.

Les burgesies industrials van construir estats nacionals en territoris unificats. Es van constituir com a burgesia nacional en defensa del territori, al qual el van nomenar nació.

En l’ actualitat la classe que es nuclea al voltant del capital financer no es vincula a cap indústria nacional, ni a un territori, ni a una nació en particular, no hi ha més una burgesia pròpiament nacional, sinó que apareix darrere del capital transnacional. Els interessos que defensen són els de les seves corporacions i les contradiccions són entre blocs de corporacions lluitant pel control del mercat, desmantellant la pròpia sobirania nacional.

El mecanisme infernal de les zones de lliure comerç

Els centres del capital financer es veuen obligats actualment de gestionar un superàvit monetari sense precedents. És la gestió d’ aquest superàvit la que, des del decenni de 1980, ha portat a l’ aplicació de polítiques de deute extern i ajust estructural per canalitzar l’ estalvi generat cap al reemborsament del deute extern. La política d’ endeutament i ajust estructural ha donat lloc a la privatització de les empreses públiques.

Una ràpida revisió històrica mostra que, impulsats pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, els governs han implementat reformes per “canviar i enfortir” les institucions, però les també economies locals mai s’han pogut construir sobre una base sostenible. Per contra, només han engendrat una corrupció generalitzada dins de les institucions i sistemes polítics locals. I la sobirania nacional, ja més o menys soscavada, va ser ràpidament aixafada. Va ser a la Cimera de les Amèriques celebrada a Miami el desembre de 1994, sota el mandat del demòcrata Bill Clinton, on es va acordar establir una Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA), és a dir, a nivell continental. Però les negociacions no van prendre el rumb esperat per l’imperialisme, i l’ALCA va acabar sent enterrat definitivament a la cimera de Mar del Plata el 2005. No obstant això, les principals línies rectores del tractat continental no s’ abandonen i acaben materialitzant-se en el marc d’ acords regionals o fins i tot bilaterals, un procés marcat per moltes etapes intermèdies, inclòs el Cafta, signat amb cinc països centreamericans o més recentment el TLC.

En qualsevol cas, aquestes zones franceses han permès la instal·lació exponencial de plantes de producció, creades sobre la base de l’anomenada “inversió estrangera directa”. Aquesta producció per al mercat nord-americà ha portat a l’ establiment de potents estructures comercials dedicades a les importacions en països dominats. Les institucions, lleis i classes polítiques locals han estat subjugades per aconseguir l’extorsió més completa mitjançant l’ús de mà d’obra barata en el marc nacional de les àrees ubicades dins del territori nacional, però “alliberades” de la tutela estatal.

Atès que els beneficis de les indústries de les zones de lliure comerç i de les empreses importadores creades per proveir el mercat intern són sistemàticament repatriats al país inversor, no és possible el desenvolupament nacional i local. Així, l’àrea de lliure comerç aconsegueix baixar els costos de producció mentre conquereix els mercats interns de cada país membre de l’acord.

Mentre que l’ anomenada empresa maquiladora dins de la zona franca es beneficia de polítiques aranzelàries i fiscals que li permeten apropiar-se dels guanys en cada esglaó de la cadena de valor, des de la producció fins al moviment de mercaderies, els sistemes de producció locals no es veuen protegits.

Un desastre para las poblaciones locales

El sector exportador a cada país assegura ocupació per a una petita porció d’assalariats a escala nacional, i comparativament reben millors salaris que treballadors de petites i mitjanes empreses. Així que els qui tenen una ocupació en indústria de zones franques o en empreses d’exportació són sectors relativament privilegiats de la classe treballadores d’un país.

Per contra, les petites i mitjanes empreses (a Amèrica Llatina no es compta amb estadístiques que concentrin la informació sobre les PIMES) pateixen les pitjors conseqüències de les polítiques d’obertura econòmica i dels mercats.

Tot i que contribueixen a la major part de l’ocupació assalariada, en general són de molt baixa productivitat, poc valor agregat i intensives en mà d’obra, però amb poca inversió en capital i en tecnologia.

Destaquem aquí que l’ establiment d’ indústries de zones franques no genera la incorporació dels sectors dedicats al mercat intern al procés tecnològic. A més, la manca d’ accés a finançament representa una l losa sobre la petita i mitjana producció. Molts d’ aquests negocis es troben en situació d’ informalitat i s’ originen o responen més aviat a una forma d’ escapar a l’ atur i la pobresa, o simplement com un mecanisme de supervivència, que a un veritable procés de desenvolupament empresarial.

Són negocis molt vulnerables a la liberalització del mercat i la lliure competència

del mercat, i quan Walmart o qualsevol gran capital importador nacional s’estableix als mercats locals, la petita i mitjana producció és arrasada, llançant massivament a l’atur de la majoria de treballadors a les ciutats i entre els productors pagesos.

Davant l’intent de cop d’Estat al Brasil

Deja un comentario

Carta Setmanal 922 per descarregar en PDF

En les eleccions presidencials del Brasil, celebrades l’octubre del 2022, Lula, candidat del partit dels Treballadors (PT) va vèncer amb un 50,9% dels vots davant el 49,1% de Bolsonaro (dos milions de diferència). Però l’ultradretà, que havia fet campanya denunciant que hi havia d’haver un frau a les eleccions, mai ha acceptat plenament els resultats.

Recordem que qui sí que va arribar a la presidència per mitjà d’actuacions fraudulentes va ser el mateix Bolsonaro, fa quatre anys, quan l’aparell judicial va impedir que es presentés Lula com a candidat (les enquestes li donaven com a guanyador), per suposats delictes de corrupció (Lula va ser fins i tot condemnat, sense cap prova real, però la condemna va ser posteriorment anul·lada).

Seguint Bolsonaro, molts dels seus partidaris no han reconegut el resultat de les eleccions presidencials. Han protagonitzat talls de carreteres, aturades patronals, i altres mesures. I han multiplicat les crides que l’exèrcit intervingués per impedir la presa de possessió de Lula.

Malgrat tot, Lula va prendre possessió com a president el passat 1 de gener, acompanyat per centenars de milers de manifestants.

Milers de partidaris de Bolsonaro acampen des que es van fer oficials els resultats electorals, davant la Caserna General de l’Exèrcit, a la capital federal, Brasília. També acampen davant casernes en altres indrets del país. Els financen alguns empresaris, que han pagat també els autobusos per al seu desplaçament.

L’assalt a seus governamentals

El diumenge 8 de gener, a Brasília, els bolsonaristes surten del seu lloc d’acampada, per dirigir-se tranquil·lament a peu a la plaça dels Tres Poders, on es troben les seus de la presidència, el congrés i el tribunal suprem federal. Se’ls uneixen els que han arribat uns 150 autobusos per sumar-se a la mobilització La Policia Mil·litar de l’Estat[1] els escorta com si res, cosa que no és d’estranyar, ja que el secretari estatal en funcions de Seguretat Pública del Districte Federal li diu al governador en un missatge d’àudio -desvetllat per Folha de S.Paulo- que els manifestants, amb els que han negociat, avancen pacíficament.

A la plaça dels Tres Poders, avancen en massa i superen fàcilment la barrera d’uns pocs agents que protegeixen el Congrés, envaint l’edifici. També assalten el palau presidencial de Planalto, i la seu del Tribunal Suprem, on arriben fins al saló de plens. I tot això malgrat que el servei secret ABIN (per les seves sigles en portuguès) havia alertat diversos organismes de seguretat sobre el risc que en les pròximes hores assaltin edificis públics

Sis hores després, Lula ordena a les forces de seguretat que intervinguin. Fan un enorme desplegament i a poc a poc van reprenent el control.

La passivitat del govern

Mentre tot això succeeix, el govern de Lula triga a reaccionar. Recordem que és un govern d'”unitat nacional”, que inclou fins i tot ministres que van votar per la destitució de Dilma Roussef i a antics bolsonaristes. El ministre d’Agricultura és Carlos Fávaro, un gran terratinent que va ser president de l’associació de productors de soja i blat de moro de l’estat de Mato Grosso, un dels graners del país. El de defensa, José Múcio Monteiro, segons explica El País “es mou bé en ambients militars”, i va ser elogiat fins i tot pel vicepresident de Bolsonaro, el general Hamilton Mourão.

La premsa explica que la tardança a respondre del govern es deu a discrepàncies internes. El ministre de Justícia, Flavio Dino, defensava recórrer a la força si els manifestants no es dispersaven, mentre el de Defensa, José Múcio, advocava per evitar la confrontació a tota costa ¡mentre els assaltants controlaven les seus de la presidència, el congrés i el poder judicial!

I ara?

El succeït posa de manifest la complicitat de sectors de l’aparell d’Estat amb els assaltants, i la debilitat del govern en la seva resposta.

Segons El País, el president Luiz Inácio Lula da Silva “sospita dels militars, sospita de la policia militaritzada del Districte Federal i del seu governador; sospita dels serveis d’intel·ligència, de l’expresident Jair Bolsonaro, però també d’integrants del seu propi Govern”. Immediatament després dels successos, va llançar afirmacions molt dures. “L’exèrcit sabia el que es tramava i va mostrar complaença amb els manifestants”. “Cap general s’ha mogut per dir que això no pot ocórrer”. “Cap caserna va fer res. Això estava previst. La gent estava davant les casernes”. Però després, tant ell com el seu govern semblen estar fent marxa enrere. El ministre de Relacions Institucionals, Alexandre Padilha, segons la premsa “va matisar les frases del president i va explicar que hi ha sospites de ‘contaminació bolsonarista’ en alguns militars, però que el Govern manté la confiança en la institució.

S’ha detingut Augusto Vieira, comandant de la Policia Militar (PM) de Brasília (que, com hem assenyalat, es va limitar a acompanyar els manifestants i va oposar poca resistència el seu assalt). També, s’ha ordenat l’ingrés a presó també a Anderson Torres, ex-ministre de Justícia de Bolsonaro i que estava a càrrec de la seguretat a Brasília el 8 de gener. Perquè és clar que el govern del Districte Federal de Brasília va col·laborar amb els bolsonaristes que van organitzar l’assalt.

El president Lulava ordenar, després de l’assalt, la intervenció federal per assumir el control de la seguretat pública a Brasília i la resta del Districte Federal fins al 31 de gener. Però el govern no es limita a perseguir els colpistes. De fet, també estan prohibides les manifestacions de les organitzacions obreres (hi havia una crida a una concentració a Brasília dimecres passat, i s’ha reconvertit en un acte simbòlic per al diumenge 15)

S’ha obert una investigació sobre el finançament de les bolsonaristes acampades, sobre qui va pagar els autobusos per al seu desplaçament, i sobre qui va ordenar i organitzar l’assalt. Es parla d’una possible reorganització dels serveis secrets, als quals veu massa propers al poder militar. L’Agència Brasilera d’Intel·ligència (Abin) depèn del Gabinet de Seguretat Institucional (GSI), l’ex Casa Militar. El vicepresident Geraldo Alckmin, havia proposat acabar amb una estructura organitzativa que es considera una “rèmora de la dictadura militar” que va governar Brasil, entre 1964 i 1985. El ministre de Justícia, Flavio Dino, va dir a O Globo que s’ha de “seguir el model internacional i tenir una intel·ligència estatal civil”, ja que “la formació de molts militars brasilers encara es remunta a la Guerra Freda i a la visió de la suposada amenaça comunista. Això contamina el servei d’Intel·ligència”.

Però no és només l’exèrcit. Totes les institucions de l’Estat, heretades de la dictadura militar i que no van patir cap depuració, són un obstacle per a qualsevol política en favor de la majoria treballadora del Brasil. No oblidem la presència de desenes de militars al govern de Bolsonaro, i les actuacions del poder judicial per forçar la destitució de la presidenta Dilma Roussef i per enviar a presó Lula -per falses i infundades acusacions de corrupció- i impedir que es presentés a les eleccions presidencials. D’aquí l’exigència, que aixequen milers de militants del Brasil, d’una Assemblea Constituent per acabar amb totes les rèmores de la dictadura.

Ara es multipliquen les pressions, des de fora i des de dins del govern, perquè el govern moderi la seva actitud, en bé de la suposada “reconciliació nacional”.

El que opinen els nostres corresponsals al Brasil

Diàleg i Acció Petista, agrupament del PT en el qual participen els militants de la IV Internacional al Brasil va difondre una declaració, immediatament després dels fets. Reproduïm el seu text:

DAVANT L’ATAC FEIXISTA A BRASÍLIA

Diàleg i Acció Petista es dirigeix a tots els membres del PT per compartir la indignació contra la fàcil invasió de milers de vàndals de les seus del poder, ahir, 8 de gener, a Brasília, un atac l’objectiu polític del qual era el nou govern. Juntament amb la direcció del partit, cridem a la defensa del govern. Juntament amb Lula, acusem Bolsonaro de ser responsable d’aquesta acció feixista.

Aquesta operació colpista encara no està clara en tots els seus aspectes, però, pel moment, ha fracassat. Per tant, ha arribat el moment que el govern passi a l’ofensiva per fer valer el seu mandat, que gaudeix del suport popular.

Els actes de vandalisme OSCURANTISTA perpetrats contra el patrimoni nacional han de ser castigats.

L’ Estat ha de ser DESBOLSONARITZAT. Això significa netejar la cadena de comandament policial i militar que, per complicitat o omissió, ha permès aquests actes. Després de la intervenció decretada pel president Lula a la Seguretat Pública del Districte Federal (DF) i la suspensió per part del Tribunal Federal Suprem (STF) del governador Ibaneis, el manteniment al seu lloc del ministre de Defensa, José Múcio, encarregat de custodiar el Palau de Planalto, és motiu de sorpresa.

També cal arribar als que han finançat aquesta gran operació nacional i colpista, que han de ser castigats, fins i tot amb la CONFISCACIÓ (indisponibilitat dels seus béns d’acord amb els termes de la llei). Les multes simples no els impediran continuar actuant per desafiar el govern novament, com ja estan anunciant. No hi ha unió ni pacificació possible. És hora de tallar el mal d’arrel.

NO A L’AMNISTIA, COLPISTES A LA PRESÓ!

També cal dur a terme el calendari de MOBILITZACIONS populars que avui comença en diferents ciutats per tal d’aïllar els feixistes i expulsar-los dels carrers. El govern, volem creure, sabrà com tirar endavant l’agenda de MESURES populars i compromisos de campanya on pugui posar el seu principal suport. No confiem en el discurs actual dels aliats de Bolsonaro que encara són a les eleccions. Hem assistit, tota la setmana passada, a totes les pressions del “mercat” per sotmetre el govern a l’austeritat fiscal. Mentre que les mesures socials urgents i conegudes són a l’agenda!

Finalment, truquem a tots a l’acció unida, i convidem aquells que estiguin interessats a discutir amb nosaltres en les reunions del Grup Central de DAP les emergències de la situació.

Gener 9, 2023

ACTUAR COM EL PT ACTUAVA!

Diàleg i Acció Petista

[1] Recordem que Brasil és un Estat Federal, i que les competències de policia corresponen als Estats.

Ante el intento de golpe de Estado en Brasil

Deja un comentario

Carta Semanal 922 en catalán

Carta Semanal 922 para descargar en PDF

En las elecciones presidenciales de Brasil, celebradas en octubre de 2022, Lula, candidato del partido de los Trabajadores (PT) venció con un 50,9% de los votos frente al 49,1% de Bolsonaro (dos millones de diferencia). Pero el ultraderechista, que había hecho campaña denunciando que iba a haber un fraude en las elecciones, nunca ha aceptado plenamente los resultados.

Recordemos que quien sí llegó a la presidencia por medio de actuaciones fraudulentas fue el propio Bolsonaro, hace cuatro años, cuando el aparato judicial impidió que se presentara Lula como candidato (las encuestas le daban como ganador), por supuestos delitos de corrupción (Lula fue incluso condenado, sin ninguna prueba real, pero la condena fue posteriormente anulada).

Siguiendo a Bolsonaro, muchos de sus partidarios no han reconocido el resultado de las elecciones presidenciales. Han protagonizado cortes de carreteras, paros patronales, y otras medidas. Y han multiplicado los llamamientos a que el ejército interviniera para impedir la toma de posesión de Lula.

A pesar de todo, Lula tomó posesión como presidente el pasado 1 de enero, acompañado por cientos de miles de manifestantes. Sigue leyendo →

¡Solidaridad con el pueblo trabajador de Perú y sus organizaciones!

Deja un comentario

Carta Semanal 921 en catalán

Carta Semanal 921 para descargar en PDF

A comienzos del mes de diciembre, un enfrentamiento entre el presidente de Perú, Pedro Castillo, y el congreso dominado por una mayoría parlamentaria de derecha daba lugar a la apertura de una grave crisis política.

Ante la amenaza de “golpe blanco” del Congreso contra Castillo, con la tercera votación de su “vacante” (juicio político), el todavía presidente declaró la disolución del Congreso, la declaración de un estado de excepción y elecciones anticipadas con carácter constituyente. Al hacerlo Castillo intentó utilizar una disposición constitucional ya utilizada por algunos de sus predecesores (como Martín Vizcarra en 2019). Pero el aparato judicial y militar se negó a seguir a Castillo, quien fue arrestado por su propia escolta. Sigue leyendo →

Solidaritat amb el poble treballador de Perú i les seves organitzacions!

Deja un comentario

Carta Setmanal 921 per descarregar en PDF

A començaments del mes de desembre, un enfrontament entre el president de Perú, Pedro Castillo, i el congrés dominat per una majoria parlamentària de dreta donava lloc a l’obertura d’una greu crisi política.

Davant l’amenaça de “cop blanc” del Congrés contra Castillo, amb la tercera votació de la seva”vacant” (judici polític), l’encara president va declarar la dissolució del Congrés, la declaració d’un estat d’excepció i eleccions anticipades amb caràcter constituent. En fer-ho Castillo va intentar utilitzar una disposició constitucional ja utilitzada per alguns dels seus predecessors (com Martín Vizcarra el 2019). Però l’aparell judicial i militar es va negar a seguir Castillo, qui va ser arrestat per la seva pròpia escorta.

El congrés va declarar presidenta de Perú a Dina Boluarte, vicepresidenta de la candidatura de Castillo, però que havia trencat amb el seu govern. El govern dels Estats Units es va apressar a reconèixer-la, com la nova presidenta de Perú. El van seguir la majoria de països llatinoamericans. I el govern de coalició “progressista”. Però el poble peruà no va acceptar ni la presidència de Dina ni que es mantingués el mandat d’un congrés la popularitat del qual era, fins i tot, molt menor que la de Castillo (les enquestes li donaven un 4% d’aprovació popular).

Immediatament van començar les manifestacions i bloquejos de carreteres, sobretot a sud del país, com a Ayacucho i Puno.

La demanda d’eleccions a una Assemblea Constituent

El 8 de desembre, una declaració de “El Trabajo”, una tribuna lliure de la lluita de classes animada pels militants de la secció peruana de la 4a Internacional, afirmava:

“Cap cop o contracop és una solució als grans problemes del país, ni a les reivindicacions urgents dels treballadors, pagesos i la nació. Avui, és urgent que el poble tingui la capacitat de decidir davant un congrés impopular amb menys d’un 5% de suport popular, convocant eleccions per a una Assemblea Constituent sobirana ara! “

Per la seva banda, la CGTP, principal organització sindical del país, declarava el 7 de desembre “que la constant inestabilitat política, social i econòmica del Perú té les seves arrels en l’espúria Constitució de 1993, que és urgent crear un nou contracte social en el qual prevalguin els interessos del poble i no dels grups de poder econòmic que detenen el control del nostre país”. Per després agregar que “hem d’estar mobilitzats i vigilants del respecte irrestricte de la democràcia i els drets laborals, per una reforma política, una nova constitució i l’anticipació de les eleccions generals”.

Una brutal repressió

El govern de Dina Boluarte va respondre a les mobilitzacions populars –que qualifica d’actes vandàlics- amb una brutal repressió a mans de l’exèrcit i de la policia. El govern reconeix 21 morts, tot i que les organitzacions populars parlen de més de 30. La CGTP va declarar en un comunicat que “condemna enèrgicament el cruel assassinat dels nostres germans en protesta, acusant-los de “vàndals” i “terroristes” per justificar la seva repressió. Tard o d’hora, els autors intel·lectuals i materials respondran davant els tribunals de justícia per aquests crims de lesa humanitat”.

Boularte va decretar el 14 de desembre l’Estat d’Emergència Nacional, buscant recuperar el control intern del país a través de les forces policials i les Forces Armades. Alhora, intentant frenar les mobilitzacions, que exigien eleccions immediates, anunciava l’avançament d’eleccions per a l’abril del 2024 i després per al desembre del 2023. La CGTP va respondre a aquesta declaració convocant una Jornada Nacional de Lluita per al dia 15, exigint el tancament del Congrés, l’avançament de les eleccions per a l’any 2023 i la convocatòria d’una Assemblea Constituent.

Per la seva banda, els companys de Trabajo declaraven el 14 de desembre “que és una necessitat materialitzar l’acord del 14 de maig de l’Assemblea Nacional dels Pobles, en el sentit que es convoqui una Trobada Nacional a Lima per l’Assemblea Constituent Sobirana. Aquest acord de la Trobada per l’Assemblea Constituent ha estat recentment aprovat, democràticament, per l’Assemblea Popular de Lambayeque, així com en el mateix sentit s’han pronunciat la CGTP de Huancayo, CGTP Chimbote, CGTP Lambayeque, FENTAP, i altres organitzacions representatives del país. És urgent fer passos pràctics per materialitzar aquesta orientació i sobre aquest escenari principal lluitar per la més àmplia centralització de les organitzacions en lluita per la solució de les seves reivindicacions”.

Cridem l’atenció sobre la forma que pren la mobilització dels treballadors i el poble peruà, tirant de formes d’organització, Fronts de defensa, Assemblees populars, que integren els sindicats i totes les organitzacions populars, és a dir, de treballadors, però també de pagesos, comerciants… que reprenen en aquest sentit les mobilitzacions dels anys 70 que van veure la constitució d’una Assemblea Popular Nacional, formes de fet de poder.

Organitzar la solidaritat

A l’Estat Espanyol, des del CATP s’han organitzat a finals del 2022 delegacions a l’ambaixada de la República de Perú i als consolats de Barcelona, Bilbao, Sevilla i València, en les quals han participat sindicalistes, membres del moviment pensionista i militants peruans residents a Espanya. En aquestes delegacions s’ha expressat el rebuig a la repressió i, des del respecte al dret del poble de Perú a decidir el seu futur sense ingerències externes, el suport a les reclamacions de la CGTP i les organitzacions populars de Perú.

El 3 de gener coneixíem una crida a la solidaritat internacional que signaven dirigents de la CGT i d’organitzacions populars del Perú. Els militants peruans escriuen: “ens dirigim als nostres germans i organitzacions socials del món sencer per demanar-los la seva solidaritat amb les lluites del poble peruà sublevat des del 7 de desembre contra el cop parlamentari a Pedro Castillo, contra la instal·lació d’un govern de facto amb Dina Boluarte i la instauració d’un estat d’emergència amb toc de queda que ha posat el país sota el control de les forces armades i policials “, i assenyalen que “la lluita continua. Els representants sindicals i populars de les Regions del sud han acordat en una Assemblea Macro Regional reunida a Arequipa, realitzar una vaga indefinida a partir de demà 04 de gener. Igualment, a tot el país hi hauran mobilitzacions populars, la CGTP ha convocat una Assemblea Nacional de Delegats per determinar l’impuls d’una Aturada Nacional i existeix una crida des d’Arequipa per preparar una Marxa massiva de “los 4 Suyos” a Lima”. I conclouen amb aquesta petició: “Saludem les diverses expressions de solidaritat amb la lluita del nostre poble produïdes en diversos països com Espanya, Xile, Argentina i fem una crida a totes les organitzacions del món a multiplicar i intensificar aquesta solidaritat amb les lluites i el clamor de justícia, democràcia i sobirania del poble peruà”.

Creiem que, des d’arreu, cal respondre a aquesta crida, donar suport a les mobilitzacions que immigrants peruans i llatinoamericans estan organitzant a diverses ciutats de l’Estat, i aprovar resolucions d’instàncies sindicals i organitzacions populars en suport a la lluita del poble peruà i les demandes de les seves organitzacions.

Berna, Zimmerwald, Kienthal: socialistes contra la I Guerra Mundial

Deja un comentario

Carta Setmanal 878 per descarregar en PDF

Avui, quan la guerra torna a Europa, amb les seqüeles de destrucció, de morts, de milions de refugiats, quan tots els governs criden a augmentar la despesa militar, i a sacrificis per a la guerra, (“M’agradaria més invertir els diners dels contribuents a escoles o pensions, però hem de gastar en defensa”, declarava la primera ministra sueca, Magdalena Anderson, en arribar a la cimera de la UE celebrada el 10 i 11 de març), a moderar les pujades de salaris quan els preus es disparen, a renunciar a les reivindicacions, val la pena recordar el que els socialistes d’esquerra van fer per fer front a les matances de la I Guerra Mundial.

La posició dels partits de la II Internacional contra la guerra havia estat clara. Vegem la resolució contra la guerra del Vuitè Congrés Socialista Internacional (celebrat a Copenhaguen del 28 d’agost al 3 de setembre de 1910: “les guerres són causades actualment només pel capitalisme i particularment per la competència econòmica internacional dels estats capitalistes al mercat mundial, i pel militarisme, que és un dels instruments més poderosos de la dominació burgesa a l’interior per a l’esclavització econòmica i política del proletariat”.

Tot i això, el 4 d’agost de 1914, el mateix dia que Alemanya entrava a la I Guerra Mundial, el grup parlamentari del SPD, principal partit de la Internacional, votava per unanimitat a favor del pressupost de guerra. Com ho van fer gairebé tots els partits socialistes dels països bel·ligerants. En una nova votació, el 2 de desembre de 1914, Karl Liebknecht –que havia intervingut a l’agost contra el vot a favor, però va acatar llavors la disciplina del partit– es va aixecar només al parlament alemany per votar contra els crèdits de guerra. Va explicar així el seu vot:“Mi vot contra el projecte de Llei de Pressupost de Guerra del dia d’avui es basa en les consideracions següents: aquesta guerra, no desitjada per cap dels pobles involucrats, no ha esclatat per afavorir el benestar del poble alemany ni de cap altre. És una guerra imperialista, una guerra pel repartiment de territoris d’explotació importants per a capitalistes i financers”.El mateix Liebknecht, al maig de 1915, declarava des de la presó, on el van tancar per la seva activitat contra la guerra, que “L’enemic principal del poble alemany és a Alemanya. L’imperialisme alemany, el partit alemany de la guerra, la diplomàcia secreta alemanya. Aquest enemic que és a casa ha de ser combatut pel poble alemany en una lluita política, cooperant amb el proletariat dels altres països la lluita dels quals és contra els seus propis imperialistes”.

A semblança de Liebknecht, una oposició a la guerra es desenvolupa dins dels partits socialistes. S’oposa, amb matisos diferents, a la política de “unió nacional” que subordina les organitzacions de la classe treballadora a la burgesia a favor de “recolzar l’esforç de guerra”. És heterogènia, inclou elements pacifistes i a la seva esquerra hi ha Lenin, que desenvolupa una posició de derrotisme revolucionari, que significa considerar que el principal enemic és a casa.

La conferència de Berna

Aquesta oposició busca coordinar-se internacionalment. El primer pas en aquest sentit el fa la tercera Conferència Internacional de Dones Socialistes, celebrada a Berna el març de 1915, en què participen representants d’Alemània, França, Anglaterra, Rússia, Polònia, Itàlia, Holanda i Suïssa, i que aprova un manifest dirigit a les dones del poble treballador, on “pel futur dels vostres éssers estimats us cridem a actuar per la pau. Igual que la voluntat de les dones socialistes està unida a través dels camps de batalla, així també vosaltres heu de tancar les vostres files a tots els països per fer sonar la crida: pau, pau!”. I culmina amb aquestes reflexions: “Només el socialisme vol dir la pau futura per a la humanitat. A baix el capitalisme, que sacrifica centenars de persones a l’altar de la riquesa i el poder dels propietaris. A baix la guerra! Endavant! Cap al socialisme!”.

Zimmerwald

El segon pas en l’organització d’una oposició internacional a la guerra va ser la Conferència de Zimmerwald, es va celebrar clandestinament entre els dies 5 i 8 de setembre de 1915 a aquesta localitat de la neutral Suïssa. Va reunir 38 delegats i delegades de dotze països. Després de llargues discussions, la conferència va aprovar un manifest, redactat per León Trotsky, que va ser el resultat d’una negociació intensa, i d’una transacció entre l’ala esquerra de Lenin, partidària del derrotisme revolucionari, i l’ala dreta “pacifista”.

Molts dels paràgrafs d’aquest manifest semblarien avui escrits.

El manifest partia de les terribles conseqüències de la guerra, per continuar explicant que “qualssevol que siguin els responsables directes principals del desencadenament d’aquesta guerra, una cosa és certa: la guerra que ha provocat tot aquest caos és producte de l’imperialisme. Aquesta guerra ha sorgit de la voluntat de les classes capitalistes de cada nació de viure de l‟explotació del treball humà i de les riqueses naturals del planeta”.

Continua dient que “els capitalistes de tots els països, que encunyen amb la sang dels pobles la moneda vermella dels beneficis de guerra, afirmen que la guerra servirà per a la defensa de la pàtria, de la democràcia i de l’alliberament de els pobles oprimits. Menteixen. (…) El que resultarà de la guerra seran noves cadenes i noves càrregues i és el proletariat de tots els països, vencedors o vençuts el que haurà de suportar-les (…) Misèria i privacions, atur i augment del cost la vida , malalties i epidèmies, són els veritables resultats de la guerra. Per dècades les despeses de guerra absorbiran el millor de les forces dels pobles comprometent la conquista de millores socials i dificultant tot progrés”.

El manifest exposa els objectius dels participants: “nosaltres que no ens situem al terreny de la solidaritat nacional amb els nostres explotadors, sinó que romanem fidels a la solidaritat internacional del proletariat i a la lluita de classes, ens hem reunit aquí per reprendre els lligams trencats de les relacions internacionals, per cridar la classe obrera a recobrar la consciència de si mateixa i situar-la en la lluita per la pau.

Aquesta lluita és la lluita per la llibertat, per la fraternitat dels pobles, pel socialisme. Cal emprendre aquesta lluita per la pau, per la pau sense annexions ni indemnitzacions de guerra. Però una pau així no és possible més que amb la condició de condemnar tot projecte de violació de drets i de llibertats dels pobles. Aquesta pau no ha de conduir ni a l’ocupació de països sencers ni a les annexions parcials. (…) El dret dels pobles a disposar d’ells mateixos ha de ser el fonament indestructible en l’ordre de les relacions de nació a nació”.

Des d’aquesta perspectiva, el manifest fa una crida a la classe treballadora: “Avui en dia cal que, romanent al terreny de la lluita de classes irreductible, actueu en benefici de la vostra pròpia causa pels fins sagrats del socialisme, per l’emancipació dels pobles oprimits i de les classes esclavitzades. (…) Mai a la història del món hi ha hagut tasca més urgent, més elevada, més noble; el seu compliment ha de ser la nostra obra comuna. Cap sacrifici no és gaire gran, cap càrrega massa pesada per aconseguir aquest objectiu: el restabliment de la pau entre els pobles”.

I conclou amb les paraules següents: “Per sobre de les fronteres, per sobre dels camps de batalla, per sobre dels camps i les ciutats devastades. Proletaris de tots els països, uniu-vos!”.

Kienthal,a l’estela de Zimmerwald

El 14 d’abril de 1916 es va celebrar una nova Conferència, al petit llogaret de Kienthal, Suïssa.Quaranta-tres delegats de 9 països es van reunir en aquesta conferència. Va aprovar un nou manifest que va ser, novament, un document “de consens”, entre els corrents de dreta, centre i esquerra de la segona conferència.

El manifest parteix de l’aprovat a Zimmerwald, i explica que “després de cada sacrifici, els teus turmentadors exigiran altres. Els fanàtics pacifistes burgesos tampoc no poden escapar d’aquest cercle viciós. Només hi ha una manera de prevenir futures guerres, és a dir, que les classes treballadores conquistin el poder polític i aboleixin la propietat capitalista. La pau duradora només es pot aconseguir amb un socialisme victoriós”.

Com si haguessin sentit la primera ministra sueca, els delegats de Kienthal van escriure que “els centenars de milers de milions en efectiu que es llancen a la gola del déu de la guerra no estan disponibles per mantenir el benestar de la gent, per a propòsits culturals i per a una reforma social que podria alleujar la sort, promoure l’educació popular i alleujar la pobresa. I demà s’imposaran nous i pesats impostos sobre les espatlles encorbades. Així que acabem amb el malbaratament de la feina, dels diners i de l’energia . Aixequem-nos en la lluita per una pau immediata sense annexions!”.

A l’estela de Zimmerwald

Com assenyalàvem al començament d’aquesta Carta Setmanal, avui com el 1914 pretenen imposar la “unió nacional” al voltant de la política armamentística, exigeixen que la classe treballadora i les seves organitzacions i, en primer lloc, els sindicats, renunciïn a defensar els salaris i les pensions, el conjunt de les reivindicacions, per sumar-se al que Sánchez ha anomenat un “Pla Nacional de resposta a la guerra”, que inclou un “pacte de rendes”.

Alhora, ens demanen sacrificar la sanitat, l’ensenyament, els serveis públics, per destinar més diners als pressupostos militars.

El president de Seat, Wayne Griffiths, que advertia que a la fàbrica de Martorell sobren 2.800 empleats, explicava, a propòsit de la guerra, que “aquestes crisis són una oportunitat per accelerar els canvis“

És fonamental que els militants obrers s’organitzin, a l’estela de Zimmerwald, per fer front a la guerra i a les seves conseqüències. Cal unir sense tardança les forces que estan contra la guerra per actuar en comú. Cal agrupar forces a cada organització amb aquesta finalitat. És hora de promoure resolucions a totes les instàncies i entitats. És hora de fer trobades i organitzar accions al carrer contra la guerra, per retirar les tropes espanyoles. I d’establir acords amb qui dins el moviment obrer d’altres països lluiten pel mateix.

Berna, Zimmerwald, Kienthal: socialistas contra la I Guerra Mundial

Deja un comentario

Carta Semanal 878 en catalán

Carta Semanal 878 para descargar en PDF

Hoy, cuando la guerra vuelve a Europa, con sus secuelas de destrucción, de muertes, de millones de refugiados, cuando todos los gobiernos llaman a aumentar el gasto militar, y a sacrificios para la guerra, (“Me gustaría más invertir el dinero de los contribuyentes en escuelas o pensiones, pero debemos gastar en defensa”, declaraba la primera ministra sueca, Magdalena Anderson, a su llegada a la cumbre de la UE celebrada el 10 y 11 de marzo), a moderar las subidas de salarios cuando los precios se disparan, a renunciar a las reivindicaciones, merece la pena recordar lo que los socialistas de izquierda hicieron para hacer frente a las masacres de la I Guerra Mundial. Sigue leyendo →

Mèxic i les multinacionals “espanyoles”

Deja un comentario

Carta Setmanal 875 per descarregar en PDF

Siguin quins siguin els motius pels quals l’actual president de Mèxic Andrés López Obrador (AMLO) ha deixat al descobert les diferents activitats de les multinacionals de matriu espanyola a Mèxic i la seva connivència amb els tres últims governs del país des de la presidència de Vicente Fox el 2000, els fets no poden ser més impactants.

Recordem, la victòria electoral de l’actual president el juliol del 2017 va significar una ruptura amb el règim polític imperant a Mèxic per l’hegemonia del PRI (Partit Revolucionari Institucional) l’alternança del PAN (Partit d’Acció Nacional) el 2000 i la tornada d’Enrique Peña Nieto (del PRI) el 2012 (Els mandats presidencials són de sexennis i els presidents no es poden tornar a presentar). El PRI i el PAN, van practicar una política de total subordinació a l’aliat del nord, que es va traduir sobretot en la signatura i posada en aplicació el gener de 1994 de l’ALENA, tractat de lliure comerç entre els USA, Canadà i Mèxic. El 2018 aquest tractat va ser revisat i es va signar un nou Tractat (USMCA) imposat per Trump i que buscava imposar quotes de producció nord-americana a la producció d’automòbils,

En aquesta carta no pretenem analitzar les conseqüències d’aquests tractats de lliure comerç, però un balanç ràpid permet concloure que només han beneficiat les grans multinacionals (la immensa majoria dels EUA). Aquests tractats són un formidable element de pressió que determina l’acció dels governs mexicans i més quan l’actual govern intenta defensar la sobirania del país i es veu sotmès a tots els xantatges possibles per haver aixecat la catifa. Actualment se li exigeix a Mèxic i al seu govern que siguin el tampó per impedir l’emigració dels països d’Amèrica central destruïts a les bases econòmiques pels tractats de lliure comerç.

La Unió Europea se suma al banquet

L’any 2000, es va signar l’Acord de lliure comerç amb la Unió Europea. Aquest acord d'”obertura comercial” va ser particularment impulsat pel president Vicente Fox, el qual en la seva visita a Espanya el 2002 (saludant Joan Carles “que pasó, mi rey”) va establir, afavorit per Aznar, el desembarcament de les grans multinacionals espanyoles. Particularment la Repsol (que avui és el líder al comerç energètic de distribució minorista)

En pocs anys el desembarcament va ser massiu. Avui hi ha unes 7.000 empreses d’origen espanyol i una inversió de 75.000 milions d’euros, els segons després dels Estats Units.

Des del 2000 al 2020 ha crescut qualitativament aquesta penetració econòmica.

Al sector financer, BBVA i Santander són el primer i tercer banc (al mateix temps que tanquen oficines i suprimeixen desenes de milers de llocs de treball a Espanya).

Repsol ja els hem citat, però el principal “inversor” és Iberdrola, seguida d’Endesa, Acciona, Naturgy, a un altre nivell Telefónica (segon operador en mòbils); a nivell d’infraestructures OHL i FCC, sense parlar del sector turístic.

Totes aquestes inversions s’han realitzat en “connivència amb el poder polític” (veure La Jornada -diari mexicà- del 13 de febrer del 2022)

En efecte, “l’obertura econòmica” dóna passos a un procés brutal de privatitzacions en què les multinacionals espanyoles participen amb “informació privilegiada”. Es multipliquen els contactes entre governs i alguns personatges com l’expresident espanyol Felipe González actuen com a “lobbistes” de pro. Tots aquests escàndols estan apareixent a la premsa mexicana, sens dubte impulsats pel govern Obrador.

Però, com era d’esperar, la premsa espanyola, liberal o conservadora amaga aquests fets i es llança aquests últims dies a una campanya d’insults contra el president mexicà, des de “pendejo” com l’anomena l’ABC, a demagog populista com l’anomena El País. Tot per amagar la veritat.

L’interès dels treballadors i pobles d’Espanya

No, no és diferent del poble i els treballadors mexicans. I no es tracta només de rendir justícia a un passat no tan llunyà. Va ser Lázaro Cárdenas, no només qui sense condicions va ajudar la República sinó que va acollir desenes de milers d’exiliats víctimes de la nostra guerra civil, com va acollir els d’altres paissos perseguits per la burgesia o l’estalinisme. Avui encara habiten a Mèxic al voltant de 130.000 espanyols (35 mil mexicans a Espanya).

Aquest deute històric exigeix als treballadors d’avantguarda del nostre país restablir la veritat. I en aquest cas, la denúncia clara i concreta de com les multinacionals espanyoles participen en el saqueig d’una nació sobirana. Com les multinacionals utilitzen el poder polític, amb acord de tots els governs –Aznar, Zapatero, Rajoy, Sánchez– per defensar els seus interessos producte del saqueig.

No són paraules, són fets.

Sota el govern Calderón (2006/2012) es liquida el 2009 l’empresa publica “Luz y fuerza del centro”. És l’entrada d’Iberdrola. La qual sap ser agraïda. Després del seu mandat Calderón troba un lloc (el 2016) al Consell d’administració d’Avengrid, filial nord-americà d’Iberdrola, i la seva Secretària (ministra) d’energia Kessel Martínez és nomenada membre del consell d’administració d’Iberdrola Mèxic, lloc que ocupa de 2013 a 2020 (la premsa mexicana informa àmpliament sobre aquests fets, així com els emoluments cobrats) A Espanya d’això se’n diu “portes giratòries”

Quan això es fa públic les últimes setmanes, AMLO no dubta a qualificar aquests comportaments com a “immorals” i denunciar la corrupció subjacent de les multinacionals espanyoles.

Aquesta denúncia no sols és certa sinó que ha de ser recolzada pels treballadors espanyols i les organitzacions que diuen defensar els seus drets.

És de l’interès dels treballadors i pobles del nostre país mostrar la nostra solidaritat amb la nació mexicana, la seva sobirania davant d’un enemic comú: les multinacionals i els règims al seu servei, en aquest cas la Monarquia hereva de Franco i els governs que la serveixen.

México y las multinacionales “españolas”

Deja un comentario

Carta Semanal 875 en catalán

Carta Semanal 875 para descargar en PDF

Sean cuales fueren los motivos por los cuales el actual presidente de México Andrés López Obrador (AMLO) ha abiertamente puesto al descubierto las diferentes actividades de las multinacionales de matriz española en México y su connivencia con los tres últimos gobiernos del país desde la presidencia de Vicente Fox en 2000, los hechos no pueden ser más impactantes.

Recordemos, la victoria electoral del actual presidente en julio de 2017 significó una ruptura con el régimen político imperante en México por la hegemonía del PRI (Partido Revolucionario Institucional) la alternancia del PAN (Partido de Acción Nacional) en 2000 y la vuelta de Enrique Peña Nieto (del PRI) en el 2012. (Los mandatos presidenciales son de sexenios y los presidentes no pueden volver a presentarse). El PRI y el PAN, practicaron una política de total subordinación al “aliado ” del norte, que se tradujo sobre todo en la firma y puesta en aplicación en enero de 1994 del ALENA, tratado de libre comercio entre los USA, Canadá y México. En 2018 este tratado fue revisado y se firmó un nuevo Tratado (USMCA) impuesto por Trump y que buscaba imponer cuotas de producción norteamericana a la producción de automóviles, ampliamente deslocalizada en México. Sigue leyendo →