Archivo de la etiqueta: IV Internacional

Al 84è aniversari del seu assassinat, les aportacions de Trotski per a la lluita de la classe obrera avui

Carta Setmanal 1005 per descarregar en PDF

Aquest dimarts 20 d’agost fa 84 anys de l’atac a Trotski per Ramon Mercader, agent de Stalin, que va produir la seva mort l’endemà. El context mundial de 1940 era, òbviament, diferent de l’actual, però també hi ha elements en comú entre tots dos i un en particular: la supervivència del capitalisme, plenament inserit al seu estadi imperialista, provoca una destrucció sistemàtica de forces productives que es plasma a les crisis recurrents i les guerres, amb el corol·lari de la devastació i saqueig dels recursos naturals, així com, sobretot, un qüestionament frontal del valor de la força de treball i, consegüentment, de les condicions de vida de la majoria de la població , que és la classe treballadora.

Com a marxistes, no encarem aquest aniversari des d’un punt de vista nostàlgic, sinó polític. D’acord amb una frase del mateix Trotski, amb què iniciava el text Lliçons del gran any (9 de gener de 1905 – 9 de gener de 1917), commemoratiu del dotzè aniversari de l’inici de l’”assaig general” que va ser la Revolució russa de 1905, “els aniversaris revolucionaris no són només dies per commemorar, són dies per treure lliçons de les experiències revolucionàries”. Quines lliçons podem treure de Trotski per a la nostra lluita avui? Aquest és l’objecte de la present Carta Setmanal, encara que l’abordem d’una manera molt esquemàtica, atesa la seva extensa trajectòria com a teòric marxista, igual que com a militant i dirigent obrer; ja que, com deia Engels sobre Marx en el seu discurs el dia del seu enterrament, Trotski també “era, sobretot, un revolucionari”.

Un teòric marxista important

A la Revolució russa es va donar un fet mai repetit: bona part dels dirigents eren també excel·lents teòrics. És el cas de Lenin, que caracteritza l’imperialisme, com a estadi últim del capitalisme, d’una manera tan vigent que és imprescindible per entendre el que passa actualment. També ho van ser Preobrazhensky, Bukharin i especialment Trotski, al costat d’altres entre els quals per descomptat no es troba Stalin -com explica amb claredat Riazanov-. D’això en donen compte les nombroses obres, l’estudi de les quals ens aporta claus molt importants al voltant de com es desenvolupa la lluita de classes i, consegüentment, com actuar-hi.

Destaquem només tres aportacions com a mostra, les dues primeres d’un llibre de lectura imprescindible, segons el nostre parer, que és Història de la Revolució russa. Hi formula el concepte de “desenvolupament desigual i combinat”, que permet caracteritzar efectivament el contradictori lloc de les economies nacionals al mercat mundial producte històric del capitalisme, “al·ludint a l’aproximació de les diferents etapes del camí i a la confusió de diferents fases , a l’amalgama de formes arcaiques i modernes. Sense acudir a aquesta llei, enfocada, naturalment, a la integritat del seu contingut material, seria impossible comprendre la història de Rússia ni la de cap altre país d’avenç cultural endarrerit, sigui quin sigui el seu grau”.

La segona és el pròleg a aquest llibre, una peça metodològica magistral: “la història de la revolució, com tota història, ha de relatar, sobretot, els fets i el seu desenvolupament. Però amb això no n’hi ha prou. Cal que del relat es desprengui amb claredat per què les coses van succeir d’aquesta manera i no d’una altra. Els esdeveniments històrics no es poden considerar com una cadena d’aventures ocorregudes a l’atzar ni enfilar-se en el fil d’una moral preconcebuda, sinó que s’han de sotmetre al criteri de les lleis que els governen (…) Les classes oprimides creen la història a les fàbriques, a les casernes, als camps, als carrers de la ciutat. Però no acostumen a posar-la per escrit (…) No obstant, els processos que es desenvolupen en la consciència de les masses no són mai autòctons ni independents. Tot i els idealistes i els eclèctics, la consciència està determinada per l’existència”.

I la tercera és la noció de revolució permanent, amb la qual Trotski desenvolupa una cosa que ja havien plantejat Marx i Engels des del 1845. Per ell, “la revolució no acaba després d’una determinada conquesta política, després de l’obtenció d’una determinada reforma social , sinó que continua desenvolupant-se fins a la realització del socialisme integral. Així doncs, un cop començada, la revolució (en què participem i que dirigim) en cap cas és interrompuda per nosaltres en una etapa formal determinada”. Connectava així també amb Lenin, per a qui la revolució russa no es quedaria en una etapa burgesa, ja que només la classe obrera podria aturar la guerra i satisfer les reivindicacions democràtiques (lliurar la terra als pagesos i establir el dret dels pobles oprimits sota el tsarisme a la seva lliure autodeterminació).

Encara que només fos per aquestes tres aportacions, ja es podria considerar a Trotski un autor marxista imprescindible per a la lluita de la classe obrera avui. Però, com dèiem, són només una petita mostra de la seva obra ingent.

Militant i dirigent obrer, un líder de la Revolució russa i impulsor de la IV Internacional

Tampoc en aquest pla podem exposar en detall les aportacions de qui amb 60 anys, tot just sis mesos abans de ser assassinat, va escriure de si mateix “vaig ser revolucionari durant els meus quaranta-tres anys de vida conscient i durant quaranta-dos vaig lluitar sota les banderes del marxisme”. En destacarem tres.

En primer lloc, la seva lluita per la construcció del partit obrer independent plenament inserit a la classe, davant de la propaganda sobre un suposat partit bolxevic plenament constituït com a tal des de la separació del menxevic el 1903, ni el partit era així ni agrupava el conjunt del moviment revolucionari. Trotski va tenir un paper molt important en la Revolució de 1905, quan va ser president del Soviet de Petrograd. Davant la Primera Guerra Mundial, va impulsar les conferències de Zimmerwald i Kienthal (que Lenin veia amb reticències, però també hi va participar).

Això no vol dir, per descomptat, que no cometés errors: quan el juliol de 1917 s’incorpora al partit bolxevic, que des de l’arribada de Lenin a Rússia a l’abril havia trencat la il·lusió reformista de la direcció interna prèvia de Stalin i Kàmenev, Trotski reconeix que Lenin havia tingut raó en la seva ruptura amb els menxevics fins a les seves darreres conseqüències. És la lluita pel partit el que el fa impulsar, amb Lenin, la fundació de la III Internacional el 1919 i la fundació de la IV Internacional el 1938, davant la constatació de la fallida de la III (després de la seva actuació a Alemanya, facilitant l’ascens de Hitler o a Espanya contra la revolució; La IV Internacional se situa així en el fil històric la primera gran fita organitzativa de la qual és la Lliga dels Comunistes el 1847 i internacionalment la I Internacional el 1864.

Insistim que no sacralitzem Trotski. Ell mateix reconeix també que era Lenin qui tenia raó el 1921 quan, escoltant l’opinió dels sindicats soviètics, va rectificar la posició de militaritzar els soldats desmobilitzats. També en oposar-se a la necessitat de signar la pau a Brest-Litovsk com més aviat millor. Allò que importa de tot això és el que aporta per al diàleg actual entre corrents que, com nosaltres, defensem incondicionalment les reivindicacions de la classe. La confrontació de posicions és imprescindible, com efectivament passava al partit bolxevic abans de la seva destrucció per Stalin.

En segon lloc, respecte als sindicats, que són la primera forma organitzativa de la classe: “en la lluita per les reivindicacions parcials i transicionals, els obrers necessiten més que mai organitzacions de masses, fonamentalment sindicats (…) Lluiten implacablement contra tot intent de sotmetre els sindicats a l’Estat burgès (…) Només en base a aquest treball es pot lluitar amb èxit al si dels sindicats contra la burocràcia reformista, inclosa l’estalinista. L’intent sectari de crear o mantenir petits sindicats «revolucionaris» com una segona edició del partit significa de fet renunciar a la lluita per la direcció de la classe obrera». Contra aquesta posició sectària es va situar també Lenin. Lluita per la direcció de cara a orientar-la a allò per allò que s’organitzen els treballadors: els seus interessos i no cap suposada forma de conciliació amb els de la classe capitalista, com sosté, contra tota evidència empírica, la idea del “diàleg social”.

I en tercer lloc, el seu rol central a la Revolució russa, que va permetre constituir el primer Estat obrer de la història, més enllà de l’efímera experiència de la Comuna de París el 1871. Al costat de Lenin va ser un dels dos principals líders del procés revolucionari. Ho va ser en el terreny de la construcció d’aquest Estat, fins i tot simbòlicament, ja que ell proposa que no s’utilitzi el terme ministres per als integrants del govern, sinó comissaris del poble, cosa que ja denotava el seu compromís amb la democràcia obrera, en oposició a la degeneració burocràtica que esdevindria després. I en àmbits tan importants com la creació de l’Exèrcit Roig, gràcies al qual va ser possible la preservació del procés revolucionari amb la seva victòria a l’anomenada guerra civil (que en realitat era en gran mesura una intervenció militar imperialista de suport als exèrcits blancs) o les seves aportacions al terreny del debat econòmic, al voltant de qüestions com la planificació o la industrialització, de forma totalment aliena a la caricatura estalinista que li presentava com a contrari a la pagesia ia la NEP (la Nova Política Econòmica que s’aplica després de la guerra civil).

La lluita internacionalista contra la guerra ahir i avui

Al Programa de Transició (“L’agonia del capitalisme i les tasques de la IV Internacional”), fundacional de la nostra organització, es caracteritza amb precisió el que defineix abans de res la situació actual: “la situació política mundial del moment, es caracteritza , abans de res, per la crisi històrica de la direcció del proletariat (…) Les forces productives de la humanitat han parat de créixer”. I així és: com caracteritzar, si no, el genocidi contra el poble palestí que, d’acord amb el govern de Gaza, ja ha arribat al nombre de 40.000 persones assassinades (incloent-hi 16.000 menors), encara que la revista científica britànica estima que són ja “ 186.000 o fins i tot més” (https://www.thelancet.com/journals/lancet/article/PIIS0140-6736(24)01169-3/fulltext) O els centenars de milers de joves que han estat portats a la mort pels interessos de l’imperialisme nord-americà -al qual se subordinen els governs europeus- l’autocràcia de Putin a la guerra d’Ucraïna (només en els primers 18 mesos el New York Times estimava que eren 190.000,https://www.nytimes.com/2023/08/18/us/politics/ukraine-russia-war-casualties.html); guerra a què es destinen ingents recursos, cosa que, inevitablement, planteja la reducció de la despesa pública social.

Al setembre de 1915, Trotski va ser el redactor del manifest de la conferència de Zimmerwald contra la guerra mundial. La seva vigència és total: “qualssevol que siguin els responsables directes principals del desencadenament d’aquesta guerra, una cosa és certa: la guerra que ha provocat tot aquest caos és producte de l’imperialisme. Aquesta guerra ha sorgit de la voluntat de les classes capitalistes de cada nació de viure de l‟explotació del treball humà i de les riqueses naturals del planeta”. Les implicacions de les guerres imperialistes són inequívoques, com també recollia el manifest: “Misèria i privacions, atur i augment del cost de la vida, malalties i epidèmies, són els veritables resultats de la guerra. Per dècades, les despeses de guerra absorbiran el millor de les forces dels pobles comprometent la conquesta de millores socials i dificultant tot progrés”. La lluita contra la guerra va ser determinant per a la Revolució russa, després de la qual es va fundar la III Internacional el 1919.

Hi ha res més actual? Des del marxisme, no hi ha resignació possible, per això el manifest també proposa: “nosaltres que no ens situem al terreny de la solidaritat nacional amb els nostres explotadors, sinó que romanem fidels a la solidaritat internacional del proletariat ia la lluita de classes, ens hem reunit aquí per reprendre els llaços trencats de les relacions internacionals, per cridar la classe obrera a recobrar la consciència de si mateixa i situar-la en la lluita per la pau. Aquesta lluita és la lluita per la llibertat, per la fraternitat dels pobles, pel socialisme. Cal emprendre aquesta lluita per la pau, per la pau sense annexions ni indemnitzacions de guerra. Però una pau així no és possible més que amb la condició de condemnar tot projecte de violació de drets i de llibertats dels pobles. Aquesta pau no ha de conduir ni a locupació de països sencers ni a les annexions parcials. (…) El dret dels pobles a disposar d’ells mateixos ha de ser el fonament indestructible en l’ordre de les relacions de nació a nació”.

Avui, 108 anys després, participem en una iniciativa al voltant de la crida europea contra la guerra, que confluirà en una conferència a Berlín de l’1 al 3 de novembre. Crida que conclou així: “Rebutgem les guerres i la barbàrie, que només beneficien els poderosos i els industrials de l’armament els guanys dels quals es disparen (…) rebutgem ser arrossegats a la guerra i la militarització de tota la societat. Rebutgem els pressupostos militars cada cop més elevats sota la tutela de l’OTAN i de la Unió Europea, denunciem la guerra social lliurada contra els treballadors i la joventut. Rebutgem tots els atemptats a les llibertats, les amenaces i la repressió. Defensem la llibertat d’expressió, de reunió, de manifestació i el dret de vaga, particularment amenaçats. La mobilització dels pobles podrà aturar l’escalada mortífera a què els Governs ens volen arrossegar, i aturar els enviaments d’armes. Unint-nos per sobre de les fronteres, actuem per la unitat internacional dels treballadors i joves per imposar l’alto el foc i la reassignació dels pressupostos militars a les necessitats vitals de la població, a l’escola, els hospitals, els salaris i les pensions”.

L’assassinat no va aconseguir el seu objectiu: Trotski, referent per a la lluita de la classe obrera per la seva emancipació

Però a més Trotski va ser el més conseqüent opositor a l’esmentada degeneració burocràtica estalinista, òbviament sense cap coqueteig amb l’imperialisme, sinó caracteritzant l’Estat soviètic com l’Estat obrer que encara era, perquè la seva base material (l’expropiació dels grans mitjans de producció no s’havia revertit), de manera que es requeria no una revolució social, sinó política perquè la classe es desembaràs de la burocràcia. Val la pena recomanar en aquest punt la lectura del seu llibre La revolució traïda.

Precisament per aquesta raó va ser assassinat. Ens explicava el seu nét Estaven Volkov el 2019 (https://posicuarta.org/cartasblog/entrevista-a-esteban-volkov-nieto-de-trotsky/) que un agent estalinista infiltrat no havia deixat de preguntar quant avançava Trotski en la redacció de la seva biografia de Stalin (encàrrec editorial acceptat per ell només per necessitat econòmica). Denotava l’obsessió amb ell dels usurpadors de la revolució, que a les successives onades de purgues dels anys trenta ja havien eliminat la major part de la vella guàrdia bolxevic, perquè no podien suportar l’existència de Trotski com a referent viu de la revolució .

Trotski també va abordar l’experiència de la Revolució espanyola, que permet treure’n conclusions, molt útils avui: “el maig de 1937, els obrers espanyols es van aixecar, no només sense direcció, sinó contra la mateixa (…) les masses, que contínuament han intentat obrir-se pas per la via correcta, s’han trobat que generar una nova direcció que correspongui a les necessitats del procés revolucionari i produir-la al fragor del combat estava per sobre de les seves forces. (…) fins i tot en aquells casos en què la vella direcció ha manifestat la seva corrupció interna, la classe no pot improvisar immediatament una nova direcció, especialment si no ha heretat del període anterior sòlids quadres revolucionaris, capaços d’utilitzar l’enfonsament del vell partit dirigent”.

El text de Trotski de 1940 que es coneix com a Testament conclou amb aquestes paraules, que el defineixen i defineixen també el nostre objectiu vital, per a la consecució del qual convidem tot treballador compromès amb l’emancipació social a organitzar-se amb la IV Internacional: “La vida és bella. Que les futures generacions la lliurin de tot mal, opressió i violència i la gaudeixin plenament”.

En el 84 aniversario de su asesinato. Las aportaciones de Trotsky para la lucha de la clase obrera hoy

Deja un comentario

Carta Semanal 1005 en catalán

Carta Semanal 1005 para descargar en PDF

Este martes 20 de agosto se cumplen 84 años del ataque a Trotsky por Ramón Mercader, agente de Stalin, que produjo su muerte el día siguiente. El contexto mundial de 1940 era, obviamente, distinto del actual, pero también hay elementos en común entre ambos y uno en particular: la supervivencia del capitalismo, plenamente inserto en su estadio imperialista, provoca una destrucción sistemática de fuerzas productivas que se plasma en las crisis recurrentes y las guerras, con el corolario de la devastación y saqueo de los recursos naturales, así como, sobre todo, un cuestionamiento frontal del valor de la fuerza de trabajo y, consecuentemente, de las condiciones de vida de la mayoría de la población, que es la clase trabajadora.

Como marxistas, no encaramos este aniversario desde un punto de vista nostálgico, sino político. De acuerdo con una frase del propio Trotsky, con la que iniciaba el texto Lecciones del gran año (9 de enero de 1905 – 9 de enero de 1917), conmemorativo del duodécimo aniversario del inicio del “ensayo general” que fue la Revolución rusa de 1905, “los aniversarios revolucionarios no son sólo días para conmemorar, son días para sacar lecciones de las experiencias revolucionarias”. ¿Qué lecciones podemos sacar de Trotsky para nuestra lucha hoy? Éste es el objeto de la presente Carta Semanal, aunque lo abordamos de una manera muy esquemática, dada su extensa trayectoria como teórico marxista, al igual que como militante y dirigente obrero; ya que, como decía Engels sobre Marx en su discurso el día de su entierro, Trotsky también “era, ante todo, un revolucionario”. Sigue leyendo →

Declaración del Secretariado Internacional de la IV Internacional (3 de mayo de 2024)

Deja un comentario

Carta Semanal 990 en catalán

Carta Semanal 990 para descargar en PDF

«¡Por fin, por fin, por fin!», exclamó el jefe del Partido Demócrata en el Senado norteamericano el 24 de abril, para celebrar el voto del presupuesto de 16.000 millones de dólares destinado a financiar la prosecución del genocidio del pueblo palestino, tras seis meses de bloqueo. Un voto que debía facilitar de nuevo los medios y la legitimidad al Gobierno israelí para intensificar aún más su campaña de aniquilación del pueblo palestino. Un voto que debía banalizar la espantosa barbarie, las masacres y el genocidio que se desarrolla cada día ante los ojos del mundo y que se ha cobrado la vida de decenas de miles de palestinos, entre ellos más de 15.000 niños. Ese voto de los representantes del imperialismo estadounidense ha tenido el efecto contrario, desencadenando una ola mundial de reprobación y cólera, que partió de la Universidad de Columbia en Nueva York. Fue el campus desde el que partieron las protestas estudiantiles de 1968 para exigir el fin de la guerra de Vietnam, al grito, repetido las últimas semanas en Estados Unidos: «¿Cuántos niños habéis asesinado hoy?». Sigue leyendo →

Declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional (3 de maig de 2024)

Deja un comentario

Carta Setmanal 990 per descarregar en PDF

«Per fi, per fi, per fi!», va exclamar el cap del Partit Demòcrata al Senat nord-americà el 24 d’abril, per celebrar el vot del pressupost de 16.000 milions de dòlars destinat a finançar la prossecució del genocidi del poble palestí, després de sis mesos de bloqueig. Un vot que

havia de facilitar de nou els mitjans i la legitimitat al Govern israelià per intensificar encara més la seva campanya d’aniquilació del poble palestí. Un vot que havia de banalitzar l’espantosa barbàrie, les massacres i el genocidi que es desenvolupa cada dia davant els ulls del món i que s’ha cobrat la vida de desenes de milers de palestins, entre ells més de 15.000 nens. Aquest vot dels representants de l’imperialisme estatunidenc ha tingut l’efecte contrari, desencadenant una onada mundial de reprovació i còlera, que va partir de la Universitat de Columbia a Nova York. Va ser el campus des del qual van partir les protestes estudiantils del 1968 per exigir la fi de la guerra de Vietnam, al crit, repetit les últimes setmanes als Estats Units: «Quants nens heu assassinat avui?».

La irrupció dels estudiants eivissencs dona un gir total a la situació

En pocs dies, desenes d’universitats estatunidenques han estat ocupades, inclòs els prestigiosos campus de Princeton, Harvard, Berkeley i el MIT. Sobrecollit i commocionat davant l’audàcia de la joventut estatunidenca, l’establishment ha enviat forces de repressió als campus, detenint violentament més d’un miler d’estudiants i professors. Un enfrontament durant el qual els estudiants de la Universitat d’Austin han respost: «La policia d’Austin, el Ku Klux Klan, l’Exèrcit israelià, ¡tots són el mateix!». Un moviment que s’estén ja a Sídney, Mont-real, París, Londres… i que rep el suport de nombrosos professors, sovint acompanyats pels seus sindicats i per tot el moviment obrer i democràtic.

Per primera vegada des de la guerra de Vietnam, les eleccions presidencials estatunidenques estan dominades per la política exterior. A dia d’avui, més de 530.000 estatunidencs s’han pronunciat en les primàries demòcrates pel vot «no compromès», que significa el seu rebuig a votar Biden a causa del seu suport al genocidi del poble palestí. La crisi de representació política de la classe dominants estatunidenca, materialitzada en l’enfrontament entre els dos candidats, J. Biden i D. Trump, temperat pel seu acord per reprimir els estudiants i aprovar un pressupost de 95.000 milions de dòlars per a la guerra, no cessa d’accentuar la fracturació del país a mesura que s’aproximen les eleccions presidencials de novembre. A l’interior mateix d’Israel, desenes de milers de persones i exigeixen la sortida de Netanyahu.

Malgrat la campanya mundial desfermada contra els que es neguen a normalitzar el genocidi, a banalitzar la barbàrie i l’assassinat de milers de nens palestins, qualificant-los de manera innoble de «terroristes», «antisemites» i «enemics de la humanitat», els últims esdeveniments demostren per contra que, en el si dels pobles, resideix una força irresistible, però fins ara continguda, que pot escombrar aquest vell món i els opressors que el dirigeixen.

Ni les citacions ni les ignominioses condemnes judicials per «apologia del terrorisme» contra sindicalistes i militants polítics que exigeixen l’alto el foc, ni les prohibicions de manifestació i reunió, fins i tot en llocs privats, ni les acusacions de «manipulació russa» darrere de les protestes d’estudiants estatunidencs formulades per l’antiga presidenta del Congrés estatunidenc Nancy Pelosi, ni el tancament del compte bancari d’una associació jueva antisionista alemanya, per primera vegada des del nazisme, aconsegueixen paralitzar el profund moviment que progressa arreu en les consciències: a tot el món, els pobles rebutgen viure en una societat que glorifica, finança i recolza el genocidi del poble palestí. I es pregunten: qui serà el pròxim?

La joventut té raó. No pot viure lliure al costat d’un poble massacrat i sotmès a la fúria. Com indica la biblioteca de Brooklyn al seu frontó: «¡Ningú serà lliure mentre no ho sigui tothom!».

A on ens porten els dirigents que deixen fer?

Davant aquestes manifestacions històriques i glorioses, saludades a Gaza on es multipliquen els missatges «Gràcies als estudiants de les universitats estatunidenques», què fan els dirigents del moviment obrer? Des de fa mesos, els dirigents de les organitzacions sindicals nacionals i internacionals, amb escasses excepcions, no diuen ni fan res, fins i tot s’activen per asfixiar qualsevol iniciativa seriosa, fins i tot quan és al seu propi país on tenen lloc les manifestacions de masses. En ocasions, es fan declaracions. Però com diu un militant anglès a propòsit del congrés del seu sindicat, el més important del país: «El sindicat té un congrés anual, tots els delegats voten per Palestina i, un minut després, es va acabar, tornada a la normalitat, tornada al suport a Israel, tornada al rebuig d’un alto el foc, negativa a donar suport a les persones que moren de fam». Ja es faci de manera oberta o insidiosa, això és el que succeeix en la pràctica totalitat de les altes instàncies sindicals, en particular a Europa. Ni tan sols la repressió que s’abat sobre alguns dirigents sindicals francesos de primera fila engendra una altra cosa que declara cinemes banals sense la menor eficàcia. El que permet al Govern augmentar la repressió i la intimidació per obstaculitzar la reacció dels treballadors i els joves que respondrien massivament a qualsevol iniciativa unida, sobre bases precises, que pogués bloquejar la marxa cap a la guerra. Aquest clima resulta cada vegada més insuportable als treballadors i militants que lluiten, però que es veuen també dramàticament empesos cap a derives ben conegudes en la Història (Bolsonaro al Brasil o les actuals derives feixistes a Itàlia). Els dirigents hi tenen tota la responsabilitat. Que els treballadors i els joves, ajudats pels militants que no replanen, busquen pels seus propis mitjans tots els punts de suport possibles és ja una dada inqüestionable de la situació, i és font de terrible preocupació per als governants.

La sortida passa per una independència total respecte dels Governs

Al Brasil, la principal confederació sindical (CUT) ni tan sols ha fet referència a la situació a Palestina en la seva crida a l’1 de Maig . I encara que el president brasiler Lula s’hagi desmarcat verbalment del genocidi perpetrat pel Govern israelià, no pren cap mesura per oposar-s’hi a la pràctica, en particular l’anul·lació dels acords militars i la ruptura de relacions diplomàtiques amb Israel. En el pla interior tampoc. Lula no emprèn cap de les reformes populars per les quals el poble brasiler el va portar al poder. Raó per la qual els delegats de l’últim congrés de la CUT a l’octubre van decidir una marxa a Brasília per exigir la derogació de la reforma de la llei laboral, de la reforma de la Seguretat Social i de la llei sobre externalitzacions. Totes elles lleis perverses del període Temer-Bolsonaro. Des de les altes instàncies de la CUT, del PT i del Govern s’estan exercint enormes pressions per desvirtuar la marxa prevista per al pròxim 22 de maig. Els dirigents lulistes no han après les lliçons de la seva anterior conciliació amb les institucions podrides sotmeses a la tutela militar constitucional, instrument de la subordinació de la nació a l’imperialisme estatunidenc, ni tampoc de l’últim intent de cop militar pels bolsonaristes. Una situació que està lluny d’estar aïllada a Llatinoamèrica. A Sahel, el rebuig dels pobles ha conduït, a Níger, a l’expulsió dels exèrcits francès i estatunidenc. El mateix rebuig que ha provocat la derrota del president Macky Sall, candidat avalat per Macron al Senegal. En resposta, l’imperialisme alimenta una perillosa generalització de les tensions a tota la regió. Als països àrabs d’Orient Mitjà i d’Àfrica del Nord els Governs estan asseguts sobre volcans. Al Marroc i a Jordània, les manifestacions massives en suport al poble palestí s’ han multiplicat, reclamant la fi dels acords de normalització i de cooperació amb l’ Estat d’ Israel. D’altra banda, es prohibeixen les manifestacions per por que la còlera es dirigeixi també contra els règims còmplices del genocidi. Fins i tot a Algèria, el règim només ha autoritzat una manifestació en suport al poble palestí, el 19 d’octubre. En canvi, Algèria ha presentat nombroses resolucions a l’ONU, veritable valedor dels Governs de tot pelatge que ha demostrat la seva impotència per resoldre res. En prohibir les manifestacions als algerians que estan apassionadament del costat del poble palestí, el règim tem que sigui la seva política la que es qüestioni. Mentre que Estats Units i l’Iran declaren que «l’incident està tancat» després d’haver-se advertit mútuament de «represàlies» diversos dies abans i de comú acord. A França, el PS, el PCF i els Verds comparteixen amb Macron i amb Rassemblement National el mateix objectiu: Jean-Luc Mélenchon i la France Insoumise pel seu suport al poble palestí. Qui pot estranyar-se que la joventut i els treballadors busquin organitzar-se per ells mateixos, tenint en compte els punts de suport amb què poden comptar, i dirigir la seva còlera contra el seu propi Govern?

La guerra, únic horitzó del sistema capitalista

Governs hipòcrites i miserables que enfonsen la humanitat en el caos i la guerra. Tal és la significació del vot del Congrés i el Senat estatunidencs, amb l’acord de Trump i de Biden, assignant 95.000 milions de dòlars al genocidi, a la guerra a Ucraïna i al reforçament dels mitjans militars a Àsia i al Pacífic, preparant les condicions per a una nova guerra. Els Estats Units no ho oculta: el seu objectiu és debilitar Rússia, però no van més enllà vista la situació mundial completament desestabilitzada. Sap el paper que Rússia juga a Síria, a l’Iran, al Líban. Vol concentrar-se a la Xina que continua amb la seva política d’expansió econòmica a escala mundial, en detriment dels Estats Units. Com diu la secretària nord-americana del Tresor; Janet Yellen: «La Xina és avui simplement massa gran perquè la resta del món absorbeixi les seves enormes capacitats. […] quan el mercat mundial està inundat de productes xinesos artificialment barats, la viabilitat de les empreses estatunidenques i estrangeres està en entredit». La recepció recent de Blinken per les autoritats xineses demostra la tensió creixent entre tots dos països, quan la decisió, tant de Trump com de Biden, de relocalitzar la indústria als Estats Units xoca amb la realitat de les relacions capitalistes. Heus ací la veritable raó per la qual Estats Units vol que la guerra continuï i s’estengui. Poc importa a l’imperialisme que, segons els ministres de Defensa britànica i russa, 1 milió de soldats hagin mort o hagin estat ferits ja a banda i banda de la línia del front d’Ucraïna. La guerra estatunidenca ha de continuar, «fins a l’últim ucraïnès». Els 48.000 milions en armament per a Ucraïna són a més un poderós element de desenvolupament de la indústria armamentista estatunidenca.

Organitzar-se per aturar la marxa cap a la guerra a Europa

Europa està en el punt de mira. Tant Biden com Trump, habituats a les guerres estatunidenques per poders des de fa anys, exigeixen que la Unió Europea i cadascun dels països que la componen s’impliquin més en la guerra d’Ucraïna, fins i tot amb l’enviament de soldats. Mentre que la producció industrial europea ha descendit més d’un 6,7% en un any i la inflació ha provocat una baixada dels salaris reals, els països europeus, endeutats fins al coll, són impel·lits a emprendre una gegantina cura d’austeritat per finançar l’«economia de guerra». Confrontats al rebuig massiu per part dels pobles del genocidi del poble palestí i de la marxa cap a la guerra que els dirigents intenten imposar a qualsevol preu, els Governs qüestionen les llibertats democràtiques, el dret d’expressió i de manifestació, reprimint qualsevol forma de resposta. El president ucraïnès Zelenski fins i tot ha demanat oficialment al Consell d’Europa una suspensió de les clàusules relatives als drets humans a causa de la llei marcial, afectant la vida privada, la llibertat de moviment i el dret d’expressió. En el si de la Unió Europea, durant molt de temps presentada com a garant de la pau al continent, els caps de Govern no deixen de repetir-ho: «Estem en una època de preguerra». Obliden una cosa: malgrat els florents negocis del complex militar-industrial, als dos principals països imperialistes, Estats Units i Regne Unit, les forces armades no aconsegueixen reclutar prou joves per respondre a les exigències dels militars. L’Exèrcit britànic mai ha estat tan petit des del 1714. Només un 7% dels anglesos d’entre 18 i 40 anys han declarat que serien voluntaris per servir a l’Exèrcit si esclatés una guerra mundial. Com acostumen, els capitalistes busquen la seva carn de canó entre les classes més pobres i desheretades. A Anglaterra del 2013 al 2018, el reclutament militar de joves entre 16 i 17 anys era més elevat en les circumscripcions més pobres que en les més riques, concentrant-se els centres de reclutament de l’Exèrcit a les ciutats més pobres amb una renda anual al voltant de 12.500 dòlars, segons un informe del Child Rights International Network. El mateix a França, on el reclutament militar es desenvolupa a les últimes colònies (Guadalupe, Martinica, Guyana) a través d’organismes com el règim del servei militar adaptat, el centre interregional de les forces armades i France Travail.

Pel que fa als Estats Units, disposen ja del seu Exèrcit més petit des de fa 80 anys. El 2022, les forces armades estatunidenques van conèixer el seu pitjor reclutament des de l’abolició de la conscripció el 1973 i un recent sondeig ha revelat que la confiança en l’Exèrcit estatunidenc estava en el seu nivell més baix desitjant dos decennis. El que no impedeix a l’Exèrcit estatunidenc, el més poderós del món, proporcionar al Govern israelià l’arsenal necessari per a la completa destrucció de la Franja de Gaza i l’esclafament del poble palestí.

Richard Mitchell, antic membre del Regiment Paracaigudista, explica: «Iraq s’ha denunciat com una gran mentida, i l’Afganistan com un fracàs total. Els joves observen la història recent i temen que això es reprodueixi. En un sondeig estatunidenc realitzat el 2022 entre persones de 16 a 24 anys, es va preguntar als enquestats quina era la probabilitat que s’unissin a l’Exèrcit en els pròxims anys. Només un 10% va respondre «segur» i un 7% «probablement», mentre que el 90% va respondre que no ho faria o segurament no ho faria».

De fet, l’engranatge bèl·lic al qual volen arrossegar-nos Biden, Sunak, Macron, Scholz… està lluny de comptar amb el vistiplau que els Governs i el capital financer necessiten per continuar saquejant, explotant i oprimint. El rebuig de la descomposició i de la guerra són majoritaris, i amb molt. Fins al punt d’amenaçar la reelecció de «Genocidi Joe» Biden als Estats Units. Però per a quina sortida? Arreu, en les mobilitzacions que sorgeixen, es reuneixen forces per resistir i trencar amb aquest sistema. Els militants de la IV Internacional, que en són part integrant, us conviden a discutir per actuar i avançar junts.

Alt a la guerra! Alt a les massacres a Gaza!

Alt el foc immediat!

Defensa de la democràcia, del dret d’expressió, de manifestació, de reunió, de vaga!

Els treballadors, els pobles tenen tota la raó per rebutjar i resistir el seu propi Govern.

V Congrés del NAR (Partit per l’Alliberament Comunista) de Grècia

Deja un comentario

Carta Setmanal 982 per descarregar en PDF

A primers de març es va realitzar el V Congrés del NAR (Partit per l’Alliberament Comunista) de Grècia. Una delegació del Secretariat Internacional de la IV Internacional va estar convidada a aquest esdeveniment. Anteriorment al X Congrés de la IV (Congrés Obert) una delegació del NAR va participar plenament en els debats del Congrés. La IV Internacional i el NAR tenen diferències programàtiques en diversos aspectes. No obstant això tenen acords en qüestions essencials, com ara el caràcter de la guerra d’Ucraïna i la lluita contra ella, l’actitud de fraternitat obrera internacionalista amb el poble i els treballadors de Turquia i particularment sobre la importància central de la lluita del poble palestí per el seu alliberament contra l’Estat sionista, i els governs imperialistes o “àrabs” que el recolzen. Això fa que es desenvolupin combats en comú i que continuem el debat en pro del reforçament de les organitzacions obreres i revolucionàries a cadapaís ia escala internacional.

Publiquem en aquesta carta elements essencials de l’informe al Congrés i la resolució de la vostra Comissió Internacional

Llegit en Informations ouvrières n.º 798

Culmina amb èxit el V Congrés de la NAR

A tall de recomanacions…

Extractes de l’informe introductori de Michaelis Papamakario, membre sortint del comitè polític

Som avui aquí en l’obertura del V Congrés, després d’haver travessat una llarga sèrie de fenòmens sense precedents, com ara la pandèmia, l’agudització dels problemes socials, els esclats bèl·lics, les successives batalles electorals i els grans esdeveniments i tasques cinètiques, com la nostra contribució a la gran batalla actual de l’educació i el moviment estudiantil, en la qual les nostres forces s’han manifestat des del primer moment i sense cap vacil·lació, exercint un paper decisiu en el seu desenvolupament.

Celebrem la nostra conferència en un moment crític

Creiem que la resolució de la crisi estructural del sistema ha estat anèmica i inestable. El fet de la pandèmia ha creat nous i importants problemes en aquesta gestió anèmica de la crisi. Malgrat el seu desenvolupament realitzat sobre la base d’ una reversió històrica dels drets de la classe obrera mundial des de l’ aplicació de la reestructuració reaccionària del període 2010-2015 fins avui, el capitalisme modern és presa d’ una crisi contínua i múltiple, que amenaça els treballadors, el medi ambient, porta la guerra, el totalitarisme reaccionari i la foscor.

Les rivalitats intracapitalistes s’intensifiquen. La guerra ha tornat al continent europeu amb el conflicte bèl·lic entre els dos blocs capitalistes reaccionaris a Ucraïna, que, amb els seus altibaixos, dura ja dos anys. Es tracta d’un modern enfrontament bèl·lic entre les forces del capital, en el qual el que estàen joc és crucial.

Orient Mitjà es converteix en el segon punt de conflicte, amb l’Estat criminal i terrorista d’Israel arrasant Gaza i duent a terme una política de genocidi contra els palestins, amb el suport del bloc imperialista dels Estats Units/Unió Europea, actuant com a avançada de l’imperialisme occidental a Orient Mitjà. ElMar de la Xina Meridional és el pròxim escenari d’un conflicte entre Estats Units i la Xina, amb conseqüències incalculables. L’Estat grec, a través de les decisions dels seus governs i amb el consentiment de tot el bloc burgès, està implicat activament en els plans de guerra d’EUA/OTAN/UE per servir als interessos del capital grec i en relació amb la competència deslleial de les classes burgeses al mercat de totes dues costes Grècia-Turquia. La qüestió de la prevenció dela guerra mitjançant un nou moviment antibelicista, amb una esquerra anticapitalista i comunista moderna en el seu si, ja no és un projecte propagandístic sinó una necessitat per a la supervivència dels pobles. Però, com “llegir” la situació actual? De cap manera de forma ambigua o superficial. Sincerament, qui de nosaltres esperava la irrupció massiva del moviment estudiantil? En efecte, la dominació política de la Nova Democràcia (ND), el consens profund de l’oposició, la situació del propi moviment estudiantil i de l’esquerra a les escoles imposaven una mobilització pel preu de les armes, i les forces dominants de l’esquerra estudiantil van implementar principalment aquesta línia al començament de la lluita. Què va passar després de tot això, sinó la confluència de la ràbia continguda i la por al futur de milers de joves amb una línia de lluita militant per bloquejar el projecte de llei? I 2024 no és 2006-2007, ara, políticament i organitzativament, les coses estan pitjor. El 2006-2007, l’esquerra no havia estat corrompuda per l’experiència de Syriza, l’EAAK (coalició d’extrema esquerra, Ndt) no era una closca buida com ho és avui, i els sindicats estudiantils tampoc havien estat tan desestructurats. I tanmateix, el 8 de febrer, Atenes va zozobrar i la possibilitat real d’una ruptura amb la política governamental es va fer evident. Avui és 8 de febrer.

Setmanes de lluita

En el moviment estudiantil que hem vist desenvolupar-se en els últims 2 mesos, han sorgit elements importants que han de ser discutits amb més profunditat. S’ha revelat la possibilitat de desenvolupar i d’alguna manera guanyar o fins i tot imposar la necessària acció conjunta de les forces combatents contra el bloc burgès organitzat i reaccionari que intenta per tots els mitjans aixafar la lluita.

En els anys dels memoràndums, quan el poble, dessagnant-se als carrers, va arribar a qüestionar elements centrals de la política nacional, van ser Syriza amb la proposta del seu “govern d’esquerres” i el KKE amb “seria un desastre sortir de l’euro” i la seva abstenció en la votació popular del NO els que van fer retrocedir al moviment, el van privar de perspectiva, van témer el conflicte i el van portar a la derrota. Fins i tot recentment, durant la gran lluita pel crim de Tempi, va ser el KKE el que va barallar per impedir que la lluita “degenerés” políticament, per no adoptar l’exigència de “nacionalització sense indemnització de la companyia Hellenic Train, per un ús exclusivament públic del ferrocarril” perquè això hagués implicat el risc de crear una fractura dins de la política dominant, reduint la seva acció a donar suport a una comissió d’investigació, del fracàs de la qual hem estat testimonis recentment. En tots dos casos, el que va quedar palès va ser el buit d’una força de referència i d’intervenció pansocial que jugués un paper unificador en el moviment de masses, unint les seves seccions enfrontades per formar un front fort de lluita contra el govern, la UE i l’oposició consensual.

No estem d’acord amb la lògica del catastrofisme, de la derrota total del moviment sindical, que no deixa lloc a grans discursos ni a grans accions. Per suposat, entenem que el cop assestat al moviment obrer és molt profund, però per a nosaltres això significa que la seva reconstrucció de classe i la seva reconstrucció política han d’anar de la mà.

En resposta, en el context d’aquesta lluita en constant evolució, identifiquem el que creiem que són les qüestions crítiques que han assolat i continuen assolant l’esquerra.

La “governança d’esquerres” i l’apoteosi del parlamentarisme com a mitjà cap a la millora social és la primera d’elles.

Des d’aquest punt de vista, amb la nostra presentació a la conferència, fem una crida a la unitat anticapitalista en les batalles sociopolítiques crítiques del moment i durant les eleccions europees, però també després d’elles, amb l’objectiu de :

– condemnar el govern de ND i la seva política, a favor de les forces que lluiten pel seu derrocament, contra les polítiques consensuades de Syriza-Pasok;

– derrotar les forces que donen suport a la política europea, l’europeisme, el capital, i enfortir les forces que promouen la confrontació decisiva amb la política europea, la política d’indisciplina – ruptura – desvinculació de la mateixa;

– fer un pas cap a l’enfortiment i la reconstrucció de l’esquerra combativa anticapitalista i revolucionària, i construir a un nivell polític superior el potencial de l’esquerra radical anticapitalista que s’ha expressat en les batalles socials i polítiques, però també en les eleccions municipals i sobretot regionals;

– vèncer el nacionalisme d’extrema dreta, el suposat “euroescepticisme” de l’esquerra, el “no” obrer i internacionalista a la UE.

Així que ¡mans a l’obra! i donem junts el primer pas cap al salt necessari en el nostre temps: construir la nova organització d’alliberament comunista.

Comunicat

«El Congrés ha sigut un procés col·lectiu i democràtic essencial, amb la participació de més de 300 delegats en representació de totes les estructures organitzatives de la NAR, així com de desenes de convidats, militants que formen part de la lluita revolucionària. Una particularitat d’ aquest V Congrés ha estat la contribució substancial realitzada per una nova generació de militants de la nostra organització que, a través de les seves posicions polítiques, la seva contribució al procés de presa de decisions i la seva participació en les noves instàncies elegides, han aportat als treballs un sotrac d’ aire i vitalitat.

Desenes de delegats procedents de totes les regions del país i de l’estranger, de diversos centres de treball, fronts i moviments han pronunciat discursos al congrés. El congrés ha rebut salutacions de partits grecs i estrangers i ha tingut accés a riques experiències i propostes per a la seva decisió política.

El congrés ha estat d’acord que la nostra organització ha d’entrar en una nova fase després dels seus trenta-quatre anys d’història. Com subratlla la resolució del Congrés:

“El V Congrés es proposa fer el pas decisiu cap a la formació d’una organització comunista més àmplia, en un futur immediat. (…) La NAR emergeix del seu V Congrés amb determinació i un nou alè per a les grans tasques i desafiaments que haurà d’afrontar en un futur immediat.

Comissió d’Afers Internacionals de Nar”, 4 de març de 2024»

V Congreso del NAR (Partido por la Liberación Comunista) de Grecia

Deja un comentario

Carta Semanal 982 en catalán

Carta Semanal 982 para descargar en PDF

A primeros de marzo se realizó el V Congreso del NAR (Partido por la Liberación Comunista) de Grecia. Una delegación del Secretariado Internacional de la IV Internacional estuvo invitada a este evento. Anteriormente en el X Congreso de la IV (Congreso Abierto) una delegación del NAR participó plenamente en los debates del Congreso. La IV Internacional y el NAR tienen diferencias programáticas en diversos aspectos. Sin embargo tienen acuerdos en cuestiones esenciales, tales como el carácter de la guerra de Ucrania y la lucha contra ella, la actitud de fraternidad obrera internacionalista con el pueblo y los trabajadores de Turquía y particularmente sobre la importancia central de la lucha del pueblo palestino por su liberación contra el Estado sionista, y los gobiernos imperialistas o “árabes” que lo apoyan. Esto da lugar a que se desarrollen combates en común y que continuemos el debate en pro del reforzamiento de las organizaciones obreras y revolucionarias en cada país y a escala internacional. Sigue leyendo →

La IV Internacional i la qüestió de Palestina

Deja un comentario

Carta Setmanal 964 per descarregar en PDF

La IV Internacional va prendre posició contra la partició de Palestina el 1947. L’editorial de la revista IV Internacional deia llavors:

«La posició de la Quarta Internacional enfront de la qüestió palestina continua sent tan clara com en el passat. Estarà a l’avantguarda del combat contra la partició, a favor d’una Palestina unida i independent, en la qual les masses determinaran sobiranament el seu destí mitjançant l’elecció d’una Assemblea Constituent (…) Més que mai cal cridar alhora a les masses treballadores dels Estats Units, gran Bretanya, Canadà i Austràlia, al poble treballador de cada país a lluitar per l’obertura de les fronteres dels seus països respectius als refugiats, a les persones desplaçades, a tots els jueus desitjosos d’emigrar, sense discriminació. Només si portem endavant seriosament, efectivament i amb èxit aquest combat podrem explicar als jueus per què no cal caure en el parany palestí. L’experiència terrible que espera als jueus a l’Estat en miniatura crea alhora les premisses de la ruptura d’àmplies masses amb el sionisme criminal. Si tal ruptura no es produeix a temps, l’Estat jueu s’ofegarà en sang.

La línia de la IV Internacional des d’aquesta data no ha canviat: un sol Estat en tots els territoris de la Palestina històrica, en el qual jueus i àrabs viuran com a ciutadans iguals. Aquesta posició, de la qual mai ens hem desviat, ha estat considerada i criticada com a utòpica i poc realista. Però si ens fixem en els esdeveniments dels últims 70 anys, no hi ha més que una sèrie de guerres, massacres i massacres. Cada vegada són més les veus que s’alcen per dir que la solució passa necessàriament per la construcció d’un Estat únic en què tots els components tinguin els mateixos drets. El dret al retorn de milions de refugiats palestins a les seves terres i aldees és un dret inalienable. Però aquest dret al retorn és incompatible amb un o dos Estats de Gaza i Cisjordània. És incompatible amb l’existència d’un «Estat» teocràtic que manté 1,5 milions dels seus «ciutadans» com a ciutadans de segona classe per ser àrabs. És incompatible amb el sionisme basat en el terror i la reivindicació del dret exclusiu dels jueus a viure a Palestina. El líder trotskista Pierre Lambert (1920-2008), que estava familiaritzat amb la qüestió palestina, va ser un opositor conseqüent de les tesis del panarabisme. Sabia, i un dels textos que hi presentem hi torna, que, sota la disfressa del panarabisme, la revolució palestina s’estava tancant en un marc, amb les burgesies i els règims compradors dels països àrabs, que conduïa al contrari del que volien les masses palestines, el dret al retorn i un Estat únic sobretot el territori històric de Palestina. Lluitador indomable contra el feixisme i el nazisme, Pierre Lambert es va negar a establir qualsevol jerarquia entre les víctimes de la barbàrie: «El nen palestí víctima de l’exèrcit israelià als camps de Gaza o Cisjordània és, als meus ulls, no menys important que el nen jueu del gueto de Varsòvia alçant els seus braços davant la soldadesca nazi» (…) El 1993, davant els Acords d’Oslo, en què els líders de Fatah van reconèixer l’existència de l’Estat d’Israel, mentre els líders sionistes van acceptar la idea d’un suposat i hipotètic Estat palestí al seu costat, Pierre Lambert i la IV Internacional es van pronunciar contra aquests acords, explicant que només conduirien a noves guerres i violències.

Sionisme i panarabisme

Extracte del Cercle d’Estudis Marxistes per Pierre Lambert el 30 octubre 1970 en el tema «Revolució i Contrarevolució a Orient Mitjà».

«És important saber que la Constitució d’una llar nacional jueva a Palestina va ser decidida per Lord Balfour, cap de Govern de l’Imperialisme britànic, el 2 de novembre de 1917. Poc abans, el 1915, Gran Bretanya, que estava en guerra amb Turquia, va expressar la seva disposició a donar suport a la independència dels àrabs. L’agent de l’imperialisme Lawrence va donar suport a la dinastia dels haixix, campions de la nació àrab i de l’arabisme.

Cal assenyalar que, en el moment del Tractat de Pau de Versalles, després de la Primera Guerra Mundial imperialista, un dels Hachemitas, que més tard es va convertir en Rei d’Irak, va exigir la independència per als pobles asiàtics de parla àrab; i que el 2 de juny de 1922, Mr. Churchill va dir: «La Declaració Balfour reconeix la creació d’una Llar Jueva a Palestina (…) , el major desenvolupament de la comunitat jueva existent amb l’assistència dels jueus d’altres parts del món, de manera que pugui convertir-se en un centre en el qual el poble jueu sencer pugui prendre interès i orgull sobre les bases de la seva religió i raça. «. El Sr. Churchill, alhora que exposava el que és l’essència mateixa del sionisme, concedia la independència a Transjordània, col·locant en el poder un altre hachemita, l’avantpassat del rei carnisser Hussein. És l’imperialisme qui, per tal de dividir els pobles del Pròxim i Mitjà Orient i enfrontar-los entre ells, per preservar i desenvolupar les posicions d’Imperialisme britànic, posicions de l’imperialisme mundial en aquesta regió del món, ha creat conjuntament els fonaments del sionisme i els conceptes bàsics de la «nació àrab».

Aquí hi ha un problema que cal plantejar, que és d’una importància extrema: no n’hi ha prou amb demostrar per mitjà dels fets com el sionisme, el nacionalisme àrab i el panarabisme són barreres creades arreu per l’Imperialisme contra la revolució als països de l’Orient Pròxim i Mitjà. Aquestes són, avui, quan la barbàrie imperialisme envairà el planeta si la revolució proletària no l’enderroca, qüestions vitals.

En el període històric en què el capitalisme seguia sent un factor de progrés i civilització, la qüestió jueva, heretada de l’ Edat Mitjana, tendia a resoldre’ s per mitjà de l’ assimilació cada vegada més gran dels jueus en les nacions occidentals. El sionisme, proclamat al congrés de Basilea el 1897, no tenia cap influència en aquell moment sobre els treballadors i el poble jueu. Les xifres ho demostren: entre 1890 i 1917, 3.057.000 jueus van emigrar d’Europa de l’Est. D’aquests, només 60.000 a Palestina, Això és una mitjana de 1.800 per any. (…)

És obvi que la situació ha canviat… Milions i milions de jueus van perdre als camps de concentració nazis. I La qüestió jueva té avui una altra dimensió, una altra densitat, està carregada d’una gran quantitat de poder emocional, És un problema particularment difícil de resoldre.

Però no més difícil que el que ho són molts dels problemes als quals s’enfronta avui la Humanitat, en la fase de decadència de l’imperialisme, en què, de manera directa, la Humanitat corre el risc d’enfonsar-se en la barbàrie. Els camps de concentració nazis no eren més que la prefiguració de la barbàrie invasiva. (…)

Però és obvi que primer cal precisar la naturalesa de l’Estat d’Israel: l’Estat d’Israel no és sinó un estat comprador que no sobreviu més que pels subsidis de l’imperialisme Americà (…)

Hi ha ajudes dels Estats Units en tots els àmbits; assistència militar, assistència tècnica, assistència econòmica; té com a objectiu forjar i consolidar les relacions d’ intercanvi i de producció capitalistes, tant en el camp com en la indústria, i enfortir un estat teocràtic-militar. Estat en què, el 1966, hi havia 100.000 aturats abans de la Guerra dels Sis Dies, un Estat en el qual, el 1968, la Histadruth1, va acceptar la congelació salarial durant dos anys, cosa que va fer que Moshe Dayan (Ministre de Relacions Exteriors, NdE) digués: «Aquest és un dels beneficis de la guerra». Això és el que és l’Estat d’Israel, un Estat burgès, comprador, artificial, un Estat creat per Stalin i Truman per impedir la revolució als països àrabs, un Estat que divideix els treballadors jueus i treballadors àrabs, que separa els obrers jueus del proletariat internacional».

Reflexions per a un enfocament marxista de la qüestió palestina

Extractes d’ una contribució de Pierre Lambert, publicada a la revista Dialogo del 20 de setembre de 2004.

«L’Estat d’Israel rebutja la igualtat real als 1.300.000 àrabs que viuen dins de les seves fronteres. Això porta a la denegació del reconeixement al dret a la nació per als palestins expulsats d’Israel.

L’estat teocràtic d’Israel no reconeix com a «ciutadans» més que els jueus. Per tant, només pot negar la qualitat de ciutadans als àrabs.

En conseqüència, el dret al retorn [dels milions de palestins expulsats de les seves terres i els seus pobles, NdE] no pot convertir-se en una realitat concreta sinó en un sol Estat en què tots els ciutadans, àrabs i jueus, veiessin reconeguda la seva ciutadania.

Per tant, la pretensió dels dos Estats sobre el territori de Palestina és, en el millor dels casos, un engany…

L’Estat teocràtic és un Estat basat en la religió, mentre que aquesta, des del punt de vista de la visió democràtica (laica), és una qüestió privada.

La qüestió palestina es redueix finalment a la qüestió de la democràcia, de la qual el poble palestí (en els seus components jueu i àrab) definirà la forma i contingut, amb el reconeixement d’iguals drets dins d’un sol Estat que abasti la totalitat de la Palestina històrica (Estat d’Israel, Cisjordània…). (…)

Podem donar voltes a la qüestió una i altra vegada. No hi ha cap altra solució a la qüestió palestina que el dret dels palestins (àrabs) a la nació, és a dir, a la conquesta de la seva emancipació política. La qual cosa, si ha de convertir-se en una realitat, implica el rebuig de l’Estat teocràtic d’ Israel, que fa de la religió un atribut de l’ Estat.

La demanda d’ emancipació política implica, doncs, necessàriament, la constitució d’ un Estat que consideri la religió, sigui la que sigui, com un assumpte privat. L’Estat teocràtic (sigui quina sigui la religió en què es basa) només pot basar-se en l’arbitrarietat. L’Estat teocràtic consagra la distinció entre l’àrab i el jueu com una qüestió política, imposant a l’àrab palestí la negació dels seus drets com a ciutadà. La resposta democràtica no pot ser altra que un sol Estat que garanteixi drets iguals.

El que ens porta a una consideració: en l’època de l’imperialisme, la decadència de la societat organitzada sobre la propietat privada dels mitjans de producció inclou la destrucció de la democràcia, i per tant, de l’emancipació política. La religió esdevé el suport de la putrefacta societat de la propietat privada (L’Estat d’Israel com a trampolí, al Medi Orient, de l’imperialisme per destruir totes les nacions). (…)

L’Estat sionista només pot posar en tela de judici els fonaments de la democràcia, d’una banda rebutjant l'»Estat democràtic» als àrabs, i, d’altra banda, conduint a l’aniquilació programada de la «democràcia» per als jueus. Tractar de reconciliar l’estat teocràtic hebreu amb l’emancipació política és una obra dedicada al fracàs.

Dues conseqüències, almenys:

– Primera: l’estat teocràtic només ha pogut néixer, i subsistir, per mitjà de l’opressió del poble palestí, expulsat de les seves terres. Opressió dels palestins condemnats a l’exili i dels que viuen dins dels límits de l’Estat hebreu en una situació de «sense drets». Dels que van ser expulsats de les seves terres i confinats durant dècades als camps.

– La segona conseqüència és la guerra inhumana deslliurada per l’Estat sionista. Guerra en què aquest només subsisteix com a instrument directe i subordinat de la política estatunidenca. El qual, alhora, l’utilitza i condueix al carreró sense sortida als jueus i els àrabs (…)

La IV Internacional y la cuestión palestina

Deja un comentario

Carta Semanal 964 en catalán

Carta Semanal 964 para descargar en PDF

La IV Internacional tomó posición contra la partición de Palestina en 1947.

El editorial de la revista IV Internacional decía entonces:

“La posición de la Cuarta Internacional frente a la cuestión palestina continúa siendo tan clara como en el pasado. Estará en la vanguardia del combate contra la partición, a favor de una Palestina unida e independiente, en la que las masas determinaran soberanamente su destino mediante la elección de una Asamblea Constituyente (…) Más que nunca es necesario llamar al mismo tiempo a las masas trabajadoras de Estados Unidos, Gran Bretaña, Canadá y Australia, al pueblo trabajador de cada país a luchar por la apertura de las fronteras de sus países respectivos a los refugiados, a las personas desplazadas, a todos los judíos deseosos de emigrar, sin discriminación. Sólo si llevamos adelante seriamente, efectivamente y con éxito este combate podremos explicar a los judíos por qué no hay que caer en la trampa palestina. La experiencia terrible que espera a los judíos en el Estado en miniatura crea al mismo tiempo las premisas de la ruptura de amplias masas con el sionismo criminal. Si tal ruptura no se produce a tiempo, el “Estado judío” se ahogará en sangre”. Sigue leyendo →

Preparant el debat del X Congrés mundial Obert de la IV Internacional

Deja un comentario

Carta Setmanal 959 per descarregar en PDF

Presentació de La Verdad nº 113

El nº 113 de La Verdad ja està disponible. S’edita, en la seva versió en castellà, dos mesos abans de la celebració del X Congrés de la IV Internacional.

Resumim en primer lloc, per tant, les «Notes polítiques preparatòries de la discussió del X Congrés Mundial de la IV Internacional» amb les quals s’inicia aquest número.

Parteixen aquestes de la situació en què es realitza el Congrés Mundial:

«Sorgeix una nova situació a escala mundial, que amenaça tota la humanitat, marcada per les guerres, la crisi del sistema capitalista, la crisi dels règims, però també la destrucció del medi ambient (incendis, inundacions, sequera, contaminació), que expressa que el capital és incapaç de respondre a les necessitats de la humanitat en la seva relació amb la natura. Davant d’això, la mobilització dels treballadors i l’aixecament dels pobles. Aquesta situació revela una vegada més el carreró sense sortida total en què es troba el sistema de l’imperialisme».

Sobre la guerra, diu: «La guerra s’estén per tot el món, a Europa, Orient Mitjà i Àfrica. La guerra és la forma de supervivència del sistema imperialista, sent el capital l’origen d’aquestes guerres. […]

»L’imperialisme i els seus socis de l’OTAN estan lliurant una guerra per poders, no exempta de dificultats i contradiccions, utilitzant milers de milions de dòlars i armament massiu per debilitar Rússia i deixar-la exangüe, però també amenaçant la Xina». Recorda que aquests elements ja estaven presents en la declaració adoptada per la IV Internacional el 16 de setembre de 2022.

Per concloure aquest aspecte assenyalant: «En aquesta situació de desordres mundials, l’imperialisme estatunidenc intenta resituar-se com a gendarme del món. Però, sent l’imperialisme més poderós, concentra en el seu si tota la crisi del sistema. En conseqüència, és incapaç de garantir l’«ordre» a escala mundial».

Assenyalant l’amenaça d’una crisi financera global que disloqui totalment el mercat mundial, afirma:

«Aquesta crisi ja està en marxa. Els Estats Units exerceix la màxima pressió per reequilibrar les relacions econòmiques amb la Xina. Però la Xina resisteix, enfrontada com està a la seva pròpia crisi: caiguda del 14 % de les exportacions al juliol, impagaments, fallida dels principals promotors immobiliaris del país i deflació.

Amb les seves concessions als interessos capitalistes, presents fins a la cúpula del PC xinès, l’aparell burocràtic del PCCh està posant seriosament en perill les conquestes de 1949».

Aquest panorama repercuteix en els règims i Estats instituïts a tots els països, inclosos els mateixos Estats Units. A Europa, «la guerra a Ucraïna aguditza les contradiccions ja existents. La decisió d’Alemanya d’equipar-se amb armament estatunidenc en detriment de la cooperació europea és una manifestació de la ruptura de la «parella franco-alemanya» i, més en general, de la Unió Europea». Desestabilització que s’enfronta a la mobilització i a les vagues als Estats Units, a Alemanya, França, Gran Bretanya…

Avui es pot veure ja «l’aixecament dels pobles de l’Àfrica, que s’alcen contra el repartiment dels immensos recursos del continent pels diversos grups monopolistes i els règims que els serveixen. […] Es tracta d’ una expressió de la voluntat dels pobles de posar fi a la dominació imperialista i als règims proimperialistes i, per tant, planteja la qüestió del poder polític. Però, precisament per la falta de sortida política, les masses s’agrupen després d’uns militars que apareixen com a sobiranistes i nacionalistes. […]

»Aquesta qüestió del poder es planteja de diferents maneres a tots els països del món. […] A Europa, la majoria dels Governs en el poder, en crisi política, intenten firmar «pactes socials» amb els aparells dirigents de les organitzacions sindicals, i en qualsevol cas intenten sotmetre’ls. Ofensiva que es combina amb la repressió, la conculcació dels drets de vaga i de manifestació».

Finalitzen les notes polítiques que inicien les pàgines de La Veritat 113 amb els objectius que es marquen per al X Congrés Mundial:

«Aquesta és la situació en la qual se celebrarà el X Congrés de la IV Internacional, amb l’objectiu d’enfortir-nos i constituir noves seccions. La posició adoptada per la IV Internacional immediatament després de la intervenció russa a Ucraïna sobre la base de «Ni Putin ni OTAN», i després, amb el pas dels mesos, alt a la guerra, alt a l’enviament d’armes, ha suposat una clara demarcació en un terreny d’independència de classe en relació amb la immensa majoria de forces polítiques».

Assenyala els avenços aconseguits per les seccions de la IV Internacional, com per exemple a Alemanya i França, concloent:

«De la mateixa manera, hem constatat el lloc real de l’AIT (Acord Internacional dels Treballadors i dels Pobles) a l’Àfrica, per la nostra posició d’independència de classe i decididament antiimperialista, de suport a la mobilització dels pobles que s’aixequen contra el saqueig imperialista dels seus recursos naturals, contra la presència militar estrangera, en el camí de la recuperació de la seva veritable independència nacional.

Sobre la base d’aquests progressos -limitats però reals- hem pogut, i ho hem de fer encara més, obrir el nostre congrés a l’Àfrica, Amèrica Llatina, Europa i Àsia a militants que no són membres de la IV Internacional però que, sobre la base de la seva experiència, lluiten en peu d’igualtat amb nosaltres, i amb els quals volem abordar la qüestió de l’enfortiment de la IV Internacional».

Seguint el mètode de preguntes i respostes, que busca associar tots els militants de la IV Internacional i els que tenen un altre origen polític i combaten en defensa dels treballadors, s’han elaborat noves respostes al qüestionari elaborat per a això. «Per això diem que aquest X Congrés Mundial de la IV Internacional és un congrés obert: obert als militants que no en són membres, obert a la discussió, obert a l’elaboració. Militants de la IV Internacional i els que tenen un altre origen polític i lluiten colze amb colze, junts hem de buscar en comú les respostes a aquesta nova situació».

La discussió iniciada en el nº anterior, de preparació del X Congrés Mundial de la IV Internacional (4 al 8 de desembre de 2023), es continua així en aquest nº publicant cinc noves contribucions en resposta a les següents preguntes:

— Quines conseqüències suposa? Per què passa? Com respondre davant d’ella?

— Estats Units – Zona de lliurecanvi: una màquina de produir centenars de milers de refugiats?

— L’imperialisme a l’Àfrica: per què els països africans, tan rics, es troben entre les economies més pobres del planeta? Com s’ha arribat a aquesta situació amb grups armats aterrant i controlant vastes zones a l’Àfrica saheliana? Què en pensen els pobles?

— Itàlia – El combat per la independència en els sindicats (CGIL): com es planteja el combat per la independència en els sindicats en el moment en què el capital emprèn l’ofensiva per liquidar totes les conquestes?

— Quina és la política dels «governs progressistes» d’Amèrica Llatina i el Carib cap a l’imperialisme?

Respostes que es desenvolupen en els cinc articles següents.

Algunes qüestions que remarcar sobre el X Congrés Mundial:

Considerem que el debat d’aquest Congrés interessa al conjunt de militants i treballadors que actuen de forma conscient per l’emancipació social i democràtica de la Humanitat.

Per això és obert, perquè estem fent que participin en aquest debat un conjunt de militants i organitzacions que no són formalment membres de la Quarta internacional, i que és molt possible que no ho siguin en un futur. Però amb els que combatem en múltiples episodis de la lluita de classes, en particular contra la guerra.

Aquest és un element delimitador i en aquesta batalla de front únic col·laborem amb corrents que tenen, sens dubte, altres posicions sobre altres qüestions, però que estan d’acord en una cosa essencial: alt a guerra sense condicions, alt als pressupostos de guerra, contra els governs i la seva política bel·ligerant.

Com és normal en una batalla de front únic, aporten concepcions que sense semblar-nos adequades no són obstacle a la mobilització, com que hi hagi una «sortida diplomàtica», qüestions que no fem nostres però que no impedeixen una batalla en comú. El butlletí número 14 de la campanya contra la guerra, que reprodueix totes les intervencions de la Conferència del 9 de juliol, n’és un bon exemple.

És evident que la línia de la Quarta Internacional serà decidida per les seccions de la Quarta internacional al Congrés. I, alhora, sotmetem al debat lliure aquesta línia amb la preocupació de buscar acords. doncs l’element determinant de la situació, al costat de la barbàrie capitalista, és la crisi de direcció del moviment obrer, la manca d’una representació política fidel a la classe. I és això el que volem ajudar a esmenar en un procés que, sens dubte, es va allargar, però que només es pot fer en relació amb la intervenció en la lluita de classes. Reagrupar l’avantguarda al voltant d’un programa sense taca

Acabarem citant la conclusió del pròleg a l’edició peruana del Programa de Transició, redactada per Pierre Lambert l’abril de 1989:

«Per concloure, i a risc de repetir-nos, diem: serà en el pla de la pràctica organitzada en què els esdeveniments donaran el seu veredicte; la vida, i no les paraules, terminarà les discussions i divergències. És absolutament inevitable que es desenvolupi la major diversitat d’opinions polítiques, ja que la marxa cap a la revolució

mundial, que abasta centenars de milions d’homes a tots els continents, farà aflorar a la superfície, arreu, a tot els països, a totes les organitzacions, els residus producte de la descomposició del sistema de l’imperialisme i de la burocràcia, i els elements avançats que busquen solucions progressives. Tot s’entrecreuarà. La selecció s’operarà per doquier. Fidels al marxisme, al bolxevisme, als principis del programa, no deixarem que ens desviïn del nostre camí.

»Ja que l’imperialisme està condemnat. Ja que els usurpadors burocràtics estan condemnats. Ja que la crisi revolucionària continuarà a través de fracassos i avenços, s’estendrà. I és la que proporcionarà els materials per elaborar, a la llum dels principis del programa, els mitjans per construir la IV Internacional. I sens dubte és això el que no se’ns perdona».

Preparando el debate del X Congreso Mundial Abierto de la IV Internacional

Deja un comentario

Carta Semanal 959 en catalán

Carta Semanal 959 para descargar en PDF

Presentación de La Verdad n.º 113

El n.º 113 de La Verdad ya está disponible. Se edita, en su versión en español, dos meses antes de la celebración del X Congreso de la IV Internacional.

Resumimos en primer lugar, por tanto, las «Notas políticas preparatorias de la discusión del X Congreso Mundial de la IV Internacional» con las que se inicia este número.

Parten estas de la situación en la que se realiza el Congreso Mundial:

«Surge una nueva situación a escala mundial, que amenaza a toda la humanidad, marcada por las guerras, la crisis del sistema capitalista, la crisis de los regímenes, pero también la destrucción del medio ambiente (incendios, inundaciones, sequía, contaminación), que expresa que el capital es incapaz de responder a las necesidades de la humanidad en su relación con la naturaleza. Frente a ello, la movilización de los trabajadores y el levantamiento de los pueblos. Esta situación revela una vez más el callejón sin salida total en el que se encuentra el sistema del imperialismo». Sigue leyendo →