Carta Setmanal 932 per descarregar en PDF

En el moment en què redactem aquesta carta, l’edició en espanyol del nº 112 de La Verdad està en impremta. Presentem dos dels seus articles amb la intenció d’animar a la seva lectura.

El primer d’ells, titulat «X Congrés de la IV Internacional. S’obre la discussió», es refereix al contingut i la forma del pròxim congrés de la IV Internacional, que se celebrarà en «una situació nova, en ruptura radical amb els passats decennis. És el qüestionament del que va quedar establert el 1945».

Pel que fa al contingut, afirma: «la IV Internacional es va fundar amb el Programa de Transició, escrit el 1938.  […]  sotmetem a la discussió de tots el Programa de Transició».  Es tracta per tant d’un congrés obert: «obert als militants que no en són membres, obert a la discussió, obert a l’elaboració. Militants de la IV Internacional i els que tenen un altre origen polític i lluiten colze amb colze, junts hem de buscar en comú les respostes a aquesta nova situació».

Alguns dels nombrosos  aspectes que s’hi aborden són:

«Les forces productives de la humanitat han deixat de créixer.  […]

»La crisi de la humanitat és la crisi de la direcció revolucionària.  […]

»El Programa de Transició insisteix en la necessària independència de classe. En les condicions assenyalades davant els governs, en nom de la defensa d’Ucraïna o amb qualsevol altre pretext, intenten imposar una “unió sagrada” en la qual cal renunciar a les reivindicacions per acompanyar les “reformes”».

Es tracta doncs d’«elaborar les noves respostes que exigeix aquesta nova situació».

I això es fa obrint el debat a través de 10 preguntes/respostes preparades a l’efecte. Citem extractes de les primeres respostes a algunes de les qüestions plantejades:

«2/ ¿Qui és exactament Putin i per què va decidir envair Ucraïna? »

Oficial del KGB i president de la Federació de Rússia des de desembre de 1999.

«El clan Putin i els oligarques controlen els sectors decisius de l’economia, com el petroli i el gas, que els reporten sumes considerables. No tenen cap interès a obrir el capital d’aquestes grans empreses […].

» Putin és responsable de l’agressió criminal contra Ucraïna, però Estats Units amb l’OTAN són també responsables d’aquest sagnant conflicte.  […]  Els interessos d’aquesta guerra són davant de tot polítics: afirmació del domini estatunidenc, amb conseqüències econòmiques […] .

»3/ Qui és exactament Zelenski, a qui representa en realitat? ¿Per què Estats Units l’armen, l’animen i el recolzen tant?

»Zelenski és el producte de la corrupció en col·laboració amb els oligarques […].  El 19 de març [del 2022] es van prohibir onze partits. El 2022, Zelenski escombra els drets de la classe obrera ucraïnesa amb dues lleis. La llei 2136, “llei sobre relacions laborals en condicions de guerra” [i] la llei 5371[…] .

» El maig del 2019, va posar fi a una moratòria que congelava la privatització de les terres agrícoles i va llançar un programa de privatització massiva del sòl de quaranta milions d’hectàrees […].

»Lluny de defensar la sobirania d’Ucraïna, el règim de Zelenski entrega el seu país a la penetració del capital financer, en particular estatunidenc.  […]

»7/ […] ¿No són ja els pobles, els treballadors les seves principals víctimes? […]

»A finals de l’any 2022 calia lamentar 100 000 morts en tots dos bàndols, a Ucraïna i a Rússia […].

»La guerra i les sancions precipiten Europa en una crisi sense precedents […] , l’OIT denuncia “un descens brutal dels salaris reals” […].

»L’austeritat” és la línia mestra dels Governs europeus quan es tracta de salaris i serveis públics, però no quan es tracta d’armament. […]

»8/ En totes les guerres, els Governs bel·ligerants criden a la unió nacional per defensar la pàtria, ¿succeeix també en aquesta ocasió? […]

»És més fàcil per a un Govern burgès cridar a la unió nacional per defensar la pàtria que cridar aquesta mateixa unió nacional per accelerar la destrucció del país i l’abdicació de la seva sobirania, en benefici exclusiu del capital estatunidenc. 

Això porta amb si tensions a tots els països, […].

»La crida “Alt a la guerra!”, [pretén] reforçar els vincles organitzats de lluita amb els signants, ajuda que el moviment obrer torni a situar-se en un eix independent.  […]

»Tots els països […]  estan sacsejats per moviments de vaga, sovint pels salaris. De vegades s’organitzen amb els sindicats, de vegades els desborden […].

»10/ La voluntat expressa de tots els Governs europeus d’augmentar considerablement els pressupostos d’armament alhora que retallen pressupostos socials, és només per la guerra exterior?

»L’objectiu de l’austeritat” i de les retallades de pressupostos socials és ajudar a imposar totes les contrareformes [una] “economia de guerra” […], no és la fi de l’abundància per a les indústries d’armament o les empreses que cotitzen en els índexs selectius de les borses, però ho ha de ser per a la majoria de la població:  això és l’economia de guerra.

El segon, de Xabier Arrizabalo, titulat «La inflació disparada, reflex de la dislocació capitalista, un atac frontal a la classe treballadora», part del ràpid augment dels preus, que l’economia burgesa, interessadament, analitza molt superficialment, i del seu impacte social per assenyalar:

«La inestabilitat i en particular la dels preus és consubstancial a les economies capitalistes, perquè estan presidides per dos conflictes irresolubles -tot i que de diferent importància-. En primer lloc, i sobretot, la lluita entre la classe capitalista i la classe treballadora per l’apropiació del valor nou produït en cada període (el PIB), que aporta el treball viu durant la jornada laboral. Només una part d’ell se li remunera als treballadors, els qui el produeixen. És el salari, que depèn del valor de la força de treball (és a dir, del valor de les mercaderies amb la compra i consum de les quals es reprodueix la força de treball -la capacitat de produir de la classe treballadora-). L’altra part queda impagada, perquè és la prolongació de la jornada més enllà del valor de la força de treball, del valor de la qual s’apropia la classe capitalista; aquest valor extra, aquesta plusvàlua és el fet que constitueix l’ essència de l’ explotació.  […]

»Pero la masa total de plusvalía […] es reparteix en guanys individuals de cada capital. Aquest repartiment es fa al mercat, a través de la pugna competitiva entre els capitals. [Però el mercat mundial] és massa petit per poder absorbir les necessitats de valorització de tots els capitals. De manera que la pugna competitiva, que porta a la guerra comercial, espolsa la inflació, que serveix també per reduir el salari real. I aquesta pugna s’exacerba fins al punt de desembocar en les guerres pròpiament dites.

»A partir d’aquestes premisses Marx conclou la seva anàlisi formulant la llei del descens tendencial de la taxa de guany, en la qual rau el caràcter no només contradictori, sinó creixentment contradictori del capitalisme, de “fugida cap endavant”, ja tan desaforada que la destrucció de forces productives se sistematitza cada vegada més. En aquest marc és en el qual s’ enquadra la situació actual de crisi i el fenomen específic de la inflació.

»Els preus no es determinen “tècnicament”, sinó “socialment”. Els preus són l’expressió monetària del valor (el temps de treball que es requereix per produir una mercaderia en una determinada societat) i [això] significa que els preus es determinen conflictivament», a través de la lluita de classes.

Per comprendre millor el rerefons de la inflació, es planteja la qüestió en sentit invers: per què amb el mateix salari es pot comprar cada vegada menys aliments, roba, calçat, etc.?

«La moneda és, en origen, una mercaderia que, per ser-ho, té valor […], es pot comparar amb altres mercaderies […] . No és el cas dels bitllets actuals, que només són una representació de la veritable moneda, que és el valor de l’economia de la qual la moneda és la seva divisa, la seva representació en poder de compra.  […]

»La inflació generalitzada és expressió d’una pugna competitiva que impedeix l’estabilitat del mercat mundial. Però també «un atac al mitjà de vida de la classe treballadora, a les seves condicions de vida […] .

»Però què passa amb el salari nominal que […]  depèn de la lluita de la classe treballadora […] ?

»La posició de tota direcció d’una organització política o sindical que renuncia a, com a mínim, mantenir el poder de compra dels salaris és profundament reaccionària», cosa que planteja la falta de democràcia en les nostres organitzacions.

«L’atac que suposa la reducció salarial, […]  no és l’únic que pateix la classe treballadora amb càrrec a la inflació.  […]

»Els diferents corrents de l’economia burgesa […]  atribueixen la inflació a un excés de demanda de productes respecte a l’oferta disponible d’ells, les que la relacionen amb un augment de costos i les que ho fan a un excés de diners en l’economia.  […]  que mai explicarien el rerefons més profund de la inflació.

»Cadascuna d’aquestes preteses explicacions de la inflació té una intencionalitat de fons, que coincideixen perfectament en el seu contingut classista, contra la classe treballadora. En el cas de l’excés de demanda, la forma de combatre-la seria reduir aquesta demanda, cosa que en particular podria fer-se reduint els salaris. El mateix es planteja amb l’apel·lació a l’augment de costos, que es fan recaure en particular en els salaris […] . Finalment, la pretensió que el problema de la inflació obeeix a un excés de diners, d’oferta monetària, serveix per sostenir que la política necessària és el monetarisme, és a dir, una política monetarista recessiva.

»La gestió de la política monetària es fa fonamentalment a través dels bancs centrals. Per això no era un assumpte menor la imposició d’estatuts d’autonomia per a ells (respecte als Governs o als Parlaments). Es tractava de l’autonomia respecte a qualsevol instància de control més o menys democràtica que, en el cas de la UE s’imposa com a exigència a Maastricht […]

»No obstant això, no hi ha autonomia respecte als requeriments del capital financer [que vehiculitza l’FMI] … que els bancs centrals, en particular la Reserva Federal estatunidenca i el BCE, executen immediatament.  […]

»Davant de tot això, què pot fer la classe treballadora? Només una cosa: lluitar incondicionalment per les seves legítimes aspiracions plasmades en reivindicacions guanyables. En particular, contra la inflació, tres mesures: indexació immediata de tots els salaris als preus; augment general dels salaris; control dels preus dels productes de primera necessitat.  […]

I el camí per a això comença amb l’agrupament dels qui compartim la nostra condició d’explotats, defensant el salari, l’ocupació en condicions dignes, totes i cadascuna de les conquestes i democràtiques. Combat en el qual participa sense reserves la IV Internacional.

Carta Setmanal 856 per descarregar en PDF

Aquesta setmana es publica en castellà el nombre 109 de la Verdad. Aquesta Carta Setmanal proporciona un resum del seu contingut per preparar la seva difusió i la seva discussió. El títol de la portada presenta el seu contingut: «Es tanca un període, s’obre un de nou … (notes del Secretariat de la IV Internacional); Dossier: Transició ecològica i economia «verda».

PRIMERES NOTES DEL SECRETARIAT INTERNACIONAL preparatòries DE LA DISCUSSIÓ DEL X CONGRÉS MUNDIAL DE LA IV INTERNACIONAL

Aquestes notes del Secretariat internacional tenen per objecte alimentar la discussió de les seccions. Cal assimilar plenament els grans canvis.

Per comprendre l’abast de la retirada de les tropes americanes de Kabul, cal enllaçar amb la carta adreçada el 8 de setembre per Janet Yellen, secretària d’Estat del Tresor, als congressistes. En ella els exhorta a que eliminin el límit del deute. Qualsevol retard, diu, situaria «als Estats Units en la incapacitat de complir amb les seves obligacions per primera vegada en la seva història [i] causaria un dany irreparable a l’economia dels Estats Units i als mercats financers globals». Difícil dir amb més claredat que la decisió nord-americana de desentendre’s no es limita a un ajust d’ordre militar de l’exèrcit nord-americà, sinó que constitueix una claríssima expressió de la crisi de tot el sistema de dominació imperialista. Impossible aïllar del gir del món i de la seva devastació per les bandes dels monopolis imperialistes. «Nou milions de persones moren de fam cada any al món; el nombre de refugiats expulsats de les seves terres per la guerra i la misèria arriba a la al·lucinant xifra de 82.400.000 (segons l’ACNUR).»

La descomposició del sistema capitalista és el resultat de la dislocació del mercat mundial provocada per la saturació dels mercats i la sobreacumulació. D’altra banda, Joe Biden va justificar la retirada americana de Kabul per concentrar-se en la Xina. Però l’ofensiva serà també contra els vells imperialismes d’Europa que han d’afrontar els trust americans.

«Davant de l’estretor del mercat mundial, a la competència, l’imperialisme en crisi s’ha d’obrir nous mercats utilitzant la qüestió de l’ecologia -és la pretesa« transició energètica », la« green »economia del pla Biden-, arrossegant a escala mundial la liquidació de branques senceres de la indústria que ja no són rendibles. És una destrucció gegantina de les forces.

El capital, per tal de contrarestar el descens tendencial de la taxa de guany, ataca la força de treball mitjançant acomiadaments massius i eliminació de drets i conquestes. Cal que tot el concedit durant decennis (conquestes de 1945 a Europa, les de la independència als països dominats) sigui irremissiblement destruït per preservar i «ordre mundial»: codi laboral, pensions, sanitat, escoles, serveis públics. Al fer-ho, soscava els fonaments sobre els quals es van aixecar els Estats burgesos, molt especialment a Europa.

Amb la pandèmia aquest objectiu dels governs pretenia contrarestar el punt comú de les mobilitzacions des de 2019 «Vagin, Fora tots!». Volen repetir la mateixa operació amb la qüestió del clima. A causa del rebuig dels partits, les col·laboracions de classe de tipus front popular dels anys 30 ja no són possibles, cal integrar totes les forces en el consens.

«La IV Internacional i les seves seccions no poden ignorar la combinació realitzada per ajudar a salvar el sistema mitjançant la il·lusió d’una utopia reaccionària de bé comú sota el capitalisme». La IV Internacional combat el consens. Està en contra de l’aliança d’explotats i explotadors. El consens és una forma moderna del vell corporativisme, retocat amb colors actuals, que busca destruir les organitzacions sindicals com a organitzacions de classe.

Davant la política d’acompanyament de les cúpules sindicals, s’organitza la resistència. Els militants volen reapropiar-se de les seves organitzacions de classe, s’agrupen al voltant de punts de suport, combatent en defensa de la independència de classe i de les organitzacions independents de la classe obrera.

La IV Internacional es manté íntegrament en el terreny de la independència de classe: defensa de la independència de les organitzacions sindicals i suport a totes aquestes mobilitzacions que, partint de sota, s’inscriuen per a nosaltres en la perspectiva del combat per crear les formes organitzatives controlades per les pròpies masses a fi de trencar la resistència contrarevolucionària dels aparells.

En aquesta nova situació, en la qual totes les relacions polítiques estan trastocades, cal alliberar-se, recolzant-se en l’anàlisi marxista, dels esquemes del passat. La IV Internacional ha d’estar atenta a tots aquests moviments i intervenir-hi perquè se sumin al combat general de la classe obrera que plantejarà necessàriament la qüestió de poder.»

Ningú pot preveure les formes que prendrà el període que s’obre, però és una certesa: per a la seva supervivència, l’imperialisme va desencadenar la barbàrie a escala mundial. En aquest enfrontament entre les classes socials antagonistes, al qual haurà de «probar-se» i implantar-se la IV Internacional, es dibuixarà el nou període històric.

DOSSIER: BÉNS COMUNS, TRANSICIÓ ECOLÒGICA I ENERGÈTICA, ECONOMIA “VERD” …

Per als grans capitalistes i els governs, la transició ecològica, l’economia «verda» és l’ocasió de realitzar el que no han pogut fer fins ara, és a dir, liquidar branques senceres de la indústria, qüestionar les conquestes de 1945 a Europa i la independència als països oprimits. Els diferents articles demostren la realitat d’una operació de supervivència del sistema capitalista i les seves conseqüències per a les poblacions treballadores.

ENERGIA EÒLICA, TRANSICIÓ ECOLÒGICA I CAPITAL

Aquesta tècnica, que es presenta com una electricitat amb baixa emissió de carboni, és objecte d’un martelleig mediàtic intensiu. Grans sumes de diners (160.000 milions en cinc anys a Alemanya) estan a càrrec del contribuent. A França i a Espanya, també es preveuen grans projectes.

Quin és realment el balanç del carboni de la turbina eòlica? Hi ha estudis seriosos que demostren que no és excel·lent i és molt pitjor que el de la hidràulica o la nuclear. En efecte, cal tenir en compte la totalitat de la cadena de construcció i d’utilització, i no un segment limitat. Són les falses presentacions del balanç de carboni les que serveixen de pretext per a un finançament massiu.

La creació de llocs de treball anunciats és feble i s’utilitza per privatitzar i precaritzar, destruir el sector públic. L’exemple de Texas mostra els efectes catastròfics d’aquest mecanisme.

FINANCES I ECONOMIA VERDA

L’eslògan «Tots units contra el virus» havia d’emmascarar l’estat desastrós dels sistemes de salut, sotmesos als plans de privatització i d’austeritat. També havia de dissimular les mesures lliberticides, que han de permetre accelerar la destrucció de les conquestes socials. En aquest marc, com valorar la «resolució verda» proposada per la Unió Europea el 14 de juliol?

Europa està atrapada a la seva dependència dels Estats Units, que han decidit salvar la seva economia afectada per una crisi sense precedents. Tota la indústria europea està amenaçada.

El pla que se sotmetrà a l’aprovació del Consell Europeu preveu 12 iniciatives legislatives. Els fons europeus que es destinaran a aquests plans estan subjectes a una doble condicionalitat: accentuar les destruccions socials, liquidar sectors sencers de la producció (exemple: els crèdits per a Espanya condicionats a la reforma laboral).

Alhora que es lloa la creació de llocs de treball, es fa un silenci total sobre la destrucció que aquests plans provocaran, per exemple, en l’automòbil.

El temor d’una explosió social, de resistències tipus «armilles grogues», ha portat a la Comissió Europea a crear un fons social per al clima de 72.000 milions, que pretén esmorteir tant com sigui possible aquest desocupació massiva. Els dirigents dels partits socialdemòcrates i exestalinistas han reprès aquests objectius amb entusiasme.

LA «ACTITUD VERD» DE LES MULTINACIONALS

Les grans empreses competeixen per tècniques de gestió per augmentar la «eficiència social». Es tracta d’una nova associació capital-treball embolicada en el desenvolupament sostenible i la qualitat de vida de les generacions futures. Els sindicats de vegades es presten a això en formes disfressades. Als que s’oposen a ella se’ls acusa d’obstaculitzar la protecció de la natura, d’obscurantistes, de ser un perill per al futur de l’espècie humana.

Els discursos sobre la responsabilitat social de les empreses no han tingut cap traducció concreta en matèria de protecció de l’entorn. Han representat una nova forma d’hipocresia dictada per la marxa al caos i l’engany del reverdiment.

L’EMPREMTA ENERGÈTICA DE LA TECNOLOGIA DIGITAL I DE LES «TECNOLOGIES VERDS»

«La transició energètica i digital devastarà la regió en proporcions sense precedents.» És la constatació de l’autor del llibre La guerra dels metalls rars aparegut en 2018.

Es donen xifres precises sobre la creixent demanda de metalls rars, la petjada de carboni digital. Les tecnologies anomenades «verdes» (turbines eòliques, solars, cotxes elèctrics) són molt consumidores d’aquests metalls.

«Hem de extreure del subsòl més metalls dels que ha extret la humanitat des del seu origen.» També es necessiten grans quantitats d’aigua. On sigui que sigui possible, l’imperialisme americà tracta de controlar el proveïment, s’emprèn una reorganització generalitzada.

L’ESTRETOR DEL MERCAT MUNDIAL I EL CARRERÓ SENSE SORTIDA D’UNA SUPOSADA «TRANSICIÓ ECOLÒGICA»

Hi ha una propaganda orquestrada per dir-nos que els «paquets d’estímul» portaran la prosperitat. Quina és la causa dels creixents problemes socials? L’article torna sobre aquesta qüestió. Per què el mercat mundial és massa estret? Marx va donar una explicació molt àmplia. Segueix sent vàlida?

La guerra comercial i el deute són mecanismes permanents del funcionament del capital que ha de vendre per a realitzar els seus beneficis. La guerra comercial s’exacerba per eliminar als competidors i mantenir la seva quota de mercat. Des de la decisió d’agost de 1971, l’imperialisme americà ha utilitzat fins als seus límits a l’endeutament, el parasitisme, el militarisme.

La transició ecològica es posa en relleu perquè l’imperialisme, que destrueix cada vegada més ràpidament el medi natural, ha de suscitar la il·lusió d’una transició ecològica per donar la impressió que el capitalisme pot resoldre els problemes i desenvolupar un nou camp de saqueig i acumulació amb el militarisme i la guerra.

Es tracta, doncs, d’una operació política i financera.

El capitalisme verd és una nova versió del capitalisme «el millor, l’etern ordre social possible»