Archivo de la etiqueta: Marruecos

A on va el govern?

Carta Setmanal 894 per descarregar en PDF

Guerra, OTAN i despesa militar, especulació disparada dels preus, desmantellament de serveis públics i privatització de pensions…

Aquests darrers dies han succeït dos esdeveniments significatius: la cimera de l’OTAN i la massacre de Melilla. Dos fets que il·lustren la política del govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz i que influeixen, sens dubte, en la relació de la població treballadora amb aquest govern.

Partim d’un fet: aquest país no viu condicions excepcionalment diferents de qualsevol altre entorn europeu. I no ho són perquè l’enfonsament i la descomposició del mercat capitalista provoca fenòmens anàlegs: mort, destrucció de recursos econòmics i de recursos naturals, desocupació, destrucció de drets socials i llibertats. La història es repeteix i la situació en un país és gairebé paral·lela a la dels altres.

Pel que fa als assassinats de Melilla, podríem limitar-nos a fer-ne una anàlisi, però no podem impedir que la indignació, la ràbia, l’emoció ens embarguin. No som cínics que emeten “lamentacions”, estem convençuts -i els fets ho proven- que els horribles esdeveniments d’aquests dies produeixen modificacions en la consciència de la majoria, i ens referim en primer lloc a la massacre de ciutadans africans a la tanca de la vergonya que envolta l’enclavament colonial de Melilla.

Brutal i despietada ha estat l’acció de les policies espanyola i marroquina. Agreujada per l’actuació del govern de coalició en defensa de la professionalitat de les policies davant de “l’assalt” a la nostra frontera d’uns centenars de migrants desarmats, afamats, aterroritzats, desesperats per l’assetjament de la gendarmeria marroquina als seus campaments. Buscaven salvar les seves vides, emigrar per poder viure… Víctimes del saqueig dels seus països pels governs i multinacionals europeus, que no dubten a generar i alimentar guerres de destrucció per apropiar-se millor dels recursos dels seus països. defensar les seves fronteres, fronteres, per cert, heretades del període colonial.

Actituds i fets com els ocorreguts caracteritzen un govern i més quan no només no hi ha la mínima recriminació, no parlem d’empatia, és que es justifica, certifica i aplaudeix la brutal actuació de gendarmeria i Guàrdia Civil com si no hagués passat res, quan la gent comuna se sent horroritzada per les imatges de la massacre. Quan, a més, no és la primera vegada; no oblidem els 15 assassinats a la platja del Tarajal el febrer del 2014, amb el Govern de la “policia patriòtica”, del PP, a la Moncloa.

Alguns, suposadament d’esquerres, intenten descarregar totes les culpes sobre el sàtrapa marroquí, i en última instància sobre el poble del Marroc. Res més injust. Què hi té a veure el poble del Marroc?, o el milió llarg de treballadors marroquins a Espanya?, amb el fet que les potències europees i l’administració americana hagin convertit el regne del Marroc en un gendarme per a l’Àfrica.

La decisió clara i brutal del Govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz no és cap anècdota, ni un fet aïllat. Correspon al conjunt de la seva política, globalment al servei del capital financer, i de respecte a les institucions heretades del franquisme i, en primer lloc, a la monarquia. Una política que respecta l’assalt especulatiu de les elèctriques i les petrolieres a la butxaca de la població, sense posar més pegat que uns retocs d’impostos i una mínima subvenció del govern, mentre no fa res davant de la absurda pujada del preu dels aliments. Una política que desperta la desafecció i el rebuig de la població treballadora. Per més que pretengui cobrir aquesta política amb alguns pegats “socials”, el fons no canvia.

Hem de cridar l’atenció sobre els qui s’asseuen al govern i pretenen presentar-se com “l’oposició”. Els resultats d’Andalusia i de Castella i Lleó demostren que aquesta pretensió no cola entre la població treballadora, que ha donat l’esquena a les candidatures d’aquestes formacions.

Biden ordena i mana

Aquest dimarts 28 de juny Biden va anunciar que ampliarà la Base de Rota, que forma part del dispositiu de l’OTAN d’intervenció a l’Àfrica i l’Orient Mitjà. Després d’haver llançat a la misèria i provocat guerres als països africans intenten construir una muralla per impedir l’emigració…com fan a la frontera amb Mèxic (amb resultats similars: a la massacre de Melilla segueix pocs dies després la mort de 51 immigrants a Texas).

Mentre alimenten amb subministraments d’armes la guerra d’Ucraïna, que el poble ucraïnès paga amb la destrucció del país i la mort de milers dels seus ciutadans, la utilitzen com a excusa. Perquè del que es tracta no és de salvar el poble ucraïnès ni de “defensar la democràcia” (poca democràcia hi ha a Ucraïna, on Zelensky ha prohibit, amb l’excusa de la guerra, tots els partits de l’oposició). Ucraïna és l’excusa per al veritable objectiu: reforçar de manera qualitativa el dispositiu militar dels 30 països, més Suècia i Finlàndia, dirigit pels EUA per intentar, de manera preventiva, fer front als esclats socials en marxa o que s’anuncien davant la política destructiva dictada pel capital en crisi.

Perquè hi ha una relació, evident, a establir entre les exigències del capital i les seves institucions de congelar o reduir salaris i pensions, privatitzar els serveis públics, atacar les llibertats (a propòsit, la llei Mordassa segueix aquí) i la militarització imposada a tots els governs.

Militarització que serveix també per preparar el saqueig de les immenses riqueses naturals de Rússia i amenaçar la Xina. No, no és una guerra pels valors democràtics o altres, és pel control del mercat,de l’energia, dels aliments,. És una guerra brutal entre els oligopolis de l’occident i els oligarques d’orient que volen preservar el dret a saquejar els seus països. Tots ells en detriment de totes les poblacions i la massa treballadora.

Guerra a la guerra

Cent anys després, és més actual que mai la vella consigna del PSOE dels anys 20 contra la guerra del Marroc (guerra que no oblidem que manté com a efecte, la submissió del règim marroquí i la creació del “problema saharauí” i els enclavaments colonials de Ceuta i Melilla).

La direcció actual del PSOE va llençar per la borda la seva tradició obrera i internacionalista i ha esdevingut el més fidel atlantista darrere de Biden. I les direccions d’Esquerra Unida i Podem miren cap a una altra banda, i pretenen ser l’oposició a un govern al Consell de ministres al qual s’hi seuen (consell de ministres que actua de manera col·legiada).

El silenci ensordidor – o la condemna formal, sense convocar a la mobilització- de partits i sindicats que diuen defensar els interessos dels treballadors i entre ells, els sectors més oprimits, com són per exemple el milió llarg de treballadors marroquins, fa que la indignació del nostre poble, del ciutadà comú i corrent no trobi llera política.

És veritat, des del diumenge 26 s’han succeït les manifestacions contra l’OTAN i contra Putin, i aquest divendres 1 de juliol milers de persones, moltes joves, van sortir a manifestar el seu rebuig i indignació pel que va passar a la tanca de Melilla, mobilitzacions que afecten tot el país.

Però estem obligats a dir les coses clarament.

I ens dirigim a tots els militants, treballadors conscients, joves… els límits han estat transgredits. Ningú no pot considerar aquest govern com el representant de la majoria social. Cal cercar les vies de la resistència i l’organització. en aquest sentit només reclamem un lloc en aquest combat. Lloc que implica la total independència davant del govern, les institucions internacionals, la patronal i la Monarquia.

I, sobretot, cal avançar per construir una representació política fidel a la classe treballadora.

¿A dónde va el gobierno?

Carta Semanal 894 en catalán

Carta Semanal 894 para descargar en PDF

Guerra, OTAN y gasto militar, especulación disparada de los precios, desmantelamiento de servicios públicos y privatización de pensiones…

En estos últimos días han sucedido dos acontecimientos significativos: la cumbre de la OTAN y la masacre de Melilla. Dos hechos que ilustran la política del gobierno de Pedro Sánchez y Yolanda Díaz y que influyen, sin duda, en la relación de la población trabajadora con ese gobierno. Sigue leyendo

Ante el cambio del Gobierno en relación al Sahara Occidental

Carta Semanal 884 en catalán

Carta Semanal 884 para descargar en PDF

La decisión del gobierno Sánchez de modificar públicamente su posición sobre el Sahara Occidental ha levantado una ola de protestas en las diferentes fuerzas políticas del país. Así el miércoles 6 de abril una Proposición No de Ley (PNL) fue votada por la mayoría del Congreso (del PP a Bildu contra el PSOE y con Cs y Vox absteniéndose), cuyo texto condenaba la decisión de Sánchez, que arguye competencias presidenciales para decidir sobre el tema (decisión que difícilmente se puede hacer sin acuerdo con el Rey como jefe del Ejército)

Es normal que este tema de gran sensibilidad entre importantes sectores de los militantes obreros y demócratas de este país levante ampollas. Sigue leyendo

Davant el canvi del Govern en relació amb el Sàhara Occidental

Carta Setmanal 884 per descarregar en PDF

La decisió del govern Sánchez de modificar públicament la seva posició respecte del Sàhara Occidental ha aixecat una onada de protestes entre les diferents forces polítiques del país. Així el dimecres 6 d’abril una Proposició No de Llei (PNL) va ser votada per la majoria del Congrés (des del PP a Bildu contra el PSOE i amb Cs i Vox abstenint-se), el text de la qual condemnava la decisió de Sánchez, que argüeix competències presidencials per decidir sobre el tema (decisió que difícilment es pot fer sense acord amb el Rei com a cap de l’Exèrcit).

És normal que aquest tema de gran sensibilitat entre importants sectors dels militants obrers i demòcrates d’aquest país aixequi butllofes.

Pels qui van aprovar la PNL, es tractaria del dret d’autodeterminació, un principi elemental de la democràcia. Dret, però, que s’ha oblidat quan es tracta d’assumptes domèstics (com els pobles d’Espanya) o que s’ha manipulat a fons per destruir estats construïts en la lluita contra el nazisme com la Federació Iugoslava.

La qüestió del Sàhara Occidental, en el seu context

Per abordar aquesta qüestió, cal plantejar, en primer lloc, una primera pregunta: és possible separar el dret d’autodeterminació d’un sector del poble sahrauí del conjunt dels altres pobles del Marroc, país que va patir fins a 1956 l’opressió colonial de la dictadura franquista i el règim francès?

Perquè en primer lloc el poble sahrauí no es limita a l’antiga colònia espanyola, sinó que abasta diversos països actuals (incloent-hi Algèria). Per què, per tant, no es reclama aquest dret a tots els països de la regió?

Per què no s’integra aquest dret al combat comú de tots els pobles del Marroc contra la monarquia alauita, agència de l’imperialisme? Monarquia que va ser instaurada per l’exèrcit espanyol i francès contra l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN) que lluitava per la seva independència, i la unitat i la sobirania del país. Contra l’ELN, els governs francès i espanyol van organitzar una acció militar conjunta, l’operació Ecouvillon, amb la connivència del rei del Marroc, Mohamed V.

L’ELN en el qual participaven llavors els primers fundadors del Front Polisario, el qual va gaudir de les armes que l’exèrcit espanyol va deixar, i avui està enquadrat militarment per l’exèrcit algerià.

L’alt comandament de l’exercit algerià que segueix mantenint el poder real a Argèlia, ha anul.lat bona part de les conquestes de la independencia (en particular la nacionalització del petroli) i segueix mantenint, de fet, un regim de partit únic. L’exercit argelià utilitza la causa saharaui, només com a part de la seva competencia amb el Marroc en relació al seu sotmetiment a l’imperialisme francés i nordamericà.

Alhora, la monarquía alauita del Marroc utilitza el Sàhara com excusa per imposar la Unió Nacional en torn a si mateixa a totes les forces polítiques del país.

El paper de la corona espanyola

La situació actual del Sàhara és conseqüència de la retirada precipitada de les tropes espanyoles, el 1975, una operació organitzada en persona pel llavors Príncep d’Espanya, Joan Carles de Borbó, que va organitzar, d’acord amb els EUA, aquesta retirada. Proper a pujar al tron, volia tant sí com no evitar implicar l’exèrcit espanyol en una guerra colonial contra el Marroc, veient l’exemple del veí Portugal, on la guerra colonial va portar a la revolució del 25 d’abril.El Borbó va fer, el novembre de 1975, una visita a les tropes espanyoles a Aaiun en un viatge sorpresa. Mentre fa promeses públiques que “Espanya no farà un pas enrere, complirà tots els seus compromisos, respectarà el dret dels saharauís a ser lliures” i assegura que “el vostre comandant en cap estarà aquí, amb tots vosaltres, quan soni el primer tret ”, organitza “l’operació oreneta”, una evacuació precipitada de la colònia. Tan precipitada que deixa en mans del Front Polisario armes i bagatges que li permetran iniciar la guerra contra el Marroc.El llavors governador general del Sàhara Occidental, el general Federico Gómez de Salazar –que va participar a la guerra civil al comandament de tropes mercenàries marroquines, i més tard a la Divisió Blava- declarava llavors que “(…) En una conflagració armada puc assegurar-los que haguéssim obtingut una gran victòria sobre el Marroc en menys de 24 o 48 hores, però per no fer aquesta matança (sobre la Marxa Verda) i per salvaguardar la pau desistim de la violència i arribem a un acord (…)”. I afegia que “(…) Espanya té la consciència tranquil·la per haver fet tot el possible per concedir-los l’autodeterminació, però les constants accions d’aquest Front (Polisari) ens han obligat a acceptar aquesta postura tripartita (…)”.

Qui mana en realitat?

Certa premsa de dretes -curiosament recolzada amb alguns que es consideren d’esquerres- llança els seus atacs contra el sàtrapa marroquí i la capitulació de Sánchez davant seu. A banda del tuf racista d’aquests epítets, i com si el rei d’Espanya no fos de la mateixa calana alhora de ser el representant del país colonitzador (no ho oblidem). Tot i això, fàcil és comprovar que ni el rei del Marroc, ni el d’Espanya i menys Sánchez tenen en aquest cas poder decisori.La història és llarga i va des de la negativa de Franco a tornar al Marroc, en el moment de la seva independència, una part important del seu territori (Ceuta, Melilla, Ifni, el Sàhara…), o sigui negant la unitat nacional marroquina, fins que els EUA es van ficar a l’assumpte.Partim del pla Baker el 1997 fins a la versió modificada (prenent com a exemple l’Estat de les autonomies espanyol) del 2007.El desembre del 2020, el llavors president dels Estats Units, Donald Trump, va signar una declaració reconeixent la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental. La Casa Blanca va assenyalar que aquesta decisió formava part de l’acord per al restabliment de relacions diplomàtiques plenes entre el Marroc i Israel (una decisió que compta amb el rebuig massiu del poble marroquí). L’administració Biden ha ratificat aquesta decisió.A primers de març, la subsecretària d’Estat nord-americana Wendy Ruth Sherman va fer un viatge a Rabat, Alger i Madrid. Sánchez escriu immediatament al rei marroquí per repetir el que diu l’actual administració Biden (que per cert ja havia avançat el govern alemany sota Merkel): que la solució més adequada per al Sàhara occidental és una autonomia en el marc del règim. Per tant, la “decisió” de Sánchez –per més que tracti de presentar-la com una concessió al Marroc perquè recolzi el forrellat a la immigració després de les tanques de Ceuta i Melilla- no és sinó una mostra de submissió als dictats de l’amo ianqui .El règim autonòmic que s’atorgaria al Sàhara obre el meló d’altres autonomies possibles, que s’estendrien a tot el territori del Marroc. Recordem que el vell projecte d’autonomització del país va ser aplaudit en el seu moment pels capitalistes espanyols que buscaven invertir al RIF si es creava una “zona franca”. Per què l’imperialisme nord-americà ha optat per aquesta “solució”?

Fins i tot la declaració de Trump, el govern dels EUA defensava formalment l’anomenat Pla Baker, aprovat per l’ONU el 2003 (no en va el seu autor era l’exsecretari d’Estat dels EUA, James Baker).Per valorar el canvi de posició, és conseqüència hem de partir de la nova situació internacional, marcada per la retirada dels EUA de l’Afganistan, constatació de que ja no tenen la capacitat d’actuar com a gendarme mundial. Una situació agreujada per la guerra a Ucraïna. Per als EUA el règim marroquí ocupa un lloc important en relació amb la defensa d’Israel i l’opressió dels palestins, i … alhora, és un estat tap en relació a l’Àfrica subsahariana. En aquesta zona, l’esfondrament de tots els governs titelles dependents de l’imperialisme francès i el fracàs de la seva presència militar fan témer una emigració més que massiva. Reforçar la Monarquia alauita és una necessitat de “l’ordre mundial” i la monarquia espanyola hi té interès.Per a Algèria, sense deixar de ser important, la “qüestió saharauí” és simplement una carta. A més, li permet vendre el gas i el petroli a l’alça.Qui perd? D’entrada, els treballadors i els pobles del Marroc, inclosos els saharauís.

Una “legalitat internacional” contra els pobles

Algunes crítiques a la decisió de Sánchez es recolzen en una suposada “legalitat internacional”. Però aquesta legalitat es basa en el reconeixement de la responsabilitat i el dret del colonitzador: Espanya i França, en el cas del Marroc. Una legalitat basada, per tant, en les matances de les guerres colonials, del 1909, del 1922, del 1924 (incloent bombardejos amb armes químiques) contra la població marroquina.Avuí es pretén presentar l’ONU com a defensora de drets. No ens deixem enganyar per aquest argument. L’ONU que va crear l’Estat d’Israel massacrant i expulsant la població palestina, que va permetre l’embargament contra l’Iraq (que va tenir com a conseqüència que 1,5 milions de persones morissin entre el 1990 i el 1998 per aquesta causa, segons la mateixa ONU), i la llista és llarga. L’ONU no és més que una “caverna de bandits” utilitzant la caracterització que feia Lenin de la seva antecessora, la Societat de Nacions.

Només els pobles poden obrir una solució, sense ingerències imperialistes

L’única legalitat que poden reconèixer els treballadors i els pobles és la que rebutja la ingerència imperialista dels EUA i la seva subsidiària Monarquia espanyola i, per descomptat, en cap cas la seva subagència, la monarquia alauita.Com a militants obrers internacionalistes considerem que, vivint en un país imperialista com Espanya, “l’enemic és al nostre país”. És per això que lluitem contra tota ingerència del govern espanyol al Marroc i per la devolució de Ceuta, Melilla i altres enclavaments colonials al Marroc, al mateix temps que exigim la devolució de Gibraltar i la retirada de les bases nord-americanes de la península ibèrica.Som solidaris amb tots els pobles del Marroc, amb la seva lluita unida -incloent-hi el poble del Sàhara occidental- contra la ingerència imperialista i la seva agència local, el rei del Marroc que, a més, dóna suport a l’Estat d’Israel. Només els pobles del Magrib, àrabs, berbers, saharauis, poden obrir una solució democràtica a la situació de la zona. La decisió de Trump, Biden i Sánchez intenta tancar el camí a una solució democràtica per al Magrib, solució que només pot sortir d’una unió lliure de pobles, alliberats de tota ingerència estrangera, des de la Monarquia espanyola a l’ONU i la Unió Europea.I combatem al nostre país perquè el milió llarg de treballadors marroquins gaudeixin de tots els drets, contra el treball esclau en la recol·lecció de collites, contra la quota masclista de treballadores marroquines, que només selecciona dones amb fills menors d’edat per al treball a la recol·lecció de la maduixa, “contra tota manifestació de racisme, i, en primer lloc, contra la infame Llei d’Estrangeria. Recordem que després de l’entrevista de Sánchez amb Mohamed VI s’ha acordat que el Marroc acollirà els immigrants “irregulars” que Espanya expulsi. (Parlarem d’això amb més deteniment) 

 

Annual, 1921

Carta Semanal 846 en catalán

Carta Semanal 846 para descargar en PDF

Se cumplen 100 años del llamado “desastre de Annual”, la batalla en la que los combatientes del pueblo marroquí del Rif, al mando de Abd el-Krim, derrotaron y prácticamente aniquilaron a un contingente español muy superior en número. En su Historia de la Incompetencia Militar, Geoffrey Regan explica cómo las tropas españolas sufrieron una aplastante derrota frente a unas fuerzas militares rifeñas 7 veces inferiores a las suyas.

En la gestación del desastre militar influyeron muchos factores, pero el más determinante fue, sin duda, la incompetencia de los mandos militares y la corrupción generalizada de los mismos. El diputado socialista Indalecio Prieto, enviado a Marruecos por el diario El Liberal, de Bilbao, escribía que la Comandancia militar de Melilla era “una charca pestilente formada por toda clase de inmoralidades y vicios”. Y citaba las palabras de un comerciante local intentando vender un tejido lujoso: “aquí sólo lo usan las esposas de militares del cuerpo de Intendencia”. Sigue leyendo

Annual, 1921

Carta Setmanal 846 per descarregar en PDF

Es compleixen 100 anys de l’anomenat “desastre d’Annual”, la batalla en la qual els combatents del poble marroquí del Rif, sota el comandament d’Abdel-Krim, van derrotar i pràcticament van aniquilar a un contingent espanyol molt superior en nombre. En la seva Història de la Incompetència Militar, Geoffrey Regan explica com les tropes espanyoles van patir una aclaparadoraderrota davant d’unes forces militars rifenyes  7 vegades inferiors a les seves.

En la gestació del desastre militar van influir molts factors, però el més determinant va ser, sens dubte, la incompetència dels comandaments militars i la corrupció generalitzada dels mateixos. El diputat socialista Indalecio Prieto, enviat al Marroc pel diari El Liberal, de Bilbao, escrivia que la Comandància militar de Melilla era “una bassa pestilent formada per tota mena de immoralitats i vicis”. I citava les paraules d’un comerciant local intentant vendre un teixit luxós: “aquí només el fan servir les dones dels militars del cos d’Intendència”.

A més, cal assenyalar el paper del rei Alfons XIII incitant al cap de les tropes, el general Silvestre, a avançar imprudentment en un territori hostil. Pocs dies abans del desastre militar, davant el sepulcre del Cid, a la catedral de Burgos, Alfons XIII va pronunciar un entusiasta discurs on es manifestava radicalment a favor de seguir amb la “croada” al Nord d’Àfrica. El Rei prometia que amb les conquestes africanes tindria Espanya “bastant per figurar entre les primeres nacions del món”. Al rei li obsessionava la pretensió de refer l’imperi colonial a costa de terres africanes. En aquest discurs va dir que “Espanya no sent cobdícia de béns aliens; en té prou amb el propi solar i amb els territoris que legítimament li corresponen més enllà de l’Estret “. En aquesta línia, i saltant-se la cadena de comandament, el rei animava per telegrama a Silvestre a arribar a Alhucemas el 25 de juliol, dia de Santiago, patró d’Espanya, i aplaudia les seves suposades gestes dient “olé els homes”.

Animat pel rei, Silvestre va actuar de manera temerària i cometent un error darrere l’altre. Com establiria l’informe de la comissió d’investigació formada després de la derrota, les línies militars eren d’excessiva extensió en relació amb les forces disponibles. L’avanç es va produir de forma temerària, no es va tenir en compte la possibilitat d’un contraatac del poble del Marroc. Les cabiles (tribus marroquines) suposadament amigues situades a rereguarda van romandre armades quan la seva fidelitat a Espanya era molt dubtosa. El territori pres va quedar defensat per posicions disperses mal proveïdes i organitzades, el que les feia difícilment defensables davant d’un atac enemic. No es van preveure línies esglaonades de suport ben dotades en rereguarda per organitzar una retirada si aquesta era necessària. I, un cop iniciat l’atac rifeny es van enviar totes les tropes disponibles a Annual, deixant la ciutat de Melilla i la rereguarda desguarnida.

Tot això va acabar amb les tropes espanyoles acantonades en una posició avançada,  amb Igueriben, tan mal plantejada que estava a cinc quilòmetres de l’aiguada més propera, a la qual calia accedir sota el foc dels combatents marroquins, i una segona posició, a Annual, en una fondalada dominada per les altures ocupades pels lluitadors rifenys. L’atac de les forces marroquines va portar a la caiguda d’Igueriben i una fugida descontrolada de les tropes acantonades a Annual, castigades per la set i perseguides implacablement pels combatents d’Abd el-Krim. Angoixant fugida relatada magistralment per Ramón J. Sénder en la seva novel·la Imant.

La comissió d’investigació, presidida pel general Juan Picasso González, va elaborar un voluminós informe ple de dades i termes militars, però que deixava sense tocar les responsabilitats polítiques i de la Corona. Segons l’Expedient Picasso, la derrota va costar 13.363 morts (10.973 espanyols i 2.390 indígenes). El nombre de baixes rifenyes és desconegut. Hi havia tants cadàvers que es deia que, del segon dia en endavant, els voltors només menjaven “de comandant cap amunt”. A les pèrdues humanes es van afegir les de material militar (20.000 fusells, 400 metralladores, 129 canons, a part de municions i pertrechos).

Dotze dies abans d’obrir-se a Corts el debat sobre l’expedient, el rei va animar el cop de Primo de Rivera, evitant així un debat públic que hagués posat al descobert les responsabilitats del rei i la podridura del règim de la Restauració.

La colonització espanyola del Marroc

Encara que nominalment Espanya exercia un “protectorat” al nord del Marroc que incloïa el Rif, el 1921, bona part del territori encara no estava sota el seu control. D’aquí l’expedició de Silvestre. Només es va controlar de manera efectiva el territori després de la campanya militar iniciada amb el desembarcament d’Alhucemas, al setembre de 1925, quatre anys després d’Annual. Aquesta campanya militar es va dur a terme a sang i foc, incloent bombardejos de la població civil amb armes químiques. Tot i això, la ferotge resistència dels rifenys només va ser vençuda després de la intervenció militar de França des del sud del Marroc. En aquesta guerra fan armes Francisco Franco i molts dels futurs colpistes de 1936.

L ‘ “obra” d’Espanya al Marroc va deixar pocs avanços. El més destacable són moltes casernes, com la que encara eleva les seves ruïnes sobre Tetuan, i una carretera sinuosa, que travessa el Rif per la part alta de les valls, per raons militars.

Les organitzacions obreres espanyoles van ser contràries a la colonització. Citem, per exemple, la posició del PSOE davant el desastre d’Annual. El 4 d’agost de 1921 es va pot llegir a El Socialista destacat tipogràficament: “La veu del poble arriba demanant: càstig als responsables, repatriació de l’exèrcit, abandó total del territori marroquí”.

No obstant això, cal recordar com va abordar la II República la qüestió del Marroc. Els treballadors i el poble del Marroc veien en el moviment revolucionari espanyol un punt de suport per a la seva lluita pels drets socials i nacionals. El 3 de maig de 1931, a Tetuan, es van declarar vagues de diferents sectors demanant que se’ls apliqués la legislació laboral espanyola que anunciava el nou ministre de treball, Largo Caballero. El cap militar del protectorat, el futur colpista general Sanjurjo, va declarar l’estat de guerra. Hi va haver un mort i diversos ferits entre els manifestants. A tot el Marroc espanyol es van multiplicar les peticions de llibertats democràtiques, d’escoles d’ensenyament primari, préstecs agrícoles per al pagès, igual salari que el dels espanyols, ajudes socials, augment de les institucions sanitàries … Però de cap manera va admetre la República, ni amb els governs de dretes ni amb el Front Popular, concedir la igualtat jurídica entre espanyols i marroquins. Per exemple, al juny de 1931 el primer Alt Comissari per al Marroc que no era militar, Luciano López Ferre, deia al diari El Sol que el problema del Marroc no era més que d’ordre i pau, i que “existia certa agitació nacionalista, que amb bones tropes ell s’encarregava que hi hagués calma “. Al desembre de 1931 el govern Azaña, publica un decret de reordenació administrativa del protectorat, sense respondre a cap de les peticions de la població.

A La Gaceta d’Àfrica, òrgan oficial de l’Alt Comissari, el govern de Front popular recorda el 3 de juny de 1936 que al Marroc no està reconegut el dret de vaga, amb aquestes paraules: “entenem que les circumstàncies econòmiques, socials i polítiques del Marroc espanyol no aconsellen, ni molt menys, donar pas a la legislació del Protectorat un dret tan discutit i perillós com la vaga. Aquesta és un perill real per a la pau i la seguretat pública a la zona “.

A l’esclatar la revolució obrera a 1936, els independentistes marroquins van oferir: si la República declara la independència del Marroc, nosaltres aixequem el Marroc privant l’exèrcit de Franco de la seva rereguarda. La delegació marroquina, concertada amb la CNT, algun trotskista i altres republicans van acudir a Barcelona aconseguint el suport de totes les forces obreres i republicanes, però el govern central es va negar, preferint no enemistar-se amb França, que era neutral, en aquest sentit pressionava Stalin.

La classe treballadora espanyola pagaria molt cara aquesta decisió. Tropes marroquins van actuar en la repressió del moviment revolucionari d’Astúries en 1934. En la guerra civil, Franco va comptar amb la rereguarda magribí, més de 75.000 marroquins van lluitar a les files de Franco. La majoria eren rifenys.

Cent anys després

En el centenari d’Annual, l’exèrcit espanyol segueix ple de colpistes. Les revelacions sobre l’origen de la fortuna del rei emèrit aporten un escàndol rere l’altre (nous comptes a Suïssa, tràfic d’armes …), mentre es nega la creació d’una comissió d’investigació en Corts.

Al mateix temps, avui, el poble marroquí no ha recuperat encara la seva plena sobirania. L’Estat espanyol s’aferra a la defensa dels últims bastions colonials a Àfrica (Ceuta, Melilla, els penyals i algunes illes). Mentrestant, prop d’un milió d’immigrants marroquins viuen a Espanya, treballadors que pateixen una terrible explotació (en 2019, menys de 250.000 estaven donats d’alta en Seguretat Social).

La solidaritat amb els treballadors i el poble del Marroc i els treballadors marroquins a Espanya ha de presidir l’acció de tot militant obrer. Els militants internacionalistes espanyols lluiten perquè el Marroc recuperi la seva integritat territorial sense ingerències imperialistes i són solidaris amb el moviment obrer marroquí i les seves exigències democràtiques i socials. Mentrestant, el govern “progressista” de la Monarquia contínua amb la tradició del Front Popular que va negar la independència al Marroc, ara amb els enclavaments de Ceuta i Melilla i les seves sagnants tanques, i donant suport contra el poble al règim monàrquic sotmès a l’imperialisme. Aquesta política reforça a Espanya a les multinacionals, al militarisme i les bases, i a la Monarquia.