Archivo de la etiqueta: OTAN

Els treballadors i les seves organitzacions davant de la guerra

Carta Setmanal 880 per descarregar en PDF

Dijous 24 i divendres 25 de març es van reunir a Brussel·les els 30 caps d’Estat o primers ministres dels països membres de l’OTAN, després es va reunir el G7 i a continuació els 27 caps d’Estat o de govern dels membres de la Unió Europea. El president dels EUA, Joe Biden, va participar o “va presidir” els tres conclaves. És la primera vegada que un president dels USA participa a una Cimera de la UE. Això demostra, per als qui encara tingueren dubtes, una dependència que ve des de l’origen d’aquestes institucions europees i que es va veure sobretot als anys 2010 en formar-se la Troika: que la UE és subsidiària de l’administració americana, a través del FMI , de l’OTAN… i no és una institució neutral ni una instància merament “econòmica”. Sigue leyendo

Los trabajadores y sus organizaciones frente a la guerra

Carta Semanal 880 en catalán

Carta Semanal 880 para descargar en PDF

El jueves 24 y el viernes 25 de marzo se reunieron en Bruselas los 30 jefes de Estado o primeros ministros de los países miembros de la OTAN, después se reunió el G7 y a continuación los 27 jefes de Estado o de gobierno de los miembros la Unión Europea. El presidente de los EE.UU., Joe Biden,  participó o “presidió” los tres cónclaves. Es la primera vez que un presidente de los USA participa en una Cumbre de la UE. Lo que demuestra, para quienes aún tuvieran dudas, una dependencia que viene desde el origen de estas instituciones europeas y que se vio sobre todo en los años 2010 al formarse la Troika: que la UE es subsidiaria de la administración americana, a través del FMI, de la OTAN… y no es una institución neutral ni una instancia meramente “económica”. Sigue leyendo

Ante las amenazas de guerra en Europa

Carta Semanal 872 en catalán

Carta Semanal 872 para descargar en PDF

Los Estados Unidos, la OTAN, la Unión Europea, entre otros, vienen denunciando desde hace semanas que Rusia se estaría preparando para invadir Ucrania concentrando más de 100.000 soldados en la frontera común. El gobierno ruso y el presidente Putin afirman lo contrario, declarando que el peligro es que Ucrania pase a formar parte de esta alianza militar.

Recordemos que la OTAN se fundó hace más de 70 años, con el propósito declarado de hacer frente a la URSS. De creer esa justificación, la dislocación de la URSS en diciembre de 1991 y la disolución del pacto de Varsovia ese mismo año hacían obsoleta esta Alianza. Es más, en 1990 la administración norteamericana presidida en la época por Bush padre acordó con Gorbachov que si éste no se oponía a la unificación de Alemania “ni la jurisdicción ni las tropas de la OTAN se extenderían a territorios situados al este de la Alianza en aquel momento”. Sigue leyendo

Davant les amenaces de guerra a Europa

Carta Setmanal 872 per descarregar en PDF

Els Estats Units, l’OTAN, la Unió Europea, entre d’altres, denuncien des de fa setmanes que Rússia s’estaria preparant per envair Ucraïna concentrant més de 100.000 soldats a la fronteracomuna. El govern rus i el president Putin afirmen el contrari, declarant que el perill és que Ucraïna passi a formar part d’aquesta aliança militar.

Recordem que l’OTAN es va fundar fa més de 70 anys, amb el propòsit declarat de fer front a l’URSS. De creure aquesta justificació, la dislocació de l’URSS el desembre del 1991 i la dissolució del pacte de Varsòvia aquell mateix any feien obsoleta aquesta Aliança. És més, el 1990 l’administració nordamericana presidida a l’època per Bush pare va acordar amb Gorbachov que si aquest no s’oposava a la unificació d’Alemanya “ni la jurisdicció ni les tropes de l’OTAN s’estendrien a territoris situats a l’est de l’Aliança en aquell moment”.

Acord incomplert per totes les administracions nordamericanes, que van comprendre ràpidament la utilitat de l’OTAN, d’una banda per controlar militarment els països europeus i, de l’altra, per donar cobertura a totes les aventures militars de l’administració nordamericana…per exemple, els bombardejos a Iugoslàvia i Líbia, la invasió durant més de 20 anys de l’Afganistan es van fer sota el paraigua de l’OTAN, quan al principi l’àmbit de l’OTAN estava reduïda a Europa Occidental i Amèrica del Nord, com el seu nom indica, “Atlàntic Nord”.

És més, segons el Tractat de Maastricht, article 17, que crea la Unió Europea, aquesta institució és solidària de les accions militars de l’OTAN. I l’actual exigència dels governs nordamericans, inclòs Obama, Trump i actualment Biden als governs europeus de participar en més proporció en les despeses militars, tant augmentant els pressupostos militars com enviant tropes només correspon als interessos de l’Estat nord-americà.

Les amenaces de guerra no serveixen els pobles, els ataquen

És un fet incontestable i que es verifica amb el temps.

D’una banda, el llenguatge bel·licista de Biden té una relació directa amb la crisi mateixa als Estats Units, la brutal crisi econòmica, l’augment de la inflació, l’abismal dèficit comercial (més de 80.000 milions de dòlars al mes de desembre) , la divisió que travessen les institucions nord-americanes, la continuïtat de les mesures antisindicals i l’opressió brutal a les minories i, en particular, la minoria negra. En aquesta situació, Biden intenta fer pinya, en nom de la “unitat de la pàtria” contra l’enemic exterior.

Convé recordar que Biden va ser elegit president després de la mobilització electoral més gran de la història als Estats Units, per tancar el pas a Trump, recolzant-se en la minoria negra i en promeses d’ampliació de les assegurances sanitàries que han quedat totalment aparcades al servei de una política militarista marcada pels grans consorcis armamentístics nord-americans.

També influeix la necessitat dels EUA de vendre la seva producció de gas natural a Europa, on el seu major competidor és el gas rus.

Però el govern dels EUA ataca a Europa amb l’ull posat a la Xina. En efecte, necessita tenir els governs europeus sotmesos per alinear-los a la guerra comercial contra la Xina. Guerra necessària per intentar reduir el seu dèficit comercial, però impossible de guanyar per la seva dependència de l’economia xinesa, i pels propis interessos de la quasi totalitat de les multinacionals nord-americanes que n’han deslocalitzat la producción als països estrangers i, especialment a la Xina.

Darrere del conflicte a Europa, en última instància, hi ha les contradiccions del mercat mundial capitalista que floreixen.

Els pobles europeus no volen la guerra

Aquesta és una evidència. Ni el poble rus, ni el ucraïnès, ni l’alemany, ni els pobles d’Espanya volen la guerra. Saben que aquesta seria contrària a la preservació o conquesta dels drets socials i democràtics. Saben que aquesta seria utilitzada per justificar nous atacs als salaris, a les pensions, a les llibertats. Atacs que se sumarien als que ja pateixen amb l?excusa de la suposada lluita contra una pandèmia.

Però és més, ni tan sols els governs capitalistes europeus no estan interessats en la guerra. No és casual que el president Macron i el canceller Scholtz insisteixin en una via de negociació. I no només perquè Alemanya, i bona part d’Europa, siguin dependents del gas rus (i del carbó després de l’apagada nuclear, per suposats motius ecològics) sinó perquè si la guerra esclata, les víctimes seran majoritàriament europees, i els pobles sense dubte demanaran comptes als seus governs.

Però el poble rus també és més que escèptic davant la política de Putin. Aquest es presenta com a defensor dels russòfons d’Ucraïna i de les fronteres de Rússia, però, en realitat, per a ell la guerra és una ocasió per forçar a la població a unir-se al voltant de la seva política, en un moment en què multiplica les seves. accions repressives i antiobreres a tot el país. Fa poc ressaltem la campana per la llibertat d’Igor Kuznetsov, que se suma a la repressió de múltiples activistes obrers o demòcrates.

La injustificable actitud del govern espanyol

Hi ha un principi que actúa gairebé sempre: la política exterior és el reflex o projecció de la política interior.

Un govern que irrespecta fins i tot les seves vagues promeses electorals com la derogació de les reformes laborals o la llei Mordassa no ha “fallat” tampoc a la seva política exterior.

La submissió als Estats Units és total. Afegim-hi que malgrat l’administració americana ni tan sols agraeix l’esforç. En una cimera internacional, no el rep i li concedeix que l’acompanyi durant un minut pels passadissos, aquesta setmana Biden saluda la col·laboració bèl·lica d’altres països, però no d’Espanya.

I dins del govern, potser més patètic és l’actitud d’Unidas Podemos i del PCE. Tenen quatre ministres al govern que envia vaixells, avions i tropes a les fronteres d’Ucraïna. D’una banda, difonen un comunicat contra la guerra, i de l’altra mostren la seva solidaritat amb el Govern i la ministra de defensa Robles. Així, el dimarts 25, el president del grup confederal d’UP, Jaume Asens va declarar que, després del canvi de to del GOvern, “ja no hi ha discrepàncies”. Aquell mateix dia Margarita Robles anunciava que Espanya desplegarà avions de caça a Bulgària en comptes de Romania. Quin és, doncs, el canvi de to? Només que, mentre manté les unitats militars enviades a l’Est d’Europa, el Govern declara estar a favor d’una “sortida diplomàtica”. Com el president Biden, que també acaba d’oferir una “via diplomàtica”: el secretari d’Estat Antony Blinken va anunciar que Biden va respondre per escrit a les demandes de Moscou. Però sense renunciar a l’adhesió d’Ucraïna a l’OTAN, i anunciant alhora la possibilitat de sancions contra Moscou. Sancions que, és clar, repercutiran contra els països europeus.

El govern Sánchez canvia de to segons la llum que ve de Washington. I Unidas Podemos s’hi escuda per mantenir un perfil deliberadament baix en les seves objeccions al desplegament de tropes, que són purament retòriques, no inclouen cap mesura, cap convocatòria, res.

El combat per la pau

És l’interès dels pobles,i, al nostre país, forma part del nostre ADN. No només és el record de la guerra civil, és el rebuig de formar part del joc de les grans potències.

Només cal recordar que Felipe González va guanyar les eleccions el 28 d’octubre de 1982 amb el lema d’“OTAN, d’entrada, NO”, i prometent la convocatòria d’un referèndum per sortir de l’OTAN. El referèndum que va ser convocat, encara que de forma tramposa, i en què el PSOE va fer campanya a favor de la permanència a l’OTAN amb una sèrie de condicions que després va incomplir, ho va guanyar perquè va preguntar “Qui representa políticament el NO?”, i això va fer que un sector important de la població preferís el govern González a un hipotètic govern de la dreta.

Aquesta batalla es va perdre, però les mobilitzacions del 2003 i el 2004 contra la presència de tropes espanyoles a l’Iraq, juntament amb altres aspectes, van portar a una victòria la derrota del PP a les urnes i el govern Zapatero elegit el 14 de març de 2004 va haver de retirar les tropes.

El no a la guerra és present. És sens dubte el sentiment majoritari, però qui ho representa?,

La secció de la Quarta Internacional a l’Estat espanyol, que participa al Comitè per l’Aliança dels Treballadors i els Pobles, combat per ajudar a expressar políticament la majoria que s’oposa a la guerra.

Oposició que obre la via a la lluita per la unió lliure dels treballadors i els pobles d’Europa lliures de tota opressió i explotació.

 

 

La lluita de classes és internacional

Carta Setmanal 869 per descarregar en PDF

El POSI, com a secció de la Quarta Internacional, col·labora en aquests moments en una campanya per la llibertat d’Elie Domota, militant obrer de l’illa de Guadalupe.

Guadalupe és oficialment un “Departament d’Ultramar” de la República Francesa. De fet, és un enclavament colonial, amb índexs d’atur que doblen els de la metròpoli, amb els sistemes d’educació i sanitat encara més desmantellats, amb bona part de la població (100.000 de 360.000) enverinada pel Clordecona (pesticida altament tòxic) que ha generat una crisi sanitària i humanitària a Guadalupe i Martinica, presentant ambdues illes les dues taxes més altes de càncer de pròstata del món i una taxa de naixements prematurs quatre vegades més alta que la mitjana de França.).

Des de fa quatre mesos davant de l’intent del govern colonial francès d’imposar la vacunació obligatòria i el passi sanitari, es va iniciar a l’illa una poderosa mobilitza­ció, organitzada per un col·lectiu d’Organitzacions de Lluita, a iniciativa del LKP (Col·lectiu contra la Brutal Explotació), que reuneix 50 organitzacions obreres, populars i culturals.

Domota és portaveu del LKP i fins fa poc ha estat secretari general de la UGTG, sindicat majoritari. (La UGTG va ser un dels primers sindicats que es va pronunciar per la derogació del 315.3 del Codi Penal d’Espanya i contra la repressió sindical al nostre país). Va ser detingut en una manifestació, en què la gendarmeria colonial va organitzar una autèntica provocació.

L’internacionalisme, part essencial de la nostra activitat

La campanya per la llibertat de Domota és una acció internacionalista pràctica. Els militants del POSI practiquem l’internacionalisme no com un deure moral, sinó com una necessitat de lluitar pel front únic, i així construir-nos, ja que la lluita de classes és internacional en el contingut, encara que tingui formes nacionals. El nostre partit forma part d’un corrent internacional. Som una secció de la Quarta Internacional. El nostre partit és la internacional, l’acció de la qual no es pot entendre sense agrupar forces a escala internacional davant de la dominació imperialista. Amb l’Acord Internacional de Treballadors agrupem representants sindicals amb motiu de la Conferència anual Internacional del Treball.

Combatim cercant l’acció comuna contra l’opressió colonial de l’Estat francès, de la mateixa manera que lluitem per la devolució incondicional al poble del Marroc de Ceuta, Melilla i tots els enclavaments colonials d’Espanya a l’Àfrica.

En el marc europeu en què ens movem combatem contra la Unió Europea, instrument del capital financer, a la perspectiva programàtica dels Estats Units Socialistes d’Europa.

Així ho fem perquè no hi ha sortida espanyola a la crisi. Davant la descomposició del mercat mundial capitalista, la sortida no és “autàrquica”, no pot ser el pretès “socialisme en un sol país”, política estalinista que ha portat, pas a pas, a la restauració capitalista a l’URSS i als països del est d’Europa. Avui,el pretès socialisme en un sol país amenaça les conquestes obreres i l’expropiació del capital que va tenir lloc després de profunds processos revolucionaris a la Xina, Cuba o Vietnam.

Un internacionalisme pràctic

Això implica no només grans afirmacions, sinó també practicar un internacionalisme pràctic. Per tant, els militants del POSI i de totes les seccions de la Quarta Internacional desenvolupem campanyes internacionals, campanyes de front únic, en defensa dels militants i de les reivindicacions, juntament amb altres forces militants.

El gener del 1991 les seccions de la Quarta Internacional, i, entre elles, el POSI, partint de la crisi mortal que sacsejava l’aparell internacional de Kremlin i tots els partits comunistes, i la incapacitat de la socialdemocràcia que per les seves polítiques s’havia convertit a escala internacional pràcticament en una institució més de l’ordre mundial (sense que això hagi canviat automàticament la realitat de cada secció nacional, llastrades per la col·laboració amb la pròpia burgesia), organitzem juntament amb militants, organitzacions i corrents que s’orientaven en una línia de independència de classe una Conferència Mundial Oberta a Barcelona. Estàvem en vigílies de la guerra contra l’Iraq (on participaven l’Estat espanyol i molts altres) i en aquesta Conferència es va aprovar un manifest “contra la guerra i l’explotació”,

Al novembre de 2017 en una Conferència a Alger, l’Acord Internacional dels Treballadors i els Pobles, que es va formar a Barcelona, ​​va promoure la constitució d’un Comitè Internacional d’Enllaç i Intercanvi (CILE), a partir del qual, associant àmpliament corrents obreres i internacionalistes de tots els continents, de diferents orígens i orientacions polítiques, impulsem totes les campanyes internacionals.

El 2018 una campanya internacional contra el processament de dirigents catalans després del referèndum independentista va culminar en un acte el gener del 2019 a Madrid.

Fa dos anys una campanya mundial, a més de 100 països, per la llibertat de Luisa Hanune, portaveu de l’AIT i destacada promotora del CILE, va aconseguir el seu objectiu.

A hores d’ara, a iniciativa del CNRR francès i de l’organització grega NAR, les seccions de la IV Internacional preparen una conferència europea de militants, organitzacions i col·lectius que combaten pels drets obrers i contra la Unió Europea, institució al servei del capital financer .

Hem d’assenyalar que, dins del combat per la derogació de l’article 315.3 del Codi Penal i en defensa del dret de vaga, una comissió internacional amb participació de CCOO i UGT va organitzar una campanya internacional per la llibertat dels 8 d’Airbus i 300 sindicalistes més , amb un míting internacional a Madrid, i es van dur a terme delegacions a les ambaixades espanyoles a diferents països d’Europa i Amèrica. Un combat que va donar els seus fruits, primer amb la llibertat de la major part de sindicalistes encausats i després quan aquest article destinat a perseguir els piquets de vaga va ser finalment derogat. Un acte a l’auditori de CCOO de Madrid va portar a continuar el combat internacional per la llibertat sindical, el dret de vaga i la derogació de la llei mordassa.

En aquesta activitat internacionalista, buscant agrupaments amb altres forces que lluiten per les reivindicacions i els drets dels treballadors i els pobles,desenvolupem campanyes freqüents, que són un element pràctic de lluita, i que són també un element d’educació del moviment obrer. Com la que hem comentat al començament d’aquesta carta en defensa del company de Guadalupe, com les campanyes en defensa dels militants palestins i del sindicat de treballadors àrabs de Natzaret, la campanya contra la detenció del militant rus Igor Kuznetsov o com es va fer a la campanya per la derogació del 315.3.

Es tracta, en tots els casos, de campanyes de solidaritat obrera, una cosa molt diferent de les activitats de “cooperació”, dutes a terme per les ONG, organitzacions subvencionades pels governs, l’activitat de les quals està estretament lligada a la política exterior dels governs dels països imperialistes Un batibull que agrupa els anomenats “cooperants”, els “missioners” i les intervencions militars “humanitàries” o les “missions de pau”, organitzades per una altra institució al servei del capital financer, l’ONU…

Aquesta activitat internacionalista ens enfronta al règim de la Monarquia, una baula destacada de l’acció de l’imperialisme, en particular en relació amb l’Amèrica Llatina i el Magrib.

Com a estat imperialista, subsidiari de l’imperialisme dominant, el dels EUA, la Monarquia forma part de l’OTAN, participa en les seves accions militars (Líbia, Afganistan…) i posa a la disposició de les forces armades dels USA bases militars com la de Rota i la de Morón de la Frontera, que alberga un contingent de marines la missió declarada del qual és intervenir militarment al Nord d’Àfrica i la Mediterrània quan ho requereixin els interessos dels Estats Units.

La lluita per la sortida d’Espanya de l’OTAN i pel tancament de les bases militars ianquis, abandonada avui per molts dirigents del moviment obrer, és part de l’activitat internacionalista que tota organització obrera i tot militant obrer conscient ha de mantenir. Per això, rebutgem la celebració prevista de la cimera de l’OTAN, prevista a Madrid per al 29 i 30 de juny de 2022, i participarem en les mobilitzacions que s’hi preparen.

La lucha de clases es internacional

Carta Semanal 869 en catalán

Carta Semanal 869 para descargar en PDF

El POSI, como sección de la Cuarta Internacional, colabora en estos momentos en una campaña por la libertad de Elie Domota, militante obrero de la isla de Guadalupe.

Guadalupe es oficialmente un “Departamento de Ultramar” de la República Francesa. De hecho, es un enclave colonial, con índices de paro que doblan los de la metrópoli, con los sistemas de educación y sanidad aún más desmantelados, con una buena parte de la población (100.000 de 360.000) envenenada por el Clordecona (pesticida altamente tóxico que ha generado una crisis sanitaria y humanitaria en Guadalupe y Martinica, presentando ambas islas las dos tasas más altas de cáncer de próstata del mundo y una tasa de nacimientos prematuros cuatro veces más alta que el promedio de Francia.). Sigue leyendo

L’OTAN contra els treballadors i els pobles

Carta Setmanal 840 per descarregar en PDF

El dilluns 14 de juny es va celebrar a Brussel·les -seu de l’OTAN- la seva cimera anual. Recordem que l’OTAN és l’aliança militar -presidida pels Estats Units -formada després de la Segona Guerra Mundial per fer front o, com deien en termes col·loquials, “contenir” a la Unió Soviètica. La dislocació de l’URSS el 1991, semblaria afavorir que l’OTAN seria posteriorment dissolta. Però ha passat tot el contrari, les diferents administracions nord-americanes -amb l’excepció del mandat de Trump- han obrat per estendre les seves funcions i sobretot reforçar el control dels Estats Units sobre els països suposadament “aliats”, en realitat agents subsidiaris de l’hegemonia americana a escala mundial, a qui s’exigeix ​​incrementar la seva contribució militar a l’Aliança. Avui l’OTAN s’atorga funcions molt extenses, entre elles l’anomenada lluita contra el terrorisme a escala mundial, en les seves múltiples facetes. El que permet al govern nord-americà posar els exèrcits dels diferents països que la componen al seu servei, al·legant que l’OTAN defensa la “seguretat” de tots (article 5 del tractat fundador de l’OTAN).

Recordem que, el 1982 a Espanya, durant l’interregne que va significar el govern Calvo Sotelo, després de la dimissió d’Adolfo Suarez i el cop fallit de Tejero el 23 de febrer de 1981, el govern va decidir, contra l’opinió de la immensa majoria de la població, demanar l’adhesió d’Espanya a l’OTAN. Farà d’això 40 anys. Recordem també les massives manifestacions en contra de l’adhesió i contra la presència de bases nord-americanes -avui, Rota i Morón, llavors, a més, Torrejón i Saragossa-. En la campanya de les eleccions generals del 28 d’octubre de 1982 el PSOE de Felipe González les va guanyar prometent, entre altres coses, la celebració d’un referèndum “per sortir de l’OTAN”. González va convocar el referèndum, sí, però després d’una campanya en què va fer xantatge a la majoria dels treballadors i els pobles per defensar la permanència a l’OTAN, va imposar la permanència d’Espanya a aquesta Aliança imperialista, amb unes suposades condicions que aviat va incomplir.

Referent a això, i aquest és el paper que el govern nord-americà li dóna a la Monarquia borbònica i als seus governs, la propera Cimera de l’OTAN es realitzarà a Espanya, per commemorar el 40 aniversari de l’adhesió.

La presència del president de govern Pedro Sánchez a Brussel·les va ser lloada per la premsa afí perquè, diuen, la celebració de l’any vinent vindria a reconèixer el paper d’Espanya.

 Quins són els objectius de l’imperialisme

La “tornada” dels Estats Units a l’escena mundial, després de l’aïllacionisme de Trump, té un contingut precís, com així ho va fer constar J. Biden: establir un nou concepte estratègic de l’OTAN, per fer front al poder emergent de Pequín i a la “agressivitat de Rússia”, és a dir, posar els governs de l’OTAN al servei de la guerra comercial dels Estats Units. La qual cosa no satisfà a tots els “aliats” de l’OTAN, ja que la majoria té importants relacions comercials i inversions a la Xina (i, en menor mesura, a Rússia), i es resisteix a ser simplement els agents subsidiaris de la política comercial dels Estats Units. Encara que Biden ha ofert liquidar els aranzels per a una sèrie de productes europeus que Trump havia imposat.

A banda d’això, l’administració nord-americana, conscient de la profunda crisi que pateix el seu propi país, exigeix ​​als seus aliats, i en particular als europeus, augmentar les despeses militars. Com a mitjana, els demana gastar un 2% del PIB (a hores d’ara, Espanya gasta oficialment un 0,9%). O sigui, s’exigeix ​​a tots arribar fins i tot a doblar la despesa militar, armar-se fins a les dents.

Veiem que durant aquest any 2020, teòricament amb els recursos dedicats a lluitar contra la pandèmia, la despesa militar no ha deixat d’augmentar. Particularment en el terreny de les armes nuclears. Segons l’Institut per la Pau d’Estocolm (SIPRI), l’arsenal nuclear del món va augmentar durant la pandèmia; les nou potències nuclears van augmentar aquestes armes de destrucció massiva un 2,7% més que l’any anterior. Particularment els Estats Units, que tripliquen la despesa de la Xina. La qual cosa no impedeix a aquests governants declarar cínicament la seva obstinació a “lluitar contra el canvi climàtic i per una economia verda” (quan, a més, els exèrcits són una de les més importants fonts de producció de CO2. Afegim que els pressupostos militars són sistemàticament votats pels partits que s’autoanomenen “ecologistes”.

La política del Govern Sánchez

Tots els teleespectadors han pogut presenciar l’actitud submisa, si no pidolaire, de Pedro Sánchez. Oferint a Biden els seus serveis i, en particular, els nous plans d’ampliació de les bases de Rota i Morón. Aquestes Bases tenen un paper essencial per permetre una intervenció ràpida i contundent al Magrib i la resta d’Àfrica. Al temps que serveixen -com ha estat el cas- de punt de suport per a les seves intervencions al Pròxim Orient com va ser el cas en la guerra contra l’Iraq secundada pel nefast govern Aznar. És més, l’exèrcit espanyol s’ha reconvertit en exèrcit de l’OTAN, participant en missions internacionals. El que no impedeix que segueixi sent un exèrcit franquista, com demostren els manifestos que signen centenars de militars, aquests sí, quant passen a la reserva i no poden ser sancionats.

En aquests moments hi ha tropes espanyoles, en particular, en 7 països d’Àfrica. Als passadissos de l’OTAN es parlava d’augmentar aquesta presència davant el “perill terrorista” i el fracàs de l’operació Barkhane empresa per l’exèrcit francès. Són múltiples els paràmetres que s’estudien, entre ells el control de l’estret contra la lliure circulació de persones i el reforçament militar de les colònies de Ceuta i Melilla, No és per casualitat que l’administració nord-americana estigui estudiant reconsiderar la posició de Trump sobre el Sàhara occidental. Els nord-americans necessiten que els seus “aliats” supleixin o ajudin a l’ordre mundial imperialista allà on ells no poden arribar.

Ara bé, cal preguntar-se què té a veure això amb els drets dels treballadors i els pobles. I la resposta és fàcil: res.

Des de temps immemorials la política internacional d’un govern era el reflex o anava al diapasó amb la política interna. D’un govern sotmès al capital financer i al règim monàrquic no es pot esperar que tingui una política exterior contrària a això, i d’un govern amb una política exterior sotmesa a l’imperialisme no pot esperar-se una política “interior” favorable a la població treballadora.

És curiós com les forces polítiques que es proclamen d’esquerres que donen suport o formen part del govern es pleguin a la “real política”. Una bona expressió d’això és la posició del secretari general del PCE Enrique Santiago, secretari d’Estat per a l’Agenda 2030 del govern: “si formem part d’una organització internacional i tenim obligacions, és obvi que mentre formem part cal complir-les”. Pel que sembla, la butaca ministerial fa oblidar aviat el programa del seu propi partit, i, sobretot, l’exigència de la majoria dels treballadors d’aquest país de sortir d’aquesta aliança militar i acabar amb les bases estrangeres del nostre sòl. Bases que són una amenaça per als pobles d’Àfrica i per tant del nostre país. Més que mai, OTAN NO, Bases fora.

La OTAN contra los trabajadores y los pueblos

Carta Semanal 840 en catalán

Carta Semanal 840 para descargar en PDF

El lunes 14 de junio se celebró en Bruselas -sede de la OTAN-su cumbre anual. Recordemos que la OTAN es la alianza militar -presidida por los Estados Unidos – formada después de la Segunda Guerra Mundial para hacer frente o, como decían en términos coloquiales, “contener” a la Unión Soviética. La dislocación de la URSS en 1991, parecería auspiciar que la OTAN seria posteriormente disuelta. Pero ha ocurrido todo lo contrario, las diferentes administraciones norteamericanas -con la excepción del mandato de Trump- han obrado para extender sus funciones y sobre todo reforzar el control de los Estados Unidos sobre los países supuestamente “aliados”, en realidad agentes subsidiarios de la hegemonía americana a escala mundial, a quienes se exige incrementar su contribución militar a la Alianza. Hoy la OTAN se otorga funciones muy extensas, entre ellas la llamada lucha contra el terrorismo a escala mundial, en sus múltiples facetas. Lo que permite al gobierno norteamericano poner los ejércitos de los diferentes países que la componen a su servicio, alegando que la OTAN defiende la “seguridad” de todos (artículo 5 del tratado fundador de la OTAN). Sigue leyendo

El govern vol prorrogar un any el tractat que regula les bases de Rota i Morón

Carta Setmanal 809 per descarregar en PDF

En El País de l’11 de novembre, Miguel González ens explica que, encara que el “conveni de Defensa” amb els EUA venç el pròxim 21 de maig, després de vuit anys de vigència, el Govern espanyol ja ha decidit prorrogar-lo per un any, “per a donar temps al fet que la nova Administració demòcrata, presidida per Joe Biden, es formi i defineixi les seves línies polítiques“. Aquest “conveni de defensa” permet la cessió de les bases militars de Rota (Cadis) i Morón de la Frontera (Sevilla) als EUA, sense cap control per part del govern espanyol sobre l’equipament d’aquestes bases. Ni tan sols es pot saber si alberguen o no armes nuclears. Comenta l’article que “tampoc el Govern tenia una altra alternativa perquè, en cas d’haver arribat al 22 de maig sense un conveni en vigor, s’hauria iniciat el termini d’un any perquè els EUA retirés les seves tropes d’Espanya”. Una situació que, sens dubte, hauria afegit pressió als EUA en la renegociació del conveni, però que el govern ha decidit evitar.

Ningú espera que l’administració Biden vagi a canviar la seva política respecte a les bases militars ni a l’exigència que els “aliats” incrementin la seva despesa militar. De fet, el projecte de PGE inclou un augment del 5% en la despesa militar, com assenyalàvem en la Carta Setmanal de la setmana passada.

La política exterior d’un govern és una bona mostra de la seva política en general; hi ha una relació estreta entre aquest “regal” al “nou “president americà i la tonalitat general dels pressupostos, que no responen als interessos de la majoria(vegeu anterior carta). A nosaltres NO ens guia un altre interès que el de la majoria social, i en cap cas creiem que “com pitjor, millor”. Tot aspecte positiu mereix el suport dels treballadors, per tant el nostre. Però com és possible donar l’esquena al que ha estat tradicionalment una de les millors tradicions dels treballadors i els joves del nostre país, la lluita contra la guerra. Estem convençuts que coincidim en això amb la immensa majoria dels companys del PSOE i de Podemos, amb IU, qüestió que sens dubte els portarà a reflexió. Sigue leyendo

El gobierno quiere prorrogar un año el tratado que regula las bases de Rota y Morón

Carta Semanal 809 para descargar en PDF

Carta Semanal 809 en catalán

En El País del 11 de noviembre, Miguel González nos explica que, aunque el “convenio de Defensa” con los EE.UU. vence el próximo 21 de mayo, tras ocho años de vigencia, el Gobierno español ya ha decidido prorrogarlo por un año, “para dar tiempo a que la nueva Administración demócrata, presidida por Joe Biden, se forme y defina sus líneas políticas”.  Ese “convenio de defensa” permite la cesión de las bases militares de Rota (Cádiz) y Morón de la Frontera (Sevilla) a los EE.UU., sin ningún control por parte del gobierno español sobre la equipación de esas bases. Ni siquiera se puede saber si albergan o no armas nucleares. Comenta el artículo que “tampoco el Gobierno tenía otra alternativa pues, de haber llegado al 22 de mayo sin un convenio en vigor, se habría iniciado el plazo de un año para que EE UU retirase sus tropas de España”. Una situación que, sin duda, habría añadido presión a los EEUU en la renegociación del convenio, pero que el gobierno ha decidido evitar.

Nadie espera que la administración Biden vaya a cambiar su política con respecto a las bases militares ni a la exigencia de que los “aliados” incrementen su gasto militar. De hecho, el proyecto de PGE incluye un aumento del 5% en el gasto militar, como señalábamos en la Carta Semanal de la semana pasada.

La política exterior de un gobierno es una buena muestra de su política en general; hay una relación estrecha entre este “regalo” al “nuevo ” presidente americano y la tonalidad general de los presupuestos, que no responden a los intereses de la mayoría(ver anterior carta). A nosotros NO nos guía otro interés que el de la mayoría social, y en ningún caso creemos que “cuanto peor, mejor”. Todo aspecto positivo merece el apoyo de los trabajadores, por tanto el nuestro. Pero cómo es posible dar la espalda a lo que ha sido tradicionalmente una de las mejores tradiciones de los trabajadores y los jóvenes de nuestro país, la lucha contra la guerra. Estamos convencidos de que coincidimos en esto con la inmensa mayoría de los compañeros del PSOE y de Podemos, con IU, cuestión que sin duda les llevará a reflexión. Sigue leyendo