Archivo de la etiqueta: OTAN

El señor Zelensky

Carta Semanal 904 en catalán

Carta Semanal 904 para descargar en PDF

Volodimir Zelensky, presidente de Ucrania, aparece como el héroe del momento. Durante meses, el jefe de Estado ucraniano ha estado en los titulares, abriendo noticieros, inaugurando el Festival de Cine de Cannes, arengando parlamentos, felicitando y amonestando a sus colegas al frente de estados diez veces más poderosos que él. El último episodio ha sido la reunión que mantuvo- por videoconferencia- con mandatarios de 60 países, que le aplaudieron y animaron a  continuar la guerra “hasta la victoria final”, hasta la expulsión de las tropas rusas del Donbas y de Crimea. Es decir, acumulando nuevos sufrimientos para los pueblos ruso y ucraniano y para todos los pueblos de Europa. Sigue leyendo

El senyor Zelensky

Carta Setmanal 904 per descarregar en PDF

Volodimir Zelensky, president d’Ucraïna, apareix com l’heroi del moment. Durant mesos, el cap d’Estat ucraïnès ha estat als titulars, obrint notícies, inaugurant el Festival de Cinema de Cannes, arengant parlaments, felicitant i amonestant els seus col·legues al capdavant d’estats deu vegades més poderosos que ell. L’últim episodi ha estat la reunió que va mantenir- per videoconferència-amb mandataris de 60 països, que el van aplaudir i van animar a continuar la guerra “fins a la victòria final”, fins a l’expulsió de les tropes russes del Donbas i de Crimea. És a dir, acumulant nous patiments per als pobles rus i ucraïnès i per a tots els pobles d’Europa.

De les promeses… als fets

Aquest actor i productor de cinema i televisió va ser elegit president el 2019, amb el 73,2% dels vots prometent posar fi a la corrupció, portar Ucraïna pel camí del progrés i la civilització, i sobretot signar la pau amb els russoparlants del Donbas.

Però, tan aviat com va ser elegit, va trair totes les seves promeses, de manera que el seu índex de popularitat queia al 23% el gener del 2022.

El maig del 2019, per satisfer els seus patrocinadors oligarques, el nou president va llançar un programa massiu de privatització del sòl de quaranta milions d’hectàrees de bones terres agrícoles amb el pretext que la moratòria sobre la venda de terres hauria fet perdre milers de milions de dòlars per al PIB del país. Arran dels programes de “descomunització” i “derusificació”, va llançar una vasta operació de privatització d’actius estatals, austeritat fiscal, desregulació de les lleis laborals i desmantellament dels sindicats, cosa que va enfurir la majoria dels ucraïnesos que no havien entès el que el seu candidat volia dir amb “progrés”, “occidentalització” i “normalització” de l’economia ucraïnesa.

Quan es tracta de corrupció, l’historial no és millor. El 2015, The Guardian va estimar que Ucraïna era el país més corrupte d’Europa. El 2021, Transparència Internacional, una ONG occidental amb seu a Berlín, va classificar Ucraïna en el lloc 122 al món per corrupció, prop de l’odiada Rússia (136). No és brillant per a un país que passa per un rebuig de virtut davant dels bàrbars russos. La corrupció és a tot arreu, a ministeris, administracions, empreses públiques, parlament, policia i fins i tot al Tribunal Superior de Justícia Anticorrupció segons el Kyiv Post! No és estrany veure jutges conduint Porsches (En un país que el 2020 tenia un ingrés per càpita de $ 3726), observen els diaris.

Fets provats de corrupció

El principal patrocinador de Zelensky, Igor Kolomoisky, no és el menor d’aquests oligarques que es beneficien de la corrupció imperant: el 5 de març del 2021, Anthony Blinken, que probablement no podria fer res més, va anunciar que el Departament d’Estat dels Estats Units havia bloquejat els seus actius i li havia prohibit l’entrada als Estats Units a causa d’“una participació per un fet significatiu de corrupció”. És cert que Kolomoisky va ser acusat de malversar 5.500 milions de dòlars del Privatbank, de propietat estatal. Casualment, el bo d’Igor també era el major accionista del hòlding petrolier Burisma, que feia servir el fill de Joe Biden, Hunter, per una modesta compensació de 50.000 dòlars al mes, i que ara està sent investigat pel fiscal de Delaware (… ) alhora que adquiria tres apartaments no declarats a Londres per la suma de 7,5 milions de dòlars. La seva casa s’ha llogat per 50.000 euros al mes… a uns russos.

Aquest art de l’optimització fiscal i aquesta associació assídua amb oligarques que són, com a mínim polèmics, no argumenten a favor d’un compromís presidencial incondicional contra la corrupció.

Repressió

Zelensky no sembla un entusiasta de la llibertat de premsa. El febrer de 2021, va tancar tres canals de l’oposició considerats prorussos, NewsOne, Zik i 112 Ucraïna. El Departament d’Estat dóna la benvinguda a aquest atac a la llibertat de premsa en afirmar que els Estats Units recolzen els esforços ucraïnesos per contrarestar la influència maligna de Rússia.

Un decret presidencial obliga tots els canals a emetre una sola campanya, progovernamental per descomptat. Recentment, la caça de bruixes fins i tot s’ha estès al blocaire crític més popular del país, l’ucraïnès Navalny, Anatoliy Shariy, que va ser detingut el 4 de maig passat per les autoritats espanyoles a petició de la policia política ucraïnesa.

La purga va ser encara més dura per als partits polítics. Va delmar els principals oponents de Zelensky. A la primavera del 2021, la casa del principal, Medvedchuk, acusat de ser proper a Putin, va ser saquejada i el seu propietari posat sota arrest domiciliari. El 12 d’abril, el diputat va ser internat per la força en un lloc secret, visiblement drogat, privat de visites, abans de ser exhibit a la televisió i ofert a canvi de l’alliberament dels defensors d’Azovstal, desafiant tots els convenis de Ginebra (…).

El desembre passat, va ser Petro Poroixenko, el rival derrotat per Zelensky a les presidencials, i que pujava a les enquestes, que va ser acusat de traïció. El 20 de desembre del 2021, el lloc web oficial de SBU va declarar que era sospitós de cometre delictes de traïció i suport a activitats terroristes. L’expresident, que era un ferotge antirus, va ser acusat de “fer que Ucraïna depengui energèticament de Rússia i dels líders de les pseudo-repúbliques controlades per Rússia”.

El 3 de març, van ser els activistes de l’esquerra Lizvizia els que van patir una batuda per part de l’SBU i van ser empresonats per dotzenes. Després, el 19 de març, la repressió va colpejar tota l’esquerra ucraïnesa. Per decret, onze partits d’esquerra estan prohibits: el Partit per la Vida, l’Oposició d’Esquerra, el Partit Socialista Progressista d’Ucraïna, el Partit Socialista d’Ucraïna, la Unió de Forces d’Esquerra, els Socialistes, el Partit Sharyi, el nostre, el Bloc d’Oposició, el Bloc Volodymyr Saldo.

Una reforma laboral que arrasa els drets

Aquest any, Zelensky ha promulgat dues lleis que suposen una reforma laboral que arrasa els drets de la classe treballadora d’Ucraïna.

La llei 2136,”llei sobre relacions laborals en condicions de guerra”, presentada com una mesura d’excepció, elimina drets elementals dels treballadors ucraïnesos. Permet als patrons “suspendre el contracte de treball” al·legant motius de força major provocats per la guerra. Poden, sense acomiadar el treballador, deixar-lo sense salari i convocar-lo quan sigui necessari, també les allibera de pagar la feina ja realitzada, és a dir, que poden pagar quan ho desitgin. N’hi haurà prou que diguin que per fets de guerra no van poder pagar a temps.De la mateixa manera, habilita les empreses a suspendre els convenis col·lectius. També prohibeix les protestes de carrer dels sindicats.

La llei 5371 permet a les empreses de fins a 250 treballadors, establir contractes individuals que no respectin les condicions mínimes exigides per la llei, fins i tot les normes mínimes de l’Organització Internacional del Treball (OIT). En aquests casos, els empresaris tenen via lliure per negociar amb el treballador de manera individual els salaris, les hores de feina i les condicions del contracte. Afectaria, d’entrada al 70% dels treballadors, que laboren a petites i mitjanes empreses. Però els sindicats denuncien que les grans empreses podran subdividir-se en petites seus per acoblar-se a la norma i així eliminar els convenis col·lectius. També permet l’Estat confiscar les propietats i les seus dels sindicats.

Com assenyalen els mateixos autors del projecte, es tracta d’eliminar les conquestes socials guanyades sota l’URSS: Per a ells, les relacions laborals a Ucraïna “continuen estant regulades per l’antiquat Codi Laboral aprovat el 1971 i desenvolupat sota les condicions de l’economia de comando soviètica”.

Segons Nataliia Lomonosova, del thinktank ucraïnès Cedos, als cercles governamentals es parla que l’Estat ucraïnès “no es pot permetre l’assistència social, les prestacions laborals o la protecció dels drets laborals” a causa de la guerra.

Zelenski i el seu règim tenen característiques comunes amb Putin i el seu. La principal, el domini dels oligarques sortits de l’antic partit estalinista, que viuen del saqueig de la propietat del poble i busquen el seu lloc al mercat mundial. En cas de Zelenski, al servei directe de l’imperialisme i l’OTAN. I és al servei d’ells que liquida el seu país, privatitza les terres i intenta desmantellar totes les llibertats i els drets.

L’OTAN i la UE diuen que defensen Ucraïna perquè defensa “els nostres valors”. En efecte la política de Zelenski és l’expressió més acabada dels “valors” de la UE: domini absolut de les multinacionals, valors que tots els governs de la UE i l’OTAN intenten aplicar-hi.

A la guerra d’Ucraïna només hi ha un camp per defensar: el dels pobles rus, ucraïnès, i de tota Europa, que pateixen les conseqüències de la guerra.

Ni OTAN, ni Putin!

Aturem la política de guerra, ni un euro per a la guerra!

* Bona part de la informació utilitzada en aquesta Carta s’ha extret d’un article publicat per Guy Mettan, diputat democràtica-cristià suís i antic redactor en cap de la Tribune de Genève.

En el aniversario de las bombas atómicas de Hiroshima y Nagasaki

Carta Semanal 900 en catalán

Carta Semanal 900 para descargar en PDF

El 6 y el 9 de agosto de 1945 respectivamente el presidente Truman de Estados Unidos ordenaba bombardear las ciudades de Hiroshima y Nagasaki en Japón iniciando así el uso de armas atómicas para la guerra y la proliferación de estas hasta llegar al día de hoy. No es casualidad que haya sido los EE.UU. y no el propio Japón, o Alemania, o Inglaterra quienes hayan iniciado esta espeluznante carrera, obedece al lugar predominante que estos ocupaban ya en el siniestro ranking de países imperialistas y que con la II Guerra Mundial queda definitivamente ordenado.

Se ha escrito mucho sobre las muertes y la destrucción que estas bombas provocaron en sí mismas, pero poco sobre los verdaderos motivos para su uso, cuando el mismo presidente Truman lo deja claro en su comunicado, 16 horas después del ataque: Sigue leyendo

A l’aniversari de les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki

Carta Setmanal 900 per descarregar en PDF

El 6 i el 9 d’agost de 1945, respectivament, el president Truman dels Estats Units ordenava bombardejar les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki al Japó iniciant així l’ús d’armes atòmiques per a laguerra i la seva proliferació fins arribar al dia d’avui. No és casualitat que hagi estat els EUA i no el mateix Japó, o Alemanya, o Anglaterra els que hagin iniciat aquesta esgarrifosa carrera, obeeix al lloc predominant que aquests ocupaven ja al sinistre rànquing de països imperialistes i que amb la II Guerra Mundial queda definitivament ordenat.

S’ha escrit molt sobre les morts i la destrucció que aquestes bombes van provocar en si mateixes, però poc sobre els veritables motius per al seu ús, quan el mateix president Truman ho deixa clar al seu comunicat, 16 hores després de l’atac:

“Els japonesos van començar la guerra des de l’aire a Pearl Harbor. Ara els hem tornat el cop multiplicat. Amb aquesta bomba hem afegit un nou i revolucionari increment en destrucció per tal d’augmentar el poder creixent de les nostres forces armades. En la forma actual, aquestes bombes s’estan produint. Fins i tot n’estan en desenvolupament altres de més potents. […] Ara estem preparats per arrasar més ràpida i completament tota la força productiva japonesa que es trobi a qualsevol ciutat. Destruirem els seus molls, les seves fàbriques i les seves comunicacions. No ens enganyem, destruirem completament el poder del Japó per fer la guerra. […] El 26 de juliol vam publicar a Potsdam un ultimàtum per evitar la destrucció total del poble japonès. Els seus dirigents van rebutjar l’ultimàtum immediatament.

A sang i foc, utilitzant l’última tecnologia, avançant molts quilòmetres a la barbàrie de què Rosa de Luxemburg ens parlava, l’estat imperialista predominant s’imposava sobre els seus competidors, cosa que no havia pogut fer totalment a la I Guerra Mundial.

La carrera armamentista que converteix les forces productives en destructives, la destrucció de la força de treball humana massivament si els és útil per als seus interessos pren impuls.

Proliferació nuclear

Avui dia, amb tota la cautela que el secretisme dels estats obliga, podem dir que el poder nuclear acumulat per molts països permet destruir el planeta en conjunt i que és en el desenvolupament militar en què més mitjans s’utilitzen, malgrat que és evident que l’energia atòmica podia ser un element de desenvolupament extraordinari de béns per a humanitat. Evidentment, en un sistema en què la propietat privada dels grans mitjans de producció i canvi fos abolida.

Els països que tenen armes nuclears són Rússia, Estats Units, Xina, Gran Bretanya, França, Índia, Israel, Pakistan i Corea del Nord. Sud-àfrica i Ucraïna les van tenir, però se n’han desfet.

En l’afany que la humanitat accepti les guerres imperialistes com una cosa inevitable i fins i tot que milions de persones sobretot joves hi participin com a soldats els capitalistes han d’amagar els interessos particulars que els porten a organitzar-les i per això han establert la pretesa existència d’ imperialismes bons que defensen la democràcia i el progrés i d’altres molt dolents als quals els treballadors, la majoria de la població hem de combatre donant fins i tot la nostra vida, una vida d’explotació i opressió que només matisos separen al Japó o als Estats Units.

Bombardeigs convencionals igualment letals

Per mantenir aquest engany és imprescindible amagar la realitat de la destrucció que des de molt abans les guerres imperialistes han causat la població, sigui on estigui situada. Vegem-ne alguns exemples:

Bombardeig de Tòquio.

Va ser bombardejada en diverses ocasions, però a partir de gener de 1945, el XXI Comandament de Bombardeig va ser assumit pel general Curtis LeMay, que va decidir passar a bombardejos nocturns des de baixa altura amb bombes incendiàries de napalm amb l’objectiu d’arrasar les ciutats japoneses les cases de les quals estaven construïdes majoritàriament amb fusta. Hi va haver diversos bombardejos. El major va ser dut a terme la nit del 9 al 10 de març de 1945, quan 279 bombarders B-29 van enlairar-se van llançar 1700 tones de bombes incendiàries de napalm M69 sobre la ciutat, desfermant un incendi de tal magnitud que en el seu epicentre es van arribar a assolir els 980 ° C. L’atac va destruir 41 km² (aproximadament la quarta part de la ciutat) i es calcula que unes 100 000 persones van morir com a conseqüència

Pel que fa als bombardejos atòmics d’Hiroshima i Nagasaki, l’almirall William D. Leahy, cap de gabinet del president Truman, declarava el 1950 que “la utilització de les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki no va aportar cap suport material a la nostra guerra contra el Japó . Els japonesos ja estaven vençuts i disposats a rendir-se, a causa de l’eficaç bloqueig marítim i dels bombardejos amb armes convencionals”.

Per part seva, l’almirall Chester W. Nimitz, comandant en cap de la flota del Pacífic, va reconèixer que “de fet, els japonesos ja havien demanat iniciar converses de pau. La bomba atòmica no ha tingut cap paper decisiu, des d’un punt de vista purament militar, a la derrota del Japó”.

Per la seva banda, el trotskista nord-americà Jemes P. Canon, dirigent del SWP, declarava que “vet aquí el que l’imperialisme americà aporta a la civilització a l’Orient. Quina atrocitat inexpressable! Quina vergonya ha caigut sobre Amèrica, l’Amèrica que, en altres temps, edifiqués al port de Nova York l’estàtua de la Llibertat il·luminant el món!”

Bombardeig de Dresden.

L’informe que la RAF va distribuir als seus pilots la nit de l’atac deia el següent:

“Dresde, la setena ciutat més gran d’Alemanya i no gaire menor que Manchester, és també l’àrea urbanitzada sense bombardejar més extensa que té l’enemic. En ple hivern, amb refugiats desplaçant-se en massa cap a l’oest i tropes que necessiten descans, les teulades escassegen, no només per acollir treballadors, refugiats i tropes per igual, sinó per albergar els serveis administratius que s’han desplaçat des d’altres zones. Antany famosa per les seves porcellanes, Dresden s’ha convertit en una ciutat industrial d’importància prioritària. […] Les intencions de l’atac són colpejar a l’enemic on més ho senti, a la rereguarda d’un front a punt d’ensorrar-se […] i ensenyar als russos quan arribin del que és capaç el Comandament de Bombarders de la RAF”

Sir Arthur Harris, més conegut com a bombarder Harris, comandant en cap del Comandament de Bombarders de la RAF, va declarar el següent: “Dresden? Ja no existeix aquest lloc”

Bombardeig d’Hamburg.

Diferents interessos no permeten saber amb certesa el nombre de víctimes exacte que van des de 35.000 a 50.000, però com a mostra de la línia de continuïtat dels bombardejos massius, historiadors i experts militars diversos expliquen les tècniques emprades en el bombardeig d’Hamburg:

“Durant els bombardejos es van fer servir tant bombes explosives com incendiàries. Les primeres destrossaven les teulades dels edificis, de manera que el fòsfor de les segones caigués directament a l’interior dels habitatges i als buits de les escales. Aquests, gairebé íntegrament de fusta, propagaven el foc cap a l’interior de les plantes subterrànies, de manera que les cases cremaven completament fins als fonaments. (…) Tot i això, Arthur Harris declarava que “tot i que ha succeït a Hamburg, el bombardeig ha demostrat ser un mètode relativament humà”.

Bombardeigs de Londres i altres ciutats de Gran Bretanya.

La majoria de les xifres aportades per fonts diverses donen com a resultat que, des de l’agost al novembre del 1940, els alemanys havien llançat més de 13.000 tones d’alt explosiu i més d’un milió de bombes incendiàries sobre ciutats angleses. Algunes, com Coventry, van patir una important destrucció.

Després d’acabar la guerra, cap dignatari nazi no va ser jutjat per crims de guerra pel bombardeig indiscriminat de la població civil. La raó és clara: si s’haguessin considerat aquests bombardejos crims de guerra caldrà haver jutjat també Harris, Le May, Churchill i Truman.

 Bombardeigs sistemàtics com a estratègia davant de la revolució

Al final de la II Guerra Mundial als imperialistes vencedors no se’ls escapa la possibilitat que es produeixin situacions d’extraordinària conflictivitat social i fins i tot aixecaments revolucionaris per les condicions materials sinó pels plans de reconstrucció que ells mateixos hauran de posar en marxa, i que hi ha centenars de milers de treballadors i joves que tenen les armes a les mans, que han lluitat bé com a soldats o a les organitzacions de la resistència als diversos països i especialment Alemanya. Bombardejar fins als fonaments aquestes ciutats permetia sotmetre, terroritzar aquestes poblacions ensenyant-los qui manava ara després dels nazis.

Després de la II Guerra Mundial, els bombardejos massius es converteixen en una doctrina estratègica. Podem citar de nou el general Curtis LeMay, responsable de l’Strategic Air Command de l’exèrcit americà, quan declarava a propòsit de Vietnam que aixafava sota les bombes els anys 1960: “La meva solució al problema és a dir francament als comunistes nord-vietnamites que siguin prudents i aturin les seves agressions, perquè en cas contrari els bombardejarem prou com per enviar-los a l’Edat de Pedra. I ho farem amb les nostres forces aèries i navals, no amb les nostres tropes de terra”.

Durant la primera guerra del golf, el 1991, la aviació de la coalició liderada pels EUA va fer més de 100.000 sortides, llançant 88.500 tones de bombes. A la invasió de l’Afganistan, decenes de milers de bombes, amb un pes aproximat de 14.000 tones, es van llançar sobre aquest país només en els tres primers mesos, a partir de l’octubre del 2001.

Com assenyalava James P. Canon, Secretari Nacional del Partit Socialista dels Treballadors – Socialist Workers Party dels EUA al 5è Aniversari de l’assassinat de León Trotsky, després de les bombes atòmiques llançades sobre el Japó, “no hauríem de parar a aquests bojos i retirar el poder de les seves mans?”

La lluita contra la guerra és pel futur de la Humanitat

No hi ha cap raó que indiqui que la guerra d’Ucraïna és per alliberar un país oprimit per l’ós rus quan Zelensky representa un altre sector d’oligarques competidors dels quals representa Putin que té com a única diferència que s’ha posat sota la protecció de l’OTAN.

Ni volem ni podem pagar les guerres perquè això seria el mateix que renunciar a qualsevol futur per a la Humanitat.

Seguim l’estela de la Conferència contra la Guerra i l’OTAN reunida el 25 de juny a Madrid:

(…) És hora de posar fi a un sistema capitalista que, a través de la guerra, i amb el guany com a regla única, destrueix tot, vides, ciutats, civilització i medi ambient.

  • Cessament immediat de les hostilitats militars. Correspon al poble ucraïnès decidir-ne el destí.
  • Que Rússia es retiri d’Ucraïna, que l’OTAN i la UE deixin d’intervenir i expandir-se a Ucraïna ia qualsevol altre país. Estem amb aquells que s’estan mobilitzant contra l’entrada del país a l’OTAN. Lluitem contra les aliances militars (OTAN, AUKUS…).
  • Cap subministrament d’armament, ja que participa de l’escalada bèl·lica.
  • Lluitem per la cancel·lació dels pressupostos militars. Dedicar els milers de milions a la sanitat, l’educació, els aturats, les necessitats socials i no a les armes.

La mobilització de milions de persones contra els governs, la UE i l’OTAN és l’únic camí per aturar les guerres del capital.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Davant la crisi política i institucional, després del Congrés del PCE

Carta Setmanal 897 per descarregar en PDF

Els dies 8, 9 i 10 de juliol es va celebrar el XXI Congrés del PCE, una part dels delegats de la qual van participar en l’«acte d’escolta» de Yolanda Díaz del divendres 8 a l’Escorxador de Madrid, en què va presentar el seu projecte Sumar. Encara que la mateixa Yolanda Díaz, amb el carnet del PCE, no va participar al Congrés. No podem separar, almenys en part, aquesta circumstància de la reducció dràstica de les sessions del Congrés de 3 dies a un i mig (de les 9 del matí del dissabte 9 a les 15 hores del diumenge 10 de juliol) i de l’escurçament al màxim dels temps i torns de debat, així com de les esmenes, resolucions, etc., tal com s’ha informat públicament.

El Congrés havia de reunir 500 delegats, dels quals gairebé el 40% corresponien a la Federació d’Andalusia, on Enrique Santiago va organizar una votació telemàtica que va impedir la presentació d’una llista alternativa a la dels seus partidaris. Santiago va aconseguir així adjudicar-se tots els delegats d’Andalusia, pràcticament l’única delegació que va apostar sense fissures per ell. La votació final va acabar llançant el resultat següent: la llista d’Enrique Santiago, secretari general del PCE, va obtenir la majoria amb un escàs 54% dels vots, mentre que la llista alternativa liderada per Alberto Cubero, secretari general del PC d’Aragó va obtenir el 46%. El nou Comitè Central està format per 49 partidaris d’Enrique Santiago i 41 d’Alberto Cubero.

Al Comitè Central del 9 d’abril del PCE, els dos blocs constituïts amb vista al XXI Congrés, davant les diferències respecte a l’OTAN i la guerra d’Ucraïna, van aprovar un document de consens que conclou amb la proposta següent:

«La construcció a l’Estat espanyol d’un moviment fort i plural per la pau, capaç de coordinar-se internacionalment, i la tasca immediata de promoure una Cimera per la Pau que confronti amb la Cimera que l’OTAN celebrarà al juny a Madrid amb la més àmplia participació, constitueixen reptes fonamentals per a la sempre viva vocació internacionalista del Partit Comunista d’Espanya».

Això s’aprovava mentre el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz preparaven la Cimera de l’OTAN a Madrid. Cimera que va tenir lloc els dies 29 i 30 de juny i va concloure amb l’alineament de tots els governs de la Unió Europea amb la política bel·licista de l’administració Biden.

En aquestes circumstàncies és evident que les mobilitzacions convocades pel 24, 25 i 26 de juny tenien una importància fonamental.

En efecte, el 26 de juny desenes de milers de manifestants van recórrer el centre de Madrid contra la cimera de l’OTAN responent en sentir els treballadors, la joventut i la majoria. Un seguici de la Trobada Europea contra la Guerra, l’OTAN i l’Explotació va participar i va ajudar a expressar-se. Tot i això, d’aquesta manifestació no va sortir una crida unitària als treballadors i els pobles a derrotar la Cimera de l’OTAN. Perquè els dirigents polítics que van signar la convocatòria no hi van anar i els dirigents sindicals van callar també. Van deixar la manifestació sense una crida final que expressés la voluntat de la majoria contra la Cimera de Biden i Sánchez.

Els dies 24 i 25 una minvada i confusa “contracimera”, res no sembla haver decidit ni proposat.

Només hi va haver a Madrid una veu independent d’aquesta Cimera de l’OTAN i de la política de Putin: la Trobada Obrera Europea contra la Guerra, l’OTAN i l’Explotació (vegeu el número 371 d’Informació Obrera).

A la llum del que ha passat, el document de consens dels organitzadors del congrés del PCE a l’abril, pot semblar una rèplica de la fundació d’Esquerra Unida el 1986, que es va constituir després del referèndum de l’OTAN i que sens dubte no ha aconseguit ser una alternativa.

Al XXI Congrés del PCE no hi va haver cap presència a les sessions d’altres organitzacions polítiques, sindicats i moviments socials, no hi va haver cap delegació internacional de partits afins, ni presència de mitjans de comunicació. Però sí que van tenir lloc conflictes que es feien públics al moment; per exemple, la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya va abandonar el Congrés (pel que sembla un gest de democràcia) perquè se’ls va negar el debat i la defensa de les seves aportacions amb prou temps als textos congressuals.

Ens preguntem aleshores: en què es va concentrar el debat? Certament, és difícil saber-ho, ja que 14 dies després de finalitzat el Congrés no hi ha cap informació oficial sobre què és el que va estar al centre de debat polític i quines resolucions o acords es van adoptar, si n’hi hagués. És clar que amb tot allò relatat, que és d’informació pública, podem pensar legítimament que el Congrés no va desenvolupar cap debat polític de fons i en particular amb les tesis del XX Congrés.

Algunes qüestions que sens dubte haurien d’haver format part del debat del Congrés, ja que entenem que són les que interessen als treballadors:

El PCE ha de participar en el Govern, és útil la participació actual en ell?

Què es planteja sobre la monarquia? Es planteja la lluita per la República com una solució per a la crisi política i institucional actual?

Estaven al centre del debat els elements de resistència per l’augment dels salaris i de les pensions? Si jutgem pels resultats podríem pensar que no. I això és important quan amb tota evidència el Govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, sota la pressió de la UE i de l’OTAN, preparen les condicions d’uns PGE que, a partir del setembre, puguin apuntar un pla d’austeritat.

Quina resposta ha donat el Congrés a reivindicacions obreres i democràtiques com ara la derogació de les reformes laborals o de pensions, a la derogació de la llei mordassa?

Què ha significat aquest XXI Congrés per als militants comunistes? A jutjar per la distància entre promeses i resultats, hi pot haver sectors que es desanimin i altres que considerin que cal continuar la batalla per fer del PCE un instrument útil.

A nosaltres ens sembla que la classe obrera i la joventut està decebuda amb el Govern i que no veu quina utilitat pugui tenir que el PCE hi participi.

El maig del 2011 els joves que omplien les places deien:«No ens representen!». El temps dirà a qui ha representat aquest congrés.

Tot i això, els redactors d’aquesta carta setmanal tenim moltes experiències de lluita amb companys i companyes del PCE que defensen els treballadors i la democràcia. Sense anar més lluny, molts militants i joves comunistes van lluitar per la manifestació contra la cimera de l’OTAN. Aquests companys mereixien una crida final de la manifestació i molts comunistes mereixien un Congrés independent del Govern sotmès a la Cimera de l’OTAN i a les exigències del capital financer i la Unió Europea.

Ante la crisis política e institucional, tras el Congreso del PCE

Carta Semanal 897 en catalán

Carta Semanal 897 para descargar en PDF

Los días 8, 9 y 10 de julio se celebró el XXI Congreso del PCE, una parte de cuyos delegados participaron en el «acto de escucha» de Yolanda Díaz del viernes 8 en el Matadero de Madrid, en el que presentó su proyecto Sumar. Aunque la propia Yolanda Díaz, con el carnet del PCE, no participó en el Congreso. No podemos separar, al menos en parte, esta circunstancia de la reducción drástica de las sesiones del Congreso de 3 días a uno y medio (de las 9 de la mañana del sábado 9 a las 15 horas del domingo 10 de julio) y del acortamiento al máximo de los tiempos y turnos de debate, así como de las enmiendas, resoluciones, etc., tal y como se ha informado públicamente. Sigue leyendo

Celebrada la trobada europea contra l’OTAN

Carta Setmanal 893 per descarregar en PDF

Amb la participació de militants i càrrecs electes de França, Portugal, Romania, Grècia, Bèlgica, Suïssa, Alemanya i d’una àmplia delegació de l’Estat espanyol, s’ha celebrat a l’escola sindical Julián Besteiro, d’UGT, una trobada europea contra l’OTAN . Prèviament, els delegats de l’Estat espanyol ens vam reunir a l’escola Muñiz Zapico, de CCOO.

Bona part dels participants a la trobada es van unir, el matí següent, al seguici del CATP a la manifestació contra la cimera de l’OTAN, convertit, així, en un seguici internacional.

De manera excepcional publiquem aquesta setmana, com a Carta Semanal, el manifest aprovat a la trobada. Es va aprovar, a més, una resolució sobre la mort d’immigrants a Melilla, proposada per Información Obrera, i que està sent àmpliament distribuïda per aquesta.

Crida de la Trobada Europea contra la Guerra, celebrada a Madrid: ni Putin ni OTAN

Treballadors, joves i militants d’organitzacions populars i obreres d’Alemanya, Grècia, Bèlgica, Portugal, Romania, Suïssa, França i Estat espanyol, ens hem reunit el dissabte 25 de juny a Madrid per actuar contra la guerra, contra els qui l’organitzen o  s’en beneficien. També hem rebut missatges de Suïssa, Àustria, Itàlia, Irlanda, Dinamarca i Moldàvia.

El president Biden presidirà a Madrid els dies 29 i 30 de juny la Cimera de l’OTAN acollida pel Govern espanyol, en presència del rei d’Espanya, dels caps d’Estat i els caps militars dels països de l’OTAN. L’objectiu d’aquesta cimera és afegir guerra a la guerra.

Nosaltres, que hem exigit des del primer dia un alto el foc i la retirada de l’exèrcit de Putin d’Ucraïna, volem denunciar el torrent de mentides amb què ens inunden cada dia.

Aquesta guerra no és ni una guerra per defensar Rússia, com pretén Putin, ni una guerra “en defensa dels valors d’Europa”, com pretenen Biden, Scholtz, Johnson, Macron i Draghi. La guerra que devasta Ucraïna enfronta, pel control de la distribució de matèries primeres, els oligarques russos representats per Putin amb els caps dels monopolis imperialistes, representats pels caps d’Estats membres de l’OTAN.

És una guerra entre depredadors que han pres com a ostatge el poble ucraïnès; és una guerra l’horror de la qual serveix de pretext a la més formidable campanya de rearmament de tot Europa. Cada dia que passa els nostres governs anuncien que hi han portat els materials bèl·lics més sofisticats.

S’ha engegat un engranatge mortífer.

Contra el que diu la propaganda dels nostres governs, els 100.000 soldats de l’exèrcit nord-americà radicats a les 120 bases de l’OTAN a Europa només porten guerres al cor del nostre continent. Els milers de soldats nord-americans, de bombarders i vaixells de guerra instal·lats en tres grans bases militars del sud d’Espanya, hi són contra els pobles i no per la pau a l’Est.

L’exèrcit nord-americà radicat a les bases de l’OTAN de Grècia i de Turquia contribueix als conflictes i a la implantació de règims autoritaris. Recordem que va ser l’OTAN, amb els seus bombardejos indiscriminats i mortífers, la que va causar milers de morts a Sèrbia i a Kosovo.

L’OTAN és la guerra, és la intervenció directa de l’imperialisme nord-americà a Europa, trepitjant tota sobirania dels pobles, imposant el vertiginós augment dels pressupostos de guerra. La Unió Europea i els governs europeus voten més i més milers de milions per a la guerra i els detreuen de l’ensenyament, la sanitat, les pensions. La guerra combinada amb l’especulació comporta penúria i pujades de preus que sumen milions de persones a la misèria, a Europa ia tots els continents.

¡Només la classe obrera i els pobles d’Europa poden aturar aquest engranatge mortal!

Només la classe obrera i els pobles d’Europa poden fer enrere els pressupostos d’armament i imposar que aquests centenars de milers de milions assignats a la guerra es destinin a reconstruir els sistemes sanitaris, els sistemes d’ensenyament públic, etc.

La militarització dels països d’Europa, la intervenció de l’OTAN en els assumptes interns, van parelles amb la minva creixent de llibertats i de democràcia.

Mobilitzacions, protestes contra la guerra, s’estan desenvolupant als diferents països. Militants, responsables, càrrecs públics, organitzacions, rebutgen la Unió Nacional exigida pels governs per fer la guerra. A Alemanya, alguns diputats van votar en contra dels 100.000 milions de dòlars addicionals per a la guerra. Un d’ells va dir: «Havent disparat les sancions els preus de l’energia, Rússia espera ingressos addicionals de gairebé 14.000 milions d’euros per a aquest any… Per tant, la política de sancions només beneficia els principals grups energètics -Gazprom, així com ExxonMobil, Shell, BP o Aramco- i perjudica els consumidors i empleats que han de témer pels seus llocs de treball…».

Amb totes aquestes mobilitzacions, exigim:

Tancament de les bases de l’OTAN, que els soldats tornin a casa!

Els nostres governs, alhora que ataquen totes les conquestes socials, pretenen que les organitzacions sindicals renunciïn a les reivindicacions més immediates, a les reivindicacions fonamentals: pensions, protecció social, serveis públics…

Saludem la vaga del 20 de juny a Bèlgica i als 80.000 manifestants amb els sindicats a Brussel·les, exigint l’augment salarial i el restabliment de l’escala mòbil.

Demà, 26 de juny, serem als carrers de Madrid a la manifestació convocada per nombroses organitzacions, juntament amb els sindicats, contra la guerra i contra l’OTAN.

És responsabilitat de tot militant obrer, de tot demòcrata tirar endavant la lluita contra la guerra, unificar el moviment antiguerra amb la lluita pel pa, la pau, la salut i la llibertat, per la congelació de preus i l’augment de salaris, contra els governs i el capitalisme bàrbar.

Celebrem una reunió telemàtica contra la guerra el 9 d’abril, convocada per la NAR i el POI, establint un primer vincle amb participants de 19 països. Avui, la nostra trobada a Madrid i els nostres intercanvis mostren que es comencen a congregar forces més importants. Cridem a agrupar-se per a l’acció i constitueixem un Comitè d’Enllaç.

És hora de posar fi a un sistema capitalista que, a través de la guerra, i amb el guany com a regla única, destrueix tot, vides, ciutats, civilització i medi ambient.

Cessament immediat de les hostilitats militars. Correspon al poble ucraïnès decidir-ne el destí. Que Rússia es retiri d’Ucraïna, que l’OTAN i la UE deixin d’intervenir i expandir-se a Ucraïna ia qualsevol altre país. Estem amb aquells que s’estan mobilitzant contra l’entrada del país a l’OTAN. Lluitem contra les aliances militars (OTAN, AUKUS…).

Cap subministrament d’armament, ja que participa de l’escalada bèl·lica.

Lluitem per la cancel·lació dels pressupostos militars. Dedicar els milers de milions a la sanitat, l’educació, els aturats, les necessitats socials i no a les armes.

La mobilització de milions de persones contra els governs, la UE i l’OTAN és l’únic camí per aturar les guerres del capital.

Aprovada per unanimitat, el 25 de juny.

Desenes d’immigrants morts a la frontera de Melilla.

És la barbàrie organitzada pels governs espanyol i marroquí

Les imatges són esgarrifoses. Desenes d’immigrants ferits, i entre 18 i 46 morts, segons les fonts, en un intent desesperat de milers d’immigrants, que fugen de la gana, de la misèria i de la guerra, de travessar la tanca criminal de Melilla. En diuen “assalt”, per criminalitzar les víctimes, els mateixos que demanen la lliure acollida als refugiats d’Ucraïna.

És el resultat de la destrucció d’Àfrica, bressol de la Humanitat, per la política de l’imperialisme i dels governs que s’hi sotmeten. Destrucció accelerada per la guerra i la fam que aquesta anuncia. I el resultat, també de l’aliança criminal entre els governs del regne d’Espanya i el regne del Marroc, segellada recentment pel canvi de postura del govern espanyol sobre la qüestió del Sàhara Occidental, que segueix l’estela de la decisió sobre l’amo ianqui.

Denunciem la política del govern espanyol de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, que eleva tanques de més de 6 metres, eriçades de fulles que estripen la carn dels que intenten travessar-les, per tancar el pas als que només volen fugir de la destrucció dels seus països.

Sense cap solidaritat o compassió pels morts i ferits, Pedro Sánchez lloava la “cooperació” de la gendarmeria marroquina, declarant que es tractava d’un “assalt violent, ben organitzat i ben resolt per part dels dos cossos de seguretat”. Ben resolt quan hi ha més de 100 ferits i desenes de morts!

El president de Melilla -enclavament colonial espanyol al Marroc- Eduardo de Castro, ha declarat que l’OTAN s’ha d’implicar en la defensa de Ceuta i Melilla. Com si es fes ressò de les paraules, el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, declarava, pel que fa a Ceuta i melilla, que estava “absolutament convençut que els aliats de l’OTAN estaran al costat d’Espanya si s’enfronta a amenaces i desafiaments”. I el govern espanyol, demana, davant del cim de l’OTAN, més implicació d’aquest aparell militar al nord d’Àfrica

Els cossos de seguretat heretats del franquisme reclamen “mà dura”. La premsa recull declaracions dels guàrdies civils de Melilla, que es queixen que “només ens deixen utilitzar gasos lacrimògens i amb això no els podem frenar”. El secretari general del pseudosindicat SUCIL, majoritari a la Guàrdia Civil, Ernesto Vilariño, ha declarat que “la plantilla de guàrdies civils resulta escassa, sol·licitem novament la intervenció d’unitats de l’Exèrcit”.

Ens repugnen aquests fets. Exigim la lliure acollida de tots els immigrants, la fi del saqueig d’Àfrica per les multinacionals, el reconeixement de tots els drets als treballadors immigrants que viuen a Espanya, incloent-hi el milió de treballadors marroquins, l’enderrocament de les tanques de la infàmia de Ceuta i Melilla i la devolució al Marroc de tots els enclavaments colonials. I justícia per a les víctimes de la massacre de Melilla.

Resolució aprovada per unanimitat a la Trobada Europea contra la guerra, l’OTAN i l’explotació, celebrada a Madrid el 25 de juny de 2022.

 

Celebrado el Encuentro Europeo contra la OTAN

Carta Semanal 893 en catalán

Carta Semanal 893 para descargar en PDF

Con la participación de militantes y cargos electos de Francia, Portugal, Rumanía, Grecia, Bélgica, Suiza, Alemania y de una amplia delegación del Estado español, se he celebrado en la escuela sindical Julián Besteiro, de UGT, un encuentro europeo contra la OTAN. Previamente, los delegados del Estado español nos reunimos en la escuela Muñiz Zapico, de CCOO.

Buena parte de los participantes en el encuentro se unieron, la mañana siguiente, al cortejo del CATP en la manifestación contra la cumbre de la OTAN, convertido, así, en un cortejo internacional.

De manera excepcional publicamos esta semana, como Carta Semanal, el manifiesto aprobado en el encuentro. En él se aprobó, además, una resolución sobre la muerte de inmigrantes en Melilla, propuesta por Información Obrera, y que está siendo ampliamente distribuida por ésta. Sigue leyendo

El gobierno de Pedro Sánchez y Yolanda Díaz en la “Cumbre de las Américas”… ¡de Biden!

Carta Semanal 891 en catalán

Carta Semanal 891 para descargar en PDF

El gobierno norteamericano de Joe Biden ha decidido invitar a la cumbre de las Américas, que se celebra en Los Ángeles del 6 al 10 de junio, a una representación del gobierno español, lo que ha hecho que el diario Granma, órgano del PC cubano se pregunte ¿será que España está en América?”  Recordemos que Biden ha organizado una cumbre a su medida, excluyendo la participación de Cuba, Nicaragua y Venezuela. Y que con esa invitación busca apoyos para sus decisiones en la organización del evento. Sigue leyendo

El govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz a la “Cimera de les Amèriques”… de Biden!

Carta Setmanal 891 per descarregar en PDF

El govern nord-americà de Joe Biden ha decidit convidar a la cimera de les Amèriques, que se celebra a Los Angeles del 6 al 10 de juny, a una representació del govern espanyol, fet que ha fet que el diari Granma, ¿òrgan del PC cubà es pregunti “serà que Espanya és a Amèrica?Recordem que Biden ha organitzat una cimera a la seva mida, excloent-ne la participació de Cuba, Nicaragua i Veneçuela. I que amb aquesta invitació cerca suports per a les seves decisions a l’organització de l’esdeveniment.

Recepció d’immigrants de Centreamèrica

Granma explica, a propòsit de la invitació a Espanya, que “La invitació al costat dels mars té el centre d’atenció al tema dels migrants (…) L’administració nord-americana espera que Espanya accepti duplicar o triplicar el nombre de treballadors temporals procedents de Centreamèrica”.

En aquesta apreciació, Granma coincideix amb el diari ABC, l’editorial del qual del 8 de juny explicava que “el fet que una font de l’Administració Biden hagi admès que Espanya forma part de l’acord migratori que s’abordarà a la Cimera de les Amèriques per ser un país receptor d’immigrants que intenten entrar il·legalment als Estats Units (…) respon a un intent desesperat de la Casa Blanca per aplacar l’arribada massiva d’immigrants i fer front a una crisi larvada que, en un any i mig, ha afectat més de tres milions de persones, i davant de la qual no sembla trobar solucions”.

Els EUA, la política dels quals ha destruït bona part de les bases econòmiques de subsistència i de les bases de convivència als països de Centreamèrica, es veuen enfrontats ara a una onada d’immigració massiva de ciutadans d’aquests països, que fugen de la violència i de la fam, i que organitzen caravanes massives per reclamar que se’ls obrin les fronteres dels EUA.

I parla ABC de “la disposició del Govern espanyol, una altra vegada opaca, a acceptar qualsevol condició que imposi els Estats Units perquè millorin les relacions bilaterals”. I té raó. El govern se sotmet a allò que dicten els EUA, com ha passat amb el canvi de posició respecte del Sàhara Occidental. El dimecres 8, de nou, davant el Congrés dels Diputats, Pedro Sánchez justificava el suport al dictat nord-americà sobre el Sàhara occidental, l’únic objectiu del qual és fer prevaldre els interessos de l’administració americana, en relació en particular a implicar la monarquia de Marroc a la defensa de l’Estat sionista d’Israel.

Passa el mateix amb l’organització a Madrid de la Cimera de l’OTAN per a més glòria de Biden. I amb moltes altres qüestions, algunes directament contràries als interessos d’aquest país, de la seva economia i de la seva població. Fa poc hem conegut que Algèria ja no és el subministrador de gas natural més gran per a Espanya, sinó els EUA. Però, a diferència del gas algerià, que arriba per gasoductes, els EUA ens venen un gas natural liquat, transportat per vaixell, un 50% més car i profundament antiecològic (s’extreu per fracking i el transport amb vaixell suposa una elevada producció de CO2 , mentre aquí es tanquen les mines de carbó per “combatre l’escalfament global”).

Fins ara, aquests acords per “recol·locar” immigrants es feien amb països colonials i semicolonials (el Regne Unit amb països africans com Rwanda, la Unió Europea amb Turquia, Austràlia amb Papua Nova Guinea i el petit Estat de Nauru, a la Micronèsia,Espanya, amb el Marroc i el Senegal): La idea de Biden d’utilitzar Espanya per resoldre el seu problema d’immigrants centreamericans demostra com consideren els Estats Units Espanya i com es considera el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz en la seva relació amb els EUA.

Una cimera amb exclosos

Mentre que Biden convida el govern espanyol a participar a la Cimera, el seu govern ha decidit excloure’n tres països americans: Cuba, Nicaragua i Veneçuela, al·legant que “no són règims democràtics”. Com si al llarg de la història els EUA no haguessin donat suport a totes les dictadures de Llatinoamèrica o fins i tot promogut cops militars per enderrocar governs democràtics i substituir-los per dictadures més afins als interessos dels EUA i les seves multinacionals.

L’exclusió d’aquests tres països ha motivat reaccions per altres, com Mèxic, Argentina, Xile, Bolívia i Hondures. El Govern de Mèxic va amenaçar de no participar-hi i, finalment, ha optat perquè no hi acudeixi el president Andrés Manuel López Obrador. Tampoc hi ha assistit la presidenta d’Hondures Xiomara Castro. Sens dubte, aquesta decisió mostra una resistència a plegar-se als dictats de l’Administració Biden.

En tot cas, la participació del govern espanyol en una cimera on s’ha decidit excloure els que molesten el govern dels EUA és una forma de suport a aquestes exclusions.