Archivo de la etiqueta: revolución

El 25 d’abril de 1974, la revolució portuguesa va derrocar la dictadura

Carta Setmanal 989 per descarregar en PDF

En el 50è aniversari de la revolució portuguesa de 1974, donem la paraula a Carmelinda Pereira i Aires Rodrigues, militants de la Secció Portuguesa de la IV Internacional, membres de l’Assemblea Constituent de Portugal (1975-1976)

El 25 d’abril de 1974 va marcar la caiguda de la dictadura de Salazar. Qui van ser els impulsors d’aquesta revolució?

Aires Rodrigues (A.R.) – Els últims anys de la dictadura de Salazar van estar marcats per una guerra colonial amb profundes conseqüències per a la societat portuguesa.

Una guerra colonial que, al llarg de tretze anys, va anar matant i llestant milers i milers de joves, a banda i banda de la barricada. Aquest clima d’angoixa i desesperació, que va afectar els joves cridats a la guerra, es va estendre també a les seves parelles, mares i pares, creant un veritable clima de dolor i inseguretat en les famílies. Els quadres de caps, tinents i capitans de l’exèrcit regular encarregats de dur a terme la guerra colonial es van veure particularment afectats per aquesta revolta. Obligats a fer campanya després de la guerra en llocs de guerra, observant i sovint participant en atacs bàrbars, aquests oficials es van adonar que no tenien cap altra manera de salvar el seu futur que enfrontar-se a la dictadura amb un cop militar. Alhora, es va sentir una revolta latent al país, expressada en lluites i vagues estudiantils, tot i estar prohibides pel règim, com el març de 1974 en el sector del vidre a Marinha Grande.

Això és només una petita part del brou del qual es nodreix el cop militar desat el 25 d’abril, obrint les portes a l’entrada de les masses en l’escena política, des del primer dia, a través de la confraternització amb els soldats. Immediatament, l’assalt per part d’un grup de joves, amb personal militar, a la seu de la Policia Política, forçant el seu desarmament, davant la gent concentrada a Largo do Carmo. L’obertura de les presons i l’alliberament dels presos polítics va ser la continuació del desmantellament de les institucions de l’antic règim, així com la reorganització dels Ajuntaments i la seva substitució per Comissions Provisionals, de la confiança de les poblacions.

Així mateix, la reorganització de les Administracions de les principals empreses, totes elles també compromeses amb la dictadura, i l’elecció de Comitès Obrers (CT), assegurant el funcionament d’aquestes empreses a través del control de gestió.

A la zona central del país, com a titular del PS, defenso el principi de democràcia participativa de tots els treballadors, a través de les CT, i també ajudeu a elaborar, amb alguns treballadors de les empreses, projectes d’estatuts de les CT, que després van ser aprovats en assemblees generals. Aquest va ser el cas, entre d’altres, de les empreses de vidre i motlles a Marinha Grande, i de la pasta de paper a prop de Figueira da Foz.

Un any després, van ser elegits diputats a l’Assemblea Constituent. En aquell moment, eren membres del Partit Socialista. Com va ser aquesta Assemblea, com va ser?

A.R. – L’Assemblea Constituent va ser elegida un any després, el 25 d’abril de 1975, enmig d’un moviment social en el qual les masses van prendre a les seves mans el desmantellament de les estructures de l’antic règim, en els diferents sectors, des de les administracions de les grans empreses fins als Ajuntaments, Col·legis i Hospitals, buscant substituir-les per Comissions elegides pels treballadors,  revocables en qualsevol moment. Com a diputats del PS a l’ Assemblea Constituent, inserits i donant suport a aquest moviment de masses per la transformació de la societat, tenint en compte les demandes expressades pels treballadors i les poblacions d’ aquests diferents sectors, lluitem per inscriure a la Constitució drets universals i conquestes socials com, entre d’ altres, el dret a la Salut,  l’ Educació i la Seguretat Social.

De la mateixa manera que ajudem a inscriure en un article de la Constitució els drets dels CT, és a dir, al control de la gestió, al mètode d’ elecció i a la mateixa protecció jurídica per als delegats sindicals.

Tanmateix, aquesta Assemblea Constituent no és comparable a la Comuna de París, perquè no hi va haver presa del poder, com a França pel proletariat parisenc, durant 90 dies.

Tot i que els CT, els Comitès de Soldats i més tard els Comitès de Residents a la perifèria de les grans ciutats, els Comitès d’ Usuaris de la Salut i els Comitès de Gestió Escolar van constituir els embrions de veritables òrgans de control obrer, va ser la política de divisió de les direccions del PC i del PS el que va impedir avançar en aquesta direcció.

¿Corresponia la Constitució aprovada el 1976 a les aspiracions revolucionàries dels obrers portuguesos?

Carmelinda Pereira (C.P.) – Sí i no.

Sí, corresponia en gran mesura, perquè reflectia -tot i que tal vegada de manera borrosa- les conquestes que s’estaven construint, a través de l’acció d’homes, dones i joves de tots els sectors de la vida econòmica, social, política i cultural, en el seu moviment pràctic.

Un moviment basat en les assemblees generals i en les decisions que se’ n derivin, que seran dutes a terme per les comissions de delegats encarregades d’ això.

Entre els diputats constituents hi havia un nombre important de militants obrers, que havien sortit de la lluita concreta i no podien deixar d’escriure o defensar el que hi feien els seus camarades.

Parlo de la meva experiència com a diputat pel PS, vinculat als nuclis de treballadors socialistes en fàbriques, banca, escoles o sanitat.

Discutim lliurement l’esborrany de diversos dels articles del CRP, que després va passar als projectes del PS per ser comparats amb els dels altres partits, i finalment va ser aprovat amb el suport dels altres de l’esquerra.

És així com, per exemple, diputats pertanyents a comitès obrers de grans empreses de l’època, a saber, les Drassanes de Lisboa i Efacec a Oporto, van aprovar -en el grup parlamentari del PS i després adoptat en el plenari de tots els diputats constituents- que les empreses nacionalitzades (75% de l’economia) eren “conquestes irreversibles de les classes treballadores”.

Aquests continguts mostren l’ abast de les aspiracions que emanaven del moviment revolucionari de les classes treballadores. Com l’article 7 de la Constitució, que diu: “Portugal es regirà en les relacions internacionals pels principis d’independència nacional, respecte dels drets dels pobles, igualtat entre els Estats, solució pacífica dels conflictes internacionals, no ingerència en els assumptes interns d’altres Estats i cooperació amb tots els altres pobles per a l’emancipació i el progrés de la humanitat”.

Del que he dit, podem dir que la Constitució corresponia a les aspiracions de les classes treballadores, expressades en el seu propi prefaci, quan afirmava que l’objectiu a Portugal és la construcció d’una societat socialista.

Tanmateix, tot i que el text constitucional expressa un programa concret de mesures socialistes, la seva arquitectura és contradictòria amb els objectius establerts en ell.

És contradictori perquè afirma que la implementació de la “democràcia socialista” es garantirà a través de diputats elegits pels partits polítics, en el marc d’una democràcia representativa. I aquests diputats no se subordinen al poble que els va triar, ni col·lectivament, ni molt menys individualment. Per contra, se subordinen a la direcció dels seus respectius partits.

Van ser aquests diputats -que constitueixen majories de qualitat (més que absolutes)- els que van aprovar les set revisions del PCR, per permetre que Portugal fos completament refet de les decisions preses pels organismes internacionals.

El 1977 van ser expulsats del Partit Socialista. Quines van ser les raons d’aquesta expulsió?

C.P. – La nostra expulsió del PS (els dos diputats de l’Assemblea de la República) va tenir com a pretext el nostre vot en contra del projecte de Pressupost de l’Estat per al 1978, el contingut del qual corresponia als objectius dictats per l’FMI i es va traduir en una brutal ofensiva contra els treballadors.

Però aquest pretext va servir per aconseguir un objectiu de la direcció del PS en aquell moment històric. Es tractava de posar en pràctica l’ inici de les privatitzacions, en particular dels bancs, i de posar fi a l’ ocupació de terres pertanyents als terratinents, d’ acord amb l’ exigència de l’ FMI, com a condició perquè Portugal fos acceptat a la CEE.

Aquests objectius implicaven el trencament del moviment obrer, que ja s’ havia iniciat amb el cop d’ Estat del 25 de novembre de 1975, que va imposar la normalització a les casernes, traduïda a la fi dels comitès de soldats.

Trencar la força dels treballadors significava dividir-los com a classe. El primer pas va consistir a expulsar els principals militants que dirigien les estructures sindicals al PS. Només així va ser possible dividir el moviment obrer amb la formació de la segona central sindical, la UGT.

Què ens ensenyen aquests esdeveniments per a les lluites d’avui?

C.P.  – Sabem que la història no es repeteix, però del que vivim en la revolució que va començar a Portugal i que mai va ser aixafada, tot i que sistemàticament colpejada, podem treure algunes lliçons.

Entre ells, es pot esmentar com: els treballadors portuguesos, en el seu avanç cap endavant, mancaven d’una direcció revolucionària, formada per militants que emanessin de la seva lluita, constituint un destacament que els ajudés a concretar la connexió entre tots (a nivell local i nacional), així com a buscar la connexió amb els militants dels altres països d’Europa,  en particular de l’ Estat espanyol.

Aquesta mancança, sentida sobretot quan la revolució va sorgir i després va començar a caure, malgrat les lluites molt fortes en tots els temps, és ara cada vegada més evident, en una situació en què els treballadors i els militants es pregunten sorpresos: “Com és possible que en aquesta Assemblea de la República -on hi havia majoria absoluta del PS- hi hagi ara una majoria de diputats de dreta,   dels quals el 18,9% són d’extrema dreta?”

Molts busquen un nou camí, en connexió amb la lluita contra la guerra, i són conscients que una solució positiva per als treballadors està lligada al que està succeint als altres països d’Europa i de la resta del món.

Els militants de la Quarta Internacional busquen construir acords pràctics amb una part d’aquests militants, per defensar els drets socials i la fi de la guerra.

 

 

El 25 de abril de 1974 la revolución portuguesa derrocó a la dictadura

Carta Semanal 989 en catalán

Carta Semanal 989 para descargar en PDF

En el 50 aniversario de la revolución portuguesa de 1974, damos la palabra a Carmelinda Pereira y Aires Rodrigues, militantes de la Sección Portuguesa de la IV Internacional, miembros de la Asamblea Constituyente de Portugal (1975-1976)

El 25 de abril de 1974 marcó la caída de la dictadura de Salazar. ¿Quiénes fueron los impulsores de esta revolución?

Aires Rodrigues (A.R.) – Los últimos años de la dictadura de Salazar estuvieron marcados por una guerra colonial con profundas consecuencias para la sociedad portuguesa.

Una guerra colonial que, a lo largo de trece años, fue matando y lisiando a miles y miles de jóvenes, a ambos lados de la barricada. Este clima de angustia y desesperación, que afectó a los jóvenes llamados a la guerra, se extendió también a sus parejas, madres y padres, creando un verdadero clima de dolor e inseguridad en las familias. Los cuadros de jefes, tenientes y capitanes del ejército regular encargados de llevar a cabo la guerra colonial se vieron particularmente afectados por esta revuelta. Obligados a hacer campaña después de la guerra en lugares de guerra, observando y a menudo participando en ataques bárbaros, estos oficiales se dieron cuenta de que no tenían otra forma de salvar su futuro que enfrentarse a la dictadura con un golpe militar. Al mismo tiempo, se sintió una revuelta latente en el país, expresada en luchas y huelgas estudiantiles, a pesar de estar prohibidas por el régimen, como en marzo de 1974 en el sector del vidrio en Marinha Grande.

Esto es solo una pequeña parte del caldo del que se nutre el golpe militar desatado el 25 de abril, abriendo las puertas a la entrada de las masas en la escena política, desde el primer día, a través de la confraternización con los soldados. Inmediatamente, el asalto por parte de un grupo de jóvenes, con personal militar, a la sede de la Policía Política, forzando su desarme, frente a la gente concentrada en Largo do Carmo. La apertura de las cárceles y la liberación de los presos políticos fue la continuación del desmantelamiento de las instituciones del antiguo régimen, así como la reorganización de los Ayuntamientos y su sustitución por Comisiones Provisionales, de la confianza de las poblaciones.

Asimismo, la reorganización de las Administraciones de las principales empresas, todas ellas también comprometidas con la dictadura, y la elección de Comités Obreros (CT), asegurando el funcionamiento de estas empresas a través del control de gestión.

En la zona central del país, como titular del PS, defendí el principio de democracia participativa de todos los trabajadores, a través de las CT, y también ayudé a elaborar, con algunos trabajadores de las empresas, proyectos de estatutos de las CT, que luego fueron aprobados en asambleas generales. Este fue el caso, entre otras, de las empresas de vidrio y moldes en Marinha Grande, y de la pasta de papel cerca de Figueira da Foz.

Un año después, fueron elegidos diputados a la Asamblea Constituyente. En ese momento, eran miembros del Partido Socialista. ¿Cómo fue esta Asamblea?

A.R. – La Asamblea Constituyente fue elegida un año después, el 25 de abril de 1975, en medio de un movimiento social en el que las masas tomaron en sus manos el desmantelamiento de las estructuras del antiguo régimen, en los diferentes sectores, desde las administraciones de las grandes empresas hasta los Ayuntamientos, Colegios y Hospitales, buscando sustituirlas por Comisiones elegidas por los trabajadores, revocables en cualquier momento. Como diputados del PS en la Asamblea Constituyente, insertos y apoyando este movimiento de masas por la transformación de la sociedad, teniendo en cuenta las demandas expresadas por los trabajadores y las poblaciones de estos diferentes sectores, luchamos por inscribir en la Constitución derechos universales y conquistas sociales como, entre otros, el derecho a la Salud, la Educación y la Seguridad Social.

Del mismo modo que ayudamos a inscribir en un artículo de la Constitución los derechos de los CT, es decir, al control de la gestión, al método de elección y a la misma protección jurídica para los delegados sindicales.

Sin embargo, esta Asamblea Constituyente no es comparable a la Comuna de París, porque no hubo toma del poder, como en Francia por el proletariado parisino, durante 90 días.

Aunque los CT, los Comités de Soldados y más tarde los Comités de Residentes en la periferia de las grandes ciudades, los Comités de Usuarios de la Salud y los Comités de Gestión Escolar constituyeron los embriones de verdaderos órganos de control obrero, fue la política de división de las direcciones del PC y del PS lo que impidió avanzar en esta dirección.

¿Correspondía la Constitución aprobada en 1976 a las aspiraciones revolucionarias de los obreros portugueses?

Carmelinda Pereira (C.P.) – Sí y no.

Sí, correspondía en gran medida, porque reflejaba -aunque tal vez de manera borrosa- las conquistas que se estaban construyendo, a través de la acción de hombres, mujeres y jóvenes de todos los sectores de la vida económica, social, política y cultural, en su movimiento práctico.

Un movimiento basado en las asambleas generales y en las decisiones que de ellas se deriven, que serán llevadas a cabo por las comisiones de delegados encargadas de ello.

Entre los diputados constituyentes había un número importante de militantes obreros, que habían salido de la lucha concreta y no podían dejar de escribir o defender lo que allí hacían sus camaradas.

Hablo de mi experiencia como diputado por el PS, vinculado a los núcleos de trabajadores socialistas en fábricas, banca, escuelas o sanidad.

Discutimos libremente el borrador de varios de los artículos del CRP, que luego pasó a los proyectos del PS para ser comparados con los de los otros partidos, y finalmente fue aprobado con el apoyo de los demás de la izquierda.

Es así como, por ejemplo, diputados pertenecientes a comités obreros de grandes empresas de la época, a saber, los Astilleros de Lisboa y Efacec en Oporto, aprobaron -en el grupo parlamentario del PS y luego adoptado en el plenario de todos los diputados constituyentes- que las empresas nacionalizadas (75% de la economía) eran “conquistas irreversibles de las clases trabajadoras”.

Estos contenidos muestran el alcance de las aspiraciones que emanaban del movimiento revolucionario de las clases trabajadoras. Como el artículo 7 de la Constitución, que dice: “Portugal se regirá en las relaciones internacionales por los principios de independencia nacional, respeto de los derechos de los pueblos, igualdad entre los Estados, solución pacífica de los conflictos internacionales, no injerencia en los asuntos internos de otros Estados y cooperación con todos los demás pueblos para la emancipación y el progreso de la humanidad”.

De lo que he dicho, podemos decir que la Constitución correspondía a las aspiraciones de las clases trabajadoras, expresadas en su propio prefacio, cuando afirmaba que el objetivo en Portugal es la construcción de una sociedad socialista.

Sin embargo, aunque el texto constitucional expresa un programa concreto de medidas socialistas, su arquitectura es contradictoria con los objetivos establecidos en él.

Es contradictorio porque afirma que la implementación de la “democracia socialista” se garantizará a través de diputados elegidos por los partidos políticos, en el marco de una democracia representativa. Y estos diputados no se subordinan al pueblo que los eligió, ni colectivamente, ni mucho menos individualmente. Por el contrario, se subordinan a la dirección de sus respectivos partidos.

Fueron estos diputados -que constituyen mayorías de calidad (más que absolutas)- los que aprobaron las siete revisiones del PCR, para permitir que Portugal fuera completamente rehén de las decisiones tomadas por los organismos internacionales.

En 1977 fueron expulsados del Partido Socialista. ¿Cuáles fueron las razones de esta expulsión?

C.P. – Nuestra expulsión del PS (los dos diputados de la Asamblea de la República) tuvo como pretexto nuestro voto en contra del proyecto de Presupuesto del Estado para 1978, cuyo contenido correspondía a los objetivos dictados por el FMI y se tradujo en una brutal ofensiva contra los trabajadores.

Pero este pretexto sirvió para lograr un objetivo de la dirigencia del PS en ese momento histórico. Se trataba de poner en práctica el inicio de las privatizaciones, en particular de los bancos, y de poner fin a la ocupación de tierras pertenecientes a los terratenientes, de acuerdo con la exigencia del FMI, como condición para que Portugal fuera aceptado en la CEE.

Estos objetivos implicaban la ruptura del movimiento obrero, que ya se había iniciado con el golpe de Estado del 25 de noviembre de 1975, que impuso la normalización en los cuarteles, traducida en el fin de los comités de soldados.

Romper la fuerza de los trabajadores significaba dividirlos como clase. El primer paso consistió en expulsar a los principales militantes que dirigían las estructuras sindicales en el PS. Solo así fue posible dividir el movimiento obrero con la formación de la segunda central sindical, la UGT.

¿Qué nos enseñan estos acontecimientos para las luchas de hoy?

C.P.  – Sabemos que la historia no se repite, pero de lo que vivimos en la revolución que comenzó en Portugal y que nunca fue aplastada, aunque sistemáticamente golpeada, podemos sacar algunas lecciones.

Entre ellos, se puede mencionar como: los trabajadores portugueses, en su avance hacia adelante, carecían de una dirección revolucionaria, formada por militantes que emanaran de su lucha, constituyendo un destacamento que les ayudara a concretar la conexión entre todos (a nivel local y nacional), así como a buscar la conexión con los militantes de los demás países de Europa, en particular del Estado español.

Esta carencia, sentida sobre todo cuando la revolución surgió y luego comenzó a caer, a pesar de las luchas muy fuertes en todos los tiempos, es ahora cada vez más evidente, en una situación en la que los trabajadores y los militantes se preguntan sorprendidos: “¿Cómo es posible que en esta Asamblea de la República -donde había mayoría absoluta del PS- haya ahora una mayoría de diputados de derecha,  de los cuales el 18,9% son de extrema derecha?”

Muchos buscan un nuevo camino, en conexión con la lucha contra la guerra, y son conscientes de que una solución positiva para los trabajadores está ligada a lo que está sucediendo en los demás países de Europa y del resto del mundo.

Los militantes de la Cuarta Internacional buscan construir acuerdos prácticos con una parte de estos militantes, para defender los derechos sociales y el fin de la guerra.

 

 

Los jóvenes tenemos derecho a un futuro digno, ¡organicémonos para conquistarlo!

Carta Semanal 985 en catalán

Carta Semanal 985 para descargar en PDF

Conocemos de sobra la precariedad que sufre la juventud trabajadora en cualquier país del mundo, incluso en los países más ‘’desarrollados’’, entre los que se incluye España. No está de más señalar que, además de las condiciones materiales, la juventud atraviesa un estado de ánimo preocupante (siendo este una consecuencia de las condiciones materiales). La muerte por suicidio es la causa de muerte no natural más habitual entre los jóvenes, los casos de depresión se disparan y la desorientación hacia un proyecto de vida claro se asienta entre los más jóvenes.

De dónde venimos y dónde estamos

Cuando hablamos de que la juventud de ahora lo tiene peor que la de las generaciones anteriores, no significa que lo tuviesen fácil, ni mucho menos. Pero sí que hablamos de un cambio significativo en las condiciones, principalmente de poder adquisitivo de los más jóvenes. ¿Cuál ha sido la evolución del salario respecto a lo que podemos comprar con él? Varios estudios demuestran (a los no tan jóvenes no les hacen falta estudios para verificarlo) que el paso de la peseta al euro supuso una gran subida de precios y que influyó drásticamente en el poder adquisitivo de la clase trabajadora. Según el INE (Instituto Nacional de Estadística), la inflación acumulada desde la entrada del euro hasta el 2020 ha sido de un 40%, mientras que los salarios brutos han aumentado un 23%. Es decir, casi un 20% de pérdida de poder adquisitivo, sin contar el auge inflacionario a partir de 2021. Aun así, fijémonos en las cifras más recientes, en 2006 casi el 50% de jóvenes estaban ocupados y actualmente solo un 26%. En términos de población activa, existe actualmente un 30% de parados (de 16 a 29 años) frente a un 15% en 2007, la población joven no ha recuperado el nivel de empleo de los años anteriores a la crisis. En cuanto a salarios, pese a las grandes odas sobre el incremento del SMI en los últimos años, los jóvenes de 18 a 25 años se sitúan en un sueldo medio de 7.717 euros netos al año, 2000 euros menos del sueldo medio de 9.713 euros netos de 2006. Claro está, que estas cifras están influenciadas por un periodo en concreto donde generalmente los jóvenes compatibilizan estudios y trabajo, pero, aun así, los datos son alarmantes. Según cifras de Eurostat, en 2021 el 53,8% de jóvenes tenía un empleo parcial involuntariamente, es decir, que manifestaban la voluntad de tener una jornada a tiempo completo y no poder optar a este tipo de contrato. Además, la diferencia salarial entre el sueldo medio y el de los jóvenes de 16 a 29 años oscila entre el 30% y el 40% en los últimos años. Detrás de todos estos porcentajes no hay la más mínima intención de identificar la situación de la juventud previa a la crisis de 2008 como una referencia positiva. La situación de antes de la crisis ya era preocupante, lo significativo con el transcurso de los años es la mayor implantación de la pobreza y la precariedad dentro de las generaciones más jóvenes. A todo esto, hay que sumarle el precio de la vivienda y la creciente dificultad de emancipación de los jóvenes, una de las principales preocupaciones y problemáticas actuales.

Cuando vivir se convierte en un lujo

A mediados de 2023, sólo el 16,3% de toda la población joven estaba emancipada. En el caso de los alquileres, el precio medio que se puede encontrar en portales inmobiliarios es de 944 euros al mes, suponiendo el 93,9% del salario medio neto de un joven trabajador. Según el Banco de España, lo recomendable para una economía ‘’estable’’ dentro de un hogar es dedicar 1/3 de tu salario a la vivienda. Pues bien, la recomendación queda ahí, porque incluso si queremos buscar alquiler de habitación, el precio medio supone 375 euros al mes, un 37,3% del salario medio neto de la juventud trabajadora. Por lo que hace a la vivienda en el mercado de la compraventa, la media es de 179.320 euros, lo equivalente a 15 años del salario medio anual de un joven. Datos que se amontonan en el trastero donde la juventud guarda todos los trofeos en precariedad y, ante esto, ¿nadie mueve un dedo? El Gobierno más progresista de la historia, que tiró de ‘’épica’’ tras una campaña electoral que principalmente trató de infundir el miedo por el avance de la extrema derecha, logró que la juventud respondiera, votando y frenando a la reacción. ¿Cuál ha sido la respuesta? Continuismo de la miseria. La única respuesta ha sido la propaganda mediante ‘’bonos de alquiler joven’’, decimos propaganda porque sobre todo es efectivo para llenar los bolsillos de los propietarios con dinero público. Consiste en un pago de 250 euros al mes durante 2 años y sin la previsión de en qué medida solucionará el gran problema del acceso a la vivienda. Otro parche más, sin atacar a la raíz del problema, pero ¿quién decide los precios de la vivienda?

Los fondos buitres se hacen con la propiedad de cientos de miles de viviendas en todo el territorio, principalmente en las ciudades donde existe mayor demanda. Según el diario digital El Salto, en un artículo llamado ‘’Cómo los fondos de inversión conquistaron Europa’’, muestra los datos que permiten hablar de una ofensiva total hacia el derecho a la vivienda y que ha generado innumerables desahucios en la búsqueda del máximo beneficio: ‘’Tener préstamos hipotecarios impagados penaliza gravemente el cálculo de la solvencia de un banco y puede llevarlo a la desaparición. Debido a esto, los bancos españoles que tenían dificultades para subsistir se vieron indirectamente obligados a vender sus hipotecas con impagos antes de 2019. En caso contrario, habrían podido ser disueltos. De ahí que las mayores operaciones de venta de vivienda y de préstamos hipotecarios hayan tenido lugar durante el 2018. Debido a su escasa solvencia, a los bancos no les quedó otra opción que vender los bienes inmobiliarios muy por debajo de su precio. Banco Santander, Caixabank, BBVA y Banco Sabadell vendieron más de 400.000 viviendas a Cerberus, Lone Star y Blackstone en solo seis operaciones que tuvieron lugar entre los años 2015 y 2018.’’

No hay solución sin la organización de la juventud

¿Nadie mueve un dedo? Hay quien quiere resignar a las nuevas generaciones a vivir de esta forma, incluso disfrazan de modernidad la pobreza con algunos términos que ya habremos escuchado como el ‘’coliving’’ o el ‘’coworking’’, formas cool para decir que compartirás piso o serás falso autónomo toda tu vida. Ante toda la confusión que se propaga mediante todos los agentes de los capitalistas que conforman la opinión pública, la juventud trabajadora sigue demostrando que resiste. Aunque durante años los partidos hegemónicos de la izquierda hayan intentado tener a la juventud sumisa, son muchas las ocasiones en que nos hemos rebelado. Aunque de forma descoordinada y escasamente organizada, la juventud expresa constantemente su rechazo al sistema y a la miseria que nos condena. Véanse las multitudinarias manifestaciones en solidaridad con el pueblo palestino que ha encabezado la juventud y han regado de indignación las calles de todo el territorio.

¿Qué contenido y forma toma la lucha por nuestro futuro cuando todos lo intentan dar por perdido? Es crucial abordar dos aspectos fundamentales: el aspecto objetivo y el subjetivo. Desde la perspectiva objetiva, partimos de la crisis crónica del capitalismo, situados en un punto de conflicto entre los intereses capitalistas y los de la clase obrera, con la juventud trabajadora ubicada entre los segmentos de ésta más afectados. La constante búsqueda de mayores ganancias por parte de los capitalistas se manifiesta en nuestra cotidianidad a través de la inestabilidad laboral, la privatización de servicios públicos esenciales y la transformación de la vivienda en un bien de lujo.

En cuanto al aspecto subjetivo, se trata del “cómo” enfrentamos esta realidad para cambiarla de manera real. Frecuentemente, se ve la juventud como un “precio que hay que pagar”, un periodo por el cual todos debemos transitar, sugiriendo que se debe soportar la situación porque “todos hemos vivido algo similar”. Es sumamente indignante que justificar la explotación y la pobreza sea tan fácil. Rechazamos totalmente esto. Así, el desafío subjetivo radica en cómo canalizar el descontento general de una generación entera, en transformar la incertidumbre en acción y el desinterés por lo colectivo en una organización de clase. Por eso, como sección de la IV Internacional en el Estado español, sobre la base de los trabajos desarrollados en el congreso de la Internacional celebrado en diciembre pasado, nos dirigimos a toda la juventud que no acepta resignarse ante la ausencia de futuro, sino que tiene la voluntad de luchar por él, para agruparnos en torno a nuestras legítimas aspiraciones, única vía de salida a los problemas. En particular, con la invitación a participar en la escuela de formación que celebraremos los días 28, 29 y 30 de junio próximos.

Els joves tenim dret a un futur digne, organitzem-nos per conquerir-ho!

Carta Setmanal 985 per descarregar en PDF

Coneixem de sobres la precarietat que pateix la joventut treballadora a qualsevol país del món, fins i tot als països més ”desenvolupats”, entre els quals s’inclou Espanya. No cal assenyalar que, a més de les condicions materials, la joventut travessa un estat d’ànim preocupant (sent aquest una conseqüència de les condicions materials). La mort per suïcidi és la causa de mort no natural més habitual entre els joves, els casos de depressió es disparen i la desorientació cap a un projecte de vida clar s’assenta entre els més joves.

D’on venim i on som

Quan parlem que la joventut d’ara ho té pitjor que la de les generacions anteriors, no vol dir que ho tinguessin fàcil, ni de bon tros. Però sí que parlem d‟un canvi significatiu en les condicions, principalment de poder adquisitiu dels més joves. Quina ha estat l’evolució del salari respecte del que podem comprar-hi? Diversos estudis demostren (als no tan joves no els calen estudis per verificar-ho) que el pas de la pesseta a l’euro va suposar una gran pujada de preus i que va influir dràsticament en el poder adquisitiu de la classe treballadora. Segons l’INE (Institut Nacional d’Estadística), la inflació acumulada des de l’entrada de l’euro fins al 2020 ha estat del 40%, mentre que els salaris bruts han augmentat el 23%. És a dir, gairebé un 20% de pèrdua de poder adquisitiu, sense comptar l’auge inflacionari a partir del 2021. Tot i així, fixem-nos en les xifres més recents, el 2006 gairebé el 50% de joves estaven ocupats i actualment només un 26%. En termes de població activa, hi ha actualment un 30% d’aturats (de 16 a 29 anys) davant d’un 15% el 2007, la població jove no ha recuperat el nivell d’ocupació dels anys anteriors a la crisi. Pel que fa a salaris, malgrat les grans odes sobre l’increment de l’SMI els darrers anys, els joves de 18 a 25 anys se situen en un sou mitjà de 7.717 euros nets a l’any, 2000 euros menys del sou mitjà de 9.713 euros nets de 2006. És clar, que aquestes xifres estan influenciades per un període en concret on generalment els joves compatibilitzen estudis i treball, però, tot i així, les dades són alarmants. Segons xifres d’Eurostat, el 2021 el 53,8% de joves tenia una ocupació parcial involuntàriament, és a dir, que manifestaven la voluntat de tenir una jornada a temps complet i no poder optar a aquest tipus de contracte. A més, la diferència salarial entre el sou mitjà i el dels joves de 16 a 29 anys oscil·la entre el 30% i el 40% en els darrers anys. Darrere de tots aquests percentatges no hi ha la més mínima intenció d’identificar la situació de la joventut prèvia a la crisi del 2008 com una referència positiva. La situació d’abans de la crisi ja és preocupant, el significatiu amb el transcurs dels anys és la implantació més gran de la pobresa i la precarietat dins de les generacions més joves. A tot això, cal sumar-hi el preu de l’habitatge i la dificultat creixent d’emancipació dels joves, una de les principals preocupacions i problemàtiques actuals.

Quan viure es converteix en un luxe

A mitjan 2023, només el 16,3% de tota la població jove estava emancipada. En el cas dels lloguers, el preu mitjà que es pot trobar a portals immobiliaris és de 944 euros al mes, suposant el 93,9% del salari mitjà net d’un treballador jove. Segons el Banc d’Espanya, el que és recomanable per a una economia ”estable” dins d’una llar és dedicar 1/3 del teu salari a l’habitatge. Doncs bé, la recomanació hi queda, perquè fins i tot si volem buscar lloguer d’habitació, el preu mitjà suposa 375 euros al mes, un 37,3% del salari mitjà net de la joventut treballadora. Pel que fa a l’habitatge al mercat de la compravenda, la mitjana és de 179.320 euros, l’equivalent a 15 anys del salari mitjà anual d’un jove. Dades que s’amunteguen al traster on la joventut guarda tots els trofeus en precarietat i, davant d’això, ningú mou un dit? El Govern més progressista de la història, que va estirar ”èpica” després d’una campanya electoral que principalment va intentar infondre la por per l’avenç de l’extrema dreta, va aconseguir que la joventut respongués ”volem una sortida”, votant i frenant la reacció. Quina ha estat la resposta? Continuisme de la misèria. L’única resposta és la propaganda mitjançant “bons de lloguer jove”, diem propaganda perquè sobretot és efectiu per omplir les butxaques dels propietaris amb diners públics. Consisteix en un pagament de 250 euros al mes durant 2 anys i sense la previsió de quina mesura solucionarà el gran problema de l’accés a l’habitatge. Un altre pegat més, sense atacar l’arrel del problema, però, qui decideix els preus de l’habitatge?

Els fons voltors es fan amb la propietat de centenars de milers d’habitatges a tot el territori, principalment a les ciutats on hi ha més demanda. Segons el diari digital El Salto, en un article anomenat ”Com els fons d’inversió van conquistar Europa”, mostra les dades que permeten parlar d’una ofensiva total cap al dret a l’habitatge i que ha generat innombrables desnonaments a la recerca del màxim benefici: ”Tenir préstecs hipotecaris impagats penalitza greument el càlcul de la solvència d’un banc i pot portar-lo a la desaparició. A causa d’això, els bancs espanyols que tenien dificultats per subsistir es van veure indirectament obligats a vendre les seves hipoteques amb impagaments abans del 2019. En cas contrari, haurien pogut ser dissolts. Per això les operacions de venda d’habitatge i de préstecs hipotecaris més grans han tingut lloc durant el 2018. A causa de la seva escassa solvència, als bancs no els va quedar cap altra opció que vendre els béns immobiliaris molt per sota del preu. Banco Santander, Caixabank, BBVA i Banc Sabadell van vendre més de 400.000 habitatges a Cerberus, Lone Star i Blackstone en només sis operacions que van tenir lloc entre els anys 2015 i 2018.’’

No hi ha cap solució sense l’organització de la Joventut

Ningú mou un dit? Hi ha qui vol resignar les noves generacions a viure d’aquesta manera, fins i tot disfressen de modernitat la pobresa amb alguns termes que ja haurem escoltat com el ”coliving” o el ”coworking”, formes cool per dir que compartiràs pis o seràs fals autònom tota la teva vida. Davant de tota la confusió que es propaga mitjançant tots els agents dels capitalistes que conformen l’opinió pública, la joventut treballadora continua demostrant que resisteix. Tot i que durant anys els partits hegemònics de l’esquerra hagin intentat tenir la joventut submisa, són moltes les ocasions en què ens hem rebel·lat. Tot i que de forma descoordinada i escassament organitzada, la joventut expressa constantment el seu rebuig al sistema ia la misèria que ens condemna. Vegeu les multitudinàries manifestacions en solidaritat amb el poble palestí que ha encapçalat la joventut i han regat d’indignació els carrers de tot el territori.

Quin contingut i forma pren la lluita pel nostre futur quan tots ho intenten donar per perdut? És crucial abordar dos aspectes fonamentals: laspecte objectiu i el subjectiu. Des de la perspectiva objectiva, partim de la crisi crònica del capitalisme, situats en un punt de conflicte entre els interessos capitalistes i els de la classe obrera, amb la joventut treballadora ubicada entre els segments més afectats. La recerca constant de majors guanys per part dels capitalistes es manifesta en la nostra quotidianitat a través de la inestabilitat laboral, la privatització de serveis públics essencials i la transformació de l’habitatge en un bé de luxe.

Pel que fa a l’aspecte subjectiu, es tracta del “com” enfrontem aquesta realitat per canviar-la de manera real. Freqüentment, es veu la joventut com un “preu que cal pagar”, un període pel qual tots hem de transitar, suggerint que cal suportar la situació perquè “tots hem viscut una cosa similar”. És molt indignant que justificar l’explotació i la pobresa sigui tan fàcil. Rebutgem totalment això. Així, el desafiament subjectiu rau en com canalitzar el descontentament general d’una generació sencera, transformar la incertesa en acció i el desinterès pel col·lectiu en una organització de classe. Per això, com a secció de la IV Internacional a l’Estat espanyol, sobre la base dels treballs desenvolupats al congrés de la Internacional celebrat el desembre passat, ens dirigim a tota la joventut que no accepta resignar-se davant l’absència de futur, sinó que té la voluntat de lluitar-hi, per agrupar-nos entorn de les nostres legítimes aspiracions, única via de sortida als problemes. En particular, amb la invitació a participar a l’escola de formació que celebrarem els propers 28, 29 i 30 de juny.

Camps de formació del POSI per a joves

Carta Setmanal 947 per descarregar en PDF

Els passats dies 30 de juny, 1 i 2 de juliol es va celebrar el primer Camp de Formació del POSI per a joves, secció espanyola de la IV Internacional. Diferents companys i companyes de diferents punts d’Espanya van anar a les jornades. L’organització dels camps es va dividir en 4 sessions de debat polític, amb llibertat total dels assistents a rebatre i expressar la seva opinió sobre la nostra línia política. Aquestes sessions van ser: la Lluita contra la Guerra, Introducció al Marxisme, Transició energètica i ecològica i la Construcció de la Joventut Revolucionària.

La Lluita contra la Guerra

La Guerra a Ucraïna està arrasant amb tot un país i acabant amb la vida de milers de joves no només ucraïnesos, sinó també russos. Més enllà del desastre humà, hem d’assenyalar els responsables i les causes del conflicte. L’economia de la Rússia de Putin es basa en l’explotació i el saqueig dels recursos naturals del país, que són posats a disposició dels beneficis de l’oligarquia russa sorgida de l’antiga burocràcia estalinista. Però siguem seriosos, la Ucraïna de Zelensky no és diferent. Ucraïna és el graner del món, on es cultiven millors cereals i, on el Govern de Zelensky va aprovar una llei que privatitzava el sòl cultivable, donant curs a l’explotació estrangera. El mateix Govern va perseguir l’idioma rus i el va rellevar legalment com una llengua secundària a tot el país, malgrat ser parlat per gairebé la meitat de la població. A més, l’esborrat dels drets laborals ha estat brutal, tot s’hi val al país de l”’heroi” Zelensky. L’OTAN i els EUA porten anys amb el punt de mira a la economia ucraïnesa, finançant l’exèrcit i el règim. El 2014 Condolezza Rice (exSecretària d’Estat dels EUA) declarava que volien canviar l’estructura de dependència energètica europea, que els russos es quedessin abans sense diners que els europeus sense energia. És molt clar, la recerca de nous mercats per al capital americà és l’objectiu en aquesta guerra i, de passada, afeblir Rússia i dominar Europa. La lluita contra la guerra es desperta a Europa, els pobles d’Europa també en pateixen les conseqüències i la lluita de classes s’accelera als països on pateix més atacs la població, com Alemanya. No podem oblidar que el 23 de juliol hi ha eleccions a les Corts Generals i que el nostre Govern és bel·ligerant i un dels principals suports de Biden aquí, a Europa. Ningú no parla de la Guerra, des de la dreta fins a l’esquerra.

Introducció al Marxisme

El marxisme no és ni una ideologia ni una filosofia, és un mètode pel qual els revolucionaris entenem com influir en la lluita de classes. El Manifest Comunista indica com l’Estat modern actual neix amb la conformació de la burgesia, que amb el seu sorgiment també crea el seu antagonista i botxí, el proletariat. L’Estat modern es caracteritza i homogeinitza sota l’exèrcit i la policia permanent, que disposen de la violència legal. És el més primari de l’Estat i, alhora, l’última cosa que sobreviu. El mètode marxista mostra com l’Estat no és neutral, es conforma sota l’apogeu d’una classe que pren les regnes i estructura l’Estat. Cal destruir l’Estat, per la lluita pel socialisme i un Estat obrer, que elevi la majoria de la població al poder i acabi finalment amb les classes, fent possible una societat comunista, que acabi amb les classes i elevi la majoria de la població al poder. Actualment, són més vives que mai totes les experiències que els comunistes han desenvolupat. La primera experiència va ser la Comuna de París el 1871, que en el temps que el proletariat va arribar al poder va regular els següents entre molts altres, malgrat la durada tan breu, de tot just 72 dies: qualsevol representant polític pot ser revocable del seu lloc, els representants han de cobrar com a treballador normal i la supressió de l’exèrcit permanent. L’actualitat de la Comuna de París després de 152 anys mostra com la democràcia burgesa és caduca i la necessitat d’una democràcia real i avançada.

La transició energètica i ecològica

La idea d‟una transició energètica està al‟ordre del dia, la imposició moral de l‟ecologisme per totes les institucions culturals i socials lligades al capital. Com tractem a la sessió sobre Introducció al Marxisme, diem que l’opinió imperant és l’opinió dominant. L’ecologisme polític diu que té com a objectiu ”salvar el planeta”, però, amb quins mètodes? La famosa Agenda 30 preveu la prohibició dels cotxes a combustió per al 2035, els quals ens han venut com a contaminants i com a responsable a aquells que els utilitzen. Pretenen convertir-nos en individus contaminants, cosa que porta a responsabilitzar les persones abans que el model de producció capitalista. El fet és que avui dia existeix la tecnologia suficient per continuar produint les mateixes mercaderies i béns sense contaminar. La qüestió és quin tipus de benefici aporta utilitzar altres energies que contaminen menys. El benefici és social, salvar el planeta és salvar el mitjà de vida de les persones i per tant la població. Això va en contradicció amb el capitalisme, que no pot existir sense benefici econòmic individual. Tenim l’exemple de l’energia nuclear, els residus dels quals triguen milers d’anys a desaparèixer, contaminant així la terra on se n’enterren els residus. La investigació ha permès construir un reactor, anomenat ASTRID, el qual genera un mínim de residus contaminants. El projecte ha estat abandonat pel govern francès per la gran inversió que suposa, després de 730 milions invertits. D’altra banda, les energies renovables ocupen un nínxol nou al mercat, el qual fa anys que creix exponencialment. Les plaques solars o els molins de vent suposen en molts casos la destrucció de pobles o comarques senceres, contradient el suposat objectiu ecològic d’aquestes energies. Qualsevol energia a mans del capital és perjudicial per al planeta i per a la població, la solució passa per trencar amb el capital, no la transició a altres mercats energètics sobre la mateixa base de la lògica capitalista.

Construcció Joventut Revolucionària (com continuar)

Parlem de la necessitat de construir-ne una organització de la joventut perquè no existeix una autèntica organització política juvenil que, de manera no sectària, estimuli veritablement la lluita incondicional per les reivindicacions. Tot i que alguns puguin reclamar-se com a revolucionaris o l’esperança de la joventut, la realitat del moment ens mostra que no és així. La desarticulació organitzativa de la joventut és un fet. La política revolucionària ha de ser la nostra línia, hem de parlar del que passa realment, per poder treballar pel futur que desitgem, perfectament factible avui. La situació de la joventut ocupa un dels sectors més maltractats de la classe treballadora. És per això que des de l’organització hem de transformar radicalment aquesta situació, no hi ha cap altra sortida. S’ha instaurat l’opinió pregonada per tots els portaveus del poder: ”els joves viurem pitjor que els nostres pares”. Hi ha res més reaccionari que això? Hem de trencar amb el missatge desesperançador, la joventut viurem dignament i ens els guanyarem pels nostres propis mitjans. La sortida no és individual, tenim prou exemples que les conquestes no han caigut del cel. El moviment obrer amb la joventut al capdavant sempre ha aconseguit la millora de les condicions de vida.

La construcció de l’organització de la joventut serà obra d’ella mateixa, independent políticament i financerament. Però cal ser clars, l’aliança amb el moviment obrer i la lluita per recuperar els sindicats és innegociable. Així com adreçar-nos a les capes més marginades de la joventut com són els immigrants, és un element fonamental de construcció. Actualment tenim clar que cal tornar a la lluita de classes, el postmodernisme i la política identitària són un fracàs absolut. La creació d’espais de cultura i de lleure són fonamentals per donar una alternativa a l’oci nociu i destructor que ens insten a consumir els joves.

La continuïtat a aquests Camps de Formació s’ha d’assegurar per la seva aportació a la lluita contra la Guerra i la Guerra Social que deixa a l’estacada els joves de classe treballadora. Sobre la base del marxisme que adverteix com l’organització independent de tot compromís amb les institucions del capital, per a la superació del capitalisme cal remar contracorrent contra l’opinió que tracta d’imposar el capital.

La transició energètica sota el capitalisme és un engany i no salva el planeta; al contrari, és el més continuista a la seva destrucció. Construïm l’organització de la joventut revolucionària a cada territori de l’Estat, pel nostre futur.

Campos de formación del POSI para jóvenes

Carta Semanal 947 en catalán

Carta Semanal 947 para descargar en PDF

Los pasados días 30 de junio, 1 y 2 de julio se celebró el primer Campo de Formación del POSI para jóvenes, sección española de la IV Internacional. Diferentes compañeros y compañeras de distintos puntos de España acudieron a las jornadas. La organización de los campos se dividió en 4 sesiones de debate político, con total libertad de los asistentes a rebatir y expresar su opinión sobre nuestra línea política. Dichas sesiones fueron: la Lucha contra la Guerra, Introducción al Marxismo, Transición energética y ecológica y la construcción de la Juventud Revolucionaria. Sigue leyendo

Alcance y significación de la movilización del pueblo argelino

(Publicado en la Carta Semanal 729ver en catalán)

(Esta Carta Semanal recoge, casi en su totalidad, el editorial de La Verdad nº 101. Se han suprimido algunos párrafos que no tenían que ver las movilizaciones en Argelia, que son el centro de esta Carta)

La movilización masiva en Argelia amenaza con desestabilizar el «orden» en la región, en el continente africano y también en Europa. De ahí el terror de los círculos dirigentes europeos, comenzando por Macron, pero también de Trump y del imperialismo norteamericano. Todos hacen declaraciones en apoyo de la supuesta transición democrática, destinada a preservar el régimen «renovándolo». Pero el pueblo argelino no quiere una «renovación». Quiere echar al régimen y, en las manifestaciones, denuncia las injerencias extranjeras, y en particular la de Macron. Los argelinos dicen: Macron, ocúpate de tus Chalecos Amarillos, mirando con simpatía este movimiento en Francia.

Sigue leyendo

Declaración IX Congreso Mundial de la IV Internacional

(Publicado en la Carta Semanal 563)

Carta-563Hay una aceleración sin precedentes de la descomposición de todo el sistema de dominación del imperialismo. Esto se manifiesta a la vez en la amenaza inminente de derrumbamiento del sistema financiero mundial, en la extensión brutal a Europa de una guerra que desde hace decenios causaba estragos en el Oriente Medio y en África, y en el desplazamiento de decenas de millones de hombres, mujeres y niños, expulsados de sus hogares por la miseria y la guerra.

Sigue leyendo

1934-2014 – Al cabo de 80 años, la insurrepción obrera asturiana

LibrosAsturias34Para estas navidades os recomendamos la lectura de dos libros publicados por la Fundación Andreu Nin sobre la revolución asturiana de 1934:

– El  relato  y  la  apreciación  del  presidente  de  la  Alianza Obrera  de Mieres  y  Vicepresidente  de  la  Alianza  Obrera  Asturiana, Manuel Grossi  Mier

– Cartas  de  Manuel  Grossi   al  militante  y  amigo  Óscar  García

Os adjuntamos la hoja de promoción para que hagáis vuestros pedidos.

También podéis descargar el Combate Socialista nº 19 que en su día publicó el POSI sobre este mismo tema.

“Otro punto de vista sobre 1914”, número especial de La Verdad

(publicado en la Carta Semanal 483)

Carta-483El 4 de agosto de 1914 estalló la Primera Guerra Mundial, esta fecha señala simbólicamente el inicio de una nueva época, la del imperialismo, la de “la reacción en toda la línea”, época de “guerras y revoluciones” en palabras de Lenin. En ella se establece la disyuntiva entre “el socialismo o la barbarie” (Rosa Luxemburg).

Sigue leyendo