Archivo de la etiqueta: servicios públicos

L’ofensiva del capital per apropiar-se dels serveis públics

Carta Setmanal 917 per descarregar en PDF

El capitalisme viu en una situació de crisi pràcticament permanent. Encara que en cada crisi ens presentin a un «culpable» extern (la pujada del petroli el 1973, unes hipoteques mal planificades el 2088, una pandèmia després i, finalment, una guerra), és el propi model de producció el que porta en el seu si les crisis. Crisi que són el resultat de l’estretor del mercat mundial, que porta a una competència cada vegada més ferotge i destructiva, i, sobretot, com recorda Xavier Arrizabalo a La Verdad nº 111 «la rendibilitat, que és la força impulsora de l’acumulació capitalista, està sotmesa a una llei, la de la seva tendència a descendir. Aquesta tendència és susceptible de ser contrarestada puntualment, però cada vegada amb més dificultats i, després, a través d’una major explotació a més d’altres elements de barbàrie com la pròpia guerra».

La reducció de la taxa de guany (o sigui, la reducció del benefici) obliga el capital a incrementar la taxa de la plusvàlua (és a dir, l’explotació), reduint els salaris reals, ja sigui directament, o mitjançant la deslocalització de la producció o a través de la inflació. El militarisme és també, com explicava Rosa Luxemburg, «en el purament econòmic, per al capital, un mitjà de primer ordre per a la realització de la plusvàlua, això és, un camp d’acumulació».

L’estrenyiment del mercat mundial fa que una massa creixent de capitals busqui com valoritzar-se. El que els obliga a buscar l’obertura al capital financer de nous camps per als seus negocis, per a l’extracció de la plusvàlua. I aquí el capital s’ha fixat com a objectiu entrar a sac en els serveis públics de seguretat social, de la sanitat i l’ensenyament públics a Europa, com ja havia fet en altres continents a través de l’FMI i els seus plans d’ajust.

Conquestes del moviment obrer

La seguretat social, que garanteix la supervivència dels treballadors i treballadores quan les seves forces ja no els permeten guanyar-se la vida treballant, és una conquesta del moviment obrer, que va arrencar al capital el pagament d’un salari diferit. La sanitat pública va ser establerta per primera vegada per la revolució d’octubre de 1917 a Rússia, i el Servei Nacional de Salut va ser establert a la Gran Bretanya –en imitació reconeguda del servei de salut soviètic- per la mobilització obrera i el govern laborista establert per aquesta onada obrera després de la victòria contra el nazisme en la segona guerra mundial. A França, la seguretat social va ser imposada pel moviment revolucionari el 1945-48.

Es tracta de conquestes del moviment obrer que garanteixen, al seu torn, drets. La seguretat social garanteix el dret a la jubilació, la sanitat pública, el dret a la salut, i l’ ensenyament públic el dret a la instrucció i l’ educació. Perquè només hi ha un dret social quan hi ha un servei públic que el garanteix.

Són conquestes, a més, que unifiquen la classe treballadora a escala de cada Estat.

… però també un ampli camp per als negocis

El Pressupost consolidat de la Seguretat Social per al 2022 presenta una despesa no financera de 179.810 milions d’euros, i suposa un 11,8% del producte interior brut (PIB). La despesa de la sanitat pública va ascendir a 81.600 milions d’euros, segons dades del Ministeri de Sanitat, i representa el 6,6% del PIB nacional.  La despesa pública en educació per al conjunt de les administracions i universitats públiques va assolir el 2020 els 55.265,8 milions d’euros, que suposa el 4,93% del PIB. En total, es tracta de la respectable xifra de 317.000 milions d’euros, un 22,3% del PIB. En altres països europeus, les xifres són molt elevades, i el percentatge del PIB és encara més gran.

No és d’estranyar que el capital financer salibi per tenir accés a aquests fons per fer negoci a la seva costa. Però aquest emprenyament xoca amb la lluita de classes.

La classe s’aferra a les seves conquestes

La voluntat del capital d’apropiar-se del mercat que suposen els serveis públics xoca amb la determinació de la classe obrera per defensar-los. Utilitzant per a això les organitzacions que ha construït o fins i tot per sobre de les seves organitzacions. A la col·laboració dels dirigents d’UGT i CCOO en la retallada de pensions imposat el 2011 pel govern Zapatero i a la seva passivitat davant les retallades imposades per Rajoy el 2013, els pensionistes van respondre organitzant-se en plataformes i coordinadores (cosa que no vol dir que no hi hagi dins dels mateixos sindicats una resistència creixent. N’hi ha prou amb veure com nombrosos congressos sindicals donen suport a l’Auditoria i, d’altra banda, les crides de seccions sindicals al respecte). La mobilització que van aixecar els pensionistes va obligar el mateix govern del PP a retirar la seva reforma, ha recuperat l’actualització de pensions segons l’IPC, i ha aconseguit fer aprovar a Corts l’auditoria dels comptes de la Seguretat Social, encara que el govern es resisteixi a complir aquesta resolució parlamentària. A les retallades imposades per Ayuso a la sanitat de Madrid, el poble madrileny ha respost amb una formidable mobilització de més de 500.000 persones, organitzada des de les plataformes de barris i pobles, a la qual ha seguit una mobilització de 40.000 a Sevilla (vegeu Carta setmanal de la setmana passada). Al País Valencià, la mobilització ha imposat la reversió de part de les privatitzacions que va dur a terme a la sanitat el govern del PP. A França, la mobilització ha aturat, de moment, l’aplicació de la reforma de la jubilació imposada per Macron.

Aquesta resistència obrera implica que la imposició d’una privatització «a la brava» d’aquests serveis requeriria una derrota de la classe treballadora. La sanguinària dictadura de Pinochet va poder imposar a Xile la reforma de la Seguretat Social que va suposar la seva entrega als fons de pensions privats, però les burgesies europees estan molt lluny d’aquesta situació.

La tàctica de la “llonganissa”

Això obliga els governs europeus a anar pas a pas, amb reformes graduals. És el que s’anomena la «tàctica de la llonganissa», d’anar retallant rodanxa a rodanxa fins a quedar-se només amb la corda. Però ni la proposta del PSOE de convertir els hospitals públics en fundacions, ni les privatitzacions de Madrid i València ho van aconseguir. Moltes de les privatitzacions s’han revertit per la pressió dels treballadors, de les seves organitzacions, i de la pròpia població.

Una altra de les vies de privatització és el desmantellament progressiu dels serveis públics, perquè la població (o el sector d’ella que pugui permetre-s’ho) opti per serveis privats. Els números claussos en l’accés a les universitats han donat lloc a la proliferació d’universitats privades on l’única barrera a l’accés és tenir diners suficients per pagar-se les mensualitats. Deixar 100.000 alumnes a l’any fora dels estudis d’FP porta que s’hagin de buscar una FP privada.

A la sanitat, les retallades imposades des del 2011 han fet que el nombre d’espanyols amb una pòlissa d’assegurança de salut privada hagi augmentat un 6%, passant de 8,6 milions a 11,6 milions. Des de la pandèmia, el creixement s’ha accelerat, amb més d’un milió de nous pacients en tres anys.

Pel que fa a les pensions, el fracàs dels fons de pensions (amb una capitalització total que no arriba als 120.000 milions, és a dir, un 60% de la despesa de la seguretat social en un any), obliga a retallar les pensions públiques, per fer més atractiu el recurs a pensions privades. I el ministre Escrivá, mentre prepara una nova retallada de pensions via augment del període de càlcul, ja ha imposat la nova figura dels «plans de pensions d’ocupació».

Política de guerra y ofensiva contra los servicios públicos

La ofensiva contra los servicios públicos forma parte de la política de guerra emprendida por todos los gobiernos de la Unión Europea. No solo porque hace falta liberar capitales para invertidos en armamento, como hace poco declaró el portavoz del MEDEF (equivalente de la CEOE en Francia) sino porque el capital financiero, presionando sobre los presupuestos y su composición, utiliza la guerra para este fin. Por esto afirmamos que el combate contra la guerra es inseparable de la lucha contra la inflación, la austeridad y por las reivindicaciones, entre ellas la defensa de los servicios públicos y su plena reconstitución, anulando los recortes y dotándolos de los presupuestos necesarios.

La ofensiva del capital por apropiarse de los servicios públicos

Carta Semanal 917 en catalán

Carta Semanal 917 para descargar en PDF

El capitalismo vive en una situación de crisis prácticamente permanente. Aunque en cada crisis nos presenten a un “culpable” externo (la subida del petróleo en 1973, unas hipotecas mal planificadas en 2088, una pandemia luego y, finalmente, una guerra), es el propio modelo de producción el que lleva en su seno las crisis. Crisis que son el resultado de la estrechez del mercado mundial, que lleva a una competencia cada vez más feroz y destructiva, y, sobre todo, como recuerda Xavier Arrizabalo en La Verdad nº 111 “la rentabilidad, que es la fuerza impulsora de la acumulación capitalista, está sometida a una ley, la de su tendencia a descender. Esta tendencia es susceptible de ser contrarrestada puntualmente, pero cada vez con más dificultades y, desde luego, a través de una mayor explotación además de otros elementos de barbarie como la propia guerra”. Sigue leyendo

Mobilitzacions a la Sanitat

Carta Setmanal 916 per descarregar en PDF

Des de fa mesos, se succeeixen les mobilitzacions en barris i pobles per protestar contra la desastrosa situació de la sanitat. Però ara han fet un salt qualitatiu. El 13 de novembre, centenars de milers de persones van sortir al carrer a Madrid en defensa de la sanitat pública. El dia 26, van ser més de 40.000 manifestants a Sevilla, convocats per Marea Blanca i les plataformes per la sanitat de pobles i comarques, amb el suport de nombroses organitzacions socials i dels principals sindicats.

Alhora, a Madrid i Cantàbria es desenvolupen vagues de metges d’atenció primària, i s’anuncien vagues a Catalunya, País Valencià i Andalusia, convocades per sindicats de metges.[1]

El que passa a la sanitat de Madrid succeeix, amb matisos, a totes les comunitats, amb governs de dretes o d’esquerres. A Catalunya calen tants metges a l’Atenció Primària com a Madrid. A Andalusia es tanquen consultoris i serveis per falta de metges. A tot arreu, llistes d’espera de mesos o fins i tot anys suposen negar el dret a assistència sanitària.

Amb aquestes mobilitzacions, el poble de Madrid, i ara el de Sevilla, rebutgen tots els mitjans utilitzats pel capital per robar-li el seu sistema de salut, i convertir la sanitat en un nou espai en què obtenir beneficis a costa de la població. I rebutgen els governs que col·laborin en aquest objectiu, desmantellant la sanitat per privatitzar-la.  Els professionals de la sanitat rebutgen el deteriorament accelerat de les seves condicions de treball, i exigeixen millores salarials i laborals.

Com s’ha arribat a aquesta situació

Durant anys ens han repetit que teníem «el millor sistema sanitari del món», tot i que dades com les llistes d’espera desmentien aquesta afirmació propagandística. [2]Ja el desembre del 2019, abans de la pandèmia, 704.997 persones -dades oficials- estaven en llista d’espera per operar-se, i un 19,9% portava més de sis mesos. Més de tres milions esperaven cita amb un especialista, dels quals un 49,1% portava més de dos mesos esperant.

Perquè la situació el 2019 estigués així, entre 2010 i 2017 la sanitat pública va patir enormes retallades. Un informe  d’Amnistia Internacional, de juliol de 2020, explicava que «Mentre que el PIB ha pujat un 8,6% entre 2009 i 2018, s’observa una reducció preocupant en la inversió sanitària i altres indicadors relacionats. En valor real, la despesa sanitària pública s’ha reduït en un 11,21% i la inversió sanitària pública per càpita ho ha fet en un 10,54%».  I afegia: «Si prenem com a referència la variació de la despesa pública i modulant aquesta xifra amb referència a l’any 2009 amb la variació de l’IPC acumulada per a cada comunitat fins al 2018, es constata que, per al total d’Espanya, la despesa pública el 2018 havia perdut -3,85% enfront del gastat el 2009, la qual cosa suposa 65.550 milions d’€ menys de despesa pública en € constants».  En aquests anys es va deixar de gastar a la sanitat l’equivalent a gairebé el pressupost total d’un any.  I les retallades van ser aplicades per tots els governs, de tot signe polític: del PSOE, del PP, «nacionalistes». El govern de coalició del PSOE i IU d’Andalusia entre ells, quan el seu vicepresident, Diego Valderas, d’IU, explicava que «les retallades cal aplicar-les per imperatiu legal».

La pandèmia suposa un terrible cop per a un sistema ja molt debilitat. I la sanitat pública en surt en una situació molt greu.  En especial l’ Atenció Primària. Com assenyala l’informe d’AI, «Pel que fa a l’atenció primària, la inversió s’ha reduït en un 13,1% i el percentatge que es dedica a aquest nivell assistencial respecte del total de la despesa sanitària pública ha disminuït de mitjana en les Comunitats Autònomes del 14,39% en 2009 al 13,9% en 2018″.  El recomanable seria un 25%.

Utilitzant la pandèmia com a excusa, es tanquen serveis d’urgències d’A. Primària en moltes comunitats, se suprimeixen consultes de pediatria en centres de salut, i apareix un fenomen nou: la llista d’espera per cita en Atenció Primària, que supera en molts casos els 15 dies de demora i que en alguns centres de salut d’Andalusia arriba a ser de més d’un mes.

Al juny 2022, eren ja 742.518 les persones en llista d’espera quirúrgica, de les quals un 17,6 portava més de sis mesos, i més de 3.750.000 persones esperaven cita per a ser ateses per un especialista, dels quals un 49,35% portava més de sis mesos en espera. 

I s’accentua un fenomen: la fuga de professionals, metges sobretot, però també infermers, que, davant les males condicions de treball, els contractes precaris i els baixos salaris, marxen a una altra comunitat autònoma, a la sanitat privada, o a l’estranger.  Especialment en el cas de los metges de família. Un metge de família d’Andalusia resumia així la situació de la seva promoció de MIR: «dels 14 MIRs de la meva promoció, actualment 2 són inspectors de l’INSS, 3 són MIRes per segona vegada en altres especialitats, 1 treballa a urgències hospitalàries, 1 al 061, 1 és metgessa de família en una altra comunitat autònoma (amb millors condicions),  2 en un altre país comunitari i 4 metges de família a la comunitat autònoma en què ens formem.  (…) la majoria hem signat contractes mes a mes, entenent-nos de si seguíem contractats el dia 30 o el 31». I conclou: «metges n’hi ha, però se’ls ha convidat a anar-se’n amb les condicions ofertades».

Per què succeeix això?

Tot això obeeix a una necessitat del capital financer. L’estrenyiment del mercat mundial fa que una massa creixent de cànnabis busqui com valoritzar-se, buscant una nova via per a l’extracció de la plusvàlua, a través de l’obertura al capital financer de nous camps per als seus negocis. I aquí el capital s’ha fixat com a objectius els serveis públics de seguretat social, de la sanitat i l’ensenyament públics, que suposen un ampli camp per als negocis.

Recordem que el Pressupost consolidat de la Seguretat Social per al 2022 presenta una despesa no financera de 179.810 milions d’euros, i suposa un 11,8% del producte interior brut (PIB). La despesa de la sanitat pública va ascendir a 81.600 milions d’euros, segons dades del Ministeri de Sanitat, i representa el 6,6% del PIB nacional.  La despesa pública en educació per al conjunt de les administracions i universitats públiques va assolir el 2020 els 55.265,8 milions d’euros, que va suposar  el 4,93% del PIB. En total, es tracta de la respectable xifra de 317.000 milions d’euros, un 22,3% del PIB.

No és d’estranyar que el capital financer agafi per tenir accés a aquests fons per fer negoci a la seva costa. I que els governs al servei del capital financer se sotmetin a aquests plans. Però aquest emprenyament xoca amb la lluita de classes.

Es tracta de conquestes del moviment obrer

La sanitat pública va ser establerta per primera vegada per la revolució d’octubre de 1917 a Rússia, i el Servei Nacional de Salut va ser establert a la Gran Bretanya –en imitació reconeguda del servei de salut soviètic- per la mobilització obrera i el govern laborista establert per aquesta onada obrera després de la victòria contra el nazisme en la segona guerra mundial (vegeu el documental de Ken Loach L’esperit del 45).  A França, la seguretat social va ser imposada pel moviment revolucionari el 1945-48.

Es tracta de conquestes del moviment obrer que garanteixen, al seu torn, drets. La sanitat pública garanteix el dret a la salut. Perquè només hi ha un dret social quan hi ha un servei públic que el garanteix, i si aquest servei titlli el personal, els mitjans, els fons suficients.

És la sanitat de tots, que han conquerit successives generacions dels pobles de l’Estat espanyol. La lluita per la sanitat ha estat la llarga batalla comuna de les classes treballadores i els pobles d’Europa, de tot el món.

Són conquestes, a més, que unifiquen la classe treballadora a escala de cada Estat.

Precisament per això, els intents de privatització, empresos a Espanya per diversos governs a partir de la dècada de 1990, han fracassat davant la resposta de la població treballadora. Ni la proposta del PSOE de convertir els hospitals públics en fundacions, ni les privatitzacions de Madrid i València ho van aconseguir. Moltes de les privatitzacions s’han revertit per la pressió dels treballadors, de les seves organitzacions, i de la pròpia població. 

Per això, el capital i els seus governs han hagut de canviar de tàctica. Ara, es tracta de desmantellar progressivament els serveis públics, perquè la població (o el sector d’ella que pugui permetre-s’ho) opti per serveis privats.

A la sanitat, les retallades imposades des del 2011 han fet que el nombre d’espanyols amb una pòlissa d’assegurança de salut privada hagi augmentat un 6%, passant de 8,6 milions a 11,6 milions. Des de la pandèmia, el creixement s’ha accelerat, amb més d’un milió de nous pacients en tres anys.  Segons l’informe d’Amnistia abans esmentat, la despesa privada en Sanitat no es redueix en cap moment, i comença a créixer de manera accelerada a partir del 2014, creixent entre el 2009 i el 2018 un 16%. I després de la pandèmia, creix encara més. (24.615 milions d’euros el 2009, 26.089 el 2014, 28.621 el 2018 i 33.398 milions d’euros el 2022).

I ara?

Des de la pandèmia, la resistència al desmantellament de la sanitat s’organitza. A cada poble, a cada barri, hi ha mobilitzacions davant del seu centre de salut. Però la mobilització de Madrid i la de Sevilla suposen un pas endavant: unificar la mobilització contra els governs.

Però, per vèncer els governs que desmantellen la sanitat per privatitzar-la, cal un pas més. Cal unificar la mobilització de la població i la dels treballadors i treballadores de la sanitat, de totes les categories, i no només els metges. I a tot l’Estat.  El que exigeix treballar junts plataformes, marees i sindicats. Per a molts militants, és incomprensible que amb les mateixes reivindicacions les diferents plataformes, les marees, els sindicats de metges, els sindicats de classe, no decideixin coordinar una acció de conjunt per colpejar junts i endevinar la massiva resistència que existeix, però localitzada i regionalitzada. Cap organització pot actuar en funció de la idea que cal protegir el «govern progressista». Més que mai, «governi qui governi, la sanitat es defensa». 

I, per acabar, una reflexió: al temps de la penúria de pressupostos i de no reversió de les retallades del 2010, el govern triplica la  despesa militar, és evident que oposar-se a la guerra i al monstruós pressupost militar és inseparable del combat per les reivindicacions. I, en aquest cas, per la sanitat publica

 

 

[1] La de Cantàbria ha conclòs amb un acord amb els sindicats, que introdueix algunes millores retributives, increments de plantilla i millora de condicions de treball.

[2] El mateix deien a les seves poblacions respectives a França, a la Gran Bretanya…

Movilizaciones en la Sanidad

Carta Semanal 916 en catalán

Carta Semanal 916 para descargar en PDF

Desde hace meses, se suceden las movilizaciones en barrios y pueblos para protestar contra la desastrosa situación de la sanidad. Pero ahora han dado un salto cualitativo. El 13 de noviembre, cientos de miles de personas salieron a la calle en Madrid en defensa de la sanidad pública. El día 26, fueron más de 40.000 manifestantes en Sevilla, convocados por Marea Blanca y las plataformas por la sanidad de pueblos y comarcas, con el apoyo de numerosas organizaciones sociales y de los principales sindicatos.

Al mismo tiempo, en Madrid y Cantabria se desarrollas huelgas de médicos de atención primaria[1], y se anuncian huelgas en Cataluña, País Valenciá y Andalucía, convocadas por sindicatos de médicos.

Lo que pasa en la sanidad de Madrid sucede, con matices, en todas las comunidades, con gobiernos de derechas o de izquierdas. En Cataluña hacen falta tantos médicos en la Atención Primaria como en Madrid. En Andalucía se cierran consultorios y servicios por falta de médicos. En todas partes, listas de espera de meses o incluso años suponen negar el derecho a asistencia sanitaria. Sigue leyendo

Significado y consecuencias del acuerdo de Función Pública

Carta Semanal 908 en catalán

Carta Semanal 908 para descargar en PDF

El gobierno y los dirigentes de UGT y CCOO han llegado el lunes día 3 de octubre a un acuerdo, pendiente de desarrollar aún en algunos aspectos, sobre función pública. En cuanto a subidas salariales para 2022, 2023 y 2024, ambas partes dan el acuerdo por cerrado.

Inmediatamente después de anunciarse el acuerdo, la ministra de Hacienda y Función Pública, María Jesús Montero, hacía pública su «intención» de que ese acuerdo salarial sirva además como «guía» y «ejemplo» de «cómo se puede seguir avanzando», un «referente para conseguir ese acuerdo que necesitamos todos como es el pacto de rentas». Pacto de rentas en el sector privado que, además, puede prefigurar las subidas del SMI e, incluso, las de las pensiones. Sigue leyendo

Significat i conseqüències de l’acord de funció pública

Carta Setmanal 908 per descarregar en PDF

El govern i els dirigents d’UGT i CCOO han arribat el dilluns 3 d’octubre a un acord, pendent de desenvolupar encara en alguns aspectes, sobre funció pública. Quant a pujades salarials per al 2022, el 2023 i el 2024, les dues parts donen l’acord per tancat.

Immediatament després d’anunciar-se l’acord, la ministra d’Hisenda i Funció Pública, María Jesús Montero, feia pública la seva «intenció» que aquest acord salarial serveixi a més com a «guia» i «exemple» de «com es pot seguir avançant», un «referent per aconseguir aquest acord que necessitem tots com és el pacte de rendes”. Pacte de rendes al sector privat que, a més, pot prefigurar les pujades del SMI i, fins i tot, les de les pensions.

La web del govern (https://www.lamoncloa.gob.es/) explica que “el Govern ha assenyalat des de fa mesos que la situació econòmica generada després de la invasió d’Ucraïna comporta la necessitat d’arribar a acords que persegueixin, des de la justícia social, pal·liar els efectes ocasionats per la inflació. El pacte assolit avui al sector públic s’emmarca en aquest context i pot contribuir a assolir un pacte de rendes en el diàleg social”.

Nova pèrdua de poder adquisitiu

Per valorar la pujada salarial pactada, cal partir de la pèrdua de poder adquisitiu que pateixen els empleats i empleades públiques. Només els dos últims anys ha estat d’un 12,1%: el 2021, el govern els va pujar, sense cap negociació, un 0,9% i l’IPC va pujar un 6,5%: van perdre un 5,6%. Al gener del 2022, de nou sense negociació, els han pujat un 2% i l’IPC està ara en un 9% -tot i que ha estat en un 10%-, i es preveu un IPC final del 8,5% (segons el Banc d’Espanya, encara que altres fonts pugen a un 8,8%). Per tant, el 2022 perdrien un 6,5% més.

La web del govern explica quel’increment salarial fix durant el període 2022-2024 és d’un percentatge fix del 8%, que es pot incrementar fins a un màxim d’un 9,5% en el període esmentat, en funció de diverses variables previstes a les clàusules de revisió. En termes reals, la revaloració salarial podria assolir un 9,8%”

Enfront de la pèrdua acumulada en dos anys d’un 12,1%, la pujada salarial fixada a l’acord seria d’un 3,5% el 2022 (sumant al 2% que ja els han pujat un 1’5% addicional), del 2’5% el 2023, amb una clàusula de revisió salarial del 0’5% si l’increment retributiu del 2022 i el 2023 hagués quedat per sota de l’IPC harmonitzat d’aquests dos anys (això és gairebé segur), més un 0 ‘5% addicional en el cas d’assolir un determinat increment del PIB nominal (això és força possible). El 2024 seria del 2%, afegint un 0,5% més si l’increment retributiu dels tres anys fos inferior a l’IPC acumulat.

Davant d’una pèrdua acumulada del 12,1% (segons la previsió d’IPC per al desembre), s’acorda una pujada probable d’entre un 9,2 i un 9,8% en tres anys. La inflació prevista per al 2023 oscil·la entre el 3,8 i el 4,1% i, si en prenem un 2% per al 2024 (una previsió més que optimista), el balanç salarial de l’acord suposaria -aplicant les previsions més favorables- una pèrdua final d’un 8,1% entre el 2021 i el 2024 (12,1 + 3,8 +2 – 9,8)[1].

Un 8% de pèrdua de poder adquisitiu que se suma a les pèrdues ja patides en els darrers anys pels empleats i empleades públics. Recordem que només les retallades imposades per Zapatero el maig del 2010 a les pagues extraordinàries, i que encara persisteixen, van suposar una rebaixa salarial d’un 5% de mitjana (fins a un 7% en els funcionaris del grup A1, els de més nivell salarial) . I que l’acord fet públic manté intactes les retallades del govern Zapatero.

Tampoc no s’ha implantat la jornada de 35 hores per a tot el personal del sector públic. El govern s’ha negat a incloure-la a la norma bàsica (l’EBEP), on continuarà figurant la jornada màxima de 37,5 hores setmanals. L’única cosa que ha admès és retirar de la norma les restriccions que impedien negociar la reducció de jornada en algunes administracions públiques.

A més, cal assenyalar una qüestió: la pujada salarial del 2024 dependrà del que s’aprovi als pressupostos de l’Estat per a aquest any. Tenint en compte que la legislatura actual acaba a començaments de desembre del 2023, és més que previsible que els PGE del 2024 siguin pressupostos prorrogats o, fins i tot, que depenguin d’un altre govern, que pot complir l’acord o no.

Els dirigents d’UGT i CCOO defensors de l’acord al·leguen que les pujades salarials incloses superen els augments pactats als convenis col·lectius que s’estan signant. Com si aquestes pujades no depenguessin, en bona mesura, de les mateixes organitzacions que han decidit deixar que es negociï i es mobilitzi de manera separada, empresa a empresa o sector a sector, sovint a cada província, en lloc d’organitzar la mobilització unida que pugui obligar les patronals a cedir. En tot cas, calia concloure, si se’ls donés la raó, que és acceptable –i fins i tot un bon acord– per a la població treballadora perdre un 8% del poder de compra en tres anys.

El contingut real del “pacte de rendes” que defensa el govern de Pedro Sánchez i Susana Díaz queda al descobert en les paraules de la ministra. Sota aquesta expressió s’amaga la pura i simple moderació salarial, mentre el govern es pot continuar negant a intervenir els beneficis empresarials (que són, segons un estudi de CCOO, els principals responsables de la inflació) i els preus dels béns de primera necessitat.

A qui serveix aquest acord?

La firma de les direccions d’UGT i CCOO deixa com a oposició a l’acord el sindicat groc CSIF, els sindicats policials d’ultradreta, els corporatius i els sindicats nacionalistes. És a dir, objectivament debilita les organitzacions que reflecteixen la unitat de la classe treballadora de tot l’Estat, que han acceptat la pèrdua de poder adquisitiu de tres milions d’assalariats.

Evidentment, l’acord enforteix les tesis de la patronal sobre les clàusules de revisió. La referència ja no seria l’IPC, com fins ara reclamaven -almenys públicament- els dirigents d’UGT i CCOO, sinó que només podria ser un 0,5% o un 1%, fos quina fos la diferència entre les pujades pactades en conveni i l’IPC real.

I, sobretot -vet aquí les paraules de la ministra Montero- el beneficiat és el govern, que s’estalvia les molestes reivindicacions -i mobilitzacions- d’actualització de salaris, pensions i prestacions de desocupació a l’IPC real. I que es pot permetre escatimar als gairebé tres milions d’empleats i empleades públics l’actualització dels seus salaris, mentre dedica en aquests pressupostos de l’Estat 2.500 milions d’augment a la despesa militar.

Comparem la pujada d’un màxim del 3,5% per als funcionaris el 2023 amb el 8,5% que es proposa pels pensionistes. Quina és la diferència? La diferència és la mobilització dels i les pensionistes, la lluita de classes. Mobilització que inclou la convocatòria de la manifestació per al 15 doctubre, que el govern vol desactivar amb l’anunci de la pujada del 8,5%. Precisament, la signatura de l’acord de funció pública suposa la renúncia dels sindicats a mobilitzar els funcionaris en defensa del poder adquisitiu dels seus salaris.

L’acord significa, ni més ni menys, que els dirigents d’UGT i de CCOO sacrifiquen les necessitats i les reivindicacions dels empleats públics per no incomodar el govern “progressista”. Oblidant un principi fonamental pel qual s’hauria de guiar tota organització obrera: que, governi qui governi, les reivindicacions es defensen.

En contra del principi elemental, els dirigents d’UGT i CCOO han acordat amb el govern organitzar un trasllat fenomenal de les rendes del treball al capital. Al capdavall, això significa acceptar la inflació, significa capitular davant de la guerra social que porta el capital i que el govern vehiculitza. No és per casualitat que no es protesti contra la despesa militar (el públic i la que està fora de pressupost), la lluita contra la guerra és inseparable de la lluita contra la inflació. Acceptar que la inflació –l’impost dels pobres– recaigui sobre la classe obrera és acceptar la política de guerra.

A més, cal assenyalar el procediment adoptat per prendre una decisió que afecta més de tres milions de persones assalariades, en un mitjà en què hi ha centenars de milers d’afiliats a UGT i CCOO. La signatura de l’acord s’ha decidit de manera precipitada en òrgans de direcció que ni tan sols han tingut a les mans el text precís de l’acord. És fonamental exigir la participació dels treballadors i les treballadores, de l’afiliació dels sindicats en la presa de decisions d’aquesta envergadura. Encara hi ha temps d’organitzar veritables assemblees als centres de treball de la funció pública.

I a més obre el camí a la dreta, que ara podrà recolzar la seva campanya als sindicats grocs.

 

[1]12,1 de pèrdua el 2022 amb la pujada del 2%, més 3,8 de pujada de l’IPC el 2023, més 2% de pujada de l’IPC el 2024 menys la pujada del 9,8% de l’acord

El gobierno apuesta por la industria militar en España

Carta Setmanal 907 per descarregar en PDF

El govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz té previst fer arribar una pluja de milions a les indústries espanyoles d’armament. Les grans beneficiàries són Airbus, Navantia, GDELS-Santa Bàrbara i Indra. És el resultat del compromís, que va assumir en l’última cimera de l’OTAN, de pujar la inversió en el pressupost militar al 2% del PIB fins al 2029 (cosa que el col·locaria, amb al voltant de 25.000 milions, com la segona partida dels PGE, després del deute públic). Un compromís que ja s’ha començat a plasmar en partides pressupostàries concretes. La primera, a començaments de juliol, quan el consell de ministres va decidir aprovar un crèdit extraordinari de 1.000 milions d’euros amb càrrec als fons de contingència. Al que se suma la previsió d’aportar, aquesta setmana, diferents partides per a la despesa militar, per un total de 218 milions. Per als pressupostos del 2023 es preveu pujar la despesa militar a l’1,2% del PIB, un augment de 2.500 milions. De fet, en el Pla d’Estabilitat enviat a Brussel·les, el govern es va comprometre a elevar el 2023 el que anomena «inversió en Defensa» en 2.500 milions.

Les pujades es preveu que es produeixin alimentant els «programes especials d’armament», destinats, en teoria, a la «modernització de les forces armades», i que no queden inclosos en el sostre de despesa.

Mentre el mateix Govern “racaneja” amb els sindicats la pujada dels empleats públics, es nega a revertir la retallada del 5% dels seus salaris que pateixen, des que el 2010 Zapatero va imposar retallades salarials, i ofereix «pujades» que suposaran una nova pèrdua de poder adquisitiu, entre el 2021 i el 2024, d’un 6% més.

Com assenyala La Vanguardia el passat 25 de setembre, «el sector de la indústria de defensa, seguretat, aeronàutica i espacial espanyola no havia tingut mai davant seu el repte de créixer i modernitzar-se amb una aportació de fons estatals tan potent».

Aquest dispendi en despesa militar, es fa al nostre país quan el deute de l’Estat ha passat de 385.203 milions d’euros el 2008 a 1,5 bilions, al juliol del 2022. És a dir que el deute s’ha multiplicat per 4, però la inversió no ha anat a despeses socials, com Sanitat, Educació o Dependència públiques, com bé ha quedat ben palès a la pandèmia.

Per fer front a aquestes «oportunitats» que brinda la guerra, el Govern vol estimular la concentració de les empreses del sector de l’armament –ara hi ha 373 empreses-, imitant el que van fer els EUA, el 1993, sota la presidència de Bill Clinton, per fer front a la nova situació oberta després de la caiguda del mur de Berlín.

Les empreses espanyoles d’armament, van facturar el 2021 11.600 milions: El 2019 van arribar a 14.000 milions, suposaven l’1,7% del PIB i ocupaven 211.921 treballadors.

El fet que la indústria militar ocupi tants treballadors és utilitzat com a argument per defensar aquesta indústria en nom precisament dels llocs de treball. Siguem seriosos, a Espanya, com a tot el món, la falta d’infraestructures, a tots els nivells -com hem vist durant la pandèmia- i l’atenció a les altres necessitats de la població exigiria produir altres maquinàries o productes. El problema és polític: qui governa i per a qui? Quan es governa a esquena de les necessitats socials el resultat és aquest, D’aquí es conclou la necessitat de reorganitzar de dalt a baix l’economia i, per tant, d’acabar amb el poder de les finances i del capital.

Airbus empra 13.000 persones, i entre els seus principals programes hi ha l’avió de combat Eurofighter, l’avió militar de transport A400M i l’helicòpter de combat NH-90. Navantia empra 11.000 operaris, i els seus principals programes són les fragates F110 i el submarí S80. GDEL- Santa Bàrbara té com a principal projecte el blindat 8×8 Drac. Indra, la tecnològica prioritària per al govern, participa en el programa europeu NGWS/FCAS de sistemes de combat aeri. Els «programes especials d’armament», que rebrien aquests 1.000 milions suplementaris a què ens referim abans són, precisament, el blindat 8×8, l’helicòpter NH-90, el submarí S-80, les fragates F110 i el programa NGWS/FCAS.

Un enorme negoci, del qual s’aprofiten, sobretot, els EUA.

És evident que les creixents inversions en despesa militar suposen un fabulós negoci. Com assenyalava Pieter Wezeman, investigador de l’Institut Internacional de Recerca per la Pau (SIPRI), d’Estocolm: «tots els fabricants, de qualsevol país del món, augmentaran els seus ingressos després de la guerra d’Ucraïna». Segons el SIPRI, la venda d’armes superarà el 2022, per primera vegada, els dos bilions de dòlars. Certament, el major negoci el faran els EUA, que ja ocupen una quota de mercat del 54% del total de vendes del món. El Dow Jones US Aerospace & Defense Index, que engloba les indústries d’armament, no ha deixat de créixer en els últims 20 anys, incloent-hi els de la pandèmia. Cinc de les empreses USA d’armament tenen una capitalització superior als 60.000 milions de dòlars. I, tot i que la indústria europea té capacitat productiva, ha cedit als EUA, el lideratge tecnològic i, per tant, el control de moltes de les seves vendes. Així, els EUA, han pogut prohibir a França determinades vendes des seu caça Rafale, perquè incorpora míssils de patent americana. A més, en un mercat de duríssima competència, els «aliats» no escatimen la possibilitat de xafar-se mútuament el negoci. Vegeu el cas recent de la cancel·lació del contracte pel qual Austràlia havia d’adquirir a França dotze submarins convencionals, per un valor d’uns 56.000 milions d’euros, per a la seva Marina. En el seu lloc, els ha comprat als Estats Units, en una operació en la qual també està implicada Gran Bretanya. En conèixer-se la notícia, el ministre francès d’Exteriors, Jean-Yves Le Drian, va acusar els Estats Units i Austràlia de «mentir» i treballar d’esquena a un aliat com França. Le Drian va assegurar que «hi ha una ruptura greu de confiança» amb els seus «antics aliats» estatunidencs i australians. Declaracions que no han impedit que França hagi seguit cegament els dictats de Biden a la cimera de l’OTAN respecte de la guerra d’Ucraïna, de les relacions amb la Xina i de l’augment de la despesa militar. De fet, les importacions europees d’armes en el període 2017-2021 han estat un 19% més altes que les del període 2012-2016. El SIPRI assenyala que 25 governs europeus han decidit ja augmentar la despesa militar. Però com assenyala Wezeman, el negoci no es limita a les zones de conflicte. Per exemple, Corea del Sud ha incrementat el seu negoci venent armes a Polònia. 

Prioritat per a la guerra?

En la seva editorial del 26 de setembre, La Vanguardia justifica, cínicament, la política del govern de Sánchez i Yolanda Díaz, dient que «l’escenari geoestratègic mundial és extremadament preocupant. Cal tornar a posar en valor els principis pacifistes. Però, mentre això no arribi, la indústria de l’armament viu una edat d’or a tot el món, i també a Espanya». I afegeix que la indústria d’armament és «una important punta de llança per a la investigació tecnològica i la formació de personal altament qualificat». I justifica, especialment, la posició d’Unides Podem: «impulsar la industria militar i de defensa no equival estrictament a ser militarista sinó a preparar-se, com a Estat, per protegir davant les noves amenaces els ciutadans espanyols (…) això explica que, com a conseqüència de la guerra de Putin a Ucraïna, sigui un govern d’esquerres, en el qual hi ha una formació clarament antimilitarista, com és Unides Podem, qui està a punt d’aprovar el major pressupost militar de la història de la democràcia espanyola».

La Vanguardia conclou, en la mateixa línia de cinisme, que «seria millor, certament, poder destinar aquests diners a altres necessitats, però, almenys per un llarg temps, no sembla haver-hi malauradament una altra alternativa».

Per a l’ òrgan de la burgesia catalana, la qüestió és clara: la prioritat, per sobre de la sanitat, l’ educació, els serveis públics, ha de ser la compra d’ armaments i el desenvolupament de la indústria militar. Per a la classe treballadora, l’alternativa és una altra. Cada cèntim que va a la guerra es roba als serveis que necessita per sobreviure. Mentre un milió i mig de joves russos i ucraïnesos s’encamina a passar un hivern gelats a les trinxeres, mentre tota la classe treballadora s’enfronta a un hivern de fred per la falta de gas (pels preus de tota l’energia), i les sancions a Rússia, veiem com d’altres es freguen les mans amb les possibilitats de negoci. Ni un euro dels nostres impostos per enriquir els comerciants d’armes! Diners per a la sanitat, l’ensenyament, els serveis públics! Alt el foc immediat a Ucraïna!

El gobierno apuesta por la industria militar en España

Carta Semanal 907 en catalán

Carta Semanal 907 para descargar en PDF

El gobierno de Pedro Sánchez y Yolanda Díaz tiene previsto hacer llegar una lluvia de millones a las industrias españolas de armamento. Las grandes beneficiarias van a ser Airbus, Navantia, GDELS-Santa Bárbara e Indra. Es el resultado del compromiso, que asumió en la última cumbre de la OTAN, de subir la inversión en el presupuesto militar al 2% del PIB paulatinamente hasta 2029 (lo que lo colocaría, con alrededor de 25.000 millones, como la segunda partida de los PGE, tras la deuda pública). Un compromiso que ya se ha empezado a plasmar en partidas presupuestarias concretas. La primera, a comienzos de julio, cuando el consejo de ministros decidió aprobar un crédito extraordinario de 1.000 millones de euros con cargo a los fondos de contingencia. A lo que se suma la previsión de aportar, esta semana, diferentes partidas para el gasto militar, por un total de 218 millones. Para los presupuestos de 2023 se prevé subir el gasto militar al 1,2% del PIB, un aumento de 2.500 millones. De hecho, en el Plan de Estabilidad enviado a Bruselas, el gobierno se comprometió a elevar en 2023 lo a elevar en 2023 lo que llama “inversión en Defensa” en 2.500 millones. Sigue leyendo

Proliferació dels incendis: Quines són les causes?

Carta Setmanal 899 per descarregar en PDF

Aquest estiu, de nou, milers d’hectàrees s’estan cremant. En aquest moment són 228.000 hectàrees, la major xifra en 20 anys (ja se supera el total d’hectàrees cremades en 2012, fins ara el pitjor any).

Les polítiques de medi ambient i el control d’incendis estan, a l’Espanya de les autonomies, transferides, en la seva majoria, als governs autonòmics (el govern central ha renunciat a fer qualsevol acció de coordinació global). I aquests es mostren impotents per a fer front a aquesta situació, per la qual cosa es llancen a una “guerra” entre els polítics que viuen de les institucions, i que tracten de fer-nos creure que ells no tenen cap responsabilitat en aquests incendis. En aquest sentit, podem sentir que és culpa de l’escalfament global, dels ecologistes, de l’altre govern….

Escalfament global i més

No es pot negar l’escalfament global (encara que sí que hi ha els qui discuteixen de manera raonable quines són les seves causes), però el fet és que milions d’hectàrees de boscos estan abandonades. Sense cap mena de neteja ni manteniment, convertint-les en fàcil pastura de les flames. Com assenyala un comunicat d’UGT, “el canvi climàtic provoca fenòmens extrems com les onades de calor que venim sofrint, però les onades de calor no prenen les muntanyes, encara que si que influeixen, d’una manera molt clara, en què cremin. Les nostres muntanyes estan sotmeses a un estrès hídric molt gran, que els fa més inflamables, la qual cosa, sumat a l’abandó del món rural, a l’abandó del camp fa que estiguin plens de combustible vegetal, llest per a cremar”.

Fer culpable a l’escalfament global té un avantatge per als qui el fan. Permet diluir la responsabilitat i, a més, permet fer campanya en favor dels “necessaris sacrificis” que la població ha d’assumir. Sacrificis com el tancament de les mines, la reconversió de les indústries a la “economia verda”, amb pèrdua de milers de llocs de treball, o fins i tot les propostes ultra reaccionàries de “decreixement” -per més que les presentin com el súmmum del progressisme-, segons les quals la població treballadora ha d’acceptar la idea de viure pitjor “per a salvar el planeta”. I, a més, permet evitar posar l’accent sobre la responsabilitat dels governs autonòmics, que a l’Espanya de les 17 autonomies de taifes tenen les competències de medi ambient.

El que cap govern autonòmic pot negar és la mala situació dels serveis de prevenció i extinció d’incendis. Els mitjans de comunicació han posat de manifest la falta de bombers forestals (fins i tot hi ha parcs naturals en què la majoria dels bombers són voluntaris), la precarietat extrema de les seves plantilles, les males condicions de treball, el menyspreu dels governs autonòmics cap a aquest col·lectiu de treballadors. Els contracten uns mesos a l’estiu (sovint com a fixos discontinus el que engreixa les falses xifres de contractes indefinits, que s’atribueixen a l’última reforma laboral), cobren una mica més de 1.000 euros any mes per un treball duríssim amb jornades extenuants, i, com ha succeït en Castella i Lleó, reben com a menjar quan estan apagant incendis uns entrepans irrisoris. Han hagut de ser els veïns i algunes ONGs els qui es preocupin de proporcionar-los un menjar decent. En el comunicat que abans citem, UGT exigeix, justament, “reforçar els operatius d’extinció, dotant a aquests professionals, d’un marc regulador que els dignifiqui. És fonamental que aquests professionals tinguin contractes estables i condicions de treball dignes i segures. Els treballs d’extinció d’incendis generen nombrosos riscos per a la seguretat i salut dels equips d’extinció, precisament avui es compleixen 17 anys de l’incendi de Guadalajara en el qual van morir 9 bombers forestals i 2 agents mediambientals”.

Tot això sense oblidar el que reclama el col·lectiu de bombers forestals, a part del tema de millores laborals, és que com a societat fem el treball previ que no depèn d’ells i on l’última tasca a realitzar sigui apagar el foc.

La destrucció programada del medi rural i de la producció agrícola

Cal tenir en compte que, en bona part, les muntanyes han deixat de subministrar matèries primeres estratègiques i per tant en una economia capitalista són espais marginals. Bona part dels boscos actuals són el resultat de la seva sobreexplotació fins a mitjan s. XX. En l’Estat espanyol, fins als anys 50-60, el combustible per a cuinar (en les cuines econòmiques), en la indústria de la ceràmica, les fleques etc., era la biomassa de la muntanya. Ara s’han convertit en espais “econòmicament inútils”, i, per tant, abandonats.

Alguns -molt pocs- han explicat una altra de les causes de l’extensió incontrolada dels incendis: estan abandonades milions d’hectàrees de terres que abans van ser conreades, i que quan ho estaven imposaven una solució de continuïtat entre les zones de bosc i matoll, limitant l’extensió dels incendis. Segons el Fons Espanyol de Garantia Agrària (FEGA), la superfície sense aprofitament s’eleva a prop de 2,23 milions d’hectàrees, la qual cosa representa un 7,4% de la superfície total. Inclou terres de cultiu, plantacions de fruiteres i zones de pastura.

D’aquesta superfície total sense aprofitament, prop del 48% del total, amb gairebé 1,1 milions d’hectàrees, corresponen a superfície de terres de cultiu, un altre 43,2% i 963.001 ha són superfície de cultius permanents, i el 9,1% restant i 202.651 ha pastures permanents.

Dins de la superfície sense aprofitament en els cultius permanents, més de la meitat són fruiteres; un altre 26,5% són d’olivar; un 13,2% són de vinya, i el 5,8% restant són de cítrics.

Al mateix temps, el medi rural perd contínuament població. Espanya està al capdavant en despoblació del medi rural a Europa. De ser un dels països amb major percentatge de població rural a la seva entrada a la UE, actualment només Bèlgica i Holanda mantenen un percentatge menor.

El medi rural espanyol va camí de la marginalitat i la despoblació. Així, només el 19,68% de la població espanyola l’any 2018 viu en el medi rural. La despoblació es va iniciar en els anys 60, amb la industrialització i emigració a les ciutats, però no ha parat des de l’entrada en la UE. Ens van dir que anava a suposar un mannà per a l’agricultura espanyola, però a finals dels vuitanta Espanya comptava amb prop d’un 10% de població activa agrària, i avui menys d’un 6%. En 1980 vivien en el medi rural 2.317.500 persones. En 2002 només vivien en el camp 1.114.700. I les taxes d’atur entre aquesta població van passar en aquests anys del 4,9 al 15,1%.

Les muntanyes han deixat de subministrar matèries primeres estratègiques i per tant en una economia capitalista són espais marginals. Bona part dels boscos actuals són el resultat de la seva sobreexplotació fins a mitjan s. XX. En l’estat espanyol fins als anys 50-60, el combustible per a cuinar (en les cuines econòmiques), en la indústria de la ceràmica, les fleques etc., era la biomassa de la muntanya. Avui, al no ser econòmicament rendibles, se’ls condemna a l’abandó.  ESTÁ REPETIDO

Aquesta desertització productiva i poblacional del camp espanyol, que el converteix en pastura dels incendis, té un responsable que tots els polítics es cuiden molt de citar: la Unió Europea i la seva Política Agrària Comuna (PAC). La PAC ha incentivat l’abandó de terres de cultiu, ha imposat contingents de producció que fan que Espanya sigui deficitària en productes com la llet i els cereals (Espanya haurà d’importar aquest any més de la meitat dels quals consumeix). En benefici de les multinacionals americanes dels aliments (que, segons algunes notícies, han comprat recentment milions d’hectàrees de cultiu a Ucraïna). La PAC és responsable de bona part de la despoblació i abandó del medi rural. I, per tant, de l’extensió dels incendis. La Unió Europea no té una política forestal comuna. Es tracta d’una qüestió que ni tan sols s’esmenta en els seus tractats.

Les empreses de distribució, que controlen els preus dels productes agrícola i imposen als agricultors i ramaders preus que no compensen les despeses i els esforços de produir (mentre especulen amb els preus de venda al consumidor, provocant la pujada de l’IPC dels aliments), són també responsables de l’abandó de la producció agrària. No n’hi ha prou amb fer votar lleis que suposadament impedeixin la venda a pèrdues. L’única sortida és la nacionalització de les empreses distribuïdores, crear empreses estatals de distribució d’aliments que aconsegueixin preus justos per als productors i els consumidors.

L’abandó dels cultius ha portat a un enorme augment de les zones de matoll i de boscos. Segons dades del Banc Mundial, Espanya ha guanyat un 33,6% per cent de superfície forestal des de 1990. Concretament ha passat d’un 27,65% de territori natural cobert per bosc en 1990 a un 36,9% en 2016. Europa té més massa forestal de la que tenia fa segles. Per exemple, a França ha passat, des de 1980 a l’actualitat, d’un 25,9% del total del territori a un 31%.

D’aquesta manera, el que passa a Espanya es repeteix a la Unió Europea. Segons les dades de Copernicus (programa de la UE per al control de medi ambient), la superfície abrasada es multiplica per tres respecte a la mitjana dels últims 15 anys per aquestes dates.

Mantenir i recuperar la producció agrària i industrial

Enfront de la dictadura de les multinacionals agràries, imposada per mitjà de la PAC, i a les amenaces de destrucció de la indústria, escudant-se en la “economia verda”, defensar l’ocupació i el futur de la classe treballadora exigeix mantenir i recuperar la producció agrícola i industrial. És responsabilitat dels militants i treballadors que combatem per la independència de les nostres organitzacions dels plans del gran capital, lluitar perquè aquestes encapçalin la lluita unida en defensa dels llocs de treball, contra els tancaments d’empreses industrials, en defensa de preus justos per als productes del camp.

Nacionalizar las eléctricas PARA SALVAR A LA POBLACIÓN

Carta Semanal 848 en catalán

Carta Semanal 848 para descargar en PDF

El precio de la factura eléctrica ha alcanzado unas cifras escandalosas en las últimas fechas avivando el debate sobre el funcionamiento de este oligopolio. Efectivamente el precio del Mg/hora el viernes 13 de agosto fue de 117.29 euros. Hace exactamente un año era de 36 euros. No hay razones objetivas que expliquen esta subida. No solo supone una agresión a la población más necesitada, sino que además supone un obstáculo para la industria de este país.

Al mismo tiempo que el kilovatio se pone a precio de oro, muchos barrios obreros han sufrido continuos apagones este invierno por la falta de mantenimiento de las redes. Es el caso de muchas barriadas de Sevilla, de la Cañada Real en Madrid… A las multinacionales eléctricas no les interesa invertir en zonas de bajo consumo y donde mucha gente, que no puede pagar las facturas, se ve obligada a conectarse ilegalmente.

Hay que señalar que España fue uno de los países que más prisa se dio en privatizar las empresas públicas energéticas como parte de lo que se denomina la liberalización de la economía. El Consejo Europeo de 23 y 24 de marzo del 2000 de Lisboa (1) utilizando el lenguaje grandilocuente que precede a las grandes fechorías, prometía una serie de bondades que iban a hacer a la economía de la UE la primera economía del mundo, ¡casi nada!, y además alcanzaríamos la sociedad del conocimiento, la del pleno empleo, etc.

¿Quién se podría oponer? Ahora, obviamente, se nos decía que habría que hacer algunos cambios para lograr estos objetivos. Lo que pomposamente llamaban liberalización de la econo- mía, sobre todo del sector energético, era lo fundamental. También hablaban de retrasar jubilaciones, y de otras medidas como el apoyo al sector financiero.

En España, la empresa estatal Endesa llegó a tener más de un 40% del mercado, fue privatizada por los gobiernos de Felipe González y de Aznar. Mientras otros países se hacían los remolones en cuanto a la privatización (de hecho, una empresa estatal italiana, Enel, es propietaria del 70% de Endesa), nuestros gobiernos aceleraban como si se hubiesen creído que iba a haber pleno empleo y la mayor economía del mundo. Como suele pasar en estos casos el complemento de las privatizaciones fue la colocación de diversos dirigentes del PSOE y PP en puestos bien remunerados de los consejos de administración de las empresas eléctricas. Entre ellos Felipe González y Aznar y hasta 24 altos cargos del PSOE y PP y algunos nacionalistas.

El Estado mantiene un porcentaje en la red eléctrica (REE, un 20%), que le permite nombrar al presidente. Anteriormente Jordi Sevilla, exministro, y ahora Beatriz Corredor.

Con la privatización hicieron un negocio ruinoso, para la ciudadanía, claro. No solo se convirtió en un desastre en cuanto al servicio, sino que se encareció cada vez más el recibo de la luz y los beneficios multimillonarios pasaron a las multinacionales. La UE decía que quería acabar con el monopolio de los Estados y ha pasado al oligopolio de seis empresas para toda la UE. Y como todo lo que hacen está marcado por el caos, se da el caso de que empresas públicas de otros países en las que el Estado es mayoritario o propietario único participan en el pastel de la privatización de otros estados.

Generación, transporte, distribución y comercialización.

El mercado español se compone de cuatro fases distintas. Todo esto es un caos agravado por la privatización.

Están las empresas generadoras de energía. Bien de energías fósiles y nuclear, o las renovables. Entre las primeras, las de gas, carbón y nuclear. En las segundas las hidroeléctricas, eólicas o fotovoltaicas.

Entre las empresas que producen energía eléctrica en España hay 3 que copan el 80% del mercado. Endesa, Iberdrola y Naturgy. Otras dos, EDP y Repsol, el 10% y luego hay hasta 600 que producen energía en pequeñas proporciones. Empresas locales, cooperativas etc.

El transporte lo ejerce en solitario la empresa Red Eléctrica. Es la encargada de recibir la energía de los distintos productores, la mete en el “depósito” estatal y de ahí lo envía a los distintos distribuidores regionales. La distribución nuevamente está en manos muy mayoritaria- mente de 5 empresas. Iberdrola, Endesa, Unión Fenosa, EDP y Viesgo

Una vez estas empresas llevan, cada una en una zona, la electricidad a cada punto (vivienda o empresa) entran las comercializadoras. Otra vez un galimatías de empresas, con las grandes llevándose la parte mayor del negocio y el resto que se busca un hueco a base de engañar a la gente. Para ello contratan a gente que vaya con- venciendo a los usuarios de que se cambien de comercializadora y le prometen rebajas que suelen convertirse en aumentos de precios.

El precio ¿cómo se fija?

Lo hacen de tal manera que es difícil entenderlo. Fundamentalmente es un proceso dividido en tres partes. Los impuestos, que son casi un 30% entre IVA, impuesto eléctrico, y municipal, la subasta de lo que realmente es el precio de la electricidad y que es un proceso totalmente especulativo donde las grandes empresas pueden hacer sus amaños. Como ejemplo la investigación abierta por el gobierno a Iberdrola por el vaciado de pantanos efectuados con el fin de influir en los altos precios. Y luego una parte importante se fija por otras partidas, los costes regulados, que no tienen nada que ver con el coste de la generación de la energía. Y que son cosas tan variables como compensaciones a las renovables, compensaciones a las empresas que garantizan el consumo, partidas para que no tengan pérdidas, y un montón de mamoneos. Otra vergüenza, buena parte de ella en nombre del cambio climático.

El precio final lo fija la última electricidad que entra en la red. Casualmente suele ser la más cara. Si es así pagamos las verduras, la pasta y él solomillo todo a precio de solomillo. Es fácil para las empresas multinacionales que tiene distintas centrales de combustibles fósiles y renovables, meter a última hora la que les interesa. Negocio completo. Hay que tener en cuenta que buena parte de la energía que se genera en España se hace a partir de las centrales que utilizan gas. Y en España no hay gas, así que hay que importarlo y ahí entra en juego otro factor que es el de la especulación con las materias primas.

El sistema, impuesto por la UE, ha llegado a tal nivel que países como Alemania han pedido a la UE reforme los mercados eléctricos porque se ha llegado a la barbaridad de que se generen escenarios perversos como que la rentabilidad de algunas plantas dependa únicamente de los momentos de escasez. Cuanto peor para todos, mejor para algunos.

Mintieron una vez más

Cuando señalaban que si se privatiza el sector energético tendríamos una energía más barata y mejor servicio nos engañaban conscientemente. Lo único que han conseguido es con la excusa de acabar con el monopolio estatal, crear un oligopolio europeo donde 6 empresas se llevan la mayoría del pastel y si siguen así las cosas aumentarán su presencia cada año.

En el caso español tres grandes eléctricas, Endesa, Iberdrola y Naturgy, han ganado, según el diario digital Público de 25 de julio de 2021, 25.977 millones de euros en un lustro con los ajustes contables y se disparan a 29.888 sin ellos, cifras a las que deberían añadirse las magras provisiones para afrontar las inversiones en renovables.

Sigue leyendo