Archivo de la etiqueta: soberanía

Annual, 1921

Carta Semanal 845 en catalán

Carta Semanal 845 para descargar en PDF

Se cumplen 100 años del llamado “desastre de Annual”, la batalla en la que los combatientes del pueblo marroquí del Rif, al mando de Abd el-Krim, derrotaron y prácticamente aniquilaron a un contingente español muy superior en número. En su Historia de la Incompetencia Militar, Geoffrey Regan explica cómo las tropas españolas sufrieron una aplastante derrota frente a unas fuerzas militares rifeñas 7 veces inferiores a las suyas.

En la gestación del desastre militar influyeron muchos factores, pero el más determinante fue, sin duda, la incompetencia de los mandos militares y la corrupción generalizada de los mismos. El diputado socialista Indalecio Prieto, enviado a Marruecos por el diario El Liberal, de Bilbao, escribía que la Comandancia militar de Melilla era “una charca pestilente formada por toda clase de inmoralidades y vicios”. Y citaba las palabras de un comerciante local intentando vender un tejido lujoso: “aquí sólo lo usan las esposas de militares del cuerpo de Intendencia”. Sigue leyendo

Annual, 1921

Carta Setmanal 845 per descarregar en PDF

Es compleixen 100 anys de l’anomenat “desastre d’Annual”, la batalla en la qual els combatents del poble marroquí del Rif, sota el comandament d’Abdel-Krim, van derrotar i pràcticament van aniquilar a un contingent espanyol molt superior en nombre. En la seva Història de la Incompetència Militar, Geoffrey Regan explica com les tropes espanyoles van patir una aclaparadoraderrota davant d’unes forces militars rifenyes  7 vegades inferiors a les seves.

En la gestació del desastre militar van influir molts factors, però el més determinant va ser, sens dubte, la incompetència dels comandaments militars i la corrupció generalitzada dels mateixos. El diputat socialista Indalecio Prieto, enviat al Marroc pel diari El Liberal, de Bilbao, escrivia que la Comandància militar de Melilla era “una bassa pestilent formada per tota mena de immoralitats i vicis”. I citava les paraules d’un comerciant local intentant vendre un teixit luxós: “aquí només el fan servir les dones dels militars del cos d’Intendència”.

A més, cal assenyalar el paper del rei Alfons XIII incitant al cap de les tropes, el general Silvestre, a avançar imprudentment en un territori hostil. Pocs dies abans del desastre militar, davant el sepulcre del Cid, a la catedral de Burgos, Alfons XIII va pronunciar un entusiasta discurs on es manifestava radicalment a favor de seguir amb la “croada” al Nord d’Àfrica. El Rei prometia que amb les conquestes africanes tindria Espanya “bastant per figurar entre les primeres nacions del món”. Al rei li obsessionava la pretensió de refer l’imperi colonial a costa de terres africanes. En aquest discurs va dir que “Espanya no sent cobdícia de béns aliens; en té prou amb el propi solar i amb els territoris que legítimament li corresponen més enllà de l’Estret “. En aquesta línia, i saltant-se la cadena de comandament, el rei animava per telegrama a Silvestre a arribar a Alhucemas el 25 de juliol, dia de Santiago, patró d’Espanya, i aplaudia les seves suposades gestes dient “olé els homes”.

Animat pel rei, Silvestre va actuar de manera temerària i cometent un error darrere l’altre. Com establiria l’informe de la comissió d’investigació formada després de la derrota, les línies militars eren d’excessiva extensió en relació amb les forces disponibles. L’avanç es va produir de forma temerària, no es va tenir en compte la possibilitat d’un contraatac del poble del Marroc. Les cabiles (tribus marroquines) suposadament amigues situades a rereguarda van romandre armades quan la seva fidelitat a Espanya era molt dubtosa. El territori pres va quedar defensat per posicions disperses mal proveïdes i organitzades, el que les feia difícilment defensables davant d’un atac enemic. No es van preveure línies esglaonades de suport ben dotades en rereguarda per organitzar una retirada si aquesta era necessària. I, un cop iniciat l’atac rifeny es van enviar totes les tropes disponibles a Annual, deixant la ciutat de Melilla i la rereguarda desguarnida.

Tot això va acabar amb les tropes espanyoles acantonades en una posició avançada,  amb Igueriben, tan mal plantejada que estava a cinc quilòmetres de l’aiguada més propera, a la qual calia accedir sota el foc dels combatents marroquins, i una segona posició, a Annual, en una fondalada dominada per les altures ocupades pels lluitadors rifenys. L’atac de les forces marroquines va portar a la caiguda d’Igueriben i una fugida descontrolada de les tropes acantonades a Annual, castigades per la set i perseguides implacablement pels combatents d’Abd el-Krim. Angoixant fugida relatada magistralment per Ramón J. Sénder en la seva novel·la Imant.

La comissió d’investigació, presidida pel general Juan Picasso González, va elaborar un voluminós informe ple de dades i termes militars, però que deixava sense tocar les responsabilitats polítiques i de la Corona. Segons l’Expedient Picasso, la derrota va costar 13.363 morts (10.973 espanyols i 2.390 indígenes). El nombre de baixes rifenyes és desconegut. Hi havia tants cadàvers que es deia que, del segon dia en endavant, els voltors només menjaven “de comandant cap amunt”. A les pèrdues humanes es van afegir les de material militar (20.000 fusells, 400 metralladores, 129 canons, a part de municions i pertrechos).

Dotze dies abans d’obrir-se a Corts el debat sobre l’expedient, el rei va animar el cop de Primo de Rivera, evitant així un debat públic que hagués posat al descobert les responsabilitats del rei i la podridura del règim de la Restauració.

La colonització espanyola del Marroc

Encara que nominalment Espanya exercia un “protectorat” al nord del Marroc que incloïa el Rif, el 1921, bona part del territori encara no estava sota el seu control. D’aquí l’expedició de Silvestre. Només es va controlar de manera efectiva el territori després de la campanya militar iniciada amb el desembarcament d’Alhucemas, al setembre de 1925, quatre anys després d’Annual. Aquesta campanya militar es va dur a terme a sang i foc, incloent bombardejos de la població civil amb armes químiques. Tot i això, la ferotge resistència dels rifenys només va ser vençuda després de la intervenció militar de França des del sud del Marroc. En aquesta guerra fan armes Francisco Franco i molts dels futurs colpistes de 1936.

L ‘ “obra” d’Espanya al Marroc va deixar pocs avanços. El més destacable són moltes casernes, com la que encara eleva les seves ruïnes sobre Tetuan, i una carretera sinuosa, que travessa el Rif per la part alta de les valls, per raons militars.

Les organitzacions obreres espanyoles van ser contràries a la colonització. Citem, per exemple, la posició del PSOE davant el desastre d’Annual. El 4 d’agost de 1921 es va pot llegir a El Socialista destacat tipogràficament: “La veu del poble arriba demanant: càstig als responsables, repatriació de l’exèrcit, abandó total del territori marroquí”.

No obstant això, cal recordar com va abordar la II República la qüestió del Marroc. Els treballadors i el poble del Marroc veien en el moviment revolucionari espanyol un punt de suport per a la seva lluita pels drets socials i nacionals. El 3 de maig de 1931, a Tetuan, es van declarar vagues de diferents sectors demanant que se’ls apliqués la legislació laboral espanyola que anunciava el nou ministre de treball, Largo Caballero. El cap militar del protectorat, el futur colpista general Sanjurjo, va declarar l’estat de guerra. Hi va haver un mort i diversos ferits entre els manifestants. A tot el Marroc espanyol es van multiplicar les peticions de llibertats democràtiques, d’escoles d’ensenyament primari, préstecs agrícoles per al pagès, igual salari que el dels espanyols, ajudes socials, augment de les institucions sanitàries … Però de cap manera va admetre la República, ni amb els governs de dretes ni amb el Front Popular, concedir la igualtat jurídica entre espanyols i marroquins. Per exemple, al juny de 1931 el primer Alt Comissari per al Marroc que no era militar, Luciano López Ferre, deia al diari El Sol que el problema del Marroc no era més que d’ordre i pau, i que “existia certa agitació nacionalista, que amb bones tropes ell s’encarregava que hi hagués calma “. Al desembre de 1931 el govern Azaña, publica un decret de reordenació administrativa del protectorat, sense respondre a cap de les peticions de la població.

A La Gaceta d’Àfrica, òrgan oficial de l’Alt Comissari, el govern de Front popular recorda el 3 de juny de 1936 que al Marroc no està reconegut el dret de vaga, amb aquestes paraules: “entenem que les circumstàncies econòmiques, socials i polítiques del Marroc espanyol no aconsellen, ni molt menys, donar pas a la legislació del Protectorat un dret tan discutit i perillós com la vaga. Aquesta és un perill real per a la pau i la seguretat pública a la zona “.

A l’esclatar la revolució obrera a 1936, els independentistes marroquins van oferir: si la República declara la independència del Marroc, nosaltres aixequem el Marroc privant l’exèrcit de Franco de la seva rereguarda. La delegació marroquina, concertada amb la CNT, algun trotskista i altres republicans van acudir a Barcelona aconseguint el suport de totes les forces obreres i republicanes, però el govern central es va negar, preferint no enemistar-se amb França, que era neutral, en aquest sentit pressionava Stalin.

La classe treballadora espanyola pagaria molt cara aquesta decisió. Tropes marroquins van actuar en la repressió del moviment revolucionari d’Astúries en 1934. En la guerra civil, Franco va comptar amb la rereguarda magribí, més de 75.000 marroquins van lluitar a les files de Franco. La majoria eren rifenys.

Cent anys després

En el centenari d’Annual, l’exèrcit espanyol segueix ple de colpistes. Les revelacions sobre l’origen de la fortuna del rei emèrit aporten un escàndol rere l’altre (nous comptes a Suïssa, tràfic d’armes …), mentre es nega la creació d’una comissió d’investigació en Corts.

Al mateix temps, avui, el poble marroquí no ha recuperat encara la seva plena sobirania. L’Estat espanyol s’aferra a la defensa dels últims bastions colonials a Àfrica (Ceuta, Melilla, els penyals i algunes illes). Mentrestant, prop d’un milió d’immigrants marroquins viuen a Espanya, treballadors que pateixen una terrible explotació (en 2019, menys de 250.000 estaven donats d’alta en Seguretat Social).

La solidaritat amb els treballadors i el poble del Marroc i els treballadors marroquins a Espanya ha de presidir l’acció de tot militant obrer. Els militants internacionalistes espanyols lluiten perquè el Marroc recuperi la seva integritat territorial sense ingerències imperialistes i són solidaris amb el moviment obrer marroquí i les seves exigències democràtiques i socials. Mentrestant, el govern “progressista” de la Monarquia contínua amb la tradició del Front Popular que va negar la independència al Marroc, ara amb els enclavaments de Ceuta i Melilla i les seves sagnants tanques, i donant suport contra el poble al règim monàrquic sotmès a l’imperialisme. Aquesta política reforça a Espanya a les multinacionals, al militarisme i les bases, i a la Monarquia.

Estan en perill les conquestes de la revolució cubana

Carta Setmanal 844 per descarregar en PDF

Les mobilizacions semiespontáneas que s’han desenvolupat a Cuba, no poden ser considerailitzades més que com una expressió del descontentament social que existeix entre la població cubana. El que no treu que hagin estat manipulades i altament mediatitzades pels mitjans de comunicació imperialistes a escala mundial. És evident que, en les circumstàncies ac- tuals, de crisi de descomposició del mercat mundial, d’enfonsament del turisme amb l’agreujament de la pandèmia i amb la decisió de Biden de mantenir i fins i tot agreujar les 243 noves mesures de bloqueig de Cuba decidides per Trump i que busquen dur al país a una situació sense sortida. Cal fer constar que l’illa depèn, en gran mesura, per al seu subministra- ment d’aliments, de rebre divises, els principals orígens són el turisme i les remeses d’immi- grants, prohibides per les mesures adoptades per Trump i mantingudes per Biden, (Dels 6 600 milions de remeses rebudes el 2018 el 90 % va provenir d’Estats Units) És clar, l’imperialisme nord-americà busca destruir la nació cubana, acabar amb les conquestes de la revolució, particularment la sanitat i l’educació públiques i gratuïtes, l’expropiació dels grans capitalistes, la reforma agrària, etc. Vol recuperar el control que tenia sobre l’illa transformant-la en una zona de lliure explotació en la qual es viurien condicions com les que vivia Cuba abans de 1959 i que coneixen avui Haití o altres països del mateix tipus. No podem explicar la situació actual de Cuba sense partir d’aquests fets i també de la política duta a terme pel govern cubà, en parti- cular després de la desintegració de la Unió Soviètica. Les mesures econòmiques preses pel govern cubà des de l’1 de gener, suprimint en bona mesura la subvenció als aliments de pri- mera necessitat, han agreujat enormement les condicions d’existència d’una bona part de la població cubana, que no troba articles de pri- mera necessitat sinó a les botigues en divises a les que molts no tenen accés. Lluny de tota manipulació, que només serviria als interessos de la reacció, els militants de la IV Internacional vam participar en les mobilitzacions contra l’embargament i en el cas del nostre país assenyalem la posició servil dels governs espanyols davant l’imperialisme nord-americà, que els fa coresponsables d’aquesta situació.

Volem amb aquesta Carta iniciar un debat necessari entre els militants d’avantguarda so- bre les contradiccions de la revolució cubana, les causes i els efectes.Per això convidem a llegir i debatre el dos- sier publicat al número 92-93 de la Verdad, de març de 2017 i publiquem aquí alguns curts extractes d’elements que considerem clau que assenyalen també la necessitat d’actualitzar les anàlisis sobre la situació de Cuba i les perspectives per a la defensa incondicional de la Revolució Cubana.

Extractes d’un dossier de La Verdad

La caiguda del Mur i Cuba

Per Julio Turra

Arran del gir històric que va representar la cai- guda del Mur de Berlín el 1989, hi va haver un trastorn complet de les condicions internacio- nals que durant molts anys havien permès que existís, a menys de 100 km. de Miami, un Estat basat en l’expropiació de la burgesia i per tant, independent de l’imperialisme malgrat totes les deformacions existents.Ja abans de l’enfonsament de l’URSS, Gorbatxov, en resposta a les exigències de Bush, es va negar a subministrar la quantitat de petroli necessària per al funcionament de l’eco- nomia cubana, el que va contribuir a desorga- nitzar les bases materials de l’Estat cubà i al- hora va ser un formidable instrument de pressió per imposar la “obertura al mercat”.De nou la direcció castrista es trobava da- vant d’una decisió capdal […], i un cop més es va negar a plantejar una perspectiva de com- bat comú contra l’imperialisme que hagués permès que els treballadors de Cuba rebessin el suport sense restriccions dels treballadors i dels pobles d’Amèrica Llatina i de tot el món. A canvi, va optar per l’obertura al capital es- tranger, primer en el turisme, mentre seguia negant al poble cubà els drets més elementals d’expressió i d’organització.Va ser en el segon semestre de 1993 quan van començar a Cuba les grans “reformes econòmiques”. Després de perdre als seus socis econòmics tradicionals de l’est d’Europa i de l’antiga URSS, la direcció castrista va buscar, a través de les successives reunions de la “ci- mera iberoamericana”, associar-se amb els di- ferents governs llatinoamericans i amb el go- vern espanyol presidit per FelipeGonzález, convidant-los a invertir a Cuba, especialment a aquest últim.

Així es van establir discussions amb el go- vern del PSOE com legítim representant de la Internacional Socialista que van abonar el te- rreny per a la implantació de les reformes econòmiques a Cuba.Al mateix temps, Castro utilitzà el que li quedava de prestigi que li havia conferit la re- volució cubana entre l’anomenada esquerra llatinoamericana per presentar-se com a factor “d’ordre” a la regió -per exemple amb el seu paper actiu en la política de ‘concertació’ dels moviments guerrillers d’Amèrica Central amb els governs proimperialistes (el Salvador i Guatemala) i entre els sandinistes i el govern de Violeta Chamorro-, i per justificar la seva ‘inevitable’ política d’obertura al mercat. El quadre que li permet aquestes polítiques és el Fòrum de São Paulo.Les masses tenen l’última paraulaNo obstant això, a principis de 1994 el parlament cubà posposa sobtadament l’aprovació de les reformes […]. La decisió revela la por dels dirigents cubans a la resistència contra aquestes mesures, tot i que aquesta és encara passiva en gran part […]. Avui com ahir, tot i que ara en condicions més difícils a causa de que la direcció castrista tendeix a convertir-se en agent directe dels plans del FMI, la sort de les conquestes assolides amb l’heroica lluita de les masses cubanes depèn directament de l’extensió de la revolució en particular a Amèrica Llatina […].

Per la seva banda, la IV Internacional actua en el marc de la defensa incondicional de les conquestes de la revolució cubana. Això vol dir que, recolzant-nos en el criteri fonamental de l’internacionalisme, que és l’actitud davant la propietat privada dels grans mitjans de produc- ció, actuem amb independència respecte de les maniobres de la burocràcia castrista i de la seva política actual que abona el terreny per a la destrucció de les bases mateixes de l’existència de Cuba com a país independent.Cuba: la bolcadaPer Andreu CampsEl dimarts 4 de gener de 2011, el govern de Raúl Castro ha començat a aplicar les me- sures anunciades des de fa mesos de eliminació de llocs de treball en la funció pública i en les empreses estatals.En els propers sis mesos han de desa- parèixer 500.000 llocs de treball i en un termi- ni de tres anys, 1.130.000, és a dir, el 25% dels assalariats del sector públic. Recordem que el sector públic dóna feinaa el 95% dels assalariats de país. […]

La premsa governamental dóna a entendre que estan sorgint conflictes i tensions molt fortes entre els treballadors amenaçatsd’acomiadament.
El 2 de gener, el Govern ha decidit tambéreduir el nombre de productes de primera necessitat que es poden obtenir amb la cartilla de racionament. Així, ja l’any passat, les patates, els pèsols, els cigarrets i la sal havien desaparegut de les cartilles de racionament. Al que avui s’afegeixen el sabó, la pasta de dents i el detergent. Al mercat, el preu d’aquests productes s’ha multiplicat per 25. Cal entendre que la cartilla de racionament permetia a tota la població cubana obtenir productes de primera necessitat a preus molt baixos, adaptats als seus salaris.

Més que mai,
Prou d’bloqueig dels Estats Units a Cuba!
Només el Poble cubà pot decid

ir sobre el seu destí
Fora les urpes imperialistes de Cuba!

14 juliol 2021
Comitè Ejecutivo del Partit Obrer Socialista Internacionalista I
V Internacional

Diumenge, 11 de juliol, milers de manifes- tants van sortir als carrers en diverses ciutats de Cuba demanant aliments, vacunació i cridant “llibertat”. Un moviment inèdit en les últimes dècades. Que la situació econòmica i social de l’illa fos dramàtica, no era secret per a ningú. El mateix president de Cuba, Díaz Canel, va ad- metre els problemes existents al dirigir-se al poble cubà per televisió en resposta a les mo- bilitzacions ocorregudes. Les va atribuir al criminal bloqueig econòmic decretat per l’imperialisme dels EUA des de fa 60 anys. Bloqueig mantingut pels successius governs instal·lats a Washington, demòcrates o repu- blicans, fins i tot durant l’actual pandèmia de la Covid-19.Cuba viu dificultats econòmiques enormes -el PIB va tenir una baixada del 8% el 2020 accentuades per la pandèmia (caiguda del turisme, reducció del finançament de la Xina, a més de l’embargament agreujat pel govern Trump). El govern cubà, des de gener d’aquest any, va iniciar reformes econòmiques que pre- veuen la fi de les subvencions i de les ajudes al consum popular i a les empreses públiques; introducció de noves escales salarials i mesures d’obertura a les inversions externes. A l’anunciar-les, Diaz Canel va dir que “aquesta tasca no està exempta de riscos”, com preveient descontentament popular i tensions socials que les mateixes podrien provocar. Evidentment el representant actual de l’imperialisme nord-americà que és Joe Biden, que en res va suavitzar el bloqueig a Cuba, vol manipular qualsevol manifestació de descontentament amb la situació que castiga el poble cubà per als seus propis fins, al mateix temps que dóna suport a la política racista i repressiva de l’Estat d’Israel o la monarquia d’Aràbia Saudita, per citar dos exemples. Si volgués ajudar al poble cubà, suprimiria l’embargament ja.

Aturem la ingerència imperialista del govern espanyol i dels governs europeus! ¡Respecte a la sobirania!

Cínicament, els governs europeus, les institucions europees i el govern espanyol, mentre no dubten a augmentar la legislació repressiva a cada país, des de la llei de seguretat global de França a llei mordassa a Espanya, pretenen donar lliçons de democràcia al poble cubà.El súmmum del cinisme el representa el comissari d’Afers Exteriors de la UE, l’espanyol Josep Borrell, que ataca Cuba, quan al nostre país més de 4.000 ciutadans de Catalunya i de la resta de l’Estat pateixen persecució judicial per exercir les llibertats. I tots els gover- ns europeus s’han sotmès a les exigències i dictats de l’imperialisme nord-americà en el seu bloqueig contra Cuba. Els governs llatinoamericans que serveixen a Washington, com els de Brasil, Xile, Colòmbia, confrontats amb les mobilitzacions en contra dels seus propis pobles, fan cor amb el seu amo, clamant “per la llibertat contra el comunisme”. De la mateixa manera, la dreta al Perú, derrotada pel poble que va triar a Pedro Castell president, destil·la el seu odi a Cuba.

La IV Internacional i les seves seccions es posicionen sense condicions contra el bloqueig econòmic a Cuba i defensen les conquestes de la revolució cubana. Defensen al hora que només al poble cubà competeix decidir el seu destí, amb els drets de manifestació, expressió i organització que defensem per a tots els pobles del món, sense cap ingerència de l’imperialisme. Sobre aquestes bases, les seccions de la IV Internacional, inclosa la de l’Estat espanyol, participen en les accions comunes per la fi immediata del bloqueig econòmic dels Estats Units a Cuba -encara més criminal en els temps de pandèmia que vivim i en defensa de la sobirania del poble cubà contra qualsevol agressió o ingerència imperialista.


A la nostra web pots trobar un Dossier elaborat amb ocasió de la mort de Fidel Castro que pot donar una perspectiva històrica als esdeveniments recents. Esperem que us sigui útil.

http://posicuarta.org/cartasblog/a- proposito-de-la-revolucion-cubana-i/

Están en peligro las conquistas de la revolución cubana 

Carta Semanal 844 en catalán

Carta Semanal 844 para descargar en PDF

Las movilizaciones semi-espontáneas que se han desarrollado en Cuba, no pueden ser consideradas más que como una expresión del descontento social que existe entre la población cubana. Lo que no quita que hayan sido manipuladas y altamente mediatizadas por los medios de comunicación imperialistas a escala mundial. 

Es evidente que, en las circunstancias actuales, de crisis de descomposición del mercado mundial, de hundimiento del turismo con la agravación de la pandemia y con la decisión de Biden de mantener e incluso agravar las 243 nuevas medidas de bloqueo de Cuba decididas por Trump y que buscan llevar al país a una situación sin salida. Hay que hacer constar que la isla depende, en gran medida, para su suministro de alimentos, de recibir divisas, cuyos principales orígenes son el turismo y las remesas de inmigrantes, prohibidas por las medidas adoptadas por Trump y mantenidas por Biden, (De los 6 600 millones en remesas recibidos en 2018 el 90 por ciento provino de Estados Unidos) 

Es claro, el imperialismo norteamericano busca destruir a la nación cubana, acabar con las conquistas de la revolución, particularmente la sanidad y la educación públicas y gratuitas, la expropiación de los grandes capitalistas, la reforma agraria, etc. Quiere recuperar el control que tenía sobre la isla transformándola en una zona de libre explotación en la cual se vivirían condiciones como las que vivía Cuba antes de 1959 y que conocen hoy Haití u otros países del mismo tipo. 

No podemos explicar la situación actual de Cuba sin partir de estos hechos y también de la política llevada a cabo por el gobierno cubano, en particular después de la desintegración de la Unión Soviética. Las medidas económicas tomadas por el gobierno cubano desde el 1 de enero, suprimiendo en buena medida la subvención a los alimentos de primera necesidad, han agravado enormemente las condiciones de existencia de una buena parte de la población cubana, que no encuentra artículos de primera necesidad sino en las tiendas en divisas a las que muchos no tienen acceso. 

Lejos de toda manipulación, que solo serviría a los intereses de la reacción, los militantes de la IV Internacional participamos en las movilizaciones contra el embargo y en el caso de nuestro país señalamos la posición servil de los gobiernos españoles ante el imperialismo norteamericano, que les hace corresponsables de esa situación. 

Queremos con esta Carta iniciar un debate necesario entre los militantes de vanguardia sobre las contradicciones de la revolución cubana, sus causas y sus efectos. 

Por ello invitamos a leer y debatir el dosier publicado en el número 92-93 de La Verdad, de marzo de 2017 y publicamos aquí algunos cortos extractos de elementos que consideramos clave que señalan también la necesidad de actualizar los análisis sobre la situación de Cuba y las perspectivas para la defensa incondicional de la Revolución Cubana.  Sigue leyendo

Ante la crisis en Ceuta

Carta Semanal 837 en catalán

Carta Semanal 837 para descargar en PDF

Varios miles de personas han llegado en los últimos días a las playas de Ceuta, a la vez que unos centenares han saltado la valla de Melilla. Sólo buscan una vida mejor, o simplemente sobrevivir. El gobierno “progresista” ha respondido enviando al ejército, con tanquetas, a las playas de Ceuta, apresurando las “devoluciones en caliente” de más de 6.000 personas (utilizando la infame ley Mordaza que prometió derogar) y hacinando a un millar de menores en una nave industrial, durmiendo en el suelo y sin instalaciones sanitarias. Otros cientos de menores han sido expulsados “en caliente” (lo que viola todas las leyes). La presidenta de la Comisión Europea, Ursula von der Leyen, expresaba  públicamente en las redes sociales el “apoyo y solidaridad” del Ejecutivo que dirige para con Ceuta y Melilla, mientras la comisaria de Interior Ylva Johansson, advertía  a Marruecos de que su frontera con Ceuta es también “frontera con la Unión Europea” y ha instado a Rabat a cumplir con sus compromisos de control del paso de migrantes irregulares y frenar la llegada “sin precedentes” que se está registrando desde el lunes en la ciudad autónoma. Sigue leyendo

Davant la crisi a Ceuta

Carta Setmanal 837 per descarregar en PDF

Diversos milers de persones han arribat en els últims dies a les platges de Ceuta, alhora que uns centenars han saltat la tanca de Melilla. Només busquen una vida millor, o simplement sobreviure. El govern “progressista” ha respost enviant a l’exèrcit, amb tanquetes, a les platges de Ceuta, apressant les “devolucions en calent” de més de 4.000 persones (utilitzant la infame llei Mordassa que va prometre derogar) i amuntegant a un miler de menors en una nau industrial, dormint a terra i sense instal·lacions sanitàries. Altres centenars de menors han estat expulsats “en calent” (el que viola totes les lleis). La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, expressava públicament a les xarxes socials el “suport i solidaritat” de l’Executiu que dirigeix ​​envers Ceuta i Melilla, mentre la comissària d’Interior Ylva Johansson, advertia al Marroc que la seva frontera amb Ceuta és també “frontera amb la Unió Europea” i ha instat a Rabat a complir els seus compromisos de control del pas de migrants irregulars i frenar l’arribada “sense precedents” que s’està registrant des de dilluns a la ciutat autònoma.

És evident que la crisi econòmica, multiplicada per cent en un país dependent i oprimit com el Marroc, ha llançat a la desesperació i l’emigració a centenars de milers de joves. El culpable no és només el règim marroquí sinó el sistema capitalista i els acords d’explotació entre la Unió Europea i el Marroc, que converteixen aquest país en camp lliure de les multinacionals.

La premsa de tots els colors carrega contra el Marroc, a qui acusa “d’haver deixat sortir” a aquestes persones, com a represàlia per l’hospitalització d’un líder del Polisari a Logronyo. Dirigent que viatja amb passaport algerià “com els altres dirigents del Front Polisari, organització la base de la qual es troba a Tindouf (Algèria), protegida pel règim algerià. Règim, no oblidem, enfrontat a la immensa majoria del seu poble.

Els fa de coral la dirigent “anticapitalista” i ex coordinadora de Podem a Andalusia, Teresa Rodríguez, que explica que “el Marroc està utilitzant a éssers humans per fer xantatge a Espanya i poder seguir saltant-se els drets humans al Sàhara. Això hauria de ser intolerable “.

Amb això, tots ells posen de manifest la fragilitat de les fronteres artificials de Ceuta, per a la defensa no és suficient el mur de 10 metres d’alçada. Necessiten, a més, que la policia i l’exèrcit marroquins les defensin des de fora.

Ningú ha assenyalat la inviabilitat d’aquests enclavaments colonials que, juntament amb diverses illes i penyals enganxats a les costes del Marroc, conserva l’Estat Espanyol. I tot just uns pocs han protestat contra l’actuació del govern.

Al desembre de 2020, Informació Obrera publicava un article sota el títol “No, senyora ministra, Ceuta i Melilla són ciutats del Marroc”. Aquest article acabava dient que les dues ciutats “són enclavaments colonials en territori marroquí, com ho són l’illa de Perejil, els penyals d’Alhucemas i Vélez de la Gomera i les illes Chafarinas. L’única mesura progressista és la seva devolució incondicional al poble marroquí”. Recomanem als que estiguin interessats la lectura completa de l’article. I recordem que les fortaleses militars de Ceuta i Melilla, no són només un punyal clavat al poble marroquí; són amenaces directes per a les llibertats i drets a Espanya doncs, com va declarar el 1810 Dionisio Inca Yupanqui, diputat americà davant les Corts de Cadis “un poble que oprimeix a un altre no pot ser lliure“. A més, només cal recordar el cop militar de Franco i d’on va sortir.

L’esquerra institucional fa pinya amb l’aparell d’Estat

Mentre el govern enviava soldats i tanquetes a rebre a una pobra gent que desembarcava famolenca i esgotada als carrers, les reaccions de l’anomenada esquerra han estat inadmissibles. Yolanda Díaz i Ione Belarra, de Podem, llançaven algunes tímides crítiques però només a les més de 6.000 devolucions en calent que s’han executat en tan sols uns pocs dies les autoritats de l’Estat a la frontera de Ceuta. Però després, davant la situació “tan crítica”, Podem ha decidit que en aquest moment “no pot generar una crisi” sobre aquest punt, i es va a limitar a pressionar en privat a Marlaska perquè renunciï a aplicar la mesura,  sense que la polèmica transcendeixi a nivell públic.

Al mateix temps, el compte oficial de Podem a twitter reaccionava indignat davant les declaracions de Pablo Casado -que aquest després va retirar- que Podem defensa la devolució de Ceuta i Melilla al Marroc. “Esperem la immediata rectificació d’aquestes declaracions falses que busquen desestabilitzar el Govern. @pablocasado, deixa de mentir a la ciutadania. L’únic traïdor a la pàtria, que es va reunir fa una setmana amb qui demana l’annexió de Ceuta i Melilla al Marroc, ets tu “.

Pel que fa al PCE, que seu a dos ministres al govern, ha cridat a defensar la “sobirania” d’Espanya davant del “xantatge del Marroc”, a qui acusen que “no dubta a posar en risc la vida de milers de persones “. Demanen, a més “una posició comuna europea” i “més presència de la UE en matèria de política exterior”.

Per la seva banda, el “verd” Íñigo Errejón, declarava, també a twitter, que “ni un xantatge més. S’ha de complir les resolucions de l’ONU pel que fa al Sàhara i al Marroc cal exigir-li que celebri eleccions democràtiques. I, potser, Europa ha de prendre mesures relatives als possibles comptes bancaris del rei Mohammad VI a Europa “. És curiós com en aquest país s’han multiplicat les “informacions” sobre la fortuna del rei del Marroc, sens dubte que bé es compleix el precepte bíblic “veure la palla en l’ull aliè i no la biga en el propi” … poques lliçons es poden donar a Espanya a un país oprimit històricament i explotat per les multinacionals algunes d’elles espanyoles quan aquí “gaudim” de la monarquia borbònica amb segles de corrupció.

Per la seva banda, Anticapitalistes assegura que “el que passa a Ceuta és el resultat d’externalitzar les fronteres als països en què es vulneren sistemàticament els drets humans com el Marroc a canvi d’un xantatge permanent“, i demana al govern que “mostri valentia, i gestioni les seves pròpies fronteres sense dependre del Marroc“. I insisteix, com tots els anteriors, en posar la solució en mans de les institucions internacionals del capital financer, i, pel que fa al Sàhara, demana que es compleixin “els mandats de Nacions Unides“.

En defensa dels treballadors i el poble marroquí

Per a la classe treballadora, la prioritat ha de ser la defensa dels drets dels treballadors immigrants, i, entre ells, del milió de treballadors d’origen marroquí que formen part de la classe treballadora espanyola i pateixen altíssims nivells d’explotació. Així com la defensa dels milers d’immigrants, amb papers o sense, que es guanyen la vida com a jornalers agrícoles, sofrint l’explotació dels patrons que s’aprofiten de la seva situació precària per incomplir les lleis laborals i els convenis col·lectius. No és una qüestió de solidaritat, sinó de defensa dels seus propis interessos: l’existència d’un ampli col·lectiu de treballadors sense drets permet als patrons fer baixar els salaris i els drets de tots.

En segon lloc, abans de parlar dels béns a Europa del monarca marroquí, agent del capital financer i de l’imperialisme americà, no s’hauria de parlar de les inversions de les multinacionals espanyoles al Marroc, per explotar a la classe obrera marroquina? Al Marroc operen 1.455 empreses amb capital espanyol, i es manté un estoc d’inversió acumulada de més de 4.750 milions d’euros, i en el 2019 (abans de la pandèmia) més de 21.800 empreses espanyoles van exportar a l’economia marroquina per valor de 8.454 milions. Això per a un PIB del Marroc de 106.932.000 d’€.

I, en tercer lloc, els interessos dels treballadors i els pobles de tot l’Estat exigeixen el lliurament de Ceuta, Melilla i altres enclavaments colonials, que a més són nius de la reacció, al poble del Marroc, de la mateixa manera que s’exigeix ​​la devolució de Gibraltar ocupat per l’exèrcit britànic.

 

 

 

 

El govern vol prorrogar un any el tractat que regula les bases de Rota i Morón

Carta Setmanal 809 per descarregar en PDF

En El País de l’11 de novembre, Miguel González ens explica que, encara que el “conveni de Defensa” amb els EUA venç el pròxim 21 de maig, després de vuit anys de vigència, el Govern espanyol ja ha decidit prorrogar-lo per un any, “per a donar temps al fet que la nova Administració demòcrata, presidida per Joe Biden, es formi i defineixi les seves línies polítiques“. Aquest “conveni de defensa” permet la cessió de les bases militars de Rota (Cadis) i Morón de la Frontera (Sevilla) als EUA, sense cap control per part del govern espanyol sobre l’equipament d’aquestes bases. Ni tan sols es pot saber si alberguen o no armes nuclears. Comenta l’article que “tampoc el Govern tenia una altra alternativa perquè, en cas d’haver arribat al 22 de maig sense un conveni en vigor, s’hauria iniciat el termini d’un any perquè els EUA retirés les seves tropes d’Espanya”. Una situació que, sens dubte, hauria afegit pressió als EUA en la renegociació del conveni, però que el govern ha decidit evitar.

Ningú espera que l’administració Biden vagi a canviar la seva política respecte a les bases militars ni a l’exigència que els “aliats” incrementin la seva despesa militar. De fet, el projecte de PGE inclou un augment del 5% en la despesa militar, com assenyalàvem en la Carta Setmanal de la setmana passada.

La política exterior d’un govern és una bona mostra de la seva política en general; hi ha una relació estreta entre aquest “regal” al “nou “president americà i la tonalitat general dels pressupostos, que no responen als interessos de la majoria(vegeu anterior carta). A nosaltres NO ens guia un altre interès que el de la majoria social, i en cap cas creiem que “com pitjor, millor”. Tot aspecte positiu mereix el suport dels treballadors, per tant el nostre. Però com és possible donar l’esquena al que ha estat tradicionalment una de les millors tradicions dels treballadors i els joves del nostre país, la lluita contra la guerra. Estem convençuts que coincidim en això amb la immensa majoria dels companys del PSOE i de Podemos, amb IU, qüestió que sens dubte els portarà a reflexió. Sigue leyendo

El gobierno quiere prorrogar un año el tratado que regula las bases de Rota y Morón

Carta Semanal 809 para descargar en PDF

Carta Semanal 809 en catalán

En El País del 11 de noviembre, Miguel González nos explica que, aunque el “convenio de Defensa” con los EE.UU. vence el próximo 21 de mayo, tras ocho años de vigencia, el Gobierno español ya ha decidido prorrogarlo por un año, “para dar tiempo a que la nueva Administración demócrata, presidida por Joe Biden, se forme y defina sus líneas políticas”.  Ese “convenio de defensa” permite la cesión de las bases militares de Rota (Cádiz) y Morón de la Frontera (Sevilla) a los EE.UU., sin ningún control por parte del gobierno español sobre la equipación de esas bases. Ni siquiera se puede saber si albergan o no armas nucleares. Comenta el artículo que “tampoco el Gobierno tenía otra alternativa pues, de haber llegado al 22 de mayo sin un convenio en vigor, se habría iniciado el plazo de un año para que EE UU retirase sus tropas de España”. Una situación que, sin duda, habría añadido presión a los EEUU en la renegociación del convenio, pero que el gobierno ha decidido evitar.

Nadie espera que la administración Biden vaya a cambiar su política con respecto a las bases militares ni a la exigencia de que los “aliados” incrementen su gasto militar. De hecho, el proyecto de PGE incluye un aumento del 5% en el gasto militar, como señalábamos en la Carta Semanal de la semana pasada.

La política exterior de un gobierno es una buena muestra de su política en general; hay una relación estrecha entre este “regalo” al “nuevo ” presidente americano y la tonalidad general de los presupuestos, que no responden a los intereses de la mayoría(ver anterior carta). A nosotros NO nos guía otro interés que el de la mayoría social, y en ningún caso creemos que “cuanto peor, mejor”. Todo aspecto positivo merece el apoyo de los trabajadores, por tanto el nuestro. Pero cómo es posible dar la espalda a lo que ha sido tradicionalmente una de las mejores tradiciones de los trabajadores y los jóvenes de nuestro país, la lucha contra la guerra. Estamos convencidos de que coincidimos en esto con la inmensa mayoría de los compañeros del PSOE y de Podemos, con IU, cuestión que sin duda les llevará a reflexión. Sigue leyendo

11 de septiembre 2020: MÁS QUE NUNCA, REPÚBLICA PARA LOS PUEBLOS

(Publicado en la Carta Semanal 799 – ver en catalán)

La crisis económica y la emergencia social han puesto en evidencia el régimen capitalista, la podredumbre de un sistema que muestra a las claras la incompatibilidad entre el régimen de la propiedad privada y la protección de la salud pública y los  derechos  más elementales. Y frente a esta evidencia otra igualmente clara que cualquier trabajador puede constatar: todos los gobiernos se muestran incapaces e impotentes para garantizar mínimamente la salud de los trabajadores, los puestos de trabajo, etc., porque están condicionados por las políticas impuestas por las instituciones del capital financiero con las que no quieren romper. Así se dan paradojas como la de regalar centenares de miles de millones a las empresas y no hay para salvar las fábricas, o se limita el aforo y las reuniones sociales mientras que la población tiene que ir hacinada en el transporte público. O que los ayuntamientos con superávit no puedan dedicar los remanentes de tesorería para hacer frente a las necesidades de la población a la cual representan, a consecuencia de las leyes de estabilidad presupuestaria -todavía vigentes porque el gobierno PSOE-UP no las han derogado- aprobadas con los votos de algunos de quienes ahora hablan cínicamente de expolio en los municipios, o de quienes hablan de soberanía pero con sus votos contribuyeron a que se pudiera hacer.

Sigue leyendo