Carta Setmanal 1015 per descarregar en PDF
El caràcter reaccionari dels BRICS
Quin seria, suposadament, el contingut social «alternatiu» de la «multipolaritat» o de l’hegemonia xinesa, en el context de l’economia mundial capitalista? Certament l’acompliment econòmic de la Xina durant els últims decennis és cridaner. Es basa en les possibilitats que ofereix la planificació econòmica, factibles gràcies a l’expropiació del capital, fa 75 anys, amb la proclamació de la República Popular de la Xina. Però aquestes possibilitats es troben limitades pel caràcter burocratitzat de la planificació, absents des del principi els espais de debat democràtic (que sí que van existir a l’URSS en els primers moments després del triomf revolucionari), així com per la seva inserció en el mercat mundial capitalista, que arrossega les contradiccions tan aguditzades que assenyalem en la primera part d’aquesta carta. La condició d’Estats burgesos del Brasil, Índia, Rússia i Sud-àfrica, així com la d’Estat burocràtic de la Xina implica una orientació no de ruptura amb la lògica capitalista, sinó de subordinació a ella, fins i tot amb trets peculiars en cada cas i especialment a la Xina.
Una dada molt eloqüent al respecte és el fet que només un dels cinc països que componien els BRICS o dels nou que formen ara els BRICS+ ha subscrit tots els onze convenis fonamentals de l’OIT, sobre llibertat sindical, treball forçós, discriminació, treball infantil i seguretat i salut en el treball. És Rússia, que els ha signat, però no els aplica.
És el resultat lògic de la subordinació d’aquests Estats a la lògica capitalista, per més que, precisament per ella mateixa, la seva actuació plantegi un cert qüestionament de la dominació estatunidenca (atesa l’estretor del mercat mundial que exacerba la competència).
Il·lustrarem això amb el cas xinès, en què es focalitza la idea d’una suposada alternativa. En el discurs esmentat afirmava Jinping:
Nosaltres, els països del bloc dels BRICS, hem de ser companys de viatge en el camí cap al desenvolupament i la revitalització, i oposar-nos a la desvinculació i la interrupció de les cadenes de subministrament, així com a la coerció econòmica (…) reforçar els intercanvis econòmics, comercials i financers.
Afegint:
Hauríem d’ampliar la cooperació política i de seguretat per mantenir la pau i la tranquil·litat (…) La història de la humanitat no acabarà amb una civilització o un sistema en particular. Els països dels BRICS han de defensar l’ esperit d’ inclusió, advocar per la coexistència pacífica i l’ harmonia entre civilitzacions, i promoure el respecte a tots els països en la seva elecció independent de vies de modernització.
«Inclusió» de diferents sistemes, «coexistència pacífica», «harmonia entre civilitzacions». Això és: un «capitalisme bo», un «capitalisme civilitzat, amb rostre humà». És la vella teoria del «socialisme en un sol país»: la negació de la transició socialista on s’ha expropiat el capital i, a la resta del món, la col·laboració amb l’imperialisme contra tota perspectiva revolucionària. Jinping, màxim líder de la burocràcia xinesa, defensa així l’única economia mundial existent, la capitalista i, conseqüentment, la seva «governança», l’ONU, l’OMC i la «reforma dels sistemes financer i monetari internacionals». Una vegada més, el conte del capitalisme bo, ara en versió de la burocràcia xinesa.
Hem de defensar l’equitat i la justícia i millorar la governança mundial. Reforçar la governança mundial és l’opció correcta (…) Les normes internacionals han de ser elaborades i respectades conjuntament per tots els països sobre la base de (…) la Carta de l’ONU, en lloc de ser dictades pels qui tenen els músculs més forts o la veu més alta. És encara més inacceptable unir-se per formar grups exclusius i establir les seves pròpies regles com a normes internacionals. Els països dels BRICS han de practicar el veritable multilateralisme, defensar el sistema internacional centrat en l’ ONU, donar suport i enfortir el sistema de comerç multilateral centrat en l’ OMC, i rebutjar els intents de crear petits cercles o blocs exclusius. Hem d’ aprofitar al màxim el paper del Nou Banc de Desenvolupament, impulsar la reforma dels sistemes financer i monetari internacionals i augmentar la representació i la veu dels països en desenvolupament.
A quin règim representa Jinping? Certament no a una societat socialista, sinó a una en la qual s’impedeixen drets obrers tan elementals com la llibertat sindical, de cara a assegurar l’enorme grau d’explotació al país. Per exemple, s’ha estès la figura 996, un brutal horari de treball que es realitza de 9 a 9, durant 6 dies per setmana, és a dir, 72 hores. Jack Ma, fundador d’Alibaba Group i primera fortuna xinesa, declarava que aquest horari és una «benedicció» i que sense ell la Xina «perdria molt probablement el seu ímpetu i vitalitat«. El grau d’explotació a la Xina ha provocat onades de suïcidis, com a Foxconn, el major fabricant d’electrònica del món -proveïdor d’Apple, Dell, HP, Motorola, Nintendo, Sony o Nokia-, a l’empresa de Shenzhen del qual es van suïcidar 18 treballadors entre 2010 i 2011. A la Xina, com denuncia Human Rights Watch, hi ha feina forçada, com en el cas dels uigurs, en particular en sectors com l’automoció (VEURE AQUÍ).
A la Xina també, d’una forma o altra es desplega la resistència de la classe: en el segon trimestre del 2024 s’han comptabilitzat 805 protestes, un 18% més que en el mateix període de l’any anterior. Són protestes referides principalment a qüestions laborals i de propietat (VEURE AQUÍ).
Recordem com Putin, màxim representant de l’Estat rus, al servei de l’oligarquia que parasita les riqueses del país, l’any 2000 li va demanar a Clinton a Moscou la seva incorporació a l’OTAN. Ja ho havien intentat Jrushchov el 1954, Gorbachov el 1990 i Yeltsin el 1991. Al cap i a la fi, la col·laboració de l’URSS estalinista amb l’imperialisme estatunidenc es posa de llarg sota la direcció del mateix Stalin, en les conferències de Yalta i Postdam de 1945, amb antecedents com la conferència de Teheran de 1943, prèviament a la qual dissol la III Internacional, com a senyal de «bona voluntat» davant les potències imperialistes.
Hi ha una dada molt recent, del passat 18 d’octubre, que contribueix a caracteritzar els BRICS, en aquest cas BRICS+ perquè procedeix d’un dels nous membres, Egipte. En el seu discurs al BRICS Business Forum (Fòrum de Negocis dels BRICS) de Moscou, el president egipci, El Sisi, va plantejar que:
per avançar en el camí del desenvolupament sostenible (…) el sector privat i els consells empresarials exerceixen un paper clau com a socis indispensables (…) el govern va adoptar recentment una sèrie de mesures i passos ambiciosos per millorar el clima d’inversió i enfortir el paper del sector privat en el lideratge del desenvolupament econòmic, així com superar els obstacles que enfronten els inversors (…) [incloses] la imposició d’un límit a les inversions governamentals per enfortir el paper del sector privat en el lideratge del desenvolupament econòmic, així com superar els obstacles que enfronten els inversors (…) [incloses] la imposició d’un límit a les inversions governamentals per oferir més oportunitats al sector privat (…) i (…) un paquet d’exempcions duaneres i incentius fiscals per agilitar els procediments burocràtics (VEURE AQUÍ).
Pel que fa a l’actuació dels membres del BRICS en relació amb qüestions centrals, com la guerra d’Ucraïna, el genocidi de Palestina o les polítiques d’ajust contràries als interessos de la majoria de la població, es constata que, sense menysprear la importància de gestos com la denúncia d’Israel per part del govern sud-africà davant la Cort Internacional, en cap cas ofereixen una perspectiva de combat del costat de la classe treballadora, sinó de complicitat amb el capital financer que imposa aquestes polítiques.
La col·laboració dels BRICS+ amb Israel, en particular, atès el lloc que ocupa la situació palestina en la lluita de classes a escala mundial, contribueix decisivament a caracteritzar l’estatus reaccionari de tots aquests règims. A l’article La «benedicció» per al genocidi: Gairebé tots els règims BRICS+ nodreixen econòmicament Israel es documenta amb detall aquesta col·laboració.
Convé recordar que l’Estat d’Israel no va ser creat ni per l’ONU ni com a aspiració de les masses mongetes, sinó per la col·laboració entre l’imperialisme i la burocràcia estalinista. Per part d’EUA (i Canadà), negant els visats a la majoria de jueus europeus que volien emigrar-hi després del genocidi nazi, instant-los així a anar a Palestina. Per part de l’URSS donant suport al pla de partició de Palestina en dos Estats, fins al punt que va ser el primer Estat a reconèixer Israel i, a través de titella Checolosvaqui, armar l’exèrcit sionista. És a dir, la creació de l’Estat sionista es deu a la col·laboració contrarevolucionària entre l’imperialisme i l’estalinisme (vegeu a Informations Ouvrieres).
El motor de la història no són els blocs, sinó la lluita de classes
En els processos polítics tot compta, fins i tot gestos com el comentat del govern sud-africà. Però que comptin no significa que siguin determinants, que siguin el motor del que s’esdevé. Aquest motor no és ni podria ser altre que l’ actuació dels principals subjectes socials, que la duen a terme d’ acord amb els seus interessos, en primera instància materials, lligats a com obté cadascun el seu mitjà d’ existència. És a dir, són les classes socials, l’enfrontament de les quals, la lluita de classes, és el motor de la història, quin si no! De fet, el gest esmentat només es pot entendre com a conquesta de la pressió de la classe treballadora i els sectors populars sud-africans amb la seva mobilització a favor del poble palestí.
El motor no és, per tant, el conflicte entre blocs; menys encara si ells són expressió dels interessos de les respectives classes burgeses i de la casta burocràtica en el cas xinès (en col·laboració amb els capitalistes que s’han anat constituint al país, gràcies a la política d'»obertura» acordada pel Comitè Central del PC xinès el desembre de 1978). Tal com revela la lluita de la classe treballadora a tots aquests països. Perquè ni els blocs ni els països són la via de solució dels problemes. Fins i tot en la hipòtesi que hagués triomfat la Revolució alemanya el 1918-19 o el 1922-23, constituint-se un Estat obrer alemany que formés un «bloc» amb l’URSS, el determinant hauria seguit sent la lluita de la classe treballadora a tots dos països i a tots els altres (cosa que no menysprea, òbviament, la importància que hauria tingut aquest «bloc» conformat per dos Estats obrers resultat de la revolució triomfant que expropia el capital). Tota aposta per una cosa diferent de l’acció independent de la classe treballadora té, per tant, un abast no ja gaire limitat, sinó reaccionari, tal com la història revela inequívocament.
Valgui com a exemple la situació actual: com es pot combatre el terrible paquet que imposa el capital, conformat per l’economia de guerra, el genocidi del poble palestí i la guerra social contra la majoria? Només a partir d’aquesta acció independent, com mostra la iniciativa europea contra la guerra, de la qual la IV Internacional forma part. Com va expressar Engels en el pròleg a l’edició alemanya de 1890 del Manifest del Partit Comunista, «l’emancipació dels treballadors només podrà ser obra de la pròpia classe obrera«.