Archivo de la etiqueta: Pedro Sánchez

El gobierno de Pedro Sánchez y Yolanda Díaz en la “Cumbre de las Américas”… ¡de Biden!

Carta Semanal 891 en catalán

Carta Semanal 891 para descargar en PDF

El gobierno norteamericano de Joe Biden ha decidido invitar a la cumbre de las Américas, que se celebra en Los Ángeles del 6 al 10 de junio, a una representación del gobierno español, lo que ha hecho que el diario Granma, órgano del PC cubano se pregunte ¿será que España está en América?”  Recordemos que Biden ha organizado una cumbre a su medida, excluyendo la participación de Cuba, Nicaragua y Venezuela. Y que con esa invitación busca apoyos para sus decisiones en la organización del evento. Sigue leyendo

El govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz a la “Cimera de les Amèriques”… de Biden!

Carta Setmanal 891 per descarregar en PDF

El govern nord-americà de Joe Biden ha decidit convidar a la cimera de les Amèriques, que se celebra a Los Angeles del 6 al 10 de juny, a una representació del govern espanyol, fet que ha fet que el diari Granma, ¿òrgan del PC cubà es pregunti “serà que Espanya és a Amèrica?Recordem que Biden ha organitzat una cimera a la seva mida, excloent-ne la participació de Cuba, Nicaragua i Veneçuela. I que amb aquesta invitació cerca suports per a les seves decisions a l’organització de l’esdeveniment.

Recepció d’immigrants de Centreamèrica

Granma explica, a propòsit de la invitació a Espanya, que “La invitació al costat dels mars té el centre d’atenció al tema dels migrants (…) L’administració nord-americana espera que Espanya accepti duplicar o triplicar el nombre de treballadors temporals procedents de Centreamèrica”.

En aquesta apreciació, Granma coincideix amb el diari ABC, l’editorial del qual del 8 de juny explicava que “el fet que una font de l’Administració Biden hagi admès que Espanya forma part de l’acord migratori que s’abordarà a la Cimera de les Amèriques per ser un país receptor d’immigrants que intenten entrar il·legalment als Estats Units (…) respon a un intent desesperat de la Casa Blanca per aplacar l’arribada massiva d’immigrants i fer front a una crisi larvada que, en un any i mig, ha afectat més de tres milions de persones, i davant de la qual no sembla trobar solucions”.

Els EUA, la política dels quals ha destruït bona part de les bases econòmiques de subsistència i de les bases de convivència als països de Centreamèrica, es veuen enfrontats ara a una onada d’immigració massiva de ciutadans d’aquests països, que fugen de la violència i de la fam, i que organitzen caravanes massives per reclamar que se’ls obrin les fronteres dels EUA.

I parla ABC de “la disposició del Govern espanyol, una altra vegada opaca, a acceptar qualsevol condició que imposi els Estats Units perquè millorin les relacions bilaterals”. I té raó. El govern se sotmet a allò que dicten els EUA, com ha passat amb el canvi de posició respecte del Sàhara Occidental. El dimecres 8, de nou, davant el Congrés dels Diputats, Pedro Sánchez justificava el suport al dictat nord-americà sobre el Sàhara occidental, l’únic objectiu del qual és fer prevaldre els interessos de l’administració americana, en relació en particular a implicar la monarquia de Marroc a la defensa de l’Estat sionista d’Israel.

Passa el mateix amb l’organització a Madrid de la Cimera de l’OTAN per a més glòria de Biden. I amb moltes altres qüestions, algunes directament contràries als interessos d’aquest país, de la seva economia i de la seva població. Fa poc hem conegut que Algèria ja no és el subministrador de gas natural més gran per a Espanya, sinó els EUA. Però, a diferència del gas algerià, que arriba per gasoductes, els EUA ens venen un gas natural liquat, transportat per vaixell, un 50% més car i profundament antiecològic (s’extreu per fracking i el transport amb vaixell suposa una elevada producció de CO2 , mentre aquí es tanquen les mines de carbó per “combatre l’escalfament global”).

Fins ara, aquests acords per “recol·locar” immigrants es feien amb països colonials i semicolonials (el Regne Unit amb països africans com Rwanda, la Unió Europea amb Turquia, Austràlia amb Papua Nova Guinea i el petit Estat de Nauru, a la Micronèsia,Espanya, amb el Marroc i el Senegal): La idea de Biden d’utilitzar Espanya per resoldre el seu problema d’immigrants centreamericans demostra com consideren els Estats Units Espanya i com es considera el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz en la seva relació amb els EUA.

Una cimera amb exclosos

Mentre que Biden convida el govern espanyol a participar a la Cimera, el seu govern ha decidit excloure’n tres països americans: Cuba, Nicaragua i Veneçuela, al·legant que “no són règims democràtics”. Com si al llarg de la història els EUA no haguessin donat suport a totes les dictadures de Llatinoamèrica o fins i tot promogut cops militars per enderrocar governs democràtics i substituir-los per dictadures més afins als interessos dels EUA i les seves multinacionals.

L’exclusió d’aquests tres països ha motivat reaccions per altres, com Mèxic, Argentina, Xile, Bolívia i Hondures. El Govern de Mèxic va amenaçar de no participar-hi i, finalment, ha optat perquè no hi acudeixi el president Andrés Manuel López Obrador. Tampoc hi ha assistit la presidenta d’Hondures Xiomara Castro. Sens dubte, aquesta decisió mostra una resistència a plegar-se als dictats de l’Administració Biden.

En tot cas, la participació del govern espanyol en una cimera on s’ha decidit excloure els que molesten el govern dels EUA és una forma de suport a aquestes exclusions.

El 40º Congreso del PSOE

Es evidente que para todo militante obrero las decisiones que tome el PSOE interesan sobremanera. El PSOE ha sido desde hace 142 años la principal representación política de los trabajadores de este país. Esto es una realidad al margen de lo que podamos pensar de su política y de su evolución.

Nosotros somos militantes de la Cuarta Internacional, constituida precisamente en diferenciación de la corriente estalinista y de la socialdemócrata. No era simplemente un problema ideológico, sino de la constatación por nuestra parte de que la política de las organizaciones que, como el PSOE, se reclaman de la socialdemocracia, no ha significado un avance para la emancipación social y democrática de los trabajadores y de los pueblos.

Por supuesto, somos conscientes de que un sector importante de los trabajadores siguen votando a este partido, aunque cada vez con menos confianza.

En todo caso, consideramos necesario dar nuestra opinión sobre el desarrollo de este Congreso y sus resultados.

Empezaremos por citar el artículo de Cándido Méndez, exsecretario general de la UGT y militante socialista desde 1970, publicado por la Cadena Ser el 16 de octubre. Dice en él:

«En el Congreso se dedica una hora a todo lo relacionado con la elección de la mesa y el debate y votaciones sobre la gestión de los órganos federales, entre otros la Comisión Ejecutiva Federal y el Comité Federal. En una hora escasa, ¿se va a debatir un periodo de tiempo, 2017-2019, donde ha habido tres elecciones, dos generales, y además analizar unas elecciones, como las de Madrid, con presencia notable del secretario general del partido, que, entre otras por esa presencia, tiene una lectura rotundamente nacional, y que se han saldado con el paso de ser la fuerza más votada en las anteriores a la tercera en estas últimas?»

Una buena reflexión sobre un hecho que revela que no ha habido en ese Congreso, no ya posibilidad de debate, ni de expresar una opinión contraria al reducido grupo que di- rige el partido socialista y al que podríamos darle otro apelativo; sino ninguna opinión sobre el programa, es decir, sobre la política realizada y por realizar por el partido desde el Gobierno. En el mismo artículo, Cándido

Méndez lo define así:
«Es probable que se piense que, debatiendo sobre ecología, digital y feminismo, lo del empleo, acorde con la máxima evangélica, se nos dará por añadidura, pero esto no suele funcionar así.»

Lo que viene a señalar que se recurre a lugares comunes que, en realidad, y más allá de su mayor o menor importancia objetiva, vienen a ocultar, probablemente por tener un contenido inconfesable, todo lo relativo a las reivindicaciones e intereses de los trabajadores.

Veamos: de cuándo en cuándo, cada vez menos, y de cara a la galería, Pedro Sánchez, presidente del Gobierno y secretario general del PSOE, ha venido anunciando la derogación de la reforma laboral y de la ley mordaza, como le exige el movimiento obrero. No es eso lo que afirmó en su discurso de clausura, en él su compromiso fue «poner punto final a leyes como la ley mordaza y la reforma laboral del PP, impuestas y sin acuerdos, que precarizaron los contratos y devaluaron los salarios.»

Sobre la reforma laboral

Entonces, sobre la reforma laboral, lo que quisiera Pedro Sánchez, es un acuerdo en las mesas del llamado diálogo social, un acuerdo de aceptación de la misma por los dirigentes sindicales que ponga fin a las críticas y que se olviden las exigencias de su derogación; antes de finalizar el año a ser posible. Sin mantener lo esencial de la reforma, incluso sin profundizarla, no sería posible el desmantelamiento del sector del automóvil, los despidos y la reconversión de tantos otros sectores económicos que se anuncian en nombre de la digitalización de la economía y de la transición verde. Con los fondos europeos como señuelo.

Como se ha señalado desde el aparato del PSOE estos días, de lo que se trata ahora es de «avanzarse a los cambios profundos que se avecinan, relacionados con el mercado laboral, con la gestión de la inmigración, con el cambio climático.» Lo que está en juego, pues, con la derogación o no de la reforma laboral son decenas de miles de puestos de trabajo, los derechos labora- les conquistados y la existencia de un sector industrial fuerte que sea la base de la economía. Y el silencio del 40º Congreso sobre todo esto significa que los dirigentes

socialdemócratas apuestan por una reconversión económica que puede dejar pequeña la de los años de gobierno de Felipe González para entrar en la entonces denominada Comunidad Económica Europea, hoy Unión Europea.

¿Qué supone «poner fin» a la ley mordaza?

En junio, con el apoyo de UGT y de CC. OO. se celebró un gran acto en la sede central de UGT en el que ambas organizaciones y el conjunto del movimiento obrero se felicitaron por la derogación del artículo 315.3 del código Penal y en el que se constituyó un comité internacional por la derogación de la ley mordaza y en defensa del derecho de huelga.
No ha habido la menor intención por parte del Gobierno «progresista» de apoyarse en esa iniciativa y en esas exigencias para derogar la ley mordaza. Muy al contrario, dos días después de las manifestaciones de Pedro Sánchez en su discurso de clausura del 40º Congreso del PSOE, la Mesa del Congreso de los Diputados decidió mantener bloqueada la derogación de la ley mordaza con el voto de los diputados del PSOE a favor de ampliar el plazo de enmiendas a la ley. Es la 39.a vez que los diputados del partido socialista bloquean el avance de esta derogación que permanece en esta fase de la tramitación parlamentaria desde hace casi un año. Esto son los hechos, lo demás son discursos y palabras que no comprometen a nada, ni convencen a casi nadie.

El mismo día en que se iniciaba el Congreso del PSOE decenas de miles de pensionistas, trabajadores y ciudadanos se manifestaban por las calles de Madrid exigiendo una auditoría de las cuentas de la Seguridad Social. En ese Congreso todo quedaba en qué se iban a controlar las cuentas de la Seguridad Social.

Debates en un mundo paralelo

Mientras los debates del Congreso se daban en un mundo paralelo, al margen de los problemas y de las aspiraciones de los trabajadores, el aparato pretendía dar una imagen de unidad, que todo se adoptara por unanimidad. Así pues, en los últimos meses y hasta el 40º Congreso, Pedro Sánchez ha excluido de la dirección del partido a toda la vieja guardia que estuvo a la cabeza del «No es no» contra Rajoy, o de los que estaban en la dirección de UGT cuando todavía organizaba jornadas de huelga, contra la reforma laboral, por ejemplo, como Toni Ferrer. Y ha incorporado a partidarios del consenso con el PP, como el ministro Félix Bolaños, artífice del pacto con el PP para la renovación del Tribunal Constitucional y otras instituciones; pacto consistente en conceder la práctica totalidad de las exigencias del PP.

Sigue leyendo

El 40è Congrés del PSOE

 Carta Setmanal 857 per descarregar en PDF

És evident que per a tot militant obrer les decisions que prengui el PSOE interessen molt. Des de fa 142 anys, el PSOE ha estat la principal representació política dels treballadors d’aquest país. Això és una realitat al marge del que puguem pensar de la seva política i la seva evolució.

Nosaltres som militants de la Quarta Internacional, constituïda precisament en diferenciació del corrent estalinista i de la socialdemòcrata. No era simplement un problema ideològic, sinó de la constatació per part nostra que la política de les organitzacions que, com el PSOE, es reclamen de la socialdemocràcia, no ha significat un avenç per a l’emancipació social i democràtica dels treballadors i dels pobles.

Per descomptat, som conscients que un sector important dels treballadors continuen votant aquest partit, encara que cada cop amb menys confiança.

En tot cas, considerem necessari donar la nostra opinió sobre el desenvolupament del Congrés i els seus resultats.

Començarem per citar l’article de Cándido Méndez, exsecretari general de la UGT i militant socialista des del 1970, publicat per la Cadena Ser el 16 d’octubre. Diu en ell:

«Al Congrés es dedica una hora a tot allò relacionat amb l’elecció de la mesa i el debat i votacions sobre la gestió dels òrgans federals, entre d’altres la Comissió Executiva Federal i el Comitè Federal. En una hora escassa, es debatrà un període de temps, 2017-2019, on hi ha hagut tres eleccions, dues generals, i a més analitzar unes eleccions, com les de Madrid, amb presència notable del secretari general del partit, que, entre altres per aquesta presència, té una lectura rotundament nacional, i que s’han saldat amb el pas de ser la força més votada a les anteriors a la tercera en aquestes últimes?»

Una bona reflexió sobre un fet que revela que no hi ha hagut en aquest Congrés, no ja possibilitat de debat, ni d’expressar una opinió contrària al reduït grup que dirigeix ​​el partit socialista i al qual podríem donar-li un altre apel·latiu; sinó cap opinió sobre el programa, és a dir, sobre la política realitzada i per fer pel partit des del Govern. En el mateix article, Cándido Méndez ho defineix així:

«És probable que es pensi que, debatent sobre ecologia, digital i feminisme, això de l’ocupació, d’acord amb la màxima evangèlica, se’ns donarà d’afegit, però això no sol funcionar així.»

El que assenyala és que es recorre a llocs comuns que, en realitat, i més enllà de la seva major o menor importància objectiva, amaguen, probablemente, per tenir un contingut inconfessable, tot allò relatiu a les reivindicacions i interessos dels treballadors.

Sobre la reforma laboral

Vegem: de tant en tant, cada cop menys, i de cara a la galeria, Pedro Sánchez, president del Govern i secretari general del PSOE, ha anunciat la derogació de la reforma laboral i de la llei mordassa, com li exigeix ​​el moviment obrer. No és això el que va afirmar en el seu discurs de cloenda, el seu compromís va ser «posar punt final a lleis com la llei mordassa i la reforma laboral del PP, imposades i sense acords, que van precaritzar els contractes i van devaluar els salaris.»

Aleshores, sobre la reforma laboral, el que voldria Pedro Sánchez, és un acord a les taules de l’anomenat diàleg social, un acord d’acceptació dels dirigents sindicals que posi fi a les crítiques i que s’oblidin les exigències de la seva derogació; abans de finalitzar l’any si és possible. Sense mantenir allò essencial de la reforma, fins i tot sense aprofundir-la, no seria possible el desmantellament del sector de l’automòbil, els acomiadaments i la reconversió de tants altres sectors econòmics que s’anuncien en nom de la digitalització de l’economia i de la transició verda. Amb els fons europeus com a esquer.

Com s’ha assenyalat des de l’aparell del PSOE aquests dies, ara es tracta d’«avançar-se als canvis profunds que s’acosten, relacionats amb el mercat laboral, amb la gestió de la immigració, amb el canvi climàtic.» El que està en joc, doncs, amb la derogació o no de la reforma laboral són desenes de milers de llocs de treball, els drets laborals conquerits i l‟existència d‟un sector industrial fort que sigui la base de l‟economia. I el silenci del 40è Congrés sobre tot això significa que els dirigents socialdemòcrates aposten per una reconversió econòmica que pot deixar petita la dels anys de govern de Felipe González per entrar a la llavors anomenada Comunitat Econòmica Europea, avui Unió Europea.

Què suposa «posar fi» a la llei mordassa?

Al juny, amb el suport d’UGT i de CC. OO. es va celebrar un gran acte a la seu central d’UGT en què les dues organitzacions i el conjunt del moviment obrer es van felicitar per la derogació de l’article 315.3 del codi Penal i en què es va constituir un comitè internacional per la derogació de la llei mordassa i en defensa del dret de vaga.

No hi ha hagut cap intenció per part del Govern «progressista» de recolzar-se en aquesta iniciativa i en aquestes exigències per derogar la llei mordassa. Ben al contrari, dos dies després de les manifestacions de Pedro Sánchez en el discurs de cloenda del 40è Congrés del PSOE, la Mesa del Congrés dels Diputats va decidir mantenir bloquejada la derogació de la llei mordassa amb el vot dels diputats del PSOE a favor d’ampliar el termini d’esmenes a la llei. És la 39a vegada que els diputats del partit socialista bloquegen l’avenç d’aquesta derogació que roman en aquesta fase de la tramitació parlamentària des de fa gairebé un any. Això són els fets, la resta són discursos i paraules que no comprometen res, ni convencen gairebé ningú.

El mateix dia que s’iniciava el Congrés del PSOE desenes de milers de pensionistes, treballadors i ciutadans es manifestaven pels carrers de Madrid exigint una auditoria dels comptes de la Seguretat Social. En aquell Congrés tot quedava en que es controlarien els comptes de la Seguretat Social.

Debats es feien en un món paral·lel

Mentre els debats del Congrés es feien en un món paral·lel, al marge dels problemes i de les aspiracions dels treballadors, l’aparell pretenia donar una imatge d’unitat, que tot s’adoptés per unanimitat. Així doncs, en els últims mesos i fins al 40è Congrés, Pedro Sánchez ha exclòs de la direcció del partit tota la vella guàrdia que va estar al capdavant del «No és no» contra Rajoy, o dels que estaven a la direcció d’UGT quan encara organitzava jornades de vaga, contra la reforma laboral, per exemple, com Toni Ferrer. I ha incorporat partidaris del consens amb el PP, com el ministre Félix Bolaños, artífex del pacte amb el PP per a la renovació del Tribunal Constitucional i altres institucions; pacte consistent a concedir la pràctica totalitat de les exigències del PP.

I, com un gest val més que mil paraules, i més quan ve carregat d’un valor simbòlic, l’abraçada de Pedro Sánchez a Felipe González, que, en el discurs, va reivindicar la política de la Transició, és a dir, els pactes amb els franquistes contra la democràcia, i va tenir el desvergonyiment de demanar a Sánchez «que fomenti aquest esperit crític que escasseja al PSOE actual.» Quina llibertat de crítica demana qui va ser president del govern al servei de la Monarquia i de l’OTAN durant 23 anys i avui actua obertament en nom del capital financer? No es referia a les JJ SS, recolzades per Esquerra Socialista, a les quals no se’ls va deixar passar a votació una moció a favor de la República (no fos això a incomodar la Casa Reial amb els escàndols de rei emèrit pel mig), no era això. La seva llibertat de crítica és per als qui com ell pretenen acabar amb qualsevol vinculació o referència del partit socialista a la classe obrera.

Pedro Sánchez, el seu govern i els dirigents socialistes saben el futur a què s’enfronten i volen escenificar la seva unitat; alhora que busquen pactar amb el PP. L’aparell socialdemòcrata s’aferra a tot Europa a l’ordre vell de la propietat privada, a l’imperialisme. Mai no va estar tan justificada històricament l’existència de la Quarta Internacional.

¿Un nuevo Pacto de la Moncloa, para qué?

(Publicado en la Carta Semanal 776ver en catalán)

Las últimas decisiones del Gobierno, particularmente el cierre temporal de empresas con el “permiso retribuido recuperable”, el decreto sobre el “escudo social” y las 50 medidas sociales del Consejo de Ministros del martes 31 de marzo, han provocado un griterío en contra de los partidos franquistas, de la patronal y de la Brunete mediática. El lunes 30, Pablo Casado, amenazó incluso con retirar su apoyo al Gobierno, y no votar a favor de la convalidación en el Congreso de esos decretos (hasta ahora han aprobado la convalidación de todos). Inés Arrimadas se quejó de no haber sido consultada y Abascal pidió la dimisión de Sánchez y la formación de un gobierno de “salvación nacional”, con el PP, el PSOE y Vox. Entretanto la patronal criticó el encarecimiento de las condiciones del despido, que tachó de “derogación de elementos esenciales” de la reforma laboral. Incluso el PNV mostró su enfado porque afectaba a la industria pesada vasca.

Sigue leyendo

Las contradicciones del nuevo gobierno

(Publicado en la Carta Semanal 764ver en catalán)

El pasado martes, el nuevo presidente del gobierno, Pedro Sánchez, prometía respetar y hacer respetar la Constitución del 78 ante el Rey. Algunos nos dirán que es un mero acto formal, pero no lo es. Es un recordatorio de que, en este país, las leyes se promulgan en nombre del rey y la justicia -por llamarla de alguna manera- se ejerce en nombre del rey. Colocado al frente del Estado por voluntad del dictador Franco, que nombró a su padre su heredero tras asegurarse de que le educaba en los “principios fundamentales del Movimiento Nacional”, el rey es el jefe del aparato de Estado, al que, el 3 de octubre de 2017, llamó a poner todas sus fuerzas en la persecución de los republicanos catalanes, tarea en la que siguen empeñados (véase las recientes resoluciones de la Junta Electoral Central y del Tribunal Supremo).

Sigue leyendo

Ante el nuevo gobierno

(Publicado en la Carta Semanal 763ver catalán)

A pesar de todos los obstáculos, en particular desde el propio aparato de Estado, tras la proclamación de Pedro Sánchez como presidente, finalmente se va a formar el gobierno de coalición del Partido Socialista y Unidas Podemos, apoyado por diversas fuerzas nacionalistas, regionalistas y de la izquierda y por Esquerra Republicana (a través de la abstención, pactada con el PSOE). De hecho, una amplia coalición de cuyo mantenimiento a lo largo del tiempo dependerá la estabilidad del gobierno que ahora se forma.

Sigue leyendo

El resultado electoral no resuelve el bloqueo y agrava la crisis del régimen

(Publicado en la Carta Semanal 755ver en catalán)

Declaración del Comité Ejecutivo del POSI – 11 de noviembre de 2019

Es una evidencia y los resultados electorales lo ponen de manifiesto: estamos donde estábamos, y a juicio de muchos, en peores condiciones que antes de la convocatoria. Y es así porque difícilmente puede haber salida a la situación de bloqueo, si no se rompen las condiciones que han llevado a ese bloqueo. Pudo comprobarse en los sucesivos intentos de formar gobierno y ha podido comprobarse también con los resultados electorales. Más allá de las combinaciones que puedan darse en los próximos días, el problema de fondo subsistirá: quién pretenda salir del bloqueo -Pedro Sánchez- no puede hacer depender las aspiraciones de la inmensa mayoría de la población trabajadora de este país, de lo que quieran imponer las instituciones del capital financiero, de la misma manera que la solución a la cuestión catalana debe ser abordada de manera democrática y no como quieren los franquistas. Como se ha podido comprobar una vez más, asumir como propio el discurso de la derecha reaccionaria (la moderna y la desacomplejada) no sale a cuenta.

Sigue leyendo

Las elecciones y las necesidades de los trabajadores, la juventud y los pueblos

(Publicado en la Carta Semanal 754ver en catalán)

Las elecciones generales son inminentes, y, sin embargo, es bien escaso el ambiente electoral que se vive fuera de los aparatos de los grandes partidos. De hecho, tras la negativa de Pedro Sánchez y Pablo Iglesias a formar un gobierno que diera respuesta a las principales reivindicaciones de la clase trabajadora y de la juventud -gobierno que era perfectamente posible- muchos se preguntan si vale la pena volver a votar, y se plantean abstenerse. Otros quieren ir a votar para evitar un nuevo gobierno de la derecha. Y algunos se plantean si probar con nuevas opciones.

Sigue leyendo

Reacciones a la sentencia

(Publicado en la Carta Semanal 752ver en catalán)

Dedicaremos esta Carta Semanal a analizar las distintas reacciones y pronunciamientos que ha suscitado la sentencia del Tribunal Supremo contra los republicanos catalanes. En particular, las de las organizaciones de políticas que hoy representan a la clase trabajadora, y las de los sindicatos y movimientos sociales.

Escribimos sobre el trasfondo de la inmensa respuesta que está dando el pueblo de Cataluña, y de forma más decidida su juventud, que no comenta ni promete, ni amenaza, sino que quiere resolver la situación insostenible.

Sigue leyendo