Archivo de la etiqueta: #cuartainternacional

Escuela de Formación de la IV Internacional organizada por jóvenes

Deja un comentario

Carta Semanal 1001 en catalán

Carta Semanal 1001 para descargar en PDF

Los pasados 28, 29 y 30 de junio se realizó la Escuela de Verano de formación de la IV Internacional. En estos días varios compañeros de diferentes partes del Estado compartimos las discusiones y debates más actuales de la lucha de clases. Como internacionalistas hemos puesto el foco las expresiones más inmediatas de las movilizaciones que de una u otra forma repercuten en nuestra acción en el Estado español, como las movilizaciones por Palestina del pasado curso o la situación de avance la lucha de clases en Francia. A su vez, una de las sesiones principales ha tratado sobre la política ecologista, desarticular el relato de las instituciones financieras sobre un ‘’capitalismo verde’’ o ‘’bueno’’ sobre el cual se pueden revertir la destrucción del planeta es de vital importancia para los revolucionarios en la actualidad. Consecuentemente, la lucha por la construcción de la Organización Revolucionaria es una de las tareas principales, en la actual catástrofe que está sufriendo la humanidad donde la máxima expresión es la guerra provocada por el imperialismo, hace falta recordar la frase de Trotsky: ‘la crisis de la humanidad es la crisis de la dirección revolucionaria’’. Sigue leyendo →

Escola de Formació de la IV Internacional organitzada per joves

Deja un comentario

Carta Setmanal 1001 per descarregar en PDF

Els passats 28, 29 i 30 de juny es va realitzar l’Escola d’Estiu de formació de la IV Internacional. En aquests dies diversos companys de diferents parts de l’Estat compartim les discussions i debats més actuals de la lluita de classes. Com a internacionalistes hem posat el focus les expressions més immediates de les mobilitzacions que d’una o altra forma repercuteixen en la nostra acció a l’Estat espanyol, com les mobilitzacions per Palestina del passat curs o la situació d’avanç la lluita de classes a França. Al seu torn, una de les sessions principals ha tractat sobre la política ecologista, desarticular el relat de les institucions financeres sobre un ”capitalisme verd” o ”bo” sobre el qual es poden revertir la destrucció del planeta és de vital importància per als revolucionaris en l’actualitat. Conseqüentment, la lluita per la construcció de l’Organització Revolucionària és una de les tasques principals, en l’actual catàstrofe que està patint la humanitat on la màxima expressió és la guerra provocada per l’imperialisme, cal recordar la frase de Trotsky: ‘la crisi de la humanitat és la crisi de la direcció revolucionària”.

Resposta marxista a l’ecologisme polític

La preocupació sobre el futur del planeta afecta moltes persones, en particular és una qüestió que intriga els joves. No podem acceptar sota cap concepte que les solucions a aquesta problemàtica les programin i executin els mateixos que la generen. Sota el sistema capitalista, el sistema que no té repars a arrasar amb qualsevol per tal d’incrementar el seu benefici, és impossible acabar amb la destrucció del medi ambient i el planeta. És per això que la principal crítica a l’ecologisme polític és el plantejament d’una suposada solució independent del mode de producció capitalista.

Aquesta suposada solució, emmarcada en la famosa ”transició energètica, és l’aposta per les energies ”renovables” o ”verdes” per liquidar l’ús d’energies fòssils. Aquestes energies, com l’ eòlica, són controlades per grans multinacionals que, lluny d’ acabar amb pràctiques nocives cap al medi ambient, s’ ha constatat com amb la construcció de grans parcs eòlics arrasen amb extensions de terra que són el sustent de vida de poblacions senceres. És paradoxal com Greenpeace, la famosa ONG ”sense ànim de lucre”, és una de les principals filials de la multinacional que controla el 17% del mercat de l’energia eòlica a nivell mundial. És a dir, hi ha una propaganda bestial i ”bonista” sobre les energies renovables que alimenten el relat del ”capitalisme bo”, en què Greenpeace és un dels seus principals portantveus.

Un exemple més que actual és el cas del cotxe elèctric, on una vegada més es presenta com l’alternativa als cotxes de combustió contaminants, però que amaga un altre exemple de mercaderia destructiva del planeta i lucrativa per al capital. Su fabricación implica l’extracció de les anomenades ”terres rares” per a la fabricació de bateries que, a dia d’avui, han contaminat el 80% de les aigües de les principals ciutats xineses. A més, la fabricació del cotxe elèctric suposa una destrucció massiva de llocs de treball d’una indústria clau com l’automobilística.

En un moment on tots els esforços de les institucions i Governs és el negoci de la guerra, assenyalem l’enorme contradicció que suposa amb la suposada ”salvació del planeta” que també expressen els representants del capital.

Sota les seves mans, el planeta i la humanitat estan sent destruïdes, des dels governs dels països imperialistes i les institucions internacionals serveixen directament al benefici dels capitalistes sota el relat de la transició energètica. Denunciem enèrgicament aquesta pantomima, no és una altra estratègica més per continuar incrementant el benefici del capital sota un altre mercat, disfressat de ”transformador” sobre la transició verda i la política ecologista.

Sobre la situació a França

Tothom està amb els ulls posats a França, sobretot els militants revolucionaris que veiem com any rere any la mobilització de les masses ha anat al nostre país veí. Després de la dissolució de l’Assemblea Nacional per part de Macron, donant ales a la victòria de l’extrema dreta per mantenir les polítiques antiobreres, la classe obrera i en especial la joventut s’han aixecat contra l’onada reaccionària. L’evolució de la lluita de classes té els seus precedents, des de la irrupció de les armilles grogues fins a les massives mobilitzacions contra la reforma de pensions, així com l’enorme rebuig a la massacre a Gaza, la França Insumisa ha estat present acompanyant o organitzant aquestes mobilitzacions. És a dir, no podem entendre l’avanç de la lluita de classes i de l’augment de la consciència en la lluita del poble francès sense el factor organitzatiu, com representa la LFI.

S’obre un nou període que bé podria canviar radicalment en les pròximes setmanes, però no fem prediccions, actuem sobre la realitat present perquè la futura ens sigui favorable. La polarització i l’expressió de rebuig al macronisme s’expressa en el vot a l’extrema dreta o el que anomenen ”extrema esquerra”, representat pel Nou Front Popular. La polarització expressa la crisi profunda de la V República Francesa i dels partits polítics que han estat els seus pilars fins ara.

Però, perquè ha crescut el vot cap a l’extrema dreta? En primer lloc cal assenyalar el rebuig que senten molts treballadors per les organitzacions d’ esquerra, principalment pel PS i el PCF, després dels diferents governs que s’ han succeït i que han traït les aspiracions de millores en les condicions de vida de la majoria social. Això ha fet que aquests partits perdin gairebé tota la seva base social i no tinguin el poder amb què abans comptaven. En segon lloc, i relacionat amb l’anterior, l’extrema dreta ha fet campanya demagògica amb un programa més o menys social, plantejant la derogació de la reforma laboral o l’augment dels salaris. Davant d’això, els altres partits com el PS i el PCF li han fet el joc a l’extrema dreta alertant de la seva perillositat sense qüestionar els anys de macronisme de polítiques antiobreres i antidemocràtiques, cosa que ha posat l’extrema dreta com una alternativa a Macron, eludint les responsabilitats del govern en els seus anys de mandat.

També cal assenyalar la campanya del gegant mediàtic ha anat dirigida a assegurar la victòria de l’extrema dreta, ja sigui blanquejant-la o atacant massivament el seu principal oponent, la LFI. Les acusacions d’antisemitisme o islamo-esquerra han tingut més presència a les tertúlies de les grans cadenes franceses que les propostes de canvi que proposa la LFI. També podem assenyalar el sistema electoral a dues voltes i com això afavoreix els partits de la burgesia, ja que permet boicotejar la força més votada en la primera volta forjant aliances entre partits per excloure el més votat. L’ obligació d’ inscripció per al dret a vot també repercuteix majoritàriament contra l’ expressió dels sectors més pobres, essent un element antidemocràtic més d’ aquest sistema electoral. Això demostra una vegada més que, el terreny electoral no és el terreny de la classe obrera, però si un terreny on poder avançar no només frenant l’extrema dreta, sinó amb un programa d’emergència contra la política d’austeritat i de ruptura amb els plans del capital i les institucions internacionals.

Les mobilitzacions en solidaritat amb Palestina

Des del 7 d’octubre el poble palestí està vivint un atac indiscriminat per part de l’Estat d’Israel. Però hem de recordar i fer viva la història per entendre el present: des del 1948, després de l’aprovació a l’ONU de la partició de Palestina recolzada pels països occidentals i el representant de Stalin, el poble palestí ha estat expulsat, perseguit i assassinat a la seva pròpia terra. El recrudiment de la massacre al poble palestí per part de l’Estat sionista no ho podem entendre sense el suport incondicional dels EUA i la resta de països imperialistes com a principals aliats. I és que, com a internacionalistes, l’immediat és assenyalar la complicitat dels nostres governs. Per a l’existència de l’Estat d’Israel és necessària la destrucció del poble palestí, sinó han pogut assolir el seu objectiu és per les enormes mobilitzacions que hi ha hagut al voltant de tot el planeta.

La màxima expressió d’aquestes mobilitzacions sorgeix als EUA, al cor de l’imperialisme, on milers de jueus han esquerdat ”No en el nostre nom!”, on sectors sencers de treballadors s’han mobilitzat contra la complicitat del seu govern o la multitud d’acampades que han inundat els campus universitaris de tot el territori. A l’Estat espanyol també s’han multiplicat les mobilitzacions en forma d’acampada, en què alguns de nosaltres hem participat.

A la Universitat de Barcelona s’ha aconseguit que l’òrgan de govern de la universitat trenqui relacions amb les universitats d’Israel, una important victòria dels estudiants. Sabem que això no és suficient, la massacre segueix en curs, és més urgent que mai l’exigència al nostre govern per la ruptura de relacions a tots els nivells i per l’alto al foc. Això no es pot aconseguir sense la mobilització del moviment obrer juntament amb els estudiants, els sindicats no poden mirar per a una altra banda, tenen a les seves mans la capacitat mobilitzadora per aturar aquest genocidi.

Per això, els militants de la IV Internacional seguirem actuant per l’aliança dels estudiants amb el moviment obrer, que no es pot aconseguir sense obrir bretxa dins dels sindicats majoritaris, lluny de sectarismes, divisions i autoproclamacions.

La construcció de l’ Organització Revolucionària

Com donem resposta a les 3 qüestions fonamentals en la lluita de classes actual? Com a revolucionaris atenem i actuem sobre la realitat actual de la lluita de classes, no imposen ritmes ni la revolució social d’una forma finalista. L’actualitat de la classe obrera mundial constata la seva màxima expressió, la pèrdua de totes les conquestes obreres aconseguides fins ara i la guerra com a manera de supervivència del capitalisme en són mostra.

La defensa dels llocs de treball i dels salaris, de la indústria, de la seguretat social i el sistema públic de pensions o de la fi de la col·laboració en les guerres a Ucraïna i Gaza xoquen frontalment contra la política del capital. L’Organització Revolucionària que volem construir amb l’aliança de treballadors i pobles que setmana rere setmana mostren la seva resistència i que, al seu torn, no troben una organització que coordini i s’enfronti directament contra les polítiques del capital amb independència pròpia.

No som comentaristes, cal anar el concret, al terreny on es juga la lluita de classes. És per això que la utilització de la Crida contra la guerra és de vitalitat per obrir la discussió dins dels sindicats i les organitzacions tradicionals, així com l’agrupament de Sindicalistes per l’Auditória, el treball en indústria, en sanitat o a les universitats. Hem d’avançar en aquestes campanyes per construir un moviment de ruptura que ens permeti enfrontar el Règim Monàrquic com a màxim representant del capitalisme que ens porta la guerra i la destrucció de les nostres condicions de vida.

Primera volta a França i presentació de nova versió de La Verdad

Deja un comentario

Aquesta setmana, la Carta Setmanal s’ha endarrerit uns dies. El motiu és que hem esperat per reproduir el balanç de la primera volta de les eleccions legislatives que han fet els camarades francesos del POI, que creiem de màxim interès per als lectors de la Carta

Descarrega en PDF, carta 988 

Els pobles del món es mobilitzen per un alto el foc a Gaza!

Ja disponible el número 114 de La Verdad, revista de la IV Internacional

“Sense teoria revolucionària tampoc hi pot haver moviment revolucionari” afirmava certerament Lenin el 1902, en la seva obra Què fer. En efecte, comprendre els problemes constitueix una premissa imprescindible per poder intervenir fructíferament davant d’ ells. Amb la intenció de contribuir a aquesta comprensió i treure les corresponents conclusions polítiques, la IV Internacional convida a la discussió publicant La Verdad, la nostra revista d’actualitat política. El nostre mètode, que és el marxisme, parteix de la constatació que el motor de la història és la lluita de classes i, per tant, ens dirigim a la nostra classe, la classe treballadora, per discutir sobre la forma que pren i ha de prendre aquesta lluita de la nostra part.

El context mundial actual està presidit per la crisi, les guerres, la destrucció del medi natural i, per sobre de tot, la desvalorització de la força de treball, que atempta directament contra les condicions de vida de la majoria. Però també està presidit per la resistència, que s’expressa per doquier. Com s’assenyala en la presentació de la revista, “noves forces s’alliberen de la tutela de les velles organitzacions (…) a partir d’ara, associant a tots els militants, els de la IV Internacional i els que tenen un altre origen i combaten per la defensa dels treballadors, es tracta d’elaborar les noves respostes que exigeix aquesta nova situació“.

Una revista d’actualitat política i tribuna de discussió internacional

Una revista de debat per a l’acció

Conseqüentment, a la revista es dóna compte del desenvolupament de la lluita de classes a escala mundial i les diferents iniciatives que es despleguen al voltant d’ ella. La primera part s’ocupa de l’actualitat política, començant per la declaració del Secretariat Internacional del passat 3 de maig: “arreu, en les mobilitzacions que sorgeixen, es reuneixen forces per resistir i trencar amb aquest sistema. Els militants de la IV Internacional, que en són part integrant, us conviden a discutir per actuar i avançar junts“. S’inclouen també una nota de l’assemblea del Partit Obrer Independent (POI) francès i extractes de la intervenció de Jérôme Legavre, diputat de La França Insumisa.

La segona part és la secció política del mes, dedicada a Palestina, amb informacions i declaracions dels Estats Units, Azania, Regne Unit, etc. I a continuació tres seccions regionals, sobre l’actualitat política a Europa, a l’Àfrica i a Amèrica Llatina, que es complementen amb la secció “Arguments”, en la qual s’aborda la sublevació de la pagesia davant els anomenats acords de lliure comerç. Finalment, la revista es completa amb un dossier que continuarà en els següents números, en ocasió del centenari de la mort de Lenin, relativa a la vigència dels seus plantejaments presentats en l’ obra El imperialismo, fase superior del capitalisme. Específicament, es planteja què fer davant la “dominació del capital financer” i les seves implicacions.

Us convidem a adquirir i difondre la revista, llegir-la i discutir sobre els seus continguts: perquè aquesta discussió contribueixi a avançar en l’organització de la classe treballadora, única via per a l’emancipació de la humanitat de tota forma d’opressió.

Primera volta de les eleccions a França

Comunicat del Partit Obrer Independent

La decisió de dissoldre l’Assemblea Nacional i organitzar eleccions legislatives anticipades ha consagrat l’etapa final del col·lapse de Macron, pedra angular de les institucions de la V República.

«Cridats a aclarir les seves opcions i renovar la seva confiança en Emmanuel Macron, gairebé vuit de cada deu francesos li van manifestar un no clar i massiu. Una terrible desautorització […] el fracàs és amarg», informa l’editorial del diari financer L’Opinion (1 de juliol), que tanmateix ha donat suport a la campanya de la majoria presidencial en les últimes setmanes.

Aquest fracàs és tant més rotund en tant que la participació en aquestes eleccions mai ha estat tan alta en l’últim període (+19 punts respecte al 2022), cosa que aprofundeix la magnitud del col·lapse de Macron.

Per què aquest col·lapse de Macron?

Les reformes de les pensions, una caiguda vertiginosa dels salaris per la inflació, una ofensiva sense precedents de destrucció dels serveis públics (començant per l’escola i els hospitals), qüestionament de les llibertats democràtiques, llei d’immigració, guerra a Ucraïna i Palestina… totes elles mesures reaccionàries imposades durant set anys per Macron al servei del capital financer, que no només no han obtingut cap suport sinó que només han pogut implementar-se a costa de decisions autoritàries que l’arsenal de la V República permet (només vint-i-tres recursos al 49.3), provocant inevitablement el rebuig.

Fent ple ús de l’arsenal mediàtic, organitzant odioses campanyes de calúmnies contra La França Insumisa (LFI) i, en particular, contra Jean-Luc Mélenchon, aplicant almenys en part el programa de l’Agrupació Nacional (RN), Macron ha aconseguit fer de la RN el receptacle de part de la ira i el rebuig que s’expressa contra ell.

A quin preu? A costa d’enfonsar el seu propi bàndol, obrint a RN la possibilitat d’ocupar el lloc central de defensor de les institucions de la V República en nom del capital financer.

Però hi ha un però…

Perquè aquesta nauseabunda operació política es completés, LFI hauria d’ haver estat erradicada, la qual cosa constituïa inicialment l’ objectiu no declarat de la dissolució. També en aquest terreny, Macron ha patit un complet fracàs. En primer lloc, per la constitució del Nou Front Popular (NFP), al centre del qual ha estat, des del principi, LFI, amb més de 55.000 nous membres registrats des de les eleccions europees.

Dels 32 diputats de l’NFP elegits en la primera volta, 19 són de LFI, cinc vegades més que el 2022. A més d’aquestes reeleccions, 111 candidats de LFI estaran presents, en primer o segon lloc, en la segona volta. Les dades procedents de les circumscripcions electorals indiquen que els candidats de LFI van aconseguir resultats molt importants als barris populars.

Aquest és el resultat de l’orientació de ruptura implementada en particular amb motiu de la reforma de les pensions, durant les revoltes contra la violència policial i, recentment, per exigir un alto el foc immediat a Palestina.

És LFI en qui confien milions i milions de persones, que han decidit aprofitar la votació per expressar el seu rebuig a les polítiques de Macron, el seu rebuig al sistema, la seva voluntat de «¡que se’n vagin tots!». 

En la primera i segona volta, és evident que el POI no crida a votar els candidats de tota la dreta: els de Macron-Attal, Horitzó d’Edouard Philippe, Ensemble, LR, etc.

El POI fa seva la posició, particularment adaptada al context de la lluita electoral, de La França Insumisa formulada per Jean-Luc Mélenchon la nit dels resultats: «La nostra consigna és simple, directa i clara: ¡ni un vot, ni un escó més per a l’RN!», precisant que «en la hipòtesi que l’RN quedés en primera posició,  i nosaltres quedàrem en tercer lloc, retiraríem la nostra candidatura».

El POI està convençut que la posició adoptada per Olivier Faure de demanar el vot a favor d’Elisabeth Borne, com va indicar en les primeres hores després dels resultats, pot sembrar confusió i desconcert.

Després dels resultats de les crides a votar per Chirac, i després per Macron, que suposadament havien d’aturar l’ascens de l’RN i les conseqüències verificables per a tothom, tornar al mateix demostra, com a mínim, una ceguesa increïble.

El POI està sorprès per la rapidesa amb què els macronistes han cridat a votar per François Ruffin. En aquest cas hauria estat més prudent reflexionar i preguntar-se sobre el seu fracàs contra RN en el seu propi feu, en lloc de continuar amb les combinacions habituals de la V República. 

Finalment, el POI comprèn la ferocitat amb què totes les figures de la dreta s’apressen a buscar acords amb el que anomenen, per necessitar-ho així per a la seva causa, «forces democràtiques», «forces republicanes» dins del Nou Front Popular.

Acords que exclouen LFI, sent Jean-Luc Mélenchon, en vista dels resultats ja assolits per LFI, encara més insultat, difamat i atacat sense treva.

El POI també comprèn l’intent desesperat del president Macron d’estudiar cas per cas possibles acords amb els candidats de l’NFP que li semblin compatibles, per salvar-se d’una derrota total i esperar combinacions a la segona volta.

El 7 de juliol, amb LFI, votar pel Nou Front Popular

Res és més urgent avui que enfortir aquesta força, enfortir LFI, lluitant perquè el 7 de juliol es triï el màxim nombre de diputats de LFI.

En qualsevol cas, i sigui quina sigui la majoria que surti de les urnes, siguin quins siguin les maniobres i artimanyes que es posin en marxa, les mesures antiobreres no trigaran a posar les masses en contra dels que les prenguin, en contra de RN o de qualsevol altre.

Pel que fa a nosaltres, amb LFI, donem suport a tots els processos de rebuig a aquestes mesures, totes les reivindicacions essencials que les masses tractaran d’imposar, que són i seran el segell distintiu de la situació.

Primera vuelta en Francia y presentación de nueva versión de La Verdad

Deja un comentario

Esta semana, la Carta Semanal se ha retrasado unos días.
El motivo es que hemos esperado para reproducir el balance de la primera vuelta de las elecciones legislativas que han hecho los camaradas franceses del POI, que creemos de sumo interés para los lectores de la Carta 

Descarga en PDF, carta 988

En catalán, carta 988

Sigue leyendo →

El nus de l’internacionalisme: la posició davant la guerra

Deja un comentario

Carta Setmanal 981 per descarregar en PDF

En el mateix moment en què el genocidi del poble palestí prossegueix i s’intensifica, amb el suport total de l’administració americana, la complicitat del govern espanyol i dels governs europeus (cridem l’atenció sobre les recents votacions al Congrés sobre Palestina) i de la majoria dels governs “àrabs”, la guerra contínua a Ucraïna.

Fa dos anys- el 24 de febrer de 2022- la invasió d’Ucraïna per part de les tropes de Putin -que va significar un pas qualitatiu en el conflicte obert després del cop propiciat per l’OTAN el 2014 i el conflicte armat de Kiev contra el Donbass- va suposar un salt qualitatiu en el conflicte. Un conflicte que ja ha devorat -segons xifres considerades “optimistes”- les vides de 500.000 joves ucraïnesos i russos en els fronts de batalla.

En aquest moment, per a l’administració americana, concentrada a ajudar Israel perquè aixafi el poble palestí, la responsabilitat d’ajudar el règim de Zelenski recau en la Unió Europea.

Aquests darrers dies s’han multiplicat les declaracions i mesures al respecte.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyden, va cridar tots els països a rearmar-se per fer front a Rússia, que s’estimava, segons ella, a envair qualsevol altre país europeu. Tots els governs de la UE (excepte Irlanda i Portugal) han augmentat el 2023 les seves despeses militars, en detriment de les despeses socials- Però per a Von der Leyden, que actua com a transmissora de les exigències de l’imperialisme americà, això és insuficient. I això malgrat que la continuació i intensificació del conflicte suposa la ruïna per a la indústria i l’agricultura europees i posa Europa a la vora d’una catàstrofe.

El 16 de febrer el president francès, Macron, va anunciar 3.000 milions més d’ajuda militar, i fins i tot va evocar la possibilitat d’enviar tropes. La UE va votar una ajuda de 50.000 milions en cinc anys. De fet, manté el règim ucraïnès en “perfusió”, tot i ser conscient que molt difícilment guanyaran la guerra. Aquesta política és un element brutal de pressió per justificar els plans d’austeritat que la Comissió Europea considera inevitables. A quatre mesos de les eleccions europees, volen situar l’amenaça de guerra i la necessitat de rearmar-se en el punt central de la campanya.

Hi ha qui intenta plantejar que la UE és una institució de pau, i que ara estaria canviant. A aquests només podem assenyalar que la memòria és curta: caldria oblidar que el 1990 va participar en la destrucció de Iugoslàvia, anys després en la destrucció de Líbia. En un altre tipus de guerra, també mortífera, els plans de la Troika, que van sacrificar el poble grec i van atacar arbitràriament a Espanya, Irlanda i Portugal, són de plena autoria per part de la Unió europea. Afegim el trist paper de Schengen i Frontex responsables dels milers de migrants morts a les fronteres

En el moment actual, la UE fa passos agegantats cap a convertir-se en mera corretja de transmissió de l’OTAN.

“No hi ha democràcia, quan hi ha guerra”

El 26 de febrer, La Vanguardia, publicava un ampli article amb aquest títol.

S’havia pretès convèncer els pobles que la guerra d’Ucraïna era un enfrontament entre l’Autoritarisme (Rússia) contra la Democràcia (Ucraïna), cosa que suposava presentar el govern d’Ucraïna com a defensor dels suposats valors democràtics occidentals. Qüestió no només falsa sinó desmentida en els fets des d’abans del 24 de febrer de 2024.Des de fa anys, el govern de Kiev havia emprès una guerra contra la minoria russòfona del Donbas (precisament, Zelenski va ser elegit sota la promesa que obriria negociacions amb les regions autònomes)

De fet, a Ucraïna, la democràcia està “suspesa” (precisament quan és més necessària si es vol guanyar la població), no hi ha eleccions de cap mena. El codi del treball ha estat gairebé derogat, els sindicats maniatats i tots els partits de l’oposició il·legalitzats. Zelenski governa per decret. Més de la tercera part de les terres ha estat venuda a les multinacionals (en una demostració, cal suposar, de “defensa de la sobirania d’Ucraïna), multinacionals que envaeixen Europa amb productes agrícoles a baix preu donada l’eliminació d’aranzels, decidida “en suport a Ucraïna”, i els oligarques locals han augmentat el seu poder. Per exemple, Yuriy Kosyuk, propietari de MHP, el major productor de pollastre, que exporta sense aranzels als països de la Unió Europea.

El periodista de La Vanguardia deia que Ucraïna és el segon país més corrupte del món (darrere de Rússia). No tenim els mitjans per verificar aquesta classificació, però és evident el caràcter anàleg d’ambdós estats. Tots dos són règims d’oligarquies sortides del saqueig de la propietat pública. I en el cas de Zelenski, els oligarques actuen com a agents directes de les multinacionals i l’imperialisme.

La corrupció arriba a l’extrem que la guàrdia fronterera d’Ucraïna es veu enfrontada a cents de grups criminals que ajuden a evadir-se a la massa d’ucraïnesos que no volen allistar-se (pel mòdic preu de 1.500 a 8.000 euros, quan el salari mitjà anual el 2023 era de 7.038.72€, i el salari mínim anual,  de 2.136 €). D’altra banda, centenars de milers de joves russos han realitzat el mateix moviment en negar-se a anar a la guerra que no és una guerra per la pàtria sinó per defensar privilegis dels oligarques.

Des del 24 de febrer de 2022 hem dit ¡Ni OTAN, ni Zelenski, ni Putin! Aquesta guerra és contra els pobles!, i hem realitzat, i ho seguim fent, una àmplia activitat en relació a això, per mitjà de manifestacions, peticions, conferències. Hem participat en la constitució d’un Comitè europeu contra la guerra, contra la guerra social… reprenem la posició internacionalista contra la guerra imperialista, que va separar les aigües, el 1914, entre els agents obrers del capital i els revolucionaris.

Precisament, per això, veiem amb estupor com forces que diuen reclamar-se de la Quarta Internacional prenen obertament posició per l’OTAN, per exigir més armes per a Ucraïna i per assajar el paper de la UE. Ens referim en particular, al Nou Partit Anticapitalista (NPA) de França (tot i que no és l’única força que, declarant-se trotskista, recolza el subministrament d’armes a Ucraïna)

Sobre això publiquem una carta que ens han fet arribar els nostres camarades francesos.

Cap a on es dirigeix el Nou Partit Anticapitalista?

Conec des de fa dècades al corrent polític LCR-NPA i a molts dels seus dirigents d’aquest període, alguns dels quals ja han mort i d’altres que encara viuen, i amb els quals tinc bones relacions.   Hem tingut diferències amb aquesta tendència durant molt de temps. Però, tanmateix, reivindicava l’anticapitalisme, l’antiimperialisme, l’anticolonialisme, l’antimilitarisme, l’antifeixisme, l’antiracisme.

Per això avui em sorprèn el curs actual del nou NPA, que és el resultat de l’escissió d’aquesta organització en dues fraccions separades fa un any.

Des del començament de la guerra a Ucraïna, hem estat lluitant a l’eix “Ni Putin ni l’OTAN! “. Sobre això, l’NPA escriu: “Hi ha diferències molt concretes entre el neoliberalisme de Zelenski i el feixisme del règim rus (…). Hi ha una necessitat urgent de la derrota militar de Putin.  Negar això és esborrar les diferències entre la democràcia burgesa liberal i els règims autoritaris feixistes”. La característica de la situació mundial és, per tant, l’ascens del feixisme putinià, mentre que Estats Units no és més que una democràcia burgesa liberal.

Fa un any, el 25 de febrer de 2023, es va organitzar una manifestació “unitària” a París en suport a Zelenski i Ucraïna. El president de la Unió d’Ucraïnesos a França (una agrupació nacionalista) va convocar aquesta manifestació, mentre que “representants de diferents partits (PS, EELV, NPA, Renaixement) van anunciar la seva presència” (AFP, 20 de febrer). I, efectivament, aquell dia, l’NPA va organitzar un tall, al costat dels macronistes, en plena lluita contra la reforma de les pensions. Com és això possible?

Mentre el govern de Macron anuncia un pressupost militar de 413.000 milions d’euros, l’NPA escriu: “Lluitar contra l’augment dels pressupostos militars i la militarització de la societat és necessari i va amb la resistència ucraïnesa. Exigim que França, en lloc de vendre armes a les dictadures, ajudi seriosament la resistència ucraïnesa sense augmentar la seva pròpia despesa militar. Increïble! Així que hi ha un “bon” pressupost militar. Una pregunta per als líders de l’NPA: Macron va anunciar, la setmana passada, tres mil milions més per a Ucraïna. Hem de donar suport a aquesta decisió o exigir que aquests 3.000 milions d’euros es paguin als agricultors, a la sanitat i a les escoles? La tradició d’aquest corrent polític va ser el de Liebknecht qui, al començament de la primera guerra imperialista mundial el 1914, va votar en contra dels pressupostos de guerra, declarant: “L’enemic és al nostre propi país”.  Pel que sembla, la nova direcció de l’NPA, que va sorgir de l’escissió, no es preocupa per totes aquestes “coses antiquades”. Fins i tot es van atrevir a escriure, el 22 de febrer: “La victòria contra la invasió russa no pot ser simplement ‘militar’, però no pot prescindir de les armes. I no podem dir que som solidaris contra aquesta agressió i que ens oposem a les entregues d’armes perquè venen de l’OTAN. L’OTAN, el nou amic del poble ucraïnès! Dir això, en el moment exacte del suport de l’OTAN a la guerra a Ucraïna i, amb la complicitat dels Estats Units, del suport al genocidi del poble palestí, és realment fer la vista grossa deliberadament sobre la situació mundial i el paper dels Estats Units, que és el principal responsable de la barbàrie a escala mundial.

I, finalment, aquesta inquietant deriva: aquest corrent polític sempre s’havia pronunciat en contra de la Unió Europea, a la qual designava com l’Europa dels patrons, oposant-la a l’Europa dels treballadors. I ara l’NPA ha impedit un acord amb La França Insumisa tractant d’imposar-li la consigna de la integració d’Ucraïna a la Unió Europea. Cal recordar que la mateixa Unió Europea ha iniciat el procés d’integració d’Ucraïna.

Aquest suport de l’NPA és preocupant.  Llavors, la Unió Europea és un marc protector, la nova forma d’internacionalisme?  Tothom sap –i també els dirigents de l’NPA– que la Unió Europea va recolzar les guerres d’Irak i Iugoslàvia i que actualment recolza “el dret d’Israel a defensar-se”. 30.000 palestins, homes, dones i nens ja han estat massacrats amb el suport de la Unió Europea, i haurien de ser absolts? Per no parlar de la destrucció dels drets i garanties dels treballadors i pagesos a tota la Unió Europea. Ningú pot felicitar-se per aquesta deriva. De fet, és bastant trist.

El nudo del internacionalismo: la posición ante la guerra

Deja un comentario

Carta Semanal 981 en catalán

Carta Semanal 981 para descargar en PDF

En el mismo momento en que el genocidio del pueblo palestino prosigue y se intensifica, con el apoyo total de la administración americana, la complicidad del gobierno español y de los gobiernos europeos (llamamos la atención sobre las recientes votaciones en el Congreso sobre Palestina) y de la mayoría de los gobiernos “árabes”, la guerra continua en Ucrania.

Hace dos años- el 24 de febrero de 2022- la invasión de Ucrania por parte de las tropas de Putin -que significó un paso cualitativo en el conflicto abierto después del golpe propiciado por la OTAN en 2014 y el conflicto armado de Kiev contra el Donbass- supuso un salto cualitativo en el conflicto. Un conflicto que ya ha devorado -según cifras consideradas “optimistas”- las vidas de 500.000 jóvenes ucranianos y rusos en los frentes de batalla.

En este momento, para la administración americana, concentrada en ayudar a Israel para que aplaste al pueblo palestino, la responsabilidad de ayudar al régimen de Zelenski recae en la Unión Europea.

Estos últimos días se han multiplicado las declaraciones y medidas al respecto. Sigue leyendo →

Al centenari de la mort de Lenin

Deja un comentario

Carta Setmanal 976 per descarregar en PDF

El 21 de gener passat es complien cent anys de la mort de Vladímir Ilích Uliánov, Lenin, un dels més importants dirigents i teòrics revolucionaris de la història. Va lluitar incansablement per la construcció del partit bolxevic, una autèntica organització obrera independent, del que va ser el primer responsable. Juntament amb Trotski, va ser el principal dirigent del procés revolucionari a Rússia que culminaria l’octubre del 1917 amb el triomf materialitzat en la creació de l’Estat soviètic. A més, va ser un gran teòric, que va desenvolupar amb brillantor l’obra de Marx i Engels, en camps com el de l’imperialisme com a estadi últim del capitalisme, així com la impossibilitat de resoldre al si de l’Estat burgès els problemes de la classe treballadora. Reivindiquem la seva figura no des de la caricaturesca sacralització de l’estalinisme, sinó mostrant, des dels fets, la potència de les seves aportacions.

La situació mundial és presidida per una enorme devastació social, una destrucció sistemàtica de forces productives. Crisis i guerres es complementen amb altres atacs al valor de la força de treball, que revelen els límits infranquejables del capital, el seu caràcter irreformable. Aquesta caracterització és deutora, entre d’altres, de Lenin, que també aporta elements –no receptes– per a la nostra actuació avui, en la construcció del partit obrer revolucionari. Cap reverència formalista a la seva figura, però cap menyspreu a les seves aportacions.

1. La lluita pel partit obrer independent

Al II Congrés del POSDR, el 1903, es va decantar l’escissió que acabaria donant lloc al partit bolxevic. Lenin, als 33 anys, ja tenia una llarga experiència com a militant i teòric. Ja havia publicat El desenvolupament del capitalisme a Rússia (1899) i, de gran importància política, què fer? Problemes candents del nostre moviment (1902), on planteja els elements bàsics per a la construcció de l’organització revolucionària, inclosa la seva fonamentació teòrica: “sense teoria revolucionària tampoc no hi pot haver moviment revolucionari”.

En aquesta pugna es constitueix l’organització que farà possible el triomf de la revolució a l’octubre de 1917. Lenin combat el reformisme i oportunisme, rebutjant tota temptació ultraesquerrana, com estableix el 1920 a “l’esquerranisme”, malaltia infantil del comunisme, En aquesta lluita per la construcció del partit ocupa un lloc prominent el diari. Primer Iskra (La Chispa) i després Pravda (La Veritat).

2. Una revolucionària preocupació per la teoria

Lenin és conegut pels seus estudis econòmics i polítics. En particular, per L’imperialisme, fase superior del capitalisme del 1916 i L’Estat i la revolució del 1917. Però la seva atenció es va dedicar a moltes més temàtiques, en què destaca l’abordatge rigorós i sistemàtic. La seva preocupació teòrica no era academicista, sinó política, pràctica. El lligam entre teoria i pràctica, com s’expressa en l’afirmació abans esmentada de Què fer. Buscava la precisió més gran, evitant tota generalització vàcua: “el que és l’essència mateixa, l’ànima viva del marxisme: l’anàlisi concreta d’una situació concreta”.

Són qüestions retòriques amb implicacions pràctiques. Com explica Trotski, “fins i tot estant a l’exili, permanentment Lenin va informant-se: el que passava a la classe obrera, la seva experiència de lluita, nodrint-se de les anècdotes de la classe obrera que va explicant i vivint la seva experiència”.

3. L’Internacionalisme i la guerra imperialista

La gran traïció d’agost del 1914, quan els diputats dels partits obrers alemany i francès voten a favor dels crèdits de guerra, suposa un autèntic parteaigües en el moviment obrer. Lenin caracteritza immediatament dues qüestions: la fallida de la II Internacional i la importància de la resistència davant de la traïció. Critica el patriotisme socialdemòcrata i el pacifisme que es desmarca de la guerra de classes. Participa a les conferències de Zimmerwald el 1915 i Kienthal el 1916, els sectors revolucionaris del qual, partidaris de transformar la guerra imperialista a la guerra civil que reflecteix la lluita de classes, constitueixen el nucli de la Internacional Comunista, que es fundarà el 3 de març de 1919 a Moscou.

4. Principal dirigent, amb Trotski, de la Revolució russa

Lenin arriba a Rússia el 3 d’abril del 1917 i impulsa un gir dràstic respecte a la política conciliadora amb el govern provisional que mantenien Kàmenev i Stalin: “El poble necessita pa i terra. I ells donen guerra, gana, manca de menjar, i les terres es queden per als terratinents. Mariners, camarades, han de lluitar per la revolució. Lluitem fins al final!”. Lenin escriu les Tesis d’abril, que asseuen les bases amb què es desembocarà a la majoria bolxevic als soviets, que permetrà que la revolució del 25 d’octubre estableixi un Estat obrer i les conseqüents mesures revolucionàries començant pels decrets de la pau i de la terra, promulgats les primeres vint-i-quatre hores.

La tasca de Lenin va ser ingent en els primers passos de la Revolució, per als que va confiar a Trotski en tasques de màxima responsabilitat, com les negociacions de pau amb Alemanya a Brest-Litovsk o la creació de l’exèrcit Roig per a la supervivència de la revolució. Amb ell al capdavant es van impulsar els primers decrets, els de la pau i la terra, el control obrer de la producció, l’autodeterminació dels pobles, la llibertat de consciència, la nacionalització de la banca, el repudi del deute, la plena igualtat legal de dones i homes i el dret a l’avortament…

5. La creació de la III Internacional, la Internacional Comunista

A l’escalfor de la revolució, l’impuls internacionalista es concreta en la creació de la III Internacional. És la ruptura amb el reformisme, amb tota il·lusió en una gestió progressiva del capitalisme. Lenin va ocupar un lloc prominent als quatre primers congressos de la Internacional, les aportacions dels quals es poden apreciar fàcilment en un text molt recomanable: Tesis, manifestos i resolucions dels quatre primers congressos de la Internacional Comunista (1919-1923).

Ja mort Lenin, va venir la degeneració burocràtica estalinista, culminada a partir de l’expulsió de l’Oposició d’Esquerra el 1927 i les grans purgues. La fórmula del “socialisme en un sol país”, defensada per Bukharin i Stalin el 1924-25, constitueix la negació de la revolució mundial i del bolxevisme.

6. L’actualitat de Lenin

En 1847 es crea la Lliga dels Comunistes, amb la participació de Marx i Engels, que redactaran el seu programa a principis de 1848: el Manifest del Partit Comunista. La Lliga va adoptar com a consigna “Proletaris del món, uniu-vos”, concentrant tres elements determinants que persisteixen en el llegat de Lenin. El subjecte: proletaris. Els que només tenen la seva prole perquè no tenen mitjans de producció, per l’expropiació que són objecte. El contingut internacionalista, que fa referència als proletaris del món. I la via per resoldre els problemes que planteja la condició d’expropiats i explotats: la seva unió. La seva organització.

No presentem un Lenin sacralitzat, com l’estalinisme va pretendre, per desactivar el seu enorme llegat revolucionari. Bona part dels dirigents de la Revolució russa eren excel·lents teòrics. Avui seguim necessitant la caracterització de l’imperialisme de Lenin, per entendre el moment històric del capitalisme en què ens trobem, i la formulació del desenvolupament desigual i combinat de Trotski per comprendre les formes particulars del capitalisme a les diferents regions del món. Dos teòrics i militants que, com a dirigents obrers, apliquen efectivament el mètode marxista tal com ho va definir Engels: “tota la concepció de Marx no és una doctrina, sinó un mètode. No ofereix dogmes fets, sinó punts de partida per a la ulterior investigació, i el mètode per a aquesta investigació”.

Lenin ho va resumir amb precisió:

El marxisme exigeix ​​de nosaltres l’anàlisi més exacta, objectivament comprovable, de la correlació de classes i peculiaritats concretes de cada moment històric. Nosaltres, els bolxevics, hem procurat sempre ser fidels a aquesta exigència, indiscutiblement obligatòria des del punt de vista de tota fonamentació científica de la política.

La situació actual està identificada per una “crisi crònica del capitalisme”. Una destrucció de forces productives cada cop més sistemàtica, amb diferents formes que es complementen. D’una banda, crisis econòmiques recurrents que destrueixen capital: a més de 50 anys de la crisi dels setanta, continua sense haver-hi cap fase expansiva a escala mundial. Les guerres, fins i tot a Europa, que adopten fins i tot la forma de genocidi com a Palestina. El saqueig dels recursos naturals, que suposa més privacions per a la població i efectes climàtics molt perillosos. I, sobretot, la política econòmica que impulsa la desvalorització de la força de treball, principal fonament de les forces productives, a través de desocupació i subocupació, privatitzacions, desregulació, etc. La pregunta, sobretot, és què fer. Per respondre adequadament, el llegat de Lenin és preciós.

Lenin va presentar una anàlisi econòmica rigorosa que revela l’estadi capitalista en què vivim, l’imperialista, últim possible, i les seves implicacions a partir de la constatació de la impossibilitat de reforma del capitalisme i els límits del mercat mundial, com ja formulava Marx al llibre tercer del Capital. A més, Lenin recalca la fonamentació teòrica per excloure tota il·lusió que al si de l’Estat burgès es puguin resoldre els problemes. I ens arriba una aportació valuosíssima respecte a la construcció d’un partit obrer organitzat que lideri la lluita de la classe obrera per obrir una sortida. Un partit independent de qualsevol compromís amb cap de les institucions del capital. No és una apel·lació genèrica, sinó amb concrecions pràctiques que inclouen des del lloc del diari fins a la delimitació de la condició de militant.

El gran llegat de Lenin per avui és la comprensió de les causes profundes de les diferents i complementàries formes d’opressió, de treballadors i pobles, i la manera d’organitzar-se per combatre-les. Sense cap pretensió de receptari universal, aquest llegat de Lenin, la necessitat de l’anàlisi concreta de la realitat concreta.

Lenin i els seus camarades van demostrar que efectivament un altre món és possible, però només en ruptura amb el capitalisme.

Des de la IV Internacional, continuadora de la millor tradició organitzativa i combativa del moviment obrer, reivindiquem el llegat de Lenin, aplicant els seus ensenyaments a la situació actual amb les seves particularitats.

Al centenari de la mort de Lenin

Deja un comentario

Carta Setmanal 976 per descarregar en PDF

El 21 de gener passat es complien cent anys de la mort de Vladímir Ilích Uliánov, Lenin, un dels més importants dirigents i teòrics revolucionaris de la història. Va lluitar incansablement per la construcció del partit bolxevic, una autèntica organització obrera independent, del que va ser el primer responsable. Juntament amb Trotski, va ser el principal dirigent del procés revolucionari a Rússia que culminaria l’octubre del 1917 amb el triomf materialitzat en la creació de l’Estat soviètic. A més, va ser un gran teòric, que va desenvolupar amb brillantor l’obra de Marx i Engels, en camps com el de l’imperialisme com a estadi últim del capitalisme, així com la impossibilitat de resoldre al si de l’Estat burgès els problemes de la classe treballadora. Reivindiquem la seva figura no des de la caricaturesca sacralització de l’estalinisme, sinó mostrant, des dels fets, la potència de les seves aportacions.

La situació mundial és presidida per una enorme devastació social, una destrucció sistemàtica de forces productives. Crisis i guerres es complementen amb altres atacs al valor de la força de treball, que revelen els límits infranquejables del capital, el seu caràcter irreformable. Aquesta caracterització és deutora, entre d’altres, de Lenin, que també aporta elements –no receptes– per a la nostra actuació avui, en la construcció del partit obrer revolucionari. Cap reverència formalista a la seva figura, però cap menyspreu a les seves aportacions.

1. La lluita pel partit obrer independent

Al II Congrés del POSDR, el 1903, es va decantar l’escissió que acabaria donant lloc al partit bolxevic. Lenin, als 33 anys, ja tenia una llarga experiència com a militant i teòric. Ja havia publicat El desenvolupament del capitalisme a Rússia (1899) i, de gran importància política, què fer? Problemes candents del nostre moviment (1902), on planteja els elements bàsics per a la construcció de l’organització revolucionària, inclosa la seva fonamentació teòrica: “sense teoria revolucionària tampoc no hi pot haver moviment revolucionari”.

En aquesta pugna es constitueix l’organització que farà possible el triomf de la revolució a l’octubre de 1917. Lenin combat el reformisme i oportunisme, rebutjant tota temptació ultraesquerrana, com estableix el 1920 a “l’esquerranisme”, malaltia infantil del comunisme, En aquesta lluita per la construcció del partit ocupa un lloc prominent el diari. Primer Iskra (La Chispa) i després Pravda (La Veritat).

2. Una revolucionària preocupació per la teoria

Lenin és conegut pels seus estudis econòmics i polítics. En particular, per L’imperialisme, fase superior del capitalisme del 1916 i L’Estat i la revolució del 1917. Però la seva atenció es va dedicar a moltes més temàtiques, en què destaca l’abordatge rigorós i sistemàtic. La seva preocupació teòrica no era academicista, sinó política, pràctica. El lligam entre teoria i pràctica, com s’expressa en l’afirmació abans esmentada de Què fer. Buscava la precisió més gran, evitant tota generalització vàcua: “el que és l’essència mateixa, l’ànima viva del marxisme: l’anàlisi concreta d’una situació concreta”.

Són qüestions retòriques amb implicacions pràctiques. Com explica Trotski, “fins i tot estant a l’exili, permanentment Lenin va informant-se: el que passava a la classe obrera, la seva experiència de lluita, nodrint-se de les anècdotes de la classe obrera que va explicant i vivint la seva experiència”.

3. L’Internacionalisme i la guerra imperialista

La gran traïció d’agost del 1914, quan els diputats dels partits obrers alemany i francès voten a favor dels crèdits de guerra, suposa un autèntic parteaigües en el moviment obrer. Lenin caracteritza immediatament dues qüestions: la fallida de la II Internacional i la importància de la resistència davant de la traïció. Critica el patriotisme socialdemòcrata i el pacifisme que es desmarca de la guerra de classes. Participa a les conferències de Zimmerwald el 1915 i Kienthal el 1916, els sectors revolucionaris del qual, partidaris de transformar la guerra imperialista a la guerra civil que reflecteix la lluita de classes, constitueixen el nucli de la Internacional Comunista, que es fundarà el 3 de març de 1919 a Moscou.

4. Principal dirigent, amb Trotski, de la Revolució russa

Lenin arriba a Rússia el 3 d’abril del 1917 i impulsa un gir dràstic respecte a la política conciliadora amb el govern provisional que mantenien Kàmenev i Stalin: “El poble necessita pa i terra. I ells donen guerra, gana, manca de menjar, i les terres es queden per als terratinents. Mariners, camarades, han de lluitar per la revolució. Lluitem fins al final!”. Lenin escriu les Tesis d’abril, que asseuen les bases amb què es desembocarà a la majoria bolxevic als soviets, que permetrà que la revolució del 25 d’octubre estableixi un Estat obrer i les conseqüents mesures revolucionàries començant pels decrets de la pau i de la terra, promulgats les primeres vint-i-quatre hores.

La tasca de Lenin va ser ingent en els primers passos de la Revolució, per als que va confiar a Trotski en tasques de màxima responsabilitat, com les negociacions de pau amb Alemanya a Brest-Litovsk o la creació de l’exèrcit Roig per a la supervivència de la revolució. Amb ell al capdavant es van impulsar els primers decrets, els de la pau i la terra, el control obrer de la producció, l’autodeterminació dels pobles, la llibertat de consciència, la nacionalització de la banca, el repudi del deute, la plena igualtat legal de dones i homes i el dret a l’avortament…

5. La creació de la III Internacional, la Internacional Comunista

A l’escalfor de la revolució, l’impuls internacionalista es concreta en la creació de la III Internacional. És la ruptura amb el reformisme, amb tota il·lusió en una gestió progressiva del capitalisme. Lenin va ocupar un lloc prominent als quatre primers congressos de la Internacional, les aportacions dels quals es poden apreciar fàcilment en un text molt recomanable: Tesis, manifestos i resolucions dels quatre primers congressos de la Internacional Comunista (1919-1923).

Ja mort Lenin, va venir la degeneració burocràtica estalinista, culminada a partir de l’expulsió de l’Oposició d’Esquerra el 1927 i les grans purgues. La fórmula del “socialisme en un sol país”, defensada per Bukharin i Stalin el 1924-25, constitueix la negació de la revolució mundial i del bolxevisme.

6. L’actualitat de Lenin

En 1847 es crea la Lliga dels Comunistes, amb la participació de Marx i Engels, que redactaran el seu programa a principis de 1848: el Manifest del Partit Comunista. La Lliga va adoptar com a consigna “Proletaris del món, uniu-vos”, concentrant tres elements determinants que persisteixen en el llegat de Lenin. El subjecte: proletaris. Els que només tenen la seva prole perquè no tenen mitjans de producció, per l’expropiació que són objecte. El contingut internacionalista, que fa referència als proletaris del món. I la via per resoldre els problemes que planteja la condició d’expropiats i explotats: la seva unió. La seva organització.

No presentem un Lenin sacralitzat, com l’estalinisme va pretendre, per desactivar el seu enorme llegat revolucionari. Bona part dels dirigents de la Revolució russa eren excel·lents teòrics. Avui seguim necessitant la caracterització de l’imperialisme de Lenin, per entendre el moment històric del capitalisme en què ens trobem, i la formulació del desenvolupament desigual i combinat de Trotski per comprendre les formes particulars del capitalisme a les diferents regions del món. Dos teòrics i militants que, com a dirigents obrers, apliquen efectivament el mètode marxista tal com ho va definir Engels: “tota la concepció de Marx no és una doctrina, sinó un mètode. No ofereix dogmes fets, sinó punts de partida per a la ulterior investigació, i el mètode per a aquesta investigació”.

Lenin ho va resumir amb precisió:

El marxisme exigeix ​​de nosaltres l’anàlisi més exacta, objectivament comprovable, de la correlació de classes i peculiaritats concretes de cada moment històric. Nosaltres, els bolxevics, hem procurat sempre ser fidels a aquesta exigència, indiscutiblement obligatòria des del punt de vista de tota fonamentació científica de la política.

La situació actual està identificada per una “crisi crònica del capitalisme”. Una destrucció de forces productives cada cop més sistemàtica, amb diferents formes que es complementen. D’una banda, crisis econòmiques recurrents que destrueixen capital: a més de 50 anys de la crisi dels setanta, continua sense haver-hi cap fase expansiva a escala mundial. Les guerres, fins i tot a Europa, que adopten fins i tot la forma de genocidi com a Palestina. El saqueig dels recursos naturals, que suposa més privacions per a la població i efectes climàtics molt perillosos. I, sobretot, la política econòmica que impulsa la desvalorització de la força de treball, principal fonament de les forces productives, a través de desocupació i subocupació, privatitzacions, desregulació, etc. La pregunta, sobretot, és què fer. Per respondre adequadament, el llegat de Lenin és preciós.

Lenin va presentar una anàlisi econòmica rigorosa que revela l’estadi capitalista en què vivim, l’imperialista, últim possible, i les seves implicacions a partir de la constatació de la impossibilitat de reforma del capitalisme i els límits del mercat mundial, com ja formulava Marx al llibre tercer del Capital. A més, Lenin recalca la fonamentació teòrica per excloure tota il·lusió que al si de l’Estat burgès es puguin resoldre els problemes. I ens arriba una aportació valuosíssima respecte a la construcció d’un partit obrer organitzat que lideri la lluita de la classe obrera per obrir una sortida. Un partit independent de qualsevol compromís amb cap de les institucions del capital. No és una apel·lació genèrica, sinó amb concrecions pràctiques que inclouen des del lloc del diari fins a la delimitació de la condició de militant.

El gran llegat de Lenin per avui és la comprensió de les causes profundes de les diferents i complementàries formes d’opressió, de treballadors i pobles, i la manera d’organitzar-se per combatre-les. Sense cap pretensió de receptari universal, aquest llegat de Lenin, la necessitat de l’anàlisi concreta de la realitat concreta.

Lenin i els seus camarades van demostrar que efectivament un altre món és possible, però només en ruptura amb el capitalisme.

Des de la IV Internacional, continuadora de la millor tradició organitzativa i combativa del moviment obrer, reivindiquem el llegat de Lenin, aplicant els seus ensenyaments a la situació actual amb les seves particularitats.

En el centenario de la muerte de Lenin

Deja un comentario

Carta Semanal 976 en catalán

Carta Semanal 976 para descargar en PDF

El pasado 21 de enero se cumplían cien años del fallecimiento de Vladímir Ilích Uliánov, Lenin, uno de los más importantes dirigentes y teóricos revolucionarios de la historia. Luchó incansablemente por la construcción del partido bolchevique, una auténtica organización obrera independiente, del que fue el primer responsable. Junto con Trotsky, fue el principal dirigente del proceso revolucionario en Rusia que culminaría en octubre de 1917 con el triunfo materializado en la creación del Estado soviético. Además, fue un gran teórico, que desarrolló con brillantez la obra de Marx y Engels, en campos como el del imperialismo como estadio último del capitalismo, así como la imposibilidad de resolver en el seno del Estado burgués los problemas de la clase trabajadora. Reivindicamos su figura no desde la caricaturesca sacralización del estalinismo, sino mostrando, desde los hechos, la potencia de sus aportaciones.

La situación mundial está presidida por una enorme devastación social, una destrucción sistemática de fuerzas productivas. Crisis y guerras se complementan con otros ataques al valor de la fuerza de trabajo, que revelan los límites infranqueables del capital, su carácter irreformable. Esta caracterización es deudora, entre otros, de Lenin, que también aporta elementos -no recetas- para nuestra actuación hoy, en la construcción del partido obrero revolucionario. Ninguna reverencia formalista a su figura, pero ningún desprecio a sus aportaciones. Sigue leyendo →

Declaració Final del Desè Congrés Mundial de la Quarta Internacional

Deja un comentario

Carta Setmanal 969 per descarregar en PDF

El X Congrés del IV Internacional s’ha celebrat la setmana passada. Reproduïm en aquesta edició de la Carta Setmanal la declaració final aprovada pel Congrés

Declaració Final del Desè Congrés Mundial de la Quarta Internacional

Als militants que a escala internacional busquen les vies i els mitjans de resistència a la política destructora de l’imperialisme:

Només obrir-se la primera jornada del X Congrés Mundial de la IV Internacional, delegats i convidats van aprovar conjuntament la següent moció d’urgència:

“Una guerra genocida i una neteja ètnica estan en curs a Gaza i Cisjordània.

Qui n’és responsable?

El X Congrés Mundial de la Quarta Internacional condemna l’Estat d’Israel com a responsable.

El X Congrés Mundial de la Quarta Internacional condemna el govern de Joe Biden que, en nom de l’imperialisme estatunidenc, finança, arma i dóna suport diplomàticament els crims de l’Estat d’apartheid d’Israel. El Congrés Mundial de la IV Internacional condemna els còmplices europeus de l’imperialisme.

El X Congrés Mundial de la Quarta Internacional denuncia la responsabilitat dels governs àrabs que, mentre diuen ser “germans” del poble palestí i estar al seu costat, en realitat capcionen o recolzen el genocidi comès per l’Estat d’Israel.

El X Congrés Mundial de la IV Internacional expressa la seva indignació davant l’actitud dels dirigents de les grans organitzacions obreres i populars que, més enllà de les seves declaracions, en els fets no fan res per salvar el poble palestí amenaçat d’extermini.

El X Congrés Mundial de la IV Internacional, incondicionalment solidari amb el poble palestí, es dirigeix als treballadors i als pobles del món:

– Alt als bombardejos!

– Aixecament incondicional del bloqueig de Gaza!

Aprovat per unanimitat pel Congrés”.

Durant aquests tres dies de Congrés, escoltem militants d’Àsia, Àfrica, Europa, Estats Units, Orient Mitjà, el Carib i Amèrica Llatina, tots els quals van posar al centre dels seus discursos la lluita contra la barbàrie i els mitjans i les formes de resistir-hi. Els tres dies transcorreguts des de l’aprovació de la nostra moció confirmen malament el que escrivim: Gaza i Palestina estan sent sotmeses a una guerra genocida i és tota la humanitat la que està en perill.

Els esdeveniments a Palestina expressen el que suposa el manteniment del sistema capitalista a escala mundial: la barbàrie i la guerra.

Aquest sistema amenaça tota la humanitat. Amenaça el medi ambient amb la desforestació, la contaminació de l’aire i de l’aigua, la clordecona, la successió de catàstrofes… Des de l’esclat de la guerra a Ucraïna, la crisi econòmica i la inflació fan estralls, alimentades per l’especulació i el saqueig de les multinacionals que competeixen ferotgement a escala mundial. La indústria armamentística obté cada dia beneficis més enormes, mentre els pressupostos militars creixen exponencialment. Aquest augment dels pressupostos militars està provocant retallades dràstiques en els pressupostos socials, com la sanitat, l’educació, les pensions. Els beneficis mai han estat tan alts, mentre que els treballadors i els pobles han de patir un empobriment generalitzat. La pobresa i la precarietat laboral no deixen de créixer a escala mundial. L’imperialisme i la seva política de saqueig estan llançant milions de persones a les vies de l’exili, fugint de les guerres, la precarietat i la fam. Alhora, les “contrareformes”, destruint el conquerit durant dècades de lluita de classes, colpegen brutalment les classes treballadores i les poblacions.

L’imperialisme i els governs que se li sotmeten són responsables de la situació a Palestina, com la d’Ucraïna. L’imperialisme estatunidenc ha intentat constantment tancar Rússia per posar-la de genolls, i després atacar la Xina i qüestionar la seva posició econòmica al mercat mundial.

El manteniment del sistema capitalista condueix a un saqueig cada vegada més gran -a l’Àfrica en particular, a guerres i al debilitament de la sobirania nacional, com ho demostra l’exemple dels països llatinoamericans sotmesos a una explotació salvatge amb el suport de governs sotmesos a l’imperialisme.

Per arrossegar totes les forces existents en l’acompanyament d’aquesta política destructiva, els governs intenten, per tots els mitjans, dur a terme la “unitat nacional”. Cap veu independent i que no accepti sotmetre’s escapa a la repressió, la denúncia i la calúmnia. Cal constatar que la majoria dels dirigents de les grans organitzacions que es reivindiquen de la classe obrera miren cap a una altra banda en la majoria dels casos i recolzen així aquesta política, no sense contradiccions i elements de resistència en el si d’ aquestes organitzacions, ja que en diversos països, les organitzacions sindicals o polítiques tracten de preservar la independència de classe en una línia de ruptura amb l’ imperialisme.

A escala mundial, desenes de milions de treballadors i pobles de tots els continents s’aixequen contra l’esclafament del poble palestí. Aquestes manifestacions massives, que tenen lloc sense cap convocatòria per part de les grans organitzacions obreres, estan qüestionant els seus propis governs, accentuant al seu torn les contradiccions en el seu si. Doncs la línia divisòria respecte de l’esclafament de Palestina està estreta i directament lligada a la lluita per la defensa de les conquestes i les fites, producte de dècades de lluita de classe, qüestionats per aquests governs.  Està estretament lligada a la lluita dels pobles per la seva sobirania nacional, com es pot veure a l’Àfrica subsahariana en la mobilització contra l’antiga potència colonitzadora.

Llancem un crit d’alarma: la humanitat sencera està amenaçada.

El X Congrés Mundial de la IV Internacional, obert a militants de diferents orígens polítics, decideix dirigir-se als milers i milers que arreu i a tot els continents tracten de resistir a la barbàrie capitalista, com ho indica la crida de dirigents polítics i sindicals de 20 països africans. Aquests milers aspiren a organitzar-se a escala internacional contra el capital que engendra la barbàrie.

Proposem que més enllà de les fronteres i els nostres diferents orígens polítics, ens ajuntem de manera urgent per constituir junts un pol de resistència a escala mundial en una línia de ruptura amb l’imperialisme.

Aprovada per unanimitat el 7 de desembre de 2023