Archivo de la etiqueta: #cuartainternacional

El combate por los derechos, contra la economía de guerra, exige dar pasos en la organización

Deja un comentario

Carta Semanal 939 en catalán

Carta Semanal 939 para descargar en PDF

En esta línea, la IV Internacional abre la discusión de su X Congreso, con textos publicados en La Verdad nº 112.  Os invitamos a su presentación por video conferencia el día 18 de mayo

El pasado 3 de mayo, el comisario de Mercado Interior de la Unión Europea, Thierry Breton, en rueda de prensa en Bruselas, declaraba que “es necesario impulsar la base industrial para cambiar el paradigma y que la industria de la Defensa pase a un modo de economía de guerra”.

Breton lamentaba que la industria europea tenga una capacidad de producción diseñada para tiempos de paz, y pedía usar todos los recursos posibles para financiar al sector de la Defensa “en un tiempo de guerra en Europa”. “Todos tenemos que participar en este esfuerzo”. E insistía en que “en materia de defensa, nuestras industrias deben pasar al modo de economía de guerra”.

Con esa argumentación, Breton presentaba una decisión de la UE, de decretar una exención reglamentaria “temporal y excepcional”, para poder conceder permisos de actividad de forma más rápida o aumentar los turnos de trabajo en las fábricas destinadas a la producción de armamento. “Debemos revitalizar nuestra industria y adaptarla a las necesidades de un conflicto de alta intensidad”. La UE permitirá que se utilice dinero de los fondos de cohesión o de otras ayudas europeas para este fin. Sigue leyendo →

Presentació del número 112 de La Veritat

Deja un comentario

Carta Setmanal 932 per descarregar en PDF

En el moment en què redactem aquesta carta, l’edició en espanyol del nº 112 de La Verdad està en impremta. Presentem dos dels seus articles amb la intenció d’animar a la seva lectura.

El primer d’ells, titulat «X Congrés de la IV Internacional. S’obre la discussió», es refereix al contingut i la forma del pròxim congrés de la IV Internacional, que se celebrarà en «una situació nova, en ruptura radical amb els passats decennis. És el qüestionament del que va quedar establert el 1945».

Pel que fa al contingut, afirma: «la IV Internacional es va fundar amb el Programa de Transició, escrit el 1938.  […]  sotmetem a la discussió de tots el Programa de Transició».  Es tracta per tant d’un congrés obert: «obert als militants que no en són membres, obert a la discussió, obert a l’elaboració. Militants de la IV Internacional i els que tenen un altre origen polític i lluiten colze amb colze, junts hem de buscar en comú les respostes a aquesta nova situació».

Alguns dels nombrosos  aspectes que s’hi aborden són:

«Les forces productives de la humanitat han deixat de créixer.  […]

»La crisi de la humanitat és la crisi de la direcció revolucionària.  […]

»El Programa de Transició insisteix en la necessària independència de classe. En les condicions assenyalades davant els governs, en nom de la defensa d’Ucraïna o amb qualsevol altre pretext, intenten imposar una “unió sagrada” en la qual cal renunciar a les reivindicacions per acompanyar les “reformes”».

Es tracta doncs d’«elaborar les noves respostes que exigeix aquesta nova situació».

I això es fa obrint el debat a través de 10 preguntes/respostes preparades a l’efecte. Citem extractes de les primeres respostes a algunes de les qüestions plantejades:

«2/ ¿Qui és exactament Putin i per què va decidir envair Ucraïna? »

Oficial del KGB i president de la Federació de Rússia des de desembre de 1999.

«El clan Putin i els oligarques controlen els sectors decisius de l’economia, com el petroli i el gas, que els reporten sumes considerables. No tenen cap interès a obrir el capital d’aquestes grans empreses […].

» Putin és responsable de l’agressió criminal contra Ucraïna, però Estats Units amb l’OTAN són també responsables d’aquest sagnant conflicte.  […]  Els interessos d’aquesta guerra són davant de tot polítics: afirmació del domini estatunidenc, amb conseqüències econòmiques […] .

»3/ Qui és exactament Zelenski, a qui representa en realitat? ¿Per què Estats Units l’armen, l’animen i el recolzen tant?

»Zelenski és el producte de la corrupció en col·laboració amb els oligarques […].  El 19 de març [del 2022] es van prohibir onze partits. El 2022, Zelenski escombra els drets de la classe obrera ucraïnesa amb dues lleis. La llei 2136, “llei sobre relacions laborals en condicions de guerra” [i] la llei 5371[…] .

» El maig del 2019, va posar fi a una moratòria que congelava la privatització de les terres agrícoles i va llançar un programa de privatització massiva del sòl de quaranta milions d’hectàrees […].

»Lluny de defensar la sobirania d’Ucraïna, el règim de Zelenski entrega el seu país a la penetració del capital financer, en particular estatunidenc.  […]

»7/ […] ¿No són ja els pobles, els treballadors les seves principals víctimes? […]

»A finals de l’any 2022 calia lamentar 100 000 morts en tots dos bàndols, a Ucraïna i a Rússia […].

»La guerra i les sancions precipiten Europa en una crisi sense precedents […] , l’OIT denuncia “un descens brutal dels salaris reals” […].

»L’austeritat” és la línia mestra dels Governs europeus quan es tracta de salaris i serveis públics, però no quan es tracta d’armament. […]

»8/ En totes les guerres, els Governs bel·ligerants criden a la unió nacional per defensar la pàtria, ¿succeeix també en aquesta ocasió? […]

»És més fàcil per a un Govern burgès cridar a la unió nacional per defensar la pàtria que cridar aquesta mateixa unió nacional per accelerar la destrucció del país i l’abdicació de la seva sobirania, en benefici exclusiu del capital estatunidenc. 

Això porta amb si tensions a tots els països, […].

»La crida “Alt a la guerra!”, [pretén] reforçar els vincles organitzats de lluita amb els signants, ajuda que el moviment obrer torni a situar-se en un eix independent.  […]

»Tots els països […]  estan sacsejats per moviments de vaga, sovint pels salaris. De vegades s’organitzen amb els sindicats, de vegades els desborden […].

»10/ La voluntat expressa de tots els Governs europeus d’augmentar considerablement els pressupostos d’armament alhora que retallen pressupostos socials, és només per la guerra exterior?

»L’objectiu de l’austeritat” i de les retallades de pressupostos socials és ajudar a imposar totes les contrareformes [una] “economia de guerra” […], no és la fi de l’abundància per a les indústries d’armament o les empreses que cotitzen en els índexs selectius de les borses, però ho ha de ser per a la majoria de la població:  això és l’economia de guerra.

El segon, de Xabier Arrizabalo, titulat «La inflació disparada, reflex de la dislocació capitalista, un atac frontal a la classe treballadora», part del ràpid augment dels preus, que l’economia burgesa, interessadament, analitza molt superficialment, i del seu impacte social per assenyalar:

«La inestabilitat i en particular la dels preus és consubstancial a les economies capitalistes, perquè estan presidides per dos conflictes irresolubles -tot i que de diferent importància-. En primer lloc, i sobretot, la lluita entre la classe capitalista i la classe treballadora per l’apropiació del valor nou produït en cada període (el PIB), que aporta el treball viu durant la jornada laboral. Només una part d’ell se li remunera als treballadors, els qui el produeixen. És el salari, que depèn del valor de la força de treball (és a dir, del valor de les mercaderies amb la compra i consum de les quals es reprodueix la força de treball -la capacitat de produir de la classe treballadora-). L’altra part queda impagada, perquè és la prolongació de la jornada més enllà del valor de la força de treball, del valor de la qual s’apropia la classe capitalista; aquest valor extra, aquesta plusvàlua és el fet que constitueix l’ essència de l’ explotació.  […]

»Pero la masa total de plusvalía […] es reparteix en guanys individuals de cada capital. Aquest repartiment es fa al mercat, a través de la pugna competitiva entre els capitals. [Però el mercat mundial] és massa petit per poder absorbir les necessitats de valorització de tots els capitals. De manera que la pugna competitiva, que porta a la guerra comercial, espolsa la inflació, que serveix també per reduir el salari real. I aquesta pugna s’exacerba fins al punt de desembocar en les guerres pròpiament dites.

»A partir d’aquestes premisses Marx conclou la seva anàlisi formulant la llei del descens tendencial de la taxa de guany, en la qual rau el caràcter no només contradictori, sinó creixentment contradictori del capitalisme, de “fugida cap endavant”, ja tan desaforada que la destrucció de forces productives se sistematitza cada vegada més. En aquest marc és en el qual s’ enquadra la situació actual de crisi i el fenomen específic de la inflació.

»Els preus no es determinen “tècnicament”, sinó “socialment”. Els preus són l’expressió monetària del valor (el temps de treball que es requereix per produir una mercaderia en una determinada societat) i [això] significa que els preus es determinen conflictivament», a través de la lluita de classes.

Per comprendre millor el rerefons de la inflació, es planteja la qüestió en sentit invers: per què amb el mateix salari es pot comprar cada vegada menys aliments, roba, calçat, etc.?

«La moneda és, en origen, una mercaderia que, per ser-ho, té valor […], es pot comparar amb altres mercaderies […] . No és el cas dels bitllets actuals, que només són una representació de la veritable moneda, que és el valor de l’economia de la qual la moneda és la seva divisa, la seva representació en poder de compra.  […]

»La inflació generalitzada és expressió d’una pugna competitiva que impedeix l’estabilitat del mercat mundial. Però també «un atac al mitjà de vida de la classe treballadora, a les seves condicions de vida […] .

»Però què passa amb el salari nominal que […]  depèn de la lluita de la classe treballadora […] ?

»La posició de tota direcció d’una organització política o sindical que renuncia a, com a mínim, mantenir el poder de compra dels salaris és profundament reaccionària», cosa que planteja la falta de democràcia en les nostres organitzacions.

«L’atac que suposa la reducció salarial, […]  no és l’únic que pateix la classe treballadora amb càrrec a la inflació.  […]

»Els diferents corrents de l’economia burgesa […]  atribueixen la inflació a un excés de demanda de productes respecte a l’oferta disponible d’ells, les que la relacionen amb un augment de costos i les que ho fan a un excés de diners en l’economia.  […]  que mai explicarien el rerefons més profund de la inflació.

»Cadascuna d’aquestes preteses explicacions de la inflació té una intencionalitat de fons, que coincideixen perfectament en el seu contingut classista, contra la classe treballadora. En el cas de l’excés de demanda, la forma de combatre-la seria reduir aquesta demanda, cosa que en particular podria fer-se reduint els salaris. El mateix es planteja amb l’apel·lació a l’augment de costos, que es fan recaure en particular en els salaris […] . Finalment, la pretensió que el problema de la inflació obeeix a un excés de diners, d’oferta monetària, serveix per sostenir que la política necessària és el monetarisme, és a dir, una política monetarista recessiva.

»La gestió de la política monetària es fa fonamentalment a través dels bancs centrals. Per això no era un assumpte menor la imposició d’estatuts d’autonomia per a ells (respecte als Governs o als Parlaments). Es tractava de l’autonomia respecte a qualsevol instància de control més o menys democràtica que, en el cas de la UE s’imposa com a exigència a Maastricht […]

»No obstant això, no hi ha autonomia respecte als requeriments del capital financer [que vehiculitza l’FMI] … que els bancs centrals, en particular la Reserva Federal estatunidenca i el BCE, executen immediatament.  […]

»Davant de tot això, què pot fer la classe treballadora? Només una cosa: lluitar incondicionalment per les seves legítimes aspiracions plasmades en reivindicacions guanyables. En particular, contra la inflació, tres mesures: indexació immediata de tots els salaris als preus; augment general dels salaris; control dels preus dels productes de primera necessitat.  […]

I el camí per a això comença amb l’agrupament dels qui compartim la nostra condició d’explotats, defensant el salari, l’ocupació en condicions dignes, totes i cadascuna de les conquestes i democràtiques. Combat en el qual participa sense reserves la IV Internacional.

Presentación del número 112 de La Verdad

Deja un comentario

Carta Semanal 932 en catalán

Carta Semanal 932 para descargar en PDF

En el momento en que redactamos esta carta, la edición en español del n.º 112 de La Verdad está en imprenta. Presentamos dos de sus artículos con la intención de animar a su lectura.

El primero de ellos, titulado «X Congreso de la IV Internacional. Se abre la discusión», se refiere al contenido y la forma del próximo congreso de la IV Internacional, que se celebrará en «una situación nueva, en ruptura radical con los pasados decenios. Es el cuestionamiento de lo que quedó establecido en 1945».

En cuanto al contenido, afirma: «la IV Internacional se fundó con el Programa de Transición, escrito en 1938. […] sometemos a la discusión de todos el Programa de Transición». Se trata por tanto de un congreso abierto: «abierto a los militantes que no son miembros de ella, abierto a la discusión, abierto a la elaboración. Militantes de la IV Internacional y los que tienen otro origen político y luchan codo con codo, juntos debemos buscar en común las respuestas a esta nueva situación». Sigue leyendo →

Declaración del Secretariado Internacional de la IV Internacional: “De hecho, es una guerra mundial”

Deja un comentario

Declaración para descargar en PDF

El Secretariado Internacional de la IV Internacional, que nada más estallar la guerra de Ucrania tomó posición diciendo: «Ni Putin ni OTAN!», constata: La actual guerra de Ucrania se ha convertido, de hecho, en una guerra mundial. Los pueblos sufren ya sus consecuencias en todos los continentes. En nombre de la ‘economía de guerra’, tenemos lainflación, la subida de precios, la pauperización de cientos de millones de seres humanos. Esta guerra enfrenta el régimen de Putin con la OTAN, alianza ofensiva directamente capitaneada por el imperialismo estadounidense, no siendo las burguesías europeas más que un supletorio menor totalmente alineado con Washington. Con el riesgo, en cualquier momento, de salir por la tangente o de una provocación de consecuencias catastróficas para toda la humanidad.

Los objetivos de la guerra están claros: por un lado, el imperialismo estadounidense quiere poner a Rusia de rodillas, abriendo así el camino a la reconquista de las inmensas riquezas de ese país, petróleo y gas principalmente (y nadie ha olvidado lo que hicieron de Iraq so pretexto de las armas de destrucción masiva, ni las verdaderas razones de su destrucción: «Si Iraq produjese zanahorias, nunca habríamos ido allí», declaró entonces un responsable estadounidense); riquezas que solo pudieron valorizarse hace más de un siglo por la revolución de Octubre. Por otro lado, los objetivos de la guerra se apoyan en los restos descompuestos de la burocracia estalinista, de la que Putin pretende ser heredero y, al tiempo, síndico de su quiebra, en beneficio del sistema capitalista. Putin y sus amigos se juegan su supervivencia, según cuál sea el resultado de las operaciones sobre el terreno. De ahí la aventura criminal que fue la invasión de Ucrania el 24 de febrero de 2022. El imperialismo emplea medios ilimitados. El régimen de Zelinski solo se sostiene gracias a las decenas de miles de millones de dólares y las armas de última generación enviadas por Biden, sin límites, y por todos los gobiernos europeos. Esta guerra no es nuestra guerra. Con Karl Liebknecht, único diputado de la socialdemocracia alemana que en 1914 se negó a votar los presupuestos de guerra, afirmamos: «El enemigo está en nuestro propio país». Hoy resuenan voces como la de Luigi de Magistris, portavoz de la italiana Unión Popular, que declara: «No puedes decir por un lado que estás contra la guerra y por el otro votar el envío de armas y el aumento de los gastos militares»; o como la de la diputada Sahra Wagenknecht, que en su intervención en el parlamento alemán denuncia: «La idea de que podamos castigar a Putin hundiendo en la pobreza a millones de familias alemanas y destruyendo nuestra industria, mientras Gazprom hace beneficios récord, ¿no es el colmo de la insensatez? Hay que acabar con las desastrosas sanciones económicas».Nos negamos a enrolarnos en una supuesta guerra de los ‘demócratas’ contra ‘los autócratas’. Apoyamos sin reservas a los obreros y jóvenes de Rusia que rechazan la guerra y que tarde o temprano acabarán con Putin y su aparato policial. Es la tarea que les incumbe solo a ellos, y a nadie más. No nos contamos entre los que, en nombre de la ‘urgencia humanitaria’ organizan la injerencia en nombre de los Estados Unidos, que siempre desembarca en la guerra, como hemos experimentado en Somalia, Yugoslavia, Libia, etc. La suerte de los pueblos no puede depender de la OTAN y del imperialismo. Ya se forman bloques (por ejemplo, el encuentro China-Rusia). Es evidente el riesgo de un incendio mundial. Para nosotros, combatir contra la guerra es combatir al enemigo de clase, al imperialismo en general y en cada país, que, para ir hasta el fin de lo que emprendieron después de la revolución de 1919, luego con la ayuda del estalinismo y hoy con la de Putin, quieren aplastar al proletariado ruso. La lucha contra la guerra y el militarismo es indisociable de la lucha en cada país contra las medidas tomadas en nombre de la ‘economía de guerra’ (inflación, alza de precios, etc.), y en primer lugar contra la carestía de la vida, por la congelación de precios, por el aumento general de salarios. A partir de hoy, con efecto inmediato, todas nuestras organizaciones deben centrar su actividad de propaganda y organización en las consignas siguientes que se convierten en el eje de nuestra expresión política en todos los países:

1. Ante todo, en los países miembros de la OTAN, luchamos por salir de inmediato de la OTAN y de su mando integrado. Esto se impone en particular a nuestra sección francesa, dado que Francia es a la vez potencia nuclear y miembro del Consejo de Seguridad de la ONU, y a nuestra sección alemana, siendo la base de Ramstein el centro del mando de todas las operaciones de la OTAN en Ucrania.

2. En todas partes donde hay bases militares de la OTAN (que son numerosas, en particular en Alemania, en España, en Italia, en Grecia, en Rumania, en Bélgica), combatimos por el cierre y desmantelamiento inmediato de esas bases, en la línea de lo decidido en el Encuentro Obrero Europeo de Madrid, contra la cumbre de la OTAN, el 25 de junio de 2022.

3. Estimamos que el interés de todos los pueblos de Europa, empezando por el pueblo ucraniano, pasa por desmantelar la OTAN.

4. Cómo han mostrado los estibadores italianos, luchamos por el cese inmediato del envío de armas a Ucrania.

5. En todos los países, exigimos el levantamiento inmediato de las sanciones, no solo las que golpean al pueblo ruso sino también las que atacan duramente a los pueblos de Venezuela, de Cuba, de Irán y de China. Esas sanciones, que desorganizan en particular todo el sistema de producción de energía ponen ya en grave peligro a varios sectores fundamentales de la industria europea (aluminio, siderurgia, etc.), el sector del transporte, y amenazan las condiciones de trabajo y de existencia de cientos de millones de trabajadores y jóvenes, en todos los continentes.

6 Hay que parar esta guerra ya, lo que pasa necesaria- mente por el alto el fuego inmediato.

7 Ese combate exige también restablecer todas las libertades democráticas y los derechos sindicales y políticos en Rusia y Ucrania, contra la política de Putin y de Zelenski, que en Rusia hace casi imposible la actividad de los sindicatos y que en Ucrania aprovecha la guerra para arremeter contra el Código Laboral.

8 ¡Ni un céntimo para los presupuestos de guerra! Recuperación inmediata de los presupuestos de sanidad, de educación, etc. Rechazamos los llamamientos a la ‘unión nacional’, a los ‘sacrificios’ exigidos por la economía de guerra. Combatimos en cada país a los gobiernos que toman la guerra como pretexto para desarrollar la inflación, el alza de precios, la pauperización.

La lluita de classes és internacional

Deja un comentario

Carta Setmanal 869 per descarregar en PDF

El POSI, com a secció de la Quarta Internacional, col·labora en aquests moments en una campanya per la llibertat d’Elie Domota, militant obrer de l’illa de Guadalupe.

Guadalupe és oficialment un “Departament d’Ultramar” de la República Francesa. De fet, és un enclavament colonial, amb índexs d’atur que doblen els de la metròpoli, amb els sistemes d’educació i sanitat encara més desmantellats, amb bona part de la població (100.000 de 360.000) enverinada pel Clordecona (pesticida altament tòxic) que ha generat una crisi sanitària i humanitària a Guadalupe i Martinica, presentant ambdues illes les dues taxes més altes de càncer de pròstata del món i una taxa de naixements prematurs quatre vegades més alta que la mitjana de França.).

Des de fa quatre mesos davant de l’intent del govern colonial francès d’imposar la vacunació obligatòria i el passi sanitari, es va iniciar a l’illa una poderosa mobilitza­ció, organitzada per un col·lectiu d’Organitzacions de Lluita, a iniciativa del LKP (Col·lectiu contra la Brutal Explotació), que reuneix 50 organitzacions obreres, populars i culturals.

Domota és portaveu del LKP i fins fa poc ha estat secretari general de la UGTG, sindicat majoritari. (La UGTG va ser un dels primers sindicats que es va pronunciar per la derogació del 315.3 del Codi Penal d’Espanya i contra la repressió sindical al nostre país). Va ser detingut en una manifestació, en què la gendarmeria colonial va organitzar una autèntica provocació.

L’internacionalisme, part essencial de la nostra activitat

La campanya per la llibertat de Domota és una acció internacionalista pràctica. Els militants del POSI practiquem l’internacionalisme no com un deure moral, sinó com una necessitat de lluitar pel front únic, i així construir-nos, ja que la lluita de classes és internacional en el contingut, encara que tingui formes nacionals. El nostre partit forma part d’un corrent internacional. Som una secció de la Quarta Internacional. El nostre partit és la internacional, l’acció de la qual no es pot entendre sense agrupar forces a escala internacional davant de la dominació imperialista. Amb l’Acord Internacional de Treballadors agrupem representants sindicals amb motiu de la Conferència anual Internacional del Treball.

Combatim cercant l’acció comuna contra l’opressió colonial de l’Estat francès, de la mateixa manera que lluitem per la devolució incondicional al poble del Marroc de Ceuta, Melilla i tots els enclavaments colonials d’Espanya a l’Àfrica.

En el marc europeu en què ens movem combatem contra la Unió Europea, instrument del capital financer, a la perspectiva programàtica dels Estats Units Socialistes d’Europa.

Així ho fem perquè no hi ha sortida espanyola a la crisi. Davant la descomposició del mercat mundial capitalista, la sortida no és “autàrquica”, no pot ser el pretès “socialisme en un sol país”, política estalinista que ha portat, pas a pas, a la restauració capitalista a l’URSS i als països del est d’Europa. Avui,el pretès socialisme en un sol país amenaça les conquestes obreres i l’expropiació del capital que va tenir lloc després de profunds processos revolucionaris a la Xina, Cuba o Vietnam.

Un internacionalisme pràctic

Això implica no només grans afirmacions, sinó també practicar un internacionalisme pràctic. Per tant, els militants del POSI i de totes les seccions de la Quarta Internacional desenvolupem campanyes internacionals, campanyes de front únic, en defensa dels militants i de les reivindicacions, juntament amb altres forces militants.

El gener del 1991 les seccions de la Quarta Internacional, i, entre elles, el POSI, partint de la crisi mortal que sacsejava l’aparell internacional de Kremlin i tots els partits comunistes, i la incapacitat de la socialdemocràcia que per les seves polítiques s’havia convertit a escala internacional pràcticament en una institució més de l’ordre mundial (sense que això hagi canviat automàticament la realitat de cada secció nacional, llastrades per la col·laboració amb la pròpia burgesia), organitzem juntament amb militants, organitzacions i corrents que s’orientaven en una línia de independència de classe una Conferència Mundial Oberta a Barcelona. Estàvem en vigílies de la guerra contra l’Iraq (on participaven l’Estat espanyol i molts altres) i en aquesta Conferència es va aprovar un manifest “contra la guerra i l’explotació”,

Al novembre de 2017 en una Conferència a Alger, l’Acord Internacional dels Treballadors i els Pobles, que es va formar a Barcelona, ​​va promoure la constitució d’un Comitè Internacional d’Enllaç i Intercanvi (CILE), a partir del qual, associant àmpliament corrents obreres i internacionalistes de tots els continents, de diferents orígens i orientacions polítiques, impulsem totes les campanyes internacionals.

El 2018 una campanya internacional contra el processament de dirigents catalans després del referèndum independentista va culminar en un acte el gener del 2019 a Madrid.

Fa dos anys una campanya mundial, a més de 100 països, per la llibertat de Luisa Hanune, portaveu de l’AIT i destacada promotora del CILE, va aconseguir el seu objectiu.

A hores d’ara, a iniciativa del CNRR francès i de l’organització grega NAR, les seccions de la IV Internacional preparen una conferència europea de militants, organitzacions i col·lectius que combaten pels drets obrers i contra la Unió Europea, institució al servei del capital financer .

Hem d’assenyalar que, dins del combat per la derogació de l’article 315.3 del Codi Penal i en defensa del dret de vaga, una comissió internacional amb participació de CCOO i UGT va organitzar una campanya internacional per la llibertat dels 8 d’Airbus i 300 sindicalistes més , amb un míting internacional a Madrid, i es van dur a terme delegacions a les ambaixades espanyoles a diferents països d’Europa i Amèrica. Un combat que va donar els seus fruits, primer amb la llibertat de la major part de sindicalistes encausats i després quan aquest article destinat a perseguir els piquets de vaga va ser finalment derogat. Un acte a l’auditori de CCOO de Madrid va portar a continuar el combat internacional per la llibertat sindical, el dret de vaga i la derogació de la llei mordassa.

En aquesta activitat internacionalista, buscant agrupaments amb altres forces que lluiten per les reivindicacions i els drets dels treballadors i els pobles,desenvolupem campanyes freqüents, que són un element pràctic de lluita, i que són també un element d’educació del moviment obrer. Com la que hem comentat al començament d’aquesta carta en defensa del company de Guadalupe, com les campanyes en defensa dels militants palestins i del sindicat de treballadors àrabs de Natzaret, la campanya contra la detenció del militant rus Igor Kuznetsov o com es va fer a la campanya per la derogació del 315.3.

Es tracta, en tots els casos, de campanyes de solidaritat obrera, una cosa molt diferent de les activitats de “cooperació”, dutes a terme per les ONG, organitzacions subvencionades pels governs, l’activitat de les quals està estretament lligada a la política exterior dels governs dels països imperialistes Un batibull que agrupa els anomenats “cooperants”, els “missioners” i les intervencions militars “humanitàries” o les “missions de pau”, organitzades per una altra institució al servei del capital financer, l’ONU…

Aquesta activitat internacionalista ens enfronta al règim de la Monarquia, una baula destacada de l’acció de l’imperialisme, en particular en relació amb l’Amèrica Llatina i el Magrib.

Com a estat imperialista, subsidiari de l’imperialisme dominant, el dels EUA, la Monarquia forma part de l’OTAN, participa en les seves accions militars (Líbia, Afganistan…) i posa a la disposició de les forces armades dels USA bases militars com la de Rota i la de Morón de la Frontera, que alberga un contingent de marines la missió declarada del qual és intervenir militarment al Nord d’Àfrica i la Mediterrània quan ho requereixin els interessos dels Estats Units.

La lluita per la sortida d’Espanya de l’OTAN i pel tancament de les bases militars ianquis, abandonada avui per molts dirigents del moviment obrer, és part de l’activitat internacionalista que tota organització obrera i tot militant obrer conscient ha de mantenir. Per això, rebutgem la celebració prevista de la cimera de l’OTAN, prevista a Madrid per al 29 i 30 de juny de 2022, i participarem en les mobilitzacions que s’hi preparen.

La lucha de clases es internacional

Deja un comentario

Carta Semanal 869 en catalán

Carta Semanal 869 para descargar en PDF

El POSI, como sección de la Cuarta Internacional, colabora en estos momentos en una campaña por la libertad de Elie Domota, militante obrero de la isla de Guadalupe.

Guadalupe es oficialmente un “Departamento de Ultramar” de la República Francesa. De hecho, es un enclave colonial, con índices de paro que doblan los de la metrópoli, con los sistemas de educación y sanidad aún más desmantelados, con una buena parte de la población (100.000 de 360.000) envenenada por el Clordecona (pesticida altamente tóxico que ha generado una crisis sanitaria y humanitaria en Guadalupe y Martinica, presentando ambas islas las dos tasas más altas de cáncer de próstata del mundo y una tasa de nacimientos prematuros cuatro veces más alta que el promedio de Francia.). Sigue leyendo →

El 40º Congreso del PSOE

Deja un comentario

Carta Semanal 858 en catalán

Carta Semanal 858 para descargar en PDF

Es evidente que para todo militante obrero las decisiones que tome el PSOE interesan sobremanera. El PSOE ha sido desde hace 142 años la principal representación política de los trabajadores de este país. Esto es una realidad al margen de lo que podamos pensar de su política y de su evolución.

Nosotros somos militantes de la Cuarta Internacional, constituida precisamente en diferenciación de la corriente estalinista y de la socialdemócrata. No era simplemente un problema ideológico, sino de la constatación por nuestra parte de que la política de las organizaciones que, como el PSOE, se reclaman de la socialdemocracia, no ha significado un avance para la emancipación social y democrática de los trabajadores y de los pueblos.

Por supuesto, somos conscientes de que un sector importante de los trabajadores siguen votando a este partido, aunque cada vez con menos confianza.

En todo caso, consideramos necesario dar nuestra opinión sobre el desarrollo de este Congreso y sus resultados.

Empezaremos por citar el artículo de Cándido Méndez, exsecretario general de la UGT y militante socialista desde 1970, publicado por la Cadena Ser el 16 de octubre. Dice en él:

«En el Congreso se dedica una hora a todo lo relacionado con la elección de la mesa y el debate y votaciones sobre la gestión de los órganos federales, entre otros la Comisión Ejecutiva Federal y el Comité Federal. En una hora escasa, ¿se va a debatir un periodo de tiempo, 2017-2019, donde ha habido tres elecciones, dos generales, y además analizar unas elecciones, como las de Madrid, con presencia notable del secretario general del partido, que, entre otras por esa presencia, tiene una lectura rotundamente nacional, y que se han saldado con el paso de ser la fuerza más votada en las anteriores a la tercera en estas últimas?»

Una buena reflexión sobre un hecho que revela que no ha habido en ese Congreso, no ya posibilidad de debate, ni de expresar una opinión contraria al reducido grupo que di- rige el partido socialista y al que podríamos darle otro apelativo; sino ninguna opinión sobre el programa, es decir, sobre la política realizada y por realizar por el partido desde el Gobierno. En el mismo artículo, Cándido

Méndez lo define así:
«Es probable que se piense que, debatiendo sobre ecología, digital y feminismo, lo del empleo, acorde con la máxima evangélica, se nos dará por añadidura, pero esto no suele funcionar así.»

Lo que viene a señalar que se recurre a lugares comunes que, en realidad, y más allá de su mayor o menor importancia objetiva, vienen a ocultar, probablemente por tener un contenido inconfesable, todo lo relativo a las reivindicaciones e intereses de los trabajadores.

Veamos: de cuándo en cuándo, cada vez menos, y de cara a la galería, Pedro Sánchez, presidente del Gobierno y secretario general del PSOE, ha venido anunciando la derogación de la reforma laboral y de la ley mordaza, como le exige el movimiento obrero. No es eso lo que afirmó en su discurso de clausura, en él su compromiso fue «poner punto final a leyes como la ley mordaza y la reforma laboral del PP, impuestas y sin acuerdos, que precarizaron los contratos y devaluaron los salarios.»

Sobre la reforma laboral

Entonces, sobre la reforma laboral, lo que quisiera Pedro Sánchez, es un acuerdo en las mesas del llamado diálogo social, un acuerdo de aceptación de la misma por los dirigentes sindicales que ponga fin a las críticas y que se olviden las exigencias de su derogación; antes de finalizar el año a ser posible. Sin mantener lo esencial de la reforma, incluso sin profundizarla, no sería posible el desmantelamiento del sector del automóvil, los despidos y la reconversión de tantos otros sectores económicos que se anuncian en nombre de la digitalización de la economía y de la transición verde. Con los fondos europeos como señuelo.

Como se ha señalado desde el aparato del PSOE estos días, de lo que se trata ahora es de «avanzarse a los cambios profundos que se avecinan, relacionados con el mercado laboral, con la gestión de la inmigración, con el cambio climático.» Lo que está en juego, pues, con la derogación o no de la reforma laboral son decenas de miles de puestos de trabajo, los derechos labora- les conquistados y la existencia de un sector industrial fuerte que sea la base de la economía. Y el silencio del 40º Congreso sobre todo esto significa que los dirigentes

socialdemócratas apuestan por una reconversión económica que puede dejar pequeña la de los años de gobierno de Felipe González para entrar en la entonces denominada Comunidad Económica Europea, hoy Unión Europea.

¿Qué supone «poner fin» a la ley mordaza?

En junio, con el apoyo de UGT y de CC. OO. se celebró un gran acto en la sede central de UGT en el que ambas organizaciones y el conjunto del movimiento obrero se felicitaron por la derogación del artículo 315.3 del código Penal y en el que se constituyó un comité internacional por la derogación de la ley mordaza y en defensa del derecho de huelga.
No ha habido la menor intención por parte del Gobierno «progresista» de apoyarse en esa iniciativa y en esas exigencias para derogar la ley mordaza. Muy al contrario, dos días después de las manifestaciones de Pedro Sánchez en su discurso de clausura del 40º Congreso del PSOE, la Mesa del Congreso de los Diputados decidió mantener bloqueada la derogación de la ley mordaza con el voto de los diputados del PSOE a favor de ampliar el plazo de enmiendas a la ley. Es la 39.a vez que los diputados del partido socialista bloquean el avance de esta derogación que permanece en esta fase de la tramitación parlamentaria desde hace casi un año. Esto son los hechos, lo demás son discursos y palabras que no comprometen a nada, ni convencen a casi nadie.

El mismo día en que se iniciaba el Congreso del PSOE decenas de miles de pensionistas, trabajadores y ciudadanos se manifestaban por las calles de Madrid exigiendo una auditoría de las cuentas de la Seguridad Social. En ese Congreso todo quedaba en qué se iban a controlar las cuentas de la Seguridad Social.

Debates en un mundo paralelo

Mientras los debates del Congreso se daban en un mundo paralelo, al margen de los problemas y de las aspiraciones de los trabajadores, el aparato pretendía dar una imagen de unidad, que todo se adoptara por unanimidad. Así pues, en los últimos meses y hasta el 40º Congreso, Pedro Sánchez ha excluido de la dirección del partido a toda la vieja guardia que estuvo a la cabeza del «No es no» contra Rajoy, o de los que estaban en la dirección de UGT cuando todavía organizaba jornadas de huelga, contra la reforma laboral, por ejemplo, como Toni Ferrer. Y ha incorporado a partidarios del consenso con el PP, como el ministro Félix Bolaños, artífice del pacto con el PP para la renovación del Tribunal Constitucional y otras instituciones; pacto consistente en conceder la práctica totalidad de las exigencias del PP.

Sigue leyendo →

El 40è Congrés del PSOE

Deja un comentario

 Carta Setmanal 857 per descarregar en PDF

És evident que per a tot militant obrer les decisions que prengui el PSOE interessen molt. Des de fa 142 anys, el PSOE ha estat la principal representació política dels treballadors d’aquest país. Això és una realitat al marge del que puguem pensar de la seva política i la seva evolució.

Nosaltres som militants de la Quarta Internacional, constituïda precisament en diferenciació del corrent estalinista i de la socialdemòcrata. No era simplement un problema ideològic, sinó de la constatació per part nostra que la política de les organitzacions que, com el PSOE, es reclamen de la socialdemocràcia, no ha significat un avenç per a l’emancipació social i democràtica dels treballadors i dels pobles.

Per descomptat, som conscients que un sector important dels treballadors continuen votant aquest partit, encara que cada cop amb menys confiança.

En tot cas, considerem necessari donar la nostra opinió sobre el desenvolupament del Congrés i els seus resultats.

Començarem per citar l’article de Cándido Méndez, exsecretari general de la UGT i militant socialista des del 1970, publicat per la Cadena Ser el 16 d’octubre. Diu en ell:

«Al Congrés es dedica una hora a tot allò relacionat amb l’elecció de la mesa i el debat i votacions sobre la gestió dels òrgans federals, entre d’altres la Comissió Executiva Federal i el Comitè Federal. En una hora escassa, es debatrà un període de temps, 2017-2019, on hi ha hagut tres eleccions, dues generals, i a més analitzar unes eleccions, com les de Madrid, amb presència notable del secretari general del partit, que, entre altres per aquesta presència, té una lectura rotundament nacional, i que s’han saldat amb el pas de ser la força més votada a les anteriors a la tercera en aquestes últimes?»

Una bona reflexió sobre un fet que revela que no hi ha hagut en aquest Congrés, no ja possibilitat de debat, ni d’expressar una opinió contrària al reduït grup que dirigeix ​​el partit socialista i al qual podríem donar-li un altre apel·latiu; sinó cap opinió sobre el programa, és a dir, sobre la política realitzada i per fer pel partit des del Govern. En el mateix article, Cándido Méndez ho defineix així:

«És probable que es pensi que, debatent sobre ecologia, digital i feminisme, això de l’ocupació, d’acord amb la màxima evangèlica, se’ns donarà d’afegit, però això no sol funcionar així.»

El que assenyala és que es recorre a llocs comuns que, en realitat, i més enllà de la seva major o menor importància objectiva, amaguen, probablemente, per tenir un contingut inconfessable, tot allò relatiu a les reivindicacions i interessos dels treballadors.

Sobre la reforma laboral

Vegem: de tant en tant, cada cop menys, i de cara a la galeria, Pedro Sánchez, president del Govern i secretari general del PSOE, ha anunciat la derogació de la reforma laboral i de la llei mordassa, com li exigeix ​​el moviment obrer. No és això el que va afirmar en el seu discurs de cloenda, el seu compromís va ser «posar punt final a lleis com la llei mordassa i la reforma laboral del PP, imposades i sense acords, que van precaritzar els contractes i van devaluar els salaris.»

Aleshores, sobre la reforma laboral, el que voldria Pedro Sánchez, és un acord a les taules de l’anomenat diàleg social, un acord d’acceptació dels dirigents sindicals que posi fi a les crítiques i que s’oblidin les exigències de la seva derogació; abans de finalitzar l’any si és possible. Sense mantenir allò essencial de la reforma, fins i tot sense aprofundir-la, no seria possible el desmantellament del sector de l’automòbil, els acomiadaments i la reconversió de tants altres sectors econòmics que s’anuncien en nom de la digitalització de l’economia i de la transició verda. Amb els fons europeus com a esquer.

Com s’ha assenyalat des de l’aparell del PSOE aquests dies, ara es tracta d’«avançar-se als canvis profunds que s’acosten, relacionats amb el mercat laboral, amb la gestió de la immigració, amb el canvi climàtic.» El que està en joc, doncs, amb la derogació o no de la reforma laboral són desenes de milers de llocs de treball, els drets laborals conquerits i l‟existència d‟un sector industrial fort que sigui la base de l‟economia. I el silenci del 40è Congrés sobre tot això significa que els dirigents socialdemòcrates aposten per una reconversió econòmica que pot deixar petita la dels anys de govern de Felipe González per entrar a la llavors anomenada Comunitat Econòmica Europea, avui Unió Europea.

Què suposa «posar fi» a la llei mordassa?

Al juny, amb el suport d’UGT i de CC. OO. es va celebrar un gran acte a la seu central d’UGT en què les dues organitzacions i el conjunt del moviment obrer es van felicitar per la derogació de l’article 315.3 del codi Penal i en què es va constituir un comitè internacional per la derogació de la llei mordassa i en defensa del dret de vaga.

No hi ha hagut cap intenció per part del Govern «progressista» de recolzar-se en aquesta iniciativa i en aquestes exigències per derogar la llei mordassa. Ben al contrari, dos dies després de les manifestacions de Pedro Sánchez en el discurs de cloenda del 40è Congrés del PSOE, la Mesa del Congrés dels Diputats va decidir mantenir bloquejada la derogació de la llei mordassa amb el vot dels diputats del PSOE a favor d’ampliar el termini d’esmenes a la llei. És la 39a vegada que els diputats del partit socialista bloquegen l’avenç d’aquesta derogació que roman en aquesta fase de la tramitació parlamentària des de fa gairebé un any. Això són els fets, la resta són discursos i paraules que no comprometen res, ni convencen gairebé ningú.

El mateix dia que s’iniciava el Congrés del PSOE desenes de milers de pensionistes, treballadors i ciutadans es manifestaven pels carrers de Madrid exigint una auditoria dels comptes de la Seguretat Social. En aquell Congrés tot quedava en que es controlarien els comptes de la Seguretat Social.

Debats es feien en un món paral·lel

Mentre els debats del Congrés es feien en un món paral·lel, al marge dels problemes i de les aspiracions dels treballadors, l’aparell pretenia donar una imatge d’unitat, que tot s’adoptés per unanimitat. Així doncs, en els últims mesos i fins al 40è Congrés, Pedro Sánchez ha exclòs de la direcció del partit tota la vella guàrdia que va estar al capdavant del «No és no» contra Rajoy, o dels que estaven a la direcció d’UGT quan encara organitzava jornades de vaga, contra la reforma laboral, per exemple, com Toni Ferrer. I ha incorporat partidaris del consens amb el PP, com el ministre Félix Bolaños, artífex del pacte amb el PP per a la renovació del Tribunal Constitucional i altres institucions; pacte consistent a concedir la pràctica totalitat de les exigències del PP.

I, com un gest val més que mil paraules, i més quan ve carregat d’un valor simbòlic, l’abraçada de Pedro Sánchez a Felipe González, que, en el discurs, va reivindicar la política de la Transició, és a dir, els pactes amb els franquistes contra la democràcia, i va tenir el desvergonyiment de demanar a Sánchez «que fomenti aquest esperit crític que escasseja al PSOE actual.» Quina llibertat de crítica demana qui va ser president del govern al servei de la Monarquia i de l’OTAN durant 23 anys i avui actua obertament en nom del capital financer? No es referia a les JJ SS, recolzades per Esquerra Socialista, a les quals no se’ls va deixar passar a votació una moció a favor de la República (no fos això a incomodar la Casa Reial amb els escàndols de rei emèrit pel mig), no era això. La seva llibertat de crítica és per als qui com ell pretenen acabar amb qualsevol vinculació o referència del partit socialista a la classe obrera.

Pedro Sánchez, el seu govern i els dirigents socialistes saben el futur a què s’enfronten i volen escenificar la seva unitat; alhora que busquen pactar amb el PP. L’aparell socialdemòcrata s’aferra a tot Europa a l’ordre vell de la propietat privada, a l’imperialisme. Mai no va estar tan justificada històricament l’existència de la Quarta Internacional.

“Se cierra un periodo, se abre uno nuevo…”

Deja un comentario

Carta Semanal 856 en catalán

Carta Semanal 856 para descargar en PDF

Esta semana se publica en español el número 109 de La Verdad. Esta Carta Semanal proporciona un resumen de su contenido para preparar su difusión y su discusión. El título de la portada presenta su contenido: «Se cierra un periodo, se abre uno nuevo… (notas del Secretariado de la IV Internacional); Dosier: Transición ecológica y economía «verde».

Sigue leyendo →