Archivo de la etiqueta: imperialismo

La industria de armamentos sustenta al capitalismo moribundo

Carta Semanal 887 en catalán

Carta Semanal 887 para descargar en PDF

Antes de la caída del Muro de Berlín, el sector armamentístico era uno de los pilares que aseguraban la supervivencia del sistema capitalista, manteniendo artificialmente el crecimiento. 

Las industrias de armas se entrelazaron considerablemente con la maquinaria política de los estados. Tras la caída del Muro, fue necesario liquidar las existencias. Por lo tanto, la década de 1990 vio un desarrollo de conflictos de “baja intensidad” (la intensidad es baja cuando los conflictos no  afectan directamente  a los comentaristas). Con el mayor cinismo, los países imperialistas (UE, Reino Unido, Francia…) y luego Rusia liquidaron sus existencias. Sigue leyendo

La indústria d’armaments sustenta el capitalisme moribund

Carta Setmanal 887 per descarregar en PDF

Abans de la caiguda del Mur de Berlín, el sector armamentístic era un dels pilars que asseguraven la supervivència del sistema capitalista, mantenint artificialment el creixement.

Les indústries d’armes es van entrellaçar considerablement amb la maquinària política dels estats. Després de la caiguda del Mur, va caldre liquidar les existències. Per tant, la dècada de 1990 va veure un desenvolupament de conflictes de “baixa intensitat” (la intensitat és baixa quan els conflictes no afecten directament els comentaristes). Amb el cinisme més gran, els països imperialistes (UE, Regne Unit, França…) i després Rússia van liquidar les seves existències.

A la dècada de 2000, va ser necessari reinventar-se i assegurar el subministrament de nous equips. Des de la robòtica fins a la IA, la guerra asimètrica o la guerra irregular, la indústria armamentística ha innovat amb nous productes, netejant la seva imatge en base a raons d’Estat, necessitats democràtiques i fins i tot ajuda humanitària. Després d’aquest canvi hipòcrita, aquesta indústria s’ha continuat desenvolupant i ha creat mercats per vendre els productes. A la dècada del 2010 va sorgir un mercat d’armes de segona mà. Així, Àfrica i Amèrica Llatina o part dels països asiàtics estaven equipats amb armament lleuger (rifles, llançacoets, mines, municions…) mentre que els països del Golf Pèrsic podien pagar fragates, avions, míssils de mitjà/llarg abast.

Un augment vertiginós de la despesa militar

El 2018, la despesa militar a tot el món va ser de 1,8 bilions de dòlars (1.565 bilions de €) o sigui, 4,93 mil milions de $ cada dia i 57,000 $ per segon. Des de la dècada del 2000, hi ha hagut un augment constant en la despesa per a molts països: els de l’OTAN (inclosa Turquia), els del Golf Pèrsic, molts països asiàtics, especialment una Xina en augment.

2020 va ser un any rècord amb 2 bilions $. Diego Lopes da Silva, investigador del programa d’armament i despesa militar Sipri, explicava: “Podem dir amb certesa que l’epidèmia no ha tingut un impacte significatiu en la despesa militar mundial el 2020”. A Europa, la despesa en defensa està augmentant (+2%), particularment en resposta a Rússia, que s’ha considerat una amenaça creixent des de l’annexió de Crimea el 2014.

El 2021, la tendència es confirma. Només els Estats Units representa gairebé el 40% de la despesa militar mundial en línia amb la política de Trump, continuada per Biden: “Els recents augments en la despesa militar nord-americana s’expliquen principalment per fortes inversions en investigació i desenvolupament, per diversos projectes a llarg termini com la modernització de l’arsenal nuclear nord-americà i l’adquisició d’armes a gran escala”. segons Alexandra Marksteiner, investigadora del SIPRI. “Això reflecteix les creixents preocupacions sobre les amenaces percebudes per competidors estratègics com la Xina i Rússia»

La guerra a Ucraïna accelera aquest procés. Els pressupostos militars estan explotant a. països com Alemanya i el Japó, que suposadament són països sense un exèrcit d’actuació a l’exterior, estan aprovant pressupostos d’armes colossals.

La despesa militar global total va augmentar un 0,7% en termes reals el 2021 a 2,113 $ bilions. Les cinc principals gastadores el 2021 van ser els Estats Units, la Xina, l’Índia, el Regne Unit i Rússia, que junts van representar el 62% de la despesa, segons les noves dades sobre la despesa militar global publicades per l’Institut Internacional de Recerca per a la Pau d’Estocolm: “L’augment de la despesa total el 2020 depèn en gran mesura dels Estats Units i la Xina. Els EUA van augmentar la seva despesa militar per tercer any consecutiu fins a assolir els 778 mil milions de dòlars el 2020 (+ 4.4% des del 2019 però -10% des del 2011 ) (…) La despesa militar de la Xina s’estima en USD 252 mil milions (+ 1.9% des del 2019 i + 76% des del 2011). Representen el període més llarg d’augments ininterromputs (26 anys consecutius) per part d’un país a la base de dades del SIPRI sobre despesa militar. Amb USD 72.9 mil milions (+ 2.1%), la despesa militar de l’Índia ocupa el tercer lloc al món. La despesa militar total de Rússia va ascendir a USD 61,7 mil milions (+ 2,5%). El cinquè país més malbaratador, Regne Unit, va augmentar la seva despesa militar un 2,9% el 2020. Aquesta és la segona taxa de creixement anual més alta del país el 2011-20, una dècada caracteritzada fins al 2017 per retallades en la despesa militar”.

Estats Units, el país més venedor

El 2021, “41 empreses nord-americanes figuraven entre les 100 venedores d’armes més grans, amb una participació del 54%, 26 empreses europees van representar el 21% de les vendes totals. Els segueixen la Xina (13% del total, amb cinc empreses) i Rússia (5%, nou empreses). Comptant els països europeus per separat, la Xina és el segon país i el Regne Unit el tercer (set empreses, 7,1%), davant de Rússia (nou empreses, 5%) i França (sis empreses, 4,7%) “. (Le Monde, desembre de 2021).

La guerra econòmica (de la venda d’armes) no té cap precedent. Així, “els nord-americans equipen massivament els països considerats com a aliats contra adversaris més o menys declarats: els països àrabs contra l’Iran, els països europeus contra Rússia, Taiwan, el Japó i Corea del Sud contra Corea del Nord i la Xina. Els russos estan armant als xinesos i veneçolans, que són blanc dels embargaments occidentals, per sospesar la relació competitiva, de vegades correspon als Estats suggerir que no intentaran aprofitar-se de la seva influència i que els seus clients continuaran sent perfectament sobirans: comprar-nos és escapar de les restriccions russes i nord-americanes (…) Els Estats Units van una mica més enllà: prohibeix l’exportació de qualsevol equip que contingui components nord-americans.

El 2019, les vendes de les 25 companyies d’armes més grans del món van augmentar un 8,5% en comparació del 2018 a un total de $ 361 mil milions, amb 5 companyies (Lockheed Martin, Boeing, Northrop Grumman, Raytheon i General Dynamics) al top 10.

Els pobles són les primeres víctimes

El 2021, la despesa militar ha superat totes les expectatives dels accionistes, 2022 promet ser un bon any per a ells. La venda d’armaments no es limita a municions, míssils o fusells. Des de fa 20 anys, noves armes que van des de pistoles Taser, flash-balls fins a drones o gossos-robots volen canviar els paradigmes de la guerra: hi hauria menys homes a terra, la guerra seria més neta perquè l’home n’estaria lluny. Preguntar-se a qui maten. Són els civils els que suporten la pitjor part dels horrors dels conflictes armats, per intensos que siguin. El 2020, “l’ONU va registrar gairebé 12.000 víctimes civils només a l’Afganistan, Síria i el Iemen. Els civils també s’enfronten a la violència sexual, la tortura, les desaparicions, els desplaçaments massius i la inseguretat alimentària i fins i tot la fam.. (. .. ) A finals de 2020, més de 99 milions de persones s’enfrontaven a nivells greus o perillosos d’inseguretat alimentària aguda a 23 països on hi havia conflictes i inseguretat. Aquesta xifra és superior a la del 2019, amb 77 milions. (font, unric.org). Àfrica va ser, el 2020, el continent més afectat per conflictes amb més d’una desena de guerres, principalment relacionades amb la captura de primeres matèries.

Venda d’armes: contra qui?

Països com els Estats Units, el Regne Unit, França, Israel, Rússia, la Xina… estan desenvolupant fires d’armes: demostració, noves tècniques… Milions invertits per a milers de milions de contractes a mida. La presentació d’aquestes fires se centra cada cop més en el combat urbà. Com que més de la meitat de la població viu en una ciutat, els soldats del demà han de poder controlar aquest espai. Per tant, la línia entre l’exèrcit i la policia és cada cop més prima. La policia està equipada com l’exèrcit, l’exèrcit actua cada cop més com una policia. Així, el desembre del 2020, el Ministeri de l’Interior francès, després de l’episodi de les armilles grogues, va encarregar 90 vehicles blindats capaços d’evolucionar en terreny urbà.

La qüestió del manteniment de l’ordre, el saber fer francès, continua sent exportada. Les escoles militars nord-americanes estudien la Batalla d’Alger, dirigida per Massu i teoritzada per Trinquier per eliminar allò que s’anomena “l’enemic intern”, un enemic considerat esquiu perquè es desplega enmig de civils. L’exèrcit nord-americà ha aplicat àmpliament mètodes francesos per aixafar el poble iraquià durant l’ocupació de l’Iraq i més particularment a Bagdad, també utilitzant exèrcits de subcontractistes (o companyies militars privades) amb una intervenció a l’estratègia a adoptar, o fins i tot el dret de decisió sobre el centre de comandament nord-americà.

La primera de les víctimes continua sent la classe obrera, que s’està aixecant i s’enfronta a les dues darreres muralles que la separen del poder: la policia i l’exèrcit. Això explica també la reestructuració d’aquests òrgans de defensa de la burgesia. Tant en la qüestió dels fluxos de refugiats, com en la de la contrainsurgència (Faluya, guerra a l’Iraq, Síria, Colòmbia…), la gestió dels moviments socials, el control de la població, el mercat d’armes desenvolupat dins dels Estats amb un augment de les noves armes (Taser, magranes de cautxú, bales d’atordiment, marcadors,…), sistemes de control coercitiu (càmeres, drones, escàners, lector d’insígnies, triangulació telefònica,.. .). I no es tracta només de França, molt innovadora en aquest àmbit, sinó també de la repressió a Birmània, Hong Kong, Egipte…

Oposar-se a la política de guerra avui és la pedra de toc de tota organització que digui defensar la classe treballadora. I no sols perquè són els treballadors els que paguen i pateixen les guerres, sinó també perquè aquesta política s’oposa a les reivindicacions més elementals. Tenen raó els treballadors alemanys quan diuen augment de salaris sí, rearmament no, hospitals i més personal sí, armament no.

Aquest és el contingut del NO a la guerra. I al nostre país en particular, no a l’OTAN, bases fora.

 

 

 

“La Verdad” 110, estarà aviat disponible: “S’obre una nova situació mundial”

Carta Setmanal 877 per descarregar en PDF

Al sumari del número de la revista teòrica de la IV Internacional, que properament entrarà en impremta, i tindreu a la vostra disposició en uns deu dies, trobareu:

– Notes editorials. De l’informe discutit al Secretariat Internacional (SI) de la IV Internacional del 3 i 4 de febrer del 2022.

– Annex – La Lettre de la Vérité n.º 1043 i 1044 (6 i 23 de gener de 2022) (extractes)

– Clima, ecologia, medi ambient: reunió de debat amb joves

– La dislocació del mercat mundial com a expressió de la crisi del capitalisme.

– A propòsit de la situació a la Xina

– Veneçuela: i ara, on anem?

– Guadalupe, Martinica, prossegueix la resistència contra la barbàrie capitalista.

Notes editorials

Donen llargs extractes de l’informe presentat al SI del 3 de febrer del 2022.

La situació internacional està marcada per la crisi de l’imperialisme nord-americà que ja no té mitjans per garantir l’ordre mundial. Ara Europa és l’amenaçada per la guerra a partir d’Ucraïna. Ni el poble rus ni el poble ucraïnès volen la guerra. Les aspiracions nacionals del poble ucraïnès no poden trobar resposta pel costat de Putin ni pel dels Estats Units. El conflicte està lligat a la voluntat nord-americana de quedar-se amb el mercat del gas a Europa.

A Àfrica les posicions ocupades per l’imperialisme francès estan trencades per la revolta dels pobles. Més de dos milions i mig de malians s’han manifestat al crit de “Fora l’exèrcit francès! Fora França!”.

Això confirma l’anàlisi del SI de setembre del 2021. Segueix la descomposició del sistema capitalista. La situació que va portar a la crisi de les subprime s’ha agreujat, Els plans de “transició energètica” només són intents de sortir-ne accentuant l’explotació dels treballadors mitjançant la destrucció de totes les conquestes socials, començant per l’existència de les organitzacions sindicals independents. La pandèmia va oferir a les cimeres del capital una escletxa per disparar: amb l’excusa d’emergència sanitària, els governs han multiplicat mesures d’excepció que tenen vocació de perpetuar-se.

La resistència dels treballadors i dels pobles continua i obliga els Estats a reforçar la pressió corporativista per laminar la classe obrera lligant les organitzacions sindicals a l’ofensiva del capital, més que els partits tradicionals que enquadraven el moviment obrer estan en crisis o en vies d’enfonsament.

“Per a la IV Internacional les coses són clares: hi ha una línia de delimitació neta entre els que accepten acompanyar la destrucció de les bases productives de la societat i els que es neguen, resisteixen, diuen que no… A la nova situació es formen noves forces , que imposen als militants revolucionaris no quedar ancorats a la rutina, tornar-se decididament cap a les noves capes per garantir la continuïtat del combat emancipador i amb això lligar-se a una àmplia avantguarda”.

Per alimentar la discussió preparatòria del X Congrés Mundial, es publica la contribució de la secció francesa amb l’informe introductori del 29 de gener a la conferència nacional de la CCI del POI. Després les discussions de Trotski amb els bolxevics leninistes el 1934-35 i 1938-39, com a elements del mètode de transició en la construcció del partit.

Clima, ecologia, medi ambient

Informe d’una reunió de debat amb joves convidats per la IV Internacional a París.

Resposta a les preguntes: Quines reivindicacions cal plantejar sobre la qüestió ecològica? Quines accions ja hem fet en el passat? Quina posició tenim sobre l’organització extinció-rebel·lió? Quines accions emprendrem en una societat socialista?

I a continuació, exposició sobre la relació entre la degradació del medi ambient i el sistema capitalista donant fets i mostrant el “trucatge” i mentida a tots els nivells.

La dislocació del mercat mundial

La guerra comercial i l’endeutament s’han accentuat, i ara estan acompanyats de les dificultats de subministrament energètic, la ruptura de subministraments i la reaparició de la inflació.

Es tracta d’una dislocació dels processos amb què el capital en garanteix l’acumulació i la renovació per garantir els beneficis. S’han donat moltes xifres sobre els aspectes caòtics del funcionament en el transport, l’energia, les primeres matèries, les empreses zombi i la magnitud de l’especulació.

No hi ha ordre nord-americà ni hi ha locomotora xinesa. Aquests temes recurrents de la propaganda burgesa manquen de tot fonament. Als Estats Units, els plans de rellançament droguen les actuacions però no l’economia. Això preocupa els burgesos. A la Xina, la fallida d’Evergrande és una amenaça per a tot el sector immobiliari i, per tant, per als bancs. Europa utilitza els crèdits de rellançament per dictar condicions d’ajustament estructural que són precisament les que han portat al seu debilitament i dislocació. No és un mal pas, sinó que estem davant d’una conseqüència de la incapacitat del capital per valoritzar-se en proporció suficient. Són reveladores les estadístiques sobre l’índex de benefici des del 1960 al 2019. El corol·lari és que les condicions de vida de la majoria es degraden i estan cada cop més amenaçades.

A propòsit de la situació a la Xina

“Sens dubte, la pressió nord-americana s’exerceix sobre la Xina de manera continuada per mitjà del famós“Acord de fase 1 del 15 de gener del 2020”, doncs, segons l’administració nord-americana Xina estava 180 000 milions de dòlars per sota del seu compromís de compra de productes nord-americans a la data límit acordada, el 31 de desembre (…). En realitat, a la Xina opera un factor potent que els mitjans de comunicació solen ignorar. La classe obrera xinesa, centenars de milions d’obrers, resisteix per defensar les condicions d’existència, exercint així una pressió constant sobre la burocràcia. S’aborda aquest aspecte de la situació.”

La pressió gegantina exercida sobre la Xina pel mercat mundial –expressada per la política de pressió de l’imperialisme nord-americà– xoca amb la resistència dels obrers xinesos que provoca contradiccions al si del Partit Comunista Xinès (PCC), fins i tot al si del Comitè Central a pocs mesos del XX Congrés. A la discussió i els debats sobre resolucions a la cúpula, apareixen veus discordants. La burocràcia xinesa pretén conservar el monopoli del poder polític. Per als internacionalistes, no hi ha cap tasca més urgent que donar suport amb totes les forces al combat dels obrers xinesos pels seus drets, en primer lloc el dret d’organització independent de la classe obrera.

Veneçuela – I ara, on anem?

Milions de persones han sortit al carrer a països com Puerto Rico, Haití, Equador, Mèxic, Nicaragua, Cuba, Colòmbia, Bolívia i Xile. I recentment hi ha hagut l’aixecament massiu amb elements d’insurrecció a Guadalupe i Martinica. Aquests moviments s’expressen i s’expressaran a les eleccions.

A Veneçuela, després de les eleccions del 21 de novembre, el Govern de Nicolás Maduro controla 19 dels 23 llocs de governadors dels estats i més de 200 dels 335 alcaldes. Té una majoria aclaparadora al poder legislatiu. L’abstenció del 59% és la més forta després de la de les legislatives del 2020. L’oposició ha tingut una victòria simbòlica en aconseguir el lloc de governador de Barinas, l’estat natal de Chávez, però no té consens.

En el pla econòmic, el Govern fa cada cop més concessions al capital. El treball informal, entès com a mà d’obra sense dret a la Seguretat Social, ha passat del 48% al 84,5% entre el 2015 i el 2020. Els treballadors resisteixen, fan vaga pels salaris, i els jubilats es manifesten.

La nació exigeix ​​la construcció d’una sortida de la crisi, cosa que pressuposa coordinar les organitzacions, un moviment dels treballadors i dels sectors populars, que segueixen drets i resisteixen.

Som un país sotmès a la pressió, al bloqueig de l’imperialisme, lluitem pels salaris, per la salut, els serveis públics, pel control sobre la propietat de l’Estat contra la corrupció, contra la criminalització de les lluites, en defensa de la Llei Orgànica del Treball – la Constitució sorgida de l’Assemblea Constituent de 1999”.

Guadalupe, Martinica – Segueix la resistència contra la barbàrie capitalista i colonialista

És un recordatori de les conseqüències de la colonització i dels seus aspectes actuals. Es desenvolupa una mobilització amb vaga general. El LKP té un paper fonamental en l’organització del combat. És el lloc de trobada capaç de mobilitzar tots els treballadors amb els seus sindicats, els joves, les associacions, els moviments culturals. El moviment actual condueix el LKP a plantejar la qüestió del poder.

Es ressalta un extracte de la resolució de la conferència nacional de la secció de la IV Internacional de Guadalupe. Necessita les tasques dels militants en relació amb la nova situació. En particular, contribuir a crear organitzacions d’acord amb la situació.

La mobilització continua malgrat el reforçament del menyspreu, de la repressió policial i judicial, per part del poder colonial. Cada cop més joves i treballadors comprenen que perquè la seva voluntat sigui respectada, caldrà emancipar-se del poder colonial. Aquest combat està íntimament lligat a la lluita per la unió lliure i fraterna dels pobles del Carib i de la conca del Carib, a la lluita pels Estats Units Socialistes d’Amèrica, per la sobirania del poble haitià “per un Haití alliberat de la ocupació”, per la defensa de les conquestes de la revolució cubana.

La Verdad 110, estará pronto disponible: “Se abre una nueva situación mundial”

Carta Semanal 877 en catalán

Carta Semanal 877 para descargar en PDF

 

En el sumario del número de la revista teórica de la IV Internacional, que próximamente entrará  en imprenta, y tendréis a vuestra disposición en unos diez días, hallaréis:

– Notas editoriales. Del informe discutido en el Secretariado Internacional (SI) de la IV Internacional del 3 y 4 de febrero de 2022.

– Anexo – La Lettre de la Vérité n.º 1043 y 1044 (6 y 23 de enero de 2022) (extractos). Publicación de la sección francesa de la IV Internacional.

– Clima, ecología, medio ambiente: reunión de debate con jóvenes.

– La dislocación del mercado mundial como expresión de la crisis del capitalismo.

– A propósito de la situación en China.

– Venezuela: y ahora, ¿a dónde vamos?.

– Guadalupe, Martinica, prosigue la resistencia contra la barbarie capitalista. Sigue leyendo

Mèxic i les multinacionals “espanyoles”

Carta Setmanal 875 per descarregar en PDF

Siguin quins siguin els motius pels quals l’actual president de Mèxic Andrés López Obrador (AMLO) ha deixat al descobert les diferents activitats de les multinacionals de matriu espanyola a Mèxic i la seva connivència amb els tres últims governs del país des de la presidència de Vicente Fox el 2000, els fets no poden ser més impactants.

Recordem, la victòria electoral de l’actual president el juliol del 2017 va significar una ruptura amb el règim polític imperant a Mèxic per l’hegemonia del PRI (Partit Revolucionari Institucional) l’alternança del PAN (Partit d’Acció Nacional) el 2000 i la tornada d’Enrique Peña Nieto (del PRI) el 2012 (Els mandats presidencials són de sexennis i els presidents no es poden tornar a presentar). El PRI i el PAN, van practicar una política de total subordinació a l’aliat del nord, que es va traduir sobretot en la signatura i posada en aplicació el gener de 1994 de l’ALENA, tractat de lliure comerç entre els USA, Canadà i Mèxic. El 2018 aquest tractat va ser revisat i es va signar un nou Tractat (USMCA) imposat per Trump i que buscava imposar quotes de producció nord-americana a la producció d’automòbils,

En aquesta carta no pretenem analitzar les conseqüències d’aquests tractats de lliure comerç, però un balanç ràpid permet concloure que només han beneficiat les grans multinacionals (la immensa majoria dels EUA). Aquests tractats són un formidable element de pressió que determina l’acció dels governs mexicans i més quan l’actual govern intenta defensar la sobirania del país i es veu sotmès a tots els xantatges possibles per haver aixecat la catifa. Actualment se li exigeix ​​a Mèxic i al seu govern que siguin el tampó per impedir l’emigració dels països d’Amèrica central destruïts a les bases econòmiques pels tractats de lliure comerç.

La Unió Europea se suma al banquet

L’any 2000, es va signar l’Acord de lliure comerç amb la Unió Europea. Aquest acord d'”obertura comercial” va ser particularment impulsat pel president Vicente Fox, el qual en la seva visita a Espanya el 2002 (saludant Joan Carles “que pasó, mi rey”) va establir, afavorit per Aznar, el desembarcament de les grans multinacionals espanyoles. Particularment la Repsol (que avui és el líder al comerç energètic de distribució minorista)

En pocs anys el desembarcament va ser massiu. Avui hi ha unes 7.000 empreses d’origen espanyol i una inversió de 75.000 milions d’euros, els segons després dels Estats Units.

Des del 2000 al 2020 ha crescut qualitativament aquesta penetració econòmica.

Al sector financer, BBVA i Santander són el primer i tercer banc (al mateix temps que tanquen oficines i suprimeixen desenes de milers de llocs de treball a Espanya).

Repsol ja els hem citat, però el principal “inversor” és Iberdrola, seguida d’Endesa, Acciona, Naturgy, a un altre nivell Telefónica (segon operador en mòbils); a nivell d’infraestructures OHL i FCC, sense parlar del sector turístic.

Totes aquestes inversions s’han realitzat en “connivència amb el poder polític” (veure La Jornada -diari mexicà- del 13 de febrer del 2022)

En efecte, “l’obertura econòmica” dóna passos a un procés brutal de privatitzacions en què les multinacionals espanyoles participen amb “informació privilegiada”. Es multipliquen els contactes entre governs i alguns personatges com l’expresident espanyol Felipe González actuen com a “lobbistes” de pro. Tots aquests escàndols estan apareixent a la premsa mexicana, sens dubte impulsats pel govern Obrador.

Però, com era d’esperar, la premsa espanyola, liberal o conservadora amaga aquests fets i es llança aquests últims dies a una campanya d’insults contra el president mexicà, des de “pendejo” com l’anomena l’ABC, a demagog populista com l’anomena El País. Tot per amagar la veritat.

L’interès dels treballadors i pobles d’Espanya

No, no és diferent del poble i els treballadors mexicans. I no es tracta només de rendir justícia a un passat no tan llunyà. Va ser Lázaro Cárdenas, no només qui sense condicions va ajudar la República sinó que va acollir desenes de milers d’exiliats víctimes de la nostra guerra civil, com va acollir els d’altres paissos perseguits per la burgesia o l’estalinisme. Avui encara habiten a Mèxic al voltant de 130.000 espanyols (35 mil mexicans a Espanya).

Aquest deute històric exigeix ​​als treballadors d’avantguarda del nostre país restablir la veritat. I en aquest cas, la denúncia clara i concreta de com les multinacionals espanyoles participen en el saqueig d’una nació sobirana. Com les multinacionals utilitzen el poder polític, amb acord de tots els governs –Aznar, Zapatero, Rajoy, Sánchez– per defensar els seus interessos producte del saqueig.

No són paraules, són fets.

Sota el govern Calderón (2006/2012) es liquida el 2009 l’empresa publica “Luz y fuerza del centro”. És l’entrada d’Iberdrola. La qual sap ser agraïda. Després del seu mandat Calderón troba un lloc (el 2016) al Consell d’administració d’Avengrid, filial nord-americà d’Iberdrola, i la seva Secretària (ministra) d’energia Kessel Martínez és nomenada membre del consell d’administració d’Iberdrola Mèxic, lloc que ocupa de 2013 a 2020 (la premsa mexicana informa àmpliament sobre aquests fets, així com els emoluments cobrats) A Espanya d’això se’n diu “portes giratòries”

Quan això es fa públic les últimes setmanes, AMLO no dubta a qualificar aquests comportaments com a “immorals” i denunciar la corrupció subjacent de les multinacionals espanyoles.

Aquesta denúncia no sols és certa sinó que ha de ser recolzada pels treballadors espanyols i les organitzacions que diuen defensar els seus drets.

És de l’interès dels treballadors i pobles del nostre país mostrar la nostra solidaritat amb la nació mexicana, la seva sobirania davant d’un enemic comú: les multinacionals i els règims al seu servei, en aquest cas la Monarquia hereva de Franco i els governs que la serveixen.

México y las multinacionales “españolas”

Carta Semanal 875 en catalán

Carta Semanal 875 para descargar en PDF

Sean cuales fueren los motivos por los cuales el actual presidente de México Andrés López Obrador (AMLO) ha abiertamente puesto al descubierto las diferentes actividades de las multinacionales de matriz española en México y su connivencia con los tres últimos gobiernos del país desde la presidencia de Vicente Fox en 2000, los hechos no pueden ser más impactantes.

Recordemos, la victoria electoral del actual presidente en  julio de 2017 significó una ruptura con el régimen político imperante en México por la hegemonía del PRI (Partido Revolucionario Institucional) la alternancia del PAN (Partido de Acción Nacional) en 2000 y la vuelta de Enrique Peña Nieto (del PRI) en el 2012. (Los mandatos presidenciales son de sexenios y los presidentes no pueden volver a presentarse). El PRI y el PAN, practicaron una política de total subordinación al “aliado ” del norte, que se tradujo sobre todo en la firma y puesta en aplicación en enero de 1994 del ALENA, tratado de libre comercio entre los USA, Canadá y México. En 2018 este tratado fue revisado y se firmó un nuevo Tratado (USMCA) impuesto por Trump y que buscaba imponer cuotas de producción norteamericana a la producción de automóviles, ampliamente deslocalizada en México. Sigue leyendo

Uno contra ciento diez

Carta Semanal 862 en catalán

Carta Semanal 862 para descargar en PDF

“A mi juicio, vale más quedarse solo, como Liebknecht. ¡Uno contra ciento diez!”
(Lenin, citado por León Trotsky en su Historia de la Revolución Rusa, capítulo 13)

En estos días, en que se habla de la disciplina de voto de los parlamentarios, se cumple el 150 aniversario del nacimiento del militante obrero alemán Karl Liebknecht, quien, en plena guerra imperialista, se distinguió por votar en solitario, desafiando la disciplina del partido socialdemócrata de Alemania, contra el presupuesto de guerra, el  2 de diciembre de 1914. Votando a favor de la guerra, el SPD traicionó las decisiones del Congreso de la II internacional, que había resuelto una campaña contra la guerra, y organizar la movilización si ésta se declaraba. Esta traición, y la de la mayoría de los partidos socialistas europeos, creó en lo inmediato un enorme desconcierto entre las masas.

En mayo de 1915, Liebknecht es el autor del documento de Spartacus, encabezado por el título ¡El enemigo principal está en casa!, distribuido ilegalmente, en que amplía  su rechazo de la guerra imperialista en el Reichstag:

“El principal enemigo del pueblo alemán se encuentra en Alemania: el imperialismo alemán, el partido alemán de la guerra, la diplomacia secreta alemana. El pueblo alemán debe combatir este enemigo interno en una lucha política, cooperando con el proletariado de otros países cuya lucha es en contra de sus propios imperialistas (…) ¡El enemigo principal está en el propio país!”. (Véase el texto completo en https://www.marxists.org/espanol/liebknecht/1915/mayo/00001.htm) Sigue leyendo

Com fer servir l’excusa verda per justificar els atacs de l’imperialisme

Carta Setmanal 859 per descarregar en PDF

La Cimera del Canvi Climàtic que es desenvolupa aquests dies a Glasgow és un nou escàndol de l’anomenada “economia verda”. Glasgow era un dels grans centres industrials del món, i el que en queda no és ni l’ombra. No discutiran la reindustrialització sinó com estendre aquest desastre.

El drama està muntat: “el resultat de la cimera determinarà en gran mesura com els 7.000 milions d’humans sobreviuran en un planeta més escalfat i si es poden evitar nivells pitjors d’escalfament a les futures generacions”

“La temperatura mitjana global ha augmentat més de 1 grau des de la Revolució Industrial. El consens científic diu que si augmenta 1,5 graus augmentarà significativament el risc de les pitjors catàstrofes climàtiques, amb la seqüela de fam, malalties i conflictes”.

Però el cinisme també està muntat, ja que el “consens polític” de les multinacionals és contrari a les exigències de les dades científiques. La Xina acaba d’anunciar que els plans d’emissió de gasos continuaran com fins ara. Però el vídeo de Xi Jinping a la Cimera segurament no en parlarà i farà propaganda dels seus suposats plans. Biden serà el gran líder de la Cimera, però els Estats Units, com Rússia, Noruega, i la Gran Bretanya, amfitriona de la cimera, segons el New York Times, “augmentaran dramàticament la seva producció de petroli, gas i carbó en les properes dècades”. El cinisme es completa amb el regateig d’almoines que les potències donaran als països endarrerits per compensar l’augment de gasos contaminants que les multinacionals hi organitzen. I que després tampoc no ho solen pagar.

Cada dia els mitjans de comunicació, els governs i les institucions internacionals al servei del capital financer ens aclaparen amb aquestes dades. S’ha entrat en una espiral per veure qui exagera més els perills que ens amenacen.

Defensem la ciència i el mètode científic. Però l’imperialisme també utilitza científics en el seu interès. El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPPC) mai no dirà que cal nacionalitzar determinats sectors, que cal acabar amb l’explotació, amb les guerres i els armaments. No dirà mai que les responsables són les multinacionals, que cal acabar amb el capitalisme.

El que fan l’IPPC i l’ONU és donar la culpa a la gent i per tant fer pagar els seus pecats. Cal menjar menys carn, a l’Índia només el 6% consumeix carn vermella  i a Espanya la major part no pot menjar carn vermella un cop per setmana, cal pagar per contaminar (electricitat cara, peatges a autovies, etc.)

Ens recolzem a l’evidència científica, i per això, analitzem i denunciem la vasta operació de mistificació que s’està preparant, per tal de buscar el suport de la població -i el consens de les organitzacions obreres- a les “necessàries i doloroses” transformacions que es preparen. Pel bé del planeta, ens diuen, cal desmantellar la immensa majoria de les indústries, tancar les mines, perdre centenars de milers de llocs de treball ben pagats i amb drets, i fins i tot renunciar a suposats luxes com el consum de carn.

Algunes de les conseqüències d‟aquestes transformacions que es preparen ja les estem patint. Per exemple, la pujada desproporcionada del preu de l’electricitat, motivada, entre altres coses, per l’eliminació de la producció a centrals tèrmiques de carbó, i la pujada dels preus del gas. Pujada que es deu a l’augment de demanda, però també a l’augment dels drets d’emissió de CO2 (Abans de la pandèmia de COVID-19, el contracte d’emissió de carboni rondava els 20 euros per tona, el desembre del 2020 va superar per primera vegada els 35 euros. El passat mes dagost ha arribat a 55,72 €, per tona de CO2.La vicepresidenta del Govern Ribera no defensa el medi ambient, sinó els plans, suposadament ecològics, de les multinacionals. Prepara un nou pla elèctric que té una condició prèvia: que regali a les elèctriques més beneficis que el descarat sistema actual.

Els centenars de milers de persones de la classe treballadora que passaran fred aquest hivern per no poder pagar la factura de la llum, els treballadors de les indústries “electrointensives”, que amenacen amb el tancament, no poden acceptar el xantatge que tramposament pretén enfrontar les necessitats elementals a la defensa del planeta.

Tots “ecologistes”?

Alhora, cada vegada més organitzacions i partits, incloent-hi els que declaren representar la classe treballadora, es declaren “ecologistes” o “ecosocialistes”. En aquest sentit, cal recordar que l’ecologia és una ciència, però l’ecologia política és un corrent ideològic, I, per tant, no científica.

És innegable que els desequilibris climàtics s’han aguditzat aquests darrers anys. Però l’actitud general dels qui es reclamen de l’ecologia política és declarar la responsabilitat dels éssers humans sobre els problemes climàtics i els danys mediambientals, en una campanya de culpabilització vasta. Per contra, nosaltres no responsabilitzem els humans, sinó el sistema capitalista. Perquè no són els éssers humans els que han pres les decisions que ens han portat a aquesta situació, sinó la minoria capitalista, que manté la propietat privada dels mitjans de producció i que, a la crisi de la seva agonia, multiplica les destruccions. Només el socialisme permetrà posar fi a les conseqüències destructives del capitalisme sobre el medi ambient.

Evidentment, això no suposa que defensem que no hi ha res a fer d’aquí a la instauració del socialisme. Però cal no equivocar-se d’enemic. El responsable n’és el capital, i no l’ésser humà.

Són moltes les fàbriques que contaminen. Hi ha mitjans tècnics per reduir aquesta contaminació, però això suposa fer costoses inversions, i el capital no hi té cap interès, per preservar-ne els beneficis. Si la legislació mediambiental el prem, prefereix deslocalitzar la producció. Per exemple, alhora que es tanca la tèrmica d’As Pontes, a la Corunya, una multinacional francesa obre una nova central tèrmica de carbó a Safi (Marroc), amb una potència de gairebé 1.400 megawatts (MW), més que qualsevol central nuclear espanyola i pràcticament empatant la mateixa que As Pontes, i amb un cost de producció un 50% menor per MW. No admetem cap tancament, cap acomiadament en base a una suposada defensa del medi ambient. I menys quan ho fan amb promeses de llocs de treball alternatius que mai no arriben com en el cas d’Astúries, Lleó, Galícia o Terol.

La població no és responsable

Qui és el responsable de l’explosió que es va produir el 2020 a la planta petroquímica IQOXE de Tarragona, on van morir tres persones? La població de Tarragona o els patrons que no respecten un mínim de normes de seguretat?

No han estat tots els governs, d’un signe o d’un altre, els que han desenvolupat una política de tancament de línies de ferrocarril, d’eliminació de trens, de destrucció de la RENFE, en benefici de les grans empreses de transport per carretera, quatre vegades més contaminant que el tren?

Qui és el responsable del fet que cada cop més habitants d’aquest país, sobretot a les zones rurals, confrontades a la desertificació mèdica, al tancament de serveis públics i sucursals bancàries, o a la supressió de petites línies de tren, no en tinguin una altra opció que la d’agafar el cotxe per anar a treballar, assistir a una consulta mèdica, cobrar la nòmina o pensió o portar els fills a l’escola?

Qui ha decidit la deslocalització a la Xina i el sud-est asiàtic, que ha portat a l’atur milers de treballadors a Espanya (vegeu, per exemple, el tèxtil o el petit electrodomèstic), i que té com a conseqüència la producció de gairebé tot a la Xina , i, per tant, el transport de totes aquestes mercaderies per mitjà de vaixells portacontenidors gegants, que funcionen amb un fuel de molt mala qualitat, tòxic i emetent residus contaminants considerables? Milers i milers de portacontenidors gegants solquen els mars del planeta. Qui és responsable de la difusió del plàstic a la natura o als mars, sinó les grans empreses fabricants de plàstic que han generalitzat el seu ús a tot arreu, fins i tot per a moltes coses que no són necessàries?

Els éssers humans no tenen cap responsabilitat sobre el fet que es vegin obligats a comprar aquests productes.

Qui és responsable de la creació d’aquestes enormes granges industrials de mil vaques o de les granges industrials de pollastres molt pol·lucionants i que priven l’agricultura tradicional de la major part del mercat, en detriment de la qualitat dels productes? Qui és responsable de la desforestació, especialment a l’Amazònia? Les poblacions autòctones, que viuen de la caça i la recol·lecció i que tallen uns quants arbres, o els grans trusts capitalistes que organitzen la desforestació massiva de la selva amazònica?

Consens amb el capital “en defensa del planeta”?

El que hem expressat abans explica perquè la lluita per la defensa del medi ambient exigeix ​​el combat contra el capital. I, per això, quan se sent Biden, Pedro Sánchez, el FMI, la Unió Europea, l’ONU (i el seu nou vídeo del dinosaure parlant a l’Assemblea General), i els grans patrons –incloent-hi les empreses energètiques- pronunciar-se per una transició energètica, no ens hem de deixar enganyar. No és que s’hagin convertit a reivindicar un ús dels recursos naturals compatible amb la seva preservació, sinó que utilitzen aquesta qüestió amb un únic objectiu: reorganitzar la producció de branques senceres, amb centenars de milers d’acomiadaments, amb l’objectiu d’obrir-se nous mercats, com, per exemple, l’automòbil elèctric, tot i que avui dia se sap que la fabricació d’un automòbil elèctric produeix entre tres i quatre vegades més emissions contaminants que la d’un automòbil convencional, i no hi ha capacitat per reciclar les bateries. La contaminació causada per la vida d’un automòbil elèctric és semblant a la d’un automòbil convencional.

Per aconseguir aquests objectius, per mitjà d’una intensa propaganda, els governs i el capital busquen, en nom de la defensa del clima, crear un consens que reuneixi governs, patronal, sindicats, ONG, polítics, per un “capitalisme verd”, és a dir, per la defensa del sistema repintant-lo de verd.

Repetim-ho una vegada més: no ens hem d’equivocar d’enemic. La lluita per la defensa del medi ambient no es pot separar de la lluita contra el capitalisme, i aquesta exigeix ​​oposar al consens la independència de classe i la lluita de classes.

Recomanem una vegada més la lectura del dossier sobre l’economia verda, al núm. 109 de La Verdad.

 

Cómo utilizar la excusa verde para justificar los ataques del imperialismo

Carta Semanal 859 en catalán

Carta Semanal 859 para descargar en PDF

La Cumbre del Cambio Climático que se desarrolla estos días en Glasgow es un nuevo escándalo de la llamada “economía verde”. Glasgow era uno de los grandes centros industriales del mundo, y lo que queda no es ni la sombra. No van a discutir la reindustrialización sino cómo extender ese desastre.

El drama está montado: “el resultado de la cumbre determinará en gran medida cómo los 7.000 millones de humanos sobrevivirán en un planeta más calentado y si se pueden evitar niveles peores de calentamiento a las generaciones futuras”

“La temperatura media global ha aumentado más de 1 grado desde la Revolución Industrial. El consenso científico dice que si aumenta 1,5 grados aumentará significati­vamente el riesgo de las peores catástrofes climáticas, con su secuela de hambre, enfermedades y conflictos”. Sigue leyendo

Annual, 1921

Carta Semanal 846 en catalán

Carta Semanal 846 para descargar en PDF

Se cumplen 100 años del llamado “desastre de Annual”, la batalla en la que los combatientes del pueblo marroquí del Rif, al mando de Abd el-Krim, derrotaron y prácticamente aniquilaron a un contingente español muy superior en número. En su Historia de la Incompetencia Militar, Geoffrey Regan explica cómo las tropas españolas sufrieron una aplastante derrota frente a unas fuerzas militares rifeñas 7 veces inferiores a las suyas.

En la gestación del desastre militar influyeron muchos factores, pero el más determinante fue, sin duda, la incompetencia de los mandos militares y la corrupción generalizada de los mismos. El diputado socialista Indalecio Prieto, enviado a Marruecos por el diario El Liberal, de Bilbao, escribía que la Comandancia militar de Melilla era “una charca pestilente formada por toda clase de inmoralidades y vicios”. Y citaba las palabras de un comerciante local intentando vender un tejido lujoso: “aquí sólo lo usan las esposas de militares del cuerpo de Intendencia”. Sigue leyendo