Archivo de la etiqueta: imperialismo

Davant la massacre a Gaza i Cisjordània, algunes veus demanen als Estats Units que “frenin” el seu aliat Israel. Sense posar en dubte que la potent mobilització que es desenvolupa als EUA, i a tot el món, pugui obligar el govern dels EUA a cridar a l’ordre al govern sionista, cal assenyalar que tot el que fa l’exèrcit d’Israel ho fa amb el ple consentiment dels EUA, sent el seu principal agent a Orient Mitjà. Tal vegada no els agraden massa alguns mètodes, però, segons el dit “algú s’ha de tacar les mans per fer la feina”. En aquestes notes expliquem aquesta situació.

Des del seu naixement, el moviment sionista s’ha ofert com a subordinat de les potències imperialistes a Orient Mitjà.

El 1905, al VII Congrés Sionista, Max Nordau, destacat líder sionista, declarava: “El moviment que s’ha apoderat de gran part del poble àrab pot amb facilitat prendre a Palestina una direcció que resulti nociva… El govern turc es pot veure obligat a defensar el seu domini a Palestina i Síria mitjançant la força armada… cal convèncer Turquia que serà important per a ella comptar a Palestina i Síria amb un grup fort i ben organitzat que… s’oposi a qualsevol atac a l’autoritat del Sultà i defensi la seva autoritat amb totes les seves forces”.

Alhora, l’Organització Sionista Mundial (OSM) negociava amb l’imperi britànic. Haim Weizmann, que arribaria a ser president de l’OSM, declarava: “si Palestina cau en l’esfera d’influència britànica i la Gran Bretanya alenteix l’establiment dels jueus allà, com a dependència britànica, en vint o trenta anys podríem tenir allà un milió de jueus, o potser més; desenvoluparien el país, li restituirien la civilització i formarien una guàrdia molt efectiva del Canal de Suez”. Weizmann va aconseguir finalment dels britànics el que els dirigents sionistes havien demanat simultàniament als governs otomà i alemany. El 2 de novembre de 1917 s’emetia la Declaració Balfour: “El Govern de Sa Majestat veu favorablement l’establiment a Palestina d’una llar nacional per al poble jueu, i farà el que estigui a la seva mà per facilitar la realització d’aquest objectiu”.

Els britànics, com a potència administradora del Mandat de Palestina atorgat per la Societat de Nacions, van comptar amb poderoses forces parapolicials formades per sionistes, fins a la finalització del Mandat el 1948. La Haganà, organització terrorista que va ser el nucli de l’exèrcit d’Israel (FDS), va col·laborar amb les unitats militars britàniques. A la FDS es van unir altres dos grups terroristes: l’Irgún (en el qual va militar Menahem Beguin i que va donar lloc a la formació del Likud) i el grup Stern (del qual va formar part Isaac Shamir).

En aquests anys, els jueus van passar de ser un 13% a un 31% de la població de Palestina (de 83.790 el 1922 a 553.600 el 1945)

Els anys 1950, Israel es posa al servei de l’imperialisme americà

Fins al 1956, l’Estat d’Israel es va alinear amb l’imperialisme britànic. El 1956, l’exèrcit israelià va participar juntament amb Gran Bretanya i França en l’operació militar contra Egipte, resposta a la nacionalització del canal de Suez. El fiasco d’aquesta operació va posar de manifest que els EUA s’havien convertit en la potència imperialista hegemònica a Orient Mitjà. I l’Estat sionista es va apressar a posar-se al servei dels EUA, amb qui sempre havien mantingut excel·lents relacions: el 1948, el president Harry Truman va ser el primer líder mundial a reconèixer Israel, només 11 minuts després de la declaració de David Ben Gurion anunciant la creació d’un nou Estat.

Israel es va convertir en el major receptor d’ajuda militar dels Estats Units al món. L’ajuda total estatunidenca a Israel de 1946 a 2022 va ascendir a 243.900 milions de dòlars. Sobretot ajuda militar, de la qual, del 1951 al 2022, Israel va rebre 225.200 milions de dòlars. Des del 2000, més del 86% de l’ajuda estatunidenca a Israel finança l’àmbit militar. El 2022, l’últim any del qual es disposa de dades, el 99,7% d’aquesta ajuda es va destinar a l’exèrcit.

Una relació privilegiada

El 1987, EUA va atorgar a Israel l’estatus d’aliat important extraOTAN, que li permet un accés privilegiat a contractes i compres de sistemes d’armes avançats. L’objectiu és que les Forces Armades d’Israel puguin en tot moment mantenir un “avantatge militar qualitatiu” (qualitative military edge) davant els seus veïns.

El 1962, Kennedy ja havia definit com a “relació especial” la seva unió amb Israel, que parteix de la posició estratègica del país al Mitjà Orient. 40 anys després, Alexander Haig, llavors secretari d’Estat estatunidenc, assegurava: “Israel és el major portaavions estatunidenc, és insumergible, no porta soldats estatunidencs i està ubicat en una regió crítica per a la seguretat nacional dels Estats Units”.

“No s’equivoquin: Estats Units s’assegurarà que Israel tingui el que necessita per defensar-se”, va expressar el passat octubre l’actual secretari de Defensa estatunidenc, Lloyd Austin, assegurant que el suport a Israel continua sent “innegociable”.

Un pressupost militar descomunal

L’enorme ajuda militar dels EUA permet a Israel actuar com el gendarme d’Orient Mitjà.

La seva despesa militar va assolir el 2022 els 23.406 milions de dòlars (M$), segons les dades de l ‘Stockholm International Peace Research Institute. Molt superior als seus països veïns: Jordània 2.323 M$, Egipte 4.646 M$ i Líban 4.739 M$. També lluny dels 6.846 M$ de l’Iran o els 10.644 M$ de Turquia, els seus adversaris regionals més poderosos. Sent el 97è país del món per població, amb una mica més de nou milions de persones, se situa al lloc 15 en despesa militar. La seva despesa militar anual és de 2.623 $ per habitant, (davant l’Iran 79,6 dòlars, Turquia 124,4 $, Espanya 434,7 $, Xina, 201,6 $ i Rússia 592,4$). És un Estat altament militaritzat, on tots els ciutadans (tret dels àrabs) han d’acudir al servei militar a partir dels 18 anys. Per als homes, el període mínim és de 36 mesos de servei, les dones han de complir un mínim de 24 mesos.

El finançament de l’exèrcit israelià per part dels Estats Units continua durant l’atac a Gaza

El secretari d’Estat dels Estats Units, Antony Blinken, ha defensat la venda urgent de munició per a tancs a Israel i va demanar al Congrés dels Estats Units que aprovi ràpidament una ajuda de més de 100.000 milions de dòlars en assistències per a Israel, Ucraïna i altres prioritats de seguretat nacional. Blinken va afirmar: “Israel està lluitant ara mateix contra Hamàs. I volem assegurar-nos que Israel tingui el que necessiti per defensar-se de Hamàs”.

Una nota del ministeri israelià d’Afers Militars declarava el 6 de desembre que des de l’11 d’octubre, els EUA. UU “han entregat a Israel més de 10.000 tones d’equip militar des de l’esclat de la guerra”, i detallava que aquests enviaments inclouen “vehicles blindats, armament, equip de protecció personal, subministraments mèdics, municions i més”.

El Washington Post informava que EUA va entregar a Israel desenes de milers de tones de bombes per ser utilitzades en els seus atacs a Gaza, sense tenir en compte les normes estatunidenques que impedeixen les transferències d’armes a països estrangers quan hi hagi una alta probabilitat de violacions del dret internacional. Funcionaris de Defensa van declarar, sota condició d’anonimat, que Washington no ha fet avaluacions realistes de l’adhesió d’Israel a les lleis de la guerra, i que no es podia fer una avaluació en temps real del compliment del dret internacional humanitari per part d’Israel perquè les forces israelianes no comparteixen la informació d’intel·ligència que utilitzen per planificar les operacions.

No cal gaire “informació d’intel·ligència”. N’hi ha prou amb veure la televisió. El govern americà sap quin ús s’està donant a les armes i municions que entrega a Israel, i no fa res per aturar-lo.

La Unió Europea, subsidiària dels Estats Units

En aquesta qüestió, com en tantes, la UE actua a les ordres dels EUA i manté amb l’Estat d’Israel una relació privilegiada. El novembre de 1995 es va signar entre la UE i Israel un Acord d’ Associació, base jurídica de les relacions entre ambdues parts.

Aquest acord estableix –sobre el paper– que el respecte dels drets humans i els principis democràtics és un element essencial. La vulneració sistemàtica dels drets de la població palestina podria, doncs, ser causa de rescissió de l’Acord, si els mandataris europeus no estiguessin tan cecs i sords com els seus col·legues dels EUA.

La relació entre la UE i Israel abasta relacions comercials, econòmiques, de recerca i innovació, cooperació tècnica, financera i educació (Erasmus).

Quant a defensa i seguretat, Israel gaudeix d’un tracte privilegiat respecte al finançament, per part de la UE, de projectes d’R+D. Per tant, empreses israelianes fabricants d’armes o de tecnologia de seguretat estan beneficiant-se de subvencions en accedir a certs programes d’R+D de la UE.

En el període 2008–2025 Israel haurà rebut un total de 67,6 milions d’euros corresponents a projectes d’investigació presentats en els programes europeus FP7 Security (31,98 M€), Horizon 2020 (34,18 M€) i l’actual Horizon Europe (1,49 M€). Quantitat molt més gran que alguns membres de la UE amb una població similar.

Algunes de les empreses que es beneficiaran d’aquestes ajudes són Tamar (que fabrica explosius) 0,8M€ entre 2012-2025, Israel Aerospace Industries (sistemes de defensa antiaèria, drons, sistemes d’armes aèries) amb 4,5M€ en el període 2008-2022

Espanya no es queda a la saga

Espanya va tardar a reconèixer l’Estat sionista. El mateix PSOE abans de Felipe González hi estava en contra. No va ser fins al gener de 1986, lligat al “gir” atlantista de González. Però des d’aleshores manté excel·lents relacions amb Israel en el sector armamentista. Entre el 2001 i el 2021 s’han realitzat exportacions espanyoles a Israel per 103,8 milions d’euros. Algunes d’elles han estat denunciades per no complir amb els criteris de la Posició Comuna de la UE (2008/944/PESC) ni de la legislació espanyola. Concretament incompleixen els criteris 2 (respecte als drets humans), 3 (existència de conflictes interns), 4 (manteniment de la pau, la seguretat i estabilitat regionals) i 6 (compliment del Dret Internacional).

Les importacions espanyoles d’armament a Israel són molt superiors a les exportacions. Fins i tot amb els governs que es diuen “progressistes”. Per exemple, el Consell de Ministres de 12-9-2023 va aprovar la compra de míssils anticarro Spike, fabricats per l’empresa israeliana Rafael, per valor de 285 milions d’euros, i va aprovar 714,5 milions d’euros, destinats a la compra de llançacoets d’alta mobilitat SILAM, desenvolupats conjuntament per les empreses espanyoles Expal, GMV i Escribano i la israeliana Elbit Systems. Alguns poden seure al consell de ministres a aprovar el comerç militar amb l’estat sionista i després sortir al carrer a protestar contra la massacre sense immutar-se.

¡Ruptura de relacions diplomàtiques, comercials i militars!

Els crims de guerra que està perpetrant Israel a la vista de tothom no serien possibles sense el suport econòmic, polític i militar dels EUA i de la Unió Europea, incloent-hi el govern espanyol. Amb els milions de persones que es mobilitzen a tot el món, diem ¡N’hi ha prou de declaracions buides! Cessi immediat i incondicional de l’ajuda militar i la compra i venda d’armes a Israel! ¡Ruptura de relacions diplomàtiques i econòmiques!

«Una acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital»: com combatre la desigualtat, inherent al capitalisme

Deja un comentario

Carta Setmanal 973 per descarregar en PDF

2023 és l’any de la desigualtat. Perals països que esperen recuperar-se de les devastadores pèrdues provocades per la pandèmia de COVID-19, la batalla s’ha tornat més difícil a causa de les amenaces combinades del canvi climàtic; la fragilitat, els conflictes i la violència, o la inseguretat alimentària, per nomenar-ne només algunes, que dificulten la plena recuperació de totes les economies.

És una afirmació del Banc Mundial, la institució bessona del Fons Monetari Internacional, fidelsrepresentants de les dues dels interessos del capital financer dominant, és a dir, l’estatunidenc. Segurament desitjarien promoure la il·lusió que el capitalisme ofereix un favorable panorama, ple de virtuts; però la realitat, terca, ho impedeix. Abordem en aquesta carta, primera de 2024, un problema que ho enquadra tot: la desigualtat com a greu patologia social, per la precarietat vital a la qual condemna una part cada vegada més gran de la població. Per combatre la malaltia apliquem el criteri mèdic que considera successivament tres qüestions: la identificació del símptoma, la formulació del diagnòstic i la proposta de tractament.

El símptoma: l’acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital impedeix la satisfacció de les legítimes aspiracions de la majoria

Per als qui defensem com a objectiu irrenunciable l’emancipació de la humanitat de tota forma d’opressió, el punt de partida és la legítima aspiració de la majoria de la població, la que viu de la seva feina, a la vida digna que avui és possible gràcies precisament a la productivitat d’aquest treball. No es tracta de cap disbarat, s’aspira simplement a tenir una ocupació digna, alimentació, habitatge, vestit, transport, accés a la sanitat, l’ensenyament, la cultura i el lleure, etc.

No obstant això, la realitat mostra tot el contrari: més de 800 milions de persones passen gana, més de 200 milions estan aturades; més de 2.000 milions sense accés a serveis bàsics d’aigua i sanejament; uns 1 800 milions no tenen allotjament adequat; gairebé 800 milions de persones adultes no tenen competències bàsiques de lectoescriptura. No és només en les economies, la lacra de l’atur arriba a 2,7 milions de persones en el cas espanyol: ¡gairebé tres milions de persones a les quals se’ls nega un dret tan elemental com és guanyar-se la vida amb la seva feina! On l’incompliment del compromís governamental de derogar les contrareformes laborals del 2010 i el 2012, ja que només en va derogar una petita part, preserva un marc de relacions laborals que debilita la posició dels treballadors, fent possible així caigudes salarials com la que reconeix l’OCDE el 2022, que va ser del 5,3%.

Alhora, el passat divendres 29 l’empresa Bloomberg anunciava que el patrimoni net dels 500 majors multimilionaris va augmentar 1,5 bilions de dòlars el 2023, és a dir, que s’apropien de l’equivalent a un 1,5% més de tota la producció mundial. Segons UBS, l’1% més ric de la població mundial disposa del 44,5% de tota la riquesa.

El coeficient de Gini és un indicador de desigualtat. Una societat totalment equitativa tindria un 0 i, a partir d’aquí, a major desigualtat, major coeficient, fins a 1. El de Suècia és considerable: 0,257. El dels Estats Units és encara més gran: 0,378. Però es refereixen a la distribució de l’ingrés, del producte de cada any. La distribució de la propietat està encara molt més concentrada, cosa que desmitifica, per cert, el mite del «model suec» com un suposat «capitalisme bo»: als EUA és 0,859 però a Suècia és gairebé igual, 0,834.

El 2022, preveia Oxfam que «gairebé un milió de persones podria caure en la pobresa extrema el 2022, al mateix ritme al qual la pandèmia ha anat creant un nou milionari (un cada 30 hores)».

El diagnòstic: no és una determinada política econòmica, sinó la naturalesa intrínseca del capitalisme

Però Oxfam, actuant com l’ONG que és, conclou apostant pel capital: «els Governs tenen prou marge de maniobra per actuar i posar fre al creixement extrem de la riquesa dels milmilionaris i dels beneficis de les empreses, alhora que aborden la crisi sense precedents de l’augment en el cost de la vida que està afectant el món». És la mateixa posició dels qui responsabilitzen dels problemes el «neoliberalisme», que identifiquen com a «capitalisme salvatge», apostant per tant per un suposat «capitalisme bo», en què les exigències de la rendibilitat i el benestar social serien compatibles.

No obstant això, el que es constata cada dia és que les legítimes aspiracions de la població treballadora xoquen amb un mur infranquejable: la rendibilitat, que és la força impulsora de l’acumulació capitalista. És a dir, que la legítima aspiració a una vida digna, d’acord amb les possibilitats materials avui disponibles, es revela irrealitzable sota el capitalisme. Altrament dit: la causa de la desigualtat i la conseqüent precarització de les condicions de vida de la majoria no és una determinada gestió del capitalisme, sinó la seva naturalesa intrínseca.

Perquè el capitalisme obeeix a les lleis que el regeixen i entre elles es compta la que Marx va formular, al Llibre I d’El capital, com a Llei general de l’acumulació capitalista, «que produeix una acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital (…) l’acumulació de riquesa en un pol és alhora, doncs, acumulació de misèria, tempestes de treball, esclavitud, ignorància, embrutiment i degradació moral en el pol oposat, això és, on es troba la classe que produeix el seu propi producte com a capital»..

El que hi ha darrere de la precarietat vital, de la pobresa que afecta amplis sectors de la població és doblement responsabilitat del capital: per l’atur al qual aboca els esmentats gairebé tres milions de persones i per la precarietat que provoca que ni tan sols amb ocupació s’asseguri evitar la pobresa: «una de cada tres persones pobres (32,9%) té una ocupació remunerada».

És l’expressió d’una altra llei, la que pressiona a la baixa la taxa de guany, davant la qual el capital intenta per tots els mitjans augmentar el grau d’explotació, per a la qual cosa busca desvaloritzar la força de treball, la mercaderia de la qual vivim la majoria. Això es concreta en l’atac al salari en les seves diferents expressions: el salari directe per la inflació i el debilitament de la negociació col·lectiva; el salari indirecte mitjançant les retallades de fons dels sistemes públics d’ensenyament, salut, etc.; el salari diferit amb el qüestionament de les pensions públiques, l’ assegurança d’ atur, etc.

Les causes de la desigualtat no tenen res a veure amb la meritocràcia, com mostra un interessant estudi sobre Suècia precisament. Sinó amb la propietat que, corroborant la previsió de Marx, no deixa de concentrar-se cada vegada més: d’acord amb l’Institut Suís de Tecnologia, «147 empreses a través de participacions entrellaçades en altres juntes controlen el 40% de la riquesa a la xarxa global, 737 empreses el 80%».

El tractament: l’organització de la classe treballadora per a la defensa incondicional de les seves reivindicacions fins al final

Si identifiquem el capitalisme amb una màquina, la conclusió és taxativa: els problemes no procedeixen de la forma de manejar la màquina, sinó de la màquina mateixa. I, en conseqüència, només es podran resoldre realment eliminant la màquina. Com es fa això?

El motor de la història és, és clar, la lluita de classes, quina si no? Però «els homes fan la seva pròpia història, però no la fan al seu lliure arbitri, sota circumstàncies elegits per ells mateixos, sinó sota aquelles circumstàncies amb què es troben directament, que existeixen i els han estat llegides pel passat. La tradició de totes les generacions mortes oprimeix com una pesseta el cervell dels vius».. En el context actual, com actuar?

El programa fundacional de la IV Internacional fixa diverses qüestions determinants. En primer lloc, que la humanitat pateix una severa crisi, que les dades recollides en aquesta carta refreden. Les forces productives no és ja que no es desenvolupin, sinó que cada vegada està més sistematitzada la seva destrucció, amb les guerres, les crisis, la devastació del medi natural i, per sobre de tot, l’ esmentada desvalorització de la força de treball. En segon lloc, que aquesta crisi està lligada a la crisi de la direcció de la classe treballadora; classe la voluntat de lluitar per les seves aspiracions està fora de tot dubte, però que només aconseguirà que sigui fructífera si la desenvolupa en el seu propi terreny, independentment de tot compromís amb totes i cadascuna de les institucions del capital. En tercer lloc, que la perspectiva d’una ruptura revolucionària, que obri una veritable sortida als problemes, està connectada amb l’organització de la classe treballadora al voltant de les seves reivindicacions, incloses les més elementals, com l’aigua calenta per al te a les fàbriques russes i la construcció del partit bolxevic, que va acabar liderant la triomfant revolució d’octubre de 1917.

Avui és la resistència amb el poble palestí que es desplega a tot el llarg i ample del món, perquè el que està en joc ara a Palestina resulta crucial per al futur de la lluita de classes a escala mundial. Aquí en particular és l’exigència de l’amnistia incondicional als encausats polítics; la defensa del sistema de pensions i en concret l’exigència d’auditoria; el combat per l’ocupació enfront del tancament d’activitats i per condicions laborals dignes enfront de la precarietat; la preservació del salari real davant la inflació, mitjançant convenis col·lectius que l’assegurin; la baralla per l’ ensenyament i sanitat públiques. I un llarg etcètera que recull el conjunt de reivindicacions de la majoria. I que permet triomfs com el del sector de l’automoció als Estats Units aquest mateix 2023.

A partir de tot això, participar en la lluita per una representació política fidel als interessos de la classe treballadora és el nostre emprenyament, en el qual no vam eixir. D’això depèn que la mobilització de la classe sigui el fecunda que la humanitat necessita.

El Estado de Israel, principal agente del imperialismo USA en Oriente Medio

Deja un comentario

Carta Semanal 973 en catalán

Carta Semanal 973 para descargar en PDF

Ante la masacre en Gaza y Cisjordania, algunas voces piden a Estados Unidos que “frenen” a su aliado Israel. Sin poner en duda que la potente movilización que se desarrolla en los EE.UU., y en todo el mundo, pueda obligar al gobierno de los EE.UU. a llamar al orden al gobierno sionista, es preciso señalar que todo lo que hace el ejército de Israel lo hace con el pleno consentimiento de los EE.UU., siendo su principal agente en Oriente Medio. Tal vez no les gusten demasiado algunos métodos, pero, según el dicho “alguien tiene que mancharse las manos para hacer el trabajo”. En estas notas explicamos esa situación. Sigue leyendo →

El “desordre” mundial i la resistència dels treballadors i els pobles

Deja un comentario

Carta Setmanal 963 per descarregar en PDF

El president dels EUA, Joe Biden, s’ha afariat a viatjar a Israel per manifestar expressament el seu suport a les accions de guerra de l’Estat sionista contra Gaza (i, alhora, també contra els palestins dels territoris ocupats i contra el sud del Líban), mentre una onada de represàlies s’abat sobre els treballadors àrabs d’Israel, acusats massivament de “donar suport al terrorisme de Hamas”. Per camuflar el seu suport els crims de guerra de l’exèrcit d’Israel, Biden ha fet aprovar al govern hebreu un suposat permís perquè arribi ajuda humanitària des d’Egipte a Gaza. El fet és que Israel ha accedit a permetre el pas de 20 camions al dia!, per a més de dos milions de palestins de Gaza.

Mentrestant, la premsa parla obertament de les discrepàncies dins de la UE sobre com actuar davant la “crisi de Gaza”. Tots estan d’acord a donar suport a Israel, però, com assenyala un mitjà digital, els líders europeus han donat “una important estirada d’orelles a Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea”, que s’ha negat reiteradament a incloure en les seves declaracions la col·lisió que, en les seves accions de guerra, Israel ho ha de fer “respectant el dret internacional”.

“Poden els EUA afrontar dues guerres alhora?”

Un periodista va preguntar a Biden abans del seu actual viatge a la Palestina ocupada “Poden els Estats Units afrontar dues guerres (Ucraïna i Israel) alhora?”. Al que el president dels EUA va respondre: “Som el país més potent, no només del món sinó de la història… Tenim la capacitat de fer-ho, si no ho fem nosaltres, qui ho farà?”.

No obstant això, Zelenski, malgrat la recent entrega de míssils més potents, ja ha expressat el seu temor que els successos de Gaza i el suport de l’EUA a Israel puguin minvar el suport a Ucraïna.

Quan fa uns dies la Cambra de representants dels USA va suspendre temporalment l’ajuda militar a Ucraïna, Josep Borrell, el Comissari d’Exteriors de la Unió Europea, va haver de reconèixer un fet: “La Unió Europea no pot substituir els Estats Units” i, en efecte, no els pot substituir ni econòmicament, ni militarment ni a cap nivell i evidentment tampoc la Xina (que lluita per mantenir la seva quota al mercat mundial), ni l’oligarquia de Moscou que veu amenaçat el seu lloc en l’exportació de matèries primeres.

La potència nord-americana (després de l’enfonsament de l’URSS) s’ha trobat sola per preservar l’ordre mundial. Però, per poderosa que sigui la seva maquinària militar, no ha pogut ni pot evitar la crisi permanent del sistema capitalista, la reducció del mercat mundial, l’amenaça permanent de dislocació d’aquest, o de bancarrota del sistema financer. I les experiències de l’Iraq i l’Afganistan demostren, també, que el seu aparell militar no és omnipotent.

Guerra i explosions de masses

La crisi del sistema capitalista, l’estretor del mercat mundial i la conseqüent exacerbació de la competència pel control dels mercats, porten a una aguda guerra comercial. I la guerra militar (com va dir Von Clausewitz, “la continuació de la política per altres mitjans”) és la seva conseqüència. El recurs a la guerra és inevitable, l’exigència a tots els governs d’emprendre una marxa brutal a l’armament, l’economia de guerra és una necessitat. I per això el mateix Biden ha de córrer com a apagafocs per impedir un descontrol més gran de la situació, com passa ara amb el seu viatge a Israel alineant-se amb els crims i les mentides més brutals dels seus aliats, en aquest cas l’odiat govern de Netanyahu. Busca alguna concessió -com la pantomima d’ajuda humanitària- per impedir una explosió generalitzada a tota la regió perquè, com veiem aquests dies, les masses són al carrer a Europa i Amèrica i a tots els continents, i no només contra la massacre que provoca l’exèrcit sionista sinó també -sobretot als països musulmans- contra la cobdícia o traïció dels règims àrabs.

En les mobilitzacions contra la massacre de Gaza hem pogut veure, al nostre país, una presència important de joves d’origen àrab, fills d’immigrants, organitzats o no. Un sector abandonat per totes les organitzacions oficials (com ho estan, de fet, el milió de treballadors immigrants d’origen marroquí que viuen en aquest país)

Treballem per una sortida política

Ningú pot predir fins on aniran els esdeveniments actuals, però estem en una fase nova de la crisi de dominació imperialista, crisi en la qual no només està qüestionat el control de l’imperialisme USA, sinó també tots els governs que s’alineen, per acció o omissió, darrere d’ell.

Per a la Quarta Internacional i les seves seccions, és un deure enllestir i participar en les mobilitzacions contra la massacre de Gaza, però la nostra actuació no pot limitar-se a agitar una verborrea “radical”. Ens inserim en els moviments de resistència lluitant per mostrar una sortida política.

Entre 1930 i 1945, la Quarta Internacional va lluitar contra el tancament de les fronteres d’Europa i Nord-amèrica a l’emigració de jueus europeus, perseguits per la barbàrie nazi. Des de 1947 i bé abans el nostre corrent va lluitar contra la “partició” de Palestina, veritable depuració ètnica a favor de la invasió sionista. Ja abans de la decisió de l’ONU, sota la dominació britànica, la nostra línia ha estat clara i la reiterem fa 30 anys en el moment dels Acords d’Oslo, en què l’Autoritat Palestina va abandonar la Carta de l’OLP del 64 -que exigia un Sol Estat democràtic- i va acceptar una nova partició.

La nostra defensa d’un sol Estat democràtic amb cabuda per a totes les ètnies i religions va ser criticada, tant el 1948 com el 1993, com a “utòpica”: però els fets han demostrat que les solucions basades en la partició de Palestina no només porten violència i destrucció, sinó que, simplement, són inaplicables i només serveixen com a excusa per a noves accions de neteja ètnica. La lluita per un sol Estat, avui, és l’única sortida a la barbàrie actual. I, tanmateix, la majoria de les forces polítiques que diuen defensar els palestins segueixen aferrats a la fórmula dels dos estats, fruit de la col·laboració entre Stalin i Truman (recordem que, el novembre de 1947, va ser el representant de l’URSS a l’ONU, Gromiko, qui la va presentar amb l’acord de Truman i els britànics, i que Stalin, a través de Txecoslovàquia, va ser el principal subministrador d’armes a Israel en la guerra de 1948 que va provocar la Nakba).

Reprenem en aquest sentit la crida de la Campanya per un Sol Estat, qüestió que permet delimitar i agrupar al voltant d’una línia d’independència. És un tema de debat del Congrés Mundial de la IV Internacional, lligat directament a la qüestió de la direcció revolucionària.

Alhora, segueix la guerra d’Ucraïna

Encara que hagi deixat d’ocupar les primeres planes, la guerra d’Ucraïna continua, més mortífera que mai. Zelenski, per por a perdre el suport de l’imperialisme ianqui i de la seva subsidiària, la UE, ha estat entre els primers a defensar l’exèrcit sionista. Donar suport a la invasió, l’ocupació militar i els bombardejos indiscriminats, li deu semblar a aquest titella de l’OTAN, una bona manera de defensar “la sobirania d’Ucraïna”.

Avui a la campanya per Alt la Guerra situem al centre la política del nostre govern, en particular els pressupostos militars. El Centre d’Estudis Delàs acaba de demostrar que aquest govern ha estat el que ha efectuat i efectua més despeses militars, tot i estar en funcions. D’aquí la importància de la proposta dels companys alemanys de manifestació el 25 de novembre a Berlín contra el pressupost de guerra. Qüestió que s’ha de traduir al nostre país, malgrat els terminis de la investidura (vegeu butlletí 15 de la campanya contra la guerra).

Investidura o noves eleccions?

La qüestió encara no està rasa. La qüestió central és que la direcció del PSOE (un dels principals garants de la supervivència del règim monàrquic) exigeix un Pacte d’Estat (nou Pacte de la Moncloa) que inclou fins a reajustar la Constitució. Qüestió difícilment acceptable per l’aparell d’Estat i el seu representant polític: el PP (a Vox fins i tot les enquestes ja el donen per amortitzat).

Aquests dies sembla que estem ja en campanya electoral: matisos en relació amb Israel (les enquestes donen una majoria de la població a favor de la causa de Palestina), promeses d’augment de les pensions segons l’IPC -la manifestació del 28 ja estaria triomfant abans de realitzar-se-, controvèrsia al voltant de l’abast de l’Amnistia-que ja tothom dona com un fet-.

En realitat, vivim un moment propici per a la intensificació de la lluita de classes, per plantejar les reivindicacions, qüestió que xoca amb la decisió de les direccions de les confederacions sindicals de no fer grans mobilitzacions, i esperar que es formi govern, mentre bases àmplies d’aquestes confederacions participen en les mobilitzacions en curs, com l’esmentada de la defensa del sistema públic de pensions i la fita que al respecte ha de suposar el 28-O.

El conjunt de factors que hem esmentat ens fa apreciar que estem en una nova etapa del règim monàrquic. Els comentaristes avisats han indicat que en realitat és la institució monàrquica la que està en qüestió. D’aquí el paper irremeiable de la direcció del PSOE. En la mateixa línia que el PSOE s’alineen igualment les direccions dels partits, “vells” i “nous”, en la seva escala respectiva, l’actuació de la qual s’inscriu en el respecte irrestricte al règim monàrquic

Des del punt de vista dels interessos dels treballadors i els pobles, buscar una sortida política implica establir la relació entre les reivindicacions elementals, defensa del salari, les seves pensions, els serveis públics, amb la lluita per les llibertats, contra la jurisdicció repressiva i, en positiu, per l’ amnistia, en relació directa amb la lluita contra la política de guerra. En aquesta situació de crisi profunda de representació política és en el combat per les anteriors qüestions, claus per a la vida de la majoria, que es construiran els instruments polítics que la majoria social necessita.

El “desorden” mundial y la resistencia de los trabajadores y los pueblos

Deja un comentario

Carta Semanal 962 en catalán

Carta Semanal 962 para descargar en PDF

El presidente de los EE.UU., Joe Biden, se ha apresurado a viajar a Israel para manifestar expresamente su apoyo a las acciones de guerra del Estado sionista contra Gaza (y, al mismo tiempo, también contra los palestinos de los territorios ocupados y contra el sur del Líbano), mientras una oleada de represalias se abate sobre los trabajadores árabes de Israel, acusados masivamente de “apoyar el terrorismo de Hamas”. Para camuflar su apoyo los crímenes de guerra del ejército de Israel, Biden ha hecho aprobar al gobierno hebreo un supuesto permiso para que llegue ayuda humanitaria desde Egipto a Gaza. El hecho es que Israel ha accedido a permitir el paso de ¡20 camiones al día!, para más de dos millones de palestinos de Gaza. Sigue leyendo →

ALT A LA DESTRUCCIÓ DE GAZA

Deja un comentario

Carta Setmanal 961 per descarregar en PDF

L’alt comandament de l’Exèrcit sionista ha comminat al milió cent mil habitants del nord de Gaza perquè en 24 hores abandonin les seves cases ja que al parer van a iniciar una ofensiva terrestre després de sis dies d’intensos bombardejos.

Des de fa 8 dies d’intensos bombardejos sobre Gaza ja es compten més morts entre la població civil que durant la guerra del 2014, anunciant el que pretén a nivell massiu l’exèrcit sionista. Els portaveus de l’ONU han declarat que “és impossible que el moviment de persones d’aquesta amplitud es pugui produir sense conseqüències humanes dramàtiques”. Mentrestant, l’Estat d’Israel ha tallat el subministrament d’aigua, electricitat i aliments a la Franja de Gaza, una mesura considerada com un crim de guerra. May Golan, ministra dels Drets de la Dona a Israel, crida l’extermini total dels gazatíes, declarant que “algunes ànimes fràgils estan explicant que la majoria dels residents de Gaza són població civil no implicada, per la qual cosa no els hem de fer mal. Res d’això. Hem de destruir-los fins a la medul.la”. El ministre de Defensa d’Israel, Yoav Gallant, declarava que “Estem lluitant contra animals humans i actuem en conseqüència”. El Coordinador d’Activitats Governamentals als Territoris, Ghasán Alian, declarava que “Els animals humans han de ser tractats com a tals. Israel ha imposat un bloqueig total a Gaza. No hi haurà electricitat ni aigua, només destrucció. Voleu un infern i tindreu un infern”. En aquestes paraules es pot sentir un ressò dels responsables de les SS hitlerianes, quan van decretar el tall d’aigua del gueto de Varsòvia, el 1943, i titllaven els jueus cap al mateix de “subhumans”.

Recordem que Gaza que no té una superfície més gran que tres vegades el terme municipal de Barcelona o menor que el de Madrid, està habitat per 2.100.000 habitants. Tancat per l’exèrcit sionista al nord i al sud pel d’Egipte. Amb la sortida al mar controlada, sense sortida per l’aire (l’aeroport construït amb ajuda de la Unió Europea va ser destruït per bombardejos israelians el 2001), pràcticament sense terra de cultiu, un 80 per cent de la població viu de l’ajuda humanitària, i només uns comptats milers de treballadors podien anar a treballar al territori directament ocupat per Israel.

Mentre això succeeix a Gaza, a Cisjordània –on no es pot invocar un atac de Hamas- la setmana passada 31 palestins han estat morts i més de 60 ferits en atacs dels colons jueus.

L’antic general del Tsahal i antic cap del Consell de Seguretat d’Israel Giora Eiland declarava: “Hem de crear una catàstrofe humanitària sense precedents a Gaza, això permetrà a Gaza trobar-se ja sigui sense Hamas o ja sigui sense humans”.

Una vegada més afirmem: la mort tràgica d’avis, nens i dones i homes israelites no pot justificar la mort, igual de tràgica, d’avis, nens, dones i homes de Gaza. La vida d’un infant israelita val tant com la d’un nen palestí.

Des de fa 75 anys, els palestins pateixen una violència terrible. Va ser el geni científic del segle XX; Albert Einstein qui davant la situació a Palestina declarava el 1948: “Quan una catàstrofe real i final caigui sobre nosaltres a Palestina, el principal responsable per aquesta serà Gran Bretanya, i el segon responsable seran les organitzacions terroristes nascudes des de les nostres pròpies files. No m’agradaria veure algú associat amb aquesta gent criminal i enganyadora”. En efecte, el projecte sionista d’un Estat jueu del mediterrani al Jordà –que exigeix la neteja ètnica- és inseparable de la violència.

Com deia Marek Edelman (un dels cinc comandants de l’aixecament del gueto jueu de Varsòvia contra l’ocupació nazi el 1943 )”Si Israel va ser creat és gràcies a un acord entre la gran Bretanya , els Estats Units i l’URSS (va ser fins i tot Andrey Gromiko qui va presentar la proposta), no va ser com a expiació dels sis milions de jueus assassinats a Europa , sinó per repartir-se les riqueses del Medi Orient (..) la vostra filosofia israeliana consisteix a pensar que es poden matar 20 anys perquè un jueu segueixi amb vida. Per a mi no hi ha lloc ni per a un poble elegit, ni una terra promesa.

El juny 1982 en un míting convocat pel Partit Comunista Internacionalista (nom de la secció francesa de la IV Internacional en l’època ) contra les massacres de Sabra i Chatila, al Líban, Pierre Lambert, que havia escapat a la deportació i que havia combatut l’ocupació nazi, particularment en la construcció de sindicats clandestins de la CGT, deia: “el cos destrossat i dislocat d’un nen jueu del ghettho de Varsòvia no té preu més gran que el cos destrossat i dislocat d’un nen palestí”

Tot això, acompanyat de les acusacions abocades contra quienes ossen oposar-se a aquesta ofensiva mediàtica, que són titllats d’antisemites. És el cas del líder de la França Insumisa, Jean-Luc Melenchon. Com ho va ser, al seu dia, el del dirigent del partit laborista britànic, Jeremy Corbyn.

El 1938, León Trotsky escrivia el següent: “Un esclavista que, amb astúcia i violència, encadena un esclau, i un esclau que, amb astúcia o violència, trenca les cadenes— ¡que els menyspreables eunucs no ens diguin que són iguals davant d’un tribunal de moralitat!”. Es creuria que són un ressò d’aquestes paraules les declaracions de la Unió de Treballadors i Professors de la Universitat de Birzeit, a Ramala (Cisjordània) “Un poder colonial ocupant no pot reclamar el dret a l’autodefensa contra el poble sota la seva brutal ocupació. No hi ha equivalència moral entre el colonitzador i el colonitzat, per molt que els mitjans de comunicació pretenguin el contrari”.

Amira Hass ha escrit, en aquests dies, al diari israelià Haretz:

“En uns dies, els israelites han viscut el que els palestins viuen des de fa desenes d’anys, i continuen vivint: incursions militars, morts; crueltat, nens morts, cadàvers abandonats, angoixa, captivitat, sent objecte de venjança, de dispars mortals contra combatents i civils, la destrucció dels habitatges, l’atac contra festes i celebracions, la debilitat i la impotència davant homes armats ultra potents i les humiliacions constants

És per això que cal repetir-ho una vegada més: ho havíem dit. L’ opressió i la injustícia permanent.

El món ha de sobte perdut peu, i el malsón quotidià dels palestins ha fet volar en mil pedaços la façana de normalitat que caracteritza la vida israelita des de fa desenes d’anys. Hamas ha aixafat gràcies a l’operació sorpresa i que ha demostrat el seu enginy militar i la seva capacitat d’elaborar plans i a mantenir-los secrets i d’utilitzar tàctiques de diversió”.

Més enllà de la necessària resistència, l’obligació de buscar una sortida política

Fa tres anys un grup important de militants jueus i palestins llançaven una “Crida al suport internacional de la Campanya per un sol Estat democràtic, One Democratic State Campaign (ODSC). Citem alguns paràgrafs: “L’alliberament requereix més que resistència, protestes i activisme. Requereix un pla polític que substitueixi les estructures polítiques d’opressió per una nova política i societat basada en la justícia, la igualtat i la inclusió, però també en el respecte de les diverses identitats nacionals, ètniques, religioses i comunitàries del país. Des que Israel va eliminar la solució de dos Estats en la seva implacable campanya per colonitzar tota Palestina, la idea d’un únic Estat democràtic com la millor solució política per a les persones que viuen a la Palestina històrica ha guanyat un creixent suport en els últims anys. Aquesta idea no és nova. El moviment d’alliberament palestí, abans i després de la Nakba (catàstrofe en àrab) de 1948, va promoure aquesta visió. I l’objectiu d’establir un Estat únic, laic i democràtic estava consagrat a la Carta Nacional de l’OLP (Organització per a l’Alliberament de Palestina).

La Campanya per un Estat Democràtic fundada el 2018 per palestins i els seus camarades jueus israelians anticolonialistes, ha desenvolupat un programa detallat de deu punts per a la creació d’aquest Estat. Comença afirmant que només un procés profund de descolonització pot desmantellar les estructures colonials sionistes de dominació i control. Això aplana el camí per a una democràcia constitucional única basada en el principi de la igualtat dels ciutadans -una persona, un vot- que garantirà les llibertats civils individuals”.

En efecte aquesta crida té la força d’una banda de recolzar-se en la Carta de l’OLP de 1964, a la qual Yaser Arafat va renunciar el 1993 en signar els acord d’Oslo (vegeu la declaració de la Quarta Internacional sobre aquests acords, de setembre de 1993, publicada a La Verdad 113)

I de l’altra en l’evidència que la política promoguda per l’imperialisme nord-americà de dos Estats ha demostrat completament i tràgicament el seu fracàs.

En aquesta crida es conclou: “nosaltres, membres de l’ODSC, fem una crida a sostenir i promoure activament la nostra campanya en favor d’un sol Estat. Totes les nostres accions actuals, ja es tracti del BDS (Boicot) de manifestacions, activitats; han d’estar relacionades amb un programa polític, un objectiu final, si volem que tinguin un impacte polític. Per a nosaltres, el concepte d’Estat Únic és l’única base vàlida per a un tal programa polític“.

La relació amb la lluita contra la guerra

El dimecres 11 d’octubre Zelenski va aterrar d’urgència a Brussel·les, i va visitar la seu de l’OTAN, on es va entrevistar amb Jens Stoltenberg (Director general de l’OTAN) i van declarar conjuntament que l’OTAN seguiria donant suport a Ucraïna. El temor de Zelenski, i més encara després que el Congrés nord-americà suspengués l’ajuda a Ucraïna és que “s’oblidessin d’Ucraïna” i els amics nord-americans es bolquessin a Israel; De fet, les últimes declaracions de Biden van en aquest sentit. I, tanmateix, la guerra segueix amb els seus cents de mort i destrucció cada dia.

Biden ha intentat forçar un front comú en suport a Israel, i bo és assenyalar que si bé tots els governs europeus criden a donar suport a Israel, les contradiccions han esclatat. Per les seves pròpies raons internes el govern Sánchez/Díaz no va signar una declaració comuna impulsada per Biden i es va oposar al tall de queviures i ajuda humanitària a Gaza;

A diversos països, començant per França, i seguida per Alemanya i gran Bretanya, es prohibeixen les manifestacions propalestines. A França van més lluny: als partits que no han condemnat els palestins, i, en particular, a LFI, se’ls amenaça de dissolució El ministeri de justícia ha elaborat una circular en què planteja que tota declaració o participació en manifestació de ciutadans estrangers pot ser objecte de pena o expulsió del territori.

És evident que intenten utilitzar la qüestió palestina per intentar esclatar totes les forces de ruptura

En certa manera, pel moment, a l’Estat espanyol vivim una situació més favorable. Però no oblidem que el govern continua gairebé cada setmana augmentant les despeses militars: segons informacions fiables, des del 23 J han estat 16.500 milions més.

És per això que la batalla política entorn de la qüestió palestina que formula la declaració del SI de la IV Internacional, l’exigència “ALT A LA DESTRUCCION DE GAZA”, la nostra participació en les mobilitzacions existents no són en detriment de la campanya contra la guerra d’Ucraïna; En els pròxims dies publiquem el butlletí 15 amb els resultats de la constitució del Comitè Europeu contra la Guerra, i amb la crida de 150 dirigents obrers alemanys que convoquen el 25 de Novembre una manifestació central contra els pressupostos de Guerra a Berlín.

Alto a la destrucción de Gaza

Deja un comentario

Carta Semanal 961 en catalán

Carta Semanal 961 para descargar en PDF

El alto mando del Ejército sionista ha conminado al millón cien mil habitantes del norte de Gaza para que en 24 horas abandonen sus casas pues al parecer van a iniciar una ofensiva terrestre después de seis días de intensos bombardeos.

Desde hace 8 días de intensos bombardeos sobre Gaza ya se cuentan más muertos entre la población civil que durante la guerra de 2014, anunciando lo que pretende a nivel masivo el ejército sionista. Los portavoces de la ONU han declarado que “es imposible que el movimiento de personas de esta amplitud se pueda producir sin consecuencias humanas dramáticas”. Entretanto, el Estado de Israel ha cortado el suministro de agua, electricidad y alimentos a la Franja de Gaza, una medida considerada como un crimen de guerra. May Golan, ministra de los Derechos de la Mujer en Israel, llama al exterminio total de los gazatíes, declarando que “algunas almas frágiles están explicando que la mayoría de los residentes de Gaza son población civil no implicada, por lo que no debemos hacerles daño. Nada de eso. Tenemos que destruirlos hasta la médula”. El ministro de Defensa de Israel, Yoav Gallant, declaraba que “Estamos luchando contra animales humanos y actuamos en consecuencia”. El Coordinador de Actividades Gubernamentales en los Territorios, Ghasán Alian, declaraba que “Los animales humanos deben ser tratados como tales. Israel ha impuesto un bloqueo total a Gaza. No habrá electricidad ni agua, sólo destrucción. Queríais un infierno y tendréis un infierno”. En estas palabras puede sentirse un eco de las de los responsables de las SS hitlerianas, cuando decretaron el corte de agua del gueto de Varsovia, en 1943, y tildaban a los judíos hacinados en el mismo de “subhumanos”. Sigue leyendo →

Els aliats comencen a abandonar Zelenski

Deja un comentario

Carta Setmanal 960 per descarregar en PDF

Fa a penes uns mesos, semblava que el front de suport al govern d’Ucraïna, encapçalat pel govern Biden, al qual seguien l’OTAN i la Unió Europea, amb l’eximi Borrell al cap, era fort i monolític. Avui, més de 18 mesos després de l’inici de la invasió russa, el president ucraïnès veu disminuir l’ajuda occidental amb cada setmana que passa. Tot i que la majoria dels seus aliats continuen proporcionant subministraments militars a Kiev, algunes cancelleries qüestionen la seva posició.

Zelenski redobla les seves pressions, ha viatjat al Canadà, als Estats Units, a la cimera de Granada (que no és exactament una cimera de la UE, sinó de la “Comunitat Política Europea”, un engendre sense poder creat a iniciativa de Macron a l’inici de la guerra… o sigui els 27 més 22). Però, tot i que les declaracions de suport no falten, els fets no les corroboren.

Ruptura als Estats Units

El punt d’ inflexió parteix de la situació en què es troba l’ administració nord-americana, en un marc de canvis qualitatius en la situació política mundial, en què el món, és a dir, les institucions, els règims, els partits i les aliances que van sorgir de 1945 es ressorgeixen. En aquest marc, la guerra d’Ucraïna ha aparegut com un accelerador de tots els conflictes.

És una expressió de la bancarrota del mode de producció capitalista. Un mercat mundial a la vora de la dislocació i que es redueix, malgrat la sobreproducció de mercaderies, i, en particular, aliments i energia, que porten a una guerra en tots els fronts, inclòs el militar, per controlar aquest mercat.

La crisi als Estats Units assoleix dimensions inèdites. Després del frustrat assalt al Capitoli, ara aquest pateix una voladura des de dins. El president de la Cambra de representants, Kevin McCarthy, ha sigut expulsat del seu càrrec, per accedir al qual ja van ser precises 15 votacions. No és una anècdota. Es tracta de la tercera autoritat del país. Alhora, el pressupost federal està congelat. Per evitar el tancament immediat de l’Administració, s’han habilitat unes mesures provisionals de 45 dies de durada (precisament el suport a elles ha estat el desencadenant de l’expulsió de McCarthy). En aquestes mesures provisionals, s’ha anul·lat la part destinada a més armes per a Ucraïna (que ja s’havia reduït prèviament de 24.000 milions de dòlars a 6.000).

No és una qüestió purament militar, ja que Biden té els mecanismes per intentar eludir la qüestió, tot i que el Pentàgon ha llançat un crit d’alarma. És un reflex del rebuig creixent del poble nord-americà i d’un sector del Partit Republicà a l’abocament il·limitat de milers de milions per armar Ucraïna.

A més, aquest fraccionament dels partits pilars de l’Estat burgès nord-americà coincideix amb un ressorgir de la classe obrera amb les nombroses vagues en curs, en particular, les de l’automòbil.

Rebuig en altres països “aliats”

Diversos governs de països de l’Est d’Europa han mostrat serioses reticències a seguir armant Ucraïna. És el cas d’Eslovàquia, on el partit Smer-SD va guanyar les recents eleccions generals. Liderat per l’exprimer ministre Robert Fico, el moviment va prometre durant la campanya que el país no enviaria “ni una sola ronda de municions” a Ucraïna i va demanar millors relacions amb Rússia. O de Polònia, que des de la invasió russa el febrer del 2022, ha estat un dels principals proveïdors d’equip militar a les forces ucraïneses. Fa deu dies, el primer ministre polonès, Mateusz Morawiecki, va declarar que el seu país ja no lliuraria noves armes, contentant-se amb les entregues prèviament acordades i assegurant que volia concentrar-se en la modernització del seu exèrcit. Cal afegir el fet que, a partir del 2024, Varsòvia, que és el principal país d’acollida, ja no ajudarà els refugiats ucraïnesos.

Com assenyalem abans, Zelenski respon multiplicant els seus viatges. El dimarts 19 de setembre Zelenski va prendre de nou la paraula a l’Assemblea anual de les Nacions Unides. Just és ressaltar que l'”expectació” que anteriorment despertava la seva presència ha disminuït qualitativament. Tot i que la premsa europea ho ha amagat (no així els mitjans nord-americans) Zelenski va parlar davant d’un auditori mig buit. Semblava que tothom ja sabia el que anava a dir: presentar de nou un “pla de pau” que consisteix a demanar més i més armes, ja no es contenta amb les bombes de fragmentació –prohibides a més de cent països– ni amb els míssils de llarg abast, ara són els avions F 16 últim model per poder continuar la guerra, o sigui la destrucció del país.

El negoci de les armes…

Altres països estan canviant l’orientació de la seva “ajuda”. Per exemple, el govern francès, que es planteja, segons ha publicat un mitjà francès, que, “si França vol seguir donant suport a Ucraïna, ha arribat el moment d’un canvi de paradigma. L’objectiu? Passar d’una lògica de venda d’equips militars a la de creació d’associacions industrials.”, explicant com, de fet, el govern francès va reduir les seves donacions gratuïtes d’armament en favor de la venda d’armes.

Al capdavant d’una delegació d’una vintena de fabricants d’armes francesos, el ministre de Defensa, Sébastien Lecornu, ha visitat Kiev per signar contractes. Va ser molt clar sobre la guerra d’Ucraïna: “Aquestes també són oportunitats per a les indústries franceses. Lamento dir-ho així, però cal acceptar-ho”.

Zelenski demana als fabricants d’armes europeus i estatunidencs que vinguin i s’estableixin a Ucraïna: “Serà una associació mútuament beneficiosa, crec que és el moment adequat i el lloc adequat per crear un gran centre militar”. Que es beneficiaria dels baixos salaris, i les duríssimes retallades de drets laborals que el seu govern ha imposat, amb l’excusa de la guerra, a la classe treballadora d’Ucraïna. Per als oligarques, possiblement, sigui tot molt “adequat”, però, segurament, no per al poble ucraïnès.

En la reunió europea del dia 2 a Kiev, convocada per Borrell, en què demostra encara més subordinació de la UE a l’OTAN, Zelenski va oferir, de nou, a totes les empreses d’armament instal·lar-se a Ucraïna amb tots els beneficis fiscals i avantatges laborals (llibertat d’acomiadaments, sous baixos… )

… I el mercat del gra

Durant el mes de setembre, Polònia, Eslovàquia i Hongria es van plantar i van exigir la fi del pas del gra ucraïnès a través dels seus països. Tot i que ens han venut la necessitat que es permetessin les exportacions de gra d’Ucraïna, dient que es tracta d’evitar una fúria en països pobres, la realitat és que els cereals ucraïnesos ja no van a l’Àfrica o a Orient Mitjà, sinó que s’orienten als mercats europeus molt més rendibles. I això provoca la ruïna d’una bona part dels pagesos europeus, en particular dels països esmentats. En particular en el cas de Polònia, els agricultors polonesos no venen perquè el seu mercat se l’han menjat els que manegen la producció ucraïnesa.

I tot això en benefici de les multinacionals. Zelenski va aixecar la moratòria que prohibeix la venda de terres a estrangers. Les grans multinacionals nord-americanes com Monsanto o BlackRock i algunes europees van aprofitar la liquidació de les granges col·lectives per comprar una bona part de les terres fèrtils (anomenades terres negres) d’Ucraïna i sotmetre-les a un cultiu intensiu. Resultat, avui el gra d’Ucraïna es ven a meitat de preu que els cereals europeus (la producció i distribució dels quals està regulada per la Política Agrària Comuna-PAC).

La guerra comercial pel control dels mercats de cereals és un altre component de la guerra militar. I les multinacionals aprofiten la guerra per fer-se amb el mercat.

La situació de Zelenski

A Ucraïna, i no és simplement una qüestió militar, cal assenyalar que, després de quatre mesos de la tan anunciada contraofensiva, les tropes ucraïneses han recuperat poc més de 300 km quadrats, és a dir, l’equivalent de tres vegades el terme municipal de Barcelona. I això segons la seva pròpia propaganda de guerra.

Desenes de milers de joves es neguen a anar a la guerra per mitjà de l’evasió, la fugida a l’estranger o el pagament als generals de falsos certificats mèdics, fins al punt que Zelenski va haver de destituir tots els responsables regionals del reclutament. El suposat patriotisme de la joventut ucraïnesa –si alguna vegada va existir– es va esfumar amb el temps. Entre la joventut la convicció que no lluites per la pàtria sinó pel poder dels oligarques és una realitat. Un fenomen paral·lel al que passa de l’altre costat del front de guerra, a Rússia.

Això explica el recurs massiu a mercenaris d’una banda i l’altra. I el fet que la premsa espanyola per exemple comença a informar (Com La Vanguardia, que va publicar un reportatge sobre una base d’entrenament a Lleida)

Un últim estudi publicat a Ucraïna diu que el 73 per cent de la població considera que Zelenski és responsable de la corrupció. I que aquesta és generalitzada. A començaments de setembre, va ser destituït el ministre de defensa, Oleksiy Reznikov que havia estat assenyalat per haver adquirit des del ministeri subministraments militars a preus molt més alts dels del mercat. Afegim-hi el que la UE considera que Ucraïna només reuneix dues de les set condicions per adherir a la Unió Europea.

No cal oblidar que Zelenski va ser elegit prometent “negociacions amb el Donbass” mantenir la moratòria per no vendre terres a l’estranger, mantenir Ucraïna neutral… o sigui tot el contrari al que fa.

Només els pobles poden forçar una sortida

La guerra està en un impàs –un impàs que devora, segons algunes xifres, la vida de 1.000 joves russos i ucraïnesos diàriament–, i, no obstant, se segueixen enviant armes i Putin ha augmentat un 34 per cent el pressupost militar

A tot Europa els pressupostos inclouen augments en aquestes despeses. Aquest és el motiu de les noves i múltiples manifestacions contra les despeses militars, Praga i Sofia han estat les últimes, Els companys alemanys de la Campanya contra la guerra, contra la guerra social, preparen per al 25 de novembre una gran manifestació a Berlín.

Només l’acció dels treballadors i els pobles de tot Europa pot posar fi a la catàstrofe.

Sánchez, amfitrió de la Cimera de Granada, promet a Zelenski el que Biden sembla incapaç de donar… més armes, a costa del pressupost del país. Tot i que Borrell declara que la UE no pot substituir els Estats Units. En aquestes condicions, més que mai, la lluita per l’Alt a la Guerra, està lligada a la lluita contra els pressupostos de guerra… el govern en funcions n’ha gastat més de 13.000 milions des del 23J.

El combat per l’amnistia, per la fraternitat entre els pobles a Espanya, per la sedició social, com la defensa de les pensions, és inseparable de la lluita contra les despeses militars.

La Quarta Internacional es va pronunciar des del 1947 en defensa de Palestina, contra la partició del territori i la formació de l’Estat d’Israel. La constitució de l’Estat sionista d’Israel va ser adoptada per l’ONU sota proposta del representant del Kremlin recolzat pels Estats Units i la Gran Bretanya, en particular. La creació d’aquest Estat significo un atac frontal contra el poble palestí, la destrucció de centenars de pobles, l’espoliació de les terres, l’expulsió de més de 700.000 persones.
L’opressió del poble palestí per part de l’Exèrcit sionista ja dura 75 anys.
La Quarta Internacional i les seves seccions es reclamen de la Carta de l’OLP de 1966 que planteja la Constitució de la nació palestina sobre tot el territori històric, compost per tots els seus components racials, religioses o d’origen.
En els propers dies publicarem una declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional sobre els darrers esdeveniments a Gaza i Palestina. Mentrestant, participem a les mobilitzacions convocades en defensa del poble palestí, contra la política dels diferents governs que donen suport a l’estat d’Israel i justifiquen la seva política de guerra i destrucció del poble palestí.

Sus aliados empiezan a abandonar a Zelenski

Deja un comentario

Carta Semanal 960 en catalán

Carta Semanal 960 para descargar en PDF

Hace apenas unos meses, parecía que el frente de apoyo al gobierno de Ucrania, encabezado por el gobierno Biden, al que seguían la OTAN y la Unión Europea, con el eximio Borrell a la cabeza, era fuerte y monolítico. Hoy, más de 18 meses después del inicio de la invasión rusa, el presidente ucraniano ve disminuir la ayuda occidental con cada semana que pasa. Aunque la mayoría de sus aliados siguen proporcionando suministros militares a Kiev, algunas cancillerías cuestionan su posición.

Zelenski redobla sus presiones, ha viajado a Canadá, a los Estados Unidos, a la cumbre de Granada (que no es exactamente una cumbre de la UE, sino de la “Comunidad Política Europea”, un engendro sin poder creado a iniciativa de Macron al inicio de la guerra… o sea los 27 más 22). Pero, aunque las declaraciones de apoyo no faltan, los hechos no las corroboran.

Ruptura en los Estados Unidos

El punto de inflexión parte de la situación en que se encuentra la administración norteamericana, en un marco de cambios cualitativos en la situación política mundial, en que el mundo, o sea, las instituciones, los regímenes, los partidos y las alianzas que surgieron de 1945 se resquebrajan. En este marco, la guerra de Ucrania ha aparecido como un acelerador de todos los conflictos.

Es una expresión de la bancarrota del modo de producción capitalista. Un mercado mundial al borde de la dislocación y que se reduce, a pesar de la sobreproducción de mercancías, y, en particular, alimentos y energía, que llevan a una guerra en todos los frentes, incluido el militar, para controlar este mercado.

La crisis en los Estados Unidos alcanza dimensiones inéditas. Tras el frustrado asalto al Capitolio, ahora éste sufre una voladura desde dentro. El presidente de la Cámara de representantes, Kevin McCarthy, ha sido expulsado de su cargo, para acceder al cual ya fueron precisas 15 votaciones. No es una anécdota. Se trata de la tercera autoridad del país. Al mismo tiempo, el presupuesto federal está congelado. Para evitar el cierre inmediato de la Administración, se han habilitado unas medidas provisionales de 45 días de duración (precisamente el apoyo a ellas ha sido el desencadenante de la expulsión de McCarthy). En esas medidas provisionales, se ha anulado la parte destinada a más armas para Ucrania (que ya se había reducido previamente de 24 000 millones de dólares a 6 000).

No es una cuestión puramente militar, ya que Biden tiene los mecanismos para intentar eludir la cuestión, aunque el Pentágono ha lanzado un grito de alarma. Es un reflejo del rechazo creciente del pueblo norteamericano y de un sector del Partido Republicano al vertido ilimitado de miles de millones para armar a Ucrania.

Además, este fraccionamiento de los partidos pilares del Estado burgués norteamericano coincide con un resurgir de la clase obrera con las numerosas huelgas en curso, en particular, las del automóvil.

Rechazo en otros países “aliados”

Varios gobiernos de países del Este de Europa han mostrado serias reticencias a seguir armando a Ucrania. Es el caso de Eslovaquia, donde el partido Smer-SD ganó las recientes elecciones generales. Liderado por el exprimer ministro Robert Fico, el movimiento prometió durante la campaña que el país no enviaría “ni una sola ronda de municiones” a Ucrania y pidió mejores relaciones con Rusia. O de Polonia, que desde la invasión rusa en febrero de 2022, ha sido uno de los principales proveedores de equipo militar a las fuerzas ucranianas. Hace diez días, el primer ministro polaco, Mateusz Morawiecki, declaró que su país ya no entregaría nuevas armas, contentándose con las entregas previamente acordadas y asegurando que quería concentrarse en la modernización de su ejército. Hay que añadir el hecho de que, a partir de 2024, Varsovia, que es el principal país de acogida, ya no ayudará a los refugiados ucranianos.

Como señalamos antes, Zelenski responde multiplicando sus viajes. El martes 19 de septiembre Zelenski tomó de nuevo la palabra en la Asamblea anual de las Naciones Unidas. Justo es resaltar que la “expectación” que anteriormente despertaba su presencia ha disminuido cualitativamente. A pesar de que la prensa europea lo ha ocultado (no así los medios norteamericanos) Zelenski habló ante un auditorio medio vacío. Parecía que todo el mundo ya sabía lo que iba a decir: presentar de nuevo un “plan de paz” que consiste en pedir más y más armas, ya no se contenta con las bombas de fragmentación –prohibidas en más de cien países– ni con los misiles de largo alcance, ahora son los aviones F 16 último modelo para poder continuar la guerra, o sea la destrucción del país.

El negocio de las armas…

Otros países están cambiando la orientación de su “ayuda”. Por ejemplo, el gobierno francés, que se plantea, según ha publicado un medio francés, que, “si Francia quiere seguir apoyando a Ucrania, ha llegado el momento de un cambio de paradigma. ¿El objetivo? Pasar de una lógica de venta de equipos militares a la de creación de asociaciones industriales.”, explicando cómo, de hecho, el gobierno francés va a reducir sus donaciones gratuitas de armamento en favor de la venta de armas.

A la cabeza de una delegación de una veintena de fabricantes de armas franceses, el ministro de Defensa, Sébastien Lecornu, ha visitado Kiev para firmar contratos. Fue muy claro sobre la guerra de Ucrania: “Estas también son oportunidades para las industrias francesas. Lamento decirlo así, pero hay que aceptarlo”.

Zelenski pide a los fabricantes de armas europeos y estadounidenses que vengan y se establezcan en Ucrania: “Será una asociación mutuamente beneficiosa, creo que es el momento adecuado y el lugar adecuado para crear un gran centro militar”. Que se beneficiaría de los bajos salarios, y los durísimos recortes de derechos laborales que su gobierno ha impuesto, con la excusa de la guerra, a la clase trabajadora de Ucrania. Para los oligarcas, posiblemente, sea todo muy “adecuado”, pero, seguramente, no para el pueblo ucraniano.

En la reunión europea del día 2 en Kiev, convocada por Borrell, en que demuestra aún más subordinación de la UE a la OTAN, Zelenski ofreció, de nuevo, a todas las empresas de armamento instalarse en Ucrania con todos los beneficios fiscales y ventajas laborales (libertad de despidos, sueldos bajos… )

…Y el mercado del grano

Durante el mes de septiembre, Polonia, Eslovaquia y Hungría se plantaron y exigieron el fin del paso del grano ucraniano a través de sus países. Aunque nos han vendido la necesidad de que se permitieran las exportaciones de grano de Ucrania, diciendo que se trata de evitar una hambruna en países pobres, la realidad es que los cereales ucranianos ya no van a África o a Oriente Medio, sino que se orientan a los mercados europeos mucho más rentables. Y esto provoca la ruina de una buena parte de los campesinos europeos, en particular de los países citados. En particular en el caso de Polonia, los agricultores polacos no venden porque su mercado se lo han comido los que manejan la producción ucraniana.

Y todo ello en beneficio de las multinacionales. Zelenski levantó la moratoria que prohíbe la venta de tierras a extranjeros. Las grandes multinacionales norteamericanas como Monsanto o BlackRock y algunas europeas aprovecharon la liquidación de las granjas colectivas para comprar una buena parte de las tierras fértiles (llamadas tierras negras) de Ucrania y someterlas a un cultivo intensivo. Resultado, hoy el grano de Ucrania se vende a mitad de precio que los cereales europeos (cuya producción y distribución está regulada por la Política Agraria Común-PAC).

La guerra comercial por el control de los mercados de cereales es otro componente de la guerra militar. Y las multinacionales aprovechan la guerra para hacerse con el mercado.

La situación de Zelenski

En Ucrania, y no es simplemente una cuestión militar, hay que señalar que, tras cuatro meses de la tan anunciada contraofensiva, las tropas ucranias han recuperado poco más de 300 km cuadrados, o sea, el equivalente de tres veces el término municipal de Barcelona. Y eso según su propia propaganda de guerra.

Decenas de miles de jóvenes se niegan a ir a la guerra por medio de la evasión, la huida al extranjero o el pago a los generales de falsos certificados médicos, hasta el punto de que Zelenski hubo de destituir a todos los responsables regionales del reclutamiento. El supuesto patriotismo de la juventud ucraniana –si alguna vez existió– se esfumó con el tiempo. Entre la juventud la convicción de que no luchas por la patria sino por el poder de los oligarcas es una realidad. Un fenómeno paralelo a lo que ocurre del otro lado del frente de guerra, en Rusia.

Esto explica el recurso masivo a mercenarios por un lado y otro. Y el hecho de que la prensa española por ejemplo empieza a informar (Como La Vanguardia, que publicó un reportaje sobre una base de entrenamiento en Lleida)

Un último estudio publicado en Ucrania dice que el 73 por ciento de la población considera que Zelenski es responsable de la corrupción. Y que esta es generalizada. A comienzos de septiembre, fue destituido el ministro de defensa, Oleksiy Reznikov que había sido señalado por haber adquirido desde el ministerio suministros militares a precios mucho más altos de los del mercado. Añadamos a esto el que la UE considera que Ucrania sólo reúne dos de las siete condiciones para adherir a la Unión Europea.

No hay que olvidar que Zelenski fue elegido prometiendo “negociaciones con el Donbass” mantener la moratoria para no vender tierras al extranjero, mantener Ucrania neutral… o sea todo lo contrario a lo que hace.

Sólo los pueblos pueden forzar una salida

La guerra está en un impasse –un impasse que devora, según algunas cifras, la vida de 1.000 jóvenes rusos y ucranianos diariamente–, y, sin embargo, se siguen enviando armas y Putin ha aumentado un 34 por ciento el presupuesto militar

En toda Europa los presupuestos incluyen aumentos en estos gastos. Este es el motivo de las nuevas y múltiples manifestaciones contra los gastos militares, Praga y Sofía han sido las ultimas, Los compañeros alemanes de la Campaña contra la guerra, contra la guerra social, preparan para el 25 de noviembre una gran manifestación en Berlín.

Sólo la acción de los trabajadores y los pueblos de toda Europa puede poner fin a la catástrofe.

Sánchez, anfitrión de la Cumbre de Granada, promete a Zelenski lo que Biden parece incapaz de dar… más armas, a costa del presupuesto del país. Aunque Borrell declara que la UE no puede sustituir a los Estados Unidos. En estas condiciones, más que nunca, la lucha por el Alto a la Guerra, está ligada a la lucha contra los presupuestos de guerra… el gobierno en funciones ha gastado más de 13.000 millones desde el 23J.

El combate por la amnistía, por la fraternidad entre los pueblos en España, por las reivindicaciones sociales, como la defensa de las pensiones, es inseparable de la lucha contra los gastos militares.

Manifestación de apoyo al pueblo palestino en España

La Cuarta Internacional se pronunció desde 1947 en defensa de Palestina, contra la partición del territorio y la formación del Estado de Israel. La constitución del Estado sionista de Israel fue adoptada por la ONU bajo propuesta del representante del Kremlin apoyado por los Estados Unidos y la Gran Bretaña, en particular. La creación de este Estado significo un ataque frontal contra el pueblo palestino, la destrucción de centenares de pueblos, la expoliación de sus tierras, la expulsión de más de 700.000 personas.

La opresión del pueblo palestino por parte del Ejército sionista dura ya 75 años.

La Cuarta Internacional y sus secciones se reclaman de la Carta de la OLP de 1966 que plantea la Constitución de la nación palestina sobre todo el territorio histórico, compuesto por todas sus componentes raciales, religiosas o de origen.

En los próximos días publicaremos una declaración del Secretariado Internacional de la IV Internacional sobre los últimos acontecimientos en Gaza y Palestina. Entretanto, participamos en las movilizaciones convocadas en defensa del pueblo palestino, contra la política de los diferentes gobiernos que apoyan al estado de Israel y justifican su política de guerra y destrucción del pueblo palestino.

El constant augment de la despesa militar: ajuda el poble ucraïnès o les multinacionals estatunidenques atacant la classe treballadora?

Deja un comentario

Carta Setmanal 958 per descarregar en PDF

“El Consell de Ministres ha autoritzat la celebració del contracte per a l’adquisició d’un sistema aeri de vigilància multisensor per substituir els avions de patrulla marítima (MPA) i vigilància marítima (VIGMA). Amb la tramitació d’ aquest expedient, que suposa l’ adquisició de 16 aeronaus, es procedirà a recuperar les capacitats militars necessàries per complir els objectius de l’ OTAN per a Espanya, i poder seguir garantint els compromisos nacionals adquirits en el si de l’ Aliança. El valor estimat del contracte és de 2.034.000.000 €”.

La cita literal procedeix del mateix Govern, ja que, en efecte, el passat 12 de setembre el Govern en funcions va aprovar un nou augment de la despesa militar, per un import total de 8.747 milions d’euros. Muntant que s’afegeix als més de 4.000 milions aprovats en els tres anteriors consells de ministres, arrodonint 13.000 milions des de finals de juliol. Es tracta de modificacions sobre els pressupostos generals de l’Estat, que ja registraven un augment del 26% el 2023 per als fons del Ministeri de Defensa i que, a més, comprometen despesa fins al 2035. Entre altres dispendis, es destinen 4.593 milions fins aleshores per comprar 25 avions de combat, així com altres 16 avions per 2.034 milions.

És tota una declaració d’intencions: no es tracta d’ajudar el poble ucraïnès -la primera aspiració del qual és, lògicament, l’alt el foc immediat i un autèntic pla de reconstrucció i per tant públic-, sinó d’atendre submisament les exigències de l’imperialisme estatunidenc, moneda l’altra cara de la qual és desatendre les necessitats de la classe treballadora aquí. El govern en funcions, amb el suport del PP, va més lluny que d’altres, mantenint aquesta política, mentre diversos governs europeus com el polonès retiren l’ajuda militar al règim de Zelenski. I sectors creixents de la societat estatunidenca demanen cessar l’enviament d’armes.

Les reivindicacions de la classe treballadora no se satisfan…

Quina dotació extraordinària de fons assigna el govern a la lluita contra l’atur que, d’acord amb l’OIT, arriba a 2,7 milions de persones? Quina dotació extraordinària de fons proveeix el govern davant l’impacte de la caiguda salarial, que, segons l’OCDE, és del 5,3%? Quina dotació extraordinària de fons concedeix el govern a la sanitat pública, les insuficiències de les quals va revelar la pandèmia i que cada dia es revelen en la mancança de personal i infraestructures? Quina dotació extraordinària per promoure l’habitatge públic, que només representa el 2,5% del total, enfront del no-res idíl·lic 9,3% mitjana a la UE, i quan el preu del lloguer s’eleva al 79,2% del salari juvenil de mitjana? Quina dotació extraordinària contra la pobresa infantil quan aquesta, explica CCOO, supera el 29% del total de menors els qui continuen estant en risc de pobresa o exclusió social i gairebé un 7% pateix mancança material severa? Quina dotació extraordinària per abordar les més de 300.000 persones en llista d’espera per rebre les ajudes per dependència?

Aturem-nos en un àmbit de primera importància democràtica, com és l’ensenyament públic. La infradotació que pateix és tan greu que, només pel costat del personal i d’acord amb els càlculs de CCOO, es necessiten més de 113.000 professionals: 34.717 per reduir ràtios; 21.177 per a atenció a l’alumnat amb dificultats d’aprenentatge; 10 026 per a la prevenció i detecció de dificultats i problemes i el seu corresponent seguiment; 18.995 per cobrir la figura de coordinació de benestar i protecció. Això és, “el total en el qual s’haurien d’augmentar les plantilles docents a nivell estatal seria, per tant, d’uns 84.915, una mitjana d’uns 4 docents en cada centre educatiu“. Pel que fa al PAS del sector, que inclou personal administratiu, d’integració social, tècnics educatius, fisioterapeutes, d’infermeria, etc. “els efectius necessaris serien 28.493“. Com conclou el sindicat, “la inversió necessària per a aquestes mesures és molt raonable, més si es tenen en compte el seu calat i els seus beneficis estructurals. Suposarien una pujada del 7,41% sobre el total de pressupost educatiu, un 0,70% sobre la despesa pública total i un 0,33% del PIB de 2022“. Li posem número: només 438 milions d’euros. Compari’s amb l’aprovat per a avions de combat.

En el cas de la sanitat, si entre el 2010 i el 2017 s’haguessin mantingut els 70 672,15 milions d’euros anuals del 2009, el sistema hauria rebut per al seu sosteniment un total de 565 377 milions durant aquest període. En canvi, només li van arribar 526 186, la qual cosa suposa una minva de 39 191 milions d’euros. Una retallada que ha destrossat la sanitat pública. No hi ha hagut des d’aleshores cap “dotació extraordinària” per recuperar aquestes retallades.

Ni ocupació, ni salari, ni pobresa infantil, ni dependència, ni sanitat, ni ensenyament, ni habitatge públics, que són legítimes reivindicacions de la classe treballadora, mereixen la consideració del govern; una consideració que sí que rep la despesa militar, per, en paraules del mateix govern, “complir els objectius de l’OTAN per a Espanya, i poder seguir garantint els compromisos nacionals adquirits en el si de l’Aliança“. No és només que els fons que es destinen a despeses militars no van a despesa social, sinó també com es financen aquests augments, en tant que el deute que generin ja sabem que s’utilitza com a excusa per a més i més ajustos.

… immolades a l’ altar del guany del capital financer

Cui prodest és una expressió llatina sempre pertinent en una societat de classes, perquè significa qui se’n beneficia. De la política de despesa pública no es veu afavorida, per descomptat, la classe treballadora, les necessitats de la qual el govern desatén, fins i tot les més acuciants, bolcant cada vegada més la despesa pública en el sector militar. Ja hem assenyalat que el que necessita el poble ucraïnès és l’alt al foc immediat, la retirada de les tropes, el restabliment de tots els drets i garanties democràtics, així com d’un autèntic pla de reconstrucció públic al seu servei, no al dels mateixos conglomerats multinacionals que s’estan beneficiant ara de la seva destrucció.

En efecte, hi ha sectors que estan obtenint pingües beneficis de la barbàrie. És el cas de l’energia, un dels principals camps de batalla que subjau a la guerra: “la guerra d’Ucraïna ha beneficiat especialment les companyies originàries dels Estats Units, Chevron i Exxon (…) Chevron va anunciar (…) beneficis rècord de 35.500 milions de dòlars el 2022 (…) Exxon (…) un augment del 144% respecte al 2021 (…)“. I el mateix passa amb el sector de l’armament, un altre dels més beneficiats, gràcies a la complicitat dels governs que el financen: “la major empresa d’armament del món, la nord-americana Lockheed Martin, ha vist les seves accions créixer un 23,3% des de fa un any (…) Northrop Grumman, un altre conglomerat d’empreses estatunidenques (…) també ha crescut un 23,3% (…)“.

Alt el foc! ¡Retirada de les tropes! No a l’enviament d’armes! ¡Retirada de les sancions! Pressupostos militars per a despeses socials!

D’acord amb el New York Times del passat 18 d’agost, que cita fonts militars estatunidenques, a Ucraïna ja s’haurien produït més de 500 000 morts. A més d’això i les persones ferides, desplaçades més la pròpia destrucció de la base productiva, les infraestructures socials, els habitatges, etc., l’efecte econòmic de la guerra sobre la majoria és demolidor a escala mundial: “a 116 països (…) els costos totals d’energia de les llars augmentarien entre un 62,6 % i un 112,9 %, la qual cosa contribuiria a un augment del 2,7% al 4,8 % en les despeses de les llars (…) entre 78 i 141 milions de persones addicionals es veuran potencialment empeses a la pobresa extrema“.

Tot això recolzat pels governs de la UE, inclòs l’espanyol. No és ineluctable. El 23 de juliol es dilucidava a les urnes la possibilitat certa d’un govern ultrareaccionari de PP i Vox que, amb seguretat, hauria intentat anar més lluny en els atacs a la classe treballadora. Malgrat totes les limitacions del terreny electoral, la majoria va votar per impedir l’aritmètica parlamentària que fes possible aquest govern. El rei, digne hereu en l’antidemocràtica prefectura de l’Estat del seu pare i del dictador, va intervenir per mirar d’aconseguir-ho, desesperadament. Però la majoria no va votar només perquè no es constituís el govern ultrareaccionari esmentat, sinó també com una palanca més perquè se satisfacin les legítimes reivindicacions de la majoria que l’augment de la despesa militar impedeix.

El govern té una pilota a la seva teulada que ha de lliscar o bé, del costat de respectar el mandat popular expressat per la majoria als carrers, als centres de treball i estudi, als barris; o bé del costat de la submissió al capital financer, concretada entre altres polítiques reaccionàries en la despesa militar. Nosaltres, per la nostra banda, seguirem incondicionalment compromesos pel conjunt de reivindicacions legítimes i en particular per l’alt el foc a l’estela de la crida d’igual títol i les conferències del 9 d’abril i 25 de juny de 2022 i del 8 de juliol de 2023. I per la seva altra cara, com en la mobilització que es prepara en defensa del sistema públic de pensions per al proper 28 d’octubre -que integra el rebuig a la despesa militar- i per l’amnistia que obri una perspectiva democràtica. Perquè els treballadors no poden esperar que es formi eventualment un govern, ja que les reivindicacions són urgents.