Archivo de la etiqueta: gobierno de coalición

El Instituto Español de Estudios Estratégicos, un organismo del Ministerio de Defensa, publica un informe, “Panorama Geopolítico de los Conflictos 2022”, cuyo primer capítulo, firmado por el coronel José Pardo de Santayana, coordinador de investigación y analista principal del Instituto, analiza la guerra de Ucrania.

Destacamos que este estudio proviene de un organismo oficial del propio Ministerio de Defensa, resultando llamativo cómo la política adoptada por el gobierno español no toma en consideración su contenido.

El coronel Pardo explica que “La ‘operación militar especial’ diseñada por Putin para recuperar el control sobre Ucrania ha degenerado en una devastadora guerra de desgaste de resultado y consecuencias imprevisibles”. Y añade que “la contienda, sobre la que se proyecta la sombra de la amenaza nuclear rusa, apunta a un callejón sin salida”. Y que “el daño infligido a la propia Ucrania y a la economía europea en general ya es enorme. Cuanto más se alargue la guerra el problema se irá agravando y dadas las apocalípticas consecuencias de una guerra nuclear entre grandes potencias, incluso una pequeña posibilidad de que ocurra debería hacer reflexionar a todos sobre el derrotero al que podría dirigirnos este conflicto”. Sigue leyendo →

El Ministeri de defensa analitza la guerra d’Ucraïna

Deja un comentario

Carta Setmanal 927 per descarregar en PDF

L’Institut Espanya d’Estudis Estratègics, un organisme del Ministeri de Defensa, publica un informe, “Panorama Geopolític dels Conflictes 2022”, el primer capítol del qual, signat pel coronel José Pardo de Santayana, coordinador d’investigació i analista principal de l’Institut, analitza la guerra d’Ucraïna.

Destaquem que aquest estudi prové d’un organisme oficial del mateix Ministeri de Defensa, resultant cridaner com la política adoptada pel govern espanyol no pren en consideració el seu contingut.

El coronel Pardo explica que “L’operació militar especial’ dissenyada per Putin per recuperar el control sobre Ucraïna ha esdevingut en una devastadora guerra de desgast de resultat i conseqüències imprevisibles”. I afegeix que “la contesa, sobre la qual es projecta l’ombra de l’amenaça nuclear russa, apunta a un carreró sense sortida”. I que “el dany infligit a la mateixa Ucraïna i a l’economia europea en general ja és enorme. Com més s’allargui la guerra el problema s’anirà agreujant i ateses les apocalíptiques conseqüències d’una guerra nuclear entre grans potències, fins i tot una petita possibilitat que passi hauria de fer reflexionar tothom sobre el malbaratament al qual podria dirigir-nos aquest conflicte”.

Una guerra prevista per l’OTAN…

L’informe assenyala com era previsible que l’expansió de l’OTAN cap a Ucraïna, de la qual “des de feia temps”, ja se sabia que era “la poma de la discòrdia”, desencadenés una guerra a Ucraïna. “Des del punt de vista del Kremlin, la ruptura total amb Ucraïna i, encara més, que aquesta es pogués incorporar a l’esfera d’influència de l’Aliança era una línia vermella estratègica”. Malgrat això, els EUA han seguit animant Ucraïna a acostar-se a l’OTAN, malgrat les advertències de la mateixa Rússia i d’experts nord-americans com el politòleg John Mearsheimer, qui, ja el 2014, “va advertir que Rússia aniria a la guerra abans que permetre que Ucraïna entrés en l’esfera d’influència occidental”. De fet, l’OTAN es prepara des d’aleshores per a la guerra. Com assenyala el coronel Pardo, “des d’aquestes mateixes dates, Washington i Londres es van implicar en la preparació militar d’Ucraïna entrenant, organitzant i armant les seves Forces Armades. Des del 2014 fins a l’inici de la guerra, els Estats Units van entregar a Ucraïna 2.500 milions de dòlars en ajuda militar“.

El coronel Pardo no explica què signifiquen les “línies vermelles”. Precisem: l’oligarquia presidida per Putin, que viu del saqueig de les riqueses del poble usurpades després de la caiguda de l’URSS, es comporta com una classe explotadora i opressora, i vol preservar el monopoli del comerç de les immenses matèries primeres de la Federació russa i el seu control d’aquestes exportacions cap a altres països, avui “formalment independents”, com Ucraïna.

És un xoc d’interessos entre castes saquejadores del poble, però que tenen el mateix contingut social, tant Putin com Zelenski. Els treballadors i els pobles de Rússia i Ucraïna no tenen res a veure amb aquestes castes que es recolzen en l’aparell militar i repressiu.

Els EUA han animat Ucraïna a seguir endavant, malgrat el perill de guerra: “Washington havia fet a Kiev la promesa de defensar-la davant Moscou que ambdues parts sabien que no compliria (…) Al desembre, Moscou va amenaçar amb emprar la força si l’OTAN no li donava garanties que Ucraïna mai s’incorporaria a l’Aliança (…) L’OTAN va rebutjar les pretensions russes“.

Recordem que, després de la caiguda de l’URSS i la dissolució del Pacte de Varsòvia, l’administració nord-americana es va comprometre a no estendre l’OTAN cap a l’est, però va fer el contrari.

… I alimentada per l’OTAN

“En resposta a la invasió russa d’Ucraïna, Occident està donant a Ucraïna un suport massiu tant econòmic com militar, sense els quals Kiev no podria sostenir les operacions ni mantenir la seva economia en bon estat. Fins ara (setembre de 2022), Washington ha entregat a Ucraïna 15.100 milions de dòlars en assistència militar“. A més, “la participació militar dels Estats Units i els seus aliats —particularment Gran Bretanya— en la guerra es mou en un terreny difícil de definir que s’acosta perillosament a la implicació directa”.

… Amb greus conseqüències

“La guerra tendeix a cronificar-se amb una lògica que arrossega les parts a un carreró sense sortida (…) Kiev està disposada a recuperar tot el territori perdut, inclosa Crimea; Moscou considera la derrota com una amenaça existencial (…) el grau de barbàrie que aquesta contesa està generant tendeix a empènyer les parts cap a un abisme desconegut”

L’informe explica com el govern dels EUA -seguit dòcilment pels altres països de l’OTAN- està disposat a continuar la guerra fins a la destrucció d’Ucraïna i la ruïna de Rússia: “la Casa Blanca sostindrà ucraïna tot el temps que faci falta amb l’esperança que Rússia s’enfonsi en el procés (…) En el millor dels casos, Ucraïna està abocada a una victòria pírrica. Com més duri la guerra, més destruït quedarà també el país, no podent descartar-se la seva partició”.

Una decisió que pot tenir conseqüències imprevisibles: “L’absència d’una possible solució diplomàtica brinda un incentiu addicional perquè ambdues parts acabin escalant aquesta guerra. A la pràctica, això significa que Estats Units podria unir-se a la lluita si està desesperat per guanyar o per evitar que Ucraïna perdi, mentre que Rússia podria emprar l’arma nuclear si està desesperada per guanyar o s’enfronta a una derrota imminent”.

Per a l’administració americana, la guerra és una necessitat per afrontar la seva pròpia crisi interna, un país que viu elements de “guerra civil” que s’expressa, entre altres coses, en la profunda fractura que travessa els partits pilars de l’Estat, demòcrata i republicà, dividits davant de totes les grans qüestions. Biden intenta jugar a fons la política de la “unitat davant l’enemic exterior”.

El poble ucraïnès ja pateix terribles conseqüències: “La situació econòmica d’Ucraïna és catastròfica. No només ha perdut la part més industrialitzada i més densament poblada del país, sinó que la seva infraestructura de transport i gran part de la indústria han quedat arrasades pels bombardejos russos. El Banc Mundial calcula que el 2022 el país vegi el seu PIB reduït en un 45 %. (…) Sense l’ajuda compromesa en els primers sis mesos de guerra pels seus aliats de 80.000 milions de dòlars —44.500 d’ells únicament per part dels Estats Units— en recursos militars, financers i humanitaris, els comptes públics ucraïnesos col·lapsarien”.

Malgrat això, els EUA I l’OTAN continuen animant Ucraïna que es desagni: “La capacitat per sostenir les operacions militars ucraïneses depèn de les massives aportacions econòmiques a fons perdut dels aliats més estrets”.

Segons l’estudi, la guerra tindrà terribles conseqüències demogràfiques per a Ucraïna, que ja patia una emigració massiva: “La seva taxa de natalitat és d’1,2 fills per dona, la seva edat mitjana és de 42 anys, l’emigració va reduir la població en 7,5 milions entre 1990 i 2022, les estimacions abans de la guerra eren que la població de 43 milions i mig quedés reduïda el 2050 a 35 milions i mig. (…) Sorgeixen les preguntes: com pot suportar una nació tan envellida que una part significativa dels seus joves mori en la guerra o se’n vagi del país? Amb quina moral es reconstrueix un país després de la guerra, si no hi ha una nova generació per la qual sacrificar-se? “Mori Ucraïna perquè els EUA exportin el seu gas a Europa, s’apropiïn dels seus recursos agrícoles i minerals i desplacin Rússia en la competència per la venda de gas i petroli!

Les conseqüències per a Europa

Són també catastròfiques, segons l’informe. Des del punt de vista econòmic: “Europa s’aboca a la recessió i el continent acusa l’imparable ascens del preu del gas i l’enlairament de l’euro enfront del dòlar (…) La majoria dels economistes veuen Alemanya i Itàlia, la nº 1 i la nº 4 economies amb una forta dependència del gas, que aviat entraran en recessió”.

I també des del punt de vista social i militar: “durant dècades, Europa quedarà seriosament afectada i corre el perill de veure’s arrossegada a una escalada bèl·lica, sota la inquietant ombra de l’arma nuclear”. Escalada que ja es prepara, amb l’increment astronòmic de despeses militars, recursos que són detrets dels serveis públics i l’economia productiva.

Amb semblants dades, recollides en un informe del mateix Ministeri de Defensa, és lícit preguntar-se per què el govern espanyol (i els altres governs europeus) s’han deixat arrossegar pels interessos dels EUA a una guerra que està destruint Ucraïna i danyant greument tot Europa. I que només pot anar a pitjor. Només hi ha una resposta: perquè no decideixen per si mateixos, sinó que estan sotmesos al dictat de l’imperialisme dominant.

Els pobles han de parar la guerra

Sens dubte, n’hi ha que es lucren amb la guerra: les empreses energètiques, els especuladors que fan pujar els aliments, les indústries militars, els bancs que pugen les hipoteques…

Són els pobles els que pateixen les conseqüències de la guerra. En primer lloc, el poble ucraïnès i el rus, però també els altres pobles d’Europa. I són els pobles els que comencen a aixecar-se contra la guerra. Com els milers de manifestants a Copenhaguen contra la reducció d’un festiu per pagar l’augment de despeses militars, o els centenars de milers que han signat el manifest per la pau llançat a Alemanya per Alice Schwarzer, Sahra Wagenknecht i el general de brigada retirat Erich Vad, convocant una jornada de protesta per al 25 de febrer. O les mobilitzacions que es preparen al voltant del 25 de febrer en diferents ciutats europees.

Els militants de la IV Internacional participem en aquest combat a través del manifest “Prou a la guerra”, subscrit per militants de tot Europa, i a l’Estat Espanyol per centenars de militants.

La IV Internacional i les seves seccions recullen la tradició de Zimmerwald, la primera conferència socialista internacional contra la guerra (5-8 de setembre de 1915). Citem algunes línies de la seva declaració final: “Qualsevol que siguin els principals responsables directes del desencadenament d’aquesta guerra, una cosa és certa: la guerra que ha provocat tot aquest caos és producte de l’imperialisme. Aquesta guerra ha sorgit de la voluntat de les classes capitalistes de cada nació de viure de l’explotació del treball humà i de les riqueses naturals del planeta”.

“Els capitalistes de tots els països, que encunyen amb la sang dels pobles la moneda vermella dels beneficis de guerra, afirmen que la guerra ha de servir per a la defensa de la pàtria, de la democràcia i de l’alliberament dels pobles oprimits. Mentrestant. La veritat és que, de fet, ells entenen sota les llars destruïdes, la llibertat dels seus propis pobles alhora que la independència de les altres nacions. El que resultarà de la guerra seran noves cadenes i noves càrregues i és el proletariat de tots els països, vencedors o vençuts el que haurà de suportar-les”.

¿Por qué el gobierno de coalición oculta el verdadero gasto militar?

Deja un comentario

Carta Semanal 909 en catalán

Carta Semanal 909 para descargar en PDF

La señora ministra de Hacienda, María Jesús Montero, presentó la semana pasada el proyecto de presupuestos, a discutir en Cortes, para el año 2023. Este presupuesto, presentado como el más social, o casi, de la historia, contempla oficialmente un aumento del 26 por ciento del gasto militar, que asciende a 12.825 millones en 2023 frente a los 10.152 millones de 2022.

Recordemos que este aumento conllevó un rifirrafe con el socio de coalición Podemos que, en palabras de su portavoz parlamentario Echenique, pretende ignorar este aumento. Aumento que según la ministra no contabilizaba en el “techo de gasto”. Extraña ingeniería contable porque al fin y al cabo el gasto es el gasto, venga de donde venga. Al parecer viene del “Fondo de Contingencia”. Hablaremos después de esto. Lo que aparece por el momento públicamente es que oficialmente hay un aumento del 26 por cien. Justificado según Pedro Sánchez por los compromisos adquiridos en La Cumbre de la OTAN en Madrid los 29 y 30 de junio pasados. Sigue leyendo →

Per què el govern de coalició amaga la veritable despesa militar?

Deja un comentario

Carta Setmanal 909 per descarregar en PDF

La senyora ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, va presentar la setmana passada el projecte de pressupostos, a discutir a Corts, per a l’any 2023. Aquest pressupost, presentat com el més social, o gairebé, de la història, contempla oficialment un augment del 26 per cent de la despesa militar,que ascendeix a 12.825 milions el 2023 davant dels 10.152 milions del 2022.

Recordem que aquest augment va comportar una picabaralla amb el soci de coalició Podem que, en paraules del seu portaveu parlamentari Echenique, pretén ignorar aquest augment. Augment que segons la ministra no comptabilitzava al “sostre de despesa”. Estranya enginyeria comptable perquè al cap ia la fi la despesa és la despesa, vingui d’on vingui. Pel que sembla ve del “Fons de Contingència”. Parlarem després d’això. El que apareix de moment públicament és que oficialment hi ha un augment del 26%. Justificat segons Pedro Sánchez pels compromisos adquirits a La Cimera de l’OTAN a Madrid els 29 i 30 de juny passats.

Fins aquí el relat oficial.

Els darrers dies diversos diaris, en particular La Vanguardia, fidel representant de la fracció catalana de la burgesia defensora del règim monàrquic, van publicar diferents articles detallant la despesa militar, la voluntat del govern és operar la concentració de les grans empreses d’armament amb una pluja de milions. Una necessitat, sense dir-ho, de “competir” al mercat mundial en un moment en què l’administració americana (les multinacionals americanes), que posseeix el 40 per cent del mercat, utilitza a fons la guerra d’Ucraïna per aixafar els seus competidors europeus -teòricament aliats-. De fet, més del 60 per cent de l’armament del nou exèrcit d’Ucraïna, format el 2014, és d’origen nord-americà, cosa que va unida, és clar, a l’enviament d’un exèrcit d’instructors i tècnics,

La política del govern de coalició és clara: intenta mantenir un petit espai al mercat mundial. En realitat, les guerres serveixen per això, en nom de la democràcia, la sobirania nacional, els drets humans, es lliura el combat entre els gàngsters capitalistes, entre ells els oligarques corruptes, per controlar parts del mercat mundial, en aquest cas pel control de lenergia, i també de larmament dúltima generació.

Quina és la veritable despesa militar?

Dimecres 12 d’octubre (coincidint amb la desfilada militar a Madrid) el diari en català ARA publica un llarg article i l’editorial sobre l’ocultació de la despesa militar. ARA no és ni de prop ni de lluny un pamflet esquerrà, ni tan sols independentista. És un diari partidari de l’ordre, políticament correcte. La prova és que la conclusió de la seva editorial és clara: “Si Pedro Sánchez vol augmentar el pressupost, el primer que ha de fer és ser honest i abandonar les pràctiques opaques dels seus antecessors”. En efecte, tots els governs han amagat els veritables despeses, com diu l’article de La Veritat núm. 111 dedicat a l’economia de guerra “el mercat armamentístic per la seva pròpia naturalesa és opac”.

Resumint, el contingut és el següent: la veritable despesa prevista per al 2023 seria de 24.058 milions, el doble del que s’ha anunciat. El més significatiu són els 1.601 milions destinats a innovació del sector de la defensa, despesa inclosa en el pressupost del Ministeri d’Indústria i que l’any passat va ser de 708 milions; és a dir, aquesta despesa en “R+D militar” augmenta amb relació al 2022 un 126 per cent. Tenint en compte els interessos del deute atribuïts al Ministeri de Defensa que en portaria un total del 27.617. O sigui, més del 2% del Producte Interior Brut. Això dels interessos del deute explicaria d’on ve el “Fons de Contingència”, o sigui de més deute.

El càlcul és fàcil, segons l’estudi és que partides de despesa s’atribueixen a altres ministeris, al de l’Interior, al d’Indústria, al d’Exteriors.

El document del Centre citat conclou dient: aquesta quantitat pressupostada no és obligatòriament el que es gastarà. Fins ara se n’ha gastat més. O sigui, contràriament amb altres despeses -per exemple, el finançament de les autonomies en què moltes vegades com a Andalusia i Catalunya no es gasta el pressupostat- a Defensa sempre se sobrepassa.
Les dades consignades sobre la veritable suma de la despesa militar no són una mera qüestió administrativa. Tenen una importància econòmica transcendental, més enllà que computin o no dins de l’anomenat “sostre de despesa” (l’antidemocràtic mecanisme pel qual la mal anomenada UE, al servei de l’FMI, imposa quant poden gastar les administracions públiques). Perquè d’alguna banda surten els recursos que suporten aquesta despesa: o bé de la retallada d’altres despeses i, en particular, de disminuir les socials; o bé d’una recaptació fiscal més gran que, vist el que s’ha vist, vindria d’impostos indirectes (els més regressius ja que els paga en la mateixa proporció el conjunt de la població, amb independència del nivell de riquesa); o bé d’un endeutament més gran, amb la conseqüent exigència posterior de retallades socials per afrontar-ne el pagament.

Però a més de la seva importància econòmica, que fa que la despesa militar, ja per si mateixa molt elevada, es dispari en la proporció consignada revela una mica més, molt rellevant políticament: per què es tapa amb un mantell de silenci aquesta situació? Per què no hi ha cap iniciativa de denúncia i combat contra ella per part dels principals responsables polítics que diuen reclamar-se dels interessos de la majoria, que és la classe treballadora? La resposta és inequívoca: perquè fan pinya amb el règim monàrquic que subordina la nostra economia als interessos de la fracció dominant del capital financer a escala mundial, que és la nord-americana. Uns interessos que es vehiculitzen a través d’institucions com, especialment, l’FMI i l’OTAN, a les quals se sotmet el règim monàrquic espanyol, especialment a través de la UE.

La lluita contra la guerra, contra les despeses militars és inseparable del combat per les reivindicacions.

La despesa armamentística no només és parasitària, és la despesa en forces destructives, és expressió de la descomposició del mercat capitalista. És un mitjà de valorització del capital, cosa que demostra el seu veritable caràcter destructor. (Vegeu La Verdad 111)

Es vol defensar en el moviment obrer aquesta despesa en nom dels llocs de treball. Com si no faltessin productes útils i necessaris socialment:

Pressupostos de sanitat i educació colpejats per la pandèmia que amb prou feines van patir modificació en el sentit de reforçar el que és públic i que de fet fa que hi hagi menys metges i infermeres a la xarxa pública ara que a inicis del 2020; una indústria farmacèutica en mans privada malgrat el desastre viscut; mancances mai resoltes descobertes amb el Prestige com la manca de remolcadors d’alçada als ports; milers de places d’escolars encara sota els sostres de pavellons prefabricats o els una vegada i una altra reclamats augments de vies ferroviàries i la seva modernització…

Però si el govern de coalició es veu obligat a amagar els veritables costos és degut a una raó política. El moviment contra la guerra, les despeses militars, l’OTAN, han estat massives al nostre país, fins i tot majoritàries. Encara que avui això no s’expressi encara als carrers (o de manera limitada, com la Manifestació del 26 de juny a Madrid), és evident que pot ressorgir, com va passar als anys 80 contra l’OTAN i el 2003 i 2004 contra la presència de tropes espanyoles a Iraq.

La lluita contra la guerra està unida la lluita contra la guerra social, o sigui al combat -entre altres- per l’augment de salaris i pensions segons la inflació real, contra els acomiadaments a la indústria, en defensa d’ella, i el cessament del desenvolupament de la indústria militar, veritable metàstasi al conjunt de l’aparell productiu.

El debate sobre el estado de la Nación

Deja un comentario

Carta Semanal 896 en catalán

Carta Semanal 896 para descargar en PDF

Durante los días 12, 13 y 14 de julio ha tenido lugar en el Congreso de los Diputados lo que se llama el “Debate sobre el Estado de la Nación”. Recordemos que esta fórmula parlamentaria, introducida en 1983, bajo el primer gobierno de Felipe González, busca en realidad dar al Congreso de los Diputados una apariencia de vida parlamentaria que no tiene. Porque la realidad es otra, las Cortes otorgadas tienen unos poderes muy limitados, aunque tienen una gran utilidad política, es la instancia en la cual se escenifica el “consenso” entre los representantes del aparato de Estado heredado del franquismo, particularmente el PP y a otro nivel Vox y los representantes de los partidos que tienen su origen (bastante lejano) en las masas trabajadoras y los pueblos tradicionalmente oprimidos por el franquismo, en particular Cataluña y el País vasco. El carácter “otorgado” del Congreso de los Diputados se ha confirmado una vez más en las 41 resoluciones votadas el 14 de julio: No son vinculantes, o sea que el Gobierno puede o no ponerlas en la práctica. Pero cuando las Cortes legislan también lo hacen dentro de unos límites. El estado de la Nación no incluye los dictados de Bruselas, ni el estado de los presupuestos militares. Las Cortes aceptaron a Felipe VI como rey una vez que los tres ejércitos lo reconocieron como capitán general. Sigue leyendo →

El debat sobre l’estat de la nació

Deja un comentario

Carta Setmanal 896 per descarregar en PDF

Durant els dies 12, 13 i 14 de juliol ha tingut lloc al Congrés dels Diputats el que s’anomena el “Debat sobre l’Estat de la Nació”. Recordem que aquesta fórmula parlamentària, introduïda el 1983, sota el primer govern de Felipe González, busca en realitat donar al Congrés dels Diputats una aparença de vida parlamentària que no en té. Perquè la realitat és una altra, les Corts atorgades tenen uns poders molt limitats, encara que tenen una gran utilitat política, és la instància en què s’escenifica el “consens” entre els representants de l’aparell d’Estat heretat del franquisme, particularment el PP i a un altre nivell Vox i els representants dels partits que tenen el seu origen (bastant llunyà) a les masses treballadores i els pobles tradicionalment oprimits pel franquisme, en particular Catalunya i el País basc. El caràcter “atorgat” del Congrés dels Diputats s’ha confirmat una vegada més a les 41 resolucions votades el 14 de juliol: No són vinculants, o sigui que el Govern pot o no posar-les en pràctica. Però quan les Corts legislen també ho fan dins uns límits. L’estat de la Nació no inclou els dictats de Brussel·les ni l’estat dels pressupostos militars. Les Corts van acceptar a Felip VI com a rei una vegada que els tres exèrcits ho van reconèixer com a capità general

El Govern Sánchez/Díaz tenia una necessitat política d’organitzar aquest debat (que no obeeix a cap obligació constitucional) després de les darreres setmanes que s’han sumat actuacions brutals per part del govern. D’entrada l’acord amb el Marroc contra el sentir expressat pel Congrés, i la conseqüència de la matança de Melilla (el 24 de juny), saludada per Sánchez. Paral·lelament l’organització de la cimera de l’OTAN el 29 i 30 de juny i la decisió –sense passar per cap debat ni decisió parlamentària– d’augmentar immediatament en mil milions la despesa en armament i ampliar la base de Rota, com van anunciar allà Sánchez i Biden.

Aquestes actuacions han significat un veritable cop a les relacions entre la majoria social i el Govern, en aparèixer aquest cada cop més, en els fets i en les paraules, alienat amb la política de guerra de l’administració nord-americana i els interessos del capital financer. Qüestió que integra l’enaltiment de la Monarquia i el rei com a capità general en cap de les Forces Armades. Una altra qüestió que escapa completament al control parlamentari, és a dir, als suposats representants de la sobirania nacional.

Les mesures proposades pel Govern

Segons la presentació de Pedro Sánchez, podem definir-les en 6 grans eixos.

– suport a Ucraïna i a la seva candidatura a la Unió Europea. Que inclou l’enviament d’armes (sobre les quals no hi ha cap control d’on van ni qui les utilitza) obviant el fet que l’Estat ucraïnès està considerat com un dels més corruptes d’Europa que abans de la guerra amb el seu política de privatització i obertura al capital internacional havia prohibit 11 organitzacions, negava les llibertats sindicals i polítiques, tenia una pobresa massiva i havia provocat la fugida de 800.000 emigrants. Ara, amb la invasió de l’exèrcit de Putin que ha agreujat aquest procés destructiu, la fugida de refugiats i l’obertura brutal al capital internacional han empès a l’exili més de 6 milions de ciutadans, un quaranta per cent de la classe obrera. I ja són 17 les organitzacions polítiques prohibides,

– Mesures anomenades “socials”, com a rebaixes del 5 per cent de l’IVA de l’electricitat, els cèntims de la benzina i dièsel, els bons de transports, i ajudes.

– Nou impost a la banca, caracteritzat per la Unió Europea com a “inconcret i difús” i a les empreses energètiques.

La suma total seria aconseguir 7.000 milions fins a finals del 2024. Si comparem aquestes quantitats a aconseguir amb els beneficis reals i nous d’aquestes empreses aquesta quantitat es queda a la “xocolata del lloro”. Segons les agències especialitzades, això significaria entre el 4 i el 14% dels beneficis de les empreses. Afegim que pràcticament tots els governs europeus, de dreta, de coalició, d’esquerra apliquen les mateixes mesures que no posen en cap moment en qüestió l’acció i els beneficis de les multinacionals, que són les principals responsables de la inflació. Un estudi recent mostra que el 83% de la inflació real és producte dels beneficis empresarials.

– Cerca d’un Pacte de Rendes, que inclogui els dividends. Pacte que es presenta ja com a contradictori amb les reivindicacions elementals, presentades pels sindicats, d’augment de salaris i pensions d’acord amb la inflació (estem en una inflació de 10,2 al juny, amb una previsió de 8,2 per al conjunt del 2022 i la mitjana d’augment de salaris segons conveni no supera el 2,4%, i les dues terceres parts no tenen clàusula de revisió salarial). Clàusula anul·lada per les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, que segueixen sense ser derogades. Aquesta política no és original del govern Sánchez-Díaz, la intenten aplicar tots els governs. Per exemple, el govern Macron a França: per primera vegada el conjunt dels sindicats francesos ha adoptat una declaració comuna plantejant que no volen ‘bons’, ni primes, si no veritables augments de salari.

– Diverses mesures genèriques de l’anomenada “transició energètica” que després es resumeixen en un pla d’estalvi d’energia a concretar al setembre, a banda de la consolidació de 67.000 sanitaris –que és obligada, per una sentència europea davant de les demandes per la precarietat massiva a les administracions públiques. O sigui, res de nou.

– De passada, es parla d’augment de la despesa en defensa en nom de la creació d’ocupació, i s’anuncien una sèrie de lleis anomenades positives i de nous drets. Memòria democràtica, Llei de l’amiant, LGTBI.

Les 41 resolucions votades

El primer a ressaltar són dues resolucions essencials, la d’augment de la despesa militar votada per PSOE/PP, i la preparació de la presidència de la UE per Espanya (el segon semestre del 2023).

A això s’hi afegeix que pràcticament totes les mesures de “seguretat i defensa” proposades pel PP són admeses pel Govern. Entre elles el reforçament de la base de Rota.

El vot general de 186 a favor, 57 en contra (VOX) i 108 abstencions tenen una clara lectura política.

Aquest govern és l’únic possible per al capital financer i la Monarquia. Forçar avui noves eleccions i una derrota del PSOE, portaria la dreta franquista a assumir el govern en condicions molt difícils, sense tenir les relacions que té l’actual govern amb les direccions sindicals i amb els partits catalans i bascos (no és casual que aquest 15 de juliol es reprengui el diàleg amb el Govern de Catalunya)

El títol de l’editorial de l’ABC d’aquest 15 de juliol és clarificador: “L’abstenció del PP ajuda Sánchez contra la crisi”.

Altres lleis

Menció a part mereix la llei de Memòria Democràtica. A més de la responsabilitat de l’Estat en les exhumacions, “ha estat objecte d’una veritable picabaralla” l’abast de l’anul·lació de sentències franquistes. La llei reitera set vegades la il·legalitat dels judicis franquistes fins al 1977, mandata per a l’anul·lació de les seves sentències i la justa reparació a les seves víctimes: les mesures que pren, n’hi haurà prou per doblegar en els fets l’aparell judicial franquista?En una propera Carta Setmanal tindrem ocasió de pronunciar-nos sobre això.

Una primera conclusió

Que s’afegeix a l’anterior sobre la necessitat que aquest Govern continuï. Però nosaltres ens situem al punt de vista dels interessos dels treballadors i els pobles.

Durant aquest període les reivindicacions han estat clares:

– Derogació de les reformes laborals

– Augment de salaris i pensions segons IPC real

– Auditoria a la S. Social, retirada/derogació de les lleis Escrivà.

– Derogació de la llei Mordassa i tota la legislació repressiva

– Sortir de l’OTAN, fossin les bases nord-americanes.

– Fi de la persecució judicial als nacionalistes catalans i altres.

– Restabliment dels serveis públics en particular Sanitat i educació. Acabar amb les retallades.

– Legalització dels immigrants sense papers, fi de la sobreexplotació. Fora les tanques i fos l’exèrcit de la frontera de Ceuta i Melilla.

És fácil constatar que les resolucions votades en general no responen a veritables reivindicacions, són les almoines que tots els governs de la UE apliquen, i que intenta amagar la política bel·licista que destrueix drets, conquestes… En aquests moments en què ha esclatat l’escàndol d’UBER, plantejar les reivindicacions veritables és l’obligació de tota organització o militant que digui defensar els interessos de la majoria.

Valgui un exemple clar per expressar la nostra posició: donem suport a la convocatòria del moviment de pensionistes per realitzar una marxa estatal el proper 15 d’octubre a Madrid, en què cal vincular la lluita per la recuperació del poder adquisitiu de les pensions i la dels salaris davant de la galopant inflació. A més de continuar amb l’exigència d’auditoria dels comptes de la Seguretat Social incomplert pel govern Sánchez malgrat haver estat aprovada per llei, així com rebutjar els Fons de Pensions Privats d’Ocupació que s’inscriuen a la perspectiva d’un procés de privatització de la Seguretat Social.

A on va el govern?

Deja un comentario

Carta Setmanal 894 per descarregar en PDF

Guerra, OTAN i despesa militar, especulació disparada dels preus, desmantellament de serveis públics i privatització de pensions…

Aquests darrers dies han succeït dos esdeveniments significatius: la cimera de l’OTAN i la massacre de Melilla. Dos fets que il·lustren la política del govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz i que influeixen, sens dubte, en la relació de la població treballadora amb aquest govern.

Partim d’un fet: aquest país no viu condicions excepcionalment diferents de qualsevol altre entorn europeu. I no ho són perquè l’enfonsament i la descomposició del mercat capitalista provoca fenòmens anàlegs: mort, destrucció de recursos econòmics i de recursos naturals, desocupació, destrucció de drets socials i llibertats. La història es repeteix i la situació en un país és gairebé paral·lela a la dels altres.

Pel que fa als assassinats de Melilla, podríem limitar-nos a fer-ne una anàlisi, però no podem impedir que la indignació, la ràbia, l’emoció ens embarguin. No som cínics que emeten “lamentacions”, estem convençuts -i els fets ho proven- que els horribles esdeveniments d’aquests dies produeixen modificacions en la consciència de la majoria, i ens referim en primer lloc a la massacre de ciutadans africans a la tanca de la vergonya que envolta l’enclavament colonial de Melilla.

Brutal i despietada ha estat l’acció de les policies espanyola i marroquina. Agreujada per l’actuació del govern de coalició en defensa de la professionalitat de les policies davant de “l’assalt” a la nostra frontera d’uns centenars de migrants desarmats, afamats, aterroritzats, desesperats per l’assetjament de la gendarmeria marroquina als seus campaments. Buscaven salvar les seves vides, emigrar per poder viure… Víctimes del saqueig dels seus països pels governs i multinacionals europeus, que no dubten a generar i alimentar guerres de destrucció per apropiar-se millor dels recursos dels seus països. defensar les seves fronteres, fronteres, per cert, heretades del període colonial.

Actituds i fets com els ocorreguts caracteritzen un govern i més quan no només no hi ha la mínima recriminació, no parlem d’empatia, és que es justifica, certifica i aplaudeix la brutal actuació de gendarmeria i Guàrdia Civil com si no hagués passat res, quan la gent comuna se sent horroritzada per les imatges de la massacre. Quan, a més, no és la primera vegada; no oblidem els 15 assassinats a la platja del Tarajal el febrer del 2014, amb el Govern de la “policia patriòtica”, del PP, a la Moncloa.

Alguns, suposadament d’esquerres, intenten descarregar totes les culpes sobre el sàtrapa marroquí, i en última instància sobre el poble del Marroc. Res més injust. Què hi té a veure el poble del Marroc?, o el milió llarg de treballadors marroquins a Espanya?, amb el fet que les potències europees i l’administració americana hagin convertit el regne del Marroc en un gendarme per a l’Àfrica.

La decisió clara i brutal del Govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz no és cap anècdota, ni un fet aïllat. Correspon al conjunt de la seva política, globalment al servei del capital financer, i de respecte a les institucions heretades del franquisme i, en primer lloc, a la monarquia. Una política que respecta l’assalt especulatiu de les elèctriques i les petrolieres a la butxaca de la població, sense posar més pegat que uns retocs d’impostos i una mínima subvenció del govern, mentre no fa res davant de la absurda pujada del preu dels aliments. Una política que desperta la desafecció i el rebuig de la població treballadora. Per més que pretengui cobrir aquesta política amb alguns pegats “socials”, el fons no canvia.

Hem de cridar l’atenció sobre els qui s’asseuen al govern i pretenen presentar-se com “l’oposició”. Els resultats d’Andalusia i de Castella i Lleó demostren que aquesta pretensió no cola entre la població treballadora, que ha donat l’esquena a les candidatures d’aquestes formacions.

Biden ordena i mana

Aquest dimarts 28 de juny Biden va anunciar que ampliarà la Base de Rota, que forma part del dispositiu de l’OTAN d’intervenció a l’Àfrica i l’Orient Mitjà. Després d’haver llançat a la misèria i provocat guerres als països africans intenten construir una muralla per impedir l’emigració…com fan a la frontera amb Mèxic (amb resultats similars: a la massacre de Melilla segueix pocs dies després la mort de 51 immigrants a Texas).

Mentre alimenten amb subministraments d’armes la guerra d’Ucraïna, que el poble ucraïnès paga amb la destrucció del país i la mort de milers dels seus ciutadans, la utilitzen com a excusa. Perquè del que es tracta no és de salvar el poble ucraïnès ni de “defensar la democràcia” (poca democràcia hi ha a Ucraïna, on Zelensky ha prohibit, amb l’excusa de la guerra, tots els partits de l’oposició). Ucraïna és l’excusa per al veritable objectiu: reforçar de manera qualitativa el dispositiu militar dels 30 països, més Suècia i Finlàndia, dirigit pels EUA per intentar, de manera preventiva, fer front als esclats socials en marxa o que s’anuncien davant la política destructiva dictada pel capital en crisi.

Perquè hi ha una relació, evident, a establir entre les exigències del capital i les seves institucions de congelar o reduir salaris i pensions, privatitzar els serveis públics, atacar les llibertats (a propòsit, la llei Mordassa segueix aquí) i la militarització imposada a tots els governs.

Militarització que serveix també per preparar el saqueig de les immenses riqueses naturals de Rússia i amenaçar la Xina. No, no és una guerra pels valors democràtics o altres, és pel control del mercat,de l’energia, dels aliments,. És una guerra brutal entre els oligopolis de l’occident i els oligarques d’orient que volen preservar el dret a saquejar els seus països. Tots ells en detriment de totes les poblacions i la massa treballadora.

Guerra a la guerra

Cent anys després, és més actual que mai la vella consigna del PSOE dels anys 20 contra la guerra del Marroc (guerra que no oblidem que manté com a efecte, la submissió del règim marroquí i la creació del “problema saharauí” i els enclavaments colonials de Ceuta i Melilla).

La direcció actual del PSOE va llençar per la borda la seva tradició obrera i internacionalista i ha esdevingut el més fidel atlantista darrere de Biden. I les direccions d’Esquerra Unida i Podem miren cap a una altra banda, i pretenen ser l’oposició a un govern al Consell de ministres al qual s’hi seuen (consell de ministres que actua de manera col·legiada).

El silenci ensordidor – o la condemna formal, sense convocar a la mobilització- de partits i sindicats que diuen defensar els interessos dels treballadors i entre ells, els sectors més oprimits, com són per exemple el milió llarg de treballadors marroquins, fa que la indignació del nostre poble, del ciutadà comú i corrent no trobi llera política.

És veritat, des del diumenge 26 s’han succeït les manifestacions contra l’OTAN i contra Putin, i aquest divendres 1 de juliol milers de persones, moltes joves, van sortir a manifestar el seu rebuig i indignació pel que va passar a la tanca de Melilla, mobilitzacions que afecten tot el país.

Però estem obligats a dir les coses clarament.

I ens dirigim a tots els militants, treballadors conscients, joves… els límits han estat transgredits. Ningú no pot considerar aquest govern com el representant de la majoria social. Cal cercar les vies de la resistència i l’organització. en aquest sentit només reclamem un lloc en aquest combat. Lloc que implica la total independència davant del govern, les institucions internacionals, la patronal i la Monarquia.

I, sobretot, cal avançar per construir una representació política fidel a la classe treballadora.

¿A dónde va el gobierno?

Deja un comentario

Carta Semanal 894 en catalán

Carta Semanal 894 para descargar en PDF

Guerra, OTAN y gasto militar, especulación disparada de los precios, desmantelamiento de servicios públicos y privatización de pensiones…

En estos últimos días han sucedido dos acontecimientos significativos: la cumbre de la OTAN y la masacre de Melilla. Dos hechos que ilustran la política del gobierno de Pedro Sánchez y Yolanda Díaz y que influyen, sin duda, en la relación de la población trabajadora con ese gobierno. Sigue leyendo →

EL PLAN DEL GOBIERNO PERSIGUE LA REDUCCIÓN DE LAS PENSIONES PÚBLICAS PARA DEJAR ESPACIO A LOS PLANES DE PENSIONES DE EMPRESA

Deja un comentario

Carta Semanal 892 en catalán

Carta Semanal 892 para descargar en PDF

La ley que incentiva los planes privados de empleo aprobada el 9 de junio en el Congreso de los Diputados constituye el golpe más duro dado al régimen de reparto en que se basa nuestra Seguridad Social desde su creación en los años sesenta del siglo pasado. La Seguridad Social y el régimen de reparto en que se asienta es una gran conquista de la lucha clandestina de la clase obrera arrancada a la burguesía en pleno franquismo. Y a pesar de todos los intentos gubernamentales de quebrar el régimen de reparto en que se fundamenta, aún mantiene una tasa de sustitución de la pensión inicial respecto al último salario superior al 75%.

La aprobación de la referida ley es el primer paso para el cambio de modelo de nuestro sistema de pensiones, abriendo la puerta a las pensiones privadas gestionadas por los bancos. Se trata de sustituir pensiones públicas por pensiones privadas. Sigue leyendo →

EL PLA DEL GOVERN: LA REDUCCIÓ DE LES PENSIONS PÚBLIQUES PER DEIXAR ESPAI ALS PLANS DE PENSIONS D’EMPRESA

Deja un comentario

Carta Setmanal 892 per descarregar en PDF

La llei que incentiva els plans privats d’ocupació aprovada el 9 de juny al Congrés dels Diputats constitueix el cop més dur donat al règim de repartiment en què es basa la nostra Seguretat Social des de la seva creació als anys seixanta del segle passat. La Seguretat Social i el règim de repartiment en què s’assenta és una gran conquesta de la lluita clandestina de la classe obrera arrencada a la burgesia en ple franquisme. I malgrat tots els intents governamentals de fer fallida el règim de repartiment en què es fonamenta, encara manté una taxa de substitució de la pensió inicial respecte a l’últim salari superior al 75%.

L’aprovació de la llei esmentada és el primer pas per al canvi de model del nostre sistema de pensions, obrint la porta a les pensions privades gestionades pels bancs. Es tracta de substituir pensions públiques per pensions privades.

El caos que ha seguit la discussió de llei i les esmenes és l’expressió de la necessitat urgent de les institucions del capital financer de disposar de recursos nous per sostenir el pes de l’especulació.

Altres vegades, les mancances dels bancs s’han atès amb regals multimilionaris de diners públics amb imports que van assolir els 60.000 i 40.000 milions d’euros. Ara, el regal consisteix a obrir-los la porta als recursos de la Seguretat Social, convertint cotitzacions del règim de repartiment en aportacions per als fons de pensions d’ocupació, negociats en els convenis col·lectius, implicant a més els sindicats i gestionats per les institucions financeres.

La brutalitat del cop perpetrat pel govern, les limitacions a la discussió parlamentàries pròpies dels parlaments atorgats, com si arrencar de les mans dels treballadors una de les seves conquestes socials més preuades fos un tribut necessari als que organitzen la guerra a Ucraïna aquests dies des de Madrid. Els governs es volen fer forts a favor de la guerra i contra els drets socials arrencats pel poble treballador que odia la guerra.

PLANS DE PENSIONS D’OCUPACIÓ I PREVISIÓ SOCIAL EMPRESARIAL

Els plans de pensions d’ocupació són la pedra angular de la previsió social complementària de caràcter empresarial, que incentiva l’estalvi dels treballadors associant les aportacions dels treballadors amb aportacions empresarials, vinculant així els treballadors amb els compromisos assumits pels empresaris al marc de les relacions laborals i els convenis col·lectius.

La seva introducció suposa un canvi de model del sistema de Seguretat Social públic conegut i requereix, per a la seva implantació, una àmplia gamma d’incentius i requisits que la llei aprovada al Congrés, pendent dels tràmits del Senat, preveu.

“Col·locar els sistemes de pensions sobre bases sòlides per al futur requerirà decisions de polítiques doloroses: demanar pagar més cotitzacions, treballar més temps o rebre menys pensions. Però aquestes decisions també seran doloroses perquè les reformes de les pensions es troben entre les reformes més polèmiques, menys populars i potencialment perilloses”. OCDE. Panorama de les pensions 2021.

La previsió social complementària està molt condicionada per la capacitat d’estalvi diferent dels treballadors, ja que una de les seves “ofertes principals” consisteix a posar en funcionament mecanismes d’estalvi a llarg termini en què l’empresa apareix com a proveïdor de seguretat per als seus treballadors.

Especialistes en la matèria expliquen avantatges de la seva implantació, entre elles: pot servir com a alternativa a increments salarials, per a alguns treballadors pot tenir interès retributiu, és un mecanisme de fidelització dels treballadors amb l’empresa, ajuda a incrementar el compromís amb l’empresa, ajuda a reduir l’absentisme, incrementa la implicació dels treballadors en els objectius de l’empresa, en èpoques de crisi pot servir d’amortidor de mesures dràstiques. (Jaime Cabeza i Marta Fernández. Manual de protecció social complementària. Tecnos. Madrid 2017)

El problema de la seva integració, com a cavall de Troia, al sistema, consisteix a mobilitzar l’interès dels treballadors i representants sindicals, ja que el seu punt de vista depèn en bona mesura del coneixement que tinguin del règim de repartiment i de la taxa de reemplaçament del sistema públic. Altes taxes de reemplaçament com la del sistema espanyol són un obstacle a la implantació de plans de pensions empresarials.

La cicateria governamental manté en molts casos pensions contributives de misèria i en la generalitat dels casos són el reflex de les insuficiències del marc de relacions laborals de baixos salaris i relaxació de les exigències sindicals als convenis.

Tota la propaganda oficial i de les institucions financeres aireja falsos problemes de la Seguretat Social, preparant el terreny per a reformes tendents a disminuir la taxa de reemplaçament de les pensions públiques. És l’estratègia del govern per reduir les pensions públiques i crear espai a les pensions complementàries.

La taxa de reposició de les pensions públiques d’Espanya el 2021 és més del 75%, i és de les més altes del món. Això explica el poc desenvolupament de les pensions complementàries al nostre país. A més, està reconeguda a la llei 21/2021, de 28 de desembre, l’obligatorietat del seu manteniment en els nivells actuals. Però les urgències de les reformes porten el govern a incomplir la llei, com ja passa amb el reiterat incompliment de l’exigència de fer i presentar una auditoria dels comptes de la Seguretat Social abans que passessin sis mesos des de l’aprovació de la llei, sense que s’hagi fet cap pas sobre això.

ENDURIR LES CONDICIONS D’ACCÉS A LA PENSIÓ PUBLICA PER AFAVORIR EL DESENVOLUPAMENT DE LES PENSIONS PRIVADES.

L’anàlisi comparativa de les taxes de reemplaçament de les pensions públiques respecte a l’últim salari i la seva relació amb el desenvolupament de les pensions privades expliquen les complicacions i la brutalitat del pas fet pel govern amb la Llei d’incentivar els plans de pensions d’ocupació.

Segons la Comissió Europea:

“Els plans d‟estalvi complementaris de jubilació també poden contribuir a garantir unes taxes de reemplaçament adequades en el futur. Alguns països han adoptat mesures per complementar els seus plans de pensions de repartiment amb plans de capitalització privats, però queda molt de marge per continuar desenvolupant oportunitats d’estalvi complementari per a la jubilació en nombrosos estats membres.” COMISSIÓ EUROPEA LLIBRE BLANC Agenda per a unes pensions adequades, segures i sostenibles. Brussel·les, 16-2-2012.

És molt versemblant que les retallades de les pensions públiques siguin condició necessària per al desenvolupament de pensions privades sotmeses als avatars de la seva escassa o negativa rendibilitat.

En relació a la posició de la Comissió Europea, el 2014, a Alemanya amb una taxa de reemplaçament de les pensions públiques del 35.7%, va pujar en afegir les privades fins a una taxa total de reemplaçament del 50,3%; a Holanda la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era del 27,2%, però va pujar fins al 90,5% amb les privades; a Dinamarca, la taxa era del 21,5% per a les públiques i en total va ascendir amb les privades al 67,8%; a Suècia, la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era del 37% i la taxa total amb la incorporació del 19% de les privades va assolir el 56%; a Suïssa la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era de 16,9%, que amb el 23,3% de les privades assolia una taxa del 40,2%; al Regne Unit la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era el 2014 de 21,6% i en sumar les privades va ascendir la taxa de reemplaçament al 51,4%.

A països amb alta taxa de reemplaçament o substitució de les pensions públiques,hi ha poc interès entre els treballadors de salaris ajustats a estalviar per a pensions privades en mans dels bancs.

L’OBJECTIU DE LA LLEI: FORÇAR L’ESTALVI PER NUTRIR ELS PLANS PRIVATS

A l’exposició de motius del projecte de llei de regulació per a l’impuls dels plans de pensions d’ocupació (encara pendent de les modificacions que es puguin donar als tràmits del Senat), s’assenyala com a objectiu central la necessitat de potenciar la previsió social complementària empresarial, com a altres països europeus.

“A Espanya el nivell d’estalvi a través dels plans de pensions d’ocupació no arriba a l’1 per cent de la massa salarial de la població activa ocupada i arriba a poc més del 10 per cent de la població activa ocupada, mentre que a Europa el nivell de persones emprades amb complements de pensió va en un rang ampli del 25 al 90 per cent.”

Considera el govern que cal reforçar la “previsió social de caràcter empresarial”, establint un marc de suposades garanties, excloent “les inversions en empreses que operen o tenen alguna seu en paradisos fiscals”, o que no “hagin comès delictes mediambientals o laborals en els darrers 10 anys.”

Igualment, ia contrapèl del que disposa l’article 41 de la Constitució, que estableix el caràcter voluntari de la prestació social complementària, s’atempta a la llibertat dels treballadors que no es vulguin adherir als plans de pensions en recollir-se que:

“Quan a l’acord o conveni col·lectiu s’hagi establert la incorporació dels treballadors directament al pla de pensions, s’entendrà adherit; llevat que l’acord o conveni prevegi que, en el termini acordat a aquest efecte, els treballadors puguin declarar expressament per escrit a la comissió promotora o de control del pla que volen no ser-hi incorporats.”

Com a elements incentivadors de l’adhesió dels treballadors amb menys recursos es proveeixen aportacions empresarials. Alhora, per incentivar els empresaris es proposen regals que poden ser de fins a 445 euros anuals per cadascun dels seus treballadors de baixa remuneració que s’adhereixi al pla. A això s’hi afegiran els descomptes fiscals corresponents per als empresaris i per als treballadors amb capacitat per a millors aportacions al pla.

UNA SORTIDA POLÍTICA A LA LLUITA PER LES REIVINDICACIONS

Al matí del 9 de juny a la porta del Congrés la mobilització realitzada amb pensionistes de tots els racons del país i el seguiment dels discursos dels diputats va haver-hi una gran disposició al diàleg sobre els passos a seguir en la continuïtat del combat per la defensa del sistema públic de pensions.

En aquest marc orientat a la resistència als atacs a la Seguretat Social es va parlar sobre la necessitat de continuar el combat i, tal com es va fer el 16 d’octubre passat, preparar una magna mobilització per defensar el manteniment del poder de compra de les pensions i els salaris, així com el rebuig a la privatització de les pensions, i al mateix títol la defensa dels serveis públics de sanitat i educació.

Efectivament, cal treballar per organitzar una gran mobilització que estigui a l’alçada de la importància de les reivindicacions no ateses. Convidant a participar pensionistes, treballadors actius, joves, així com les organitzacions de la classe obrera.