Archivo de la etiqueta: clase obrera

Ante la crisis en Ceuta

Carta Semanal 837 en catalán

Carta Semanal 837 para descargar en PDF

Varios miles de personas han llegado en los últimos días a las playas de Ceuta, a la vez que unos centenares han saltado la valla de Melilla. Sólo buscan una vida mejor, o simplemente sobrevivir. El gobierno “progresista” ha respondido enviando al ejército, con tanquetas, a las playas de Ceuta, apresurando las “devoluciones en caliente” de más de 6.000 personas (utilizando la infame ley Mordaza que prometió derogar) y hacinando a un millar de menores en una nave industrial, durmiendo en el suelo y sin instalaciones sanitarias. Otros cientos de menores han sido expulsados “en caliente” (lo que viola todas las leyes). La presidenta de la Comisión Europea, Ursula von der Leyen, expresaba  públicamente en las redes sociales el “apoyo y solidaridad” del Ejecutivo que dirige para con Ceuta y Melilla, mientras la comisaria de Interior Ylva Johansson, advertía  a Marruecos de que su frontera con Ceuta es también “frontera con la Unión Europea” y ha instado a Rabat a cumplir con sus compromisos de control del paso de migrantes irregulares y frenar la llegada “sin precedentes” que se está registrando desde el lunes en la ciudad autónoma. Sigue leyendo

Davant la crisi a Ceuta

Carta Setmanal 837 per descarregar en PDF

Diversos milers de persones han arribat en els últims dies a les platges de Ceuta, alhora que uns centenars han saltat la tanca de Melilla. Només busquen una vida millor, o simplement sobreviure. El govern “progressista” ha respost enviant a l’exèrcit, amb tanquetes, a les platges de Ceuta, apressant les “devolucions en calent” de més de 4.000 persones (utilitzant la infame llei Mordassa que va prometre derogar) i amuntegant a un miler de menors en una nau industrial, dormint a terra i sense instal·lacions sanitàries. Altres centenars de menors han estat expulsats “en calent” (el que viola totes les lleis). La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, expressava públicament a les xarxes socials el “suport i solidaritat” de l’Executiu que dirigeix ​​envers Ceuta i Melilla, mentre la comissària d’Interior Ylva Johansson, advertia al Marroc que la seva frontera amb Ceuta és també “frontera amb la Unió Europea” i ha instat a Rabat a complir els seus compromisos de control del pas de migrants irregulars i frenar l’arribada “sense precedents” que s’està registrant des de dilluns a la ciutat autònoma.

És evident que la crisi econòmica, multiplicada per cent en un país dependent i oprimit com el Marroc, ha llançat a la desesperació i l’emigració a centenars de milers de joves. El culpable no és només el règim marroquí sinó el sistema capitalista i els acords d’explotació entre la Unió Europea i el Marroc, que converteixen aquest país en camp lliure de les multinacionals.

La premsa de tots els colors carrega contra el Marroc, a qui acusa “d’haver deixat sortir” a aquestes persones, com a represàlia per l’hospitalització d’un líder del Polisari a Logronyo. Dirigent que viatja amb passaport algerià “com els altres dirigents del Front Polisari, organització la base de la qual es troba a Tindouf (Algèria), protegida pel règim algerià. Règim, no oblidem, enfrontat a la immensa majoria del seu poble.

Els fa de coral la dirigent “anticapitalista” i ex coordinadora de Podem a Andalusia, Teresa Rodríguez, que explica que “el Marroc està utilitzant a éssers humans per fer xantatge a Espanya i poder seguir saltant-se els drets humans al Sàhara. Això hauria de ser intolerable “.

Amb això, tots ells posen de manifest la fragilitat de les fronteres artificials de Ceuta, per a la defensa no és suficient el mur de 10 metres d’alçada. Necessiten, a més, que la policia i l’exèrcit marroquins les defensin des de fora.

Ningú ha assenyalat la inviabilitat d’aquests enclavaments colonials que, juntament amb diverses illes i penyals enganxats a les costes del Marroc, conserva l’Estat Espanyol. I tot just uns pocs han protestat contra l’actuació del govern.

Al desembre de 2020, Informació Obrera publicava un article sota el títol “No, senyora ministra, Ceuta i Melilla són ciutats del Marroc”. Aquest article acabava dient que les dues ciutats “són enclavaments colonials en territori marroquí, com ho són l’illa de Perejil, els penyals d’Alhucemas i Vélez de la Gomera i les illes Chafarinas. L’única mesura progressista és la seva devolució incondicional al poble marroquí”. Recomanem als que estiguin interessats la lectura completa de l’article. I recordem que les fortaleses militars de Ceuta i Melilla, no són només un punyal clavat al poble marroquí; són amenaces directes per a les llibertats i drets a Espanya doncs, com va declarar el 1810 Dionisio Inca Yupanqui, diputat americà davant les Corts de Cadis “un poble que oprimeix a un altre no pot ser lliure“. A més, només cal recordar el cop militar de Franco i d’on va sortir.

L’esquerra institucional fa pinya amb l’aparell d’Estat

Mentre el govern enviava soldats i tanquetes a rebre a una pobra gent que desembarcava famolenca i esgotada als carrers, les reaccions de l’anomenada esquerra han estat inadmissibles. Yolanda Díaz i Ione Belarra, de Podem, llançaven algunes tímides crítiques però només a les més de 6.000 devolucions en calent que s’han executat en tan sols uns pocs dies les autoritats de l’Estat a la frontera de Ceuta. Però després, davant la situació “tan crítica”, Podem ha decidit que en aquest moment “no pot generar una crisi” sobre aquest punt, i es va a limitar a pressionar en privat a Marlaska perquè renunciï a aplicar la mesura,  sense que la polèmica transcendeixi a nivell públic.

Al mateix temps, el compte oficial de Podem a twitter reaccionava indignat davant les declaracions de Pablo Casado -que aquest després va retirar- que Podem defensa la devolució de Ceuta i Melilla al Marroc. “Esperem la immediata rectificació d’aquestes declaracions falses que busquen desestabilitzar el Govern. @pablocasado, deixa de mentir a la ciutadania. L’únic traïdor a la pàtria, que es va reunir fa una setmana amb qui demana l’annexió de Ceuta i Melilla al Marroc, ets tu “.

Pel que fa al PCE, que seu a dos ministres al govern, ha cridat a defensar la “sobirania” d’Espanya davant del “xantatge del Marroc”, a qui acusen que “no dubta a posar en risc la vida de milers de persones “. Demanen, a més “una posició comuna europea” i “més presència de la UE en matèria de política exterior”.

Per la seva banda, el “verd” Íñigo Errejón, declarava, també a twitter, que “ni un xantatge més. S’ha de complir les resolucions de l’ONU pel que fa al Sàhara i al Marroc cal exigir-li que celebri eleccions democràtiques. I, potser, Europa ha de prendre mesures relatives als possibles comptes bancaris del rei Mohammad VI a Europa “. És curiós com en aquest país s’han multiplicat les “informacions” sobre la fortuna del rei del Marroc, sens dubte que bé es compleix el precepte bíblic “veure la palla en l’ull aliè i no la biga en el propi” … poques lliçons es poden donar a Espanya a un país oprimit històricament i explotat per les multinacionals algunes d’elles espanyoles quan aquí “gaudim” de la monarquia borbònica amb segles de corrupció.

Per la seva banda, Anticapitalistes assegura que “el que passa a Ceuta és el resultat d’externalitzar les fronteres als països en què es vulneren sistemàticament els drets humans com el Marroc a canvi d’un xantatge permanent“, i demana al govern que “mostri valentia, i gestioni les seves pròpies fronteres sense dependre del Marroc“. I insisteix, com tots els anteriors, en posar la solució en mans de les institucions internacionals del capital financer, i, pel que fa al Sàhara, demana que es compleixin “els mandats de Nacions Unides“.

En defensa dels treballadors i el poble marroquí

Per a la classe treballadora, la prioritat ha de ser la defensa dels drets dels treballadors immigrants, i, entre ells, del milió de treballadors d’origen marroquí que formen part de la classe treballadora espanyola i pateixen altíssims nivells d’explotació. Així com la defensa dels milers d’immigrants, amb papers o sense, que es guanyen la vida com a jornalers agrícoles, sofrint l’explotació dels patrons que s’aprofiten de la seva situació precària per incomplir les lleis laborals i els convenis col·lectius. No és una qüestió de solidaritat, sinó de defensa dels seus propis interessos: l’existència d’un ampli col·lectiu de treballadors sense drets permet als patrons fer baixar els salaris i els drets de tots.

En segon lloc, abans de parlar dels béns a Europa del monarca marroquí, agent del capital financer i de l’imperialisme americà, no s’hauria de parlar de les inversions de les multinacionals espanyoles al Marroc, per explotar a la classe obrera marroquina? Al Marroc operen 1.455 empreses amb capital espanyol, i es manté un estoc d’inversió acumulada de més de 4.750 milions d’euros, i en el 2019 (abans de la pandèmia) més de 21.800 empreses espanyoles van exportar a l’economia marroquina per valor de 8.454 milions. Això per a un PIB del Marroc de 106.932.000 d’€.

I, en tercer lloc, els interessos dels treballadors i els pobles de tot l’Estat exigeixen el lliurament de Ceuta, Melilla i altres enclavaments colonials, que a més són nius de la reacció, al poble del Marroc, de la mateixa manera que s’exigeix ​​la devolució de Gibraltar ocupat per l’exèrcit britànic.

 

 

 

 

Davant l’1 de Maig. No és l’hora de la mobilització unida?

Carta Setmanal 832 per descarregar en PDF

En aquest primer de maig de 2021 la Carta Setmanal reprodueix íntegrament laDeclaració de el Comitè de Redacció d’Informació Obrera titulada amb la pregunta que molts treballadors, joves, estudiants, pensionistes, dones treballadores, autònoms, treballadors de camp i de la ciutat, els milions de multats, els de la llei mordassa, els de Vallecas i els sanitaris a la vora l’exte- nuació es pregunten …

Es celebra el dia internacional de la clas- se treballadora en una situació molt di- fícil. 800.000 treballadors segueixen en un ERTO, alguns des de fa més d’un any (per- dent, en el millor dels casos, una quarta part dels seus salaris). Altres centenars de milers han perdut la feina i no tenen perspectives de trovar-ne una altra. Més de quatre mi- lions d’aturats, xifra oficial. Més de 80.000 morts per la COVID i per la destrucció de la sanitat pública, mentre les vacunes, presen- tades com l’única solució, queden en mans dels interessos de multinacionals farmacèu- tiques que posen els seus beneficis per sobre de la salut i la vida de milions.
Mentre el Govern promet la recuperació econòmica amb fons europeus, empreses que porten un any alimentades amb milers de milions de Govern, es llancen a tan- car i acomiadar. En la indústria, Nissan, Alcoa (Altres anuncien ERO, com Ford a València). A les grans cadenes comer- cials, s’anuncien milers d’acomiadaments a El Corte Inglés, Zara, H & M, Adolfo Domínguez, que volen aprofitar l’ocasió per tancar botigues i passar a la venda per internet. A la banca, s’anuncien més de 18.000 acomiadaments, 8.300 en Caixa- bank, en ocasió de la fusió amb Bankia (que es va empassar 21.000 milions de fons públics). Al BBVA, són 3.800 aco- miadaments, i el tancament d’un 22,5% de les oficines. En el Santander, 3.600, a Ibercaja 750, al Sabadell, 1.800 (en els tres casos, amb acord sindical). El BBVA al·lega com a motiu per acomia-

dar la “transformació digital” finançada amb ajuts europeus i governamentals. Les multinacionals i els bancs es beneficien de les facilitats per acomiadar que els do- nen les reformes laborals, i se n’aprofiten de la prohibició i auto-prohibició de ma- nifestacions, mentre altres aglomeracions tenen tots els permisos.Aquesta onada de tancaments i acomia- daments, una veritable catàstrofe social, amb tantes ajudes de govern autodeno- minat “progressista”, es cobreix amb excuses indecents. El ministre Escrivà es limita a declarar que els bancs “haurien de recordar” els ajuts públics que van rebre en l’anterior crisi, sense passar-los la factura. Yolanda Díaz declara que Uni- des Podem ja va advertir que la fusió de Caixabank i La Caixa suposava “riscos” per a l’ocupació, i Nadia Calviño supli- ca a el Banc d’Espanya que cobreixi els acomiadaments massius amb limitacions hipòcrites dels sous i bonus dels alts exe- cutius dels bancs.Els dirigents sindicals, en lloc d’organit- zar la mobilització unida de tots els sec- tors amenaçats de tancaments i acomiada- ments, negocien sense dir ni piu, empresa per empresa, unes indemnitzacions cada vegada pitjors per als treballadors aco- miadats.Aquest 1 de maig, podran al·legar el diàleg social després de quatre anys de ajornar la derogació de la reforma laboral? A sobre, el Govern limita el contingut d’aquesta derogació més que parcial que, en plena

epidèmia d’acomiadaments, no preveu to- car les rebaixes d’indemnitzacions inclo- ses en les reformes de Zapatero i Rajoy. En el diàleg social s’anuncia una nova i pitjor reforma laboral dictada per les au- toritats reaccionàries de Brussel·les.No hi falta la voluntat de la població tre- balladora de mobilitzar-se. Per contra, la classe resisteix. Aquí hi ha els companys d’Airbus, que han parat la intenció de l’empresa de tancar la factoria de Puerto Real. Aquí hi ha els pensionistes, que no paren en la seva mobilització, les mobilit- zacions per la sanitat que recorren barris i ciutats obreres d’un extrem a un altre de país. I aquí està com a prova que és possi- ble vèncer, la recent derogació de l’article antipiquets, el 315.3 del Codi Penal, fruit de la mobilització.Per a milions de treballadors, per a la ma- joria social, és insuportable que dia rere dia s’enfonsin la feina i les condicions de vida. Crida el Govern a la unitat contra els franquistes de Vox, però cada dia que el Govern manté les reformes laborals, el desastre sanitari i educatiu, li està donant armes polítiques i electorals a Vox i al PP. Només la classe treballadora amb la seva mobilització pot obrir una sortida a la greu situació. Mobilitzant-se en defensa de les seves reivindicacions, per la recuperació de la sanitat pública, per les pensions, per la derogació de les contrareformes. Per això van aixecar els treballadors les seves organitzacions sindicals i polítiques. I els treballadors no renunciaran.

Ante el 1 de Mayo. ¿No es la hora de la movilización unida?

Carta Semanal 832 en catalán

Carta Semanal 832 para descargar en PDF

En este primero de mayo de 2021 la Carta Semanal reproduce íntegramente la Declaración del Comité de Redacción de Información Obrera titulada con la pregunta que muchos trabajadores, jóvenes, estudiantes, pensionistas, mujeres trabajadoras, autónomos, trabajadores del campo y de la ciudad, los millones de multados, los de la ley mordaza, los de Vallecas y los sanitarios al borde la extenuación se preguntan…

Se celebra el día internacional de la clase trabajadora en una situación muy difícil. 800.000 trabajadores siguen en un ERTE, algunos desde hace más de un año (perdiendo, en el mejor de los casos, una cuarta parte de sus salarios). Otros cientos de miles han perdido su trabajo y no tiene perspectivas de encontrar otro. Más de cuatro millones de parados, cifra oficial. Más de 80.000 muertos por la COVID y por la destrucción de la sanidad pública, mientras las vacunas, presentadas como la única solución, quedan en manos de los intereses de multinacionales farmacéuticas que ponen sus beneficios por encima de la salud y la vida de millones. Sigue leyendo

La derogación del artículo 315.3 del Código Penal, fruto de la movilización obrera

Carta Semanal 831 en catalán

Carta Semanal 831 para descargar en PDF

El pasado 14 de abril, el Senado ratificaba la derogación del artículo 315.3 del Código Penal, un artículo que perseguía específicamente las actuaciones de los piquetes de huelga. Esa derogación es el resultado de una larga campaña, en la que han ocupado un lugar destacado los militantes de la IV Internacional y los colectivos asociados al CATP, junto con militantes sindicales de distintas organizaciones y países. Repasamos en esta carta el significado de esa campaña y algunos hitos de la misma.

Una legislación franquista

El artículo 315.3 del C. Penal proviene del antiguo artículo 496 del viejo Código Penal, introducido en la agonía del franquismo, en julio de 1976, con el objetivo de “hacer frente a la creciente actividad agresiva de grupos organizados que se autodenominan piquetes de extensión de huelga”. Antes de esa fecha, jueces y policías no necesitaban perseguir específicamente los piquetes, puesto que simplemente todas las huelgas eran ilegales. Ese precepto fue mantenido hasta 1995, y en esa fecha, cuando se promulga el calificado como “el Código Penal de la democracia”, se convierte en el 315.3.

Todo el 315.3 destila franquismo. Prevé mayor condena para las supuestas coacciones de un piquete de huelga que para el mismo delito que se produjera en otras circunstancias. Y, sin embargo, fue incluido en el “Código Penal de la democracia”, aprobado en 1995, con los votos de todos los partidos a favor, salvo la abstención del PP. Sigue leyendo

La derogació de l’article 315.3 de el Codi Penal, fruit de la mobilització obrera

Carta Setmanal 830 per descarregar en PDF

El passat 14 d’abril, el Senat ratificava la derogació de l’article 315.3 del Codi Penal, un article que perseguia específicament les actuacions dels piquets de vaga. Aquesta derogació és el resultat d’una llarga campanya, en què han ocupat un lloc destacat els militants de la IV Internacional i els col·lectius associats al CATP, juntament amb militants sindicals de diferents organitzacions i països. Repassem en aquesta carta el significat d’aquesta campanya i algunes fites de la mateixa.

Una legislació franquista

L’article 315.3 del Codi Penal prové de l’antic article 496 del vell Codi Penal, introduït en l’agonia del franquisme, al juliol de 1976, amb l’objectiu de “fer front a la creixent activitat agressiva de grups organitzats que s’autoanomenen piquets d’extensió de vaga“. Abans d’aquesta data, jutges i policies no necessitaven perseguir específicament els piquets, ja que simplement totes les vagues eren il·legals. Aquest precepte va ser mantingut fins a 1995, i en aquesta data, quan es promulga el qualificat com “el Codi Penal de la democràcia”, es converteix en el 315.3.

Tot el 315.3 destil·la franquisme. Preveu major condemna per les suposades coaccions d’un piquet de vaga que per al mateix delicte que es produís en altres circumstàncies, però, va ser inclòs en el “Codi Penal de la democràcia”, aprovat el 1995, amb els vots de tots els partits a favor, excepte l’abstenció de PP. Sigue leyendo

Ante el 14 de abril: El significado de la lucha por la República hoy

Carta Semanal 830 en catalán

Carta Semanal 830 para descargar en PDF

En el 90 aniversario de la proclamación de la II República, muchas son las celebraciones, de uno u otro tipo, que se preparan.

Para algunos compañeros y organizaciones, se trata de un homenaje un tanto nostálgico a la II República. No es nuestra posición, porque no creemos que corresponda a los intereses y aspiraciones de los trabajadores y los pueblos. Para los militantes de la IV Internacional, la República abrió camino a la expresión de las reivindicaciones de los trabajadores, los campesinos sin tierra, las mujeres y los pueblos, pero no fue capaz de darles respuesta, porque no podía hacerlo dentro del marco del respeto a la propiedad privada de los medios de producción. Tampoco fue capaz de darles solución la clase trabajadora –a pesar de su heroísmo revolucionario en 1934, 1936 y 1937– porque los dirigentes socialdemócratas, estalinistas y anarcosindicalistas, renunciaron a defender hasta el fin las conquistas y los objetivos del movimiento revolucionario, por subordinarse a los políticos burgueses republicanos y a las exigencias de los imperialismos y de su intermediario el gobierno de Stalin. Sigue leyendo

Davant el 14 d’abril: El significat de la lluita per la República avui

Carta Setmanal 830 per descarregar en PDF

En el 90 aniversari de la proclamació de la II República, moltes són les celebracions, d’un o altre tipus, que es preparen.

Per a alguns companys i organitzacions, es tracta d’un homenatge una mica nostàlgic a la II República. No és la nostra posició, perquè no creiem que correspongui als interessos i aspiracions dels treballadors i els pobles. Per als militants de la IV Internacional, la República va obrir camí a l’expressió de les reivindicacions dels treballadors, els camperols sense terra, les dones i els pobles, però no va ser capaç de donar-los resposta, perquè no podia fer-ho dins el marc del respecte a la propietat privada dels mitjans de producció. Tampoc va ser capaç de donar-los solució la classe treballadora -malgrat el seu heroisme revolucionari en 1934, 1936 i 1937- perquè els dirigents socialdemòcrates, estalinistes i anarcosindicalistes, van renunciar a defensar fins a la fi les conquestes i els objectius del moviment revolucionari, per subordinar-se als polítics burgesos republicans i a les exigències dels imperialismes i de la seva intermediari el govern de Stalin. Sigue leyendo

El significado de la lucha de los trabajadores de Amazon en Alabama por constituir su sindicato

Carta Semanal 829 en catalán

Carta Semanal 829 para descargar en PDF

La semana pasada concluían las votaciones de los 5.800 empleados del almacén de Amazon en Bessemer, Alabama, sobre la propuesta de formar o no el primer sindicato de la historia de Amazon en EEUU, una campaña emprendida por el sindicato RWDSU, que forma parte de la confederación AFL-CIO. Un combate que tiene importancia y repercusión en todos los Estados Unidos, y más allá de sus fronteras.

En los Estados Unidos, un sindicato sólo puede representar a los asalariados de una empresa o establecimiento si su mayoría vota a favor de estar representada por él. (Derogar esto fue una promesa incumplida por Obama). En tal caso, están obligados a adherirse al sindicato, o, al menos (sobre todo en los Estados que han prohibido la sindicalización obligatoria), a pagar al sindicato una suma a tanto alzado para pagar el “servicio” que les hace el sindicato negociando en su nombre.

Este sistema explica la presencia de sindicatos muy potentes en ciertos sectores (en particular, en la industria, en particular la del automóvil, la enseñanza o los  medios de comunicación) y la ausencia total de sindicatos en otros sectores más recientes (la informática o Amazon, por ejemplo). En 1983, 20,1% de los trabajadores americanos estaban sindicados; estas cifras habían caído hasta un 10,3 % en 2019 (según cifras de la Oficina estadística del trabajo del gobierno  americano).

Aún no se conocen los resultados de esta votación, una de las más masivas de la historia sindical americana. Sigue leyendo

El significat de la lluita dels treballadors d’Amazon a Alabama per constituir el seu sindicat

Carta Setmanal 829 per descarregar en PDF

La setmana passada concloïen les votacions dels 5.800 empleats del magatzem d’Amazon a Bessemer, Alabama, sobre la proposta de formar o no el primer sindicat de la història d’Amazon als EUA, una campanya empresa pel sindicat RWDSU, que forma part de la confederació AFL-CIO. Un combat que té importància i repercussió en tots els Estats Units, i més enllà de les seves fronteres.

Als Estats Units, un sindicat només pot representar als assalariats d’una empresa o establiment si majoritàriament vota a favor d’estar representada per ell. (Derogar això va ser una promesa incomplerta per Obama). En aquest cas, estan obligats a adherir-se al sindicat, o, al menys (sobretot en els estats que han prohibit la sindicalització obligatòria), a pagar segons el sindicat una suma a preu fet per pagar el “servei” que els fa el sindicat negociant en nom seu.

Aquest sistema explica la presència de sindicats molt potents en certs sectors (en particular, en la indústria, en particular la de l’automòbil, l’ensenyament o els mitjans de comunicació) i l’absència total de sindicats en altres sectors més recents (la informàtica o Amazon, per exemple). El 1983, 20,1% dels treballadors americans estaven sindicats; aquestes xifres havien caigut fins a un 10,3% el 2019 (segons xifres de l’Oficina estadística del treball del govern americà).

Encara no es coneixen els resultats d’aquesta votació, una de les més massives de la història sindical americana. Sigue leyendo