Carta Setmanal 1009 per descarregar en PDF
La campanya de la dreta i la ultradreta contra els immigrants –i la reacció de molts governs europeus assumint les seves tesis- incideix en un vell problema: la divisió de la població treballadora en «nadius» i «estrangers».
Ja el 1870 escrivia Karl Marx: «la burgesia anglesa, a més d’explotar la misèria irlandesa per empitjorar la situació de la classe obrera d’Anglaterra mitjançant la immigració forçosa d’irlandesos pobres, va dividir el proletariat en dos camps enemics (…) a tots els grans centres industrials d’Anglaterra hi ha un profund antagonisme entre el proletari anglès i l’irlandès. L’obrer mitjà anglès odia l’irlandès, al qual considera com un rival que fa que baixin els salaris i l ‘estàndard of life (…) El mira gairebé com els poor whites dels Estats meridionals de Nord-amèrica miraven els esclaus negres. La burgesia fomenta i conserva artificialment aquest antagonisme entre els proletaris dins d’Anglaterra mateixa. Sap que en aquesta escissió del proletariat resideix l’autèntic secret del manteniment del seu poder».
Al segle XXI, a més, és la destrucció de la sanitat, de l’ensenyament públic i de la protecció social la que alimenta les campanyes contra els immigrants.
En aquests últims mesos hem assistit al nostre país a campanyes de la ultradreta, seguides per la dreta del PP, contra els immigrants. Campanyes que s’alimenten de bulos i falses notícies, com en el cas de Mocejón (Toledo), on la mort a punyalades a un nen d’11 anys va donar lloc a una forta campanya, en la qual es buscava provocar incidents similars als que ha patit el Regne Unit, atribuint, falsament, el crim a un immigrant. Però també a l’inhumà espectacle de la negativa de les comunitats autònomes a acollir els 5.000 menors que abarroten els centres desbordats de Canàries.
La qual cosa no elimina la responsabilitat del govern, que mantenen la llei d’estrangeria i és responsable de la situació als enclavaments colonials de Ceuta i Melilla, on es va produir una important matança d’entre 27 i 40 persones, segons les fonts, que intentaven entrar a la ciutat el juny del 2022.
Però els qui assenyalen la ultradreta no poden ocultar com tant la Unió Europea com els governs van assumint les seves tesis. Com assenyala la premsa francesa a propòsit del que acaba de succeir a Alemanya: «Immigració: Olaf Scholz aplica una reforma defensada per… Bardella» (Le Point) «El Govern alemany (el canceller socialdemòcrata del qual, Olaf Scholz, lidera una coalició amb els Verds i els Liberals) va decidir el 10 de setembre restablir el control a les seves fronteres ‘com a part del reforç de la lluita contra la immigració il·legal. Els refugiats que van ingressar il·legalment poden ser retornats, va dir’, va informar el diari Le Monde. «Amb controls a totes les fronteres d’Alemanya, la cancellera alemanya està assumint de facto la ‘doble frontera’ defensada per Bardella durant les eleccions europees», comenta Le Point. Després de conèixer la notícia, el primer ministre hongarès, d’extrema dreta, Viktor Orban, està exultant: «Alemanya ha decidit imposar estrictes controls fronterers per aturar la immigració il·legal. Scholz, benvingut al club».
I tanmateix…
Davant de tots els bulos i campanyes, el fet és que, avui, la presència de població immigrant és essencial per al funcionament de l’economia i el futur del país.
L’informe del Defensor del Poble (2019) La contribució de la immigració a l’economia espanyola mostra com «La migració no només permet sostenir el creixement demogràfic, sinó que, a més, evita l’envelliment poblacional (…) la població nouvinguda és més jove que l’espanyola (…) D’altra banda, l’alleujament de l’envelliment es produeix per l’impacte de la immigració en la taxa de fertilitat». També explica que «El creixement de la població activa requereix actualment l’aportació de força laboral estrangera i la seva ocupació és essencial per sostenir el nivell d’ocupació», i que «La immigració ha col·laborat a sostenir el progressiu increment de la taxa d’activitat femenina de les espanyoles», en permetre a les dones espanyoles delegar la tasca de cures de menors i grans en personal que «és majoritàriament femení i estranger»
Pel que fa a l’afirmació que «els immigrants roben la feina als espanyols», l’informe explica que «La realitat és que els estrangers i els espanyols no tenim els mateixos llocs de treball; els estrangers ens «treuen» la necessitat de realitzar els pitjors treballs. especialment en alguns sectors «com el del servei domèstic, ocupat en un 60 % per empleats estrangers (dones, en la pràctica totalitat) o l’hostaleria, que en termes de Seguretat Social contracta el 20 % de tots els assalariats entre els estrangers». Al que cal afegir les campanyes agrícoles.
Per contra, com assenyalem en la Carta Setmanal 690, d’agost de 2018, «no han sigut els immigrants els responsables de la destrucció de les bones ocupacions de la siderúrgia, la construcció naval i la banca, o de la substitució de les bones ocupacions en les elèctriques, les telecomunicacions, etc., per ETT i subcontractes ultraprecàries. Ha estat el capital financer i els governs al seu servei, amb la Unió Europea com a principal animadora».
A més, bona part de les collites, sobretot a Almeria i Huelva, són recollides per immigrants en situació irregular, a baixíssim cost, que viuen en poblats de xàfecs. Un sistema pervers que permet a empresaris agrícoles sense escrúpols obtenir pingües beneficis en pagar salaris molt per sota dels convenis col·lectius. A aquests explotadors els convé que hi hagi una mà d’obra sense drets, que no pugui denunciar la seva situació per por de ser expulsats del país. Tampoc és que la guàrdia civil o la inspecció de treball s’esforcin gaire a perseguir aquests empresaris delinqüents.
Són expulsats dels seus països per la política de l’imperialisme
Milers d’homes i dones desesperats es llancen al mar, en embarcacions precàries, jugant-se la vida, per arribar a Europa. Durant anys ha estat sobretot al Mediterrani, però ara ha canviat en part pels acords de la UE amb Líbia i Tunísia perquè organitzin una brutal persecució contra els qui volen arribar a Europa des d’aquests països.
De manera que ara l’atenció s’ha dirigit cap als cadells que arriben a Canàries, sense que els acords amb diversos països d’origen paren aquesta onada, ja que, com les causes subjacents que porten milers d’africans desesperats a emigrar continuen vigents, el que s’ha aconseguit és un desplaçament de les sortides.
Bona part d’aquests immigrants venen dels països del Sahel, que pateixen una situació molt difícil. A la sequera, agreujada pel canvi climàtic, s’hi afegeix el terrorisme yihadista. Que es nodreix dels milers d’armes repartits per la zona després de la intervenció militar contra Líbia el 2011.
Sequera i terrorisme que se sumen al saqueig dels rics recursos naturals (or, urani, petroli, liti…) d’aquests països. Valgui com a exemple que Níger, major productor mundial d’urani, només es queda amb un 13% dels beneficis de l’extracció del mineral per companyia francesa Areva. Per garantir la continuïtat d’aquest saqueig, les potències imperialistes promouen règims corruptes, sotmesos a l’imperialisme a canvi d’una -mínima- part del botí, i fomenten guerres, rebel·lions territorials i, ara, insurgències terroristes.
El robatori de la riquesa nacional i l’existència de guerres i insurgència terrorista provoquen la misèria i la fugida de milions.
La posició del moviment obrer
La combinació de l’arribada de milions de migrants a Europa amb la destrucció de la Sanitat Pública, els serveis socials i els propis serveis d’acollida (factors que limiten la capacitat d’acollida), amb l’especulació desenfrenada dels habitatges, així com una política mediàtica còmplice del racisme, és una veritable bomba de temps contra la convivència de treballadors nadius i migrants. Per això, no n’hi ha prou amb les regularitzacions dels immigrants. No n’hi ha prou amb proclamar «papers per a tothom», ni es pot parlar de fronteres obertes que portin els immigrants que arriben a una situació de marginalitat, d’explotació extrema i de segregació en pisos-patera o poblats de barraques sense aigua potable, electricitat ni sanejament.
És imprescindible la planificació de la producció i els serveis per a tothom, les conquestes socials de tots. A Europa hi hauria mitjans per acollir milions de refugiats, que a la UE només representen l’1,5% de la població (del qual la tercera part correspon a refugiats de la guerra d’Ucraïna). Això exigiria un pla central i a cada país de construcció d’infraestructures, allotjaments, escoles, hospitals, per superar les mancances que pateix la població local i atendre també els refugiats. L’any 1945, després de la guerra, Alemanya va acollir 13 milions de refugiats que van participar en la reconstrucció del país. Un pla així, indispensable, avui trenca amb totes les exigències del règim de la propietat privada dels mitjans de producció.
La lluita pels drets de tots ha d’incloure la lluita de nadius i immigrants per la derogació de les reformes laborals (i les lleis d’Estrangeria), donant mitjans als sindicats per defensar tots els treballadors: dret de vaga sense restriccions, lliure negociació col·lectiva de convenis que tinguin caràcter de llei, vàlida per a tothom. És a dir, en lloc d’assumir el discurs racista de la ultradreta i la dreta, els partits que es reclamen dels treballadors han d’ocupar el seu lloc derogant les lleis antisindicals, les reformes laborals, anul·lant les retallades de pensions i serveis públics. No és casualitat que el cop de Macron contra la voluntat popular s’estigui donant en rebuig al programa del Nou Front Popular, el programa del qual inclou la retirada de les lleis antiimmigrants i mesures d’urgència per recuperar els serveis públics.
En última instància, com senyalàvem a la Carta Setmanal abans esmentada, la solució a la qüestió de la immigració passa per «acabar amb l’anarquia provocada pel capital, acabar amb aquesta anarquia és el que pot permetre la unió lliure dels treballadors i els pobles d’Europa. Treballadors i pobles d’Europa que tendiran la mà als pobles d’Àfrica i Orient Mitjà, saquejats per les multinacionals i el capital financer i els governs al seu servei».