Archivo de la etiqueta: Palestina

El moviment obrer i les seves organitzacions davant la massacre de Gaza

Carta Setmanal 971 per descarregar en PDF

L’operació de genocidi que fa l’agent de l’imperialisme USA, l’Estat d’Israel, davant els ulls de tot el món ha despertat una immensa onada de solidaritat als cinc continents, amb mobilitzacions potents i sostingudes. Una mobilització que ha obligat a maniobrar els governs, que en un començament van donar suport, gairebé sense excepcions, el suposat “dret a defensar-se” de l’Estat sionista, i van intentar prohibir les mobilitzacions contra la massacre, així com l’exhibició de banderes palestines. Enfrontats a la mobilització, molts d’ells han anat lliscant-se fins a la suposada “equidistància”, fins i tot han fet tímids crides a un alto el foc.

L’imperialisme britànic –del qual va prendre el relleu l’imperialisme USA- va col·locar l’Estat d’Israel –amb el suport, en un principi, del govern estalinista de l’URSS- al centre de l’Orient Mitjà per disposar d’una agència política i militar que li assegurés la seva dominació sobre la regió, rica en petroli i per la qual passen algunes de les rutes marítimes estratègiques. Però l’entitat sionista no pot sobreviure sense expulsar la població palestina de la seva terra, com demostren els 75 anys transcorreguts des de la partició de 1948 i la immediatament consecutiva expulsió de la població àrab del territori conquerit per l’exèrcit d’Israel (repetida recurrentment des d’aleshores, refredant-se la impossibilitat de la suposada “solució dels dos Estats”). Una operació de neteja ètnica que s’ha enfrontat des del primer dia a la resistència del poble palestí (fins i tot des d’abans de 1948, amb la vaga general de 1936-37 a les intifades de 1987-1993 i 2000-2005).

Per a la classe treballadora de tot el món, la qüestió palestina no és una qüestió menor. Molts treballadors i militants són conscients que si la resistència del poble palestí és derrotada, seria una derrota de la classe obrera mundial. D’aquí que molts mirin les seves organitzacions, i que molts es vegin decebuts per la falta de resposta d’aquestes.

El moviment obrer americà fa un pas al capdavant

Ha estat un sector del moviment obrer dels EUA – connectat amb un grup de congressistes que van votar contra els pressupostos militars i exigeixen un alto el foc- el que ha donat, tal vegada, el major pas endavant. Encapçalats pel poderós sindicat de la indústria de l’automòbil, la UAW, que acaba d’arrencar a les grans empreses una important pujada salarial. La UAW va presentar una crida a un alto el foc immediat en una conferència de premsa davant la Casa Blanca. “Ens vam oposar al feixisme a la Segona Guerra Mundial, ens vam oposar a la guerra de Vietnam, ens vam oposar a l’apartheid a Sud-àfrica i mobilitzem recursos sindicals en aquesta lluita”, declarava un dels seus portaveus, Brandon Mancilla.

La UAW emprèn aquesta batalla juntament amb una desena de sindicats regionals i dues organitzacions estatals, el sindicat postal i el de les infermeres. El seu comunicat comú feia “una crida al president Joe Biden i al Congrés perquè pressionin per un alto el foc immediat i la fi de l’assetjament de Gaza” i assenyalava que “l’escalada de guerres i la venda d’armes no serveix als interessos de cap treballador” i que “milers d’estatunidencs s’han unit al moviment de solidaritat mundial que demana un alto el foc immediat. Ara és el torn del moviment obrer de fer sentir la seva veu i exigir un alto el foc”.

Per la seva banda, el sindicat d’infermeres NNU publicava una crida: “Com a infermeres, els nostres pacients confien en nosaltres per ajudar-los i curar-los quan pateixen danys a causa de les condicions de la seva vida quotidiana. Per honrar aquesta sagrada confiança, és el nostre deure defensar el dret de tot ésser humà a una vida lliure de violència i dels traumes de la guerra”. El sindicat “demana un alto el foc immediat, l’entrega d’ajuda humanitària, l’alliberament de tots els refús i la fi d’aquesta violència. Instem totes les parts que protegeixin la vida humana i la salut i el benestar dels civils tant a Israel com a Palestina”.

Sin embargo, la dirección de la AFL-CIO sigue sin pronunciarse.

Pronunciaments sindicals arreu del món

Fent-se ressò de la crida dels sindicats nord-americans, “els sindicats regionals CGT, FO, FSU i Solidaires d’Ile-de-France donen suport al text signat per molts sindicats estatunidencs, inclòs l’UAW (…) Els nostres sindicats regionals de França consideren, juntament amb els sindicats estatunidencs signants del text, que és el torn del moviment obrer de fer sentir la seva veu i exigir un alto el foc. Junts, lluitem per la pau immediata, la justícia i un futur millor per als treballadors de tot el món.

Per tant, fem una crida a les nostres estructures perquè s’uneixin i prenguin iniciatives als seus llocs de treball i estudiïn les consignes dels nostres Sindicats Regionals”.

Militants de 20 països africans, la majoria d’ells sindicalistes, vinculats al Comitè Internacional d’Enllaç i Intercanvis (CILE, per les seves sigles en francès), feien públic al novembre una crida: “som militants africans d’horitzons diversos, compromesos en un combat diari per la democràcia, els drets polítics i socials als nostres respectius països, contra la guerra i l’explotació,  per la sobirania dels pobles. Els nostres països van viure la colonització i dominació imperialista, per això condemnem, solemnes i horroritzats, l’actual genocidi a Palestina. Són urgents l’alto el foc i l’accés a les necessitats fonamentals (cures, aigua, electricitat, alimentació, habitatge, seguretat)! Per això, exigim el cessament immediat dels bombardejos i l’aixecament sense condicions del bloqueig a la Franja de Gaza”.

Pronunciaments sindicals a Espanya

La Federació de Sanitat de CCOO aprovava en el seu consell una resolució que comença així: “Alt als bombardejos d’hospitals i centres sanitaris! Alt el foc immediat i permanent! Des de la FSSCCOO manifestem el nostre profund rebuig a totes les formes de violència contra el poble Palestí i demanem un alto el foc immediat i permanent”.

La resolució assenyala que “els hospitals, els centres sanitaris, les ambulàncies, no són, i no poden ser, en cap cas, objectius militars, s’ha de respectar el dret del personal de la sanitat a exercir la nostra feina, que és la d’atendre les persones malaltes i ferides”. I conclou: “Des de la FSSCCOO fem una crida a tot el personal i a totes les organitzacions de la Sanitat a rebutjar amb nosaltres aquesta massacre, a mobilitzar i mobilitzar-se per un alto el foc immediat i permanent com estableix la Resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides, aprovada el 27 d’octubre de 2023,  a posar fi al bloqueig i per l’alliberament de tots els refús i presoners”

Per la seva banda, el Consell Confederal de Comissions Obreres va aprovar el 13 de desembre una resolució que “denuncia el genocidi que està duent a terme l’Estat d’Israel sobre el poble palestí i exigeix a la comunitat internacional, en especial a la Unió Europea i al Govern d’Espanya, que actuïn de forma urgent amb tots els instruments al seu abast per aturar aquesta barbàrie”., i que conclou: “el Consell Confederal de CCOO fa una crida a l’afiliació, així com al conjunt de treballadors i treballadores del nostre país, que participin en les mobilitzacions convocades que exigeixen un alto el foc permanent i una pau justa i duradora“.

És imprescindible convertir les paraules en acció

Com senyalàvem al començament d’aquesta carta, per a la classe treballadora de tots els països del món el que succeeixi a Gaza és molt important. Tot i que l’amenaça de destrucció de Palestina assoleix les majors cotes i s’està intentant materialitzar ja, tots els pobles del món estan així mateix amenaçats per la barbàrie imperialista. Com explicaven ja el 1848 Marx i Engels, la lluita de classes: “per la seva forma, tot i que no pel seu contingut, la campanya del proletariat contra la burgesia comença sent nacional”. La lluita del poble palestí és la lluita de tots els pobles del món. Per això, les nostres organitzacions sindicals tenen una important responsabilitat. Han de fer un pas endavant per posar-se a primera fila de l’organització de la mobilització, i portar aquesta mobilització als centres de treball.

És fonamental organitzar una mobilització central contra la massacre, per l’alto el foc, per exigir al govern que posi fi a la compra i venda d’armes, a les relacions comercials i diplomàtiques amb Israel, i els sindicats han d’ocupar un paper central en l’organització d’aquesta mobilització.

Una mobilització a Madrid es prepara per al gener. Són molts els sindicalistes que volen que les seves organitzacions es converteixin en actives organitzadores de la mateixa.

Alt el foc!

¡Alt al genocidi!

Embargament a l’enviament d’armes a l’Estat d’Israel!

Pel dret al retorn del poble palestí!

El movimiento obrero y sus organizaciones ante la masacre de Gaza

Carta Semanal 971 en catalán

Carta Semanal 971 para descargar en PDF

La operación de genocidio que viene realizando el agente del imperialismo USA, el Estado de Israel, ante los ojos de todo el mundo ha despertado una inmensa ola de solidaridad en los cinco continentes, con movilizaciones potentes y sostenidas. Una movilización que ha obligado a maniobrar a los gobiernos, que en un comienzo apoyaron, casi sin excepciones, el supuesto “derecho a defenderse” del Estado sionista, e intentaron prohibir las movilizaciones contra la masacre, así como la exhibición de banderas palestinas. Enfrentados a la movilización, muchos de ellos han ido deslizándose hasta la supuesta “equidistancia”, incluso han hecho tímidos llamamientos a un alto el fuego.

El imperialismo británico –del que tomó el relevo el imperialismo USA- colocó al Estado de Israel –con el apoyo, en un principio, del gobierno estalinista de la URSS-  en el centro del Oriente Medio para disponer de una agencia política y militar que le asegurara su dominación sobre la región, rica en petróleo y por la que pasan algunas de las rutas marítimas estratégicas. Pero la entidad sionista no puede sobrevivir sin expulsar a la población palestina de su tierra, como demuestran los 75 años transcurridos desde la partición de 1948 y la inmediatamente consecutiva expulsión de la población árabe del territorio conquistado por el ejército de Israel (repetida recurrentemente desde entonces, refrendándonse la imposibilidad de la supuesta “solución de los dos Estados”). Una operación de limpieza étnica que se ha enfrentado desde el primer día a la resistencia del pueblo palestino (incluso desde antes de 1948, con la huelga general de 1936-37 a las intifadas de 1987-1993 y 2000-2005).

Para la clase trabajadora de todo el mundo, la cuestión palestina no es una cuestión menor. Muchos trabajadores y militantes son conscientes de que si la resistencia del pueblo palestino es derrotada, sería una derrota de la clase obrera mundial. De ahí que muchos miren a sus organizaciones, y que muchos se vean decepcionados por la falta de respuesta de éstas.

El movimiento obrero americano da un paso al frente

Ha sido un sector del movimiento obrero de los EE.UU. – conectado con un grupo de congresistas que votaron contra los presupuestos militares y exigen un alto el fuego- el que ha dado, tal vez, el mayor paso adelante. Encabezados por el poderoso sindicato de la industria del automóvil, la UAW, que acaba de arrancar a las grandes empresas una importante subida salarial. La UAW presentó un llamamiento a un alto el fuego inmediato en una conferencia de prensa ante la Casa Blanca. “Nos opusimos al fascismo en la Segunda Guerra Mundial, nos opusimos a la guerra de Vietnam, nos opusimos al apartheid en Sudáfrica y movilizamos recursos sindicales en esa lucha”, declaraba uno de sus portavoces, Brandon Mancilla.

La UAW emprende esta batalla junto con una decena de sindicatos regionales y dos organizaciones estatales, el sindicato postal y el de las enfermeras. Su comunicado común hacía “un llamamiento al presidente Joe Biden y al Congreso para que presionen por un alto el fuego inmediato y el fin del asedio de Gaza” y señalaba que “la escalada de guerras y la venta de armas no sirve a los intereses de ningún trabajador” y que “miles de estadounidenses se han unido al movimiento de solidaridad mundial que pide un alto el fuego inmediato. Ahora es el turno del movimiento obrero de hacer oír su voz y exigir un alto el fuego”.

Por su parte, el sindicato de enfermeras NNU publicaba un llamamiento: “Como enfermeras, nuestros pacientes confían en nosotros para ayudarlos y curarlos cuando sufren daños debido a las condiciones de su vida cotidiana. Para honrar esa sagrada confianza, es nuestro deber defender el derecho de todo ser humano a una vida libre de violencia y de los traumas de la guerra”. El sindicato “pide un alto el fuego inmediato, la entrega de ayuda humanitaria, la liberación de todos los rehenes y el fin de esta violencia. Instamos a todas las partes a que protejan la vida humana y la salud y el bienestar de los civiles tanto en Israel como en Palestina”.

Sin embargo, la dirección de la AFL-CIO sigue sin pronunciarse.

Pronunciamientos sindicales en todo el mundo

Haciéndose eco del llamamiento de los sindicatos norteamericanos, “los sindicatos regionales CGT, FO, FSU y Solidaires de Ile-de-France respaldan el texto firmado por muchos sindicatos estadounidenses, incluido el UAW (…) Nuestros sindicatos regionales de Francia consideran, junto con los sindicatos estadounidenses firmantes del texto, que es el turno del movimiento obrero de hacer oír su voz y exigir un alto el fuego. Juntos, luchamos por la paz inmediata, la justicia y un futuro mejor para los trabajadores de todo el mundo.

Por lo tanto, hacemos un llamamiento a nuestras estructuras para que se unan y tomen iniciativas en sus lugares de trabajo y estudien las consignas de nuestros Sindicatos Regionales”.

Militantes de 20 países africanos, la mayoría de ellos sindicalistas, vinculados al Comité Internacional de Enlace e Intercambios (CILE, por sus siglas en francés), hacían público en noviembre un llamamiento: “somos militantes africanos de horizontes diversos, comprometidos en un combate diario por la democracia, los derechos políticos y sociales en nuestros respectivos países, contra la guerra y la explotación, por la soberanía de los pueblos. Nuestros países vivieron la colonización y dominación imperialista, por eso condenamos, solemnes y horrorizados, el actual genocidio en Palestina. ¡Son urgentes el alto el fuego y el acceso a las necesidades fundamentales (cuidados, agua, electricidad, alimentación, vivienda, seguridad)! Por ello, exigimos el cese inmediato de los bombardeos y el levantamiento sin condiciones del bloqueo en la Franja de Gaza”.

Pronunciamientos sindicales en España

La Federación de Sanidad de CCOO aprobaba en su consejo una resolución que comienza así: “¡Alto a los bombardeos de hospitales y centros sanitarios! ¡Alto el fuego inmediato y permanente! Desde la FSSCCOO manifestamos nuestro profundo rechazo a todas las formas de violencia contra el pueblo Palestino y pedimos un alto el fuego inmediato y permanente”

La resolución señala que “los hospitales, los centros sanitarios, las ambulancias, no son, y no pueden ser, en ningún caso, objetivos militares, debe respetarse el derecho del personal de la sanidad a ejercer nuestro trabajo, que es el de atender a las personas enfermas y heridas”. Y concluye: “Desde la FSSCCOO hacemos un llamamiento a todo el personal y a todas las organizaciones de la Sanidad a rechazar con nosotros esta masacre, a movilizar y movilizarse por un alto el fuego inmediato y permanente como establece la Resolución de la Asamblea General de las Naciones Unidas, aprobada el 27 de octubre de 2023, a poner fin al bloqueo y por la liberación de todos los rehenes y prisioneros”

Por su parte, el Consejo Confederal de Comisiones Obreras aprobó el 13 de diciembre una resolución que “denuncia el genocidio que está llevando a cabo el Estado de Israel sobre el pueblo palestino y exige a la comunidad internacional, en especial a la Unión Europea y al Gobierno de España, que actúen de forma urgente con todos los instrumentos a su alcance para detener esta barbarie”., y que concluye: “el Consejo Confederal de CCOO hace un llamamiento a la afiliación, así como al conjunto de trabajadores y trabajadoras de nuestro país, a que participen en las movilizaciones convocadas que exigen un alto el fuego permanente y una paz justa y duradera”.

Es imprescindible convertir las palabras en acción

Como señalábamos al comienzo de esta carta, para la clase trabajadora de todos los países del mundo lo que suceda en Gaza es muy importante. Aunque la amenaza de destrucción de Palestina alcanza las mayores cotas y se está intentando materializar ya, todos los pueblos del mundo están asimismo amenazados por la barbarie imperialista. Como explicaban ya en 1848 Marx y Engels, la lucha de clases: “por su forma, aunque no por su contenido, la campaña del proletariado contra la burguesía empieza siendo nacional”. La lucha del pueblo palestino es la lucha de todos los pueblos del mundo. Por eso, nuestras organizaciones sindicales tienen una importante responsabilidad. Han de dar un paso adelante para ponerse en primera fila de la organización de la movilización, y llevar esa movilización a los centros de trabajo.

Es fundamental organizar una movilización central contra la masacre, por el alto el fuego, para exigir al gobierno que ponga fin a la compra y venta de armas, a las relaciones comerciales y diplomáticas con Israel, y los sindicatos deben ocupar un papel central en la organización de esa movilización.

Una movilización en Madrid se prepara para enero. Son muchos los sindicalistas que quieren que sus organizaciones se conviertan en activas organizadoras de la misma.

¡Alto el fuego!

¡Alto al genocidio!

¡Embargo al envío de armas al Estado de Israel!

¡Por el derecho al retorno del pueblo palestino!

Declaració Final del Desè Congrés Mundial de la Quarta Internacional

Carta Setmanal 969 per descarregar en PDF

El X Congrés del IV Internacional s’ha celebrat la setmana passada. Reproduïm en aquesta edició de la Carta Setmanal la declaració final aprovada pel Congrés

Declaració Final del Desè Congrés Mundial de la Quarta Internacional

Als militants que a escala internacional busquen les vies i els mitjans de resistència a la política destructora de l’imperialisme:

Només obrir-se la primera jornada del X Congrés Mundial de la IV Internacional, delegats i convidats van aprovar conjuntament la següent moció d’urgència:

“Una guerra genocida i una neteja ètnica estan en curs a Gaza i Cisjordània.

Qui n’és responsable?

El X Congrés Mundial de la Quarta Internacional condemna l’Estat d’Israel com a responsable.

El X Congrés Mundial de la Quarta Internacional condemna el govern de Joe Biden que, en nom de l’imperialisme estatunidenc, finança, arma i dóna suport diplomàticament els crims de l’Estat d’apartheid d’Israel. El Congrés Mundial de la IV Internacional condemna els còmplices europeus de l’imperialisme.

El X Congrés Mundial de la Quarta Internacional denuncia la responsabilitat dels governs àrabs que, mentre diuen ser “germans” del poble palestí i estar al seu costat, en realitat capcionen o recolzen el genocidi comès per l’Estat d’Israel.

El X Congrés Mundial de la IV Internacional expressa la seva indignació davant l’actitud dels dirigents de les grans organitzacions obreres i populars que, més enllà de les seves declaracions, en els fets no fan res per salvar el poble palestí amenaçat d’extermini.

El X Congrés Mundial de la IV Internacional, incondicionalment solidari amb el poble palestí, es dirigeix als treballadors i als pobles del món:

– Alt als bombardejos!

– Aixecament incondicional del bloqueig de Gaza!

Aprovat per unanimitat pel Congrés”.

Durant aquests tres dies de Congrés, escoltem militants d’Àsia, Àfrica, Europa, Estats Units, Orient Mitjà, el Carib i Amèrica Llatina, tots els quals van posar al centre dels seus discursos la lluita contra la barbàrie i els mitjans i les formes de resistir-hi. Els tres dies transcorreguts des de l’aprovació de la nostra moció confirmen malament el que escrivim: Gaza i Palestina estan sent sotmeses a una guerra genocida i és tota la humanitat la que està en perill.

Els esdeveniments a Palestina expressen el que suposa el manteniment del sistema capitalista a escala mundial: la barbàrie i la guerra.

Aquest sistema amenaça tota la humanitat. Amenaça el medi ambient amb la desforestació, la contaminació de l’aire i de l’aigua, la clordecona, la successió de catàstrofes… Des de l’esclat de la guerra a Ucraïna, la crisi econòmica i la inflació fan estralls, alimentades per l’especulació i el saqueig de les multinacionals que competeixen ferotgement a escala mundial. La indústria armamentística obté cada dia beneficis més enormes, mentre els pressupostos militars creixen exponencialment. Aquest augment dels pressupostos militars està provocant retallades dràstiques en els pressupostos socials, com la sanitat, l’educació, les pensions. Els beneficis mai han estat tan alts, mentre que els treballadors i els pobles han de patir un empobriment generalitzat. La pobresa i la precarietat laboral no deixen de créixer a escala mundial. L’imperialisme i la seva política de saqueig estan llançant milions de persones a les vies de l’exili, fugint de les guerres, la precarietat i la fam. Alhora, les “contrareformes”, destruint el conquerit durant dècades de lluita de classes, colpegen brutalment les classes treballadores i les poblacions.

L’imperialisme i els governs que se li sotmeten són responsables de la situació a Palestina, com la d’Ucraïna. L’imperialisme estatunidenc ha intentat constantment tancar Rússia per posar-la de genolls, i després atacar la Xina i qüestionar la seva posició econòmica al mercat mundial.

El manteniment del sistema capitalista condueix a un saqueig cada vegada més gran -a l’Àfrica en particular, a guerres i al debilitament de la sobirania nacional, com ho demostra l’exemple dels països llatinoamericans sotmesos a una explotació salvatge amb el suport de governs sotmesos a l’imperialisme.

Per arrossegar totes les forces existents en l’acompanyament d’aquesta política destructiva, els governs intenten, per tots els mitjans, dur a terme la “unitat nacional”. Cap veu independent i que no accepti sotmetre’s escapa a la repressió, la denúncia i la calúmnia. Cal constatar que la majoria dels dirigents de les grans organitzacions que es reivindiquen de la classe obrera miren cap a una altra banda en la majoria dels casos i recolzen així aquesta política, no sense contradiccions i elements de resistència en el si d’ aquestes organitzacions, ja que en diversos països, les organitzacions sindicals o polítiques tracten de preservar la independència de classe en una línia de ruptura amb l’ imperialisme.

A escala mundial, desenes de milions de treballadors i pobles de tots els continents s’aixequen contra l’esclafament del poble palestí. Aquestes manifestacions massives, que tenen lloc sense cap convocatòria per part de les grans organitzacions obreres, estan qüestionant els seus propis governs, accentuant al seu torn les contradiccions en el seu si. Doncs la línia divisòria respecte de l’esclafament de Palestina està estreta i directament lligada a la lluita per la defensa de les conquestes i les fites, producte de dècades de lluita de classe, qüestionats per aquests governs.  Està estretament lligada a la lluita dels pobles per la seva sobirania nacional, com es pot veure a l’Àfrica subsahariana en la mobilització contra l’antiga potència colonitzadora.

Llancem un crit d’alarma: la humanitat sencera està amenaçada.

El X Congrés Mundial de la IV Internacional, obert a militants de diferents orígens polítics, decideix dirigir-se als milers i milers que arreu i a tot els continents tracten de resistir a la barbàrie capitalista, com ho indica la crida de dirigents polítics i sindicals de 20 països africans. Aquests milers aspiren a organitzar-se a escala internacional contra el capital que engendra la barbàrie.

Proposem que més enllà de les fronteres i els nostres diferents orígens polítics, ens ajuntem de manera urgent per constituir junts un pol de resistència a escala mundial en una línia de ruptura amb l’imperialisme.

Aprovada per unanimitat el 7 de desembre de 2023

Declaración final del X Congreso Mundial de la IV Internacional

Carta Semanal 969 en catalán

Carta Semanal 969 para descargar en PDF

El X Congreso del IV Internacional se ha celebrado la semana pasada. Reproducimos en esta edición de la Carta Semanal la declaración final aprobada por el Congreso

Declaración final del X Congreso Mundial de la Cuarta Internacional

A los militantes que a escala internacional buscan las vías y los medios de resistencia a la política destructora del imperialismo:

Nada más abrirse la primera jornada del X Congreso Mundial de la IV Internacional, delegados e invitados aprobaron conjuntamente la siguiente moción de urgencia:

“Una guerra genocida y una limpieza étnica están en curso en Gaza y Cisjordania. Sigue leyendo

Els Acords d’Oslo, l’Autoritat Palestina i les seves relacions amb l’Estat colonial israelià, ona història de trucs, màgies i mentides

Carta Setmanal 968 per descarregar en PDF

En aquests moments, davant la massacre de Gaza i la mobilització internacional contra ella, els dirigents dels EUA. UU., de la Unió Europea i el president de Pedro Sánchez treuen del bagul dels records, on ha dormit un somni d’afegiments, el polsegós pla de “dos Estats” a Palestina. Reproduïm, amb algunes notes i aclariments, un article asemblant al diari francès Informations Ouvrières sobre els acords d’Oslo, expressió de la “solució dels dos Estats”.

El president dels Estats Units, Joe Biden, acaba de declarar que un cop Hamas sigui erradicat, “Gaza i Cisjordània s’haurien de reunificar sota una sola estructura de govern, eventualment sota una Autoritat Palestina revitalitzada”.

L’Autoritat Palestina va ser fundada el 1993 després dels Acords d’Oslo signats entre el primer ministre israelià Ythzak Rabin i el president de l’OLP (Organització per a l’Alliberament de Palestina), Yasser Arafat, sota la tutela del president estatunidenc Bill Clinton, que va ser el veritable autor intel·lectual.

Els Acords d’Oslo, amb la creació de l’Autoritat Palestina (AP), van ser concebuts i preparats en el context de la Primera Intifada, que, des de desembre de 1987, habia derrotat l’exèrcit d’ocupació israeliana, que havia estat incapaç d’acabar amb ella, malgrat els enormes mitjans desplegats. Aquest període va ser també el període de la revolució iraniana que va derrocar el poder del Sha el 1979, la caiguda del Mur de Berlín el 1989, el col·lapse de la burocràcia que governava la Unió Soviètica i la primera Guerra del Golf el 1991.

Des del principi, la intifada es va organitzar ràpidament amb comitès clandestins locals i nacionals que es van unificar en una direcció que operava directament dins de Cisjordània i donava directives a la població local. Per primera vegada des del 1948, el poder polític de la població palestina passava de les mans dels dirigents exiliats a nous dirigents, sovint molt joves i desconeguts dins el país. La intifada palestina es va fer encara més insuportable als ulls de l’imperialisme, en ser vista com un model per als qui, en tothom, lluiten contra l’opressió. Pel que fa a Rabin, aquest havia arribat al poder gràcies a una majoria de l’electorat israelià que volia posar fi a la intifada.

Derecho al retorn burlado

Des del començament de les negociacions que van conduir a la conclusió dels acords, moltíssims dirigents palestins van considerar que es tractava d’una capitulació. De fet, la part palestina està d’acord a renunciar a tots els punts del seu programa polític que es consideren contradictoris amb les exigències israelianes, i la part israeliana es va contentar amb prendre nota dels compromisos palestins. La renúncia al dret al retorn dels refugiats és part integrant dels acords d’Oslo i del seu “esperit”. La creació de l’Autoritat Nacional Palestina, d’altra banda, va acompanyada del “retorn” de milers d’activistes palestins i les seves famílies.

Molt ràpidament, l’Autoritat Palestina va crear nous òrgans dirigents, Yasser Arafat es va convertir en el seu president, es van crear ministeris i es van celebrar eleccions legislatives, guanyades àmpliament per Fatah, el partit fundador de l’OLP, del qual Arafat era el principal líder.

Un dels principals fonaments de l’AP es pot resumir en la següent fórmula: diners per a seguretat. Des del punt de vista israelià, té com a objectiu principal invisibilitzar l’ ocupació i, alhora, continuar-la. De fet, la formació de l’Autoritat Palestina va acompanyada de la divisió de Cisjordània en tres zones, (A, B i C). L’àrea C està sota el control total de les autoritats d’ocupació israelianes, En la segona, l’ANP gestiona algunes competències, però Israel manté el control militar de seguretat. Les àrees A i B romanen, en tot cas, a mercè de les operacions militars israelianes.

L’ OLP, formada clandestinament com un òrgan unificat de la resistència palestina, una expressió organitzada de tot el poble palestí, tant dins de Palestina como en els camps de refugiats de la diàspora, es va transformant gradualment en una estructura administrativa. Els diners flueixen cap als serveis de l’Autoritat Palestina, on la corrupció es torna sistèmica.

La colonització continua

Fins a 150.000 funcionaris han treballat per a l’Autoritat Palestina, i els últims informes oficials indiquen que continua sent la forces de seguretat la major part del seu pressupost operatiu. Els organismes de seguretat adscrits al Ministeri de l’Interior, com la Policia, la Policia de Duanes i Protecció Civil, Intel·ligència, Seguretat Preventiva i la Guàrdia Presidencial, sumen 83.300 efectius, la qual cosa representa el 40% del pressupost total de l’entitat. Aquests òrgans es dediquen essencialment al control de la població palestina, la repressió de les organitzacions independents i  dels moviments de protesta, en nom de l’ exèrcit d’ ocupació israeliana.

La història de l’Autoritat Palestina està plena de protestes impotents, cada vegada que la colonització guanya terreny. Ha estat marcada per operacions militars als campaments de refugiats i per provocacions israelianes, incloses incursions a l’Esplanada de les Mesquites de Jerusalem, un costum que va ser adoptat per Ariel Sharon i que va ser el detonant de la segona intifada (setembre de 2000-febrer de 2005). A partir de juny de 2002, la colonització va anar acompanyada de la construcció del mur de separació que, amb els seus cents de llocs de control, marca físicament la realitat de l’ apartheid a Cisjordània.

La seva història és també la de les declaracions fetes successivament per tots els presidents estatunidencs, i transmeses per l’anomenat Quartet (Estats Units, Rússia, l’ONU i la Unió Europea), anunciant regularment la imminent constitució de l’Estat palestí, mentre el nombre de colons israelians continua augmentant  (això és el que s’anomena el “procés de pau”,  descrit com “l’engany més espectacular de la història diplomàtica moderna” el 2007 per Henry Siegman, President del Congrés Jueu Americà).

Finalment, aquesta història és la d’una entitat estatal brutal contra els seus ciutadans i considerada per la gran maioria dels palestins com un sistema de col·laboració amb l’exèrcit d’ocupació. La renúncia de l’Autoritat Palestina a defensar els drets i les condicions de vida del poble palestí, la seva implacabilitat en l’empresonament dels seus opositors, té i tindrà conseqüències concretes.

És ben sabut que els líders israelians, inclòs Netanyahu, van afavorir, des del final de la dècada de 1980, el desenvolupament de Hamàs per debilitar la unitat del moviment nacional palestí, que es basava en el dret al retorn i la lluita per la igualtat de drets. La immersió de l’Autoritat Palestina en el camí de la col·laboració farà la resta.

El 2006, Hamàs va guanyar les eleccions parlamentàries de l’Autoritat Palestina amb 74 escons d’un total de 132. Aquestes eleccions van ser supervisades i validades per una multitud d’observadors externs.

Immediatament, l’imperialisme nord-americà va denunciar l’accés al poder d’una “organització terrorista” i va pressionar el president de l’Autoritat Palestina, Mahmoud Abbas, perquè rebutgés qualsevol acord amb Hamàs.

Com veiem avui, davant la política genocida d’Israel a Gaza, diplomàtics, funcionaris i representants de les agències de l’ONU han fet sonar regularment l’alarma sobre la situació als territoris ocupats des del 1967.

Un memoràndum confidencial del delegat de l’ONU

Un exemple d’això que acabem d’assenyalar és Álvaro de Soto, l’enviat especial de l’ONU a aquests territoris, del qual la premsa va publicar un memoràndum confidencial, el maig del 2007, en què acusava Washington d’haver animat el caos palestí mentre Israel continuava amb la seva política de “fets consumats sobre el terreny”, que fa cada vegada més difícil, si no impossible, la creació d’un Estat palestí viable. Va confirmar que va ser sota la pressió dels Estats Units com Abbas va rebutjar la proposta inicial de Hamàs de formar un “govern d’unitat nacional”.

De Soto continua explicant que els assessors d’Abbas es van involucrar amb Estats Units en una “conspiració” per “provocar la fi prematura del govern [de l’Autoritat Palestina] liderat per Hamas”. Assenyalà que “els estatunidencs van pressionar perquè hi hagués una confrontació entre Hamas i Fatah”, cosa que portarà Hamas a expulsar Fatah de la Franja de Gaza i a justificar la implementació del bloqueig.

S’han pronunciat i escrit discursos en gran nombre, s’han pronunciat i escrit discursos sencers sobre la llibertat, s’han elaborat plans concrets (mai amb la més mínima validació per part de la població palestina, també s’ha de dir) per definir com podria ser aquesta entitat palestina cridada a tall de burla Estat.

Aquests plans han arribat a presentar un “Estat” incrustat al mur de separació, dividit en enclavaments separats, que s’assembla a una pell de lleopard, amb túnels per passar d’un enclavament a un altre.

Quin serà el nom d’aquesta Autoritat Palestina “revitalitzada” de la qual parla Joe Biden? Amb o sense Hamàs, a la població palestina se li presenta, una vegada més, la perspectiva de viure en una presó a l’aire lliure. El que explica per què, a iniciativa d’activistes jueus i palestins, s’està desenvolupant la “campanya per un Estat únic”.

Donem-li una vegada més la paraula a Álvaro de Soto qui, a l’uníson amb una fracció significativa d’activistes polítics, democràtics, intel·lectuals i literaris de tot el món, va evocar una perspectiva completament diferent el 2007:

“Atès que un Estat palestí requereix tant territori com govern, i que els fonaments de tots dos estan sent sistemàticament soscavats”, un nombre creixent de palestins, àrabs israelians i alguns jueus israelians “creuen que l’única forma a llarg termini de posar fi al conflicte serà abandonar la idea de dividir la terra i insistir simplement en el respecte dels drets civils, polítics i nacionals dels dos pobles, jueu i àrab, que poblen el país, en un sol Estat”. De Soto va assenyalar a més que “si l’Autoritat Palestina es torna inútil o inexistent i els assentaments continuen expandint-se, la solució d’un sol Estat emergirà de les ombres i començarà a entrar en el corrent dominant”.

Los Acuerdos de Oslo, la Autoridad Palestina y sus relaciones con el Estado colonial israelí, una historia de trucos, manipulaciones y mentiras

Carta Semanal 968 en catalán

Carta Semanal 968 para descargar en PDF

En estos momentos, ante la masacre de Gaza y la movilización internacional contra ella, los dirigentes de los EE.UU., de la Unión Europea y el presidente pedro Sánchez sacan del baúl de los recuerdos, donde ha dormido un sueño de añas, el polvoriento plan de “dos Estados” en Palestina. Reproducimos, con algunas notas y aclaraciones, un artículo aparecido en el periódico francés Informations Ouvrières sobre los acuerdos de Oslo, expresión de la “solución de los dos Estados”.

El presidente de Estados Unidos, Joe Biden, acaba de declarar que una vez que Hamas sea erradicado, “Gaza y Cisjordania deberían reunificarse bajo una sola estructura de gobierno, eventualmente bajo una Autoridad Palestina revitalizada”.

La Autoridad Palestina fue fundada en 1993 tras los Acuerdos de Oslo firmados entre el primer ministro israelí Ythzak Rabin y el presidente de la OLP (Organización para la Liberación de Palestina), Yasser Arafat, bajo la tutela del presidente estadounidense Bill Clinton, que fue el verdadero autor intelectual. Sigue leyendo

La IV Internacional i la qüestió de Palestina

Carta Setmanal 964 per descarregar en PDF

La IV Internacional va prendre posició contra la partició de Palestina el 1947. L’editorial de la revista IV Internacional deia llavors:

“La posició de la Quarta Internacional enfront de la qüestió palestina continua sent tan clara com en el passat. Estarà a l’avantguarda del combat contra la partició, a favor d’una Palestina unida i independent, en la qual les masses determinaran sobiranament el seu destí mitjançant l’elecció d’una Assemblea Constituent (…) Més que mai cal cridar alhora a les masses treballadores dels Estats Units, gran Bretanya, Canadà i Austràlia, al poble treballador de cada país a lluitar per l’obertura de les fronteres dels seus països respectius als refugiats, a les persones desplaçades, a tots els jueus desitjosos d’emigrar, sense discriminació. Només si portem endavant seriosament, efectivament i amb èxit aquest combat podrem explicar als jueus per què no cal caure en el parany palestí. L’experiència terrible que espera als jueus a l’Estat en miniatura crea alhora les premisses de la ruptura d’àmplies masses amb el sionisme criminal. Si tal ruptura no es produeix a temps, l’Estat jueu s’ofegarà en sang.

La línia de la IV Internacional des d’aquesta data no ha canviat: un sol Estat en tots els territoris de la Palestina històrica, en el qual jueus i àrabs viuran com a ciutadans iguals. Aquesta posició, de la qual mai ens hem desviat, ha estat considerada i criticada com a utòpica i poc realista. Però si ens fixem en els esdeveniments dels últims 70 anys, no hi ha més que una sèrie de guerres, massacres i massacres.  Cada vegada són més les veus que s’alcen per dir que la solució passa necessàriament per la construcció d’un Estat únic en què tots els components tinguin els mateixos drets. El dret al retorn de milions de refugiats palestins a les seves terres i aldees és un dret inalienable. Però aquest dret al retorn és incompatible amb un o dos Estats de Gaza i Cisjordània. És incompatible amb l’existència d’un “Estat” teocràtic que manté 1,5 milions dels seus “ciutadans” com a ciutadans de segona classe per ser àrabs. És incompatible amb el sionisme basat en el terror i la reivindicació del dret exclusiu dels jueus a viure a Palestina. El líder trotskista Pierre Lambert (1920-2008), que estava familiaritzat amb la qüestió palestina, va ser un opositor conseqüent de les tesis del panarabisme. Sabia, i un dels textos que hi presentem hi torna, que, sota la disfressa del panarabisme, la revolució palestina s’estava tancant en un marc, amb les burgesies i els règims compradors dels països àrabs, que conduïa al contrari del que volien les masses palestines, el dret al retorn i un Estat únic sobretot el territori històric de Palestina. Lluitador indomable contra el feixisme i el nazisme, Pierre Lambert es va negar a establir qualsevol jerarquia entre les víctimes de la barbàrie: “El nen palestí víctima de l’exèrcit israelià als camps de Gaza o Cisjordània és, als meus ulls, no menys important que el nen jueu del gueto de Varsòvia alçant els seus braços davant la soldadesca nazi” (…) El 1993, davant els Acords d’Oslo, en què els líders de Fatah van reconèixer l’existència de l’Estat d’Israel, mentre els líders sionistes van acceptar la idea d’un suposat i hipotètic Estat palestí al seu costat, Pierre Lambert i la IV Internacional es van pronunciar contra aquests acords, explicant que només conduirien a noves guerres i violències.

Sionisme i panarabisme

Extracte del Cercle d’Estudis Marxistes per Pierre Lambert el 30 octubre 1970 en el tema “Revolució i Contrarevolució a Orient Mitjà”.

“És important saber que la Constitució d’una llar nacional jueva a Palestina va ser decidida per Lord Balfour, cap de Govern de l’Imperialisme britànic, el 2 de novembre de 1917. Poc abans, el 1915, Gran Bretanya, que estava en guerra amb Turquia, va expressar la seva disposició a donar suport a la independència dels àrabs. L’agent de l’imperialisme Lawrence va donar suport a la dinastia dels haixix, campions de la nació àrab i de l’arabisme.

Cal assenyalar que, en el moment del Tractat de Pau de Versalles, després de la Primera Guerra Mundial imperialista, un dels Hachemitas, que més tard es va convertir en Rei d’Irak, va exigir la independència per als pobles asiàtics de parla àrab; i que el 2 de juny de 1922, Mr. Churchill va dir: “La Declaració Balfour reconeix la creació d’una Llar Jueva a Palestina (…) , el major desenvolupament de la comunitat jueva existent amb l’assistència dels jueus d’altres parts del món, de manera que pugui convertir-se en un centre en el qual el poble jueu sencer pugui prendre interès i orgull sobre les bases de la seva religió i raça. “. El Sr. Churchill, alhora que exposava el que és l’essència mateixa del sionisme, concedia la independència a Transjordània, col·locant en el poder un altre hachemita, l’avantpassat del rei carnisser Hussein. És l’imperialisme qui, per tal de dividir els pobles del Pròxim i Mitjà Orient i enfrontar-los entre ells, per preservar i desenvolupar les posicions d’Imperialisme britànic, posicions de l’imperialisme mundial en aquesta regió del món, ha creat conjuntament els fonaments del sionisme i els conceptes bàsics de la “nació àrab”.

Aquí hi ha un problema que cal plantejar, que és d’una importància extrema: no n’hi ha prou amb demostrar per mitjà dels fets com el sionisme, el nacionalisme àrab i el panarabisme són barreres creades arreu per l’Imperialisme contra la revolució als països de l’Orient Pròxim i Mitjà. Aquestes són, avui, quan la barbàrie imperialisme envairà el planeta si la revolució proletària no l’enderroca, qüestions vitals.

En el període històric en què el capitalisme seguia sent un factor de progrés i civilització, la qüestió jueva, heretada de l’ Edat Mitjana, tendia a resoldre’ s per mitjà de l’ assimilació cada vegada més gran dels jueus en les nacions occidentals. El sionisme, proclamat al congrés de Basilea el 1897, no tenia cap influència en aquell moment sobre els treballadors i el poble jueu. Les xifres ho demostren: entre 1890 i 1917, 3.057.000 jueus van emigrar d’Europa de l’Est. D’aquests, només 60.000 a Palestina, Això és una mitjana de 1.800 per any. (…)

És obvi que la situació ha canviat… Milions i milions de jueus van perdre als camps de concentració nazis. I La qüestió jueva té avui una altra dimensió, una altra densitat, està carregada d’una gran quantitat de poder emocional, És un problema particularment difícil de resoldre.

Però no més difícil que el que ho són molts dels problemes als quals s’enfronta avui la Humanitat, en la fase de decadència de l’imperialisme, en què, de manera directa, la Humanitat corre el risc d’enfonsar-se en la barbàrie. Els camps de concentració nazis no eren més que la prefiguració de la barbàrie invasiva. (…)

Però és obvi que primer cal precisar la naturalesa de l’Estat d’Israel: l’Estat d’Israel no és sinó un estat comprador que no sobreviu més que pels subsidis de l’imperialisme Americà (…)

Hi ha ajudes dels Estats Units en tots els àmbits; assistència militar, assistència tècnica, assistència econòmica; té com a objectiu forjar i consolidar les relacions d’ intercanvi i de producció capitalistes, tant en el camp com en la indústria, i enfortir un estat teocràtic-militar. Estat en què, el 1966, hi havia 100.000 aturats abans de la Guerra dels Sis Dies, un Estat en el qual, el 1968, la Histadruth1, va acceptar la congelació salarial durant dos anys, cosa que va fer que Moshe Dayan (Ministre de Relacions Exteriors, NdE) digués: “Aquest és un dels beneficis de la guerra”. Això és el que és l’Estat d’Israel, un Estat burgès, comprador, artificial, un Estat creat per Stalin i Truman per impedir la revolució als països àrabs, un Estat que divideix els treballadors jueus i treballadors àrabs, que separa els obrers jueus del proletariat internacional”. 

Reflexions per a un enfocament marxista de la qüestió palestina

Extractes d’ una contribució de Pierre Lambert, publicada a la revista Dialogo del 20 de setembre de 2004.

“L’Estat d’Israel rebutja la igualtat real als 1.300.000 àrabs que viuen dins de les seves fronteres. Això porta a la denegació del reconeixement al dret a la nació per als palestins expulsats d’Israel.

L’estat teocràtic d’Israel no reconeix com a “ciutadans” més que els jueus. Per tant, només pot negar la qualitat de ciutadans als àrabs.

En conseqüència, el dret al retorn [dels milions de palestins expulsats de les seves terres i els seus pobles, NdE] no pot convertir-se en una realitat concreta sinó en un sol Estat en què tots els ciutadans, àrabs i jueus, veiessin reconeguda la seva ciutadania.

Per tant, la pretensió dels dos Estats sobre el territori de Palestina és, en el millor dels casos, un engany…

L’Estat teocràtic és un Estat basat en la religió, mentre que aquesta, des del punt de vista de la visió democràtica (laica), és una qüestió privada.

La qüestió palestina es redueix finalment a la qüestió de la democràcia, de la qual el poble palestí (en els seus components jueu i àrab) definirà la forma i contingut, amb el reconeixement d’iguals drets dins d’un sol Estat que abasti la totalitat de la Palestina històrica (Estat d’Israel, Cisjordània…). (…)

Podem donar voltes a la qüestió una i altra vegada. No hi ha cap altra solució a la qüestió palestina que el dret dels palestins (àrabs) a la nació, és a dir, a la conquesta de la seva emancipació política. La qual cosa, si ha de convertir-se en una realitat, implica el rebuig de l’Estat teocràtic d’ Israel, que fa de la religió un atribut de l’ Estat.

La demanda d’ emancipació política implica, doncs, necessàriament, la constitució d’ un Estat que consideri la religió, sigui la que sigui, com un assumpte privat. L’Estat teocràtic (sigui quina sigui la religió en què es basa) només pot basar-se en l’arbitrarietat. L’Estat teocràtic consagra la distinció entre l’àrab i el jueu com una qüestió política, imposant a l’àrab palestí la negació dels seus drets com a ciutadà. La resposta democràtica no pot ser altra que un sol Estat que garanteixi drets iguals.

El que ens porta a una consideració: en l’època de l’imperialisme, la decadència de la societat organitzada sobre la propietat privada dels mitjans de producció inclou la destrucció de la democràcia, i per tant, de l’emancipació política. La religió esdevé el suport de la putrefacta societat de la propietat privada (L’Estat d’Israel com a trampolí, al Medi Orient, de l’imperialisme per destruir totes les nacions). (…)

L’Estat sionista només pot posar en tela de judici els fonaments de la democràcia, d’una banda rebutjant l'”Estat democràtic” als àrabs, i, d’altra banda, conduint a l’aniquilació programada de la “democràcia” per als jueus. Tractar de reconciliar l’estat teocràtic hebreu amb l’emancipació política és una obra dedicada al fracàs.

Dues conseqüències, almenys:

– Primera: l’estat teocràtic només ha pogut néixer, i subsistir, per mitjà de l’opressió del poble palestí, expulsat de les seves terres. Opressió dels palestins condemnats a l’exili i dels que viuen dins dels límits de l’Estat hebreu en una situació de “sense drets”. Dels que van ser expulsats de les seves terres i confinats durant dècades als camps.

– La segona conseqüència és la guerra inhumana deslliurada per l’Estat sionista. Guerra en què aquest només subsisteix com a instrument directe i subordinat de la política estatunidenca. El qual, alhora, l’utilitza i condueix al carreró sense sortida als jueus i els àrabs (…)

La IV Internacional y la cuestión palestina

Carta Semanal 964 en catalán

Carta Semanal 964 para descargar en PDF

La IV Internacional tomó posición contra la partición de Palestina en 1947.

El editorial de la revista IV Internacional decía entonces:

“La posición de la Cuarta Internacional frente a la cuestión palestina continúa siendo tan clara como en el pasado. Estará en la vanguardia del combate contra la partición, a favor de una Palestina unida e independiente, en la que las masas determinaran soberanamente su destino mediante la elección de una Asamblea Constituyente (…) Más que nunca es necesario llamar al mismo tiempo a las masas trabajadoras de Estados Unidos, Gran Bretaña, Canadá y Australia, al pueblo trabajador de cada país a luchar por la apertura de las fronteras de sus países respectivos a los refugiados, a las personas desplazadas, a todos los judíos deseosos de emigrar, sin discriminación. Sólo si llevamos adelante seriamente, efectivamente y con éxito este combate podremos explicar a los judíos por qué no hay que caer en la trampa palestina. La experiencia terrible que espera a los judíos en el Estado en miniatura crea al mismo tiempo las premisas de la ruptura de amplias masas con el sionismo criminal. Si tal ruptura no se produce a tiempo, el “Estado judío” se ahogará en sangre”. Sigue leyendo

ALT A LA DESTRUCCIÓ DE GAZA

Carta Setmanal 961 per descarregar en PDF

L’alt comandament de l’Exèrcit sionista ha comminat al milió cent mil habitants del nord de Gaza perquè en 24 hores abandonin les seves cases ja que al parer van a iniciar una ofensiva terrestre després de sis dies d’intensos bombardejos.

Des de fa 8 dies d’intensos bombardejos sobre Gaza ja es compten més morts entre la població civil que durant la guerra del 2014, anunciant el que pretén a nivell massiu l’exèrcit sionista. Els portaveus de l’ONU han declarat que “és impossible que el moviment de persones d’aquesta amplitud es pugui produir sense conseqüències humanes dramàtiques”. Mentrestant, l’Estat d’Israel ha tallat el subministrament d’aigua, electricitat i aliments a la Franja de Gaza, una mesura considerada com un crim de guerra. May Golan, ministra dels Drets de la Dona a Israel, crida l’extermini total dels gazatíes, declarant que “algunes ànimes fràgils estan explicant que la majoria dels residents de Gaza són població civil no implicada, per la qual cosa no els hem de fer mal. Res d’això. Hem de destruir-los fins a la medul.la”. El ministre de Defensa d’Israel, Yoav Gallant, declarava que “Estem lluitant contra animals humans i actuem en conseqüència”. El Coordinador d’Activitats Governamentals als Territoris, Ghasán Alian, declarava que “Els animals humans han de ser tractats com a tals. Israel ha imposat un bloqueig total a Gaza. No hi haurà electricitat ni aigua, només destrucció. Voleu un infern i tindreu un infern”. En aquestes paraules es pot sentir un ressò dels responsables de les SS hitlerianes, quan van decretar el tall d’aigua del gueto de Varsòvia, el 1943, i titllaven els jueus cap al mateix de “subhumans”.

Recordem que Gaza que no té una superfície més gran que tres vegades el terme municipal de Barcelona o menor que el de Madrid, està habitat per 2.100.000 habitants. Tancat per l’exèrcit sionista al nord i al sud pel d’Egipte. Amb la sortida al mar controlada, sense sortida per l’aire (l’aeroport construït amb ajuda de la Unió Europea va ser destruït per bombardejos israelians el 2001), pràcticament sense terra de cultiu, un 80 per cent de la població viu de l’ajuda humanitària, i només uns comptats milers de treballadors podien anar a treballar al territori directament ocupat per Israel.

Mentre això succeeix a Gaza, a Cisjordània –on no es pot invocar un atac de Hamas- la setmana passada 31 palestins han estat morts i més de 60 ferits en atacs dels colons jueus.

L’antic general del Tsahal i antic cap del Consell de Seguretat d’Israel Giora Eiland declarava: “Hem de crear una catàstrofe humanitària sense precedents a Gaza, això permetrà a Gaza trobar-se ja sigui sense Hamas o ja sigui sense humans”.

Una vegada més afirmem: la mort tràgica d’avis, nens i dones i homes israelites no pot justificar la mort, igual de tràgica, d’avis, nens, dones i homes de Gaza. La vida d’un infant israelita val tant com la d’un nen palestí.

Des de fa 75 anys, els palestins pateixen una violència terrible. Va ser el geni científic del segle XX; Albert Einstein qui davant la situació a Palestina declarava el 1948: “Quan una catàstrofe real i final caigui sobre nosaltres a Palestina, el principal responsable per aquesta serà Gran Bretanya, i el segon responsable seran les organitzacions terroristes nascudes des de les nostres pròpies files. No m’agradaria veure algú associat amb aquesta gent criminal i enganyadora”. En efecte, el projecte sionista d’un Estat jueu del mediterrani al Jordà –que exigeix la neteja ètnica- és inseparable de la violència.

Com deia Marek Edelman (un dels cinc comandants de l’aixecament del gueto jueu de Varsòvia contra l’ocupació nazi el 1943 )”Si Israel va ser creat és gràcies a un acord entre la gran Bretanya , els Estats Units i l’URSS (va ser fins i tot Andrey Gromiko qui va presentar la proposta), no va ser com a expiació dels sis milions de jueus assassinats a Europa , sinó per repartir-se les riqueses del Medi Orient (..) la vostra filosofia israeliana consisteix a pensar que es poden matar 20 anys perquè un jueu segueixi amb vida. Per a mi no hi ha lloc ni per a un poble elegit, ni una terra promesa.

El juny 1982 en un míting convocat pel Partit Comunista Internacionalista (nom de la secció francesa de la IV Internacional en l’època ) contra les massacres de Sabra i Chatila, al Líban, Pierre Lambert, que havia escapat a la deportació i que havia combatut l’ocupació nazi, particularment en la construcció de sindicats clandestins de la CGT,  deia: “el cos destrossat i dislocat d’un nen jueu del ghettho de Varsòvia no té preu més gran que el cos destrossat i dislocat d’un nen palestí”

Tot això, acompanyat de les acusacions abocades contra quienes ossen oposar-se a aquesta ofensiva mediàtica, que són titllats d’antisemites. És el cas del líder de la França Insumisa, Jean-Luc Melenchon. Com ho va ser, al seu dia, el del dirigent del partit laborista britànic, Jeremy Corbyn.

El 1938, León Trotsky escrivia el següent: “Un esclavista que, amb astúcia i violència, encadena un esclau, i un esclau que, amb astúcia o violència, trenca les cadenes— ¡que els menyspreables eunucs no ens diguin que són iguals davant d’un tribunal de moralitat!”. Es creuria que són un ressò d’aquestes paraules les declaracions de la Unió de Treballadors i Professors de la Universitat de Birzeit, a Ramala (Cisjordània) “Un poder colonial ocupant no pot reclamar el dret a l’autodefensa contra el poble sota la seva brutal ocupació. No hi ha equivalència moral entre el colonitzador i el colonitzat, per molt que els mitjans de comunicació pretenguin el contrari”.

Amira Hass ha escrit, en aquests dies, al diari israelià Haretz:

“En uns dies, els israelites han viscut el que els palestins viuen des de fa desenes d’anys, i continuen vivint: incursions militars, morts; crueltat, nens morts, cadàvers abandonats, angoixa, captivitat, sent objecte de venjança, de dispars mortals contra combatents i civils, la destrucció dels habitatges, l’atac contra festes i celebracions, la debilitat i la impotència davant homes armats ultra potents i les humiliacions constants

És per això que cal repetir-ho una vegada més: ho havíem dit. L’ opressió i la injustícia permanent.

El món ha de sobte perdut peu, i el malsón quotidià dels palestins ha fet volar en mil pedaços la façana de normalitat que caracteritza la vida israelita des de fa desenes d’anys. Hamas ha aixafat gràcies a l’operació sorpresa i que ha demostrat el seu enginy militar i la seva capacitat d’elaborar plans i a mantenir-los secrets i d’utilitzar tàctiques de diversió”.

Més enllà de la necessària resistència, l’obligació de buscar una sortida política

Fa tres anys un grup important de militants jueus i palestins llançaven una “Crida al suport internacional de la Campanya per un sol Estat democràtic, One Democratic State Campaign (ODSC). Citem alguns paràgrafs: “L’alliberament requereix més que resistència, protestes i activisme. Requereix un pla polític que substitueixi les estructures polítiques d’opressió per una nova política i societat basada en la justícia, la igualtat i la inclusió, però també en el respecte de les diverses identitats nacionals, ètniques, religioses i comunitàries del país. Des que Israel va eliminar la solució de dos Estats en la seva implacable campanya per colonitzar tota Palestina, la idea d’un únic Estat democràtic com la millor solució política per a les persones que viuen a la Palestina històrica ha guanyat un creixent suport en els últims anys. Aquesta idea no és nova. El moviment d’alliberament palestí, abans i després de la Nakba (catàstrofe en àrab) de 1948, va promoure aquesta visió. I l’objectiu d’establir un Estat únic, laic i democràtic estava consagrat a la Carta Nacional de l’OLP (Organització per a l’Alliberament de Palestina).

La Campanya per un Estat Democràtic fundada el 2018 per palestins i els seus camarades jueus israelians anticolonialistes, ha desenvolupat un programa detallat de deu punts per a la creació d’aquest Estat. Comença afirmant que només un procés profund de descolonització pot desmantellar les estructures colonials sionistes de dominació i control. Això aplana el camí per a una democràcia constitucional única basada en el principi de la igualtat dels ciutadans -una persona, un vot- que garantirà les llibertats civils individuals”.

En efecte aquesta crida té la força d’una banda de recolzar-se en la Carta de l’OLP de 1964, a la qual Yaser Arafat va renunciar el 1993 en signar els acord d’Oslo (vegeu la declaració de la Quarta Internacional sobre aquests acords, de setembre de 1993, publicada a La Verdad 113)

I de l’altra en l’evidència que la política promoguda per l’imperialisme nord-americà de dos Estats ha demostrat completament i tràgicament el seu fracàs.

En aquesta crida es conclou: “nosaltres, membres de l’ODSC, fem una crida a sostenir i promoure activament la nostra campanya en favor d’un sol Estat. Totes les nostres accions actuals, ja es tracti del BDS (Boicot) de manifestacions, activitats;  han d’estar relacionades amb un programa polític, un objectiu final, si volem que tinguin un impacte polític. Per a nosaltres, el concepte d’Estat Únic és l’única base vàlida per a un tal programa polític“.

La relació amb la lluita contra la guerra

El dimecres 11 d’octubre Zelenski va aterrar d’urgència a Brussel·les, i va visitar la seu de l’OTAN, on es va entrevistar amb Jens Stoltenberg (Director general de l’OTAN) i van declarar conjuntament que l’OTAN seguiria donant suport a Ucraïna. El temor de Zelenski, i més encara després que el Congrés nord-americà suspengués l’ajuda a Ucraïna és que “s’oblidessin d’Ucraïna” i els amics nord-americans es bolquessin a Israel; De fet, les últimes declaracions de Biden van en aquest sentit. I, tanmateix, la guerra segueix amb els seus cents de mort i destrucció cada dia.

Biden ha intentat forçar un front comú en suport a Israel, i bo és assenyalar que si bé tots els governs europeus criden a donar suport a Israel, les contradiccions han esclatat. Per les seves pròpies raons internes el govern Sánchez/Díaz no va signar una declaració comuna impulsada per Biden i es va oposar al tall de queviures i ajuda humanitària a Gaza;

A diversos països, començant per França, i seguida per Alemanya i gran Bretanya, es prohibeixen les manifestacions propalestines. A França van més lluny: als partits que no han condemnat els palestins, i, en particular, a LFI, se’ls amenaça de dissolució El ministeri de justícia ha elaborat una circular en què planteja que tota declaració o participació en manifestació de ciutadans estrangers pot ser objecte de pena o expulsió del territori.

És evident que intenten utilitzar la qüestió palestina per intentar esclatar totes les forces de ruptura

En certa manera, pel moment, a l’Estat espanyol vivim una situació més favorable. Però no oblidem que el govern continua gairebé cada setmana augmentant les despeses militars: segons informacions fiables, des del 23 J han estat 16.500 milions més.

És per això que la batalla política entorn de la qüestió palestina que formula la declaració del SI de la IV Internacional, l’exigència “ALT A LA DESTRUCCION DE GAZA”, la nostra participació en les mobilitzacions existents no són en detriment de la campanya contra la guerra d’Ucraïna; En els pròxims dies publiquem el butlletí 15 amb els resultats de la constitució del Comitè Europeu contra la Guerra, i amb la crida de 150 dirigents obrers alemanys que convoquen el 25 de Novembre una manifestació central contra els pressupostos de Guerra a Berlín.

Alto a la destrucción de Gaza

Carta Semanal 961 en catalán

El alto mando del Ejército sionista ha conminado al millón cien mil habitantes del norte de Gaza para que en 24 horas abandonen sus casas pues al parecer van a iniciar una ofensiva terrestre después de seis días de intensos bombardeos.

 Desde hace 8 días de intensos bombardeos sobre Gaza ya se cuentan más muertos entre la población civil que durante la guerra de 2014, anunciando lo que pretende a nivel masivo el ejército sionista. Los portavoces de la ONU han declarado que “es imposible que el movimiento de personas de esta amplitud se pueda producir sin consecuencias humanas dramáticas”. Entretanto, el Estado de Israel ha cortado el suministro de agua, electricidad y alimentos a la Franja de Gaza, una medida considerada como un crimen de guerra. May Golan, ministra de los Derechos de la Mujer en Israel, llama al exterminio total de los gazatíes, declarando que “algunas almas frágiles están explicando que la mayoría de los residentes de Gaza son población civil no implicada, por lo que no debemos hacerles daño. Nada de eso. Tenemos que destruirlos hasta la médula”. El ministro de Defensa de Israel, Yoav Gallant, declaraba que “Estamos luchando contra animales humanos y actuamos en consecuencia”. El Coordinador de Actividades Gubernamentales en los Territorios, Ghasán Alian, declaraba que “Los animales humanos deben ser tratados como tales. Israel ha impuesto un bloqueo total a Gaza. No habrá electricidad ni agua, sólo destrucción. Queríais un infierno y tendréis un infierno”. En estas palabras puede sentirse un eco de las de los responsables de las SS hitlerianas, cuando decretaron el corte de agua del gueto de Varsovia, en 1943, y tildaban a los judíos hacinados en el mismo de “subhumanos”. Sigue leyendo