Archivo de la etiqueta: crisis política

Sobre las elecciones portuguesas

Carta Semanal 984 en catalán

Carta Semanal 984 para descargar en PDF

Las recientes elecciones en Portugal, que muy probablemente van a abrir la vía a un gobierno de la derecha, tienen un indudable interés para los y las militantes del Estado español.

El Partido Socialista Portugués, que gobernaba con mayoría absoluta, ha perdido 500.000 votos, y la extrema derecha de Chega, con un aumento de 700.000 votos, se coloca como tercera fuerza y puede entrar en el gobierno. El resto de fuerzas han aumentado o disminuido ligeramente sus votos.

Las elecciones anticipadas han sido decididas por el presidente de la República, de derechas, tras la dimisión del primer ministro socialista, acusado de corrupción por un juez que luego reconoció que se “había equivocado” de persona. El presidente aprovechó este lawfare, para, en lugar de nombrar otro primer ministro socialista, disolver el parlamento. Sigue leyendo

Sobre les eleccions portugueses

Carta Setmanal 984 per descarregar en PDF

Les recents eleccions a Portugal, que molt probablement obriran la via a un govern de la dreta, tenen un indubtable interès per als i les militants de l’Estat espanyol.

El Partit Socialista Portuguès, que governava amb majoria absoluta, ha perdut 500.000 vots, i l’extrema dreta de Chega, amb un augment de 700.000 vots, es col·loca com a tercera força i pot entrar al govern. La resta de forces han augmentat o disminuït lleugerament els seus vots.

Les eleccions anticipades han estat decidides pel president de la República, de dretes, després de la dimissió del primer ministre socialista, acusat de corrupció per un jutge que després va reconèixer que s’havia equivocat de persona. El president va aprofitar aquest lawfare, per, en lloc de nomenar un altre primer ministre socialista, dissoldre el parlament.

Chega s’ha convertit en la primera força entre la joventut i en el vot de la immigració, on són majoria els joves. La culpa serà llavors, dels treballadors i joves portuguesos, que s’han tornat ultradretans? La política del govern del PS no té cap responsabilitat?

Reproduïm extractes de les anàlisis d’O Militant Socialista, on s’expressen els militants portuguesos de la IV Internacional, del corrent Convergència del Bloc d’Esquerdes i dels crítics del PCP.

Amb matisos, tots tres expressen com els resultats mostren la indignació i desesperació de la joventut i de sectors obrers davant polítiques que els deixen sense futur.

El poble portuguès segueix aferrat a les conquestes d ‘abril

(Balanç del militant socialista)

Portugal no té un milió de reaccionaris, xenòfobs, nostàlgics del feixisme…

Portugal té milions de treballadors que senten la seva vida cada vegada més difícil, perquè el salari o la pensió de jubilació no són suficients, perquè la resposta a l’hospital ha empitjorat, perquè l’habitatge és inasequible, perquè es veuen obligats a abandonar el país, a abandonar amics i familiars, per intentar obtenir un millor salari i realitzar-se professionalment, el que no poden fer al seu propi país.

A Portugal, milers d’agricultors es veuen obligats a abandonar les seves explotacions agrícoles o ramaderes com a conseqüència de les polítiques dictades per la Unió Europea.

Va ser la política del govern d’António Costa la que va permetre arribar a la situació que s’ha creat.

És el mateix Pedro Nuno Santos qui diu que un gran nombre de votants de Chega són l’expressió del descontentament amb la política del PS i que cal recuperar la seva confiança.

Només la satisfacció de resoldre els problemes dels treballadors pot aconseguir això.

La manca d’una intervenció política i sindical coherent, que vinculi la lluita dels treballadors dels serveis públics (mestres, metges, infermeres…) a la lluita dels treballadors del sector privat (pel restabliment dels drets laborals) i la lluita dels agricultors, ha impedit que tots els treballadors unifiquin el seu moviment i obrin una sortida a la crisi.

I ara què fer?

Quins camins s’obren, quins desafiaments es presenten als militants i als qui no estan disposats a deixar que es destrueixin les conquestes del 25 d’abril?

Independentment del que un pugui pensar sobre les causes que han portat a la situació actual, una cosa és certa:

– les forces organitzades de la classe obrera, encara que hagin patit un cop en aquestes eleccions, estan lluny de ser derrotades;

– com s’afirma en el Comunicat de la CGTP de l’11 de març, “els resultats [electorals] i la futura composició de l’Assemblea de la República, amb un gir a la dreta que no respon als interessos dels treballadors i del país, exigeixen la mobilització i la lluita dels treballadors per salaris i drets”;

– D’altra banda, també hi ha la necessitat d’una reflexió organitzada per part d’activistes preocupats pel que està succeint al nostre país, així com a la resta d’Europa i del món. Una reflexió que assenyala que gran part dels treballadors i joves no se senten representats en les organitzacions polítiques tradicionals que parlen en el seu nom.

Reflexions de militants que es pregunten i busquen respostes, davant el creixent procés d’ofensiva del sistema capitalista en descomposició, l’estratègia de supervivència del qual condueix a la destrucció de totes les conquestes de la civilització humana, a la barbàrie de la guerra i el genocidi.

Preguntes sobre quin camí prendre, com vincular la teva lluita amb la dels pobles de la resta d’Europa i el món, i amb les mobilitzacions massives per defensar el poble palestí.

Una reflexió que aquí, al nostre país, es basa en la defensa de les conquestes de la Revolució d’Abril.

El Comitè Editorial de “El Militant Socialista”

Proposta de resolució presentada pel corrent Convergència del Bloc d’Esquerda (BE) en la reunió del Buró Nacional del 16 de març

(extractem el referent a qüestions generals, deixant de banda les reflexions sobre qüestions internes el BE)

Entre altres factors, inclosos els internacionals, la dreta va guanyar aquestes eleccions i l’ extrema dreta es va desenvolupar com a conseqüència directa i immediata de les polítiques del PS, que no van respondre a les diverses crisis i preocupacions de vastos sectors socials, malgrat la seva majoria absoluta i dels superàvits pressupostaris.

El deteriorament dels serveis públics, en particular en salut i educació, la crisi de l’ habitatge, les pèrdues salarials per la inflació i els bloquejos imposats per la legislació laboral que el PS s’ ha negat a modificar, l’ augment de la precarietat i dels joves obligats a emigrar, la debilitat de les pensions, la prevalença dels interessos dels ocupadors sobre el medi ambient amb la participació dels membres del govern.

Això ha generat descontentament, revolta i un sentit d’urgència pel canvi que la dreta i l’extrema dreta han sabut explotar.

La tesi segons la qual la insistent crida a una aliança de govern amb el PS ha protegit el Bloc d’Esquerda (BE) de la bipolarització no és més que una autojustificació de la línia seguida, com mostren els resultats electorals. En realitat, el que ha ocorregut és que aquesta consigna com a eix central de la campanya del BE ha agreujat les dificultats preexistents i ha impedit la polarització al voltant d’una política de captació de vots de molts sectors populars enutjats per la manca de resposta dels governs del PS i les inequitats del sistema.

El BE no ha aconseguit fer un pas cap a la recuperació de la confiança i la influència política, i que això es deu a l’orientació tàctica de la campanya, que no ha aconseguit polaritzar el discurs i la proposta.

En efecte, no va ser possible orientar el programa electoral i la campanya amb una declaració solemne a favor d’ un acord de governança amb el PS, i alhora criticar de manera coherent la desastrosa política practicada pel PS. Als ulls de la gent, era contradictori. A la pràctica, va ser una aportació a l’agenda de la governabilitat, en un moment en què grans sectors de la població necessitaven i volien solucions als seus problemes.

El BE ha vist caure tots els seus objectius: derrotar la dreta, establir un acord de governança amb el PS, participar en una majoria parlamentària amb el PS i l’esquerra, créixer i tenir un grup parlamentari més gran, ser elegit en circumscripcions on havia perdut votants.

Ha renunciat a fer èmfasi en punts clau, com la fi del sector privat al Servei Nacional de Salut, no despertar la inversió pública a TAP (companyia aèria), augmentar els salaris i revisar les normes contra la negociació col·lectiva, mobilitzar pisos buits per augmentar l’oferta d’habitatges sota control públic a curt termini i reduir els lloguers, mesures concretes per a atallar la crisi climàtica, oposar-se a la via neoliberal de la UE que obre la porta a l’extrema dreta i s’ha bolcat cap a l’armament, denunciar el 2% del pressupost estatal per a l’OTAN, etc.

Balanç dels crítics del PCP, que sempre s’ han oposat a l’ acord parlamentari amb el PS

(extractes)

 Els resultats electorals van ser una enorme debacle -com ho han estat en els últims anys- per al poble treballador, aquesta vegada materialitzada en un fort ascens electoral de l’extrema dreta feixista i un descens desastrós -però malauradament esperat- de la CDU [coalició que incloïa el PCP], que clarament va perdre influència electoral, influència entre els treballadors, i va ser derrotada en els seus bastions tradicionals al sud i als municipis urbans on resideixen molts treballadors. El PS va ser castigat amb una gran pèrdua de vots per la seva política al llarg de vuit anys (que l’anomenada “esquerra”: BE, PCP, entre d’altres, va donar suport sovint).

Clarament, aquest fort vot a Chega i la disminució de l’abstenció mostren un desig d’intervenció i canvi polític, mostra un gran descontentament i malestar de les masses i la recerca de solucions radicals que han interpretat com a part de les consignes d’aquest partit, el radicalisme del qual es tradueix en un salt endavant cap a una major explotació, la ràpida retirada de drets i la limitació de les llibertats.

El profund descontentament de les masses té diverses raons. El principal és la constant degradació de les seves condicions de vida: salaris miserables, pensions de pobresa, pèrdua de poder adquisitiu dels salaris, dificultats d’accés i degradació de serveis públics com la salut i l’educació, la justícia, la falta d’habitatge, el preu exorbitant dels lloguers dels habitatges i els pagaments bancaris, la incertesa del futur dels joves, la negativa a satisfer les justes demandes de diversos sectors de l’administració pública, com els mestres, el constant afavoriment de les forces capitalistes, els guanys obscenes dels monopolis, mentre “no hi havia diners” per a les necessitats dels treballadors, etc.

Les masses populars no estan cegues i busquen una resposta radical a aquests problemes. Radicals perquè estan veient que la democràcia parlamentària burgesa ja no satisfà les seves necessitats. En les successives eleccions, el poble diposita el seu vot a les urnes i res no canvia, tot empitjora. Tanmateix, políticament inconscients, no aconsegueixen arribar a aquesta entesa i van a votar per Chega, com si fossin en processó a la capella a la recerca d’un miracle.

La obtención de la amnistía es una necesidad para la mayoría social

Carta Semanal 977 en catalán

Carta Semanal 977 para descargar en PDF

El proyecto de ley de amnistía fue rechazado el martes 30 en el Congreso de los Diputados por el voto en contra, a última hora de los 7 diputados de Junts. El paso de la ley al Senado se atrasa, el proyecto pasa a la Comisión de Justicia del Congreso, que debe decidir este martes 6 de febrero el plazo –de 15 días a un mes– para volver a presentar el Proyecto. Evidentemente, nada está escrito y también puede concluirse que no hay ley.

En esta hipótesis sería, sin duda, la legislatura la que estará cuestionada al romperse la mayoría de los partidos que votaron la investidura.

Pero al margen de este calendario, hay que analizar cuál es el fondo de la cuestión y qué es lo que está en juego. Sigue leyendo

L’obtenció de l’amnistia és una necessitat per a la majoria social

Carta Setmanal 977 per descarregar en PDF

El projecte de llei d’amnistia va ser rebutjat el dimarts 30 al Congrés dels Diputats pel vot en contra, a última hora dels 7 diputats de Junts. El pas de la llei al Senat s’endarrereix, el projecte passa a la Comissió de Justícia del Congrés, que ha de decidir aquest dimarts 6 de febrer el termini –de 15 dies a un mes– per tornar a presentar el Projecte. Evidentment, res està escrit i també es pot concloure que no hi ha llei.

En aquesta hipòtesi seria, sens dubte, la legislatura la que estarà qüestionada en trencar-se la majoria dels partits que van votar la investidura.

Però al marge d’aquest calendari, cal analitzar quin és el fons de la qüestió i què és el que està en joc.

El paper de les institucions heretades

En primer lloc, en aquest cas les institucions judicials que, no oblidem, estan presidides pel rei -en nom del qual es dicten les sentències- i pugnen per ser completament independents de la sobirania popular. És per això que el PP -recolzat per la Comissió Europea- vol modificar l’elecció dels òrgans de govern del poder judicial, i que aquesta es realitzi només pels mateixos jutges. 5.421 ciutadans als quals s’ atorgaria plena i absoluta capacitat de bloquejar les decisions del Parlament i el Govern o d’ organitzar persecucions contra qualsevol que resulti no grat a l’ aparell de l’ Estat i al capital financer.

Aquestes institucions, en la seva estructura i composició són heretades del franquisme, i campen en total arbitrarietat. No és una afirmació, ni un judici de valor. El jutge García -Castelló – que es va declarar incapaç d’esbrinar qui era un tal M. Rajoy que figurava en els papers de la Gurtel, i que ha organitzat no menys de 20 processos i investigacions contra Podem, totes elles arxivades sense arribar enlloc- s’ha dedicat aquests últims dies a desempolsegar sumaris per intentar acusar Carles Puigdemont i altres dirigents de ser terroristes o inductors del terrorisme,  arribant fins i tot a acusar l’actual President Pere Aragonés, de ser el dirigent dels CDR (Comitès en defensa de la República) que van organitzar les manifestacions del procés.

Al mateix temps, el jutge Joaquín Aguirre ha arribat, després de set anys sense avançar en el seu sumari, a acusar dirigents catalans d’estar en connivència amb Putin, el qual els hauria promès diners i milers de soldats per aconseguir la independència. El mateix Jutge Aguirre va explicar a la Televisió pública alemanya el dilluns 29 de gener les connexions russes al Procès (Operació Voloh), saltant-se el secret del sumari i dictant el mateix dia una interlocutòria acusant Puigdemont d’alta traïció. Casos i exemples veritablement esperpèntics si no fossin tràgicament certs.

No es tracta només de la reacció aïllada d’uns jutges “polititzats”. És la cúpula judicial que porta cinc anys amb el mandat caducat, la que encapçala l’ofensiva i a la qual segueixen diverses associacions professionals de la judicatura.

La crisi política i la ruptura del consens tal com s’ha conegut en aquest país des dels Pactes de la Moncloa, deixa tot ben clar. Mentrestant, el PP en la manifestació del diumenge 28 de gener, ensalça aquests jutges com a herois nacionals. L’ herència del franquisme, que perviu en l’ aparell judicial es confabula amb la seva expressió política actual.

Però en el debat sobre la llei d’amnistia hem pogut escoltar al Congrés al·legats sobre “jutges prevaricadors” i “justícia franquista” (als quals el Consell del Poder Judicial ha anunciat que ha de respondre) 

L’actitud d’alguns jutges són els arguments que ha utilitzat Junts per votar-hi en contra (tot i que a la comissió de Justícia, va votar en quatre ocasions a favor del text), ja que consideren que la llei d’amnistia no els defensava prou.

La corda està tan tensa que aquest dijous 1 de febrer Pedro Sánchez s’ha vist obligat a declarar que “els independentistes catalans, no són terroristes”. El succeït aquestes últimes setmanes evidencien una vegada més un fet clar: l’herència franquista impedeix la democràcia en aquest país.

Imposar l’amnistia sense confiar en les institucions

Aquest és el fet clar: els representants polítics del franquisme consideren que el PSOE, amb les seves mesures per restablir drets democràtics ha trencat el Pacte Constitucional que els mantenia a resguard i protegia l’herència franquista

I Nuñez Feijóo és conscient del que parla quan diu que “a Catalunya hi va haver por, terror i feixisme el 2019”, a què es refereix? No serà als ciutadans apallissats per voler votar? Recordem: el 14 d’octubre cau la sentència contra 12 dirigents catalans, 100 anys de presó. La resposta és immediata: la majoria del jovent i la població de Catalunya es mobilitza, superant les pertinences independentistes o no. El 18 d’octubre centenars de milers de catalans marxen sobre Barcelona en una de les manifestacions més massives històricament contra la sentència… El nivell de violència és molt limitat, però és evident que els franquistes van tenir la por al cos, davant la possibilitat que aquesta mobilització es consolidés.

És la por que l’amnistia aixequi de nou l’acció dels treballadors i els pobles el que fa que el PP es negui, en rodó, a qualsevol acord.

Des del punt de vista dels treballadors i els pobles, de la necessitat imperiosa d’establir la fraternitat entre els pobles, la seva unitat davant un enemic comú, el règim monàrquic, l’amnistia és un pas imprescindible, i és la via per acabar amb tota la legislació repressiva com la llei mordassa, que s’aplica a tots els treballadors del país. I per fer passos en el camí de deslliurar-se de l’aparell judicial heretat de la dictadura, enemic dels treballadors i, de les seves organitzacions i de les seves mobilitzacions, enemic de les dones, enemic dels drets dels pobles.

Nosaltres no ens identifiquem amb Puigdemont o Aragonès, ni som partidaris de la independència, però defensem el dret democràtic a què els pobles decideixin, reafirmem davant d’aquests fets que, per mantenir la unitat dels pobles, aquesta ha de ser lliure i no imposada, i això exigeix acabar amb el règim monàrquic i els seus jutges, és a dir,  obrir el camí a la República

Per això, donem tot el nostre suport a la campanya iniciada per la Crida REDOBLAR LA LLUITA PER L’AMNISTIA (vegeu annex)

Publiquem també un document que forma part del debat del Congrés Mundial de la IV Internacional.

EL SIGNIFICAT DEL COMBAT PER L’AMNISTIA

La situació política avui a l’estat espanyol està polaritzada per l’exigència d’amnistia. Tanmateix és necessari per comprendre l’ abast d’ aquesta reivindicació, en principi democràtica, recordant com en la història de la lluita de classes a Espanya l’ amnistia ha estat un element mobilitzador i de ruptura amb el règim.

I alhora és avui l’expressió de la fallida política del règim constituït a Espanya després de la mort de Franco. És per això que aquesta crisi s’inscriu en una situació internacional en què tots els règims polítics a Europa i més enllà estan en crisi, amenaçant d’arrossegar l’Estat Crisi que pren formes, és clar, nacionals, però que té un fons comú en la descomposició del mercat mundial i la necessitat de la guerra,  de les guerres per part del capital per intentar sobreviure.

Cal recordar que la mort de Franco el 20 de novembre de 1975 va accelerar la descomposició del règim dictatorial. I l’amenaça d’una revolució social, que combinava la lluita del proletariat -únic com a classe a escala estatal- i l’emergència dels pobles oprimits -en particular el català i el basc- amenaçava de desestabilitzar l’ordre a tot Europa i particularment després de la revolució dels clavells que es va iniciar a Portugal el 25 d’abril de 1974.

Totes les forces de la contrarevolució a escala internacional es van coal·ligar per impedir una revolució a Espanya… des del Mercat Comú, l’OTAN ,els governs europeus la burocràcia del Kremlin i la Internacional socialista van fer l’impossible per, per mitjà dels dirigents del PSOE i en bona mesura els partits catalans i bascos, impedir una explosió revolucionària.

Davant la mobilització creixent de treballadors i pobles, que exigien acabar amb la dictadura i totes les seves institucions, així com totes les exigències socials i econòmiques, es va establir de fet un consens polític entre els representants de les institucions franquistes i els partits de referència obrera i nacionalista.

En aquest període l’exigència d’AMNISTIA, i del dret d’autodeterminació eren consignes comunes a tots els partits antifranquistes a tot el territori.

Anant uns anys abans ja el 1970, quan es van anunciar els processos de Burgos contra militants bascos, una campanya per l’amnistia va recórrer el 4 de novembre de 1970 en plena dictadura hi va haver una potent mobilització política, encapçalada per la classe obrera en aquest sentit. Bó serà recordar que Franco es va veure obligat a indultar a finals d’any els condemnats bascos. Aquest retrocés anuncià la fi de la dictadura i tothom va comprendre que no seria un caiguda en fred sinó com a producte de l’entrada en acció en aliança pràctica dels treballadors i els pobles,

L’ordre mundial, imposat després del 45 exigeix impedir aquest perill.

El consens imposat per l’imperialisme i la burocràcia del Kremlin es va concretar en els Pactes de la Moncloa d’octubre de 1977.Pactes socials i polítiques que “restauraven la monarquia, preservaven una bona part de les institucions franquistes -el sindicat vertical va ser escombrat pels treballadors- a canvi de la llibertat, una cosa limitada, de partits i sindicats , la instauració de Corts elegides, ajuntaments electes, i, per desviar la qüestió nacional, la regionalització del país, la seva “divisió” en 17 regions .

Una amnistia particular (vegeu annex) es va establir l’any 1977 ,que en realitat va ser una llei de Punt final ja que passava pàgina de la brutal repressió franquista i els seus responsables.

És a dir, no hi va haver una veritable amnistia. Tot i que es va intentar equiparar amb l’amnistia de febrer 1936 . Recordem la campanya electoral de febrer 1936 que va donar la victòria al Front popular va estar presidida per l’exigència d’amnistia als més de 30000 represaliats de la insurrecció d’octubre 1934 a Astúries.

Els pactes de la Moncloa van servir per dividir el moviment de masses, semi integrar les organitzacions i preservar les institucions centrals del règim, garants del gran capital. Però saldar la ferida en fals: la “reforma del règim ” va ajornar l’enfrontament entre les classes.

És per això que des de les institucions internacionals d’entrada la Banca Mundial van saludar els Pactes de Moncloa com els pactes que corresponien a realitzar per organitzar la “transició a la democràcia de les dictadures existents a Amèrica Llatina o Àfrica… per exemple la transició a Xile gairebé copia la “lletra ” dels Pactes de la Moncloa.

Avui, l’esgotament d’aquest règim és evident. És per això que el govern en funcions “Sanchez/Diaz” el que proposen és un nou Pacte polític, social ,jurídic, a ser signat per partits sindicats ,institucions de la societat “civil”… o sigui un intent de reescriure la Constitució per preservar el règim amb alguna concessions en particular l’amnistia o indult a 1432 ciutadans catalans implicats en les mobilitzacions dels darrers anys .

Estem enmig d’un procés d’una total incertesa. La secció de la Quarta internacional actua partint dels interessos dels treballadors i els pobles per això defensa l’AMNISTIA SENSE CONDICIONS. En un context com el descrit totes les forces polítiques que diuen defensar els interessos de la majoria social estan sotmeses a la prova de la veritat davant d’aquesta qüestió . La qual cosa se suma a un altre dels elements que parteixen aigües: la guerra i les despeses militars,

El combat a Espanya per una representació política fidel als interessos dels treballadors i els pobles integra aquestes exigències essencials.

El “desordre” mundial i la resistència dels treballadors i els pobles

Carta Setmanal 963 per descarregar en PDF

El president dels EUA, Joe Biden, s’ha afariat a viatjar a Israel per manifestar expressament el seu suport a les accions de guerra de l’Estat sionista contra Gaza (i, alhora, també contra els palestins dels territoris ocupats i contra el sud del Líban), mentre una onada de represàlies s’abat sobre els treballadors àrabs d’Israel,  acusats massivament de “donar suport al terrorisme de Hamas”. Per camuflar el seu suport els crims de guerra de l’exèrcit d’Israel, Biden ha fet aprovar al govern hebreu un suposat permís perquè arribi ajuda humanitària des d’Egipte a Gaza. El fet és que Israel ha accedit a permetre el pas de 20 camions al dia!, per a més de dos milions de palestins de Gaza. 

Mentrestant, la premsa parla obertament de les discrepàncies dins de la UE sobre com actuar davant la “crisi de Gaza”. Tots estan d’acord a donar suport a Israel, però, com assenyala un mitjà digital, els líders europeus han donat una important estirada d’orelles  a Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea”, que s’ha negat reiteradament a incloure en les seves declaracions la col·lisió que, en les seves accions de guerra, Israel ho ha de fer “respectant el dret internacional”.

“Poden els EUA afrontar dues guerres alhora?”

Un periodista va preguntar a Biden abans del seu actual viatge a la Palestina ocupada “Poden els Estats Units afrontar dues guerres (Ucraïna i Israel) alhora?”. Al que el president dels EUA va respondre: “Som el país més potent, no només del món sinó de la història… Tenim la capacitat de fer-ho, si no ho fem nosaltres, qui ho farà?”.

No obstant això, Zelenski, malgrat la recent entrega de míssils més potents, ja ha expressat el seu temor que els successos de Gaza i el suport de l’EUA a Israel puguin minvar el suport a Ucraïna.

Quan fa uns dies la Cambra de representants dels USA va suspendre temporalment l’ajuda militar a Ucraïna, Josep Borrell, el Comissari d’Exteriors de la Unió Europea, va haver de reconèixer un fet: “La Unió Europea no pot substituir els Estats Units” i, en efecte, no els pot substituir ni econòmicament, ni militarment ni a cap nivell i evidentment tampoc la Xina (que lluita per mantenir la seva quota al mercat mundial), ni l’oligarquia de Moscou que veu amenaçat el seu lloc en l’exportació de matèries primeres.

La potència nord-americana (després de l’enfonsament de l’URSS) s’ha trobat sola per preservar l’ordre mundial. Però, per poderosa que sigui la seva maquinària militar, no ha pogut ni pot evitar la crisi permanent del sistema capitalista, la reducció del mercat mundial, l’amenaça permanent de dislocació d’aquest, o de bancarrota del sistema financer. I les experiències de l’Iraq i l’Afganistan demostren, també, que el seu aparell militar no és omnipotent.

Guerra i explosions de masses

La crisi del sistema capitalista, l’estretor del mercat mundial i la conseqüent exacerbació de la competència pel control dels mercats, porten a una aguda guerra comercial. I la guerra militar (com va dir Von Clausewitz, “la continuació de la política per altres mitjans”) és la seva conseqüència. El recurs a la guerra és inevitable, l’exigència a tots els governs d’emprendre una marxa brutal a l’armament, l’economia de guerra és una necessitat. I per això el mateix Biden ha de córrer com a apagafocs per impedir un descontrol més gran de la situació, com passa ara amb el seu viatge a Israel alineant-se amb els crims i les mentides més brutals dels seus aliats, en aquest cas l’odiat govern de Netanyahu. Busca alguna concessió -com la pantomima d’ajuda humanitària- per impedir una explosió generalitzada a tota la regió perquè, com veiem aquests dies, les masses són al carrer a Europa i Amèrica i a tots els continents, i no només contra la massacre que provoca l’exèrcit sionista sinó també -sobretot als països musulmans- contra la cobdícia o traïció dels règims àrabs.

En les mobilitzacions contra la massacre de Gaza hem pogut veure, al nostre país, una presència important de joves d’origen àrab, fills d’immigrants, organitzats o no. Un sector abandonat per totes les organitzacions oficials (com ho estan, de fet, el milió de treballadors immigrants d’origen marroquí que viuen en aquest país)

Treballem per una sortida política

Ningú pot predir fins on aniran els esdeveniments actuals, però estem en una fase nova de la crisi de dominació imperialista, crisi en la qual no només està qüestionat el control de l’imperialisme USA, sinó també tots els governs que s’alineen, per acció o omissió, darrere d’ell.

Per a la Quarta Internacional i les seves seccions, és un deure enllestir i participar en les mobilitzacions contra la massacre de Gaza, però la nostra actuació no pot limitar-se a agitar una verborrea “radical”. Ens inserim en els moviments de resistència lluitant per mostrar una sortida política.

Entre 1930 i 1945, la Quarta Internacional va lluitar contra el tancament de les fronteres d’Europa i Nord-amèrica a l’emigració de jueus europeus, perseguits per la barbàrie nazi. Des de 1947 i bé abans el nostre corrent va lluitar contra la “partició” de Palestina, veritable depuració ètnica a favor de la invasió sionista. Ja abans de la decisió de l’ONU, sota la dominació britànica, la nostra línia ha estat clara i la reiterem fa 30 anys en el moment dels Acords d’Oslo, en què l’Autoritat Palestina va abandonar la Carta de l’OLP del 64 -que exigia un Sol Estat democràtic- i va acceptar una nova partició.

La nostra defensa d’un sol Estat democràtic amb cabuda per a totes les ètnies i religions va ser criticada, tant el 1948 com el 1993, com a “utòpica”: però els fets han demostrat que les solucions basades en la partició de Palestina no només porten violència i destrucció, sinó que, simplement, són inaplicables i només serveixen com a excusa per a noves accions de neteja ètnica. La lluita per un sol Estat, avui, és l’única sortida a la barbàrie actual. I, tanmateix, la majoria de les forces polítiques que diuen defensar els palestins segueixen aferrats a la fórmula dels dos estats, fruit de la col·laboració entre Stalin i Truman (recordem que, el novembre de 1947, va ser el representant de l’URSS a l’ONU, Gromiko, qui la va presentar amb l’acord de Truman i els britànics,  i que Stalin, a través de Txecoslovàquia, va ser el principal subministrador d’armes a Israel en la guerra de 1948 que va provocar la Nakba).

Reprenem en aquest sentit la crida de la Campanya per un Sol Estat, qüestió que permet delimitar i agrupar al voltant d’una línia d’independència. És un tema de debat del Congrés Mundial de la IV Internacional, lligat directament a la qüestió de la direcció revolucionària.

Alhora, segueix la guerra d’Ucraïna

Encara que hagi deixat d’ocupar les primeres planes, la guerra d’Ucraïna continua, més mortífera que mai. Zelenski, per por a perdre el suport de l’imperialisme ianqui i de la seva subsidiària, la UE, ha estat entre els primers a defensar l’exèrcit sionista. Donar suport a la invasió, l’ocupació militar i els bombardejos indiscriminats, li deu semblar a aquest titella de l’OTAN, una bona manera de defensar “la sobirania d’Ucraïna”.

Avui a la campanya per Alt la Guerra situem al centre la política del nostre govern, en particular els pressupostos militars. El Centre d’Estudis Delàs acaba de demostrar que aquest govern ha estat el que ha efectuat i efectua més despeses militars, tot i estar en funcions. D’aquí la importància de la proposta dels companys alemanys de manifestació el 25 de novembre a Berlín contra el pressupost de guerra. Qüestió que s’ha de traduir al nostre país, malgrat els terminis de la investidura (vegeu butlletí 15 de la campanya contra la guerra).

Investidura o noves eleccions?

La qüestió encara no està rasa. La qüestió central és que la direcció del PSOE (un dels principals garants de la supervivència del règim monàrquic) exigeix un Pacte d’Estat (nou Pacte de la Moncloa) que inclou fins a reajustar la Constitució. Qüestió difícilment acceptable per l’aparell d’Estat i el seu representant polític: el PP (a Vox fins i tot les enquestes ja el donen per amortitzat).

Aquests dies sembla que estem ja en campanya electoral: matisos en relació amb Israel (les enquestes donen una majoria de la població a favor de la causa de Palestina), promeses d’augment de les pensions segons l’IPC -la manifestació del 28 ja estaria triomfant abans de realitzar-se-, controvèrsia al voltant de l’abast de l’Amnistia-que ja tothom dona com un fet-.

En realitat, vivim un moment propici per a la intensificació de la lluita de classes, per plantejar les reivindicacions, qüestió que xoca amb la decisió de les direccions de les confederacions sindicals de no fer grans mobilitzacions, i esperar que es formi govern, mentre bases àmplies d’aquestes confederacions participen en les mobilitzacions en curs, com l’esmentada de la defensa del sistema públic de pensions i la fita que al respecte ha de suposar el 28-O.

El conjunt de factors que hem esmentat ens fa apreciar que estem en una nova etapa del règim monàrquic. Els comentaristes avisats han indicat que en realitat és la institució monàrquica la que està en qüestió. D’aquí el paper irremeiable de la direcció del PSOE. En la mateixa línia que el PSOE s’alineen igualment les direccions dels partits, “vells” i “nous”, en la seva escala respectiva, l’actuació de la qual s’inscriu en el respecte irrestricte al règim monàrquic

Des del punt de vista dels interessos dels treballadors i els pobles, buscar una sortida política implica establir la relació entre les reivindicacions elementals, defensa del salari, les seves pensions, els serveis públics, amb la lluita per les llibertats, contra la jurisdicció repressiva i, en positiu, per l’ amnistia, en relació directa amb la lluita contra la política de guerra. En aquesta situació de crisi profunda de representació política és en el combat per les anteriors qüestions, claus per a la vida de la majoria, que es construiran els instruments polítics que la majoria social necessita.

El “desorden” mundial y la resistencia de los trabajadores y los pueblos

Carta Semanal 962 en catalán

El presidente de los EE.UU., Joe Biden, se ha apresurado a viajar a Israel para manifestar expresamente su apoyo a las acciones de guerra del Estado sionista contra Gaza (y, al mismo tiempo, también contra los palestinos de los territorios ocupados y contra el sur del Líbano), mientras una oleada de represalias se abate sobre los trabajadores árabes de Israel, acusados masivamente de “apoyar el terrorismo de Hamas”. Para camuflar su apoyo los crímenes de guerra del ejército de Israel, Biden ha hecho aprobar al gobierno hebreo un supuesto permiso para que llegue ayuda humanitaria desde Egipto a Gaza. El hecho es que Israel ha accedido a permitir el paso de ¡20 camiones al día!, para más de dos millones de palestinos de Gaza. Sigue leyendo

Tras la elección de la mesa del Congreso. Y ahora, ¿qué?

Carta Semanal 953 en catalán

Carta Semanal 953 para descargar en PDF

La derrota de los franquistas el jueves 17 de agosto en el Congreso de los Diputados abre, sin duda alguna, nuevas perspectivas. La dirección del PSOE consiguió un acuerdo, tras una intensa negociación, con todas las organizaciones que se reclaman de la soberanía de Cataluña y el País Vasco, e incluso, de su independencia. Hasta Junts de Puigdemont, que se presentaba casi como un partido antisistema, ha aceptado un acuerdo que, en última instancia, significa “participar en la gobernabilidad del Estado” Sigue leyendo

Després de l’elecció de la mesa del Congrés. Ara, què?

Carta Setmanal 953 per descarregar en PDF

La derrota dels franquistes el dijous 17 d’agost al Congrés dels Diputats obre, sens dubte, noves perspectives. La direcció del PSOE va aconseguir un acord, després d’una intensa negociació, amb totes les organitzacions que es reclamen de la sobirania de Catalunya i el País Basc, i fins i tot, de la seva independència. Fins a Junts de Puigdemont, que es presentava gairebé com un partit antisistema, ha acceptat un acord que, en última instància, significa “participar en la governabilitat de l’Estat” Sigue leyendo

EL PLAN DEL GOBIERNO PERSIGUE LA REDUCCIÓN DE LAS PENSIONES PÚBLICAS PARA DEJAR ESPACIO A LOS PLANES DE PENSIONES DE EMPRESA

Carta Semanal 892 en catalán

Carta Semanal 892 para descargar en PDF

La ley que incentiva los planes privados de empleo aprobada el 9 de junio en el Congreso de los Diputados constituye el golpe más duro dado al régimen de reparto en que se basa nuestra Seguridad Social desde su creación en los años sesenta del siglo pasado. La Seguridad Social y el régimen de reparto en que se asienta es una gran conquista de la lucha clandestina de la clase obrera arrancada a la burguesía en pleno franquismo. Y a pesar de todos los intentos gubernamentales de quebrar el régimen de reparto en que se fundamenta, aún mantiene una tasa de sustitución de la pensión inicial respecto al último salario superior al 75%.

La aprobación de la referida ley es el primer paso para el cambio de modelo de nuestro sistema de pensiones, abriendo la puerta a las pensiones privadas gestionadas por los bancos. Se trata de sustituir pensiones públicas por pensiones privadas. Sigue leyendo

EL PLA DEL GOVERN: LA REDUCCIÓ DE LES PENSIONS PÚBLIQUES PER DEIXAR ESPAI ALS PLANS DE PENSIONS D’EMPRESA

Carta Setmanal 892 per descarregar en PDF

La llei que incentiva els plans privats d’ocupació aprovada el 9 de juny al Congrés dels Diputats constitueix el cop més dur donat al règim de repartiment en què es basa la nostra Seguretat Social des de la seva creació als anys seixanta del segle passat. La Seguretat Social i el règim de repartiment en què s’assenta és una gran conquesta de la lluita clandestina de la classe obrera arrencada a la burgesia en ple franquisme. I malgrat tots els intents governamentals de fer fallida el règim de repartiment en què es fonamenta, encara manté una taxa de substitució de la pensió inicial respecte a l’últim salari superior al 75%.

L’aprovació de la llei esmentada és el primer pas per al canvi de model del nostre sistema de pensions, obrint la porta a les pensions privades gestionades pels bancs. Es tracta de substituir pensions públiques per pensions privades.

El caos que ha seguit la discussió de llei i les esmenes és l’expressió de la necessitat urgent de les institucions del capital financer de disposar de recursos nous per sostenir el pes de l’especulació.

Altres vegades, les mancances dels bancs s’han atès amb regals multimilionaris de diners públics amb imports que van assolir els 60.000 i 40.000 milions d’euros. Ara, el regal consisteix a obrir-los la porta als recursos de la Seguretat Social, convertint cotitzacions del règim de repartiment en aportacions per als fons de pensions d’ocupació, negociats en els convenis col·lectius, implicant a més els sindicats i gestionats per les institucions financeres.

La brutalitat del cop perpetrat pel govern, les limitacions a la discussió parlamentàries pròpies dels parlaments atorgats, com si arrencar de les mans dels treballadors una de les seves conquestes socials més preuades fos un tribut necessari als que organitzen la guerra a Ucraïna aquests dies des de Madrid. Els governs es volen fer forts a favor de la guerra i contra els drets socials arrencats pel poble treballador que odia la guerra.

PLANS DE PENSIONS D’OCUPACIÓ I PREVISIÓ SOCIAL EMPRESARIAL

Els plans de pensions d’ocupació són la pedra angular de la previsió social complementària de caràcter empresarial, que incentiva l’estalvi dels treballadors associant les aportacions dels treballadors amb aportacions empresarials, vinculant així els treballadors amb els compromisos assumits pels empresaris al marc de les relacions laborals i els convenis col·lectius.

La seva introducció suposa un canvi de model del sistema de Seguretat Social públic conegut i requereix, per a la seva implantació, una àmplia gamma d’incentius i requisits que la llei aprovada al Congrés, pendent dels tràmits del Senat, preveu.

“Col·locar els sistemes de pensions sobre bases sòlides per al futur requerirà decisions de polítiques doloroses: demanar pagar més cotitzacions, treballar més temps o rebre menys pensions. Però aquestes decisions també seran doloroses perquè les reformes de les pensions es troben entre les reformes més polèmiques, menys populars i potencialment perilloses”. OCDE. Panorama de les pensions 2021.

La previsió social complementària està molt condicionada per la capacitat d’estalvi diferent dels treballadors, ja que una de les seves “ofertes principals” consisteix a posar en funcionament mecanismes d’estalvi a llarg termini en què l’empresa apareix com a proveïdor de seguretat per als seus treballadors.

Especialistes en la matèria expliquen avantatges de la seva implantació, entre elles: pot servir com a alternativa a increments salarials, per a alguns treballadors pot tenir interès retributiu, és un mecanisme de fidelització dels treballadors amb l’empresa, ajuda a incrementar el compromís amb l’empresa, ajuda a reduir l’absentisme, incrementa la implicació dels treballadors en els objectius de l’empresa, en èpoques de crisi pot servir d’amortidor de mesures dràstiques. (Jaime Cabeza i Marta Fernández. Manual de protecció social complementària. Tecnos. Madrid 2017)

El problema de la seva integració, com a cavall de Troia, al sistema, consisteix a mobilitzar l’interès dels treballadors i representants sindicals, ja que el seu punt de vista depèn en bona mesura del coneixement que tinguin del règim de repartiment i de la taxa de reemplaçament del sistema públic. Altes taxes de reemplaçament com la del sistema espanyol són un obstacle a la implantació de plans de pensions empresarials.

La cicateria governamental manté en molts casos pensions contributives de misèria i en la generalitat dels casos són el reflex de les insuficiències del marc de relacions laborals de baixos salaris i relaxació de les exigències sindicals als convenis.

Tota la propaganda oficial i de les institucions financeres aireja falsos problemes de la Seguretat Social, preparant el terreny per a reformes tendents a disminuir la taxa de reemplaçament de les pensions públiques. És l’estratègia del govern per reduir les pensions públiques i crear espai a les pensions complementàries.

La taxa de reposició de les pensions públiques d’Espanya el 2021 és més del 75%, i és de les més altes del món. Això explica el poc desenvolupament de les pensions complementàries al nostre país. A més, està reconeguda a la llei 21/2021, de 28 de desembre, l’obligatorietat del seu manteniment en els nivells actuals. Però les urgències de les reformes porten el govern a incomplir la llei, com ja passa amb el reiterat incompliment de l’exigència de fer i presentar una auditoria dels comptes de la Seguretat Social abans que passessin sis mesos des de l’aprovació de la llei, sense que s’hagi fet cap pas sobre això.

ENDURIR LES CONDICIONS D’ACCÉS A LA PENSIÓ PUBLICA PER AFAVORIR EL DESENVOLUPAMENT DE LES PENSIONS PRIVADES.

L’anàlisi comparativa de les taxes de reemplaçament de les pensions públiques respecte a l’últim salari i la seva relació amb el desenvolupament de les pensions privades expliquen les complicacions i la brutalitat del pas fet pel govern amb la Llei d’incentivar els plans de pensions d’ocupació.

Segons la Comissió Europea:

“Els plans d‟estalvi complementaris de jubilació també poden contribuir a garantir unes taxes de reemplaçament adequades en el futur. Alguns països han adoptat mesures per complementar els seus plans de pensions de repartiment amb plans de capitalització privats, però queda molt de marge per continuar desenvolupant oportunitats d’estalvi complementari per a la jubilació en nombrosos estats membres.” COMISSIÓ EUROPEA LLIBRE BLANC Agenda per a unes pensions adequades, segures i sostenibles. Brussel·les, 16-2-2012.

És molt versemblant que les retallades de les pensions públiques siguin condició necessària per al desenvolupament de pensions privades sotmeses als avatars de la seva escassa o negativa rendibilitat.

En relació a la posició de la Comissió Europea, el 2014, a Alemanya amb una taxa de reemplaçament de les pensions públiques del 35.7%, va pujar en afegir les privades fins a una taxa total de reemplaçament del 50,3%; a Holanda la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era del 27,2%, però va pujar fins al 90,5% amb les privades; a Dinamarca, la taxa era del 21,5% per a les públiques i en total va ascendir amb les privades al 67,8%; a Suècia, la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era del 37% i la taxa total amb la incorporació del 19% de les privades va assolir el 56%; a Suïssa la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era de 16,9%, que amb el 23,3% de les privades assolia una taxa del 40,2%; al Regne Unit la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era el 2014 de 21,6% i en sumar les privades va ascendir la taxa de reemplaçament al 51,4%.

A països amb alta taxa de reemplaçament o substitució de les pensions públiques,hi ha poc interès entre els treballadors de salaris ajustats a estalviar per a pensions privades en mans dels bancs.

L’OBJECTIU DE LA LLEI: FORÇAR L’ESTALVI PER NUTRIR ELS PLANS PRIVATS

A l’exposició de motius del projecte de llei de regulació per a l’impuls dels plans de pensions d’ocupació (encara pendent de les modificacions que es puguin donar als tràmits del Senat), s’assenyala com a objectiu central la necessitat de potenciar la previsió social complementària empresarial, com a altres països europeus.

“A Espanya el nivell d’estalvi a través dels plans de pensions d’ocupació no arriba a l’1 per cent de la massa salarial de la població activa ocupada i arriba a poc més del 10 per cent de la població activa ocupada, mentre que a Europa el nivell de persones emprades amb complements de pensió va en un rang ampli del 25 al 90 per cent.”

Considera el govern que cal reforçar la “previsió social de caràcter empresarial”, establint un marc de suposades garanties, excloent “les inversions en empreses que operen o tenen alguna seu en paradisos fiscals”, o que no “hagin comès delictes mediambientals o laborals en els darrers 10 anys.”

Igualment, ia contrapèl del que disposa l’article 41 de la Constitució, que estableix el caràcter voluntari de la prestació social complementària, s’atempta a la llibertat dels treballadors que no es vulguin adherir als plans de pensions en recollir-se que:

“Quan a l’acord o conveni col·lectiu s’hagi establert la incorporació dels treballadors directament al pla de pensions, s’entendrà adherit; llevat que l’acord o conveni prevegi que, en el termini acordat a aquest efecte, els treballadors puguin declarar expressament per escrit a la comissió promotora o de control del pla que volen no ser-hi incorporats.”

Com a elements incentivadors de l’adhesió dels treballadors amb menys recursos es proveeixen aportacions empresarials. Alhora, per incentivar els empresaris es proposen regals que poden ser de fins a 445 euros anuals per cadascun dels seus treballadors de baixa remuneració que s’adhereixi al pla. A això s’hi afegiran els descomptes fiscals corresponents per als empresaris i per als treballadors amb capacitat per a millors aportacions al pla.

UNA SORTIDA POLÍTICA A LA LLUITA PER LES REIVINDICACIONS

Al matí del 9 de juny a la porta del Congrés la mobilització realitzada amb pensionistes de tots els racons del país i el seguiment dels discursos dels diputats va haver-hi una gran disposició al diàleg sobre els passos a seguir en la continuïtat del combat per la defensa del sistema públic de pensions.

En aquest marc orientat a la resistència als atacs a la Seguretat Social es va parlar sobre la necessitat de continuar el combat i, tal com es va fer el 16 d’octubre passat, preparar una magna mobilització per defensar el manteniment del poder de compra de les pensions i els salaris, així com el rebuig a la privatització de les pensions, i al mateix títol la defensa dels serveis públics de sanitat i educació.

Efectivament, cal treballar per organitzar una gran mobilització que estigui a l’alçada de la importància de les reivindicacions no ateses. Convidant a participar pensionistes, treballadors actius, joves, així com les organitzacions de la classe obrera.