Archivo de la etiqueta: USA

Perspectivas después de las elecciones en los Estados Unidos

Deja un comentario

Carta Semanal 1018 en catalán

Carta Semanal 1018 para descargar en PDF

Adjuntamos a esta Carta semanal el balance que la organización «Socialistas Democráticos de los EEUU» (DSA) hace de los resultados. DSA ha presentado algunos candidatos bajo la inscripción del Partido demócrata. Al mismo tiempo diferentes organizaciones, particularmente el partido verde, han presentado candidatos. Estos han sumado en total un máximo del 2 por ciento de los votos, menos que lo que obtuvieron en 2020, lo cual expresa una profunda polarización: entre el Partido demócrata, el partido republicano y una creciente abstención. Sigue leyendo →

Perspectives després de les eleccions als Estats Units

Deja un comentario

Carta Setmanal 1018 per descarregar en PDF

Adjuntem a aquesta Carta setmanal el balanç que l’organització «Socialistes Democràtics dels EUA» (DSA) fa dels resultats. DSA ha presentat alguns candidats sota la inscripció del Partit demòcrata. Alhora diferents organitzacions, particularment el partit verd, han presentat candidats. Aquests han sumat en total un màxim del 2 per cent dels vots, menys que el que van obtenir el 2020, cosa que expressa una profunda polarització: entre el Partit demòcrata, el partit republicà i una creixent abstenció.

Per a una població de 346.054.442 censats han votat 148.461.120 la qual cosa representa una participació del 62,3 per cent (en 2020 va ser de 66.4%).

Donald Trump va aconseguir 75.4256.152, 1,6 milions més que el 2020 o sigui poc més que el creixement demogràfic.

Kamala Harris va aconseguir 72.291.044, un 11.1 per cent menys que Biden el 2020. Aquest és un dels elements determinants, ja que una bona part de la joventut i de sectors avançats de la classe obrera van decidir no votar pel Partit demòcrata. Tampoc es van inclinar per altres opcions.

A més de les presidencials es van realitzar les eleccions a la Cambra de Representants, a un terç del Senat (33). En totes aquestes eleccions el Partit Republicà va ser majoritari.

Paral·lelament, en diversos estats es van realitzar diferents referèndums, per exemple, sobre el dret a l’avortament. En 7 de 10 estats va vèncer el dret a l’avortament, fins i tot on la majoria va votar per Trump (A Missouri el 57% va votar per Trump, però el 52% pel dret a l’avortament, així com per l’augment del salari mínim). En altres dos també van superar el 50% els vots pel dret a l’avortament, però no es va guanyar el referèndum per no arribar a un 60% de majoria.

Podem concloure que, més que una victòria de Trump, va ser una derrota aclaparadora del Partit Demòcrata i, en particular, de la seva candidata (els candidats demòcrates al Senat van guanyar en quatre dels sis estats considerats «frontissa» en els quals s’elegien senadors, Harris va perdre en els 7 estats » frontissa «). Com va declarar Bernie Sanders (ala esquerra del Partit demòcrata, que va ser reelegit com a senador) el Partit Demòcrata ha abandonat els treballadors.

Cal entendre que la campanya de Trump es dirigia als treballadors i al seu poder adquisitiu (es calcula que la majoria obrera ha perdut el 25% del poder adquisitiu), mentre que Harris, afirmant en la seva propaganda que «l’economia va bé» (basant-se en dades macroeconòmiques) donava l’esquena completament a la situació real de la majoria social. Concentrant-se en el que s’anomena la política de «genere». Els resultats diuen que al mateix temps que una majoria està apegada al dret a l’avortament i es pronuncia per això, considera que la política obertament antiobrera del Partit Demòcrata no correspon als seus interessos.

Destaquem que durant la campanya electoral s’han desenvolupat les majors vagues conegudes en l’últim període… més de 30.000 treballadors de BOEING que van aconseguir el 40% d’augment salarial, els estibadors, que van aconseguir el 60%, els treballadors d’Amazon que van aconseguir tenir un sindicat… Assistim, com assenyalen els DSA, a un profund moviment de sindicalització.

Harris ha perdut vots entre els llatins. Com assenyalen alguns analistes, per a ells —igual que per a la resta del país—, l’alt cost de la vida, de l’habitatge i del menjar va ser el factor que més va influir en el seu vot. Després de quatre anys d’administració demòcrata, les comunitats llatines continuen sent les més pobres.

A més, el Partit Demòcrata, ja des dels anys noranta, s’ha anat allunyant del que demana la comunitat llatina al país —regular el seu estatus i el dels seus éssers estimats i ser protegits de la deportació— per abraçar una postura de mà dura que dona prioritat a la seguretat de la frontera i a l’expulsió dels qui la violen.

El Consell de Relacions Islàmiques Estatunidenques (CAIR) estima que només el 20% dels votants musulmans van donar suport a Harris (davant un 65-70% que va votar per Biden el 2020).  Trump ha pujat fins a prop del 22% entre aquests votants, i gairebé un 60% ha votat altres candidats.

I ara què?

És normal que als Estats Units i a escala internacional s’estengui una profunda preocupació sobre els efectes de la política de Trump.

D’una banda la política interna. Trump anuncia una reducció d’impostos, en primer lloc, per a les grans corporacions, del 21% al 15%. I, alhora, la deportació massiva de milions d’emigrants sense papers (tot i que la xifra és difícil d’establir, es calcula entre 12 i 15 milions). Cal recordar que aquests «sense papers» normalment treballen, i per les condicions del país, paguen impostos. No obstant això, no reben prestacions socials.

Per a molts empresaris aquesta mà d’obra il·legal –per tant, barata- és imprescindible. La seva expulsió significa alhora privar l’estat de milionàries entrades fiscals. Per a un país que està fortament endeutat –el deute públic és de 34,7 bilions de dòlars, un 124% del seu PIB- no és difícil endivinar quina seria la conseqüència -si això s’aplica- de reduir impostos a les grans corporacions i privar-se dels impostos de la massa de «sense papers»: l’única solució seria arramblar amb tots els serveis públics,  en particular, MEDICARE que és una assegurança mèdica mínima per a milions de persones. Potser la designació del multimilionari Elon Musk a un Departament d'»eficiència governamental» pretengui això: liquidar totes les funcions socials inserides en institucions de l’Estat, cosa que no fa més que anunciar grans enfrontaments socials en una situació on la classe obrera reprèn el camí de la vaga i sindicalització.

A nivell internacional Trump ha anunciat grans canvis, en particular acabar amb la guerra a Ucraïna i Palestina. Múltiples rumors i suposicions s’han filtrat, per exemple d’un acord amb Putin per mutar «pau per territoris» o, a Palestina, sobre l’Annexió de Cisjordània a l’Estat d’Israel. El temps dirà, tot i que això demostra, una vegada més, que la lluita contra la guerra, contra l’enviament d’armes a Ucraïna, contra el genocidi de l’Estat d’Israel seguirà més que mai sent una tasca fonamental com així es va ratificar en la Conferència contra la guerra i el genocidi que es va realitzar a Berlín els 1 i 2 de novembre,  el probable gir de la política de Trump no farà més que agreujar la crisi política de tots els règims europeus.

En efecte, Trump ha anunciat que exigeix als països europeus una major participació en la carrera armamentística i en l’OTAN. Es deia fins i tot un augment del 2 al 4% del PIB en defensa. Això quan l’augment de la despesa militar ja ha agreujat a Alemanya la crisi del govern de coalició.

La discussió a Alemanya sobre la voluntat del canceller de continuar amb l’ajuda militar a Ucraïna sense reduir «substancialment» les despeses socials (qüestió que no és certa, a la vista de les brutals retallades en sanitat, infraestructures, per no parlar de les desenes de milers d’acomiadaments industrials anunciats) ha provocat la ruptura del partit liberal amb el govern,  l’anunci d’una moció de confiança el 16 de desembre i unes probables eleccions anticipades el 23 de febrer. Alemanya no serà l’únic cas. Sens dubte la «nova» política de Trump tindrà repercussions a tota Europa i, també, al nostre país.

Avui, enfrontats al desafiament de la reconstrucció de València, les despeses militars exigides per Trump apareixeran, més que mai, en contradicció amb les necessitats més elementals de la població

DSA: «La nostra resposta a l’elecció de Donald Trump»

«Entenem la feina que ens espera: construir un nou partit per a la classe obrera», afirma l’organització estatunidenca Democratic Socialists of America (DSA), en una declaració (8 de novembre) que reproduïm.

«No cal equivocar-se: Donald Trump ha estat escollit president a causa de la incapacitat de l’establishment del Partit Demòcrata per presentar una alternativa creïble davant la dreta. Durant decennis, s’han inclinat davant els multimilionaris, han lliurat les seves guerres, arrencat milions d’immigrants a les seves famílies, i han mostrat una total falta de compromís a millorar la qualitat de vida dels treballadors. En la seva campanya, Kamala Harris ha defensat el paper de la seva administració en el genocidi a Gaza i s’ha aproximat als republicans, abandonant la comunitat àrab i musulmana així com la base progressista que va ajudar a portar els demòcrates al poder. Heus aquí el resultat, el preu del qual pagarà la classe obrera internacional.

Trump no és una solució als problemes de la classe obrera. Un segon mandat de Trump representarà enormes desafiaments per als nostres drets democràtics ja debilitats i atiarà el foc del sectarisme, de la divisió, de l’autoritarisme i de la submissió a les grans empreses, fent possible que prosperin les tendències feixistes.

Però el combat per un món millor no es guanyarà ni es perdrà simplement amb unes eleccions.

És comprensible sentir por davant el programa d’odi de Trump, però el millor mitjà per vèncer és demostrar valentia i solidaritat. Nosaltres trobem la nostra inspiració en els socialistes i comunistes de tot el món i en les generacions que s’han mantingut inquebrantables, fins i tot davant les guerres mundials, a les dictadures, a la repressió violenta i a les crisis econòmiques. Moltes de les majors victòries de l’esquerra s’han aconseguit en aquestes condicions.

«Entenem la feina que ens espera: construir un nou partit per a la classe obrera. Integrar noves comunitats en la lluita de classes. Unir-nos amb els moviments populars al voltant d’un conjunt de reivindicacions comuns per a tot el que mereixen els treballadors».

Trobar punts de suport contra la classe dirigent, en particular organitzant-nos per a la vaga i interrompent el curs normal dels negocis mitjançant la desobediència civil. Fer campanya perquè surtin elegits socialistes a tots els nivells de govern. Preparar un candidat d’esquerra creïble per a les presidencials del 2028.

Els socialistes guanyen ja allà on els demòcrates han fracassat. La diputada Rashida Tlaib, membre de DSA i fervent defensora de l’alliberament de Palestina, ha guanyat amb comoditat al seu districte quan la mateixa Harris patia una gran derrota entre aquests mateixos electors.

Als estats conservadors, Gabriel Sánchez ha aconseguit un escó com a primer socialista de l’assemblea de l’estat de Geòrgia, i JP Lyninger s’ha convertit en el primer socialista a l’Ajuntament de Louisville, a Kentucky. Encara que els republicans hagin progressat, els candidats DSA han aconseguit victòries a tot el país.

Ens alcem i exigim: no a la prohibició de l’avortament, no al genocidi, no a les deportacions!

Us necessitem en aquest combat. DSA és una organització en la qual podem unir-nos per organitzar campanyes encaminades a millorar les nostres vides, donar-nos suport uns als altres en els moments difícils, estudiar les estratègies i la història, i prendre decisions de manera democràtica. No travesseu sols els quatre propers anys. Uniu-vos a DSA».   

   

Sobre immigració

Deja un comentario

Carta Setmanal 1017 per descarregar en PDF

Publiquem extractes de la contribució de Jordi Salvador, diputat d’ERC, a la Conferència Europea contra la guerra celebrada a Berlín

En els últims dies, hem observat com quinze països de la Unió Europea, representant una àmplia gamma d’espectres polítics, des del govern de Giorgia Meloni a Itàlia fins a la passivitat de Pedro Sánchez i la vicepresidenta Yolanda Díaz a Espanya, han demanat o permès a la UE endurir les polítiques d’expulsió d’immigrants.

La presidenta de la Comissió Europea accepta les propostes d’instaurar camps de concentració d’immigrants fora de la UE. És a dir, externalitzar i reprimir durament els nostres camarades de classe.

Aquesta situació reflecteix un cinisme total i denota un greu error en atribuir aquestes polítiques únicament a l’extrema dreta. En realitat es tracta d’una política del capital dissenyada per atacar i dividir la classe obrera i la qual els governs de Sánchez i Díaz, per exemple, no estan donant respostes de manera efectiva.

L’estratègia és perversa, perquè instrumentalitzen unes problemàtiques que són reals: habitatge, deteriorament dels serveis públics, salaris, pensions, protecció social, etc., per situar els treballadors estrangers com a caps de turc i així desviar l’atenció d’aquells que tenen la veritable responsabilitat dels patiments de la classe treballadora també autòctona: grans companyies especuladores, entitats bancàries, fons voltor, mitjans de desinformació, polítiques neoliberals, jutges al servei del poder, empreses privades de recursos naturals…

Aquells que només poden estar entre nosaltres per ser explotats i a demanda d’un mercat de treball que els pugui expulsar quan ja no siguin útils, no estiguin sans, o es rebel·lin contra les seves condicions de vida i ja no siguin dòcils, si algun dia ho van ser als ulls dels privilegiats.

És sempre el mateix. Configurar un enemic extern que allunyi les persones treballadores de prendre consciència de classe i organitzar-se per revertir els privilegis dels poderosos. Millor que es matin entre pobres, que «aquests» no s’adonin que són una mateixa classe i que units són imparables.

L’Aparent Contradicció en la Necessitat de Mà d’Obra Migrant

A primera vista, sembla contradictori que aquests governs busquin endurir les polítiques migratòries quan les seves economies depenen en gran mesura de la mà d’obra migrant. Tots els països europeus necessiten treballadors migrants per mantenir en funcionament les seves economies. La Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) ha declarat que es necessiten un milió de treballadors en el sector de la construcció. O que no es troben treballadors per cobrir les necessitats de la indústria turística. Un altre exemple: Itàlia, segons la patronal Confindustria, necessita 1,3 milions d’immigrants en els pròxims cinc anys per ser competitiva, i el Govern Meloni es proposa obrir les portes a 165.000 immigrants el 2025.

Les raons darrere d’ aquesta necessitat són clares:

  • Baixa Natalitat: Europa enfronta un envelliment poblacional i una baixa taxa de natalitat, cosa que redueix la força laboral disponible.
  • Treballs Més Penosos: Els migrants sovint ocupen llocs que són menys desitjats pels treballadors locals a causa de les condicions laborals difícils.
  • Vulnerabilitat Laboral: Des de la perspectiva de la patronal, els treballadors migrants estan més indefensos per reclamar els seus drets, cosa que els permet maximitzar beneficis.
  • Mà d’Obra Il·legal: Tampoc a una part de l’empresariat li importa contractar treballadors en situació administrativa irregular. Encara són més dòcils i rendibles. Per això hi ha una economia submergida. A l’Estat espanyol s’estima gairebé mig milió d’immigrants en situació administrativa irregular per dur a terme treballs com recollir collites a baix cost, explotant la seva situació irregular. I per això mateix, la UE no permet que a Espanya s’aprovi una ILP exprés per regularitzar de manera immediata tot aquest col·lectiu.

A més, és important destacar que l’aportació dels migrants al Producte Intern Brut (PIB) és superior al que reben en prestacions socials. Dades oficials a Espanya i altres països europeus confirmen que els migrants contribueixen més econòmicament del que consumeixen en serveis públics.

Dividir els Treballadors com a Part de la Política de Guerra

Davant d’una realitat inqüestionable: precarització galopant de la classe treballadora autòctona (salaris, habitatge, preus, serveis públics…), sumat a la necessitat màxima de migrants, però com a «exèrcit de reserva» en el llenguatge marxista, el moviment obrer internacional no pot girar la cara. Ha d’ afrontar aquesta realitat com un tot al qual cal afegir la guerra i els processos d’ explotació econòmica a escala mundial que provoquen aquestes migracions.

D’això va la famosa recepta de migració circular que proposa el Govern Sánchez/Díaz, de disposar d'»un exèrcit de reserva» amb ciutadans de primera i de segona: un mecanisme que consisteix en la contractació de treballadors en origen amb l’objectiu de traslladar-los a Espanya per treballar durant una temporada en els sectors amb més dificultats de cobertura de vacants,  com l’agricultura i la construcció. Un cop finalitza el seu contracte, que no pot durar més de nou mesos cada any, l’ empleat ha de tornar a la seva llar.

Les mesures repressives i racistes contra l’emigració no poden separar-se del conjunt de polítiques implementades pels governs de la UE i les seves institucions.

La Unió Europea s’ha convertit en una entitat sotmesa a l’OTAN, que al seu torn actua com el braç militar dels Estats Units.

Aquesta situació va acompanyada d’un atac brutal a les llibertats democràtiques. Al nostre país, per exemple, s’evidencia en la negativa d’alguns jutges a aplicar la llei d’amnistia, una llei que tant esforç va costar aprovar i que és essencial per buscar solucions polítiques a conflictes històrics i a la justícia social.

Per trencar la resistència a la guerra i a les retallades socials, als governs ja els va bé l’extrema dreta. Impulsats pel capital i utilitzant el temor a l’extrema dreta, llancen una ofensiva per dividir la classe obrera, separant els treballadors d’origen immigrant de la resta.

Jugada perfecta.

Per als governs de coalició Sánchez/Díaz i similars, la por a l’extrema dreta creada per la seva incompetència o impotència per aplicar polítiques realment socialistes legitima les polítiques que, en el millor dels casos, són polítiques socioliberals. «Això que fem és el correcte, el bo, i o ho prengueu acríticament o la barbàrie ens escombra i llavors veureu». S’ exigeix un vot pseudo-reformista com a xantatge, com a mal menor, i la submissió dels dirigents sindicals per la mateixa raó.

Simultàniament, l’actuació dels governs europeus, seguint les directrius dels Estats Units i de les multinacionals, provoca guerres i conflictes a Orient Mitjà i Àfrica. Aquestes accions contribueixen a la destrucció d’ aquests països, provocant una emigració massiva de milions de persones que fugen a la recerca d’ una vida digna, però que es troben amb persecució, mort o sobreexplotació.

Les polítiques de guerra, de l’OTAN, i la globalització capitalista són les responsables directes dels moviments migratoris.

Les polítiques exteriors, doncs, han d’ incidir en les polítiques de guerra i d’ explotació.

Els pressupostos nacionals estan sent dictats per l’OTAN per a l’augment de la despesa en armament, en detriment de les despeses socials. La destrucció de la sanitat i els serveis públics, sumada a l’especulació amb l’habitatge, dificulta la capacitat de les societats occidentals per assegurar un nivell de vida com tenien antany una part important de la població treballadora. El treballador precari és una realitat que afecta ja no només la classe treballadora més necessitada, sinó també l’aristocràcia obrera i la petita burgesia (autònoms, petites empreses, etc.).

Després, si per als autòctons ja és difícil portar una vida digna, la qüestió es torna impossible per als migrants pobres. Com és possible «integrar» la població migrant que viu en l’economia submergida, que funciona per les lleis del mercat més salvatge?

Només a través de la lluita de classes i la resistència dels pobles enfront d’aquestes polítiques es pot trobar una solució a aquest problema.

No es tracta simplement d’exigir «papers per a tothom». Aquesta demanda no té significat positiu si no va acompanyada de drets per a tothom, incloent-hi un habitatge digne, tant per a emigrants com per a locals. Tots els treballadors i joves estan patint la misèria social: disminució de salaris, dificultat per accedir a un habitatge, privatització dels serveis públics i amenaces al sistema de pensions.

És imperatiu construir una plataforma comuna de tots els treballadors i la ciutadania. L’acció dels sindicats és crucial en aquest procés. D’ acord amb els seus estatuts, en els sindicats no hi ha distincions d’ origen o nacionalitat: només hi ha treballadors. Aquests són els principis que hem d’ aplicar.

La responsabilitat política dels partits que afirmen defensar els treballadors és total, igual que la dels sindicats. Això exigeix mesures immediates, com aprovar la llei sorgida de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a la regularització de mig milió d’immigrants a Espanya.

Tinc els meus dubtes que surti, doncs va en contra de les directrius de la UE. I aquí no hi ha sobirania nacional que valgui. M’atreveixo a pronosticar que PSOE i SUMAR claudicaran. Es passarà d’ una regularització massiva, com s’ ha fet anteriorment, a regularitzacions individuals lligades i subjectes a contractes de treball.

Però això no és suficient. Ha d’ anar acompanyada la lluita pels drets i per les condicions de vida de la classe treballadora amb:

• Inversió Massiva en Serveis Públics: Revertir les retallades i privatitzacions en sanitat, educació i serveis socials.

• Política d’ Habitatge Just: Expropiar els cents de milers d’ habitatges buits en poder d’ especuladors i fons voltor per garantir l’ accés a un habitatge digne.

• Reducció de la Despesa Militar: Finalitzar el malbaratament en despeses militars i redirigir aquests fons a serveis públics que ho necessiten desesperadament, incloent la prevenció i resposta a desastres naturals com l’ocorregut en el Llevant valencià.

En essència, cal canviar una política de guerra per una de benestar social per a tota la població.

Per la unitat de la classe obrera i la defensa dels nostres drets i per la unió de pobles lliures!

Leído a Informació dels Treballadors n.º 833

Estats Units > En vigílies de les eleccions presidencials

«Els treballadors mereixen alguna cosa més que Trump contra Harris.

Declaració de DSA (Democratic Socialists of America), 4 de novembre

Cada quatre anys, els treballadors s’enfronten a les mateixes «opcions» per a la presidència: un demòcrata conservador, un republicà loco i tot un seguit de candidats de partits petits que busquen sobretot promocionar-se a si mateixos. Per a molts, votar simplement no sembla valer la pena.

Si Donald Trump és reelegit, serà una catàstrofe per a la classe obrera. Com es descriu en el «Projecte 2025», l’extrema dreta vol consolidar el seu poder sota una presidència de Trump, en particular mitjançant l’enfortiment de les accions autoritàries de l’executiu. El seu objectiu seria reprimir els drets democràtics fonamentals, avivar el foc de la violència i la discriminació contra els immigrants i les persones transgènere, i somiar en el caos legislacions federals essencials sobre el treball, els beneficis empresarials i el medi ambient. La seva administració també tractaria de reprimir organitzacions com DSA.

Harris no és l’alternativa que mereixem. Ella ha mantingut el mur de Trump a la frontera sud i el suport de Biden al genocidi a Palestina, i continuaria les polítiques destructives de les administracions anteriors, com les deportacions massives i la guerra global imperialista. Ha presentat alguns dels republicans més depravats com els seus principeles aliats, com Dick Cheney i Alberto Gonzales, que van orquestrar i defensar la tortura i els abusos infligits a milers d’iraquians. La seva lleialtat a la classe capitalista ja ha refredat qualsevol interès en suposades reformes progressistes, i està aplanant el camí per a futurs demagogs de dretes. El risc d’una presidència de Trump ha augmentat a causa de les decisions estratègiques que ha pres deliberadament. Si Trump guanya, la culpa serà enterament de Kamala Harris i de l’establishment del Partit Demòcrata.

Ambdós candidats s’oposen a un embargament d’armes contra Israel -l’única política que podria posar fi al genocidi en curs dels palestins i evitar una altra horrible guerra a Orient Mitjà.

Aquesta «opció» entre aquests dos candidats és la raó per la qual tantes persones rebutgen els dos grans partits i anhelen una alternativa política.

Molts membres de DSA estan decidits a derrotar Trump i votaran tàcticament amb aquesta finalitat. D’altres rebutgen els horrors humans i els principis buits que Harris representa, i votaran per un tercer candidat o votaran en blanc. El que més importa és la nostra feina d’organització després del dia de les eleccions i la nostra capacitat per lluitar contra la classe capitalista enfortint els nostres sindicats, mobilitzant milions per lluitar contra la injustícia i triant socialistes en tots els nivells de govern.

Per això presentem candidats socialistes demòcrates a tot el país, com la congressista Rashida Tlaib, el regidor de San Francisco Dean Preston, el candidat a la Cambra de Representants de l’Estat de Geòrgia Gabriel Sánchez, la candidata a l’Assemblea de Nova York Claire Valdez, el candidat a l’Ajuntament de Louisville JP Lyninger, el candidat al Congrés Devin Davis i molts altres. Com a socialistes demòcrates, ens neguem a estar limitats per les faccions demòcrata i republicana de la classe dirigent. A ells els agradaria que els treballadors seguissin enfrontats i competint pels migdies, però nosaltres també ho rebutgem. Elegim la solidaritat. Entenem que només un moviment de masses de la classe treballadora pot canviar fonamentalment les nostres vides per a millor. Necessitem organitzar vagues massives, campanyes sobre assumptes específics, boicots, protestes, assegudes i marxes, i tot això requereix sindicats forts, associacions de llogaters, grups d’estudiants, grups de pares i coalicions a les comunitats. També caldrà presentar més candidats que vulguin construir un nou partit polític de la classe obrera.

DSA està aixecant un partit que lluita per la democràcia, ocupacions dignes i salaris justos, Medicare per a tothom, educació per a tothom, habitatge per a tothom, un planeta habitable, la fi de la maquinària bèl·lica estatunidenca, una Palestina lliure, i la transformació de la nostra economia d’explotació capitalista cap a l’alliberament col·lectiu. Per a més informació sobre el nostre programa Els treballadors mereixen més: 2024.dsausa.org.

El 2024 i després, els treballadors mereixen més. Els treballadors mereixen un partit propi. Únete a DSA per construir-lo. Acudeix a la teva secció local o en crea una avui mateix!

Sobre inmigración, Jordi Salvador en Berlín, contra la guerra y el genocidio

Deja un comentario

Carta Semanal 1017 en catalán

Carta Semanal 1017 para descargar en PDF

Publicamos extractos de la  contribución de Jordi Salvador, diputado de ERC,  a la Conferencia Europea contra la guerra  celebrada en Berlín

En los últimos días, hemos observado cómo quince países de la Unión Europea, representando una amplia gama de espectros políticos, desde el gobierno de Giorgia Meloni en Italia hasta la pasividad de Pedro Sánchez y la vicepresidenta Yolanda Díaz en España, han solicitado o permitido a la UE endurecer las políticas de expulsión de inmigrantes.

La presidenta de la Comisión Europea acepta las propuestas de instaurar campos de concentración de inmigrantes fuera de la UE. Es decir, externalizar y reprimir duramente a nuestros camaradas de clase.

Esta situación refleja un cinismo total y denota un grave error al atribuir estas políticas únicamente a la “extrema derecha”. En realidad se trata de una política del capital diseñada para atacar y dividir a la clase obrera y a la que los gobiernos de Sánchez y Díaz, por ejemplo, no están dando respuestas de manera efectiva. Sigue leyendo →

L’Estat d’Israel, principal agent de l’imperialisme USA a Orient Mitjà

Deja un comentario

Carta Setmanal 973 per descarregar en PDF

Davant la massacre a Gaza i Cisjordània, algunes veus demanen als Estats Units que «frenin» el seu aliat Israel. Sense posar en dubte que la potent mobilització que es desenvolupa als EUA, i a tot el món, pugui obligar el govern dels EUA a cridar a l’ordre al govern sionista, cal assenyalar que tot el que fa l’exèrcit d’Israel ho fa amb el ple consentiment dels EUA, sent el seu principal agent a Orient Mitjà. Tal vegada no els agraden massa alguns mètodes, però, segons el dit «algú s’ha de tacar les mans per fer la feina». En aquestes notes expliquem aquesta situació.

Des del seu naixement, el moviment sionista s’ha ofert com a subordinat de les potències imperialistes a Orient Mitjà.

El 1905, al VII Congrés Sionista, Max Nordau, destacat líder sionista, declarava: «El moviment que s’ha apoderat de gran part del poble àrab pot amb facilitat prendre a Palestina una direcció que resulti nociva… El govern turc es pot veure obligat a defensar el seu domini a Palestina i Síria mitjançant la força armada… cal convèncer Turquia que serà important per a ella comptar a Palestina i Síria amb un grup fort i ben organitzat que… s’oposi a qualsevol atac a l’autoritat del Sultà i defensi la seva autoritat amb totes les seves forces».

Alhora, l’Organització Sionista Mundial (OSM) negociava amb l’imperi britànic. Haim Weizmann, que arribaria a ser president de l’OSM, declarava: «si Palestina cau en l’esfera d’influència britànica i la Gran Bretanya alenteix l’establiment dels jueus allà, com a dependència britànica, en vint o trenta anys podríem tenir allà un milió de jueus, o potser més; desenvoluparien el país, li restituirien la civilització i formarien una guàrdia molt efectiva del Canal de Suez». Weizmann va aconseguir finalment dels britànics el que els dirigents sionistes havien demanat simultàniament als governs otomà i alemany. El 2 de novembre de 1917 s’emetia la Declaració Balfour: «El Govern de Sa Majestat veu favorablement l’establiment a Palestina d’una llar nacional per al poble jueu, i farà el que estigui a la seva mà per facilitar la realització d’aquest objectiu».

Els britànics, com a potència administradora del Mandat de Palestina atorgat per la Societat de Nacions, van comptar amb poderoses forces parapolicials formades per sionistes, fins a la finalització del Mandat el 1948. La Haganà, organització terrorista que va ser el nucli de l’exèrcit d’Israel (FDS), va col·laborar amb les unitats militars britàniques. A la FDS es van unir altres dos grups terroristes: l’Irgún (en el qual va militar Menahem Beguin i que va donar lloc a la formació del Likud) i el grup Stern (del qual va formar part Isaac Shamir).

En aquests anys, els jueus van passar de ser un 13% a un 31% de la població de Palestina (de 83.790 el 1922 a 553.600 el 1945)

Els anys 1950, Israel es posa al servei de l’imperialisme americà

Fins al 1956, l’Estat d’Israel es va alinear amb l’imperialisme britànic. El 1956, l’exèrcit israelià va participar juntament amb Gran Bretanya i França en l’operació militar contra Egipte, resposta a la nacionalització del canal de Suez. El fiasco d’aquesta operació va posar de manifest que els EUA s’havien convertit en la potència imperialista hegemònica a Orient Mitjà. I l’Estat sionista es va apressar a posar-se al servei dels EUA, amb qui sempre havien mantingut excel·lents relacions: el 1948, el president Harry Truman va ser el primer líder mundial a reconèixer Israel, només 11 minuts després de la declaració de David Ben Gurion anunciant la creació d’un nou Estat.

Israel es va convertir en el major receptor d’ajuda militar dels Estats Units al món. L’ajuda total estatunidenca a Israel de 1946 a 2022 va ascendir a 243.900 milions de dòlars. Sobretot ajuda militar, de la qual, del 1951 al 2022, Israel va rebre 225.200 milions de dòlars. Des del 2000, més del 86% de l’ajuda estatunidenca a Israel finança l’àmbit militar. El 2022, l’últim any del qual es disposa de dades, el 99,7% d’aquesta ajuda es va destinar a l’exèrcit.

Una relació privilegiada

El 1987, EUA va atorgar a Israel l’estatus d’aliat important extraOTAN, que li permet un accés privilegiat a contractes i compres de sistemes d’armes avançats. L’objectiu és que les Forces Armades d’Israel puguin en tot moment mantenir un «avantatge militar qualitatiu» (qualitative military edge) davant els seus veïns.

El 1962, Kennedy ja havia definit com a «relació especial» la seva unió amb Israel, que parteix de la posició estratègica del país al Mitjà Orient. 40 anys després, Alexander Haig, llavors secretari d’Estat estatunidenc, assegurava: «Israel és el major portaavions estatunidenc, és insumergible, no porta soldats estatunidencs i està ubicat en una regió crítica per a la seguretat nacional dels Estats Units».

«No s’equivoquin: Estats Units s’assegurarà que Israel tingui el que necessita per defensar-se», va expressar el passat octubre l’actual secretari de Defensa estatunidenc, Lloyd Austin, assegurant que el suport a Israel continua sent «innegociable».

Un pressupost militar descomunal

L’enorme ajuda militar dels EUA permet a Israel actuar com el gendarme d’Orient Mitjà.

La seva despesa militar va assolir el 2022 els 23.406 milions de dòlars (M$), segons les dades de l ‘Stockholm International Peace Research Institute. Molt superior als seus països veïns: Jordània 2.323 M$, Egipte 4.646 M$ i Líban 4.739 M$. També lluny dels 6.846 M$ de l’Iran o els 10.644 M$ de Turquia, els seus adversaris regionals més poderosos. Sent el 97è país del món per població, amb una mica més de nou milions de persones, se situa al lloc 15 en despesa militar. La seva despesa militar anual és de 2.623 $ per habitant, (davant l’Iran 79,6 dòlars, Turquia 124,4 $, Espanya 434,7 $, Xina, 201,6 $ i Rússia 592,4$). És un Estat altament militaritzat, on tots els ciutadans (tret dels àrabs) han d’acudir al servei militar a partir dels 18 anys. Per als homes, el període mínim és de 36 mesos de servei, les dones han de complir un mínim de 24 mesos.

El finançament de l’exèrcit israelià per part dels Estats Units continua durant l’atac a Gaza

El secretari d’Estat dels Estats Units, Antony Blinken, ha defensat la venda urgent de munició per a tancs a Israel i va demanar al Congrés dels Estats Units que aprovi ràpidament una ajuda de més de 100.000 milions de dòlars en assistències per a Israel, Ucraïna i altres prioritats de seguretat nacional. Blinken va afirmar: «Israel està lluitant ara mateix contra Hamàs. I volem assegurar-nos que Israel tingui el que necessiti per defensar-se de Hamàs».

Una nota del ministeri israelià d’Afers Militars declarava el 6 de desembre que des de l’11 d’octubre, els EUA. UU «han entregat a Israel més de 10.000 tones d’equip militar des de l’esclat de la guerra», i detallava que aquests enviaments inclouen «vehicles blindats, armament, equip de protecció personal, subministraments mèdics, municions i més».

El Washington Post informava que EUA va entregar a Israel desenes de milers de tones de bombes per ser utilitzades en els seus atacs a Gaza, sense tenir en compte les normes estatunidenques que impedeixen les transferències d’armes a països estrangers quan hi hagi una alta probabilitat de violacions del dret internacional. Funcionaris de Defensa van declarar, sota condició d’anonimat, que Washington no ha fet avaluacions realistes de l’adhesió d’Israel a les lleis de la guerra, i que no es podia fer una avaluació en temps real del compliment del dret internacional humanitari per part d’Israel perquè les forces israelianes no comparteixen la informació d’intel·ligència que utilitzen per planificar les operacions.

No cal gaire «informació d’intel·ligència». N’hi ha prou amb veure la televisió. El govern americà sap quin ús s’està donant a les armes i municions que entrega a Israel, i no fa res per aturar-lo.

La Unió Europea, subsidiària dels Estats Units

En aquesta qüestió, com en tantes, la UE actua a les ordres dels EUA i manté amb l’Estat d’Israel una relació privilegiada. El novembre de 1995 es va signar entre la UE i Israel un Acord d’ Associació, base jurídica de les relacions entre ambdues parts.

Aquest acord estableix –sobre el paper– que el respecte dels drets humans i els principis democràtics és un element essencial. La vulneració sistemàtica dels drets de la població palestina podria, doncs, ser causa de rescissió de l’Acord, si els mandataris europeus no estiguessin tan cecs i sords com els seus col·legues dels EUA.

La relació entre la UE i Israel abasta relacions comercials, econòmiques, de recerca i innovació, cooperació tècnica, financera i educació (Erasmus).

Quant a defensa i seguretat, Israel gaudeix d’un tracte privilegiat respecte al finançament, per part de la UE, de projectes d’R+D. Per tant, empreses israelianes fabricants d’armes o de tecnologia de seguretat estan beneficiant-se de subvencions en accedir a certs programes d’R+D de la UE.

En el període 2008–2025 Israel haurà rebut un total de 67,6 milions d’euros corresponents a projectes d’investigació presentats en els programes europeus FP7 Security (31,98 M€), Horizon 2020 (34,18 M€) i l’actual Horizon Europe (1,49 M€). Quantitat molt més gran que alguns membres de la UE amb una població similar.

Algunes de les empreses que es beneficiaran d’aquestes ajudes són Tamar (que fabrica explosius) 0,8M€ entre 2012-2025, Israel Aerospace Industries (sistemes de defensa antiaèria, drons, sistemes d’armes aèries) amb 4,5M€ en el període 2008-2022

Espanya no es queda a la saga

Espanya va tardar a reconèixer l’Estat sionista. El mateix PSOE abans de Felipe González hi estava en contra. No va ser fins al gener de 1986, lligat al «gir» atlantista de González. Però des d’aleshores manté excel·lents relacions amb Israel en el sector armamentista. Entre el 2001 i el 2021 s’han realitzat exportacions espanyoles a Israel per 103,8 milions d’euros. Algunes d’elles han estat denunciades per no complir amb els criteris de la Posició Comuna de la UE (2008/944/PESC) ni de la legislació espanyola. Concretament incompleixen els criteris 2 (respecte als drets humans), 3 (existència de conflictes interns), 4 (manteniment de la pau, la seguretat i estabilitat regionals) i 6 (compliment del Dret Internacional).

Les importacions espanyoles d’armament a Israel són molt superiors a les exportacions. Fins i tot amb els governs que es diuen «progressistes». Per exemple, el Consell de Ministres de 12-9-2023 va aprovar la compra de míssils anticarro Spike, fabricats per l’empresa israeliana Rafael, per valor de 285 milions d’euros, i va aprovar 714,5 milions d’euros, destinats a la compra de llançacoets d’alta mobilitat SILAM, desenvolupats conjuntament per les empreses espanyoles Expal, GMV i Escribano i la israeliana Elbit Systems. Alguns poden seure al consell de ministres a aprovar el comerç militar amb l’estat sionista i després sortir al carrer a protestar contra la massacre sense immutar-se.

¡Ruptura de relacions diplomàtiques, comercials i militars!

Els crims de guerra que està perpetrant Israel a la vista de tothom no serien possibles sense el suport econòmic, polític i militar dels EUA i de la Unió Europea, incloent-hi el govern espanyol. Amb els milions de persones que es mobilitzen a tot el món, diem ¡N’hi ha prou de declaracions buides! Cessi immediat i incondicional de l’ajuda militar i la compra i venda d’armes a Israel! ¡Ruptura de relacions diplomàtiques i econòmiques!

«Una acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital»: com combatre la desigualtat, inherent al capitalisme

Deja un comentario

Carta Setmanal 973 per descarregar en PDF

2023 és l’any de la desigualtat. Perals països que esperen recuperar-se de les devastadores pèrdues provocades per la pandèmia de COVID-19, la batalla s’ha tornat més difícil a causa de les amenaces combinades del canvi climàtic; la fragilitat, els conflictes i la violència, o la inseguretat alimentària, per nomenar-ne només algunes, que dificulten la plena recuperació de totes les economies.

És una afirmació del Banc Mundial, la institució bessona del Fons Monetari Internacional, fidelsrepresentants de les dues dels interessos del capital financer dominant, és a dir, l’estatunidenc. Segurament desitjarien promoure la il·lusió que el capitalisme ofereix un favorable panorama, ple de virtuts; però la realitat, terca, ho impedeix. Abordem en aquesta carta, primera de 2024, un problema que ho enquadra tot: la desigualtat com a greu patologia social, per la precarietat vital a la qual condemna una part cada vegada més gran de la població. Per combatre la malaltia apliquem el criteri mèdic que considera successivament tres qüestions: la identificació del símptoma, la formulació del diagnòstic i la proposta de tractament.

El símptoma: l’acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital impedeix la satisfacció de les legítimes aspiracions de la majoria

Per als qui defensem com a objectiu irrenunciable l’emancipació de la humanitat de tota forma d’opressió, el punt de partida és la legítima aspiració de la majoria de la població, la que viu de la seva feina, a la vida digna que avui és possible gràcies precisament a la productivitat d’aquest treball. No es tracta de cap disbarat, s’aspira simplement a tenir una ocupació digna, alimentació, habitatge, vestit, transport, accés a la sanitat, l’ensenyament, la cultura i el lleure, etc.

No obstant això, la realitat mostra tot el contrari: més de 800 milions de persones passen gana, més de 200 milions estan aturades; més de 2.000 milions sense accés a serveis bàsics d’aigua i sanejament; uns 1 800 milions no tenen allotjament adequat; gairebé 800 milions de persones adultes no tenen competències bàsiques de lectoescriptura. No és només en les economies, la lacra de l’atur arriba a 2,7 milions de persones en el cas espanyol: ¡gairebé tres milions de persones a les quals se’ls nega un dret tan elemental com és guanyar-se la vida amb la seva feina! On l’incompliment del compromís governamental de derogar les contrareformes laborals del 2010 i el 2012, ja que només en va derogar una petita part, preserva un marc de relacions laborals que debilita la posició dels treballadors, fent possible així caigudes salarials com la que reconeix l’OCDE el 2022, que va ser del 5,3%.

Alhora, el passat divendres 29 l’empresa Bloomberg anunciava que el patrimoni net dels 500 majors multimilionaris va augmentar 1,5 bilions de dòlars el 2023, és a dir, que s’apropien de l’equivalent a un 1,5% més de tota la producció mundial. Segons UBS, l’1% més ric de la població mundial disposa del 44,5% de tota la riquesa.

El coeficient de Gini és un indicador de desigualtat. Una societat totalment equitativa tindria un 0 i, a partir d’aquí, a major desigualtat, major coeficient, fins a 1. El de Suècia és considerable: 0,257. El dels Estats Units és encara més gran: 0,378. Però es refereixen a la distribució de l’ingrés, del producte de cada any. La distribució de la propietat està encara molt més concentrada, cosa que desmitifica, per cert, el mite del «model suec» com un suposat «capitalisme bo»: als EUA és 0,859 però a Suècia és gairebé igual, 0,834.

El 2022, preveia Oxfam que «gairebé un milió de persones podria caure en la pobresa extrema el 2022, al mateix ritme al qual la pandèmia ha anat creant un nou milionari (un cada 30 hores)».

El diagnòstic: no és una determinada política econòmica, sinó la naturalesa intrínseca del capitalisme

Però Oxfam, actuant com l’ONG que és, conclou apostant pel capital: «els Governs tenen prou marge de maniobra per actuar i posar fre al creixement extrem de la riquesa dels milmilionaris i dels beneficis de les empreses, alhora que aborden la crisi sense precedents de l’augment en el cost de la vida que està afectant el món». És la mateixa posició dels qui responsabilitzen dels problemes el «neoliberalisme», que identifiquen com a «capitalisme salvatge», apostant per tant per un suposat «capitalisme bo», en què les exigències de la rendibilitat i el benestar social serien compatibles.

No obstant això, el que es constata cada dia és que les legítimes aspiracions de la població treballadora xoquen amb un mur infranquejable: la rendibilitat, que és la força impulsora de l’acumulació capitalista. És a dir, que la legítima aspiració a una vida digna, d’acord amb les possibilitats materials avui disponibles, es revela irrealitzable sota el capitalisme. Altrament dit: la causa de la desigualtat i la conseqüent precarització de les condicions de vida de la majoria no és una determinada gestió del capitalisme, sinó la seva naturalesa intrínseca.

Perquè el capitalisme obeeix a les lleis que el regeixen i entre elles es compta la que Marx va formular, al Llibre I d’El capital, com a Llei general de l’acumulació capitalista, «que produeix una acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital (…) l’acumulació de riquesa en un pol és alhora, doncs, acumulació de misèria, tempestes de treball, esclavitud, ignorància, embrutiment i degradació moral en el pol oposat, això és, on es troba la classe que produeix el seu propi producte com a capital»..

El que hi ha darrere de la precarietat vital, de la pobresa que afecta amplis sectors de la població és doblement responsabilitat del capital: per l’atur al qual aboca els esmentats gairebé tres milions de persones i per la precarietat que provoca que ni tan sols amb ocupació s’asseguri evitar la pobresa: «una de cada tres persones pobres (32,9%) té una ocupació remunerada».

És l’expressió d’una altra llei, la que pressiona a la baixa la taxa de guany, davant la qual el capital intenta per tots els mitjans augmentar el grau d’explotació, per a la qual cosa busca desvaloritzar la força de treball, la mercaderia de la qual vivim la majoria. Això es concreta en l’atac al salari en les seves diferents expressions: el salari directe per la inflació i el debilitament de la negociació col·lectiva; el salari indirecte mitjançant les retallades de fons dels sistemes públics d’ensenyament, salut, etc.; el salari diferit amb el qüestionament de les pensions públiques, l’ assegurança d’ atur, etc.

Les causes de la desigualtat no tenen res a veure amb la meritocràcia, com mostra un interessant estudi sobre Suècia precisament. Sinó amb la propietat que, corroborant la previsió de Marx, no deixa de concentrar-se cada vegada més: d’acord amb l’Institut Suís de Tecnologia, «147 empreses a través de participacions entrellaçades en altres juntes controlen el 40% de la riquesa a la xarxa global, 737 empreses el 80%».

El tractament: l’organització de la classe treballadora per a la defensa incondicional de les seves reivindicacions fins al final

Si identifiquem el capitalisme amb una màquina, la conclusió és taxativa: els problemes no procedeixen de la forma de manejar la màquina, sinó de la màquina mateixa. I, en conseqüència, només es podran resoldre realment eliminant la màquina. Com es fa això?

El motor de la història és, és clar, la lluita de classes, quina si no? Però «els homes fan la seva pròpia història, però no la fan al seu lliure arbitri, sota circumstàncies elegits per ells mateixos, sinó sota aquelles circumstàncies amb què es troben directament, que existeixen i els han estat llegides pel passat. La tradició de totes les generacions mortes oprimeix com una pesseta el cervell dels vius».. En el context actual, com actuar?

El programa fundacional de la IV Internacional fixa diverses qüestions determinants. En primer lloc, que la humanitat pateix una severa crisi, que les dades recollides en aquesta carta refreden. Les forces productives no és ja que no es desenvolupin, sinó que cada vegada està més sistematitzada la seva destrucció, amb les guerres, les crisis, la devastació del medi natural i, per sobre de tot, l’ esmentada desvalorització de la força de treball. En segon lloc, que aquesta crisi està lligada a la crisi de la direcció de la classe treballadora; classe la voluntat de lluitar per les seves aspiracions està fora de tot dubte, però que només aconseguirà que sigui fructífera si la desenvolupa en el seu propi terreny, independentment de tot compromís amb totes i cadascuna de les institucions del capital. En tercer lloc, que la perspectiva d’una ruptura revolucionària, que obri una veritable sortida als problemes, està connectada amb l’organització de la classe treballadora al voltant de les seves reivindicacions, incloses les més elementals, com l’aigua calenta per al te a les fàbriques russes i la construcció del partit bolxevic, que va acabar liderant la triomfant revolució d’octubre de 1917.

Avui és la resistència amb el poble palestí que es desplega a tot el llarg i ample del món, perquè el que està en joc ara a Palestina resulta crucial per al futur de la lluita de classes a escala mundial. Aquí en particular és l’exigència de l’amnistia incondicional als encausats polítics; la defensa del sistema de pensions i en concret l’exigència d’auditoria; el combat per l’ocupació enfront del tancament d’activitats i per condicions laborals dignes enfront de la precarietat; la preservació del salari real davant la inflació, mitjançant convenis col·lectius que l’assegurin; la baralla per l’ ensenyament i sanitat públiques. I un llarg etcètera que recull el conjunt de reivindicacions de la majoria. I que permet triomfs com el del sector de l’automoció als Estats Units aquest mateix 2023.

A partir de tot això, participar en la lluita per una representació política fidel als interessos de la classe treballadora és el nostre emprenyament, en el qual no vam eixir. D’això depèn que la mobilització de la classe sigui el fecunda que la humanitat necessita.

El Estado de Israel, principal agente del imperialismo USA en Oriente Medio

Deja un comentario

Carta Semanal 973 en catalán

Carta Semanal 973 para descargar en PDF

Ante la masacre en Gaza y Cisjordania, algunas voces piden a Estados Unidos que “frenen” a su aliado Israel. Sin poner en duda que la potente movilización que se desarrolla en los EE.UU., y en todo el mundo, pueda obligar al gobierno de los EE.UU. a llamar al orden al gobierno sionista, es preciso señalar que todo lo que hace el ejército de Israel lo hace con el pleno consentimiento de los EE.UU., siendo su principal agente en Oriente Medio. Tal vez no les gusten demasiado algunos métodos, pero, según el dicho “alguien tiene que mancharse las manos para hacer el trabajo”. En estas notas explicamos esa situación. Sigue leyendo →

En todos los territorios de Palestina, se levanta un solo pueblo

Deja un comentario

Carta Semanal 836 en catalán

Carta Semanal 836 para descargar en PDF

«No hay ninguna duda de que Palestina se perfila ahora como una unidad geográfica y demográfica»

Excepcionalmente publicamos una entrevista a Awad Abdelfattá, coordinador de la Campaña por un Solo Estado Democrático, publicada por Informations Ouvriéres (Francia)

Los miembros de la Campaña por un Solo Estado Democrático en toda la Palestina histórica, One Democratic State Campaign (ODSC), están directamente comprometidos con el levantamiento del pueblo palestino: el 5 de mayo de 2021, One Democratic State Campaign publicó un comunicado condenando con la máxima firmeza la intervención del ejército israelí en Gaza y llamó «a todas las organizaciones de la sociedad civil y a las personas amantes de la libertad a actuar inmediatamente para presionar a sus gobiernos para que exijan que el Estado delincuente de Israel cese su guerra genocida contra los palestinos de Gaza (…) y ponga fin al bloqueo». El 11 de mayo, ODSC sacaba su comunicado «La revolución popular es el camino de la Palestina ocupada». Informations Ouvrières ha pedido a Awad Abdelfattá, coordinador de la Campaña por un Solo Estado Democrático que dé su punto de vista sobre la situación para los lectores del periódico.

Sigue leyendo →

En tots els territoris de Palestina, s’aixeca un sol poble

Deja un comentario

Carta Setmanal 836 per descarregar en PDF

«No hi ha cap dubte que Palestina es perfila ara com una unitat geogràfica i demogràfica»

Excepcionalment publiquem una entrevista a Awad Abdelfattá, coordinador de la Campanya per un sol Estat Democràtic, publicada per Informations Ouvriéres (França)

Els membres de la Campanya per un sol Estat Democràtic a tota la Palestina històrica, One Democratic State Campaign (ODSC), estan directament compromesos amb l’aixecament del poble palestí: el 5 de maig de 2021, One Democratic State Campaign va publicar un comunicat condemnant amb la màxima fermesa la intervenció de l’exèrcit israelià a Gaza i va cridar «a totes les organitzacions de la societat civil i a les persones amants de la llibertat a actuar immediatament per pressionar els seus governs perquè exigeixin que l’Estat delinqüent d’Israel el cessament de la seva guerra genocida contra els palestins de Gaza (…) i posi fi al bloqueig ». L’11 de maig, ODSC treia el seu comunicat «La revolució popular és el camí de la Palestina ocupada». Informations Ouvrières ha demanat a Awad Abdelfattá, coordinador de la Campanya per un sol Estat Democràtic que doni el seu punt de vista sobre la situació per als lectors del diari.

«La situació comporta grans oportunitats i també riscos. Vivim un moment gairebé sense precedents. Malgrat el dolor, la por i els riscos que engendra, com a nació colonitzada ens sentim renéixer en un poble més unit i determinat. El poble palestí es reunifica, lluita i fa que trontollin els fonaments ideològics mateixos del colonitzador. Crec que entrem en un nou capítol de la història de la lluita. La imatge d’Israel s’està trencant i la seva debilitat moral, el seu racisme i la seva barbàrie inherents al sistema colonial sionista resulten més evidents que mai. Ja no poden presentar-lo com un refugi de pau per als jueus. Volen que Gaza, assetjada, famolenca i empobrida accepti el bloqueig mortífer i quedi separada de Palestina. La seva població hauria de seguir morint a foc lent. No! La població de Gaza es defensa perquè vol viure, vol la llibertat per a ella i per a tot el seu poble. Tots estem amb Gaza! No hi ha cap dubte que Palestina es perfila ara com una sola unitat geogràfica i demogràfica, contràriament als càlculs de sistema colonial sionista. L’espurna dels esdeveniments recents va partir de Jerusalem, es va estendre després a l’interior de les fronteres de 1948, després a la franja de Gaza, després a Cisjordània.

Molts analistes palestins diuen equivocadament que és la primera vegada que assistim a una autèntica cohesió en la lluita. Semblen oblidar que el 2000, l’explosió d’un front únic de combat, en tot Palestina, va donar lloc al que es coneix com la segona Intifada. I els palestins dels territoris de 1948 van unir les seves forces a la Intifada.

El que passa avui a les fronteres de 1948 és notable. La interacció potent i immediata amb la causa de l’alliberament del nostre poble, d’una banda, la intensificació de la brutalitat de les bandes de colons, de l’altra, s’han de prendre seriosament, en particular per les joves avantguardes.

L’aixecament procedeix de baix, no de decisions de partits o moviments

El sentiment creixent en el si del règim de l’apartheid d’haver perdut el control dels ciutadans àrabs el fa més perillós i més brutal per aquesta part del nostre poble. Els mitjans de comunicació israelians enganyen i menteixen perquè la gent cregui que s’aixequen en resposta a Hamàs, quan ells van emprendre la batalla de Jerusalem abans que el moviment de resistència i Hamàs llancessi cap míssil. Cal prendre en consideració aquestes qüestions per evitar la desil·lusió davant la brutal repressió de l’aixecament.

A les fronteres de 1948, l’aixecament procedeix de baix i no de decisions de partits o moviments. La major part de les iniciatives de masses són dirigides per les avantguardes de la joventut palestina amb decisions adoptades localment sobre objectius precisos. És una evolució important, però no garanteix la continuïtat.

A les fronteres de 1948, el problema més important a què s’enfronta l’aixecament, i això val també a Cisjordània, és l’absència de direcció política capaç de fer front a l’escalada del règim d’apartheid i la seva agressió.

Hi ha una urgent necessitat de dirigents capaços de guiar l’aixecament. Hem de reflexionar amb rapidesa sobre la manera de crear un òrgan de coordinació que ajudi a estructurar-lo i a garantir la protecció dels moviments. Entre l’avantguarda dels joves es destaquen alguns dirigents, però necessitaran el suport dels que tenen experiència política i organitzativa. És un dels desafiaments que cal resoldre.

Sens dubte ha estat la pressió de desenes de quadres, de moviments de dones i homes el que ha fet que l’Alt Comitè de Seguiment dels Afers dels Àrabs a Israel (a les fronteres de 1948) hagi decidit convocar una vaga general per al dimarts 18 de maig. »

Última hora

Totes les agències ho afirmen: la vaga general ha estat seguida massivament per «centenars de milers de palestins» a l’interior de l’Estat d’Israel, a Cisjordània i a Gaza per idèntiques consignes. S’informa que, en tot Palestina, tots els comerços àrabs estaven tancats el 18 de maig.

Article aparegut a la Lettre de la Vérité, publicada per la secció francesa de la IV Internacional

Trenca el pla Biden amb l’ajust estructural asimètric?

Impressionant?

Llegint els diaris francesos, tenim la impressió que s’ha produït un miracle: Joe Biden, tocat per la gràcia com Pablo de Tarso en el camí de Damasc, ha trencat amb la política seguida des de 1980 pels Estats Units.

I citen una xifres que impressionen! Però mirem-ho més de prop.

S’ha votat un primer pla de 1,9 bilions de dòlars d’ajudes públiques: a més de les ajudes a les empreses, s’ha pagat un xec de 1.400 dòlars a tots els nord-americans que tenen menys de 75.000 dòlars d’ingressos anuals, i un ajut que passa de 200 a 300 dòlars al mes per als infants, inclosos els més pobres que no tenien dret a res (27 milions de nens).

El nivell de pobresa dels nens als Estats Units havia arribat a tal punt que aquesta mesura apareixia com una simple necessitat per evitar la subalimentació massiva que la pandèmia amenaçava amb generalitzar ràpidament. Efectivament aquesta mesura sembla en ruptura amb la decisió en 1996 del president demòcrata Bill Clinton, amb el decidit suport llavors del senador demòcrata Joe Biden, que va retallar enormement els ajuts a les famílies considerant que propiciaven la mandra.

No tant!

Què va succeir a la primavera de 2020? La mobilització contra el racisme sistèmic i els assassinats de negres pels policies, secundada per la joventut i els treballadors a tot el país, va treure a la llum la gravetat de la situació: l’increment de l’atur, la misèria infantil, dels nens afroamericans en particular, amb els acomiadaments deguts al tancament d’alguns sectors. El gran retret que els negres feien a Barack Obama era que no havia fet res per ells i havia lliurat sumes colossals als banquers en fallida el 2008. Biden, per obtenir un suport electoral, va haver de canviar de jaqueta; en unes primàries en què estava mal situat, va haver de buscar el suport del vot negre. Elegit en una situació caòtica, havia al menys d’anunciar un ràpid pla de suport a l’economia després dels considerables regals que Trump va fer als multimilionaris. No obstant això, veiem que l’ajuda als nens, per exemple, està limitada a un any i fins al xec de 1.400 dòlars per cada nord-americà és per permetre sobretot pagar els crèdits per als estudis, per a la casa, per l’assegurança mèdica, etc. Així doncs, en certa manera ajuda també als bancs a passar el mal tràngol, però manté l’especulació, per aquest motiu les borses s’han disparat, tranquil·litzades al veure implícitament confirmats els regals de Trump. Els crèdits per a la vacunació inunden els grans laboratoris. Pel que fa al saqueig organitzat pel sistema sanitari en benefici dels laboratoris i les asseguradores, res ha canviat. Pel que fa al promès salari federal mínim de 15 dòlars, l’oposició d’un sol senador demòcrata ha estat suficient per retirar el projecte de llei.

Així doncs, és un reflex de la gravetat de la situació: davant la còlera que s’expressa en les manifestacions massives, Biden ha de fer de bomber per no cedir en l’essencial. La distribució de les ajudes és provisional i permet a l’ofegat mantenir el cap fora de l’aigua per un temps. Els mecanismes fiscals que han produït increïbles desigualtats? Això no es modifica. 

I el pla de 3 bilions de dòlars per a infraestructures?

De moment és només un projecte que es realitzaria al llarg de vuit anys, de manera que no és tan important per a cada any. Podem estar segurs que la discussió al Senat permetrà establir uns paràmetres molt avantatjosos per al sector privat. El deteriorament de les infraestructures és un problema greu. Els incendis a Califòrnia van començar per pals elèctrics vetustos i l’empresa, que durant anys va acarnissar als accionistes, es va declarar en fallida per no haver de pagar les reparacions, millorar la seva xarxa i indemnitzar les víctimes. Alguns comtats ni tan sols tenen aigua potable. Durant tot el seu mandat, Trump prometia cada dos per tres grans plans de reconstrucció d’infraestructures. De manera que això no és una novetat. Les despeses militars de 780.000 milions de dòlars es van votar amb total acord de demòcrates i republicans, i mai han estat objecte de la més mínima austeritat. Hi haurà, doncs, despeses en infraestructures amb una associació públic-privada que organitzarà els costos a càrrec de l’Estat i els guanys per als multimilionaris. Per intentar atenuar les crítiques, Biden anuncia que per finançar-los hi haurà un lleuger augment de l’impost sobre els beneficis de les empreses. Ara bé, Trump va baixar aquest impost del 35% al 21%, ​​i Biden suggereix pujar-lo del 21% al 25%. Quina audàcia!

Tensions extremes

Com sempre, els periodistes inverteixen les causes i les conseqüències. Biden intenta contenir la lluita de classes per no haver de recular. La reacció seguirà la seva ofensiva, com ho mostra que el Senat de Geòrgia hagi votat noves lleis Jim Crow per limitar el vot dels negres. Mentrestant, Biden intenta evitar les provocacions que poden revifar les mobilitzacions contra el capitalisme.

Per als treballadors, els joves, “més val un ocell al puny que una grúa lluny”. La qüestió clau: segueixen més que mai d’actualitat les exigències de salari federal mínim a 15 dòlars i Medicare per a tothom.

El veredicte que reconeix culpable el policia Derek Chauvin de la mort de George Floyd ha estat rebut per Biden amb alleujament, ja que, si bé això mai havia passat, aquest cop una absolució hauria desencadenat revoltes a tot el país. Però la situació continua tensa: continuen els assassinats de negres per policies, no s’ha modificat la legislació del Tribunal Suprem que garanteix la immunitat dels policies. El Senat de Geòrgia acaba de votar una llei Jim Crow, per limitar el dret de vot dels negres i, en molts estats, hi ha nombrosos projectes de llei del mateix tipus.

Tot segueix pendent d’un fil i Biden ho sap molt bé.

 

El gobierno quiere prorrogar un año el tratado que regula las bases de Rota y Morón

Deja un comentario

Carta Semanal 809 para descargar en PDF

Carta Semanal 809 en catalán

En El País del 11 de noviembre, Miguel González nos explica que, aunque el “convenio de Defensa” con los EE.UU. vence el próximo 21 de mayo, tras ocho años de vigencia, el Gobierno español ya ha decidido prorrogarlo por un año, “para dar tiempo a que la nueva Administración demócrata, presidida por Joe Biden, se forme y defina sus líneas políticas”.  Ese “convenio de defensa” permite la cesión de las bases militares de Rota (Cádiz) y Morón de la Frontera (Sevilla) a los EE.UU., sin ningún control por parte del gobierno español sobre la equipación de esas bases. Ni siquiera se puede saber si albergan o no armas nucleares. Comenta el artículo que “tampoco el Gobierno tenía otra alternativa pues, de haber llegado al 22 de mayo sin un convenio en vigor, se habría iniciado el plazo de un año para que EE UU retirase sus tropas de España”. Una situación que, sin duda, habría añadido presión a los EEUU en la renegociación del convenio, pero que el gobierno ha decidido evitar.

Nadie espera que la administración Biden vaya a cambiar su política con respecto a las bases militares ni a la exigencia de que los “aliados” incrementen su gasto militar. De hecho, el proyecto de PGE incluye un aumento del 5% en el gasto militar, como señalábamos en la Carta Semanal de la semana pasada.

La política exterior de un gobierno es una buena muestra de su política en general; hay una relación estrecha entre este «regalo» al «nuevo » presidente americano y la tonalidad general de los presupuestos, que no responden a los intereses de la mayoría(ver anterior carta). A nosotros NO nos guía otro interés que el de la mayoría social, y en ningún caso creemos que «cuanto peor, mejor». Todo aspecto positivo merece el apoyo de los trabajadores, por tanto el nuestro. Pero cómo es posible dar la espalda a lo que ha sido tradicionalmente una de las mejores tradiciones de los trabajadores y los jóvenes de nuestro país, la lucha contra la guerra. Estamos convencidos de que coincidimos en esto con la inmensa mayoría de los compañeros del PSOE y de Podemos, con IU, cuestión que sin duda les llevará a reflexión. Sigue leyendo →