Archivo de la etiqueta: república

Ante el 14 de abril: El significado de la lucha por la República hoy

Carta Semanal 830 en catalán

Carta Semanal 830 para descargar en PDF

En el 90 aniversario de la proclamación de la II República, muchas son las celebraciones, de uno u otro tipo, que se preparan.

Para algunos compañeros y organizaciones, se trata de un homenaje un tanto nostálgico a la II República. No es nuestra posición, porque no creemos que corresponda a los intereses y aspiraciones de los trabajadores y los pueblos. Para los militantes de la IV Internacional, la República abrió camino a la expresión de las reivindicaciones de los trabajadores, los campesinos sin tierra, las mujeres y los pueblos, pero no fue capaz de darles respuesta, porque no podía hacerlo dentro del marco del respeto a la propiedad privada de los medios de producción. Tampoco fue capaz de darles solución la clase trabajadora –a pesar de su heroísmo revolucionario en 1934, 1936 y 1937– porque los dirigentes socialdemócratas, estalinistas y anarcosindicalistas, renunciaron a defender hasta el fin las conquistas y los objetivos del movimiento revolucionario, por subordinarse a los políticos burgueses republicanos y a las exigencias de los imperialismos y de su intermediario el gobierno de Stalin. Sigue leyendo

Davant el 14 d’abril: El significat de la lluita per la República avui

Carta Setmanal 830 per descarregar en PDF

En el 90 aniversari de la proclamació de la II República, moltes són les celebracions, d’un o altre tipus, que es preparen.

Per a alguns companys i organitzacions, es tracta d’un homenatge una mica nostàlgic a la II República. No és la nostra posició, perquè no creiem que correspongui als interessos i aspiracions dels treballadors i els pobles. Per als militants de la IV Internacional, la República va obrir camí a l’expressió de les reivindicacions dels treballadors, els camperols sense terra, les dones i els pobles, però no va ser capaç de donar-los resposta, perquè no podia fer-ho dins el marc del respecte a la propietat privada dels mitjans de producció. Tampoc va ser capaç de donar-los solució la classe treballadora -malgrat el seu heroisme revolucionari en 1934, 1936 i 1937- perquè els dirigents socialdemòcrates, estalinistes i anarcosindicalistes, van renunciar a defensar fins a la fi les conquestes i els objectius del moviment revolucionari, per subordinar-se als polítics burgesos republicans i a les exigències dels imperialismes i de la seva intermediari el govern de Stalin. Sigue leyendo

La crisi actual, nova etapa de la descomposició del règim monàrquic

Carta Setmanal 825 per descarregar en PDF

A primera vista, els fets a partir dels quals s’ha desencadenat la recent tempesta política, semblarien una mera anècdota: els dirigents de Cs de Múrcia, que denuncien la corrupció congènita del PP (a bones hores la descobreixen) i pacten amb el PSOE una moció de censura. Davant la qual cosa el PP reacciona i fa canviar d’opinió a tres parlamentaris de CS, que havien subscrit i donat suport a la moció de censura (per convèncer-los, els ofereix tres conselleries en el govern murcià). Però abans d’aquest esdeveniment, que faria fracassar la projectada moció de censura, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, reacciona fent fora els de Cs del seu govern i convocant eleccions. A la maniobra d’Ayuso, Més Madrid i PSOE responen amb la presentació de mocions de censura, que creen un embolic legal perquè cal dirimir si han de votar-se abans de convocar eleccions o no. El moviment s’estén a Castella i Lleó i amenaça amb fer-ho a altres comunitats … Tot un vodevil a què assisteix atònita bona part de la població que es convenç cada vegada més que ningú els representa. Sigue leyendo

La crisis actual, nueva etapa de la descomposición del régimen monárquico

Carta Semanal 826 en catalán

Carta Semanal 826 para descargar en PDF

A simple vista, los hechos a partir de los cuales se ha desencadenado la reciente tormenta política, parecerían una mera anécdota: los dirigentes de Cs de Murcia, que denuncian la corrupción congénita del PP (a buenas horas la descubren) y pactan con el PSOE una moción de censura. Ante lo cual el PP reacciona y hace cambiar de opinión a tres parlamentarios de CS, que habían suscrito y apoyado la moción de censura (para convencerlos, les ofrece tres Consejerías en el gobierno murciano). Pero antes de ese acontecimiento, que haría fracasar la proyectada moción de censura, la Presidenta del Comunidad de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, reacciona echando a los de Cs de su gobierno y convocando elecciones. A la maniobra de Ayuso, Más Madrid y PSOE responden con la presentación de mociones de censura, que crean un embrollo legal porque ha tenido que intervenir el Tribunal Superior de Madrid para dirimir si deben votarse antes de convocar elecciones o no (el pronunciamiento del TSJM ha sido en favor de la celebración de elecciones). El movimiento se extiende a Castilla y León y amenaza con hacerlo a otras comunidades… Todo un vodevil al que asiste atónita buena parte de la población que se convence cada vez más de que ninguno la representa. Sigue leyendo

La Monarquia no és una democracia

Carta Setmanal 822 per descarregar en PDF

El vicepresident segon de Govern, Pablo Iglesias, declarava el passat dia 8 a la revista Ara que «no hi ha una situació de plena normalitat política i democràtica a Espanya quan els líders dels dos partits que governen Catalunya, l’un és a la presó i l’altre a Brussel·les (…). Però el mateix li dic de l’entrada a la presó de Pablo Hasél «.

Les reaccions dels mitjans de comunicació i dels tres partits franquistes que s’asseuen a les Corts no s’han fet esperar. Tots ells demanen iradament la dimissió de Pablo Iglesias.

També han reaccionat els seus socis al govern. En la presa de possessió de la nova Cap de l’Estat Major de l’Armada, la ministra de Defensa, Margarita Robles, declarava que «hem de sentir-nos molt orgullosos d’Espanya» perquè és un país «amb una democràcia plena» i «de les més avançades del món, amb institucions sòlides, amb drets i llibertats consolidades «.

En resum, molts dels defensors del règim han sortit en tromba. No admeten que es pot qüestionar el «caràcter democràtic» de la mateixa, en particular, en la situació de crisi que viu la pròpia institució de la Monarquia. I, per tant, exigeixen a Pablo Iglesias que practiqui la «lleialtat al ‘Rei» amb què va jurar el seu càrrec. Sigue leyendo

La Monarquía no es una democracia

Carta Semanal 822 en catalán

Carta Semanal 822 para descargar en PDF

El vicepresidente segundo del Gobierno, Pablo Iglesias, declaraba el pasado día 8 a la revista Ara que “no hay una situación de plena normalidad política y democrática en España cuando los líderes de los dos partidos que gobiernan Catalunya, el uno está en la cárcel y el otro en Bruselas (…). Pero lo mismo le digo de la entrada en prisión de Pablo Hasél”.

Las reacciones de los medios de comunicación y de los tres partidos franquistas que se sientan en las Cortes no se han hecho esperar. Todos ellos piden airadamente la dimisión de Pablo Iglesias.

También han reaccionado sus socios en el gobierno. En la toma de posesión del nuevo Jefe del Estado Mayor de la Armada, la ministra de Defensa, Margarita Robles, declaraba que «tenemos que sentirnos muy orgullosos de España» porque es un país «con una democracia plena» y «de las más avanzadas del mundo, con instituciones sólidas, con derechos y libertades consolidadas».

En resumen, muchos de los defensores del régimen han salido en tromba. No admiten que se puede cuestionar el “carácter democrático” del mismo, en particular, en la situación de crisis que vive la propia institución de la Monarquía. Y, por tanto, exigen a Pablo Iglesias que practique la “lealtad al Rey” con que juró su cargo. Sigue leyendo

Tancament de files en defensa de la Monarquia

Carta Setmanal 815 per descarregar en PDF

És difícil trobar un país en què el discurs nadalenc del Cap de l’Estat tingui a les principals forces polítiques i socials i als mitjans de comunicació tan en suspens. Semblaria una anomalia si no s’apreciès, exactamente, el paper de la institució monàrquica com a clau de volta de totes les institucions de l’Estat i com a representant de l’aparell d’Estat heretat del franquisme. Com saben, i no hem de deixar de repetir, l’Estat i les seves institucions no són neutrals o no estan al servei del conjunt de la ciutadania. Aquestes institucions són producte de les relacions contradictòries entre les classes socials i representen els interessos d’una minoria -en concret, del gran capital al temps que preserven els privilegis de l’herència franquista. Sigue leyendo

Cierre de filas en defensa de la Monarquía

Carta Semanal 815 en catalán

Carta Semanal 815 para descargar en PDF

Es difícil encontrar un país en que el discurso navideño del Jefe del Estado tenga a las principales fuerzas políticas y sociales y a los medios de comunicación tan en vilo. Parecería una anomalía si no se apreciara exactamente el papel de la institución monárquica como clave de bóveda de todas las instituciones del Estado y como representante del aparato de Estado heredado del franquismo. Como sabemos y no debemos dejar de repetir el Estado y sus instituciones no son neutrales o no están al servicio del conjunto de la ciudadanía. Estas instituciones son producto de las relaciones contradictorias entre las clases sociales y representan los intereses de una minoría -en concreto, del gran capital- al tiempo que preservan los privilegios de la herencia franquista.

Sigue leyendo

¿Por qué esta sentencia y ahora?

Publicado en la Carta Semanal 806 – próximamente ver en catalán

En medio de la polémica sobre la reforma del Poder Judicial, la absolución de Trapero y de la cúpula de los Mossos tiene un alto significado político. De los tres magistrados, 2 votaron a favor de la absolución y uno en contra. Sin embargo, los términos que emplea la Audiencia Nacional son de una claridad meridiana, y hacen muy difícil la apelación aunque el Fiscal  pueda recurrir. Los principales dirigentes del PP han guardado un significativo silencio y solo se ha escuchado el lamento amargo de quien fue Delegado del Gobierno en Cataluña, Enric Millo, criticando veladamente la sentencia al afirmar que Trapero ha sido muy astuto y ha sabido servir a “Dios y al Diablo” y salir bien parado.

Pero la sentencia es muy contundente.

Afirma que los Mossos intentaron evitar el referéndum del 1 de octubre del 2017 y que las acusaciones de la Guardia Civil y del coronel Pérez de los Cobos eran sin fundamento. Además desmiente que Trapero formara parte del plan independentista. Por último, acusa a Rajoy de no utilizar los medios legales para impedir el 1-O, o sea la promulgación de un Estado de excepción o el 155, critica  a la Policía Nacional por el uso excesivo de la fuerza, y reafirma el papel y responsabilidad INSTITUCIONAL de los Mossos, como policía subsidiaria del Estado.
Sin lugar a dudas, la sentencia absolutoria es un doble golpe a los sectores más extremos del aparato de Estado y por otro lado a los partidarios de Puigdemont y a todos aquellos que consideran que «cuanto peor mejor». Desde el punto de vista político, es una demostración más del caos tremendo y las contradicciones que corroen al aparato judicial, con su cúpula al frente, como parte fundamental del aparato de Estado. La absolución de Trapero se ha conocido después de que hace unos días se haya hecho pública también la sentencia absolutoria de la activista Tamara Carrasco –¡procesada por terrorismo!– y la condenatoria de la Mesa del Parlamento catalán. Podría deducirse que la Justicia es “ciega” e imparcial, pero no es el caso. La imposible conciliación de las aspiraciones democráticas con el aparato judicial  heredado de franquismo, conlleva un alto grado de contradicciones, y al mismo tiempo pretende cerrar las vía de agua abiertas.

Políticamente, la absolución de Trapero y de la cúpula policial de los Mossos, es una operación destinada a intentar parchear la crisis del aparato de Estado, evidentemente sobre la base de NEGAR el derecho de autodeterminación e intentando JUSTIFICAR la condena  a los 9 que están en prisión. Cuando objetivamente su sentencia debería ser reexaminada y proceder a su anulación. Su mantenimiento en prisión es también el mantenimiento de la condena al derecho de autodeterminación, y a todos los derechos.

Por otro lado, es también evidente que la sentencia de Trapero favorece en lo inmediato al GOBIERNO que busca un arreglo con indultos con el objetivo de atraerse a ERC, y también aprobar los presupuestos, tapando las grietas del aparato de Estado. Todo ello, después de la moción de censura de VOX –recibida como agua de mayo por el Gobierno– que ha jaleado la actitud positiva de Casado y del PP, votando “no” (lo que no cierra un pacto con el PP, que no acepta la política de Sánchez). Oportunidad que, por otro lado, no ha desaprovechado el gobierno para intentar recomponer la unidad “constitucionalista” supuestamente contra la extrema derecha. Como si la extrema derecha no fuera constitucionalista!

Hasta cierto punto acosado por el aparato judicial, el gobierno se ha propuesto reformar el Poder Judicial. Reforma que ha quedado paralizada por la propia debilidad del gobierno y porque Bruselas –como no podía ser de otra manera- se ha alineado con el aparato judicial heredado del franquismo. Es otra vuelta de tuerca a lo que se acordó –bajo todo tipo de presiones– durante la llamada transición. Frente a esta realidad no hay otra salida que un cambio radical de régimen. No hay otra salida que la República, que no puede significar solo el cambio de un Rey por un Presidente. La lucha por la República hoy está indisolublemente asociada a encontrar una salida democrática a la cuestión catalana –en lo inmediato la exigencia de amnistía–, a la recuperación de derechos y la reversión de los recortes efectuados en la sanidad y en la educación, así como la derogación de las reformas laborales y de pensiones.

El bloqueig de la «renovació dels òrgans judicials» expressa el caràcter fraudulent del règim

(Publicat a la Carta Setmanal 800 – veure en castellano)

Per què Casado bloqueja la renovació dels òrgans judicials?

El president de PP, Pablo Casado, ha anunciat a Pedro Sánchez que el seu partit no donarà suport a la renovació de diversos «òrgans constitucionals», entre els quals destaca el Consell General de Poder Judicial (CGPJ) i el Tribunal Constitucional (TC). Amb aquesta decisió, Casado bloqueja la renovació d’aquests òrgans i s’assegura la majoria «conservadora» de tots dos, ja que van ser elegits quan el PP tenia majoria en Corts, i la del Tribunal Suprem, ja que el CGPJ nomena, al seu torn, a el president i als magistrats del Tribunal Suprem i presidents de tribunals i Sales. I també a nombrosos òrgans de control dels jutges.

Preservar una majoria absolutament franquista al Suprem i el TC és fonamental per a la preservació del règim de la Monarquia i per impedir tota deriva «esquerrana» o simplement democràtica i per mantenir un forrellat essencial (encara que no és l’únic) que impedeix la llibertat dels pobles de l’Estat. Només s’ha de veure el destacat paper del Suprem i el Constitucional en la persecució als republicans catalans, en l’anul·lació de les decisions del Parlament de Catalunya i a la defensa dels interessos de la banca en la seva sentència sobre les hipoteques. Tots dos òrgans han estat el forrellat que ha assegurat la legalitat de les sentències dels tribunals franquistes i la impunitat dels repressors de la dictadura.

Certament, no són l’únic poder de l’aparell d’Estat franquista. Estan també l’exèrcit i els cossos repressius heretats de franquisme sense depuració alguna (però que el franquisme va depurar salvatgement en 1936-39), juntament amb el lloc privilegiat que s’assigna i finança a l’Església catòlica. I, per sobre de tots, la Monarquia com a representant de l’aparell d’Estat heretat del franquisme i com a «àrbitre» de la bastida constitucional.

Separació de poders?

Evidentment, nosaltres no compartim la pretesa separació de tres poders (executiu, legislatiu i judicial) proposada per Montesquieu i en la qual, suposadament, es basa la democràcia burgesa. Una classificació que omet poders tan poderosos com el del capital financer, a qui serveixen aquests tres poders sota la democràcia burgesa, que no en va denunciar Marx i Lenin com «dictadura de la burgesia», tot i sota la forma de la república més democràtica. Més encara sota la Monarquia hereva del despotisme borbònic i la dictadura franquista. El despotisme borbònic significa el despotisme dels latifundistes, dels banquers i dels imperialismes estrangers.

Pel que fa a l’aparell judicial, com revolucionaris estem per una Justícia que dicti sentències no en nom de Rei sino en nom del Poble, que depengui del Poble, és a dir, de jutges escollits i revocables pel poble, en les millors tradicions revolucionàries .

A més, en el cas de l’Estat Espanyol, els que defensen la «independència» de la Justícia sota el règim de la Monarquia, el que estan defensant és la independència de l’aparell judicial heretat del franquisme, sense depuració alguna, enfront de la societat, i per sobre d’ella. Per a millor defensa dels privilegis d’aquest aparell d’Estat, de la Monarquia i dels interessos del poder econòmic.

Però és que aquí ens trobem que aquest Estat burgès, en la seva forma més degenerada de règim monàrquic en descomposició, que ha mantingut la continuïtat de la justícia franquista, no respecta ni tan sols la seva pretesa independència.

Els que invoquen, sota la monarquia, la independència de la Justícia es posen en ridícul. Als ulls de milions, la justícia del nostre país és bona per a perseguir sindicalistes, rapers i polítics catalans, a Andrés Bódalo, Alfon o els joves d’Alsasua, per protegir els negocis d’un rei corrupte, però absolutament incapaç de defensar les dones violades o maltractades, incapaç també de defensar els que pateixen abusos laborals, però ràpid per tancar els ulls davant els abusos del mateix PP que segueix robant sense parar. Una Justícia que obeeix a la banca, al capital financer, i al Rei, que li va encarregar, en el seu discurs del 3 d’octubre de 2017, després del referèndum català, que ho deixés tot «lligat i ben lligat» en relació a la » qüestió catalana «. És una justícia totalment independent, però del poble, de la sobirania popular. En democràcia, tots els poders de l’Estat haurien de dependre de la sobirania popular. Però Monarquia és, és clar, el contrari de democràcia. I de drets dels treballadors i els pobles.

La submissió de Pedro Sánchez

Impotent davant la maniobra de Casado, que li garanteix mantenir els «seus» al front dels principals òrgans judicials, Pedro Sánchez no ha volgut fer res més que acusar Casado de «no respectar la Constitució». Casat ni s’ha immutat, i la declarat cínicament que no renovarà aquests òrgans «mentre Podem estigui en el govern» (o sigui, que els renovarà si es trenca la majoria de govern, el que abocaria a eleccions, i si les guanya el PP, perquè segueixin el seus).

No és la primera vegada. El 2006, el PP es va negar a renovar els òrgans ‘constitucionals’ fins que ell va tenir majoria al Congrés i així els va omplir amb jutges molt reaccionaris, que al Tribunal Constitucional van dictar la sentència anul·lant gran part de l’Estatut català aprovat pel Parlament de Catalunya, per les Corts i pel poble de Catalunya. El PSOE no va boicotejar al seu torn, va acceptar la imposició antidemocràtica del PP. En tots aquests anys ni Zapatero ni Sánchez han intentat canviar la llei per evitar un nou boicot del PP.

Ara, un cop més es demostra la impotència del «govern progressista», els ministres van jurar, sense excepció, «lleialtat» al Rei i a la Constitució, al prendre possessió dels seus càrrecs (aquest cop sense la fórmula al que alguns van recórrer al jurar com diputats o diputades) .

Per què no trenca tota col·laboració amb el PP? Per què no crida a que li donin suport als treballadors i els pobles?

No ho fa perquè, en nom de sostenir el règim i aplicar el pla de destrucció del capital per als propers anys, el PSOE accepta que aquí manen el Rei i el PP, voti el que voti el poble.

Cal escombrar tot aquest entramat, incompatible amb la democràcia

La necessitat d’acabar amb la Monarquia i les seves institucions no és una qüestió ideològica, sinó que cada dia es presenta més com una qüestió pràctica. Aquestes institucions de la Monarquia es mostren davant de tots com una garantia contra la satisfacció de les reivindicacions, i, per això, no poden seguir ni un minut més. Cal acabar amb tota aquesta escombraries, la majoria ha d’imposar la República.

Establir el nexe entre la lluita per les reivindicacions, que es defensen «governi qui governi» i la lluita per la República és l’objectiu de la Conferència Estatal que organitza per al 7 de novembre el Comitè per l’Aliança dels Treballadors i dels Pobles ( CATP). En la preparació treballem els militants de la IV Internacional, juntament amb companys i companyes de diferents orientacions polítiques, que compartim aquest objectiu irrenunciable.