Archivo de la etiqueta: república

Mujer, República, Revolución

Deja un comentario

 Carta Semanal 1108 para descargar en PDF

Publicamos en esta Carta Semanal la intervención de Isabel Cerdá, miembro de Republicanas, en el acto de aniversario de la revolución española celebrado el 16 de julio en Barcelona.

 

Gracias por invitarme a tomar parte en este acto tan necesario, que no debe ser solo conmemorativo, debe ser militante.

Nuestro encuentro hoy no pretende otra cosa que arrojar alguna luz sobre unos acontecimientos históricos no ya poco o mal estudiados, y, por ende, poco o mal transmitidos a las generaciones posteriores, sino sencillamente borrados de la historia. Está la II República, la mal llamada guerra civil, presentada como un conflicto entre hermanos con ideologías divergentes, pero la revolución que se inició en paralelo al comienzo del golpe militar, sencillamente no existió. Y no solo existió, sino que fue esa revolución de los obreros y las obreras armados y organizados en la CNT, la UGT y el POUM, principalmente, la que impidió que el golpe triunfara en ciudades como Barcelona y Madrid.

Otros compañeros tratarán este tema con más profundidad y solvencia. Yo solo pretendo esbozar un cuadro general del papel de las mujeres trabajadoras en esos años, la capacidad organizativa que mostraron y las enormes conquistas que arrancaron, pese a las innumerables dificultades interpuestas no solo por la burguesía y sus valedores, sino por los propios militantes de las organizaciones obreras, que no podían (o no querían) abstraerse de la noche a la mañana de toda la tradición patriarcal de siglos.

Ved una pequeña nota escrita por una militante perteneciente al grupo “Mujeres libres” el 21 de enero de 1937:

«Las casas de prostitución siguen abarrotadas de pañuelos rojos, rojos y negros y de toda clase de insignias antifascistas. Es una incoherencia moral incomprensible que nuestros milicianos ─luchadores magníficos en los frentes, de unas libertades tan queridas─, sean en la retaguardia los que sustenten y aun extiendan la depravación burguesa en una de sus formas más penosas de la esclavitud: la prostitución de la mujer».

Las contradicciones en nuestras propias filas existían y, como bien sabemos todas, siguen existiendo.

Pero esto no impidió que cientos de miles de mujeres aprovecharan primero el marco de la República, burguesa sí, pero desde luego más saludable y más permeable que el régimen monárquico previo y después, el marco ya plenamente obrero de la revolución.

La República y las mujeres

En unos pocos años, desde la proclamación de la Segunda República, en abril de 1931, a la derrota de la revolución española, hay un sorprendente desarrollo de toda una serie de organizaciones, algunas muy masivas, que junto con el resto de la clase obrera hicieron posible que llegara a existir esa revolución. A pesar de las diferencias entre esas organizaciones (o tal vez gracias a ellas), esta explosión asociativa apunta claramente a la necesidad compartida por la mayoría de las mujeres que las integraban de tener una voz propia, dentro o fuera de las organizaciones de clase, pero centradas en los procesos de emancipación de la mujer, doblemente explotada como trabajadora y como mujer, y víctimas de un tercer factor de explotación que identificaron claramente: la profunda ignorancia a la que estaban sometidas.

Antes incluso de la proclamación de la República, en 1918, Victoria Kent y Margarita Nelken fundaban la Asociación Nacional de Mujeres Españolas. María de Maeztu impulsó en 1926 el Lyceum Femenino Español. Ya en plena República, Clara Campoamor fundó la Unión Republicana Femenina. Todas estas organizaciones, pese a su carácter moderado y ajeno al movimiento obrero, ejercieron una presión importante en la batalla por el sufragio y la igualdad jurídica.

También hubo secciones y comisiones femeninas antes de la República en las organizaciones obreras tradicionales (PSOE, UGT, CNT) aun de forma muy limitada.

Ya en 1933 nace la Asociación de Mujeres Antifascistas, como sección española de “Mujeres contra la Guerra y el Fascismo”, organización internacional impulsada por la Internacional Comunista. Esta organización llega a ser muy numerosa, con más de 60.000 afiliadas.

Enorme importancia tuvo también la organización Mujeres Libres, fundada en 1936 y ligada a la CNT y la FAI, aunque organizada autónomamente. Algunos dirigentes anarquistas, como Federica Montseny estaban en desacuerdo con ese “frente diferenciado” de mujeres, por considerarlo una división innecesaria dentro del movimiento anarquista. Esta organización llegó a tener más de 25.000 afiliadas en 147 agrupaciones en todo el territorio. Su objetivo fundacional, citado literalmente, era «emancipar a la mujer de la triple esclavitud a la que ha estado sometida: de ignorancia, de mujer y de productora». Mujeres Libres editó su propia revista y organizó escuelas de formación profesional y política exclusivamente para mujeres.

Y, por último, hay que citar una experiencia numéricamente muy limitada (unas 500), el secretariado femenino del POUM, la más vinculada a un programa revolucionario marxista.

Esta efervescencia organizativa de las mujeres, y muy especialmente de las mujeres trabajadoras, dio sus frutos en el terreno de los derechos políticos, civiles, laborales y sociales.

De 1931 a 1933 se arrancaron una serie de derechos de primer orden:

– El **sufragio femenino**, aprobado en la sesión de Cortes del 1 de octubre de 1931 e incorporado al artículo 36 de la Constitución, gracias sobre todo a la batalla parlamentaria de Clara Campoamor, ejercido por primera vez en las elecciones generales de noviembre de 1933.

– El **derecho a ser elegidas** antes incluso de poder votar: Clara Campoamor, Victoria Kent y Margarita Nelken entraron en las Cortes Constituyentes en 1931; a lo largo de las tres legislaturas republicanas hubo nueve diputadas.

– La **Ley del Divorcio**, de 2 de marzo de 1932, que permitía el divorcio por mutuo acuerdo —algo que países como Francia o Inglaterra no conseguirían hasta los años setenta—, despenalizaba el adulterio de forma desigual entre sexos tal como existía antes, y permitía la investigación de la paternidad.

– La **Ley de Matrimonio Civil**, de 28 de junio de 1932, que acabó con el monopolio de la Iglesia sobre el matrimonio.

– La **equiparación de los hijos** nacidos dentro y fuera del matrimonio.

– El reconocimiento de la **patria potestad compartida**.

– La obligación constitucional del Estado de **regular el trabajo femenino y proteger la maternidad**, con la prohibición de cláusulas de despido por matrimonio o maternidad.

– La creación del **Seguro Obligatorio de Maternidad**.

– El principio, recogido legalmente aunque desigualmente aplicado, de la **equiparación salarial** entre hombres y mujeres para un mismo trabajo.

– Las **Misiones Pedagógicas** (1931-1934) y la extensión de la **coeducación**, que llevaron alfabetización, bibliotecas y cultura a miles de mujeres del medio rural, hasta entonces las más excluidas del sistema educativo.

– La ampliación del acceso de la mujer a la **educación superior** y a profesiones antes vetadas.

Pero solo con el estallido de la revolución obrera en 1936, se arrancaron conquistas impensables en la época

– El **Decreto de Interrupción Artificial del Embarazo**, aprobado por la Generalitat de Catalunya el 25 de diciembre de 1936, que legalizaba el aborto libre durante las primeras doce semanas de gestación: la primera ley de este tipo en la historia de España, e impulsada en buena medida por el médico Félix Martí Ibáñez. A nivel de toda la República, la ministra de Sanidad Federica Montseny —primera mujer en ocupar una cartera ministerial en la historia de España— presentó el primer proyecto de ley de aborto a escala estatal, aunque no llegó a aprobarse por la oposición de otros miembros del gobierno de Largo Caballero.

– Los **»liberatorios de prostitución«**, impulsados por Amparo Poch y Gascón —médica, militante de Mujeres Libres y consejera de Asistencia Social con Montseny—, centros pensados no para perseguir a las prostitutas sino para acogerlas y capacitarlas en otros oficios, un giro radical respecto al enfoque represivo anterior.

– La **incorporación masiva de la mujer al trabajo productivo** en la industria de guerra, la agricultura colectivizada y los servicios, ocupando puestos antes vetados, en un contexto de control obrero y colectivización.

– La **legalización de hecho de las uniones libres** en algunas zonas y la flexibilización general de las normas sobre familia y sexualidad bajo el impulso revolucionario.

– La creación de **escuelas y centros de formación profesional y política específicamente para mujeres**, tanto por Mujeres Libres como por el Secretariado Femenino del POUM y la AMA, que por primera vez planteaban la formación de la mujer no como adorno doméstico sino como condición de su autonomía económica y política.

– La **instrucción militar de mujeres** —manejo de armas, organización de milicias— impulsada en Barcelona tanto por columnas confederales y del POUM como por el propio Secretariado Femenino poumista, aunque esta etapa se cerró pronto por la militarización del ejército.

Es solo un pequeño repaso a los derechos arrancados por las mujeres en muy poco tiempo y con enormes resistencias no solo en el terreno de la burguesía, sino en el propio terreno proletario.

Por supuesto, todos estos avances quedaron anulados con la derrota de la revolución.

Divorcio, aborto, matrimonio civil. Restauración del Código Civil de 1889 que imponía la dependencia de la mujer del padre o del marido prácticamente para todo. Que el fascismo triunfante acabara con saña y enorme celeridad (entre 1939 y 1941 lo desmontaron todo) con todo lo logrado por la lucha de las mujeres es más que entendible.

Más difícil y más doloroso es constatar la falta de entusiasmo o incluso la colaboración de sectores del movimiento obrero en mantener a la mujer “en su lugar”, es decir, la casa y la familia. Y esa constatación nos reafirma en que ellas tenían razón cuando reivindicaban un movimiento propio, puesto que, aun formando parte del proletariado, tenemos problemas propios que, dentro del marco de la lucha obrera, deben ser tratados específicamente.

En ello estamos mis compañeras y yo de “Mujeres Republicanas”, reivindicando la República como marco para cualquier avance democrático por mínimo que sea, incluida naturalmente la defensa de lo que ya tenemos y se ve hoy amenazado por esta derecha rampante y cazurra que hoy quiere representar al capital en nuestro país y en todo el mundo (aunque no lo haga ella sola). Porque ya sabéis todos que los derechos no solo hay que pelearlos y obtenerlos. Luego hay que defenderlos con uñas y dientes. Porque mientras perviva el sistema capitalista siempre estarán amenazados.

Así que, compañeros, gracias por vuestra atención hoy. Honremos a los compañeros que lucharon por la revolución española, honremos a las mujeres trabajadoras que desbrozaron el camino hacia la igualdad, para la que aún queda mucho.

 

Combate Socialista 20. Por la ruptura con el franquismo. Por la República.

 Combate Socialista 20 para descargar en PDF

Los máximos órganos judiciales de la Monarquía han establecido una y otra vez que los juicios políticos del franquismo (incluyendo la farsa de los juicios sumarísmos) no son revisables. En opinión de los jueces de esos tribunales, los juicios eran legales porque el régimen surgido del golpe militar del 18 de julio era legal. El proceso contra Garzón, la amenaza de expulsarle de la carrera judicial, son la corroboración de esa doctrina.
La Ley de Memoria Histórica, que deja sin resolver todas las cuestiones fundamentales, que ni toca las responsabilidades políticas de la represión ni garantiza la apertura de fosas y localización de los cadáveres, tampoco permite la anulación de los juicios del franquismo. De hecho, como ha señalado en alguna ocasión Amnistía Internacional, se ha convertido en otra ley de punto final, como la Ley de Amnistía.
Más de 30 años después de la tan alabada “transición”, los hechos, que son tozudos, desmienten las operaciones propagandísticas de los defensores del régimen. Sólo la ruptura con la Monarquía presidida por el heredero de Franco, la disolución del aparato judicial heredado del franquismo, así como la de los cuerpos represivos continuadores de los de la dictadura, puede garantizar la resolución de esta cuestión democrática básica. Como todas las reivindicaciones democráticas pendientes, no tiene otra solución que la ruptura democrática, la República.

Luis Gonzalez

El poble exigeix responsabilitats a les institucions del règim

Deja un comentario

Carta Setmanal 1016 per descarregar en PDF

2 de novembre de 2024

Declaració política del Comitè Executiu del POSI

Les paraules no poden descriure la magnitud de la devastació, del caos, de la desesperació, de la indignació i de la destrucció ocasionades per l’impacte d’un fenomen meteorològic: la DANA, que va assolar les zones més riques i poblades del País Valencià aquest dimarts 29 d’octubre. Des de la nostra solidaritat amb els familiars dels morts i damnificats, i el nostre suport als milers de voluntaris que tracten d’ajudar a pal·liar les conseqüències del desastre, és el nostre deure assenyalar que no es tracta d’una mera catástrofe natural. Hi ha autoritats que són responsables polítics, tant de no haver pres mesures per prevenir aquesta catàstrofe com de no haver actuat com havien de començar el desastre; les seves responsabilitats no són només polítiques, són també penals. Perquè s’ha comès un crim contra la classe treballadora, a la qual pertanyen la majoria de les víctimes. En el moment d’escriure aquestes línies són gairebé 2.000 els morts i desapareguts.

El desastre era perfectament predictible. Des del 2004 hi ha plans de l’Estat i de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer per prevenir-la. El dissabte 3 de juliol de 2004, Las Provincias, publicava: «La Confederació del Xúquer preveu actuacions als barrancs del Pozalet, la Saleta i el Poyo. Prop d’una vintena de municipis ja no miraran al cel amb temor quan arribin les tempestes. El Govern va anunciar ahir el pla contra riuades per a 16 municipis que inclou la creació d’una presa a Cheste.

La comarca de l’Horta Sud ha sigut històricament una de les més castigades per les grans inundacions en temporades de gota freda. Poblacions senceres han vist any rere any com l’aigua del barranc del Poyo s’ha desbordat arribant a anegar baixos, habitatges i causar seriosos desperfectes en vehicles i immobles.

Alaquàs, Aldaia, Catarroja, Cheste, Xirivella, Godelleta, Massanassa, Paiporta, Picanya, Ribarroja, Torrent, Quart de Poblet, Loriguilla, Mislata i València són les zones amb major risc d’inundació en les quals s’aplicarà el pla contra riuades». Han passat més de 20 anys, però només es van fer unes petites obres el 2009, tota l’obra d’adequació ambiental i drenatge de la conca del Poyo suposava en el seu moment 221 milions d’euros.

Ara bé, si abans no s’ha fet res, després, la indolència, la insensibilitat, la vida institucional del Govern valencià, totalment al marge de les preocupacions i interessos de la població han multiplicat la tragèdia, de qui és llavors la responsabilitat? De l’Estat monàrquic, negligent, corrupte i parasitari com cap, de l’Estat de les autonomies al servei dels especuladors i la guerra. No és per casualitat que aquests dies la premsa publica els beneficis multimilionaris de la banca i les multinacionals de l’energia, i que en els últims tres anys el Govern de coalició hagi augmentat en un 48 % les despeses militars.

Les responsabilitats

El responsable directe de l’actuació davant la DANA és el president del Govern valencià, Carlos Mazón, i, en última instància, de tot l’entramat burocràtic i parasitari de la Generalitat. Concretem la cronologia dels esdeveniments: des de 5 dies abans, l’Aemet informava del risc de DANA sobre les comarques de València.

A les 7:36 de dimarts es dona l’alerta vermella. A les 8.00 s’amplia i a les 8.04 es va estendre pel litoral sud de València. L’avís alertava de «pluges d’intensitat torrencial» i parlava d’acumulacions que podien ocasionar «crescudes i inundacions. ¡El perill és extrem!», deia.

A les 9.20, l’Aemet alertava: «Pluges torrencials en punts de la Comunitat Valenciana. El perill és important, i fins i tot extrem, en algunes comarques. Al·lèrgic de lleres, rieres i zones baixes inundables». El tuit incloïa un vídeo compartit pel compte de l’Aemet a la Comunitat amb els carrers de Catadau inundats.

A les 13:00, Mazón va penjar un tuit, que després va esborrar, en què deia que la previsió era que l’episodi acabava a les sis de la tarda. «No es té constància de danys personals, però sí de vehicles atrapats.»

A les 16.57. Utiel ja està inundat i el corrent arrossega els cotxes.

A les 19.05. Paiporta ja estava anegada.

A les 20.03. Arriba el primer avís a la població per part de Protecció Civil, dependent de la Generalitat. S’hi demanava evitar desplaçaments per la província de València.

Més de 12 hores per avisar la població ocultant la catàstrofe en marxa! Quan la devastació ja havia ocorregut en la seva major part!

Mazón ha de pagar per la seva gestió i per la seva política, això és evident per a tothom.

Però tornem al Govern de Pedro Sánchez. Segons informava El País, «Fonts governamentals reconeixen que el gabinet de crisi reunit dimarts a la nit a la Moncloa va contemplar la possibilitat de decretar una «emergència d’interès nacional», la qual cosa hagués suposat assumir la direcció de tot el dispositiu [enfront de la DANA], però es va considerar que «no era necessari», perquè la Generalitat valenciana estava «actuant correctament»,  no havia demanat declarar el nivell 3 i fer-ho unilateralment era «com aplicar un [article] 155″ de la Constitució, arrabassant a la comunitat autònoma les seves competències.» D’altra banda, també la Constitució, en el seu article 116 preveu que «El Govern, en ús de les facultats que li atorga l’article cent setze, dos, de la Constitució podrà declarar l’estat d’alarma, en tot o part del territori nacional, quan es produeixi alguna de les següents alteracions greus de la normalitat a) Catàstrofes,  calamitats o desgràcies públiques, com ara terratrèmols, inundacions, incendis urbans i forestals o accidents de gran magnitud.» Però no ho va fer. És la monarquia de les autonomies, amb responsabilitats competencials compartides, i que a la pràctica es tradueixen en una irresponsabilitat general.

Una mica d’història

El 1957, una riuada va inundar la ciutat de València provocant 92 morts. El règim, que mostrava els seus primers símptomes de crisi, va desviar la llera del Turia, una gran obra que, segons coincideixen tots els experts, ha evitat que la tragèdia s’estengués avui a València capital. El que demostra que hi ha infraestructures que poden evitar els desastres.

Després del trencament de la presa de Tous el 1982, que va suposar una enorme inundació, es va estudiar l’ orografia de la zona, es va posar en evidència que les autovies havien constituït una barrera que va impedir que l’ aigua seguís la seva llera natural fins a la desembocadura al mar. Es va projectar la construcció de ponts i drenatges a les carreteres i a les vies de tren que tenien un efecte barrera, l’ endegament i drenatge de rius i barrancs. La Universitat Politècnica de València va elaborar el Patricova (Pla d’Acció Territorial sobre prevenció de Riscos d’Inundacions de la Comunitat Valenciana), que va ser aprovat en el Decret 201/2015, de 29 d’octubre, del Consell (Govern valencià); sí, les solucions existien, però ni el Govern central ni el de l’Autonomia van dedicar el menor esforç a realitzar les actuacions que avui haurien evitat la catàstrofe. És més. La situació s’ ha vist agreujada per una edificació al servei dels especuladors, que no respecten guals ni barrancs, i la presència d’ infraestructures, com la V-31, on precisament s’ agrupen els polígons industrials de la zona més afectada.

Estem, per tant, davant d’un problema essencialment polític, tenim els mitjans necessaris per preveure, evitar, pal·liar i solucionar aquests problemes naturals, sens dubte acreixents pel canvi climàtic.

La Monarquia i els governs que s’hi sotmeten, són una veritable càrrega per a la població.

Els mitjans de comunicació, que, malgrat els discursos oficials, es veuen obligats a mostrar la indignació de la població i la desídia de què és objecte per part de les autoritats, s’esforcen per assenyalar en múltiples conferències de premsa la bondat de les institucions. La realitat és una altra, ben diferent.

La resposta institucional: unitat per ocultar les responsabilitats i aturar la resposta popular

Les institucions de la Monarquia busquen defugir tota responsabilitat, i sobretot responen davant la catàstrofe amb temor a la mobilització de les masses, començant pel cap de l’Estat, el rei: «vull tornar a expressar la nostra més sincera condol a les famílies dels morts i la nostra profunda solidaritat i rodalia per aquesta terrible i catastròfica DANA que ha assolat tantes poblacions i llocs del nostre país. Ens unim a ells en el seu dolor, com hem de tots, administracions, institucions i societat civil de tot Espanya.»

Unitat que van exhibir els presidents Pedro Sánchez i Mazón. Sánchez va afirmar en la seua visita a València «el compromís del Govern d’Espanya amb la Comunitat Valenciana és total, la col·laboració va a seguir, no us anem a deixar sols», corresposta per Mazón: «agraïsc la presència del president del Govern i el contacte que hem mantingut des del primer moment, la coordinació i la col·laboració és molt important i anem a seguir amb ella».

La patronal també demana unitat: en un comunicat del dia 1 demanen als polítics de totes les administracions que actuïn «amb unitat d’acció» i se centrin a solucionar les necessitats dels ciutadans afectats pel pas de la DANA i a reconstruir les infraestructures. «La societat civil està mostrant una enorme solidaritat i demanem que els nostres polítics estiguin alineats i treballin units», i afirmen «estem en permanent connexió amb les diferents administracions per mirar de donar solució a les necessitats existents».

El contingut d’aquesta unitat el dona l’editorial d’ABC del 30 d’octubre: «Espanya viu de nou una oportunitat per reaccionar de forma unitària davant d’una tragèdia nacional. Des de l’Aemet a les conques hidrogràfiques, que depenen del Govern central, fins als serveis autonòmics de Protecció Civil i Emergències de l’administració valenciana, tots estan emplaçats a revisar el paper que han jugat. Primer, reparar danys i atendre víctimes. Després, analitzar el funcionament dels serveis de prevenció, amb la voluntat de corregir els errors que es van poder cometre en la dilació de l’alerta davant els dubtes que sorgeixen sobre l’eficàcia de l’administració a l’hora de detectar l’alarma i comunicar-se-la a la població. S’ha d’auditar aquesta resposta. L’Estat no pot arribar sempre a temps». La unitat que reclama el diari portaveu de la Casa Reial és per diluir les responsabilitats i que cap institució sigui qüestionada, per donar temps a l’Estat a reaccionar i que pugui prendre el control de la situació.

Però la crisi impedeix tancar la unitat

Alguns ministres, com la de Defensa, Margarita Robles, descarreguen tota la responsabilitat en el Consell de la Generalitat. Sectors del PP posen el Govern en el seu punt de mira davant la tragèdia i Manos Limpias ha posat una denúncia contra els responsables d’Aemet.

I ara, quan milers i milers de voluntaris han organitzat la neteja i centres de distribució de medicines i aliments, única ajuda que ha rebut la major part de la població, abandonada durant tres dies; després de la reunió del comitè de crisi de la Generalitat del dia 31, el ministre de l’Interior i el president de la Generalitat, van demanar als voluntaris «que no col·lapsin els accessos», en concret, el president els va demanar «que tornin a les seves cases i es coordinin mitjançant els mitjans oficials», però al carrer creixen les iniciatives solidàries de la població. El dia 2, Mazón va enviar a casa seva milers de voluntaris (que no li han fet cas) dels que es van presentar a la Ciutat de les Ciències i les Arts, a la crida de la Generalitat, anaven disposats a organitzar brigades davant la inoperància i la incompetència de les autoritats, i el Govern central i l’autonòmic han decidit de comú acord enviar 5.000 militars més i a altres 5.000 policies nacionals i guàrdies civils. Per a què? En palaves de Mazón: «una vegada hem assegurat tots els punts logístics, garantit l’accés rodat per totes les vies i organitzat la distribució de voluntaris, ara és segur sol·licitar 5.000 militars addicionals». D’altra banda, el president ha condemnat «el pillatge i el robatori» i ha demanat que s’apliqui «tot el pes de la llei» als responsables. No als responsables d’haver obligat a anar a treballar els seus empleats posant en risc les seves vides, a aquests no. Ell?, ell tampoc és responsable de res.

Els alcaldes, la població no tenen mitjans eficaços per a mostrar la seua indignació, per a fer pagar als responsables, que, com assenyalem, no és només el Govern valencià. Es tracta de la inoperància, de la incapacitat i del parasitisme de l’Estat monàrquic al servei de l’especulació i de l’OTAN.

La manifestació del 9 de novembre, la unitat que necessitem

Aquesta mobilització té com a objectiu exigir la depuració de responsabilitats per la gestió deficient de la darrera DANA, que ha afectat greument diverses comarques del País Valencià.

Les entitats convocants critiquen també la resposta d’aquelles empreses que van exigir als seus treballadors continuar amb les activitats laborals malgrat els riscos per a la seguretat. Denuncien el desmantellament de la Unitat Valenciana d’Emergències (UVE), així com la negativa d’admetre el col·lapse del telèfon 112 d’emergències durant la DANA, i posteriorment el telèfon d’assistència a les famílies de persones desaparegudes.

Avui, quan segueix encara la recerca de noves víctimes (sota el fang, als vehicles que encara no s’han retirat, als garatges i a les plantes baixes dels habitatges), es prepara ja una gran manifestació a València per al 9 de novembre.

Des de tot l’ Estat les mostres de solidaritat es multipliquen, és la responsabilitat del moviment obrer de fer valer la seva veu per exigir que els culpables directes siguin castigats i que es realitzi un veritable pla de reconstrucció al servei de la població. Els pressupostos de l’Estat ho han de contemplar, ja que diners n’hi ha. Les despeses militars per a infraestructures contra inundacions i per reconstruir València!

Comitè executiu del POSI

El pueblo exige responsabilidades a las instituciones del régimen

Deja un comentario

Carta Semanal 1016 en catalán

Carta Semanal 1016 para descargar en PDF

Declaración Política del Comité Ejecutivo del POSI
2 de noviembre de 2024

Las palabras no pueden describir la magnitud de la devastación, del caos, de la desesperación, de la indignación y de la destrucción ocasionadas por el impacto de un fenómeno meteorológico: la DANA, que asoló las zonas más ricas y pobladas del País Valenciano este martes 29 de octubre. Desde nuestra solidaridad con los familiares de los fallecidos y damnificados, y nuestro apoyo a los miles de voluntarios que tratan de ayudar a paliar las consecuencias del desastre, es nuestro deber señalar que no se trata de una mera catástrofe natural. Existen autoridades que son responsables políticos, tanto de no haber tomado medidas para prevenir esta catástrofe como de no haber actuado como debían una vez que empezó el desastre; sus responsabilidades no son sólo políticas, son también penales. Porque se ha cometido un crimen contra la clase trabajadora, a la que pertenecen la mayoría de las víctimas. En el momento de escribir estas líneas son casi 2.000 los muertos y desaparecidos. Sigue leyendo →

¿Regeneración democrática?

Deja un comentario

Carta Semanal 1002 en catalán

Carta Semanal 1002 para descargar en PDF

El gobierno de Pedro Sánchez y Yolanda Díaz ha anunciado que va a presentar al Congreso de los Diputados medidas de “regeneración democrática”. Es legítimo preguntar a qué medidas se refiere.

¿Va a presentar medidas que impidan la persecución del aparato judicial y policial contra sindicalistas, activistas, y partidos de la izquierda? ¿Va a presentar medidas contra el espionaje policial a diputados de Podemos y otras formaciones políticas? ¿Va a derogar completamente la infame ley mordaza? ¿Va a derogar las leyes que permiten la persecución de la acción sindical? De momento, lo anunciado no es eso, sino unas mínimas medidas de control de los medios que difunden bulos y noticias falsas para alimentar a la derecha y la ultraderecha, siguiendo medidas ya aprobadas por la Unión Europea, cuya eficacia es más que dudosa, y un mínimo retoque a un artículo de la ley mordaza.

Hablemos de regeneración democrática. Sigue leyendo →

Cal aixecar, units, un mur davant el franquisme

Deja un comentario

Carta Setmanal 966 per descarregar en PDF

Fins aquest dijous en què Pedro Sánchez ha sigut de nou investit com a president per 179 vots contra 171, el Congrés dels Diputats ha viscut moments de tensió desconeguts des de l’elecció, el 1977, de les primeres Corts després de la mort de Franco.

Els insults grollers (tan propis del franquisme), les acusacions, les calúmnies, han estat permanents aquests dies. Tot això mentre, des de fa ja 15 dies diversos milers de franquistes extrems assetgen la seu central del PSOE, al carrer de Ferraz (alhora que altres intents menors s’han realitzat en altres ciutats). A Ferraz s’ha pogut veure com dirigents de Vox –i algun del PP- s’agafaven amb els que cantaven el Cara al Sol, i assistien com si res passés a les arengues a un Alçament nacional. I tot això amenitzat amb llamps del rosari «per la salvació d’Espanya», onejar de banderes de Falange i d’altres amb l’àguila de la dictadura, d’esvàstiques, de banderes carlistes. Tampoc han faltat els «rojipardos» del Front Obrer.

Diguin el que diguin, no es tracta de l’onada “derechista» que suposadament recorre el món. El que tenim aquí és el franquisme de sempre, alimentat per les institucions de la dictadura que els pactes de la Moncloa van salvar i que l’amnistia del 1977 va perdonar, fent de llei de punt final dels crims del franquisme. D’aquells fangs, aquests llots. Aquest és el balanç real de la política que van imposar llavors al moviment obrer i popular les direccions del PSOE i del PCE, amb el suport de diversos dels partits sobiranistes: el manteniment del nucli nodal de les institucions franquistes, l’acceptació de la Monarquia, el manteniment de l’aparell judicial, incloent-hi el TOP (transformat de la nit al dia a l’Audiència Nacional),  del poder de l’Església (incloent-hi la seva subvenció a càrrec dels pressupostos de l’Estat), de l’alt comandament de l’exèrcit (d’on surten ara crides colpistes, com fa poc més d’un any manifestos en favor de la «memòria de Franco») … i de l’entramat financer i les grans empreses que van aconseguir beneficis enormes a l’escalf de la dictadura –amb la seva mà d’obra esclava i la seva corrupció generalitzada- i que sota formes diferents segueixen «enganxades» als ministeris.

La no realització d’una autèntica ruptura amb el règim franquista porta avui a aquestes conseqüències.

L’amnistia com a detonant

Tot això esclata, i no és per casualitat, quan el govern en funcions gossa parlar d’Amnistia per als perseguits pel Procès, perquè, al marge de la consideració política que ens puguin suggerir Puigdemont o d’altres (a ressaltar que, dels milers de perseguits i possibles encausats, la majoria són ciutadans normals i corrents, especialment joves,  que van participar en les diferents mobilitzacions, talls de carreteres i bloquejos, o simples funcionaris públics, conserges o professors que van obrir un col·legi perquè es pogués votar,…). Del que es tracta per a les institucions franquistes i els seus portaveus polítics, PP i Vox, és que la unitat de l’aparell d’Estat és innegociable, i la persecució organitzada per jutges i policies a les ordres del rei, després del seu discurs infame del 3 d’octubre de 2017, no pot ser posada en qüestió.

La qual cosa dóna al combat per la República un doble caràcter emancipador: acabar amb la xacra franquista protectora de les grans empreses i acabar amb l’enfrontament entre els pobles que la Monarquia promou, és a dir, l’establiment dels principis de fraternitat entre els pobles, la necessitat del seu dret a decidir lliurement les relacions entre ells. Per a nosaltres, una Unió Lliure de Repúbliques sobiranes, alliberades de tota opressió i explotació…

La cara cenyuda del monarca en rebre aquest divendres 17 Sánchez com a nou president mostra bé que el Borbó sap bé de què es tracta, i el que està en joc

Quin programa de govern?

Les abstraccions i generalitats, tot i que no podien ocultar que el consens amb el PP és cada vegada més difícil, també posa de manifest que el que això es traduís en una plataforma política que correspongui als interessos dels treballadors i els pobles queda encara molt llunyà

Al costat de la llei d’amnistia, els límits de la qual són evidents, i la promulgació final de la qual està per veure, davant els obstacles amb què es troba, i la lluita encarnitzada que el franquisme polític i el franquisme judicial anuncien contra la seva aprovació i la seva posterior aplicació (la qual cosa mostra que la lluita per una veritable amnistia està lluny de ser guanyada i que aquesta és una exigència que ha d’estar entre les banderes de totes la organitzacions obreres i democràtiques, cosa que avui no succeeix de manera plena, i, per tant, exigeix una acció determinada)

L’agenda social que ha presentat el govern està lluny de respondre a les necessitats de la classe treballadora. Retocar alguns aspectes de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy no és derogar-les en la seva totalitat. I fer-ho per mitjà del diàleg social- és a dir, amb el consentiment de la Patronal (que ja s’hi ha sumat, tot i que amb algunes excepcions, com la patronal catalana, el cor de protestes contra l’amnistia i els acords de govern)- és una via com a mínim incerta

La disminució de jornada, amb augment de la productivitat, i, de nou, a través d’acords del diàleg social, està lluny també del necessari.

La promesa d’augment de l’SMI i les pensions segons l’IPC sens dubte són positives tot i que no responen a la totalitat de les reivindicacions. En particular, la negativa, una vegada més, a complir la llei i dur a terme l’auditoria de la caixa de la Seguretat Social, suposa alimentar el mite de la insostenibilitat de les pensions públiques i permet que es mantingui l’espasa de Damocles que penja sobre elles. Recordem que la reforma Escrivá deixa la clau de futures retallades en mans de l’AIReF.

Especialment preocupant per al futur del sistema públic de pensions és la promesa de «gestió basca de la SS» en un termini de dos anys, que suposa un pas cap a la ruptura de la Caixa única, pas que no pot, en aquest moment, anar més enllà pel dèficit que tindria un sistema separat de pensions a Euskadi (el 2022,  al País Basc es van gastar 11.000 milions en pensions, i se’n van ingressar només 6.900), però que suposa, no obstant, un pas a la privatització

La transferència de Rodalies (servei ferroviari de rodalies) a Catalunya és un pla de trossejament del servei. Tots els sindicats ferroviaris hi han anunciat mobilitzacions en contra, perquè no hi ha garanties que s’hagin de respectar les condicions socials dels treballadors.

Davant d’un govern de fet fràgil, que ha necessitat en cada pas endavant trencar la resistència del franquisme polític, religiós, empresarial i institucional, resistència que no es va poder superar sense el suport massiu dels milions que el 23 de juliol van tancar el pas amb el seu vot a la victòria electoral que PP i Vox ja assaborien per endavant,  la sortida lògica seria preparar, sobre la base de les reivindicacions, la mobilització de la població treballadora i dels pobles, una tasca que correspondria de manera natural als sindicats. I no deixar-ho tot a la «institucionalitat».

De la mateixa manera, l’assetjament de les seus del PSOE, i els atacs a les d’Esquerra Unida i podem, exigeix posar el moviment en estat d’alerta.

Cert és que no estem en el 36, per més que hi hagi proclames i analogies, que hagi despertat la brossa feixista i neonazi, i que, fins i tot, un grup d’exmilitars cridin al cop (a aquest respecte, caldria citar la declaració del col·lectiu de militars demòcrates Anemoi «del silenci còmplice del rei, de la inacció del Psoe i de l’actitud presumptament prevaricadora de la ministra de Defensa,  que protegeix els ‘forts’ i fa callar els ‘febles'»). Per més que s’emparin en atemptats com el patit per Vidal Cuadras (de fosques circumstàncies i encara més fosca autoria, però que alguns es van precipitar a comparar amb l’assassinat de Calvo Sotelo el 1936), però davant situacions en què el franquisme aixeca cap (corejat també per la jerarquia de l’Església Catòlica), i mobilitza els seus gossos de presa,  només és possible fer front amb la crida a l’estat d’alerta i mobilització. Confiar en la policia- que cada dia dona exemples de la seva manifesta «tova» i complaença amb els manifestants i ultradreta, que contrasta amb la seva contundència davant la mobilització obrera i dels pobles on és ara la tanqueta que van treure a passejar en la vaga del metall de Cadis?- o a les institucions, és simplement suïcida.

Què fer?

No podem oblidar un capítol central de l’acció i el programa del govern, tant en la seva etapa «en funcions» com en la futura coalició: l’augment brutal de les despeses militars i l’alineament i complicitat del govern davant la política de l’Administració Biden a Ucraïna, i també a Palestina (en aquest últim cas,  en contradicció oberta amb el sentir de la majoria i en particular de les seves bases i electorat).

Estem en un nou període de crisi del règim monàrquic, i això es reflecteix també en la pèrdua del nord que sacseja tots els partits, els seus militants i els seus quadres, començant pel mateix PSOE.

Hi ha una bretxa creixent entre aquest sector polític, entre els quals exerceixen les tasques de representació i la majoria de treballadors i joves… que, encara que en molts casos hagin votat per fer front al franquisme, no se senten gaire més identificats i representats que els milions que van optar per l’abstenció.

Qui representa –per exemple- les desenes de milers de joves que es manifesten en suport a Palestina i que rebutgen la complicitat del govern amb el govern genocida de Netanyahu? Sens dubte, aquest buit de representació política no és un fenomen únic del nostre país, però cada vegada són més els que pensen que totes les combinacions parlamentàries no suposaran la satisfacció de les seves necessitats, aspiracions i reivindicacions, i que la confiança en què el parlament hagi de ser el «mur de contenció al franquisme» només pot portar al fracàs. I que no troben on i com donar expressió organitzada a aquest sentiment.

Aquest govern està ja enfrontat al dilema següent:

O es plou a l’aparell d’estat i al capital financer i segueix amb una politica basada en el seus interessos o privilegis

O respon encara que sigui de forma limitada als desitjos i reivindicacions de la majoria social…

Ningú no pot ser neutre

Des del nostre punt de vista, participar en les mobilitzacions en curs, promoure en el moviment obrer en les organitzacions la necessitat d’aixecar les reivindicacions, és inseparable del combat per agrupar forces al voltant dels eixos polítics d’emancipació social i democràtica, del socialisme, l’internacionalisme, contra la guerra, contra el genocidi de Gaza.

Hay que levantar, unidos, un muro frente al franquismo

Deja un comentario

Carta Semanal 966 en catalán

Carta Semanal 966 para descargar en PDF

Hasta este jueves en que Pedro Sánchez ha sido de nuevo investido como presidente por 179 votos contra 171, el Congreso de los Diputados ha vivido momentos de tensión desconocidos desde la elección, en 1977, de las primeras Cortes después de la muerte de Franco.

Los insultos soeces (tan propios del franquismo), las acusaciones, las calumnias, han sido lo permanente de estos días. Todo ello mientras, desde hace ya 15 días varios miles de franquistas extremos asedian la sede central del PSOE, en la calle de Ferraz (a la vez que otros intentos menores se han realizado en otras ciudades). En Ferraz se ha podido ver cómo dirigentes de Vox –y alguno del PP-  se codeaban con los que cantaban el Cara al Sol, y asistían como si nada pasara a las arengas a un Alzamiento nacional. Y todo ello amenizado con rezos del rosario “por la salvación de España”, ondear de banderas de Falange y otras con el águila de la dictadura, de esvásticas, de banderas carlistas. Tampoco han faltado los “rojipardos” del Frente Obrero. Sigue leyendo →

En el aniversario de la constitución monárquica

Deja un comentario

Carta Semanal 865 en catalán

Carta Semanal 865 para descargar en PDF

En el 43 aniversario de la constitución de 1978, observamos un fenómeno curioso: son muchoslos partidarios de la Monarquía que ven necesaria una reforma de esa constitución, pero son casi unánimes al señalar que, hoy, tal reforma no es posible.

El País dice en su editorial que “la mayoría de los partidos políticos comparten un paquete mínimo de cambios que necesita la Constitución para enraizarse en el presente y en los profundos cambios que ha traído el siglo XXI. La paradoja reside en que comparten buena parte de las modificaciones”, pero “La reforma exprés prometida por los últimos gobiernos del PP y del PSOE, sin embargo, sigue en formato de promesa, del mismo modo que la anacrónica prevalencia del hombre sobre la mujer en la sucesión de la Corona es hoy uno de los artículos más desconectados de la realidad. Tampoco la inviolabilidad del Rey se corresponde hoy con el estándar de exigencia democrática”,

El editorialista continúa señalando que “La Constitución no menciona tampoco a las 17 autonomías porque no existían todavía en 1978, pero magistrados y magistradas que han trabajado en los últimos 30 años en nuestro Tribunal Constitucional reconocen hoy, en las páginas de EL PAÍS, la necesidad de perfeccionar la organización territorial del Estado a través del título VIII de la Constitución”. Sigue leyendo →

A l’aniversari de la constitució monàrquica

Deja un comentario

Carta Setmanal 865 per descarregar en PDF

Al 43è aniversari de la constitució de 1978, observem un fenomen curiós: són molts els partidaris de la Monarquia que veuen necessària una reforma d’aquesta constitució, però són gairebé unànimes en assenyalar que, avui, aquesta reforma no és possible.

El País diu a la seva editorial que “la majoria dels partits polítics comparteixen un paquet mínim de canvis que necessita la Constitució per arrelar-se en el present i en els profunds canvis que ha portat el segle XXI. La paradoxa resideix que comparteixen bona part de les modificacions”, però “La reforma exprés promesa pels últims governs del PP i del PSOE, però, segueix en format de promesa, de la mateixa manera que l’anacrònica prevalença de l’home sobre la dona a la successió de la Corona és avui un dels articles més desconnectats de la realitat.La inviolabilitat del Rei tampoc no es correspon avui amb l’estàndard d’exigència democràtica”,

L’editorialista continua assenyalant que “La Constitució no esmenta tampoc les 17 autonomies perquè encara no existien el 1978, però magistrats i magistrades que han treballat en els últims 30 anys al nostre Tribunal Constitucional reconeixen avui, a les pàgines d’EL PAÍS, la necessitat de perfeccionar l’organització territorial de l’Estat a través del títol VIII de la Constitució”.

Una reforma impossible

El problema és que, en aquests moments, proposar una reforma que toqui precisament la Monarquia o la “qüestió territorial” és, com resignadament reconeixen molts d’aquests comentaristes, obrir la caixa dels trons. Com assenyalen al mateix diari un grup de professors de Dret Constitucional, per als defensors de la Monarquia «no es tracta d’emprendre un nou procés constituent, sinó d’actualitzar per conservar el millor de la nostra Llei Fonamental i per adaptar-la, alhora, als reptes i desafiaments del present«.

Pablo Casado, president del major partit franquista, els vots del qual serien necessaris per a una eventual reforma, declarava que davant del “revisionisme gairebé suïcida” dels que persegueixen reformar la Constitució, el que caldria fer és “defensar-la tots junts com un projecte en què càpiguem tots” i del que surtin els “radicals”. Casado ha declarat que no comptin amb el PP per canviar ara cap article de la Constitució ni res que pugui afectar la figura del Rei o de la situació de la Monarquia parlamentària, afegint que “els néts no hem de desfer l’abraçada que es van donar els nostres avis”.

A aquesta suposada abraçada entre avis es refería Pablo Iglesias a CTXT, dient que “La Constitució del 78 va ser el resultat del que Vázquez Montalbán va anomenar correlació de debilitats entre les elits polítiques de l’oposició democràtica (que desitjaven que Espanya recuperés la democràcia) i una part de les elits polítiques franquistes (que desitjaven que Espanya tingués un sistema polític homologable als de l’Europa occidental). No cal que jo els recordi que la part més feble de la correlació eren els partits opositors a la dictadura. Aquesta mateixa correlació va ser la que es va fer valer amb l’anomenada Llei d’Amnistia”. Una construcció fabulada –per justificar la traïció dels dirigents que van pactar amb els franquistes- que no es correspon amb la realitat del que va passar després de la mort de Franco, quan la classe obrera i els pobles van imposar les llibertats polítiques i sindicals amb la seva mobilització , que només amb prou feines va poder ser continguda pels dirigents del PCE i del PSOE, que van assolir en els pactes de la Moncloa un acord amb els representants de l’aparell d’Estat franquista per mantenir l’essencial de l’aparell judicial, policial i militar de la dictadura , la monarquia encarnada per l’hereu de Franco. També van acceptar la impunitat dels crims del franquisme i mantenir a les cunetes i fosses comunes milers d’afusellats, a través de la llei d’amnistia. Recordem que aquests pactes van ser signats el setembre de 1977 entre els grups parlamentaris (menys PNB i ERC), i que van donar lloc al Pacte anomenat Constitucional.

El debat sobre una eventual reforma el resumia el portaveu del PNB al Congrés dels Diputats, Aitor Esteban, que, després d’advocar per una Constitució que inclogui “el reconeixement a la nació basca” i la bilateralitat entre les institucions d’Euskadi i les de l’Estat, i reclamar “un àrbitre neutral” perquè el Tribunal Constitucional “no compleix aquesta funció”, concloïa que “parlar avui dia d’una modificació constitucional” és “una autèntica quimera”, i “el clima no hi és”.

Una Constitució incompatible amb els drets i les reivindicacions més elementals

Com hem assenyalat abans, el pacte constitucional amb els franquistes va suposar el manteniment del conjunt de l’aparell d’Estat del franquisme. Un aparell d’Estat el manteniment del qual resulta insuportable per a la majoria treballadora, per als pobles, per a les dones.

Es va mantenir un exèrcit manifestament franquista. A l’estiu del 2019, mil militars retirats signaven un manifest en defensa de la memòria del dictador. A més a més, tres generals són actualment diputats de Vox i un altre va ser el seu candidat a alcalde de Palma de Mallorca.

Pel que fa als cossos repressius, acabem de veure com gairebé tots els “sindicats” de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil es manifestaven a Madrid per exigir el manteniment de la llei mordassa, i contra el govern, acompanyats per representants dels tres partits franquistes.

Pel que fa a l’aparell judicial, només cal veure com ha avalat totes les retallades de drets, com va organitzar la persecució contra els piquets de vaga utilitzant l’article 315.3 del codi penal, les actuacions del Tribunal Suprem contra els republicans catalans i els defensors dels drets dels pobles, l’expulsió del seu escó d’Alberto Rodríguez, basant-se només en el testimoni d’un policia. O el menyspreu envers els drets –i fins i tot la integritat física- de les dones.

Tot això presidit per l’hereu designat per Franco, que, pocs dies abans de la mort d’aquest, presidia al costat del dictador una manifestació de suport als darrers afusellaments del franquisme. Un individu amb uns tripijocs econòmics que defensen tant l’aparell judicial com els partits que viuen de les institucions del règim (el congrés ha rebutjat fins a tres vegades obrir una comissió d’investigació).

Amb l’acceptació del que és essencial del règim de Franco es va acceptar, també, no tocar els negocis que s’havien fet sota la seva cobertura. Ni tan sols aquells que es van aixecar a partir de la utilització de presos polítics com a mà d’obra esclava. I es van heretar els mecanismes corruptes d’adjudicació de contractes i serveis públics. Un règim corrupte des de la Casa Reial al darrer ajuntament.

Després de les manifestacions dels policies, aquestes institucions de l’Estat es creuen avui encoratjades i llancen campanya per la tornada a l’emèrit a Espanya, perquè el Tribunal Suprem no ho jutgi.

La necessitat d’una ruptura amb la monarquia

Per a la classe treballadora i els pobles és absolutament necessari alliberar-se d’aquestes institucions enemigues dels seus drets i llibertats, d’aquesta constitució defensora dels interessos del capital financer i que oposa a les exigències de llibertat dels pobles “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”.Unitat imposada, que no té res a veure amb la unió lliure dels pobles sinó amb la “unitat” de les institucions franquistes per preservar-ne els privilegis.

L´experiència d´aquests anys ens demostra que cada exigència de llibertat fonamental, com el dret dels pobles com el català, cada reivindicació social, com la derogació de les reformes laborals o de pensions, xoca amb les institucions de la Monarquia, heretades del franquisme, fidels defensores dels interessos del capital financer.

No hi ha cap eixida dins de la Constitució o dels seus plans de reforma. No hi ha cap altra sortida que la ruptura, acabar amb aquest règim podrit, imposar la República del poble i dels pobles. Cosa que, com demostra la història, només podrà aconseguir el poble amb la seva mobilització. Com el 1931 va imposar la República.

 

– Declaración XXIV Congreso – A todo el movimiento obrero, a la juventud, a todas y todos los partidarios de la democracia

Deja un comentario

Carta Semanal 854 en catalán

Carta Semanal 854 para descargar en PDF

El congreso de la sección de la IV Internacional en España se ha celebrado en un momento extremadamente difícil para los trabajadores y los pueblos. Todo el mundo ha podido comprobarlo: en medio de la incapacidad de todos los gobiernos para proteger la salud de la población, la pandemia ha sido  utilizada para recortar derechos y como excusa para no derogar la ley mordaza y demás leyes antiobreras.  

La situación de tantos trabajadores y trabajadoras privados de trabajo, de atención sanitaria resume la situación de desvalimiento que amenaza a la mayoría de la población, sobre todo mujeres, jóvenes y emigrantes.

La crisis del capitalismo, amplificada por la crisis pandémica, encuentra hoy un desarrollo en la agonía imperialista cuyo último episodio -la salida de Afganistán- es la expresión del atolladero en el que se encuentra el imperialismo dominante, producto de la descomposición del mercado mundial. Arrastrando tras de sí a todos los imperialismos secundarios, a lanzar todos ellos una agresión tras otra contra los trabajadores.  Sigue leyendo →