Carta Setmanal 1007 per descarregar en PDF

Per a la redacció d’aquesta Carta Setmanal ens hem basat en materials publicats a Informations Ouvrières, setmanari del Parti Ouvrier Indépendant

Han passat gairebé dos mesos de les eleccions legislatives del 7 de juliol, i el president Macron –el gran derrotat en aquestes eleccions- es nega a respectar el mandat de les urnes, recolzant-se en la Constitució i les institucions reaccionàries de la V República, aquesta que François Mitterrand, definís el 1964 com «el cop d’estat permanent» (cosa que no li va impedir coronar-se com a president de la República francesa el 1981,  respectant aquestes mateixes institucions).

Crida l’atenció el silenci clamorós –amb honrades excepcions- dels qui, alhora, clamen hipòcritament pel «respecte de les urnes»… a Veneçuela.

A França, sempre ha estat nomenat president del govern el designat per la força més votada (encara que no tingués majoria a l’Assemblea Nacional com succeïa amb l’últim govern designat per Macron). Però, des de les eleccions i la victòria de Nou Front Popular (NFP) amb un programa de ruptura basat en les reivindicacions més importants, començant per la derogació de la reforma de les pensions, el president Macron s’ha negat a nomenar un govern del NFP, ha intentat trencar el NFP per instaurar un govern dels seus partidaris,  recolzat per part del propi NFP.

El dilluns 26 d’agost Macron va anunciar definitivament que no nomenaria un primer ministre que portés el programa del Nou Front Popular. Fins aleshores havia objectat a la presència de la France Insoumise (LFI). Però, després de l’anunci de Jean-Luc Mélenchon que La France Insoumise acceptaria no participar en un govern de l’NFP, va quedar palès que el que aterreix tots els partidaris de l’ordre establert no és la presència de ministres de LFI, sinó el programa del NFP, començant per la derogació de la reforma de les pensions. Segons el setmanari L’Express, Macron declarava a un grup dels seus al·legats que «si la nombro (a Lucie Castets, candidata de l’NFP a la presidència del govern), derogaran la reforma de les pensions i augmentaran el salari mínim a 1.600 euros nets, els mercats financers entraran en pànic i França s’enfonsarà». Per tant, són els mercats financers, i no les urnes, quines ha de decidir qui governa a França.

La dreta, la ultradreta i el capital financer, units contra l’NFP

Des d’aquest anunci de Mélenchon, tothom ha cantat el mateix estrep: des de François Bayrou que va declarar que «el programa NFP és immediatament perillós per al país» (post X del 25 d’agost), fins al líder dels senadors de la dreta republicana, Bruno Retailleau, i el cap de la patronal Medef, Patrick Martin.

L’extrema dreta de l’Agrupació Nacional (RN), després de la seva reunió amb Macron al Palau de l’Elisi el dilluns 26 d’agost, va declarar a través dels seus dos principals dirigents, Jordan Bardella i Marine Le Pen: «El Nou Front Popular en el seu programa, en els seus moviments, així com per les personalitats que l’encarnen representa un perill avui dia»,  i va agregar: «No vull que un primer ministre pugui implementar una política profundament tòxica i perillosa per al poble francès durant un mes».

El diari financer L’Opinion (27 d’agost) publicava, sota el titular: «Contra l’esquerra, un front RN-Elisi» un article, que, concloïa que aquesta aliança té com a objectiu «arreglar de nou els assumptes d’Emmanuel Macron». També cal assenyalar que va ser a penes una hora després del pas dels líders de RN pel Palau de l’Elisi quan Emmanuel Macron es va afirmar en la seva decisió de rebutjar un primer ministre de l’NFP, confirmant almenys una aliança objectiva, o fins i tot un acord adequat entre Macron i Le Pen, com ha succeït,  per exemple, des del 2022 per impedir el salari mínim de 1600 euros o votar la llei d'»asil i immigració» a l’Assemblea.

Pel que fa a aquells que van votar el mes passat per diputats de RN pensant erròniament que eren «antisistema», un pot esperar que els votants se sentin traïts, com va succeir amb d’altres no fa gaire temps.

Macron contra la democràcia

Macron té una gran necessitat de suport, ja que, en un intent de dur a terme una política totalment dirigida contra els interessos del poble, ha arribat a treure les bases més elementals de la democràcia en negar-se a acatar els resultats de les urnes. En fer-ho, és el mateix Emmanuel Macron, recolzat per tots aquells que estan unint les seves forces per preservar l’ordre establert -començant per l’RN- qui està creant les condicions per a la seva destitució i sortida.

Des d’aquest punt de vista, cal reconèixer que la secretària nacional dels Verds no s’equivoca quan declara: «Si un president d’extrema dreta fes exactament el mateix durant sis setmanes, tots els observadors posarien el crit al cel». Sí, definitivament podem buscar les diferències, totes aquestes formen un sol «bloc», el «bloc» dels que insisteixen a preservar les institucions perquè es pugui continuar amb una política cada vegada més rebutjada, en contra dels interessos de la gran majoria.

El govern «dimissionari» segueix actuant

Al mateix temps que es duen a terme totes aquestes ensopides maniobres des de tots els costats, el govern en funcions continua fent de les seves.

Per exemple, mentre durant tot l’estiu s’han succeït les morts de pacients als passadissos de la sala d’urgències, el govern «dimissionari» està responent retallant 1.500 llocs de metges interns per a l’inici de l’any escolar 2024 (una retallada del 16%).

La premsa informava aquest estiu que les pacients amb càncer de mama havien de pagar més de 2.000 euros a l’any de la seva pròpia butxaca per curar-se i aquest govern prepara actualment la futura llei de finançament de la Seguretat Social 2025 amb diversos milers de milions en retallades en hospitals i transport sanitari.

Cada vegada més joves es veuen abandonats a la seva sort i aquest govern va respondre al juliol eliminant 500 treballadors subcontractats (de 2.000) de la Protecció Judicial de la Joventut (PJJ), provocant una vaga massiva el 14 d’agost a convocatòria de diversos sindicats, amb concentracions davant les prefectures.

Igual que el que està ocorrent en el PJJ, més que mai, l’estat d’ànim de la població no és certament acceptar ni sotmetre’s; i aquesta és la majoria efectiva, relativa o no.

El Govern prepara nous atacs, de manera que, amb l’ajuda de l’inici de l’any escolar, no falten temes per mobilitzar: reforma de l’ensenyament, elaboració d’un pressupost per al 2025 amb 25 mil milions en retallades addicionals en els serveis públics, proposta per «acostar el salari net al brut» a través de noves exempcions de cotitzacions empresarials (que també està en el programa RN i que és una vella demanda dels ocupadors),  per no parlar d’una nova Llei del Treball i una nova «reforma» de l’assegurança d’atur… Falta per veure què responen els dirigents de les confederacions sindicals

El dissabte 7 de setembre, organitzacions juvenils recolzades per LFI criden a una «mobilització davant el cop de força de Macron»

No obstant això, aquesta unanimitat Macron-Le Pen contra el programa de l’NFP xoca amb la realitat, que Le Parisien resumeix a la seva manera (27 d’agost): «el cap d’Estat sap que no pot imposar un nom, quan va perdre les eleccions legislatives del 7 de juliol». «No és fàcil escombrar la NFP amb un gest de la mà, per això es pren el seu temps, consulta», diu un dels seus confidents.

Així, el dilluns 26 d’agost, el President de la República va instar els «partits de govern», és a dir, el Partit Socialista (PS), el Partit Comunista Francès (PCF) i Europe Ecologie Les Verts (EELV) «a cooperar amb les altres forces polítiques». Cooperar, afegim, per aïllar LFI i trair el programa de l’NFP amb el qual es van presentar a les eleccions.

Per a aquells que solen ser tan ràpids per seguir el pendent de menor resistència i respondre a les propostes d’una «àmplia coalició» o una altra «cohabitació», avui no és tan senzill… L’endemà, aquests mateixos partits polítics es van negar a assistir a la nova «ronda de consultes» organitzada pel cap d’Estat, fustigant, com ha fet el primer secretari del PS, Olivier Faure, una «paròdia de la democràcia». Qui es queixaria d’això?

Alhora, LFI, que va celebrar el seu AmFis la setmana passada, va concloure la seva feina amb una crida a la censura, la mobilització i el judici polític (vegeu comunicat ). Segons les enquestes, un 51% de la població està a favor de la destitució de Macron.

El dissabte 7 de setembre, les organitzacions juvenils recolzades per LFI criden a una «mobilització contra el cop de força de Macron». Les direccions de les confederacions sindicals han semblat dubtar sobre què fer. Però, finalment, la CGT ha declarat que espera que el 7 sigui un èxit i crida a una mobilització en defensa de les pensions l’1 d’octubre, dia de l’ONU de la «gent gran». Falta veure què fan les direccions dels altres sindicats.

La proposta de la LFI, no obstant, genera diferències dins del mateix NFP. François Roussel, Secretari Nacional del Partit Comunista Francès (una altra vegada…), ha declarat que «no podem demanar un impeachment, altrament, hi ha una crisi institucional». Però llavors, perquè aquestes institucions, que no són un model de democràcia, no s’assumin, deu l’esquerra finalment no fer res, o fingir?

Davant l’opinió de Roussel, estem convençuts que el sentiment dominant al país és el rebuig a les polítiques de Macron i aquests milions que ho han dit, no s’acceptaran sotmetre’s així.

Comunicat de La França Insumisa

El President de la República acaba de prendre una decisió excepcionalment greu. No va reconèixer el resultat del sufragi universal que havia col·locat el Nou Front Popular al cap dels vots. Es nega a nomenar Lucie Castets com a primera ministra.

Invoca l’estabilitat institucional. No li correspon a ell, sinó al Parlament dur-lo a terme.

Un altre abús de poder! I què significa això? Ha trobat una altra majoria parlamentària disponible? Què i qui són?

En aquestes condicions, el judici polític serà presentat pels diputats rebels a la Mesa de l’ Assemblea Nacional, de conformitat amb l’ article 68 de la Constitució.

I qualsevol proposta d’un Primer Ministre que no sigui Lucie Castets serà objecte d’una moció de censura.

La gravetat del moment exigeix una resposta ferma de la societat francesa contra l’increïble abús del poder autocràtic del qual és víctima.

El moviment insubmís proposa que es facin marxes pel respecte de la democràcia. Espera que totes les organitzacions apegades a la democràcia s’uneixen per enfrontar i obligar el president a reconèixer el resultat de les eleccions.