Archivo de la etiqueta: capitalismo

«Una acumulación de miseria proporcionada a la acumulación de capital»: cómo combatir la desigualdad, inherente al capitalismo

Carta Semanal 972 en catalán

Carta Semanal 972 para descargar en PDF

2023 es el año de la desigualdad. Para los países que esperan recuperarse de las devastadoras pérdidas provocadas por la pandemia de COVID-19, la batalla se ha vuelto más difícil debido a las amenazas combinadas del cambio climático; la fragilidad, los conflictos y la violencia, o la inseguridad alimentaria, por nombrar solo algunas, que dificultan la plena recuperación de todas las economías.

Es una afirmación del Banco Mundial, la institución gemela del Fondo Monetario Internacional, fieles representantes ambas de los intereses del capital financiero dominante, es decir, el estadounidense. Seguramente desearían promover la ilusión de que el capitalismo ofrece un halagüeño panorama, lleno de virtudes; pero la realidad, terca, lo impide. Abordamos en esta carta, primera de 2024, un problema que encuadra todo: la desigualdad como grave patología social, por la precariedad vital a la que condena a una parte cada vez mayor de la población. Para combatir la enfermedad aplicamos el criterio médico que considera sucesivamente tres cuestiones: la identificación del síntoma, la formulación del diagnóstico y la propuesta de tratamiento. Sigue leyendo

Decrecimiento o ruptura

Carta Semanal 940 en catalán

Carta Semanal 940 para descargar en PDF

Reproducimos en esta Carta semanal un artículo aparecido en Informations Ouvrières, periódico del Partido Obrero Independiente de Francia

«El decrecimiento tiene 20 años» escribe Serge Latouche, principal impulsor y representante del movimiento que tomó forma en Francia en 2003, extendiéndose luego por Europa y por el mundo. En un artículo reciente publicado por el Observatorio del Poscrecimiento y del Decrecimiento (OPCD) en el sitio web de la Universidad de Clermont-Auvergne, hace el balance de esos 20 últimos años: «hay que reconocer claramente que, más allá de la agitación en los medios, de los grupúsculos militantes y de las redes de investigadores académicos, cuesta que se imponga el surgimiento del gran relato de emancipación basado en la alternativa decreciente». Es lo menos que se pueda decir…

¿Qué es el decrecimiento? Sigue leyendo

Decreixement o ruptura

Carta Setmanal 940 per descarregar en PDF

Reproduïm en aquesta Carta setmanal un article aparegut a Informations Ouvrières, diari del POI de França

«El decreixement té 20 anys» escriu Serge Latouche, principal impulsor i representant del moviment que va prendre forma a França el 2003, estenent-se després per Europa i pel món. En un article recent publicat per l’Observatori del Poscreixement i del Decreixement (OPCD) al lloc web de la Universitat de Clermont-Auvergne, fa el balanç d’aquests 20 últims anys: «cal reconèixer clarament que, més enllà de l’agitació als mitjans, dels grupuscles militants i de les xarxes d’investigadors acadèmics, costa que s’imposi el sorgiment del gran relat d’emancipació basat en l’alternativa decreixent» . És el menys que es pugui dir…

Què és el decreixement? L’OPCD ho defineix així: «per decreixement, entenem una reducció de la producció i del consum, planificada democràticament, per causar una modificació ecològica sostenible, per reduir les desigualtats, per millorar la qualitat de vida».

És un objectiu permanent assumit per la Comissió Europea, que acaba de concedir per primera vegada una assignació de 10 milions d’ euros a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Lausana perquè efectuïn investigacions al respecte.

Una conferència al Parlament Europeu

Aquest tema ha estat també objecte d’una conferència, inèdita per la seva amplitud, els dies 15, 16 i 17 de maig al Parlament Europeu d’Estrasburg titulat «més enllà del creixement, camins cap a una prosperitat duradora a la UE».  Ha estat organitzada conjuntament pels diputats europeus dels grups dels Verds i de l’Esquerra Europea, i ha reunit 2.000 participants i intervencions d’alts vols, entre ells la Presidenta de la Comissió Europea, la Presidenta del Parlament Europeu, el Vicesecretari General de la Conferència de l’ONU per al Comerç i el Desenvolupament,  ambdòs representants del Banc Mundial, de l’OCDE, del Fòrum Econòmic Mundial, el Director General adjunt de l’Organització Mundial del Comerç, la Ministra de Treball d’Espanya i diversos comissaris europeus. Sens dubte, són especialistes en el decreixement, les desigualtats i l’ecologia. Com recorda el mateix Serge Latouche, «a França, malgrat un pla de 800 milions d’euros per reduir el 50% la utilització de pesticides entre el 2009 i el 2021, l’ús de pesticides ¡ha augmentat el 15%!»

Decreixement del consum i crisi alimentària

Especialistes en decreixement dels salaris, dels serveis públics i fins i tot del consum: segons un estudi publicat a principis d’abril, el 80% dels francesos han reduït el seu consum alimentari a causa de la inflació de preus i el 42% dels assalariats que tenen el salari mínim declaren que se salten un àpat al dia. Mentre que els bancs d’aliments servien a 820.000 persones el 2011, aquesta xifra ha pujat fins als 2,4 milions el 2022. És un problema mundial al qual no són aliens la Unió Europea, l’OMC i el Banc Mundial.

Segons el Programa Alimentari de l’ONU, «el món està confrontat a una crisi mundial de la fam d’una amplitud sense precedents. Només en dos anys, el nombre de persones confrontades a una inseguretat alimentària o en risc de caure-hi ha passat de 135 milions en 53 països abans de la pandèmia a 345 milions en 82 països en l’actualitat. Alimentada pels conflictes, els xocs climàtics i la covid-19, la crisi s’agreuja quan la guerra d’Ucraïna provoca que es disparin els preus de l’alimentació, el carburant i els abonaments. Milions de persones lluiten per portar aliment a la taula i s’acosten a una fúria de proporcions descomunals».

Un informe de l’agència Fitch Solutions preveu fins i tot que la producció mundial d’arròs coneixerà el 2023 el major retrocés en dos decennis, comportant un augment de preus per a 3.500 milions de persones, en particular a la regió d’Àsia i el Pacífic, que representa el 90% del consum mundial d’arròs.

En aquesta situació, no costa imaginar per què les grans institucions internacionals s’interessen per mitjans per reduir el consum per millorar la qualitat de vida…

Mentrestant, segons el Banc Central Europeu, el 2022, els beneficis de les empreses són la causa del 70% d’augment dels preus. Els beneficis es fiquen i no hi ha decreixement per a tothom. Segons Serge Latouche, «el 2010, 368 persones tenien una riquesa equivalent a la renda de la meitat de la humanitat. El 2018, 5 persones ocupaven aquest mateix espai».

Com diu el proverbi, «qui dorm amb gossos, es desperta amb polzes»

És raonable organitzar una conferència sobre la prosperitat a Europa amb els que enfonsen la seva població en la misèria i tracten de subordinar fins a la menor activitat econòmica les exigències de l’economia de guerra?

Sota el patrocini de la Unió Europea, Macron ha llançat la seva operació “reindustrialització”. Així, la guerra d’Ucraïna ha rellançat l’activitat de l’empresa Forges de Tarbes, al departament francès Hautes-Pyrénées. Recluta treballadors per forjar en massa grans carcasses per als obusos de 155 mil·límetres. El 14 de març, l’empresa ha rebut autorització del Ministeri de Defensa per exportar aquestes peces en aplicació de les exigències de l’OTAN. El patró s’ha vist requerit a “reindustrialitzar” la seva fàbrica.  Ha anunciat una inversió de 7 milions d’euros durant els tres pròxims anys per augmentar la producció de les 40.000 peces actuals a 160.000., equivalent a la producció nord-americana d’objectius de 155 mil·límetres el 2020. Amb raó: la Llei de Programació Militar discutida al Parlament [francès] preveu augmentar la despesa un 57% d’aquí al 2030.

Segons confirma el Wall Street Journal, la guerra d’Ucraïna és tan beneficiosa per a les empreses de Defensa dels Estats Units i d’Europa que els costa trobar els milers de treballadors qualificats que puguin cobrir una afluència rècord de comandes. ¡És una benedicció per a la suposada ‘reindustrialització’ del continent!

«La nostra primera prioritat és realment augmentar la capacitat, cosa que naturalment significa augmentar els efectius»,ha assenyalat Patrice Caine, president executiu de l’empresa d’equipament Thalès, que preveu contractar 12.000 persones el 2023 per fabricar sensors submarins, jets i un altre tipus de materials militars.

El 2022, la despesa militar mundial ha augmentat un 3,7%, assolint un rècord de 2,24 bilions de dòlars. La despesa europea augmenta al ritme anual més elevat des de fa almenys 30 anys, segons l ‘Stockholm International Peace Research Institute. La major empresa de Defensa d’Europa, BAE Systems PLC, augmentarà els seus efectius un 15%. Saab AB, el constructor suec dels caça a reacció Gripen, i Rheinmetall AG, l’empresa alemanya que contribueix a la fabricació del tanc Leopard, preveuen també contractar milers d’assalariats més.

El mateix succeeix amb Lockheed Martin, el fabricant nord-americà dels míssils Javelin i dels llançacoets Himars.

Tot això perquè centenars de milers de joves ucraïnesos i russos morin sota les bombes en benefici dels oligarques i grans potències que ja es reparteixen el festí. Mentrestant, un exmarine nord-americà present a Ucraïna explicava a ABCNews que la línia del front és una «trituradora de carn en què l’esperança de vida dels soldats és de 4 hores», i el president ucraïnès Zelenski, el millor amic de les grans potències occidentals, aconseguia l’aprovació d’una llei que reforça les sancions i la repressió contra els joves que es neguen a enrolar-se a l’exèrcit o obeir les ordres.

Aquestes grans potències que, segons un estudi del Center for Economic and Policy Research, les conclusions principals del qual reprodueix el Financial Times del 4 de maig, imposen sancions al 27% dels Estats del món: «el 29% de l’economia mundial està sotmesa a sancions nord-americanes, europees o de l’ONU. Això representa un fort augment en els últims anys: sense anar més lluny, els anys 1990 afectaven menys del 10% dels països i al voltant del 5% de l’economia mundial. Les proves demostren de manera decisiva que les sancions agreullen les condicions de vida amb efectes sistemàticament negatius en la pobresa, les desigualtats i el creixement, les condicions de salut i els drets humans. La magnitud del dany és dramàtica. Un estudi ha estimat que les sancions comporten una caiguda del producte interior brut d’un Estat que pot assolir el 26%, cosa que equival a l’efecte de la Gran Depressió. Un altre ha constatat una caiguda de l’esperança de vida de les dones d’1,4 anys, similar a l’efecte estimat en la mortaldat mundial de la pandèmia de covid-19. En molts casos, els perjudicis són semblants als soferts en conflictes armats, convertint les sancions econòmiques en l’arma més assassina utilitzada per les potències occidentals. El principal canal pel qual actuen les sancions és restringir l’ accés del sector públic a les divises. Van seguides en general per una caiguda de les despeses en la sanitat pública, l’educació i l’ajuda alimentària. La depreciació de la moneda i la inflació resultants comporten també una baixada dels salaris reals.

I cal discutir amb aquesta gent sobre la prosperitat d’Europa? Decididament no, no es demana als botxins que rehabilitin les seves víctimes!

Amb un any d’antelació, alguns pensen sens dubte ja en les eleccions europees. Pensen que fent el joc de les institucions i convidant els seus botxins guanyaran la confiança dels pobles estrangulats? Millor farien a reflexionar i no oblidar que 7 milions d’electors s’han agrupat amb la candidatura de Jean-Luc Mélenchon el 2022 en una línia de ruptura i no d’acomodament amb el sistema ni de conferències comunes amb els seus representants. Cal triar: decréixer o trencar.

Stéphane Marati

La nova Llei d’Habitatge, un gran avenç?

Carta Setmanal 936 per descarregar en PDF

La setmana passada s’ha anunciat un acord del PSOE, UP, ERC i Bildu per desbloquejar la Llei de l’Habitatge, una de les promeses pendents de complir del govern de coalició. El PNV rebutja la llei al·legant que envaeix competències autonòmiques, i, tal com està redactada la llei, és possible que hi hagi governs autonòmics que l’apliquin i d’altres que no. Tot això dona una veritable cerimònia de la confusió.

Els partits del govern presenten l’acord en el que algun mitjà de premsa ha definit com “un ambient d’eufòria”. Els signants també treuen pit per l’acord assolit, tot i que de manera més matisada. Oscar Matute (Bildu) i Pilar Vallugera (ERC) van presentar l’acord en roda de premsa com de “gran transcendència” i clau per assegurar que “l’habitatge sigui un dret”. Però no van deixar de reconèixer els límits del text final: “Creiem que la llei segueix adolent de mesures més valentes i de més abast, però no ha estat possible perquè ens hem trobat amb la cloenda del Govern”, va assenyalar Matute.

Vegem què han dit sobre l’acord les organitzacions socials que intervenen en el terreny de l’habitatge.

Per a la PAH, “La futura Llei d’Habitatge encara no acaba amb els desnonaments de persones vulnerables”

En un comunicat, la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques, declara que “les mesures recollides en l’acord anunciat per ERC i EH Bildu són manifestament insuficients (…) i per això exigim a tots els partits, que al seu dia es van comprometre amb els moviments socials, que negociïn més millores abans d’atorgar el seu vot favorable a la Llei”. Entre els “petits avenços” que la PAH troba en la llei , assenyala la prohibició dels desnonaments amb data oberta, la rebaixa de la definició “grans propietaris” als qui tenen 5 habitatges en comptes de 10 (però han de ser en zones especialment “tensionades” per l’especulació amb els lloguers) i “el blindatge de les competències de les comunitats autònomes”,  amb una referència a la llei catalana, que -segons la PAH- “ha evitat entre 5.000 i 11.000 desnonaments en el temps que ha estat en vigor”, però que el Govern ha impugnat davant del Tribunal Constitucional, que ja va tombar l’any passat la llei catalana de regulació de lloguers. Tot i que –hi afegim nosaltres- la regulació de preus de lloguer en una economia desregulada és una mesura molt limitada.

La PAH argumenta el seu rebuig al projecte explicant que “l’acord anunciat avui no canvia el fet que la futura llei segueix sense acabar amb els desnonaments de persones vulnerables que no tenen una alternativa habitacional”.

La PAH argumenta que “el projecte de llei, tot i l’acord, únicament allarga els processos de desallotjament fins als 2 anys −la qual cosa es tradueix a allargar l’agonia per a les famílies afectades− i només obliga els propietaris a sotmetre’s a una mediació, la resolució de la qual no tenen per què respectar”. I critica una altra figura inclosa en el nou projecte de llei: “l’ús dels fons del Pla Estatal d’Habitatge per pagar els reallotjaments de les famílies desnonades o fins i tot lloguers socials “bonificats”, cosa que a la pràctica consistirà en un altre nou traspàs de diners públics a mans de grans tenidors , com bancs i fons voltor, en comptes d’obligar-los a corresponsabilitzar-se de l’actual emergència habitacional i a mobilitzar els seus habitatges buits”. En efecte, cal recordar que les subvencions als lloguers, teòricament destinades a donar suport als llogaters, han suposat, en molts casos, pujades dels preus del lloguer per part dels propietaris, que han acabat sent els beneficiaris reals de les ajudes.

La PAH incideix igualment que la llei deixa de banda la greu situació de les persones hipotecades: “lamentem que les famílies hipotecades s’hagin quedat fora d’aquest acord i de la futura llei en general. L’Euríbor ha tancat el mes de març en un 3,67%, la qual cosa implica pujades de fins a 300€ mensuals”, i critica que “Fins ara el govern només ha pres mesures cosmètiques, com el mal anomenat escut social, o bé la reedició del codi de bones pràctiques bancàries, l’adhesió de les quals per part dels bancs ni tan sols és obligatòria i els supòsits d’aplicació dels quals són irreals“.

Paco Morote, portaveu estatal de la PAH, declarava que “La dació en pagament tampoc apareix per cap banda, ni mecanismes de segona oportunitat per a la gent hipotecada, de la qual no es parla en tota la llei. Si han posat un topall a la pujada del lloguer, per què no topar també les pujades de les hipoteques esperonades per l’euríbor que estan colpejant milions de famílies?”

Segons el Sindicat de Llogaters, es tracta de “oningú de lloguers dissenyada perquè els preus continuïn pujant”

Per a aquesta organització, “El pacte anunciat permet pujades encobertes, obre la porta al frau dels contractes de temporada, i no posa solucions reals a la crisi de l’habitatge”. I afegeix que “el pacte de Llei d’Habitatge anunciat per PSOE, ERC i EH Bildu incorpora algun avanç, però en línies generals proposa una regulació dels lloguers que és una farsa. Lluny de baixar els preus, la imprecisió de la proposta permetria tot el contrari, és a dir, que els preus seguissin augmentant a un ritme elevat i asfixiant la població. És imprescindible corregir aquests forats perquè la Llei contingui una regulació de preus de veritat“.

El Sindicat de Llogaters critica la suposada prohibició de pujar els preus dels lloguers d’un contracte a un altre, perquè: “és molt fàcil esquivar la norma. Tal com està plantejada, es podria pujar el preu fent-lo passar com a despeses d’IBI. També seria molt fàcil ocultar informació sobre el preu i les condicions del contracte anterior.

Així, amb aquesta proposta es crearia un incentiu perillós: expulsar el llogater actual per poder pujar el preu sense límit a un nou inquilí, que tindrà molt difícil comprovar quin era el preu de l’anterior contracte”. A més, denuncia que “també es podria pujar el preu un 10% addicional al·legant reformes. En el cas d’un lloguer mitjà a Barcelona o Madrid, qualsevol canvi presentat com una millora de l’accessibilitat, per petita que sigui, com una rampa o un video-intfon, implicaria una pujada addicional de 1.300€ anuals“.

De la mateixa manera, opinen que “a tot això també es podrien afegir les pujades interanuals vinculades a la inflació. Entre el 2023 i el 2024 hi hauria limitacions, però es podrien fer pujades graduals, i es deixa la porta oberta al altri que dins de dos anys puguin tornar a fer-se pujades totalment desproporcionades vinculades a l’IPC.” I que “amb aquesta llei, els casolans podrien fer pujades sense cap mena de límit recorrent a la figura del lloguer de temporada”.

La seva valoració global és molt negativa: “L’únic punt realment positiu de l’acord és que acaba amb l’estafa milionària que permet a les immobiliàries cobrar als llogaters per un servei que donen als casolans, una cosa que els sindicats portem batallant des de fa anys.

No obstant això, la regulació de preus anunciada no és la que la immensa majoria de la població està demanant”.

El dret a l’ habitatge i la sacrosanta propietat privada

La Constitució de 1978 reconeix el dret a l’habitatge (article 47). Però aquest reconeixement no passa del paper, ja que no hi ha un servei públic que pugui garantir aquest dret. Pedro Sánchez ofereix ara – després d’haver-se negat durant mesos- utilitzar 50.000 habitatges en mans de la SAREB per a lloguers socials. Una solució més que discutible, perquè, recordem, la Sareb es va crear per ajudar els bancs quedant-se amb els habitatges pitjors, els que tenien més difícils de vendre. Bona part d’elles estan okupades -es diu que uns 11.000- o en zones vacacionals o on no hi ha greus problemes d’habitatge (Segons un estudi del portal Idealista, el 63% dels habitatges de la Sareb estan en municipis de demanda baixa o molt baixa, el 27% en zones d’alta demanda i només el 10% en zones de molt alta demanda). A més, molts d’aquests habitatges no són habitables. La Generalitat Valenciana ja va rebutjar pel seu mal estat dos terços dels habitatges de la Sareb (del total de 1.706 actius oferts pel ‘banc dolent’, la conselleria corresponent només va veure en condicions òptimes 583).

Aquesta proposta, presentada en plena precampanya electoral, després d’haver tingut els habitatges de la Sareb retingudes durant anys (venent les que estaven a les zones més demandades), ens sembla una presa de pèl, per més que ara tant IU com Podem es baralliperapuntar-se com un èxit.

El comunicat de la PAH assenyala, justament, que “El govern i els partits han d’acceptar el fet que en aquest país no hi ha habitatge públic i, per tant, l’Administració no té alternatives per a aquelles famílies que, per una raó o una altra no puguin procurar-se un habitatge”. I explica que els preocupa “la falta de mecanismes per mobilitzar tots aquells habitatges buits i que segueixi sense abordar-se el fet que tenim una immobiliària pública, la Sareb, que el Govern ha deixat en mans dels fons voltor”.

Mentre els preus es disparen, segons l’INE, a Espanya hi ha 3,4 milions d’habitatges buits, que suposen un 13,7% del total del parc d’habitatge nacional. Milers d’elles estan en mans de bancs i fons voltors, especialment les construïdes a partir del 2008. Altres moltes les posseeixen especuladors menys notoris. El dret democràtic elemental a l’habitatge no podrà garantir-se mentre es preservi, com a sacrosant i il·limitat dret, que l’habitatge sigui una mercaderia, per permetre acumular-les, mantenir-les buides o especular amb elles com a forma de fer negoci.

Cal prioritzar aquest dret, recorrent en particular i amb caràcter d’ urgència a l ‘ expropiació, encara que temporalment només sigui d’ ús, dels habitatges buits que estan en mans de bancs, fons voltor i especuladors, per posar-los a disposició dels ajuntaments per al seu lloguer social. I a la municipalització del sòl urbanitzable, per destinar-lo a construir habitatges de lloguer social. Crida l’atenció que, mentre no hi ha sòl disponible per construir habitatges socials, es tramitin projectes com la “Llei de llocs, centres de culte i diversitat religiosa” del Parlament Basc, que preveu l’obligatorietat dels Ajuntaments de cessió de sòl públic per a llocs de culte, cosa que demostra que quan es vol legislar es legisla,  llàstima que sigui en benefici dels de sempre.

Així mateix, han de ser prohibits efectivament tots els desnonaments d’habitatges, per raons econòmiques, sense proveir d’una alternativa adequada els seus habitants. Solucionar l’ estafa de les hipoteques exigiria la nacionalització de la banca. En general, l’ Estat, a través de totes les palanques al seu abast, ha d’ assegurar que ningú sigui privat de l’ ús d’ un habitatge, incloent-hi la joventut de la classe treballadora, a la qual el preu de venda i lloguer li impedeix emancipar-se per construir-se una vida independent.

La nueva Ley de Vivienda, ¿un gran avance?

Carta Semanal 936 en catalán

Carta Semanal 936 para descargar en PDF

La semana pasada se ha anunciado un acuerdo del PSOE, UP, ERC y Bildu para desbloquear la Ley de la Vivienda, una de las promesas pendientes de cumplir del gobierno de coalición. El PNV rechaza la ley alegando que invade competencias autonómicas, y, tal como está redactada la ley, es posible que haya gobiernos autonómicos que la apliquen y otros que no. Todo esto da una verdadera ceremonia de la confusión.
Los partidos del gobierno presentan el acuerdo en lo que algún medio de prensa ha definido como “un ambiente de euforia”. Los firmantes también sacan pecho por el acuerdo alcanzado, aunque de manera más matizada. Oscar Matute (Bildu) y Pilar Vallugera (ERC) presentaron el acuerdo en rueda de prensa como de “gran trascendencia” y clave para asegurar que la “vivienda sea un derecho”. Pero no dejaron de reconocer los límites del texto final: “Creemos que la ley sigue adoleciendo de medidas más valientes y de mayor alcance, pero no ha sido posible porque nos hemos encontrado con la cerrazón del Gobierno”, señaló Matute.  Sigue leyendo

Ho reconeixen les institucions del capital: sota el capitalisme venen temps molt durs

Carta Setmanal 935 per descarregar en PDF

La solució dels problemes exigeix en primer lloc conèixer la seva causa. Els greus problemes socials, que pateix la majoria de la població que és la classe treballadora, són el resultat de la forma de gestionar el capitalisme o, per contra, deriven de la seva naturalesa intrínseca? Si identifiquem el capitalisme com una màquina, els problemes venen de la forma de manejar-la o és la màquina mateixa la que inevitablement els provoca i cada vegada més?

Les institucions del capital fan una intensa tasca propagandística, per ficar al cap de la gent la idea que el capitalisme és la millor manera de producció possible i que els problemes només es deuen a desajustos de gestió, fàcilment resolubles amb algunes correccions (el contingut de les quals és, en essència, atacar les conquestes obreres i democràtiques). Dues de les institucions imperialistes més importants, l’FMI i el Banc Mundial (BM), que expressen la dominació del capital financer estatunidenc, sens dubte estarien encantades de publicar informes sobre el feixisme futur que l’espera a la humanitat sota el capitalisme. Tanmateix, dir això implicaria aprofundir més en el seu desprestigi, mentre la realitat els contradiria immediatament, els contradiu ja. De manera que es veuen obligades a reconèixer que venen temps durs.

El conte de la lletera del capital rau en el mite que, gràcies a la lògica capitalista, hi ha d’haver un elevat creixement que, posteriorment, segueix la narració, ha d’estendre benestar al conjunt de la societat. Però el càntir es trenca en el misteriós moment inicial: no, no es pot preveure un creixement considerable, sinó al contrari. Així ho reconeixen tant l’FMI com el BM.

FMI: “Cap a un empitjorament de la situació”

L’FMI, en el resum executiu d’un informe publicat aquest mateix mes d’abril, reconeix: “Els tènues senyals a començaments de 2023 que l’economia mundial podria aconseguir un aterratge suau -amb inflació a la baixa i creixement ferm- s’han dissipat, enmig d’una inflació persistentment alta i de les recents turbulències en el sector financer”.

A continuació explica la causa… lligada expressament a les seves polítiques, a les polítiques de l’imperialisme: “Aquestes anèmiques perspectives es deuen a l’orientació restrictiva de la política monetària que és necessària per reduir la inflació, a les conseqüències del recent deteriorament de les condicions financeres, a la guerra que es lliura a Ucraïna i a la creixent fragmentació geoeconòmica”.

I finalitza detallant aquests aspectes: “Els riscos per a les perspectives estan molt esbiaixats cap a un empitjorament de la situació, i les probabilitats que es produeixi un aterratge brusc han augmentat notablement. La tensió en el sector financer podria amplificar-se i el contagi podria estendre’s, debilitant l’economia real en registrar-se un marcat deteriorament de les condicions de finançament i obligant els bancs centrals a reconsiderar la trajectòria de les seves polítiques. En el context de majors costos d’endeutament i menor creixement, els focus de sobreendeutament sobirà podran expandir-se i tornar-se més sistèmics. La guerra a Ucraïna podria intensificar-se i provocar més escalades dels preus dels aliments i l’energia, amb el consegüent augment de la inflació. La inflació subjacent podria resultar més persistent del previst, i per combatre-la es necessitaria un enduriment monetari encara més gran. La fragmentació en blocs geopolítics té el potencial de generar quantioses pèrdues del producte, en particular a causa dels seus efectes en la inversió estrangera directa”.

BM: “Dins de poc podríem estar davant d’una dècada perduda per a tothom”

David Malpass, President del Banc Mundial, explica la situació: “Actualment, gairebé totes les forces econòmiques que van impulsar el progrés econòmic estan en retrocés. En la dècada anterior a la COVID-19, una desacceleració global de la productivitat, que és fonamental per al creixement dels ingressos i l’augment dels salaris, ja s’afegeix a les preocupacions sobre les perspectives econòmiques a llarg termini. En aquesta dècada, s’espera que la productivitat total dels factors creixi al seu ritme més lent des del 2000. El creixement de la inversió s’està debilitant: la mitjana del període 2022-24 serà la meitat de la mitjana de les dues dècades anteriors.

A més, identifica les conseqüències… de les seves polítiques; és a dir, la responsabilitat de les seves polítiques en el dantesc escenari que reconeixen: “els retrocessos en el capital humà provocats per la crisi sanitària, el tancament d’escoles i les pèrdues d’aprenentatge tindran efectes a llarg termini en el creixement del producte potencial“.

La conclusió és demolidora: “dins de poc podríem estar davant d’una dècada perduda, no només per a alguns països o regions com ha ocorregut en el passat, sinó per a tothom (…) s’espera que la taxa de creixement potencial mitjana del PIB (la taxa de creixement teòrica que una economia pot sostenir a mitjà termini sobre la base de les taxes d’inversió i productivitat, sense córrer el risc de patir una inflació excessiva) caigui un 2,2 % anual d’aquí al 2030, el nivell més baix de les tres últimes dècades,  és a dir, per sota del 2,6 % del període 2011-21. Aquesta és una caiguda pronunciada de gairebé un terç de la taxa del 3,5 % que va prevaler en la primera dècada d’aquest segle”.

El caràcter crònic de la crisi del capitalisme

Que l’FMI i el BM reconeguin les greus perspectives que se cernin sobre l’economia mundial és una dada important. Per suposat, ambdós organismes plantegen que existeix la possibilitat d’ evitar el pitjor escenari, a través de l’ aplicació d’ una sèrie de polítiques el contingut de les quals és conegut: eliminar les traves a l’ acumulació capitalista que suposen les conquestes obreres i democràtiques, les conquestes que proveeixen certa seguretat, certes garanties per a les condicions de vida de la majoria. No obstant això, es pot esperar que aquestes polítiques facin possible un nou redesplegament del capitalisme a escala mundial?

A aquesta pregunta s’ha de respondre integrant el balanç empíric de la seva imposició -de la qual ja hi ha una larguíssima experiència- i la fonamentació teòrica. Respecte al primer, les polítiques que exigeixen l’FMI i el BM venen de lluny. En particular es rellancen des dels primers anys setanta, i es va desplegar el cas xilè, on s’imposen a través de la dictadura que va assolar el país des de l’11 de setembre de 1973. Les seves conseqüències socials es deixen sentir cada dia: atur, precarietat, atacs als serveis públics d’ensenyament, sanitat, etc. Però, s’aconsegueix amb aquestes polítiques impulsar efectivament el procés d’acumulació capitalista?

Si repassem retrospectivament les últimes dècades, amb què ens trobem? Què significa que, per a aquest 2023 i els anys següents, hi hagi un risc de crisi o, en tot cas, l’absència de nivells considerables de creixement? Suposa que l’economia mundial sigui presidida per una successió de crisi (com la dels primers setanta i la que esclata en 2007-2008), sense que entre elles hi hagi fases que veritablement puguin caracteritzar-se com a expansives. Això és, una sort de crisi crònica del capitalisme que culmina el que, fa cent anys ja, Lenin va explicar identificant l’estadi imperialista que llavors arrencava com la fase suprema, última, d’aquesta manera de producció basat en l’explotació de la classe treballadora.

La fonamentació teòrica és clara: el capitalisme és contradictori perquè els seus problemes no venen de l’exterior, sinó que s’originen en ell mateix. Però no és només que sigui contradictori, sinó que és creixentment contradictori: els problemes no deixen d’aguditzar-se. Això obeeix a una llei que el regeix, de la mateixa manera com en el camp de la física hi ha la llei de la gravetat. Es tracta de la llei del descens tendencial de la taxa de guany, taxa que és la força impulsora de l’acumulació. Per tant, els problemes socials no són el resultat d’una forma de gestionar el capitalisme, sinó que deriven de la seva naturalesa intrínseca.

Cap a on ens encaminem? Hi ha sortida? Socialisme o barbàrie

El motor de la història és la lluita de classes, quina altra cosa si no podria ser-ho? En conseqüència, en funció de com es desenvolupi ella es poden identificar diferents escenaris, en particular dos.

La supervivència del capitalisme aguditza cada vegada més els problemes, com ja ve fent: pandèmia, inflació, guerra. Hi ha un pla en què això s’aprecia amb claredat: el 2022 de nou s’ha desbocat el crèdit. Als Estats Units han augmentat els préstecs bancaris 1,5 bilions de dòlars, quantitat que inclou, com abans de 2007, un elevat pes dels de baixa qualitat, de manera que el deute corporatiu subprime ha assolit els 5 bilions de dòlars, un 40% del total. I com que amb aquest deute es financen activitats molt especulatives, s’exacerba una situació general d’incertesa en què augmenta el risc d’una nova crisi internacional. Per exemple, les sol·licituds de fallida s’han disparat: 42.368 al març, un 17% més que l’any anterior. Sabem el corol·lari de tot això, polítiques que busquen un augment del grau d’explotació de la classe treballadora, únic mitjà en última instància per mirar de contrarestar la tendència descendent de la taxa de guany. És a dir, una barbàrie cada vegada més gran.

Però hi ha un altre escenari: l’actuació conscient de la classe treballadora que, organitzada de forma independent de les institucions del capital, intervé en el terreny que li és propi, el de la defensa incondicional de les reivindicacions, fins al final. És a dir, el que toca ara, sabent, en tot cas, que això exigirà més aviat que tard una ruptura amb l’ordre burgès, incapaç ja d’admetre en el seu si les conquestes arrencades en altres períodes. Un procés que té en l’horitzó l’única alternativa a la barbàrie capitalista, que és la transició socialista a una societat sana, presidida per l’apropiació col·lectiva dels mitjans de producció per fer possibles les legítimes aspiracions de la majoria.

La concreció d’això pren la forma avui i aquí del combat contra la guerra i la seva altra cara, la guerra social que el capital desplega contra la majoria. Combat que pren formes molt elevades en experiències com la francesa per la retirada de l’atac a les pensions de Macron o la pròpia lluita en defensa del sistema públic de pensions aquí.

Lo reconocen las instituciones del capital: bajo el capitalismo vienen tiempos muy duros

Carta Semanal 935 en catalán

Carta Semanal 935 para descargar en PDF

La solución de los problemas exige en primer lugar conocer su causa. Los graves problemas sociales, que padece la mayoría de la población que es la clase trabajadora, ¿son el resultado de la forma de gestionar el capitalismo o, por el contrario, derivan de su naturaleza intrínseca? Si identificamos al capitalismo como una máquina, ¿los problemas vienen de la forma de manejarla o es la máquina misma la que inevitablemente los provoca y cada vez más?

Las instituciones del capital hacen una intensa labor propagandística, para meter en la cabeza de la gente la idea de que el capitalismo es el mejor modo de producción posible y que los problemas sólo se deben a desajustes de gestión, fácilmente resolubles con algunas correcciones (cuyo contenido es, en esencia, atacar las conquistas obreras y democráticas). Dos de las instituciones imperialistas más importantes, el FMI y el Banco Mundial (BM), que expresan la dominación del capital financiero estadounidense, sin duda estarían encantadas de publicar informes acerca del halagüeño futuro que le espera a la humanidad bajo el capitalismo. Sin embargo, decir eso implicaría ahondar más en su desprestigio, en tanto la realidad les contradiría inmediatamente, les contradice ya. De modo que se ven obligadas a reconocer que vienen tiempos duros. Sigue leyendo

No es sólo una nueva crisis bancaria, es la “crisis crónica” del capitalismo

Carta Semanal 931 en catalán

Carta Semanal 931 para descargar en PDF

El pasado viernes 10 de marzo cierra el Silicon Valley Bank (SVB). Dos días después, domingo 12, el Departamento de Servicios Financieros de Nueva York (NYDFS) estadounidense cierra el Signature Bank, sobre el que hay sospechas de ocultación de información. Otros bancos parecen acercarse peligrosamente a la misma situación, como First Republic Bank, Western Alliance, Metropolitan Bank o Customer Bancorp, cuyas cotizaciones bursátiles cayeron el lunes 13 más del 60%. De nuevo una vorágine de crisis bancaria, fuertes caídas en las cotizaciones bursátiles… y pánico general.

El SVB estaba especializado en financiar nuevas empresas tecnológicas (en su jerga, startups), que han tenido grandes ingresos, entre otras causas por la ingente inversión en ellas de capitales riesgo. La enorme liquidez del banco (se habla de 175 000 millones de dólares) se dedicó en buena parte a comprar bonos públicos, cuyo precio se ha hundido por la brutal subida de los tipos de interés impuesta por la Reserva Federal. Cuando los principales clientes del banco retiran masivamente sus fondos, el banco tiene que vender los bonos manifestándose así pérdidas que inicialmente se calculan en 1 800 millones de dólares. Pero la espiral ya está en marcha y se disparan las retiradas masivas de depósitos de banco, hasta 42 000 millones de dólares en diez horas (en 2008, se habían retirado casi 17 000 de Washington Mutual en diez… días).

Ante esta situación, otras fracciones del capital buscan hacer negocio, como el banco británico HSBC, que compra por una libra esterlina la filial de SVB en Reino Unido. Como en otras ocasiones, la crisis propulsará la centralización del capital. La administración estadounidense intenta reaccionar: “estamos tomando medidas decisivas para proteger la economía de Estados Unidos mediante el fortalecimiento de la confianza pública en nuestro sistema bancario” afirman, en una declaración conjunta Jerome Powell, Janet Yellen y Martin Gruenberg, respectivamente presidente de la Reserva Federal, secretaria del Tesoro y presidente de la Corporación Federal de Seguro de Depósitos (FDIC). Estas medidas son presentadas con la finalidad de evitar “rescates y costes para los contribuyentes” y cubrir los depósitos bancarios superiores al tope de 250 000 dólares respaldado. Pero se dotan 25.000 millones de dólares para ello con el Bank Term Funding Program.

¿Acaso puede ser suficiente esta respuesta? ¿Qué consecuencias tendrá? ¿Se trata de una crisis puntual de un banco menor, sin mayores efectos, o podría desencadenar un cataclismo como el de la quiebra de Lehman Brothers en 2008? ¿Quién pagará la factura? Si este nuevo episodio fuera lo que la propaganda afirma, podría debatirse. Pero se trata justamente de eso, de un nuevo episodio de una crisis mucho más profunda, que viene tan de lejos que sus orígenes se remontan a antes de la crisis que estalla en 2007-2008. Es una suerte de crisis crónica del capitalismo, en el sentido de la sucesión de crisis sin periodos expansivos intercalados entre ellas, ya desde la que estalla virulentamente en los primeros años setenta. Una “crisis crónica” ligada directamente a la inevitable tendencia a la caída de la fuerza impulsora de la acumulación capitalista que es la rentabilidad, tal y como Marx explica en el libro tercero de El capital (cuya sección tercera en particular recomendamos enfáticamente leer), formulándolo como “Ley del descenso tendencial de la tasa de ganancia” (LDTTG).

Por eso, claro que este episodio podrá eventualmente contenerse con la actuación estatal, pero sin modificarse las causas últimas que lo explican y que llevan la discusión a otro terreno.

¿Por qué esta quiebra y qué significa?

Ocurre ahora como en 2007, cuando el impago de las hipotecas subprime fue el detonante de la crisis, pero no su causa de fondo: la quiebra de SVB y sus consecuencias no se deben simplemente a problemas de liquidez por la caída del valor de ciertos bonos, sino que son mucho más profundas y, desde luego, no se van a solucionar con una intervención puntual por parte del gobierno.

En primer lugar, hay que considerar que este modelo de negocio bancario está ligado a un sector empresarial tan volátil e inestable como el de las startups y los fondos de capital riesgo (desde finales de 2002 se acumulan ya más de 250 000 despidos). Ante las dificultades de valorización del capital en las actividades productivas de plusvalor, masas enormes de capitales se vuelcan en las actividades especulativas. La razón de fondo estriba en los problemas de rentabilidad que Marx detectaba (la LDDTG). Por eso mismo él los expone previamente a las cuestiones financieras, que no son la causa de los problemas, sino una respuesta a ellos (la mencionada ley de la rentabilidad), ciertamente desesperada. Razón por la que es tan endeble la idea de que los problemas proceden de una “financiarización” que, si se contuviera, haría posible la solución de los problemas. Tan endeble porque una vez más se apela a la ilusoria idea de un capitalismo bueno, que sería factible limitando al capital malo (especulativo) y promoviendo al capital bueno (productivo). Como si no hubiera una lógica general que rige la acumulación del capital, presidida por la conformación del capital financiero que integra todas las actividades posibles de negocio, desde las productivas hasta las especulativas y pasando por las comerciales, etc.

En segundo lugar, la connivencia de los Estados con esta prácticas, proveyéndolas de cobertura legal. Tras la crisis de 1929, Roosevelt promulgó la ley Glass-Steagall para contener, algo, la especulación financiera. Pero en 1999 Clinton la liquida con la ley Gramm-Leach-Bliley y la nueva ley que Obama promueve en 2010, la Dodd-Frank, es tan modesta que no revierte la situación. Además, Trump modifica algunos aspectos en la línea de una mayor desregulación. Por eso, el SVB tenía las manos libres para ciertas prácticas, al no considerarse “banco sistémico” porque se había aumentado el tamaño para serlo de 50 000 millones a 250 000 y él tenía un balance de 220.000 millones.

¿Qué consecuencias tendrá esto? Por una parte, aún no se puede saber si hay otros bancos que pueden incurrir en situaciones similares, en particular por los lazos que mantuvieran con el SVB. Pero por otra parte, si se sabe ya que hay una factura que pegar. Y aunque Biden haya declarado que no lo va a pagar fundamentalmente la clase trabajadora (él dice contribuyentes), hay distintas vías por las que, con toda seguridad, sí que repercutirá a la mayoría, entre ellas que de un modo u otro se trata de gasto público que hay que financiar, ya sea mediante emisión monetaria (que nunca se lleva a cabo para fin social alguno), ya sea a través de otras políticas del ajuste permanente que exige el mismo capital financiero cuyas prácticas provocan situaciones como ésta que abordamos. No debe olvidarse que el SVB era el 16º del país y que las conexiones con otras entidades tienen grandes ramificaciones que se extienden por todo el mundo.

Y en Europa, ¿qué?

Estas ramificaciones provocan una onda expansiva que se expresa en que la rentabilidad de infinidad de capitales se deteriore por doquier. Por ejemplo, los seis primeros bancos españoles perdieron el lunes casi 12 000 millones de euros en la bolsa.

El presidente del Gobierno, Pedro Sánchez, declara el miércoles 14 que el sector bancario en España tiene unos niveles de liquidez y solvencia “por encima de la media”. Pero la situación en Europa no está blindada en absoluto y justo entonces se produce el hundimiento en bolsa del banco Credit Suisse, que en pocas horas pierde el 30% de su capitalización bursátil. El día siguiente, jueves 15, el banco anuncia que ha pedido prestados unos 50.000 millones de euros al banco central suizo para “fortalecer de forma preventiva su liquidez”. Todo esto tiene su correspondiente onda expansiva que, entre otros efectos, provoca una caída del 4% en el IBEX 35, acumulando pérdidas los principales bancos españoles de 24 000 millones de euros (el Banco de Sabadell ha perdido 1 800 millones, el 24,5%).

Por supuesto, las autoridades monetarias europeas declaran de forma inmediata que esto no guarda relación con la crisis estadounidense. Pero ya el FMI viene anunciando el riesgo de una explosión financiera del tipo de la de 2007-2008. Actualmente existen en el mundo masas enormes de capitales que buscan oportunidades de inversión y el ámbito financiero especulativo es uno de sus principales destinos, aunque también lo es los sectores que se privatizan o desatienden (véase el artículo de Información Obrera en el que se explica la entrada masiva de fondos de inversión en la enseñanza, particularmente en universidades y formación profesional).

Toda esta situación, propia de las contradicciones crecientes del capitalismo, se agrava por las consecuencias de la pandemia, la guerra de Ucrania y todas las criminales políticas que la acompañan, incluidas las sanciones. Es la expresión misma de la descomposición del modo de producción capitalista.

¡Claro que hay salida, pero no bajo el capitalismo!

Desde finales de 2020 el FMI ha alertado recurrentemente del riesgo de explosión social. No se equivoca. La devastación social que provoca la supervivencia del capitalismo es caldo de cultivo de un malestar cada vez mayor que no deja de expresarse de un modo u otro. Porque la clase trabajadora puede identificarse con un ser vivo que, como tal, tiene instinto de supervivencia y se moviliza por ella. Se extienden así las expresiones de resistencia por todo el mundo. Los planes del capital no pueden aplicarse por estas resistencias.

Es el caso del programado desmantelamiento del sistema público de pensiones en el Estado español, que no ha podido aplicarse, salvo marginalmente, precisamente por la resistencia. De hecho, la última medida es un paso atrás, sólo explicable por la movilización constante de la clase trabajadora promovida por las plataformas en defensa del sistema público de pensiones. Es el caso de la población griega que se levanta ante un trágico accidente de tren, que causa 57 muertos por el total abandono de la red, resultado de los recortes. Es el caso de la movilización en Alemania contra la guerra, como también en otros países. Y es el caso, entre tantos otros, de las gigantescas movilizaciones en Francia contra el ataque a las pensiones del gobierno de Macron, cuyas políticas son desaprobadas por el 80 % de la población.

El capital tiene pánico a toda movilización, consciente de que nada le garantiza poder aplicar una nueva vuelta de tuerca de ajuste, contra las condiciones de vida de la clase trabajadora, al modo como lo hizo tras el estallido de la crisis de 2007-2008. Porque el problema hoy no es un caso particular de crisis bancaria, ni tal o cual medida. El problema es la supervivencia del capitalismo y la barbarie cada vez mayor que supone.

Nosotros tenemos la posición literalmente opuesta: toda la confianza en que la movilización de la clase trabajadora hará posible una salida a los problemas y, como IV Internacional, mantenemos nuestro compromiso incondicional con ella.

No és només una nòva crisi bancària, és la “crisi crònica” del capitalisme

Carta Setmanal 931 per descarregar en PDF

El passat divendres 10 de març tanca el Silicon Valley Bank (SVB). Dos dies després, diumenge 12, el Departament de Serveis Financers de Nova York (NYDFS) estatunidenc tanca el Signature Bank, sobre el qual hi ha sospites d’ocultació d’informació. Altres bancs semblen acostar-se perillosament a la mateixa situació, com First Republic Bank, Western Alliance, Metropolitan Bank o Customer Bancorp, les cotitzacions borsàries del qual van caure el dilluns 13 més del 60%. De nou una voràgine de crisi bancària, fortes caigudes en les cotitzacions borsàries… i pànic general.

El SVB estava especialitzat a finançar noves empreses tecnològiques (en la seva jerga, startups), que han tingut grans ingressos, entre altres causes per la ingent inversió en elles de capitals risc. L’enorme liquiditat del banc (es parla de 175.000 milions de dòlars) es va dedicar en bona part a comprar bons públics, el preu dels quals s’ha enfonsat per la brutal pujada dels tipus d’interès imposada per la Reserva Federal. Quan els principals clients del banc retiren massivament els seus fons, el banc ha de vendre els bons manifestant-se així pèrdues que inicialment es calculen en 1 800 milions de dòlars. Però l’espiral ja està en marxa i es disparen les retirades massives de dipòsits de banc, fins a 42 000 milions de dòlars en deu hores (el 2008, se n’havien retirat gairebé 17 000 de Washington Mutual en deu… dies).

Davant d’aquesta situació, altres fraccions del capital busquen fer negoci, com el banc britànic HSBC, que compra per una lliura esterlina la filial de SVB a Regne Unit. Com en altres ocasions, la crisi propulsarà la centralització del capital. L’administració estatunidenca intenta reaccionar: “estem prenent mesures decisives per protegir l’economia dels Estats Units mitjançant l’enfortiment de la confiança pública en el nostre sistema bancari” afirmen, en una declaració conjunta Jerome Powell, Janet Yellen i Martin Gruenberg, respectivament president de la Reserva Federal, secretària del Tresor i president de la Corporació Federal d’Assegurança de Dipòsits (FDIC). Aquestes mesures són presentades amb la finalitat d’evitar “rescats i costos per als contribuents” i cobrir els dipòsits bancaris superiors al límit de 250 000 dòlars recolzat. Però es doten 25.000 milions de dòlars per a això amb el Bank Term Funding Program.

De debò pot ser suficient aquesta resposta? Quines conseqüències tindrà? Es tracta d’una crisi puntual d’un banc menor, sense més efectes, o podria desencadenar un cataclisme com el de la fallida de Lehman Brothers el 2008? Qui pagarà la factura? Si aquest nou episodi fos el que la propaganda afirma, podria debatre’s. Però es tracta justament d’això, d’un nou episodi d’una crisi molt més profunda, que ve tan de lluny que els seus orígens es remunten a abans de la crisi que esclata el 2007-2008. És una sort de crisi crònica del capitalisme, en el sentit de la successió de crisi sense períodes expansius intercalats entre elles, ja des de la qual esclata virulentament en els primers anys setanta. Una “crisi crònica” lligada directament a la inevitable tendència a la caiguda de la força impulsora de l’acumulació capitalista que és la rendibilitat, tal com Marx explica en el llibre tercer d’ El capital (la secció tercera del qual en particular recomanem emfàticament llegir), formulant-lo com a “Llei del descens tendencial de la taxa de guany” (LDTTG).

Per això, és clar que aquest episodi podrà eventualment contenir-se amb l’ actuació estatal, però sense modificar-se les causes últimes que ho expliquen i que porten la discussió a un altre terreny.

Per què aquesta fallida i què significa?

Passa ara com el 2007, quan l’impagament de les hipoteques subprime va ser el detonant de la crisi, però no la seva causa de fons: la fallida de SVB i les seves conseqüències no es deuen simplement a problemes de liquiditat per la caiguda del valor de certs bons, sinó que són molt més profundes i, després,  no se solucionaran amb una intervenció puntual per part del govern.

En primer lloc, cal considerar que aquest model de negoci bancari està lligat a un sector empresarial tan volàtil i inestable com el de les startups i els fons de capital risc (des de finals de 2002 s’acumulen ja més de 250 000 acomiadaments). Davant les dificultats de valorització del capital en les activitats productives de plusvàlua, masses enormes de capitals es bolquen en les activitats especulatives. La raó de fons és en els problemes de rendibilitat que Marx detectava (la LDDTG). Per això mateix ell els exposa prèviament a les qüestions financeres, que no són la causa dels problemes, sinó una resposta a ells (l’esmentada llei de la rendibilitat), certament desesperada. Raó per la qual és tan endevinable la idea que els problemes procedeixen d’una “finançarització” que, si es contingués, faria possible la solució dels problemes. Tan endevinat perquè una vegada més s’apel·la a la il·lusòria idea d’un capitalisme bo, que seria factible limitant al capital dolent (especulatiu) i promovent el capital bo (productiu). Com si no hi hagués una lògica general que regeix l’ acumulació del capital, presidida per la conformació del capital financer que integra totes les activitats possibles de negoci, des de les productives fins a les especulatives i passant per les comercials, etc.

En segon lloc, la connivència dels Estats amb aquesta pràctiques, proveint-les de cobertura legal. Després de la crisi del 1929, Roosevelt va promulgar la llei Glass-Steagall per contenir, alguna cosa, l’especulació financera. Però el 1999 Clinton la liquida amb la llei Gramm-Leach-Bliley i la nova llei que Obama promou el 2010, la Dodd-Frank, és tan modesta que no reverteix la situació. A més, Trump modifica alguns aspectes en la línia d’una major desregulació. Per això, el SVB tenia les mans lliures per a certes pràctiques, en no considerar-se “banc sistèmic” perquè s’havia augmentat la mida per ser-ho de 50 000 milions a 250 000 i ell tenia un balanç de 220.000 milions.

Quines conseqüències tindrà això? D’una banda, encara no es pot saber si hi ha altres bancs que poden incórrer en situacions similars, en particular pels llaços que mantinguessin amb el SVB. Però d’altra banda, si se sap ja que hi ha una factura que pegar. I encara que Biden hagi declarat que no ho pagarà fonamentalment la classe treballadora (ell diu contribuents), hi ha diferents vies per les quals, amb tota seguretat, sí que repercutirà a la majoria, entre elles que d’una manera o altra es tracta de despesa pública que cal finançar, ja sigui mitjançant emissió monetària (que mai es duu a terme per a cap fi social),  ja sigui a través d’altres polítiques de l’ajust permanent que exigeix el mateix capital financer les pràctiques del qual provoquen situacions com aquesta que abordem. No s’ha d’oblidar que el SVB era el 16è del país i que les connexions amb altres entitats tenen grans ramificacions que s’estenen arreu del món.

I a Europa, què?

Aquestes ramificacions provoquen una ona expansiva que s’ expressa en què la rendibilitat d’ infinitat de capitals es deteriori per doquier. Per exemple, els sis primers bancs espanyols van perdre dilluns gairebé 12.000 milions d’euros a la borsa.

El president del Govern, Pedro Sánchez, declara el dimecres 14 que el sector bancari a Espanya té uns nivells de liquiditat i solvència “per sobre de la mitjana”. Però la situació a Europa no està blindada en absolut i just llavors es produeix l’enfonsament en borsa del banc Credit Suisse, que en poques hores perd el 30% de la seva capitalització borsària. L’endemà, dijous 15, el banc anuncia que ha demanat uns 50.000 milions d’euros al banc central suís per “enfortir de forma preventiva la seva liquiditat”. Tot això té la seva corresponent ona expansiva que, entre altres efectes, provoca una caiguda del 4% en l’IBEX 35, acumulant pèrdues els principals bancs espanyols de 24.000 milions d’euros (el Banc de Sabadell ha perdut 1 800 milions, el 24,5%).

Per suposat, les autoritats monetàries europees declaren de forma immediata que això no guarda relació amb la crisi estatunidenca. Però ja l’FMI ve anunciant el risc d’una explosió financera del tipus de la de 2007-2008. Actualment hi ha al món masses enormes de capitals que busquen oportunitats d’inversió i l’àmbit financer especulatiu és una de les seves principals destinacions, tot i que també ho és els sectors que es privatitzen o desatenen l’article d’Informació Obrera en què s’explica l’entrada massiva de fons d’inversió en l’ensenyament,  particularment en universitats i formació professional).

Tota aquesta situació, pròpia de les contradiccions creixents del capitalisme, s’agreuja per les conseqüències de la pandèmia, la guerra d’Ucraïna i totes les criminals polítiques que l’acompanyen, incloses les sancions. És l’ expressió mateixa de la descomposició del mode de producció capitalista.

És clar que hi ha sortida, però no sota el capitalisme!

Des de finals de 2020 l’FMI ha alertat recurrentment del risc d’explosió social. No s’equivoca. La devastació social que provoca la supervivència del capitalisme és caldo de cultiu d’un malestar cada vegada més gran que no deixa d’expressar-se d’una manera o altra. Perquè la classe treballadora pot identificar-se amb un ésser viu que, com a tal, té instint de supervivència i es mobilitza per ella. S’estenen així les expressions de resistència per tot el món. Els plans del capital no es poden aplicar per aquestes resistències.

És el cas del programat desmantellament del sistema públic de pensions a l’Estat espanyol, on no s’ha pogut aplicar un nou atac a les prestacions, precisament per la resistència. De fet, l’última mesura és un pas enrere dels plans inicials del ministeri (augment a 35 anys de la base del càlcul), només explicable per la mobilització constant de la classe treballadora promoguda per les plataformes en defensa del sistema públic de pensions i dels sindicats oposats a aquesta mesura. És el cas de la població grega que s’aixeca davant d’un tràgic accident de tren, que causa 57 morts pel total abandonament de la xarxa, resultat de les retallades. És el cas de la mobilització a Alemanya contra la guerra, com també en altres països. I és el cas, entre tants altres, de les gegantines mobilitzacions a França contra l’atac a les pensions del govern de Macron, les polítiques del qual són desaprovades pel 80 % de la població.

A això s’hi afegeix la resistència contra la guerra  i  l’OTAN, que recorre bona part d’Europa, en particular Alemanya, però també Regne Unit, Itàlia, Grècia.  Perquè les contradiccions del capitalisme no poden ser resoltes per la guerra, com no ho van ser el 1914-18, ni el 1939-45, ni amb la guerra de Corea, ni amb la de Vietnam, ni amb les de l’Afganistan o l’Iraq. Combatre contra les conseqüències socials de la política de guerra és fonamental per al moviment obrer i la joventut: inflació amb pèrdua de poder adquisitiu dels salaris i les pensions, retallades en els serveis socials (sanitat, educació i dependència, etc.  D’aquí la importància d’estendre i ampliar el suport al manifest europeu contra la guerra, per l’alt el foc immediat

El capital té pànic a tota mobilització, conscient que res li garanteix poder aplicar una nova volta d’ajust, contra les condicions de vida de la classe treballadora, a la manera com ho va fer després de l’esclat de la crisi de 2007-2008. Perquè el problema avui no és un cas particular de crisi bancària, ni tal o quina mesura. El problema és la supervivència del capitalisme i la barbàrie cada vegada més gran a la que inevitablement condueix. Nosaltres tenim la posició literalment oposada: tota la confiança en què la mobilització de la classe treballadora farà possible una sortida als problemes i, com a IV Internacional, mantenim el nostre compromís incondicional amb ella.

Caso Ferrovial: lo que falta es voluntad política

Carta Semanal 930 en catalán

Carta Semanal 930 para descargar en PDF

El presidente del Gobierno español ha acusado al principal propietario de Ferrovial, Rafael del Pino, de falta de patriotismo y le ha reprochado su escaso grado de compromiso con el país por su decisión de trasladar su sede social desde España a Países Bajos.

Hay quienes apelan a la supuesta lealtad que la empresa debería profesar al Estado español.  Pero el capital únicamente se debe al principio sacrosanto de la rentabilidad, de tal manera que aprovecha todo el potencial que el marco jurídico que regula la actividad económica ofrece para garantizar la obtención del máximo nivel de beneficio posible. Y Estas empresas hacen lo que la UE y el gobierno español les permite y les anima a hacer, porque los tratados europeos acaban con la soberanía nacional como se ha conocido hasta ahora. La UE desdibuja los marcos nacionales tanto para los estados como para las multinacionales. Sobre todo para estas.

En este marco, la elección de la nueva sede fiscal obedece a un movimiento para reducir costes mediante la rebaja fiscal que supondría tributar en el país neerlandés. Desde hace años, este país ofrece una suculenta vía para eludir el pago de impuestos sobre los beneficios generados por las compañías multinacionales, habiéndose generalizado la expresión de “sándwich holandés” para referirse a ella. Concretamente, en el marco de los convenios que este país tiene firmados con sus antiguas colonias, que en su mayoría son consideradas paraísos fiscales, es posible que se puedan transferir los beneficios generados por las empresas radicadas en Países Bajos a estos territorios. Por lo tanto, la normativa vigente permite este tipo de operaciones que, al respetar el marco jurídico no están penalizadas legalmente.

Según el ranking del Corporate Tax Haven Index de 2021, publicado por la Tax Justice Network, los Países Bajos son el 4º mayor paraíso fiscal del mundo: https://cthi.taxjustice.net/en/ Entre los primeros puestos de este mismo ránking aparecen otros países de la UE, como Luxemburgo o Irlanda.

Además, en los Países Bajos la empresa podrá intentar refinanciar su endeudamiento, aprovechándose de la mejor calificación (AAA) respecto a la española (A), de acuerdo con Standard & Poor’s. Y, de paso, hace campaña política en favor de la derecha que, nunca debe olvidarse, tiene genes franquistas. En todo caso, estos movimientos no pueden descontextualizarse de la situación general de la dislocación del mercado mundial y sus efectos en las estrategias del capital. El cambio de sede a los países bajos tiene además un objetivo prioritario: cotizar en la bolsa de New York. El 85 por ciento de los negocios de Ferrovial están en el extranjero, particularmente en los USA. Según Expansión y Cinco Días  Ferrovial ya tiene nuevos contratos por más de 4000 millones de dólares en este país…es solo una sindicación de los efectos de la ofensiva de Biden por atraer empresas europeas a partir de La ley de Reducción de la Inflación, un programa dotado con 391.000 millones en créditos fiscales y subvenciones.

Este movimiento no puede ser sorpresivo para ningún otro Gobierno europeo. Desde que la Unión Europea pone en marcha, en 1986, el Acta Única Europea, garantizando el marco de libre movilidad de capitales en terreno europeo, los Estados de los países adheridos al proyecto de integración han emprendido una verdadera carrera competitiva de reformas fiscales. El objetivo ha sido el de favorecer la imposición que recae sobre el capital para, por una parte, atraer al capital internacional y, por otra, intentar retener al capital nacional. Esto ha supuesto una renuncia a una ingente cantidad de recursos por parte de los Estados, que han exigido un esfuerzo de tributación creciente a las rentas del trabajo para contrarrestar la atenuación de las cargas fiscales sobre el capital. En España, recordemos que más del 80% de la recaudación por IRPF corresponde a rentas del trabajo (que suponen menos del 50% de la Renta Nacional)

La UE es la barra libre para el capital

Todos los Estados europeos han quedado sometidos a esta presión. Y el español no ha representado ninguna excepción. A las rebajas de la imposición directa sobre los beneficios -el tipo nominal ha descendido desde el 35% hasta el 25% en las últimas décadas y se han ampliado las deducciones tanto de la base como de la cuota imponible- hay que añadir aquellas aplicadas sobre las rentas derivadas del ahorro en el IRPF – han disfrutado de un tipo impositivo único, independiente del aplicado sobre las rentas procedentes del trabajo y más reducido. Además, se han incrustado en el sistema fiscal español algunos elementos como las SICAV o las ETVE: (Sociedades de Inversión de Capital Variable y Entidades de Tenencia de Valores Extranjeros, entidades radicadas en España, que disfrutan de un régimen fiscal especial, mucho más favorable para sus propietarios. Dicho más claramente: una forma legal para pagar menos impuestos.

El marco fiscal que ofrece Países Bajos es acorde con los principios que imperan en el mercado único europeo, y que también han alcanzado al caso español. No podía ser de otra manera teniendo en cuenta el carácter de clase del propio proceso de integración. El Gobierno español, por su parte, alega haber instado a los propietarios de la empresa a replantearse su decisión, habida cuenta del apoyo que esta empresa ha recibido del Estado, desde su creación bajo el régimen franquista hasta el periodo reciente, durante la recesión vinculada a la pandemia.

En el periodo reciente la empresa ha recibido apoyo estatal, fundamentalmente, a través de dos vías. Disfrutó del rescate por parte del Estado sobre las autopistas de peaje mediante el que se socializaron las pérdidas de estas empresas, (con un coste estimado de entre 1.000 y 3.000 millones de euros) . Ferrovial absorbió una parte significativa de los fondos dedicados a este rescate.

Quienes critican la “falta de patriotismo” de Ferrovial resaltan el apoyo recibido por parte del Gobierno autodenominado progresista del PSOE y UP, a través de los ERTE. La ministra de Trabajo, Yolanda Díaz ha afeado la decisión de la constructora después de haberse beneficiado de las ayudas estatales durante la fase más dura de la recesión1. De este modo, la confesión involuntaria de Yolanda Díaz de que los ERTE eran ayudas a las empresas parece contradictoria con el discurso de que eran medidas para evitar despidos, y pone de manifiesto el verdadero carácter de los ERTE, a pesar de que se vendieran como un elemento más del denominado escudo social: en realidad, no representan más que otra vía diferente para socializar pérdidas de carácter privado. Es decir, más allá de que permitan maquillar las estadísticas sobre el desempleo, a través de los ERTE el Estado acaba asumiendo costes que corresponden al capital.

Añadidamente, Ferrovial, al igual que las otras grandes constructoras, manipuló durante décadas licitaciones públicas en España y formó parte de diversos cárteles, tal como ha venido denunciando la CNMV en múltiples ocasiones, aunque con escaso éxito2.

Como hemos señalado, la legislación en relación con la actuación de las grandes empresas, específicamente sus movimientos internacionales, es prácticamente de barra libre, especialmente a partir de la constitución del mercado único con el Acta Única de 1986. Lo mismo ocurre con la normativa relativa a la recepción de ayudas públicas, que apenas contiene exigencias. El Estado actúa como un auténtico instrumento para favorecer la acumulación del capital, en particular de ciertos segmentos de él, en este caso el de uno de los sectores mimados del capitalismo español, el de las constructoras, que viven en gran medida de la teta del Estado y cuya actuación está relacionada con la especulación inmobiliaria que tanto sufrimiento provoca a grandes sectores de la clase trabajadora.

¿Seguro que no se puede intervenir? ¿Acaso no es posible actuar en favor de la mayoría, que es la clase trabajadora?

Como en muchos otros casos, tal que el de Nissan en 2020, se alega la inevitabilidad de estas fugas de capitales, amparadas en una supuesta libre competencia, que sin embargo no opera en relación con procedimientos como el del reparto de los contratos públicos. En todo caso, no es inevitable. Entre quienes lo alegan se encuentran quienes buscan así tapar su responsabilidad política por no hacer nada. Pero claro que es posible intervenir, en favor de la mayoría, que es la clase trabajadora, siempre que exista la voluntad política de hacerlo. Al menos en dos planos: con carácter inmediato eliminando las ayudas públicas al gran capital, imponiendo condiciones estrictas para la actividad empresarial, incluida la gestión de sus ganancias, las condiciones laborales de su plantilla, etc.

Y más allá de lo inmediato, a través de una política que ponga los medios de producción al servicio de la población, para asegurar que los bienes y servicios elementales ostentan la condición de derechos, garantizando por tanto su acceso al conjunto de la población, y no la de mercancías, que provoca la privación de ellos para sectores amplios. Ponerla al servicio de la población, ¿cómo? A través de todos los medios necesarios, que pueden ser en primera instancia impositivos o regulatorios, pero que en ningún caso pueden excluir su expropiación.

Tal vez se nos diga que estamos impidiendo la libertad de empresa. En ese caso, responderemos que no tenemos ninguna duda en el dilema entre la libertad de empresa y las legítimas aspiraciones de trabajadoras y trabajadores a satisfacer sus necesidades, acordes a lo que su productividad hace posible. Porque, como explicaba Marx en el Discurso sobre el libre cambio, pronunciado el 9 de enero de 1848 en la Sociedad Democrática de Bruselas:

¿Qué es, pues, el libre cambio en el estado actual de la sociedad? Es la libertad del capital. Cuando hayáis hecho desaparecer las pocas trabas nacionales que aún obstaculizan la marcha del capital, no habréis hecho más que concederle plena libertad de acción. Por favorables que sean las condiciones en que se haga el intercambio de una mercancía por otra, mientras subsistan las relaciones entre el trabajo asalariado y el capital, siempre existirán la clase de los explotadores y la clase de los explotados

No os dejéis engañar por la palabra abstracta de libertad. ¿Libertad de quién? No es la libertad de cada individuo con relación a otro individuo. Es la libertad del capital para machacar al trabajador3.

En política económica, da igual el color político del gobierno cuando se somete a las exigencias del capital financiero, vehiculizadas a través de sus organismos (FMI, UE). Pero no se puede decir seriamente que no se puede hacer nada. Se puede hacer todo, si se ponen por delante las reivindicaciones de la mayoría, sin someterlas a ninguna condición. Ésta y no otra es la cuestión.

1 “Yolanda Díaz recuerda que Ferrovial se acogió a varios ERTE y fue salvada con dinero público español”, en el diario.es (2/mar/2023): www.eldiario.es/politica/ultima-hora-actualidad-politica-directo_6_9996905_1097859.html.

2 El Diario (3/3/2023): “Ferrovial manipuló durante décadas licitaciones públicas de cientos de millones en España”: www.eldiario.es/economia/ferrovial-manipulo-durante-decadas-licitaciones-publicas-cientos-millones-espana_1_10002739.html.

3 En www.marxists.org/espanol/m-e/1847/miseria/009.htm.