Archivo de la etiqueta: independencia sindical

Fondos europeos: espejismo y realidad

Carta Semanal 833 en catalán

Carta Semanal 833 para descargar en PDF

Un amplio consenso parece haberse impuesto en nuestro país con respecto al anuncio de los Fondos europeos. Los dirigentes políticos y sindicales nos piden que veamos en ellos la única posibilidad de salvación de la economía y de salida de la crisis. Compiten por ellos las distintas autonomías y las empresas del IBEX35 e incluso se han realizado o se anuncian movilizaciones por un “reparto justo” de los fondos. Les llaman fondos “next generation”, para darnos a entender que con ellos se salva a las generaciones futuras.

Una nueva religión parece imponerse desde la verdadera extrema derecha a la supuesta “extrema izquierda”, una unión sagrada se ha formado en torno al dogma europeo. Para los defensores de este nuevo “pensamiento único”, quedan atrás las críticas –por tibias que fueran- a la Unión Europea, la calificación de “Europa de los mercaderes”. Ahora, todo parece haberse transformado, como por obra de un milagro: los potentes gobiernos europeos, las instituciones europeas e internacionales, desde el FMI al BCE, pasando por la Comisión Europea, se han llenado de un impulso benefactor y corren en ayuda de los pobres países europeos más afectados por la actual crisis. Bueno, lo de corren es un decir, no van muy rápidos, hay que reconocer, y las ayudas prometidas para el año pasado, luego para comienzos de este, dicen ahora que –tal vez- vengan a partir de agosto. Sigue leyendo

Fons europeus: miratge i realitat

Carta Setmanal 833 per descarregar en PDF

Un ampli consens sembla haver-se imposat al nostre país pel que fa a l’anunci dels Fons europeus. Els dirigents polítics i sindicals ens demanen que vegem en ells l’única possibilitat de salvació de l’economia i de sortida de la crisi. Competeixen per ells les diferents autonomies i les empreses de l’IBEX 35 i fins i tot s’han realitzat o s’anuncien mobilitzacions per un “repartiment just” dels fons. Els anomenen fons “next generation”, per donar-nos a entendre que amb ells es salva les generacions futures.

Una nova religió sembla imposar-se des de la veritable extrema dreta a la suposada “extrema esquerra”, una unió sagrada s’ha format al voltant del dogma europeu. Per als defensors d’aquest nou “pensament únic”, queden enrere les crítiques -per tèbies que fossin- a la Unió Europea, la qualificació de “Europa dels mercaders”. Ara, tot sembla haver-se transformat, com per obra d’un miracle: els potents governs europeus, les institucions europees i internacionals, des del FMI al BCE, passant per la Comissió Europea, s’han omplert d’un impuls benefactor i corren en ajuda dels pobres països europeus més afectats per l’actual crisi. Bé, el de corren és un dir, no van molt ràpids, cal reconèixer-ho, i les ajudes promeses per a l’any passat, després per a començaments d’aquest, diuen ara que -tal vegada- vinguin a partir d’agost.

Nosaltres mantenim una posició pròpia que només es guia pels interessos dels treballadors i els pobles, i no creiem que aquests interessos siguin compatibles amb els de la banca, les grans multinacionals, el capital financer, el règim monàrquic, que llancen les campanes al vol davant el mannà que sembla que ens caurà. Però aquesta posició no és un dogma que ningú hagi d’acceptar a ulls tancats. Ha de ser argumentada.

Gestació i desenvolupament dels fons

A finals de juliol de l’any 2020 els governs dels 27 països de la UE, sota el patrocini del govern alemany i francès, van decidir posar en marxa un mecanisme per crear un Fons mutualitzat (sota la forma d’un crèdit) de 750.000 milions d’euros, i distribuir-lo als diferents països, d’aquí a 2026, sota dues formes: una part com transferències directes i una altra com a crèdits a llarg termini (es parla de tornar-los abans de al 31 de desembre de 2058). A Espanya li tocarien aproximadament 60.000 milions d’euros en transferències no reemborsables i podria accedir a un volum màxim de 80.000 milions d’euros en préstecs.

S’inicia llavors un mecanisme d’aprovació, que a la data d’avui es calcula que permetrà fer efectius els primers lliuraments de fons a l’agost d’aquest any. És clar les coses de palau van a poc a poc, les institucions europees ja han demostrat prou durant aquests mesos a qui serveixen, des de la negativa a la primavera passada a prestar ajuda a Itàlia (els governs francès i alemany es van negar a enviar a Itàlia màscares i respiradors..en un moment en què l’epidèmia es desenvolupava sense control) fins l’escàndol de les vacunes i la seva submissió a les farmacèutiques, és a dir, a les multinacionals.

Per sol·licitar els Fons els governs havien de presentar abans del 30 d’abril els plans d’inversió corresponents … i les “reformes estructurals” que els acompanyen.

És a dir, que des del principi, i en contra del que ens han vingut dient tant el govern com els dirigents de les nostres organitzacions sindicals, les cessions de capitals i els préstecs estaven condicionats, i no només en el tipus de reformes sinó també, i no menys important, en el tipus d’inversions. El que vol dir que des del principi la sobirania dels diferents països i en particular els més dependents, estava sotmesa a les exigències del capital financer, que lluny de ser un ens abstracte es personalitza en les multinacionals i les institucions al seu servei.

El pla d’el govern espanyol

En obediència a les condicions de la Unió Europea, la ministra Nadia Calviño va presentar a Consell de Ministres de dimarts 27 de setembre l’anomenat Pla de Recuperació, amb 212 mesures, 110 inversions i 102 reformes, que permetrien crear -diuen- 800.000 llocs de treball en 6 anys (la xifra ha de ser màgica, recordem a Felipe González el 1982).

Aturem-nos en les inversions: el 39% en “transició ecològica”, el 29% a “transformació digital”, 11% en educació, 7% en R + D + I. El que significa que més de dos terços de les inversions es destinaran a la tendència especulativa del capital financer. Perquè la transició ecològica no és altra cosa que les subvencions a Iberdrola i altres multinacionals de l’energia per promoure el combustible “teòricament” ecològic, el que ja ha contribuït a encarir l’electricitat fins a límits insospitats, a omplir els camps de molins amb impacte ambiental dur. I a tancar mines i centrals tèrmiques, convertint a comarques senceres en deserts econòmics, ja que les inversions “compensatòries” i els “plans alternatius” es queden en el paper (valgui com a exemple citar que el tancament de la mina de carbó i la central tèrmica d’Andorra ha suposat suprimir un 40% de l’PIB de la província de Terol, segons l’alcalde d’Ariño, Joaquín Noè). Això de la “transformació digital” ja ho coneixem: “teletreball”, telestudi … o sigui la supressió massiva de serveis públics i l’ensenyament públic, entre d’altres. O l’augment de les taxes que han de pagar-se a la banca per tenir un compte o cobrar una pensió. en nom de la transformació digital acaba d’anunciar el BBVA un ERO amb 3.800 acomiadaments, i el conseller delegat del Santander -que acaba de declarar un increment de 5 vegades els seus beneficis en el primer trimestre del l’any- declarava el 28 de abril que “no veu la fi dels ERO a la banca”, per la transformació digital que viu el sector.

Al mateix temps que se’ns anuncia aquesta “nova economia” dopada amb fons de la UE, totes les grans empreses, començant pel gran comerç, la banca, l’automòbil duen a terme desenes de milers d’acomiadaments. I el país, en altre temps considerat la desena potència industrial del món, segueix sense poder fabricar màscares, respiradors, vacunes ….

El que posa de manifest que totes aquestes noves inversions només van a augmentar encara més la desindustrialització de país, en un procés només comparable a la mal anomenada reestructuració industrial de González / Solchaga en els 80, que en realitat va ser el desmantellament d’una part considerable de la nostra base productiva. I tot això quan la pandèmia acaba de posar novament de manifest les greus conseqüències d’una economia dependent del turisme i els serveis.

Les condicions de les ajudes

A les condicions de les inversions se sumen les exigències de reformes, i, en particular, la reforma laboral que anomenen “Estatut dels treballadors del segle XXI” i la de les pensions, amb l’objectiu declarat de “disminuir la despesa”. O sigui, de retallar unes pensions que ja són força baixes.

Prudentment, la ministra Calviño demana endarrerir uns mesos aquestes reformes. Sap que el govern necessitaria d’un “ampli consens”, és a dir, del suport dels dirigents d’UGT i CCOO, i tem que, en la situació actual de debilitat dels aparells sindicals, no puguin seguir l’operació.

Al seu torn, el ministre Escrivà multiplica els “globus sonda” a veure si algun qualla i li permet obrir camí a les retallades que li demanen des de Brussel·les. Només esbossem aquí aquesta qüestió de la condicionalitat, que té un pes molt substantiu en els intents del capital per imposar les seves polítiques. En una altra ocasió la abordarem amb més detall

La necessitat d’independència del moviment obrer i popular i les seves organitzacions.

El Pla de recuperació només és el pla del capital i per això mateix, oposat a totes les reivindicacions dels treballadors i els pobles. Des de la exigència de derogació de les reformes laborals a acabar amb el desmantellament / privatització de la Sanitat pública.

Per això, per aplicar-lo, necessiten aprofundir les retallades de llibertats, la utilització de l’Estat d’Alarma (que, després de justificar la prohibició de les manifestacions del 8 de març a Madrid, acaba d’usar-se per prohibir l’assistència a les de l’1 de maig al País Basc), de la llei mordassa, oblidant totes les promeses de la seva derogació.

Combinant diàleg social i repressió, i confiant en unes direccions sindicals que posen el fre a la mobilització, esperen aconseguir que la classe obrera estigui atemorida i desmobilitzada. Però la resistència de la classe no para. La població es mobilitza en defensa de la seva sanitat, els pensionistes rellancen les seves mobilitzacions i busquen establir llaços amb els treballadors en actiu, animats per les resolucions de congressos sindicals sobre la defensa de les pensions.

Perquè governi qui governi (i diguin el que diguin des d’Europa) les reivindicacions es defensen, la classe necessita la unitat i la independència de les seves organitzacions per organitzar el seu combat per la supervivència.

 

 

Davant l’1 de Maig. No és l’hora de la mobilització unida?

Carta Setmanal 832 per descarregar en PDF

En aquest primer de maig de 2021 la Carta Setmanal reprodueix íntegrament laDeclaració de el Comitè de Redacció d’Informació Obrera titulada amb la pregunta que molts treballadors, joves, estudiants, pensionistes, dones treballadores, autònoms, treballadors de camp i de la ciutat, els milions de multats, els de la llei mordassa, els de Vallecas i els sanitaris a la vora l’exte- nuació es pregunten …

Es celebra el dia internacional de la clas- se treballadora en una situació molt di- fícil. 800.000 treballadors segueixen en un ERTO, alguns des de fa més d’un any (per- dent, en el millor dels casos, una quarta part dels seus salaris). Altres centenars de milers han perdut la feina i no tenen perspectives de trovar-ne una altra. Més de quatre mi- lions d’aturats, xifra oficial. Més de 80.000 morts per la COVID i per la destrucció de la sanitat pública, mentre les vacunes, presen- tades com l’única solució, queden en mans dels interessos de multinacionals farmacèu- tiques que posen els seus beneficis per sobre de la salut i la vida de milions.
Mentre el Govern promet la recuperació econòmica amb fons europeus, empreses que porten un any alimentades amb milers de milions de Govern, es llancen a tan- car i acomiadar. En la indústria, Nissan, Alcoa (Altres anuncien ERO, com Ford a València). A les grans cadenes comer- cials, s’anuncien milers d’acomiadaments a El Corte Inglés, Zara, H & M, Adolfo Domínguez, que volen aprofitar l’ocasió per tancar botigues i passar a la venda per internet. A la banca, s’anuncien més de 18.000 acomiadaments, 8.300 en Caixa- bank, en ocasió de la fusió amb Bankia (que es va empassar 21.000 milions de fons públics). Al BBVA, són 3.800 aco- miadaments, i el tancament d’un 22,5% de les oficines. En el Santander, 3.600, a Ibercaja 750, al Sabadell, 1.800 (en els tres casos, amb acord sindical). El BBVA al·lega com a motiu per acomia-

dar la “transformació digital” finançada amb ajuts europeus i governamentals. Les multinacionals i els bancs es beneficien de les facilitats per acomiadar que els do- nen les reformes laborals, i se n’aprofiten de la prohibició i auto-prohibició de ma- nifestacions, mentre altres aglomeracions tenen tots els permisos.Aquesta onada de tancaments i acomia- daments, una veritable catàstrofe social, amb tantes ajudes de govern autodeno- minat “progressista”, es cobreix amb excuses indecents. El ministre Escrivà es limita a declarar que els bancs “haurien de recordar” els ajuts públics que van rebre en l’anterior crisi, sense passar-los la factura. Yolanda Díaz declara que Uni- des Podem ja va advertir que la fusió de Caixabank i La Caixa suposava “riscos” per a l’ocupació, i Nadia Calviño supli- ca a el Banc d’Espanya que cobreixi els acomiadaments massius amb limitacions hipòcrites dels sous i bonus dels alts exe- cutius dels bancs.Els dirigents sindicals, en lloc d’organit- zar la mobilització unida de tots els sec- tors amenaçats de tancaments i acomiada- ments, negocien sense dir ni piu, empresa per empresa, unes indemnitzacions cada vegada pitjors per als treballadors aco- miadats.Aquest 1 de maig, podran al·legar el diàleg social després de quatre anys de ajornar la derogació de la reforma laboral? A sobre, el Govern limita el contingut d’aquesta derogació més que parcial que, en plena

epidèmia d’acomiadaments, no preveu to- car les rebaixes d’indemnitzacions inclo- ses en les reformes de Zapatero i Rajoy. En el diàleg social s’anuncia una nova i pitjor reforma laboral dictada per les au- toritats reaccionàries de Brussel·les.No hi falta la voluntat de la població tre- balladora de mobilitzar-se. Per contra, la classe resisteix. Aquí hi ha els companys d’Airbus, que han parat la intenció de l’empresa de tancar la factoria de Puerto Real. Aquí hi ha els pensionistes, que no paren en la seva mobilització, les mobilit- zacions per la sanitat que recorren barris i ciutats obreres d’un extrem a un altre de país. I aquí està com a prova que és possi- ble vèncer, la recent derogació de l’article antipiquets, el 315.3 del Codi Penal, fruit de la mobilització.Per a milions de treballadors, per a la ma- joria social, és insuportable que dia rere dia s’enfonsin la feina i les condicions de vida. Crida el Govern a la unitat contra els franquistes de Vox, però cada dia que el Govern manté les reformes laborals, el desastre sanitari i educatiu, li està donant armes polítiques i electorals a Vox i al PP. Només la classe treballadora amb la seva mobilització pot obrir una sortida a la greu situació. Mobilitzant-se en defensa de les seves reivindicacions, per la recuperació de la sanitat pública, per les pensions, per la derogació de les contrareformes. Per això van aixecar els treballadors les seves organitzacions sindicals i polítiques. I els treballadors no renunciaran.

Ante el 1 de Mayo. ¿No es la hora de la movilización unida?

Carta Semanal 832 en catalán

Carta Semanal 832 para descargar en PDF

En este primero de mayo de 2021 la Carta Semanal reproduce íntegramente la Declaración del Comité de Redacción de Información Obrera titulada con la pregunta que muchos trabajadores, jóvenes, estudiantes, pensionistas, mujeres trabajadoras, autónomos, trabajadores del campo y de la ciudad, los millones de multados, los de la ley mordaza, los de Vallecas y los sanitarios al borde la extenuación se preguntan…

Se celebra el día internacional de la clase trabajadora en una situación muy difícil. 800.000 trabajadores siguen en un ERTE, algunos desde hace más de un año (perdiendo, en el mejor de los casos, una cuarta parte de sus salarios). Otros cientos de miles han perdido su trabajo y no tiene perspectivas de encontrar otro. Más de cuatro millones de parados, cifra oficial. Más de 80.000 muertos por la COVID y por la destrucción de la sanidad pública, mientras las vacunas, presentadas como la única solución, quedan en manos de los intereses de multinacionales farmacéuticas que ponen sus beneficios por encima de la salud y la vida de millones. Sigue leyendo

El significado de la lucha de los trabajadores de Amazon en Alabama por constituir su sindicato

Carta Semanal 829 en catalán

Carta Semanal 829 para descargar en PDF

La semana pasada concluían las votaciones de los 5.800 empleados del almacén de Amazon en Bessemer, Alabama, sobre la propuesta de formar o no el primer sindicato de la historia de Amazon en EEUU, una campaña emprendida por el sindicato RWDSU, que forma parte de la confederación AFL-CIO. Un combate que tiene importancia y repercusión en todos los Estados Unidos, y más allá de sus fronteras.

En los Estados Unidos, un sindicato sólo puede representar a los asalariados de una empresa o establecimiento si su mayoría vota a favor de estar representada por él. (Derogar esto fue una promesa incumplida por Obama). En tal caso, están obligados a adherirse al sindicato, o, al menos (sobre todo en los Estados que han prohibido la sindicalización obligatoria), a pagar al sindicato una suma a tanto alzado para pagar el “servicio” que les hace el sindicato negociando en su nombre.

Este sistema explica la presencia de sindicatos muy potentes en ciertos sectores (en particular, en la industria, en particular la del automóvil, la enseñanza o los  medios de comunicación) y la ausencia total de sindicatos en otros sectores más recientes (la informática o Amazon, por ejemplo). En 1983, 20,1% de los trabajadores americanos estaban sindicados; estas cifras habían caído hasta un 10,3 % en 2019 (según cifras de la Oficina estadística del trabajo del gobierno  americano).

Aún no se conocen los resultados de esta votación, una de las más masivas de la historia sindical americana. Sigue leyendo

El significat de la lluita dels treballadors d’Amazon a Alabama per constituir el seu sindicat

Carta Setmanal 829 per descarregar en PDF

La setmana passada concloïen les votacions dels 5.800 empleats del magatzem d’Amazon a Bessemer, Alabama, sobre la proposta de formar o no el primer sindicat de la història d’Amazon als EUA, una campanya empresa pel sindicat RWDSU, que forma part de la confederació AFL-CIO. Un combat que té importància i repercussió en tots els Estats Units, i més enllà de les seves fronteres.

Als Estats Units, un sindicat només pot representar als assalariats d’una empresa o establiment si majoritàriament vota a favor d’estar representada per ell. (Derogar això va ser una promesa incomplerta per Obama). En aquest cas, estan obligats a adherir-se al sindicat, o, al menys (sobretot en els estats que han prohibit la sindicalització obligatòria), a pagar segons el sindicat una suma a preu fet per pagar el “servei” que els fa el sindicat negociant en nom seu.

Aquest sistema explica la presència de sindicats molt potents en certs sectors (en particular, en la indústria, en particular la de l’automòbil, l’ensenyament o els mitjans de comunicació) i l’absència total de sindicats en altres sectors més recents (la informàtica o Amazon, per exemple). El 1983, 20,1% dels treballadors americans estaven sindicats; aquestes xifres havien caigut fins a un 10,3% el 2019 (segons xifres de l’Oficina estadística del treball del govern americà).

Encara no es coneixen els resultats d’aquesta votació, una de les més massives de la història sindical americana. Sigue leyendo

Sant tornem-hi amb la derogació de la reforma laboral!

Carta Setmanal 825 per descarregar en PDF

La pandèmia ha fet aflorar i ha accelerat la crisi social i econòmica que ja es venia gestant, amb enormes conseqüències. El Banc d’Espanya parla de centenars de milers d’empresa “zombis”, sostingudes només amb els ERTE i els ajuts públics. Més de 800.000 treballadors i treballadores segueixen en ERTO, cobrant, en el millor dels casos, un 75% dels seus salaris anteriors, des de fa més d’un any. En l’Hostaleria i en altres sectors són molts els que cobren molt menys, perquè estaven contractats en una situació d’abús patronal, amb part de la jornada i del salari “en negre”.

És un secret a veus que molts actuals ERTO es convertiran en ERO quant acabi la situació d’emergència. Encara que moltes empreses, sobretot en la indústria i en l’hostaleria, no han esperat a això i estan ja emprenent tancaments i acomiadaments massius. I les “ajudes” europees per a la reestructuració poden intensificar aquests moviments.

En aquesta situació les facilitats per a l’acomiadament barat que donen a les empreses les modificacions de l’Estatut dels Treballadors incloses en les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, així com les facilitats per desvinculació del conveni, per negociar convenis d’empresa a la baixa, per externalitzar i subcontractar activitats (amb conveni d’empresa a la baixa) que donen aquestes contrareformes laborals, poden ser letals per a la classe treballadora. Sigue leyendo

A vueltas con la derogación de  la reforma laboral

Carta Semanal 828 en catalán

Carta Semanal 828 para descargar en PDF

La pandemia ha hecho aflorar y ha acelerado la crisis social y económica que ya se venía gestando, con enormes consecuencias. El Banco de España habla de centenares de miles de empresa “zombis”, sostenidas sólo con los ERTE y las ayudas públicas. Más de 800.000 trabajadores y trabajadoras siguen en ERTE, cobrando, en el mejor de los casos, un 75% de sus salarios anteriores, desde hace más de un año. En la Hostelería y en otros sectores son muchos los que cobran mucho menos, porque estaban contratados en una situación de abuso patronal, con parte de la jornada y del salario “en negro”.

Es un secreto voces que muchos actuales ERTE se van a convertir en ERE en cuanto acabe la situación de emergencia. Aunque muchas empresas, sobre todo en la industria y en la hostelería, no han esperado a eso y están ya emprendiendo cierres y despidos masivos. Y las “ayudas” europeas para la reestructuración pueden intensificar estos movimientos.

En esta situación las facilidades para el despido barato que dan a las empresas las modificaciones del Estatuto de los Trabajadores incluidas en las reformas laborales de Zapatero y Rajoy, así como las facilidades para descuelgue del convenio, para negociar convenios de empresa a la baja, para externalizar y subcontratar actividades (con convenio de empresa a la baja) que dan esas contrarreformas laborales, pueden ser letales para la clase trabajadora. Sigue leyendo

Davant l’ofensiva de desindustrialització, organitzar la lluita contra els acomiadaments

Carta Setmanal 811 per descarregar en PDF

A l’abril d’aquest any publicàvem una Carta Setmanal amb el títol “Quan passi això canviaran moltes coses”, en què assenyalàvem com la lògica del capitalisme i les normes de la Unió Europea s’oposaven a les promeses de recuperar la indústria i posar fi a les retallades.

Els fets han confirmat el que dèiem llavors. Estem vivint, aprofitant la pandèmia, una onada de desindustrialització, només comparable a la empresa pel govern de Felipe González per preparar l’entrada a la Unió Europea. González i el seu ministre Solchaga, que declarava que era positiu que Espanya es convertís en un país de “serveis” en nom de l’entrada en el MCE (Mercat Comú europeu avui Unió Europea) el 1986. Aquesta nova desindustrialització afecta tots els sectors. Aquesta onadaavui, es desenvolupa en paral·lel al desmantellament dels serveis públics, les “ajudes” per a la seva privatització, i a un nou pla de destrucció d’ocupació a la banca que suposa la pèrdua d’entre 15.000 i 20.000 llocs de treball. Per exemple la suposada ajuda a la sanitat amb fons europeus, que aconsella el FMI s’intenta orientar a la “col·laboració públic-privada”, o sigui, a la sanitat privada. Sigue leyendo

Ante la ofensiva de desindustrialización, organizar la lucha contra los despidos

Carta Semanal 811 en catalán

Carta Semanal 811 para descargar en PDF

En abril de este año publicábamos una Carta Semanal con el título “Cuando pase esto van a cambiar muchas cosas”, en la que señalábamos cómo la lógica del capitalismo y las normas de la Unión Europea se oponían a las promesas de recuperar la industria y poner fin a los recortes.

Los hechos han confirmado lo que decíamos entonces. Estamos viviendo, aprovechando la pandemia, una oleada de desindustrialización, sólo comparable a la emprendida por el gobierno de Felipe González para preparar la entrada en la Unión Europea. González y su ministro Solchaga que declaraba que era positivo que España se convirtiera en un país de “servicios” en nombre de la entrada en el MCE (Mercado Común europeo hoy Unión Europea) en 1986. Esta nueva desindustrialización afecta a todos los sectores. Esta oleada hoy, se desarrolla en paralelo al desmantelamiento de los servicios públicos, las “ayudas” para su privatización, y a un nuevo plan de destrucción de empleo en la banca que supone la pérdida de entre 15.000 y 20.000 empleos. Por ejemplo la supuesta ayuda a la sanidad con fondos europeos ,que aconseja el FMI se intenta orientar a la “colaboración público-privado”, o sea, a la Sanidad privada.

Sigue leyendo