Carta Setmanal 992 per descarregar en PDF
El 6 de juny estan convocades eleccions – a les quals es presenten 33 candidatures- al mal anomenat “Parlament Europeu”, una institució que té l’aparença exterior d’un parlament, però cap dels poders reals d’un veritable parlament. El “Parlament Europeu” no té ni poder legislatiu ni possibilitat de controlar l’executiu.
Quin és llavors, el paper d’aquest parlament? La seva única funció és donar a les institucions de la Unió Europea, que tenen enormes poders i s’imposen per sobre de la sobirania dels Estats membres, una aparença democràtica, la que existeix una institució elegida directament pels ciutadans. Però molts d’aquests no es deixen enganyar. Donen l’esquena a les eleccions de l’europarlament, amb una abstenció massiva a la majoria dels països, o, en molts casos, utilitzen aquestes eleccions per emetre un vot-protesta o donar un vot de càstig a tots els partits.
Quan van redissenyar les institucions de la Unió Europea en el Tractat de Maastricht, els caps dels corresponents governs –la immensa majoria d’ells “d’esquerres”, 13 d’un total de 15, cosa que desmenteix els qui ens parlen d’un projecte desvirtuat per una suposada “deriva neoliberal”– van caure en el compte que l’enorme poder d’institucions com la Comissió Europea i el Banc Central, que no són elegides pels ciutadans, no responen ni reten quantes davant ningú i imposen la seva voluntat per sobre de governs i parlaments nacionals, necessitaven una cobertura aparentment democràtica per donar legitimitat a la dictadura dels tractats europeus, una institució elegida pels ciutadans i ciutadanes, i van rellançar una cosa que s’havia constituït ja el 1951, llavors denominada Assemblea Parlamentària i que van convertir en Parlament i que simula ser-ho.
Ho van anomenar així, però no ho és, malgrat el que ens pretenen fer creure els partidaris de la Unió Europea. Per exemple, Simone Veil, presidenta del Parlament Europeu elegit per primera vegada per sufragi universal el 1979, que explicava llavors: “La nostra sessió és de caràcter històric (…) Tenim el gran honor de comptar entre nosaltres amb nombrosos presidents de Parlaments de països associats i de tercers països, que representen els pobles dels cinc continents i que, amb la seva presència aquí, presten un suport inestimable a la nostra construcció democràtica“.
Ni iniciativa legislativa, ni control sobre la Comissió Europea
En una democràcia representativa, un parlament no només és elegit pel poble, sinó que té la potestat de fer les lleis i controlar el govern. L’Europarlament no té cap dels poders d’un parlament real, ni capacitat d’iniciativa legislativa (que és de la Comissió Europea), ni capacitat de modificar substancialment els projectes legislatius, i en qualsevol cas el seu vot per una norma no val res si no l’aprova també el Consell Europeu (els caps de govern). D’altra banda, no pot nomenar o controlar la Comissió, “govern” de la UE, ni, per suposat, controlar la política econòmica i monetària (que és competència exclusiva del Banc Central).
Té el parlament la iniciativa legislativa? Vegem el que diu a aquest respecte l’article 225 del Tractat de la Unió Europea: “El Parlament Europeu podrà (…) demanar a la Comissió que presenti les propostes legislatives oportunes (…). La Comissió pot acceptar o rebutjar la presentació de la proposta legislativa demanada”. És a dir, que
tota la capacitat legislativa del “parlament” es limita a la possibilitat de proposar un projecte de llei a la Comissió, però la Comissió té tot el poder per rebutjar aquesta sol·licitud.
Té la capacitat de controlar l’actuació del Comissió Europea? Vaig anar a l’article 17 del Tractat de la Unió Europea: “El Consell Europeu (…) proposa al Parlament Europeu un candidat a la Presidència de la Comissió. Aquest candidat és elegit pel Parlament Europeu per la majoria dels membres que el componen. Si aquest candidat no obté la majoria, el Consell Europeu (…) proposarà, en el termini d’un mes, un nou candidat que serà elegit pel Parlament Europeu d’acord amb el mateix procediment”. És a dir, que el mal anomenat Parlament Europeu només pot donar suport a l’elecció del Consell Europeu (format pels caps d’Estat i de Govern) en relació amb l’elecció del president de la Comissió de Brussel·les.
Donar suport als plans d’ ajust i cobrir les responsabilitats de les institucions europees
Tampoc és que el parlament faci gaires esforços per a controlar la Comissió Europea. Al contrari, sovint actua com a suport dels plans d’ ajust. Recordem el que deia el 2015, en plena crisi grega, el seu llavors president, Martin Schulz: “El Parlament Europeu està disposat a exercir el seu paper en el procés per tal d’enfortir l’adhesió en matèria de governança econòmica (…). També desitja exercir el seu paper pel que fa al control dels programes d’ ajust macroeconòmic“. Un Parlament la funció del qual és intentar reforçar l’adhesió dels ciutadans a les mesures destructives de la Unió Europea i “controlar” els programes d’ajust estructural que aplicava llavors la troika (FMI + Comissió Europea + Banc Central), és a dir, participar-hi.
El març del 2014, aquesta eurocambra aprovava “obrir una investigació” sobre el paper de la troika, l’agrupament que, vulnerant les normes escrites de la UE, però no l’esperit real d’aquestes normes, donava poder a l’FMI –és a dir, directament a l’imperialisme nord-americà– de decidir, juntament amb la Comissió Europea i el Banc Central, quines polítiques imposar als governs elegits pels ciutadans als països sotmesos a “rescat”. En aquell moment, en una Carta Setmanal, dèiem: “Quin serà el resultat pràctic d’aquesta investigació? Tots els analistes coincideixen: cap. La troika seguirà endavant arruïnant Grècia, Portugal, Irlanda, Xipre i Espanya, digui el que digui l’Europarlament. Però l’objectiu no és parar a la troika: és que un mes abans de les eleccions europees hi hagi titulars de premsa: ‘el Parlament Europeu censura la Troika'”. El desembre d’aquell any, una nota de premsa del mateix parlament donava compte així d’aquesta “investigació”: “El PE reconeix el paper de la Troika per superar la crisi, però alerta del cost social de les seves mesures”. Després del que es feia una crítica moderada de les conseqüències socials de les actuacions de la troika, però s’afegia: “L’Eurocambra ha lamentat, també, que les institucions europees s’hagin convertit en el xiulet expiatori dels efectes adversos de les reformes en lloc dels ministres de finances de cada país, que són els qui n’han d’assumir la responsabilitat política”. Dues institucions de la UE, la màxima autoritat política, la Comissió Europea, i la màxima autoritat econòmica, el Banc Central Europeu, juntament amb l’FMI, imposen als països unes duríssimes mesures, i el Parlament lamenta que els ciutadans culpin d’aquestes mesures les institucions europees! Això il·lustra el paper d’aquest “parlament”: cobrir, sota la seva aparença d’institució electa, les fel·lacions de les institucions amb veritable poder dins de la UE.
Avui el PE és la cambra de registre de la política de guerra de l’imperialisme. La Unió Europea i totes les seves institucions segueixen a peus el que dicta l’OTAN o sigui l’administració americana. I volguessin fer d’aquesta campanya electoral una mena d’aprovació implícita d’aquesta política.
Ni plataforma per avançar en drets
En les campanyes electorals, molts criden els ciutadans a votar per “canviar la UE”, “perquè serveixi per defensar els drets”. Vana il·lusió. Vegem un cas concret: l’11 de desembre de 2013, el Ple d’aquest “parlament” rebutjava una proposta de la parlamentària socialista portuguesa Edite Estrela, que pretenia que es reformés el dret a l’avortament a tot Europa. Contra aquest text es va imposar una resolució que diu: “El PE observa que la formulació i aplicació de polítiques en matèria de salut sexual i reproductiva i drets afins, així com en matèria d’educació sexual a les escoles, és competència dels Estats membres”. La mateixa Unió Europea que imposa el tancament de les drassanes o la lliure deslocalització d’indústries en nom del principi fonamental de la UE, la “lliure competència no falsejada” i de la “preeminència del dret comunitari”, deixa clar que no està entre les seves funcions defensar els drets de les dones. Defensar un grapat d’especuladors, sí, defensar la meitat de la població d’Europa, no. Aquesta és la naturalesa de la Unió Europea, i això no és reformable: cal acabar amb ella.
En última instància, hi ha una raó de fons per la qual el PE no és, ni pot ser, un veritable parlament. No hi ha un Estat europeu. No hi ha una burgesia nacional europea. Hi ha múltiples burgesies que competeixen entre elles per tenir el seu espai en el mercat mundial, totes elles subordinades a l’imperialisme USA, fins i tot acceptant les normes i situacions que porten a la desindustrialització, la destrucció de l’agricultura, dels serveis públics.
La burgesia no pot unificar Europa. Aquesta és una tasca de la revolució proletària.
A partir de tot l’exposat, salta a la vista que cap il·lusió pot dipositar-se en què les eleccions del pròxim 9 de juny siguin el mitjà per resoldre els greus problemes que enfronta la classe treballadora als països membres de la UE, o tan sols per avançar cap a això.
