Archivo de la etiqueta: Elecciones europeas

Després de les eleccions europees: gir en la situació política amb França en el punt de mira

Carta Setmanal 996 per descarregar en PDF

Ha passat just una setmana de les eleccions al Parlament europeu (PE). Els electors dels 27 països de la UE estaven cridats a les urnes per elegir diputats a aquest pseudoparlament. No insistim en aquesta carta sobre el caràcter i potestats d’ aquesta institució. Com vam dir en una carta la setmana anterior, el PE és un parlament sense poders que ni tan sols fiscalitza l’acció de l’executiu ” europeu, la Comissió, formada per comissaris nomenats pels governs (però que tampoc responen davant d’aquests ni davant els parlaments nacionals) Per tant, les eleccions no determinaven en realitat l’orientació de les institucions de la Unió Europea,  el que els donava, sobretot, un contingut nacional, ja que, en última instància, jutjaven la política seguida pels diferents governs.

Durant mesos els mitjans de comunicació han insistit sobre la pujada de l’extrema dreta, cosa que ha suposat, de fet, fer campanya per l’extrema dreta. Una manera de negar la responsabilitat de la política que porten els governs i intentar que els treballadors i tots els ciutadans no es pronunciessin contra la política d’aquests sinó contra el “perill” a arribar si guanyava l’extrema dreta, presentada, per tant, com l’alternativa a una política que mereix el rebuig de milions.

Tot i que, després de les eleccions, ens intenten presentar, com a balanç, la pujada de la ultradreta, aquesta maniobra política ha tingut un resultat molt divers, hi ha diverses qüestions que cal ressaltar:

En primer lloc, la participació ha estat molt baixa -51 per cent de mitjana- tot i que en certs països el vot és obligatori, com a Bèlgica o Grècia, la qual cosa ja d’entrada falseja els resultats de participació. Hi ha hagut rècords com a Portugal, on l’abstenció ha estat de més del 63 per cent. A Espanya també ha conegut un rècord 49,1 per cent de participació, i a Catalunya poc més del 45 per cent.

En general davant els governs que han estat i són l’avantguarda de la guerra d’Ucraïna i el suport a Israel, com França i Alemanya, els partits del govern han estat sancionats qualitativament.

La pujada de l’extrema dreta no és uniforme, a Portugal ha baixat a la meitat en percentatge i dos terços en vot. A Itàlia han perdut vots, a Finlàndia i Suècia també. Sens dubte, han crescut en vots a Alemanya i en percentatge a França (tot això comparat amb anteriors eleccions d’un altre tipus, és a dir, legislatives)

En diversos països – i això no ho compta la premsa- s’han constituït o format pols o moviments de resistència i ruptura amb el sistema. És el cas de l’Aliança Sahra Wagenknecht – Per la Raó i la Justícia (BSW) a Alemanya, molt calumniada per la premsa, per la seva frontal oposició a la guerra i que compta a l’Est d’Alemanya amb el vot del 21 per cent dels emigrants i supera en molts länder de l’est els partits del govern (SPD,  Verds, Liberals)

I, en particular, a França on La França Insumisa (LFI) de Melenchon aconsegueix el 10 per cent, guanyant en tots els extraradis obrers de les grans ciutats: Paris, Lió, Marsella, Estrasburg, tot i ser, en general, zones en què la participació és baixa

França, al centre de la crisi

El dia 9 a la nit el president Macron, davant la derrota del seu partit, que només va obtenir el 15% de vots, decideix dissoldre l’Assemblea Nacional (Congrés) i convocar eleccions legislatives per al 30 de juny i la segona volta el 7 de juliol. Aquesta decisió ha precipitat la crisi. D’una banda, la resposta de les masses sobretot els joves, no s’ha fet esperar: totes les tardes es manifesten a les ciutats milers de joves contra Le Pen i contra Macron que li ha obert el camí. Sota la pressió de les masses els partits d’esquerra han reprès l’Acord electoral del 2022 la NUPES amb una plataforma política de ruptura. LFI declara que el primer punt de la ruptura és derogar la reforma del sistema de pensions -contra la qual hi va haver potents mobilitzacions- i tornar als 60 anys per jubilar-se.

L’ofensiva contra la reedició de la NUPES (Nova Unió Popular Ecològica i Social), la denominació oficial de la qual és Nou Front Popular, no s’ha fet esperar, i és brutal. Sobre Melenchon plouen les acusacions d’antisemita violent, putinista… És una ofensiva dirigida, sobretot, als altres partits, al PS, al PCF, als Verds perquè trenquin l’acord amb LFI.

El nou front no és només un moviment electoral, sinó que expressa una forta maduració dels treballadors, que s’identifiquen en particular amb LFI, perquè l’associen a la continuïtat de la mobilització contra la reforma de les pensions i igualment a les armilles grogues. D’altra banda, els sindicats, veient el caràcter explosiu de la situació, han convocat aquest dissabte 15 manifestacions contra Le Pen (Rassemblement National, RN) i Macron. Cents de milers de manifestants han desfilat ja a les principals ciutats.

La crisi està més que oberta, i els pròxims dies ens diran si el moviment en curs; amb desenes de milers de nous adherents a LFI en pocs dies, impedeix arribar al poder a la coalició de fet de Macron i el seu partit amb Le Pen i el seu. I aplicar el programa en què, de fet, hi estan d’acord. Així, RN, que fins ara defensava derogar la reforma de pensions, davant la possibilitat de guanyar les eleccions, retira aquesta promesa. En realitat, estem davant d’una crisi de règim, que amenaça de desestabilitzar tot Europa.

El nostre país no és una excepció

No només pel rebuig o indiferència a aquestes eleccions, sinó pel vot que correspon a tendències generals, però té també particularitats nacionals.

D’una banda, hi ha hagut una abstenció rècord, del 51 per cent. Sobretot, en barris i ciutats de predomini obrer. És el cas de Madrid, als municipis de majoria obrera del qual l’abstenció és més gran a la dels municipis més burgesos: per exemple el 43% a Getafe davant el 32% a Pozuelo de Alarcón -el més ric de tot l’Estat-. Igual que als barris de la capital: p. ex., 48% a Vallecas, davant el 36% al de Salamanca.

El PSOE perd més de dos milions de vots (de 7,4 milions a 5,3) respecte a les anteriors europees (que es van celebrar conjuntament amb les locals i amb la majoria de les autonòmiques), tot i que la major abstenció li permet perdre només 4 punts percentuals (de 32,9 a 28,6).

Tot i que el PP avança una mica, la suma de PP, Vox i Ciutadans perd més de 880 mil vots (fins i tot afegint els de “Es Va acabar la Festa” hi ha pèrdua, en perd 82 mil).

Els partits sobiranistes catalans: ERC, JUNTS; perden fins i tot percentatge de vots, en particular entre els joves, cosa que revela entre altres coses l’esterilitat de presentar-se com els abanderats de la Unió Europea.

L’operació Sumar, que buscava constituir un partit únic de l’esquerra del PSOE, sotmès a la política del Govern, s’enfonsa amb només 4,2 per cent dels vots i 3 diputats. I, en particular, no aconsegueix acabar amb Podem, que aconsegueix el 3,2 per cent dels vots i treu dos diputats, quan tots, amb la connivència de l’aparell d’Estat, ho intentaven arraconar. Cal constatar que la seva campanya electoral, contra la guerra d’Ucraïna i l’enviament d’armes, i per la ruptura amb el règim genocida d’Israel, era clara i precisa.

Com que els resultats del PP no han sigut el referèndum contra Sánchez que havien promès, i, a més, la ultradreta es divideix, l’aparell d’Estat ha passat a altres mesures per intentar acabar amb el Govern. Un govern que, cal assenyalar-ho, no ha aplicat cap mesura de fons contrària als interessos del capital i la Monarquia, però que la seva aparent oposició a Israel i, en particular, per la llei d’amnistia, apareix enfrontat al règim. A més, la propera formació del govern català situa el PSOE en molt bones condicions.

En aquest panorama, la preocupació del capital financer és que el Govern no sigui prou fort per imposar un pla d’ajust tal com les institucions internacionals preconitzen.

A Espanya també està sobre la taula, tot i que potser no amb la mateixa premura que a França, la pregunta de qui governa i per a qui ho fa. En aquest context és habitual escoltar apel·lacions del tipus “tots contra el feixisme”, identificant així la ultradreta. Aquesta fórmula, en aparença indiscutible, ha de ser precisada: a la ultradreta, que forma part de les palanques a les quals recorre el capital per intentar preservar la seva dominació de classe, se li combat combatent aquesta dominació. És a dir, sobre la base del compromís incondicional amb les reivindicacions sentides com a tals per la majoria de la població, que és la classe treballadora. Com es revela en les esmentades propostes de LFI a França.

Vivim mesos d’incertesa, amb múltiples mobilitzacions de resistència, per exemple, la marxa republicana d’aquest 16 de juny. En altres casos, llargues vagues com Acerinox i conflictes en curs com la mobilització dels pensionistes o les mobilitzacions en defensa de la sanitat pública. I molt destacadament la irrupció massiva del jovent, amb les acampades contra el genocidi del poble palestí i la connivència d’universitats i govern amb el sionisme.

El que està plantejat al nostre país és com agrupar els sectors organitzats que resisteixen i posar en relació les reivindicacions i objectius immediats amb el necessari enfrontament amb el règim, i el capital al qual aquest protegeix. Com constituir un pol de resistència com els que s’estan construint a França, Itàlia, Alemanya i altres països. En aquesta línia hi ha el treball que desenvolupa el CATP, davant la constatació que les múltiples mobilitzacions són parcials i aïllades perquè no tenen en comú el referent polític que pot ajudar a la seva connexió i a actuar amb el mateix objectiu, acabar amb la Monarquia, amb l’ herència franquista, obrir la via a la República integrant totes les reivindicacions socials i polítiques dels treballadors i els pobles. Cal connectar aquesta feina, en diàleg obert, amb els diferents sectors que busquen també una sortida política.

Tras las elecciones europeas: giro en la situación política con Francia en el punto de mira

Carta Semanal 996 en catalán

Carta Semanal 996 para descargar en PDF

Ha pasado justo una semana de las elecciones al Parlamento europeo (PE). Los electores de los 27 países de la UE estaban llamados a las urnas para elegir diputados a este seudoparlamento. No insistimos en esta carta sobre el carácter y potestades de esta institución. Como dijimos en una carta la semana anterior, el Parlamento Europeo es un parlamento sin poderes que ni siquiera fiscaliza la acción del “ejecutivo” europeo, la Comisión, formada por comisarios nombrados por los gobiernos (pero que tampoco responden ante estos ni ante los parlamentos nacionales). Por tanto, las elecciones no determinaban en realidad la orientación de las instituciones de la Unión Europea, lo que les daba, sobre todo, un contenido nacional, ya que, en última instancia, juzgaban la política seguida por los diferentes gobiernos. Sigue leyendo

L’anomenat Parlament Europeu, un parlament fantasma

Carta Setmanal 992 per descarregar en PDF

El 6 de juny estan convocades eleccions – a les quals es presenten 33 candidatures- al mal anomenat “Parlament Europeu”, una institució que té l’aparença exterior d’un parlament, però cap dels poders reals d’un veritable parlament. El “Parlament Europeu” no té ni poder legislatiu ni possibilitat de controlar l’executiu.

Quin és llavors, el paper d’aquest parlament? La seva única funció és donar a les institucions de la Unió Europea, que tenen enormes poders i s’imposen per sobre de la sobirania dels Estats membres, una aparença democràtica, la que existeix una institució elegida directament pels ciutadans. Però molts d’aquests no es deixen enganyar. Donen l’esquena a les eleccions de l’europarlament, amb una abstenció massiva a la majoria dels països, o, en molts casos, utilitzen aquestes eleccions per emetre un vot-protesta o donar un vot de càstig a tots els partits.

Quan van redissenyar les institucions de la Unió Europea en el Tractat de Maastricht, els caps dels corresponents governs –la immensa majoria d’ells “d’esquerres”, 13 d’un total de 15, cosa que desmenteix els qui ens parlen d’un projecte desvirtuat per una suposada “deriva neoliberal”– van caure en el compte que l’enorme poder d’institucions com la Comissió Europea i el Banc Central,  que no són elegides pels ciutadans, no responen ni reten quantes davant ningú i imposen la seva voluntat per sobre de governs i parlaments nacionals, necessitaven una cobertura aparentment democràtica per donar legitimitat a la dictadura dels tractats europeus, una institució elegida pels ciutadans i ciutadanes, i van rellançar una cosa que s’havia constituït ja el 1951,  llavors denominada Assemblea Parlamentària i que van convertir en Parlament i que simula ser-ho.

Ho van anomenar així, però no ho és, malgrat el que ens pretenen fer creure els partidaris de la Unió Europea. Per exemple, Simone Veil, presidenta del Parlament Europeu elegit per primera vegada per sufragi universal el 1979, que explicava llavors: “La nostra sessió és de caràcter històric (…) Tenim el gran honor de comptar entre nosaltres amb nombrosos presidents de Parlaments de països associats i de tercers països, que representen els pobles dels cinc continents i que, amb la seva presència aquí, presten un suport inestimable a la nostra construcció democràtica“.

Ni iniciativa legislativa, ni control sobre la Comissió Europea

En una democràcia representativa, un parlament no només és elegit pel poble, sinó que té la potestat de fer les lleis i controlar el govern. L’Europarlament no té cap dels poders d’un parlament real, ni capacitat d’iniciativa legislativa (que és de la Comissió Europea), ni capacitat de modificar substancialment els projectes legislatius, i en qualsevol cas el seu vot per una norma no val res si no l’aprova també el Consell Europeu (els caps de govern). D’altra banda, no pot nomenar o controlar la Comissió, “govern” de la UE, ni, per suposat, controlar la política econòmica i monetària (que és competència exclusiva del Banc Central).

Té el parlament la iniciativa legislativa? Vegem el que diu a aquest respecte l’article 225 del Tractat de la Unió Europea: “El Parlament Europeu podrà (…) demanar a la Comissió que presenti les propostes legislatives oportunes (…). La Comissió pot acceptar o rebutjar la presentació de la proposta legislativa demanada”. És a dir, que

tota la capacitat legislativa del “parlament” es limita a la possibilitat de proposar un projecte de llei a la Comissió, però la Comissió té tot el poder per rebutjar aquesta sol·licitud.

Té la capacitat de controlar l’actuació del Comissió Europea? Vaig anar a l’article 17 del Tractat de la Unió Europea: “El Consell Europeu (…) proposa al Parlament Europeu un candidat a la Presidència de la Comissió. Aquest candidat és elegit pel Parlament Europeu per la majoria dels membres que el componen. Si aquest candidat no obté la majoria, el Consell Europeu (…) proposarà, en el termini d’un mes, un nou candidat que serà elegit pel Parlament Europeu d’acord amb el mateix procediment”. És a dir, que el mal anomenat Parlament Europeu només pot donar suport a l’elecció del Consell Europeu (format pels caps d’Estat i de Govern) en relació amb l’elecció del president de la Comissió de Brussel·les.

Donar suport als plans d’ ajust i cobrir les responsabilitats de les institucions europees

Tampoc és que el parlament faci gaires esforços per a controlar la Comissió Europea. Al contrari, sovint actua com a suport dels plans d’ ajust. Recordem el que deia el 2015, en plena crisi grega, el seu llavors president, Martin Schulz: “El Parlament Europeu està disposat a exercir el seu paper en el procés per tal d’enfortir l’adhesió en matèria de governança econòmica (…). També desitja exercir el seu paper pel que fa al control dels programes d’ ajust macroeconòmic“. Un Parlament la funció del qual és intentar reforçar l’adhesió dels ciutadans a les mesures destructives de la Unió Europea i “controlar” els programes d’ajust estructural que aplicava llavors la troika (FMI + Comissió Europea + Banc Central), és a dir, participar-hi.

El març del 2014, aquesta eurocambra aprovava “obrir una investigació” sobre el paper de la troika, l’agrupament que, vulnerant les normes escrites de la UE, però no l’esperit real d’aquestes normes, donava poder a l’FMI –és a dir, directament a l’imperialisme nord-americà– de decidir, juntament amb la Comissió Europea i el Banc Central, quines polítiques imposar als governs elegits pels ciutadans als països sotmesos a “rescat”. En aquell moment, en una Carta Setmanal, dèiem: “Quin serà el resultat pràctic d’aquesta investigació? Tots els analistes coincideixen: cap. La troika seguirà endavant arruïnant Grècia, Portugal, Irlanda, Xipre i Espanya, digui el que digui l’Europarlament. Però l’objectiu no és parar a la troika: és que un mes abans de les eleccions europees hi hagi titulars de premsa: ‘el Parlament Europeu censura la Troika'”. El desembre d’aquell any, una nota de premsa del mateix parlament donava compte així d’aquesta “investigació”: “El PE reconeix el paper de la Troika per superar la crisi, però alerta del cost social de les seves mesures”. Després del que es feia una crítica moderada de les conseqüències socials de les actuacions de la troika, però s’afegia: “L’Eurocambra ha lamentat, també, que les institucions europees s’hagin convertit en el xiulet expiatori dels efectes adversos de les reformes en lloc dels ministres de finances de cada país, que són els qui n’han d’assumir la responsabilitat política”. Dues institucions de la UE, la màxima autoritat política, la Comissió Europea, i la màxima autoritat econòmica, el Banc Central Europeu, juntament amb l’FMI, imposen als països unes duríssimes mesures, i el Parlament lamenta que els ciutadans culpin d’aquestes mesures les institucions europees! Això il·lustra el paper d’aquest “parlament”: cobrir, sota la seva aparença d’institució electa, les fel·lacions de les institucions amb veritable poder dins de la UE.

Avui el PE és la cambra de registre de la política de guerra de l’imperialisme. La Unió Europea i totes les seves institucions segueixen a peus el que dicta l’OTAN o sigui l’administració americana. I volguessin fer d’aquesta campanya electoral una mena d’aprovació implícita d’aquesta política.

Ni plataforma per avançar en drets

En les campanyes electorals, molts criden els ciutadans a votar per “canviar la UE”, “perquè serveixi per defensar els drets”. Vana il·lusió. Vegem un cas concret: l’11 de desembre de 2013, el Ple d’aquest “parlament” rebutjava una proposta de la parlamentària socialista portuguesa Edite Estrela, que pretenia que es reformés el dret a l’avortament a tot Europa. Contra aquest text es va imposar una resolució que diu: “El PE observa que la formulació i aplicació de polítiques en matèria de salut sexual i reproductiva i drets afins, així com en matèria d’educació sexual a les escoles, és competència dels Estats membres”. La mateixa Unió Europea que imposa el tancament de les drassanes o la lliure deslocalització d’indústries en nom del principi fonamental de la UE, la “lliure competència no falsejada” i de la “preeminència del dret comunitari”, deixa clar que no està entre les seves funcions defensar els drets de les dones. Defensar un grapat d’especuladors, sí, defensar la meitat de la població d’Europa, no. Aquesta és la naturalesa de la Unió Europea, i això no és reformable: cal acabar amb ella.

En última instància, hi ha una raó de fons per la qual el PE no és, ni pot ser, un veritable parlament. No hi ha un Estat europeu. No hi ha una burgesia nacional europea. Hi ha múltiples burgesies que competeixen entre elles per tenir el seu espai en el mercat mundial, totes elles subordinades a l’imperialisme USA, fins i tot acceptant les normes i situacions que porten a la desindustrialització, la destrucció de l’agricultura, dels serveis públics.

La burgesia no pot unificar Europa. Aquesta és una tasca de la revolució proletària.

A partir de tot l’exposat, salta a la vista que cap il·lusió pot dipositar-se en què les eleccions del pròxim 9 de juny siguin el mitjà per resoldre els greus problemes que enfronta la classe treballadora als països membres de la UE, o tan sols per avançar cap a això.

El llamado Parlamento Europeo, un parlamento fantasma

Carta Semanal 992 en catalán

Carta Semanal 992 para descargar en PDF

El 6 de junio están convocadas elecciones – a las que se presentan 33 candidaturas- al mal llamado “Parlamento Europeo”, una institución que tiene la apariencia exterior de un parlamento, pero ninguno de los poderes reales de un verdadero parlamento. El “Parlamento Europeo” no tiene ni poder legislativo ni posibilidad de controlar al ejecutivo.

¿Cuál es entonces, el papel de ese parlamento?
Su única función es dar a las instituciones de la Unión Europea, que tienen enormes poderes y se imponen por encima de la soberanía de los Estados miembros, una apariencia democrática, la de que existe una institución elegida directamente por los ciudadanos. Pero muchos de éstos no se dejan engañar. Dan la espalda a las elecciones del europarlamento, con una abstención masiva en la mayoría de los países, o, en muchos casos, utilizan esas elecciones para emitir un voto-protesta o dar un voto de castigo a todos los partidos. Sigue leyendo

Después de las elecciones del 26-M

(Publicado en la Carta Semanal 731ver en catalán)

El mandato al nuevo gobierno sigue más vigente que nunca

A simple vista, los resultados electorales en España pueden parecer una excepción dentro de la tónica electoral europea. Sin embargo, no lo son tanto. Es verdad que el PSOE aparece reforzado ante sus homólogos europeos que han retrocedido de manera clara en varios países. De hecho, las dos grandes corrientes políticas que han gobernado diversos países europeos desde el final de la Segunda Guerra Mundial no hacen más que sufrir varapalos electorales, aunque quieran disfrazarlos o minimizarlos con el espantajo del auge de los populismos. No es una cuestión menor: estas dos corrientes han sido las encargadas durante decenas de años de facilitar la aplicación de todos los planes del capital financiero contra los que se han rebelado los trabajadores y los pueblos.  De ahí que la media de participación en las elecciones europeas sea en toda Europa del 50%, con puntas extremas como el caso de la abstención en Portugal que casi llega al 70%.

Sigue leyendo

De nuevo sobre las elecciones al supuesto Parlamento Europeo

(publicado en la Carta Semanal 464)

Carta-464Las Candidaturas de Unidad popular (CUP) de Catalunya han hecho pública su decisión de no presentar candidaturas a las próximas elecciones europeas. Esta decisión ha sido tomada, tras un debate en más de 50 asambleas abiertas, el pasado 9 de marzo en el Consejo Político de la CUP, máximo órgano de deliberación y decisión política entre Asambleas Nacionales, en el que se sientan representantes de cada una de las Territoriales de la formación.

Sigue leyendo

Ante las elecciones europeas

(publicado en Carta Semanal 457)

Carta-457Una extraña fiebre parece haberse apoderado de las formaciones de la llamada izquierda ante la próxima celebración de elecciones europeas. Todos se apresuran a lanzarse a la campaña.

Como hemos señalado en otras ediciones de esta Carta Semanal, los partidos socialistas han promovido la candidatura del actual presidente del europarlamento, el alemán Martin Schulz, en tanto que los agrupados en el Partido de la Izquierda Europea (que incluye a Izquierda Unida), lo han hecho con la del líder de Syriza, Alexis Tsipras.

Sigue leyendo