(Publicat a la Carta Setmanal 731 – veure en castellà)

El mandat al nou govern continua més vigent que mai

A simple vista, els resultats electorals a Espanya poden semblar una excepció dins de la tònica electoral europea. No obstant això, no ho són tant. És veritat que el PSOE apareix reforçat davant els seus homòlegs europeus que han retrocedit de manera clara en diversos països. De fet, les dos grans corrents polítiques que han governat diversos països europeus des del final de la Segona Guerra Mundial no fan més que sofrir garrotades electorals, encara que vulguin disfressar-los o minimitzar-los amb l’espantall de la expansió dels populismes.

No és una qüestió menor: aquests dos corrents han estat les encarregades durant desenes d’anys de facilitar l’aplicació de tots els plans del capital financer contra els quals s’han rebel·lat els treballadors i els pobles. Per aquest motiu la mitjana de participació en les eleccions europees ha estat en tota Europa del 50%, amb puntes extremes de l’abstenció a Portugal que gairebé arriba al 70%.

Concebudes com una segona volta, les eleccions d’aquest diumenge han vingut a confirmar el que es va expressar en els resultats electorals de fa un mes: hi ha una majoria social en aquest país que, rebel·lant-se contra la possibilitat que les dretes “modernes” i menys modernes s’apoderin de la vida política dels municipis i dels parlaments, vol impedir-ho i vol a més revertir les polítiques de retallades i acabar amb el llegat del PP (les reformes laborals, de pensions …).

Es tracta de la mateixa majoria social que anhela solucions polítiques que encaixin les aspiracions democràtiques dels pobles, que estableixin la fraternitat entre ells sobre la base de la lliure determinació.

Aquesta majoria social va utilitzar el 28-A, i ha tornat a utilitzar en el 26-M, al PSOE com a principal referent electoral, després d’estar pràcticament desnonat fa poc més d’un any. La raó és molt simple i té a veure sense cap dubte amb la decisió de presentar una moció de censura –ara fa un any- contra Rajoy, que va suposar tirar fora del govern al PP. És a dir, té a veure amb la decisió d’encapçalar la indignació popular, encara que fos de manera limitada i reduïda a l’àmbit electoral.

Aquesta circumstància és el que ha permès al PSOE guanyar les eleccions en 10 de les 12 comunitats autònomes, aconseguir el major nombre de diputats en les europees, i recuperar la primera posició quant a nombre de regidors electes.

A un altre nivell, és la mateixa raó per la qual un partit com a ERC ha aconseguit erigir-se en el partit més votat a Catalunya, desbancant a JxCAT de Puigdemont que ha perdut 180.000 vots, encara que en contraposició ha estat la candidatura independentista més votada en les europees.

Esment a banda mereix el daltabaix d’Unides Podemos, i dels Comuns a Catalunya, que compromet greument l’intent de crear una alternativa per l’esquerra al PSOE en el quadre de l’acceptació del règim monàrquic, i l’articulació del qual a través de les xarxes socials ha estat font de protestes i de crítiques a la falta de democràcia interna.

Alguns dels ajuntaments anomenats del “canvi” en els quals governaven coalicions encapçalades per candidatures sorgides a la calor del 15-M, obstinades a demostrar que una altra forma de “gestionar” el capitalisme (acceptant totes les noses del règim) era possible, han estat derrotades o han sofert reculades importants.

Els números canten

D’altra banda, els resultats electorals confirmen també la crisi dels partits que representen el postfranquisme amb més o menys gotes de modernitat.

El PP continua perdent manxa, encara que intenta maquillar els mals resultats parapetant-se en la derrota de l’esquerra a Madrid i en el fet que C’s no han aconseguit superar-los.

A assenyalar també que Vox obté bastant menys vots que en les generals del 28-A, la qual cosa ha portat a Casado a declarar amb eufòria que “PP només hi ha un” i que els ciutadans trien l’original i no la fotocòpia. Tenen raó, PP només hi ha un, el que ve directament del franquisme, i que ara es regira contra els apòsits que li han anat sortint i li han perjudicat electoralment.

No obstant això, combinacions electorals al marge, hi ha un fet indiscutible: tots els que han proposat una política regressiva i demanaven l’aplicació del 155, han anat perdent posicions. A Catalunya, el PP porta camí de desaparèixer (67 regidors, i 126.578 vots menys) mentre que C’s, encara que han augmentat el nombre de regidors (de 176 a 238) han obtingut 53.000 vots menys que en el 2015.

Sens dubte, les pressions perquè C’s aixequi el “veto” al PSOE, i perquè al seu torn, la direcció del PSOE es desprengui de la pressió de la militància que no desitja un acord amb aquest partit, s’empitjoraran en els pròxims dies, a propòsit de la possibilitat que C’s impedeixi en algunes comunitats on ha guanyat el PSOE que aquest governi, en establir pactes amb el PP i Vox. Però independentment de les combinacions que puguin donar-se.

Què es desprèn dels resultats?

Hi ha una majoria d’esquerra en les Corts. També en la majoria d’ajuntaments i comunitats. Ja no hi ha excuses per a continuar mantenint el llegat del PP, la qual cosa implica procedir a la derogació de les reformes laborals i de pensions, la LOMCE, la llei Mordassa, el decret 3+2. Ningú entendria que existint aquesta majoria no es fes, encara que el govern en funcions continua emetent missatges ambigus sobre aquest tema, quan no directament contradictoris, com les mesures contingudes en el Pla Nacional de Reformes enviat a Brussel·les.

Tampoc hi ha excuses per a no escometre i solucionar de manera democràtica l’aspiració de bona part del poble de Catalunya que vol poder decidir i alliberar als presos republicans catalans.

Naturalment, tot pas que doni el govern en el sentit de satisfer les aspiracions de la majoria social serà saludat i trobarà la simpatia dels treballadors. Però sense cap dubte també va trobar l’oposició de la Monarquia i les institucions del capital financer. El que de nou plantejarà com a únic camí la lluita per la República.