Archivo de la etiqueta: CATP

Trobada estatal promoguda pel CATP: Alt a la Guerra, per l’auditoria de la Seguretat Social i la defensa de la sanitat pública

El 6 de maig cent delegats d’Àlaba, Àvila, Barcelona, Granada, Madrid, Toledo, València, Biscaia, es van reunir a Madrid, al saló d’actes de la Fundació dels Advocats de CCOO assassinats pel franquisme. La reunió va ser presidida i presentada per Roberto Tornamira, portaveu del CATP. Hi va haver intervencions telemàtiques de Canàries i de Tarragona.

Com a França?

François Livartowski, sindicalista de CGT als serveis públics, respon a aquesta pregunta. És un moviment social completament atípic contra la reforma de les pensions que vol el govern Macron, que imposa dos anys més de treball al conjunt dels assalariats francesos i suprimeix els règims de pensions especials i d’alt nivell del qual es beneficien diverses professions, especialment al sector de l’energia, els ferroviaris…

És el major moviment social a França en decennis, potser des de la fi de la Segona Guerra Mundial, per la seva durada i per la participació popular a les manifestacions, les més nombroses al nostre país en els últims 60 anys. Hi ha hagut vagues molt potents en nombrosos sectors (arreu del món s’ha vist el resultat de la vaga dels abocadors a París, a les refineries, als ports, les centrals nuclears, ia nombroses administracions, empreses, fàbriques).

El moviment també és atípic perquè l’empenta de la base ha imposat una unitat sindical completa, sense precedents, sobre una reivindicació comuna. Des de començaments d’any veiem radicalitzar contra tot pronòstic els militants de les centrals més reformistes, fins i tot les més integrades als engranatges de l’Estat. En aquest període ha tingut lloc el congrés de la CGT, en què jo era delegat. Fet sense precedents, el informe de gestió de la direcció sortint ha estat rebutjat, i s’ha retret sobretot el secretari general sortint, Philippe Martinez, el fet d’haver donat suport a una vergonyosa demanda de mediació amb el Govern quan acabava d’obrir-se el congrés i tota l’organització se situava a la línia de la mobilització fins a la retirada de la reforma de les pensions. Aquest congrés que ha acabat amb el nucli dirigent i els seus compromisos amb el poder ha estat marcat per una gran exigència democràtica i un moviment dels delegats per recuperar la seva organització sindical.

Tot i això, si bé les centrals sindicals s’han mantingut unides en la reivindicació de retirada de la reforma –realment no tenien elecció- en cap moment han cridat a bloquejar el país, mitjançant la vaga indefinida. Però totes les jornades nacionals han tingut un seguiment considerable en centenars de ciutats, en pobles, en llocs on no hi ha hagut mai manifestacions, i en aquestes jornades hi ha hagut a tot arreu multitud d’iniciatives, bloquejos, concentracions,marxes…

La Constitució francesa atorga plens poders al president de la República per aprovar lleis sense vot del Parlament. Però la utilització el 7 de març de l’article 49.3 per Macron per fer passar la seva llei va provocar una nova onada d’indignació i aquest moviment social s’ha transformat en moviment de rebuig del sistema, de les pròpies institucions, amb la comprensió cada cop més generalitzada que allò legal no necessàriament és legítim. Assistim a la fusió d’un moviment reivindicatiu, sindical, amb un moviment ciutadà, polític, molt profund, que se situa en la continuïtat de les Armilles Grogues i del rebuig del sistema materialitzat a les eleccions presidencials d’abril del 2022 mitjançant el vot a Jean Luc Mélenchon.

L’última jornada de manifestació era l’1 de maig, i va ser també l’1 de maig més gran de la nostra història recent, un 1 de maig antiMacron. Des de fa diverses setmanes, els ministres, els diputats i el mateix Macron són rebuts amb cassolades allà on van i això no s’ha acabat.

Així mateix, es dóna una radicalització del poder amb una deriva de seguretat molt violenta i el recurs sistemàtic de l’Estat a la violència policial, especialment contra els joves, amb detencions massives a les manifestacions, provocacions policials, intents de prohibir les concentracions.

Tot i que les vagues gairebé han acabat en el moment en què us parlo –els vaguistes prefereixen parlar d’ajornament– no hi ha sentiment de derrota. Per evitar una situació similar, el Govern alemany ha decidit respondre a les reivindicacions salarials dels funcionaris alemanys amb el sindicat VERDI, concedint-los un 15% d’augment. Tots els governs tenen por del que passa a França.

La classe obrera francesa ha sabut fins ara desmuntar totes les divisions i imposar la continuïtat del moviment. Aquesta movilització popular massiva contra el poder autoritari de Macron, contra les institucions antidemocràtiques, no s’ha acabat. Els militants lluita de classes als seus sindicats segueixen convocant assemblees generals i plantejant la qüestió del bloqueig del país mitjançant la vaga, per fer recular Macron, que a més de les pensions, ataca el conjunt de les conquestes de la classe obrera francesa.

Macron que ha ficat França a l’economia de guerra dedicant-li un pressupost de 413.000 milions d’euros d’aquí al 2030, emprèn alhora una veritable guerra social contra la classe obrera francesa, contra els serveis públics. Macron ha intentat instaurar una unió sagrada per donar suport al seu compromís amb la guerra de l’OTAN a Europa, però no ho ha aconseguit. Macron ens declara la guerra, no la guanyarà!

Pareu la guerra!

Juan Uriondo, membre de la Comissió Permanent Federal d’Esquerra Socialista intervé com a portaveu de l’equip de coordinació de la campanya per aturar la guerra. Representa els més de nou-cents signants del Manifest. A tots els que s’han reunit a desenes de ciutats per estendre la campanya, amb participació de representants polítics i electes, a títol individual. Per al conjunt del moviment obrer i democràtic, abans de res, sense cap condició prèvia, cal aturar la guerra.

En fer-se ressò, les declaracions dels delegats aborden la lluita contra la guerra des de tots els angles. Partint de la defensa de les pensions, de la Seguretat Social, arriba a la conclusió: «augmentar el pressupost militar és desmantellar els pressupostos socials. Ens amenaça una ofensiva a tots els nivells. Així, doncs, la lluita contra la guerra és la lluita per les reivindicacions».

La defensa de la sanitat pública

Blas Ortega diu que les mobilitzacions per defensar-la recorren el país. Les retallades, les reestructuracions porten a un desmantellament insuportable per als professionals i per al poble. És el resultat d? una política de 25 anys de tots els Governs.

Ens diuen que «hem gastat massa, no hi ha diners per a la sanitat: el capital vol els 90.000 milions per als seus negocis, desvia milers de milions per a la guerra.

A Madrid, dues vegades s’ha manifestat la població per centenars de milers, fins i tot un milió, per un pressupost públic d’urgència per a la sanitat pública (no per a les privades), millora de salaris i condicions laborals, evitant la fugida de professionals, obertura de centres, recuperar els hospitals privatitzats. Però el Govern deixa això en mans de les autonomies, gairebé sense finançament i sotmeses als plans d’estabilitat. Cap Govern no pot ignorar les seves responsabilitats.

La disposició dels professionals i treballadors no té res a veure amb la dels dirigents.

Hi ha manifestacions per tot arreu. Les de Madrid les han organitzat associacions de veïns, de barris. Els dirigents polítics i sindicals hi participen però es neguen a utilitzar la seva força per unificar la mobilització, com exigim els afiliats. Hem realitzat dues trobades, editat dos butlletins, però amb això no n’hi ha prou.

Us proposo ampliar aquest grup vinculat al CATP, multiplicar les informacions, les iniciatives i les reunions aprofitant les del CATP.

La defensa de les pensions és la exigència de l’auditoria

Van prendre la paraula a continuació les companyes María José García Lucas i Iris Mateos en nom del col·lectiu Sindicalistes per l’Auditoria. A la seva exposició van recordar com el Congrés va aprovar la llei sobre l’auditoria com a resultat d’una llarga i sostinguda lluita, principalment dels col·lectius de jubilats. I com aquesta llei no s’ha aplicat i no sembla que s’aplicarà si no es continua el combat al carrer. És imprescindible, diuen, no només per la necessitat òbvia de recuperar allò que ens ha estat sostret, sinó per acabar amb la fal·làcia repetida mil vegades de la suposada inviabilitat de la Seguretat Social. Les companyes van plantejar la necessitat de seguir recollint firmes perquè s’apliqui la llei,

Després d’anys de lluita, les plataformes de pensionistes són una component essencialdel combat obrer.

Juan Miguel Fernández, de Coespe, indica que la responsabilitat del Govern inclou un conjunt de mesures que desmantellen el sistema de pensions.

Una conquesta essencial, a partir de la mobilitzacions, ha estat la llei que confirma que la pensió de jubilació arribarà sempre al 89% del salari, cosa que estava amenaçada. L’acció del diputat Jordi Salvador per agrupar i fer front a les pressions de l’establishment de la sanitat. Parlarà més endavant.

El banc vol aquests diners. A les institucions, responsables del PSOE, PCE, Podem han capitulat. És la continuïtat del pacte de la Transició per mantenir els costums del franquisme. Davant aquesta pressió, els pensionistes exigim des de fa 4 anys una auditoria pública sobre el desfalc de la caixa de la Seguretat Social. S’ha guanyat una llei per l’auditoria, però el Govern no la compleix.

Continuem reclamant cada dret amenaçat.

Per tots els drets dels joves

La classe treballadora i els joves senten una realitat de misèria amb la guerra que aquest Govern ens imposa plegant-se al Govern dels Estats Units i a l’OTAN, en aquests moments de guerra contra els pobles, els treballadors, no només a Ucraïna

o a Rússia sinó a tot Europa. No tinc cap altre desig que reunir-me amb els nostres militants de lluita, sobretot joves, a laInternacional.

Em dic Víctor Iniesta, pertanyo al Comitè Nacional per la República, treballem a la universitat contra la nova llei d’universitats imposada per aquest Govern, que se suposa el més progressista de la història i que, tanmateix, ens imposa una llei que és continuïtat de la d’Aznar. Se segueix privatitzant les universitats, cal pagar milers d’euros per accedir-hi, segueixen deixen milers i milers de joves treballadors fora de l’ensenyament superior, segueixen lliurant als bancs, a la multinacionals els diners que pertanyen a tots i totes, als treballadors que es maten treballant per pagar els serveis públics. I ens fiquen a la guerra. Nosaltres no només diem que la universitat és decadent, que estan destruint-la, sinó que destrueixen el futur del país, del nostre país. La classe treballadora davant la guerra s’expressa a la guerra social que s’imposa a tots els pobles d’Europa, i aquí a Espanya descobrim que, de la nit al dia, el pressupost militar augmenta en milers de milions, quan tres anys després de la pandèmia no han estat capaços de resoldre tota la crisi i les retallades. Conec camarades d’un centre hospitalari que no poden ni tan sols fer vaga perquè no hi ha ni tan sols personal per cobrir el 30% de serveis mínims.

Els joves estem en una enorme precarietat perquè liquiden la indústria, on podíem participar, trobar una ocupació, però ara només ens queda el sector terciari, més dividit que mai, pitjor pagat que mai, perquè s’ha passat d’un 40 % a un 15%. O servir els turistes, aquesta és la feina que ens proposen. I amb la guerra, la destrucció és encara més gran. Amb les reformes de les lleis laborals, es tanquen fàbriques per pagar menys impostos i menys salaris. Deslocalitzen per pagar menys.

De manera que, després de 4 anys de legislatura, no és que les coses no canviïn, és queempitjoren.

Hem d’acceptar el conte que ens venen els feixistes i encara serà pitjor? Però ja és dolent. Amb el Govern d’esquerres estem malament. Quina alternativa pot tenir la classe obrera per defensar els nostres interessos?

No hem d’acceptar que la reforma de les lleis laborals és bona per a tothom. No, si és bona per al patró, és dolenta per als treballadors.

Som aquí perquè el CATP ens ajudi a combatre per un instrument polític que defensi els nostres interessos.

A més, els joves vivim l’agreujant de la repressió. Un jove passa davant d’una manifestació i li cau una condemna de 6 anys de presó.

Com que la paraula de dos agents de policia té més valor que totes les proves que puguis presentar en sentit contrari. És el sistema de l’opressió.

Així doncs, cal agafar el mateix rumb que França. El pensionista, el treballador, el jove, tots units contra el règim del capital, que avui és el règim monàrquic.

El combat als sindicats

Pablo García, responsable sindical a John Deere.
A la meva fàbrica hem viscut el conflicte següent: l’any passat un preacord d’una part dels sindicats amb el patró va ser rebutjat per la majoria. Hem aconseguit que durant 6 anys el salari augmentarà segons l’augment real del cost de la vida més un 1% (deixant de banda altres conceptes). Alhora, el patró ha abandonat la pretensió d’acomiadar els treballadors que han patit un tractament mèdic. Seguiran assalariats però en un lloc adaptat a les condicions presents.

Vam tenir la sort que el president del Govern va visitar ahir la fàbrica amb un seguici de 120 col·laboradors. Vam tenir ocasió de transmetre-li reivindicacions dels treballadors.

D’una banda, l’any passat van decretar tenir encara un any de jubilació anticipada. Els avantatges són importants. És possible tenir un nou decret llei per a aquest any? És una millora de l’edat real de jubilació.

També us vam proposar que sostingui les propostes de Lula sobre la guerra d’Ucraïna.

Un altre sindicalista, entre d’altres, exigeix que es pari atenció a aquests problemes:

Qui representa la Seguretat Social de repartiment? En els fets, no és fàcil dir-ho. Per això cal insistir en la necessitat duna nova representació dels treballadors i dels pobles.

D’altra banda, cal fer atenció a un aspecte de l’experiència francesa. Els companys de França estan arribant a la següent conclusió: mentre segueixin aquí les institucions de la V República, no hi ha lloc per a les nostres reivindicacions més urgents.

I a Espanya hi ha una incompatibilitat entre les reivindicacions i els drets que estan sobre la taula, d’una banda, i de l’altra la Monarquia instaurada per la dictadura, que garanteix que se segueixin negant els drets dels treballadors i dels pobles.

Propostes del company Angel Tubau (Informació Obrera)

Em sembla imprescindible donar continuïtat a aquesta Trobada, amb les campanyes que s’han proposat, particularment la campanya contra la guerra perquè permet relacionar el conjunt de les mesures que pren el Govern sotmès al capital financer.

Al llarg de la reunió hi ha un debat que en certa mesura és obert i hem de continuar. Com és lògic, hi ha diferents sortides, diferents apreciacions de com combatre per l’instrument polític que pugui unificar la classe obrera.

El company Jordi Salvador (l’aportació del qual publicarem la setmana que ve) ha fet una aportació molt autocrítica, de per què ha fracassat el republicanisme català, per la seva unilateralitat, per no buscar l’aliança amb els treballadors de tot l’Estat. Que, en darrera instància, són la força social que pot obrir una sortida democràtica a aquest país.

Aleshores, cal avançar en aquest debat, impulsar una solució. Els treballadors i els pobles es relacionen en primer lloc perquè tenen un enemic comú, el règim monàrquic subsidiari de l’imperialisme de l’OTAN, i compromet tots els governs, siguin de dretes o d’esquerres: Tots els governs que són al dispositiu monàrquic faran la mateixa política, amb més o menys acompanyament social.

El problema s’hi concentra: com trencar amb aquesta política.

I François ho ha explicat molt bé. El Congrés de la CGT ha hagut d’expulsar una direcció que buscava l’acord amb el Govern. La contradicció en què hi ha les confederacions sindicals és que d’una banda tenen la massa dels militants i de l’altra tenen la pressió del règim.

L’acord per la negociació que s’acaba de signar a Espanya vol impedir una explosió social i promet una pau social fins al 2025.

Quina és la diferència ara entre Espanya o França i Alemanya? El company Frank explica l’intent d’agrupar a Alemanya una gran força, sobretot contra la guerra, aixecar un instrument independent del Govern i de l’imperialisme d’Alemanya a la conferència que es fa avui a Hanoberg. No sé si ho aconseguiran. Seria important per a tothom perquè les formes són diferents però és per allà on cal avançar.

Hem de fugir de dues coses:

Creure que el CATP es proclamarà com a alternativa, nosaltres i algun més.

O esperar que es faci espontàniament, com si tinguéssim un moviment polític com el de Mélenchon.

Combatrem per ajudar que es constitueixi un moviment així? Vegem-ho, tothom parla d’unitat. Mélenchon planteja la qüestió de la unitat al voltant d’una política de ruptura amb el sistema. No es pot avançar per construir una nova representació política si no és amb la ruptura, amb la ruptura amb el règim, amb el sistema, en relació amb la defensa de les reivindicacions… Aquesta és la clau. En això ens hem de comprometre. Ens comprometem com a CATP no per proclamar-nos res, sinó per buscar els milers de militants, de responsables, que van en el mateix sentit però encara no han trobat un pol d’agrupament. És aquí on som, nosaltres un més, volem ser l’avantguarda del moviment de ruptura amb la Monarquia, per la República.

Multiplicar i reforçar els comitès per a l’aliança de treballadors i pobles

És la tasca central, adreçada a tots els militants, treballadors, joves que busquen una sortida independent de la Monarquia, de l’OTAN, de la UE i de la submissió del Govern a aquestes institucions.

Inseparablement daixò, es tracta de multiplicar, estendre, els CATP. La Coordinadora d’aquests comitès és la continuïtat d’aquesta Trobada, que dia a dia elabora les mesures necessàries a adoptar.

Encuentro estatal promovido por el CATP: Alto a la Guerra, por la auditoría de la Seguridad Social y la defensa de la sanidad pública

Carta Semanal 938 en catalán

Carta Semanal 938 para descargar en PDF

El 6 de mayo cien delegados de Álava, Ávila, Barcelona, Granada, Madrid, Toledo, Valencia, Vizcaya, se reunieron en Madrid, en el salón de actos de la Fundación de los Abogados de CCOO asesinados por el franquismo. La reunión fue presidida y presentada por Roberto Tornamira, portavoz del CATP. Hubo intervenciones telemáticas de Canarias y de Tarragona.

¿Como en Francia?

François Livartowski, sindicalista de CGT en los servicios públicos, responde a esa pregunta. Es un movimiento social por completo atípico contra la reforma de las pensiones que quiere el gobierno Macron, que impone dos años más de trabajo al conjunto de los asalariados franceses y suprime los regímenes de pensiones especiales y de alto nivel del que se benefician varias profesiones, especialmente en el sector de la energía, los ferroviarios…

Es el mayor movimiento social en Francia en decenios, quizás desde el fin de la Segunda Guerra Mundial, por su duración y por la participación popular en las manifestaciones, las más numerosas en nuestro país en los últimos 60 años. Ha habido huelgas muy potentes en numerosos sectores (en todo el mundo se ha visto el resultado de la huelga de los basureros en París, en las refinerías, en los puertos, las centrales nucleares, y en numerosas administraciones, empresas, fábricas).

El movimiento es también atípico porque el empuje de la base ha impuesto una unidad sindical completa, sin precedentes, sobre una reivindicación común. Desde comienzos de año vemos radicalizarse contra todo pronóstico a los militantes de las centrales más reformistas, aun de las más integradas en los engranajes del Estado. En este periodo ha tenido lugar el congreso de la CGT, en el que yo era delegado. Hecho sin precedentes, el informe de gestión de la dirección saliente ha sido rechazado, reprochándose sobre todo el secretario general saliente, Philippe Martinez, el hecho de haber apoyado una vergonzosa demanda de mediación con el Gobierno cuando acababa de abrirse el congreso y toda la organización se situaba en la línea de la movilización hasta la retirada de la reforma de las pensiones. Este congreso que ha acabado con el núcleo dirigente y sus compromisos con el poder ha estado marcado por una gran exigencia democrática y por un movimiento de los delegados para recuperar su organización sindical.

Sin embargo, si bien las centrales sindicales se han mantenido unidas en la reivindicación de retirada de la reforma –realmente no tenían elección- en ningún momento han llamado a bloquear el país, mediante la huelga indefinida. Pero todas las jornadas nacionales han tenido un seguimiento considerable en cientos de ciudades, en pueblos, en lugares donde jamás ha habido manifestaciones, y en esas jornadas ha habido en todas partes multitud de iniciativas, bloqueos, concentraciones, marchas…

La Constitución francesa otorga plenos poderes al presidente de la República para aprobar leyes sin en voto del Parlamento. Pero la utilización el 7 de marzo del artículo 49.3 por Macron para hacer pasar su ley provocó una nueva oleada de indignación y ese movimiento social se ha ido transformando en movimiento de rechazo del sistema, de las propias instituciones, con la comprensión ca- da vez más generalizada de que lo legal no necesariamente es legítimo. Asistimos a la fusión de un movimiento reivindicativo, sindical, con un movimiento ciudadano, político, muy profundo, que se sitúa en la continuidad de los Chalecos Amarillos y del rechazo del sistema materializado en las elecciones presidenciales de abril de 2022 mediante el voto a Jean Luc Mélenchon.

La última jornada de manifestación era el 1 de mayo, y fue también el mayor 1 de mayo de nuestra historia reciente, un 1 de mayo antiMacron. Desde hace varias semanas, los ministros, los diputados y el propio Macron son recibidos con caceroladas allá donde van y esto no se ha terminado.

Se da asimismo una radicalización del poder con una deriva de seguridad muy violenta y el recurso sistemático del Estado a la violencia policial, especialmente contra los jóvenes, con detenciones masivas en las manifestaciones, provocaciones policiales, intentos de prohibir las concentraciones.

Si bien las huelgas casi han terminado en el momento en que os hablo –los huelguistas prefieren hablar de aplazamiento- no hay sentimiento de derrota. Para evitar una situación similar, el Gobierno alemán ha decidido responder a las reivindicaciones salariales de los funcionarios alemanes con su sindicato VERDI, concediéndoles un 15 % de aumento. Todos los Gobiernos tienen miedo de lo que sucede en Francia.

La clase obrera francesa ha sabido hasta ahora desmontar todas las divisiones e imponer la continuidad del movimiento. Esta movilización popular masiva contra el poder autoritario de Macron, contra las instituciones antidemocráticas, no ha terminado. Los militantes lucha de clases en sus sindicatos siguen convocando asambleas generales y planteando la cuestión del bloqueo del país mediante la huelga, para hacer recular a Macron, que además de las pensiones, ataca el conjunto de las conquistas de la clase obrera francesa.

Macron que ha metido a Francia en la economía de guerra dedicándole un presupuesto de 413.000 millones de euros de aquí a 2030, emprende al mismo tiempo una verdadera guerra social contra la clase obrera francesa, contra los servicios públicos. Macron ha intentado instaurar una unión sagrada para apoyar su compromiso con la guerra de la OTAN en Europa pero no lo ha conseguido. Macron nos declara la guerra, ¡no va a ganarla!

¡Parad la guerra!

Juan Uriondo, miembro de la Comisión Permanente Federal de Izquierda Socialista interviene como portavoz del equipo de coordinación de la campaña para parar la guerra. Representa a los más de novecientos firmantes del Manifiesto. A todos los que se han reunido en decenas de ciudades para extender la campaña, con participación de representantes políticos y electos, a título individual. Para el conjunto del movimiento obrero y democrático, ante todo, sin ninguna condición previa, hay que parar la guerra.

Haciéndose eco de ello, las declaraciones de los delegados abordan la lucha contra la guerra desde todos los ángulos. Partiendo de la defensa de las pensiones, de la Seguridad Social, llega a la conclusión: «aumentar el presupuesto militar es desmantelar los presupuestos sociales. Nos amenaza una ofensiva a todos los niveles. Así pues, la lucha contra la guerra es la lucha por las reivindicaciones».

La defensa de la sanidad pública

Blas Ortega dice que las movilizaciones para defenderla recorren el país. Los recortes, las reestructuraciones llevan a un desmantelamiento insoportable para los profesionales y para el pueblo. Es el resultado de una política de 25 años de todos los Gobiernos.

Nos dicen que «hemos gastado demasiado, no hay dinero para la sanidad: el capital quiere los 90 000 millones para sus negocios, desvía miles de millones para la guerra.

En Madrid, por dos veces se ha manifestado la población por cientos de miles, incluso un millón, por un presupuesto público de urgencia para la sanidad pública (no para las privadas), mejora de salarios y condiciones laborales, evitando la fuga de profesionales, apertura de centros, recuperar los hospitales privatizados. Pero el Gobierno deja esto en manos de las autonomías, sin apenas financiación y sometidas a los planes de estabilidad. Ningún Gobierno puede ignorar sus responsabilidades.

La disposición de los profesionales y trabajadores nada tiene que ver con la de los dirigentes.

Hay manifestaciones por todas partes. Las de Madrid las han organizado asociaciones de vecinos, de barrios. Los dirigentes políticos y sindicales participan en ellas pero se niegan a utilizar su fuerza para unificar la movilización, como exigimos los afiliados. Hemos realizado dos encuentros, editado dos boletines, pero esto no basta.

Os propongo ampliar este grupo vinculado al CATP, multiplicar las informaciones, las iniciativas, y las reuniones aprovechando las del CATP.

La defensa de las pensiones es la exigencia de la auditoría

Tomaron la palabra a continuación las compañeras María José García Lucas e Iris Mateos en nombre del colectivo Sindicalistas por la Auditoría. En su exposición recordaron cómo el Congreso aprobó la ley sobre la auditoría como resultado de una larga y sostenida lucha, principalmente de los colectivos de jubilados. Y cómo esa ley no se ha aplicado y no parece que se vaya a aplicar si no se continúa el combate en la calle. Es imprescindible, dicen, no solo por la necesidad obvia de recuperar lo que nos ha sido sustraído, sino para acabar con la falacia repetida mil veces de la supuesta inviabilidad de la Seguridad Social. Plantearon las compañeras la necesidad de seguir recogiendo firmas para que se aplique la ley, apelar a los parlamentarios que votaron favorablemente a que insten al Congreso a cumplir con lo que el propio Congreso votó y exigir a los sindicatos que asuman toda su responsabilidad en esta lucha.
Tras años de lucha, las plataformas de pensionistas son una componente esencial del combate obrero.

Juan Miguel Fernández, de Coespe, indica que la responsabilidad del Gobierno incluye un conjunto de medidas que desmantelan el sistema de pensiones.

Una conquista esencial, a partir de la movilizaciones, ha sido la ley que confirma que la pensión de jubilación alcanzará siempre el 89 % del salario, lo que estaba amenazado. La acción del diputado Jordi Salvador para agrupar y hacer frente a la presiones del establishment de la sanidad. Hablará más adelante.

El banco quiere ese dinero. En las instituciones, responsables del PSOE, PCE, Podemos han capitulado. Es la continuidad del pacto de la Transición para mantener las costumbres del franquismo. Frente a esta presión, los pensionistas exigimos desde hace 4 años una auditoría pública sobre el desfalco de la caja de la Seguridad Social. Se ha ganado una ley por la auditoría, pero el Gobierno no la cumple.

Seguimos reclamando cada derecho amenazado.

Por todos los derechos de los jóvenes

La clase trabajadora y los jóvenes sienten una realidad de miseria con la guerra que este Gobierno nos impone plegándose al Gobierno de los Estados Unidos y a la OTAN, en estos momentos de guerra contra los pueblos, los trabajadores, no solo en Ucrania o en Rusia sino en toda Europa. No tengo otro deseo que reunirme con nuestros militantes de lucha, sobre todo jóvenes, en la Internacional.

Me llamo Víctor Iniesta, pertenezco al Comité Nacional por la Pública, trabajamos en la universidad contra la nueva ley de universidades impuesta por este Gobierno, que se supone el más progresista de la historia y que, sin embargo, nos impone una ley que es continuidad de la de Aznar. Se sigue privatizando las universidades, hay que pagar miles de euros para acceder a ellas, siguen dejan a miles y miles de jóvenes trabajadores fuera de la enseñanza superior, siguen entregando a los bancos, a la multinacionales el dinero que pertenece a todos y todas, a los trabajadores que se matan trabajando para pagar los servicios públicos. Y nos meten en la guerra. Nosotros no solo decimos que la universidad es decadente, que están destruyéndola, sino que están destruyendo el futuro del país, de nuestro país. La clase trabajadora ante la guerra se expresa en la guerra social que se impone a todos los pueblos de Europa, y aquí en España descubrimos que, de la noche a la mañana, el presupuesto militar aumenta en miles de millones, cuando tres años después de la pandemia no han sido capaces de resolver toda la crisis y los recortes. Conozco a camaradas de un centro hospitalario que no pueden ni siquiera hacer huelga porque no hay ni siquiera personal para cubrir el 30 % de servicios mínimos.

Los jóvenes estamos en una enorme precariedad porque liquidan la industria, en la que podíamos participar, encontrar una ocupación, pero ahora solo nos queda el sector terciario, más dividido que nunca, peor pagado que nunca, porque se ha pasado de un 40 % a un 15 %.  Servir a los turistas, ese es el trabajo que nos proponen. Y con la guerra, la destrucción es aún mayor. Con las reformas de las leyes laborales, se cierran fábricas para pagar menos impuestos y menos salarios. Deslocalizan para pagar menos.

De modo que, tras 4 años de legislatura, no es que las cosas no cambien, es que empeoran.

¿Tenemos que aceptar el cuento de que vienen los fascistas y será aún peor? Pero ya es malo. Con el Gobierno de izquierdas estamos mal. ¿Qué alternativa puede tener la clase obrera para defender nuestros intereses?

No tenemos que aceptar que la reforma de las leyes laborales es buena para todo el mundo. No, si es buena para el patrón, es mala para los trabajadores.

Estamos aquí para que el CATP nos ayude a combatir por un instrumento político que defienda nuestros intereses.

Ademas los jovenes vivimos el agravante de la represión. Un joven pasa ante una manifestación y le cae una condena de 6 años de prisión, puesto que la palabra de dos agentes de policía tiene más valor que todas las pruebas que puedas presentar en sentido contrario. Es el sistema de la opresión.

Así pues, hay que tomar el mismo rumbo que Francia. El pensionista, el trabajador, el joven, todos unidos contra el régimen del capital, que hoy es el régimen monárquico.

El combate en los sindicatos

Pablo García, responsable sindical en John Deere.
En mi fabrica hemos vivido el conflicto siguiente: el año pasado un preacuerdo de una parte de los sindicatos con el patrón fue rechazado por la mayoría. Hemos conseguido que durante 6 años el salario aumentará según el aumento real del coste de la vida más un 1 % (dejando de lado otros conceptos). Al mismo tiempo, el patrón ha abandonado la pretensión de despedir a los trabajadores que han sufrido un tratamiento médico. Seguirán asalariados pero en un puesto adaptado a sus condiciones presentes.

Tuvimos la suerte de que el Presidente del Gobierno visitó ayer la fábrica con un séquito de 120 colaboradores. Tuvimos ocasión de transmitirle reivindicaciones de los trabajadores.

Por un lado, el año pasado decretaron tener aún un año de jubilacion anticipada. Las ventajas son importantes. ¿Es posible tener un nuevo decreto ley para este año ? Es una mejora de la edad real de jubilación.

También le propusimos que sostenga las propuestas de Lula sobre la guerra de Ucrania. Otro sindicalista, entre otros, exige que se preste atención a estos problemas: ¿Quién representa la Seguridad Social de reparto? En los hechos, no es fácil decirlo. Por ello hay que insistir en la necesidad de una nueva representación de los trabajadores y de los pueblos.
Por lo demás, hay que prestar atención a un aspecto de la experiencia francesa. Los compañeros de Francia están llegando a la siguiente conclusión : mientras sigan ahí las instituciones de la V República, no hay sitio para nuestras reivindicaciones más urgentes.

Y en España hay una incompatibilidad entre las reivindicaciones y derechos que están sobre la mesa, por un lado, y por otro la Monarquía instaurada por la dictadura, que garantiza que se sigan negando los derechos de los trabajadores y de los pueblos.

Propuestas del compañero Angel Tubau (Información Obrera)
Me parece imprescindible dar continuidad a este Encuentro, con las campañas que se han propuesto, particularmente la campaña contra la guerra, porque permite relacionar el conjunto de las medidas que toma el Gobierno sometido al capital financiero.
A lo largo de la reunión hay un debate que en cierta medida está abierto y debemos continuar. Como es lógico, hay diferentes salidas, diferentes apreciaciones de cómo combatir por el instrumento político que pueda unificar a la clase obrera.
El compañero Jordi Salvador (cuya aportación publicaremos la próxima semana) ha hecho una aportación muy autocrítica de porqué ha fracasado el republicanismo catalán, por su unilateralidad, por no buscar la alianza con los trabajadores de todo el Estado. Que, en última instancia, son la fuerza social que puede abrir una salida democrática a este país.

Entonces, hay que avanzar en este debate, impulsar una solución. Los trabajadores y los pueblos, se relacionan en primer lugar porque tienen un enemigo común, el régimen monárquico subsidiario del imperialismo de la OTAN, y compromete a todos los gobiernos, sean de derechas o de izquierdas: Todos los gobiernos que están en el dispositivo monárquico harán la misma política, con más o menos acompañamiento social.

El problema se concentra en esto: cómo romper con esta política.

Y François lo ha explicado muy bien. El Congreso de la CGT ha tenido que expulsar a una dirección que buscaba el acuerdo con el Gobierno. La contradicción en que están las confederaciones sindicales es que por un lado tienen la masa de los militantes y por otro tienen la presión del régimen.

El acuerdo por la negociación que se acaba de firmar en España busca impedir una explosión social y promete una paz social hasta el 2025.

¿Cuál es la diferencia ahora entre España o Francia y Alemania?. El compañero Frank explica el intento de agrupar en Alemania una gran fuerza, sobre todo contra la guerra, levantar un instrumento independiente del Gobierno y del imperialismo de Alemania en la conferencia que se realiza hoy en Hanoberg. No sé si lo van a conseguir. Sería importante para todos porque las formas son distintas pero es por ahí por donde hay que avanzar.

Debemos huir de dos cosas:

Creer que el CATP se va a proclamar como alternativa, nosotros y alguno más.

O esperar que se haga espontáneamente, como si tuviéramos un movimiento político como el de Mélenchon.

¿Vamos a combatir para ayudar que se constituya un movimiento así? Veamos, todo el mundo habla de unidad. Mélenchon plantea la cuestión de la unidad en torno a una política de ruptura con el sistema. No se puede avanzar en construir una nueva representación política si no es con la ruptura, con la ruptura con el regimen, con el sistema, en relación con la defensa de las reivindicaciones… Esa es la clave. En eso debemos comprometernos. Nos comprometemos como CATP no para proclamarnos nada, sino para buscar a los miles de militantes, de responsables, que van en el mismo sentido pero aún no han encontrado un polo de agrupamiento. Es ahí donde estamos, nosotros uno más, queremos ser la vanguardia del movimiento de ruptura con la Monarquía, por la República.

Multiplicar y reforzar los comités por la alianza de trabajadores y pueblos

Es la tarea central, dirigida a todos los militantes, trabajadores, jóvenes que buscan una salida independiente de la Monarquía, de la OTAN, de la UE y de la sumisión del Gobierno a esas instituciones.

Inseparablemente de esto, se trata de multiplicar, extender, los CATP. La Coordinadora de esos comités es la continuidad de este Encuentro, que día a día elabora las medidas precisas a adoptar.

El CATP en la lluita contra la guerra

Carta Setmanal 923 per descarregar en PDF

Aviat es complirà un any des del començament de la invasió russa d’Ucraïna (la guerra a la regió es va iniciar, al Donbàs, el 2014). Un any en què la guerra ha portat la mort de milers de joves russos i ucraïnesos, la destrucció d’Ucraïna, la misèria creixent per a la població treballadora de tota Europa, aixafada per la pujada dels preus de productes de primera necessitat, la destrucció de bona part de la indústria europea. I els dirigents dels EUA i l’OTAN defensen la continuació de la guerra «fins a la victòria total» d’Ucraïna (que suposarà la destrucció total de bona part del seu territori).

En tot aquest temps, els militants i organitzacions que participen en el CATP han lluitat per guanyar més companys i agrupar-los per al combat contra la guerra.

29 de enero, conferencia del CATP

El 29 de gener de 2022, quan ja sonaven tambors de guerra, la conferencia del CATP, celebrada a Madrid, aprovava una declaració amb el títol «No a la Guerra de l’OTAN»

En ella s’assenyalava que  «l’ampliació d’estats membres de l’OTAN no te res a veure ni amb la pau, ni la seguretat d’aquests estats, si no que obeeix única i exclusivament als interessos de l’administració americana que vol refermar la seva hegemonia mundial en l’actual guerra comercial  amb la Xina. El perill d’un conflicte bèl·lic és contrari als interessos dels pobles europeus, que el que necessiten és pau i cooperació entre ells mateixos, per poder conquerir o salvaguardar els seus drets socials i democràtics».

I afegia que “la decisió de multiplicar les despeses militars en aquest any 2022, per part del govern, és contraria a la necessitat de satisfer les necessitats socials, en particular, la sanitat i l’educació, i a reintegrar a la Seguretat Social les decenes de milers de milions utilitzats per pagaments aliens a les pensions”.

9 d’ abril, conferència d’ urgència

El 9 d’abril, poc més d’un mes després d’iniciar-se la invasió de les tropes de Putin, el CATP va agrupar companys per participar en una conferència europea d’urgència, convocada a iniciativa del Nou Corrent d’Esquerra (NAR), de Grècia, i el Partit Obrer Independent (POI), de França, que es dirigien “a tots els militants, grups i organitzacions que rebutgen veure’s arrossegats a la guerra desencadenada per Rússia, els Estats Units i l’OTAN, guerra que els pobles no volen, i que rebutgen la unió sagrada que reclamen els governs implicats en la liquidació de totes les conquestes socials”. La crida del POI i el NAR partia del fet que els trust i els oligarques s’enfronten brutalment pel repartiment d’un mercat mundial sobresaturat. I de com aquesta competència econòmica pel mercat mundial es tradueix en l’acció dels governs al servei del capital financer: “El Govern nord-americà i el seu braç armat, l’OTAN, uneixen el carro a tots els Governs de la UE (…) Sota aquesta pressió, els estats majors dels monopolis imperialistes estan compromesos en un gir, coordinat per les institucions europees, que amenaça de destruir l’aparell productiu dels països europeus i totes les relacions socials basades en el reconeixement de les conquestes polítiques i socials de la classe obrera. Aquest gir condemna a l’atur, a la misèria ia la guerra milions de treballadors i les seves famílies”. La crida assenyala la nova etapa oberta per la guerra: “La guerra a Ucraïna marca l’entrada en un nou període en què les rivalitats entre capitalistes desembocaran cada cop més en el recurs a les armes. La intensificació d’aquestes rivalitats amenaça la mateixa supervivència de la humanitat”. I també l’oposició dels pobles a la guerra i la seva utilització pels governs per imposar els plans del capital financer: “Els pobles no volen la guerra. Ni el poble rus, ni el poble ucraïnès volen la guerra”.

“Els governs al servei del capital exigeixen la unió sagrada en nom de la guerra. La patronal espanyola ha declarat: “La realitat és que estem en guerra (…). És un moment molt important per fer una contenció salarial”; o bé la primera ministra sueca que explicava, a la Cimera Europea de Versalles: “M’agradaria molt invertir els diners dels contribuents en escoles i pensions, però hem de gastar-los en defensa”. Assenyalant així la relació entre guerra i guerra social, entre lluita contra la guerra i lluita en defensa de les conquestes socials i per les reivindicacions. La conferència es va pronunciar contra les crides a la unió sagrada declarant que “Truquen a la unió sagrada per intentar emmordassar els assalariats i les seves organitzacions en el moment mateix en què s’anuncien les mesures més brutals contra les pensions, contra els drets socials, contra els serveis públics, contra tots els acords col·lectius sobre el contracte laboral (…) Amb la unió sagrada, els Governs exigeixen als treballadors que renunciïn a les reivindicacions ia les llibertats (…) Nosaltres diem: Aquesta no és la nostra guerra, s’està lliurant pels interessos dels trust i de les multinacionals. Els pobles no poden esperar res, no poden guanyar res amb la competència imperialista, amb els governs promotors de guerra, siguin on siguin.

I la necessitat d’ajudar a organitzar el rebuig a la guerra de la població treballadora: “Hem de contribuir, a cada país del vell continent, a ajudar els treballadors a rebutjar la unió sagrada, a agrupar-se al terreny de classe per derrotar els plans de suposada «reorganització» de la producció i de les relacions socials. Aquest és lúnic mitjà per aturar el mecanisme de la guerra”.

Madrid, 25 de juny 2022, Trobada Europea contra la Guerra: “ni Putin ni OTAN”

  En una trobada que va reunir militants de diversos països europeus, coincidint amb la cimera de l’OTAN, aprovàvem una declaració que deia, entre altres coses: “Nosaltres, que hem exigit des del primer dia un alto el foc i la retirada de l’exèrcit de Putin d’Ucraïna, volem denunciar el torrent de mentides amb què ens inunden cada dia. Aquesta guerra no és ni una guerra per defensar Rússia, com pretén Putin, ni una guerra «en defensa dels valors d’Europa», com pretenen Biden, Scholtz, Johnson, Macron i Draghi. La guerra que devasta Ucraïna enfronta, pel control de la distribució de matèries primeres, els oligarques russos representats per Putin amb els caps dels monopolis imperialistes, representats pels caps d’Estats membres de l’OTAN”. L’endemà de la trobada, la majoria de participants s’unia a un seguici internacional a la manifestació convocada contra la cimera de l’OTAN, manifestació entre els convocants de la qual es trobava el CATP i que va reunir desenes de milers de persones. En coherència amb la declaració aprovada: “L’OTAN és la guerra, és la intervenció directa de l’imperialisme nord-americà a Europa, trepitjant tota sobirania dels pobles, imposant el vertiginós augment dels pressupostos de guerra. La Unió Europea i els governs europeus voten més i més milers de milions per a la guerra i els detreuen de l’ensenyament, la sanitat, les pensions, “La declaració assenyalava, encertadament, les greus conseqüències de la guerra per a la classe treballadora: “La guerra combinada amb l’especulació comporta penúria i pujades de preus que sumen milions de persones a la misèria, a Europa ia tots els continents ”.

Però no es quedava al terreny de la denúncia. Incloïa una crida a l’acció de militants i organitzacions obreres: “Els nostres governs, alhora que ataquen totes les conquestes socials, pretenen que les organitzacions sindicals renunciïn a les reivindicacions més immediates, a les reivindicacions fonamentals: pensions, protecció social, serveis públics ( …) És responsabilitat de tot militant obrer, de tot demòcrata, tirar endavant la lluita contra la guerra, unificar el moviment antiguerra amb la lluita pel pa, la pau, la salut i la llibertat, per la congelació de preus i el augment de salaris, contra els governs i el capitalisme bàrbar”.

Gener de 2023: Manifest Alto a la Guerra! Alto el foc immediat, sense condicions!

En aquests moments, recollim suport per a un manifest per un alto el foc immediat, signat per centenars de militants de tot Europa, que va ser presentat en roda de premsa davant les Corts l’11 de gener, i en preparem actes de presentació.

El manifest parteix de les conseqüències de la guerra, que “té ja les seves conseqüències polítiques i econòmiques a tot el món. Suposa l´amenaça d´un perill mortal per a tots els pobles d´Europa i de tots els continents”.

Per tant, “Per preservar la humanitat, cal aturar aquesta marxa cap a la barbàrie. La guerra de Putin, com la de l’OTAN a càrrec de Zelenski, no és la nostra guerra (…) Volem la pau per al poble rus i per al poble ucraïnès”. Aturar la guerra, oposar-se a la seva escalada, no és recolzar Putin: “En envair Ucraïna, Putin es va llançar a una aventura criminal i sense sortida per al poble rus i el poble ucraïnès. Putin no defensa el poble rus. Exigim la retirada de les tropes de l’exèrcit de Putin. Condemnem l’escalada bèl·lica de l’OTAN i exigim la retirada de les tropes de tots els països de l’OTAN”.

I s’oposa a tota la política de guerra i de guerra social. Els signants del manifest ens oposem: “Al fet que els dirigents dels nostres Estats subministrin armes que maten i fereixen centenars de milers d’éssers humans dels dos bàndols amb la seva multitud de massacres, refugiats, destrucció (…) A «sancions econòmiques» contra el poble rus, exigides pel Govern nord-americà, que s’utilitzen per disparar els preus, els beneficis rècord dels trust i oligarques del petroli, la compra massiva de gas d’esquist, un inici de col·lapse industrial a Europa (…) A que s’utilitzin milers i milers de milions per al rearmament d’Ucraïna en benefici de la indústria d’armament i en detriment dels pobles treballadors amb retallades a tots els pressupostos públics, hospitals, escoles, etc”.

.Per tot això, “Llancem una crida a tots els treballadors i militants d’Europa a unir les seves forces per aturar aquest engranatge mortal i aquesta carnisseria i pel cessament de la guerra i un alto el foc immediat!”. El combat contra la guerra ha de continuar. Els participants a la roda de premsa de presentació del manifest han proposat una reunió àmplia de tots els signants del mateix per debatre com impulsar la campanya i formar un equip de coordinació. Convidem tots els lectors d’aquesta carta a subscriure el manifest i participar a aquesta reunió, que es farà per videoconferència el proper dia 25.

 

El CATP en la lucha contra la guerra

Carta Semanal 923 en catalán

Carta Semanal 923 para descargar en PDF

Pronto se cumplirá un año desde el comienzo de la invasión rusa de Ucrania (la guerra en la región se inició, en el Donbás, en 2014). Un año en que la guerra ha traído la muerte de miles de jóvenes rusos y ucranianos, la destrucción de Ucrania, la miseria creciente para la población trabajadora de toda Europa, aplastada por la subida de los precios de productos de primera necesidad, la destrucción de buena parte de la industria europea. Y los dirigentes de los EE.UU. y la OTAN defienden la continuación de la guerra “hasta la victoria total” de Ucrania (que supondrá la destrucción total de buena parte de su territorio).

En todo este tiempo, los militantes y organizaciones que participan en el CATP han luchado por ganar más compañeros y agruparlos para el combate contra la guerra. Sigue leyendo

La crisis pandémica pone al descubierto la bancarrota social, económica y  política

(Publicado en la Carta Semanal 803 – veure en català)

Las cifras de la pandemia de COVID-19 son cada vez más alarmantes. Y no sólo en Madrid, sino en todas las autonomías. Madrid va un paso por delante, pero de las 10 regiones europeas con mayor índice de contagios, 9 son españolas, y la única no española es el departamento francés de ultramar de Guadalupe, un enclave colonial en el Caribe.

La enfermedad se ceba con la clase trabajadora, que difícilmente puede evitar los “contactos estrechos” cuando una familia entera vive en un piso de 40 ó 60 metros cuadrados, cuando tienen que ir a trabajar hacinados en el transporte público y cuando tienen los parques cerrados.

En todas partes, la población trabajadora ve cómo sus servicios públicos están colapsados. Dentro de los recortes sanitarios a todos los niveles, la Atención Primaria ha sido llevada al desastre.  Conseguir una cita telefónica en un Centro de Salud es muchas veces una proeza, y conseguir una cita presencial un verdadero milagro. En la educación, aulas masificadas, recurso generalizado a la “enseñanza telemática”, que destruye la calidad de la enseñanza, bibliotecas cerradas y, a pesar de esa medida, cada vez hay más aulas cerradas. La epidemia vuelve a entrar en las Residencias de Mayores, amenazando con otra ola de fallecimientos masivos. En cuanto a las demás administraciones, el servicio público se ve gravemente deteriorado por el recurso generalizado al teletrabajo y la población no puede acceder a las oficinas por el rígido sistema de citas (hasta para echar un papel en el registro se está exigiendo cita en muchos lugares).

Sigue leyendo

La epidemia, el Estado de Alarma y las medidas del Gobierno

(Publicado en la Carta Semanal 781ver en catalán)

Cuatrocientos once trabajadores y trabajadoras, militantes, sindicalistas, jóvenes, pensionistas, de distintas organizaciones y orientaciones políticas y sindicales y de diferentes puntos del Estado, han firmado un llamamiento, que ha sido entregado el 6 de mayo a las principales organizaciones que hablan en nombre de la población trabajadora. En ese texto, titulado “¡Lo que hay que reconstruir son los derechos de los trabajadores, la juventud, las mujeres y los mayores!” se formulan 14 exigencias elementales, que exponemos de manera sintética:

Sigue leyendo

Declaración de la Asamblea del CATP de Cataluña

(Publicado en la Carta Semanal 652)

Excepcionalemente publicamos en esta carta semanal el llamiento que nos ha llegado, y que fue adoptado en la Asamblea del Comité por la Alianza de Trabajadores y Pueblos (CATP) de Cataluña el sábado 4 de noviembre que tuvo lugar en la sede de los estibadores de Barcelona.

Este llamamiento ha sido publicado en la web de Información Obrera: http://www.informacionobrera.org/?p=927

 

¡ALTO A LA REPRESIÓN!
LIBERTAD PRESOS POLÍTICOS!
¡RETIRADA DEL ARTÍCULO 155!

Sigue leyendo

Es urgente buscar una salida política

(Publicado en la Carta Semanal 627)

Cada día que pasa se pone más de manifiesto la grave crisis que atenaza al régimen de la Monarquía, de la que la proliferación de escándalos de corrupción es el síntoma más destacado por los medios de comunicación, pero que se manifiesta en otros muchos ámbitos, de los cuales quizá los más significativos sean la parálisis del Gobierno Rajoy, que incluso ha tardado un mes para aprobar un nuevo decreto sobre la estiba, pero sigue mostrándose incapaz incluso de llegar a un acuerdo que le permita hacerlo pasar. Necesita de los buenos oficios del PDEC -dispuesto a aprobar medidas antiobreras por encima del « enfrentamiento »- para aplicar la contrarreforma.

Sigue leyendo

La reacción apuesta por un “nuevo” gobierno Rajoy

(Publicado en la Carta Semanal 579)

Carta-579Para el aparato de estado, como para la Unión Europea –y el capital financiero al que ambos sirven- la opción electoral es clara: un nuevo gobierno Rajoy que mantenga las contrarreformas y recortes, que aplique de inmediato los 8.000 millones adicionales que le piden (como ya se ha comprometido por escrito).

Sigue leyendo

Información Obrera ante el 11 de septiembre y el 27 de septiembre

(Publicado en la Carta Semanal 540)

Carta-540La redacción de Información Obrera, Tribuna libre de la lucha de clases en Cataluña ha publicado una hoja ante el 11 de septiembre y las elecciones del 27S.

El editorial de esta hoja rechaza la disyuntiva entre el Rey y Mas. El Estado y sus instituciones son los máximos responsables de la situación. Al mismo tiempo, los trabajadores no pueden poner en manos de Mas la suerte del pueblo catalán. Para ellos los derechos sociales y los derechos nacionales son indisociables, y su satisfacción requiere la República, traída por la acción común de los trabajadores y de los pueblos.

Sigue leyendo