Archivo de la etiqueta: #cuartainternacional

La lluita de classes és internacional

Carta Setmanal 869 per descarregar en PDF

El POSI, com a secció de la Quarta Internacional, col·labora en aquests moments en una campanya per la llibertat d’Elie Domota, militant obrer de l’illa de Guadalupe.

Guadalupe és oficialment un “Departament d’Ultramar” de la República Francesa. De fet, és un enclavament colonial, amb índexs d’atur que doblen els de la metròpoli, amb els sistemes d’educació i sanitat encara més desmantellats, amb bona part de la població (100.000 de 360.000) enverinada pel Clordecona (pesticida altament tòxic) que ha generat una crisi sanitària i humanitària a Guadalupe i Martinica, presentant ambdues illes les dues taxes més altes de càncer de pròstata del món i una taxa de naixements prematurs quatre vegades més alta que la mitjana de França.).

Des de fa quatre mesos davant de l’intent del govern colonial francès d’imposar la vacunació obligatòria i el passi sanitari, es va iniciar a l’illa una poderosa mobilitza­ció, organitzada per un col·lectiu d’Organitzacions de Lluita, a iniciativa del LKP (Col·lectiu contra la Brutal Explotació), que reuneix 50 organitzacions obreres, populars i culturals.

Domota és portaveu del LKP i fins fa poc ha estat secretari general de la UGTG, sindicat majoritari. (La UGTG va ser un dels primers sindicats que es va pronunciar per la derogació del 315.3 del Codi Penal d’Espanya i contra la repressió sindical al nostre país). Va ser detingut en una manifestació, en què la gendarmeria colonial va organitzar una autèntica provocació.

L’internacionalisme, part essencial de la nostra activitat

La campanya per la llibertat de Domota és una acció internacionalista pràctica. Els militants del POSI practiquem l’internacionalisme no com un deure moral, sinó com una necessitat de lluitar pel front únic, i així construir-nos, ja que la lluita de classes és internacional en el contingut, encara que tingui formes nacionals. El nostre partit forma part d’un corrent internacional. Som una secció de la Quarta Internacional. El nostre partit és la internacional, l’acció de la qual no es pot entendre sense agrupar forces a escala internacional davant de la dominació imperialista. Amb l’Acord Internacional de Treballadors agrupem representants sindicals amb motiu de la Conferència anual Internacional del Treball.

Combatim cercant l’acció comuna contra l’opressió colonial de l’Estat francès, de la mateixa manera que lluitem per la devolució incondicional al poble del Marroc de Ceuta, Melilla i tots els enclavaments colonials d’Espanya a l’Àfrica.

En el marc europeu en què ens movem combatem contra la Unió Europea, instrument del capital financer, a la perspectiva programàtica dels Estats Units Socialistes d’Europa.

Així ho fem perquè no hi ha sortida espanyola a la crisi. Davant la descomposició del mercat mundial capitalista, la sortida no és “autàrquica”, no pot ser el pretès “socialisme en un sol país”, política estalinista que ha portat, pas a pas, a la restauració capitalista a l’URSS i als països del est d’Europa. Avui,el pretès socialisme en un sol país amenaça les conquestes obreres i l’expropiació del capital que va tenir lloc després de profunds processos revolucionaris a la Xina, Cuba o Vietnam.

Un internacionalisme pràctic

Això implica no només grans afirmacions, sinó també practicar un internacionalisme pràctic. Per tant, els militants del POSI i de totes les seccions de la Quarta Internacional desenvolupem campanyes internacionals, campanyes de front únic, en defensa dels militants i de les reivindicacions, juntament amb altres forces militants.

El gener del 1991 les seccions de la Quarta Internacional, i, entre elles, el POSI, partint de la crisi mortal que sacsejava l’aparell internacional de Kremlin i tots els partits comunistes, i la incapacitat de la socialdemocràcia que per les seves polítiques s’havia convertit a escala internacional pràcticament en una institució més de l’ordre mundial (sense que això hagi canviat automàticament la realitat de cada secció nacional, llastrades per la col·laboració amb la pròpia burgesia), organitzem juntament amb militants, organitzacions i corrents que s’orientaven en una línia de independència de classe una Conferència Mundial Oberta a Barcelona. Estàvem en vigílies de la guerra contra l’Iraq (on participaven l’Estat espanyol i molts altres) i en aquesta Conferència es va aprovar un manifest “contra la guerra i l’explotació”,

Al novembre de 2017 en una Conferència a Alger, l’Acord Internacional dels Treballadors i els Pobles, que es va formar a Barcelona, ​​va promoure la constitució d’un Comitè Internacional d’Enllaç i Intercanvi (CILE), a partir del qual, associant àmpliament corrents obreres i internacionalistes de tots els continents, de diferents orígens i orientacions polítiques, impulsem totes les campanyes internacionals.

El 2018 una campanya internacional contra el processament de dirigents catalans després del referèndum independentista va culminar en un acte el gener del 2019 a Madrid.

Fa dos anys una campanya mundial, a més de 100 països, per la llibertat de Luisa Hanune, portaveu de l’AIT i destacada promotora del CILE, va aconseguir el seu objectiu.

A hores d’ara, a iniciativa del CNRR francès i de l’organització grega NAR, les seccions de la IV Internacional preparen una conferència europea de militants, organitzacions i col·lectius que combaten pels drets obrers i contra la Unió Europea, institució al servei del capital financer .

Hem d’assenyalar que, dins del combat per la derogació de l’article 315.3 del Codi Penal i en defensa del dret de vaga, una comissió internacional amb participació de CCOO i UGT va organitzar una campanya internacional per la llibertat dels 8 d’Airbus i 300 sindicalistes més , amb un míting internacional a Madrid, i es van dur a terme delegacions a les ambaixades espanyoles a diferents països d’Europa i Amèrica. Un combat que va donar els seus fruits, primer amb la llibertat de la major part de sindicalistes encausats i després quan aquest article destinat a perseguir els piquets de vaga va ser finalment derogat. Un acte a l’auditori de CCOO de Madrid va portar a continuar el combat internacional per la llibertat sindical, el dret de vaga i la derogació de la llei mordassa.

En aquesta activitat internacionalista, buscant agrupaments amb altres forces que lluiten per les reivindicacions i els drets dels treballadors i els pobles,desenvolupem campanyes freqüents, que són un element pràctic de lluita, i que són també un element d’educació del moviment obrer. Com la que hem comentat al començament d’aquesta carta en defensa del company de Guadalupe, com les campanyes en defensa dels militants palestins i del sindicat de treballadors àrabs de Natzaret, la campanya contra la detenció del militant rus Igor Kuznetsov o com es va fer a la campanya per la derogació del 315.3.

Es tracta, en tots els casos, de campanyes de solidaritat obrera, una cosa molt diferent de les activitats de “cooperació”, dutes a terme per les ONG, organitzacions subvencionades pels governs, l’activitat de les quals està estretament lligada a la política exterior dels governs dels països imperialistes Un batibull que agrupa els anomenats “cooperants”, els “missioners” i les intervencions militars “humanitàries” o les “missions de pau”, organitzades per una altra institució al servei del capital financer, l’ONU…

Aquesta activitat internacionalista ens enfronta al règim de la Monarquia, una baula destacada de l’acció de l’imperialisme, en particular en relació amb l’Amèrica Llatina i el Magrib.

Com a estat imperialista, subsidiari de l’imperialisme dominant, el dels EUA, la Monarquia forma part de l’OTAN, participa en les seves accions militars (Líbia, Afganistan…) i posa a la disposició de les forces armades dels USA bases militars com la de Rota i la de Morón de la Frontera, que alberga un contingent de marines la missió declarada del qual és intervenir militarment al Nord d’Àfrica i la Mediterrània quan ho requereixin els interessos dels Estats Units.

La lluita per la sortida d’Espanya de l’OTAN i pel tancament de les bases militars ianquis, abandonada avui per molts dirigents del moviment obrer, és part de l’activitat internacionalista que tota organització obrera i tot militant obrer conscient ha de mantenir. Per això, rebutgem la celebració prevista de la cimera de l’OTAN, prevista a Madrid per al 29 i 30 de juny de 2022, i participarem en les mobilitzacions que s’hi preparen.

La lucha de clases es internacional

Carta Semanal 869 en catalán

Carta Semanal 869 para descargar en PDF

El POSI, como sección de la Cuarta Internacional, colabora en estos momentos en una campaña por la libertad de Elie Domota, militante obrero de la isla de Guadalupe.

Guadalupe es oficialmente un “Departamento de Ultramar” de la República Francesa. De hecho, es un enclave colonial, con índices de paro que doblan los de la metrópoli, con los sistemas de educación y sanidad aún más desmantelados, con una buena parte de la población (100.000 de 360.000) envenenada por el Clordecona (pesticida altamente tóxico que ha generado una crisis sanitaria y humanitaria en Guadalupe y Martinica, presentando ambas islas las dos tasas más altas de cáncer de próstata del mundo y una tasa de nacimientos prematuros cuatro veces más alta que el promedio de Francia.). Sigue leyendo

El 40º Congreso del PSOE

Es evidente que para todo militante obrero las decisiones que tome el PSOE interesan sobremanera. El PSOE ha sido desde hace 142 años la principal representación política de los trabajadores de este país. Esto es una realidad al margen de lo que podamos pensar de su política y de su evolución.

Nosotros somos militantes de la Cuarta Internacional, constituida precisamente en diferenciación de la corriente estalinista y de la socialdemócrata. No era simplemente un problema ideológico, sino de la constatación por nuestra parte de que la política de las organizaciones que, como el PSOE, se reclaman de la socialdemocracia, no ha significado un avance para la emancipación social y democrática de los trabajadores y de los pueblos.

Por supuesto, somos conscientes de que un sector importante de los trabajadores siguen votando a este partido, aunque cada vez con menos confianza.

En todo caso, consideramos necesario dar nuestra opinión sobre el desarrollo de este Congreso y sus resultados.

Empezaremos por citar el artículo de Cándido Méndez, exsecretario general de la UGT y militante socialista desde 1970, publicado por la Cadena Ser el 16 de octubre. Dice en él:

«En el Congreso se dedica una hora a todo lo relacionado con la elección de la mesa y el debate y votaciones sobre la gestión de los órganos federales, entre otros la Comisión Ejecutiva Federal y el Comité Federal. En una hora escasa, ¿se va a debatir un periodo de tiempo, 2017-2019, donde ha habido tres elecciones, dos generales, y además analizar unas elecciones, como las de Madrid, con presencia notable del secretario general del partido, que, entre otras por esa presencia, tiene una lectura rotundamente nacional, y que se han saldado con el paso de ser la fuerza más votada en las anteriores a la tercera en estas últimas?»

Una buena reflexión sobre un hecho que revela que no ha habido en ese Congreso, no ya posibilidad de debate, ni de expresar una opinión contraria al reducido grupo que di- rige el partido socialista y al que podríamos darle otro apelativo; sino ninguna opinión sobre el programa, es decir, sobre la política realizada y por realizar por el partido desde el Gobierno. En el mismo artículo, Cándido

Méndez lo define así:
«Es probable que se piense que, debatiendo sobre ecología, digital y feminismo, lo del empleo, acorde con la máxima evangélica, se nos dará por añadidura, pero esto no suele funcionar así.»

Lo que viene a señalar que se recurre a lugares comunes que, en realidad, y más allá de su mayor o menor importancia objetiva, vienen a ocultar, probablemente por tener un contenido inconfesable, todo lo relativo a las reivindicaciones e intereses de los trabajadores.

Veamos: de cuándo en cuándo, cada vez menos, y de cara a la galería, Pedro Sánchez, presidente del Gobierno y secretario general del PSOE, ha venido anunciando la derogación de la reforma laboral y de la ley mordaza, como le exige el movimiento obrero. No es eso lo que afirmó en su discurso de clausura, en él su compromiso fue «poner punto final a leyes como la ley mordaza y la reforma laboral del PP, impuestas y sin acuerdos, que precarizaron los contratos y devaluaron los salarios.»

Sobre la reforma laboral

Entonces, sobre la reforma laboral, lo que quisiera Pedro Sánchez, es un acuerdo en las mesas del llamado diálogo social, un acuerdo de aceptación de la misma por los dirigentes sindicales que ponga fin a las críticas y que se olviden las exigencias de su derogación; antes de finalizar el año a ser posible. Sin mantener lo esencial de la reforma, incluso sin profundizarla, no sería posible el desmantelamiento del sector del automóvil, los despidos y la reconversión de tantos otros sectores económicos que se anuncian en nombre de la digitalización de la economía y de la transición verde. Con los fondos europeos como señuelo.

Como se ha señalado desde el aparato del PSOE estos días, de lo que se trata ahora es de «avanzarse a los cambios profundos que se avecinan, relacionados con el mercado laboral, con la gestión de la inmigración, con el cambio climático.» Lo que está en juego, pues, con la derogación o no de la reforma laboral son decenas de miles de puestos de trabajo, los derechos labora- les conquistados y la existencia de un sector industrial fuerte que sea la base de la economía. Y el silencio del 40º Congreso sobre todo esto significa que los dirigentes

socialdemócratas apuestan por una reconversión económica que puede dejar pequeña la de los años de gobierno de Felipe González para entrar en la entonces denominada Comunidad Económica Europea, hoy Unión Europea.

¿Qué supone «poner fin» a la ley mordaza?

En junio, con el apoyo de UGT y de CC. OO. se celebró un gran acto en la sede central de UGT en el que ambas organizaciones y el conjunto del movimiento obrero se felicitaron por la derogación del artículo 315.3 del código Penal y en el que se constituyó un comité internacional por la derogación de la ley mordaza y en defensa del derecho de huelga.
No ha habido la menor intención por parte del Gobierno «progresista» de apoyarse en esa iniciativa y en esas exigencias para derogar la ley mordaza. Muy al contrario, dos días después de las manifestaciones de Pedro Sánchez en su discurso de clausura del 40º Congreso del PSOE, la Mesa del Congreso de los Diputados decidió mantener bloqueada la derogación de la ley mordaza con el voto de los diputados del PSOE a favor de ampliar el plazo de enmiendas a la ley. Es la 39.a vez que los diputados del partido socialista bloquean el avance de esta derogación que permanece en esta fase de la tramitación parlamentaria desde hace casi un año. Esto son los hechos, lo demás son discursos y palabras que no comprometen a nada, ni convencen a casi nadie.

El mismo día en que se iniciaba el Congreso del PSOE decenas de miles de pensionistas, trabajadores y ciudadanos se manifestaban por las calles de Madrid exigiendo una auditoría de las cuentas de la Seguridad Social. En ese Congreso todo quedaba en qué se iban a controlar las cuentas de la Seguridad Social.

Debates en un mundo paralelo

Mientras los debates del Congreso se daban en un mundo paralelo, al margen de los problemas y de las aspiraciones de los trabajadores, el aparato pretendía dar una imagen de unidad, que todo se adoptara por unanimidad. Así pues, en los últimos meses y hasta el 40º Congreso, Pedro Sánchez ha excluido de la dirección del partido a toda la vieja guardia que estuvo a la cabeza del «No es no» contra Rajoy, o de los que estaban en la dirección de UGT cuando todavía organizaba jornadas de huelga, contra la reforma laboral, por ejemplo, como Toni Ferrer. Y ha incorporado a partidarios del consenso con el PP, como el ministro Félix Bolaños, artífice del pacto con el PP para la renovación del Tribunal Constitucional y otras instituciones; pacto consistente en conceder la práctica totalidad de las exigencias del PP.

Sigue leyendo

El 40è Congrés del PSOE

 Carta Setmanal 857 per descarregar en PDF

És evident que per a tot militant obrer les decisions que prengui el PSOE interessen molt. Des de fa 142 anys, el PSOE ha estat la principal representació política dels treballadors d’aquest país. Això és una realitat al marge del que puguem pensar de la seva política i la seva evolució.

Nosaltres som militants de la Quarta Internacional, constituïda precisament en diferenciació del corrent estalinista i de la socialdemòcrata. No era simplement un problema ideològic, sinó de la constatació per part nostra que la política de les organitzacions que, com el PSOE, es reclamen de la socialdemocràcia, no ha significat un avenç per a l’emancipació social i democràtica dels treballadors i dels pobles.

Per descomptat, som conscients que un sector important dels treballadors continuen votant aquest partit, encara que cada cop amb menys confiança.

En tot cas, considerem necessari donar la nostra opinió sobre el desenvolupament del Congrés i els seus resultats.

Començarem per citar l’article de Cándido Méndez, exsecretari general de la UGT i militant socialista des del 1970, publicat per la Cadena Ser el 16 d’octubre. Diu en ell:

«Al Congrés es dedica una hora a tot allò relacionat amb l’elecció de la mesa i el debat i votacions sobre la gestió dels òrgans federals, entre d’altres la Comissió Executiva Federal i el Comitè Federal. En una hora escassa, es debatrà un període de temps, 2017-2019, on hi ha hagut tres eleccions, dues generals, i a més analitzar unes eleccions, com les de Madrid, amb presència notable del secretari general del partit, que, entre altres per aquesta presència, té una lectura rotundament nacional, i que s’han saldat amb el pas de ser la força més votada a les anteriors a la tercera en aquestes últimes?»

Una bona reflexió sobre un fet que revela que no hi ha hagut en aquest Congrés, no ja possibilitat de debat, ni d’expressar una opinió contrària al reduït grup que dirigeix ​​el partit socialista i al qual podríem donar-li un altre apel·latiu; sinó cap opinió sobre el programa, és a dir, sobre la política realitzada i per fer pel partit des del Govern. En el mateix article, Cándido Méndez ho defineix així:

«És probable que es pensi que, debatent sobre ecologia, digital i feminisme, això de l’ocupació, d’acord amb la màxima evangèlica, se’ns donarà d’afegit, però això no sol funcionar així.»

El que assenyala és que es recorre a llocs comuns que, en realitat, i més enllà de la seva major o menor importància objectiva, amaguen, probablemente, per tenir un contingut inconfessable, tot allò relatiu a les reivindicacions i interessos dels treballadors.

Sobre la reforma laboral

Vegem: de tant en tant, cada cop menys, i de cara a la galeria, Pedro Sánchez, president del Govern i secretari general del PSOE, ha anunciat la derogació de la reforma laboral i de la llei mordassa, com li exigeix ​​el moviment obrer. No és això el que va afirmar en el seu discurs de cloenda, el seu compromís va ser «posar punt final a lleis com la llei mordassa i la reforma laboral del PP, imposades i sense acords, que van precaritzar els contractes i van devaluar els salaris.»

Aleshores, sobre la reforma laboral, el que voldria Pedro Sánchez, és un acord a les taules de l’anomenat diàleg social, un acord d’acceptació dels dirigents sindicals que posi fi a les crítiques i que s’oblidin les exigències de la seva derogació; abans de finalitzar l’any si és possible. Sense mantenir allò essencial de la reforma, fins i tot sense aprofundir-la, no seria possible el desmantellament del sector de l’automòbil, els acomiadaments i la reconversió de tants altres sectors econòmics que s’anuncien en nom de la digitalització de l’economia i de la transició verda. Amb els fons europeus com a esquer.

Com s’ha assenyalat des de l’aparell del PSOE aquests dies, ara es tracta d’«avançar-se als canvis profunds que s’acosten, relacionats amb el mercat laboral, amb la gestió de la immigració, amb el canvi climàtic.» El que està en joc, doncs, amb la derogació o no de la reforma laboral són desenes de milers de llocs de treball, els drets laborals conquerits i l‟existència d‟un sector industrial fort que sigui la base de l‟economia. I el silenci del 40è Congrés sobre tot això significa que els dirigents socialdemòcrates aposten per una reconversió econòmica que pot deixar petita la dels anys de govern de Felipe González per entrar a la llavors anomenada Comunitat Econòmica Europea, avui Unió Europea.

Què suposa «posar fi» a la llei mordassa?

Al juny, amb el suport d’UGT i de CC. OO. es va celebrar un gran acte a la seu central d’UGT en què les dues organitzacions i el conjunt del moviment obrer es van felicitar per la derogació de l’article 315.3 del codi Penal i en què es va constituir un comitè internacional per la derogació de la llei mordassa i en defensa del dret de vaga.

No hi ha hagut cap intenció per part del Govern «progressista» de recolzar-se en aquesta iniciativa i en aquestes exigències per derogar la llei mordassa. Ben al contrari, dos dies després de les manifestacions de Pedro Sánchez en el discurs de cloenda del 40è Congrés del PSOE, la Mesa del Congrés dels Diputats va decidir mantenir bloquejada la derogació de la llei mordassa amb el vot dels diputats del PSOE a favor d’ampliar el termini d’esmenes a la llei. És la 39a vegada que els diputats del partit socialista bloquegen l’avenç d’aquesta derogació que roman en aquesta fase de la tramitació parlamentària des de fa gairebé un any. Això són els fets, la resta són discursos i paraules que no comprometen res, ni convencen gairebé ningú.

El mateix dia que s’iniciava el Congrés del PSOE desenes de milers de pensionistes, treballadors i ciutadans es manifestaven pels carrers de Madrid exigint una auditoria dels comptes de la Seguretat Social. En aquell Congrés tot quedava en que es controlarien els comptes de la Seguretat Social.

Debats es feien en un món paral·lel

Mentre els debats del Congrés es feien en un món paral·lel, al marge dels problemes i de les aspiracions dels treballadors, l’aparell pretenia donar una imatge d’unitat, que tot s’adoptés per unanimitat. Així doncs, en els últims mesos i fins al 40è Congrés, Pedro Sánchez ha exclòs de la direcció del partit tota la vella guàrdia que va estar al capdavant del «No és no» contra Rajoy, o dels que estaven a la direcció d’UGT quan encara organitzava jornades de vaga, contra la reforma laboral, per exemple, com Toni Ferrer. I ha incorporat partidaris del consens amb el PP, com el ministre Félix Bolaños, artífex del pacte amb el PP per a la renovació del Tribunal Constitucional i altres institucions; pacte consistent a concedir la pràctica totalitat de les exigències del PP.

I, com un gest val més que mil paraules, i més quan ve carregat d’un valor simbòlic, l’abraçada de Pedro Sánchez a Felipe González, que, en el discurs, va reivindicar la política de la Transició, és a dir, els pactes amb els franquistes contra la democràcia, i va tenir el desvergonyiment de demanar a Sánchez «que fomenti aquest esperit crític que escasseja al PSOE actual.» Quina llibertat de crítica demana qui va ser president del govern al servei de la Monarquia i de l’OTAN durant 23 anys i avui actua obertament en nom del capital financer? No es referia a les JJ SS, recolzades per Esquerra Socialista, a les quals no se’ls va deixar passar a votació una moció a favor de la República (no fos això a incomodar la Casa Reial amb els escàndols de rei emèrit pel mig), no era això. La seva llibertat de crítica és per als qui com ell pretenen acabar amb qualsevol vinculació o referència del partit socialista a la classe obrera.

Pedro Sánchez, el seu govern i els dirigents socialistes saben el futur a què s’enfronten i volen escenificar la seva unitat; alhora que busquen pactar amb el PP. L’aparell socialdemòcrata s’aferra a tot Europa a l’ordre vell de la propietat privada, a l’imperialisme. Mai no va estar tan justificada històricament l’existència de la Quarta Internacional.

“Se cierra un periodo, se abre uno nuevo…”

Carta Semanal 856 en catalán

Carta Semanal 856 para descargar en PDF

Esta semana se publica en español el número 109 de La Verdad. Esta Carta Semanal proporciona un resumen de su contenido para preparar su difusión y su discusión. El título de la portada presenta su contenido: «Se cierra un periodo, se abre uno nuevo… (notas del Secretariado de la IV Internacional); Dosier: Transición ecológica y economía «verde».

Sigue leyendo

“Es tanca un període, s’obre un de nou”

Carta Setmanal 856 per descarregar en PDF

Aquesta setmana es publica en castellà el nombre 109 de la Verdad. Aquesta Carta Setmanal proporciona un resum del seu contingut per preparar la seva difusió i la seva discussió. El títol de la portada presenta el seu contingut: «Es tanca un període, s’obre un de nou … (notes del Secretariat de la IV Internacional); Dossier: Transició ecològica i economia «verda».

PRIMERES NOTES DEL SECRETARIAT INTERNACIONAL preparatòries DE LA DISCUSSIÓ DEL X CONGRÉS MUNDIAL DE LA IV INTERNACIONAL

Aquestes notes del Secretariat internacional tenen per objecte alimentar la discussió de les seccions. Cal assimilar plenament els grans canvis.

Per comprendre l’abast de la retirada de les tropes americanes de Kabul, cal enllaçar amb la carta adreçada el 8 de setembre per Janet Yellen, secretària d’Estat del Tresor, als congressistes. En ella els exhorta a que eliminin el límit del deute. Qualsevol retard, diu, situaria «als Estats Units en la incapacitat de complir amb les seves obligacions per primera vegada en la seva història [i] causaria un dany irreparable a l’economia dels Estats Units i als mercats financers globals». Difícil dir amb més claredat que la decisió nord-americana de desentendre’s no es limita a un ajust d’ordre militar de l’exèrcit nord-americà, sinó que constitueix una claríssima expressió de la crisi de tot el sistema de dominació imperialista. Impossible aïllar del gir del món i de la seva devastació per les bandes dels monopolis imperialistes. «Nou milions de persones moren de fam cada any al món; el nombre de refugiats expulsats de les seves terres per la guerra i la misèria arriba a la al·lucinant xifra de 82.400.000 (segons l’ACNUR).»

La descomposició del sistema capitalista és el resultat de la dislocació del mercat mundial provocada per la saturació dels mercats i la sobreacumulació. D’altra banda, Joe Biden va justificar la retirada americana de Kabul per concentrar-se en la Xina. Però l’ofensiva serà també contra els vells imperialismes d’Europa que han d’afrontar els trust americans.

«Davant de l’estretor del mercat mundial, a la competència, l’imperialisme en crisi s’ha d’obrir nous mercats utilitzant la qüestió de l’ecologia -és la pretesa« transició energètica », la« green »economia del pla Biden-, arrossegant a escala mundial la liquidació de branques senceres de la indústria que ja no són rendibles. És una destrucció gegantina de les forces.

El capital, per tal de contrarestar el descens tendencial de la taxa de guany, ataca la força de treball mitjançant acomiadaments massius i eliminació de drets i conquestes. Cal que tot el concedit durant decennis (conquestes de 1945 a Europa, les de la independència als països dominats) sigui irremissiblement destruït per preservar i «ordre mundial»: codi laboral, pensions, sanitat, escoles, serveis públics. Al fer-ho, soscava els fonaments sobre els quals es van aixecar els Estats burgesos, molt especialment a Europa.

Amb la pandèmia aquest objectiu dels governs pretenia contrarestar el punt comú de les mobilitzacions des de 2019 «Vagin, Fora tots!». Volen repetir la mateixa operació amb la qüestió del clima. A causa del rebuig dels partits, les col·laboracions de classe de tipus front popular dels anys 30 ja no són possibles, cal integrar totes les forces en el consens.

«La IV Internacional i les seves seccions no poden ignorar la combinació realitzada per ajudar a salvar el sistema mitjançant la il·lusió d’una utopia reaccionària de bé comú sota el capitalisme». La IV Internacional combat el consens. Està en contra de l’aliança d’explotats i explotadors. El consens és una forma moderna del vell corporativisme, retocat amb colors actuals, que busca destruir les organitzacions sindicals com a organitzacions de classe.

Davant la política d’acompanyament de les cúpules sindicals, s’organitza la resistència. Els militants volen reapropiar-se de les seves organitzacions de classe, s’agrupen al voltant de punts de suport, combatent en defensa de la independència de classe i de les organitzacions independents de la classe obrera.

La IV Internacional es manté íntegrament en el terreny de la independència de classe: defensa de la independència de les organitzacions sindicals i suport a totes aquestes mobilitzacions que, partint de sota, s’inscriuen per a nosaltres en la perspectiva del combat per crear les formes organitzatives controlades per les pròpies masses a fi de trencar la resistència contrarevolucionària dels aparells.

En aquesta nova situació, en la qual totes les relacions polítiques estan trastocades, cal alliberar-se, recolzant-se en l’anàlisi marxista, dels esquemes del passat. La IV Internacional ha d’estar atenta a tots aquests moviments i intervenir-hi perquè se sumin al combat general de la classe obrera que plantejarà necessàriament la qüestió de poder.»

Ningú pot preveure les formes que prendrà el període que s’obre, però és una certesa: per a la seva supervivència, l’imperialisme va desencadenar la barbàrie a escala mundial. En aquest enfrontament entre les classes socials antagonistes, al qual haurà de «probar-se» i implantar-se la IV Internacional, es dibuixarà el nou període històric.

DOSSIER: BÉNS COMUNS, TRANSICIÓ ECOLÒGICA I ENERGÈTICA, ECONOMIA “VERD” …

Per als grans capitalistes i els governs, la transició ecològica, l’economia «verda» és l’ocasió de realitzar el que no han pogut fer fins ara, és a dir, liquidar branques senceres de la indústria, qüestionar les conquestes de 1945 a Europa i la independència als països oprimits. Els diferents articles demostren la realitat d’una operació de supervivència del sistema capitalista i les seves conseqüències per a les poblacions treballadores.

ENERGIA EÒLICA, TRANSICIÓ ECOLÒGICA I CAPITAL

Aquesta tècnica, que es presenta com una electricitat amb baixa emissió de carboni, és objecte d’un martelleig mediàtic intensiu. Grans sumes de diners (160.000 milions en cinc anys a Alemanya) estan a càrrec del contribuent. A França i a Espanya, també es preveuen grans projectes.

Quin és realment el balanç del carboni de la turbina eòlica? Hi ha estudis seriosos que demostren que no és excel·lent i és molt pitjor que el de la hidràulica o la nuclear. En efecte, cal tenir en compte la totalitat de la cadena de construcció i d’utilització, i no un segment limitat. Són les falses presentacions del balanç de carboni les que serveixen de pretext per a un finançament massiu.

La creació de llocs de treball anunciats és feble i s’utilitza per privatitzar i precaritzar, destruir el sector públic. L’exemple de Texas mostra els efectes catastròfics d’aquest mecanisme.

FINANCES I ECONOMIA VERDA

L’eslògan «Tots units contra el virus» havia d’emmascarar l’estat desastrós dels sistemes de salut, sotmesos als plans de privatització i d’austeritat. També havia de dissimular les mesures lliberticides, que han de permetre accelerar la destrucció de les conquestes socials. En aquest marc, com valorar la «resolució verda» proposada per la Unió Europea el 14 de juliol?

Europa està atrapada a la seva dependència dels Estats Units, que han decidit salvar la seva economia afectada per una crisi sense precedents. Tota la indústria europea està amenaçada.

El pla que se sotmetrà a l’aprovació del Consell Europeu preveu 12 iniciatives legislatives. Els fons europeus que es destinaran a aquests plans estan subjectes a una doble condicionalitat: accentuar les destruccions socials, liquidar sectors sencers de la producció (exemple: els crèdits per a Espanya condicionats a la reforma laboral).

Alhora que es lloa la creació de llocs de treball, es fa un silenci total sobre la destrucció que aquests plans provocaran, per exemple, en l’automòbil.

El temor d’una explosió social, de resistències tipus «armilles grogues», ha portat a la Comissió Europea a crear un fons social per al clima de 72.000 milions, que pretén esmorteir tant com sigui possible aquest desocupació massiva. Els dirigents dels partits socialdemòcrates i exestalinistas han reprès aquests objectius amb entusiasme.

LA «ACTITUD VERD» DE LES MULTINACIONALS

Les grans empreses competeixen per tècniques de gestió per augmentar la «eficiència social». Es tracta d’una nova associació capital-treball embolicada en el desenvolupament sostenible i la qualitat de vida de les generacions futures. Els sindicats de vegades es presten a això en formes disfressades. Als que s’oposen a ella se’ls acusa d’obstaculitzar la protecció de la natura, d’obscurantistes, de ser un perill per al futur de l’espècie humana.

Els discursos sobre la responsabilitat social de les empreses no han tingut cap traducció concreta en matèria de protecció de l’entorn. Han representat una nova forma d’hipocresia dictada per la marxa al caos i l’engany del reverdiment.

L’EMPREMTA ENERGÈTICA DE LA TECNOLOGIA DIGITAL I DE LES «TECNOLOGIES VERDS»

«La transició energètica i digital devastarà la regió en proporcions sense precedents.» És la constatació de l’autor del llibre La guerra dels metalls rars aparegut en 2018.

Es donen xifres precises sobre la creixent demanda de metalls rars, la petjada de carboni digital. Les tecnologies anomenades «verdes» (turbines eòliques, solars, cotxes elèctrics) són molt consumidores d’aquests metalls.

«Hem de extreure del subsòl més metalls dels que ha extret la humanitat des del seu origen.» També es necessiten grans quantitats d’aigua. On sigui que sigui possible, l’imperialisme americà tracta de controlar el proveïment, s’emprèn una reorganització generalitzada.

L’ESTRETOR DEL MERCAT MUNDIAL I EL CARRERÓ SENSE SORTIDA D’UNA SUPOSADA «TRANSICIÓ ECOLÒGICA»

Hi ha una propaganda orquestrada per dir-nos que els «paquets d’estímul» portaran la prosperitat. Quina és la causa dels creixents problemes socials? L’article torna sobre aquesta qüestió. Per què el mercat mundial és massa estret? Marx va donar una explicació molt àmplia. Segueix sent vàlida?

La guerra comercial i el deute són mecanismes permanents del funcionament del capital que ha de vendre per a realitzar els seus beneficis. La guerra comercial s’exacerba per eliminar als competidors i mantenir la seva quota de mercat. Des de la decisió d’agost de 1971, l’imperialisme americà ha utilitzat fins als seus límits a l’endeutament, el parasitisme, el militarisme.

La transició ecològica es posa en relleu perquè l’imperialisme, que destrueix cada vegada més ràpidament el medi natural, ha de suscitar la il·lusió d’una transició ecològica per donar la impressió que el capitalisme pot resoldre els problemes i desenvolupar un nou camp de saqueig i acumulació amb el militarisme i la guerra.

Es tracta, doncs, d’una operació política i financera.

El capitalisme verd és una nova versió del capitalisme «el millor, l’etern ordre social possible»

 

– Declaración XXIV Congreso – A todo el movimiento obrero, a la juventud, a todas y todos los partidarios de la democracia

Carta Semanal 854 en catalán

Carta Semanal 854 para descargar en PDF

El congreso de la sección de la IV Internacional en España se ha celebrado en un momento extremadamente difícil para los trabajadores y los pueblos. Todo el mundo ha podido comprobarlo: en medio de la incapacidad de todos los gobiernos para proteger la salud de la población, la pandemia ha sido  utilizada para recortar derechos y como excusa para no derogar la ley mordaza y demás leyes antiobreras.  

La situación de tantos trabajadores y trabajadoras privados de trabajo, de atención sanitaria resume la situación de desvalimiento que amenaza a la mayoría de la población, sobre todo mujeres, jóvenes y emigrantes.

La crisis del capitalismo, amplificada por la crisis pandémica, encuentra hoy un desarrollo en la agonía imperialista cuyo último episodio -la salida de Afganistán- es la expresión del atolladero en el que se encuentra el imperialismo dominante, producto de la descomposición del mercado mundial. Arrastrando tras de sí a todos los imperialismos secundarios, a lanzar todos ellos una agresión tras otra contra los trabajadores.  Sigue leyendo

La Verdad 107: «Crisi mundial del sistema capitalista – Els Estats Units i el món (Europa, Amèrica Llatina, Xina, Àfrica, Orient Mitjà)»

Carta Setmanal 820 per descarregar en PDF

Publiquem en aquesta carta setmanal una presentació dels articles de la Verdad, revista teòrica de la IV Internacional, nombre 107, traduïda de La Lettre de la Vérité n ° 1013

El darrer número de la revista trimestral de la IV Internacional estarà aviat disponible per a la seva ditribució.

Per preparar la seva discussió i organitzar la seva difusió, dediquem aquestes línies a presentar el seu sumari. Hem considerat útil resumir en unes línies el contingut dels articles que componen aquest número.

Aquest número és particular. El títol que figura a la portada resumeix bé el seu objecte:

 «Crisi mundial del sistema capitalista – Els Estats Units i el món (Europa, Amèrica Llatina, Xina, Àfrica, Orient Mitjà)».

Està íntegrament dedicat a la següent qüestió: Els Estats Units i el món. Pretén donar llum sobre la situació política mundial a través dels diferents articles. Respon així a la necessitat d’armar els militants de la IV Internacional a aquesta situació mundial tempestuosa, però és també un instrument de formació i de reclutament.

A manera de presentació d’aquest número es publiquen dos documents, que permeten apreciar la situació oberta als Estats Units i al món després de la invasió del Capitoli del passat 6 de gener: una declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional i unes notes econòmiques sobre la situació mundial redactades pel nostre camarada Xabier Arrizabalo Montoro. Sigue leyendo

La Verdad 107: “Crisis mundial del sistema capitalista — Los Estados Unidos y el mundo (Europa, América Latina, China, África, Oriente Medio)”

Carta Semanal 820 en catalán

Carta Semanal 820 para descargar en PDF

Publicamos en esta carta semanal una presentación de los artículos de La Verdad , revista teórica de la IV Internacional, número 107, traducida de La Lettre de La Vérité n° 1013 (Francia)

El último número de la revista trimestral de la IV Internacional estará pronto disponible para su distribución.
Para preparar su discusión y organizar su difusión, dedicamos estas líneas a presentar su sumario. Hemos considerado útil resumir en unas líneas el contenido de los artículos que componen este número.

Este número es particular. El titulo que figura en la portada resume bien su objeto:

 «Crisis mundial del sistema capitalista — Los Estados Unidos y el mundo (Europa, América Latina, China, África, Oriente Medio)».

Sigue leyendo

Organizar la resistencia frente a los planes del capital financiero La Verdad 106 a punto de entrar en imprenta

(Publicado en la Carta Semanal 801veure en català)

Cuando esta Carta Semanal del POSI llegue a manos de sus lectores, los trabajos de edición de la versión española del número 106 de La Verdad, revista teórica de la IV Internacional, estarán a punto de concluir.

Como es habitual, La Verdad expone los análisis sobre los desarrollos de la lucha de clases en diferentes países y continentes. Una situación en la que, como señalan las primeras líneas de las Notas Editoriales, “el hundimiento del conjunto de la economía mundial que se produjo durante el primer trimestre del año 2020 estará lejos de haber producido todos sus efectos devastadores. La magnitud de la destrucción provocada, las más elementales exigencias de supervivencia para cientos de millones de hombres a escala planetaria habrán contribuido, no lo dudemos, a restablecer el lugar respectivo de lo que se ha dado en llamar la ‘crisis sanitaria’ y de la crisis de todo el sistema de dominación imperialista en plena desintegración”. Precisamente, esas notas editoriales explican cómo la recesión ya estaba en camino antes de que la pandemia fuera la gota que hace rebosar el vaso. Pero el capital necesitaba “designar un enemigo externo a la sociedad y a sus conflictos internos, un enemigo que responde a la ‘fatalidad’. Y, recuperando acentos del ‘miedo del Milenio’, designaron al enemigo público número uno: el coronavirus”.

Al mismo tiempo, millones de trabajadores y jóvenes, en todo el mundo, “cada día ven perfilarse con más claridad, tras los discursos pactados sobre los ‘planes de recuperación’, los contornos de los más mortíferos planes trazados por los representantes del capital financiero, que han aprovechado la ocasión que les proporcionaba la aparición de la pandemia”, y, organizan, con enormes dificultades, la resistencia, de París a Caracas, de Madrid a Detroit. Una resistencia que ha de sortear los obstáculos que interponen los dirigentes de las principales organizaciones y que se enfrenta, también, a las medidas de recorte de derechos y libertades que, con la excusa de la pandemia, tratan de imponer los distintos gobiernos.

La Verdad expone el punto de vista de la IV Internacional, que “no se presenta a esos militantes con soluciones acabadas. Se une a los combatientes de vanguardia en los combates de clase. Lo hace aportando su experiencia de decenios de lucha en todos los continentes y con la voluntad de ocupar su lugar en la elaboración de las ‘conclusiones prácticas’ que permitan arrancar el poder de las manos del capital”.

Esta línea, introducida en las Notas Editoriales, se desarrolla a lo largo de siete artículos.

Sigue leyendo