Archivo de la etiqueta: #cuartainternacional

El nus de l’internacionalisme: la posició davant la guerra

Carta Setmanal 981 per descarregar en PDF

En el mateix moment en què el genocidi del poble palestí prossegueix i s’intensifica, amb el suport total de l’administració americana, la complicitat del govern espanyol i dels governs europeus (cridem l’atenció sobre les recents votacions al Congrés sobre Palestina) i de la majoria dels governs “àrabs”, la guerra contínua a Ucraïna.

Fa dos anys- el 24 de febrer de 2022- la invasió d’Ucraïna per part de les tropes de Putin -que va significar un pas qualitatiu en el conflicte obert després del cop propiciat per l’OTAN el 2014 i el conflicte armat de Kiev contra el Donbass- va suposar un salt qualitatiu en el conflicte. Un conflicte que ja ha devorat -segons xifres considerades “optimistes”- les vides de 500.000 joves ucraïnesos i russos en els fronts de batalla.

En aquest moment, per a l’administració americana, concentrada a ajudar Israel perquè aixafi el poble palestí, la responsabilitat d’ajudar el règim de Zelenski recau en la Unió Europea.

Aquests darrers dies s’han multiplicat les declaracions i mesures al respecte.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyden, va cridar tots els països a rearmar-se per fer front a Rússia, que s’estimava, segons ella, a envair qualsevol altre país europeu. Tots els governs de la UE (excepte Irlanda i Portugal) han augmentat el 2023 les seves despeses militars, en detriment de les despeses socials- Però per a Von der Leyden, que actua com a transmissora de les exigències de l’imperialisme americà, això és insuficient. I això malgrat que la continuació i intensificació del conflicte suposa la ruïna per a la indústria i l’agricultura europees i posa Europa a la vora d’una catàstrofe.

El 16 de febrer el president francès, Macron, va anunciar 3.000 milions més d’ajuda militar, i fins i tot va evocar la possibilitat d’enviar tropes. La UE va votar una ajuda de 50.000 milions en cinc anys. De fet, manté el règim ucraïnès en “perfusió”, tot i ser conscient que molt difícilment guanyaran la guerra. Aquesta política és un element brutal de pressió per justificar els plans d’austeritat que la Comissió Europea considera inevitables. A quatre mesos de les eleccions europees, volen situar l’amenaça de guerra i la necessitat de rearmar-se en el punt central de la campanya.

Hi ha qui intenta plantejar que la UE és una institució de pau, i que ara estaria canviant. A aquests només podem assenyalar que la memòria és curta: caldria oblidar que el 1990 va participar en la destrucció de Iugoslàvia, anys després en la destrucció de Líbia. En un altre tipus de guerra, també mortífera, els plans de la Troika, que van sacrificar el poble grec i van atacar arbitràriament a Espanya, Irlanda i Portugal, són de plena autoria per part de la Unió europea. Afegim el trist paper de Schengen i Frontex responsables dels milers de migrants morts a les fronteres

En el moment actual, la UE fa passos agegantats cap a convertir-se en mera corretja de transmissió de l’OTAN.

“No hi ha democràcia, quan hi ha guerra”

El 26 de febrer, La Vanguardia, publicava un ampli article amb aquest títol.

S’havia pretès convèncer els pobles que la guerra d’Ucraïna era un enfrontament entre l’Autoritarisme (Rússia) contra la Democràcia (Ucraïna), cosa que suposava presentar el govern d’Ucraïna com a defensor dels suposats valors democràtics occidentals. Qüestió no només falsa sinó desmentida en els fets des d’abans del 24 de febrer de 2024.Des de fa anys, el govern de Kiev havia emprès una guerra contra la minoria russòfona del Donbas (precisament, Zelenski va ser elegit sota la promesa que obriria negociacions amb les regions autònomes)

De fet, a Ucraïna, la democràcia està “suspesa” (precisament quan és més necessària si es vol guanyar la població), no hi ha eleccions de cap mena. El codi del treball ha estat gairebé derogat, els sindicats maniatats i tots els partits de l’oposició il·legalitzats. Zelenski governa per decret. Més de la tercera part de les terres ha estat venuda a les multinacionals (en una demostració, cal suposar, de “defensa de la sobirania d’Ucraïna), multinacionals que envaeixen Europa amb productes agrícoles a baix preu donada l’eliminació d’aranzels, decidida “en suport a Ucraïna”, i els oligarques locals han augmentat el seu poder. Per exemple, Yuriy Kosyuk, propietari de MHP, el major productor de pollastre, que exporta sense aranzels als països de la Unió Europea.

El periodista de La Vanguardia deia que Ucraïna és el segon país més corrupte del món (darrere de Rússia). No tenim els mitjans per verificar aquesta classificació, però és evident el caràcter anàleg d’ambdós estats. Tots dos són règims d’oligarquies sortides del saqueig de la propietat pública. I en el cas de Zelenski, els oligarques actuen com a agents directes de les multinacionals i l’imperialisme.

La corrupció arriba a l’extrem que la guàrdia fronterera d’Ucraïna es veu enfrontada a cents de grups criminals que ajuden a evadir-se a la massa d’ucraïnesos que no volen allistar-se (pel mòdic preu de 1.500 a 8.000 euros, quan el salari mitjà anual el 2023 era de 7.038.72€, i el salari mínim anual,  de 2.136 €). D’altra banda, centenars de milers de joves russos han realitzat el mateix moviment en negar-se a anar a la guerra que no és una guerra per la pàtria sinó per defensar privilegis dels oligarques.

Des del 24 de febrer de 2022 hem dit ¡Ni OTAN, ni Zelenski, ni Putin! Aquesta guerra és contra els pobles!, i hem realitzat, i ho seguim fent, una àmplia activitat en relació a això, per mitjà de manifestacions, peticions, conferències. Hem participat en la constitució d’un Comitè europeu contra la guerra, contra la guerra social… reprenem la posició internacionalista contra la guerra imperialista, que va separar les aigües, el 1914, entre els agents obrers del capital i els revolucionaris.

Precisament, per això, veiem amb estupor com forces que diuen reclamar-se de la Quarta Internacional prenen obertament posició per l’OTAN, per exigir més armes per a Ucraïna i per assajar el paper de la UE. Ens referim en particular, al Nou Partit Anticapitalista (NPA) de França (tot i que no és l’única força que, declarant-se trotskista, recolza el subministrament d’armes a Ucraïna)

Sobre això publiquem una carta que ens han fet arribar els nostres camarades francesos.

Cap a on es dirigeix el Nou Partit Anticapitalista?

Conec des de fa dècades al corrent polític LCR-NPA i a molts dels seus dirigents d’aquest període, alguns dels quals ja han mort i d’altres que encara viuen, i amb els quals tinc bones relacions.   Hem tingut diferències amb aquesta tendència durant molt de temps. Però, tanmateix, reivindicava l’anticapitalisme, l’antiimperialisme, l’anticolonialisme, l’antimilitarisme, l’antifeixisme, l’antiracisme.

Per això avui em sorprèn el curs actual del nou NPA, que és el resultat de l’escissió d’aquesta organització en dues fraccions separades fa un any.

Des del començament de la guerra a Ucraïna, hem estat lluitant a l’eix “Ni Putin ni l’OTAN! “. Sobre això, l’NPA escriu: “Hi ha diferències molt concretes entre el neoliberalisme de Zelenski i el feixisme del règim rus (…). Hi ha una necessitat urgent de la derrota militar de Putin.  Negar això és esborrar les diferències entre la democràcia burgesa liberal i els règims autoritaris feixistes”. La característica de la situació mundial és, per tant, l’ascens del feixisme putinià, mentre que Estats Units no és més que una democràcia burgesa liberal.

Fa un any, el 25 de febrer de 2023, es va organitzar una manifestació “unitària” a París en suport a Zelenski i Ucraïna. El president de la Unió d’Ucraïnesos a França (una agrupació nacionalista) va convocar aquesta manifestació, mentre que “representants de diferents partits (PS, EELV, NPA, Renaixement) van anunciar la seva presència” (AFP, 20 de febrer). I, efectivament, aquell dia, l’NPA va organitzar un tall, al costat dels macronistes, en plena lluita contra la reforma de les pensions. Com és això possible?

Mentre el govern de Macron anuncia un pressupost militar de 413.000 milions d’euros, l’NPA escriu: “Lluitar contra l’augment dels pressupostos militars i la militarització de la societat és necessari i va amb la resistència ucraïnesa. Exigim que França, en lloc de vendre armes a les dictadures, ajudi seriosament la resistència ucraïnesa sense augmentar la seva pròpia despesa militar. Increïble! Així que hi ha un “bon” pressupost militar. Una pregunta per als líders de l’NPA: Macron va anunciar, la setmana passada, tres mil milions més per a Ucraïna. Hem de donar suport a aquesta decisió o exigir que aquests 3.000 milions d’euros es paguin als agricultors, a la sanitat i a les escoles? La tradició d’aquest corrent polític va ser el de Liebknecht qui, al començament de la primera guerra imperialista mundial el 1914, va votar en contra dels pressupostos de guerra, declarant: “L’enemic és al nostre propi país”.  Pel que sembla, la nova direcció de l’NPA, que va sorgir de l’escissió, no es preocupa per totes aquestes “coses antiquades”. Fins i tot es van atrevir a escriure, el 22 de febrer: “La victòria contra la invasió russa no pot ser simplement ‘militar’, però no pot prescindir de les armes. I no podem dir que som solidaris contra aquesta agressió i que ens oposem a les entregues d’armes perquè venen de l’OTAN. L’OTAN, el nou amic del poble ucraïnès! Dir això, en el moment exacte del suport de l’OTAN a la guerra a Ucraïna i, amb la complicitat dels Estats Units, del suport al genocidi del poble palestí, és realment fer la vista grossa deliberadament sobre la situació mundial i el paper dels Estats Units, que és el principal responsable de la barbàrie a escala mundial.

I, finalment, aquesta inquietant deriva: aquest corrent polític sempre s’havia pronunciat en contra de la Unió Europea, a la qual designava com l’Europa dels patrons, oposant-la a l’Europa dels treballadors. I ara l’NPA ha impedit un acord amb La França Insumisa tractant d’imposar-li la consigna de la integració d’Ucraïna a la Unió Europea. Cal recordar que la mateixa Unió Europea ha iniciat el procés d’integració d’Ucraïna.

Aquest suport de l’NPA és preocupant.  Llavors, la Unió Europea és un marc protector, la nova forma d’internacionalisme?  Tothom sap –i també els dirigents de l’NPA– que la Unió Europea va recolzar les guerres d’Irak i Iugoslàvia i que actualment recolza “el dret d’Israel a defensar-se”. 30.000 palestins, homes, dones i nens ja han estat massacrats amb el suport de la Unió Europea, i haurien de ser absolts? Per no parlar de la destrucció dels drets i garanties dels treballadors i pagesos a tota la Unió Europea. Ningú pot felicitar-se per aquesta deriva. De fet, és bastant trist.

El nudo del internacionalismo: la posición ante la guerra

Carta Semanal 981 en catalán

Carta Semanal 981 para descargar en PDF

En el mismo momento en que el genocidio del pueblo palestino prosigue y se intensifica, con el apoyo total de la administración americana, la complicidad del gobierno español y de los gobiernos europeos (llamamos la atención sobre las recientes votaciones en el Congreso sobre Palestina) y de la mayoría de los gobiernos “árabes”, la guerra continua en Ucrania.

Hace dos años- el 24 de febrero de 2022- la invasión de Ucrania por parte de las tropas de Putin -que significó un paso cualitativo en el conflicto abierto después del golpe propiciado por la OTAN en 2014 y el conflicto armado de Kiev contra el Donbass- supuso un salto cualitativo en el conflicto. Un conflicto que ya ha devorado -según cifras consideradas “optimistas”- las vidas de 500.000 jóvenes ucranianos y rusos en los frentes de batalla.

En este momento, para la administración americana, concentrada en ayudar a Israel para que aplaste al pueblo palestino, la responsabilidad de ayudar al régimen de Zelenski recae en la Unión Europea.

Estos últimos días se han multiplicado las declaraciones y medidas al respecto. Sigue leyendo

Al centenari de la mort de Lenin

Carta Setmanal 976 per descarregar en PDF

El 21 de gener passat es complien cent anys de la mort de Vladímir Ilích Uliánov, Lenin, un dels més importants dirigents i teòrics revolucionaris de la història. Va lluitar incansablement per la construcció del partit bolxevic, una autèntica organització obrera independent, del que va ser el primer responsable. Juntament amb Trotski, va ser el principal dirigent del procés revolucionari a Rússia que culminaria l’octubre del 1917 amb el triomf materialitzat en la creació de l’Estat soviètic. A més, va ser un gran teòric, que va desenvolupar amb brillantor l’obra de Marx i Engels, en camps com el de l’imperialisme com a estadi últim del capitalisme, així com la impossibilitat de resoldre al si de l’Estat burgès els problemes de la classe treballadora. Reivindiquem la seva figura no des de la caricaturesca sacralització de l’estalinisme, sinó mostrant, des dels fets, la potència de les seves aportacions.

La situació mundial és presidida per una enorme devastació social, una destrucció sistemàtica de forces productives. Crisis i guerres es complementen amb altres atacs al valor de la força de treball, que revelen els límits infranquejables del capital, el seu caràcter irreformable. Aquesta caracterització és deutora, entre d’altres, de Lenin, que també aporta elements –no receptes– per a la nostra actuació avui, en la construcció del partit obrer revolucionari. Cap reverència formalista a la seva figura, però cap menyspreu a les seves aportacions.

1. La lluita pel partit obrer independent

Al II Congrés del POSDR, el 1903, es va decantar l’escissió que acabaria donant lloc al partit bolxevic. Lenin, als 33 anys, ja tenia una llarga experiència com a militant i teòric. Ja havia publicat El desenvolupament del capitalisme a Rússia (1899) i, de gran importància política, què fer? Problemes candents del nostre moviment (1902), on planteja els elements bàsics per a la construcció de l’organització revolucionària, inclosa la seva fonamentació teòrica: “sense teoria revolucionària tampoc no hi pot haver moviment revolucionari”.

En aquesta pugna es constitueix l’organització que farà possible el triomf de la revolució a l’octubre de 1917. Lenin combat el reformisme i oportunisme, rebutjant tota temptació ultraesquerrana, com estableix el 1920 a “l’esquerranisme”, malaltia infantil del comunisme, En aquesta lluita per la construcció del partit ocupa un lloc prominent el diari. Primer Iskra (La Chispa) i després Pravda (La Veritat).

2. Una revolucionària preocupació per la teoria

Lenin és conegut pels seus estudis econòmics i polítics. En particular, per L’imperialisme, fase superior del capitalisme del 1916 i L’Estat i la revolució del 1917. Però la seva atenció es va dedicar a moltes més temàtiques, en què destaca l’abordatge rigorós i sistemàtic. La seva preocupació teòrica no era academicista, sinó política, pràctica. El lligam entre teoria i pràctica, com s’expressa en l’afirmació abans esmentada de Què fer. Buscava la precisió més gran, evitant tota generalització vàcua: “el que és l’essència mateixa, l’ànima viva del marxisme: l’anàlisi concreta d’una situació concreta”.

Són qüestions retòriques amb implicacions pràctiques. Com explica Trotski, “fins i tot estant a l’exili, permanentment Lenin va informant-se: el que passava a la classe obrera, la seva experiència de lluita, nodrint-se de les anècdotes de la classe obrera que va explicant i vivint la seva experiència”.

3. L’Internacionalisme i la guerra imperialista

La gran traïció d’agost del 1914, quan els diputats dels partits obrers alemany i francès voten a favor dels crèdits de guerra, suposa un autèntic parteaigües en el moviment obrer. Lenin caracteritza immediatament dues qüestions: la fallida de la II Internacional i la importància de la resistència davant de la traïció. Critica el patriotisme socialdemòcrata i el pacifisme que es desmarca de la guerra de classes. Participa a les conferències de Zimmerwald el 1915 i Kienthal el 1916, els sectors revolucionaris del qual, partidaris de transformar la guerra imperialista a la guerra civil que reflecteix la lluita de classes, constitueixen el nucli de la Internacional Comunista, que es fundarà el 3 de març de 1919 a Moscou.

4. Principal dirigent, amb Trotski, de la Revolució russa

Lenin arriba a Rússia el 3 d’abril del 1917 i impulsa un gir dràstic respecte a la política conciliadora amb el govern provisional que mantenien Kàmenev i Stalin: “El poble necessita pa i terra. I ells donen guerra, gana, manca de menjar, i les terres es queden per als terratinents. Mariners, camarades, han de lluitar per la revolució. Lluitem fins al final!”. Lenin escriu les Tesis d’abril, que asseuen les bases amb què es desembocarà a la majoria bolxevic als soviets, que permetrà que la revolució del 25 d’octubre estableixi un Estat obrer i les conseqüents mesures revolucionàries començant pels decrets de la pau i de la terra, promulgats les primeres vint-i-quatre hores.

La tasca de Lenin va ser ingent en els primers passos de la Revolució, per als que va confiar a Trotski en tasques de màxima responsabilitat, com les negociacions de pau amb Alemanya a Brest-Litovsk o la creació de l’exèrcit Roig per a la supervivència de la revolució. Amb ell al capdavant es van impulsar els primers decrets, els de la pau i la terra, el control obrer de la producció, l’autodeterminació dels pobles, la llibertat de consciència, la nacionalització de la banca, el repudi del deute, la plena igualtat legal de dones i homes i el dret a l’avortament…

5. La creació de la III Internacional, la Internacional Comunista

A l’escalfor de la revolució, l’impuls internacionalista es concreta en la creació de la III Internacional. És la ruptura amb el reformisme, amb tota il·lusió en una gestió progressiva del capitalisme. Lenin va ocupar un lloc prominent als quatre primers congressos de la Internacional, les aportacions dels quals es poden apreciar fàcilment en un text molt recomanable: Tesis, manifestos i resolucions dels quatre primers congressos de la Internacional Comunista (1919-1923).

Ja mort Lenin, va venir la degeneració burocràtica estalinista, culminada a partir de l’expulsió de l’Oposició d’Esquerra el 1927 i les grans purgues. La fórmula del “socialisme en un sol país”, defensada per Bukharin i Stalin el 1924-25, constitueix la negació de la revolució mundial i del bolxevisme.

6. L’actualitat de Lenin

En 1847 es crea la Lliga dels Comunistes, amb la participació de Marx i Engels, que redactaran el seu programa a principis de 1848: el Manifest del Partit Comunista. La Lliga va adoptar com a consigna “Proletaris del món, uniu-vos”, concentrant tres elements determinants que persisteixen en el llegat de Lenin. El subjecte: proletaris. Els que només tenen la seva prole perquè no tenen mitjans de producció, per l’expropiació que són objecte. El contingut internacionalista, que fa referència als proletaris del món. I la via per resoldre els problemes que planteja la condició d’expropiats i explotats: la seva unió. La seva organització.

No presentem un Lenin sacralitzat, com l’estalinisme va pretendre, per desactivar el seu enorme llegat revolucionari. Bona part dels dirigents de la Revolució russa eren excel·lents teòrics. Avui seguim necessitant la caracterització de l’imperialisme de Lenin, per entendre el moment històric del capitalisme en què ens trobem, i la formulació del desenvolupament desigual i combinat de Trotski per comprendre les formes particulars del capitalisme a les diferents regions del món. Dos teòrics i militants que, com a dirigents obrers, apliquen efectivament el mètode marxista tal com ho va definir Engels: “tota la concepció de Marx no és una doctrina, sinó un mètode. No ofereix dogmes fets, sinó punts de partida per a la ulterior investigació, i el mètode per a aquesta investigació”.

Lenin ho va resumir amb precisió:

El marxisme exigeix ​​de nosaltres l’anàlisi més exacta, objectivament comprovable, de la correlació de classes i peculiaritats concretes de cada moment històric. Nosaltres, els bolxevics, hem procurat sempre ser fidels a aquesta exigència, indiscutiblement obligatòria des del punt de vista de tota fonamentació científica de la política.

La situació actual està identificada per una “crisi crònica del capitalisme”. Una destrucció de forces productives cada cop més sistemàtica, amb diferents formes que es complementen. D’una banda, crisis econòmiques recurrents que destrueixen capital: a més de 50 anys de la crisi dels setanta, continua sense haver-hi cap fase expansiva a escala mundial. Les guerres, fins i tot a Europa, que adopten fins i tot la forma de genocidi com a Palestina. El saqueig dels recursos naturals, que suposa més privacions per a la població i efectes climàtics molt perillosos. I, sobretot, la política econòmica que impulsa la desvalorització de la força de treball, principal fonament de les forces productives, a través de desocupació i subocupació, privatitzacions, desregulació, etc. La pregunta, sobretot, és què fer. Per respondre adequadament, el llegat de Lenin és preciós.

Lenin va presentar una anàlisi econòmica rigorosa que revela l’estadi capitalista en què vivim, l’imperialista, últim possible, i les seves implicacions a partir de la constatació de la impossibilitat de reforma del capitalisme i els límits del mercat mundial, com ja formulava Marx al llibre tercer del Capital. A més, Lenin recalca la fonamentació teòrica per excloure tota il·lusió que al si de l’Estat burgès es puguin resoldre els problemes. I ens arriba una aportació valuosíssima respecte a la construcció d’un partit obrer organitzat que lideri la lluita de la classe obrera per obrir una sortida. Un partit independent de qualsevol compromís amb cap de les institucions del capital. No és una apel·lació genèrica, sinó amb concrecions pràctiques que inclouen des del lloc del diari fins a la delimitació de la condició de militant.

El gran llegat de Lenin per avui és la comprensió de les causes profundes de les diferents i complementàries formes d’opressió, de treballadors i pobles, i la manera d’organitzar-se per combatre-les. Sense cap pretensió de receptari universal, aquest llegat de Lenin, la necessitat de l’anàlisi concreta de la realitat concreta.

Lenin i els seus camarades van demostrar que efectivament un altre món és possible, però només en ruptura amb el capitalisme.

Des de la IV Internacional, continuadora de la millor tradició organitzativa i combativa del moviment obrer, reivindiquem el llegat de Lenin, aplicant els seus ensenyaments a la situació actual amb les seves particularitats.

Al centenari de la mort de Lenin

Carta Setmanal 976 per descarregar en PDF

El 21 de gener passat es complien cent anys de la mort de Vladímir Ilích Uliánov, Lenin, un dels més importants dirigents i teòrics revolucionaris de la història. Va lluitar incansablement per la construcció del partit bolxevic, una autèntica organització obrera independent, del que va ser el primer responsable. Juntament amb Trotski, va ser el principal dirigent del procés revolucionari a Rússia que culminaria l’octubre del 1917 amb el triomf materialitzat en la creació de l’Estat soviètic. A més, va ser un gran teòric, que va desenvolupar amb brillantor l’obra de Marx i Engels, en camps com el de l’imperialisme com a estadi últim del capitalisme, així com la impossibilitat de resoldre al si de l’Estat burgès els problemes de la classe treballadora. Reivindiquem la seva figura no des de la caricaturesca sacralització de l’estalinisme, sinó mostrant, des dels fets, la potència de les seves aportacions.

La situació mundial és presidida per una enorme devastació social, una destrucció sistemàtica de forces productives. Crisis i guerres es complementen amb altres atacs al valor de la força de treball, que revelen els límits infranquejables del capital, el seu caràcter irreformable. Aquesta caracterització és deutora, entre d’altres, de Lenin, que també aporta elements –no receptes– per a la nostra actuació avui, en la construcció del partit obrer revolucionari. Cap reverència formalista a la seva figura, però cap menyspreu a les seves aportacions.

1. La lluita pel partit obrer independent

Al II Congrés del POSDR, el 1903, es va decantar l’escissió que acabaria donant lloc al partit bolxevic. Lenin, als 33 anys, ja tenia una llarga experiència com a militant i teòric. Ja havia publicat El desenvolupament del capitalisme a Rússia (1899) i, de gran importància política, què fer? Problemes candents del nostre moviment (1902), on planteja els elements bàsics per a la construcció de l’organització revolucionària, inclosa la seva fonamentació teòrica: “sense teoria revolucionària tampoc no hi pot haver moviment revolucionari”.

En aquesta pugna es constitueix l’organització que farà possible el triomf de la revolució a l’octubre de 1917. Lenin combat el reformisme i oportunisme, rebutjant tota temptació ultraesquerrana, com estableix el 1920 a “l’esquerranisme”, malaltia infantil del comunisme, En aquesta lluita per la construcció del partit ocupa un lloc prominent el diari. Primer Iskra (La Chispa) i després Pravda (La Veritat).

2. Una revolucionària preocupació per la teoria

Lenin és conegut pels seus estudis econòmics i polítics. En particular, per L’imperialisme, fase superior del capitalisme del 1916 i L’Estat i la revolució del 1917. Però la seva atenció es va dedicar a moltes més temàtiques, en què destaca l’abordatge rigorós i sistemàtic. La seva preocupació teòrica no era academicista, sinó política, pràctica. El lligam entre teoria i pràctica, com s’expressa en l’afirmació abans esmentada de Què fer. Buscava la precisió més gran, evitant tota generalització vàcua: “el que és l’essència mateixa, l’ànima viva del marxisme: l’anàlisi concreta d’una situació concreta”.

Són qüestions retòriques amb implicacions pràctiques. Com explica Trotski, “fins i tot estant a l’exili, permanentment Lenin va informant-se: el que passava a la classe obrera, la seva experiència de lluita, nodrint-se de les anècdotes de la classe obrera que va explicant i vivint la seva experiència”.

3. L’Internacionalisme i la guerra imperialista

La gran traïció d’agost del 1914, quan els diputats dels partits obrers alemany i francès voten a favor dels crèdits de guerra, suposa un autèntic parteaigües en el moviment obrer. Lenin caracteritza immediatament dues qüestions: la fallida de la II Internacional i la importància de la resistència davant de la traïció. Critica el patriotisme socialdemòcrata i el pacifisme que es desmarca de la guerra de classes. Participa a les conferències de Zimmerwald el 1915 i Kienthal el 1916, els sectors revolucionaris del qual, partidaris de transformar la guerra imperialista a la guerra civil que reflecteix la lluita de classes, constitueixen el nucli de la Internacional Comunista, que es fundarà el 3 de març de 1919 a Moscou.

4. Principal dirigent, amb Trotski, de la Revolució russa

Lenin arriba a Rússia el 3 d’abril del 1917 i impulsa un gir dràstic respecte a la política conciliadora amb el govern provisional que mantenien Kàmenev i Stalin: “El poble necessita pa i terra. I ells donen guerra, gana, manca de menjar, i les terres es queden per als terratinents. Mariners, camarades, han de lluitar per la revolució. Lluitem fins al final!”. Lenin escriu les Tesis d’abril, que asseuen les bases amb què es desembocarà a la majoria bolxevic als soviets, que permetrà que la revolució del 25 d’octubre estableixi un Estat obrer i les conseqüents mesures revolucionàries començant pels decrets de la pau i de la terra, promulgats les primeres vint-i-quatre hores.

La tasca de Lenin va ser ingent en els primers passos de la Revolució, per als que va confiar a Trotski en tasques de màxima responsabilitat, com les negociacions de pau amb Alemanya a Brest-Litovsk o la creació de l’exèrcit Roig per a la supervivència de la revolució. Amb ell al capdavant es van impulsar els primers decrets, els de la pau i la terra, el control obrer de la producció, l’autodeterminació dels pobles, la llibertat de consciència, la nacionalització de la banca, el repudi del deute, la plena igualtat legal de dones i homes i el dret a l’avortament…

5. La creació de la III Internacional, la Internacional Comunista

A l’escalfor de la revolució, l’impuls internacionalista es concreta en la creació de la III Internacional. És la ruptura amb el reformisme, amb tota il·lusió en una gestió progressiva del capitalisme. Lenin va ocupar un lloc prominent als quatre primers congressos de la Internacional, les aportacions dels quals es poden apreciar fàcilment en un text molt recomanable: Tesis, manifestos i resolucions dels quatre primers congressos de la Internacional Comunista (1919-1923).

Ja mort Lenin, va venir la degeneració burocràtica estalinista, culminada a partir de l’expulsió de l’Oposició d’Esquerra el 1927 i les grans purgues. La fórmula del “socialisme en un sol país”, defensada per Bukharin i Stalin el 1924-25, constitueix la negació de la revolució mundial i del bolxevisme.

6. L’actualitat de Lenin

En 1847 es crea la Lliga dels Comunistes, amb la participació de Marx i Engels, que redactaran el seu programa a principis de 1848: el Manifest del Partit Comunista. La Lliga va adoptar com a consigna “Proletaris del món, uniu-vos”, concentrant tres elements determinants que persisteixen en el llegat de Lenin. El subjecte: proletaris. Els que només tenen la seva prole perquè no tenen mitjans de producció, per l’expropiació que són objecte. El contingut internacionalista, que fa referència als proletaris del món. I la via per resoldre els problemes que planteja la condició d’expropiats i explotats: la seva unió. La seva organització.

No presentem un Lenin sacralitzat, com l’estalinisme va pretendre, per desactivar el seu enorme llegat revolucionari. Bona part dels dirigents de la Revolució russa eren excel·lents teòrics. Avui seguim necessitant la caracterització de l’imperialisme de Lenin, per entendre el moment històric del capitalisme en què ens trobem, i la formulació del desenvolupament desigual i combinat de Trotski per comprendre les formes particulars del capitalisme a les diferents regions del món. Dos teòrics i militants que, com a dirigents obrers, apliquen efectivament el mètode marxista tal com ho va definir Engels: “tota la concepció de Marx no és una doctrina, sinó un mètode. No ofereix dogmes fets, sinó punts de partida per a la ulterior investigació, i el mètode per a aquesta investigació”.

Lenin ho va resumir amb precisió:

El marxisme exigeix ​​de nosaltres l’anàlisi més exacta, objectivament comprovable, de la correlació de classes i peculiaritats concretes de cada moment històric. Nosaltres, els bolxevics, hem procurat sempre ser fidels a aquesta exigència, indiscutiblement obligatòria des del punt de vista de tota fonamentació científica de la política.

La situació actual està identificada per una “crisi crònica del capitalisme”. Una destrucció de forces productives cada cop més sistemàtica, amb diferents formes que es complementen. D’una banda, crisis econòmiques recurrents que destrueixen capital: a més de 50 anys de la crisi dels setanta, continua sense haver-hi cap fase expansiva a escala mundial. Les guerres, fins i tot a Europa, que adopten fins i tot la forma de genocidi com a Palestina. El saqueig dels recursos naturals, que suposa més privacions per a la població i efectes climàtics molt perillosos. I, sobretot, la política econòmica que impulsa la desvalorització de la força de treball, principal fonament de les forces productives, a través de desocupació i subocupació, privatitzacions, desregulació, etc. La pregunta, sobretot, és què fer. Per respondre adequadament, el llegat de Lenin és preciós.

Lenin va presentar una anàlisi econòmica rigorosa que revela l’estadi capitalista en què vivim, l’imperialista, últim possible, i les seves implicacions a partir de la constatació de la impossibilitat de reforma del capitalisme i els límits del mercat mundial, com ja formulava Marx al llibre tercer del Capital. A més, Lenin recalca la fonamentació teòrica per excloure tota il·lusió que al si de l’Estat burgès es puguin resoldre els problemes. I ens arriba una aportació valuosíssima respecte a la construcció d’un partit obrer organitzat que lideri la lluita de la classe obrera per obrir una sortida. Un partit independent de qualsevol compromís amb cap de les institucions del capital. No és una apel·lació genèrica, sinó amb concrecions pràctiques que inclouen des del lloc del diari fins a la delimitació de la condició de militant.

El gran llegat de Lenin per avui és la comprensió de les causes profundes de les diferents i complementàries formes d’opressió, de treballadors i pobles, i la manera d’organitzar-se per combatre-les. Sense cap pretensió de receptari universal, aquest llegat de Lenin, la necessitat de l’anàlisi concreta de la realitat concreta.

Lenin i els seus camarades van demostrar que efectivament un altre món és possible, però només en ruptura amb el capitalisme.

Des de la IV Internacional, continuadora de la millor tradició organitzativa i combativa del moviment obrer, reivindiquem el llegat de Lenin, aplicant els seus ensenyaments a la situació actual amb les seves particularitats.

En el centenario de la muerte de Lenin

Carta Semanal 976 en catalán

Carta Semanal 976 para descargar en PDF

El pasado 21 de enero se cumplían cien años del fallecimiento de Vladímir Ilích Uliánov, Lenin, uno de los más importantes dirigentes y teóricos revolucionarios de la historia. Luchó incansablemente por la construcción del partido bolchevique, una auténtica organización obrera independiente, del que fue el primer responsable. Junto con Trotsky, fue el principal dirigente del proceso revolucionario en Rusia que culminaría en octubre de 1917 con el triunfo materializado en la creación del Estado soviético. Además, fue un gran teórico, que desarrolló con brillantez la obra de Marx y Engels, en campos como el del imperialismo como estadio último del capitalismo, así como la imposibilidad de resolver en el seno del Estado burgués los problemas de la clase trabajadora. Reivindicamos su figura no desde la caricaturesca sacralización del estalinismo, sino mostrando, desde los hechos, la potencia de sus aportaciones.

La situación mundial está presidida por una enorme devastación social, una destrucción sistemática de fuerzas productivas. Crisis y guerras se complementan con otros ataques al valor de la fuerza de trabajo, que revelan los límites infranqueables del capital, su carácter irreformable. Esta caracterización es deudora, entre otros, de Lenin, que también aporta elementos -no recetas- para nuestra actuación hoy, en la construcción del partido obrero revolucionario. Ninguna reverencia formalista a su figura, pero ningún desprecio a sus aportaciones. Sigue leyendo

Declaració Final del Desè Congrés Mundial de la Quarta Internacional

Carta Setmanal 969 per descarregar en PDF

El X Congrés del IV Internacional s’ha celebrat la setmana passada. Reproduïm en aquesta edició de la Carta Setmanal la declaració final aprovada pel Congrés

Declaració Final del Desè Congrés Mundial de la Quarta Internacional

Als militants que a escala internacional busquen les vies i els mitjans de resistència a la política destructora de l’imperialisme:

Només obrir-se la primera jornada del X Congrés Mundial de la IV Internacional, delegats i convidats van aprovar conjuntament la següent moció d’urgència:

“Una guerra genocida i una neteja ètnica estan en curs a Gaza i Cisjordània.

Qui n’és responsable?

El X Congrés Mundial de la Quarta Internacional condemna l’Estat d’Israel com a responsable.

El X Congrés Mundial de la Quarta Internacional condemna el govern de Joe Biden que, en nom de l’imperialisme estatunidenc, finança, arma i dóna suport diplomàticament els crims de l’Estat d’apartheid d’Israel. El Congrés Mundial de la IV Internacional condemna els còmplices europeus de l’imperialisme.

El X Congrés Mundial de la Quarta Internacional denuncia la responsabilitat dels governs àrabs que, mentre diuen ser “germans” del poble palestí i estar al seu costat, en realitat capcionen o recolzen el genocidi comès per l’Estat d’Israel.

El X Congrés Mundial de la IV Internacional expressa la seva indignació davant l’actitud dels dirigents de les grans organitzacions obreres i populars que, més enllà de les seves declaracions, en els fets no fan res per salvar el poble palestí amenaçat d’extermini.

El X Congrés Mundial de la IV Internacional, incondicionalment solidari amb el poble palestí, es dirigeix als treballadors i als pobles del món:

– Alt als bombardejos!

– Aixecament incondicional del bloqueig de Gaza!

Aprovat per unanimitat pel Congrés”.

Durant aquests tres dies de Congrés, escoltem militants d’Àsia, Àfrica, Europa, Estats Units, Orient Mitjà, el Carib i Amèrica Llatina, tots els quals van posar al centre dels seus discursos la lluita contra la barbàrie i els mitjans i les formes de resistir-hi. Els tres dies transcorreguts des de l’aprovació de la nostra moció confirmen malament el que escrivim: Gaza i Palestina estan sent sotmeses a una guerra genocida i és tota la humanitat la que està en perill.

Els esdeveniments a Palestina expressen el que suposa el manteniment del sistema capitalista a escala mundial: la barbàrie i la guerra.

Aquest sistema amenaça tota la humanitat. Amenaça el medi ambient amb la desforestació, la contaminació de l’aire i de l’aigua, la clordecona, la successió de catàstrofes… Des de l’esclat de la guerra a Ucraïna, la crisi econòmica i la inflació fan estralls, alimentades per l’especulació i el saqueig de les multinacionals que competeixen ferotgement a escala mundial. La indústria armamentística obté cada dia beneficis més enormes, mentre els pressupostos militars creixen exponencialment. Aquest augment dels pressupostos militars està provocant retallades dràstiques en els pressupostos socials, com la sanitat, l’educació, les pensions. Els beneficis mai han estat tan alts, mentre que els treballadors i els pobles han de patir un empobriment generalitzat. La pobresa i la precarietat laboral no deixen de créixer a escala mundial. L’imperialisme i la seva política de saqueig estan llançant milions de persones a les vies de l’exili, fugint de les guerres, la precarietat i la fam. Alhora, les “contrareformes”, destruint el conquerit durant dècades de lluita de classes, colpegen brutalment les classes treballadores i les poblacions.

L’imperialisme i els governs que se li sotmeten són responsables de la situació a Palestina, com la d’Ucraïna. L’imperialisme estatunidenc ha intentat constantment tancar Rússia per posar-la de genolls, i després atacar la Xina i qüestionar la seva posició econòmica al mercat mundial.

El manteniment del sistema capitalista condueix a un saqueig cada vegada més gran -a l’Àfrica en particular, a guerres i al debilitament de la sobirania nacional, com ho demostra l’exemple dels països llatinoamericans sotmesos a una explotació salvatge amb el suport de governs sotmesos a l’imperialisme.

Per arrossegar totes les forces existents en l’acompanyament d’aquesta política destructiva, els governs intenten, per tots els mitjans, dur a terme la “unitat nacional”. Cap veu independent i que no accepti sotmetre’s escapa a la repressió, la denúncia i la calúmnia. Cal constatar que la majoria dels dirigents de les grans organitzacions que es reivindiquen de la classe obrera miren cap a una altra banda en la majoria dels casos i recolzen així aquesta política, no sense contradiccions i elements de resistència en el si d’ aquestes organitzacions, ja que en diversos països, les organitzacions sindicals o polítiques tracten de preservar la independència de classe en una línia de ruptura amb l’ imperialisme.

A escala mundial, desenes de milions de treballadors i pobles de tots els continents s’aixequen contra l’esclafament del poble palestí. Aquestes manifestacions massives, que tenen lloc sense cap convocatòria per part de les grans organitzacions obreres, estan qüestionant els seus propis governs, accentuant al seu torn les contradiccions en el seu si. Doncs la línia divisòria respecte de l’esclafament de Palestina està estreta i directament lligada a la lluita per la defensa de les conquestes i les fites, producte de dècades de lluita de classe, qüestionats per aquests governs.  Està estretament lligada a la lluita dels pobles per la seva sobirania nacional, com es pot veure a l’Àfrica subsahariana en la mobilització contra l’antiga potència colonitzadora.

Llancem un crit d’alarma: la humanitat sencera està amenaçada.

El X Congrés Mundial de la IV Internacional, obert a militants de diferents orígens polítics, decideix dirigir-se als milers i milers que arreu i a tot els continents tracten de resistir a la barbàrie capitalista, com ho indica la crida de dirigents polítics i sindicals de 20 països africans. Aquests milers aspiren a organitzar-se a escala internacional contra el capital que engendra la barbàrie.

Proposem que més enllà de les fronteres i els nostres diferents orígens polítics, ens ajuntem de manera urgent per constituir junts un pol de resistència a escala mundial en una línia de ruptura amb l’imperialisme.

Aprovada per unanimitat el 7 de desembre de 2023

Declaración final del X Congreso Mundial de la IV Internacional

Carta Semanal 969 en catalán

Carta Semanal 969 para descargar en PDF

El X Congreso del IV Internacional se ha celebrado la semana pasada. Reproducimos en esta edición de la Carta Semanal la declaración final aprobada por el Congreso

Declaración final del X Congreso Mundial de la Cuarta Internacional

A los militantes que a escala internacional buscan las vías y los medios de resistencia a la política destructora del imperialismo:

Nada más abrirse la primera jornada del X Congreso Mundial de la IV Internacional, delegados e invitados aprobaron conjuntamente la siguiente moción de urgencia:

“Una guerra genocida y una limpieza étnica están en curso en Gaza y Cisjordania. Sigue leyendo

El combate por los derechos, contra la economía de guerra, exige dar pasos en la organización

Carta Semanal 939 en catalán

Carta Semanal 939 para descargar en PDF

En esta línea, la IV Internacional abre la discusión de su X Congreso, con textos publicados en La Verdad nº 112.  Os invitamos a su presentación por video conferencia el día 18 de mayo

El pasado 3 de mayo, el comisario de Mercado Interior de la Unión Europea, Thierry Breton, en rueda de prensa en Bruselas, declaraba que “es necesario impulsar la base industrial para cambiar el paradigma y que la industria de la Defensa pase a un modo de economía de guerra”.

Breton lamentaba que la industria europea tenga una capacidad de producción diseñada para tiempos de paz, y pedía usar todos los recursos posibles para financiar al sector de la Defensa “en un tiempo de guerra en Europa”. “Todos tenemos que participar en este esfuerzo”. E insistía en que “en materia de defensa, nuestras industrias deben pasar al modo de economía de guerra”.

Con esa argumentación, Breton presentaba una decisión de la UE, de decretar una exención reglamentaria “temporal y excepcional”, para poder conceder permisos de actividad de forma más rápida o aumentar los turnos de trabajo en las fábricas destinadas a la producción de armamento. “Debemos revitalizar nuestra industria y adaptarla a las necesidades de un conflicto de alta intensidad”. La UE permitirá que se utilice dinero de los fondos de cohesión o de otras ayudas europeas para este fin. Sigue leyendo

Presentació del número 112 de La Veritat

Carta Setmanal 932 per descarregar en PDF

En el moment en què redactem aquesta carta, l’edició en espanyol del nº 112 de La Verdad està en impremta. Presentem dos dels seus articles amb la intenció d’animar a la seva lectura.

El primer d’ells, titulat «X Congrés de la IV Internacional. S’obre la discussió», es refereix al contingut i la forma del pròxim congrés de la IV Internacional, que se celebrarà en «una situació nova, en ruptura radical amb els passats decennis. És el qüestionament del que va quedar establert el 1945».

Pel que fa al contingut, afirma: «la IV Internacional es va fundar amb el Programa de Transició, escrit el 1938.  […]  sotmetem a la discussió de tots el Programa de Transició».  Es tracta per tant d’un congrés obert: «obert als militants que no en són membres, obert a la discussió, obert a l’elaboració. Militants de la IV Internacional i els que tenen un altre origen polític i lluiten colze amb colze, junts hem de buscar en comú les respostes a aquesta nova situació».

Alguns dels nombrosos  aspectes que s’hi aborden són:

«Les forces productives de la humanitat han deixat de créixer.  […]

»La crisi de la humanitat és la crisi de la direcció revolucionària.  […]

»El Programa de Transició insisteix en la necessària independència de classe. En les condicions assenyalades davant els governs, en nom de la defensa d’Ucraïna o amb qualsevol altre pretext, intenten imposar una “unió sagrada” en la qual cal renunciar a les reivindicacions per acompanyar les “reformes”».

Es tracta doncs d’«elaborar les noves respostes que exigeix aquesta nova situació».

I això es fa obrint el debat a través de 10 preguntes/respostes preparades a l’efecte. Citem extractes de les primeres respostes a algunes de les qüestions plantejades:

«2/ ¿Qui és exactament Putin i per què va decidir envair Ucraïna? »

Oficial del KGB i president de la Federació de Rússia des de desembre de 1999.

«El clan Putin i els oligarques controlen els sectors decisius de l’economia, com el petroli i el gas, que els reporten sumes considerables. No tenen cap interès a obrir el capital d’aquestes grans empreses […].

» Putin és responsable de l’agressió criminal contra Ucraïna, però Estats Units amb l’OTAN són també responsables d’aquest sagnant conflicte.  […]  Els interessos d’aquesta guerra són davant de tot polítics: afirmació del domini estatunidenc, amb conseqüències econòmiques […] .

»3/ Qui és exactament Zelenski, a qui representa en realitat? ¿Per què Estats Units l’armen, l’animen i el recolzen tant?

»Zelenski és el producte de la corrupció en col·laboració amb els oligarques […].  El 19 de març [del 2022] es van prohibir onze partits. El 2022, Zelenski escombra els drets de la classe obrera ucraïnesa amb dues lleis. La llei 2136, “llei sobre relacions laborals en condicions de guerra” [i] la llei 5371[…] .

» El maig del 2019, va posar fi a una moratòria que congelava la privatització de les terres agrícoles i va llançar un programa de privatització massiva del sòl de quaranta milions d’hectàrees […].

»Lluny de defensar la sobirania d’Ucraïna, el règim de Zelenski entrega el seu país a la penetració del capital financer, en particular estatunidenc.  […]

»7/ […] ¿No són ja els pobles, els treballadors les seves principals víctimes? […]

»A finals de l’any 2022 calia lamentar 100 000 morts en tots dos bàndols, a Ucraïna i a Rússia […].

»La guerra i les sancions precipiten Europa en una crisi sense precedents […] , l’OIT denuncia “un descens brutal dels salaris reals” […].

»L’austeritat” és la línia mestra dels Governs europeus quan es tracta de salaris i serveis públics, però no quan es tracta d’armament. […]

»8/ En totes les guerres, els Governs bel·ligerants criden a la unió nacional per defensar la pàtria, ¿succeeix també en aquesta ocasió? […]

»És més fàcil per a un Govern burgès cridar a la unió nacional per defensar la pàtria que cridar aquesta mateixa unió nacional per accelerar la destrucció del país i l’abdicació de la seva sobirania, en benefici exclusiu del capital estatunidenc. 

Això porta amb si tensions a tots els països, […].

»La crida “Alt a la guerra!”, [pretén] reforçar els vincles organitzats de lluita amb els signants, ajuda que el moviment obrer torni a situar-se en un eix independent.  […]

»Tots els països […]  estan sacsejats per moviments de vaga, sovint pels salaris. De vegades s’organitzen amb els sindicats, de vegades els desborden […].

»10/ La voluntat expressa de tots els Governs europeus d’augmentar considerablement els pressupostos d’armament alhora que retallen pressupostos socials, és només per la guerra exterior?

»L’objectiu de l’austeritat” i de les retallades de pressupostos socials és ajudar a imposar totes les contrareformes [una] “economia de guerra” […], no és la fi de l’abundància per a les indústries d’armament o les empreses que cotitzen en els índexs selectius de les borses, però ho ha de ser per a la majoria de la població:  això és l’economia de guerra.

El segon, de Xabier Arrizabalo, titulat «La inflació disparada, reflex de la dislocació capitalista, un atac frontal a la classe treballadora», part del ràpid augment dels preus, que l’economia burgesa, interessadament, analitza molt superficialment, i del seu impacte social per assenyalar:

«La inestabilitat i en particular la dels preus és consubstancial a les economies capitalistes, perquè estan presidides per dos conflictes irresolubles -tot i que de diferent importància-. En primer lloc, i sobretot, la lluita entre la classe capitalista i la classe treballadora per l’apropiació del valor nou produït en cada període (el PIB), que aporta el treball viu durant la jornada laboral. Només una part d’ell se li remunera als treballadors, els qui el produeixen. És el salari, que depèn del valor de la força de treball (és a dir, del valor de les mercaderies amb la compra i consum de les quals es reprodueix la força de treball -la capacitat de produir de la classe treballadora-). L’altra part queda impagada, perquè és la prolongació de la jornada més enllà del valor de la força de treball, del valor de la qual s’apropia la classe capitalista; aquest valor extra, aquesta plusvàlua és el fet que constitueix l’ essència de l’ explotació.  […]

»Pero la masa total de plusvalía […] es reparteix en guanys individuals de cada capital. Aquest repartiment es fa al mercat, a través de la pugna competitiva entre els capitals. [Però el mercat mundial] és massa petit per poder absorbir les necessitats de valorització de tots els capitals. De manera que la pugna competitiva, que porta a la guerra comercial, espolsa la inflació, que serveix també per reduir el salari real. I aquesta pugna s’exacerba fins al punt de desembocar en les guerres pròpiament dites.

»A partir d’aquestes premisses Marx conclou la seva anàlisi formulant la llei del descens tendencial de la taxa de guany, en la qual rau el caràcter no només contradictori, sinó creixentment contradictori del capitalisme, de “fugida cap endavant”, ja tan desaforada que la destrucció de forces productives se sistematitza cada vegada més. En aquest marc és en el qual s’ enquadra la situació actual de crisi i el fenomen específic de la inflació.

»Els preus no es determinen “tècnicament”, sinó “socialment”. Els preus són l’expressió monetària del valor (el temps de treball que es requereix per produir una mercaderia en una determinada societat) i [això] significa que els preus es determinen conflictivament», a través de la lluita de classes.

Per comprendre millor el rerefons de la inflació, es planteja la qüestió en sentit invers: per què amb el mateix salari es pot comprar cada vegada menys aliments, roba, calçat, etc.?

«La moneda és, en origen, una mercaderia que, per ser-ho, té valor […], es pot comparar amb altres mercaderies […] . No és el cas dels bitllets actuals, que només són una representació de la veritable moneda, que és el valor de l’economia de la qual la moneda és la seva divisa, la seva representació en poder de compra.  […]

»La inflació generalitzada és expressió d’una pugna competitiva que impedeix l’estabilitat del mercat mundial. Però també «un atac al mitjà de vida de la classe treballadora, a les seves condicions de vida […] .

»Però què passa amb el salari nominal que […]  depèn de la lluita de la classe treballadora […] ?

»La posició de tota direcció d’una organització política o sindical que renuncia a, com a mínim, mantenir el poder de compra dels salaris és profundament reaccionària», cosa que planteja la falta de democràcia en les nostres organitzacions.

«L’atac que suposa la reducció salarial, […]  no és l’únic que pateix la classe treballadora amb càrrec a la inflació.  […]

»Els diferents corrents de l’economia burgesa […]  atribueixen la inflació a un excés de demanda de productes respecte a l’oferta disponible d’ells, les que la relacionen amb un augment de costos i les que ho fan a un excés de diners en l’economia.  […]  que mai explicarien el rerefons més profund de la inflació.

»Cadascuna d’aquestes preteses explicacions de la inflació té una intencionalitat de fons, que coincideixen perfectament en el seu contingut classista, contra la classe treballadora. En el cas de l’excés de demanda, la forma de combatre-la seria reduir aquesta demanda, cosa que en particular podria fer-se reduint els salaris. El mateix es planteja amb l’apel·lació a l’augment de costos, que es fan recaure en particular en els salaris […] . Finalment, la pretensió que el problema de la inflació obeeix a un excés de diners, d’oferta monetària, serveix per sostenir que la política necessària és el monetarisme, és a dir, una política monetarista recessiva.

»La gestió de la política monetària es fa fonamentalment a través dels bancs centrals. Per això no era un assumpte menor la imposició d’estatuts d’autonomia per a ells (respecte als Governs o als Parlaments). Es tractava de l’autonomia respecte a qualsevol instància de control més o menys democràtica que, en el cas de la UE s’imposa com a exigència a Maastricht […]

»No obstant això, no hi ha autonomia respecte als requeriments del capital financer [que vehiculitza l’FMI] … que els bancs centrals, en particular la Reserva Federal estatunidenca i el BCE, executen immediatament.  […]

»Davant de tot això, què pot fer la classe treballadora? Només una cosa: lluitar incondicionalment per les seves legítimes aspiracions plasmades en reivindicacions guanyables. En particular, contra la inflació, tres mesures: indexació immediata de tots els salaris als preus; augment general dels salaris; control dels preus dels productes de primera necessitat.  […]

I el camí per a això comença amb l’agrupament dels qui compartim la nostra condició d’explotats, defensant el salari, l’ocupació en condicions dignes, totes i cadascuna de les conquestes i democràtiques. Combat en el qual participa sense reserves la IV Internacional.

Presentación del número 112 de La Verdad

Carta Semanal 932 en catalán

Carta Semanal 932 para descargar en PDF

En el momento en que redactamos esta carta, la edición en español del n.º 112 de La Verdad está en imprenta. Presentamos dos de sus artículos con la intención de animar a su lectura.

El primero de ellos, titulado «X Congreso de la IV Internacional. Se abre la discusión», se refiere al contenido y la forma del próximo congreso de la IV Internacional, que se celebrará en «una situación nueva, en ruptura radical con los pasados decenios. Es el cuestionamiento de lo que quedó establecido en 1945».

En cuanto al contenido, afirma: «la IV Internacional se fundó con el Programa de Transición, escrito en 1938. […] sometemos a la discusión de todos el Programa de Transición». Se trata por tanto de un congreso abierto: «abierto a los militantes que no son miembros de ella, abierto a la discusión, abierto a la elaboración. Militantes de la IV Internacional y los que tienen otro origen político y luchan codo con codo, juntos debemos buscar en común las respuestas a esta nueva situación». Sigue leyendo