Archivo de la etiqueta: lucha de clases

Al centenari de la mort de Lenin

Carta Setmanal 976 per descarregar en PDF

El 21 de gener passat es complien cent anys de la mort de Vladímir Ilích Uliánov, Lenin, un dels més importants dirigents i teòrics revolucionaris de la història. Va lluitar incansablement per la construcció del partit bolxevic, una autèntica organització obrera independent, del que va ser el primer responsable. Juntament amb Trotski, va ser el principal dirigent del procés revolucionari a Rússia que culminaria l’octubre del 1917 amb el triomf materialitzat en la creació de l’Estat soviètic. A més, va ser un gran teòric, que va desenvolupar amb brillantor l’obra de Marx i Engels, en camps com el de l’imperialisme com a estadi últim del capitalisme, així com la impossibilitat de resoldre al si de l’Estat burgès els problemes de la classe treballadora. Reivindiquem la seva figura no des de la caricaturesca sacralització de l’estalinisme, sinó mostrant, des dels fets, la potència de les seves aportacions.

La situació mundial és presidida per una enorme devastació social, una destrucció sistemàtica de forces productives. Crisis i guerres es complementen amb altres atacs al valor de la força de treball, que revelen els límits infranquejables del capital, el seu caràcter irreformable. Aquesta caracterització és deutora, entre d’altres, de Lenin, que també aporta elements –no receptes– per a la nostra actuació avui, en la construcció del partit obrer revolucionari. Cap reverència formalista a la seva figura, però cap menyspreu a les seves aportacions.

1. La lluita pel partit obrer independent

Al II Congrés del POSDR, el 1903, es va decantar l’escissió que acabaria donant lloc al partit bolxevic. Lenin, als 33 anys, ja tenia una llarga experiència com a militant i teòric. Ja havia publicat El desenvolupament del capitalisme a Rússia (1899) i, de gran importància política, què fer? Problemes candents del nostre moviment (1902), on planteja els elements bàsics per a la construcció de l’organització revolucionària, inclosa la seva fonamentació teòrica: “sense teoria revolucionària tampoc no hi pot haver moviment revolucionari”.

En aquesta pugna es constitueix l’organització que farà possible el triomf de la revolució a l’octubre de 1917. Lenin combat el reformisme i oportunisme, rebutjant tota temptació ultraesquerrana, com estableix el 1920 a “l’esquerranisme”, malaltia infantil del comunisme, En aquesta lluita per la construcció del partit ocupa un lloc prominent el diari. Primer Iskra (La Chispa) i després Pravda (La Veritat).

2. Una revolucionària preocupació per la teoria

Lenin és conegut pels seus estudis econòmics i polítics. En particular, per L’imperialisme, fase superior del capitalisme del 1916 i L’Estat i la revolució del 1917. Però la seva atenció es va dedicar a moltes més temàtiques, en què destaca l’abordatge rigorós i sistemàtic. La seva preocupació teòrica no era academicista, sinó política, pràctica. El lligam entre teoria i pràctica, com s’expressa en l’afirmació abans esmentada de Què fer. Buscava la precisió més gran, evitant tota generalització vàcua: “el que és l’essència mateixa, l’ànima viva del marxisme: l’anàlisi concreta d’una situació concreta”.

Són qüestions retòriques amb implicacions pràctiques. Com explica Trotski, “fins i tot estant a l’exili, permanentment Lenin va informant-se: el que passava a la classe obrera, la seva experiència de lluita, nodrint-se de les anècdotes de la classe obrera que va explicant i vivint la seva experiència”.

3. L’Internacionalisme i la guerra imperialista

La gran traïció d’agost del 1914, quan els diputats dels partits obrers alemany i francès voten a favor dels crèdits de guerra, suposa un autèntic parteaigües en el moviment obrer. Lenin caracteritza immediatament dues qüestions: la fallida de la II Internacional i la importància de la resistència davant de la traïció. Critica el patriotisme socialdemòcrata i el pacifisme que es desmarca de la guerra de classes. Participa a les conferències de Zimmerwald el 1915 i Kienthal el 1916, els sectors revolucionaris del qual, partidaris de transformar la guerra imperialista a la guerra civil que reflecteix la lluita de classes, constitueixen el nucli de la Internacional Comunista, que es fundarà el 3 de març de 1919 a Moscou.

4. Principal dirigent, amb Trotski, de la Revolució russa

Lenin arriba a Rússia el 3 d’abril del 1917 i impulsa un gir dràstic respecte a la política conciliadora amb el govern provisional que mantenien Kàmenev i Stalin: “El poble necessita pa i terra. I ells donen guerra, gana, manca de menjar, i les terres es queden per als terratinents. Mariners, camarades, han de lluitar per la revolució. Lluitem fins al final!”. Lenin escriu les Tesis d’abril, que asseuen les bases amb què es desembocarà a la majoria bolxevic als soviets, que permetrà que la revolució del 25 d’octubre estableixi un Estat obrer i les conseqüents mesures revolucionàries començant pels decrets de la pau i de la terra, promulgats les primeres vint-i-quatre hores.

La tasca de Lenin va ser ingent en els primers passos de la Revolució, per als que va confiar a Trotski en tasques de màxima responsabilitat, com les negociacions de pau amb Alemanya a Brest-Litovsk o la creació de l’exèrcit Roig per a la supervivència de la revolució. Amb ell al capdavant es van impulsar els primers decrets, els de la pau i la terra, el control obrer de la producció, l’autodeterminació dels pobles, la llibertat de consciència, la nacionalització de la banca, el repudi del deute, la plena igualtat legal de dones i homes i el dret a l’avortament…

5. La creació de la III Internacional, la Internacional Comunista

A l’escalfor de la revolució, l’impuls internacionalista es concreta en la creació de la III Internacional. És la ruptura amb el reformisme, amb tota il·lusió en una gestió progressiva del capitalisme. Lenin va ocupar un lloc prominent als quatre primers congressos de la Internacional, les aportacions dels quals es poden apreciar fàcilment en un text molt recomanable: Tesis, manifestos i resolucions dels quatre primers congressos de la Internacional Comunista (1919-1923).

Ja mort Lenin, va venir la degeneració burocràtica estalinista, culminada a partir de l’expulsió de l’Oposició d’Esquerra el 1927 i les grans purgues. La fórmula del “socialisme en un sol país”, defensada per Bukharin i Stalin el 1924-25, constitueix la negació de la revolució mundial i del bolxevisme.

6. L’actualitat de Lenin

En 1847 es crea la Lliga dels Comunistes, amb la participació de Marx i Engels, que redactaran el seu programa a principis de 1848: el Manifest del Partit Comunista. La Lliga va adoptar com a consigna “Proletaris del món, uniu-vos”, concentrant tres elements determinants que persisteixen en el llegat de Lenin. El subjecte: proletaris. Els que només tenen la seva prole perquè no tenen mitjans de producció, per l’expropiació que són objecte. El contingut internacionalista, que fa referència als proletaris del món. I la via per resoldre els problemes que planteja la condició d’expropiats i explotats: la seva unió. La seva organització.

No presentem un Lenin sacralitzat, com l’estalinisme va pretendre, per desactivar el seu enorme llegat revolucionari. Bona part dels dirigents de la Revolució russa eren excel·lents teòrics. Avui seguim necessitant la caracterització de l’imperialisme de Lenin, per entendre el moment històric del capitalisme en què ens trobem, i la formulació del desenvolupament desigual i combinat de Trotski per comprendre les formes particulars del capitalisme a les diferents regions del món. Dos teòrics i militants que, com a dirigents obrers, apliquen efectivament el mètode marxista tal com ho va definir Engels: “tota la concepció de Marx no és una doctrina, sinó un mètode. No ofereix dogmes fets, sinó punts de partida per a la ulterior investigació, i el mètode per a aquesta investigació”.

Lenin ho va resumir amb precisió:

El marxisme exigeix ​​de nosaltres l’anàlisi més exacta, objectivament comprovable, de la correlació de classes i peculiaritats concretes de cada moment històric. Nosaltres, els bolxevics, hem procurat sempre ser fidels a aquesta exigència, indiscutiblement obligatòria des del punt de vista de tota fonamentació científica de la política.

La situació actual està identificada per una “crisi crònica del capitalisme”. Una destrucció de forces productives cada cop més sistemàtica, amb diferents formes que es complementen. D’una banda, crisis econòmiques recurrents que destrueixen capital: a més de 50 anys de la crisi dels setanta, continua sense haver-hi cap fase expansiva a escala mundial. Les guerres, fins i tot a Europa, que adopten fins i tot la forma de genocidi com a Palestina. El saqueig dels recursos naturals, que suposa més privacions per a la població i efectes climàtics molt perillosos. I, sobretot, la política econòmica que impulsa la desvalorització de la força de treball, principal fonament de les forces productives, a través de desocupació i subocupació, privatitzacions, desregulació, etc. La pregunta, sobretot, és què fer. Per respondre adequadament, el llegat de Lenin és preciós.

Lenin va presentar una anàlisi econòmica rigorosa que revela l’estadi capitalista en què vivim, l’imperialista, últim possible, i les seves implicacions a partir de la constatació de la impossibilitat de reforma del capitalisme i els límits del mercat mundial, com ja formulava Marx al llibre tercer del Capital. A més, Lenin recalca la fonamentació teòrica per excloure tota il·lusió que al si de l’Estat burgès es puguin resoldre els problemes. I ens arriba una aportació valuosíssima respecte a la construcció d’un partit obrer organitzat que lideri la lluita de la classe obrera per obrir una sortida. Un partit independent de qualsevol compromís amb cap de les institucions del capital. No és una apel·lació genèrica, sinó amb concrecions pràctiques que inclouen des del lloc del diari fins a la delimitació de la condició de militant.

El gran llegat de Lenin per avui és la comprensió de les causes profundes de les diferents i complementàries formes d’opressió, de treballadors i pobles, i la manera d’organitzar-se per combatre-les. Sense cap pretensió de receptari universal, aquest llegat de Lenin, la necessitat de l’anàlisi concreta de la realitat concreta.

Lenin i els seus camarades van demostrar que efectivament un altre món és possible, però només en ruptura amb el capitalisme.

Des de la IV Internacional, continuadora de la millor tradició organitzativa i combativa del moviment obrer, reivindiquem el llegat de Lenin, aplicant els seus ensenyaments a la situació actual amb les seves particularitats.

Al centenari de la mort de Lenin

Carta Setmanal 976 per descarregar en PDF

El 21 de gener passat es complien cent anys de la mort de Vladímir Ilích Uliánov, Lenin, un dels més importants dirigents i teòrics revolucionaris de la història. Va lluitar incansablement per la construcció del partit bolxevic, una autèntica organització obrera independent, del que va ser el primer responsable. Juntament amb Trotski, va ser el principal dirigent del procés revolucionari a Rússia que culminaria l’octubre del 1917 amb el triomf materialitzat en la creació de l’Estat soviètic. A més, va ser un gran teòric, que va desenvolupar amb brillantor l’obra de Marx i Engels, en camps com el de l’imperialisme com a estadi últim del capitalisme, així com la impossibilitat de resoldre al si de l’Estat burgès els problemes de la classe treballadora. Reivindiquem la seva figura no des de la caricaturesca sacralització de l’estalinisme, sinó mostrant, des dels fets, la potència de les seves aportacions.

La situació mundial és presidida per una enorme devastació social, una destrucció sistemàtica de forces productives. Crisis i guerres es complementen amb altres atacs al valor de la força de treball, que revelen els límits infranquejables del capital, el seu caràcter irreformable. Aquesta caracterització és deutora, entre d’altres, de Lenin, que també aporta elements –no receptes– per a la nostra actuació avui, en la construcció del partit obrer revolucionari. Cap reverència formalista a la seva figura, però cap menyspreu a les seves aportacions.

1. La lluita pel partit obrer independent

Al II Congrés del POSDR, el 1903, es va decantar l’escissió que acabaria donant lloc al partit bolxevic. Lenin, als 33 anys, ja tenia una llarga experiència com a militant i teòric. Ja havia publicat El desenvolupament del capitalisme a Rússia (1899) i, de gran importància política, què fer? Problemes candents del nostre moviment (1902), on planteja els elements bàsics per a la construcció de l’organització revolucionària, inclosa la seva fonamentació teòrica: “sense teoria revolucionària tampoc no hi pot haver moviment revolucionari”.

En aquesta pugna es constitueix l’organització que farà possible el triomf de la revolució a l’octubre de 1917. Lenin combat el reformisme i oportunisme, rebutjant tota temptació ultraesquerrana, com estableix el 1920 a “l’esquerranisme”, malaltia infantil del comunisme, En aquesta lluita per la construcció del partit ocupa un lloc prominent el diari. Primer Iskra (La Chispa) i després Pravda (La Veritat).

2. Una revolucionària preocupació per la teoria

Lenin és conegut pels seus estudis econòmics i polítics. En particular, per L’imperialisme, fase superior del capitalisme del 1916 i L’Estat i la revolució del 1917. Però la seva atenció es va dedicar a moltes més temàtiques, en què destaca l’abordatge rigorós i sistemàtic. La seva preocupació teòrica no era academicista, sinó política, pràctica. El lligam entre teoria i pràctica, com s’expressa en l’afirmació abans esmentada de Què fer. Buscava la precisió més gran, evitant tota generalització vàcua: “el que és l’essència mateixa, l’ànima viva del marxisme: l’anàlisi concreta d’una situació concreta”.

Són qüestions retòriques amb implicacions pràctiques. Com explica Trotski, “fins i tot estant a l’exili, permanentment Lenin va informant-se: el que passava a la classe obrera, la seva experiència de lluita, nodrint-se de les anècdotes de la classe obrera que va explicant i vivint la seva experiència”.

3. L’Internacionalisme i la guerra imperialista

La gran traïció d’agost del 1914, quan els diputats dels partits obrers alemany i francès voten a favor dels crèdits de guerra, suposa un autèntic parteaigües en el moviment obrer. Lenin caracteritza immediatament dues qüestions: la fallida de la II Internacional i la importància de la resistència davant de la traïció. Critica el patriotisme socialdemòcrata i el pacifisme que es desmarca de la guerra de classes. Participa a les conferències de Zimmerwald el 1915 i Kienthal el 1916, els sectors revolucionaris del qual, partidaris de transformar la guerra imperialista a la guerra civil que reflecteix la lluita de classes, constitueixen el nucli de la Internacional Comunista, que es fundarà el 3 de març de 1919 a Moscou.

4. Principal dirigent, amb Trotski, de la Revolució russa

Lenin arriba a Rússia el 3 d’abril del 1917 i impulsa un gir dràstic respecte a la política conciliadora amb el govern provisional que mantenien Kàmenev i Stalin: “El poble necessita pa i terra. I ells donen guerra, gana, manca de menjar, i les terres es queden per als terratinents. Mariners, camarades, han de lluitar per la revolució. Lluitem fins al final!”. Lenin escriu les Tesis d’abril, que asseuen les bases amb què es desembocarà a la majoria bolxevic als soviets, que permetrà que la revolució del 25 d’octubre estableixi un Estat obrer i les conseqüents mesures revolucionàries començant pels decrets de la pau i de la terra, promulgats les primeres vint-i-quatre hores.

La tasca de Lenin va ser ingent en els primers passos de la Revolució, per als que va confiar a Trotski en tasques de màxima responsabilitat, com les negociacions de pau amb Alemanya a Brest-Litovsk o la creació de l’exèrcit Roig per a la supervivència de la revolució. Amb ell al capdavant es van impulsar els primers decrets, els de la pau i la terra, el control obrer de la producció, l’autodeterminació dels pobles, la llibertat de consciència, la nacionalització de la banca, el repudi del deute, la plena igualtat legal de dones i homes i el dret a l’avortament…

5. La creació de la III Internacional, la Internacional Comunista

A l’escalfor de la revolució, l’impuls internacionalista es concreta en la creació de la III Internacional. És la ruptura amb el reformisme, amb tota il·lusió en una gestió progressiva del capitalisme. Lenin va ocupar un lloc prominent als quatre primers congressos de la Internacional, les aportacions dels quals es poden apreciar fàcilment en un text molt recomanable: Tesis, manifestos i resolucions dels quatre primers congressos de la Internacional Comunista (1919-1923).

Ja mort Lenin, va venir la degeneració burocràtica estalinista, culminada a partir de l’expulsió de l’Oposició d’Esquerra el 1927 i les grans purgues. La fórmula del “socialisme en un sol país”, defensada per Bukharin i Stalin el 1924-25, constitueix la negació de la revolució mundial i del bolxevisme.

6. L’actualitat de Lenin

En 1847 es crea la Lliga dels Comunistes, amb la participació de Marx i Engels, que redactaran el seu programa a principis de 1848: el Manifest del Partit Comunista. La Lliga va adoptar com a consigna “Proletaris del món, uniu-vos”, concentrant tres elements determinants que persisteixen en el llegat de Lenin. El subjecte: proletaris. Els que només tenen la seva prole perquè no tenen mitjans de producció, per l’expropiació que són objecte. El contingut internacionalista, que fa referència als proletaris del món. I la via per resoldre els problemes que planteja la condició d’expropiats i explotats: la seva unió. La seva organització.

No presentem un Lenin sacralitzat, com l’estalinisme va pretendre, per desactivar el seu enorme llegat revolucionari. Bona part dels dirigents de la Revolució russa eren excel·lents teòrics. Avui seguim necessitant la caracterització de l’imperialisme de Lenin, per entendre el moment històric del capitalisme en què ens trobem, i la formulació del desenvolupament desigual i combinat de Trotski per comprendre les formes particulars del capitalisme a les diferents regions del món. Dos teòrics i militants que, com a dirigents obrers, apliquen efectivament el mètode marxista tal com ho va definir Engels: “tota la concepció de Marx no és una doctrina, sinó un mètode. No ofereix dogmes fets, sinó punts de partida per a la ulterior investigació, i el mètode per a aquesta investigació”.

Lenin ho va resumir amb precisió:

El marxisme exigeix ​​de nosaltres l’anàlisi més exacta, objectivament comprovable, de la correlació de classes i peculiaritats concretes de cada moment històric. Nosaltres, els bolxevics, hem procurat sempre ser fidels a aquesta exigència, indiscutiblement obligatòria des del punt de vista de tota fonamentació científica de la política.

La situació actual està identificada per una “crisi crònica del capitalisme”. Una destrucció de forces productives cada cop més sistemàtica, amb diferents formes que es complementen. D’una banda, crisis econòmiques recurrents que destrueixen capital: a més de 50 anys de la crisi dels setanta, continua sense haver-hi cap fase expansiva a escala mundial. Les guerres, fins i tot a Europa, que adopten fins i tot la forma de genocidi com a Palestina. El saqueig dels recursos naturals, que suposa més privacions per a la població i efectes climàtics molt perillosos. I, sobretot, la política econòmica que impulsa la desvalorització de la força de treball, principal fonament de les forces productives, a través de desocupació i subocupació, privatitzacions, desregulació, etc. La pregunta, sobretot, és què fer. Per respondre adequadament, el llegat de Lenin és preciós.

Lenin va presentar una anàlisi econòmica rigorosa que revela l’estadi capitalista en què vivim, l’imperialista, últim possible, i les seves implicacions a partir de la constatació de la impossibilitat de reforma del capitalisme i els límits del mercat mundial, com ja formulava Marx al llibre tercer del Capital. A més, Lenin recalca la fonamentació teòrica per excloure tota il·lusió que al si de l’Estat burgès es puguin resoldre els problemes. I ens arriba una aportació valuosíssima respecte a la construcció d’un partit obrer organitzat que lideri la lluita de la classe obrera per obrir una sortida. Un partit independent de qualsevol compromís amb cap de les institucions del capital. No és una apel·lació genèrica, sinó amb concrecions pràctiques que inclouen des del lloc del diari fins a la delimitació de la condició de militant.

El gran llegat de Lenin per avui és la comprensió de les causes profundes de les diferents i complementàries formes d’opressió, de treballadors i pobles, i la manera d’organitzar-se per combatre-les. Sense cap pretensió de receptari universal, aquest llegat de Lenin, la necessitat de l’anàlisi concreta de la realitat concreta.

Lenin i els seus camarades van demostrar que efectivament un altre món és possible, però només en ruptura amb el capitalisme.

Des de la IV Internacional, continuadora de la millor tradició organitzativa i combativa del moviment obrer, reivindiquem el llegat de Lenin, aplicant els seus ensenyaments a la situació actual amb les seves particularitats.

França: eleccions presidencials i lluita de classes

Carta Setmanal 871 per descarregar en PDF

El 10 d’abril vinent tindrà lloc a França la primera volta de les eleccions presidencials (la segona volta tindrà lloc el 17). En el règim polític existent a França, de caràcter bonapar­tista, les eleccions presidencials són determinants. Normalment la precampanya electoral s’utilitza per fer pressió en la lluita de classes directa i intentar imposar la “pau social”, i tot i això:

13 de gener, vaga a l’Educació Nacional, un moviment profund

El ministre d’Educació Nacional, Jean Michel Blanquer, va dictar des del lloc de vacances de cap d’any (Eivissa) un nou protocol sanitari per a l’inici del curs escolar el 3 de gener. Nou protocol que se sumava als 49 anteriors des de l’inici de la pandèmia. El caos i la desorganització total que ha creat la política del ministeri (que no n’és una excepció, sinó del mateix to que tota la política del govern Macron), va ser la gota que va desbordar el got i va provocar una onada d’indignació entre els treballadors de l’ensenyament i pares d’alumnes (12 milions de joves, sense comptar l’ensenyament superior)

La quasi totalitat de les organitzacions sindicals d’aquest sector van cridar a la vaga aquest 13 de gener, als quals s’hi van sumar la FCPA (pares d’alumnes) i els sindicats d’alumnes d’institut. El 75% del personal va anar a la vaga, inclòs en molts casos el personal de direcció i inspecció acadèmica.

Aquesta vaga expressava el rebuig massiu a la política de reducció d’efectius docents, a l’atemptat contra l’escola pública desenvolupat per l’actual govern Macron, en continuïtat amb els antecessors (del socialista Hollande al dretà Sarkozy o els governs anteriors de l’esquerra plural) ).

La vaga va trencar amb el suposat “consens sanitari” o el pretès “tots units contra el virus” que el Govern, d’acord amb l'”esquerra oficial”, pretenien imposar.

El primer ministre Castex i els ministres d’Educació, Blanquer i de Sanitat, Véran, es van veure obligats a rebre els sindicats, sense respondre a cap de les reivindicacions: creació de places, augment de salaris, suficients mitjans sanitaris…

Al contrari, durant aquests 5 anys de govern Macron s’han tancat 17.800 llits d’hospital i s’ha accelerat la desorganització de l’atenció primària, l’Assemblea Nacional va aprovar el 16 de gener noves mesures repressives com l’obligació del Certificat de Vacunació, qüestionat inútil per combatre la pandèmia però que permet provocar la divisió entre els ciutadans… i el president Macron declara que “fotrà fins al final els que no es vacunin, que com que no són responsables no són ciutadans”.

Per posar-li la cirereta al pastís el mateix Macron va declarar el dia 16 com era de negatiu el fet que “l’Ensenyament Superior sigui gairebé gratuït”.

La lluita contra la pandèmia serveix per a tot, en particular per intentar dur a terme les exigències del capital financer de privatització de la sanitat, l’educació, els serveis públics…

Tampoc no és casualitat que la Intersindical, que agrupa tots els sindicats convocants de la vaga del dia 13, decidís convocar una nova vaga de tots els sectors el 27 de gener. I convocar una manifestació el dia 20 (prohibida pel cap de policia de París, el Prefecte Lallement). Els sindicats van mantenir la manifestació, i el govern es va veure obligat a tolerar-ne la celebració.

Ningú no pot preveure avui com continuarà la mobilització, recordem simplement que al desembre el president Macron va anunciar que retirava la Reforma del sistema de pensions fins després de les eleccions. Mesura que va ser interpretada com una victòria de la mobilització que es va iniciar el novembre del 2018 amb les Armilles Grogues i que van continuar el 2019 els sindicats de transport públic de París contra aquesta reforma i que va tenir un abast nacional.

Unes eleccions diferents

Al règim presidencialista francès, les eleccions a president determinen la resta. De fet es tria un personatge amb poders gairebé absoluts, que nomena o destitueix el govern… una monar­quia sense corona. Un règim definit el 1964 per François Mitterrand com a “cop d’Estat permanent” (cosa que no li va impedir governar per a aquest sistema entre 1981 i 1995)

És molt difícil presentar candidatures, cal la signatura de 500 alcaldes o diputats. En ser pública aquesta signatura, molts càrrecs públics tenen por de signar (cosa que no implica acord polític) perquè no els retirin les subvencions.

L’aparell mediàtic vol reduir la batalla electoral a una pugna entre dreta/ultradreta/govern… quan tenen al fons programes idèntics.

Els partits tradicionals d’esquerra –el PS, el PFC i fins i tot els verds– apareixen davant de les masses desprestigiats per haver exercit durant decennis el poder (des de la victòria de Mitterrand el maig del 81) aplicant les pitjors polítiques antisocials i privatitzadores. Avui aquests partits, com a molts altres països, són només una ombra del passat. Per això agiten sobre una suposada “unitat de l’esquerra”.

No obstant això, en aquest panorama s’està afirmant una candidatura independent: la de Jean-Luc Mélenchon, el qual ha presentat un programa titulat “el futur en comú”. Segons les seves pròpies paraules, és un programa de transició entre la societat que vivim i la que volem, i no pretén esmenar el capitalisme, sinó trencar amb el sistema, acabar amb la V República convocant una Assemblea Constituent, que es regeixi pel principi de la “revocabilitat dels càrrecs” seguint l’estela de la Comuna de París de fa 150 anys.

Mélenchon es va negar el juny passat a participar a la manifestació de suport a la policia impulsada per la dreta, l’extrema dreta i l’esquerra oficial. No va oblidar el comportament brutal de la policia contra les Armilles Grogues i contra les manifestacions sindicals, i fins i tot quan van envair la seva pròpia seu.

No és una simple campanya electoral, el moviment de Mélenchon ha constituït un Parlament Popular format per responsables polítics, sindicals, armilles grogues, associats a diferents tendències obreres i democràtiques per configurar des de la base la UNIÓ POPULAR al voltant del programa de ruptura i per ajudar a la mobilització actual.

No és casualitat que a la vaga del 13 de gener les forces polítiques que donen suport a Mélenchon estiguessin a primera línia (dada significativa: una delegació del PS amb la seva candidata Hidalgo pretenia participar en la Manifestació de París sent esbroncada i apartada pels professors que es manifestaven).

Quan pregunten a Mélenchon per què no està per la unitat de l’esquerra respon: Com unir-me amb els que des del govern han aprovat la reforma laboral, volen reformar les pensions, han limitat el subsidi de desocupació, han privatitzat, han donat suport a les lleis repressives? EL QUE FA FALTA ÉS CLARITAT I MOBILITZACIÓ”

La Política del Partit Obrer Independent

El POI, en el si del qual milita el Corrent Comunista Internacionalista, secció francesa de la IV Internacional, ha decidit al seu VIII Congrés celebrat l’11 i 12 de desembre participar plenament a la campanya Mélenchon i al Parlament Popular. La xarxa de Comitès de Reconquesta (dels drets obtinguts a la vaga general del 1936 i el 1945) i Resistència impulsada pel POI discuteix en les seves reunions sobre el suport a la campanya Mélenchon.

Al congrés esmentat es va aprovar una Carta als Abstencionistes perquè s’impliquin a la campanya.

En aquesta carta es diu:

“Junts, homes i dones de totes les tendències, militants sindicalistes o polítics, simples ciutadans, laics, republicans, més enllà de les nostres diferències o fins i tot de les nostres divergències, ens hem unit per resistir i lluitar.

A l’acció, a les vagues, les manifestacions, les protestes de tota mena, en aquest moviment pràctic, concret, de llibertat de consciència, de llibertat d’elecció i de lliure confrontació…

Amb les armilles grogues, amb les nostres organitzacions sindicals, contra la reforma de pensions, per rebutjar la vergonyosa utilització de la crisi sanitària per Macron i aquest govern per als seus propis fins. Per la laïcitat, contra les lleis lliberticides… contra la destrucció dels serveis públics, l’escola, i la universitat, contra els acomiadaments i la destrucció d’hospitals, contra la repressió de l’Estat, amb els joves que es manifesten al crit de ‘fi del món, fi de mes, el mateix combat’.

Els esdeveniments de Guadalupe i Martinica donen una idea del que madura al fons. Però passi el que passi, després de tots els combats que hem lliurat junts, no ens abstindrem i intentarem unir-nos. Votarem Mélenchon.

Tenim una ocasió, fins i tot a través de les eleccions, d’unir-nos, d’agrupar-nos, per dir: som aquí, resistim, rebutgem, intentem agrupar les nostres forces conscientment, amb total llibertat de crítica, per fer-los fora a ells ia les seves institucions, per resistir, per viure. I mostrar així la força i el poder d’aquest rebuig, amb què tothom haurà de comptar.”

És un moviment que relaciona plenament i no subordina la mobilització, la lluita de classes i les eleccions. Que busca organitzar una força que, sigui quin sigui el resultat electoral, ajudi a dotar la classe obrera, la joventut d’instruments polítics i organitzatius per combatre les reivindicacions, contra el sistema.

Els mítings gairebé diaris amb participació entusiasta de milers, sobretot joves, són un signe clar de la utilitat d’aquesta campanya i de l’encert del POI d’integrar-s’hi plenament, ajudant a organitzar-la, multiplicant la utilització del seu setmanari Informations Ouvrières.

Sens dubte, pel seu impacte a Espanya i per la incidència a l’avantguarda obrera francesa, aquesta campanya serà una ajuda per al nostre combat de resistència.

Francia: elecciones presidenciales y lucha de clases

Carta Semanal 870 en catalán

Carta Semanal 870 para descargar en PDF

El próximo 10 de abril tendrá lugar en Francia la primera vuelta de las elecciones presidenciales (la segunda vuelta tendrá lugar el 17). En el régimen político existente en Francia, de carácter bonapar­tista, las elecciones presidenciales son determinantes. Normalmente la precampaña electoral se utiliza para hacer presión en la lucha de clases directa e intentar imponer la “paz social”, y sin embargo:

13 de enero, huelga en la Educación Nacional, un movimiento profundo

El ministro de Educación Nacional, Jean Michel Blanquer, dictó desde su lugar de vacaciones de fin de año (Ibiza) un nuevo protocolo sanitario para el inicio del curso escolar el 3 de enero. Nuevo protocolo que se sumaba a los sucesivos 49 anteriores desde el inicio de la pandemia. El caos y la desorganización total que ha creado la política del ministerio (que no es una excepción, sino del mismo tono que toda la política del gobierno Macron), fue la gota que desbordó el vaso y provocó una oleada de indignación entre los trabajadores de la enseñanza y los padres de alumnos (12 millones de jóvenes, sin contar la enseñanza superior). Sigue leyendo

Una sola clase, las mismas reivindicaciones, una misma lucha

(Publicado en la Carta Semanal 669)

Las movilizaciones de los y las pensionistas en defensa del sistema público de pensiones, que se han desarrollado a lo largo y ancho del Estado, de Girona a Cádiz, de Pontevedra a Murcia, de Bilbao a Badajoz, han puesto en evidencia que existe una clase trabajadora con reivindicaciones comunes, servicios públicos y conquistas sociales arrancadas en común en la lucha de clases. Una movilización a la que –todo parece indicarlo– van a unirse miles de trabajadores y trabajadoras en activo en las movilizaciones del próximo día 17.

Sigue leyendo

La situación de la clase trabajadora ante el nuevo año 2017

(Publicado en la Carta Semanal 610)

Tras la caída del muro de Berlín y la voladura de los Estados Obreros del Este de Europa, provocada desde el interior por la propia burocracia que usurpaba el poder de la clase trabajadora, los defensores del capitalismo decretaron “el fin de la historia”, y nos prometieron el mejor de los mundos bajo el capitalismo triunfador. La burocracia estalinista agencia del imperialismo en el estado obrero degenerado actuó para destruir las conquistas de octubre, como planteaba ya en 1934 Trotsky en La Revolución Traicionada: o revolución política o restauración del capital. Pero esto no significó ni el “fin de la historia” ni la regeneración del capitalismo. Al contrario, éste, para poder sobrevivir, sometido a una crisis orgánica galopante se ve obligado a destruir todo lo que la lucha de clases consiguió.

Sigue leyendo

Última llamada, ¿para quién?

(publicado en la Carta Semanal 481)

Carta-481La flor y nata de la “izquierda de la izquierda” ha suscrito y hecho público un manifiesto bajo el título de “última llamada” y el subtítulo “esto es más que una crisis económica y de régimen: es una crisis de civilización”. No falta ninguna de las fuerzas destacadas de esa “izquierda de la izquierda” (excepto a nuestro a entender, las CUP de Cataluña). IU y el PCE están representadas por Cayo Lara, Alberto Garzón y José Luis Centella, entre otros. Por PODEMOS lo firman Pablo Iglesias, Teresa Rodríguez y Juan Carlos Monedero. Por Izquierda Anticapitalista Raúl Camargo y Alberto García-Teresa. Joan Herrera por ICV, Javier García por el SAT, Xose Manuel Beiras y Yolanda Díaz por Alternativa Galega de Esquerdas, Ana Miranda por el BNG, Teresa Forcades por Procès Constituent, Ada Colau, y dirigentes y militantes de CNT, Solidaridad Obrera, ESK..

Sigue leyendo