(Publicat a la Carta Setmanal 747 – veure en castellà)

La més greu de les crisis polítiques recents ha revelat el veritable paper de la Monarquia en l’entramat institucional.

Contra el que diuen els seus partidaris i corifeus, “l’àrbitre i moderador” que la Constitució estableix no és neutral, ni pot ser-ho.

A més de ser “el comandament suprem de les Forces Armades”, presideix el Consell de Seguretat Nacional que conjumina a les institucions clau, i parla per elles.

La Constitució diu que “la justícia emana del poble i s’administra en nom del Rei”. No és una formalitat.

Cada any, el Rei presideix l’Obertura de l’Any Judicial. La sessió d’aquest any ha estat reveladora. A més del Rei, estaven totes les autoritats de l’aparell judicial.

El discurs de la Fiscal General

La Fiscal General, María José Segarra, va llançar un missatge central: “tots” tenen “la imperiosa obligació d’acatar la sentència” que dictarà pròximament el Tribunal Suprem en la causa del ‘procés’ independentista a Catalunya, “sigui com sigui el sentit d’aquesta”. “Ha defensat que l’actuació del sistema judicial en aquest cas ha consistit en “l’aplicació serena, ferma i rigorosa de la Llei”, amb un judici celebrat “sota els més amplis estàndards de transparència, accessibilitat i garanties de les parts”, la qual cosa només pot ser interpretat com “la més viva afirmació” de l’Estat de Dret.

“Una convivència que, des del respecte a la diversitat i a la llibertat d’opinió, haurà de continuar sent garantida en tot el territori nacional mitjançant l’única forma possible en un estat democràtic”, el respecte a la Llei.” (Cites d’Advocacia Espanyola)

Moltes falsedats. La Fiscal General exigeix acatar la sentència “sigui el que sigui” el seu sentit.

Però el 3 d’octubre de 2017, el segon hereu del dictador va llançar un missatge a la nació declarant la guerra als representants del poble català convidant a prendre mesures com el 155, i en particular apel·lava a la judicatura per a la seva guerra “per ells”. La sentència no serà “la que sigui”, sinó que el seu contingut està dictat.

En segon lloc, cap òrgan judicial ha obert si més no diligències pels abusos que calcigant les lleis han fet els governs a Catalunya calcigant l’Estatut. Va ser escandalós en el cas de Rajoy, però recentment diversos ministres del Govern han afirmat la discriminació a la qual sotmeten a les institucions catalanes pel color polític dels seus titulars. Cap òrgan judicial ha intervingut contra l’abús de tenir arbitràriament en la presó a diputats triats pel poble que haurien d’estar governant, a eurodiputats com Junqueras.

Així s’aplica la crida del Rei

Així s’aplica la crida del Rei, del 3 d’octubre. No només ataca als pobles (entre ells al poble català) sinó que els seus ordres centralitzen aquests atacs. Recordem que l’aparell judicial avala i aplica les Reformes Laborals, la Llei Mordassa, criminalitza els piquets de vaga, però en canvi lliura als bancs de retornar hipoteques abusives.

És just que, en aquests dos anys, els màxims representants de la Generalitat, del Parlament i de l’Ajuntament de Barcelona s’hagin negat a participar en la cerimònia de rebuda del Rei en les seves visites.

El que resulta incomprensible és que dirigents de partits que es diuen democràtics i progressistes recorrin al Rei perquè aquest intervingui (encara més) en la formació del Govern. El govern el trien les Corts, triades pels ciutadans. Al Rei, ningú li ha triat. És l’hereu de Franco, abans que Rei és capità general dels exèrcits. Com demòcrates poden dir que “demanaran a Felipe VAIG VEURE que exerceixi el seu paper de mediació i arbitratge”?

On resideix la sobirania? En el mandat dels electors o en les institucions que vénen de la Dictadura? Cal exigir que els triats formin govern i compleixin les seves promeses? Però el Rei ha interferit, no només en la intriga de les seves rondes sinó ordenant que es formi govern perquè no hi hagi eleccions. En nom de qui parla? És el portaveu de certs bancs? Dels sectors que predominen en l’aparell d’estat que ve de la dictadura? Estàvem acostumats al fet que les dretes acudissin al Rei, però és alarmant que suposats demòcrates i progressistes incorrin en el mateix.

Els fets mostren de nou que “l’àrbitre i moderador”, com la Constitució designa al Rei, no és que no sigui neutral, és que no pot ser-ho. Per més que El País determini en quins casos el Rei pot calcigar la democràcia. No pot ser-ho per més que alguns catedràtics posin condicions perquè en aquest règim i amb aquesta constitució, la Monarquia dels hereus de Franco pugui ser neutral. “No pot ser, i a més és impossible”, com deia aquell.

(Publicat a la Carta Setmanal 746 – veure en castellà)

Comença el mes de setembre amb la incertesa de saber si finalment els dirigents del PSOE i “Unidas Podemos” aconseguiran posar-se d’acord per a formar un govern -com exigeix la immensa majoria dels qui van votar a candidatures d’esquerra fa ja gairebé 5 mesos- o si abocaran a noves eleccions, amb la incertesa de si aquestes tindran uns resultats similars o si les dretes aconseguiran formar un govern “trifachito”.

Mentre en les altures PSOE i UP intercanvien documents amb centenars de propostes, la vida real segueix, i el moviment de la classe treballadora en defensa dels seus drets i conquestes també. Sentint als pensionistes que en totes les ciutats d’Espanya han reiniciat les seves mobilitzacions preparant la mobilització central a Madrid prevista per al 16 d’octubre, un profund malestar s’expressa.

Quin govern?

Centenars de milers es pregunten: que esperen, si els partits que diuen defensar als treballadors i els pobles han guanyat, per a formar ja un govern? Però la gent no és ximple, no val qualsevol govern amb qualsevol programa. Volen un govern que compleixi. Les necessitats de la majoria són clares i precises. No fan falta centenars de pàgines, de discursos, de suposats arguments, de jocs i maniobres, de marejar la perdiu.

No cal convocar a centenars d’ “experts” ni mirar la bola de cristall ni consultar a l’oracle de Delfos. El que ha de fer un govern favorable a la majoria està escrit, i cap en una cara d’un foli. Està escrit en les mobilitzacions d’aquests últims anys, en els centenars de milers de veus de treballadors, joves, jubilats, que han sortit als carrers a reivindicar drets. En el que han reclamat ciutadans dels diferents pobles que formen part de l’Estat, com el català, però no només, de tots els pobles que aspiren a la fraternitat entre els pobles (que només pot basar-se en el respecte dels drets de tots i la unió lliure). Molts d’ells intueixen que el obstacle més gran és l’herència franquista i els interessos del capital financer que per a mantenir l’explotació necessita enfrontar a uns contra uns altres. I més en una situació en què la crisi econòmica del capitalisme anuncia nous desastres (tots parlen ja d’una nova recessió), i arrossega a la crisi a tots els governs europeus. Una crisi que no és inevitable, que es concentra en quina política desenvoluparà el govern que es formi, sigui ara o després de noves eleccions (si és que llavors els números sumen en les Corts)

Cal preguntar quin programa?

Qualsevol treballador, qualsevol sindicalista, qualsevol militant, podria, sense necessitat de saberuts estudis, explicar quin programa necessitem que aplicació el nou govern. Perquè no hi ha una altra sortida a la crisi que respondre a les reivindicacions. Reivindicacions que, com hem dit abans, han estat aixecades en centenars d’ocasions en els últims anys i mesos:

Immediatament, defensa del sistema públic de pensions, derogant les dues últimes reformes, com reclamen des de fa mesos milers de pensionistes als carrers, derogació de les contrareformes laborals (com venen exigint els treballadors i els seus sindicats amb diverses vagues generals i centenars de mobilitzacions), anul·lació de la LOMCE i la Llei-Mordassa. Eliminació de l’article 315.3 del Codi Penal, l’aplicació del qual ha portat al processament de centenars de sindicalistes. Posar fi a totes les retallades, pressupost d’urgència per a recuperar els serveis públics i la inversió pública. Retornar als empleats públics tots els drets que els han estat arrabassats. Garantir el dret a l’habitatge per als treballadors i, especialment, els més joves.

I, per descomptat, arbitrar una solució democràtica a la “qüestió catalana”, la qual cosa exigeix, d’entrada, llibertat per als presos.

No es pot perdre ni un dia més

La immensa majoria vol que aquest govern, amb aquest programa, es formi ja. No vol més dilacions, ni jugar-la-hi en unes noves eleccions. Qui garanteix que els qui van deixar d’abstenir-se per a votar el 28 abril, per a tancar el passo a la dreta no se sentin decebuts – no els faltarien raons- i girin l’esquena a les urnes si se’ls torna a convocar?

La responsabilitat es concentra en els partits i organitzacions que es presenten com els representants dels treballadors i els pobles. I molts es pregunten, sense entendre el que està passant, a què esperen per a posar-se d’acord? Però, ull!, no val qualsevol acord. El mandat de la majoria que es va expressar el 28 d’abril exigeix un acord per a satisfer les seves reivindicacions, no per a acontentar el Rei, a Brussel·les o a l’FMI (aquest era el programa dels quals van perdre aquestes eleccions, rebutjat per la majoria).

El temps corre. Que no li donin més voltes. Aquesta és l’única via per a tancar el pas a la dreta i teixir l’Aliança entre els treballadors i els pobles que necessitem per a fer retrocedir als enemics de la democràcia, dels drets i conquestes socials, es disfressin sota les sigles que vulguin.

(Publicat a la Carta Setmanal 745 – veure en castellà)

El 16 d’octubre la Coordinadora Estatal per la Defensa de les Pensions Públiques (Coespe) convoca una concentració davant les Corts en exigència de les reivindicacions per les quals ve lluitant des de fa més de dos anys. Contra el Pacte de Toledo, per la defensa del model públic de pensions basat en el salari diferit, la garantia d’aplicació de l’IPC per a la revaloració de les pensions, entre altres.

La convocatòria és de nivell estatal, per a les 280 plataformes de la Coespe, i totes les organitzacions, col·lectius, persones que participin de l’objectiu de la defensa de les pensions.

La convocatòria comprèn una manifestació des de la Porta del Sol fins al Congrés dels diputats on es realitzarà una concentració i la presentació del document amb les reivindicacions als grups parlamentaris i el govern. Dues columnes sortiran a peu en sengles marxes des de Rota i Bilbao fins a Madrid

“Governi qui governi, les pensions es defensen”

Hi ha un govern en funcions incapaç, fins al moment, de donar una sortida positiva amb la formació d’un executiu disposat a satisfer les reivindicacions obreres i democràtiques. Les disquisicions i càbales interminables sobre combinacions governamentals que omplen periòdics i telenotícies expressen el desgast de les organitzacions i partits que durant decennis han estat donant suport a la reforma del 78, avui esgotada.

Situació que genera rebuig entre els joves i molt especialment per nombrosos antics militants polítics i sindicals, que en l’actualitat es reincorporen a agrupaments, com el de pensionistes., aixecant en nom de tota la classe obrera el combat per reivindicacions concretes enfront del govern i les institucions.

Sense ser rebuts per P. Sánchez en la seva roda de consultes a representants dels diferents sectors, la Coespe explica. “Considerem aquesta mobilització molt necessària per al nostre moviment, ja que portem molt temps al carrer amb manifestacions i actes de tota mena, i si bé vam ser capaces d’empènyer fortament en el pacte PNB i PP, que va desbloquejar el 0,25% de pujada de les pensions aquests dos últims anys, , per a pujar-les conformement a l’IPC, així com en la marxa del PP del govern, a partir de llavors res s’ha mogut, les coses segueixen igual, o fins i tot en alguns temes pitjor que estaven”

Efectivament, la situació política està dominada per una contradicció escandalosa, consistent en què havent-hi des de fa mesos una majoria suficient en les Corts, encara continuen vigents, sense derogar, les reformes de pensions, la reforma laboral, la llei “mordassa”, etc., herència del PP.

Per això és important la mobilització davant les Corts. Seguint el lema de “governi qui governi, les pensions es defensen”, els pensionistes, per sobre de les conjectures governamentals de cada moment, posen en el centre de la situació política el seu rebuig al Pacte de Toledo i la defensa de l’actual sistema públic de pensions basat en el sistema de repartiment finançat amb salari diferit.

“Han constituït ja la Comissió del Pacte de Toledo, una cosa nefasta per al futur del SSP (Sistema públic de Pensions); tenim l’espasa de Dàmocles del 0,25% (congelació), que ens amenaça de cara a la pujada del 2.020; segueix sense moure’s en les dues reformes de Pensions de 2011 i 2013, ni en les Reformes laborals, origen del problema que arrosseguem; i el mateix passa amb la Llei Mordassa”.

La mobilització del 16 d’octubre està oberta a la participació de tots els moviments que vulguin donar suport a la defensa de les pensions

“Des de COESPE estem convençuts que hem de fer una demostració de força, de penetració i d’extensió territorial en l’Estat, i per això demanem a tots els moviments i a totes les persones que ens vulguin donar suport, que el tema sigui sol amb la referència de les pensions públiques”.

La convocatòria es converteix en una crida a la mobilització d’amplis sectors, plataformes i agrupaments de tot el territori de l’Estat. Ara com ara, amb algunes excepcions importants, com les centrals sindicals i el Moviment de Pensionistes de Bizkaia. Aquest últim, no respon favorablement a la mobilització del 16 d’octubre, es concentrarà en accions en la comunitat autònoma.

El lloc dels sindicats i els treballadors actius

Les centrals sindicals, lligades pels seus acords amb el Pacte de Toledo i el diàleg social, sense iniciativa, abandonen el lloc que els correspon assumir. En molts casos, en reduir s’activitat a meres declaracions públiques, impedeixen que la resta de la classe obrera, més enllà dels pensionistes, és a dir els treballadors actius, s’uneixin als pensionistes en defensa de l’actual sistema públic de repartiment. Les organitzacions són fonamentals per a vincular a la lluita dels pensionistes als treballadors actius i els joves.

La classe obrera, davant la necessitat de trobar suports per al seu combat, busca ponts amb les organitzacions permanents, establint marcs comuns d’enteniment i acció. A Madrid s’ha posat aquesta experiència de manifest en l’enllaç i reciprocitat de suports en els seus respectius combats, entre companys de la COESPE i les seccions sindicals del Metre. Obrint la possibilitat de participació comuna en cadascuna de les manifestacions sectorials organitzades per cada col·lectiu per les seves reivindicacions específiques. D’aquí la perspectiva de participació d’aquests sindicats en la manifestació i concentració davant les Corts del 16 d’octubre convocada pels pensionistes.

Cal lluitar per obrir aquests ponts, treballar perquè els treballadors en actiu se sumen a la mobilització del 16 d’octubre.

Per part nostra, donem suport també la iniciativa llançada pel Comitè per l’Aliança de Treballadors i Pobles per a recaptar suports de sindicalistes per a dirigir-se als diputats de PSOE, PODEMOS i ERC plantejant la necessitat d’un govern compromès amb les reivindicacions concretes evocades: derogació de les reformes laborals que imposen la precarietat i ataquen al dret de negociació col·lectiva , derogació de les reformes de pensions, actualització de les pensions a l’IPC, defensa de l’actual sistema solidari de repartiment, derogació de la Llei Mordassa i de l’article 315.3 del Codi Penal que ataquen al dret de protesta social i al dret de vaga.

(Publicat a la Carta Setmanal 745 – veure en castellà)

Del 24 al 27 d’agost, s’ha celebrat en Biarritz (França) -sota un desmesurat dispositiu policial, amb més de 16.000 agents entre Espanya i França- el cim de l’anomenat G7, que ha comptat amb la presència dels principals dirigents dels països imperialistes. Una reunió que mereix ser analitzada.

Que és el G7

El G7 no és una organització formal, sinó que es tracta de reunions periòdiques entre els caps d’estat i de govern de França, els Estats Units, Regne Unit, Alemanya, el Japó, Itàlia i el Canadà, grans potències imperialistes que representen el 50% de l’economia mundial. Algunes vegades s’ha reunit com G8; incloent-hi a Rússia, però aquesta està exclosa amb motiu de les sancions per la qüestió de Crimea. També han participat en la reunió representants de la Unió Europea, de l’ONU, el Banc Mundial, l’FMI, la OIT, l’OCDE, l’OMC i convidats de diferents països, incloent-hi a Pedro Sánchez.

Macron, estadista?

Mancant una mica millor, la premsa ha resumit la reunió assenyalant el paper jugat pel president de França, Emmanuel Macron, com a “estadista” que ha intervingut entre els uns i els altres. Sense detenir-nos en una anàlisi més detallada, convindria assenyalar que aquí sembla aplicar-se el refrany que diu que “al país dels cecs, el borni és rei”: amb Trump, tenallat per una crisi interna, enfrontat amb tots i retirat de l’acord sobre canvi climàtic i de l’acord nuclear amb Iran, Boris Johnson entotsolat en el seu Brexit ( i en vespres de proposar la suspensió del Parlament, mesura que alguns consideren un tipus de cop d’Estat), Ángela Merkel malalta i en retirada, el president del consell italià, Giuseppe Conte, dimitit i Justin Trudeau nouvingut (i qüestionat pels rumors de la seva implicació en casos de corrupció), no feien falta grans habilitats per a destacar en aquest cim.

L’amenaça de recessió, en el centre

El que ha sobrevolat el cim ha estat, sobretot, la inquietud generalitzada dels participants per l’amenaça d’una nova recessió econòmica, quan a penes respiraven per la “sortida de la crisi”.

En aquest sentit, Jean Paul Trichet, expresident del Banc Central Europeu, declarava a un mitjà francès el 25 d’agost: “la desacceleració de l’economia mundial és molt visible. Observo un creixement de les imprevisibilitats i de les incerteses, vinculat a les decisions de Donald Trump. Una recessió és, per tant, inevitable. Vindrà dels Estats Units i copegés durament a Europa” I, respecte a la “guerra comercial” entre els EUA i la Xina, Trichet afegeix que “aquesta querella és molt preocupant. Qualssevol que siguin les peripècies futures, és l’origen de l’alentiment del comerç mundial”.

El Banc Central Europeu, després de la seva última reunió, publicava el 22 d’agost que “existeix ara una gran probabilitat que l’alentiment que va aparèixer l’any passat duri més d’el que es preveu”. Per part seva, l’FMI deia, fa poques setmanes, que “en conjunt, estimem que les pujades dels drets de duana entre els EUA i la Xina, incloent-hi les aplicades ja en 2018, podrien reduir el PIB mundial en un 0,5% en 2020”.

El 19 d’agost, la National Association for Bussiness Economists indicava que un 38% dels 266 economistes americans interrogats sobre aquest tema estima que els Estats Units cauran en una recessió en 2020 i un 34% que en 2020.

La crisi generalitzada de les indústries europees, amb Alemanya al capdavant, i en particular la de la indústria de l’automòbil, medul·lar en el cas d’Espanya, no auguren gens bo.

Una crisi de sistema

És el sistema capitalista en el seu conjunt el que està tocat. Des de fa anys, tots els governs imperialistes, per compte del capital, han actuat per a rebaixar el cost de la força de treball, assestant els cops més rudes contra les conquestes socials arrencades per la classe treballadora. Tot això amb l’objectiu d’aconseguir sempre majors beneficis. Però la plusvàlua, objecte de l’explotació, exigeix per a materialitzar-se que les mercaderies fruit del treball siguin venudes en el mercat. I aquí es xoca amb els límits del sistema.

En nom de la defensa estricta dels interessos americans, Trump ha posat en qüestió nombrosos acords comercials internacionals, produint així una contracció del mercat mundial i una amenaça de recessió. Alhora que aquesta superproducció de mercaderies, les retallades en la capacitat de compra de les poblacions treballadores han reduït també la venda de mercaderies.

Els dirigents capitalistes s’inquieten. D’aquí l’acord d’intentar reprendre les negociacions dels EUA amb la Xina i potser també amb Iran, així com els possibles avanços cap a un compromís en relació amb les taxes a les grans tecnològiques.

El temor a noves explosions de masses

Per sobre de les diferències entre els uns i els altres sobre diferents qüestions, una preocupació comuna és compartida pels dirigents reunits en Biarritz: la inquietud per una situació en la qual aquesta política és resposta amb grans explosions socials, com la mobilització del poble algerià i la revolta de Hong Kong posen de manifest.

En el fons, això és el que ha portat als caps de totes les grans potències imperialistes a tancar files, la qual cosa ha portat a Trump a declarar que “Ha estat molt particular, dos dies i mig de gran unitat”. La qüestió és quant durarà això.

En tot cas, les conclusions del G7 no semblen haver estat de gran ajuda per al convidat Pedro Sánchez en el seu dilema sobre com formar govern.