Archivo del Autor: admin

El Gobierno de Pedro Sánchez y las exigencias de los trabajadores y los pueblos

(Publicado en la Carta Semanal 712ver en catalán)

El mensaje que la ex-consellera de la Generalitat de Catalunya y antigua responsable de UGT en Gerona, Dolors Bassa, ha difundido desde la prisión de Puig de les Basses, donde la tiene recluida el poder judicial franquista, pidiendo  a los republicanos catalanes que hagan lo posible por no “dejar caer” al Gobierno de Pedro Sánchez, porque “la alternativa a tumbar a este Gobierno es mucho peor” podría resumir lo que sienten muchos trabajadores y trabajadoras, tanto en Cataluña como a lo largo y ancho de todo el Estado. Porque Dolors Bassa no basa su carta en la defensa de lo que el gobierno haya hecho, sino de lo que podría venir si cae.

Sigue leyendo

El Govern de Pedro Sánchez i les exigències dels treballadors i els pobles

(Publicat a la Carta Setmanal 712veure en castellà)

El missatge que l’ex-consellera de la Generalitat de Catalunya i antiga responsable d’UGT a Girona, Dolors Bassa, ha difós des de la presó de Puig dels Basses, on la té reclosa el poder judicial franquista, demanant  als republicans catalans que facin el possible per no “deixar caure” al Govern de Pedro Sánchez, perquè “l’alternativa a tombar a aquest Govern és molt pitjor” podria resumir el que pensen molts treballadors i treballadores, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. Perquè Dolors Bassa no basa la seva carta en la defensa del que el govern ha fet, sinó del que podria venir si aquest cau.

No hi ha dubte que la moció de censura que va tirar a Rajoy del govern va despertar moltes esperances en milions de persones, que esperaven del nou govern que derroqués l’obra funesta del govern de PP, que derogués les principals contrareformes, posés fi a les retallades en els drets i els serveis públics, donés satisfacció a les reivindicacions més urgents i busqués un sortida democràtica a les aspiracions del poble català.

Tímids passos endavant

Tampoc hi ha dubte que la immensa majoria de la població saluda les mesures adoptades en els últims dies, la pujada del salari mínim a 900 euros, que ha beneficiat a milió i mig de treballadors i, sobretot, treballadores, la pujada de les pensions, i especialment de les pensions mínimes i les pensions de viduïtat. El que, de nou, afecta especialment a les dones de la classe treballadora, la pujada de salaris dels empleats i empleades públics, etc.

Ara bé, molts es pregunten per què només aquests tímids passos endavant, per què, després de sis mesos de govern, el govern no ha pres altres mesures. Per què no s’han derogat les reformes laborals, la LOMCE, la Llei Mordassa, l’infame article 315.3 del Codi Penal, fins i tot la reforma de pensions de Rajoy (i la de 2011),etc. I també per què segueixen els republicans catalans a la presó, per què segueixen acusats de delictes falsos pels quals se’ls demanen 200 anys de presó. I per què continuen tancats tots els camins que podrien conduir a una solució política a la “qüestió catalana”.

D’alguna manera, Pedro Sánchez ha respost a aquests interrogants quan ha insistit, a propòsit de Catalunya, que tot ha de sotmetre’s al marc de la Constitució de la Monarquia.

Els límits del Règim

En efecte, les aspiracions dels treballadors i els pobles xoquen amb el rígid marc que el Govern Sánchez s’ha auto imposat, el del respecte de les regles del Capital Financer i, en particular, del Règim de la Monarquia, les seves institucions i les seves regles. Una gàbia en la qual també s’han tancat els dirigents d’Units Podem i de les principals organitzacions obreres.

Ho assenyalaven el dissabte passat els 85.000 manifestants que, a Bilbao i Baiona, en manifestacions que comptaven amb el suport de tots els sindicats, reclamaven un canvi de la política penitenciària. En el comunicat final d’aquestes marxes es deia que el govern “va semblar disposat a prendre algunes iniciatives de pacificació i convivència que van donar esperança a milers de persones”, però  “no fa sinó donar llargues, pujant el llistó d’exigències per al tancament del cicle de violències i repressió”.

Vegem, com a exemple, el Reglament de les Corts. Assentats en majoria en la Mesa del Congrés, PP i Ciutadans -que no tenen majoria en la Cambra- bloquegen la tramitació de la derogació de les principals lleis de Rajoy (LOMCE, Llei Mordassa, etc.) y del article 315.3. Es recolzen en el reglament del Congrés, que impedeix a la majoria de diputats que va donar suport a la moció de censura substituir a la Mesa per una altra i que els permet, prorrogant els tràmits i obrint una vegada i una altra nous terminis d’esmena, bloquejar qualsevol iniciativa parlamentària.

Amb aquest mecanisme de “filibusterisme” parlamentari, han aconseguit imposar al govern Sánchez un estretíssim límit de dèficit, molt per sota del qual la pròpia Comissió Europa havia acceptat, i condicionar, així, els propis Pressupostos de l’Estat, limitant els fons que tan desesperadament necessiten els serveis públics, escanyats per anys de “austeritat”. I el govern de Sánchez, en acceptar jugar amb aquestes regles tramposes, s’ha hagut d’empassar.

De la mateixa manera, la submissió a la Constitució de la Monarquia, que es basa en la “indisoluble unidad de la Nación Española, patria común i indivisible de tots los españoles”, el lliga de peus i mans per a fer qualsevol pas que respongui a les aspiracions del poble de Catalunya, on més de les tres quartes parts, incloent independentistes i no independentistes,  vol poder decidir lliurement sobre el seu futur.

Per altres mesures, com la derogació completa de les reformes laborals, el govern addueix que no té majoria i que només podria derogar alguns aspectes. Fins i tot, els dirigents d’UGT i CCOO, accepten, encara que sigui a contracor, aquest argument i es limiten a reclamar que aquesta modificació parcial es faci al més aviat possible. Com si la mobilització dels pensionistes, que va imposar que deixés d’aplicar-se la reforma de pensions de Rajoy, i fins i tot, que el mateix govern Rajoy acabés per caure, no hagués demostrat que la “aritmètica parlamentària” pot ser doblegada per la pressió de les masses.

Sobreviurà el govern Sánchez?

L’elevadíssim percentatge d’abstenció obrera i popular en les eleccions andaluses, que va portar a l’expulsió del PSOE del govern andalús, mostra el cansament de la població treballadora amb els governs “d’esquerra” que se sotmeten a les institucions i les regles del Règim i apliquen retallades en serveis essencials “per imperatiu legal”, com va arribar a dir el Vicepresident de la Junta d’Andalusia i membre d’Esquerra Unida, Diego Valderas, quan era Vicepresident en l’anterior govern de Susana Díaz.

No desconeixem les pressions que l’aparell judicial i militar, i les altres institucions de l’Estat, exerceixen sobre el govern. Per exemple, el discurs de Felip VI el 3 d’octubre de 2017, marcant la línia sobre la qüestió catalana, imposa límits molt estrets referent a això. El poder judicial franquista, aplicant les instruccions del Borbó, ha decidit mantenir a la presó preventiva als republicans catalans i mantenir les acusacions més greus (alguna cosa que molts juristes han criticat obertament).Tampoc oblidem les pressions que exerceix la “cinquena columna” d’aquest mateix aparell de l’Estat que suposen els Page, Lambán, Susana, etc., des de dins del propi Partit Socialista. Però si el govern Sánchez continua defraudant les expectatives de la immensa majoria de la classe treballadora i dels pobles de tot l’Estat, no li valdran com a excusa les “circumstàncies” i les limitacions que li imposa el Règim, ni les pressions dels “barons”.

Cal recordar que aquests mateixos “barons” van imposar en el Comitè Federal del PSOE la destitució de Pedro Sánchez i la formació d’una gestora per a imposar al PSOE el suport al govern de Rajoy en bé de la “estabilitat del Règim”. Però la mobilització dels militants del PSOE va derrotar a Susana Díaz, candidata de l’aparell felipista, en les Primàries, i va retornar a Pedro Sánchez a la Secretaria General  obrint  la via a la moció de censura. Un fet que, com la mobilització dels pensionistes, demostra que existeix la possibilitat de  fer les coses d’una altra manera, recolzant-se en la base obrera del seu propi partit i en la classe treballadora i les seves organitzacions.

En última instància, el govern Sánchez pot continuar tancant-se a si mateix en el marc del respecte al Règim, construït per a impedir la satisfacció de les reivindicacions, o fer un pas endavant per a, recolzant-se en les masses, prendre mesures en favor de la immensa majoria, saltant-se els límits que imposa la Monarquia. Del que decideixi dependrà, en última instància, la seva supervivència.

Així doncs, la situació està marcada per un context del qual ni Sánchez ni ningú pot lliurar-se: el combat diari per cadascuna de les reivindicacions més immediates -fins i tot la reforma dels aspectes més nocius de la Reforma laboral de Rajoy, com demanen avui els dirigents sindicals- s’enfronta i enfrontarà a l’oposició feroç de les institucions del capital financer, tant les nacionals (Banc d’Espanya, CEOE…) com les internacionals (FMI,UE…) i per sobre de tot la Monarquia i les seves institucions. Per això, portar fins a la fi aquest combat exigeix relacionar aquestes reivindicacions amb la necessitat d’acabar amb el règim obrint la via a la República, a la Unió de Repúbliques lliures, és a dir, a la democràcia.

Dos governs en la cruïlla

(Publicat a la Carta Setmanal 711veure en castellà)

Des del punt de vista del moviment obrer, la greu situació actual planteja un previ ineludible en els termes democràtics més elementals: alliberament immediat dels presos polítics i cessament total de la persecució judicial. Cap matís és possible sobre aquest tema, perquè els drets no són divisibles i ningú pot posar en dubte que el mateix marc antidemocràtic que s’expressa contra la legítima reivindicació catalana a l’autodeterminació, aquest mateix marc està sent utilitzat contra els treballadors i les seves organitzacions (llei mordassa, article 315.3 del Codi Penal, etc.).

En plena ofensiva de l’aparell d’Estat contra qualsevol que suggereixi que la solució al “problema català” ha de ser política i no judicial, fins i tot contra els quals proposen un diàleg “en el marc de la llei”, el govern de Pedro Sánchez intenta fer equilibris i conciliar l’impossible: d’un costat, la resistència i la pressió de l’aparell d’Estat més vinculat al franquisme contrari a qualsevol cosa que no sigui una rendició incondicional, i de l’altre, les aspiracions dels treballadors i d’una àmplia majoria social a Catalunya que no accepta l’escarment com a solució política, ni el manteniment de l’actual statu quo.

La ràbia deslligada i el tuf “africanista” que desprenen els qui desitjarien arreglar el “problema català” per vies no polítiques, s’ha pogut veure aquests dies passats a Catalunya, amb motiu de la celebració a Barcelona del Consell de Ministres del dia 21. Una campanya deslligada des de diversos mitjans amb el PP i C’s al capdavant semblava encoratjar, o com menys desitjar, que hi hagués morts en la protesta anunciada per algunes entitats independentistes. En qualsevol cas, que hi hagués una algarada més o menys important per a continuar alimentant la campanya d’assetjament i enderrocament contra el govern de Pedro Sánchez, iniciada l’endemà de la moció de censura contra Rajoy.

No poden suportar que es reconegui en un paper que existeix un conflicte polític, ni que s’aposti per les vies de diàleg per molt tímides que aquestes siguin. Ni que es faci cap gest amb els presos als quals es pretén escarmentar. És tota una declaració d’intencions. No obstant això, el govern de Pedro Sánchez prefereix la política de draps calents, i opta per plegar-se davant els qui no volen cap solució democràtica, prefereixen l’enfrontament i fins i tot es permeten bloquejar des del Senat la iniciativa que permetria suavitzar la cotilla pressupostària imposada per Brussel·les i ampliar el sostre de despesa en 6.000 milions. Cap treballador pot entendre que els dirigents socialistes es limitin a lamentar-se, i no s’organitzi la resposta al bloqueig antidemocràtic imposat per una minoria al Senat i en la Mesa del Congrés, que no és revocable. El pròxim judici als republicans catalans serà una gran prova de l’insostenible d’aquesta política. En aquesta com en tantes altres qüestions d’ordre polític que afecten les llibertats, als drets socials, a les condicions de vida i treball de milions de treballadors, el govern de Pedro Sánchez ha de triar si s’alinea amb l’ordre constitucional monàrquic, que li condiciona i li empeny a competir electoralment en inferioritat de condicions –per la seva submissió– amb la dreta franquista o la que es disfressa de moderna, o per contra es recolza en la majoria social que a Catalunya i a Espanya vol una solució política, en els treballadors i en les seves organitzacions que esperen restablir drets i acabar amb les retallades.

Després del 21 de desembre

Però el govern Sánchez no és l’únic que es troba en una cruïlla. També ho està el govern presidit per Torra, atrapat en la lògica de la gestió autonòmica encara que la disfressi amb crides retòriques a resistir, mentre d’altra banda es mantenen les retallades i les mesures que ofeguen els serveis públics. Els funcionaris de la Generalitat, entre altres, saben perfectament en què consisteix aquest doble llenguatge.

Prenguem un exemple pràctic. En la recta final de 2018, el govern de la Generalitat pren una mesura a aplicar immediatament. Es tracta de l’abandó del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), que serà substituït per l’adhesió al Fons de Facilitat Financera (FFF), com a pas previ “per a finançar-se directament en els mercats”. La decisió anunciada per Pere Aragonès ha estat presentada com a símptoma de la salut financera de la Generalitat i com un pas endavant perquè Catalunya tingui més llibertat econòmica enfront de l’Estat. No obstant això, tant el FLA com el FFF són dues alternatives de finançament que l’Estat ofereix a les autonomies davant les dificultats d’accés als mercats financers. I per a acollir-se a ambdues cal complir amb l’objectiu del dèficit i el sostre de despesa.

Convé precisar en què consisteixen els programes que amaguen aquestes sigles FLA i FFF. El FLA, en vigor des del 14 de juliol de 2012, és “un mecanisme de suport a la liquiditat de les Comunitats Autònomes, de caràcter temporal i voluntari, que permeti atendre les necessitats financeres” (Art. 1, Reial decret llei 21/2012; última modificació 30/12/2014). Amb ell es “pretén incentivar la presa de decisions concordes amb el compliment dels objectius de consolidació fiscal i la implantació de mesures correctores en el menor termini possible”, amb “la possibilitat que el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques proposi la modificació del pla o que s’encomani a la Intervenció General de l’Administració de l’Estat l’exercici de missions de control en el cas que es detectin riscos d’incompliment o incompliment de les mesures del pla d’ajust” (concretada en l’article 7.3). A més, “s’exigeix la remissió d’un pla d’ajust el grau del qual d’execució haurà de reportar-se de manera periòdica” (mensualment, d’acord amb l’article 6.1).

La data és important, perquè a penes nou mesos abans s’havia modificat l’article 135 de la Constitució, per exigència del BCE al servei del capital financer: “Els crèdits per a satisfer els interessos i el capital del deute públic de les Administracions s’entendran sempre inclosos en l’estat de despeses dels seus pressupostos i el seu pagament gaudirà de prioritat absoluta”. Es constitucionalitzava així l’ajust permanent, lligant de peus i mans a les diferents administracions, tal com es verifica amb la creació del FLA.

Modifica substancialment la situació el FFF? Aquest fons entra en vigor el 27 de desembre de 2014 (RDL 17/2014), com un compartiment del Fons de Finançament a Comunitats Autònomes, concretament a les “que compleixin els objectius d’estabilitat pressupostària i de deute públic (…)” (art. 15). Aparentment es tracta per tant d’un “regal” als qui han fet els deures, al no requerir l’aprovació explícita d’un pla d’ajust. No obstant això, roman la coerció estatal al dictat de la UE: “En el cas de no tenir acordat amb el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques un pla d’ajust, a través de la seva Intervenció General o unitat equivalent, la Comunitat Autònoma haurà de remetre amb periodicitat trimestral la següent informació: a) Escenari economicofinancer per a l’exercici corrent i el següent, amb el detall de les mesures adoptades i previstes en matèria de despeses i ingressos, així com el seu calendari d’implantació i efectes; b) Informació en matèria de reordenació del sector públic autonòmic” (art. 19.2). Hi ha algun dubte sobre què significa aquí el terme “reordenació”? La remissió d’aquesta informació podria semblar un formalisme però és el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques qui accepta, o no, les mesures que pren cada comunitat. Dit d’una altra manera, la idea que aquest mecanisme permetrà una major sobirania! és completament il·lusòria: qualsevol aparença de més flexibilitat s’esvaeix amb la rendició de comptes, l’anomenat sostre de despesa no desapareix, sinó que continua sotmetent tot. Tots dos fons, basats en el 135, anul·len la més elemental autonomia, converteixen als governs regionals en delegacions d’Hisenda per a destruir drets i conquestes.

En aquest sentit és important comprendre el significat de la pretensió de la Generalitat d’endeutar-se en els mercats internacionals sense el suport d’un Estat, per més que de moment almenys no es tracti d’una possibilitat real. Tal accés suposaria el risc immediat que serien les agències de qualificació, autèntics garants del capital financer dominant, l’estatunidenc i, de fet, part d’ell, les que imposarien l’exigència de més ajust mitjançant el xantatge d’una mala qualificació, fins i tot igualant aquest hipotètic deute als bons-escombraries.

És molt eloqüent sobre aquest tema l’experiència eslovena a la qual s’al·ludeix d’una manera com poc irreflexiva, ja que la constitució d’un estat independent no només no va suposar un procés real de sobirania, sinó exactament el contrari: el terreny per al pillatge del país per les multinacionals, amb la destrucció de la seva base productiva, dels drets conquistats en el marc de la lluita de la classe treballadora iugoslava, en particular des de 1945.

El conseller d’Economia de la Generalitat pot presentar la decisió presa com vulgui, però la realitat és que per a fer possible aquest hipotètic avanç cap a un mínim d’autonomia financera, ha hagut d’ajustar la despesa –és a dir, mantenir les retallades– i dir-li als funcionaris que no cobraran de manera immediata les pagues extres del 2013 i 2014 que se’ls deu des de llavors, sinó en el termini de quatre anys. A més de mantenir la sanitat pública en un estat lamentable i la resta de serveis públics en greu deterioració. Per al conseller d’Economia, en això consisteix la sobirania?

Mantenir les retallades socials i salarials, res té a veure amb la llibertat i la sobirania a la qual aspiren milions de ciutadans a Catalunya. És sabut que Pere Aragonés, i amb ell altres membres del govern de la Generalitat, confonen deliberadament els interessos del capital financer amb el desig de bona part de la societat catalana d’aconseguir una solució democràtica i poder decidir el seu futur.

El govern de la Generalitat, els dirigents que diuen enfrontar-se a l’Estat, que advoquen per una solució republicana, també estan confrontats a una disjuntiva. Però per a poder triar en un sentit favorable a la majoria social, han de tenir clar que la llibertat dels pobles, els drets democràtics i socials que nega el règim monàrquic, són també incompatibles amb les institucions que representen al capital financer internacional, i amb les polítiques que anul·len tota expressió de democràcia i anul·len la sobirania real de tots els pobles.

La situació existent interpel·la a tot el moviment obrer. Les organitzacions que es reclamen dels treballadors no poden esperar a la catàstrofe que s’organitza entre Madrid i Barcelona. És indispensable l’organització d’un vast moviment popular per a posar en primer terme les exigències socials i democràtiques inajornables. Moviment que a partir d’aquestes exigències immediates obre camí a acabar amb el règim monàrquic valedor dels interessos del capital financer i enemic de les llibertats. És el camí a la República, República del poble, dels pobles, basada en particular en l’exercici del dret d’autodeterminació.

Avui el combat per la llibertat dels presos és un dels pilars fonamentals en aquesta obstinació.

Dos gobiernos en la encrucijada

(Publicado en la Carta Semanal 711ver en catalán)

Desde el punto de vista del movimiento obrero, la grave situación actual plantea un previo ineludible en los términos democráticos más elementales: liberación inmediata de los presos políticos y cese total de la persecución judicial. Ningún matiz es posible al respecto, porque los derechos no son fragmentables y nadie puede poner en duda que el mismo marco antidemocrático que se expresa contra la legítima reivindicación catalana a la autodeterminación, ese mismo marco está siendo utilizado contra los trabajadores y sus organizaciones (ley mordaza, artículo 315.3 del Código Penal, etc.).

Sigue leyendo

La rebelión de los chalecos amarillos, primer síntoma de un movimiento que madura en toda Europa

(Publicado en la Carta Semanal 710ver en catalán)

Declaración del Secretariado Internacional de la IV Internacional sobre Europa

La rebelión de los chalecos amarillos que ha saltado en Francia, fuera del control de las direcciones tradicionales, de partidos y sindicatos, y que se ha extendido a todo el país en menos de un mes, es el primer síntoma de un movimiento que madura en las profundidades de la clase obrera y de las masas populares de todos los Estados europeos.

Sigue leyendo

La rebel·lió de les armilles grogues, primer símptoma d’un moviment que madura en tota Europa

(Publicat a la Carta Setmanal 710veure en castellà)

Declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional

La rebel·lió de les armilles grogues que ha saltat a França, fora del control de les direccions tradicionals, de partits i sindicats, i que s’ha estès a tot el país en menys d’un mes, és el primer símptoma d’un moviment que madura en les profunditats de la classe obrera i de les masses populars de tots els Estats europeus.

És el sorgiment a la vista de tots d’aquesta majoria de la població empobrida i progressivament despullada dels seus drets fonamentals per la successió de les polítiques de contrareforma dictades en tota Europa pel capital financer i coordinades per les instàncies de la Unió Europea.
Prenen la paraula tots els que, des de fa anys, han estat reduïts al silenci, prenen la paraula els assalariats mal pagats, els treballadors precaris, les mares solteres, els petits artesans, els joves, els jubilats que viuen per sota del llindar de la pobresa.

Prenen la paraula les poblacions privades de serveis d’urgència i de maternitat pel tancament d’hospitals de proximitat, en unes regions privades de serveis públics essencials per les successives “reorganitzacions” de Correus, l’SNCF…, a les quals s’uneix la joventut estudiantil de secundària i universitat.

S’han organitzat espontàniament per a bloquejar les rotondes en tot el país, sense l’autorització de les direccions que haurien de representar-los i que porten decennis acompanyant incessantment les polítiques de contrareformes dels successius governs, multiplicant les jornades d’acció sense continuïtat.

S’han organitzat pel seu compte, rebutjant els “portaveus” que pertot arreu intenten fabricar-los per a portar-los a la taula d’un “gran pacte de concertació” amb els “agents socials” i els representants de la societat civil perquè abandonin el crit unànime que concentra el rebuig de tota la política d’aquest govern: “Macron dimissió!”
La seva força: el suport –malgrat les provocacions i la violència organitzades per l’Estat- de la immensa majoria del poble francès.

Protestem a la francesa, ja que les protestes pacífiques portades fins ara no han donat cap resultat”

No és en absolut exagerat dir avui que la rebel·lió de les armilles grogues –qualsevol que sigui la sortida immediata del moviment- gaudeix ja de la simpatia instintiva dels treballadors i els pobles de tota Europa, com testifiquen aquests ferroviaris alemanys en vaga manifestant-se amb armilles grogues o aquests pensionistes espanyols o bé aquests agricultors polonesos que bloquegen una autovia en direcció Varsòvia, vestits amb armilles grogues i declarant: “Protestem a la francesa, ja que les protestes pacífiques portades fins ara no han donat cap resultat”.

Aquesta simpatia instintiva és el que terroritza a tots els caps d’Estat i de govern europeus.
Tots saben que hi ha un sòlid vincle –el rebuig de la política dictada pel capital financer- que lliga el vot a favor del Brexit el 13 de juny de 2016 a la derrota d’un Renzi a Itàlia (doblement sancionat en el referèndum de 2016 i en les legislatives de 2018), passant per la crisi a Alemanya dels dos partits CDU i SPD -adquirint en el cas del SPD el caràcter d’un veritable enfonsament- que s’havien repartit el poder des de la guerra per a garantir el manteniment de l’ordre social establert…

Calibren els estralls que ha provocat la política d’austeritat adoptada per tots els governs europeus per a fer pagar als treballadors i als pobles els bilions de dòlars que es van esfumar en la crisi financera de 2008.

Calibren la profunditat del caos al qual són inexorablement arrossegades les velles nacions europees per la política de destrucció de totes les conquestes polítiques i socials arrencades a Europa després de la guerra.

Saben el preu pagat pel poble grec per el “pacte d’estabilitat i de creixement”, temen que aviat li tocarà a França i a Itàlia.

Comprenen que la rebel·lió de les armilles grogues a França no és més que la primera sacsejada d’un terratrèmol que es prepara per a sacsejar tota Europa.

Saben que el contagi és inevitable i que anuncia, després de decennis de reculada de la classe obrera en tots els terrenys, un gir total de la situació en tota Europa.

No, senyors predicadors de lliçons morals, els treballadors i els pobles rebutgen amb menyspreu les acusacions de “nacionalisme” i de “populisme”

Per a intentar repel·lir aquesta amenaça, s’empitjora la campanya de calúmnies, acusant els treballadors i als pobles de “populisme”, de “nacionalisme” i de “xenofòbia”.

Tots els politòlegs, sociòlegs i, a vegades, dirigents d’organitzacions obreres d’aquest país han fet l’impossible per a llançar el descrèdit i organitzar la sospita respecte del moviment de les armilles grogues, acusat de col·lusió amb l’extrema dreta. En va.

No, senyors predicadors de lliçons morals, els treballadors i els pobles rebutgen amb menyspreu les acusacions de “nacionalisme”, de “populisme” i de “xenofòbia”.

Senzillament rebutgen veure’s privats de les prerrogatives que, teòricament, els corresponen en democràcia. Refusant renunciar al seu dret a exercir la seva sobirania perquè aquesta es transfereixi a un “sobirà republicà” o a unes institucions supranacionals incontrolades, al servei exclusiu dels sectors dominants del capital financer.

És el que porten més d’un mes dient al carrer en tota França.

Ells han obert una bretxa

La rebel·lió de les armilles grogues obre un nou període a Europa. Ells han obert una bretxa. S’han donat, ocupant les rotondes, una forma d’organització que els permet escapar al bloqueig imposat a les organitzacions de classe per les direccions burocràtiques. Han trobat una forma d’organització que els permet conservar el control del seu moviment. Posant l’accent en les assemblees democràtiques, han aportat un principi de resposta a la qüestió que turmenta al moviment obrer, al qual fa molts mesos se li impedeix reunir les seves forces per a anar al xoc i enfrontar-se al govern que representa els interessos del capital financer.

Podem dir, sense por d’equivocar-nos, que la rebel·lió de les armilles grogues marca ja la seva empremta en tots els desenvolupaments de la situació europea.

Preocupació a Brussel·les i a Berlín

Les armilles grogues, en fer trontollar-se el poder de Macron, han torpedinat la seva pretensió de presentar-se com el dirigent capaç d’omplir el buit deixat per Merkel, qüestionada en el seu propi país, i de prendre les regnes de la recuperació de les institucions de la Unió Europea en plena crisi.

A més, han desmuntat l’escenari polític previst per a les eleccions al “Parlament” europeu que havia d’articular-se entorn de la falsa oposició dels dos bàndols en les eleccions al “Parlament” europeu, el bàndol dels “progressistes”, que havia d’unir-se, després de Macron, contra el bàndol dels “populistes euròfobs”. El bàndol dels progressistes ha perdut al seu capdavanter.

A quatre mesos de les eleccions al “Parlament” europeu, pot predir-se que aquestes eleccions estaran marcades pel pas a una nova etapa en la descomposició de tots els vells partits afectes a la salvaguarda de l’ordre establert, i que en elles es manifestarà –qualsevol que sigui la forma en cada país- un fort rebuig, comú a tots els pobles, de la política del capital financer i de les institucions de la Unió Europea al seu servei.

A Brussel·les i a Berlín preocupen les “concessions” fetes per Macron sota la pressió del carrer i es posa en dubte públicament la capacitat del govern francès per a continuar amb les “reformes” que havia emprès.

Es tem, en el moment en què el BCE i l’FMI anuncien l’amenaça d’una rèplica de la crisi financera europea dels anys 2010-2011, que el conjunt del “Pacte d’Estabilitat i de Creixement” sigui qüestionat en tota Europa.

El pànic s’apodera, un darrere l’altre, de tots els caps d’Estat i de govern.

Pressenten que la rebel·lió del que la premsa ha cridat amb menyspreu “la França perifèrica” es prepara en cadascun dels seus països i constitueix la primera sacsejada d’un moviment més vast dirigit contra les bases mateixes del sistema basat en la propietat privada dels mitjans de producció.

Difícil, en efecte, imaginar que els electors de les circumscripcions obreres del Labour que van votar massivament pel Brexit surtin guanyant amb l’acord (o desacord), qualsevol que sigui, signat pel govern britànic amb la Unió Europea.

Difícil imaginar que no continuïn lluitant per fer derogar les lleis antisindicals de Thatcher, per fer derogar l’arsenal jurídic que desreglamenta el treball, per renacionalitzar els ferrocarrils i per restablir el sistema sanitari, posat en perill per les polítiques d’austeritat.

Qui pot creure que, a Alemanya, el rebuig per part de les masses de la gran coalició i dels seus partits, la CDU i l’SPD, que es va expressar en les últimes eleccions regionals, no intentarà prolongar-se en el terreny d’una acció directa per a alliberar-se de la cotilla del “Pacte d’Estabilitat” i imposar per la força l’abandó de l’Agenda, de la “regla d’or” que condemna a tots els serveis públics, començant pel sistema hospitalari? Qui pot creure que aquest moviment no se centrarà en restablir el sistema de convenis col·lectius?

Qui pot creure que, a Itàlia, els treballadors, que van tirar a Renzi del poder per a acabar amb el conjunt del pla de contrareformes imposat pel capital financer, suportaran per molt de temps les incoherències dels aventurers Salvini-*DiMaio, als quals Renzi va obrir les portes del poder?
Qui pot creure que després de la caiguda de Rajoy reemplaçat per un govern del PSOE, l’anunci d’un augment del salari mínim pugui bastar per a respondre a totes les exigències socials i democràtiques aixafades des de fa anys pel règim monàrquic?

Per a dalt, governs en crisis

Per a dalt, governs en crisis. Dirigents que han perdut gairebé tota la seva base social en els seus respectius països.

Qui serà el primer a caure? Teresa May, Àngela Merkel o Emmanuel Macron? Difícil respondre a aquesta pregunta.

Dirigents que han perdut tot domini sobre els esdeveniments, tot control sobre la vida dels sectors clau de l’economia nacional, sotmesos als violents atacs dels monopolis imperialistes que riuen de la fronteres i de les reglamentacions nacionals.

Una situació que confirma que, en el marc del sistema de la propietat privada dels mitjans de producció, Europa està inexorablement exclosa dels sectors determinants del mercat mundial per la guerra comercial a tots els nivells declarada per Trump i l’imperialisme nord-americà.

Les economies nacionals del continent estan dislocades per la permanent reorganització per part dels monopolis imperialistes de les “cadenes de valors” concentrant les seves produccions en les zones de baixos salaris.

Europa, que es debat entre els interessos contradictoris de les diferents burgesies nacionals, inexorablement condemnades a la decadència pel desencadenament de la “guerra comercial”, empresa per Trump, és incapaç de dotar-se de la política comuna fiscal, pressupostària i financera que invoca regularment per a fer front, suposadament, als atacs de l’imperialisme nord-americà.

La seva única política comuna es redueix a la política coordinada de destrucció en tota Europa de totes les conquestes socials arrencades per la classe obrera després la guerra per a assegurar les condicions de sobreexplotació exigides per al capital financer en crisi.

Per a baix, l’aspiració incontrolable de les masses a lliurar-se del caos

Per a baix, una força immensa intenta obrir-se camí. Una força que és conscient de trobar-se, en cada país, enfront de l’aplicació d’un sol i mateix pla dictat pels delegats en el poder del capital financer. Una força que, com acaba de demostrar, considera que és el seu deure parar el mecanisme de degradació que arrossega a cada país cap a un procés de dislocació, i intenta alliberar-se de les traves amb les quals les direccions dels vells partits obrers i de les organitzacions de classe han impedit durant anys als treballadors i a les masses populars aixecar-se contra els seus respectius governs. L’aspiració incontrolable de les masses a lliurar-se del caos al qual les arrossega el sistema de la propietat privada dels mitjans de producció en plena crisi. L’aspiració a recuperar la seva sobirania per a arrencar, a escala de tota Europa, el poder de les mans del capital financer a fi de reorganitzar en tot el continent els transports, l’energia, la indústria i les infraestructures al servei de tots els treballadors i de tots els pobles en el marc d’uns Estats Units Socialistes d’Europa.

* * *

En tota Europa, el rebuig de la política dictada pel capital financer ha copejat als vells partits que es reclamaven de la defensa dels interessos obrers i de la democràcia i que s’han subordinat als seus governs respectius i al capital financer, obrint una crisi en el seu si i conduint a alguns a la vora de la implosió.

En tots els països del continent, reagrupaments de militants, sorgits de la trobada de gent procedent d’aquests partits i de la jove generació de militants, intenten organitzar-se per a ajudar la classe obrera a obrir-se camí, mitjançant la lluita de classes, a una sortida política conforme a la defensa dels seus interessos de classe i a la reconquesta de la democràcia.

En vespres d’esdeveniments decisius, el Secretariat Internacional de la IV Internacional convida a tots els militants i treballadors compromesos en aquesta cerca a debatre amb els seus militants sobre els mitjans a emprar per a ajudar a fer convergir el combat de tots els pobles d’Europa.

El Secretariat Internacional de la IV Internacional es compromet a fer quant pugui per a ajudar aquest intercanvi, superant l’estret marc de les fronteres nacionals i a enriquir-se amb la diversitat de les experiències nacionals de cadascun. En relació amb els desenvolupaments imminents de la situació, es compromet a treballar en l’organització de reunions i trobades europees necessàries per a estrènyer vincles entre tots els que busquen la manera de contribuir a la preparació dels gegantescos combats de classe que s’anuncien.

Secretariat Internacional de la IV Internacional – 19 de desembre de 2018

El govern Sánchez situat en una difícil cruïlla

(Publicat a la Carta Setmanal 709veure en castellà)

Els resultats de les eleccions andaluses han redoblat les exigències dels partits de la dreta sobre Pedro Sánchez perquè convoqui immediatament eleccions generals. Alhora, les institucions internacionals del capital financer (FMI, Unió Europea, OCDE…) redoblen la pressió perquè el govern apliqui noves retallades i no faci passos enrere en els ja aplicats (en concret, que no pugi el salari mínim a 900 euros, ni derogui, ni tan sols parcialment, les reformes laborals). Alhora el Banc d’Espanya col·labora en el ressò mediàtic del FMI.

Al mateix temps, els esdeveniments augmenten la pressió sobre un govern que, quan es va votar la moció de censura al juny, va despertar la il·lusió de bona part de la classe treballadora i la joventut. Des de llavors, el govern ha multiplicat les promeses, els anuncis de mesures i els gestos, però ha aprovat molt poques mesures reals. La paciència dels qui van saludar la seva formació s’esgota amb passes de gegant.

La qüestió catalana

L’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa obria, per a moltes persones, tant dins com fora de Catalunya, l’esperança que les coses es fessin d’una altra manera, que s’obrís una via de resolució de l’enfrontament amb el poble català. La decisió de mantenir el judici als republicans catalans, sota l’acusació de rebel·lió adoptada per la Fiscalia (que comporta la petició de més de 200 anys de presó), sense que el govern s’hagi atrevit a fer el mes mínim gest, ha fet que es volatilitzés aquesta possibilitat.

La decisió de Pedro Sánchez i el seu govern de no actuar si més no davant la Fiscalia per a retirar les acusacions de rebel·lió va suposar un enfrontament amb els republicans catalans, que demanaven, almenys, un gest del govern. Enfrontament que, al seu torn, ha condicionat la possibilitat d’aprovar els Pressupostos de l’Estat. Recordem que si no s’aproven els pressupostos, Sánchez haurà de treballar amb els pressupostos aprovats per Rajoy per a 2018.

Si Sánchez no s’ha atrevit a donar instruccions a la Fiscalia, és perquè fer-ho hagués suposat fer front a l’orientació marcada per la Corona des del discurs del 3 d’octubre de 2017, en el qual va cridar a l’aparell judicial i policial a anar a totes i amb el que fes falta contra els republicans catalans.

La setmana passada Pedro Sánchez ha fet un pas més. Des de la tribuna del Congrés dels Diputats, tornava a dir als republicans catalans que abandonessin tota esperança de convocatòria d’un referèndum i es reduïssin al marc del “autogovern, l’Estatut i la Constitució”. Sánchez va ser, fins i tot , més enllà, i va amenaçar al govern i a les forces polítiques de Catalunya amb que seria “ferm i contundent” si la Generalitat no garantia l’Ordre Públic a Catalunya. No parlava per parlar. El govern ja manté a Catalunya part de les forces policials que va enviar Rajoy per a garantir l’aplicació del 151 i les ha començat a incrementar-les, carregant-se les pròpies normes i competències autonòmiques.

A la intervenció de Sánchez va respondre immediatament el diputat d’ERC Joan Tardá assenyalant que la negativa a negociar amb els catalans “serà la seva tomba política” com a president.

El gir de Sánchez no li va servir per a fer callar les crítiques dels franquistes del PP i els neofranquistes de Ciutadans. Al contrari, van tornar a insistir, amb gran duresa, que trenqués tots els ponts amb els republicans catalans i apliqués l’article 155 a Catalunya.

Tampoc li ha servit per a fer callar les veus dels “barons” autonòmics del seu propi partit, instal·lats en les institucions de l’Estat, com el president de Castella-la Manxa, Emiliano García Page, que ha demanat la il·legalització dels partits que defensin la independència. Li ha secundat el president d’Aragó, Javier Lambán. Tots dos governen gràcies al suport de Podemos (Page els té en el govern), però els dirigents estatals i regionals no han considerat necessari fer cap comentari.

Certament, tampoc serveix als interessos de la majoria la posició del president català Quim Torra, que acaba d’invocar com a exemple del futur que vol per a Catalunya el cas d’Eslovènia, república de l’antiga Iugoslàvia. La dreta, el govern i els mitjans no han deixat de recordar que la independència d’Eslovènia va suposar una breu guerra en la qual van morir unes 50 persones, però ningú ha fet esment que també va suposar la destrucció de l’economia social i la conversió d’Eslovènia en una quasi colònia, en mans de les multinacionals i el capital financer alemanys. És a dir, una “independència” mutilada.

En aquest ambient, i amb els dirigents catalans a la presó esperant penes de presó desorbitades, la celebració del Consell de Ministres a Barcelona, previst per al dia 21, és una maniobra amb una forta càrrega de provocació. Es va programar fa uns mesos, amb idea de mantenir, a més, reunions amb el govern català, però mantenir-lo en la situació actual és una temeritat. Es diu que exigirà un desplegament de més de 9.000 policies dels diferents cossos. Els CDR i altres organitzacions han anunciat mobilitzacions en resposta. La imatge pot ser una reunió del govern en un palauet de Barcelona, envoltat d’una pluja de gasos lacrimògens i bales de goma, i mentre que als carrers, policies amb diversos uniformes es dediquen a atonyinar als ciutadans de Catalunya. És a dir, un govern contra el poble de Catalunya.

En el centre, la submissió al Règim

La deriva del govern Sánchez és el resultat de la seva submissió al Règim i a l’aparell d’Estat que el sustenta. Una política incompatible amb la satisfacció de les reivindicacions més elementals, i, entre elles, les exigències de llibertat dels diferents pobles de l’Estat. Com podria compatibilitzar-se la defensa d’un règim basat en la “unidad indisoluble de la Nación Española, patria común e indivisible de todos los españoles”, com diu la Constitució, amb l’exigència del 80% dels catalans de poder decidir lliurement? Com podria conjugar-se la submissió a la Unió Europea i al pagament del deute, recollits en la Constitució, amb les necessitats dels serveis i els empleats públics?

Sánchez intentarà aprovar, en el Consell de Ministres del dia 21, la pujada del Salari Mínim a 900 euros, en un intent de convèncer als treballadors que no hi ha lligam entre les reivindicacions socials i els drets democràtics. Una obstinacio que només pot deixar al govern amb el cul a l’aire.

Curiosament, el pas enrere de Sánchez en relació a la qüestió catalana coincideix amb la rectificació de Pablo Iglesias respecte de Veneçuela. El dirigent de Podemos, que fins ara havia defensat al govern de Veneçuela, ha declarat al Senat que “he pogut dir coses que ara no comparteixo i rectificar en política està bé. La situació política i econòmica a Veneçuela és nefasta”. Amb aquestes paraules, Iglesias no només es distancia de la situació actual del govern Maduro, sinó del seu suport a tota l’acció del govern de Chávez.

Tant Sánchez com Iglesias s’equivoquen si pensen que fent concessions als franquistes, disminuiran la pressió sobre ells. Al contrari, cada pas enrere anima a la reacció d’exigir-los una nova reculada.

El judici als catalans

A iniciativa del CATP, es prepara un acte a Madrid per al 26 de gener contra el judici als republicans catalans. S’estan recollint els primers suports a aquest acte. Alguns companys eludeixen donar el seu suport al·legant que es tracta d’una qüestió que no concerneix al moviment obrer o que és una qüestió estrictament catalana.

L’experiència ens diu que les llibertats no són divisibles, que tot atac a les llibertats polítiques comporta nous atacs a totes les llibertats. N’hi ha prou amb pensar en el delicte de sedició, que s’imputa a varis dels acusats. El Codi Penal el defineix així: “son reos de sedición los que (…) se alcen pública y tumultuariamente para impedir, por la fuerza o fuera de las vías legales, la aplicación de las Leyes o a cualquier autoridad, corporación oficial o funcionario público, el legítimo ejercicio de sus funciones o el cumplimiento de sus acuerdos, o de las resoluciones administrativas o judiciales”. Quant trigarà aquesta figura legal a aplicar-se als qui, “de manera tumultuària”, tractin d’impedir als funcionaris judicials i la policia el “exercici de la seva funcions” en un desnonament o en un piquet de vaga?

Oposar-se avui al judici de l’aparell judicial contra els republicans catalans és actuar en defensa de totes les llibertats, tant polítiques com sindicals.

La encrucijada del gobierno Sánchez

(Publicado en la Carta Semanal 709ver en catalán)

Los resultados de las elecciones andaluzas han redoblado las exigencias de los partidos de la derecha sobre Pedro Sánchez para que convoque de inmediato elecciones generales. A la vez, las instituciones internacionales del capital financiero (FMI, Unión Europea, OCDE…) redoblan la presión para que el gobierno aplique nuevos recortes y no dé pasos atrás en los ya aplicados (en concreto, que no suba el salario mínimo a 900 euros, ni derogue, ni siquiera parcialmente, las reformas laborales). El Banco de España les hace eco.

Sigue leyendo

L’extrema dreta i el franquisme

(Publicat a la Carta Setmanal 708veure en castellà)

La irrupció de Vox en les eleccions andaluses (amb 12 parlamentaris i gairebé 400.000 vots) ha portat a una proliferació d’anàlisi, crides i denúncies sobre la “amenaça del feixisme” i la “arribada de l’extrema dreta”. No cal banalitzar aquesta situació, però, abans de res, cal obrir un debat sobre aquestes qüestions.

Per començar, cal establir un fet: a Espanya, l’extrema dreta no sorgeix ara. Sempre ha estat agotnada en les institucions de l’aparell d’Estat heretat del franquisme. L’anomenada “Transició” va mantenir a l’aparell judicial i policial, a l’exèrcit i als poders econòmics enduriments sota el franquisme, sense tocar-los ni un pèl.

El Tribunal d’Ordre Públic, especialitzat a perseguir als militants obrers i democràtics, es va transformar en Audiència Nacional (i va seguir, per cert, perseguint als “terroristes” bascos). Billy “el Niño” va seguir sent policia fins a la seva jubilació (amb un augment en la seva pensió per les seves medalles guanyades com a torturador).

Els jutges van seguir en el seu lloc, tancant els ulls a les tortures dels detinguts (com havien fet sota el franquisme) i a la violència contra les dones, mentre persegueixen amb ferotgia als sindicalistes en aplicació del franquista article 315.3 del Codi Penal, i persegueixen a rapers, actors, titellaires… Més d’1.000 militars acaben de forma un manifest reivindicant la memòria del dictador Franco. El bisbe de Còrdova publica una “carta pastoral”, en la qual es congratula dels resultats de les eleccions andaluses: “Andalusia se situa com a pionera d’un canvi social que esperem en la societat espanyola. Que la bolcada a Andalusia serveixi per a una conversió a Déu”. I, per sobre de tot, se situa l’hereu de l’hereu nomenat per Franco, que, el 3 d’octubre, organitzava amb el seu discurs (“a per ells”) la mobilització de tot l’aparell d’Estat contra els republicans catalans.

Quan criden a la “unitat dels demòcrates” per tancar el pas a Vox, volen dir, unitat dels “constitucionalistes”, unitat amb el PP i Ciutadans? Volen dir que el PP és demòcrata? Que ho és Ciutadans, organitzadora de les patrulles “ciutadanes” que a Catalunya organitzen l’arrencada de llaços grocs i l’enfrontament amb els qui els col·loquen? Que són “demòcrates” els jutges de la “manada”? Que són demòcrates els jutges i fiscals del tribunal Suprem que, amb el suport de l’Acusació Particular exercida per Vox, pretenen condemnar a centenars d’anys de presó als republicans catalans?

Anem amb compte, no vagi a ser que, amb la cobertura de “tots contra el feixisme”, ens portin a recolzar al mateix règim del que neix aquesta extrema dreta, i a renunciar a les aspiracions de canvi polític i de satisfacció de les reivindicacions. Aquesta és la línia que a França cridava a recolzar a Macron contra Le Pen, i que ha permès a Macron utilitzar aquest vot “contra l’extrema dreta” per aplicar un programa de destrucció de drets laborals, de baixades d’impostos als rics i pujada d’impostos als treballadors, de persecució als immigrants (ha expulsat a més de 40.000), de retallades de llibertats, és a dir, un programa “d’extrema dreta”.

Què és el feixisme

Trotsky, en els anys 30, polemitzava amb els quals cridaven a qualsevol “feixista” i explicava la naturalesa del feixisme, que no és només una ideologia racista, xenòfoba i autoritària. El feixisme és una mica més, és un fenomen polític i social, que es basa en la mobilització activa i organitzada, per compte del capital financer, d’àmplies capes de la petita burgesia – que poden arrossegar, també, a un sector de la classe treballadora- contra el moviment obrer, les seves organitzacions, els seus locals i les seves mobilitzacions, buscant aixafar-les i destruir-les, acabar amb tota expressió organitzada del moviment obrer i amb els drets de vaga, expressió i manifestació.

De moment, no ens enfrontem a aquesta situació. No tenim a Andalusia ni en la resta de l’Estat, bandes organitzades de camises marrons, negres o blaves que organitzin atacs sistemàtics contra el moviment obrer ni contra les mobilitzacions dels treballadors. Els grups que podrien organitzar-les són, de moment, marginals. L’únic embrió d’aquest tipus de bandes de matons són els grups organitzats a Catalunya, i no per Vox, sinó per Ciutadans.

I, encara que tinguéssim aquestes bandes, de gens serviria la unitat amb el PP i Ciutadans per fer-los front. Poc han trigat el PP i Cs a anunciar que estan disposats a formar govern a Andalusia amb els vots de Vox. Seria necessari, per contra, partir de la unitat de les organitzacions dels treballadors i dels pobles de tot l’Estat. De la defensa dels republicans catalans, aliats naturals dels treballadors en la lluita contra la Monarquia, l’extrema dreta i el feixisme. Com el van ser en 1936 o en la lluita contra el franquisme.

L’ou de la serp

Vox no és una altra cosa que un despreniment del PP, amb un programa que s’assembla molt al de la primitiva Aliança Popular, de la qual va sorgir el PP després de l’enfonsament de la UCD, que havia estat el partit que va agrupar a la majoria dels franquistes –reconvertits, “miraculosament”, en “demòcrates”- en 1980-82. I que recupera, també, i tal vegada “més al bèstia”, elements defensats fins ara pel propi Pàg. Elements que, a més, el nou dirigent del PP, Pablo Casado, s’inclina, amb el seu “gir a la dreta”, a recuperar.

Quan Vox parla de “acabar amb les autonomies”, recupera la posició d’AP durant la Transició. Parla d’anul·lar la Llei de Memòria Històrica, contra la qual va votar el Pàg. Parla de deixar d’atendre als centres sanitaris als immigrants sense papers, com va fer el govern del PP, una mesura que acaba d’anul·lar Pedro Sánchez. Parla de limitar el dret a l’avortament, com pretenia el ministre del PP Ruiz Gallardón.

L’ou de la serp d’on s’ha incubat Vox no és un altre que l’aparell d’Estat del règim, aquest aparell heretat del franquisme sense depuració alguna. Circula per les xarxes una biografia del dirigent de Vox, Santiago Abascal, que explica clarament com durant prop de 20 anys va ser, no només militant del PP, sinó representant del mateix en diverses institucions i parlaments. Si veiem el perfil dels 12 parlamentaris triats a Andalusia, podem veure com entre ells destaquen exjutges, exmilitars, expolicíes, és a dir, membres de l’aparell d’Estat.

Per tant, no pot organitzar-se, al nostre país, una oposició organitzada a l’extrema dreta sense organitzar la lluita contra les institucions del Règim, en última instància, la lluita per la ruptura democràtica, per la República.

Cal partir de la defensa de drets i reivindicacions

Després de les eleccions andaluses, tant CCOO com UGT han fet un balanç en el qual assenyalen l’altíssima abstenció obrera i assenyalen que les organitzacions de l’esquerra han donat l’esquena a les reivindicacions. Tenen raó, encara que alguns assenyalen que també els dirigents sindicals comparteixen la responsabilitat per haver adoptat una política d’abandó de les reivindicacions darrere de el “diàleg social”.

L’altíssima abstenció, els vots en blanc i nuls, els vots a petites organitzacions d’esquerra (fins i tot, en certa mesura, el vot a Ciutadans i Vox) demostren que existeix una enorme indignació social que no troba llit a través de les organitzacions tradicionals de la classe treballadora ni de les “noves” organitzacions.

El lloc de totes les organitzacions obrera està en la defensa de les reivindicacions, per organitzar la indignació social. Aquesta és, a més, la manera d’organitzar la lluita contra l’extrema dreta, des d’a baix, des de la realitat quotidiana de la classe treballadora, de la joventut, dels pobles. Una lluita que només pot organitzar-se donant l’esquena als cants de sirena de la “unitat antifeixista” amb els franquistes del PP i els neofranquistes de Cs. Només pot partir d’organitzar una autèntica resposta a l’enorme indignació social que s’ha manifestat en les mobilitzacions dels pensionistes i les dones, en les mobilitzacions de centenars de milers per la sanitat a Andalusia després de el “il·luminat” Spiriman. Són mobilitzacions que es basen en el dia a dia de la classe treballadora, en la defensa concreta dels drets i conquestes socials, dels serveis públics, però que, en molts casos, no troben llit en les organitzacions i, en particular, en els sindicats.

Defensar els drets i les reivindicacions, defensar els serveis públics i els drets dels seus empleats, combatre perquè les organitzacions obreres mantinguin la seva independència i es posin al capdavant d’aquest combat, és la millor manera de tallar els caps de la hidra de l’extrema dreta.

Finalment, una qüestió ha de ser posada sobre la taula: els resultats de les eleccions andaluses demostren que hi ha milions de treballadors i treballadores, de joves, que no s’identifiquen amb les organitzacions que, en donar l’esquena a les reivindicacions, els han donat l’esquena. Cal unir forces en els combats immediats per les pensions i per les llibertats, per avançar cap a la posada en peus d’una nova representació política.

La extrema derecha y el franquismo

(Publicado en la Carta Semanal 708ver en catalán)

La irrupción de Vox en las elecciones andaluzas (con 12 parlamentarios y casi 400.000 votos) ha llevado a una proliferación de análisis, llamamientos y denuncias sobre la “amenaza del fascismo” y la “llegada de la extrema derecha”. No hay que banalizar esta situación, pero, ante todo, es preciso abrir un debate sobre estas cuestiones.

Sigue leyendo