Archivo del Autor: admin

Tambors de guerra

(Publicat a la Carta Setmanal 730veure en castellà)

En el seu tractat De la Guerra, publicat en 1832, Carl Von Clausewitz explica que “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans”.  Aquest principi de Clausewitz s’aplica, sens dubte, a la realitat d’avui. Els treballadors d’Europa veuen com els seus governs ataquen els sistemes de pensions mentre disparen la despesa militar.

L’administració Trump multiplica les provocacions i amenaces a tort i a dret. Fet que no hauria de ser considerat banal, atès que té a la seva disposició la major maquinària militar del món (el pressupost de Defensa dels EUA pel 2019 és de 716.000  milions de dòlars –un 40% de la despesa militar mundial–, és 10 vegades superior al d’educació i multiplica per 45 el de transport).

Fem un breu repàs:

Fa dos dies, per mitjà d’un tuït, el president USA anunciava “una sorpresa” per al poble veneçolà, poc després que el seu Secretari de Defensa, Mike Pompeo, reafirmés que l’opció militar està damunt la taula i que Juan Guaidó, el autoanomenat “president” de Veneçuela, les crides del qual a la mobilització cada vegada troben menys ressò dins del país, comencés a suplicar una intervenció militar americana per a col·locar-lo en el poder (tàctica que no exclou, per allò de posar una vela a déu i una altra al diable, la “negociació” paral·lela amb Putin)

De la guerra econòmica a la guerra oberta?

Al mateix temps, la flota nord-americana concentra els seus efectius al golf Pèrsic, una esquadrilla de bombarders B-52 es desplaça a la base militar que te EEUU a Qatar, a escassa distància d’Iran, en tant que altres B-52 van ser desplegats en un lloc no revelat del “sud-oest d’Àsia”, i el Secretari de Defensa en funcions, Patrick Shanahan, presentava dijous passat, en una reunió amb l’equip de “Seguretat Nacional”, una proposta d’enviar 120.000 soldades més a Orient Pròxim. Al mateix temps, Trump multiplica les declaracions contra Iran, considerat de nou com a eix del mal, tapant així la massacre de l’exèrcit saudita al Iemen. Un exèrcit armat fins a les dents pels Estats Units, per França i, també, per Espanya.

La demostració de força naval contra Iran segueix a l’anunci que els EUA sancionaran a qualsevol país que compri petroli iranià, una decisió que escanya l’economia d’Iran, els ingressos de la qual depenen en un altíssim percentatge de l’exportació de petroli i gas natural. De la mateixa manera que les amenaces d’intervenció militar a Veneçuela segueixen al bloqueig econòmic, la congelació d’actius, i el sabotatge de les instal·lacions elèctriques.

Al mateix temps, el govern de Trump incrementa la pressió sobre Cuba, aplicant una disposició –fins ara congelada– de la llei Helms-Burton que permet denunciar davant els tribunals d’EEUU a les empreses estrangeres que comerciïn amb béns confiscats per la revolució cubana a súbdits nord-americans (estem parlant de fets ocorreguts fa 55 o més anys).

Mentre concentra portaavions, bombarders i bucs llançamíssils davant les costes iranianes, Trump ordena la retirada de personal de l’ambaixada nord-americana a l’Iraq, i fa un advertiment públic als ciutadans nord-americans perquè abandonin aquest país. Alguns observadors es pregunten si no està buscant –o ordint– una provocació com l’enfonsament del cuirassat Maine en 1898 a Cuba o l’incident del Golf de Tonkín en 1962, fals atac nord vietnamita a un vaixell militar USA que va servir per a “justificar” la implicació massiva dels EUA en la guerra de Vietnam.

En principi les mesures contra Iran, Cuba i Veneçuela busquen escanyar l’economia per a intentar alimentar la indignació popular contra els corresponents governs, però, pel que sembla la impaciència de Trump es manifesta  a l’espera de que tot això succeeixi, i més encara després del fiasco de la “operació Guaidó”

Els “aliats” europeus tremolen

La UE i els seus governs es mostren desconcertats i espantats davant uns conflictes que no controlen i que majoritàriament perjudiquen les empreses europees, com el boicot econòmic a Iran (que afecta a grans empreses europees amb inversions en aquest país) o l’aplicació de la Llei Helms Burton contra Cuba. Tampoc semblen molt satisfets amb la idea d’una intervenció nord-americana a Veneçuela, de conseqüències imprevisibles. Com ho serien els d’una intervenció militar contra Iran (vegeu el resultat de les d’Afganistan, l’Iraq i Síria). Per això  protesten de manera visible i explícita, demanant en va que Trump faci marxa enrere i tractin de crear una “Europa de la Defensa” que culminaria en un grup d’intervenció europeu. Fonamentalment, pressió en benefici d’empreses europees. El govern de Pedro Sánchez ha decidit retirar la fragata espanyola Méndez Núñez del grup de combat on el vaixell insígnia és el portaavions nuclear “USS Abraham Lincoln”, a qui Trump ha ordenat encaminar-se al Golf Pèrsic. Amb aquesta operació, negociada amb Washington, Sánchez evoca la retirada de les tropes de l’Iraq i reforça les tímides maniobres de la UE. Però els europeus no s’atreveixen a enfrontar-se amb Trump. I això a pesar que aquest anuncia represàlies contra la banca, les petrolieres, i fins i tot les indústries europees de l’acer, els automòbils i l’armament.

Les amenaces d’agressió militar estan al servei de la política de totes les administracions nord-americanes (ja siguin demòcrates o republicanes). Ara s’han vist aguditzades per Trump a causa de la desfeta econòmica nord-americana, de la desindustrialització del país (organitzada per les pròpies multinacionals EEUU), de la pèrdua de les seves principals fonts productives. És precisament la crisi del sistema capitalista, que es concentra en els EEUU, la qual cosa obliga a Trump a llançar-se a l’ofensiva, en el terreny econòmic i comercial i, també, a les amenaces militars. Tot al servei d’una política simplement destinada a preservar la seva posició hegemònica.

La diferència és que abans arrossegava als seus aliats, avui ningú sembla seriosament seguir la seva política. Encara que ningú pot afirmar fins a quin punt aguantaran les pressions de l’imperialisme dominant.

La situació d’Espanya

A Espanya ens trobem amb aquesta contradicció. El govern Sánchez va ser el primer seguidor de la política dels Estats Units a Veneçuela, però ara el ministre Borrell sembla més discret. El pagament de Trump a la submissió de Borrell i Sánchez ha estat l’inici d’aplicació del capítol 3 de la llei d’embargament Helms-Burton, que pot afectar prioritàriament empreses espanyoles.

I, no obstant això, no falten les veus que surtin en defensa de Trump. Per exemple, l’expresident Aznar “exigeix” una intervenció contra Veneçuela. Precisament Aznar, corresponsable de la destrucció de l’Iraq, que va provocar centenars de milers de morts, i de la qual aquest país, 16 anys després, segueix sense recuperar-se. Quan per pura democràcia aquest individu hauria de ser jutjat pels seus crims (però aquesta és la justícia heretada del franquisme, que jutja als qui organitzen un referèndum, i deixa en llibertat a criminals de guerra)

En aquestes condicions, a les portes de la constitució del nou govern, és fonamental veure com determinarà la seva política exterior. Si actuarà simplement com una “corretja de transmissió ” dels dictats de Trump, o fins a quin punt participarà en els intents de “independència” de la Unió Europea.

L’interès dels treballadors i els pobles passa, sens dubte, per una política de pau, és a dir, una política independent dels EEUU i l’OTAN, i també de les agressions de les potències europees contra els treballadors i els pobles. En la consciència dels nostres pobles segueix viva l’oposició a la guerra que va estar en la base de la caiguda d’Aznar en 2004.

Tambores de guerra

(Publicado en la Carta Semanal 730ver en catalán)

En su tratado De la Guerra, publicado en 1832, Carl Von Clausewitz explica que “la guerra es la continuación de la política por otros medios”.  Este principio de Clausewitz se aplica, sin duda alguna, a la realidad de hoy. Los trabajadores de Europa ven cómo sus gobiernos atacan los sistemas de pensiones mientras disparan el gasto militar.

Sigue leyendo

Alcance y significación de la movilización del pueblo argelino

(Publicado en la Carta Semanal 729ver en catalán)

(Esta Carta Semanal recoge, casi en su totalidad, el editorial de La Verdad nº 101. Se han suprimido algunos párrafos que no tenían que ver las movilizaciones en Argelia, que son el centro de esta Carta)

La movilización masiva en Argelia amenaza con desestabilizar el «orden» en la región, en el continente africano y también en Europa. De ahí el terror de los círculos dirigentes europeos, comenzando por Macron, pero también de Trump y del imperialismo norteamericano. Todos hacen declaraciones en apoyo de la supuesta transición democrática, destinada a preservar el régimen «renovándolo». Pero el pueblo argelino no quiere una «renovación». Quiere echar al régimen y, en las manifestaciones, denuncia las injerencias extranjeras, y en particular la de Macron. Los argelinos dicen: Macron, ocúpate de tus Chalecos Amarillos, mirando con simpatía este movimiento en Francia.

Sigue leyendo

Abast i significació de la mobilització del poble algerià

(Publicat a la Carta Setmanal 729veure en castellà)

Aquesta Carta Setmanal recull, gairebé íntegrament, l’editorial de la Veritat núm. 101. S’han suprimit alguns paràgrafs que no tenien a veure les mobilitzacions a Algèria, que són el centre d’aquesta Carta.

La mobilització massiva a Algèria amenaça amb desestabilitzar l’«ordre» a la regió, en el continent africà i també a Europa. D’aquí el terror dels cercles dirigents europeus, començant per Macron, però també de Trump i de l’imperialisme nord-americà. Tots fan declaracions en suport de la suposada transició democràtica, destinada a preservar el règim «renovant-lo». Però el poble algerià no vol una «renovació». Vol tirar al règim i, en les manifestacions, denúncia les ingerències estrangeres, i en particular la de Macron. Els algerians diuen: Macron, ocupa’t de les teves Armilles Grogues, mirant amb simpatia aquest moviment a França.

L’actualitat de la mobilització revolucionària dels pobles

En efecte, aquesta mobilització del poble algerià recorda –si això fos necessari- que la mobilització revolucionària dels pobles no és una qüestió del passat, sinó actual. Aquesta mobilització té un valor mundial per a tots els pobles, en tots els continents. És el rebuig de tots aquests règims aferrats a l’ordre imperialista mundial que ataquen als pobles. A Algèria s’expressa clarament aquest moviment de “dégagisme»[1] , però existeix a tot arreu.

En una altra situació i un altre període, en la seva Història de la revolució russa, León Trotski escrivia, a propòsit de «la irrupció de les masses en el terreny en el qual es resol la seva pròpia destinació», que els esdeveniments s’encadenen «no amb un pa acabat de transformació social, sinó des de l’amarg sentiment de no poder tolerar per més temps l’antic règim».

El règim, enfront de la mobilització creixent de tot un poble, ha intentat una última maniobra anunciant que el president no es tornaria a presentar per a un cinquè mandat i que retardaria les eleccions per a celebrar una conferència nacional. Un intent de mantenir el règim i rentar-li la cara.

No és solament una qüestió algeriana. En múltiples ocasions hem vist conferències nacionals, sota l’ègida de les grans potències, organitzades en països africans per a intentar apaivagar la indignació dels pobles i preservar les posicions de l’imperialisme en aquests països. En alguns casos, aquestes mateixes conferències nacionals han desembocat en la guerra i la dislocació del país.

Sota una forma pròpia del continent europeu, els governs busquen, mitjançant conferències de «diàleg social», integrar a les organitzacions sindicals, qüestionant la independència de classe del moviment obrer.

El lloc del moviment obrer

El secretari general de la Unió General de Treballadors Algerians (UGTA) va donar suport a el cinquè mandat i dóna suport a la crida a la conferència nacional. Quan els treballadors són massivament part integrant de les manifestacions contra el règim, el secretari nacional de la UGTA vol capturar-la per a posar-la al servei del règim. El que provoca una mar de fons i una revolta en la central sindical. Cada dia que passa, noves instàncies de la UGTA es posicionen per la dimissió del secretari general i, sobre aquesta base, per un congrés extraordinari a fi de, com diu una d’aquestes instàncies, «recuperar la nostra benvolguda organització».

Aquesta qüestió, baix formes particulars, es planteja en tots els països. És la del lloc de la classe obrera i les seves organitzacions en el combat emancipador, és a dir, el combat contra qualsevol forma d’integració i d’acompanyament de les organitzacions obreres.
En 1962, la victòria del poble algerià contra el colonialisme francès va ser confiscada pel FLN, que va establir el règim de partit únic que va dirigir el país en funció dels seus interessos particulars. Malgrat això, es van registrar importants conquestes amb la independència d’Algèria, especialment la nacionalització del petroli i el gas. Fa 57 anys, Algèria va passar a ser independent, però el poble estava sotmès al règim de partit únic. I fins i tot quan aquest, sota l’efecte de les massives mobilitzacions de 1988, va haver de concedir la pluralitat de partits i una certa obertura, ho va fer en el marc del manteniment de les institucions antidemocràtiques i del seu règim.

La política del govern algerià, particularment en els últims anys, en atacar de manera brutal els drets dels treballadors i de la població, en privatitzar, atacava les conquestes de la independència, però també les dels treballadors, producte de la seva lluita de classe. En la mobilització actual del poble algerià contra aquest règim, hi ha un contingut democràtic i un contingut econòmic i social indissociablement vinculats. El rebuig per part dels pobles de les conseqüències destructives de la crisi del sistema capitalista mundial, que per a sobreviure ha de liquidar tot el que s’ha conquistat, pot provocar en tot moment la irrupció de les masses en qualsevol lloc del planeta. És el que demostra la irrupció espontània de les masses algerianes, sorgit des de baix i que ningú havia previst.

Crisi d’agonia del capital

La marxa cap a la dislocació del mercat mundial, la possibilitat d’una crisi financera i el risc per a ells d’una irrupció de les masses, terroritzen a tots els cercles dirigents de l’imperialisme. Aquesta crisi es concentra als Estats Units, el més poderós dels imperialismes, sota capa de la consigna «America First», amb una ofensiva de Trump a tots els nivells, fins i tot contra els seus aliats europeus, per a preservar les posicions del capital nord-americà. Aquesta situació de marxa cap a la dislocació del mercat mundial, de crisi del capital financer, és la que explica l’ofensiva portada per l’imperialisme nord-americà en la seva guerra comercial amb la Xina.

Aquesta crisi mundial es refracta a Europa, que veu expressar-se sota les més variades formes el rebuig dels pobles als règims establerts i a les institucions europees. La profunditat del moviment de les Armilles Grogues a França, que expressa aquest «dégagisme», no és un problema exclusivament francès. Els pobles, en tota Europa, no poden més amb aquests règims i ho manifesten de manera cada vegada més clara. Tots els governs europeus, la Unió Europea mateixa, estan en crisi. […]

D’una banda, està l’ofensiva del capital per a destruir les conquestes, les normes, les regles. Està la lluita a mort entre els trust per conquistar els mercats i saquejar els països, implicant molt sovint la dislocació de les nacions i provocant les guerres com a Síria i Orient Mitjà, però també a Àfrica i en altres zones. Aquesta política de l’imperialisme s’expressa en la seva ofensiva contra Veneçuela per a recuperar el control del petroli i sotmetre a la nació dislocant-la.

Els treballadors no poden més amb el sistema capitalista

D’altra banda, està la mobilització revolucionària del poble algerià que, com deia Trotski, «no pot tolerar per més temps l’antic règim».

Aquesta mobilització del poble algerià és una expressió de la situació mundial, un advertiment. Indica que els treballadors i els pobles no poden més amb el sistema capitalista, que l’únic camí és el combat per a acabar amb aquest sistema capitalista. Subratlla així mateix el lloc de la classe obrera i, pel mateix, de la defensa de la independència de classe com a factor vertebrador de la mobilització dels pobles per a acabar amb aquest sistema.

El Partit dels Treballadors Algerià enfonsa les seves arrels en la història del moviment nacional algerià, és a dir, en l’Estrella Nord-africana fundada per Messali Hadj en 1926, així com en el moviment obrer internacional.

Des del començament de la mobilització, el PT i els seus militants estan amb el poble algerià contra el règim. S’han pronunciat clarament contra qualsevol intent de rentada de cara del règim, contra qualsevol combinació de coalició governamental i d’unitat nacional, que busquen preservar el règim. S’han pronunciat sobre el fet que la conferència nacional proposta pel règim no perseguia una altra cosa que preservar-lo. Han afirmat que l’única sortida que respon a les aspiracions del poble algerià és una Assemblea Nacional Constituent i Sobirana que liquidi les institucions antidemocràtiques del règim i estableixi unes institucions concordes a la unitat de la nació algeriana, a la seva independència i a la democràcia, permetent així que s’acabi amb totes les mesures i contrareformes adoptades contra el poble treballador d’Algèria. El PT dóna suport a les mobilitzacions i crida a la constitució de comitès populars.

«Tot s’embullarà, la selecció s’operarà pertot arreu»

S’obre una nova situació, els esquemes del passat són qüestionats per les formes actuals de la lluita de classes. Els revolucionaris han d’apreciar plenament aquests nous elements per a inserir-se en els actuals processos en marxa. Es tracta del combat per la independència de classe del moviment obrer, de la lluita contra el capital i les seves contrareformes, del suport a l’aixecament de les masses que volen desprendre’s dels antics règims i, per tant, de la necessitat d’aixecar partits baix formes que no estan registrades en els llibres d’història, però que s’inspiren en els principis fundadors del moviment revolucionari. És a dir, de trobar les formes i els mitjans d’establir vincles amb les forces que es desprenen, ja sigui en el si de les organitzacions obreres, ja fora d’elles, per a actuar en comú sobre la base de la lliure discussió. I, sobre la base d’aquesta experiència comuna, avançar en el camí de l’organització.

Com escrivia Pierre Lambert en el prefaci a l’edició peruana del Programa de transició, a l’abril de 1989[2] .

«Tota experiència en la lluita de classes prova que un partit obrer independent, una Internacional són indispensables, ja que el resultat final de la lluita de classes no és aconseguir un canvi en la societat burgesa. Es tracta de l’existència mateixa de la humanitat arrossegada cap a l’abisme per l’imperialisme.

I per a complir les tasques revolucionàries no hi ha solució ja disposada. El marxisme és el mètode científic de construcció organitzada de l’instrument indispensable per a ajudar les masses a treballar elles mateixes per la seva emancipació. Però la solució no figura en cap llibre. Nosaltres partim de la IV Internacional, establim amb l’ajuda del programa que no hi ha una altra sortida a la crisi de la humanitat que el socialisme garantit per l’abolició de la propietat privada dels grans mitjans de producció i la democràcia obrera. Innombrables dificultats han sorgit. Unes altres sorgiran. Nosaltres perseverarem» […]

[1] Neologisme polític que ve a significar “fora tots’”

[2] Aquest extracte del prefaci de Pierre Lambert està publicat al Programa de Transició, La agonia del capitalisme y les tasques de la IV Internacional, col·lecció Clàssics del marxisme, éd. Sélio, abril de 2013.

Veneçuela: Només la classe obrera pot salvar a la nació

(Publicat a la Carta Setmanal 728veure en castellà)

En aquests dies assistim a un nou intent de l’imperialisme nord-americà de sotmetre a Veneçuela als seus designis. L’autoproclamat president, el colpista Juan Guaidó, amb el suport d’alguns militars, ha intentat donar un cop de força que, de moment, no ha aconseguit el seu objectius.

Una permanent ingerència dels EUA

Cal recordar que des que el 2 de febrer de 1999 Hugo Chávez guanyés les eleccions presidencials, les temptatives dels successius governs dels EUA d’acabar amb el govern veneçolà no han cessat de repetir-se. El que en cap concepte poden acceptar els governs dels capitalistes USA és que les majors reserves del petroli del món escapin al seu rampinya. No poden tolerar el que estableix l’Art. 303 de la Constitució Bolivariana: “per raons de sobirania econòmica, política i d’estratègia nacional, l’Estat conservarà la totalitat de les accions de Petrolis de Veneçuela o de l’ens creat per la gestió de la indústria petroliera”. Com assenyalava al gener de 2019 el Secretari d’Estat USA, John Bolton, en anunciar noves sancions contra Veneçuela, “seria una gran diferència econòmica per als EUA si aconseguim que empreses petrolieres americanes participin en la inversió i producció de petroli de Veneçuela. Seria bo per al poble de Veneçuela. Seria bo per al poble dels EUA. Hi ha molt en joc”

En la seva estratègia  per a sotmetre a Veneçuela i apropiar-se del seu petroli sempre han comptat amb una “cinquena columna”: la burgesia parasitària de Veneçuela. En 2002 ja van afavorir un cop d’estat, la cara pública del qual va ser Pedro Carmona, res menys que al president de Fedecámaras, l’associació d’empresaris veneçolana. Sense cap dissimulació, el cop l’encapçalava el principal representant de les grans empreses i l’oligarquia veneçolana. El cop va ser derrotat per la poderosa mobilització de la classe treballadora més explotada de Veneçuela i perquè no va comptar amb cap suport dels governs llatinoamericans.

L’imperialisme USA va haver de llepar-se les seves ferides, però no va renunciar als seus objectius. En tot moment ha combinat les pressions polítiques, les mesures d’assetjament financer i les acusacions falses contra els diferents governs chavistes. Al juny de 2015, sota el govern Obama, John Kelly, Cap del Comando Sud dels Estats Units, va qüestionar en els mitjans de comunicació la voluntat del Govern veneçolà de combatre el tràfic de drogues.

El 13 de gener de 2017, l’administració de l’expresident Barack Obama va renovar el Decret que declara a Veneçuela com una “amenaça inusual i extraordinària” per a la seguretat interna del país nord-americà.

L’arribada de Donald Trump a la presidència ha suposat una intensificació dels atacs. Al febrer  de 2017, acabat d’assumir el poder, va ordenar al Departament del Tresor dels Estats Units que sancionés al vicepresident Executiu veneçolà, Tareck El Aissami, mitjançant l’Oficina de Control d’Actius Estrangers (OFAC). A partir d’aquest moment, el govern Trump anima als seus lacais interns, la “oposició veneçolana” a redoblar les seves accions. En 2017 van impulsar la violència de carrer (guarimbas) amb 131 persones mortes. Més tard, van organitzar, van entrenar, van finançar i van armar l’intent de magnicidi contra Nicolás Maduro del 4 d’agost de 2018. Poc després, l’11 d’agost, el mandatari d’Estats Units va amenaçar directament a Veneçuela, en expressar que tenien “moltes opcions per a Veneçuela, incloent una possible opció militar”.

Cal assenyalar que, en tot aquest procés, els diferents governs espanyols s’han sotmès als plans dels governs nord-americans. Aznar va ser el primer a “reconèixer” als colpistes de 2002, i Sánchez ha estat a l’avantguarda a reconèixer a Guaidó i avui allotja en l’ambaixada  a Leopoldo López.

El bloqueig econòmic

Però, sobretot, la principal arma dels governs USA contra Veneçuela ha estat el bloqueig econòmic i financer, que busca l’expulsió del país dels mercats financers internacionals, impedint-li recórrer al mercat de crèdits tant per a renegociar  venciments del seu deute com per a realitzar noves col·locacions.

Veneçuela és, no ho oblidem, un país integrat en el mercat mundial, sobretot, com a proveïdor de matèria primera (petroli), la qual cosa suposa per al país una alta dependència de les importacions que resulten finançades amb els ingressos petroliers. Per això, el boicot financer i comercial sobre Veneçuela té conseqüències molt més greus que en economies diversificades.

Els diversos mecanismes d’aquest bloqueig econòmic han devastat l’economia del país. L’economista Pascualina Curcio ha calculat que l’impacte de les mesures coercitives unilaterals imposades pels EUA ascendeix a 34.000 milions de dòlars de pèrdues.

El que busquen és l’asfíxia de l’economia, la qual cosa faria insostenible el manteniment dels governs sorgits de la revolució i lligats a conquestes socials importants. La guerra econòmica dels Estats Units i dels seus  aliats cerca en primer lloc afeblir a la població treballadora, minar la seva resistència, enfrontar-la al govern, dividir al poble. Un dels aspectes desmoralitzadors és l’emigració de treballadors, ovacionada per la premsa internacional com “fugen de la dictadura”. Malgrat aquesta asfixiant campanya, no semblen, de moment, haver aconseguit els seus objectius.

La política de Maduro

Les últimes mesures laborals del govern Maduro no ajuden a buscar el suport de la classe treballadora, la que amb la seva mobilització va frenar el cop de 2002 i l’única que pot defensar al país de la intervenció imperialista. Com assenyalen els companys veneçolans del col·lectiu El Trabajador, s’han privatitzat empreses estatals com l’Estatal Arròs de l’Alba, la xarxa dels proveïment bicentenaris ha estat lliurats a grups econòmics regionals provocant acomiadaments massius de treballadors violant la LOTTT (l’equivalent al nostre estatut dels Treballadors). En una fulla difosa l’1 de maig, els companys denuncien “la Política regressiva dels salaris impulsada pel ministre de planificació Ricardo Meléndez; a través de la imposició de les taules salarials, les quals constitueixen un atac brutal a les conquestes històriques dels treballadors, ja que liquiden de facto les convencions col·lectives”.

En aquesta fulla afegeixen que “Per als treballadors defensar la nació és defensar-nos a nosaltres mateixos. Per a nosaltres la defensa de la nació ha d’estar vinculada a la lluita per millorar les condicions de vida dels treballadors, treient l’enorme càrrega de la crisi que recau sobre l’esquena del poble treballador , i posant-la sobre les espatlles del capital. (…) Per a garantir les nostres reivindicacions, i al seu torn defensar a la nació i la sobirania, només serà possible si els treballadors ens organitzem en el nostre propi terreny de forma independent, no hi ha socialisme sense que la classe treballadora sigui protagonista en el procés de transformació econòmica, social i política de la societat, assumint l’avantguarda de la lluita per una veritable democràcia, per la sobirania nacional i la ruptura completa amb l’imperialisme i el capital”.

El govern de Maduro, voltat per l’ofensiva imperialista, exterior i interior, ha de triar quin camí seguir i quins aliats buscar. La classe treballadora és l’única que pot defensar fins a la fi a Veneçuela. Però no prendrà sobre les seves espatlles aquesta tasca si no uneix aquesta lluita a la defensa de les seves conquestes socials i les seves reivindicacions.

La posició de la IV Internacional es basa en la defensa incondicional de Veneçuela i el seu Govern contra la ingerència imperialista (la concreció pràctica de la qual és la campanya llançada per l’Acord Internacional dels Treballadors i els Pobles)


Nota: per a una anàlisi més detallada dels atacs continuats dels EUA contra Veneçuela, recomanem als lectors d’aquesta Carta la consulta de l’article “Veneçuela, una nació sota setge”, publicat en el número 101 de la Veritat, revista teòrica de la IV Internacional

Venezuela: La clase obrera en el centro de la batalla por salvar a la nación

(Publicado en la Carta Semanal 728ver en catalán)

En estos días asistimos a un nuevo intento del imperialismo norteamericano de someter a Venezuela a sus designios. El autoproclamado presidente, el golpista Juan Guaidó, con el apoyo de algunos militares, ha intentado dar un golpe de fuerza que, por el momento, no ha conseguido sus objetivos.

Sigue leyendo

Els franquistes, derrotats en les eleccions

(Publicat a la Carta Setmanal 727veure en castellà)

Ara, el combat pels drets socials i democràtics

Una important mobilització electoral (han votat més de milió i mig de persones més que en 2016) ha permès que els partits que representen electoralment als treballadors i els pobles obtinguin resultats que superen àmpliament la suma de les tres formacions franquistes (a les quals treuen més de 2 milions de vots).

L’augment de gairebé un 9% de participació sembla indicar que centenars de milers de treballadors i treballadores que no van votar en 2016 han acudit aquesta vegada a les urnes per a tancar el passo a les forces el programa de les quals es basava en arrasar amb bona part de les seves conquestes socials i democràtiques. També s’ha renovat la majoria d’esquerres en les Corts valencianes.

A més, el conjunt de les dretes ha estat derrotat a Galícia, al País Basc i, de manera espectacular, a Catalunya. La victòria dels pobles és part fonamental de la victòria contra els franquistes.

Aquesta mobilització electoral és continuació de la mobilització els treballadors i els pensionistes en els últims mesos. Una mobilització que continuarà, reforçada pels resultats de les urnes.

El vot al PSOE i a diferents forces d’esquerra ha donat una majoria més que suficient en el Congrés per a acabar amb les polítiques franquistes i que es faci tot el que el govern Sánchez ha deixat sense fer. I el Senat està en mans del PSOE. Ja no hi ha pretextos de majories parlamentàries per a aprovar determinades mesures.

La majoria que s’ha imposat en les urnes exigeix un govern que derogui les reformes laborals, la LOMCE, la Llei-Mordassa i l’article 315.3 del Codi Penal, que derogui les reformes de pensions de 2011 i 2013 i garanteixi l’actualització de pensions segons l’IPC i l’actual sistema de pensions. Un govern que reverteixi totes les retallades en sanitat, ensenyament i serveis socials, i fins i tot habiliti un pressupost d’urgència que permeti que aquests serveis essencials es recuperin, i recuperar la inversió pública en infraestructures.

Hi ha una majoria suficient per a impedir l’enfrontament contra i entre els pobles que PP, C’s i Vox propugnaven, perquè es deixi d’enfrontar reivindicacions socials i reivindicacions democràtiques. Els treballadors i pobles exigeixen un govern que garanteixi la convivència entre els pobles de l’Estat donant solució democràtica a la qüestió catalana, a la qüestió basca (incloent la situació dels presos bascos i el vergonyós judici als republicans catalans).
Fa falta que aquesta derrota de les forces franquistes es completi en les eleccions municipals i autonòmiques del 26 de maig.

Amb Rivera, no!

El vot ha de ser respectat. Però el capital financer i l’aparell d’Estat franquista, una vegada que han comprovat que els “seus” no són majoria, pressionen perquè el Partit Socialista i Pedro Sánchez donin l’esquena al mandat popular i formin un govern que respecti les exigències i “recomanacions” de Brussel·les i que se sotmeti a les exigències del poder judicial i de l’aparell d’Estat franquista, inclòs l’enfrontament entre pobles. Un govern que convertís en pols i cendres el resultat de les eleccions.

L’important augment de vots i d’escons del PSOE no és un vot de confiança després dels 10 mesos de govern de Pedro Sánchez, que ha deixat sense materialitzar bona part del que la classe treballadora i la joventut esperava després de la moció de censura. Es completa amb els milions de treballadors i treballadores, de joves, de dones, que -amb més o menys il·lusions- han donat el seu vot a les diferents forces de l’esquerra. Tots ells mereixen que el seu esforç no sigui traït.

Els treballadors no volen que es mantinguin les polítiques franquistes ni un acord de govern amb un sector dels franquistes derrotats, alguna cosa que els militants socialistes ja rebutjaven a Ferraz en conèixer els resultats, cridant “amb Rivera, no!”.

En l’immediat, tot va dependre de l’actitud de les organitzacions obreres i democràtiques, de la seva disposició a forjar la més àmplia Aliança per a combatre unides per les reivindicacions socials i democràtiques, per la fi dels judicis polítics, obrint la via a un profund canvi polític, a la República. Des de les fàbriques i centres de treball, els barris, els centres d’estudi, les instàncies sindicals cal multiplicar les mobilitzacions i els pronunciaments per a exigir que es formi un govern que respecti el mandat popular i doni satisfacció a les reivindicacions dels treballadors, de la joventut i dels pobles.

Declaració del Comitè Executiu del POSI – 29 abril 2019

Los franquistas, derrotados en las elecciones

(Publicado en la Carta Semanal 727ver en catalán)

Ahora, el combate por los derechos sociales y democráticos

Una importante movilización electoral (han votado más de millón y medio de personas más que en 2016) ha permitido que los partidos que representan electoralmente a los trabajadores y los pueblos obtengan resultados que superan ampliamente la suma de las tres formaciones franquistas (a las que sacan más de 2 millones de votos). El aumento de casi un 9% de participación parece indicar que cientos de miles de trabajadores y trabajadoras que no votaron en 2016 han acudido esta vez a las urnas para cerrar el paso a las fuerzas cuyo programa se basaba en arrasar con buena parte de sus conquistas sociales y democráticas. También se ha renovado la mayoría de izquierdas en las Cortes valencianas.

Sigue leyendo

¿Qué cabe esperar de estas elecciones?

(Publicado en la Carta Semanal 726ver en catalán)

En las próximas semanas diversas convocatorias electorales -generales, municipales y europeas- van a celebrarse. No descubrimos nada nuevo si decimos que cuando se pone en marcha una campaña electoral hay una enorme presión mediática para que los problemas reales de los trabajadores sean “aparcados”, cuando no directamente sustituidos, por la agenda política “oficial”. Esto es, por los temas y preocupaciones, que muchas veces poco o nada tienen que ver con lo que interesa a los trabajadores y los pueblos. Pero, aunque sea un terreno lleno de minas y con muchas truculencias, lo cierto es que en lo inmediato todas estas convocatorias van a acaparar la atención de muchísima gente. ¿Qué esperan los trabajadores de estas convocatorias?

Sigue leyendo

Què cal esperar d’aquestes eleccions?

(Publicat a la Carta Setmanal 726veure en castellà)

En les pròximes setmanes es celebraran diverses convocatòries electorals: generals, municipals i europees. No descobrim res nou si diem que quan es posa en marxa una campanya electoral hi ha una enorme pressió mediàtica perquè els problemes reals dels treballadors siguin “aparcats”, quan no directament substituïts, per l’agenda política “oficial”.Es a dir, pels temes i preocupacions, que moltes vegades poc o res tenen a veure amb el que interessa als treballadors i els pobles. Però encara que sigui un terreny ple de mines i amb molta brutalitat, la veritat és que de manera immediata totes aquestes convocatòries acapararan l’atenció de moltíssima gent. Què esperen els treballadors d’aquestes convocatòries?

El balanç d’un any

El 31 de maig de 2018, una moció de censura presentada a iniciativa del PSOE aconseguia reunir els suports necessaris per a fer fora al govern del PP. Al mateix temps, la majoria que va fer possible que la moció tingués èxit, investia a Pedro Sánchez com a president del govern.

Sense cap dubte, en aquells moments, una ona d’alleujament va recórrer bona part de la ciutadania, farta d’un govern indigne i corrupte, responsable de la política de retallades i d’haver fet de l’enfrontament entre pobles, una de les seves principals banderes. És just dir que la formació d’un govern encapçalat per Pedro Sánchez, també va despertar una certa il·lusió i esperança entre sectors de treballadors, avalades pel fet d’haver aconseguit desbancar al PP del govern, i alimentades pel discurs del secretari general del PSOE sobre la necessitat de revertir les reformes realitzades per Rajoy i recuperar drets.

Ha passat gairebé un any i, durant tot aquest temps, alguns dels problemes més urgents que té el país han quedat sense resoldre, de la mateixa manera que no s’ha donat compliment a algunes de les promeses realitzades. Les reformes laborals no han estat derogades, com tampoc ha estat derogat la LOMCE, el decret 3+2, o l’article 315.3 del codi penal, i les pensions han estat revaloritzades però continua vigent la reforma de pensions de Rajoy del 2013 com a amenaça real, mentre es parla de defensar el sistema públic, tal com s’ha posat de manifest amb la ruptura del Pacte de Toledo, es donen suport a unes recomanacions que condueixen a un sistema públic raquític que permet un ampli camp per als fons privats de pensions, inserits, a més, en els convenis col·lectius. En referència a la qüestió catalana, a part de rebaixar una mica la tensió, el govern s’ha alineat darrera del Rei i s’ha deixat portar pel mateix aparell d’Estat que ha forçat la judicialització de la política i pressiona amb totes les seves forces perquè no s’adopti cap mesura que ens porti a la solució del problema. Cal dir-ho amb tota claredat: les expectatives que va generar entre els treballadors i els pobles, entre els sindicats, la formació del Govern de Pedro Sánchez, no s’han complert, per més que alguna mesura –com la pujada del SMI- hagi suposat un avanç important. En lloc d’avançar en una línia de reconquesta de drets, de solucions democràtiques, el govern ha pres el camí de plegar-se a les pressions que rep.

Sense ruptura no hi ha avanç social, no hi ha solució democràtica

Però l’experiència d’aquests mesos passats ens tornen de nou, com en tantes altres ocasions en els últims anys, a un fet àmpliament contrastat: la impossibilitat de solucionar els problemes del país si es cedeix a les pressions o se segueixen els mandats d’institucions que van contra els interessos de la majoria social. Per exemple, més enllà dels discursos, no es pot assumir de manera real i concreta la defensa de la sanitat i l’ensenyament públiques, o el manteniment dels serveis bàsics a la ciutadania, si la regla del dèficit i el sostre de despesa pública és el criteri a respectar. No es pot garantir el sistema públic de pensions, basat en el sistema de repartiment –que ha demostrat perfectament la seva viabilitat-, si el que s’imposa i -s’accepta- és l’objectiu de disminuir la despesa en pensions, seguint les recomanacions de les institucions que representen al capital financer. I no hi ha solució possible a la qüestió catalana si el que s’acaba acceptant és la negació d’una sortida democràtica –que els catalans decideixin-, sota l’amenaça permanent d’aplicació del 155. No hi ha sortida, en definitiva, si aquesta ha de venir de la mà del Rei o dels jutges, o sotmetent-se a ells.

El programa antisocial de les “dretes” no és cap broma

El que proposen Casado-Rivera-Abascal és pràcticament fer creu i ratlla al que queda de l’anomenat Estat del Benestar. Qualsevol pot comprovar-ho. Un programa de demolició de drets que multiplicarà la desigualtat i la injustícia social, convenientment amanit amb proclames reaccionàries i l’afegit d’una campanya d’assetjament i enderrocament contra qualsevol que es proposi una sortida que no sigui judicial a la qüestió catalana. Quan se’ls escalfa la boca verbalitzen les seves intencions. A Casado se li va escapar això del Salari Mínim Interprofessional (vol rebaixar-lo a 850), igual que al seu assessor econòmic, Lacalle, se li va escapar dir que el problema no és quant es revaloritzen les pensions, sinó quant es retallen. D’altra banda, no té desaprofitament el programa fiscal que proposen: baixar l’impost de societats per sota del 20%, suprimir al 99% el de successions i al 100% el de patrimoni, i retallar a fons l’impost de la renda (40% el tipus màxim). En resum, i com deia un articulista recentment, baixar els impostos als rics i reduir els ingressos als pobres, la qual cosa en la seva opinió constitueix “una provocació als qui encara sofreixen les seqüeles socials de les retallades”. A tot això cal afegir el que proposen sobre la reforma laboral (volen aprofundir la del 2012) o en relació als drets polítics de la ciutadania.

És natural que davant semblant programa els treballadors sentin veritable temor.

Cal barrar-los el pas

Sens dubte. Encara que moltes vegades s’hagi utilitzat i s’utilitzi l’espantall de les “dretes” per a colar determinades polítiques, per descomptat no som indiferents al que pugui succeir en les eleccions. Sí, cal barrar-los el pas. No ens és indiferent qui governi en la Moncloa o els qui ho puguin fer des dels ajuntaments. Compartim la inquietud de moltíssims treballadors que veuen amb perplexitat la possibilitat que una coalició de franquistes vergonyants i dretans sense complexos arribi al govern. Tal possibilitat constituiria un dur cop i una reculada. Per això que compartim la preocupació de tots aquells que temen una victòria dels que fan bandera de la destrucció de drets i llibertats, dels que volen implementar a Catalunya una espècie d’Estat d’excepció permanent amb centenars, tal vegada milers, de detinguts. Entenem perfectament als qui, per a evitar aquesta eventualitat, votaran amb més o menys il·lusió al PSOE, a UP, a ERC, o en general, sobretot a Catalunya, a aquelles opcions que defensen el dret a decidir sense utilitzar-lo com una arma llancívola contra la resta de pobles de l’Estat espanyol, sinó contra la Monarquia. També als qui dubten si anar a votar o no, desencantats per tantes promeses incomplides. A tots ells els diem: cap vot a les “dretes”, ni un vot per a la coalició de la plaça Colón.

Hi ha una campanya organitzada que demana el vot a les “esquerres”. Com hem dit, entenem que cap treballador pot donar el seu vot a les dretes que volen acabar amb tot. Però molts són, també, conscients que una victòria de la “esquerra” pot no ser suficient. Portaveus autoritzats del capital financer com la revista The Economist demanen que si  “els seus” no guanyen, es formi un govern , amb el suport de Ciutadans , que garanteixi que no es toqui ni una sola de les contrareformes i que s’apliquin altres noves retallades de drets. Per això, diem que,  independentment de l’opció que cadascun triï, el decisiu és organitzar-se per a defensar els nostres drets i exigir als qui es reclamen dels treballadors que no cedeixin a cap pressió, que defensin les pensions, la derogació de les reformes laborals, de la Llei Mordassa, etc. Els treballadors esperen que els candidats que es reclamen del socialisme i/o del dret dels pobles, es pronunciïn en aquest sentit. I que,  si formen govern, ho facin per a donar sortida a les reivindicacions, i no per a barrar-los el pas.

I obrir el camí a la República

Sí, cal barrar el pas a les dretes. Però no hi ha una altra manera de fer-ho que ajudar els treballadors a defensar les reivindicacions encapçalant la majoria social que vol revertir la situació provocada per anys i anys de retallades. Recolzant-se en els treballadors, en les assemblees de pensionistes, en els moviments de vaga, en els que en els barris reivindiquen la República (que molts diputats d’esquerra no gosen ni esmentar), en la joventut. En definitiva, en la població treballadora que aspira a viure dignament i vol un futur igualment digne per als seus fills. No hi ha un altre antídot que aquest.

Barrar el pas a les dretes vol dir també ajudar a posar en marxa l’única força que pot acabar amb les institucions heretades del franquisme en les quals nien, i des de les quals s’impedeixen solucions democràtiques. Obrir el camí a la República, del poble i per al poble, unir forces entorn d’aquest combat és, més enllà del que pugui sortir el 28 d’abril i en successives convocatòries, l’únic camí.