(Publicat a la Carta Setmanal 721 – veure en castellà)

La situació econòmica mundial està presidida per la noció de crisi; més precisament crisi crònica del capitalisme, en el sentit de l’absència de tota perspectiva realment expansiva. Sens dubte l’FMI, màxim representant institucional del capital financer dominant que és l’estatunidenc, desitjaria anunciar un horitzó falaguer, base per a tota la propaganda del “capitalisme bo” que suposadament permetria resoldre els problemes. Però la realitat ho impedeix, obligant les seves màximes autoritats a reconèixer les dificultats: tant la seva directora-gerent Christine Lagarde, el 18 d’abril passat, com el seu economista-cap Maurice Obstfeld, el 9 d’octubre, parlaven de “núvols en l’horitzó”, lligades a la guerra comercial i el  sobre endeutament. S’enfonsa el discurs de la sortida de la crisi. Però, són només núvols, tal vegada passatgeres?

La realitat de les economies europees és especialment greu, subordinades a través de la UE a l’imperialisme estatunidenc, que cada vegada revela amb més claredat la seva condició de gegant amb peus de fang. La guerra comercial deslligada per Trump expressa les contradiccions del capitalisme, atès que la vella inèrcia liberalitzadora promoguda per les multinacionals estatunidenques en la cerca de mercats, va provocar la seva deslocalització i, amb això, l’afebliment de la base econòmica dels Estats Units, concretada en les gegantesques torres bessones del dèficit públic i el dèficit comercial (el dèficit del pressupost federal va augmentar el 42% en l’últim trimestre de 2018, lligat a la reducció d’impostos de Trump i el dèficit comercial supera el 4% del seu producte, amb un deute públic que passa ja la magnitud del 80% del PIB).

La greu situació de les economies europees

L’impacte de les dificultats estatunidenques s’estén per onsevulla i particularment a Europa. L’en altre temps trucada “locomotora alemanya” es troba detinguda sense perspectives de reprendre la marxa: l’últim trimestre de 2018 la variació del PIB va ser del 0% (no va créixer res). En altres economies la situació és encara pitjor, com en la italiana el producte de la qual va caure un 0,2% en aquest període. No són casos excepcionals, perquè tota l’Eurozona va créixer un abundant 0,2%, igual que el trimestre anterior (mentre els 19 països havien crescut un 2,3% en 2017, en 2018 es limita a un 1,8% i caient).

Esment a part mereix el cas britànic, presidit per la incertesa entorn del Brexit o, millor dit, entorn de les modalitats que es remenen per a ell, per a la sortida de Regne Unit de la UE. Cap d’aquestes modalitats possibles reflecteix els interessos de la classe treballadora britànica; no constitueixen, per tant, un referent per als altres països. Mentrestant, se cernen amenaces sobre aquesta economia, incloent la fugida dels mateixos capitals que han conformat un dels principals bastions del lloc britànic en el mercat mundial, la City londinenca com segona plaça financera del globus després de Wall Street (segons la consultora Ernest & Young més d’un bilió de dòlars, gairebé equivalent a tot el PIB espanyol anual). S’afegeix per tant major inestabilitat a escala mundial.

Així, enfront de l’anunci del BCE l’any passat, que en 2019 es pujarien els tipus d’interès, finalment es mantenen a l’entorn del 0%. El president del BCE, Mario Draghi, l’explicava d’aquesta manera el gener passat: “les perspectives de creixement de l’eurozona s’han desplaçat a la baixa davant la persistència d’incerteses relacionades amb factors geopolítics i l’amenaça del proteccionisme, així com vulnerabilitats en els mercats emergents i volatilitat en els mercats financers”. Declaren fer-ho solament per la necessitat de tipus d’interès baixos per a evitar la deflació, si bé es tracta també de contenir l’explosiva situació del deute, especialment a Grècia (equivalent 182% del PIB), Itàlia (131%), Portugal (121%), Xipre (105), Bèlgica (101%), França (99%) o el propi cas espanyol (97%), segons dades de la UE.

Risc de deflació, sobre endeutament i crisi crònica del capitalisme

Tots dos factors, l’amenaça de deflació i el deute disparat expressen el caràcter crònic de la situació de crisi en el capitalisme, quant a la inexistència de cap perspectiva real d’un pròxim període d’expansió digne d’aquest nom. L’estancament dels preus reflecteix la sobre acumulació del capital, resultat de l’absència d’espais d’inversió rendibles i, per tant, l’exacerbació de la competència. És a dir, hi ha més capitals dels que poden rendibilitzar-se, a causa del caràcter cada vegada més agut de les contradiccions capitalistes (formulat per Marx en El capital com llei del descens tendència de la taxa de guany) i, per tant, hi ha una sobreproducció de mercaderies… mentre les condicions de vida de la població treballadora no deixen de deteriorar-se.

Al seu torn, la resposta del capital a aquestes dificultats li porta al terreny de les finances, especialment les especulatives, provocant un enorme endeutament que fa planejar cada vegada més intensament el perill d’una nova crisi mundial. Convé precisar que la trucada financiarització, tan cara als qui constantment inventen nous suposats estadis del capitalisme, no és el problema sinó la resposta del capital al problema de fons. Problema que Marx, també en El capital, va identificar amb claredat: “el veritable límit de la producció capitalista ho és el propi capital” (el que permet entendre perquè aquesta resposta és alhora necessària i contraproduent).

Què fer?

La impossibilitat de nous processos realment expansius, que fa que se succeeixin les crisis sense solució de continuïtat, implica que no és ja una sèrie de crisi, sinó un fet més ampli i profund: la crisi crònica del capitalisme, que es verifica en les dramàtiques implicacions que patim els treballadors.

Al gener es van complir vint anys de la posada en marxa de l’euro, amb la fixació dels tipus de canvi d’ell amb les antigues monedes nacionals, la seva cotització internacional i la plena competència del BCE com a autoritat monetària. Alguna cosa que celebrar? Els mateixos que anunciaven un futur de prosperitat gràcies a l’euro són els qui també mantenien aquests anys enrere el discurs de la superació de la crisi. Però la realitat desbarata la seva propaganda, mostrant que el capitalisme no és reformable, igual que les seves institucions, com la UE. En l’Estat espanyol el sabem bé, a causa de la metamorfosi lampedusiana (“tan sols es reforma el que es vol conservar”) de la (vella) dictadura en la (més vella) monarquia.

Vénen temps electorals, fins i tot per al no-parlament europeu. Amb tot respecte per la il·lusió que puguin despertar en segments de treballadors, en particular per a la legítima aspiració de posar fre a tots els partits procedents directa o indirectament del franquisme, nosaltres diem que no podrà ser en el marc electoral d’aquest règim podrit on se satisfacin les reivindicacions dels treballadors i els pobles. Només amb la seva aliança, amb l’aliança de treballadors i pobles, independent de tot compromís amb les institucions del capital (d’origen franquista aquí), per a la defensa incondicional de les seves aspiracions es pot obrir realment una via de sortida als problemes.

NOTA: Al final d’aquest mes acaba el termini per al compliment del Brexit. Al marge del que ocorri amb el Brexit sense acord ,o amb ell, aquesta sàrria la culminació d’una etapa superior en la dislocació de les institucions de la Unió Europea, expressió de la crisi de fons del sistema capitalista. Tornarem en una pròxima carta sobre aquesta qüestió crucial per al combat d’emancipació dels treballadors i els pobles de la necessària independència del moviment obrer amb relació a les institucions nacionals i internacionals del capital financer.

(Publicat a la Carta Setmanal 720 – veure en castellà)

La setmana passada, el diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya, Jordi Salvador, dialogava a Sevilla, en un acte convocat per Informació Obrera sobre la situació de les pensions públiques i el paper del Pacte de Toledo, amb treballadors i pensionistes de Sevilla. El diputat d’ERC no va ocultar en cap moment el seu defensa de la independència de Catalunya, la qual cosa en cap moment va obstaculitzar un debat que va ser intens i fraternal (i que va durar fins que els empleats del centro en que se celebrava van anunciar el tancament). En aquest debat, diversos dirigents de la Coordinadora de Pensionistes de Sevilla i el diputat d’ERC van debatre, en el mateix pla, sobre la defensa d’un patrimoni comú de la classe treballadora, tant a Sevilla com a Tarragona, i en la resta de l’Estat: com defensar el sistema públic de pensions enfront dels atacs del capital financer que el té al punt de mira.

Naturalment, el judici contra els presos catalans, va sortir en el debat, i no va passar res. El fossat que es pretén obrir entre els qui defensen des de Catalunya el dret d’autodeterminació i els drets democràtics, i la resta de treballadors i pobles de l’Estat espanyol, queda laminat a la mínima en la qual totes dues coses es defensen des de posicions de classe. Desapareix immediatament tota divisió artificial quan es parla en nom de l’interès de tota la classe obrera, que és el mateix que dir en interès de tots els pobles de l’Estat espanyol. El debat va continuar tal qual, i al final, tots els assistents es van fer una foto amb Jordi Salvador.

Els qui pretenen fer-nos creure que una cosa és incompatible amb l’altra, o que es pot defensar els drets socials al marge dels drets democràtics (incloent el dret d’autodeterminació) o viceversa, en realitat no defensen ni una cosa ni l’altra. I en última instància s’erigeixen en puntals de suport per al règim de la Monarquia que se sustenta en la negació tant dels drets democràtics com dels drets socials.

Aquesta imposició del Règim de la Monarquia, que busca dividir als treballadors per a impedir que defensin, units, el conjunt dels seus interessos, es transmet a la cúpula de les organitzacions que defensen a aquest Règim, traduint-se en fets com el suport de Pedro Sánchez a l’aplicació del 155 en 2017, o el clamorós silenci que manté la majoria de dirigents sindicals sobre el judici als republicans catalans. Una posició que suposa una ruptura de totes les tradicions del moviment obrer, tal com es van manifestar durant l’etapa republicana i al llarg de la lluita contra el franquisme.

Quina és la tradició del moviment obrer?

Durant la República, i especialment durant la Guerra Civil, les organitzacions obreres i els nacionalistes van combatre contra la reacció. En 1934 tant Lluis Companys com els principals dirigents del PSOE van ser empresonats pel govern de la dreta que reprimia a sang i foc l’aixecament obrer d’Astúries (tasca en la qual es va distingir el general Francisco Franco). En 1936, enfront del cop d’estat militar, la tasca comuna va ser defensar la República, defensar les llibertats, les conquestes revolucionàries de juliol de 1936, i el dret a l’autogovern de Catalunya –que sens dubte era una dels primers objectius a eliminar per part dels colpistes-, autogovern l’existència del qual es va mantenir, precís és recordar-ho, mentre la classe obrera va tenir la iniciativa i fins a la derrota de la insurrecció de maig de 1937 a Barcelona. Els cartells “defensar Madrid és defensar Catalunya” expressaven fets com la marxa de la columna Durruti al capdavant de la Ciutat Universitària de Madrid, on el líder revolucionari va perdre la vida.

La unitat de la lluita dels treballadors i els pobles de tot l’Estat ha estat una tradició mantinguda al llarg de tota la història recent. Un dels assistents a l’acte de Sevilla recordava una anècdota que il·lustra aquesta situació: en 1977, en un teatre de Sevilla abarrotat de públic, el cantautor català Lluis Llach interpretava la seva cançó “Campanades a morts”, composta en honor d’uns obrers bascos assassinats per la policia franquista unes setmanes abans. I el teatre s’ensorrava aplaudint a un cantant que interpretava, en català, un himne de solidaritat amb la lluita del poble basc.

Així va succeir, una vegada i una altra, al llarg de la lluita contra el franquisme. Al desembre de 1970, una onada de vagues en tot l’Estat combatia contra els processos de Burgos, que el règim de la dictadura franquista pretenia condemnar a mort a uns militants d’ETA Com tot el país, andalusos, murcians, catalans, bascos, gallecs…, es va aixecar al gener de 1977 contra l’assassinat dels advocats d’Atocha o al desembre de 1973 contra el Procés 1001 contra els dirigents de Comissions Obreres.

El conjunt del moviment obrer ha defensat sempre el dret dels diferents pobles del conjunt de l’Estat a decidir lliurement el seu futur. N’hi ha prou amb recordar el que deia una de les resolucions aprovades en el famós congrés de Suresnes del PSOE, en 1974: “Davant la configuració de l’Estat espanyol, integrat per diverses nacionalitats i regions marcadament diferenciades, el PSOE manifesta que: 1) La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol part indefectiblement del ple reconeixement del dret d’autodeterminació de les mateixes que comporta la facultat que cada nacionalitat pugui determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta dels pobles que integren l’Estat espanyol”. Quatre anys després, el 26 de març de 1978, quatre mesos abans que fos sotmesa a referèndum la Constitució, se celebrava a Bilbao la primera manifestació legal del “Aberri Eguna” (dia de la pàtria basca). En la pancarta de cap, entre altres , figuraven el president del PSOE, Ramón Rubial, i el Secretari General de la UGT, Nicolás Redondo. Aquesta pancarta deia -en basc- “Estatut Nacional d’Autonomia. Autogovern. Autodeterminació”. El manifest llegit al final de les manifestacions en les quatre capitals basques, subscrit per totes les principals organitzacions obreres i democràtiques, deia que “la democràcia no serà plena per al nostre poble en tant, constitucionalment, no es reconegui la seva sobirania i el dret d’autogovern que possibiliti la seva autodeterminació”.

La mateixa posició defensava llavors la immensa majoria de les organitzacions obreres que combatia contra la dictadura, que basaven el seu combat en la lluita comuna pels drets laborals i socials i pels drets democràtics, incloent, en lloc destacat, els drets dels pobles. Gràcies a ella, units, treballadors i pobles van imposar al Règim, a la mort del dictador, llibertats i drets.

Aquesta unitat només es va trencar quan, en els Pactes de la Moncloa -octubre de 1977- i després en el “pacte constitucional”, els dirigents del PSOE i del PCE, juntament amb els dirigents de les principals organitzacions “nacionalistes”, van acordar amb els franquistes els eixos de l’anomenada “transició”, pels quals s’acceptava la Monarquia personificada en la figura de l’hereu designat per Franco, així com el manteniment dels aparells judicial, repressiu, militar, etc., de la dictadura sense cap depuració. A canvi, l’aparell d’Estat franquista va concedir unes llibertats que el moviment de treballadors i pobles ja li havia imposat en la pràctica, quan es va materialitzar el que deia des de la presó un famós sindicalista: “el dret de vaga s’aconsegueix fent vagues; el dret de reunió, reunint-se; el dret d’associació, associant-se”. El dret dels pobles a l’autodeterminació va figurar entre les renúncies dels dirigents obrers i nacionalistes, la qual cosa que es va reflectir en la Constitució sota la forma “Unitat indissoluble de la nació espanyola”.

El judici als catalans

El judici en el Tribunal Suprem franquista als republicans catalans posa de nou en l’ordre del dia del moviment obrer totes aquestes qüestions.

Militants de tot l’Estat han combatut junts contra les reformes laborals, la LOMCE, la Llei Mordassa, com combaten, avui, junts en defensa del sistema públic de pensions. Nou mesos de govern de Pedro Sánchez han deixat totes aquestes reivindicacions en l’aler, sent algunes utilitzades en l’actual propaganda i objecte de “promeses electorals”.

En l’acte del 26 de gener de Madrid, contra el judici als republicans catalans, es reunien militants obrers que han sofert la repressió en aplicació de l’article 315.3 del Codi Penal amb militants catalans que enfronten avui la persecució de l’aparell d’Estat, expressant la necessitat d’aquesta lluita comuna.

Davant els mesos electorals que s’han obert, és haver de tot militant obrer ajudar a trencar el cèrcol que els partidaris del Règim han imposat contra la necessària unitat en defensa de les reivindicacions socials i les reivindicacions democràtiques.

(Publicat a la Carta Setmanal 719 – veure en castellà)

Les primeres sessions del judici als republicans catalans en el Tribunal Suprem han de permetre’ns fer una primera anàlisi política del que està passant.

Aquest judici no és una altra cosa que la continuació de la línia dictada pel Rei, en nom de tot l’aparell d’Estat, en el seu discurs del 3 d’octubre de 2017, l’endemà passat del referèndum, i que es resumia en dos paraules: “per ells”.

L’aparell judicial i policial ho va entendre a la perfecció. Qualsevol pot veure en internet com cantaven “per ells” un grup de policies nacionals desplaçats a Catalunya en un dels autobusos que els conduïa. Els defensors del règim el van posar en pràctica en aprovar l’aplicació de l’article 155, suspenent l’autonomia de Catalunya, i ara són els jutges i fiscals del Suprem els que actuen.

L’actuació d’aquests jutges i fiscals és tant més necessària quan que els intents anteriors de l’aparell d’Estat de frenar el moviment del poble català que exigeix poder decidir sobre el seu futur han fracassat estrepitosament. Ni la fugida de les grans empreses fora de Catalunya, amenaçant amb el caos econòmic, va poder desanimar a la gent de la seva intenció d’anar a votar, ni la policia a cop de porra va poder impedir que la gent votés l’1 d’octubre, ni la dissolució del parlament català en aplicar el 155 va poder impedir que els partidaris de la independència tornessin a guanyar les eleccions. Sumant els vots a candidatures que no defensen la independència, però sí el dret a decidir, els defensors de la “unitat de la pàtria espanyola” van quedar en minoria.

És per això que ara posen les seves esperances en una sentència “exemplar” del Suprem que serveixi d’escarment no només per als republicans catalans, sinó contra tot aquell que gosi aixecar-se contra el règim de la monarquia. D’aquí les peticions de desenes d’anys de presó, quan en el judici del 23-F (on sí que va haver-hi recursos a les armes, trets, tancs als carrers…) només Milans, Tejero i Armada van rebre condemnes de 30 anys, i la resta va escapar , en la seva majoria, amb condemnes d’uns pocs anys.

El 20 de febrer, Felip VI, en un discurs, els recordava als jutges i fiscals del Suprem la seva responsabilitat, dient que “és inadmissible apel·lar a una suposada democràcia per sobre del dret” i que “sense lleis no pot haver-hi democràcia”. Els jutges que s’han negat a acceptar la petició d’algunes defenses que el Borbó atesti en el judici, hauran, sens dubte, pres nota. Per a començar, han assegut en la banqueta a més de mig govern de Catalunya, a la presidenta del Parlament català i als dirigents dels principals moviments independentistes. I si uns altres no estan aquí asseguts no és per falta de voluntat dels magistrats, sinó perquè els seus intents d’aconseguir l’extradició dels acusats escapolits han ensopegat amb la negativa dels tribunals de Bèlgica, Alemanya, Escòcia i Suïssa. Però, de moment, no sembla que les coses els estan sortint molt bé.

Les dificultats de la Fiscalia

Els primers dies del judici semblen indicar que serà bastant difícil demostrar les tesis de la Fiscalia sobre la suposada rebel·lió.

Enfront de les primeres intervencions dels advocats dels acusats, com Andreu Van den Eynde, advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, que va assenyalar que es buscava la criminalització dels “drets de dissidència política, d’autodeterminació, de reunió, de manifestació, de representació política”, i que va afegir que “existeix una qüestió catalana que s’ha de deixar expressar”, els fiscals s’han vist obligats a intervenir, precisament sobre el que menys els interessa parlar, el significat polític del judici.

El fiscal Zaragoza va qualificar els al·legats de les defenses de “libelo acusatori”, “com si volguessin asseure a l’Estat en la banqueta”, i va afegir que és una “fal·làcia de colossals dimensions el que no es pugui ser independentista a Espanya”. Llavors, per què porten els acusats mesos a la presó i se’ls demanen enormes condemnes, sinó per ser independentistes?. Zaragoza no es va privar de desqualificar als centenars de catedràtics i professors de Dret que van llançar un manifest desautoritzant les acusacions de la Fiscalia dient que “no són els més prestigiosos del país”.

El fiscal Cadena, acorralat per les declaracions dels acusats, va arribar a dir que la Generalitat, de connivència amb Òmnium i ANC, havien propiciat que “muralles humanes es llancessin contra les forces de seguretat de l’Estat” l’1 d’octubre. Alguna cosa que només un cec que no pugui veure el que ha sortit en totes les televisions pot arribar a creure’s. Per què es veu obligat a recórrer a semblant absurd? Perquè l’acusació de rebel·lió, que es basa en l’ús de la violència, fa aigües pertot arreu. Els fiscals insisteixen, una vegada i una altra, en el caràcter “violent” de la manifestació del 20 de setembre de 2017 davant la Conselleria d’Hisenda quan la registrava una comitiva judicial amb la guàrdia civil, i ensopeguen, una vegada i una altra, amb els fets: l’acusat Forn va explicar com s’havia format un passadís perquè policies i funcionaris judicials sortissin sense problemes, mentre els manifestants feien comentaris amb la policia, en un ambient festiu.

Després, en l’interrogatori als responsables de ANC i Ómnium, que havien convocat a la gent, va quedar clar que es va tractar de convocatòries pacífiques, crides pacífiques, i que els acusats van cridar a la gent al fet que s’anés a casa, però no volien.

En les primeres cinc sessions del judici, els fiscals no han sabut on trobar els tumults violents que justificarien la rebel·lió. Els acusats han negat sense fissures la violència. Basti amb citar a Romeva: “les úniques armes van ser les de la Guàrdia Civil” . Difícil li posen al tribunal l’encàrrec que tenen prefixat de condemnar als acusats. No es veia gens content amb els fiscals al president del Tribunal.

Queden molts testimonis. L’esperança de jutges i fiscals és que siguin més sòlids que els exministres Zoido (que ha dit no saber res d’una actuació policial davant fets suposadament tan greus com una rebel·lió, perquè “decidien els seus subordinats”) o Montoro, que intenta desesperadament desmentir les seves pròpies declaracions que ni un euro de la Generalitat s’havia pogut gastar per a finançar el referèndum.

Tampoc semblen haver tingut, de moment, més sort els fiscals amb els comptes, que són vitals per a sustentar el delicte de malversació. Han presentat com a factures documents que no acreditaven despeses de la Generalitat. Han confós correus electrònics amb referències policials, van confondre la productora Mediapro amb Mediaset… Sense sort amb els comptes, pel cap alt que arribaven els fiscals era a la desobediència.

Un judici que pot tenir moltes conseqüències

El Règim la hi juga en aquesta judici. Si no és capaç de sustentar amb fermesa les acusacions de rebel·lió, pot fins i tot que l’eventual sentència fos anul·lada en instàncies europees, obrint una crisi sense precedents. I no sembla que l’objectiu d’escarmentar al poble català -i a tots els pobles- vagi per bon camí.

Però ja el principi del judici ha revelat el que cap maniobra, decret, sentència podrà evitar: el poder dividit i corrupte de la magistratura, desbordat, tampoc pot contenir la crisi del Règim. Aquest intenta guanyar temps recolzant-se en la connivència i divisió que tracten de mantenir els dirigents de les organitzacions obreres i democràtiques.

Al començament del judici, davant del Suprem, centenars de ciutadans expressaven el seu rebuig al procediment després d’una pancarta: “decidir no és delicte”. Alhora, molts ajuntaments es pronunciaven contra el judici. El de Barcelona es pronunciava per la “defensa dels drets civils amenaçats per l’arbitrarietat de l’Estat espanyol”.

Més enllà del possible resultat judicial, una conclusió s’imposa: Com assenyalava Rajoy en la seva declaració davant el Tribunal, no hi ha cap possibilitat d’exercir el dret a decidir dins del marc de la Constitució.

Podran parlar-nos de “estat Federal”, de “processos constituents”, del que sigui, però dins de la Monarquia no cap més que el que hi ha. I qui intenti sortir-se del test xocarà amb jutges i guàrdies civils, amb tot l’aparell del Règim.

L’aparell d’Estat juga a aïllar el problema “català” de la resta de treballadors i pobles. En el moment en què el règim la hi juga, amb un judici-farsa a través del qual busca l’escarment i apuntalar un edifici que fa aigües, donar una resposta que conjumini els objectius de llibertat i fraternitat, que treballi per aixecar un judici il·legítim, és una absoluta necessitat.

La manifestació a Madrid del pròxim dia 16, per la llibertat dels presos catalans, pot significar una fita important a condició que es busqui la unitat amb tots els republicans, amb tots aquells que es reclamen de la democràcia i dels drets.

Per a la immensa majoria del poble de Catalunya, que vol exercir el seu dret a decidir, només hi ha una única sortida per a poder exercir-ho: la República en tot l’Estat. Perquè, malgrat la pancarta exhibida en el Suprem, sota la Monarquia decidir sí que és un delicte.

(Publicat a la Carta Setmanal 718 – veure en castellà)

El passat 19 de febrer els portaveus de la Comissió del Pacte de Toledo, davant la impossibilitat d’aconseguir el consens, van sortir de la reunió de la comissió a porta tancada, donant per trencades les negociacions.

Recordem que el Pacte de Toledo és un mecanisme per aconseguir consensos parlamentaris  (en els quals es busca implicar, també, als sindicats) per a imposar el model de pensions que el capital financer exigeix, però que cap formació política s’atreveix a imposar en solitari.

La pressa imposada per l’avançament electoral, i el desig del govern per capitalitzar un acord consensuat (a pesar que en el mateix es pretenen retallar les pensions i retardar l’edat de jubilació), han fet aparèixer les dissidències acumulades durant dos anys i mig de reunions de la Comissió. Desacords sobre temes importants que estaven emparats pel secretisme habitual de les reunions del Pacte de Toledo.

Els esborranys de les 22 recomanacions que durant mesos van ser retocades centenars de vegades, en les quals van deixar les seves objeccions diputats d’Units Podem i ERC, no arriben a ser un conjunt de qüestions “pràcticament tancades”, com han defensat PDeCAT, PNB i PSOE. Tampoc era evident el que s’ha dit per Gerardo Camps, portaveu del PP, en afirmar que els grups polítics estaven “prop de l’acord” i les recomanacions estaven “pràcticament preacordades”.

Sergio del Campo, portaveu de Ciudadanos, va assegurar que la seva intenció era arribar a l’acord consensuat.

La diputada del PP i presidenta del Pacte de Toledo, Celia Villalobos, es va oposar a convocar una nova reunió per a evitar que Unidos Podemos, representats per Yolanda Díaz, presentés els vots particulars que tenia previstos.

Després de la ruptura del Pacte, Iñigo Barandiaran, del PNB, va augurar un “futur incert al Pacte de Toledo”. Per la seva part Campuzano, del PDeCAT, nou nom de l’antiga CiU que va proposar la creació del Pacte de Toledo, acusa a Unidos Podemos de “irresponsabilitat”, perquè “en matèria de pensions no hi ha espai per a la dissidència partidista, ha d’haver-hi esforç en la construcció dels consensos”.

Malgrat els piadosos desitjos de consens de Campuzano, la “dissidència partidista” va plantejar una sèrie d’exigències durant les llargues  sessions que al final van impedir l’acord: la posada en marxa dels mecanismes d’accés a nous recursos com estableix l’article 109.2 de la LGSS amb aportacions de l’Estat, el lliurament de béns del patrimoni de la Seguretat Social per a pagar deutes inexistents, els plans complementaris de pensions, les modificacions paramètriques que retallen les pensions, etc.

D’on ve el Pacter de Toledo?

El Pacte de Toledo va sorgir d’una Proposició no de llei (PNL) de CiU de principis de 1994 “amb la finalitat d’evitar l’increment dels dèficits públics com a conseqüència dels majors pagaments per prestacions i especialment de les pensions de jubilació”, d’acord amb les directrius de la Unió Europea.

En la PNL de CiU davant la situació de caiguda de l’activitat, cotitzacions i necessitats de les prestacions, ja assenyala, en 1994, l’obstacle que al seu entendre suposa el sistema de repartiment: “Aquestes problemàtiques conjunturals i a curt termini, de l’evolució pressupostària actual de la seguretat social, s’agreujaran amb les problemàtiques que poden desencadenar-se a mitjà i llarg termini a causa de l’envelliment de la població espanyola,  a causa de l’augment de l’atur  i  a causa de l’estructura  financera del  sistema de la seguretat Social espanyola fonamentat  en un règim de repartiment”. (les negretes són nostres).

Les solucions proposades es dirigeixen al desmantellament de l’acció protectora, separant una sèrie de prestacions del tronc comú de la Seguretat Social. Això passa amb les pensions de viduïtat i orfandat i les propostes del seu finançament per la imposició general. Seguint la línia definida de treure de l’àmbit de la Seguretat Social prestacions,  com va ocórrer en el seu moment amb l’assistència sanitària  i els serveis socials.

I això no és nou, el Pacte de Toledo, que “fa seves les recomanacions contingudes en el Llibre blanc de Delors, relatives a la reducció de les cotitzacions socials, com a element dinamitzador de l’ocupació”, des de la seva primera traducció normativa, la Llei 24/1997, de 15 de juliol, de Consolidació i Racionalització del Sistema de la Seguretat Social, que puja de 8 a 15 anys el període per al càlcul de la base reguladora i disminueix el percentatge d’aquesta base per al càlcul de la pensió als afiliats amb menys de 25 anys de cotització, donant un seriós cop a les pensions

La idea, mil vegades repetida, que el Pacte de Toledo era la via per a protegir el sistema de pensions ha quedat al descobert. No hi ha dubte que el balanç del Pacte de Toledo  no és satisfactori, és el vehicle que ha conduït a la situació actual. En centrar-se en la redistribució de les fonts, la tendència és en essència la substitució de quotes per impostos específics. En definitiva el seu objectiu és reduir els costos laborals a les empreses i reduir l’extensió i intensitat de les prestacions. En última instància, es busca una retallada global de les pensions que obligui a qui tingui mitjans per a això a subscriure plans de pensions privats, que posarien quantioses masses de diners en mans dels especuladors

El Pacte de Toledo és l’instrument disposat per a associar als partits que parlen en nom de la classe obrera al desmantellament de l’actual model de Seguretat Social basat en les cotitzacions socials.

El funcionament de la comissió del Pacte de Toledo és bastant opac, són reunions que es fan sense actes, amb deliberacions a porta tancada, amb un sistema de propostes on no es reflecteix les propostes de cadascun. Per això s’entén que en moltes ocasions les coordinadores de pensionistes demanin participar en les deliberacions i poder transmetre les seves reivindicacions. És la seva reacció lògica al secretisme.

El Contingut de les recomanacions del pacte avortat

Després del fracàs en l’aprovació dels pressupostos, a causa de la submissió als requeriments del manteniment del règim que li ha impedit al govern mantenir la majoria que va fer fora a Rajoy, i demostrades les limitacions de la política de gestos sense conseqüències per a la satisfacció de les reivindicacions, la política del govern en l’àmbit de les pensions s’ha caracteritzat pel seu continuisme i promeses que no es compleixen.

No s’executen les promeses de la derogació de les reformes de pensions per a garantir la suficiència i dignitat de les pensions, ni les promeses de derogació de les reformes laborals tan necessàries per a incrementar els recursos del sistema i la seva sostenibilitat.

El quadre de les reformes proposades en l’acord del Pacte de Toledo avortat ve delimitat, entre altres, pels elements següents:

• Una proposta de retardar fins a 2025 el finançament per l’Estat de les despeses que indegudament són finançades per les cotitzacions socials, tals com les polítiques d’ocupació consistents en la reducció de cotitzacions, o el tractament avantatjós per a alguns règims. En l’aplicació de l’anterior recomanació es constata un retard de 30 anys en el seu compliment.
• No es reconeix el deute que l’Estat té amb la Seguretat Social pel saqueig sistemàtic al  que ha estat sotmesa.
• Per a accedir a nous recursos no es reconeix la necessitat d’activar plenament el  funcionament del model actual de Seguretat Social basat en el finançament de les prestacions contributives mitjançant cotitzacions i a més, en cas de la seva insuficiència, amb el finançament de nous recursos mitjançant aportacions des del Pressupost d’Estat al Pressupost de la Seguretat Social (article 109 de la LGSS).
• No es recomana la derogació de la reforma de pensions de 2011 ni la de 2013. Ni la derogació de les reformes laborals.
• Tampoc apareix el compromís d’anul·lar el deute que el finançament per préstecs de l’Estat registra indegudament la Seguretat Social. Respecte a aquest fals deute, causada per operacions d’enginyeria comptable i que simplement ha de ser cancel·lada, és totalment rebutjable que es pretengui pagar traslladant la propietat de béns del patrimoni de la Seguretat Social a altres Administracions Públiques. El que suposaria una nova embranzida al saqueig de la Seguretat Social.
• També pretenien una nova modificació dels paràmetres del càlcul de les pensions, igual que va ocórrer amb les reformes de 2011 i 2013, que conduiria a reduir i retallar les pensions. Concretament, es tracta de pujar l’edat de jubilació, en la perspectiva de portar-la  més enllà dels 67 anys, d’estendre de nou els anys exigits per al càlcul de la base fins i tot a tota la vida laboral, de pujar de 35 a 37 els anys cotitzats per a poder accedir al 100% de la pensió.
• Fomentar els sistemes complementaris de pensions sustentats en la negociació col·lectiva, com a instrument d’estalvi i d’inversió, incorporant, a més de la pensió, a determinades contingències com a complement i millora de les prestacions de Seguretat Social i dotats d’un adequat règim fiscal. Aquesta recomanació, pel costat dels ingressos, xoca amb la proposta de de treure el topall de  les bases màximes de cotització i en mans privades es converteix en un cavall de Troia del sistema públic, amb el qual entra en competència, i contra la caixa única de la Seguretat Social.

Per descomptat que la ruptura del Pacte de Toledo deixa al descobert, i aparcats de moment, aquests plans de rebuig a les reivindicacions acordats pel PP, Ciutadans, PNB i PDeCAT, amb l’ajuda inestimable del PSOE i Compromis. I mentrestant l’acció de les reformes de pensions de 2011 i 2013, no derogades, i de les reformes laborals, no derogades, continua col·laborant en la destrucció de la Seguretat Social.

Les mobilitzacions dels pensionistes, les plataformes, els sindicats

La Coordinadora Estatal per la defensa del Sistema Públic de Pensions (COESPE) en nota de premsa  diu que “la famosa Comissió actual del Pacte de Toledo finalment ha tocat fons. Nosaltres sempre vam dir que una comissió obscurantista, on ningú pot saber mai de què es discuteix. i com ens pot afectar els pensionistes actuals i futurs, no podríem acceptar-la”. I després de detallar el seu desacord amb els continguts dels esborranys de les recomanacions de la Comissió, conclou afirmant que mantindrà “les mobilitzacions al carrer el temps que sigui necessari fins a aconseguir els nostres objectius, ja que és al carrer on està realment la nostra força”.

Sota la consigna “governi qui governi, les pensions es defensen”, la COESPE prepara manifestacions a tot els territoris de l’Estat, possiblement una el 13 d’abril, abans de les eleccions generals, i una altra l’11 de maig.

Els pronunciaments d’acord amb la continuació de les mobilitzacions es repeteixen per les diferents xarxes socials de les coordinadores i plataformes.

Per la seva part les centrals sindicals UGT i CCOO exigeixen i emplacen al govern a derogar les reformes de pensions de 2013 i la reforma laboral sota l’amenaça de mobilitzacions.

La situació és propícia per a organitzar la unitat per a eliminar els obstacles institucionals i legals que impedeixen satisfer les reivindicacions, per a defensar a l’actual sistema púbic de pensions, garantint la seva continuïtat i la seva suficiència econòmica.