Archivo del Autor: admin

La industria de armamentos sustenta al capitalismo moribundo

Carta Semanal 887 en catalán

Carta Semanal 887 para descargar en PDF

Antes de la caída del Muro de Berlín, el sector armamentístico era uno de los pilares que aseguraban la supervivencia del sistema capitalista, manteniendo artificialmente el crecimiento. 

Las industrias de armas se entrelazaron considerablemente con la maquinaria política de los estados. Tras la caída del Muro, fue necesario liquidar las existencias. Por lo tanto, la década de 1990 vio un desarrollo de conflictos de “baja intensidad” (la intensidad es baja cuando los conflictos no  afectan directamente  a los comentaristas). Con el mayor cinismo, los países imperialistas (UE, Reino Unido, Francia…) y luego Rusia liquidaron sus existencias. Sigue leyendo

La indústria d’armaments sustenta el capitalisme moribund

Carta Setmanal 887 per descarregar en PDF

Abans de la caiguda del Mur de Berlín, el sector armamentístic era un dels pilars que asseguraven la supervivència del sistema capitalista, mantenint artificialment el creixement.

Les indústries d’armes es van entrellaçar considerablement amb la maquinària política dels estats. Després de la caiguda del Mur, va caldre liquidar les existències. Per tant, la dècada de 1990 va veure un desenvolupament de conflictes de “baixa intensitat” (la intensitat és baixa quan els conflictes no afecten directament els comentaristes). Amb el cinisme més gran, els països imperialistes (UE, Regne Unit, França…) i després Rússia van liquidar les seves existències.

A la dècada de 2000, va ser necessari reinventar-se i assegurar el subministrament de nous equips. Des de la robòtica fins a la IA, la guerra asimètrica o la guerra irregular, la indústria armamentística ha innovat amb nous productes, netejant la seva imatge en base a raons d’Estat, necessitats democràtiques i fins i tot ajuda humanitària. Després d’aquest canvi hipòcrita, aquesta indústria s’ha continuat desenvolupant i ha creat mercats per vendre els productes. A la dècada del 2010 va sorgir un mercat d’armes de segona mà. Així, Àfrica i Amèrica Llatina o part dels països asiàtics estaven equipats amb armament lleuger (rifles, llançacoets, mines, municions…) mentre que els països del Golf Pèrsic podien pagar fragates, avions, míssils de mitjà/llarg abast.

Un augment vertiginós de la despesa militar

El 2018, la despesa militar a tot el món va ser de 1,8 bilions de dòlars (1.565 bilions de €) o sigui, 4,93 mil milions de $ cada dia i 57,000 $ per segon. Des de la dècada del 2000, hi ha hagut un augment constant en la despesa per a molts països: els de l’OTAN (inclosa Turquia), els del Golf Pèrsic, molts països asiàtics, especialment una Xina en augment.

2020 va ser un any rècord amb 2 bilions $. Diego Lopes da Silva, investigador del programa d’armament i despesa militar Sipri, explicava: “Podem dir amb certesa que l’epidèmia no ha tingut un impacte significatiu en la despesa militar mundial el 2020”. A Europa, la despesa en defensa està augmentant (+2%), particularment en resposta a Rússia, que s’ha considerat una amenaça creixent des de l’annexió de Crimea el 2014.

El 2021, la tendència es confirma. Només els Estats Units representa gairebé el 40% de la despesa militar mundial en línia amb la política de Trump, continuada per Biden: “Els recents augments en la despesa militar nord-americana s’expliquen principalment per fortes inversions en investigació i desenvolupament, per diversos projectes a llarg termini com la modernització de l’arsenal nuclear nord-americà i l’adquisició d’armes a gran escala”. segons Alexandra Marksteiner, investigadora del SIPRI. “Això reflecteix les creixents preocupacions sobre les amenaces percebudes per competidors estratègics com la Xina i Rússia»

La guerra a Ucraïna accelera aquest procés. Els pressupostos militars estan explotant a. països com Alemanya i el Japó, que suposadament són països sense un exèrcit d’actuació a l’exterior, estan aprovant pressupostos d’armes colossals.

La despesa militar global total va augmentar un 0,7% en termes reals el 2021 a 2,113 $ bilions. Les cinc principals gastadores el 2021 van ser els Estats Units, la Xina, l’Índia, el Regne Unit i Rússia, que junts van representar el 62% de la despesa, segons les noves dades sobre la despesa militar global publicades per l’Institut Internacional de Recerca per a la Pau d’Estocolm: “L’augment de la despesa total el 2020 depèn en gran mesura dels Estats Units i la Xina. Els EUA van augmentar la seva despesa militar per tercer any consecutiu fins a assolir els 778 mil milions de dòlars el 2020 (+ 4.4% des del 2019 però -10% des del 2011 ) (…) La despesa militar de la Xina s’estima en USD 252 mil milions (+ 1.9% des del 2019 i + 76% des del 2011). Representen el període més llarg d’augments ininterromputs (26 anys consecutius) per part d’un país a la base de dades del SIPRI sobre despesa militar. Amb USD 72.9 mil milions (+ 2.1%), la despesa militar de l’Índia ocupa el tercer lloc al món. La despesa militar total de Rússia va ascendir a USD 61,7 mil milions (+ 2,5%). El cinquè país més malbaratador, Regne Unit, va augmentar la seva despesa militar un 2,9% el 2020. Aquesta és la segona taxa de creixement anual més alta del país el 2011-20, una dècada caracteritzada fins al 2017 per retallades en la despesa militar”.

Estats Units, el país més venedor

El 2021, “41 empreses nord-americanes figuraven entre les 100 venedores d’armes més grans, amb una participació del 54%, 26 empreses europees van representar el 21% de les vendes totals. Els segueixen la Xina (13% del total, amb cinc empreses) i Rússia (5%, nou empreses). Comptant els països europeus per separat, la Xina és el segon país i el Regne Unit el tercer (set empreses, 7,1%), davant de Rússia (nou empreses, 5%) i França (sis empreses, 4,7%) “. (Le Monde, desembre de 2021).

La guerra econòmica (de la venda d’armes) no té cap precedent. Així, “els nord-americans equipen massivament els països considerats com a aliats contra adversaris més o menys declarats: els països àrabs contra l’Iran, els països europeus contra Rússia, Taiwan, el Japó i Corea del Sud contra Corea del Nord i la Xina. Els russos estan armant als xinesos i veneçolans, que són blanc dels embargaments occidentals, per sospesar la relació competitiva, de vegades correspon als Estats suggerir que no intentaran aprofitar-se de la seva influència i que els seus clients continuaran sent perfectament sobirans: comprar-nos és escapar de les restriccions russes i nord-americanes (…) Els Estats Units van una mica més enllà: prohibeix l’exportació de qualsevol equip que contingui components nord-americans.

El 2019, les vendes de les 25 companyies d’armes més grans del món van augmentar un 8,5% en comparació del 2018 a un total de $ 361 mil milions, amb 5 companyies (Lockheed Martin, Boeing, Northrop Grumman, Raytheon i General Dynamics) al top 10.

Els pobles són les primeres víctimes

El 2021, la despesa militar ha superat totes les expectatives dels accionistes, 2022 promet ser un bon any per a ells. La venda d’armaments no es limita a municions, míssils o fusells. Des de fa 20 anys, noves armes que van des de pistoles Taser, flash-balls fins a drones o gossos-robots volen canviar els paradigmes de la guerra: hi hauria menys homes a terra, la guerra seria més neta perquè l’home n’estaria lluny. Preguntar-se a qui maten. Són els civils els que suporten la pitjor part dels horrors dels conflictes armats, per intensos que siguin. El 2020, “l’ONU va registrar gairebé 12.000 víctimes civils només a l’Afganistan, Síria i el Iemen. Els civils també s’enfronten a la violència sexual, la tortura, les desaparicions, els desplaçaments massius i la inseguretat alimentària i fins i tot la fam.. (. .. ) A finals de 2020, més de 99 milions de persones s’enfrontaven a nivells greus o perillosos d’inseguretat alimentària aguda a 23 països on hi havia conflictes i inseguretat. Aquesta xifra és superior a la del 2019, amb 77 milions. (font, unric.org). Àfrica va ser, el 2020, el continent més afectat per conflictes amb més d’una desena de guerres, principalment relacionades amb la captura de primeres matèries.

Venda d’armes: contra qui?

Països com els Estats Units, el Regne Unit, França, Israel, Rússia, la Xina… estan desenvolupant fires d’armes: demostració, noves tècniques… Milions invertits per a milers de milions de contractes a mida. La presentació d’aquestes fires se centra cada cop més en el combat urbà. Com que més de la meitat de la població viu en una ciutat, els soldats del demà han de poder controlar aquest espai. Per tant, la línia entre l’exèrcit i la policia és cada cop més prima. La policia està equipada com l’exèrcit, l’exèrcit actua cada cop més com una policia. Així, el desembre del 2020, el Ministeri de l’Interior francès, després de l’episodi de les armilles grogues, va encarregar 90 vehicles blindats capaços d’evolucionar en terreny urbà.

La qüestió del manteniment de l’ordre, el saber fer francès, continua sent exportada. Les escoles militars nord-americanes estudien la Batalla d’Alger, dirigida per Massu i teoritzada per Trinquier per eliminar allò que s’anomena “l’enemic intern”, un enemic considerat esquiu perquè es desplega enmig de civils. L’exèrcit nord-americà ha aplicat àmpliament mètodes francesos per aixafar el poble iraquià durant l’ocupació de l’Iraq i més particularment a Bagdad, també utilitzant exèrcits de subcontractistes (o companyies militars privades) amb una intervenció a l’estratègia a adoptar, o fins i tot el dret de decisió sobre el centre de comandament nord-americà.

La primera de les víctimes continua sent la classe obrera, que s’està aixecant i s’enfronta a les dues darreres muralles que la separen del poder: la policia i l’exèrcit. Això explica també la reestructuració d’aquests òrgans de defensa de la burgesia. Tant en la qüestió dels fluxos de refugiats, com en la de la contrainsurgència (Faluya, guerra a l’Iraq, Síria, Colòmbia…), la gestió dels moviments socials, el control de la població, el mercat d’armes desenvolupat dins dels Estats amb un augment de les noves armes (Taser, magranes de cautxú, bales d’atordiment, marcadors,…), sistemes de control coercitiu (càmeres, drones, escàners, lector d’insígnies, triangulació telefònica,.. .). I no es tracta només de França, molt innovadora en aquest àmbit, sinó també de la repressió a Birmània, Hong Kong, Egipte…

Oposar-se a la política de guerra avui és la pedra de toc de tota organització que digui defensar la classe treballadora. I no sols perquè són els treballadors els que paguen i pateixen les guerres, sinó també perquè aquesta política s’oposa a les reivindicacions més elementals. Tenen raó els treballadors alemanys quan diuen augment de salaris sí, rearmament no, hospitals i més personal sí, armament no.

Aquest és el contingut del NO a la guerra. I al nostre país en particular, no a l’OTAN, bases fora.

 

 

 

Acerca de la actualización del Programa de Estabilidad (2022/2025)

Carta Semanal 886 en catalán

Carta Semanal 886 para descargar en PDF

Cada año, todos los Estados miembros de la Unión Europea tienen que presentar ante la Comisión Europea sus Programas Nacionales de Reformas (PNR) y sus Programas de Estabilidad. El objetivo de estos programas, según la web del Ministerio de Hacienda, es “coordinar las políticas económicas nacionales y lograr los objetivos establecidos para la Unión Europea en su conjunto”.

​“Con el programa de estabilidad– seguimos citando la web del Ministerio- la Comisión y los ministros de economía evalúan si los Estados miembros van por buen camino para alcanzar los objetivos presupuestarios a medio plazo”. Dicho de otra manera, este programa permite a las instituciones europeas –que deben visarlo- asegurar que todos los gobiernos someten sus programas económicos y sociales a las necesidades del capital financiero a las que sirve la Comisión Europea. Sigue leyendo

En relació a l’actualització del Programa d’Estabilitat (2022/2025)

Carta Setmanal 886 per descarregar en PDF

Cada any, tots els Estats membres de la Unió Europea han de presentar davant la Comissió Europea els Programes Nacionals de Reformes (PNR) i els Programes d’Estabilitat. L’objectiu d’aquests programes, segons la web del Ministeri d’Hisenda, és coordinar les polítiques econòmiques nacionals i assolir els objectius establerts per a la Unió Europea en conjunt.

​“Amb el programa d’estabilitat– seguim citant la web del Ministeri- la Comissió i els ministres d’economia avaluen si els Estats membres van per bon camí per assolir els objectius pressupostaris a mitjà termini”. Dit d’una altra manera, aquest programa permet a les institucions europees –que ho han de visar- assegurar que tots els governs sotmetin els seus programes econòmics i socials a les necessitats del capital financer a què serveix la Comissió Europea.

El govern Sánchez, per mitjà de la vicepresidenta Nadia Calviño, ha presentat aquesta primera setmana de maig una actualització del Programa d’Estabilitat a la Comissió Econòmica de la Unió Europea. Anteriorment, el 28 d’abril, a les Corts es va votar un Pla de resposta a les conseqüències de la guerra. La ministra va sol·licitar, paral·lelament, a la Comissió Europea l’ingrés del tram de 12.000 milions dels Fons europeus promesos. Gairebé alhora, el ministre Escrivà va declarar que en el proper període proposarà un augment del còmput d’anys utilitzat per calcular la pensió, de 25 a 30, cosa que significava una reducció de més del 6 per cent a les quanties de les pensions dels futurs pensionistes. No són tres qüestions aïllades. Al contrari, com tothom sap, els fons estan condicionats al compliment fidel de les condicions que fixa la Unió Europea. És difícil no veure o establir una relació entre tota aquesta sèrie d’esdeveniments. El document esmentat intenta donar una coherència a la política econòmica del govern.

Vegem alguns dels elements més significatius del Programa

Cal assenyalar, d’entrada, que tant la introducció com el conjunt del document estan determinats per la frase següent, un element que es repeteix múltiples vegades al llarg de les 150 pàgines:

“En aquest context de forta recuperació, la invasió russa d’Ucraïna el febrer del 2022 ha generat un xoc geopolític amb implicacions globals, en termes de restriccions d’oferta i una forta alça de preus d’energia i de les primeres matèries. La guerra de Rússia a Ucraïna s’erigeix ​​com un factor determinant de les perspectives econòmiques, en particular pel que fa a la Unió Europea, elevant la inflació i la incertesa a curt termini i afectant negativament l’activitat”(Subratllat nostre, pàgina 11).

Aquesta premissa que la causa de tot és la guerra es repetirà, com dèiem, al llarg del document…però això no explica que hi hagi “un impacte directe més gran que en altres països del nostre entorn” (més que les altres economies europees) a l’alça dels preus de l’energia, que portarà a un impacte negatiu sobre l’economia espanyola, malgrat la menor exposició directa a Ucraïna i Rússia”(Pàgina 12)

El govern introdueix de manera subtil al document una frase en què atribueix aquest major impacte a “la regulació vigent al mercat majorista, juntament amb el mix de generació elèctrica i l’estructura tarifàriaBonica manera de referir-se a la brutal privatització de totes les empreses de l’energia iniciada ja pel govern González, i mantinguda per tots els governs, incloent l’actual, que es neguen a tocar la sacrosanta propietat privada de les empreses elèctriques que monopolitzen el mercat i imposen els seus plans especulatius. .

El document assenyala el perill de les “pujades de tipus d’interès per part de la reserva federal” (de fet, ja han pujat mig punt i s’espera en uns mesos una pujada de mig punt més) i la possibilitat que el Banc Central Europeu deixi de comprar bons del deute, cosa que obligaria a accedir al mercat lliure per finançar el deute de l’Estat, cosa que suposaria un augment dels interessos del deute (que ja arriba al bilió dos-cents mil euros). És per això que a la introducció del Programa d’Estabilitat, que és una veritable declaració d’intencions, es conclou dient que “aquest Programa d’estabilitat incorpora un camí de consolidació fiscal” (pàgina 16) eufemisme per introduir la necessitat de retallar despeses. Però en què es retallarà?

Algunes xifres

Al llarg de tot el garbuix que hi cap a les 150 pàgines del Programa, es poden ressaltar algunes xifres.

El capítol 6 es dedica a la sostenibilitat de les finances públiques a llarg termini, i, en particular, a l’estratègia “de llarg termini en pensions, sanitat i salut pública” (pàgina 17)

Després de reconèixer que “tot i que els principals indicadors del mercat laboral són semblants als del 2008, l’economia espanyola compta ara amb fonaments més sòlids” (que el document dóna per fets, i no es molesta a explicar, se’n colen algunes xifres concretes Així, per exemple, “com a element destacat es recull en aquestes previsions un increment del pressupost de defensa al 2 per cent del PIB” (pàgina 75). Això suposa més que doblar la despesa militar, del 0,9 al 2 %.

Però, és clar, si la despesa militar es duplica, la “consolidació fiscal” deu sortir d’una altra banda. A la pàgina 120 podem llegir que “per un costat, la despesa en educació i, sobretot, en pensions experimenten una contracció entre el principi i el final del període. A l’educació, preveu una caiguda de la despesa en un 0,4% del PIB. En pensions, “es projecta una caiguda de la taxa de substitució des del 60% el 2019 fins a l’entorn del 30% el 2070”. La taxa de substitució, com recorda el text, és la relació entre la pensió mitjana i el salari mitjà a l’economia.

El programa preveu també reduir la despesa en habitatge en un 20%, en medi ambient, un 11%, i el mateix passa amb diverses despeses socials més.

Per als empleats i empleades públics, més pèrdues de poder adquisitiu “A partir del 2023 i següents es preveu un increment retributiu dels empleats públics, així com el de les pensions, en línia amb l´evolució dels preus per a tot el període contemplat”. És a dir, que els treballadors i treballadores del sector públic perdran tota la diferència entre el 2% (l’augment retributiu d’aquest any) i la inflació que realment es produeixi el 2022. El Govern no garanteix el poder adquisitiu dels empleats públics just a l’any en el que la inflació està desbocada.

Com aplicar tot això?

És evident el contingut social antiobrer d’aquest programa, que és la traducció de les exigències del capital financer que vehiculitza la ministra Calviño.

Però posar en marxa un programa d’atacs tan brutal com aquest despertarà, sens dubte, la resistència de la població treballadora. Caldria un govern fort per dur-ho a terme. Ara bé, podria un govern en crisi, a qui aprovar cada llei li costa un drama, aplicar aquest pla? Sembla difícil. D’aquí ve l’exigència de pactes d’Estat per part dels portaveus del capital. Però no és fàcil, en la situació actual, que el PP doni el seu suport a aquest govern, deixant Vox com a única oposició de dretes. Per això, Feijóo apuntava dimecres 4 de maig que potser ja és massa tard per a aquest govern. Mentrestant, no falten els esforços per expulsar Unides Podemos del govern i per trencar els acords parlamentaris que el sustenten (caldrà determinar el paper que tenen en això actuacions com l’espionatge del CNI,

Un pla d’aquest tipus necessitaria també un pacte social, i tampoc sembla que els dirigents dels sindicats –per més voluntat que hi posin– estiguin en disposició de signar-ho i d’imposar-ho a la classe treballadora. Les dificultats que es donen per arribar a un acord molt més limitat, com és el pacte de rendes, així ho indiquen.

Per aquests, tots caminen amb peus de plom, però tot i així, es mostren incapaços de taponar les bretxes i els escàndols. És aquí on la lluita de classes pot tenir la darrera paraula. Lluita de classes que té davant seu una qüestió concreta i immediata: l’actualització de salaris i pensions respecte a un IPC disparat. No caldria, sobretot davant la resistència de les patronals, passar de la lluita aïllada, empresa per empresa i conveni per conveni, organitzar la mobilització unida per salaris, convenis i pensions?

 

Després de les eleccions presidencials franceses

Carta Setmanal 885 per descarregar en PDF

El 24 d’abril passat es va celebrar la segona volta de les eleccions franceses, que va enfrontar el candidat de la dreta Emmanuel Macron, i la de la ultradreta, Marine Le Pen. Al candidat de la Unió Popular, Jean-Luc Mélenchon, que es presentava amb un programa de ruptura amb les institucions de la V república, li van faltar 400.000 vots per passar a la segona volta, per la divisió que van suposar altres candidatures de la trucada “esquerra” (l’ecologista Yannick Jadot va treure1.627.853; el del PC,Fabien Roussel,802.422; Anne Hidalgo, del PS, 616.478).

A la primera volta es va poder constatar l’enfonsament dels partits que han ocupat el gruix de la representació política des de la creació de la V República, el 1959, després d’un cop d’estat del general De Gaulle el 1958. La candidata del partit gaullista, Valérie Pécresse, va treure un 4,78% dels vots. La del Partit Socialista un 1,74%; el del Partit Comunista un 2,28%. Aquest esfondrament dels partits tradicionals posa de manifest l’immens rebuig de la població cap a totes aquestes formacions.

Després de la primera volta, molts van cridar a votar per Macron per “barrar el pas a la ultradreta”. Es van multiplicar les pressions i els discursos culpabilitzants sobre els votants. Tot i això, un 28% dels inscrits es va abstenir. 2.228.044 van votar en blanc, 790.946 van votar nul. Blancs i nuls van sumar un 8,5% dels votants (més del 6% del cens): Si sumem els abstencionistes, els blancs i els nuls, gairebé 17 milions de votants, més d’un terç de l’electorat, es van negar a triar entre la pesta i la còlera. Com assenyala la declaració del Partit Obrer Independent (POI, del qual formen part els militants francesos de la IV Internacional). “aquest fet d’enorme importància és una extensió de la immensa ira que es va expressar a la primera volta de les eleccions presidencials contra Macron, contra aquest règim”.

A la primera volta, prop de 8 milions de treballadors van donar el seu vot al candidat de la Unió Popular, Jean-Luc Mélenchon, que es presentava sota un programa de ruptura, com vam assenyalar abans.

Els resultats de la segona volta

En la segona volta va guanyar Emmanuel Macron, amb un 53% dels vots emesos. Marine Le Pen va obtenir un 37,86%. Els vots en blanc van suposar un 6,34% dels vots emesos, i els nuls, un 2,25%.

El proclamat vencedor, Macron, només ha aconseguit el suport del 38% del cens. I, segons les enquestes, el 40% de les persones que van votar per Macron ho van fer com a mal menor. És a dir, que no pot presumir que hagin donat suport al seu programa. I, malgrat tot, Macron va perdre 2 milions de vots en comparació del 2017.

Marine Le Pen ha aconseguit el seu millor resultat en unes eleccions presidencials, amb 13.288.686 vots. Després de les eleccions, se’ns repeteix que tots aquests votants són d'”extrema dreta”, o fins i tot “feixistes”. La qüestió no és tan simple. Molts dels vots són vots de rebuig. Com diu la declaració del POI, “Tothom sap qui és l’arquitecte d’aquesta situació. Aquest és el resultat directe de la política de Macron que, com tots els seus predecessors, tant de dreta com d’esquerra, ha continuat alimentant per assegurar-ne la reelecció”.

I ara?

El que és clar, com diu la declaració del POI, és que Macron acaba de ser reelegit al capdavant d’un país profundament fracturat, d’institucions que es descomponen a ulls vista, davant un rebuig massiu de la població.

Macron pretén continuar amb el programa ara. Un programa que ha estat rebutjat per la població treballadora. Durant aquests darrers cinc anys, ha llançat atacs a bona part de les conquestes socials i democràtiques de la classe treballadora. Com assenyala el POI: “ordenances que organitzen la ruptura del codi laboral i de tots els èxits col·lectius; marxa cap a la privatització de la SNCF i tots els serveis públics… Des de fa més de dos anys, les decisions s’adopten al secret del Consell de Defensa; el país es troba sota un estat d’emergència permanent, cosa que permet una acumulació de mesures lliberticides sense precedents en la història de les institucions antidemocràtiques de la V República”.

No hi han faltat les respostes populars a aquestes mesures. Hi va haver una gran mobilització contra la reforma de les pensions, a l’octubre del 2019, la revolta de les Armilles Grogues, que va començar el novembre del 2018, i que comptava amb el suport, segons les enquestes, del 75% de la població. Després, un altre cop, una potent vaga contra la reforma de les pensions, que ha obligat Macron a fer marxa enrere en la reforma de la qual havia fet la insígnia del seu primer mandat de cinc anys.

No hi ha dubte que Macron vol continuar i aprofundir la política destructiva en nom del capital financer. Tot i les promeses electorals, acaba d’anunciar que caldrà prolongar l’edat de jubilació a 65 anys i liquidar els règims especials. Té la intenció d’organitzar una “conferència social” sobre aquest tema aquest estiu amb tots els sindicats i les organitzacions patronals. I el seu ministre d’Economia i Finances acaba de declarar que el Govern no descartaria utilitzar, per aprovar la reforma de pensions, l’article 49,3 de la Constitució, que permet fer aprovar un projecte de llei a l’Assemblea Nacional sota el xantatge que un vot en contra suposa una moció de censura i convocatòria d’eleccions.

Reagrupar forces per continuar la lluita

Com assenyala el POI, “L’enorme indignació, la voluntat de resistència que impregnen grans sectors de la població i la joventut només pot xocar frontalment amb la política destructiva que Macron intentarà imposar per tots els mitjans. Hi haurà, inevitablement, confrontació”.

A la primera volta, 8 milions han donat suport al programa de ruptura amb la V República de la Unió Popular. Els mítings de Mélenchon han agrupat desenes de milers, han estat actes massius a les grans ciutats. En especial hi han participat molts joves.

D’aquí a unes setmanes se celebraran les eleccions legislatives. Tanmateix, tant Macron com Le Pen intentaran reproduir l’escenari infernal de la segona volta de les eleccions presidencials. Però, com assenyalava justament Mélenchon: “Macron és el programa econòmic de Le Pen més el menyspreu de classe; Le Pen és el programa econòmic de Macron més el menyspreu de raça”.

A més, hi ha la qüestió de la naturalesa de les institucions de la V República, institucions antidemocràtiques que, confiant al cap d’Estat poders exorbitants, deixen l’Assemblea Nacional reduïda al rang de parlament titella. Per això, a les legislatives és imprescindible, si es vol obrir una perspectiva d’acord amb la democràcia, amb els interessos de la gran majoria, treballar perquè aquestes institucions, resultants del cop d’Estat del 1958, siguin escombrades.

Ja hi ha veus que criden a constituir candidatures de “unitat de l’esquerra” a les legislatives. Són, precisament, els mateixos que a la primera volta es van negar a donar suport a Mélenchon. En aquest sentit, Eric Coquerel, diputat de La France Insoumise, declarava el dilluns 25 d’abril a Franceinfo: “Unió d’Esquerra’? No, no fem servir aquest terme perquè pensem que la suma de diverses etiquetes que només voldrien intentar aconseguir el màxim de càrrecs electes no és el que es necessita al país. El que el país necessita és: quin programa s’està aplicant, quina estratègia. (…) Ens proposem compartir el nostre programa, la nostra estratègia, compartir la Unió Popular que hem pogut establir per a l’elecció presidencial. Que quedi clar. Efectivament, es basa en el programa, inclosa la jubilació als 60 anys. És difícil imaginar que els socialistes es puguin unir a aquesta idea”.

Coquerel hi afegeix. “tenim un suport de gran part dels francesos al nostre programa i que creiem que això és el que necessita el país, i, bé, no ho modificarem per aconseguir no sé quin acord. La mà està estesa, però la mà està estesa sobre la base d´un programa de ruptura que creiem que és el que es necessita per al país”

Aquesta és la qüestió, tant a França com a l’Estat espanyol: repetir les fórmules d’unitat de l’esquerra per sostenir els règims podrits i aplicar el programa del capital financer i de les seves institucions com la Unió Europea i l’OTAN, o agrupar forces per les reivindicacions, en defensa dels drets i les conquestes (i, en particular, del dret a la jubilació i del sistema de seguretat social que la garanteix), per la ruptura amb el règim.

Coquerel ho expressa així: “seria molt bo que hi hagués un acord, però la meva principal preocupació és remobilitzar tots els que ens van votar a la primera volta, tots aquells que, si no guanyem, es jubilaran als 65 anys, que es veuran obligats a treballar 20 hores per tenir un RSA[1]de misèria, etc., finalment, la política del senyor Macron. I aquest electorat, no el mobilitzarem amb no sé quins acords i compromisos on ell (l’electorat, nota de l’editor) diria:”Doncs bah, finalment, comencen de nou com en anys anteriors, no han entès res”. Ho mobilitzarem amb un programa clar”.

S’obtinguin els resultats que s’obtinguin, per a un militant revolucionari, l’objectiu, en tot procés electoral, és organitzar la classe treballadora per lluitar per si mateixa per les reivindicacions. Per això, el POI crida a “treballar junts, amb els milers que ja es reuneixen a la Unió Popular, per amplificar “aquesta immensa força que hem construït” (Mélenchon, 10 d’abril), per enfortir aquest pol popular”. A més, com explica la declaració del POI, “una quantitat important de diputats elegits sobre l’orientació de ruptura per la Unió Popular obriria una bretxa a les institucions que permetria a la masses lluitar per la convocatòria d’una Assemblea constituent i sobirana”.

[1]Renda mínima vital

Tras las elecciones presidenciales francesas

Carta Semanal 885 en catalán

Carta Semanal 885 para descargar en PDF

El pasado 24 de abril se celebró la segunda vuelta de las elecciones francesas, que enfrentó al candidato de la derecha Emmanuel Macron, y la de la ultraderecha, Marine Le Pen. Al candidato de la Unión Popular, Jean-Luc Mélenchon, que se presentaba con un programa de ruptura con las instituciones de la V república, le faltaron 400.000 votos para pasar a la segunda vuelta, por la división que supusieron otras candidaturas de la llamada “izquierda” (el ecologista Yannick Jadot sacó 1.627.853; el del PC, Fabien Roussel, 802.422; Anne Hidalgo, del PS, 616.478).

En la primera vuelta se pudo constatar el hundimiento de los partidos que han ocupado el grueso de la representación política desde la creación de la V República, en 1959, tras un golpe de estado del general De Gaulle en 1958. La candidata del partido gaullista, Valérie Pécresse, sacó un 4,78% de los votos. La del Partido Socialista un 1,74%, el del Partido Comunista un 2,28%.  Este hundimiento de los partidos tradicionales pone de manifiesto el inmenso rechazo de la población hacia todas esas formaciones. Sigue leyendo

Ante el cambio del Gobierno en relación al Sahara Occidental

Carta Semanal 884 en catalán

Carta Semanal 884 para descargar en PDF

La decisión del gobierno Sánchez de modificar públicamente su posición sobre el Sahara Occidental ha levantado una ola de protestas en las diferentes fuerzas políticas del país. Así el miércoles 6 de abril una Proposición No de Ley (PNL) fue votada por la mayoría del Congreso (del PP a Bildu contra el PSOE y con Cs y Vox absteniéndose), cuyo texto condenaba la decisión de Sánchez, que arguye competencias presidenciales para decidir sobre el tema (decisión que difícilmente se puede hacer sin acuerdo con el Rey como jefe del Ejército)

Es normal que este tema de gran sensibilidad entre importantes sectores de los militantes obreros y demócratas de este país levante ampollas. Sigue leyendo

Davant el canvi del Govern en relació amb el Sàhara Occidental

Carta Setmanal 884 per descarregar en PDF

La decisió del govern Sánchez de modificar públicament la seva posició respecte del Sàhara Occidental ha aixecat una onada de protestes entre les diferents forces polítiques del país. Així el dimecres 6 d’abril una Proposició No de Llei (PNL) va ser votada per la majoria del Congrés (des del PP a Bildu contra el PSOE i amb Cs i Vox abstenint-se), el text de la qual condemnava la decisió de Sánchez, que argüeix competències presidencials per decidir sobre el tema (decisió que difícilment es pot fer sense acord amb el Rei com a cap de l’Exèrcit).

És normal que aquest tema de gran sensibilitat entre importants sectors dels militants obrers i demòcrates d’aquest país aixequi butllofes.

Pels qui van aprovar la PNL, es tractaria del dret d’autodeterminació, un principi elemental de la democràcia. Dret, però, que s’ha oblidat quan es tracta d’assumptes domèstics (com els pobles d’Espanya) o que s’ha manipulat a fons per destruir estats construïts en la lluita contra el nazisme com la Federació Iugoslava.

La qüestió del Sàhara Occidental, en el seu context

Per abordar aquesta qüestió, cal plantejar, en primer lloc, una primera pregunta: és possible separar el dret d’autodeterminació d’un sector del poble sahrauí del conjunt dels altres pobles del Marroc, país que va patir fins a 1956 l’opressió colonial de la dictadura franquista i el règim francès?

Perquè en primer lloc el poble sahrauí no es limita a l’antiga colònia espanyola, sinó que abasta diversos països actuals (incloent-hi Algèria). Per què, per tant, no es reclama aquest dret a tots els països de la regió?

Per què no s’integra aquest dret al combat comú de tots els pobles del Marroc contra la monarquia alauita, agència de l’imperialisme? Monarquia que va ser instaurada per l’exèrcit espanyol i francès contra l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN) que lluitava per la seva independència, i la unitat i la sobirania del país. Contra l’ELN, els governs francès i espanyol van organitzar una acció militar conjunta, l’operació Ecouvillon, amb la connivència del rei del Marroc, Mohamed V.

L’ELN en el qual participaven llavors els primers fundadors del Front Polisario, el qual va gaudir de les armes que l’exèrcit espanyol va deixar, i avui està enquadrat militarment per l’exèrcit algerià.

L’alt comandament de l’exercit algerià que segueix mantenint el poder real a Argèlia, ha anul.lat bona part de les conquestes de la independencia (en particular la nacionalització del petroli) i segueix mantenint, de fet, un regim de partit únic. L’exercit argelià utilitza la causa saharaui, només com a part de la seva competencia amb el Marroc en relació al seu sotmetiment a l’imperialisme francés i nordamericà.

Alhora, la monarquía alauita del Marroc utilitza el Sàhara com excusa per imposar la Unió Nacional en torn a si mateixa a totes les forces polítiques del país.

El paper de la corona espanyola

La situació actual del Sàhara és conseqüència de la retirada precipitada de les tropes espanyoles, el 1975, una operació organitzada en persona pel llavors Príncep d’Espanya, Joan Carles de Borbó, que va organitzar, d’acord amb els EUA, aquesta retirada. Proper a pujar al tron, volia tant sí com no evitar implicar l’exèrcit espanyol en una guerra colonial contra el Marroc, veient l’exemple del veí Portugal, on la guerra colonial va portar a la revolució del 25 d’abril.El Borbó va fer, el novembre de 1975, una visita a les tropes espanyoles a Aaiun en un viatge sorpresa. Mentre fa promeses públiques que “Espanya no farà un pas enrere, complirà tots els seus compromisos, respectarà el dret dels saharauís a ser lliures” i assegura que “el vostre comandant en cap estarà aquí, amb tots vosaltres, quan soni el primer tret ”, organitza “l’operació oreneta”, una evacuació precipitada de la colònia. Tan precipitada que deixa en mans del Front Polisario armes i bagatges que li permetran iniciar la guerra contra el Marroc.El llavors governador general del Sàhara Occidental, el general Federico Gómez de Salazar –que va participar a la guerra civil al comandament de tropes mercenàries marroquines, i més tard a la Divisió Blava- declarava llavors que “(…) En una conflagració armada puc assegurar-los que haguéssim obtingut una gran victòria sobre el Marroc en menys de 24 o 48 hores, però per no fer aquesta matança (sobre la Marxa Verda) i per salvaguardar la pau desistim de la violència i arribem a un acord (…)”. I afegia que “(…) Espanya té la consciència tranquil·la per haver fet tot el possible per concedir-los l’autodeterminació, però les constants accions d’aquest Front (Polisari) ens han obligat a acceptar aquesta postura tripartita (…)”.

Qui mana en realitat?

Certa premsa de dretes -curiosament recolzada amb alguns que es consideren d’esquerres- llança els seus atacs contra el sàtrapa marroquí i la capitulació de Sánchez davant seu. A banda del tuf racista d’aquests epítets, i com si el rei d’Espanya no fos de la mateixa calana alhora de ser el representant del país colonitzador (no ho oblidem). Tot i això, fàcil és comprovar que ni el rei del Marroc, ni el d’Espanya i menys Sánchez tenen en aquest cas poder decisori.La història és llarga i va des de la negativa de Franco a tornar al Marroc, en el moment de la seva independència, una part important del seu territori (Ceuta, Melilla, Ifni, el Sàhara…), o sigui negant la unitat nacional marroquina, fins que els EUA es van ficar a l’assumpte.Partim del pla Baker el 1997 fins a la versió modificada (prenent com a exemple l’Estat de les autonomies espanyol) del 2007.El desembre del 2020, el llavors president dels Estats Units, Donald Trump, va signar una declaració reconeixent la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental. La Casa Blanca va assenyalar que aquesta decisió formava part de l’acord per al restabliment de relacions diplomàtiques plenes entre el Marroc i Israel (una decisió que compta amb el rebuig massiu del poble marroquí). L’administració Biden ha ratificat aquesta decisió.A primers de març, la subsecretària d’Estat nord-americana Wendy Ruth Sherman va fer un viatge a Rabat, Alger i Madrid. Sánchez escriu immediatament al rei marroquí per repetir el que diu l’actual administració Biden (que per cert ja havia avançat el govern alemany sota Merkel): que la solució més adequada per al Sàhara occidental és una autonomia en el marc del règim. Per tant, la “decisió” de Sánchez –per més que tracti de presentar-la com una concessió al Marroc perquè recolzi el forrellat a la immigració després de les tanques de Ceuta i Melilla- no és sinó una mostra de submissió als dictats de l’amo ianqui .El règim autonòmic que s’atorgaria al Sàhara obre el meló d’altres autonomies possibles, que s’estendrien a tot el territori del Marroc. Recordem que el vell projecte d’autonomització del país va ser aplaudit en el seu moment pels capitalistes espanyols que buscaven invertir al RIF si es creava una “zona franca”. Per què l’imperialisme nord-americà ha optat per aquesta “solució”?

Fins i tot la declaració de Trump, el govern dels EUA defensava formalment l’anomenat Pla Baker, aprovat per l’ONU el 2003 (no en va el seu autor era l’exsecretari d’Estat dels EUA, James Baker).Per valorar el canvi de posició, és conseqüència hem de partir de la nova situació internacional, marcada per la retirada dels EUA de l’Afganistan, constatació de que ja no tenen la capacitat d’actuar com a gendarme mundial. Una situació agreujada per la guerra a Ucraïna. Per als EUA el règim marroquí ocupa un lloc important en relació amb la defensa d’Israel i l’opressió dels palestins, i … alhora, és un estat tap en relació a l’Àfrica subsahariana. En aquesta zona, l’esfondrament de tots els governs titelles dependents de l’imperialisme francès i el fracàs de la seva presència militar fan témer una emigració més que massiva. Reforçar la Monarquia alauita és una necessitat de “l’ordre mundial” i la monarquia espanyola hi té interès.Per a Algèria, sense deixar de ser important, la “qüestió saharauí” és simplement una carta. A més, li permet vendre el gas i el petroli a l’alça.Qui perd? D’entrada, els treballadors i els pobles del Marroc, inclosos els saharauís.

Una “legalitat internacional” contra els pobles

Algunes crítiques a la decisió de Sánchez es recolzen en una suposada “legalitat internacional”. Però aquesta legalitat es basa en el reconeixement de la responsabilitat i el dret del colonitzador: Espanya i França, en el cas del Marroc. Una legalitat basada, per tant, en les matances de les guerres colonials, del 1909, del 1922, del 1924 (incloent bombardejos amb armes químiques) contra la població marroquina.Avuí es pretén presentar l’ONU com a defensora de drets. No ens deixem enganyar per aquest argument. L’ONU que va crear l’Estat d’Israel massacrant i expulsant la població palestina, que va permetre l’embargament contra l’Iraq (que va tenir com a conseqüència que 1,5 milions de persones morissin entre el 1990 i el 1998 per aquesta causa, segons la mateixa ONU), i la llista és llarga. L’ONU no és més que una “caverna de bandits” utilitzant la caracterització que feia Lenin de la seva antecessora, la Societat de Nacions.

Només els pobles poden obrir una solució, sense ingerències imperialistes

L’única legalitat que poden reconèixer els treballadors i els pobles és la que rebutja la ingerència imperialista dels EUA i la seva subsidiària Monarquia espanyola i, per descomptat, en cap cas la seva subagència, la monarquia alauita.Com a militants obrers internacionalistes considerem que, vivint en un país imperialista com Espanya, “l’enemic és al nostre país”. És per això que lluitem contra tota ingerència del govern espanyol al Marroc i per la devolució de Ceuta, Melilla i altres enclavaments colonials al Marroc, al mateix temps que exigim la devolució de Gibraltar i la retirada de les bases nord-americanes de la península ibèrica.Som solidaris amb tots els pobles del Marroc, amb la seva lluita unida -incloent-hi el poble del Sàhara occidental- contra la ingerència imperialista i la seva agència local, el rei del Marroc que, a més, dóna suport a l’Estat d’Israel. Només els pobles del Magrib, àrabs, berbers, saharauis, poden obrir una solució democràtica a la situació de la zona. La decisió de Trump, Biden i Sánchez intenta tancar el camí a una solució democràtica per al Magrib, solució que només pot sortir d’una unió lliure de pobles, alliberats de tota ingerència estrangera, des de la Monarquia espanyola a l’ONU i la Unió Europea.I combatem al nostre país perquè el milió llarg de treballadors marroquins gaudeixin de tots els drets, contra el treball esclau en la recol·lecció de collites, contra la quota masclista de treballadores marroquines, que només selecciona dones amb fills menors d’edat per al treball a la recol·lecció de la maduixa, “contra tota manifestació de racisme, i, en primer lloc, contra la infame Llei d’Estrangeria. Recordem que després de l’entrevista de Sánchez amb Mohamed VI s’ha acordat que el Marroc acollirà els immigrants “irregulars” que Espanya expulsi. (Parlarem d’això amb més deteniment) 

 

LA GUERRA Y SUS CONSECUENCIAS: ACTA DE ACUSACIÓN AL CAPITALISMO

Carta Semanal 883 en catalán

Carta Semanal 883 para descargar en PDF

La masacre en cadena de miles de jóvenes soldados rusos y ucranios, de la población civil de estos países, los destrozos innombrables, la destrucción masiva de fuerzas productivas, el aumento cualitativo de la carrera de armamentos, son los elementos más evidentes de la guerra que ha estallado en el corazón de Europa, como ocurre con las guerras en otros continentes.

Pero esto son solo los efectos más visibles. Hemos insistido y combatido sobre los demás efectos. O sea, el hecho de que los gobiernos acompañan su política de guerra, de traslado de gastos enormes para producir armas -algunos incluso en nombre de defender la “libertad”-, haciendo pagar a la población trabajadora estos gastos, abriendo la vía a una mayor especulación -siempre inherente al sistema capitalista- que multiplica los costos materiales para ellos llevándola a la ruina y la miseria. Y todo agravado por la inflación, que se dispara.

Es por ello que el No a la guerra tiene un contenido claro: Paz y Pan, como lo tuvo la revuelta y revolución como consecuencia de la Primera Guerra Mundial y la Segunda.

Queremos llamar la atención en esta carta sobre otra consecuencia de la guerra: el hambre que amenaza a centenares de millones en decenas de países, a causa de la espiral especulativa que se ha abierto, teniendo en cuenta que tanto Rusia como Ucrania son grandes productores de cereales y girasol, y por las sanciones impuestas al pueblo ruso. Sigue leyendo

LA GUERRA I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES: ACTA D’ACUSACIÓ AL CAPITALISME

Carta Setmanal 883 per descarregar en PDF

La massacre en cadena de milers de joves soldats russos i ucraïnesos, de la població civil d’aquests països, les destrosses innombrables, la destrucció massiva de forces productives, l’augment qualitatiu de la carrera d’armaments, són els elements més evidents de la guerra que ha esclatat al cor d’Europa, com passa amb les guerres a altres continents.

Però això són només els efectes més visibles. Hem insistit i combatut sobre els altres efectes. O sigui, el fet que els governs acompanyen la seva política de guerra, de trasllat de despeses enormes per produir armes -alguns fins i tot en nom de defensar la “llibertat”-, fent pagar a la població treballadora aquestes despeses, obrint la via a més especulació -sempre inherent al sistema capitalista- que multiplica els costos materials per a ells portant-la a la ruïna i la misèria. I tot agreujat per la inflació, que es dispara.

És per això que el No a la guerra té un contingut clar: Pau i Pa!, com ho va tenir la revolta i revolució com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial i la Segona.

Volem cridar l’atenció en aquesta carta sobre una altra conseqüència de la guerra: la fam que amenaça centenars de milions a desenes de països, a causa de l’espiral especulativa que s’ha obert, tenint en compte que tant Rússia com Ucraïna són grans productors de cereals i gira-sol, i per les sancions imposades al poble rus.

Sancions, a qui?

Com demostra la història recent, les sancions tan esbombades pels governs, per les institucions internacionals, i per alguns que fins i tot s’anomenen “esquerra”, mai no han afectat els dirigents, els poderosos o els anomenats oligarques (podran veure’s privats per un temps de l’accés a fons dipositats al seu nom a l’estranger o de l’ús d’algun iot, però la seva vida seguirà endavant sense més problemes), però sí que afecten greument la vida quotidiana de la població treballadora. Ho vam veure a l’Iraq –on, segons les Agències especialitzades de l’ONU, la prolongació durant 13 anys de les sancions econòmiques van costar al poble de l’Iraq un milió i mig de morts, dels quals 600.000 menors de cinc anys  que i ho veiem avui a Rússia.

Les empreses i oligarques russos segueixen exportant el petroli, i el gas, i fins i tot si es prohibeix ho continuaran fent als mercats paral·lels o amb nous clients. Per exemple el 5 de març Biden va anunciar el final de la compra del petroli rus, però hi ha fonts que denuncien que des de llavors els EUA han importat el triple per vies paral·leles.Això és el capitalisme i les seves pràctiques,de les quals tant les multinacionals occidentals com la lumpen burgesa russa o d’Ucraïna hi participen.

A propòsit, i això explica el caràcter d’aquests oligarques, tant els russos com els d’Ucraïna –tots ells fins ahir,rebuts amb els braços oberts pels governs de tot Europa-, el 85 per cent del PIB producte del saqueig de les matèries primeres que exporten aquests països és evadit per aquests milmilionaris, i invertit a tota Europa Occidental i més enllà. És una oligarquia que ni tan sols mereix el nom de “burgesia nacional”,que només es guia pel principi de “agafa els diners i corre”, tan insegura està de la seva legitimitat. No és per casualitat que Vladimir Potanin, president del gegant dels metalls, Nornickel, el multimilionari més ric de Rússia, amb una fortuna estimada de 22,5 mil milions de dòlars, segons Bloomberg,un conegut jerarca proper a Putin, assenyalava el perill que a costa de la guerra es produeixi una situació que “ens portaria cent anys enrere, el 1917”. Per tant, la revolució d’octubre”,

“La guerra a Ucraïna significa fam a l’Àfrica”.

Són les paraules de la Directora Gerent del FMI, Kristalina Georgieva. I no són paraules vanes. La FAO també ha llençat un senyal d’alarma.

Partim dels fets comprovats. La FAO, agència de l’ONU per a l’alimentació i l’agricultura, és considerada per produir informes realistes i seriosos. Tot i que no ens pronunciem sobre les seves recomanacions que segueixen estant determinades per com es regeix el mercat capitalista. Però els fets hi són. La setmana passada va publicar un informe sobre les conseqüències de la guerra d’Ucraïna i, en particular, l’augment dels preus dels aliments.

Rússia i Ucraïna sumen el 20% de la producció mundial d’ordi, el 15% de la de blat, el 5% de la de blat de moro, més del 50% de la de pipa de gira-sol. Quantitats difícils de suplir pels EUA (tot i que Biden acaba de subvencionar amb 12.000 milions la producció de blat, però l’estat calamitós de l’agricultura nord-americana no garanteix un augment de la producció) ni per altres productors com l’Argentina o els països de la UE, on la PAC ha posat en guaret milions d’hectàrees (al nostre país més de dos milions, segons el ministre d’Agricultura).

Després d’haver destruït una part important de la pagesia, no es capgira la situació de la nit al dia. Però no és només que la producció de Rússia i Ucraïna disminueixin (encara que no hi ha dubte que puguin fer-ho a la propera collita),sinó que per una banda les sancions i de l’altra l’especulació (les multinacionals fan pujar els preus encara que els magatzems estan plens,com és el cas, provocant penúries artificials) provoquen un augment general de preus en una situació de total caos, que és com es regeix el mercat capitalista l’únic objectiu del qual és la recerca del guany.

La manca daliments és una amenaça real. Com assenyalava recentmentel secretari general de l’ONU, Antonio Guterres,“45 països africans i països menys avançats importen almenys un terç del seu blat d’Ucraïna o Rússia, 18 d’aquests països importen almenys el 50%. Això inclou països com Burkina Faso, Egipte, la República Democràtica del Congo, el Líban, Líbia , Somàlia, Sudan i Iemen”. Egipte, un país de 106 milions d’habitants, és el principal importador mundial de blat; el 70% prové de Rússia (45%) i Ucraïna (més del 25%). En aquest país, el preu del pa no subvencionat va augmentar un 50% al març i els aliments bàsics van augmentar un 20%, a la vigília del Ramadà, un període de consum significatiu d’aliments.Antonio Guterres evocava l’espectre d’un “huracà de fam” a escala mundial.

Aquest és laspecte més espectacular. Cal afegir que si els USA i el seu cavall de Troia europeu, la Comissió Econòmica de la UE, aconsegueixen imposar el boicot al gas i petroli rus, això provocarà una recessió, començant per Alemanya i per tant se’n veuran les conseqüències socials.

Aquestes poques dades demostren qui es beneficia de la guerra: les grans multinacionals, particularment les de matriu nord-americana. I els qui la pateixen: els pobles de tot el món.

 Una nova etapa

La guerra econòmica ha esclatat amb totes les conseqüències i aquesta generarà tanta o més destrucció que la militar. La guerra és la continuació de la política per altres mitjans: el fons d’aquesta guerra és la lluita pel mercat, per la producció i la distribució de les matèries primeres essencials, des de l’energia a l’alimentació, que ens donen un escenari tràgic, però clàssic de la crisi permanent del capitalisme. De la brutalitat de l’enfrontament de les diferents màfies o grups econòmics, del paper de les institucions internacionals des de l’ONU a l’OTAN, passant per la UE, al servei d’aquesta guerra, del paper nefast dels governs i les forces polítiques que se sotmeten a aquest imperatiu.

És per això que el No a la Guerra té més que mai un caràcter revolucionari. Cap poble, ni el rus, ni l’ucraïnès, ni els altres pobles europeus, volen la guerra.

La història es repeteix?

La por dels portaveus del capital s’expressa davant d’algunes de les conseqüències d’aquesta guerra. No a totes: els importa poc que milions morin al camp de batalla o de gana, però sí que, com diu la FAO, que “sorgeixi una nova onada de descontentament” en alguns països altament dependents dels cereals rus o ucraïnès. cal oblidar que l’etapa de crisi que va esclatar el 2008 va provocar, entre altres coses, les anomenades “primaveres àrabs” que van acabar amb règims fidels a l’imperialisme com el de Tunísia o Egipte entre d’altres.

És per això que ens sembla necessari reprendre algunes referències del passat recent.

En el seu llibre Capitalisme i Economia Mundial, la lectura del qual, de nou, recomanem, Xabier Arrizabalo desenvolupa en particular “la utilització dels productes agrícoles com a objecte d’especulació” (pàg. 454).

La crisi alimentària que pateix la humanitat, agreujada per la Guerra, no és el producte de la manca de producció d’aliments o de l’explosió demogràfica. Contràriament a la teoria de Malthus i als seus successors com Tanuro, la producció d’aliments ha crescut en els últims anys a un ritme superior al 2% anual mentre que la població mundial està creixent a un 1,14% (amb tendència a alentir-se més).

Avui es produeixen aliments per a 12.000 milions de persones i hi viuen entre 7.500 i 8.000. Però al voltant de 1.000 milions passen gana i 2.000 estan en situació precària.

Aleshores, què passa? D’una banda, el mercat mundial capitalista destrueix milers de milions de tones per impedir que baixin els preus, i de l’altra, centenars de milions de persones no poden accedir als preus del mercat. Aquesta és una de les principals denúncies contra el sistema capitalista.

L’esclat de la guerra al cor d’Europa ha posat encara més al descobert la barbàrie capitalista.

La lluita contra la guerra és la mateixa lluita que la que es desenvolupa pel conjunt de les reivindicacions, les reformes laborals, els atacs al sistema públic de pensions, el dret a la sanitat, l’educació.Com assenyala la convocatòria de la Conferència europea d’urgència, celebrada el passat dia 9, “Hem de contribuir, a cada país del vell continent, a ajudar els treballadors a rebutjar la unió sagrada, a reagrupar-se al terreny de classe per derrotar els plans de suposada «reorganització» de la producció i de les relacions socials. Aquest és l’únic mitjà per aturar el mecanisme de la guerra. Només mitjançant la lluita constant contra «l’enemic al nostre propi país», contra el capital i els governs al seu servei, els treballadors poden aturar l’engranatge infernal i aconseguir la pau”.

I com assenyala el manifest de suport a la conferència del Comitè per l’Aliança de Treballadors i Pobles (CATP), “Per als partidaris de la defensa de les condicions de vida i treball de la immensa majoria de la població, lluitar contra la guerra no és només oposar-se a l’enviament d’armes, soldats, vaixells i avions, és no acceptar el xantatge que s’exerceix sobre les nostres organitzacions. Més que mai, aquestes han de lluitar per la defensa exclusiva de drets i llibertats, lliurant-se i mostrant-se independents de les exigències del capital i les multinacionals. Per això, treballem per ajudar, no només a la resistència davant de les mesures antisocials que s’anuncien, sinó per participar en aquesta resistència a escala europea. ¡No pagarem la guerra amb retallades en salaris, pensions, drets i serveis públics!”.