(Publicat a la Carta Setmanal 738 – veure en castellà)

Sota aquestes sigles s’han reagrupat candidatures molt variades però en general candidatures sorgides de l’entorn de Podemos i dels moviments que venien del 15M. Podemos ja s’havia constituït quan es van celebrar les eleccions de 2015. Però encara que havia tret bons resultats no tènia encara organitzacions locals, la qual cosa els va portar a impulsar aquestes candidatures amb socis locals posant dues condicions. Que Podem com a tal no participaria en elles. O sigui, no li proporcionaria les seves sigles i per tant haurien de ser candidatures ciutadanes però mai coalicions. (això va tenir algunes excepcions). La segona condició és que no es pactés amb el PSOE governs de coalició tret que la CUP anés majoritària.

L’absència d’organitzacions locals de Podemos i les dues condicions imposades van facilitar que s’aixequessin candidatures molt diverses.

El municipalisme en el fons

Encara que per municipalisme s’entén en general l’acció municipal, en veritat és una teoria defensada per corrents com les populistes que defensen una democràcia radical, assemblees per a tot, i mesures com els pressupostos participatius, tot el basat en l’anomenada economia social, cooperativisme, etc. Canviar el món des del poble, és a dir, abandonar la lluita contra l’austeritat i les retallades. Una volta a Proudhon. En realitat no hi ha hagut gairebé res d’aquest tipus de política i més aviat la democràcia i les assemblees han estat les grans absents en aquests projectes. Sobretot als ajuntaments grans i mitjans encara que hi hagi hagut excepcions.

Un marc de confrontació

Aquestes candidatures en molts llocs han estat marc de confrontació més que de col·laboració. Baralles per a veure qui –al marge de la lluita pels serveis públics– a base de primàries i manejos de xarxes es feien amb els càrrecs públics i de les organitzacions. Hi ha un autèntic corol·lari de baralles internes que han estat la tònica general i no l’excepció en aquestes candidatures. Les assemblees han estat substituïdes, moltes vegades pels “ciberdebats”. Les xarxes s’han convertit en un marc per als insults i les provocacions. Una forma de fer política antidemocràtica i poc transparent.

On s’ha governat la cosa ha anat d’una altra manera. Hi ha menys temps per a gastar-ho en ximpleries. Però les baralles han sorgit en grans ciutats com Madrid, Barcelona, Cadis, Saragossa, Pamplona i en les diverses ciutats on sota el nom de les marees es va governar a Galícia. Sobre la base de quatre anys de decepció, desgast per aplicar la política de retallades, ara, Podemos s’ha presentat pel seu compte en diverses d’elles, i en algunes comunitats. En diversos llocs contra els seus antics socis. Aquesta divisió ha fet que es perdin la majoria de les alcaldies.

Els salaris i altres coses formals

Les candidatures d’unitat popular han tingut dos tipus diferents de característiques segons si han governat o no. On han governat s’han dedicat a fer una gestió “honesta” però en general respectuosa amb les imposicions del ministeri d’Hisenda i de la Unió Europea (regla de despesa, llei de bases, etc.). Lluitar contra aquestes imposicions exigeix un combat que no es limiti a cada municipi. I el moure’s en aquest marc de política contra els serveis públics, causa decepció i és terreny per als xocs entre sectors de les candidatures.

Han intentat demostrar que és possible malgrat les retallades i imposicions governar per a la majoria. Així s’han ufanejat d’haver reduït el deute, cosa gens difícil amb la llei Montoro. D’altra banda han pretès reduir la despesa via reducció de salaris dels polítics i altres despeses. És veritat que els salaris ja havien estat limitats en el 2013. Malgrat això, aquestes candidatures han fet batalla dels salaris dels polítics i han centrat la batalla a limitar els seus salaris i els dels altres. Al final una gestió honrada de les retallades. Altres retallades són possibles.

On han estat en l’oposició s’han gastat molts esforços en baralles internes i molt poc en mobilització i a fer política. Molt poca coordinació amb altres pobles. Molt poca activitat i mobilització conjunta contra les lleis que impedeixen la política municipal. Cadascun ficat al seu poble com si el món comencés i acabés allí.

Els resultats han donat lloc a moltes especulacions. En els resultats electorals té a veure el que fas tu i el que fan els altres. El PSOE ha recuperat desenes d’ajuntaments gràcies als problemes de les CUP més que a la seva política.

Si som justos en nostra crítica, les candidatures de les CUP han tingut problemes però han estat molt més honrades que altres administracions anteriors. No obstant això s’han perdut pel desengany de fer la mateixa política que els altres, aplicant l’austeritat, i en aquest marc per les crisis internes.

Si no, és impossible explicar com a Madrid el PP amb un mediocre i desconegut candidat ha recuperat l’alcaldia. És més fàcil entendre aquesta situació, en la qual el PP vènia amb Ana Botella de fer una gestió escandalosa, a partir que en el fonamental s’ha fet la mateixa política, i a partir d’aquí les baralles internes, la ruptura de Carmena amb Pablo Iglesias i la crida a última hora d’aquest a votar a la candidatura d’IU, que no ha tret representació.

Un element destacable és la pervivència d’alguns alcaldes malgrat la tònica general, amb majories absolutes. Per exemple són els casos d’Abel Caballero a Vigo, Kichi a Cadis i Francisco Guarido d’IU a Zamora. Són la demostració d’alcaldes populistes que són l’excepció a la regla.

El futur de les CUP

Ara després del xarampió dels quatre anys anteriors, es plantegen les coses d’una altra manera. Ara hi ha ja fins i tot ànsies per governar, gairebé com sigui. En molts pobles i ciutats s’ha entrat en els governs tirant per terra la teoria anterior. Han quedat moltes candidatures despenjades de Podemos (Cadis, València, Galícia, Pamplona, Madrid, etc.) que segurament acabessin creant alguna cosa conjuntament, etc.

Però no hi ha hagut, més enllà d’entrar en els governs i posar menys accent en els temes salarials, molts canvis. Es resignen a ser una candidatura més.

Com fer per a municipalitzar el privatitzat, com fer per a acabar amb la llei de Bases (LRSAL), llei de grans ciutats, etc.

L’esforç lloable de molts o la majoria de regidors i alcaldes d’aquestes candidatures per fer una gestió honesta ha xocat, més allà de les picabaralles internes amb les lleis del règim monàrquic i del capital financer que impedeixen l’autonomia municipal i poder governar en l’àmbit local al servei de la majoria de la població. No obstant això s’han perdut, sobretot per les crisis internes, i particularment per la contradicció de voler aparèixer com una “alternativa” als partits tradicionals per a acabar fent el mateix en el fonamental. El fracàs de moltes d’aquestes candidatures demostra que la gestió “honesta” del capitalisme no és cap alternativa al capitalisme.

(Publicat a la Carta Setmanal 737 – veure en castellà)

Els successius cims dels caps d’Estat o de govern dels 28 països de la Unió Europea han coincidit en el temps amb la signatura (a l’espera de ratificació pels països signants) de l’acord de lliure comerç UE/Mercosur en negociació des de fa anys

Malgrat l’atzar del calendari aquests dos fets mostren la profunda dislocació d’aquestes institucions, particularment la Unió Europea, entre el martell de la guerra comercial llançada per l’administració Trump i l’enclusa de la resistència dels pobles i els treballadors a les polítiques d’austeritat.
Vegem alguns elements a ressaltar d’aquests dos esdeveniments;

Una baralla per llocs?

En aparença la renovació dels alts càrrecs de la Unió Europea, o sigui, la presidència de la Comissió Europea –la instància dels diferents comissaris, veritable “poder” executiu–, la presidència del Consell Europeu (que reuneix els caps d’Estat o de govern), la presidència del Banc Central Europeu, la presidència del Parlament Europeu, i l’Autoritat de Política Exterior, es podria resumir en una baralla de grups polítics, governs i persones.

Però el fons és diferent, les dificultats d’un acord vénen donades en particular per l’enfonsament dels partits tradicionals. És la primera vegada que les dues grans famílies polítiques: el Partit Popular Europeu (PPE) al qual està afiliat el PP espanyol, i els socialistes no són majoria. Han emergit diferents forces polítiques i en alguns casos fins i tot han escombrat –com el partit del Bréxit a Gran Bretanya–, expressió de la crisi general dels partits tradicionals.

D’altra banda, fins a aquesta data aquests debats es resolien amb un acord entre els governs alemany i francès, que són els que decideixen en les institucions europees, en contra del “mite” que Brussel·les decideix tot. L’anomenat eix franc-alemany tallava el bacallà. Però ara les contradiccions entre Alemanya i França han esclatat, davant, com dèiem, l’agreujament de la guerra comercial i el lloc cada vegada menor a nivell mundial dels països europeus, i les seves diferents multinacionals, perquè tenen interessos contradictoris en el mercat mundial.

Aquests diversos factors han fet que el resultat final, en l'”elecció” dels llocs, ha tingut poc que veure amb el resultat de les eleccions al Parlament Europeu. Que d’altra banda gaudeix del rebuig d’una bona part de la població. La mitjana d’un 50 per cent d’abstenció ha arribat a l’Europa Occidental al 75 per cent de Portugal.

I així les personalitats designades, en particular Ursula Von der Leyen (ministra de Defensa d’Alemanya de recorregut molt gris) com a Presidenta de la Comissió i Christine Lagarde com a Presidenta del BCE, no tenen pràcticament cap pes polític propi. Lagarde, a més, era dirigent del FMI quan la troica va aplicar els plans de “destrucció”, cridats de rescat, de Grècia.
Hi ha una nova etapa de la crisi d’aquestes institucions, que va sens dubte a repercutir en cada país, agreujant la inestabilitat dels governs. És en certa mesura un anomenat indirecte a la resistència dels treballadors i els pobles.

De moment, els pinitos de Pedro Sánchez com a dirigent europeu (de la mà del reaccionari Macron) han naufragat, i el regne d’Espanya queda en la posició de suplicar que els altres països no donin ni la més mínima bel·ligerància als drets democràtics, en particular del poble català: han posat a Borrell de gosset lladrador.

El lliure comerç, contra els treballadors, els agricultors i a favor de les multinacionals

El divendres 28 de juny passat els governs europeus i del Mercosur van saludar l’històric acord de lliure comerç. Acord que ha de ser ratificat pels països. Però l’endemà van començar a ploure les crítiques. Fins i tot a França, el dia després que Macron assenyalés el seu aspecte positiu, diverses personalitats del propi govern es van pronunciar en contra, fent-se eco de la radical oposició dels sindicats agraris. Només un exemple, el principal sindicat agrícola europeu, la COPA COGECA, va atacar: “una política comercial de dos pesos, dues mesures… que amplia el fossat entre el que es demana als agricultors europeus i el que es tolera als productors de Mercosur” (llegeixi’s en realitat a les grans multinacionals de l’agroalimentació.)

Des del moviment sindical dels països de Mercosur (el Brasil, l’Argentina, Paraguai i l’Uruguai) el rebuig no podia ser més net:

“En vistes de la signatura del tractat de lliure comerç entre el Mercosur i la Unió Europea (UE) la Coordinadora de Centrals Sindicals del Con Sud alertem als nostres pobles sobre el funest impacte que aquest acord tindrà per al sistema productiu de la regió en general, i per a certes branques de producció estratègiques en particular, tals com tecnologia, sistema marítim i fluvial, obres públiques, compres de l’Estat, laboratoris medicinals, indústria automotriu, economies regionals (especialment, les vinculades a l’oli d’oliva, vins i espumantes, formatges i lactis, entre altres), concloent que la signatura d’aquest acord és la sentència de mort de les nostres indústries i de gran part del nostre treball decent i ocupació de qualitat.”

Si els treballadors d’Amèrica del Sud i els pagesos europeus surten perjudicats és fàcil endevinar a qui afavoreix l’acord: a les grans multinacionals.

Sota l’imperialisme, el règim de propietat privada dels mitjans de producció, la cooperació solidària entre nacions és impossible. La pugna per dominar el mercat mundial només és factor de penúria, crisi i fins i tot guerra per als treballadors i els pobles.

Els tractats de lliure comerç imposats per l’imperialisme han destruït els cultius tradicionals i llançat les poblacions a l’emigració forçada. El combat contra el “supòsit lliure comerç” i els seus tractats forma part de les banderes que ha de defensar el moviment obrer i les seves organitzacions. En aliança, en peus d’igualtat, amb les organitzacions dels treballadors i dels pobles d’Amèrica.

(Publicat a la Carta Setmanal 735 – veure en castellà)

Estranya és la mobilització obrera o popular en la qual no es veuen, al costat de les pancartes i banderes de les organitzacions, unes quantes banderes republicanes. I, no obstant això, en l’horitzó immediat de les principals organitzacions de la classe treballadora no figura la lluita per la República.

Tampoc és freqüent que les diferents coordinadores i plataformes republicanes participin com a tals en les mobilitzacions laborals o veïnals. Per contra, semblen haver centrat la seva actuació en la celebració d’efemèrides (14 d’abril, 18 de juliol, 12 d’Octubre, 8 de desembre, etc.).

Sembla com si, d’alguna manera, els dirigents de tots dos moviments hagin decidit que aquests marxin per separat, o en paral·lel com els raïls del tren que mai es troben. En aquesta situació, els milers de lluitadors que porten les seves banderes republicanes a les manifestacions laborals o veïnals semblarien estar fora de lloc. I, no obstant això, si alguna cosa han demostrat els 40 anys de Monarquia, és que les principals reivindicacions obreres, populars i democràtiques xoquen una vegada i una altra amb les institucions del Règim. És a dir, que avançar per a aconseguir les reivindicacions exigeix acabar amb aquestes institucions podrides, portar la República. I, al mateix temps, la República no vindrà de “processos constituents” al marge de la lluita quotidiana. Com en 1931, la República la porta el poble amb la seva mobilització.

El paper de les institucions

A la mort de Franco, una enorme mobilització popular va sacsejar tot el territori de l’Estat Espanyol. Els treballadors i els pobles, reprenent el fil trencat pel cop militar i la derrota de 1939, van imposar les llibertats d’organització, de manifestació, d’expressió, de vaga, i van utilitzar aquests drets imposats al règim en descomposició per a defensar les seves principals reivindicacions, des de l’amnistia per als presos polítics i els drets de les nacionalitats fins a les pujades de salaris. Els poders del règim, encara que es van oposar amb totes les seves forces a aquest aixecament popular (va haver-hi moments, sobretot quan Fraga Iribarne era Ministre de la Governació, en què hi havia un mort diari en la repressió de manifestacions), es van veure desbordats per la mobilització i van haver d’acceptar, de fet, la qual cosa els carrers els havien imposat.

Franco havia col·locat al capdavant de l’Estat al seu successor a títol de rei, Juan Carles de Borbó, amb un objectiu clar: preservar les principals institucions de l’aparell d’Estat i els privilegis i fortunes que s’havien llaurat a l’empara del règim. Però el moviment de la classe treballadora, la joventut i els pobles va posar immediatament en perill aquest arranjament.

Durant l’anomenada “transició”, a través dels Pactes de la Moncloa i després del pacte constitucional, els representants de les principals organitzacions obreres i els “nacionalistes” van arribar a un acord amb els representants de l’aparell d’Estat franquista: a canvi de reconèixer els drets i llibertats que el poble ja havia conquistat, els dirigents de l’’oposició democràtica” acceptaven respectar a la Monarquia i no tocar ni l’exèrcit ni els aparells policial i judicial del franquisme.

El pacte de la “transició” significava no només renunciar a perseguir els crims del franquisme, incloent-hi els que es produïen en aquests mateixos dies, sinó respectar, sense cap depuració, la integritat dels jutges, la Guàrdia Civil, la policia i l’exèrcit del 18 de juliol. Tots van ser automàticament rebatejats com a demòcrates, de la mateixa manera que l’infame Tribunal d’Ordre Públic es transformava en Audiència Nacional. En cap d’aquests cossos van ser readmeses les persones expulsades per lluitar per la democràcia, ni en 1936-39 ni en 1974. Avui sabem, fins i tot 40 anys després, que aquests cossos estan plagats d’ultradretans, com prova el manifest en defensa de Franco signat per més de 1.000 militars en retir o el vot massiu a Vox de militars i guàrdies civils.

Els drets dels pobles seguirien negats per mitjà de l'”Estat de les Autonomies”, i aquestes mateixes autonomies, sotmeses al poder de l’Estat, serien utilitzades com a corretja de transmissió de totes les retallades de drets i prestacions socials.

Els franquistes havien aconseguit el seu objectiu: mantenir les principals institucions de l’Estat, que podrien continuar utilitzant per a enfrontar al moviment obrer i popular i a les seves reivindicacions.

El paper de la Monarquia

Per a presidir tot aquest entramat estava el nou Cap de l’Estat, Juan Carles de Borbó, hereu designat pel dictador després de jurar la seva adhesió als “principis fonamentals del Moviment Nacional”, i hereu, també, al cap de poc, quan abdiqués el seu pare, de la dinastia borbònica, que havia demostrat al llarg de la història la seva “flexibilitat” per a aferrar-se al poder. Des d’Enrique IV, el seu primer rei a França, que va ascendir com a candidat a la corona recolzant-se en els protestants francesos, per a després convertir-se al catolicisme declarant que “París bé val una missa”, a l’infame Lluís XVI, la traïció del qual a França quan intentava fugir per a unir-se als exèrcits que combatien contra ella li va costar el cap. En Espanya Felip V va entrar com a negador dels drets dels pobles (seguint a Carles V) i va assumir aquest paper de “cambiacapas” el seu successor, el felón Fernando VII, que no va dubtar a conspirar contra el seu pare, demanar-li perdó de manera humiliant, tornar a conspirar, abdicar en favor de Napoleó, negar la Constitució de 1812, jurar aquesta mateixa constitució i tornar a negar-la executant als que li havien fet jurar-la.

Juan Carles de Borbó no es va quedar enrere. D’acord amb Franco, va ser educat a Espanya per tutors designats pel dictador (al cap del qual estava un tal Alfonso Armada, a qui després es va fer condemnar pel cop del 23-F). Va acceptar ser designat hereu per Franco passant per sobre dels drets dinàstics del seu propi pare. Va presidir al costat de Franco tota mena d’actes de suport al règim, incloent-hi, ja el setembre de 1975, pocs dies abans de la mort del dictador, les concentracions de suport a l’afusellament dels últims lluitadors antifranquistes.

Per a alguns sectors del “moviment republicà” són els privilegis de la Monarquia els que justifiquen la necessitat de la república. Però no és aquesta la qüestió. Per més privilegis que acumuli la “Casa Real”, i per més corrupteles que mantingui, com l’enriquiment no justificat del “rei emèrit”, el fet fonamental és que és la Monarquia qui ordena tot l’aparell d’Estat. Com a prova, el brutal discurs de Felipe VAIG VEURE “el preparat” del 3 d’octubre de 2017, en què anomenava “a rebato” a tot l’aparell d’Estat contra el poble de Catalunya i contra els republicans catalans, un mandat que avui es tradueix en el judici en el Suprem i en les diferents resolucions d’aquest tribunal contra els drets dels parlamentaris republicans presos. Vox li ha felicitat per aquest discurs.

Les institucions de l’Estat, contra els drets i reivindicacions

El capital financer pot comptar sens dubte amb aquests aparells heretats del franquisme per a la defensa dels seus interessos. Com ha comptat amb la policia i la guàrdia civil per a reprimir les mobilitzacions obreres i populars, i amb aquestes mateixes policies, els fiscals i els jutges per a perseguir a centenars de sindicalistes per organitzar piquets de vaga, en aplicació de l’article 315.3 del Codi Penal (una altra herència del franquisme). Aquests mateixos policies que es dirigien a Catalunya a reprimir violentament a ciutadans que només volien votar, al crit de per ells!

De la mateixa manera, l’aparell judicial ha avalat totes i cadascuna de les contrareformes laborals i de drets. Ha avalat les retallades de salaris i drets laborals impostos als més de tres milions d’empleats públics, encara que suposessin passar per sobre d’acords amb els sindicats o de convenis col·lectius. Ha organitzat la persecució de músics, humoristes i titellaires per les seves expressions artístiques, així com la persecució a polítics acusats de “terrorisme”, encara que mai haguessin posat una bomba o pegat un tir. Aquests mateixos jutges han protegit durant anys als maltractadors i violadors, negant-se a defensar a les dones, fins que la mobilització popular els ha obligat, a poc a poc, a fer marxa enrere. De la mateixa manera que han avalat, alhora, el rescat dels banquers amb fons públics i el desnonament de milers de persones treballadores per no poder pagar els seus deutes amb aquests mateixos bancs. Com han imposat el rescat a compte de l’Estat d’autopistes que no eren rendibles o de dipòsits de gas que provocaven terratrèmols.

Avui, no pot defensar-se el dret de vaga sense acabar amb aquest poder judicial franquista. No pot defensar-se el dret dels empleats públics a la negociació col·lectiva sense acabar amb la Constitució que la hi nega (més obertament des de la incorporació de l’article 135). No poden recuperar-se els drets arrasats per les contrareformes laborals (entre ells, el dret a la lliure negociació col·lectiva) sense acabar amb les institucions que han avalat totes aquestes retallades.

Les institucions de l’Estat s’han convertit en el baluard contra el qual xoquen les exigències de drets laborals i socials, de drets democràtics, de llibertat per als pobles de tot l’Estat. Aquestes institucions s’imposen per sobre de la negociació col·lectiva o dels drets dels electors o la sobirania dels parlaments. Si alguna cosa demostra l’ocorregut en els últims anys, és que amb aquestes institucions, totes les conquestes i drets estan en precari, i s’enfronten al règim.

Cal trencar amb la separació que pretenen imposar-nos entre defensa de les reivindicacions obreres i populars i lluita per la república. Perquè no hi haurà plena satisfacció de les reivindicacions sense república ni hi haurà república si aquesta no la porten els treballadors i els pobles amb la seva mobilització, basada en les seves reivindicacions elementals.

(Publicat a la Carta Setmanal 734 – veure en castellà)

Les sessions del judici en el Tribunal Suprem contra els republicans catalans han acabat i, segons la majoria dels mitjans de comunicació, s’espera que la sentència estigui dictada a la fi de l’estiu.

Des d’Informació Obrera s’ha fet, a través de diversos articles, una crònica política sobre el desenvolupament de les sessions del judici. A més, sembla necessari reflexionar sobre el seu significat polític.

Un encàrrec real

El judici es desenvolupa sota el mandat directe del rei Felip VI, qui, en el seu discurs del 3 d’octubre de 2017, l’endemà passat del referèndum de l’1 d’octubre les imatges del qual van commoure al món, va fer una crida a tots els poders de l’Estat a intervenir per a posar fi a una situació que al govern de Mariano Rajoy se li havia anat, evidentment, de les mans. Un discurs el contingut del qual ha estat resumit en tres paraules: “per ells!”. L’aspirant a Führer de Vox va felicitar el rei per aquest discurs en la recent ronda de converses, mentre que els representants de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona s’han negat des de llavors a participar en les salutacions de benvinguda al rei, com han fet els portaveus parlamentaris ara en aquesta ronda.

La instrucció del judici es va encarregar al jutge Pablo Llarena, que havia estat president de la ultraconservadora Associació Professional de la Magistratura, que és l’expressió més refinada de l’aparell judicial heretat del franquisme.

De presidir el judici a la Sala IV del Suprem es va encarregà Manuel Marchena, fill d’un capità de la Legió, educat en els jesuïtes i llicenciat en la Universitat d’aquests a Deusto, amb una llarga carrera com a fiscal, que va acabar en la Secretaria de la Fiscalia de l’estat i de la qual va saltar a la carrera judicial. Com a jutge, va ser un dels 7 que van dictar l’expulsió de Baltasar Garzón del cos, per haver gosat investigar els crims del franquisme (altres quatre d’aquests jutges formen part també del Tribunal que jutja als catalans). El PP l’havia proposat com a president del Consell del Poder Judicial, una operació que es va frustrar quan el portaveu del PP, Ignacio Cosidó, va revelar aquest pla en un imprudent whatsapp.

L’encàrrec del Rei, que, com es veu, s’ha confiat a escuders de provada confiança, és clar: cal donar un escarment exemplar als dirigents republicans catalans i, amb ells, als milions de persones que van participar en les mobilitzacions i el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, per a acabar amb tota pretensió d’enfrontar-se a la constitució de 1978, que tracta d’apuntalar a la Monarquia i a l’aparell d’Estat –incloent l’aparell judicial– heretat del franquisme. I amb tota pretensió que es materialitzi el dret a decidir del poble català. Els catalans estan lligats per força. Però no només ells. El conjunt dels espanyols tampoc pot decidir que els catalans decideixin. El conjunt dels pobles d’Espanya i cadascun d’ells són menors d’edat sotmesos a la Constitució feta pels franquistes. No hi ha democràcia.

Les cinquanta sessions han donat la raó l’advocat de Junqueras, que va declarar el primer dia que començava un judici a la democràcia.

Es tracta, també, de deixar-ho tot “lligat i ben lligat”, com deia el fundador i protector d’aquest aparell d’Estat, Francisco Franco, perquè a cap força política, a cap govern, se li pugui ocórrer obrir la via a una solució política, basada en el dret a decidir, a la qüestió nacional en l’Estat espanyol.

L’acusació de rebel·lió

Per a assegurar l’exemplaritat de la sentència era necessari acusar els dirigents republicans catalans d’un delicte extremadament greu, el de rebel·lió, per al qual el Codi Penal preveu penes superiors, fins i tot, a les de l’assassinat. Un delicte que no han reconegut els tribunals de Bèlgica, Alemanya o Escòcia, davant les peticions d’extradició de Puigdemont i els altres dirigents republicans exiliats presentades per Llarena.

Llarena podia, no obstant això, haver mantingut les peticions d’extradició, i jutjar als fugits per altres delictes, com a sedició o malversació, però això hagués descafeïnat els objectius del judici. Per tant, va decidir retirar les ordres internacionals d’extradició. Si no podia processar-los per rebel·lió, ha preferit deixar-los en llibertat.

En optar per l’acusació de rebel·lió, la fiscalia i els jutges s’han trobat amb un problema: l’article 472 i següents del Codi Penal estableixen que aquest delicte s’aplica als qui “s’alcessin violenta i públicament”. Una exigència, la de violència, que queda clara en els articles següents, que parlen d’ “esgrimir armes” i “deposar armes”, de “combat”, de “tropes” i “força armada”. D’aquí la col·lusió de fiscals i policies testimonis, sota la benvolent presidència de Marchena, per a intentar demostrar el caràcter “violent” de les mobilitzacions del poble català i del propi referèndum de l’1 d’octubre, en contra del que milions de persones hem vist en els vídeos.

La prevalença del “poder judicial” sobre tots

Al llarg del judici, hem vist com el Tribunal Suprem ha imposat el comandament de l’aparell judicial sobre tots els poders de l’Estat. Ha obligat a anul·lar els drets de diputats electes, forçant a la Mesa del Congrés a “suspendre’ls”. Ara, es nega a permetre que Oriol Junqueras, triat europarlamentari, pugui prendre possessió davant la Junta Electoral del seu escó (com sí han pogut fer els acusats elegits diputats, senadors o regidors), vagi a ser que el Parlament Europeu s’entremeti i els foti la sentència.

En última instància, sobre qui pretén imposar-se, per sobre de tots, l’aparell judicial, és sobre el pròxim govern, en les mans del qual està la responsabilitat de solucionar de manera democràtica la “qüestió catalana” i les grans qüestions socials.

La responsabilitat del Govern

La sentència del “judici del procès” pot ser dictada en qualsevol moment entre ara i el final de l’estiu. Resistiran a la temptació de fer-ho a l’agost? Seria una sorpresa que no suposés una condemna per rebel·lió per a, almenys, els principals acusats. Al mateix temps, les tres dretes franquistes han abocat a Pedro Sánchez a dependre, per a la seva investidura i, possiblement, per a bona part de la seva acció de govern, dels vots d’ERC i d’altres formacions nacionalistes.

En mans de Pedro Sánchez queda la responsabilitat de donar pas cap a una solució democràtica al “problema català”, que pot expressar-se en xocs sobre la interferència del poder judicial però en última instància passarà pel  dret a decidir que reclama més del 80% dels catalans (partidaris o no de la independència). i que compta amb un suport creixent en el conjunt del país, la qual cosa s’ha expressat en la derrota dels franquistes en les últimes eleccions.

L’aparell judicial és irreformable i ha demostrat ser un obstacle insalvable enfront de les reivindicacions socials i democràtiques. Pedro Sánchez ha de triar. O enfrontar-se a l’aparell d’Estat o sotmetre’s a ell i enfrontar-se al poble català i a la voluntat democràtica dels pobles. D’aquesta decisió dependrà, en bona mesura, el futur del seu govern. No pot fer com si no passés res i deixar fer als jutges quan els polítics que representen a la majoria del poble català poden ser condemnats a centenars d’anys de presó.

Per al conjunt de les organitzacions obreres, el mateix dilema. La classe treballadora només pot materialitzar les seves reivindicacions i aconseguir els seus objectius si es posa al capdavant de totes les reivindicacions democràtiques, si forja una aliança dels treballadors i els pobles contra els seus enemics comuns.

En aquesta via, cal obrir el camí a la República, és a dir, desmantellar la monarquia i establir un nou marc polític basat en la satisfacció de les reivindicacions i la fraternitat entre els pobles