(Publicat a la Carta Setmanal 701 – veure en castellà)
Ha succeït a la vista de tots. El passat dia 18, la Sala Tercera del Contenciós del Tribunal Suprem decideix que han de ser els bancs –i no els clients– els qui paguin l’Impost d’Actes Jurídics Documentats en el cas de la constitució d’una hipoteca. El tribunal es basa en un criteri lògic: com és el banc el que obté beneficis de la hipoteca, ha de ser ell qui pagui l’impost, per tant aquest article del Reglament era contrari a la llei. Immediatament, la Banca dóna l’alarma, es queixa que anaven a perdre més de 7.000 milions €. La Borsa reacciona: els especuladors, que pensen que això suposarà la pèrdua de beneficis dels bancs, fan que el valor d’aquests es desplomi. L’alarma creix, i, immediatament, el president de la Sala contenciosa administrativa del Suprem, Luis Díez-Picazo, davant la suposada “enorme repercussió econòmica i social”, decideix paralitzar l’aplicació de la sentència i que sigui el ple de la Sala, que es reunirà el 5 de novembre, qui decideixi sobre el cas.
Per a milions de ciutadans, la suposada “independència” de la Justícia queda al descobert. El columnista d’El País, Josep Ramoneda, en un article titulat, significativament, “Qui mana aquí?” escriu que “una baixada de la cotització dels bancs va aconseguir en un dia el que centenars de milers de votants i de manifestants catalans no han aconseguit amb la presó preventiva dels presos independentistes: que el Suprem apreciï ‘enorme repercussió econòmica i social’ (…) tornem a la pregunta de sempre: Qui mana? Quan es qüestiona la independència real del poder judicial es mira de reüll a l’executiu, però són molts altres els poders —locals i internacionals— que ronden l’ entorn dels jutges.”
Assenyalem que Luis Díez-Picazo ha fet carrera com a professor universitari, i fins fa poc impartia classes al Centre Universitari d’Estudis Financers (Cunef), finançat per l’Associació Espanyola de Banca (AEB).
Separació de poders?
Cal deixar clar que nosaltres no compartim la pretesa separació dels tres poders (executiu, legislatiu i judicial) proposada per Montesquieu i en la qual, suposadament, es basa la democràcia burgesa. Com a revolucionaris estem per una Justícia que depengui del Poble, o sigui, per jutges electes i revocables, en les millors tradicions revolucionàries. Sobretot en el cas de l’Estat Español, on, els qui defensen la “independència” de la Justícia sota el règim de la Monarquia, el que estan defensant és la independència de l’aparell judicial heretat del franquisme, sense cap tipus de depuració, enfront de la societat, i per sobre d’ella.
Però és que aquí ens trobem que aquest Estat burgès, en la seva forma més degenerada de règim monàrquic, que ha mantingut la continuïtat de la justícia franquista, no respecta ni tan sols la seva pretesa independència.
Com pot invocar-se, llavors, la “independència” de la Justícia per tal que el Govern Sánchez no pugui prendre mesures en favor dels presos republicans catalans? Mesures que, com assenyala cada vegada més gent, són absolutament necessàries per restablir la convivència i poder buscar una sortida democràtica a les aspiracions del poble català.
Els qui invoquen, en aquest cas, la independència de la Justícia es posen en ridícul. Als ulls de milions de persones, la justícia del nostre país és bona per perseguir a sindicalistes, rapers i polítics catalans, a Andrés Bódalo, Alfon o els joves de Alsasua, però absolutament incapaç de defensar a les dones violades o maltractades. Una Justícia que obeeix a la banca, al capital financer, i al Rei, que li va encarregar, en el seu discurs del 3 d’octubre, després del referèndum català, que –amb les altres institucions– ho deixés tot “lligat i ben lligat” en relació a la “qüestió catalana”. És una justícia totalment independent, però del poble, de la sobirania popular. En democràcia, tots els poders de l’Estat haurien de dependre de la sobirania popular. Però Monarquia és, és clar, el contrari de democràcia i de drets dels treballadors i els Pobles.
A les portes de l´inici del procés contra els republicans catalans
Entre els més lúcids defensors del Règim, són molts els que es lamenten del molt “inoportú” d’aquest assumpte del Suprem, just quan està a punt de començar el judici contra els catalans.
El Tribunal Suprem “independent”, seguint les ordres del Rei, s’ha obstinat a defensar que a Oriol Junqueras i els seus companys els hi és d’aplicació el delicte de rebel·lió, el que implica les penes més greus, amb la finalitat d’aprofundir l’enfrontament amb el poble català, fent impossible tota solució democràtica.
Per a la Monarquia és vital mantenir la qualificació del “delicte de rebel·lió” triat perquè no n’han trobat un altre millor, és com la seva trinxera, i qualsevol cessió es veu com una feblesa. El Govern Sánchez, triat per una majoria de les Cortes que no comparteix aquest projecte, està lligat de mans i peus per la seva submissió al “marc constitucional”, que el deixa a mans de totes les pressions de l’aparell d’Estat, els mitjans i les forces econòmiques. No s’atreveix ni a suggerir a la Fiscalia un possible pas enrere. S’inventen, per a això, una suposada “independència de la fiscalia”, un fet insòlit donat que el Fiscal General de l’Estat es nomenat pel Govern i aquest nomena de manera jeràrquica als altres graons de la Fiscalia. D’altres el pressionen perquè tampoc s’atreveixi a donar instruccions a l’Advocat de l’Estat, convertit, així, per la histèria dels franquistes, en “independent” del Govern. A pesar que com es sabut l’Advocacia de l’Estat té una relació amb el Govern com la d’un advocat i el seu client. La portaveu del Govern, Isabel Celaá, va defensar el divendres després del Consell de Ministres que l’advocacia de l’Estat està treballant únicament amb “criteris tècnics i jurídics, i amb imparcialitat”.
Per si de cas, l’aparell franquista s’ha assegurat que l’acusació de rebel·lió la mantingui l’esperpèntica “acusació particular” de Vox, que garanteix que ningú es mogui un mil·límetre en la defensa de l’Espanya “Una, Grande y Libre”.
Cal donar importància al fet que Pedro Sánchez, en el Ple del Congrés, s’hagi enfrontat directament al Suprem i a la seva pròpia Fiscalia: “Fixi’s, senyor Esteban (…). En 1994 el senyor Trillo va fer una esmena en la qual deia que el delicte de rebel·lió és inherent a un cop d’estat que s’ha de donar per militars o per civils armats a l’ordre de militars”.
Després d’això, el Govern es negarà a moure un dit per impedir la farsa del judici als dirigents catalans com fins avui els fets indiquen?
Sens dubte, Sánchez coneix la força de l’aparell d’Estat, dels bancs i les multinacionals.
Precisament, per defensar la llibertat dels pobles de l’Estat espanyol, ha de recolzar-se en la força dels treballadors i dels pobles. I aquí les responsabilitats no acaben en Sánchez. El conjunt de forces polítiques i sindicals creades pels treballadors, i altres forces democràtiques, que han exigit la llibertat dels presos, que estan en contra del dispositiu monàrquic, permetran que es porti a terme un judici en condicions de manipulació oberta per part de forces reaccionàries?
L’exigència de llibertat dels presos polítics, de posar fi a la persecució judicial, és una bandera necessària per a tots els treballadors de l’Estat i les seves organitzacions. No és una qüestió “catalana” o que només tingui a veure amb el conflicte català. Una condemna als republicans catalans només donarà més ales als neofranquistes i serà utilitzada per aprofundir els atacs polítics i socials contra tots els treballadors i contra els altres pobles. Qui pot anar a les eleccions municipals i autonòmiques a derrotar a la dreta després de deixar passar això? Quina força tindrien els sindicats per negociar enfront d’una patronal que defensa les mesures de Bolsonaro a Brasil i a Espanya?
Els que entenem que l’única sortida de la situació és la República, hem de fer com assenyalava el manifest aprovat en la Coordinadora Ampliada del CATP reunida el passat 20 d’octubre a Madrid: “Hem decidit agrupar-nos per actuar en comú i buscar acords amb altres organitzacions, col·lectius, plataformes per promoure la lluita unida pels drets i llibertats i aplanar el camí a la República”. Unir forces per recuperar la fraternitat entre pobles, perquè es retorni els diners pagats indegudament per les persones que han subscrit hipoteques. Unir forces perquè les restes del dictador no tornin a Madrid. Unir forces per impedir el judici manipulat contra els dirigents catalans.
El miércoles pasado se anunciaba un proyecto de acuerdo entre la Unión Europea y el gobierno británico sobre las condiciones del Brexit. Un documento de 585 páginas que no se hizo público en espera de que Theresa May, la Primera Ministra británica, lo expusiera a su gabinete. Un editorialista político del diario The Guardian resumía así el anuncio del acuerdo: “El plan de May para el Brexit: un gobierno dividido, un partido dividido, una nación dividida”. Otro diario británico hablaba de May, como una “superviviente”, en tanto que al otro lado del Canal de la Mancha, Le Monde calificaba el acuerdo como un “paso decisivo” e incluso un éxito para May, un éxito de chiste como veremos.
