(Publicat a la Carta Setmanal 696– veure en castellà)

Les mobilitzacions dels treballadors de les drassanes de Navantia han desencadenat una important polèmica. Vivim en un món en el qual el capitalisme en descomposició ha fet de l’indústria de guerra un dels seus principals components, i en el qual es duu a terme una ofensiva militar de destrucció de les nacions per destruir amb elles els drets arrencats en la lluita de classes i apropiar-se directament dels seus recursos naturals . Aquí està el que succeeix a Àfrica subsahariana, a Líbia, a Síria, a Iemen…

Hem d’assenyalar la hipocresia dels qui aproven -o no qüestionen- la pertinença d’Espanya a l’OTAN, i, per tant, els bombardejos de Líbia i d’altres, i ara s’esquincen les vestidures per la venda d’armes al govern dictatorial d’Aràbia Saudita.

Publiquem aquesta contribució al debat que s’ha obert.

El passat 3 de setembre, la Ministra de Defensa, Margarita Robles, anunciava que el seu ministeri havia decidit paralitzar la venda a Aràbia Saudita de 400 bombes de precisió làser fabricades a Estats Units i que tenia l’Exèrcit espanyol. Robles assenyalava, no sense raó, que aquestes bombes podrien ser utilitzades per bombardejar Iemen.

Les declaracions de Robles van donar lloc a una resposta per part del govern Saudita, que ja havia pagat els 9,5 milions d’euros de la comanda. De manera immediata van insinuar que aquesta decisió els podia obligar a revisar el contracte amb les drassanes a Navantia de Sant Fernando (Cadis).

Aquest contracte es va signar el passat mes de juliol per un import d’1.800 milions d’euros, i suposaria una càrrega de treball global de set milions d’hores per a les drassanes de Badia de Cadis, Ria de Ferrol i Cartagena i la seva indústria auxiliar. Es calcula que donaria ocupació a 6.000 treballadors durant cinc anys, dels quals 1.100 seran directes en les drassanes Navantia, 1.800 per a les indústries auxiliars de l’empresa i una mica més de 3.000 indirectes en altres empreses. No és moc de gall dindi a la província de Cadis, que encapçala tots els índexs d’atur i precarietat.

Els treballadors de Navantia es mobilitzen

Immediatament, els treballadors de Navantia, amb les seves organitzacions al capdavant, van reaccionar a l’anunci saudita convocant mobilitzacions. Diverses manifestacions són convocades, encapçalades per una pancarta que exigeix “càrrega de treball per a les drassanes”.

Tenen raó aquests treballadors i els seus sindicats? Des del nostre punt de vista, la seva mobilització mereix el suport incondicional de tot el moviment obrer.

El treballador d’una drassana, per conservar el seu lloc de treball, necessita que es construeixin vaixells.

No tothom opina així. Potser l’exemple més extrem hagi estat el comunicat difós per les Seccions Sindicals d’Autonomia Obrera i CGT de l’Hospital “Porta del Mar” del propi Cadis, que han dit que “rebutgem de arrel tals mobilitzacions pel seu gravíssim contingut insolidari i bel·licista, ja que l’única cosa que, en última instància, es persegueix amb elles és imposar al govern central un canvi de postura en la seva decisió d’anul·lar la venda a Aràbia Saudita d’una comanda de 400 bombes de precisió làser pel temor al fet que això pogués implicar l’anul·lació per aquest país del contracte signat al juliol per a la construcció de cinc corbetes”. El comunicat afegeix que “constitueix en el fons una mobilització reaccionària i una expressió gravíssima d’insolidaritat i incoherència que gens tenen a veure amb les lluites històriques del moviment obrer”. Com si fossin els treballadors de les drassanes els qui decideixen si aquests vaixells són creuers, butaners o bucs de guerra. O a qui es venen. Caldria recordar a aquests “grans moralistes” que són els patrons i els governs els qui decideixen això. Com decideixen les guerres a les quals obliguen a anar als treballadors com a carn de canó o com a víctimes. Per les mateixes, es podria arremetre contra els treballadors que fabriquen plàstics que contaminin els mars, o en les mines que aboquen als rius, o que treballen en altres indústries contaminants. Resulta fins i tot pesat haver de recordar, 174 anys després que Marx escrivís els manuscrits de 1844, que sota el règim capitalista el treballador es limita a vendre la seva força de treball, que el propietari de l’empresa i qui decideix què es fabrica en ella és el patró, i que el treballador està alienat de les mercaderies que es veu obligat a produir.

L’alcalde de Cadis, José María González, “Kichi”, de l’ala “anticapitalista” de Podemos, escrivia que “la meva posició personal és sobradamente coneguda i clara (…) em reitero una vegada més en ella si fa falta: que vengen les comandes!, els signats i els que estiguin per signar” L’única sortida per a les Drassanes, llavors, seria construir vaixells per a Aràbia Saudita?, i afegia que “ara els toca donar la cara i demostrar que en aquesta ocasió estaran amb les nostres drassanes i amb totes aquestes famílies a les quals una vegada ens van deixar a l’estacada. No escorrin més l’embalum i garanteixin la càrrega de treball per a les nostres drassanes!”. I afegeix, no sense raó, que “fa anys que podia haver-se engegat una política de diversificació de la producció, equilibrant les comandes de la indústria militar amb la civil, la comercial, l’eòlica de off shore…però no. Els nostres governants van preferir condemnar a Navantia als vaivens capritxosos d’economies alienes a nosaltres mateixos. I així ens va”. Ara bé, a aquesta petició de Kichi hauria de respondre el govern al que sustenta “Podemos”, el seu propi partit, que és el que hauria de garantir aquesta càrrega de treball.

Què impedeix a la direcció de “Podemos” portar aquesta qüestió a les negociacions dels pressupostos de l’Estat que estan negociant en aquest precís moment amb el PSOE, i exigir en aquesta negociació carregues de treball o ajudes públiques a les Drassanes?

La UE i els governs al seu servei van desmantellar les drassanes

En 1982, quan Felipe González va arribar al govern, hi havia en l’Estat espanyol 10 grans drassanes (Unió Naval de València, Factories Juliana, MCíes, Drassanes de Sevilla, Drassanes de Huelva, Euskalduna, Drassanes de Sestao, ASTANO, Bazán de Ferrol i Unió Naval de Barcelona). En ells treballaven prop de 100.000 persones. A partir de 1984, preparant l’entrada d’Espanya en la Unió Europea, comença l’anomenada “reconversió naval”, que no és sinó el tancament progressiu de totes les drassanes.

El tancament de les drassanes ve impost des de Brussel·les en compliment del principi tan car a la UE de “lliure competència no falsejada”, que obliga a competir amb les drassanes asiàtiques (on els baixos salaris, la falta de drets i les males condicions de treball, juntament amb les ajudes públiques, permeten tirar els costos de producció). Brussel·les prohibeix que les drassanes europees rebin ajudes públiques, sense les quals no poden sobreviure. Com a resultat d’aquesta política, les drassanes europees van tancant un darrere l’altre. En 1950 tenien més del 50% del total de construcció naval mundial. En 1990, les drassanes dels països de la UE tenien un 22% i els països asiàtics (Corea del Sud, Japó i Xina), tenien ja una quota de mercat mundial del 57%, avui és ja del 86%, mentre que el percentatge de les drassanes de la UE ha passat al 7% del total mundial. Només els queden, pràcticament, vaixells molt especialitzats com els creuers i els bucs militars, on només les patents i el secret militar protegeixen el mercat. És aquesta política la que ha portat als treballadors de Navantia a dependre dels contractes militars.

La Unió Europea va obligar, fins i tot a retornar les ajudes ja rebudes. Una decisió adoptada el 17 juliol 2007 pel Col·legi de Comissaris de la Comissió Europea, format per 28 membres i el president de la CE, José Manuel Durao Barroso, ratificant la proposta elaborada pel llavors comissari de Competència, Joaquín Almunia. El secretari general de la patronal gallega del metall (Asime), Enrique Mallón, va dir llavors que la decisió d’Almunia i de la Comissió de Competència havia causat “uns danys absolutament irreparables per a la indústria naval espanyola”.

No fa falta insistir que aquestes decisions eren absolutament irracionals des del punt de vistes de les necessitats del nostre país, que té gairebé 6000 quilòmetres de costes i un dèficit important d’infraestructures de transport. És a dir, que necessita vaixells (per exemple, quan l’enfonsament del Prestige que va omplir les costes de Galícia de “chapapote”, es va trobar a faltar l’existència de remolcadors d’alta potència. I segueix sense haver-los). Fabricar aquests vaixells a Corea o a Xina és prevaler els interessos de les multinacionals que deslocalitzen allí la construcció de vaixells per sobre de les necessitats de l’economia nacional.

No va faltar llavors la resistència dels treballadors de les drassanes, que, juntament amb les seves organitzacions, van anar a la vaga, es van manifestar, es van enfrontar a la policia en combats mítics. Comptaven amb la simpatia i el suport del conjunt de la classe treballadora i en les seves mobilitzacions van participar milers de treballadors i treballadores d’altres empreses. Va ser la submissió dels seus dirigents al marc imposat per l’U.E. el que va impedir que poguessin arribar fins a la fi i vèncer.

Com és avui la submissió a aquest marc la que els col·loca en la disyuntiva de perdre els seus llocs de treball o mobilitzar-se per defensar l’única comanda de vaixells que tenen.

Les meravelles de l’amistat dels tirans

En lloc d’atendre a les exigències de la majoria, els successius governs van lliurar a bona part dels treballadors de les drassanes com a “última sortida” als cacics del Golf, “compinches” de la família Borbó.

Aquest és el sentit de la propaganda que enaltia al rei Juan Carlos i al monarca actual, com “els millors ambaixadors dels interessos d’Espanya”. Així, l’alternativa al fet que es pretén sotmetre als treballadors és servir els crims dels cacics, o tancar.

Així, el règim monàrquic exigeix la submissió a l’arbitrarietat d’afavorir als mercats asiàtics, i deixa una petita part per servir als seus “compinches”. El que els treballadors i els pobles necessiten són governs i unes Corts que serveixin els interessos de la majoria i dediquin la producció a fomentar la producció.

Culpar ara als treballadors que defensin la construcció dels únics vaixells que els deixen construir no és desviar el tir, que hauria d’apuntar contra el capital i els governs i les institucions que li serveixen?

La defensa dels llocs de treball en les drassanes, que és responsabilitat dels dirigents de les principals organitzacions dels treballadors, exigeix que aquests dirigents trenquin amb les condicions imposades pel capital financer. Tenen raó els treballadors de Navantia en exigir que les seves organitzacions lluitin per la continuïtat de la seva drassana.

(Publicat a la Carta Setmanal 694 – veure en castellà)

Fa ja tres mesos que els treballadors d’aquest país van rebre amb alegria la caiguda de Rajoy, després que triomfés la moció de censura presentada pel PSOE. Suposava un alleujament indubtable tirar del govern al partit que ha fet de la corrupció i de la política antisocial i d’enfrontament amb els pobles, els seus senyals d’identitat més característiques. Per a molts, un cert halo d’esperança semblava obrir-se. Però la realitat és que tres mesos després encara no hi ha cap problema resolt.

Segurament hi haurà qui objecti que l’acció del govern de Pedro Sánchez està condicionada per la falta d’una majoria parlamentària sòlida i estable en la qual recolzar-se. Això és cert i és un fet. No obstant això, sent cert, la qüestió central és que no és possible acabar amb les polítiques d’austeritat –i per tant, amb les retallades– respectant els límits que imposen les lleis d’Estabilitat Pressupostària; no és possible avançar en la defensa de les pensions si no es deroguen les reformes; no és possible defensar l’ensenyament públic si no es deroga la LOMCE; i finalment, no és possible avançar en la solució de la qüestió catalana, dient el mateix que deia Rajoy, encara que a diferència d’aquest, es posi l’accent en la necessitat de diàleg. Una acció política del govern que posés les necessitats i reivindicacions de la majoria social per davant de qualsevol altra consideració, que afrontés amb determinació democràtica l’aspiració majoritària del poble català, sense deixar-se pressionar per institucions i poders que provenen del franquisme, en primer lloc de la Corona, podria o no tenir majoria parlamentària, però segur que tindria el suport de milions al carrer.

Per contra, la política de “consens” o l’intentar fer creure que es poden solucionar els problemes dels treballadors, o fer una altra política econòmica, respectant els dictats de Brussel·les i del gran capital sobre el dèficit, és el camí més curt perquè la dreta recuperi el govern. Aquí està l’exemple de Portugal en el qual el govern de António Costa vol adoptar una nova reforma laboral que empitjora fins i tot la realitzada pel govern anterior seguint els dictats de Brussel·les, la qual cosa ha provocat que la CGTP cridi a manifestar-se en contra.

Els treballadors necessiten saber si al cap de les piruetes sobre el pressupost de 2018 i el del 2019 aquest govern començarà a revertir vuit anys de retallades, o serà un nou govern que mantingui les retallades (suavitzant algun aspecte). Els sindicalistes no poden acontentar-se amb promeses sobre l’abolició de l’article 315.3 del Codi Penal, o de derogació “parcial” de la reforma laboral, i els pensionistes dubten que les seves pensions quedin assegurades amb la volta al Pacte de Toledo. Per defensar-se, els treballadors necessiten recuperar plenament el dret de vaga i el dret a la lliure negociació, qüestionat d’arrel per la reforma laboral.

No és el mateix Sánchez que Rajoy, però la política de draps calents no acontenta a ningú, i permet que la dreta es rearmi.

Els simbolismes … i la qüestió catalana de fons

En aquestes condicions, el govern Sánchez ho fia tot als gestos simbòlics com la, sens dubte justa, exhumació de Franco, el dictador responsable de milers i milers d’assassinats, el mausoleu dels quals constitueix una vergonya democràtica que cal desmuntar.

El nomenament com a cap de gabinet d’un expert en màrqueting apolític, que cada dia busca la bona notícia per als espanyols, al cap de dos mesos de notícies dispars i contraposades comença a tenir-nos marejats. A més, aquests gestos coexisteixen amb altres decisions que expressen la submissió a les pressions dels jutges: la ministra Dolores Delgado ha fet marxa enrere en la seva decisió inicial de no donar suport a la demanda civil interposada contra el jutge Llarena i contractarà un despatx d’advocats perquè ho defensi, a el “mòdic” preu de 544.982 euros. El govern de Pedro Sánchez, que segons algunes fonts, buscava que la Fiscalia retirés l’acusació de “rebel·lió”, ha cedit a les pressions de jutges i fiscals i ha decidit defensar a Llarena i els seus nyaps judicials. “De disbarat en disbarat”, ha qualificat Pérez Royo l’actuació judicial contra Puigdemont i altres consellers. Com explica en un recent article Pérez Royo, “l’erràtica instrucció del jutge Pablo Llarena, que li ha portat a retirar primer la euro-ordre dictada en el seu moment per la jutgessa Carmen Lamela davant la justícia belga, a dictar després una nova euro-ordre per tornar a retirar-la, el jutge instructor ha afectat a drets fonamentals de Carles Puigdemon negant-li al mateix temps la possibilitat de defensar-se”, i que “és el propi jutge Llarena el que s’ha posat en una posició jurídica insostenible”.

La pressió de bona part de l’aparell judicial ha aconseguit que el govern assumeixi la defensa d’un disbarat judicial, per tapar les vergonyes d’una instrucció que pretén aixafar una posició política. Cedir davant aquesta pressió és tancar la porta a una solució que solament pot ser política.

La reacció passa a l’ofensiva

Més que la feblesa parlamentària, és la falta de determinació política el que esperona a la dreta més reaccionària. Davant l’enfonsament del PP, totes les institucions que vénen del franquisme han emprès l’atac al dret a protestar mitjançant llaços grocs. Una jutge ha determinat que igual dret és posar llaços com llevar-los (negant la llibertat d’expressió), i aquesta barbaritat s’ha convertit en contrasenya dels polítics i mitjans del règim, organitzant una campanya en la qual C’s, llevant-se la careta de dreta moderna i aliena a l’herència franquista, fa de portaveu de carrer i piquet provocador. Volen provocar una situació d’enfrontament que justifiqui les crítiques al govern de Pedro Sánchez per ser condescendent amb els “independentistes”. Fins al PP ha hagut de desmarcar-se de les formes de la campanya de retirada de llaços grocs. I tots dos van a abstenir-se en la votació per convalidar l’exhumació de Franc via decreto-llei.

Cal organitzar la resposta, obrir una nova perspectiva

El perill que es pugui arribar a una situació d’enfrontament civil exigeix més que mai que les organitzacions obreres prenguin les regnes de la lluita per les llibertats, que inclou la llibertat dels presos catalans i la fi de l’assetjament judicial. Té raó Pepe Álvarez quan diu que mentre existeixin presos no hi haurà solució. Però això ha de voler dir que els treballadors de tots els pobles de l’Estat espanyol tenen un paper central a jugar en la defensa de les llibertats. Ha de significar que cal posar-se al capdavant d’aquesta exigència i organitzar-la, independentment que l’actuació del president català Quim Torra i del seu govern no generi simpaties. Les seves declaracions públiques per descomptat no afavoreixen que l’expressió majoritària del poble català –un 80% favorable a la realització d’un referèndum– es vegi representada per qui solament parla per a una part. El fet de “tancar” el Parlament català fins al 2 d’octubre per evitar respondre a l’oposició, o en prevenció que hi hagi debats en els quals s’expressin les diferencies internes que existeixen al govern de la Generalitat, per descomptat no és la millor manera d’afirmar cap “República”. En tot cas, és la manera de tapar que hi ha companys de viatge, com el PDeCAT, contraris a tota mesura positiva contra el gran capital (augment de l’IRPF a les grans fortunes), o que són ferms partidaris de mantenir les subvencions públiques a col·legis privats.

D’igual manera, la convocatòria d’una nova Diada en la qual la reivindicació de la llibertat dels presos hagués d’estar al centre, els organitzadors han decidit donar-li un caràcter en el qual, previsiblement, solament se sentin convocats els qui estan a favor de la independència.

Això fa més necessari organitzar la força que uneixi als treballadors i pobles contra el règim monàrquic, en la lluita per la República, únic camí que pot unificar l’exigència d’autodeterminació del poble català i de tots els pobles, i les reivindicacions socials i democràtiques dels treballadors (en actiu, jubilats o aturats) que són una mateixa classe en tot l’Estat espanyol. Amb els mateixos interessos i idèntics objectius. Encara que l’aparell d’Estat s’obstini a dividir-nos i enfrontar-nos, i per més que uns altres pretenguin aixecar una suposada República, de contingut social indeterminat, al marge dels treballadors a Catalunya.

(Publicat a la Carta Setmanal 693– veure en castellà)

El nou govern de Pedro Sánchez, quan va ser constituït, a primers de juny, va anunciar que estava obligat a respectar el pressupost pel 2018 de Rajoy (formalment encara no aprovat) negociat amb Ciutadans i el PNB (a canvi d’algunes mesures parcials favorables als pensionistes, amb la contrapartida de noves partides per a la CAV i de trencar el sistema de pensions de repartiment introduint impostos finalistes).

Però Sánchez va justificar la mesura assegurant que en el nou pressupost pel 2019 hi hauria un canvi substancial amb un augment important dels pressupostos socials. No obstant això, a la fi de juliol la majoria aclaparadora dels diputats –de fet tots excepte el grup del PSOE i el del PNB– van rebutjar el “sostre de despesa” a que obliga la Llei d’Estabilitat Pressupostària de Montoro –ministre de Rajoy– aplicant les directives europees, o sigui les exigències del capital financer de reduir el dèficit.

En la nova negociació oberta aquests dies el Govern anuncia que ha aconseguit ampliar l’objectiu de dèficit de l’1,3 per cent del PIB (que era el compromís amb Brussel·les) a l’1,8 per cent. La qual cosa, segons el govern, dóna un marge suficient.

No obstant això abans d’abordar aquesta qüestió cal, al nostre entendre, analitzar algunes de les conseqüències dels plans d’austeritat que al servei del capital financer i en nom del rescat dels bancs s’han deixat sentir EN TOTS els països europeus i més enllà.

Algunes lliçons del desastre de Gènova del 14 d’agost

L’emoció i la indignació del poble italià davant un desastre anunciat és compartit per tots els treballadors i els pobles d’Europa: 43 morts, centenars de ferits, una ciutat que és un centre industrial i cultural d’Itàlia en estat d’excepció, amb barris sencers abandonats, 50000 treballadors amenaçats d’acomiadament, són algunes de les conseqüències.

Però aquesta tragèdia TÉ responsables. D’entrada els diferents governs d’esquerra i dreta que des del 82 s’han llançat a la febre privatitzadora. I la Unió Europea, en la que dirigents italians com Prodi i Draghi han tingut o tenen encara un paper central, emetent directives de liberalització de l’economia i privatització.

Són responsables les grans multinacionals que van aconseguir que les administracions deixessin a les seves mans les infraestructures (des del disseny fins al control de seguretat), en aquest cas el control de les autopistes, ponts i viaductes. Privatització que no estalvia diners a l’Estat: Itàlia és tal vegada el país que més diners paga a les concessionàries privades. La societat Atlantia (propietat de la família Benetton) gestiona el 52 per cent dels 2.300 quilòmetres de pagament de les autopistes italianes, entre elles l’A10, en la qual està el viaducte Morandi pel qual travessa la ciutat el trànsit que ve de França, Espanya i part del nord d’Europa. Amb un augment espectacular del tràfic de camions impulsat per la desreglamentació del transport ferroviari i terrestre. I els governs ni tan sols han controlat que l’empresa privada revisés la seguretat (s’havia de renovar el pont fa 25 anys).

Recordem que Atlantia acaba de fer-se amb el control d’Abertis en una operació conjunta amb ACS, i això comportarà, en gran part, el control de la xarxa de peatge d’Espanya que té 2.530 quilòmetres. Els governs espanyols han autoritzat aquesta fusió, deixant les autopistes en mans dels especuladors que han causat el desastre de Gènova i del mafiós Florentino Pérez, que ha estafat a l’Estat en particular amb el projecte Castor. El govern , ara, haurà d’autoritzar que les autopistes siguin controlades per la nova companyia. Estarà el govern espanyol disposat a posar obstacles?

Atlantia ha obtingut 43.000 milions en 10 anys i uns beneficis nets legalment “declarats” d’uns 5.000. El contracte “secret” de concessió amb el govern italià fa que jurídicament si el nou govern italià (acusat de feixista per una part de la premsa) recupera la concessió, segons declaren els seus ministres, hauria d’indemnitzar a Atlantia amb uns 20.000 milions (regal enverinat dels anteriors governs de “esquerres i dretes”)

I no obstant, això NO és una qüestió italiana.

El 16 d’agost la premsa internacional publicava un document de la OCDE difós per la BBC sobre l’estat de les inversions públiques en infraestructures a escala internacional.

En deu anys, o sigui des del “inici” de l’actual crisi i la posada en pràctica dels plans d’austeritat, el descens de les inversions en autopistes i carreteres ha estat espectacular:

Itàlia de 13.660 milions d’euros en el 2017 a 5.150 en 2015

França de 14.000 milions a 10.000 i Espanya de 8.000 a 4.000

L’estudi no es limita a Europa, per exemple als Estats Units els dos terços de les infraestructures estan deteriorades i sense manteniment.

La naturalesa destructiva del capitalisme en crisi és una realitat palpable.

I per no cansar amb més xifres, una ultima sobre aquest tema. El primer pla d’austeritat del govern de Zapatero al maig del 2010 va comportar un atac directe al salari i les pensions, però al mateix temps va tenir unes conseqüències que potser van ser menys visibles: el ministeri de Foment va ser el més afectat perdent 6.045 milions en inversions (la meitat) i en aquesta quantitat s’hi han de sumar les retallades de les CCAA en infraestructures, que es calculen en 11.200 milions menys. La única diferència amb Itàlia és que la xarxa d’autovies, autopistes i vies i AVE és més recent.

Seguim reflexionant sobre el pressupost

Aquesta àmplia consideració a partir del desastre de Gènova serveix per comprendre la importància vital que té la discussió sobre el pressupost.

Aquest dijous 23 la premsa ha anunciat l’acord entre el Govern i Podemos per retirar al Senat la potestat de tombar el sostre de despesa. Recordem que aquesta mesura absolutament antidemocràtica va ser introduïda per Montoro en el marc de la llei d’Estabilitat Pressupostària. El PP és majoria en el Senat, té el 60 per cent dels diputats amb el 30 per cent dels vots (això forma part de l’entramat antidemocràtic de les institucions elegides que permet que una minoria –pel sistema d’elecció- pugui controlar una institució clau). Aquesta decisió retorna al Congrés la capacitat de decidir i pot permetre restablir el debat del Pressupost.

Però no sluciona el problema.

De moment el Govern planteja que no pot derogar la llei d’Estabilitat Pressupostària que es deriva de l’article 135 de la Constitució (modificat a l’agost del 2011 amb traïdoria i celeritat, a les acaballes del govern Zapatero d’acord amb Rajoy) perquè el Govern entén que això seria trencar amb Brussel·les i la seva política de reducció del dèficit. Podemos plantejava “ tornar a negociar amb Brussel·les” i derogar aquesta llei. Pel que sembla ho pensen resoldre modificant alguns punts de la Llei en un procés que durarà mesos.

La reacció franquista ha estat molt ràpida. PP i Ciutadans es presenten com els capdavanters de Brussel·les i el capital financer. Quan estaven al Govern anaven inflant el deute i falsejant les xifres de dèficit.

Amb les esmenes que es proposen introduir en la llei d’Estabilitat Pressupostària, amb el topall de l’1,8 de dèficit per aquest any, el Govern planteja que hi ha marge per millorar les pensions, alguna millora en l’administració, etc.

Caldrà esperar a les xifres. Alguna millora hi haurà . Però la política del govern seguirà marcada per mantenir les retallades i fins i tot agreujar-les segons els casos, amb la pressió del topall compromès amb Brussel·les i sobretot la pressió del deute de l’Estat deixada pels set anys i mig de govern Rajoy i que és descomunal i hem de tenir en compte que el seu pagament és prioritari segons l’art. 135.

Veurem si amb el marge que acordin:

• Serà possible una negociació lliure entre administracions i serveis sense pressions dels sector privat?
• Recuperaran els salaris públics els diners perduts des de fa anys?
• S’actualitzaran les pensions? recuperaran el que han perdut? Serà l’estat garant de l’equilibri del sistema i no per mitjà de préstecs?
• Posaran en marxa un pla de xoc per treure de la situació crítica en la que es troba la Sanitat, l’Educació, els ajuntaments, les infraestructures?

A l’espera de les xifres, tot indica que en el marc pressupostari que el Govern intenta aprovar els pressupostos al Congrés serà difícil que vagi a crear ocupació massivament ni que sortim de les polítiques d’ajustos i retallades.

Els treballadors esperen que el Govern prengui mesures per a la majoria social acabant amb la política d’austeritat que com ha quedat demostrat a Grècia, NO ERA UNA NECESSITAT SINÓ UN CÀSTIG al poble grec que va gosar mobilitzar-se contra la Troica, i votar contra ella en el referèndum de juliol de 2015, el resultat del qual va ser traït per Syriza i Tsipras.

Els fets demostren que no ES TRACTA de falta de mitjans. El 21d’agost la premsa internacional informava que durant el segon trimestre del 2018 les grans empreses del món sencer, incloses les espanyoles, havien distribuït entre els seus accionistes gairebé mig bilió d’euros (o sigui més del 12,9% que en el primer trimestre). Assistim en realitat a una transferència massiva de rendes al capital en detriment dels salaris i les inversions socials i públiques. No es tracta de falta de mitjans sinó de falta de VOLUNTAT política.

El moviment obrer, i les seves organitzacions, no és neutral davant aquest debat. És crucial per a les condicions materials i socials el proper període.

Si el Govern vol fer-se una base social NOMÉS té un camí, canviar l’orientació econòmica. En canvi, acceptar les exigències de l’entramat institucional del règim monàrquic i del capital financer solament li portaria a alienar-se a la majoria obrera i els pobles. És el que està en joc les properes setmanes i dependrà de la orientació dels acords que es portin a terme en el Congres.

(Publicat a la Carta Setmanal 692 – veure en castellà)

Fa unes setmanes parlàvem en aquesta Carta Setmanal d’alguns elements de corrupció que afecten a la cúspide del Règim, la Casa Reial. Avui anem a detenir-nos en una qüestió no menor. Es necessari per fer-ne l’anàlisi separar el finançament públic de les institucions i associacions que tenen el seu origen i la seva continuïtat en el propi Estat (el PP, l’Església, les ordres religioses, les fundacions del franquisme, ONGs, associacions patronals) del finançament públic que l’Estat atorga a organitzacions i sindicats que tenen el seu origen en en la lluita històrica de la classe obrera. Les primeres només poden viure d’aquestes subvencions, mentre que les segones, en alguns casos amb importants recursos propis, reben subvencions que tenen com a únic objectiu comprometre les seves polítiques.

Per qui defensa la independència dels partits i organitzacions de la classe treballadora respecte a l’Estat, la qüestió no és de menor importància, ja que les subvencions són el cordó umbilical que fa a les organitzacions depenents del Règim.

Recentment es feia públic la dada que només 66.000 dels més de 800.000 afiliats declarats pel PP reunien un requisit exigit per votar en les primàries d’aquest partit: pagar les quotes. És a dir, que només el 7,6 per cent dels suposats afiliats paga la seva quota. Són menys que el total de candidats que el PP va presentar en les eleccions municipals de 2015. És a dir que el PP -i la mateixa situació es repeteix entre els altres partits que actuen en les institucions del Règim- viu de les subvencions.

Subvencions als partits polítics

La immensa majoria dels fons que legalment utilitzen els partits que actuen en les institucions del Règim procedeix de les subvencions. Dels fons que reben il·legalment, de la corrupció, no en parlarem avui, però aquí estan els múltiples escàndols per demostrar que no són pocs precisament.

Les últimes dades fiscalitzades pel Tribunal de Comptes (corresponents a l’any 2013) confirmen que el finançament públic dels partits polítics suposa el 82,2% del total, mentre que els donatius ascendeixen només al 2,2% (i els “donatius” caldria posar-los en dubte: l’antiga CiU del 3% era la que més donatius rebia). Només el 15,47% dels fons totals correspon a les quotes dels simpatitzants i afiliats.

Els partits polítics reben, només de l’Estat, 50 milions per a despeses ordinàries, 2 milions per a les seves Fundacions, més les subvencions electorals (uns 50 milions en cada elecció general). A aquestes quantitats li cal sumar subvencions dels Parlaments Autonòmics i les Corporacions Locals.

Les subvencions vénen d’orígens molt diversos: subvencions públiques per a despeses electorals en els termes previstos en la Llei Orgànica 5/1985, de Règim Electoral General, en la legislació reguladora dels processos electorals de les Assemblees Legislatives de les Comunitats Autònomes i de les Juntes Generals dels Territoris Històrics bascos, subvencions estatals anuals per a despeses de funcionament, subvencions anuals que les Comunitats Autònomes estableixin per a despeses de funcionament en l’àmbit autonòmic corresponent les atorgades pels Territoris Històrics bascos i, si escau, per les Corporacions Locals.

A més hi ha subvencions extraordinàries per realitzar campanyes de propaganda que puguin establir-se en la Llei Orgànica reguladora de les diferents modalitats de referèndum.

A tot això cal sumar les aportacions que els partits polítics puguin rebre dels Grups Parlamentaris de les Càmeres de les Corts Generals, de les Assemblees Legislatives de les Comunitats Autònomes, de les Juntes Generals dels Territoris Històrics bascos i dels grups de representants en els òrgans de les Administracions Locals.

És difícil fer un càlcul total, però ens donaria la xifra d’entre 150 i 200 milions d’euros a l’any sense explicar les subvencions electorals i les eventuals en cas de referèndum.

No hi ha dubte que aquestes subvencions fan a tots aquests partits i organitzacions (incloent als que representen electoralment a la classe treballadora) dependents del Règim i que tot plegat condiciona les seves decisions polítiques.

Per posar un exemple: la decisió d’Esquerra Unida d’anar en les últimes eleccions generals juntament amb Podemos va ser determinada, en bona mesura, pels seus mals resultats electorals en les eleccions anteriors, que, en implicar una caiguda brutal de les subvencions, posaven en perill la seva mateixa existència econòmica. Una decisió electoral que els va obligar a deixar fora del seu programa electoral elements com la sortida de l’OTAN o el tancament de les bases militars USA.

Les subvencions als sindicats han fet molt soroll, però són menors si les comparem amb les que reben els partits polítics: 10 milions d’euros. Això suposa no més del 25% del pressupost total dels sindicat, enfront del 82,2% que suposen les subvencions que reben els partits en referència al seu pressupost total.

Encara que el percentatge no és molt alt, s’ha demostrat que viure de les subvencions és deixar-li la clau de la caixa a l’enemic: li ha bastat l’Estat tancar l’aixeta durant la crisi per posar als sindicats en greus dificultats financeres i portar-los a retallar precipitadament despeses, forçar fusions de federacions i a realitzar EROs dels seus empleats. Per cert, que reben subvencions no només UGT i CCOO, com es diu: les reben tots, els sindicats nacionalistes, la CGT, la USO, els corporatius…

La “nova política” no es diferencia de la “vella” en la qüestió de les subvencions. Han fet bandera de no demanar préstecs als bancs per entrar de ple en el finançament per subvencions.
I com a exemple il·lustratiu, d’un total de gairebé 500.000 inscrits en Podemos, amb prou feines 14.000 aporten algun tipus de quota a l’organització.

Diu un vell refrany que “qui paga , mana ”. No pot haver-hi organitzacions independents sense finançament independent, es a dir basada en les quotes i aportacions dels militants i de campanyes econòmiques pròpies. I la classe obrera només pot avançar si les seves organitzacions són independents. Algú dirà que és impossible construir organitzacions sense subvencions però l’experiència històrica és el millor argument contra aquesta idea. Recordem que en l’Estat Español hi ha hagut potents organitzacions polítiques o sindicals de la classe treballadora finançades sense subvencions.

Clar que els partits i sindicats no són els únics que viuen de les subvencions ja que per exemple les suposades ONGs reben més de 400 milions.

Només del Govern Central uns 231,29 milions de € al que cal sumar ajudes de Comunitats Autònomes, Ajuntaments, Diputacions, etc. Les subvencions suposen en la majoria dels casos entre un 80 i un 100% del seu pressupost total.

Sovint tan els militants com les organitzacions que ens conviden a participar en elles i atrauen a la joventut amb cants de sirena s’haurien de preguntar com pot ser “No governamental” una organització que depèn del govern per subsistir.

Amb l’Església hem topat

Clar que la gran campiona de les subvencions és l’Església Catòlica sota el règim “no confessional” de la Monarquia: d’entrada rep 249 milions d’Assignació del IRPF, que suposen més del 95% del pressupost de la Conferència Episcopal segons les últimes dades publicades. A això cal sumar 1.000 milions d’estalvi per l’exempció del pagament d’impostos com el de l’IBI o el de patrimoni.

A més, l’Església Catòlica rep de l’Estat 4.600 milions per pagar als 16.000 professors de religió dels col·legis públics (600 milions d’euros) i per finançar centres concertats. Rep, a més, 25 milions per a “funcionaris religiosos” (per al pagament del sou dels religiosos que exerceixen com a capellans en presons i casernes) i 290 milions en subvencions per abonar les despeses d’esdeveniments religiosos i associacions d’àmbit local.

L’Església catòlica suma un total de 2.165 milions (sense explicar els 4.000 milions de l’ensenyament concertat) i si ho sumem ens dona 6.165 milions.

Així mateix està exempta de pagar determinats impostos que paguem la resta dels mortals i que suposen ingents quantitats: No paguen l’IBI els centres de culte, els domicilis de Bisbes, canonges i sacerdots, els locals destinats a oficines, la Cúria Diocesana i les oficines parroquials, els seminaris i Universitats eclesiàstiques, els edificis destinats a cases o convents de les Ordres Religioses i els centres docents concertats de caràcter religiós.

L’Església està exempta dels impostos sobre la Renda i sobre el Patrimoni i dels Impostos sobre Successions i Donacions i Transmissions Patrimonials.

Resumint

• L’Església Catòlica rep 2.165 milions (sense explicar els 4.000 milions de l’ensenyament concertat), el 95% del seu pressupost.
• Les ONGs, més de 400 milions, entre un 80 i un 100% del seu pressupost.
• Els partits polítics reben entre 150 i 200 milions d’euros, el 82,2% del seu pressupost.
• Els Sindicats, 10 milions d’euros, un 25% del seu pressupost total.

La Monarquia és el regne de les subvencions.