Archivo del Autor: admin

«¡Por fin, por fin, por fin!», exclamó el jefe del Partido Demócrata en el Senado norteamericano el 24 de abril, para celebrar el voto del presupuesto de 16.000 millones de dólares destinado a financiar la prosecución del genocidio del pueblo palestino, tras seis meses de bloqueo. Un voto que debía facilitar de nuevo los medios y la legitimidad al Gobierno israelí para intensificar aún más su campaña de aniquilación del pueblo palestino. Un voto que debía banalizar la espantosa barbarie, las masacres y el genocidio que se desarrolla cada día ante los ojos del mundo y que se ha cobrado la vida de decenas de miles de palestinos, entre ellos más de 15.000 niños. Ese voto de los representantes del imperialismo estadounidense ha tenido el efecto contrario, desencadenando una ola mundial de reprobación y cólera, que partió de la Universidad de Columbia en Nueva York. Fue el campus desde el que partieron las protestas estudiantiles de 1968 para exigir el fin de la guerra de Vietnam, al grito, repetido las últimas semanas en Estados Unidos: «¿Cuántos niños habéis asesinado hoy?». Sigue leyendo →

Declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional (3 de maig de 2024)

Deja un comentario

Carta Setmanal 990 per descarregar en PDF

«Per fi, per fi, per fi!», va exclamar el cap del Partit Demòcrata al Senat nord-americà el 24 d’abril, per celebrar el vot del pressupost de 16.000 milions de dòlars destinat a finançar la prossecució del genocidi del poble palestí, després de sis mesos de bloqueig. Un vot que

havia de facilitar de nou els mitjans i la legitimitat al Govern israelià per intensificar encara més la seva campanya d’aniquilació del poble palestí. Un vot que havia de banalitzar l’espantosa barbàrie, les massacres i el genocidi que es desenvolupa cada dia davant els ulls del món i que s’ha cobrat la vida de desenes de milers de palestins, entre ells més de 15.000 nens. Aquest vot dels representants de l’imperialisme estatunidenc ha tingut l’efecte contrari, desencadenant una onada mundial de reprovació i còlera, que va partir de la Universitat de Columbia a Nova York. Va ser el campus des del qual van partir les protestes estudiantils del 1968 per exigir la fi de la guerra de Vietnam, al crit, repetit les últimes setmanes als Estats Units: «Quants nens heu assassinat avui?».

La irrupció dels estudiants eivissencs dona un gir total a la situació

En pocs dies, desenes d’universitats estatunidenques han estat ocupades, inclòs els prestigiosos campus de Princeton, Harvard, Berkeley i el MIT. Sobrecollit i commocionat davant l’audàcia de la joventut estatunidenca, l’establishment ha enviat forces de repressió als campus, detenint violentament més d’un miler d’estudiants i professors. Un enfrontament durant el qual els estudiants de la Universitat d’Austin han respost: «La policia d’Austin, el Ku Klux Klan, l’Exèrcit israelià, ¡tots són el mateix!». Un moviment que s’estén ja a Sídney, Mont-real, París, Londres… i que rep el suport de nombrosos professors, sovint acompanyats pels seus sindicats i per tot el moviment obrer i democràtic.

Per primera vegada des de la guerra de Vietnam, les eleccions presidencials estatunidenques estan dominades per la política exterior. A dia d’avui, més de 530.000 estatunidencs s’han pronunciat en les primàries demòcrates pel vot «no compromès», que significa el seu rebuig a votar Biden a causa del seu suport al genocidi del poble palestí. La crisi de representació política de la classe dominants estatunidenca, materialitzada en l’enfrontament entre els dos candidats, J. Biden i D. Trump, temperat pel seu acord per reprimir els estudiants i aprovar un pressupost de 95.000 milions de dòlars per a la guerra, no cessa d’accentuar la fracturació del país a mesura que s’aproximen les eleccions presidencials de novembre. A l’interior mateix d’Israel, desenes de milers de persones i exigeixen la sortida de Netanyahu.

Malgrat la campanya mundial desfermada contra els que es neguen a normalitzar el genocidi, a banalitzar la barbàrie i l’assassinat de milers de nens palestins, qualificant-los de manera innoble de «terroristes», «antisemites» i «enemics de la humanitat», els últims esdeveniments demostren per contra que, en el si dels pobles, resideix una força irresistible, però fins ara continguda, que pot escombrar aquest vell món i els opressors que el dirigeixen.

Ni les citacions ni les ignominioses condemnes judicials per «apologia del terrorisme» contra sindicalistes i militants polítics que exigeixen l’alto el foc, ni les prohibicions de manifestació i reunió, fins i tot en llocs privats, ni les acusacions de «manipulació russa» darrere de les protestes d’estudiants estatunidencs formulades per l’antiga presidenta del Congrés estatunidenc Nancy Pelosi, ni el tancament del compte bancari d’una associació jueva antisionista alemanya, per primera vegada des del nazisme, aconsegueixen paralitzar el profund moviment que progressa arreu en les consciències: a tot el món, els pobles rebutgen viure en una societat que glorifica, finança i recolza el genocidi del poble palestí. I es pregunten: qui serà el pròxim?

La joventut té raó. No pot viure lliure al costat d’un poble massacrat i sotmès a la fúria. Com indica la biblioteca de Brooklyn al seu frontó: «¡Ningú serà lliure mentre no ho sigui tothom!».

A on ens porten els dirigents que deixen fer?

Davant aquestes manifestacions històriques i glorioses, saludades a Gaza on es multipliquen els missatges «Gràcies als estudiants de les universitats estatunidenques», què fan els dirigents del moviment obrer? Des de fa mesos, els dirigents de les organitzacions sindicals nacionals i internacionals, amb escasses excepcions, no diuen ni fan res, fins i tot s’activen per asfixiar qualsevol iniciativa seriosa, fins i tot quan és al seu propi país on tenen lloc les manifestacions de masses. En ocasions, es fan declaracions. Però com diu un militant anglès a propòsit del congrés del seu sindicat, el més important del país: «El sindicat té un congrés anual, tots els delegats voten per Palestina i, un minut després, es va acabar, tornada a la normalitat, tornada al suport a Israel, tornada al rebuig d’un alto el foc, negativa a donar suport a les persones que moren de fam». Ja es faci de manera oberta o insidiosa, això és el que succeeix en la pràctica totalitat de les altes instàncies sindicals, en particular a Europa. Ni tan sols la repressió que s’abat sobre alguns dirigents sindicals francesos de primera fila engendra una altra cosa que declara cinemes banals sense la menor eficàcia. El que permet al Govern augmentar la repressió i la intimidació per obstaculitzar la reacció dels treballadors i els joves que respondrien massivament a qualsevol iniciativa unida, sobre bases precises, que pogués bloquejar la marxa cap a la guerra. Aquest clima resulta cada vegada més insuportable als treballadors i militants que lluiten, però que es veuen també dramàticament empesos cap a derives ben conegudes en la Història (Bolsonaro al Brasil o les actuals derives feixistes a Itàlia). Els dirigents hi tenen tota la responsabilitat. Que els treballadors i els joves, ajudats pels militants que no replanen, busquen pels seus propis mitjans tots els punts de suport possibles és ja una dada inqüestionable de la situació, i és font de terrible preocupació per als governants.

La sortida passa per una independència total respecte dels Governs

Al Brasil, la principal confederació sindical (CUT) ni tan sols ha fet referència a la situació a Palestina en la seva crida a l’1 de Maig . I encara que el president brasiler Lula s’hagi desmarcat verbalment del genocidi perpetrat pel Govern israelià, no pren cap mesura per oposar-s’hi a la pràctica, en particular l’anul·lació dels acords militars i la ruptura de relacions diplomàtiques amb Israel. En el pla interior tampoc. Lula no emprèn cap de les reformes populars per les quals el poble brasiler el va portar al poder. Raó per la qual els delegats de l’últim congrés de la CUT a l’octubre van decidir una marxa a Brasília per exigir la derogació de la reforma de la llei laboral, de la reforma de la Seguretat Social i de la llei sobre externalitzacions. Totes elles lleis perverses del període Temer-Bolsonaro. Des de les altes instàncies de la CUT, del PT i del Govern s’estan exercint enormes pressions per desvirtuar la marxa prevista per al pròxim 22 de maig. Els dirigents lulistes no han après les lliçons de la seva anterior conciliació amb les institucions podrides sotmeses a la tutela militar constitucional, instrument de la subordinació de la nació a l’imperialisme estatunidenc, ni tampoc de l’últim intent de cop militar pels bolsonaristes. Una situació que està lluny d’estar aïllada a Llatinoamèrica. A Sahel, el rebuig dels pobles ha conduït, a Níger, a l’expulsió dels exèrcits francès i estatunidenc. El mateix rebuig que ha provocat la derrota del president Macky Sall, candidat avalat per Macron al Senegal. En resposta, l’imperialisme alimenta una perillosa generalització de les tensions a tota la regió. Als països àrabs d’Orient Mitjà i d’Àfrica del Nord els Governs estan asseguts sobre volcans. Al Marroc i a Jordània, les manifestacions massives en suport al poble palestí s’ han multiplicat, reclamant la fi dels acords de normalització i de cooperació amb l’ Estat d’ Israel. D’altra banda, es prohibeixen les manifestacions per por que la còlera es dirigeixi també contra els règims còmplices del genocidi. Fins i tot a Algèria, el règim només ha autoritzat una manifestació en suport al poble palestí, el 19 d’octubre. En canvi, Algèria ha presentat nombroses resolucions a l’ONU, veritable valedor dels Governs de tot pelatge que ha demostrat la seva impotència per resoldre res. En prohibir les manifestacions als algerians que estan apassionadament del costat del poble palestí, el règim tem que sigui la seva política la que es qüestioni. Mentre que Estats Units i l’Iran declaren que «l’incident està tancat» després d’haver-se advertit mútuament de «represàlies» diversos dies abans i de comú acord. A França, el PS, el PCF i els Verds comparteixen amb Macron i amb Rassemblement National el mateix objectiu: Jean-Luc Mélenchon i la France Insoumise pel seu suport al poble palestí. Qui pot estranyar-se que la joventut i els treballadors busquin organitzar-se per ells mateixos, tenint en compte els punts de suport amb què poden comptar, i dirigir la seva còlera contra el seu propi Govern?

La guerra, únic horitzó del sistema capitalista

Governs hipòcrites i miserables que enfonsen la humanitat en el caos i la guerra. Tal és la significació del vot del Congrés i el Senat estatunidencs, amb l’acord de Trump i de Biden, assignant 95.000 milions de dòlars al genocidi, a la guerra a Ucraïna i al reforçament dels mitjans militars a Àsia i al Pacífic, preparant les condicions per a una nova guerra. Els Estats Units no ho oculta: el seu objectiu és debilitar Rússia, però no van més enllà vista la situació mundial completament desestabilitzada. Sap el paper que Rússia juga a Síria, a l’Iran, al Líban. Vol concentrar-se a la Xina que continua amb la seva política d’expansió econòmica a escala mundial, en detriment dels Estats Units. Com diu la secretària nord-americana del Tresor; Janet Yellen: «La Xina és avui simplement massa gran perquè la resta del món absorbeixi les seves enormes capacitats. […] quan el mercat mundial està inundat de productes xinesos artificialment barats, la viabilitat de les empreses estatunidenques i estrangeres està en entredit». La recepció recent de Blinken per les autoritats xineses demostra la tensió creixent entre tots dos països, quan la decisió, tant de Trump com de Biden, de relocalitzar la indústria als Estats Units xoca amb la realitat de les relacions capitalistes. Heus ací la veritable raó per la qual Estats Units vol que la guerra continuï i s’estengui. Poc importa a l’imperialisme que, segons els ministres de Defensa britànica i russa, 1 milió de soldats hagin mort o hagin estat ferits ja a banda i banda de la línia del front d’Ucraïna. La guerra estatunidenca ha de continuar, «fins a l’últim ucraïnès». Els 48.000 milions en armament per a Ucraïna són a més un poderós element de desenvolupament de la indústria armamentista estatunidenca.

Organitzar-se per aturar la marxa cap a la guerra a Europa

Europa està en el punt de mira. Tant Biden com Trump, habituats a les guerres estatunidenques per poders des de fa anys, exigeixen que la Unió Europea i cadascun dels països que la componen s’impliquin més en la guerra d’Ucraïna, fins i tot amb l’enviament de soldats. Mentre que la producció industrial europea ha descendit més d’un 6,7% en un any i la inflació ha provocat una baixada dels salaris reals, els països europeus, endeutats fins al coll, són impel·lits a emprendre una gegantina cura d’austeritat per finançar l’«economia de guerra». Confrontats al rebuig massiu per part dels pobles del genocidi del poble palestí i de la marxa cap a la guerra que els dirigents intenten imposar a qualsevol preu, els Governs qüestionen les llibertats democràtiques, el dret d’expressió i de manifestació, reprimint qualsevol forma de resposta. El president ucraïnès Zelenski fins i tot ha demanat oficialment al Consell d’Europa una suspensió de les clàusules relatives als drets humans a causa de la llei marcial, afectant la vida privada, la llibertat de moviment i el dret d’expressió. En el si de la Unió Europea, durant molt de temps presentada com a garant de la pau al continent, els caps de Govern no deixen de repetir-ho: «Estem en una època de preguerra». Obliden una cosa: malgrat els florents negocis del complex militar-industrial, als dos principals països imperialistes, Estats Units i Regne Unit, les forces armades no aconsegueixen reclutar prou joves per respondre a les exigències dels militars. L’Exèrcit britànic mai ha estat tan petit des del 1714. Només un 7% dels anglesos d’entre 18 i 40 anys han declarat que serien voluntaris per servir a l’Exèrcit si esclatés una guerra mundial. Com acostumen, els capitalistes busquen la seva carn de canó entre les classes més pobres i desheretades. A Anglaterra del 2013 al 2018, el reclutament militar de joves entre 16 i 17 anys era més elevat en les circumscripcions més pobres que en les més riques, concentrant-se els centres de reclutament de l’Exèrcit a les ciutats més pobres amb una renda anual al voltant de 12.500 dòlars, segons un informe del Child Rights International Network. El mateix a França, on el reclutament militar es desenvolupa a les últimes colònies (Guadalupe, Martinica, Guyana) a través d’organismes com el règim del servei militar adaptat, el centre interregional de les forces armades i France Travail.

Pel que fa als Estats Units, disposen ja del seu Exèrcit més petit des de fa 80 anys. El 2022, les forces armades estatunidenques van conèixer el seu pitjor reclutament des de l’abolició de la conscripció el 1973 i un recent sondeig ha revelat que la confiança en l’Exèrcit estatunidenc estava en el seu nivell més baix desitjant dos decennis. El que no impedeix a l’Exèrcit estatunidenc, el més poderós del món, proporcionar al Govern israelià l’arsenal necessari per a la completa destrucció de la Franja de Gaza i l’esclafament del poble palestí.

Richard Mitchell, antic membre del Regiment Paracaigudista, explica: «Iraq s’ha denunciat com una gran mentida, i l’Afganistan com un fracàs total. Els joves observen la història recent i temen que això es reprodueixi. En un sondeig estatunidenc realitzat el 2022 entre persones de 16 a 24 anys, es va preguntar als enquestats quina era la probabilitat que s’unissin a l’Exèrcit en els pròxims anys. Només un 10% va respondre “segur” i un 7% “probablement”, mentre que el 90% va respondre que no ho faria o segurament no ho faria».

De fet, l’engranatge bèl·lic al qual volen arrossegar-nos Biden, Sunak, Macron, Scholz… està lluny de comptar amb el vistiplau que els Governs i el capital financer necessiten per continuar saquejant, explotant i oprimint. El rebuig de la descomposició i de la guerra són majoritaris, i amb molt. Fins al punt d’amenaçar la reelecció de «Genocidi Joe» Biden als Estats Units. Però per a quina sortida? Arreu, en les mobilitzacions que sorgeixen, es reuneixen forces per resistir i trencar amb aquest sistema. Els militants de la IV Internacional, que en són part integrant, us conviden a discutir per actuar i avançar junts.

Alt a la guerra! Alt a les massacres a Gaza!

Alt el foc immediat!

Defensa de la democràcia, del dret d’expressió, de manifestació, de reunió, de vaga!

Els treballadors, els pobles tenen tota la raó per rebutjar i resistir el seu propi Govern.

El 25 d’abril de 1974, la revolució portuguesa va derrocar la dictadura

Deja un comentario

Carta Setmanal 989 per descarregar en PDF

En el 50è aniversari de la revolució portuguesa de 1974, donem la paraula a Carmelinda Pereira i Aires Rodrigues, militants de la Secció Portuguesa de la IV Internacional, membres de l’Assemblea Constituent de Portugal (1975-1976)

El 25 d’abril de 1974 va marcar la caiguda de la dictadura de Salazar. Qui van ser els impulsors d’aquesta revolució?

Aires Rodrigues (A.R.) – Els últims anys de la dictadura de Salazar van estar marcats per una guerra colonial amb profundes conseqüències per a la societat portuguesa.

Una guerra colonial que, al llarg de tretze anys, va anar matant i llestant milers i milers de joves, a banda i banda de la barricada. Aquest clima d’angoixa i desesperació, que va afectar els joves cridats a la guerra, es va estendre també a les seves parelles, mares i pares, creant un veritable clima de dolor i inseguretat en les famílies. Els quadres de caps, tinents i capitans de l’exèrcit regular encarregats de dur a terme la guerra colonial es van veure particularment afectats per aquesta revolta. Obligats a fer campanya després de la guerra en llocs de guerra, observant i sovint participant en atacs bàrbars, aquests oficials es van adonar que no tenien cap altra manera de salvar el seu futur que enfrontar-se a la dictadura amb un cop militar. Alhora, es va sentir una revolta latent al país, expressada en lluites i vagues estudiantils, tot i estar prohibides pel règim, com el març de 1974 en el sector del vidre a Marinha Grande.

Això és només una petita part del brou del qual es nodreix el cop militar desat el 25 d’abril, obrint les portes a l’entrada de les masses en l’escena política, des del primer dia, a través de la confraternització amb els soldats. Immediatament, l’assalt per part d’un grup de joves, amb personal militar, a la seu de la Policia Política, forçant el seu desarmament, davant la gent concentrada a Largo do Carmo. L’obertura de les presons i l’alliberament dels presos polítics va ser la continuació del desmantellament de les institucions de l’antic règim, així com la reorganització dels Ajuntaments i la seva substitució per Comissions Provisionals, de la confiança de les poblacions.

Així mateix, la reorganització de les Administracions de les principals empreses, totes elles també compromeses amb la dictadura, i l’elecció de Comitès Obrers (CT), assegurant el funcionament d’aquestes empreses a través del control de gestió.

A la zona central del país, com a titular del PS, defenso el principi de democràcia participativa de tots els treballadors, a través de les CT, i també ajudeu a elaborar, amb alguns treballadors de les empreses, projectes d’estatuts de les CT, que després van ser aprovats en assemblees generals. Aquest va ser el cas, entre d’altres, de les empreses de vidre i motlles a Marinha Grande, i de la pasta de paper a prop de Figueira da Foz.

Un any després, van ser elegits diputats a l’Assemblea Constituent. En aquell moment, eren membres del Partit Socialista. Com va ser aquesta Assemblea, com va ser?

A.R. – L’Assemblea Constituent va ser elegida un any després, el 25 d’abril de 1975, enmig d’un moviment social en el qual les masses van prendre a les seves mans el desmantellament de les estructures de l’antic règim, en els diferents sectors, des de les administracions de les grans empreses fins als Ajuntaments, Col·legis i Hospitals, buscant substituir-les per Comissions elegides pels treballadors, revocables en qualsevol moment. Com a diputats del PS a l’ Assemblea Constituent, inserits i donant suport a aquest moviment de masses per la transformació de la societat, tenint en compte les demandes expressades pels treballadors i les poblacions d’ aquests diferents sectors, lluitem per inscriure a la Constitució drets universals i conquestes socials com, entre d’ altres, el dret a la Salut, l’ Educació i la Seguretat Social.

De la mateixa manera que ajudem a inscriure en un article de la Constitució els drets dels CT, és a dir, al control de la gestió, al mètode d’ elecció i a la mateixa protecció jurídica per als delegats sindicals.

Tanmateix, aquesta Assemblea Constituent no és comparable a la Comuna de París, perquè no hi va haver presa del poder, com a França pel proletariat parisenc, durant 90 dies.

Tot i que els CT, els Comitès de Soldats i més tard els Comitès de Residents a la perifèria de les grans ciutats, els Comitès d’ Usuaris de la Salut i els Comitès de Gestió Escolar van constituir els embrions de veritables òrgans de control obrer, va ser la política de divisió de les direccions del PC i del PS el que va impedir avançar en aquesta direcció.

¿Corresponia la Constitució aprovada el 1976 a les aspiracions revolucionàries dels obrers portuguesos?

Carmelinda Pereira (C.P.) – Sí i no.

Sí, corresponia en gran mesura, perquè reflectia -tot i que tal vegada de manera borrosa- les conquestes que s’estaven construint, a través de l’acció d’homes, dones i joves de tots els sectors de la vida econòmica, social, política i cultural, en el seu moviment pràctic.

Un moviment basat en les assemblees generals i en les decisions que se’ n derivin, que seran dutes a terme per les comissions de delegats encarregades d’ això.

Entre els diputats constituents hi havia un nombre important de militants obrers, que havien sortit de la lluita concreta i no podien deixar d’escriure o defensar el que hi feien els seus camarades.

Parlo de la meva experiència com a diputat pel PS, vinculat als nuclis de treballadors socialistes en fàbriques, banca, escoles o sanitat.

Discutim lliurement l’esborrany de diversos dels articles del CRP, que després va passar als projectes del PS per ser comparats amb els dels altres partits, i finalment va ser aprovat amb el suport dels altres de l’esquerra.

És així com, per exemple, diputats pertanyents a comitès obrers de grans empreses de l’època, a saber, les Drassanes de Lisboa i Efacec a Oporto, van aprovar -en el grup parlamentari del PS i després adoptat en el plenari de tots els diputats constituents- que les empreses nacionalitzades (75% de l’economia) eren “conquestes irreversibles de les classes treballadores”.

Aquests continguts mostren l’ abast de les aspiracions que emanaven del moviment revolucionari de les classes treballadores. Com l’article 7 de la Constitució, que diu: “Portugal es regirà en les relacions internacionals pels principis d’independència nacional, respecte dels drets dels pobles, igualtat entre els Estats, solució pacífica dels conflictes internacionals, no ingerència en els assumptes interns d’altres Estats i cooperació amb tots els altres pobles per a l’emancipació i el progrés de la humanitat”.

Del que he dit, podem dir que la Constitució corresponia a les aspiracions de les classes treballadores, expressades en el seu propi prefaci, quan afirmava que l’objectiu a Portugal és la construcció d’una societat socialista.

Tanmateix, tot i que el text constitucional expressa un programa concret de mesures socialistes, la seva arquitectura és contradictòria amb els objectius establerts en ell.

És contradictori perquè afirma que la implementació de la “democràcia socialista” es garantirà a través de diputats elegits pels partits polítics, en el marc d’una democràcia representativa. I aquests diputats no se subordinen al poble que els va triar, ni col·lectivament, ni molt menys individualment. Per contra, se subordinen a la direcció dels seus respectius partits.

Van ser aquests diputats -que constitueixen majories de qualitat (més que absolutes)- els que van aprovar les set revisions del PCR, per permetre que Portugal fos completament refet de les decisions preses pels organismes internacionals.

El 1977 van ser expulsats del Partit Socialista. Quines van ser les raons d’aquesta expulsió?

C.P. – La nostra expulsió del PS (els dos diputats de l’Assemblea de la República) va tenir com a pretext el nostre vot en contra del projecte de Pressupost de l’Estat per al 1978, el contingut del qual corresponia als objectius dictats per l’FMI i es va traduir en una brutal ofensiva contra els treballadors.

Però aquest pretext va servir per aconseguir un objectiu de la direcció del PS en aquell moment històric. Es tractava de posar en pràctica l’ inici de les privatitzacions, en particular dels bancs, i de posar fi a l’ ocupació de terres pertanyents als terratinents, d’ acord amb l’ exigència de l’ FMI, com a condició perquè Portugal fos acceptat a la CEE.

Aquests objectius implicaven el trencament del moviment obrer, que ja s’ havia iniciat amb el cop d’ Estat del 25 de novembre de 1975, que va imposar la normalització a les casernes, traduïda a la fi dels comitès de soldats.

Trencar la força dels treballadors significava dividir-los com a classe. El primer pas va consistir a expulsar els principals militants que dirigien les estructures sindicals al PS. Només així va ser possible dividir el moviment obrer amb la formació de la segona central sindical, la UGT.

Què ens ensenyen aquests esdeveniments per a les lluites d’avui?

C.P. – Sabem que la història no es repeteix, però del que vivim en la revolució que va començar a Portugal i que mai va ser aixafada, tot i que sistemàticament colpejada, podem treure algunes lliçons.

Entre ells, es pot esmentar com: els treballadors portuguesos, en el seu avanç cap endavant, mancaven d’una direcció revolucionària, formada per militants que emanessin de la seva lluita, constituint un destacament que els ajudés a concretar la connexió entre tots (a nivell local i nacional), així com a buscar la connexió amb els militants dels altres països d’Europa, en particular de l’ Estat espanyol.

Aquesta mancança, sentida sobretot quan la revolució va sorgir i després va començar a caure, malgrat les lluites molt fortes en tots els temps, és ara cada vegada més evident, en una situació en què els treballadors i els militants es pregunten sorpresos: “Com és possible que en aquesta Assemblea de la República -on hi havia majoria absoluta del PS- hi hagi ara una majoria de diputats de dreta, dels quals el 18,9% són d’extrema dreta?”

Molts busquen un nou camí, en connexió amb la lluita contra la guerra, i són conscients que una solució positiva per als treballadors està lligada al que està succeint als altres països d’Europa i de la resta del món.

Els militants de la Quarta Internacional busquen construir acords pràctics amb una part d’aquests militants, per defensar els drets socials i la fi de la guerra.

El Pacte Verd europeu

Deja un comentario

Carta Setmanal 988 per descarregar en PDF

“El Pacte Verd per al Clima es perfila com l’estratègia de creixement econòmic de la Unió Europea. Inclou un paquet d’iniciatives polítiques l’objectiu de les quals és situar la UE en el camí cap a una transició ecològica amb l’objectiu d’assolir la neutralitat en l’emissió/absorció de CO2 d’aquí al 2050. És la base per transformar la UE en una societat equitativa i pròspera amb una economia moderna i competitiva.”

Així defensava la vicepresidenta 3a del Govern, Sra. Ribera, el Pacte Verd. La UE, aquesta institució del capital financer, i els Governs, en nom de la crisi climàtica (que no tenim per què negar), de l’emissió de CO2, etc., pretén imposar determinades mesures de descarbonització, de desindustrialització, de decreixement, que afecten les conquestes de la classe obrera i el propi futur d’aquesta.

Volen fer-nos creure que ells també estan preocupats pel futur del planeta. Que, en tant que pertanyents al gènere humà tenim interessos comuns. Però la societat està dividida en classes socials, i aquestes classes tenen interessos contraposats.

Els Governs europeus, seguint aquesta orientació volen transformar l’economia i la societat, i per això cada reunió de governants o tècnics precisa i desenvolupa infinitat de calendaris. En particular, volen que per al 2050 Europa sigui neutra, és a dir, no augmenti el CO2. De veritat a la UE i als Governs els interessa el planeta i l’ecologia? Vegem:

Durant la cimera ecològica de l’ONU de Glasgow (OP 26 – 2021), la premsa va assenyalar que diverses potències estaven invertint per augmentar la producció de petroli i gas. Això no va impedir que aquestes potències assumissin sense pestanyar nous i més exigents objectius «verds». Cents de bancs i financeres van prometre injectar 130 bilions a reduir l’emissió de CO2 i en energia neta, però han invertit en carbó.

En arribar a la cimera de Dubai (Emirats, novembre desembre de 2023), es va fer el primer balanç global des de la cimera de París (2015). Gairebé tots els membres del Grup dels Vint havien augmentat la producció i ús de combustibles fòssils.

Tot indica que el 2030 no es cobriran els objectius «verds» i el 2050 Europa no serà neutral en emissions de CO2. Però els Governs hauran imposat infinitat de lleis en nom d’aquests objectius «verds». Per què? El capital, per sobreviure, per reproduir-se i ampliar-se, per evitar la fallida arruïnada per la competència, necessita obtenir beneficis, com més grans, millor. Essent aquesta la seva prioritat ineludible, explota sense consideració l’ home i la natura. I en la seva actual fase de podridura, ha d’obrir nous «nínxols» de negoci, nous mercats destruint la indústria i l’agricultura, totes les conquestes socials.

I per cobrir-se, el capital disfressa els seus objectius com si fossin de lluita contra el canvi climàtic, de lluita per «salvar el planeta», bla, bla, bla.

Vegem algunes de les conseqüències del Pacte Verd europeu:

El lloc del «verd» en la despesa

La Comissió s’ha compromès a mobilitzar almenys un bilió d’euros en inversions sostenibles durant el pròxim decenni. ¿Inversions en què? Per produir què? per a quins serveis?

Per començar, dedica a ‘inversions ecològiques’ el 30 % del pressupost plurianual de la UE (2021-2028) i l’instrument únic NextGenerationEU (NGEU) per recuperar-se de la pandèmia de COVID-19. Aquesta enorme quantitat, ¿serveix per a alguna cosa quan els serveis estan en el límit i es planteja una enorme reconversió industrial? La immensa despesa suposadament ecològica, ¿va contra atendre les necessitats més elementals de la població? Són fons als quals capitalistes s’acullen per fer un negoci, els mateixos capitalistes que d’altra banda inverteixen en petroli i carbó. És a dir, que s’han sacrificat sectors productius, s’han sacrificat els serveis, no s’ha reduït el CO2, però els paràsits xuclen del pot. El capital financer obté així finançament públic per a inversions que no serien rendibles si les fes ell.

Ara serà pitjor. Amb la presidència espanyola de la UE es van aprovar unes regles fiscals que restableixen els criteris de Maastricht (que exigien als governs mantenir el dèficit pressupostari i el deute públic per sota del 3 % i del 60 % del PIB). Aquests criteris van portar a polítiques d’austeritat criminals, i se’ns diu que aquesta vegada es farà amb «flexibilitat». Aplicar les exigències «verdes» serà tancar fàbriques i abandonar camps, amb les mínimes indemnitzacions. Portar a pèrdues de sectors de la població i esclats socials com el dels pagesos.

Les normes dels Governs, i la irrupció dels fons verds

La creació dels fons europeus ha portat novetats: es crea una situació en què part dels 27 pressupostos estatals està coberta per fons europeus, sotmesos a una complexa xarxa d’autoritzacions i de controls. La irrupció d’aquests fons és una interferència d’agències que treballen per al capital passant per sobre de tots els dispositius de cada Estat i sense més control que la «justícia europea», que no deriva de cap sobirania, sinó de la llibertat del capital per fer benefici, segons el seu lema de «competència lliure i no falsejada».

Un altre capítol són els impostos verds, que distorsionen d’arrel el sistema fiscal. Així, entre les exigències que acaba de fer la Comissió Europea sobre vulnerabilitats de l’economia espanyola, inclou «augmentar els impostos verds», com un instrument de recaptació, que poc té a veure amb el CO2 i recau majoritàriament sobre les famílies i no sobre els trust que contaminen la terra, els mars, l’atmosfera. Són impostos sobre béns físics nocius per al medi ambient. Per exemple, l’enormitat de CO2 generat per la fabricació d’autos elèctrics fa que aquest cotxe sigui més nociu, però el presenten com a benefactor perquè emet menys CO2 quan circula que un cotxe tradicional.

El democràtic és que els impostos no siguin finalistes, que cada Estat decideixi com recaptar i com gastar. Això era abans de l’ordre verd, que no deixa de ser un instrument de les classes dominants per sotmetre el poble als seus dictats.

Transformar cada sector de l’ economia per complir els objectius climàtics

El capital financer exigeix canviar tots els sectors de l’economia amb el pretext d’assolir l’objectiu climàtic per al 2030. No pregunti Vd. si crea ocupació o el destrueix, si produeix benestar o l’elimina, l’important és el CO2.

Els pagesos europeus denuncien: la UE verda vol desmantellar l’agricultura

El Pacte promet biodiversitat i agricultura sostenible. Transformar l’ agricultura perquè no contamini i reduir l’ impacte ambiental de la producció d’ aliments. No diu que això és desmantellar sectors agrícoles sencers, destruir bona part dels cultius.

Els pagesos de tot Europa s’han aixecat contra la política europea (barbechos, emissions de CO2, ús de plaguicides, impostos «verds», etc.), aplicada per tots els Governs, que els condemna al tancament de les seves explotacions, perquè envaeixi el mercat el produït per les multinacionals a l’Àfrica, l’Índia o Filipines, on els treballadors amb prou feines tenen drets i no es respecta el medi ambient. En el menys dolent dels casos el pagès podria vendre la seva terra, amb rebaixa, a grans empreses que les explotaran amb immigrants sense o amb papers.

Les organitzacions d’agricultors han constatat que, després de xocar amb successives versions de la PAC, ara, amb el Pacte Verd es tracta de desmantellar gran part de la producció.

Com es pot veure, el treball agrícola pot contaminar menys, fins i tot no contaminar, però al capital no li resulta rendible protegir el medi ambient, prefereix comprar terres a l’Àfrica o altres països i desplaçar la producció allà per ser més «competitius».

La gran reconversió industrial

Segons el Pacte Verd, es tracta que la mobilitat que es recolzi en l’ús d’automòbils nous nets. Diuen que seria «liderar la tercera revolució industrial»: crear ocupacions i impulsar el creixement. D’aquí al 2030, s’espera que 30 milions de vehicles sense emissions circulin per les carreteres d’Europa.

Es crearà un règim de comerç de drets d’ emissió per a la indústria i el transport. A partir del 2026, en el transport per carretera hi haurà un preu per la contaminació. Es reforçarà la tarificació del carboni en la indústria.

És sabut que un cotxe elèctric necessita un 30 % menys de mà d’obra que un de tradicional per ser produït i que resulta més cara la seva adquisició. Però en cap part especifica quantes desenes de milers de llocs de treball s’han de suprimir en l’actual indústria de l’automòbil, i quants cents de milers (o milions) de llocs de treball en la indústria auxiliar.

El setembre de 2023 l’Associació Espanyola de Fabricants de Vehicles i Camions (ANFAC) i l’Associació Espanyola de Proveïdors d’Automoció (SERNAUTO) van publicar «Nous reptes del sector de l’automoció a Espanya». La indústria de l’automoció espanyola es veu amenaçada per la demanda decreixent i problemes en el subministrament. Busca mantenir la seva competitivitat recolzant-se en una nova política industrial presidida per la decisió de la UE que per al 2035 tots els vehicles que es venguin a Europa seran elèctrics.

Els fabricants llancen una campanya perquè l’Estat (central i autonòmic) financi i doni suport i l’Estat es reorganitzi al voltant de centres de decisió assequibles als fabricants.

El Govern paga i recolza

Al febrer, al fòrum ANFAC, Pedro Sánchez va respondre: «Vam estar al costat del sector per convertir Espanya en un gran centre logístic d’electromobilitat. Vam donar suport als plans d’ajuda i l’impuls de la infraestructura de recàrrega. El full de ruta de l’Executiu passa per la col·laboració public-privada, els PERTE i modificarà el dispositiu Moves».

La directora general adjunta d’Indústria de la Comissió Europea recorda la «complexitat» de l’operació, ja que 2,4 milions de treballadors han de ser reciclats (acomiadats?) o rebre nova formació.

El pacte verd són milions d’obrers i de pagesos a acomiadar.

Epíleg: el llenguatge de les mentides

El capital reconeix les seves falsedats de manera vergonyant. A Kioto es fixen uns objectius irrealitzables. I llavors creen un mercat (de permisos per produir CO2) venent i comprant els incompliments d’aquells objectius. Ara, a les carreteres no s’hauria de emetre tant CO2. No és realitzable. Llavors creen un mercat amb els incompliments. Més camp per a l’especulació.

Després les burgesies, els fons, tenen els seus interessos, i el CO2 és l’últim que els preocupa. En realitat, hi ha els mitjans tecnològics per revertir la situació, però això no interessa al capital… perquè no és «rendible».

Si partim dels interessos de la classe treballadora, dels pobles, ningú pot resoldre els problemes sacrificant ocupació i benestar a la reducció del CO2. No és possible. Cal partir d’ una definició de la situació del planeta diferent, que atribueixi la responsabilitat de la destrucció als interessos del capital.

El 25 de abril de 1974 la revolución portuguesa derrocó a la dictadura

Deja un comentario

Carta Semanal 989 en catalán

Carta Semanal 989 para descargar en PDF

En el 50 aniversario de la revolución portuguesa de 1974, damos la palabra a Carmelinda Pereira y Aires Rodrigues, militantes de la Sección Portuguesa de la IV Internacional, miembros de la Asamblea Constituyente de Portugal (1975-1976)

El 25 de abril de 1974 marcó la caída de la dictadura de Salazar. ¿Quiénes fueron los impulsores de esta revolución?

Aires Rodrigues (A.R.) – Los últimos años de la dictadura de Salazar estuvieron marcados por una guerra colonial con profundas consecuencias para la sociedad portuguesa.

Una guerra colonial que, a lo largo de trece años, fue matando y lisiando a miles y miles de jóvenes, a ambos lados de la barricada. Este clima de angustia y desesperación, que afectó a los jóvenes llamados a la guerra, se extendió también a sus parejas, madres y padres, creando un verdadero clima de dolor e inseguridad en las familias. Los cuadros de jefes, tenientes y capitanes del ejército regular encargados de llevar a cabo la guerra colonial se vieron particularmente afectados por esta revuelta. Obligados a hacer campaña después de la guerra en lugares de guerra, observando y a menudo participando en ataques bárbaros, estos oficiales se dieron cuenta de que no tenían otra forma de salvar su futuro que enfrentarse a la dictadura con un golpe militar. Al mismo tiempo, se sintió una revuelta latente en el país, expresada en luchas y huelgas estudiantiles, a pesar de estar prohibidas por el régimen, como en marzo de 1974 en el sector del vidrio en Marinha Grande.

Esto es solo una pequeña parte del caldo del que se nutre el golpe militar desatado el 25 de abril, abriendo las puertas a la entrada de las masas en la escena política, desde el primer día, a través de la confraternización con los soldados. Inmediatamente, el asalto por parte de un grupo de jóvenes, con personal militar, a la sede de la Policía Política, forzando su desarme, frente a la gente concentrada en Largo do Carmo. La apertura de las cárceles y la liberación de los presos políticos fue la continuación del desmantelamiento de las instituciones del antiguo régimen, así como la reorganización de los Ayuntamientos y su sustitución por Comisiones Provisionales, de la confianza de las poblaciones.

Asimismo, la reorganización de las Administraciones de las principales empresas, todas ellas también comprometidas con la dictadura, y la elección de Comités Obreros (CT), asegurando el funcionamiento de estas empresas a través del control de gestión.

En la zona central del país, como titular del PS, defendí el principio de democracia participativa de todos los trabajadores, a través de las CT, y también ayudé a elaborar, con algunos trabajadores de las empresas, proyectos de estatutos de las CT, que luego fueron aprobados en asambleas generales. Este fue el caso, entre otras, de las empresas de vidrio y moldes en Marinha Grande, y de la pasta de papel cerca de Figueira da Foz.

Un año después, fueron elegidos diputados a la Asamblea Constituyente. En ese momento, eran miembros del Partido Socialista. ¿Cómo fue esta Asamblea?

A.R. – La Asamblea Constituyente fue elegida un año después, el 25 de abril de 1975, en medio de un movimiento social en el que las masas tomaron en sus manos el desmantelamiento de las estructuras del antiguo régimen, en los diferentes sectores, desde las administraciones de las grandes empresas hasta los Ayuntamientos, Colegios y Hospitales, buscando sustituirlas por Comisiones elegidas por los trabajadores, revocables en cualquier momento. Como diputados del PS en la Asamblea Constituyente, insertos y apoyando este movimiento de masas por la transformación de la sociedad, teniendo en cuenta las demandas expresadas por los trabajadores y las poblaciones de estos diferentes sectores, luchamos por inscribir en la Constitución derechos universales y conquistas sociales como, entre otros, el derecho a la Salud, la Educación y la Seguridad Social.

Del mismo modo que ayudamos a inscribir en un artículo de la Constitución los derechos de los CT, es decir, al control de la gestión, al método de elección y a la misma protección jurídica para los delegados sindicales.

Sin embargo, esta Asamblea Constituyente no es comparable a la Comuna de París, porque no hubo toma del poder, como en Francia por el proletariado parisino, durante 90 días.

Aunque los CT, los Comités de Soldados y más tarde los Comités de Residentes en la periferia de las grandes ciudades, los Comités de Usuarios de la Salud y los Comités de Gestión Escolar constituyeron los embriones de verdaderos órganos de control obrero, fue la política de división de las direcciones del PC y del PS lo que impidió avanzar en esta dirección.

¿Correspondía la Constitución aprobada en 1976 a las aspiraciones revolucionarias de los obreros portugueses?

Carmelinda Pereira (C.P.) – Sí y no.

Sí, correspondía en gran medida, porque reflejaba -aunque tal vez de manera borrosa- las conquistas que se estaban construyendo, a través de la acción de hombres, mujeres y jóvenes de todos los sectores de la vida económica, social, política y cultural, en su movimiento práctico.

Un movimiento basado en las asambleas generales y en las decisiones que de ellas se deriven, que serán llevadas a cabo por las comisiones de delegados encargadas de ello.

Entre los diputados constituyentes había un número importante de militantes obreros, que habían salido de la lucha concreta y no podían dejar de escribir o defender lo que allí hacían sus camaradas.

Hablo de mi experiencia como diputado por el PS, vinculado a los núcleos de trabajadores socialistas en fábricas, banca, escuelas o sanidad.

Discutimos libremente el borrador de varios de los artículos del CRP, que luego pasó a los proyectos del PS para ser comparados con los de los otros partidos, y finalmente fue aprobado con el apoyo de los demás de la izquierda.

Es así como, por ejemplo, diputados pertenecientes a comités obreros de grandes empresas de la época, a saber, los Astilleros de Lisboa y Efacec en Oporto, aprobaron -en el grupo parlamentario del PS y luego adoptado en el plenario de todos los diputados constituyentes- que las empresas nacionalizadas (75% de la economía) eran “conquistas irreversibles de las clases trabajadoras”.

Estos contenidos muestran el alcance de las aspiraciones que emanaban del movimiento revolucionario de las clases trabajadoras. Como el artículo 7 de la Constitución, que dice: “Portugal se regirá en las relaciones internacionales por los principios de independencia nacional, respeto de los derechos de los pueblos, igualdad entre los Estados, solución pacífica de los conflictos internacionales, no injerencia en los asuntos internos de otros Estados y cooperación con todos los demás pueblos para la emancipación y el progreso de la humanidad”.

De lo que he dicho, podemos decir que la Constitución correspondía a las aspiraciones de las clases trabajadoras, expresadas en su propio prefacio, cuando afirmaba que el objetivo en Portugal es la construcción de una sociedad socialista.

Sin embargo, aunque el texto constitucional expresa un programa concreto de medidas socialistas, su arquitectura es contradictoria con los objetivos establecidos en él.

Es contradictorio porque afirma que la implementación de la “democracia socialista” se garantizará a través de diputados elegidos por los partidos políticos, en el marco de una democracia representativa. Y estos diputados no se subordinan al pueblo que los eligió, ni colectivamente, ni mucho menos individualmente. Por el contrario, se subordinan a la dirección de sus respectivos partidos.

Fueron estos diputados -que constituyen mayorías de calidad (más que absolutas)- los que aprobaron las siete revisiones del PCR, para permitir que Portugal fuera completamente rehén de las decisiones tomadas por los organismos internacionales.

En 1977 fueron expulsados del Partido Socialista. ¿Cuáles fueron las razones de esta expulsión?

C.P. – Nuestra expulsión del PS (los dos diputados de la Asamblea de la República) tuvo como pretexto nuestro voto en contra del proyecto de Presupuesto del Estado para 1978, cuyo contenido correspondía a los objetivos dictados por el FMI y se tradujo en una brutal ofensiva contra los trabajadores.

Pero este pretexto sirvió para lograr un objetivo de la dirigencia del PS en ese momento histórico. Se trataba de poner en práctica el inicio de las privatizaciones, en particular de los bancos, y de poner fin a la ocupación de tierras pertenecientes a los terratenientes, de acuerdo con la exigencia del FMI, como condición para que Portugal fuera aceptado en la CEE.

Estos objetivos implicaban la ruptura del movimiento obrero, que ya se había iniciado con el golpe de Estado del 25 de noviembre de 1975, que impuso la normalización en los cuarteles, traducida en el fin de los comités de soldados.

Romper la fuerza de los trabajadores significaba dividirlos como clase. El primer paso consistió en expulsar a los principales militantes que dirigían las estructuras sindicales en el PS. Solo así fue posible dividir el movimiento obrero con la formación de la segunda central sindical, la UGT.

¿Qué nos enseñan estos acontecimientos para las luchas de hoy?

C.P. – Sabemos que la historia no se repite, pero de lo que vivimos en la revolución que comenzó en Portugal y que nunca fue aplastada, aunque sistemáticamente golpeada, podemos sacar algunas lecciones.

Entre ellos, se puede mencionar como: los trabajadores portugueses, en su avance hacia adelante, carecían de una dirección revolucionaria, formada por militantes que emanaran de su lucha, constituyendo un destacamento que les ayudara a concretar la conexión entre todos (a nivel local y nacional), así como a buscar la conexión con los militantes de los demás países de Europa, en particular del Estado español.

Esta carencia, sentida sobre todo cuando la revolución surgió y luego comenzó a caer, a pesar de las luchas muy fuertes en todos los tiempos, es ahora cada vez más evidente, en una situación en la que los trabajadores y los militantes se preguntan sorprendidos: “¿Cómo es posible que en esta Asamblea de la República -donde había mayoría absoluta del PS- haya ahora una mayoría de diputados de derecha, de los cuales el 18,9% son de extrema derecha?”

Muchos buscan un nuevo camino, en conexión con la lucha contra la guerra, y son conscientes de que una solución positiva para los trabajadores está ligada a lo que está sucediendo en los demás países de Europa y del resto del mundo.

Los militantes de la Cuarta Internacional buscan construir acuerdos prácticos con una parte de estos militantes, para defender los derechos sociales y el fin de la guerra.

El Pacto Verde europeo

Deja un comentario

Carta Semanal 988 en catalán

Carta Semanal 988 para descargar en PDF

“El Pacto Verde para el Clima se perfila como la estrategia de crecimiento económico de la Unión Europea. Incluye un paquete de iniciativas políticas cuyo objetivo es situar a la UE en el camino hacia una transición ecológica con el objetivo de alcanzar la neutralidad en la emisión/absorción de CO2 de aquí a 2050. Es la base para transformar la UE en una sociedad equitativa y próspera con una economía moderna y competitiva.”

Así defendía la vicepresidenta 3ª del Gobierno, Sra. Ribera, el Pacto Verde. La UE, esa institución del capital financiero, y los Gobiernos, en nombre de la crisis climática (que no tenemos por qué negar), de la emisión de CO₂, etc., pretende imponer determinadas medidas de descarbonización, de desindustrialización, de decrecimiento, que afectan a las conquistas de la clase obrera y al propio futuro de ésta. Sigue leyendo →

Guerra i despullament: l’espoliació de les terres agrícoles ucraïneses

Deja un comentario

Carta Setmanal 987 per descarregar en PDF

Reproduïm en aquesta Carta un informe de l’Oakland Institute, una ONG nord-americana. Ens diuen que els nostres governs donen suport a una guerra “per la sobirania d’Ucraïna”, quan l’informe explica com la principal riquesa del país està sent lliurada a les multinacionals, i com el país està escanyat per un deute creixent que condicionarà la seva sobirania durant decennis. També els diuen als nostres agricultors que cal acceptar la lliure entrada de productes ucraïnesos “per ajudar el poble ucraïnès”, quan, en realitat, els que se’n beneficien són les multinacionals que controlen l’exportació de productes agrícoles d’Ucraïna. Sense oblidar en cap moment que Putin va imposar el 2001, igualment, una llei de priva- tització de la terra.

Des de la invasió russa el febrer de 2022, la guerra a Ucraïna ha estat al centre de la política exterior i dels mitjans de comunicació. Tot i això, s’ha prestat poca atenció a una qüestió important que està al centre del conflicte: qui controla les terres de cultiu al país conegut com el “graner d’Europa”?

Aquest informe Guerra i despullament: l’espoliació de les terres agrícoles ucraïneses omple aquest buit en identificar els interessos que controlen les terres agrícoles d’Ucraïna i presentar una anàlisi dels esdeveniments respecte a la propietat de la terra al país. Això inclou la reforma agrària molt controvertida que va tenir lloc el 2021 com a part del programa d’ajust estructural llançat sota els auspicis de les institucions financeres occidentals, després de la instal·lació d’un govern pro-Unió Europea (UE) després de la “revolució de Maidan” el 2014.

Amb 33 milions d’hectàrees de terra cultivable, Ucraïna té grans extensions d’algunes de les terres agrícoles més fèrtils del món. Des de principis de la dècada del 1990, les privatitzacions i l’administració corrupta han concentrat la terra en mans d’una classe oligàrquica nova. Al voltant de 4,3 milions d’hectàrees estan dedicades a l’agricultura industrial, i la majoria, tres milions d’hectàrees, estan en mans d’una dotzena de grans empreses de l’agronegoci. A més, segons el Govern, uns cinc milions d’hectàrees -de la mida de dues Crimees- han estat “robades” a l’Estat ucraïnès per interessos privats. Per tant, la superfície total de terra controlada per oligarques, corruptes i grans empreses de l’agronegoci és de més de nou milions d’hectàrees, és a dir, més del 28% de la terra cultivable del país. La resta és utilitzat per més de vuit milions d’agricultors ucraïnesos.

Paradisos fiscals i milers d’acomiadaments

Els que controlen les terres ucraïneses avui són una barreja d’oligarques i diversos interessos estrangers, la majoria europeus i nord-americans, inclòs un fons de capital privat amb seu als Estats Units i el fons sobirà d’Aràbia Saudita. Excepte una, les deu empreses que controlen més sòl estan registrades a l’estranger, principalment en paradisos fiscals com Xipre o Luxemburg. Fins i tot quan estan dirigides i controlades en gran mesura per un oligarca fundador, diverses d’aquestes empreses s’han obert als capitals, i els bancs i els fons d’inversió occidentals controlen ara una part significativa de les seves accions.

L’informe identifica una sèrie d’inversors líders, com ara Vanguard Group, Kopernic Global Investors, BNP Asset Management Holding, NN Investment Partners Holdings (una subsidiària de Goldman Sachs) i Norges Bank Investment Management, que administra el fons sobirà de Noruega. Diversos dels principals fons de pensions, fundacions i dotacions universitàries dels Estats Units també han invertit en terres ucraïneses a través de NCH Capital, fons de capital privat amb seu als Estats Units que és el cinquè terratinent més gran d’Ucraïna.

La majoria d’aquestes empreses estan endeutades amb institucions financeres occidentals, especialment el Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament (BERD), el Banc Europeu d’Inversions (BEI) i la Corporació Financera Internacional (CFI), el braç del sector privat del Banc Mundial . Juntes, aquestes institucions han estat importants prestadors per a les empreses agrícoles a Ucraïna, amb gairebé 1.700 milions de dòlars prestats a només sis de les empreses agrícoles més grans en els darrers anys. Altres prestadors importants són una barreja d’institucions financeres principalment europees i nord-americanes, tant públiques com privades.

Aquest deute no només atorga als creditors interessos financers en els resultats de les empreses de l’agronegoci, sinó que també els dóna un palanquejament significatiu. La reestructuració del deute de UkrLandFarming, una de les empreses propietàries de terres a Ucraïna, és una prova d’això. Va involucrar creditors com les agències estatals d’importació i exportació dels Estats Units, Canadà i Dinamarca, entre d’altres, i va conduir a canvis organitzatius significatius, inclòs l’acomiadament de milers de treballadors.

Frau i corrupció

Aquest finançament internacional beneficia directament els oligarques, molts dels quals estan acusats de frau i corrupció, així com els fons estrangers i empreses associades com a accionistes o creditors. Mentrestant, els agricultors ucraïnesos han de treballar amb terres i fons limitats, i molts estan ara a punt de pobresa. Les dades mostren que aquests agricultors pràcticament no reben suport en comparació de l’agroindústria i els oligarques. El Fons de Garantia Parcial de Crèdit, creat pel Banc Mundial per donar suport als petits agricultors, puja a només 5,4 milions de dòlars, una quantitat insignificant en comparació dels milers de milions assignats a les grans empreses agroindustrials.

En els darrers anys, els països occidentals i les seves institucions han proporcionat una assistència militar i econòmica massiva a Ucraïna, que s’ha convertit en el receptor d’ajuda exterior més gran dels Estats Units, la primera vegada des del Pla Marshall que un país europeu ocupa aquest primer lloc. Al desembre del 2022, menys d’un any després de l’inici de la guerra, els Estats Units van destinar més de 113.000 milions de dòlars a Ucraïna, inclosos 65.000 milions de dòlars en ajuda militar, més que no pas tot el pressupost del Departament d’Estat i USAID.

Un “mercat” creat per Zelenski el 2020

L’informe detalla com l’ajuda occidental està condicionada a un programa d’ajust estructural dràstic, que inclou mesures d’austeritat, retallades a les xarxes de la Seguretat Social i privatització de sectors clau de l’economia. Una de les condicions clau va ser la creació d’un mercat de terres, establert el 2020 sota el president Zelensky, malgrat l’oposició de la majoria dels ucraïnesos que temien que exacerbés la corrupció al sector agrícola i enfortís el seu control per part de poderosos interessos.

Les troballes de l’informe confirmen aquesta preocupació, mostrant que és probable que la creació d’un mercat de terres augmenti encara més la quantitat de terres agrícoles a mans d’oligarques i grans corporacions d’agronegoci. Aquests darrers ja han començat a ampliar la seva base de terres. Kernel ha anunciat plans per augmentar la seva reserva de terres a 700.000 hectàrees, davant les 506.000 hectàrees del 2021. De la mateixa manera, MHP, que actualment controla 360.000 hectàrees de terra, està intentant ampliar les seves propietats a 550.000. MHP també eludiria les restriccions a la compra de terres en exigir als seus empleats que comprin terres i les arrendin a l’empresa.

A més, en donar suport a les grans corporacions de l’agronegoci, les institucions financeres internacionals estan subsidiant la concentració de la terra i un model industrial d’agricultura basat en l’ús intensiu d’insums sintètics, combustibles fòssils i monocultius a gran escala, que han demostrat ser destructius des de fa molt de temps per al medi ambient i la societat. Per contra, els petits agricultors ucraïnesos mostren resiliència i un gran potencial per liderar l’expansió d’un model de producció diferent basat en l’agroecologia, la sostenibilitat ambiental i la producció d’aliments saludables. Els petits i mitjans agricultors d’Ucraïna són els que garanteixen la seguretat alimentària del país, mentre que les grans empreses de l’agronegoci s’orienten cap als mercats d’exportació.

Al desembre de 2022, una coalició d’organitzacions d’agricultors, acadèmics i ONG va demanar al govern ucraïnès que suspengués la Llei de Reforma Agrària de 2020 i totes les transaccions de terres al mercat durant la guerra i la postguerra, “per tal de garantir la seguretat nacional i la preservació de la integritat territorial del país en temps de guerra i durant el període de reconstrucció de la postguerra”. Com explica la professora Olena Borodina, de l’Acadèmia Nacional de Ciències d’Ucraïna (NASU), “avui dia, milers de fills i filles del camp, agricultors, lluiten i moren a la guerra. Ho van perdre tot. Els processos de compravenda de terres estan cada cop més liberalitzats i publicitats. Això realment amenaça els drets dels ucraïnesos a la seva terra, per la qual donen les seves vides”.

Sota el control de l’FMI

En un moment en què el patiment i el desplaçament són considerables, s’han perdut innombrables vides i s’han gastat considerables recursos financers en el control d’Ucraïna, aquest informe planteja preocupacions serioses sobre el futur de les terres de cultiu i la producció d’aliments al país, que corre un alt risc de ser controlat cada cop més per oligarques i interessos estrangers.

Aquestes preocupacions es veuen exacerbades per l’sorprenent i creixent deute extern d’Ucraïna, contret a costa de les condicions de vida de la població a causa de les mesures imposades pel programa d’ajust estructural.

Ucraïna és ara el tercer deutor més gran del món amb el Fons Monetari Internacional (FMI) i és probable que la seva aclaparadora càrrega de deute exerceixi una pressió addicional sobre els seus creditors, forquilles de bons i institucions financeres internacionals sobre com s’ha de dur a terme la reconstrucció de postguerra, que s’estima que costarà 750.000 milions de dòlars. Aquests poderosos actors ja han indicat explícitament que utilitzaran la seva influència per privatitzar encara més el sector públic del país i liberalitzar-ne l’agricultura.

El final de la guerra hauria de ser el moment i l’oportunitat de fer exactament el contrari, és a dir, la redefinició del model econòmic que ja no estaria dominat per l’oligarquia i la corrupció, sinó que la terra i els recursos serien controlats per i per els ucraïnesos.

Això podria constituir la base per a la transformació del sector agrícola per fer-ho més democràtic i sostenible econòmicament i socialment. La política internacional i el suport financer s’han d’orientar cap a aquesta transformació, per beneficiar la població i els agricultors en lloc dels oligarques i els interessos financers estrangers.

Guerra y despojo: el expolio de las tierras agrícolas ucranianas

Deja un comentario

Carta Semanal 987 en catalán

Carta Semanal 987 para descargar en PDF

Reproducimos en esta Carta un informe del Oakland Institute, una ONG norteamericana. Nos dicen que nuestros gobiernos apoyan una guerra “por la soberanía de Ucrania”, cuando el informe explica cómo la principal riqueza del país está siendo entregada a las multinacionales, y cómo el país está estrangulado por una deuda creciente que condicionará su soberanía durante decenios. También les dicen a nuestros agricultores que hay que aceptar la libre entrada de productos ucranianos “para ayudar al pueblo ucraniano”, cuando, en realidad , quienes se benefician son las multinacionales que controlan la exportación de productos agrícolas de Ucrania. Sin olvidar en ningún momento que Putin impuso en 2021, igualmente, una ley de privatización de la tierra. Sigue leyendo →

Eleccions basques: Una contradicció aparent

Deja un comentario

Carta Setmanal 986 per descarregar en PDF

El 21 d’abril se celebren al País basc les eleccions autonòmiques o sigui al Parlament basc (Àlaba, Biscaia i Guipúscoa-recordem que Navarra és una autonomia a part). La Premsa de tot l’Estat s’ha fet ressò dels últims sondejos que donen com a partidaris de la independència a un 22 % de la població (alguns sondejos donen només un 13 %). Dada històrica, ja que mai havia estat tan baixa.

A això se suma un 33 % que seria partidari de la desconnexió amb la resta d’Espanya “segons les circumstàncies ».

La contradicció està en què en els mateixos sondejos diuen que els partits que es reclamen en última instància de la independència del país basc -o sigui el PNV i Bildu- obtindrien entre els dos els dos terços dels vots.

D’aquestes previsions és fàcil deduir algunes conclusions: per a la majoria de la població basca -en particular per als treballadors- és impensable separar-se de la resta dels pobles de l’Estat, i viu una consciència més o menys clara de pertànyer a la mateixa classe social, amb els mateixos interessos, de Cadis a Bilbao, d’A Coruña a Barcelona.

Classe obrera que ha lluitat i lluita en comú, que té les mateixes conquestes i drets i pateix els mateixos enemics: el règim de la Monarquia, les institucions franquistes i els governs que s’hi sotmeten.

Aquesta consciència de pertinença a una mateixa classe es reflecteix per exemple en una cosa tan important com és el Sistema Públic de Pensions i la Seguretat Social, conquesta comuna que, malgrat totes les mesures per dinamitar-lo, al dia d’avui no han aconseguit el seu objectiu.

Per exemple, en el Pacte que va donar el govern a Sánchez, després de les eleccions de juliol de 2023, s’incloïa l’acord amb els partits bascos de “transferència de la gestió de la Seguretat Social al govern basc”, mesura que implica un pas cap a la ruptura de la Caixa única. No obstant això aquesta mesura no és tan fàcil d’aplicar fins a les seves últimes conseqüències.

D’una banda per la resistència dels treballadors i els diferents moviments de pensionistes i gran part de la base dels sindicats, i de l’altra per una dada essencial: la despesa en pensions de l’any 2023 va arribar a uns 11.000 milions d’euros a la Comunitat Autònoma Basca (CAV) mentre que les cotitzacions no van superar els 6.700 milions.

Les pensions al País Basc són en general més elevades que en altres zones perquè la reestructuració industrial -duta a terme en particular sota els governs de Felipe González-van implicar acomiadaments massius amb condicions de jubilació altes, i perquè les noves ocupacions, creades en condicions de precarietat i retallades de drets per les successives reformes laborals, impliquen cotitzacions molt més baixes.

La ruptura de la Caixa única donaria un sistema autonòmic “basc” deficitari, que implica una baixada de les pensions i/o la seva privatització. Sens dubte aquesta és l’agenda oculta ” del PNV i potser d’altres, però que per l’oposició social són incapaços de plantejar-la obertament.

Aberri Eguna i campanya electoral

El 31 de març es va celebrar el tradicional Aberri Eguna (dia de la pàtria basca) quan tradicionalment els partits bascos es mobilitzen pels seus reclams identitaris.

En el míting del PNV a la Plaça Nueva de Bilbao es va ressaltar en primer lloc la presentació del nou candidat a lehendakari, Imanol Pradales, que substitueix Iñigo Urkullu (que va ocupar la presidència des de desembre de 2012, últimament en coalició amb el PSE/PSOE). Tots els observadors assenyalen el mínim “impuls sobiranista” del candidat, que es va concentrar en la necessitat de desenvolupar l’economia, resoldre “els problemes de la gent”, ocupar-se de les “coses de menjar” al costat dels sobtats temes de la “digitalització”, la “sostenibilitat ecològica”, l'”economia circular” i tot el bla bla bla bla de moda.

Alhora al marge de la campanya electoral creixen els conflictes, en particular davant la bancarrota del sistema de salut, OSAKIDETZA. Qüestió que no és basca, ja que afecta totes les comunitats amb formes més o menys agreujades.

L’anomenada esquerra abertzale, Euskal Herria Bildu, en la seva mobilització a Pamplona (reivindicant el caràcter basc d’aquesta comunitat) i a través d’Ornaldo Otegi, líder d’aquesta formació, va insistir que fer passos cap a la independència significa avui “participar en la governabilitat”, ja que per a ell hi ha “una finestra d’oportunitat a l’Estat espanyol” i el seu caràcter de “soci prioritari” de Pedro Sánchez és el principal avenç per entrar al govern.

La seva campanya té com a objectiu arrabassar l’hegemonia al PNV (que des del 1980 té la majoria minoritària dels vots) i poder encapçalar el govern basc, imitant el BNG gallec amb un missatge “menys sobiranista i més social”.

Otegui va donar pas en la seva al·locució al nou candidat abertzale Pello Otxandiano, que va centrar el seu missatge en la necessitat d’una bona educació i habitatge per a tothom mentre proposava “un fons sobirà de 1300 milions amb suport d’EPSV (fons de pensions privades) i de KUTXABANK”.

De fet els partits bascos s’ofereixen a l’Estat pel govern Sánchez com a socis prioritaris per a la governabilitat de l’Estat i a la banca com a membres selectes del sistema capitalista.

Es van acabar les proclames contra el règim, i en efecte és de ressaltar l’absència gairebé total de tota referència a la Monarquia, en el que coincideixen amb els candidats de Sumar i Podem que de fet parlen de federalisme, en semblar en el marc de la Monarquia i respectant les seves institucions heretades del franquisme (que, d’altra banda, s’oposen amb ungles i dents a tot pas cap al que consideren “separatisme”, com passa amb la llei d’amnistia per part sobretot de la judicatura).

No és per casualitat que davant d’aquest panorama l’interès per la campanya electoral sigui mínim per a la majoria de la població i una proporció inèdita de votants dubten en la utilitat de votar.

El poble i els treballadors bascos

Formen part de la classe obrera i dels pobles de l’Estat no només per un passat i un enemic comú: el règim monàrquic agent del gran capital, sinó perquè la seva mobilització i reivindicacions són comunes des de dècades i dècades.

Malgrat la utilització torticera i el negoci privat establert utilitzant-lo com a excusa, la defensa i desenvolupament de l’euskera, continua sent patrimoni de civilització i cultura de tots els que vivim i treballem al País Basc. I fins i tot s’estén per altres pobles germans.

Els problemes als quals estan confrontats els joves bascos de falta d’habitatge són els mateixos que a la resta de l’Estat; el deteriorament en què es troba la sanitat és semblant: els salaris de la indústria o els serveis (en gran mesura privatitzats) provoquen quatre manifestacions diàries a Bilbao o altres ciutats, i això no és només responsabilitat del govern autonòmic sinó de les polítiques del govern central.

El poble basc -malgrat els dirigents abertzales (patriotes)- es mobilitza en suport al poble palestí i contra l’estat sionista genocida, per més que són coneguts els llaços que hi ha entre el Govern Basc, les Diputacions i fins i tot Ajuntaments amb l’Estat d’Israel.
L’exigència de ruptura amb Israel que les mateixes organitzacions palestines proposen al món, a les organitzacions, és molesta al parer per als candidats autonòmics bascos, que ni la nomenen.

L’esforç dels militants revolucionaris i internacionalistes al país basc és combatre a nivell polític i sindical per mostrar la veritable identitat de les veritables reivindicacions i la participació en les mobilitzacions obreres i democràtiques.

En la poca o molta calor electoral que hi pugui haver aquestes setmanes la lluita per evitar la ruptura de la caixa única a través de la transferència autonòmica de la Seguretat Social es dona la mà amb la lluita per l’amnistia, no només per solidaritat amb els milers d’afectats del procés català sinó per obrir una sortida definitiva als presos bascos i a les dècades del “tot és terrorisme”.

Per molt que li pesi a l’aparell d’estat heretat de la dictadura encapçalat per Felip VI.

Elecciones vascas: una contradicción aparente

Deja un comentario

Carta Semanal 986 en catalán

Carta Semanal 986 para descargar en PDF

El 21 de abril se celebran en el País vasco las elecciones autonómicas o sea al Parlamento vasco (Álava, Vizcaya y Guipúzcoa, recordemos que Navarra es un autonomía aparte). La Prensa de todo el Estado se ha hecho eco de los últimos sondeos que dan como partidarios de la independencia a un 22 % de la población (algunos sondeos dan solo un 13 %). Dato histórico, pues nunca había sido tan bajo.

A esto se suma un 33 % que sería partidario de la desconexión con el resto de España “según las circunstancias ».

La contradicción está en que en los mismos sondeos dicen que los partidos que se reclaman en última instancia de la independencia del país vasco -o sea el PNV y Bildu- obtendrían entre los dos los dos tercios de los votos. Sigue leyendo →