Carta Setmanal 1005 per descarregar en PDF

Aquest dimarts 20 d’agost fa 84 anys de l’atac a Trotski per Ramon Mercader, agent de Stalin, que va produir la seva mort l’endemà. El context mundial de 1940 era, òbviament, diferent de l’actual, però també hi ha elements en comú entre tots dos i un en particular: la supervivència del capitalisme, plenament inserit al seu estadi imperialista, provoca una destrucció sistemàtica de forces productives que es plasma a les crisis recurrents i les guerres, amb el corol·lari de la devastació i saqueig dels recursos naturals, així com, sobretot, un qüestionament frontal del valor de la força de treball i, consegüentment, de les condicions de vida de la majoria de la població , que és la classe treballadora.

Com a marxistes, no encarem aquest aniversari des d’un punt de vista nostàlgic, sinó polític. D’acord amb una frase del mateix Trotski, amb què iniciava el text Lliçons del gran any (9 de gener de 1905 – 9 de gener de 1917), commemoratiu del dotzè aniversari de l’inici de l’”assaig general” que va ser la Revolució russa de 1905, “els aniversaris revolucionaris no són només dies per commemorar, són dies per treure lliçons de les experiències revolucionàries”. Quines lliçons podem treure de Trotski per a la nostra lluita avui? Aquest és l’objecte de la present Carta Setmanal, encara que l’abordem d’una manera molt esquemàtica, atesa la seva extensa trajectòria com a teòric marxista, igual que com a militant i dirigent obrer; ja que, com deia Engels sobre Marx en el seu discurs el dia del seu enterrament, Trotski també “era, sobretot, un revolucionari”.

Un teòric marxista important

A la Revolució russa es va donar un fet mai repetit: bona part dels dirigents eren també excel·lents teòrics. És el cas de Lenin, que caracteritza l’imperialisme, com a estadi últim del capitalisme, d’una manera tan vigent que és imprescindible per entendre el que passa actualment. També ho van ser Preobrazhensky, Bukharin i especialment Trotski, al costat d’altres entre els quals per descomptat no es troba Stalin -com explica amb claredat Riazanov-. D’això en donen compte les nombroses obres, l’estudi de les quals ens aporta claus molt importants al voltant de com es desenvolupa la lluita de classes i, consegüentment, com actuar-hi.

Destaquem només tres aportacions com a mostra, les dues primeres d’un llibre de lectura imprescindible, segons el nostre parer, que és Història de la Revolució russa. Hi formula el concepte de “desenvolupament desigual i combinat”, que permet caracteritzar efectivament el contradictori lloc de les economies nacionals al mercat mundial producte històric del capitalisme, “al·ludint a l’aproximació de les diferents etapes del camí i a la confusió de diferents fases , a l’amalgama de formes arcaiques i modernes. Sense acudir a aquesta llei, enfocada, naturalment, a la integritat del seu contingut material, seria impossible comprendre la història de Rússia ni la de cap altre país d’avenç cultural endarrerit, sigui quin sigui el seu grau”.

La segona és el pròleg a aquest llibre, una peça metodològica magistral: “la història de la revolució, com tota història, ha de relatar, sobretot, els fets i el seu desenvolupament. Però amb això no n’hi ha prou. Cal que del relat es desprengui amb claredat per què les coses van succeir d’aquesta manera i no d’una altra. Els esdeveniments històrics no es poden considerar com una cadena d’aventures ocorregudes a l’atzar ni enfilar-se en el fil d’una moral preconcebuda, sinó que s’han de sotmetre al criteri de les lleis que els governen (…) Les classes oprimides creen la història a les fàbriques, a les casernes, als camps, als carrers de la ciutat. Però no acostumen a posar-la per escrit (…) No obstant, els processos que es desenvolupen en la consciència de les masses no són mai autòctons ni independents. Tot i els idealistes i els eclèctics, la consciència està determinada per l’existència”.

I la tercera és la noció de revolució permanent, amb la qual Trotski desenvolupa una cosa que ja havien plantejat Marx i Engels des del 1845. Per ell, “la revolució no acaba després d’una determinada conquesta política, després de l’obtenció d’una determinada reforma social , sinó que continua desenvolupant-se fins a la realització del socialisme integral. Així doncs, un cop començada, la revolució (en què participem i que dirigim) en cap cas és interrompuda per nosaltres en una etapa formal determinada”. Connectava així també amb Lenin, per a qui la revolució russa no es quedaria en una etapa burgesa, ja que només la classe obrera podria aturar la guerra i satisfer les reivindicacions democràtiques (lliurar la terra als pagesos i establir el dret dels pobles oprimits sota el tsarisme a la seva lliure autodeterminació).

Encara que només fos per aquestes tres aportacions, ja es podria considerar a Trotski un autor marxista imprescindible per a la lluita de la classe obrera avui. Però, com dèiem, són només una petita mostra de la seva obra ingent.

Militant i dirigent obrer, un líder de la Revolució russa i impulsor de la IV Internacional

Tampoc en aquest pla podem exposar en detall les aportacions de qui amb 60 anys, tot just sis mesos abans de ser assassinat, va escriure de si mateix “vaig ser revolucionari durant els meus quaranta-tres anys de vida conscient i durant quaranta-dos vaig lluitar sota les banderes del marxisme”. En destacarem tres.

En primer lloc, la seva lluita per la construcció del partit obrer independent plenament inserit a la classe, davant de la propaganda sobre un suposat partit bolxevic plenament constituït com a tal des de la separació del menxevic el 1903, ni el partit era així ni agrupava el conjunt del moviment revolucionari. Trotski va tenir un paper molt important en la Revolució de 1905, quan va ser president del Soviet de Petrograd. Davant la Primera Guerra Mundial, va impulsar les conferències de Zimmerwald i Kienthal (que Lenin veia amb reticències, però també hi va participar).

Això no vol dir, per descomptat, que no cometés errors: quan el juliol de 1917 s’incorpora al partit bolxevic, que des de l’arribada de Lenin a Rússia a l’abril havia trencat la il·lusió reformista de la direcció interna prèvia de Stalin i Kàmenev, Trotski reconeix que Lenin havia tingut raó en la seva ruptura amb els menxevics fins a les seves darreres conseqüències. És la lluita pel partit el que el fa impulsar, amb Lenin, la fundació de la III Internacional el 1919 i la fundació de la IV Internacional el 1938, davant la constatació de la fallida de la III (després de la seva actuació a Alemanya, facilitant l’ascens de Hitler o a Espanya contra la revolució; La IV Internacional se situa així en el fil històric la primera gran fita organitzativa de la qual és la Lliga dels Comunistes el 1847 i internacionalment la I Internacional el 1864.

Insistim que no sacralitzem Trotski. Ell mateix reconeix també que era Lenin qui tenia raó el 1921 quan, escoltant l’opinió dels sindicats soviètics, va rectificar la posició de militaritzar els soldats desmobilitzats. També en oposar-se a la necessitat de signar la pau a Brest-Litovsk com més aviat millor. Allò que importa de tot això és el que aporta per al diàleg actual entre corrents que, com nosaltres, defensem incondicionalment les reivindicacions de la classe. La confrontació de posicions és imprescindible, com efectivament passava al partit bolxevic abans de la seva destrucció per Stalin.

En segon lloc, respecte als sindicats, que són la primera forma organitzativa de la classe: “en la lluita per les reivindicacions parcials i transicionals, els obrers necessiten més que mai organitzacions de masses, fonamentalment sindicats (…) Lluiten implacablement contra tot intent de sotmetre els sindicats a l’Estat burgès (…) Només en base a aquest treball es pot lluitar amb èxit al si dels sindicats contra la burocràcia reformista, inclosa l’estalinista. L’intent sectari de crear o mantenir petits sindicats “revolucionaris” com una segona edició del partit significa de fet renunciar a la lluita per la direcció de la classe obrera”. Contra aquesta posició sectària es va situar també Lenin. Lluita per la direcció de cara a orientar-la a allò per allò que s’organitzen els treballadors: els seus interessos i no cap suposada forma de conciliació amb els de la classe capitalista, com sosté, contra tota evidència empírica, la idea del “diàleg social”.

I en tercer lloc, el seu rol central a la Revolució russa, que va permetre constituir el primer Estat obrer de la història, més enllà de l’efímera experiència de la Comuna de París el 1871. Al costat de Lenin va ser un dels dos principals líders del procés revolucionari. Ho va ser en el terreny de la construcció d’aquest Estat, fins i tot simbòlicament, ja que ell proposa que no s’utilitzi el terme ministres per als integrants del govern, sinó comissaris del poble, cosa que ja denotava el seu compromís amb la democràcia obrera, en oposició a la degeneració burocràtica que esdevindria després. I en àmbits tan importants com la creació de l’Exèrcit Roig, gràcies al qual va ser possible la preservació del procés revolucionari amb la seva victòria a l’anomenada guerra civil (que en realitat era en gran mesura una intervenció militar imperialista de suport als exèrcits blancs) o les seves aportacions al terreny del debat econòmic, al voltant de qüestions com la planificació o la industrialització, de forma totalment aliena a la caricatura estalinista que li presentava com a contrari a la pagesia ia la NEP (la Nova Política Econòmica que s’aplica després de la guerra civil).

La lluita internacionalista contra la guerra ahir i avui

Al Programa de Transició (“L’agonia del capitalisme i les tasques de la IV Internacional”), fundacional de la nostra organització, es caracteritza amb precisió el que defineix abans de res la situació actual: “la situació política mundial del moment, es caracteritza , abans de res, per la crisi històrica de la direcció del proletariat (…) Les forces productives de la humanitat han parat de créixer”. I així és: com caracteritzar, si no, el genocidi contra el poble palestí que, d’acord amb el govern de Gaza, ja ha arribat al nombre de 40.000 persones assassinades (incloent-hi 16.000 menors), encara que la revista científica britànica estima que són ja “ 186.000 o fins i tot més” (https://www.thelancet.com/journals/lancet/article/PIIS0140-6736(24)01169-3/fulltext) O els centenars de milers de joves que han estat portats a la mort pels interessos de l’imperialisme nord-americà -al qual se subordinen els governs europeus- l’autocràcia de Putin a la guerra d’Ucraïna (només en els primers 18 mesos el New York Times estimava que eren 190.000,https://www.nytimes.com/2023/08/18/us/politics/ukraine-russia-war-casualties.html); guerra a què es destinen ingents recursos, cosa que, inevitablement, planteja la reducció de la despesa pública social.

Al setembre de 1915, Trotski va ser el redactor del manifest de la conferència de Zimmerwald contra la guerra mundial. La seva vigència és total: “qualssevol que siguin els responsables directes principals del desencadenament d’aquesta guerra, una cosa és certa: la guerra que ha provocat tot aquest caos és producte de l’imperialisme. Aquesta guerra ha sorgit de la voluntat de les classes capitalistes de cada nació de viure de l‟explotació del treball humà i de les riqueses naturals del planeta”. Les implicacions de les guerres imperialistes són inequívoques, com també recollia el manifest: “Misèria i privacions, atur i augment del cost de la vida, malalties i epidèmies, són els veritables resultats de la guerra. Per dècades, les despeses de guerra absorbiran el millor de les forces dels pobles comprometent la conquesta de millores socials i dificultant tot progrés”. La lluita contra la guerra va ser determinant per a la Revolució russa, després de la qual es va fundar la III Internacional el 1919.

Hi ha res més actual? Des del marxisme, no hi ha resignació possible, per això el manifest també proposa: “nosaltres que no ens situem al terreny de la solidaritat nacional amb els nostres explotadors, sinó que romanem fidels a la solidaritat internacional del proletariat ia la lluita de classes, ens hem reunit aquí per reprendre els llaços trencats de les relacions internacionals, per cridar la classe obrera a recobrar la consciència de si mateixa i situar-la en la lluita per la pau. Aquesta lluita és la lluita per la llibertat, per la fraternitat dels pobles, pel socialisme. Cal emprendre aquesta lluita per la pau, per la pau sense annexions ni indemnitzacions de guerra. Però una pau així no és possible més que amb la condició de condemnar tot projecte de violació de drets i de llibertats dels pobles. Aquesta pau no ha de conduir ni a locupació de països sencers ni a les annexions parcials. (…) El dret dels pobles a disposar d’ells mateixos ha de ser el fonament indestructible en l’ordre de les relacions de nació a nació”.

Avui, 108 anys després, participem en una iniciativa al voltant de la crida europea contra la guerra, que confluirà en una conferència a Berlín de l’1 al 3 de novembre. Crida que conclou així: “Rebutgem les guerres i la barbàrie, que només beneficien els poderosos i els industrials de l’armament els guanys dels quals es disparen (…) rebutgem ser arrossegats a la guerra i la militarització de tota la societat. Rebutgem els pressupostos militars cada cop més elevats sota la tutela de l’OTAN i de la Unió Europea, denunciem la guerra social lliurada contra els treballadors i la joventut. Rebutgem tots els atemptats a les llibertats, les amenaces i la repressió. Defensem la llibertat d’expressió, de reunió, de manifestació i el dret de vaga, particularment amenaçats. La mobilització dels pobles podrà aturar l’escalada mortífera a què els Governs ens volen arrossegar, i aturar els enviaments d’armes. Unint-nos per sobre de les fronteres, actuem per la unitat internacional dels treballadors i joves per imposar l’alto el foc i la reassignació dels pressupostos militars a les necessitats vitals de la població, a l’escola, els hospitals, els salaris i les pensions”.

L’assassinat no va aconseguir el seu objectiu: Trotski, referent per a la lluita de la classe obrera per la seva emancipació

Però a més Trotski va ser el més conseqüent opositor a l’esmentada degeneració burocràtica estalinista, òbviament sense cap coqueteig amb l’imperialisme, sinó caracteritzant l’Estat soviètic com l’Estat obrer que encara era, perquè la seva base material (l’expropiació dels grans mitjans de producció no s’havia revertit), de manera que es requeria no una revolució social, sinó política perquè la classe es desembaràs de la burocràcia. Val la pena recomanar en aquest punt la lectura del seu llibre La revolució traïda.

Precisament per aquesta raó va ser assassinat. Ens explicava el seu nét Estaven Volkov el 2019 (https://posicuarta.org/cartasblog/entrevista-a-esteban-volkov-nieto-de-trotsky/) que un agent estalinista infiltrat no havia deixat de preguntar quant avançava Trotski en la redacció de la seva biografia de Stalin (encàrrec editorial acceptat per ell només per necessitat econòmica). Denotava l’obsessió amb ell dels usurpadors de la revolució, que a les successives onades de purgues dels anys trenta ja havien eliminat la major part de la vella guàrdia bolxevic, perquè no podien suportar l’existència de Trotski com a referent viu de la revolució .

Trotski també va abordar l’experiència de la Revolució espanyola, que permet treure’n conclusions, molt útils avui: “el maig de 1937, els obrers espanyols es van aixecar, no només sense direcció, sinó contra la mateixa (…) les masses, que contínuament han intentat obrir-se pas per la via correcta, s’han trobat que generar una nova direcció que correspongui a les necessitats del procés revolucionari i produir-la al fragor del combat estava per sobre de les seves forces. (…) fins i tot en aquells casos en què la vella direcció ha manifestat la seva corrupció interna, la classe no pot improvisar immediatament una nova direcció, especialment si no ha heretat del període anterior sòlids quadres revolucionaris, capaços d’utilitzar l’enfonsament del vell partit dirigent”.

El text de Trotski de 1940 que es coneix com a Testament conclou amb aquestes paraules, que el defineixen i defineixen també el nostre objectiu vital, per a la consecució del qual convidem tot treballador compromès amb l’emancipació social a organitzar-se amb la IV Internacional: “La vida és bella. Que les futures generacions la lliurin de tot mal, opressió i violència i la gaudeixin plenament”.