Archivo por meses: abril 2024

“El Pacte Verd per al Clima es perfila com l’estratègia de creixement econòmic de la Unió Europea. Inclou un paquet d’iniciatives polítiques l’objectiu de les quals és situar la UE en el camí cap a una transició ecològica amb l’objectiu d’assolir la neutralitat en l’emissió/absorció de CO2 d’aquí al 2050. És la base per transformar la UE en una societat equitativa i pròspera amb una economia moderna i competitiva.”

Així defensava la vicepresidenta 3a del Govern, Sra. Ribera, el Pacte Verd. La UE, aquesta institució del capital financer, i els Governs, en nom de la crisi climàtica (que no tenim per què negar), de l’emissió de CO2, etc., pretén imposar determinades mesures de descarbonització, de desindustrialització, de decreixement, que afecten les conquestes de la classe obrera i el propi futur d’aquesta.

Volen fer-nos creure que ells també estan preocupats pel futur del planeta. Que, en tant que pertanyents al gènere humà tenim interessos comuns. Però la societat està dividida en classes socials, i aquestes classes tenen interessos contraposats.

Els Governs europeus, seguint aquesta orientació volen transformar l’economia i la societat, i per això cada reunió de governants o tècnics precisa i desenvolupa infinitat de calendaris. En particular, volen que per al 2050 Europa sigui neutra, és a dir, no augmenti el CO2. De veritat a la UE i als Governs els interessa el planeta i l’ecologia? Vegem:

Durant la cimera ecològica de l’ONU de Glasgow (OP 26 – 2021), la premsa va assenyalar que diverses potències estaven invertint per augmentar la producció de petroli i gas. Això no va impedir que aquestes potències assumissin sense pestanyar nous i més exigents objectius «verds». Cents de bancs i financeres van prometre injectar 130 bilions a reduir l’emissió de CO2 i en energia neta, però han invertit en carbó.

En arribar a la cimera de Dubai (Emirats, novembre desembre de 2023), es va fer el primer balanç global des de la cimera de París (2015). Gairebé tots els membres del Grup dels Vint havien augmentat la producció i ús de combustibles fòssils.

Tot indica que el 2030 no es cobriran els objectius «verds» i el 2050 Europa no serà neutral en emissions de CO2. Però els Governs hauran imposat infinitat de lleis en nom d’aquests objectius «verds». Per què? El capital, per sobreviure, per reproduir-se i ampliar-se, per evitar la fallida arruïnada per la competència, necessita obtenir beneficis, com més grans, millor. Essent aquesta la seva prioritat ineludible, explota sense consideració l’ home i la natura. I en la seva actual fase de podridura, ha d’obrir nous «nínxols» de negoci, nous mercats destruint la indústria i l’agricultura, totes les conquestes socials.

I per cobrir-se, el capital disfressa els seus objectius com si fossin de lluita contra el canvi climàtic, de lluita per «salvar el planeta», bla, bla, bla.

Vegem algunes de les conseqüències del Pacte Verd europeu:

El lloc del «verd» en la despesa

La Comissió s’ha compromès a mobilitzar almenys un bilió d’euros en inversions sostenibles durant el pròxim decenni. ¿Inversions en què? Per produir què? per a quins serveis?

Per començar, dedica a ‘inversions ecològiques’ el 30 % del pressupost plurianual de la UE (2021-2028) i l’instrument únic NextGenerationEU (NGEU) per recuperar-se de la pandèmia de COVID-19. Aquesta enorme quantitat, ¿serveix per a alguna cosa quan els serveis estan en el límit i es planteja una enorme reconversió industrial? La immensa despesa suposadament ecològica, ¿va contra atendre les necessitats més elementals de la població? Són fons als quals capitalistes s’acullen per fer un negoci, els mateixos capitalistes que d’altra banda inverteixen en petroli i carbó. És a dir, que s’han sacrificat sectors productius, s’han sacrificat els serveis, no s’ha reduït el CO2, però els paràsits xuclen del pot. El capital financer obté així finançament públic per a inversions que no serien rendibles si les fes ell.

Ara serà pitjor. Amb la presidència espanyola de la UE es van aprovar unes regles fiscals que restableixen els criteris de Maastricht (que exigien als governs mantenir el dèficit pressupostari i el deute públic per sota del 3 % i del 60 % del PIB). Aquests criteris van portar a polítiques d’austeritat criminals, i se’ns diu que aquesta vegada es farà amb «flexibilitat». Aplicar les exigències «verdes» serà tancar fàbriques i abandonar camps, amb les mínimes indemnitzacions. Portar a pèrdues de sectors de la població i esclats socials com el dels pagesos.

Les normes dels Governs, i la irrupció dels fons verds

La creació dels fons europeus ha portat novetats: es crea una situació en què part dels 27 pressupostos estatals està coberta per fons europeus, sotmesos a una complexa xarxa d’autoritzacions i de controls. La irrupció d’aquests fons és una interferència d’agències que treballen per al capital passant per sobre de tots els dispositius de cada Estat i sense més control que la «justícia europea», que no deriva de cap sobirania, sinó de la llibertat del capital per fer benefici, segons el seu lema de «competència lliure i no falsejada».

Un altre capítol són els impostos verds, que distorsionen d’arrel el sistema fiscal. Així, entre les exigències que acaba de fer la Comissió Europea sobre vulnerabilitats de l’economia espanyola, inclou «augmentar els impostos verds», com un instrument de recaptació, que poc té a veure amb el CO2 i recau majoritàriament sobre les famílies i no sobre els trust que contaminen la terra, els mars, l’atmosfera. Són impostos sobre béns físics nocius per al medi ambient. Per exemple, l’enormitat de CO2 generat per la fabricació d’autos elèctrics fa que aquest cotxe sigui més nociu, però el presenten com a benefactor perquè emet menys CO2 quan circula que un cotxe tradicional.

El democràtic és que els impostos no siguin finalistes, que cada Estat decideixi com recaptar i com gastar. Això era abans de l’ordre verd, que no deixa de ser un instrument de les classes dominants per sotmetre el poble als seus dictats.

Transformar cada sector de l’ economia per complir els objectius climàtics

El capital financer exigeix canviar tots els sectors de l’economia amb el pretext d’assolir l’objectiu climàtic per al 2030. No pregunti Vd. si crea ocupació o el destrueix, si produeix benestar o l’elimina, l’important és el CO2.

Els pagesos europeus denuncien: la UE verda vol desmantellar l’agricultura

El Pacte promet biodiversitat i agricultura sostenible. Transformar l’ agricultura perquè no contamini i reduir l’ impacte ambiental de la producció d’ aliments. No diu que això és desmantellar sectors agrícoles sencers, destruir bona part dels cultius.

Els pagesos de tot Europa s’han aixecat contra la política europea (barbechos, emissions de CO2, ús de plaguicides, impostos «verds», etc.), aplicada per tots els Governs, que els condemna al tancament de les seves explotacions, perquè envaeixi el mercat el produït per les multinacionals a l’Àfrica, l’Índia o Filipines, on els treballadors amb prou feines tenen drets i no es respecta el medi ambient. En el menys dolent dels casos el pagès podria vendre la seva terra, amb rebaixa, a grans empreses que les explotaran amb immigrants sense o amb papers.

Les organitzacions d’agricultors han constatat que, després de xocar amb successives versions de la PAC, ara, amb el Pacte Verd es tracta de desmantellar gran part de la producció.

Com es pot veure, el treball agrícola pot contaminar menys, fins i tot no contaminar, però al capital no li resulta rendible protegir el medi ambient, prefereix comprar terres a l’Àfrica o altres països i desplaçar la producció allà per ser més «competitius».

La gran reconversió industrial

Segons el Pacte Verd, es tracta que la mobilitat que es recolzi en l’ús d’automòbils nous nets. Diuen que seria «liderar la tercera revolució industrial»: crear ocupacions i impulsar el creixement. D’aquí al 2030, s’espera que 30 milions de vehicles sense emissions circulin per les carreteres d’Europa.

Es crearà un règim de comerç de drets d’ emissió per a la indústria i el transport. A partir del 2026, en el transport per carretera hi haurà un preu per la contaminació. Es reforçarà la tarificació del carboni en la indústria.

És sabut que un cotxe elèctric necessita un 30 % menys de mà d’obra que un de tradicional per ser produït i que resulta més cara la seva adquisició. Però en cap part especifica quantes desenes de milers de llocs de treball s’han de suprimir en l’actual indústria de l’automòbil, i quants cents de milers (o milions) de llocs de treball en la indústria auxiliar.

El setembre de 2023 l’Associació Espanyola de Fabricants de Vehicles i Camions (ANFAC) i l’Associació Espanyola de Proveïdors d’Automoció (SERNAUTO) van publicar «Nous reptes del sector de l’automoció a Espanya». La indústria de l’automoció espanyola es veu amenaçada per la demanda decreixent i problemes en el subministrament. Busca mantenir la seva competitivitat recolzant-se en una nova política industrial presidida per la decisió de la UE que per al 2035 tots els vehicles que es venguin a Europa seran elèctrics.

Els fabricants llancen una campanya perquè l’Estat (central i autonòmic) financi i doni suport i l’Estat es reorganitzi al voltant de centres de decisió assequibles als fabricants.

El Govern paga i recolza

Al febrer, al fòrum ANFAC, Pedro Sánchez va respondre: «Vam estar al costat del sector per convertir Espanya en un gran centre logístic d’electromobilitat. Vam donar suport als plans d’ajuda i l’impuls de la infraestructura de recàrrega. El full de ruta de l’Executiu passa per la col·laboració public-privada, els PERTE i modificarà el dispositiu Moves».

La directora general adjunta d’Indústria de la Comissió Europea recorda la «complexitat» de l’operació, ja que 2,4 milions de treballadors han de ser reciclats (acomiadats?) o rebre nova formació.

El pacte verd són milions d’obrers i de pagesos a acomiadar.

Epíleg: el llenguatge de les mentides

El capital reconeix les seves falsedats de manera vergonyant. A Kioto es fixen uns objectius irrealitzables. I llavors creen un mercat (de permisos per produir CO2) venent i comprant els incompliments d’aquells objectius. Ara, a les carreteres no s’hauria de emetre tant CO2. No és realitzable. Llavors creen un mercat amb els incompliments. Més camp per a l’especulació.

Després les burgesies, els fons, tenen els seus interessos, i el CO2 és l’últim que els preocupa. En realitat, hi ha els mitjans tecnològics per revertir la situació, però això no interessa al capital… perquè no és «rendible».

Si partim dels interessos de la classe treballadora, dels pobles, ningú pot resoldre els problemes sacrificant ocupació i benestar a la reducció del CO2. No és possible. Cal partir d’ una definició de la situació del planeta diferent, que atribueixi la responsabilitat de la destrucció als interessos del capital.

El 25 de abril de 1974 la revolución portuguesa derrocó a la dictadura

Deja un comentario

Carta Semanal 989 en catalán

Carta Semanal 989 para descargar en PDF

En el 50 aniversario de la revolución portuguesa de 1974, damos la palabra a Carmelinda Pereira y Aires Rodrigues, militantes de la Sección Portuguesa de la IV Internacional, miembros de la Asamblea Constituyente de Portugal (1975-1976)

El 25 de abril de 1974 marcó la caída de la dictadura de Salazar. ¿Quiénes fueron los impulsores de esta revolución?

Aires Rodrigues (A.R.) – Los últimos años de la dictadura de Salazar estuvieron marcados por una guerra colonial con profundas consecuencias para la sociedad portuguesa.

Una guerra colonial que, a lo largo de trece años, fue matando y lisiando a miles y miles de jóvenes, a ambos lados de la barricada. Este clima de angustia y desesperación, que afectó a los jóvenes llamados a la guerra, se extendió también a sus parejas, madres y padres, creando un verdadero clima de dolor e inseguridad en las familias. Los cuadros de jefes, tenientes y capitanes del ejército regular encargados de llevar a cabo la guerra colonial se vieron particularmente afectados por esta revuelta. Obligados a hacer campaña después de la guerra en lugares de guerra, observando y a menudo participando en ataques bárbaros, estos oficiales se dieron cuenta de que no tenían otra forma de salvar su futuro que enfrentarse a la dictadura con un golpe militar. Al mismo tiempo, se sintió una revuelta latente en el país, expresada en luchas y huelgas estudiantiles, a pesar de estar prohibidas por el régimen, como en marzo de 1974 en el sector del vidrio en Marinha Grande.

Esto es solo una pequeña parte del caldo del que se nutre el golpe militar desatado el 25 de abril, abriendo las puertas a la entrada de las masas en la escena política, desde el primer día, a través de la confraternización con los soldados. Inmediatamente, el asalto por parte de un grupo de jóvenes, con personal militar, a la sede de la Policía Política, forzando su desarme, frente a la gente concentrada en Largo do Carmo. La apertura de las cárceles y la liberación de los presos políticos fue la continuación del desmantelamiento de las instituciones del antiguo régimen, así como la reorganización de los Ayuntamientos y su sustitución por Comisiones Provisionales, de la confianza de las poblaciones.

Asimismo, la reorganización de las Administraciones de las principales empresas, todas ellas también comprometidas con la dictadura, y la elección de Comités Obreros (CT), asegurando el funcionamiento de estas empresas a través del control de gestión.

En la zona central del país, como titular del PS, defendí el principio de democracia participativa de todos los trabajadores, a través de las CT, y también ayudé a elaborar, con algunos trabajadores de las empresas, proyectos de estatutos de las CT, que luego fueron aprobados en asambleas generales. Este fue el caso, entre otras, de las empresas de vidrio y moldes en Marinha Grande, y de la pasta de papel cerca de Figueira da Foz.

Un año después, fueron elegidos diputados a la Asamblea Constituyente. En ese momento, eran miembros del Partido Socialista. ¿Cómo fue esta Asamblea?

A.R. – La Asamblea Constituyente fue elegida un año después, el 25 de abril de 1975, en medio de un movimiento social en el que las masas tomaron en sus manos el desmantelamiento de las estructuras del antiguo régimen, en los diferentes sectores, desde las administraciones de las grandes empresas hasta los Ayuntamientos, Colegios y Hospitales, buscando sustituirlas por Comisiones elegidas por los trabajadores, revocables en cualquier momento. Como diputados del PS en la Asamblea Constituyente, insertos y apoyando este movimiento de masas por la transformación de la sociedad, teniendo en cuenta las demandas expresadas por los trabajadores y las poblaciones de estos diferentes sectores, luchamos por inscribir en la Constitución derechos universales y conquistas sociales como, entre otros, el derecho a la Salud, la Educación y la Seguridad Social.

Del mismo modo que ayudamos a inscribir en un artículo de la Constitución los derechos de los CT, es decir, al control de la gestión, al método de elección y a la misma protección jurídica para los delegados sindicales.

Sin embargo, esta Asamblea Constituyente no es comparable a la Comuna de París, porque no hubo toma del poder, como en Francia por el proletariado parisino, durante 90 días.

Aunque los CT, los Comités de Soldados y más tarde los Comités de Residentes en la periferia de las grandes ciudades, los Comités de Usuarios de la Salud y los Comités de Gestión Escolar constituyeron los embriones de verdaderos órganos de control obrero, fue la política de división de las direcciones del PC y del PS lo que impidió avanzar en esta dirección.

¿Correspondía la Constitución aprobada en 1976 a las aspiraciones revolucionarias de los obreros portugueses?

Carmelinda Pereira (C.P.) – Sí y no.

Sí, correspondía en gran medida, porque reflejaba -aunque tal vez de manera borrosa- las conquistas que se estaban construyendo, a través de la acción de hombres, mujeres y jóvenes de todos los sectores de la vida económica, social, política y cultural, en su movimiento práctico.

Un movimiento basado en las asambleas generales y en las decisiones que de ellas se deriven, que serán llevadas a cabo por las comisiones de delegados encargadas de ello.

Entre los diputados constituyentes había un número importante de militantes obreros, que habían salido de la lucha concreta y no podían dejar de escribir o defender lo que allí hacían sus camaradas.

Hablo de mi experiencia como diputado por el PS, vinculado a los núcleos de trabajadores socialistas en fábricas, banca, escuelas o sanidad.

Discutimos libremente el borrador de varios de los artículos del CRP, que luego pasó a los proyectos del PS para ser comparados con los de los otros partidos, y finalmente fue aprobado con el apoyo de los demás de la izquierda.

Es así como, por ejemplo, diputados pertenecientes a comités obreros de grandes empresas de la época, a saber, los Astilleros de Lisboa y Efacec en Oporto, aprobaron -en el grupo parlamentario del PS y luego adoptado en el plenario de todos los diputados constituyentes- que las empresas nacionalizadas (75% de la economía) eran “conquistas irreversibles de las clases trabajadoras”.

Estos contenidos muestran el alcance de las aspiraciones que emanaban del movimiento revolucionario de las clases trabajadoras. Como el artículo 7 de la Constitución, que dice: “Portugal se regirá en las relaciones internacionales por los principios de independencia nacional, respeto de los derechos de los pueblos, igualdad entre los Estados, solución pacífica de los conflictos internacionales, no injerencia en los asuntos internos de otros Estados y cooperación con todos los demás pueblos para la emancipación y el progreso de la humanidad”.

De lo que he dicho, podemos decir que la Constitución correspondía a las aspiraciones de las clases trabajadoras, expresadas en su propio prefacio, cuando afirmaba que el objetivo en Portugal es la construcción de una sociedad socialista.

Sin embargo, aunque el texto constitucional expresa un programa concreto de medidas socialistas, su arquitectura es contradictoria con los objetivos establecidos en él.

Es contradictorio porque afirma que la implementación de la “democracia socialista” se garantizará a través de diputados elegidos por los partidos políticos, en el marco de una democracia representativa. Y estos diputados no se subordinan al pueblo que los eligió, ni colectivamente, ni mucho menos individualmente. Por el contrario, se subordinan a la dirección de sus respectivos partidos.

Fueron estos diputados -que constituyen mayorías de calidad (más que absolutas)- los que aprobaron las siete revisiones del PCR, para permitir que Portugal fuera completamente rehén de las decisiones tomadas por los organismos internacionales.

En 1977 fueron expulsados del Partido Socialista. ¿Cuáles fueron las razones de esta expulsión?

C.P. – Nuestra expulsión del PS (los dos diputados de la Asamblea de la República) tuvo como pretexto nuestro voto en contra del proyecto de Presupuesto del Estado para 1978, cuyo contenido correspondía a los objetivos dictados por el FMI y se tradujo en una brutal ofensiva contra los trabajadores.

Pero este pretexto sirvió para lograr un objetivo de la dirigencia del PS en ese momento histórico. Se trataba de poner en práctica el inicio de las privatizaciones, en particular de los bancos, y de poner fin a la ocupación de tierras pertenecientes a los terratenientes, de acuerdo con la exigencia del FMI, como condición para que Portugal fuera aceptado en la CEE.

Estos objetivos implicaban la ruptura del movimiento obrero, que ya se había iniciado con el golpe de Estado del 25 de noviembre de 1975, que impuso la normalización en los cuarteles, traducida en el fin de los comités de soldados.

Romper la fuerza de los trabajadores significaba dividirlos como clase. El primer paso consistió en expulsar a los principales militantes que dirigían las estructuras sindicales en el PS. Solo así fue posible dividir el movimiento obrero con la formación de la segunda central sindical, la UGT.

¿Qué nos enseñan estos acontecimientos para las luchas de hoy?

C.P. – Sabemos que la historia no se repite, pero de lo que vivimos en la revolución que comenzó en Portugal y que nunca fue aplastada, aunque sistemáticamente golpeada, podemos sacar algunas lecciones.

Entre ellos, se puede mencionar como: los trabajadores portugueses, en su avance hacia adelante, carecían de una dirección revolucionaria, formada por militantes que emanaran de su lucha, constituyendo un destacamento que les ayudara a concretar la conexión entre todos (a nivel local y nacional), así como a buscar la conexión con los militantes de los demás países de Europa, en particular del Estado español.

Esta carencia, sentida sobre todo cuando la revolución surgió y luego comenzó a caer, a pesar de las luchas muy fuertes en todos los tiempos, es ahora cada vez más evidente, en una situación en la que los trabajadores y los militantes se preguntan sorprendidos: “¿Cómo es posible que en esta Asamblea de la República -donde había mayoría absoluta del PS- haya ahora una mayoría de diputados de derecha, de los cuales el 18,9% son de extrema derecha?”

Muchos buscan un nuevo camino, en conexión con la lucha contra la guerra, y son conscientes de que una solución positiva para los trabajadores está ligada a lo que está sucediendo en los demás países de Europa y del resto del mundo.

Los militantes de la Cuarta Internacional buscan construir acuerdos prácticos con una parte de estos militantes, para defender los derechos sociales y el fin de la guerra.

El Pacto Verde europeo

Deja un comentario

Carta Semanal 988 en catalán

Carta Semanal 988 para descargar en PDF

“El Pacto Verde para el Clima se perfila como la estrategia de crecimiento económico de la Unión Europea. Incluye un paquete de iniciativas políticas cuyo objetivo es situar a la UE en el camino hacia una transición ecológica con el objetivo de alcanzar la neutralidad en la emisión/absorción de CO2 de aquí a 2050. Es la base para transformar la UE en una sociedad equitativa y próspera con una economía moderna y competitiva.”

Así defendía la vicepresidenta 3ª del Gobierno, Sra. Ribera, el Pacto Verde. La UE, esa institución del capital financiero, y los Gobiernos, en nombre de la crisis climática (que no tenemos por qué negar), de la emisión de CO₂, etc., pretende imponer determinadas medidas de descarbonización, de desindustrialización, de decrecimiento, que afectan a las conquistas de la clase obrera y al propio futuro de ésta. Sigue leyendo →

Guerra i despullament: l’espoliació de les terres agrícoles ucraïneses

Deja un comentario

Carta Setmanal 987 per descarregar en PDF

Reproduïm en aquesta Carta un informe de l’Oakland Institute, una ONG nord-americana. Ens diuen que els nostres governs donen suport a una guerra “per la sobirania d’Ucraïna”, quan l’informe explica com la principal riquesa del país està sent lliurada a les multinacionals, i com el país està escanyat per un deute creixent que condicionarà la seva sobirania durant decennis. També els diuen als nostres agricultors que cal acceptar la lliure entrada de productes ucraïnesos “per ajudar el poble ucraïnès”, quan, en realitat, els que se’n beneficien són les multinacionals que controlen l’exportació de productes agrícoles d’Ucraïna. Sense oblidar en cap moment que Putin va imposar el 2001, igualment, una llei de priva- tització de la terra.

Des de la invasió russa el febrer de 2022, la guerra a Ucraïna ha estat al centre de la política exterior i dels mitjans de comunicació. Tot i això, s’ha prestat poca atenció a una qüestió important que està al centre del conflicte: qui controla les terres de cultiu al país conegut com el “graner d’Europa”?

Aquest informe Guerra i despullament: l’espoliació de les terres agrícoles ucraïneses omple aquest buit en identificar els interessos que controlen les terres agrícoles d’Ucraïna i presentar una anàlisi dels esdeveniments respecte a la propietat de la terra al país. Això inclou la reforma agrària molt controvertida que va tenir lloc el 2021 com a part del programa d’ajust estructural llançat sota els auspicis de les institucions financeres occidentals, després de la instal·lació d’un govern pro-Unió Europea (UE) després de la “revolució de Maidan” el 2014.

Amb 33 milions d’hectàrees de terra cultivable, Ucraïna té grans extensions d’algunes de les terres agrícoles més fèrtils del món. Des de principis de la dècada del 1990, les privatitzacions i l’administració corrupta han concentrat la terra en mans d’una classe oligàrquica nova. Al voltant de 4,3 milions d’hectàrees estan dedicades a l’agricultura industrial, i la majoria, tres milions d’hectàrees, estan en mans d’una dotzena de grans empreses de l’agronegoci. A més, segons el Govern, uns cinc milions d’hectàrees -de la mida de dues Crimees- han estat “robades” a l’Estat ucraïnès per interessos privats. Per tant, la superfície total de terra controlada per oligarques, corruptes i grans empreses de l’agronegoci és de més de nou milions d’hectàrees, és a dir, més del 28% de la terra cultivable del país. La resta és utilitzat per més de vuit milions d’agricultors ucraïnesos.

Paradisos fiscals i milers d’acomiadaments

Els que controlen les terres ucraïneses avui són una barreja d’oligarques i diversos interessos estrangers, la majoria europeus i nord-americans, inclòs un fons de capital privat amb seu als Estats Units i el fons sobirà d’Aràbia Saudita. Excepte una, les deu empreses que controlen més sòl estan registrades a l’estranger, principalment en paradisos fiscals com Xipre o Luxemburg. Fins i tot quan estan dirigides i controlades en gran mesura per un oligarca fundador, diverses d’aquestes empreses s’han obert als capitals, i els bancs i els fons d’inversió occidentals controlen ara una part significativa de les seves accions.

L’informe identifica una sèrie d’inversors líders, com ara Vanguard Group, Kopernic Global Investors, BNP Asset Management Holding, NN Investment Partners Holdings (una subsidiària de Goldman Sachs) i Norges Bank Investment Management, que administra el fons sobirà de Noruega. Diversos dels principals fons de pensions, fundacions i dotacions universitàries dels Estats Units també han invertit en terres ucraïneses a través de NCH Capital, fons de capital privat amb seu als Estats Units que és el cinquè terratinent més gran d’Ucraïna.

La majoria d’aquestes empreses estan endeutades amb institucions financeres occidentals, especialment el Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament (BERD), el Banc Europeu d’Inversions (BEI) i la Corporació Financera Internacional (CFI), el braç del sector privat del Banc Mundial . Juntes, aquestes institucions han estat importants prestadors per a les empreses agrícoles a Ucraïna, amb gairebé 1.700 milions de dòlars prestats a només sis de les empreses agrícoles més grans en els darrers anys. Altres prestadors importants són una barreja d’institucions financeres principalment europees i nord-americanes, tant públiques com privades.

Aquest deute no només atorga als creditors interessos financers en els resultats de les empreses de l’agronegoci, sinó que també els dóna un palanquejament significatiu. La reestructuració del deute de UkrLandFarming, una de les empreses propietàries de terres a Ucraïna, és una prova d’això. Va involucrar creditors com les agències estatals d’importació i exportació dels Estats Units, Canadà i Dinamarca, entre d’altres, i va conduir a canvis organitzatius significatius, inclòs l’acomiadament de milers de treballadors.

Frau i corrupció

Aquest finançament internacional beneficia directament els oligarques, molts dels quals estan acusats de frau i corrupció, així com els fons estrangers i empreses associades com a accionistes o creditors. Mentrestant, els agricultors ucraïnesos han de treballar amb terres i fons limitats, i molts estan ara a punt de pobresa. Les dades mostren que aquests agricultors pràcticament no reben suport en comparació de l’agroindústria i els oligarques. El Fons de Garantia Parcial de Crèdit, creat pel Banc Mundial per donar suport als petits agricultors, puja a només 5,4 milions de dòlars, una quantitat insignificant en comparació dels milers de milions assignats a les grans empreses agroindustrials.

En els darrers anys, els països occidentals i les seves institucions han proporcionat una assistència militar i econòmica massiva a Ucraïna, que s’ha convertit en el receptor d’ajuda exterior més gran dels Estats Units, la primera vegada des del Pla Marshall que un país europeu ocupa aquest primer lloc. Al desembre del 2022, menys d’un any després de l’inici de la guerra, els Estats Units van destinar més de 113.000 milions de dòlars a Ucraïna, inclosos 65.000 milions de dòlars en ajuda militar, més que no pas tot el pressupost del Departament d’Estat i USAID.

Un “mercat” creat per Zelenski el 2020

L’informe detalla com l’ajuda occidental està condicionada a un programa d’ajust estructural dràstic, que inclou mesures d’austeritat, retallades a les xarxes de la Seguretat Social i privatització de sectors clau de l’economia. Una de les condicions clau va ser la creació d’un mercat de terres, establert el 2020 sota el president Zelensky, malgrat l’oposició de la majoria dels ucraïnesos que temien que exacerbés la corrupció al sector agrícola i enfortís el seu control per part de poderosos interessos.

Les troballes de l’informe confirmen aquesta preocupació, mostrant que és probable que la creació d’un mercat de terres augmenti encara més la quantitat de terres agrícoles a mans d’oligarques i grans corporacions d’agronegoci. Aquests darrers ja han començat a ampliar la seva base de terres. Kernel ha anunciat plans per augmentar la seva reserva de terres a 700.000 hectàrees, davant les 506.000 hectàrees del 2021. De la mateixa manera, MHP, que actualment controla 360.000 hectàrees de terra, està intentant ampliar les seves propietats a 550.000. MHP també eludiria les restriccions a la compra de terres en exigir als seus empleats que comprin terres i les arrendin a l’empresa.

A més, en donar suport a les grans corporacions de l’agronegoci, les institucions financeres internacionals estan subsidiant la concentració de la terra i un model industrial d’agricultura basat en l’ús intensiu d’insums sintètics, combustibles fòssils i monocultius a gran escala, que han demostrat ser destructius des de fa molt de temps per al medi ambient i la societat. Per contra, els petits agricultors ucraïnesos mostren resiliència i un gran potencial per liderar l’expansió d’un model de producció diferent basat en l’agroecologia, la sostenibilitat ambiental i la producció d’aliments saludables. Els petits i mitjans agricultors d’Ucraïna són els que garanteixen la seguretat alimentària del país, mentre que les grans empreses de l’agronegoci s’orienten cap als mercats d’exportació.

Al desembre de 2022, una coalició d’organitzacions d’agricultors, acadèmics i ONG va demanar al govern ucraïnès que suspengués la Llei de Reforma Agrària de 2020 i totes les transaccions de terres al mercat durant la guerra i la postguerra, “per tal de garantir la seguretat nacional i la preservació de la integritat territorial del país en temps de guerra i durant el període de reconstrucció de la postguerra”. Com explica la professora Olena Borodina, de l’Acadèmia Nacional de Ciències d’Ucraïna (NASU), “avui dia, milers de fills i filles del camp, agricultors, lluiten i moren a la guerra. Ho van perdre tot. Els processos de compravenda de terres estan cada cop més liberalitzats i publicitats. Això realment amenaça els drets dels ucraïnesos a la seva terra, per la qual donen les seves vides”.

Sota el control de l’FMI

En un moment en què el patiment i el desplaçament són considerables, s’han perdut innombrables vides i s’han gastat considerables recursos financers en el control d’Ucraïna, aquest informe planteja preocupacions serioses sobre el futur de les terres de cultiu i la producció d’aliments al país, que corre un alt risc de ser controlat cada cop més per oligarques i interessos estrangers.

Aquestes preocupacions es veuen exacerbades per l’sorprenent i creixent deute extern d’Ucraïna, contret a costa de les condicions de vida de la població a causa de les mesures imposades pel programa d’ajust estructural.

Ucraïna és ara el tercer deutor més gran del món amb el Fons Monetari Internacional (FMI) i és probable que la seva aclaparadora càrrega de deute exerceixi una pressió addicional sobre els seus creditors, forquilles de bons i institucions financeres internacionals sobre com s’ha de dur a terme la reconstrucció de postguerra, que s’estima que costarà 750.000 milions de dòlars. Aquests poderosos actors ja han indicat explícitament que utilitzaran la seva influència per privatitzar encara més el sector públic del país i liberalitzar-ne l’agricultura.

El final de la guerra hauria de ser el moment i l’oportunitat de fer exactament el contrari, és a dir, la redefinició del model econòmic que ja no estaria dominat per l’oligarquia i la corrupció, sinó que la terra i els recursos serien controlats per i per els ucraïnesos.

Això podria constituir la base per a la transformació del sector agrícola per fer-ho més democràtic i sostenible econòmicament i socialment. La política internacional i el suport financer s’han d’orientar cap a aquesta transformació, per beneficiar la població i els agricultors en lloc dels oligarques i els interessos financers estrangers.

Guerra y despojo: el expolio de las tierras agrícolas ucranianas

Deja un comentario

Carta Semanal 987 en catalán

Carta Semanal 987 para descargar en PDF

Reproducimos en esta Carta un informe del Oakland Institute, una ONG norteamericana. Nos dicen que nuestros gobiernos apoyan una guerra “por la soberanía de Ucrania”, cuando el informe explica cómo la principal riqueza del país está siendo entregada a las multinacionales, y cómo el país está estrangulado por una deuda creciente que condicionará su soberanía durante decenios. También les dicen a nuestros agricultores que hay que aceptar la libre entrada de productos ucranianos “para ayudar al pueblo ucraniano”, cuando, en realidad , quienes se benefician son las multinacionales que controlan la exportación de productos agrícolas de Ucrania. Sin olvidar en ningún momento que Putin impuso en 2021, igualmente, una ley de privatización de la tierra. Sigue leyendo →

Eleccions basques: Una contradicció aparent

Deja un comentario

Carta Setmanal 986 per descarregar en PDF

El 21 d’abril se celebren al País basc les eleccions autonòmiques o sigui al Parlament basc (Àlaba, Biscaia i Guipúscoa-recordem que Navarra és una autonomia a part). La Premsa de tot l’Estat s’ha fet ressò dels últims sondejos que donen com a partidaris de la independència a un 22 % de la població (alguns sondejos donen només un 13 %). Dada històrica, ja que mai havia estat tan baixa.

A això se suma un 33 % que seria partidari de la desconnexió amb la resta d’Espanya “segons les circumstàncies ».

La contradicció està en què en els mateixos sondejos diuen que els partits que es reclamen en última instància de la independència del país basc -o sigui el PNV i Bildu- obtindrien entre els dos els dos terços dels vots.

D’aquestes previsions és fàcil deduir algunes conclusions: per a la majoria de la població basca -en particular per als treballadors- és impensable separar-se de la resta dels pobles de l’Estat, i viu una consciència més o menys clara de pertànyer a la mateixa classe social, amb els mateixos interessos, de Cadis a Bilbao, d’A Coruña a Barcelona.

Classe obrera que ha lluitat i lluita en comú, que té les mateixes conquestes i drets i pateix els mateixos enemics: el règim de la Monarquia, les institucions franquistes i els governs que s’hi sotmeten.

Aquesta consciència de pertinença a una mateixa classe es reflecteix per exemple en una cosa tan important com és el Sistema Públic de Pensions i la Seguretat Social, conquesta comuna que, malgrat totes les mesures per dinamitar-lo, al dia d’avui no han aconseguit el seu objectiu.

Per exemple, en el Pacte que va donar el govern a Sánchez, després de les eleccions de juliol de 2023, s’incloïa l’acord amb els partits bascos de “transferència de la gestió de la Seguretat Social al govern basc”, mesura que implica un pas cap a la ruptura de la Caixa única. No obstant això aquesta mesura no és tan fàcil d’aplicar fins a les seves últimes conseqüències.

D’una banda per la resistència dels treballadors i els diferents moviments de pensionistes i gran part de la base dels sindicats, i de l’altra per una dada essencial: la despesa en pensions de l’any 2023 va arribar a uns 11.000 milions d’euros a la Comunitat Autònoma Basca (CAV) mentre que les cotitzacions no van superar els 6.700 milions.

Les pensions al País Basc són en general més elevades que en altres zones perquè la reestructuració industrial -duta a terme en particular sota els governs de Felipe González-van implicar acomiadaments massius amb condicions de jubilació altes, i perquè les noves ocupacions, creades en condicions de precarietat i retallades de drets per les successives reformes laborals, impliquen cotitzacions molt més baixes.

La ruptura de la Caixa única donaria un sistema autonòmic “basc” deficitari, que implica una baixada de les pensions i/o la seva privatització. Sens dubte aquesta és l’agenda oculta ” del PNV i potser d’altres, però que per l’oposició social són incapaços de plantejar-la obertament.

Aberri Eguna i campanya electoral

El 31 de març es va celebrar el tradicional Aberri Eguna (dia de la pàtria basca) quan tradicionalment els partits bascos es mobilitzen pels seus reclams identitaris.

En el míting del PNV a la Plaça Nueva de Bilbao es va ressaltar en primer lloc la presentació del nou candidat a lehendakari, Imanol Pradales, que substitueix Iñigo Urkullu (que va ocupar la presidència des de desembre de 2012, últimament en coalició amb el PSE/PSOE). Tots els observadors assenyalen el mínim “impuls sobiranista” del candidat, que es va concentrar en la necessitat de desenvolupar l’economia, resoldre “els problemes de la gent”, ocupar-se de les “coses de menjar” al costat dels sobtats temes de la “digitalització”, la “sostenibilitat ecològica”, l'”economia circular” i tot el bla bla bla bla de moda.

Alhora al marge de la campanya electoral creixen els conflictes, en particular davant la bancarrota del sistema de salut, OSAKIDETZA. Qüestió que no és basca, ja que afecta totes les comunitats amb formes més o menys agreujades.

L’anomenada esquerra abertzale, Euskal Herria Bildu, en la seva mobilització a Pamplona (reivindicant el caràcter basc d’aquesta comunitat) i a través d’Ornaldo Otegi, líder d’aquesta formació, va insistir que fer passos cap a la independència significa avui “participar en la governabilitat”, ja que per a ell hi ha “una finestra d’oportunitat a l’Estat espanyol” i el seu caràcter de “soci prioritari” de Pedro Sánchez és el principal avenç per entrar al govern.

La seva campanya té com a objectiu arrabassar l’hegemonia al PNV (que des del 1980 té la majoria minoritària dels vots) i poder encapçalar el govern basc, imitant el BNG gallec amb un missatge “menys sobiranista i més social”.

Otegui va donar pas en la seva al·locució al nou candidat abertzale Pello Otxandiano, que va centrar el seu missatge en la necessitat d’una bona educació i habitatge per a tothom mentre proposava “un fons sobirà de 1300 milions amb suport d’EPSV (fons de pensions privades) i de KUTXABANK”.

De fet els partits bascos s’ofereixen a l’Estat pel govern Sánchez com a socis prioritaris per a la governabilitat de l’Estat i a la banca com a membres selectes del sistema capitalista.

Es van acabar les proclames contra el règim, i en efecte és de ressaltar l’absència gairebé total de tota referència a la Monarquia, en el que coincideixen amb els candidats de Sumar i Podem que de fet parlen de federalisme, en semblar en el marc de la Monarquia i respectant les seves institucions heretades del franquisme (que, d’altra banda, s’oposen amb ungles i dents a tot pas cap al que consideren “separatisme”, com passa amb la llei d’amnistia per part sobretot de la judicatura).

No és per casualitat que davant d’aquest panorama l’interès per la campanya electoral sigui mínim per a la majoria de la població i una proporció inèdita de votants dubten en la utilitat de votar.

El poble i els treballadors bascos

Formen part de la classe obrera i dels pobles de l’Estat no només per un passat i un enemic comú: el règim monàrquic agent del gran capital, sinó perquè la seva mobilització i reivindicacions són comunes des de dècades i dècades.

Malgrat la utilització torticera i el negoci privat establert utilitzant-lo com a excusa, la defensa i desenvolupament de l’euskera, continua sent patrimoni de civilització i cultura de tots els que vivim i treballem al País Basc. I fins i tot s’estén per altres pobles germans.

Els problemes als quals estan confrontats els joves bascos de falta d’habitatge són els mateixos que a la resta de l’Estat; el deteriorament en què es troba la sanitat és semblant: els salaris de la indústria o els serveis (en gran mesura privatitzats) provoquen quatre manifestacions diàries a Bilbao o altres ciutats, i això no és només responsabilitat del govern autonòmic sinó de les polítiques del govern central.

El poble basc -malgrat els dirigents abertzales (patriotes)- es mobilitza en suport al poble palestí i contra l’estat sionista genocida, per més que són coneguts els llaços que hi ha entre el Govern Basc, les Diputacions i fins i tot Ajuntaments amb l’Estat d’Israel.
L’exigència de ruptura amb Israel que les mateixes organitzacions palestines proposen al món, a les organitzacions, és molesta al parer per als candidats autonòmics bascos, que ni la nomenen.

L’esforç dels militants revolucionaris i internacionalistes al país basc és combatre a nivell polític i sindical per mostrar la veritable identitat de les veritables reivindicacions i la participació en les mobilitzacions obreres i democràtiques.

En la poca o molta calor electoral que hi pugui haver aquestes setmanes la lluita per evitar la ruptura de la caixa única a través de la transferència autonòmica de la Seguretat Social es dona la mà amb la lluita per l’amnistia, no només per solidaritat amb els milers d’afectats del procés català sinó per obrir una sortida definitiva als presos bascos i a les dècades del “tot és terrorisme”.

Per molt que li pesi a l’aparell d’estat heretat de la dictadura encapçalat per Felip VI.

Elecciones vascas: una contradicción aparente

Deja un comentario

Carta Semanal 986 en catalán

Carta Semanal 986 para descargar en PDF

El 21 de abril se celebran en el País vasco las elecciones autonómicas o sea al Parlamento vasco (Álava, Vizcaya y Guipúzcoa, recordemos que Navarra es un autonomía aparte). La Prensa de todo el Estado se ha hecho eco de los últimos sondeos que dan como partidarios de la independencia a un 22 % de la población (algunos sondeos dan solo un 13 %). Dato histórico, pues nunca había sido tan bajo.

A esto se suma un 33 % que sería partidario de la desconexión con el resto de España “según las circunstancias ».

La contradicción está en que en los mismos sondeos dicen que los partidos que se reclaman en última instancia de la independencia del país vasco -o sea el PNV y Bildu- obtendrían entre los dos los dos tercios de los votos. Sigue leyendo →

Los jóvenes tenemos derecho a un futuro digno, ¡organicémonos para conquistarlo!

Deja un comentario

Carta Semanal 985 en catalán

Carta Semanal 985 para descargar en PDF

Conocemos de sobra la precariedad que sufre la juventud trabajadora en cualquier país del mundo, incluso en los países más ‘’desarrollados’’, entre los que se incluye España. No está de más señalar que, además de las condiciones materiales, la juventud atraviesa un estado de ánimo preocupante (siendo este una consecuencia de las condiciones materiales). La muerte por suicidio es la causa de muerte no natural más habitual entre los jóvenes, los casos de depresión se disparan y la desorientación hacia un proyecto de vida claro se asienta entre los más jóvenes.

De dónde venimos y dónde estamos

Cuando hablamos de que la juventud de ahora lo tiene peor que la de las generaciones anteriores, no significa que lo tuviesen fácil, ni mucho menos. Pero sí que hablamos de un cambio significativo en las condiciones, principalmente de poder adquisitivo de los más jóvenes. ¿Cuál ha sido la evolución del salario respecto a lo que podemos comprar con él? Varios estudios demuestran (a los no tan jóvenes no les hacen falta estudios para verificarlo) que el paso de la peseta al euro supuso una gran subida de precios y que influyó drásticamente en el poder adquisitivo de la clase trabajadora. Según el INE (Instituto Nacional de Estadística), la inflación acumulada desde la entrada del euro hasta el 2020 ha sido de un 40%, mientras que los salarios brutos han aumentado un 23%. Es decir, casi un 20% de pérdida de poder adquisitivo, sin contar el auge inflacionario a partir de 2021. Aun así, fijémonos en las cifras más recientes, en 2006 casi el 50% de jóvenes estaban ocupados y actualmente solo un 26%. En términos de población activa, existe actualmente un 30% de parados (de 16 a 29 años) frente a un 15% en 2007, la población joven no ha recuperado el nivel de empleo de los años anteriores a la crisis. En cuanto a salarios, pese a las grandes odas sobre el incremento del SMI en los últimos años, los jóvenes de 18 a 25 años se sitúan en un sueldo medio de 7.717 euros netos al año, 2000 euros menos del sueldo medio de 9.713 euros netos de 2006. Claro está, que estas cifras están influenciadas por un periodo en concreto donde generalmente los jóvenes compatibilizan estudios y trabajo, pero, aun así, los datos son alarmantes. Según cifras de Eurostat, en 2021 el 53,8% de jóvenes tenía un empleo parcial involuntariamente, es decir, que manifestaban la voluntad de tener una jornada a tiempo completo y no poder optar a este tipo de contrato. Además, la diferencia salarial entre el sueldo medio y el de los jóvenes de 16 a 29 años oscila entre el 30% y el 40% en los últimos años. Detrás de todos estos porcentajes no hay la más mínima intención de identificar la situación de la juventud previa a la crisis de 2008 como una referencia positiva. La situación de antes de la crisis ya era preocupante, lo significativo con el transcurso de los años es la mayor implantación de la pobreza y la precariedad dentro de las generaciones más jóvenes. A todo esto, hay que sumarle el precio de la vivienda y la creciente dificultad de emancipación de los jóvenes, una de las principales preocupaciones y problemáticas actuales.

Cuando vivir se convierte en un lujo

A mediados de 2023, sólo el 16,3% de toda la población joven estaba emancipada. En el caso de los alquileres, el precio medio que se puede encontrar en portales inmobiliarios es de 944 euros al mes, suponiendo el 93,9% del salario medio neto de un joven trabajador. Según el Banco de España, lo recomendable para una economía ‘’estable’’ dentro de un hogar es dedicar 1/3 de tu salario a la vivienda. Pues bien, la recomendación queda ahí, porque incluso si queremos buscar alquiler de habitación, el precio medio supone 375 euros al mes, un 37,3% del salario medio neto de la juventud trabajadora. Por lo que hace a la vivienda en el mercado de la compraventa, la media es de 179.320 euros, lo equivalente a 15 años del salario medio anual de un joven. Datos que se amontonan en el trastero donde la juventud guarda todos los trofeos en precariedad y, ante esto, ¿nadie mueve un dedo? El Gobierno más progresista de la historia, que tiró de ‘’épica’’ tras una campaña electoral que principalmente trató de infundir el miedo por el avance de la extrema derecha, logró que la juventud respondiera, votando y frenando a la reacción. ¿Cuál ha sido la respuesta? Continuismo de la miseria. La única respuesta ha sido la propaganda mediante ‘’bonos de alquiler joven’’, decimos propaganda porque sobre todo es efectivo para llenar los bolsillos de los propietarios con dinero público. Consiste en un pago de 250 euros al mes durante 2 años y sin la previsión de en qué medida solucionará el gran problema del acceso a la vivienda. Otro parche más, sin atacar a la raíz del problema, pero ¿quién decide los precios de la vivienda?

Los fondos buitres se hacen con la propiedad de cientos de miles de viviendas en todo el territorio, principalmente en las ciudades donde existe mayor demanda. Según el diario digital El Salto, en un artículo llamado ‘’Cómo los fondos de inversión conquistaron Europa’’, muestra los datos que permiten hablar de una ofensiva total hacia el derecho a la vivienda y que ha generado innumerables desahucios en la búsqueda del máximo beneficio: ‘’Tener préstamos hipotecarios impagados penaliza gravemente el cálculo de la solvencia de un banco y puede llevarlo a la desaparición. Debido a esto, los bancos españoles que tenían dificultades para subsistir se vieron indirectamente obligados a vender sus hipotecas con impagos antes de 2019. En caso contrario, habrían podido ser disueltos. De ahí que las mayores operaciones de venta de vivienda y de préstamos hipotecarios hayan tenido lugar durante el 2018. Debido a su escasa solvencia, a los bancos no les quedó otra opción que vender los bienes inmobiliarios muy por debajo de su precio. Banco Santander, Caixabank, BBVA y Banco Sabadell vendieron más de 400.000 viviendas a Cerberus, Lone Star y Blackstone en solo seis operaciones que tuvieron lugar entre los años 2015 y 2018.’’

No hay solución sin la organización de la juventud

¿Nadie mueve un dedo? Hay quien quiere resignar a las nuevas generaciones a vivir de esta forma, incluso disfrazan de modernidad la pobreza con algunos términos que ya habremos escuchado como el ‘’coliving’’ o el ‘’coworking’’, formas cool para decir que compartirás piso o serás falso autónomo toda tu vida. Ante toda la confusión que se propaga mediante todos los agentes de los capitalistas que conforman la opinión pública, la juventud trabajadora sigue demostrando que resiste. Aunque durante años los partidos hegemónicos de la izquierda hayan intentado tener a la juventud sumisa, son muchas las ocasiones en que nos hemos rebelado. Aunque de forma descoordinada y escasamente organizada, la juventud expresa constantemente su rechazo al sistema y a la miseria que nos condena. Véanse las multitudinarias manifestaciones en solidaridad con el pueblo palestino que ha encabezado la juventud y han regado de indignación las calles de todo el territorio.

¿Qué contenido y forma toma la lucha por nuestro futuro cuando todos lo intentan dar por perdido? Es crucial abordar dos aspectos fundamentales: el aspecto objetivo y el subjetivo. Desde la perspectiva objetiva, partimos de la crisis crónica del capitalismo, situados en un punto de conflicto entre los intereses capitalistas y los de la clase obrera, con la juventud trabajadora ubicada entre los segmentos de ésta más afectados. La constante búsqueda de mayores ganancias por parte de los capitalistas se manifiesta en nuestra cotidianidad a través de la inestabilidad laboral, la privatización de servicios públicos esenciales y la transformación de la vivienda en un bien de lujo.

En cuanto al aspecto subjetivo, se trata del “cómo” enfrentamos esta realidad para cambiarla de manera real. Frecuentemente, se ve la juventud como un “precio que hay que pagar”, un periodo por el cual todos debemos transitar, sugiriendo que se debe soportar la situación porque “todos hemos vivido algo similar”. Es sumamente indignante que justificar la explotación y la pobreza sea tan fácil. Rechazamos totalmente esto. Así, el desafío subjetivo radica en cómo canalizar el descontento general de una generación entera, en transformar la incertidumbre en acción y el desinterés por lo colectivo en una organización de clase. Por eso, como sección de la IV Internacional en el Estado español, sobre la base de los trabajos desarrollados en el congreso de la Internacional celebrado en diciembre pasado, nos dirigimos a toda la juventud que no acepta resignarse ante la ausencia de futuro, sino que tiene la voluntad de luchar por él, para agruparnos en torno a nuestras legítimas aspiraciones, única vía de salida a los problemas. En particular, con la invitación a participar en la escuela de formación que celebraremos los días 28, 29 y 30 de junio próximos.

Els joves tenim dret a un futur digne, organitzem-nos per conquerir-ho!

Deja un comentario

Carta Setmanal 985 per descarregar en PDF

Coneixem de sobres la precarietat que pateix la joventut treballadora a qualsevol país del món, fins i tot als països més ”desenvolupats”, entre els quals s’inclou Espanya. No cal assenyalar que, a més de les condicions materials, la joventut travessa un estat d’ànim preocupant (sent aquest una conseqüència de les condicions materials). La mort per suïcidi és la causa de mort no natural més habitual entre els joves, els casos de depressió es disparen i la desorientació cap a un projecte de vida clar s’assenta entre els més joves.

D’on venim i on som

Quan parlem que la joventut d’ara ho té pitjor que la de les generacions anteriors, no vol dir que ho tinguessin fàcil, ni de bon tros. Però sí que parlem d‟un canvi significatiu en les condicions, principalment de poder adquisitiu dels més joves. Quina ha estat l’evolució del salari respecte del que podem comprar-hi? Diversos estudis demostren (als no tan joves no els calen estudis per verificar-ho) que el pas de la pesseta a l’euro va suposar una gran pujada de preus i que va influir dràsticament en el poder adquisitiu de la classe treballadora. Segons l’INE (Institut Nacional d’Estadística), la inflació acumulada des de l’entrada de l’euro fins al 2020 ha estat del 40%, mentre que els salaris bruts han augmentat el 23%. És a dir, gairebé un 20% de pèrdua de poder adquisitiu, sense comptar l’auge inflacionari a partir del 2021. Tot i així, fixem-nos en les xifres més recents, el 2006 gairebé el 50% de joves estaven ocupats i actualment només un 26%. En termes de població activa, hi ha actualment un 30% d’aturats (de 16 a 29 anys) davant d’un 15% el 2007, la població jove no ha recuperat el nivell d’ocupació dels anys anteriors a la crisi. Pel que fa a salaris, malgrat les grans odes sobre l’increment de l’SMI els darrers anys, els joves de 18 a 25 anys se situen en un sou mitjà de 7.717 euros nets a l’any, 2000 euros menys del sou mitjà de 9.713 euros nets de 2006. És clar, que aquestes xifres estan influenciades per un període en concret on generalment els joves compatibilitzen estudis i treball, però, tot i així, les dades són alarmants. Segons xifres d’Eurostat, el 2021 el 53,8% de joves tenia una ocupació parcial involuntàriament, és a dir, que manifestaven la voluntat de tenir una jornada a temps complet i no poder optar a aquest tipus de contracte. A més, la diferència salarial entre el sou mitjà i el dels joves de 16 a 29 anys oscil·la entre el 30% i el 40% en els darrers anys. Darrere de tots aquests percentatges no hi ha la més mínima intenció d’identificar la situació de la joventut prèvia a la crisi del 2008 com una referència positiva. La situació d’abans de la crisi ja és preocupant, el significatiu amb el transcurs dels anys és la implantació més gran de la pobresa i la precarietat dins de les generacions més joves. A tot això, cal sumar-hi el preu de l’habitatge i la dificultat creixent d’emancipació dels joves, una de les principals preocupacions i problemàtiques actuals.

Quan viure es converteix en un luxe

A mitjan 2023, només el 16,3% de tota la població jove estava emancipada. En el cas dels lloguers, el preu mitjà que es pot trobar a portals immobiliaris és de 944 euros al mes, suposant el 93,9% del salari mitjà net d’un treballador jove. Segons el Banc d’Espanya, el que és recomanable per a una economia ”estable” dins d’una llar és dedicar 1/3 del teu salari a l’habitatge. Doncs bé, la recomanació hi queda, perquè fins i tot si volem buscar lloguer d’habitació, el preu mitjà suposa 375 euros al mes, un 37,3% del salari mitjà net de la joventut treballadora. Pel que fa a l’habitatge al mercat de la compravenda, la mitjana és de 179.320 euros, l’equivalent a 15 anys del salari mitjà anual d’un jove. Dades que s’amunteguen al traster on la joventut guarda tots els trofeus en precarietat i, davant d’això, ningú mou un dit? El Govern més progressista de la història, que va estirar ”èpica” després d’una campanya electoral que principalment va intentar infondre la por per l’avenç de l’extrema dreta, va aconseguir que la joventut respongués ”volem una sortida”, votant i frenant la reacció. Quina ha estat la resposta? Continuisme de la misèria. L’única resposta és la propaganda mitjançant “bons de lloguer jove”, diem propaganda perquè sobretot és efectiu per omplir les butxaques dels propietaris amb diners públics. Consisteix en un pagament de 250 euros al mes durant 2 anys i sense la previsió de quina mesura solucionarà el gran problema de l’accés a l’habitatge. Un altre pegat més, sense atacar l’arrel del problema, però, qui decideix els preus de l’habitatge?

Els fons voltors es fan amb la propietat de centenars de milers d’habitatges a tot el territori, principalment a les ciutats on hi ha més demanda. Segons el diari digital El Salto, en un article anomenat ”Com els fons d’inversió van conquistar Europa”, mostra les dades que permeten parlar d’una ofensiva total cap al dret a l’habitatge i que ha generat innombrables desnonaments a la recerca del màxim benefici: ”Tenir préstecs hipotecaris impagats penalitza greument el càlcul de la solvència d’un banc i pot portar-lo a la desaparició. A causa d’això, els bancs espanyols que tenien dificultats per subsistir es van veure indirectament obligats a vendre les seves hipoteques amb impagaments abans del 2019. En cas contrari, haurien pogut ser dissolts. Per això les operacions de venda d’habitatge i de préstecs hipotecaris més grans han tingut lloc durant el 2018. A causa de la seva escassa solvència, als bancs no els va quedar cap altra opció que vendre els béns immobiliaris molt per sota del preu. Banco Santander, Caixabank, BBVA i Banc Sabadell van vendre més de 400.000 habitatges a Cerberus, Lone Star i Blackstone en només sis operacions que van tenir lloc entre els anys 2015 i 2018.’’

No hi ha cap solució sense l’organització de la Joventut

Ningú mou un dit? Hi ha qui vol resignar les noves generacions a viure d’aquesta manera, fins i tot disfressen de modernitat la pobresa amb alguns termes que ja haurem escoltat com el ”coliving” o el ”coworking”, formes cool per dir que compartiràs pis o seràs fals autònom tota la teva vida. Davant de tota la confusió que es propaga mitjançant tots els agents dels capitalistes que conformen l’opinió pública, la joventut treballadora continua demostrant que resisteix. Tot i que durant anys els partits hegemònics de l’esquerra hagin intentat tenir la joventut submisa, són moltes les ocasions en què ens hem rebel·lat. Tot i que de forma descoordinada i escassament organitzada, la joventut expressa constantment el seu rebuig al sistema ia la misèria que ens condemna. Vegeu les multitudinàries manifestacions en solidaritat amb el poble palestí que ha encapçalat la joventut i han regat d’indignació els carrers de tot el territori.

Quin contingut i forma pren la lluita pel nostre futur quan tots ho intenten donar per perdut? És crucial abordar dos aspectes fonamentals: laspecte objectiu i el subjectiu. Des de la perspectiva objectiva, partim de la crisi crònica del capitalisme, situats en un punt de conflicte entre els interessos capitalistes i els de la classe obrera, amb la joventut treballadora ubicada entre els segments més afectats. La recerca constant de majors guanys per part dels capitalistes es manifesta en la nostra quotidianitat a través de la inestabilitat laboral, la privatització de serveis públics essencials i la transformació de l’habitatge en un bé de luxe.

Pel que fa a l’aspecte subjectiu, es tracta del “com” enfrontem aquesta realitat per canviar-la de manera real. Freqüentment, es veu la joventut com un “preu que cal pagar”, un període pel qual tots hem de transitar, suggerint que cal suportar la situació perquè “tots hem viscut una cosa similar”. És molt indignant que justificar l’explotació i la pobresa sigui tan fàcil. Rebutgem totalment això. Així, el desafiament subjectiu rau en com canalitzar el descontentament general d’una generació sencera, transformar la incertesa en acció i el desinterès pel col·lectiu en una organització de classe. Per això, com a secció de la IV Internacional a l’Estat espanyol, sobre la base dels treballs desenvolupats al congrés de la Internacional celebrat el desembre passat, ens dirigim a tota la joventut que no accepta resignar-se davant l’absència de futur, sinó que té la voluntat de lluitar-hi, per agrupar-nos entorn de les nostres legítimes aspiracions, única via de sortida als problemes. En particular, amb la invitació a participar a l’escola de formació que celebrarem els propers 28, 29 i 30 de juny.