Archivo de la etiqueta: gobierno de coalición

El debate sobre el estado de la Nación

Carta Semanal 896 en catalán

Carta Semanal 896 para descargar en PDF

Durante los días 12, 13 y 14 de julio ha tenido lugar en el Congreso de los Diputados lo que se llama el “Debate sobre el Estado de la Nación”. Recordemos que esta fórmula parlamentaria, introducida en 1983, bajo el primer gobierno de Felipe González, busca en realidad dar al Congreso de los Diputados una apariencia de vida parlamentaria que no tiene. Porque la realidad es otra, las Cortes otorgadas tienen unos poderes muy limitados, aunque tienen una gran utilidad política, es la instancia en la cual se escenifica el “consenso” entre los representantes del aparato de Estado heredado del franquismo, particularmente el PP y a otro nivel Vox y los representantes de los partidos que tienen su origen (bastante lejano) en las masas trabajadoras y los pueblos tradicionalmente oprimidos por el franquismo, en particular Cataluña y el País vasco. El carácter “otorgado” del Congreso de los Diputados se ha confirmado una vez más en las 41 resoluciones votadas el 14 de julio: No son vinculantes, o sea que el Gobierno puede o no ponerlas en la práctica. Pero cuando las Cortes legislan también lo hacen dentro de unos límites. El estado de la Nación no incluye los dictados de Bruselas, ni el estado de los presupuestos militares. Las Cortes aceptaron a Felipe VI como rey una vez que los tres ejércitos lo reconocieron como capitán general. Sigue leyendo

El debat sobre l’estat de la nació

Carta Setmanal 896 per descarregar en PDF

Durant els dies 12, 13 i 14 de juliol ha tingut lloc al Congrés dels Diputats el que s’anomena el “Debat sobre l’Estat de la Nació”. Recordem que aquesta fórmula parlamentària, introduïda el 1983, sota el primer govern de Felipe González, busca en realitat donar al Congrés dels Diputats una aparença de vida parlamentària que no en té. Perquè la realitat és una altra, les Corts atorgades tenen uns poders molt limitats, encara que tenen una gran utilitat política, és la instància en què s’escenifica el “consens” entre els representants de l’aparell d’Estat heretat del franquisme, particularment el PP i a un altre nivell Vox i els representants dels partits que tenen el seu origen (bastant llunyà) a les masses treballadores i els pobles tradicionalment oprimits pel franquisme, en particular Catalunya i el País basc. El caràcter “atorgat” del Congrés dels Diputats s’ha confirmat una vegada més a les 41 resolucions votades el 14 de juliol: No són vinculants, o sigui que el Govern pot o no posar-les en pràctica. Però quan les Corts legislen també ho fan dins uns límits. L’estat de la Nació no inclou els dictats de Brussel·les ni l’estat dels pressupostos militars. Les Corts van acceptar a Felip VI com a rei una vegada que els tres exèrcits ho van reconèixer com a capità general

El Govern Sánchez/Díaz tenia una necessitat política d’organitzar aquest debat (que no obeeix a cap obligació constitucional) després de les darreres setmanes que s’han sumat actuacions brutals per part del govern. D’entrada l’acord amb el Marroc contra el sentir expressat pel Congrés, i la conseqüència de la matança de Melilla (el 24 de juny), saludada per Sánchez. Paral·lelament l’organització de la cimera de l’OTAN el 29 i 30 de juny i la decisió –sense passar per cap debat ni decisió parlamentària– d’augmentar immediatament en mil milions la despesa en armament i ampliar la base de Rota, com van anunciar allà Sánchez i Biden.

Aquestes actuacions han significat un veritable cop a les relacions entre la majoria social i el Govern, en aparèixer aquest cada cop més, en els fets i en les paraules, alienat amb la política de guerra de l’administració nord-americana i els interessos del capital financer. Qüestió que integra l’enaltiment de la Monarquia i el rei com a capità general en cap de les Forces Armades. Una altra qüestió que escapa completament al control parlamentari, és a dir, als suposats representants de la sobirania nacional.

Les mesures proposades pel Govern

Segons la presentació de Pedro Sánchez, podem definir-les en 6 grans eixos.

– suport a Ucraïna i a la seva candidatura a la Unió Europea. Que inclou l’enviament d’armes (sobre les quals no hi ha cap control d’on van ni qui les utilitza) obviant el fet que l’Estat ucraïnès està considerat com un dels més corruptes d’Europa que abans de la guerra amb el seu política de privatització i obertura al capital internacional havia prohibit 11 organitzacions, negava les llibertats sindicals i polítiques, tenia una pobresa massiva i havia provocat la fugida de 800.000 emigrants. Ara, amb la invasió de l’exèrcit de Putin que ha agreujat aquest procés destructiu, la fugida de refugiats i l’obertura brutal al capital internacional han empès a l’exili més de 6 milions de ciutadans, un quaranta per cent de la classe obrera. I ja són 17 les organitzacions polítiques prohibides,

– Mesures anomenades “socials”, com a rebaixes del 5 per cent de l’IVA de l’electricitat, els cèntims de la benzina i dièsel, els bons de transports, i ajudes.

– Nou impost a la banca, caracteritzat per la Unió Europea com a “inconcret i difús” i a les empreses energètiques.

La suma total seria aconseguir 7.000 milions fins a finals del 2024. Si comparem aquestes quantitats a aconseguir amb els beneficis reals i nous d’aquestes empreses aquesta quantitat es queda a la “xocolata del lloro”. Segons les agències especialitzades, això significaria entre el 4 i el 14% dels beneficis de les empreses. Afegim que pràcticament tots els governs europeus, de dreta, de coalició, d’esquerra apliquen les mateixes mesures que no posen en cap moment en qüestió l’acció i els beneficis de les multinacionals, que són les principals responsables de la inflació. Un estudi recent mostra que el 83% de la inflació real és producte dels beneficis empresarials.

– Cerca d’un Pacte de Rendes, que inclogui els dividends. Pacte que es presenta ja com a contradictori amb les reivindicacions elementals, presentades pels sindicats, d’augment de salaris i pensions d’acord amb la inflació (estem en una inflació de 10,2 al juny, amb una previsió de 8,2 per al conjunt del 2022 i la mitjana d’augment de salaris segons conveni no supera el 2,4%, i les dues terceres parts no tenen clàusula de revisió salarial). Clàusula anul·lada per les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, que segueixen sense ser derogades. Aquesta política no és original del govern Sánchez-Díaz, la intenten aplicar tots els governs. Per exemple, el govern Macron a França: per primera vegada el conjunt dels sindicats francesos ha adoptat una declaració comuna plantejant que no volen ‘bons’, ni primes, si no veritables augments de salari.

– Diverses mesures genèriques de l’anomenada “transició energètica” que després es resumeixen en un pla d’estalvi d’energia a concretar al setembre, a banda de la consolidació de 67.000 sanitaris –que és obligada, per una sentència europea davant de les demandes per la precarietat massiva a les administracions públiques. O sigui, res de nou.

– De passada, es parla d’augment de la despesa en defensa en nom de la creació d’ocupació, i s’anuncien una sèrie de lleis anomenades positives i de nous drets. Memòria democràtica, Llei de l’amiant, LGTBI.

Les 41 resolucions votades

El primer a ressaltar són dues resolucions essencials, la d’augment de la despesa militar votada per PSOE/PP, i la preparació de la presidència de la UE per Espanya (el segon semestre del 2023).

A això s’hi afegeix que pràcticament totes les mesures de “seguretat i defensa” proposades pel PP són admeses pel Govern. Entre elles el reforçament de la base de Rota.

El vot general de 186 a favor, 57 en contra (VOX) i 108 abstencions tenen una clara lectura política.

Aquest govern és l’únic possible per al capital financer i la Monarquia. Forçar avui noves eleccions i una derrota del PSOE, portaria la dreta franquista a assumir el govern en condicions molt difícils, sense tenir les relacions que té l’actual govern amb les direccions sindicals i amb els partits catalans i bascos (no és casual que aquest 15 de juliol es reprengui el diàleg amb el Govern de Catalunya)

El títol de l’editorial de l’ABC d’aquest 15 de juliol és clarificador: “L’abstenció del PP ajuda Sánchez contra la crisi”.

Altres lleis

Menció a part mereix la llei de Memòria Democràtica. A més de la responsabilitat de l’Estat en les exhumacions, “ha estat objecte d’una veritable picabaralla” l’abast de l’anul·lació de sentències franquistes. La llei reitera set vegades la il·legalitat dels judicis franquistes fins al 1977, mandata per a l’anul·lació de les seves sentències i la justa reparació a les seves víctimes: les mesures que pren, n’hi haurà prou per doblegar en els fets l’aparell judicial franquista?En una propera Carta Setmanal tindrem ocasió de pronunciar-nos sobre això.

Una primera conclusió

Que s’afegeix a l’anterior sobre la necessitat que aquest Govern continuï. Però nosaltres ens situem al punt de vista dels interessos dels treballadors i els pobles.

Durant aquest període les reivindicacions han estat clares:

– Derogació de les reformes laborals

– Augment de salaris i pensions segons IPC real

– Auditoria a la S. Social, retirada/derogació de les lleis Escrivà.

– Derogació de la llei Mordassa i tota la legislació repressiva

– Sortir de l’OTAN, fossin les bases nord-americanes.

– Fi de la persecució judicial als nacionalistes catalans i altres.

– Restabliment dels serveis públics en particular Sanitat i educació. Acabar amb les retallades.

– Legalització dels immigrants sense papers, fi de la sobreexplotació. Fora les tanques i fos l’exèrcit de la frontera de Ceuta i Melilla.

És fácil constatar que les resolucions votades en general no responen a veritables reivindicacions, són les almoines que tots els governs de la UE apliquen, i que intenta amagar la política bel·licista que destrueix drets, conquestes… En aquests moments en què ha esclatat l’escàndol d’UBER, plantejar les reivindicacions veritables és l’obligació de tota organització o militant que digui defensar els interessos de la majoria.

Valgui un exemple clar per expressar la nostra posició: donem suport a la convocatòria del moviment de pensionistes per realitzar una marxa estatal el proper 15 d’octubre a Madrid, en què cal vincular la lluita per la recuperació del poder adquisitiu de les pensions i la dels salaris davant de la galopant inflació. A més de continuar amb l’exigència d’auditoria dels comptes de la Seguretat Social incomplert pel govern Sánchez malgrat haver estat aprovada per llei, així com rebutjar els Fons de Pensions Privats d’Ocupació que s’inscriuen a la perspectiva d’un procés de privatització de la Seguretat Social.

A on va el govern?

Carta Setmanal 894 per descarregar en PDF

Guerra, OTAN i despesa militar, especulació disparada dels preus, desmantellament de serveis públics i privatització de pensions…

Aquests darrers dies han succeït dos esdeveniments significatius: la cimera de l’OTAN i la massacre de Melilla. Dos fets que il·lustren la política del govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz i que influeixen, sens dubte, en la relació de la població treballadora amb aquest govern.

Partim d’un fet: aquest país no viu condicions excepcionalment diferents de qualsevol altre entorn europeu. I no ho són perquè l’enfonsament i la descomposició del mercat capitalista provoca fenòmens anàlegs: mort, destrucció de recursos econòmics i de recursos naturals, desocupació, destrucció de drets socials i llibertats. La història es repeteix i la situació en un país és gairebé paral·lela a la dels altres.

Pel que fa als assassinats de Melilla, podríem limitar-nos a fer-ne una anàlisi, però no podem impedir que la indignació, la ràbia, l’emoció ens embarguin. No som cínics que emeten “lamentacions”, estem convençuts -i els fets ho proven- que els horribles esdeveniments d’aquests dies produeixen modificacions en la consciència de la majoria, i ens referim en primer lloc a la massacre de ciutadans africans a la tanca de la vergonya que envolta l’enclavament colonial de Melilla.

Brutal i despietada ha estat l’acció de les policies espanyola i marroquina. Agreujada per l’actuació del govern de coalició en defensa de la professionalitat de les policies davant de “l’assalt” a la nostra frontera d’uns centenars de migrants desarmats, afamats, aterroritzats, desesperats per l’assetjament de la gendarmeria marroquina als seus campaments. Buscaven salvar les seves vides, emigrar per poder viure… Víctimes del saqueig dels seus països pels governs i multinacionals europeus, que no dubten a generar i alimentar guerres de destrucció per apropiar-se millor dels recursos dels seus països. defensar les seves fronteres, fronteres, per cert, heretades del període colonial.

Actituds i fets com els ocorreguts caracteritzen un govern i més quan no només no hi ha la mínima recriminació, no parlem d’empatia, és que es justifica, certifica i aplaudeix la brutal actuació de gendarmeria i Guàrdia Civil com si no hagués passat res, quan la gent comuna se sent horroritzada per les imatges de la massacre. Quan, a més, no és la primera vegada; no oblidem els 15 assassinats a la platja del Tarajal el febrer del 2014, amb el Govern de la “policia patriòtica”, del PP, a la Moncloa.

Alguns, suposadament d’esquerres, intenten descarregar totes les culpes sobre el sàtrapa marroquí, i en última instància sobre el poble del Marroc. Res més injust. Què hi té a veure el poble del Marroc?, o el milió llarg de treballadors marroquins a Espanya?, amb el fet que les potències europees i l’administració americana hagin convertit el regne del Marroc en un gendarme per a l’Àfrica.

La decisió clara i brutal del Govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz no és cap anècdota, ni un fet aïllat. Correspon al conjunt de la seva política, globalment al servei del capital financer, i de respecte a les institucions heretades del franquisme i, en primer lloc, a la monarquia. Una política que respecta l’assalt especulatiu de les elèctriques i les petrolieres a la butxaca de la població, sense posar més pegat que uns retocs d’impostos i una mínima subvenció del govern, mentre no fa res davant de la absurda pujada del preu dels aliments. Una política que desperta la desafecció i el rebuig de la població treballadora. Per més que pretengui cobrir aquesta política amb alguns pegats “socials”, el fons no canvia.

Hem de cridar l’atenció sobre els qui s’asseuen al govern i pretenen presentar-se com “l’oposició”. Els resultats d’Andalusia i de Castella i Lleó demostren que aquesta pretensió no cola entre la població treballadora, que ha donat l’esquena a les candidatures d’aquestes formacions.

Biden ordena i mana

Aquest dimarts 28 de juny Biden va anunciar que ampliarà la Base de Rota, que forma part del dispositiu de l’OTAN d’intervenció a l’Àfrica i l’Orient Mitjà. Després d’haver llançat a la misèria i provocat guerres als països africans intenten construir una muralla per impedir l’emigració…com fan a la frontera amb Mèxic (amb resultats similars: a la massacre de Melilla segueix pocs dies després la mort de 51 immigrants a Texas).

Mentre alimenten amb subministraments d’armes la guerra d’Ucraïna, que el poble ucraïnès paga amb la destrucció del país i la mort de milers dels seus ciutadans, la utilitzen com a excusa. Perquè del que es tracta no és de salvar el poble ucraïnès ni de “defensar la democràcia” (poca democràcia hi ha a Ucraïna, on Zelensky ha prohibit, amb l’excusa de la guerra, tots els partits de l’oposició). Ucraïna és l’excusa per al veritable objectiu: reforçar de manera qualitativa el dispositiu militar dels 30 països, més Suècia i Finlàndia, dirigit pels EUA per intentar, de manera preventiva, fer front als esclats socials en marxa o que s’anuncien davant la política destructiva dictada pel capital en crisi.

Perquè hi ha una relació, evident, a establir entre les exigències del capital i les seves institucions de congelar o reduir salaris i pensions, privatitzar els serveis públics, atacar les llibertats (a propòsit, la llei Mordassa segueix aquí) i la militarització imposada a tots els governs.

Militarització que serveix també per preparar el saqueig de les immenses riqueses naturals de Rússia i amenaçar la Xina. No, no és una guerra pels valors democràtics o altres, és pel control del mercat,de l’energia, dels aliments,. És una guerra brutal entre els oligopolis de l’occident i els oligarques d’orient que volen preservar el dret a saquejar els seus països. Tots ells en detriment de totes les poblacions i la massa treballadora.

Guerra a la guerra

Cent anys després, és més actual que mai la vella consigna del PSOE dels anys 20 contra la guerra del Marroc (guerra que no oblidem que manté com a efecte, la submissió del règim marroquí i la creació del “problema saharauí” i els enclavaments colonials de Ceuta i Melilla).

La direcció actual del PSOE va llençar per la borda la seva tradició obrera i internacionalista i ha esdevingut el més fidel atlantista darrere de Biden. I les direccions d’Esquerra Unida i Podem miren cap a una altra banda, i pretenen ser l’oposició a un govern al Consell de ministres al qual s’hi seuen (consell de ministres que actua de manera col·legiada).

El silenci ensordidor – o la condemna formal, sense convocar a la mobilització- de partits i sindicats que diuen defensar els interessos dels treballadors i entre ells, els sectors més oprimits, com són per exemple el milió llarg de treballadors marroquins, fa que la indignació del nostre poble, del ciutadà comú i corrent no trobi llera política.

És veritat, des del diumenge 26 s’han succeït les manifestacions contra l’OTAN i contra Putin, i aquest divendres 1 de juliol milers de persones, moltes joves, van sortir a manifestar el seu rebuig i indignació pel que va passar a la tanca de Melilla, mobilitzacions que afecten tot el país.

Però estem obligats a dir les coses clarament.

I ens dirigim a tots els militants, treballadors conscients, joves… els límits han estat transgredits. Ningú no pot considerar aquest govern com el representant de la majoria social. Cal cercar les vies de la resistència i l’organització. en aquest sentit només reclamem un lloc en aquest combat. Lloc que implica la total independència davant del govern, les institucions internacionals, la patronal i la Monarquia.

I, sobretot, cal avançar per construir una representació política fidel a la classe treballadora.

¿A dónde va el gobierno?

Carta Semanal 894 en catalán

Carta Semanal 894 para descargar en PDF

Guerra, OTAN y gasto militar, especulación disparada de los precios, desmantelamiento de servicios públicos y privatización de pensiones…

En estos últimos días han sucedido dos acontecimientos significativos: la cumbre de la OTAN y la masacre de Melilla. Dos hechos que ilustran la política del gobierno de Pedro Sánchez y Yolanda Díaz y que influyen, sin duda, en la relación de la población trabajadora con ese gobierno. Sigue leyendo

EL PLAN DEL GOBIERNO PERSIGUE LA REDUCCIÓN DE LAS PENSIONES PÚBLICAS PARA DEJAR ESPACIO A LOS PLANES DE PENSIONES DE EMPRESA

Carta Semanal 892 en catalán

Carta Semanal 892 para descargar en PDF

La ley que incentiva los planes privados de empleo aprobada el 9 de junio en el Congreso de los Diputados constituye el golpe más duro dado al régimen de reparto en que se basa nuestra Seguridad Social desde su creación en los años sesenta del siglo pasado. La Seguridad Social y el régimen de reparto en que se asienta es una gran conquista de la lucha clandestina de la clase obrera arrancada a la burguesía en pleno franquismo. Y a pesar de todos los intentos gubernamentales de quebrar el régimen de reparto en que se fundamenta, aún mantiene una tasa de sustitución de la pensión inicial respecto al último salario superior al 75%.

La aprobación de la referida ley es el primer paso para el cambio de modelo de nuestro sistema de pensiones, abriendo la puerta a las pensiones privadas gestionadas por los bancos. Se trata de sustituir pensiones públicas por pensiones privadas. Sigue leyendo

EL PLA DEL GOVERN: LA REDUCCIÓ DE LES PENSIONS PÚBLIQUES PER DEIXAR ESPAI ALS PLANS DE PENSIONS D’EMPRESA

Carta Setmanal 892 per descarregar en PDF

La llei que incentiva els plans privats d’ocupació aprovada el 9 de juny al Congrés dels Diputats constitueix el cop més dur donat al règim de repartiment en què es basa la nostra Seguretat Social des de la seva creació als anys seixanta del segle passat. La Seguretat Social i el règim de repartiment en què s’assenta és una gran conquesta de la lluita clandestina de la classe obrera arrencada a la burgesia en ple franquisme. I malgrat tots els intents governamentals de fer fallida el règim de repartiment en què es fonamenta, encara manté una taxa de substitució de la pensió inicial respecte a l’últim salari superior al 75%.

L’aprovació de la llei esmentada és el primer pas per al canvi de model del nostre sistema de pensions, obrint la porta a les pensions privades gestionades pels bancs. Es tracta de substituir pensions públiques per pensions privades.

El caos que ha seguit la discussió de llei i les esmenes és l’expressió de la necessitat urgent de les institucions del capital financer de disposar de recursos nous per sostenir el pes de l’especulació.

Altres vegades, les mancances dels bancs s’han atès amb regals multimilionaris de diners públics amb imports que van assolir els 60.000 i 40.000 milions d’euros. Ara, el regal consisteix a obrir-los la porta als recursos de la Seguretat Social, convertint cotitzacions del règim de repartiment en aportacions per als fons de pensions d’ocupació, negociats en els convenis col·lectius, implicant a més els sindicats i gestionats per les institucions financeres.

La brutalitat del cop perpetrat pel govern, les limitacions a la discussió parlamentàries pròpies dels parlaments atorgats, com si arrencar de les mans dels treballadors una de les seves conquestes socials més preuades fos un tribut necessari als que organitzen la guerra a Ucraïna aquests dies des de Madrid. Els governs es volen fer forts a favor de la guerra i contra els drets socials arrencats pel poble treballador que odia la guerra.

PLANS DE PENSIONS D’OCUPACIÓ I PREVISIÓ SOCIAL EMPRESARIAL

Els plans de pensions d’ocupació són la pedra angular de la previsió social complementària de caràcter empresarial, que incentiva l’estalvi dels treballadors associant les aportacions dels treballadors amb aportacions empresarials, vinculant així els treballadors amb els compromisos assumits pels empresaris al marc de les relacions laborals i els convenis col·lectius.

La seva introducció suposa un canvi de model del sistema de Seguretat Social públic conegut i requereix, per a la seva implantació, una àmplia gamma d’incentius i requisits que la llei aprovada al Congrés, pendent dels tràmits del Senat, preveu.

“Col·locar els sistemes de pensions sobre bases sòlides per al futur requerirà decisions de polítiques doloroses: demanar pagar més cotitzacions, treballar més temps o rebre menys pensions. Però aquestes decisions també seran doloroses perquè les reformes de les pensions es troben entre les reformes més polèmiques, menys populars i potencialment perilloses”. OCDE. Panorama de les pensions 2021.

La previsió social complementària està molt condicionada per la capacitat d’estalvi diferent dels treballadors, ja que una de les seves “ofertes principals” consisteix a posar en funcionament mecanismes d’estalvi a llarg termini en què l’empresa apareix com a proveïdor de seguretat per als seus treballadors.

Especialistes en la matèria expliquen avantatges de la seva implantació, entre elles: pot servir com a alternativa a increments salarials, per a alguns treballadors pot tenir interès retributiu, és un mecanisme de fidelització dels treballadors amb l’empresa, ajuda a incrementar el compromís amb l’empresa, ajuda a reduir l’absentisme, incrementa la implicació dels treballadors en els objectius de l’empresa, en èpoques de crisi pot servir d’amortidor de mesures dràstiques. (Jaime Cabeza i Marta Fernández. Manual de protecció social complementària. Tecnos. Madrid 2017)

El problema de la seva integració, com a cavall de Troia, al sistema, consisteix a mobilitzar l’interès dels treballadors i representants sindicals, ja que el seu punt de vista depèn en bona mesura del coneixement que tinguin del règim de repartiment i de la taxa de reemplaçament del sistema públic. Altes taxes de reemplaçament com la del sistema espanyol són un obstacle a la implantació de plans de pensions empresarials.

La cicateria governamental manté en molts casos pensions contributives de misèria i en la generalitat dels casos són el reflex de les insuficiències del marc de relacions laborals de baixos salaris i relaxació de les exigències sindicals als convenis.

Tota la propaganda oficial i de les institucions financeres aireja falsos problemes de la Seguretat Social, preparant el terreny per a reformes tendents a disminuir la taxa de reemplaçament de les pensions públiques. És l’estratègia del govern per reduir les pensions públiques i crear espai a les pensions complementàries.

La taxa de reposició de les pensions públiques d’Espanya el 2021 és més del 75%, i és de les més altes del món. Això explica el poc desenvolupament de les pensions complementàries al nostre país. A més, està reconeguda a la llei 21/2021, de 28 de desembre, l’obligatorietat del seu manteniment en els nivells actuals. Però les urgències de les reformes porten el govern a incomplir la llei, com ja passa amb el reiterat incompliment de l’exigència de fer i presentar una auditoria dels comptes de la Seguretat Social abans que passessin sis mesos des de l’aprovació de la llei, sense que s’hagi fet cap pas sobre això.

ENDURIR LES CONDICIONS D’ACCÉS A LA PENSIÓ PUBLICA PER AFAVORIR EL DESENVOLUPAMENT DE LES PENSIONS PRIVADES.

L’anàlisi comparativa de les taxes de reemplaçament de les pensions públiques respecte a l’últim salari i la seva relació amb el desenvolupament de les pensions privades expliquen les complicacions i la brutalitat del pas fet pel govern amb la Llei d’incentivar els plans de pensions d’ocupació.

Segons la Comissió Europea:

“Els plans d‟estalvi complementaris de jubilació també poden contribuir a garantir unes taxes de reemplaçament adequades en el futur. Alguns països han adoptat mesures per complementar els seus plans de pensions de repartiment amb plans de capitalització privats, però queda molt de marge per continuar desenvolupant oportunitats d’estalvi complementari per a la jubilació en nombrosos estats membres.” COMISSIÓ EUROPEA LLIBRE BLANC Agenda per a unes pensions adequades, segures i sostenibles. Brussel·les, 16-2-2012.

És molt versemblant que les retallades de les pensions públiques siguin condició necessària per al desenvolupament de pensions privades sotmeses als avatars de la seva escassa o negativa rendibilitat.

En relació a la posició de la Comissió Europea, el 2014, a Alemanya amb una taxa de reemplaçament de les pensions públiques del 35.7%, va pujar en afegir les privades fins a una taxa total de reemplaçament del 50,3%; a Holanda la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era del 27,2%, però va pujar fins al 90,5% amb les privades; a Dinamarca, la taxa era del 21,5% per a les públiques i en total va ascendir amb les privades al 67,8%; a Suècia, la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era del 37% i la taxa total amb la incorporació del 19% de les privades va assolir el 56%; a Suïssa la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era de 16,9%, que amb el 23,3% de les privades assolia una taxa del 40,2%; al Regne Unit la taxa de reemplaçament de les pensions públiques era el 2014 de 21,6% i en sumar les privades va ascendir la taxa de reemplaçament al 51,4%.

A països amb alta taxa de reemplaçament o substitució de les pensions públiques,hi ha poc interès entre els treballadors de salaris ajustats a estalviar per a pensions privades en mans dels bancs.

L’OBJECTIU DE LA LLEI: FORÇAR L’ESTALVI PER NUTRIR ELS PLANS PRIVATS

A l’exposició de motius del projecte de llei de regulació per a l’impuls dels plans de pensions d’ocupació (encara pendent de les modificacions que es puguin donar als tràmits del Senat), s’assenyala com a objectiu central la necessitat de potenciar la previsió social complementària empresarial, com a altres països europeus.

“A Espanya el nivell d’estalvi a través dels plans de pensions d’ocupació no arriba a l’1 per cent de la massa salarial de la població activa ocupada i arriba a poc més del 10 per cent de la població activa ocupada, mentre que a Europa el nivell de persones emprades amb complements de pensió va en un rang ampli del 25 al 90 per cent.”

Considera el govern que cal reforçar la “previsió social de caràcter empresarial”, establint un marc de suposades garanties, excloent “les inversions en empreses que operen o tenen alguna seu en paradisos fiscals”, o que no “hagin comès delictes mediambientals o laborals en els darrers 10 anys.”

Igualment, ia contrapèl del que disposa l’article 41 de la Constitució, que estableix el caràcter voluntari de la prestació social complementària, s’atempta a la llibertat dels treballadors que no es vulguin adherir als plans de pensions en recollir-se que:

“Quan a l’acord o conveni col·lectiu s’hagi establert la incorporació dels treballadors directament al pla de pensions, s’entendrà adherit; llevat que l’acord o conveni prevegi que, en el termini acordat a aquest efecte, els treballadors puguin declarar expressament per escrit a la comissió promotora o de control del pla que volen no ser-hi incorporats.”

Com a elements incentivadors de l’adhesió dels treballadors amb menys recursos es proveeixen aportacions empresarials. Alhora, per incentivar els empresaris es proposen regals que poden ser de fins a 445 euros anuals per cadascun dels seus treballadors de baixa remuneració que s’adhereixi al pla. A això s’hi afegiran els descomptes fiscals corresponents per als empresaris i per als treballadors amb capacitat per a millors aportacions al pla.

UNA SORTIDA POLÍTICA A LA LLUITA PER LES REIVINDICACIONS

Al matí del 9 de juny a la porta del Congrés la mobilització realitzada amb pensionistes de tots els racons del país i el seguiment dels discursos dels diputats va haver-hi una gran disposició al diàleg sobre els passos a seguir en la continuïtat del combat per la defensa del sistema públic de pensions.

En aquest marc orientat a la resistència als atacs a la Seguretat Social es va parlar sobre la necessitat de continuar el combat i, tal com es va fer el 16 d’octubre passat, preparar una magna mobilització per defensar el manteniment del poder de compra de les pensions i els salaris, així com el rebuig a la privatització de les pensions, i al mateix títol la defensa dels serveis públics de sanitat i educació.

Efectivament, cal treballar per organitzar una gran mobilització que estigui a l’alçada de la importància de les reivindicacions no ateses. Convidant a participar pensionistes, treballadors actius, joves, així com les organitzacions de la classe obrera.

Eleccions a Andalusia. La política del govern facilita la victòria de la dreta

Carta Setmanal 890 per descarregar en PDF

El president de la Junta d´Andalusia, Juan Manuel Moreno Bonilla (PP), hadecidit avançar leseleccions autonòmiques. La data de votació serà el 26 de juny.

Bonilla –que governava en coalició amb Ciutadans, i amb el suport extern de Vox– ha decidit avançar davant les enquestes favorables i tenint en compte que no va poder aprovar els pressupostos per al 2022 per no aconseguir els vots de Vox. El PP fa campanya per una majoria absoluta per a les candidatures (que fins ara li neguen les enquestes). Les perspectives actuals són que Ciutadans s’enfonsa (i potser es quedi sense representació), Vox creix gairebé un 50% en escons, quedant com a tercera força electoral, amb 18-20, el PSOE s’estanca, i el PP trauria per si mateix més parlamentaris (45-50) que totes les forces d’esquerra juntes. Tot i això, no arribariaa lamajoria absoluta -que requereix 55 escons- i necessitaria l’abstenció o el suport de Vox per governar.

El PSOE va canviar Susana Díaz com a candidata per l’alcalde de Sevilla, Juan Espadas, un candidat sense projecció fora de Sevilla. No sembla que aquest canvi tingui repercussió electoral: la majoria de les enquestes diuen que pujaria uns quants milers de vots i s’estancaria en escons, amb 32-33.

Des de sempre, una majoria del poble andalús ha votat les organitzacions que es declaren d’esquerra. Avui aquesta majoria és perplexa. Veu al govern de la nació al PSOE i UP-IU aplicar els pitjors plans del capital. En primer lloc, apareixen i són els abanderats de la política bel·licista i l’OTAN. Fins i tot, la munyidora de la coalició Per Andalusia, Yolanda Diaz, deixa caure -de moment extraoficialment- que s’ha “convertit” a l’atlantisme. Les reformes laborals segueixen sense ser plenament derogades, els salaris s’estanquen mentre els preus de béns de primera necessitat (combustibles, electricitat, aliments…) es disparen. I el dia 9 de juny s’afanyen a aprovar una nova reforma de les pensions, per fomentar els plans de pensions d’ocupació; privats, però bonificant la part empresarial amb diners de la Seguretat Social. Mantenen la llei mordassa i promouen les guerres amb l’OTAN. Amb tot això, estan fent-li la campanyaa la dreta. Que es permet practicar el populisme més groller i aparèixer a Andalusia fins i tot com a “moderada”.

Aquest és el principal problema de l’esquerra en aquestes eleccions.

Afegeixi’s la confusió que va generar el pacte del govern andalús del PP amb el valencià del PSOE sobre el finançament autonòmic, amb una mateixa política? que va afegir més disputes encara a l’Estat de les Autonomies.

I a sobre vénen les maniobres electorals.

El panorama és desolador. Esquerra Unida i Podem es van presentar a les eleccions anteriors com Adelante Andalucía, una coalició les candidatures de la qual va encapçalar Teresa Rodríguez, d’anticapitalistes’, i que es va trencar en dos anys i mig de mandat. Teresa Rodríguez es va quedar amb la marca electoral.

La Mesa del Parlament d’Andalusia, la dreta, va decidir llavors entre les esquerres, el novembre del 2020 –en contra del dictamen dels serveis jurídics de la Cambra en un informe que no és vinculant– declarar trànsfugues a Teresa Rodríguez i deu diputats del grup d’Adelante Andalusia (als quals després se’n van sumar dos més). Una decisió que es va prendre a petició de la portaveu del grup, Inmaculada Nieto (IU) i a instàncies de Podemos.

Els parlamentaris van passar a ser no adscrits, una condició que els privava de la majoria dels seus drets parlamentaris, perquè el reglament del Parlament d’Andalusia exclou els diputats no adscrits de moltes iniciatives reservades als grups parlamentaris, com la iniciativa legislativa, la presentació de proposicions no de llei i de mocions, la participació en debats de totalitat de projectes de llei, d’investidura del president o presidenta de la Junta, i en general totes aquelles reservades als grups parlamentaris. I en limita unes altres, com la possibilitat de presentar preguntes al president o als consellers de la Junta.

Aquesta decisió va ser adoptada amb el suport de tots els partits, excepte el PP, que es va abstenir.

Amb vista a la campanya electoral, les maniobres d’enfrontament i divisió s’han repetit. Per Andalusia, la coalició d’esquerres que agrupa Podem, IU, Més País, Equo, Aliança Verda i Iniciativa del Poble Andalús, ha presentat un recurs a la Junta Electoral, perquè Adelante Andalucía, la formació de Teresa Rodríguez, no estigui als debats electorals. També sol·licita que se suprimeixin les entrevistes programades amb Teresa Rodríguez a la RTVA, al·legant que la seva inclusió és “clarament contrària al principi de neutralitat i igualtat de tracte, ja que es tracta de la candidata d’una formació que ni tan sols arriba a la consideració de grup polític significatiu”. Recordem que els que segueixen Teresa Rodríguez es presenten per separat, amb les sigles “Adelante Andalucía”.

La Junta Electoral andalusa i central han decidit que la candidatura Adelante Andalucía no tenia dret a subvencions però el cap de llista podia participar en els debats televisius.

Nosaltres som partidaris de la igualtat de totes les organitzacions a la campanya electoral, i rebutgem les subvencions de l’Estat als partits polítics, però no podem sinó rebutjar les maniobres, de clar tuf estalinista, que es recolzen en una legislació antidemocràtica.

No compartim la plataforma electoral de Adelante Andalusia, que observem que insisteix en l’andalusisme, i, sense detriment de pronunciar-nos-hi, creiem que és imprescindible mostrar el nostre total desacord amb les actuacions de Por Andalucía i el seu boicot a la campanya de Teresa Rodríguez. Aquest espectacle només tindrà un resultat: afavorir el PP i Vox.

Quant a Podem, Esquerra Unida, Més País i altres forces, van arribar a última hora a un acord de coalició, que es dirà “Por Andalucía”. Tan a última hora es va fer l’acord que l’adhesió de Podem va arribar fora de termini a la Junta Electoral, i no va ser admesa. Això suposa que els representants de Podem dins de la coalició, haurien d’anar com a independents, i probablement el partit es quedaria sense accés a les subvencions (que són imprescindibles per al funcionament d’una organització que amb prou feines té membres cotitzants). Les enquestes els donen 7-9 escons.

Un desastre per a les esquerres

Segons les enquestes, amb la política que porten des del Govern, totes les forces d’esquerra podrien sumar, en el millor dels casos, 45 escons (32-33 del PSOE, 7-12 de les forces a l’esquerra que, a les eleccions anteriors, units, van treure 17 escons, fins i tot aquests 7-12 poden ser menys amb aquest ambient d’enfrontament entre ells, sense cap contingut polític). I el PP, per si mateix, entre 45 i 50. Als quals cal sumar els 18-20 de Vox.

És cert que el PP, que governava per primera vegada a Andalusia després de 40 anys de govern del PSOE (sols o en coalició), no s’ha atrevit en aquest primer mandat a arribar molt lluny a la seva política. Per exemple, a sanitat, amb prou feines algun augment de les derivacions a la sanitat privada, però això no treu que la situació de la sanitat andalusa sigui desastrosa i que, a l’octubre del 2021, es permetessin acomiadar 8.000 professionals. Això s’ha fet en connivència fonamentalment amb la política del govern PSOE-Unides Podem, de manera que la resposta s’ha limitat a mobilitzacions locals, nombroses, però aïllades, a cada barri o poble.

La situació política i el panorama electoral no convida precisament a la mobilització de la població treballadora i de les esquerres, que demostra l’absència d’una força política que pugui representar els interessos de la classe treballadora d’Andalusia i que es pot traduir en una abstenció massiva als barris populars. Ja n’hi ha que s’afanyen a donar la culpa a la població treballadora d’Andalusia, que, segons ells, no sap votar “adequadament”.

En tot cas, sembla que no hi hagi una sortida electoral per a les aspiracions de la majoria treballadora d’Andalusia.

L’opció dels “Anticapitalistes”

Anticapitalistes, l’organització afiliada a l’anomenat “Secretariat Unificat de la IV Internacional” és la força que anima la coalició Adelante Andalucía, de la qual formen part, a més, diversos grups “andalucistes”:Primavera Andalusa, Esquerra Andalusa i Defensar Andalusia. Adelante es defineix com una “força andalusista d’esquerres, feminista i ecologista que defensa els interessos del poble andalús. Som una força política netament andalusa que treballa per prioritzar els interessos populars i amb l’anhel de servir com a eina per emancipar cap a la plenitud econòmica, política, ecològica, cultural i social d’Andalusia.

Amb aquesta voluntat de ser útil al poble andalús, ens definim com a andalusistes, feministes, ecosocialistes, antineoliberals i amb un compromís profundament democràtic.

Creiem que l’andalusisme és la resposta de la gent treballadora andalusa per fer front a les polítiques neoliberals i centralistes”.

És coneguda la nostra opinió sobre qüestions com el “ecosocialisme”, i el “neoliberalisme” (remetem als lectors que estiguin interessats als articles publicats a La Verdad, revista teòrica de la IV Internacional). Però ens permetrem una observació sobre el proclamat “andalucisme”. Al nostre parer, la classe treballadora d’Andalusia comparteix amb els treballadors i treballadores de la resta de l’Estat conquestes socials comunes, enemics comuns (el capital financer i les seves institucions).Aquestes conquestes comunes només es poden defensar, és el nostre parer, corroborada per l’experiència, amb l’acció comuna de tots els pobles, partint de la unitat de la classe de nord a sud, de Cadis a Girona, contra el règim monàrquic i el capital financer.

Elecciones en Andalucía: la política del gobierno facilita la victoria de la derecha

Carta Semanal 890 en catalán

Carta Semanal 890 para descargar en PDF

El presidente de la Junta de Andalucía, Juan Manuel Moreno Bonilla (PP), ha decidido adelantar las elecciones autonómicas. La fecha de votación será el 26 de junio.

Bonilla –que gobernaba en coalición con Ciudadanos, y con el apoyo externo de Vox– ha decidido el adelanto ante las encuestas favorables y teniendo en cuenta que no pudo aprobar los presupuestos para 2022 por no conseguir los votos de Vox. El PP hace campaña por una mayoría absoluta para sus candidaturas (que hasta ahora le niegan las encuestas). Las perspectivas actuales son que Ciudadanos se hunde (y tal vez se quede sin representación), Vox crece casi un 50% en escaños, quedando como tercera fuerza electoral, con 18-20, el PSOE se estanca, y el PP sacaría por sí solo más parlamentarios (45-50) que todas las fuerzas de izquierda juntas. No obstante, no llegaría a la mayoría absoluta -que requiere 55 escaños- y necesitaría la abstención o el apoyo de Vox para gobernar. Sigue leyendo

Acerca de la actualización del Programa de Estabilidad (2022/2025)

Carta Semanal 886 en catalán

Carta Semanal 886 para descargar en PDF

Cada año, todos los Estados miembros de la Unión Europea tienen que presentar ante la Comisión Europea sus Programas Nacionales de Reformas (PNR) y sus Programas de Estabilidad. El objetivo de estos programas, según la web del Ministerio de Hacienda, es “coordinar las políticas económicas nacionales y lograr los objetivos establecidos para la Unión Europea en su conjunto”.

​“Con el programa de estabilidad– seguimos citando la web del Ministerio- la Comisión y los ministros de economía evalúan si los Estados miembros van por buen camino para alcanzar los objetivos presupuestarios a medio plazo”. Dicho de otra manera, este programa permite a las instituciones europeas –que deben visarlo- asegurar que todos los gobiernos someten sus programas económicos y sociales a las necesidades del capital financiero a las que sirve la Comisión Europea. Sigue leyendo

En relació a l’actualització del Programa d’Estabilitat (2022/2025)

Carta Setmanal 886 per descarregar en PDF

Cada any, tots els Estats membres de la Unió Europea han de presentar davant la Comissió Europea els Programes Nacionals de Reformes (PNR) i els Programes d’Estabilitat. L’objectiu d’aquests programes, segons la web del Ministeri d’Hisenda, és coordinar les polítiques econòmiques nacionals i assolir els objectius establerts per a la Unió Europea en conjunt.

​“Amb el programa d’estabilitat– seguim citant la web del Ministeri- la Comissió i els ministres d’economia avaluen si els Estats membres van per bon camí per assolir els objectius pressupostaris a mitjà termini”. Dit d’una altra manera, aquest programa permet a les institucions europees –que ho han de visar- assegurar que tots els governs sotmetin els seus programes econòmics i socials a les necessitats del capital financer a què serveix la Comissió Europea.

El govern Sánchez, per mitjà de la vicepresidenta Nadia Calviño, ha presentat aquesta primera setmana de maig una actualització del Programa d’Estabilitat a la Comissió Econòmica de la Unió Europea. Anteriorment, el 28 d’abril, a les Corts es va votar un Pla de resposta a les conseqüències de la guerra. La ministra va sol·licitar, paral·lelament, a la Comissió Europea l’ingrés del tram de 12.000 milions dels Fons europeus promesos. Gairebé alhora, el ministre Escrivà va declarar que en el proper període proposarà un augment del còmput d’anys utilitzat per calcular la pensió, de 25 a 30, cosa que significava una reducció de més del 6 per cent a les quanties de les pensions dels futurs pensionistes. No són tres qüestions aïllades. Al contrari, com tothom sap, els fons estan condicionats al compliment fidel de les condicions que fixa la Unió Europea. És difícil no veure o establir una relació entre tota aquesta sèrie d’esdeveniments. El document esmentat intenta donar una coherència a la política econòmica del govern.

Vegem alguns dels elements més significatius del Programa

Cal assenyalar, d’entrada, que tant la introducció com el conjunt del document estan determinats per la frase següent, un element que es repeteix múltiples vegades al llarg de les 150 pàgines:

“En aquest context de forta recuperació, la invasió russa d’Ucraïna el febrer del 2022 ha generat un xoc geopolític amb implicacions globals, en termes de restriccions d’oferta i una forta alça de preus d’energia i de les primeres matèries. La guerra de Rússia a Ucraïna s’erigeix ​​com un factor determinant de les perspectives econòmiques, en particular pel que fa a la Unió Europea, elevant la inflació i la incertesa a curt termini i afectant negativament l’activitat”(Subratllat nostre, pàgina 11).

Aquesta premissa que la causa de tot és la guerra es repetirà, com dèiem, al llarg del document…però això no explica que hi hagi “un impacte directe més gran que en altres països del nostre entorn” (més que les altres economies europees) a l’alça dels preus de l’energia, que portarà a un impacte negatiu sobre l’economia espanyola, malgrat la menor exposició directa a Ucraïna i Rússia”(Pàgina 12)

El govern introdueix de manera subtil al document una frase en què atribueix aquest major impacte a “la regulació vigent al mercat majorista, juntament amb el mix de generació elèctrica i l’estructura tarifàriaBonica manera de referir-se a la brutal privatització de totes les empreses de l’energia iniciada ja pel govern González, i mantinguda per tots els governs, incloent l’actual, que es neguen a tocar la sacrosanta propietat privada de les empreses elèctriques que monopolitzen el mercat i imposen els seus plans especulatius. .

El document assenyala el perill de les “pujades de tipus d’interès per part de la reserva federal” (de fet, ja han pujat mig punt i s’espera en uns mesos una pujada de mig punt més) i la possibilitat que el Banc Central Europeu deixi de comprar bons del deute, cosa que obligaria a accedir al mercat lliure per finançar el deute de l’Estat, cosa que suposaria un augment dels interessos del deute (que ja arriba al bilió dos-cents mil euros). És per això que a la introducció del Programa d’Estabilitat, que és una veritable declaració d’intencions, es conclou dient que “aquest Programa d’estabilitat incorpora un camí de consolidació fiscal” (pàgina 16) eufemisme per introduir la necessitat de retallar despeses. Però en què es retallarà?

Algunes xifres

Al llarg de tot el garbuix que hi cap a les 150 pàgines del Programa, es poden ressaltar algunes xifres.

El capítol 6 es dedica a la sostenibilitat de les finances públiques a llarg termini, i, en particular, a l’estratègia “de llarg termini en pensions, sanitat i salut pública” (pàgina 17)

Després de reconèixer que “tot i que els principals indicadors del mercat laboral són semblants als del 2008, l’economia espanyola compta ara amb fonaments més sòlids” (que el document dóna per fets, i no es molesta a explicar, se’n colen algunes xifres concretes Així, per exemple, “com a element destacat es recull en aquestes previsions un increment del pressupost de defensa al 2 per cent del PIB” (pàgina 75). Això suposa més que doblar la despesa militar, del 0,9 al 2 %.

Però, és clar, si la despesa militar es duplica, la “consolidació fiscal” deu sortir d’una altra banda. A la pàgina 120 podem llegir que “per un costat, la despesa en educació i, sobretot, en pensions experimenten una contracció entre el principi i el final del període. A l’educació, preveu una caiguda de la despesa en un 0,4% del PIB. En pensions, “es projecta una caiguda de la taxa de substitució des del 60% el 2019 fins a l’entorn del 30% el 2070”. La taxa de substitució, com recorda el text, és la relació entre la pensió mitjana i el salari mitjà a l’economia.

El programa preveu també reduir la despesa en habitatge en un 20%, en medi ambient, un 11%, i el mateix passa amb diverses despeses socials més.

Per als empleats i empleades públics, més pèrdues de poder adquisitiu “A partir del 2023 i següents es preveu un increment retributiu dels empleats públics, així com el de les pensions, en línia amb l´evolució dels preus per a tot el període contemplat”. És a dir, que els treballadors i treballadores del sector públic perdran tota la diferència entre el 2% (l’augment retributiu d’aquest any) i la inflació que realment es produeixi el 2022. El Govern no garanteix el poder adquisitiu dels empleats públics just a l’any en el que la inflació està desbocada.

Com aplicar tot això?

És evident el contingut social antiobrer d’aquest programa, que és la traducció de les exigències del capital financer que vehiculitza la ministra Calviño.

Però posar en marxa un programa d’atacs tan brutal com aquest despertarà, sens dubte, la resistència de la població treballadora. Caldria un govern fort per dur-ho a terme. Ara bé, podria un govern en crisi, a qui aprovar cada llei li costa un drama, aplicar aquest pla? Sembla difícil. D’aquí ve l’exigència de pactes d’Estat per part dels portaveus del capital. Però no és fàcil, en la situació actual, que el PP doni el seu suport a aquest govern, deixant Vox com a única oposició de dretes. Per això, Feijóo apuntava dimecres 4 de maig que potser ja és massa tard per a aquest govern. Mentrestant, no falten els esforços per expulsar Unides Podemos del govern i per trencar els acords parlamentaris que el sustenten (caldrà determinar el paper que tenen en això actuacions com l’espionatge del CNI,

Un pla d’aquest tipus necessitaria també un pacte social, i tampoc sembla que els dirigents dels sindicats –per més voluntat que hi posin– estiguin en disposició de signar-ho i d’imposar-ho a la classe treballadora. Les dificultats que es donen per arribar a un acord molt més limitat, com és el pacte de rendes, així ho indiquen.

Per aquests, tots caminen amb peus de plom, però tot i així, es mostren incapaços de taponar les bretxes i els escàndols. És aquí on la lluita de classes pot tenir la darrera paraula. Lluita de classes que té davant seu una qüestió concreta i immediata: l’actualització de salaris i pensions respecte a un IPC disparat. No caldria, sobretot davant la resistència de les patronals, passar de la lluita aïllada, empresa per empresa i conveni per conveni, organitzar la mobilització unida per salaris, convenis i pensions?