Archivo de la categoría: Declaración

Los franquistas, derrotados en las elecciones

(Publicado en la Carta Semanal 727ver en catalán)

Ahora, el combate por los derechos sociales y democráticos

Una importante movilización electoral (han votado más de millón y medio de personas más que en 2016) ha permitido que los partidos que representan electoralmente a los trabajadores y los pueblos obtengan resultados que superan ampliamente la suma de las tres formaciones franquistas (a las que sacan más de 2 millones de votos). El aumento de casi un 9% de participación parece indicar que cientos de miles de trabajadores y trabajadoras que no votaron en 2016 han acudido esta vez a las urnas para cerrar el paso a las fuerzas cuyo programa se basaba en arrasar con buena parte de sus conquistas sociales y democráticas. También se ha renovado la mayoría de izquierdas en las Cortes valencianas.

Sigue leyendo

Ante el 14 de abril

Por la República, por las libertades, por las reivindicaciones sociales

Descarga la hoja “Ante el 14 de abril” en PDF

Este 14 de abril, miles de personas saldremos a la calle en decenas de ciudades en lucha por la República. Una lucha que es inseparable del combate de la clase trabajadora, de la juventud, de las mujeres, de los pueblos, por sus derechos, sus conquistas sociales, sus reivindicaciones. Y de la lucha por la democracia y las libertades.

Sigue leyendo

Ante la derrota parlamentaria del gobierno Sánchez y la convocatoria de elecciones generales

(Publicado en la Carta Semanal 717ver en catalán)

Declaración del Comité Central del POSI del 17 de febrero de 2019

1.- La votación de los Presupuestos

El miércoles 13 de febrero, la mayoría del Congreso ha aprobado las distintas enmiendas a la totalidad al proyecto de Presupuestos Generales del Estado, rechazando la admisión a debate de los Presupuestos presentados por el gobierno. Una votación que deja al gobierno en minoría en el Congreso, y que le ha llevado a convocar elecciones generales para el 28 de abril, rechazando la posibilidad, que le habían planteado, entre otros, UGT y CCOO, de convocar más tarde y sacar algunas medidas imprescindibles por Decreto-Ley.

Sigue leyendo

La rebelión de los chalecos amarillos, primer síntoma de un movimiento que madura en toda Europa

(Publicado en la Carta Semanal 710ver en catalán)

Declaración del Secretariado Internacional de la IV Internacional sobre Europa

La rebelión de los chalecos amarillos que ha saltado en Francia, fuera del control de las direcciones tradicionales, de partidos y sindicatos, y que se ha extendido a todo el país en menos de un mes, es el primer síntoma de un movimiento que madura en las profundidades de la clase obrera y de las masas populares de todos los Estados europeos.

Sigue leyendo

La rebel·lió de les armilles grogues, primer símptoma d’un moviment que madura en tota Europa

(Publicat a la Carta Setmanal 710veure en castellà)

Declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional

La rebel·lió de les armilles grogues que ha saltat a França, fora del control de les direccions tradicionals, de partits i sindicats, i que s’ha estès a tot el país en menys d’un mes, és el primer símptoma d’un moviment que madura en les profunditats de la classe obrera i de les masses populars de tots els Estats europeus.

És el sorgiment a la vista de tots d’aquesta majoria de la població empobrida i progressivament despullada dels seus drets fonamentals per la successió de les polítiques de contrareforma dictades en tota Europa pel capital financer i coordinades per les instàncies de la Unió Europea.
Prenen la paraula tots els que, des de fa anys, han estat reduïts al silenci, prenen la paraula els assalariats mal pagats, els treballadors precaris, les mares solteres, els petits artesans, els joves, els jubilats que viuen per sota del llindar de la pobresa.

Prenen la paraula les poblacions privades de serveis d’urgència i de maternitat pel tancament d’hospitals de proximitat, en unes regions privades de serveis públics essencials per les successives “reorganitzacions” de Correus, l’SNCF…, a les quals s’uneix la joventut estudiantil de secundària i universitat.

S’han organitzat espontàniament per a bloquejar les rotondes en tot el país, sense l’autorització de les direccions que haurien de representar-los i que porten decennis acompanyant incessantment les polítiques de contrareformes dels successius governs, multiplicant les jornades d’acció sense continuïtat.

S’han organitzat pel seu compte, rebutjant els “portaveus” que pertot arreu intenten fabricar-los per a portar-los a la taula d’un “gran pacte de concertació” amb els “agents socials” i els representants de la societat civil perquè abandonin el crit unànime que concentra el rebuig de tota la política d’aquest govern: “Macron dimissió!”
La seva força: el suport –malgrat les provocacions i la violència organitzades per l’Estat- de la immensa majoria del poble francès.

Protestem a la francesa, ja que les protestes pacífiques portades fins ara no han donat cap resultat”

No és en absolut exagerat dir avui que la rebel·lió de les armilles grogues –qualsevol que sigui la sortida immediata del moviment- gaudeix ja de la simpatia instintiva dels treballadors i els pobles de tota Europa, com testifiquen aquests ferroviaris alemanys en vaga manifestant-se amb armilles grogues o aquests pensionistes espanyols o bé aquests agricultors polonesos que bloquegen una autovia en direcció Varsòvia, vestits amb armilles grogues i declarant: “Protestem a la francesa, ja que les protestes pacífiques portades fins ara no han donat cap resultat”.

Aquesta simpatia instintiva és el que terroritza a tots els caps d’Estat i de govern europeus.
Tots saben que hi ha un sòlid vincle –el rebuig de la política dictada pel capital financer- que lliga el vot a favor del Brexit el 13 de juny de 2016 a la derrota d’un Renzi a Itàlia (doblement sancionat en el referèndum de 2016 i en les legislatives de 2018), passant per la crisi a Alemanya dels dos partits CDU i SPD -adquirint en el cas del SPD el caràcter d’un veritable enfonsament- que s’havien repartit el poder des de la guerra per a garantir el manteniment de l’ordre social establert…

Calibren els estralls que ha provocat la política d’austeritat adoptada per tots els governs europeus per a fer pagar als treballadors i als pobles els bilions de dòlars que es van esfumar en la crisi financera de 2008.

Calibren la profunditat del caos al qual són inexorablement arrossegades les velles nacions europees per la política de destrucció de totes les conquestes polítiques i socials arrencades a Europa després de la guerra.

Saben el preu pagat pel poble grec per el “pacte d’estabilitat i de creixement”, temen que aviat li tocarà a França i a Itàlia.

Comprenen que la rebel·lió de les armilles grogues a França no és més que la primera sacsejada d’un terratrèmol que es prepara per a sacsejar tota Europa.

Saben que el contagi és inevitable i que anuncia, després de decennis de reculada de la classe obrera en tots els terrenys, un gir total de la situació en tota Europa.

No, senyors predicadors de lliçons morals, els treballadors i els pobles rebutgen amb menyspreu les acusacions de “nacionalisme” i de “populisme”

Per a intentar repel·lir aquesta amenaça, s’empitjora la campanya de calúmnies, acusant els treballadors i als pobles de “populisme”, de “nacionalisme” i de “xenofòbia”.

Tots els politòlegs, sociòlegs i, a vegades, dirigents d’organitzacions obreres d’aquest país han fet l’impossible per a llançar el descrèdit i organitzar la sospita respecte del moviment de les armilles grogues, acusat de col·lusió amb l’extrema dreta. En va.

No, senyors predicadors de lliçons morals, els treballadors i els pobles rebutgen amb menyspreu les acusacions de “nacionalisme”, de “populisme” i de “xenofòbia”.

Senzillament rebutgen veure’s privats de les prerrogatives que, teòricament, els corresponen en democràcia. Refusant renunciar al seu dret a exercir la seva sobirania perquè aquesta es transfereixi a un “sobirà republicà” o a unes institucions supranacionals incontrolades, al servei exclusiu dels sectors dominants del capital financer.

És el que porten més d’un mes dient al carrer en tota França.

Ells han obert una bretxa

La rebel·lió de les armilles grogues obre un nou període a Europa. Ells han obert una bretxa. S’han donat, ocupant les rotondes, una forma d’organització que els permet escapar al bloqueig imposat a les organitzacions de classe per les direccions burocràtiques. Han trobat una forma d’organització que els permet conservar el control del seu moviment. Posant l’accent en les assemblees democràtiques, han aportat un principi de resposta a la qüestió que turmenta al moviment obrer, al qual fa molts mesos se li impedeix reunir les seves forces per a anar al xoc i enfrontar-se al govern que representa els interessos del capital financer.

Podem dir, sense por d’equivocar-nos, que la rebel·lió de les armilles grogues marca ja la seva empremta en tots els desenvolupaments de la situació europea.

Preocupació a Brussel·les i a Berlín

Les armilles grogues, en fer trontollar-se el poder de Macron, han torpedinat la seva pretensió de presentar-se com el dirigent capaç d’omplir el buit deixat per Merkel, qüestionada en el seu propi país, i de prendre les regnes de la recuperació de les institucions de la Unió Europea en plena crisi.

A més, han desmuntat l’escenari polític previst per a les eleccions al “Parlament” europeu que havia d’articular-se entorn de la falsa oposició dels dos bàndols en les eleccions al “Parlament” europeu, el bàndol dels “progressistes”, que havia d’unir-se, després de Macron, contra el bàndol dels “populistes euròfobs”. El bàndol dels progressistes ha perdut al seu capdavanter.

A quatre mesos de les eleccions al “Parlament” europeu, pot predir-se que aquestes eleccions estaran marcades pel pas a una nova etapa en la descomposició de tots els vells partits afectes a la salvaguarda de l’ordre establert, i que en elles es manifestarà –qualsevol que sigui la forma en cada país- un fort rebuig, comú a tots els pobles, de la política del capital financer i de les institucions de la Unió Europea al seu servei.

A Brussel·les i a Berlín preocupen les “concessions” fetes per Macron sota la pressió del carrer i es posa en dubte públicament la capacitat del govern francès per a continuar amb les “reformes” que havia emprès.

Es tem, en el moment en què el BCE i l’FMI anuncien l’amenaça d’una rèplica de la crisi financera europea dels anys 2010-2011, que el conjunt del “Pacte d’Estabilitat i de Creixement” sigui qüestionat en tota Europa.

El pànic s’apodera, un darrere l’altre, de tots els caps d’Estat i de govern.

Pressenten que la rebel·lió del que la premsa ha cridat amb menyspreu “la França perifèrica” es prepara en cadascun dels seus països i constitueix la primera sacsejada d’un moviment més vast dirigit contra les bases mateixes del sistema basat en la propietat privada dels mitjans de producció.

Difícil, en efecte, imaginar que els electors de les circumscripcions obreres del Labour que van votar massivament pel Brexit surtin guanyant amb l’acord (o desacord), qualsevol que sigui, signat pel govern britànic amb la Unió Europea.

Difícil imaginar que no continuïn lluitant per fer derogar les lleis antisindicals de Thatcher, per fer derogar l’arsenal jurídic que desreglamenta el treball, per renacionalitzar els ferrocarrils i per restablir el sistema sanitari, posat en perill per les polítiques d’austeritat.

Qui pot creure que, a Alemanya, el rebuig per part de les masses de la gran coalició i dels seus partits, la CDU i l’SPD, que es va expressar en les últimes eleccions regionals, no intentarà prolongar-se en el terreny d’una acció directa per a alliberar-se de la cotilla del “Pacte d’Estabilitat” i imposar per la força l’abandó de l’Agenda, de la “regla d’or” que condemna a tots els serveis públics, començant pel sistema hospitalari? Qui pot creure que aquest moviment no se centrarà en restablir el sistema de convenis col·lectius?

Qui pot creure que, a Itàlia, els treballadors, que van tirar a Renzi del poder per a acabar amb el conjunt del pla de contrareformes imposat pel capital financer, suportaran per molt de temps les incoherències dels aventurers Salvini-*DiMaio, als quals Renzi va obrir les portes del poder?
Qui pot creure que després de la caiguda de Rajoy reemplaçat per un govern del PSOE, l’anunci d’un augment del salari mínim pugui bastar per a respondre a totes les exigències socials i democràtiques aixafades des de fa anys pel règim monàrquic?

Per a dalt, governs en crisis

Per a dalt, governs en crisis. Dirigents que han perdut gairebé tota la seva base social en els seus respectius països.

Qui serà el primer a caure? Teresa May, Àngela Merkel o Emmanuel Macron? Difícil respondre a aquesta pregunta.

Dirigents que han perdut tot domini sobre els esdeveniments, tot control sobre la vida dels sectors clau de l’economia nacional, sotmesos als violents atacs dels monopolis imperialistes que riuen de la fronteres i de les reglamentacions nacionals.

Una situació que confirma que, en el marc del sistema de la propietat privada dels mitjans de producció, Europa està inexorablement exclosa dels sectors determinants del mercat mundial per la guerra comercial a tots els nivells declarada per Trump i l’imperialisme nord-americà.

Les economies nacionals del continent estan dislocades per la permanent reorganització per part dels monopolis imperialistes de les “cadenes de valors” concentrant les seves produccions en les zones de baixos salaris.

Europa, que es debat entre els interessos contradictoris de les diferents burgesies nacionals, inexorablement condemnades a la decadència pel desencadenament de la “guerra comercial”, empresa per Trump, és incapaç de dotar-se de la política comuna fiscal, pressupostària i financera que invoca regularment per a fer front, suposadament, als atacs de l’imperialisme nord-americà.

La seva única política comuna es redueix a la política coordinada de destrucció en tota Europa de totes les conquestes socials arrencades per la classe obrera després la guerra per a assegurar les condicions de sobreexplotació exigides per al capital financer en crisi.

Per a baix, l’aspiració incontrolable de les masses a lliurar-se del caos

Per a baix, una força immensa intenta obrir-se camí. Una força que és conscient de trobar-se, en cada país, enfront de l’aplicació d’un sol i mateix pla dictat pels delegats en el poder del capital financer. Una força que, com acaba de demostrar, considera que és el seu deure parar el mecanisme de degradació que arrossega a cada país cap a un procés de dislocació, i intenta alliberar-se de les traves amb les quals les direccions dels vells partits obrers i de les organitzacions de classe han impedit durant anys als treballadors i a les masses populars aixecar-se contra els seus respectius governs. L’aspiració incontrolable de les masses a lliurar-se del caos al qual les arrossega el sistema de la propietat privada dels mitjans de producció en plena crisi. L’aspiració a recuperar la seva sobirania per a arrencar, a escala de tota Europa, el poder de les mans del capital financer a fi de reorganitzar en tot el continent els transports, l’energia, la indústria i les infraestructures al servei de tots els treballadors i de tots els pobles en el marc d’uns Estats Units Socialistes d’Europa.

* * *

En tota Europa, el rebuig de la política dictada pel capital financer ha copejat als vells partits que es reclamaven de la defensa dels interessos obrers i de la democràcia i que s’han subordinat als seus governs respectius i al capital financer, obrint una crisi en el seu si i conduint a alguns a la vora de la implosió.

En tots els països del continent, reagrupaments de militants, sorgits de la trobada de gent procedent d’aquests partits i de la jove generació de militants, intenten organitzar-se per a ajudar la classe obrera a obrir-se camí, mitjançant la lluita de classes, a una sortida política conforme a la defensa dels seus interessos de classe i a la reconquesta de la democràcia.

En vespres d’esdeveniments decisius, el Secretariat Internacional de la IV Internacional convida a tots els militants i treballadors compromesos en aquesta cerca a debatre amb els seus militants sobre els mitjans a emprar per a ajudar a fer convergir el combat de tots els pobles d’Europa.

El Secretariat Internacional de la IV Internacional es compromet a fer quant pugui per a ajudar aquest intercanvi, superant l’estret marc de les fronteres nacionals i a enriquir-se amb la diversitat de les experiències nacionals de cadascun. En relació amb els desenvolupaments imminents de la situació, es compromet a treballar en l’organització de reunions i trobades europees necessàries per a estrènyer vincles entre tots els que busquen la manera de contribuir a la preparació dels gegantescos combats de classe que s’anuncien.

Secretariat Internacional de la IV Internacional – 19 de desembre de 2018

El capital financiero y su instrumento, la Unión Europea, son responsables del caos en que se hunde Europa

(Publicado en la Carta Semanal 704ver en catalán)

Declaración del Secretariado Internacional de la IV Internacional sobre Europa – 7 de noviembre de 2018

Hay que rendirse a la evidencia, todo está a punto para entrar en un nuevo episodio de la “crisis de la deuda soberana” que sangró, literalmente, a Grecia y a su pueblo(1).

Esta vez, parece que le toca a Italia el mismo papel que tuvo Grecia en 2010-2015.

Todo el decorado, a punto. Cada cual tiene su papel: los mercados, las agencias de calificación, la Comisión Europea de Bruselas, el FMI y sus expertos…

Sigue leyendo

Libertad para los republicanos catalanes. Basta de persecución judicial

Comunicado del Comité Ejecutivo del POSI – sábado, 3 de noviembre de 2018

Descarga el PDF del comunicado para impresión

Como una bomba ha caído hoy viernes  el acta de acusación contra los dirigentes catalanes, que han hecho pública tanto la Fiscalía como la Abogacía del Estado.

Basadas en las conclusiones provisionales del Tribunal Supremo, las peticiones de cárcel superan unos 200 años, 25 solo para Oriol Junqueras, dirigente de ERC.

Aunque la abogacía del Estado ha recalificado la acusación, pasando de rebeldía a sedición, su petición de pena no baja de 13 años para Oriol Junqueras.

Sigue leyendo

Sobre la cuestión de los refugiados y “migrantes” en Europa

Declaración del Secretariado Internacional de la IV Internacional – 6 de septiembre de 2018

Es imposible no reaccionar ante las imágenes de esos ”parias de la tierra” amontonados en las cubiertas de los barcos que acababan de rescatarlos y, a la vez, no sentir la mayor cólera ante la vergonzosa manipulación política orquestada por todos los jefes de Estado y de gobierno de la Unión Europea.

No pasa día sin que estos cientos de miles de hombres, mujeres y niños, expulsados de sus tierras por la guerra y el saqueo de los recursos naturales de su país por las potencias imperialistas, entregados a guerras supuestamente étnicas y manejados por mafias de traficantes, no sean presentados de manera insidiosa por los medios oficiales como factor potencial de desestabilización de todo el continente europeo, sembrando así el veneno del racismo y de la xenofobia.

Sigue leyendo

Ante este 11 de septiembre

(Publicado en la Carta Semanal 695ver en catalán)

Declaración del Comité Ejecutivo del POSI del 10 de septiembre de 2018

Es necesaria la unidad de los Trabajadores y los Pueblos para conquistar todos los derechos sociales y democráticos

De inmediato, unidad por la libertad de los presos

A pesar del cambio de gobierno, el aparato franquista sigue amenazando y presionando. Lo hace con relación al gobierno de Pedro Sánchez, para que se aparte lo menos posible de la ruta seguida por su predecesor, y para que la invocación al diálogo y al acuerdo quede en pura palabrería. Presiona –y consigue– que el Estado se haga cargo de la defensa de las chapuzas del juez Llarena. No soportan cualquier referencia a la necesidad de encontrar una salida política, e incluso la invitación de la presidenta del Congreso de Diputados al presidente de la Generalitat para que acuda a explicar su punto de vista, es rápidamente desautorizada por su propio partido, que constituye la representación política por excelencia del franquismo.

Sigue leyendo

Davant aquest 11 de setembre

(Publicat a la Carta Setmanal 695veure en castellà)

Declaració del Comitè Executiu del POSI – 10 de setembre de 2018

És necessària la unitat dels Treballadors i els Pobles per conquistar tots els drets socials i democràtics

Immediatament, unitat per la llibertat dels presos

Malgrat el canvi de govern, l’aparell franquista segueix amenaçant i pressionant. Ho fa en relació al govern de Pedro Sánchez, perquè s’aparti el menys possible de la ruta seguida pel seu predecessor, i perquè la invocació al diàleg i a l’acord quedi en pura xerrameca. Pressiona –i aconsegueix- que l’Estat es faci càrrec de la defensa dels nyaps del jutge Llarena. No suporten qualsevol referència a la necessitat de trobar una sortida política, i fins i tot la invitació de la presidenta del Congrés de Diputats al president de la Generalitat perquè acudeixi a explicar el seu punt de vista, és ràpidament desautoritzada pel seu propi partit, que constitueix la representació política per excel·lència del franquisme.

Al mateix temps, la situació dels presos, després de mesos de presó, i dels quals han hagut de sortir fora del país per no córrer la mateixa sort, no sembla que vagi a resoldre’s positivament, mentre que d’altra banda, creix l’activitat dels qui volen alimentar el foc de l’enfrontament civil. En aquestes circumstàncies, molts treballadors, molts militants, es pregunten sobre què fer.

Amb la majoria social que vol poder decidir

Com cada any, milers de ciutadans estan convocats aquest 11 de setembre. Sens dubte molts acudiran a la manifestació, però sens dubte també, uns altres no ho faran perquè no se senten concernits pel lema de convocatòria. El que hauria de convertir-se en un clam per la llibertat dels presos, pel dret a decidir, pels drets democràtics i socials, els convocants han decidit que ha de centrar-se en el “respecte al mandat de l’1-O”, que la meitat o més de la població no reconeix, i que per descomptat no servirà per materialitzar la unitat que la gran majoria de la població catalana reclama per poder exigir el dret a decidir. Donar l’esquena a aquesta majoria o ignorar-la contribueix a bloquejar la situació, i per descomptat no ajuda gens a la mobilització unida per la llibertat dels presos.

Aliança dels Treballadors i els Pobles per portar la República

Encara que hi ha qui encara s’obstina –els dirigents de JxC fonamentalment- a persistir en l’error de creure que es poden imposar solucions unilaterals quan no es té el suport suficient i àmpliament majoritari de la població, i insisteixen en la mateixa via que ha portat en els últims mesos al bloqueig existent, la veritat és que sense la unitat dels treballadors i pobles de l’Estat espanyol difícilment es podrà derrotar el règim heretat del franquisme, i per tant, difícilment es podrà satisfer les aspiracions del poble català.

Cada dia que passa es fa més apreciable el sentiment antimonàrquic que recorre tots els pobles d’Espanya. Un sentiment que enllaça amb les tradicions republicanes més profundes i amb l’experiència de la lluita antifranquista. Buscar l’aliança de tots ells per crear un potent moviment que acabi amb el règim monàrquic, és en aquests moments una necessitat imperativa. Les organitzacions que parlen en nom dels treballadors i els pobles tenen una enorme responsabilitat en aquest sentit.

Acabar amb l’ordre monàrquic, obrir una sortida republicana per a tots els pobles d’Espanya, que garanteixi el dret d’autodeterminació i la lliure unió de Repúbliques lliures, és l’única via possible per resoldre el problema nacional. Treballar per unir forces en aquesta perspectiva ha de ser el compromís de tots els militants i organitzacions que es reclamen de la llibertat dels pobles.

Una vegada més: sense drets socials no hi ha drets nacionals

La lluita per les llibertats nacionals, per la República, és per a nosaltres, inseparable de la lluita per les reivindicacions. No hi ha República que mereixi tal nom, ni lluita que es reclami d’ella, si no es recolza en els treballadors, i no satisfà les aspiracions d’aquests. Si no acaba amb la política de retallades, de privatitzacions, de destrucció de lo públic. Si se segueixen aprovant, un any darrere l’altre, pressupostos que mantenen les retallades, encara que en paral·lel es realitzin molts escarafalls per escenificar el “enfrontament”, la reivindicació “republicana” és una enganyifa. La lluita per la sobirania del poble de Catalunya, com la de la resta de pobles, és inseparable de la lluita pels drets socials.