(Publicat a la Carta Setmanal 746 – veure en castellà)
Llibertat per als presos republicans catalans
Abolició de la Llei Mordassa i de l’article 315.3 del Codi Penal
Aquest 11 de setembre se celebra sota el signe de l’amenaça que representa la sentència del judici als republicans catalans. Amb tota probabilitat, i vist com s’han desenvolupat les sessions, el Tribunal que els jutja retorçarà els fets per a infligir un càstig exemplar. Més enllà de si ho consideren rebel·lió o d’una altra manera, independentment de com ho vesteixin per a la propaganda interna o a Europa, serà una sentència en contra dels fets evidenciats, una nova agressió.
L’objectiu no és fer “justícia” sinó aplicar un càstig exemplar, perquè castigant als republicans catalans es vol escarmentar i acoquinar a tots els pobles, a tot aquell que s’oposi, encara que sigui pacíficament, a l’ordre constitucional monàrquic.
El judici ha mostrat que l’aparell i institucions judicials i bona part dels jutges sol es regeixen per les exigències de la Monarquia, que és qui de fet mana en aquestes institucions. Els mateixos tribunals que van avalar les reformes laborals, la llei mordassa, o l’article 315.3 contra els sindicalistes. Els mateixos que es refereixen al colpista Franco com a representant d’un govern “legítim” i impedeixen l’exhumació i el trasllat del cadàver.
Per a la “justícia” els enemics són les reivindicacions dels treballadors i dels pobles. D’entrada, del poble català que exigeix una solució política, democràtica.
Les organitzacions del moviment obrer no poden ser “neutrals”
Durant tot el judici el silenci de les principals organitzacions obreres ha estat eixordador. A excepció d’alguna declaració puntual, en general han mirat per a un altre costat. Un greu error perquè en la tradició del moviment obrer la defensa de les llibertats és un principi. Això era veritat sota Franco i continua sent-ho sota la Monarquia.
No es poden separar els drets socials de les llibertats, i entre elles, el dret a decidir. Un dret que el moviment obrer sempre ha fet seu i que avala una àmplia majoria social a Catalunya. No es tracta de combregar amb les tesis independentistes. Es tracta de defensar el dret a tenir-les i a lluitar per elles. Lluitar per la llibertat dels republicans catalans no significa identificar-se políticament amb ells.
Per al moviment obrer significa aixecar la bandera de la llibertat, dels drets socials, fins i tot contra aquells partidaris de la independència que, en diversos casos, des del govern de la Generalitat han implementat la mateixa política d’austeritat i han aplicat, fins i tot amb més zel, totes les retallades socials i laborals.
La Monarquia, enemiga dels pobles i els treballadors
No només el 3 d’octubre del 2017 i el discurs del Rei, sinó en tota la seva actuació, la Monarquia ha obrat en defensa dels privilegis de les institucions heretades del franquisme i dels interessos del capital financer i les multinacionals.
L’exigència de llibertat dels republicans catalans es fundi amb el combat per la derogació de les reformes laborals i la defensa de les pensions.
Per als treballadors i els pobles que esperen que es formi un govern que abordi la solució a les reivindicacions i drets, és imprescindible una solució d’acord amb la DEMOCRÀCIA per a ajudar a restablir la fraternitat entre els pobles i reafirmar la unitat dels treballadors de tot l’Estat espanyol que tenen els mateixos interessos. I és precisament la lluita comuna la que pot fer retrocedir a la Monarquia, la que pot obrir la via a la República, la República del poble i per als pobles.
Com concloïa el míting celebrat a Madrid el 26 de gener per la llibertat dels republicans catalans presos, que va reunir diverses organitzacions i entitats:
La fraternitat entre els pobles vencerà
La causa de la democràcia i la llibertat vencerà
És urgent la derogació del 315.3 i de la llei Mordassa
I immediatament
Llibertat per als dirigents republicans catalans
Es una evidencia y los resultados electorales lo ponen de manifiesto: estamos donde estábamos, y a juicio de muchos, en peores condiciones que antes de la convocatoria. Y es así porque difícilmente puede haber salida a la situación de bloqueo, si no se rompen las condiciones que han llevado a ese bloqueo. Pudo comprobarse en los sucesivos intentos de formar gobierno y ha podido comprobarse también con los resultados electorales. Más allá de las combinaciones que puedan darse en los próximos días, el problema de fondo subsistirá: quién pretenda salir del bloqueo -Pedro Sánchez- no puede hacer depender las aspiraciones de la inmensa mayoría de la población trabajadora de este país, de lo que quieran imponer las instituciones del capital financiero, de la misma manera que la solución a la cuestión catalana debe ser abordada de manera democrática y no como quieren los franquistas. Como se ha podido comprobar una vez más, asumir como propio el discurso de la derecha reaccionaria (la moderna y la desacomplejada) no sale a cuenta.
