(Publicado en la Carta Semanal 710 – ver en catalán)
La rebelión de los chalecos amarillos que ha saltado en Francia, fuera del control de las direcciones tradicionales, de partidos y sindicatos, y que se ha extendido a todo el país en menos de un mes, es el primer síntoma de un movimiento que madura en las profundidades de la clase obrera y de las masas populares de todos los Estados europeos.
(Publicat a la Carta Setmanal 710 – veure en castellà)
La rebel·lió de les armilles grogues que ha saltat a França, fora del control de les direccions tradicionals, de partits i sindicats, i que s’ha estès a tot el país en menys d’un mes, és el primer símptoma d’un moviment que madura en les profunditats de la classe obrera i de les masses populars de tots els Estats europeus.
És el sorgiment a la vista de tots d’aquesta majoria de la població empobrida i progressivament despullada dels seus drets fonamentals per la successió de les polítiques de contrareforma dictades en tota Europa pel capital financer i coordinades per les instàncies de la Unió Europea.
Prenen la paraula tots els que, des de fa anys, han estat reduïts al silenci, prenen la paraula els assalariats mal pagats, els treballadors precaris, les mares solteres, els petits artesans, els joves, els jubilats que viuen per sota del llindar de la pobresa.
Prenen la paraula les poblacions privades de serveis d’urgència i de maternitat pel tancament d’hospitals de proximitat, en unes regions privades de serveis públics essencials per les successives “reorganitzacions” de Correus, l’SNCF…, a les quals s’uneix la joventut estudiantil de secundària i universitat.
S’han organitzat espontàniament per a bloquejar les rotondes en tot el país, sense l’autorització de les direccions que haurien de representar-los i que porten decennis acompanyant incessantment les polítiques de contrareformes dels successius governs, multiplicant les jornades d’acció sense continuïtat.
S’han organitzat pel seu compte, rebutjant els “portaveus” que pertot arreu intenten fabricar-los per a portar-los a la taula d’un “gran pacte de concertació” amb els “agents socials” i els representants de la societat civil perquè abandonin el crit unànime que concentra el rebuig de tota la política d’aquest govern: “Macron dimissió!”
La seva força: el suport –malgrat les provocacions i la violència organitzades per l’Estat- de la immensa majoria del poble francès.
No és en absolut exagerat dir avui que la rebel·lió de les armilles grogues –qualsevol que sigui la sortida immediata del moviment- gaudeix ja de la simpatia instintiva dels treballadors i els pobles de tota Europa, com testifiquen aquests ferroviaris alemanys en vaga manifestant-se amb armilles grogues o aquests pensionistes espanyols o bé aquests agricultors polonesos que bloquegen una autovia en direcció Varsòvia, vestits amb armilles grogues i declarant: “Protestem a la francesa, ja que les protestes pacífiques portades fins ara no han donat cap resultat”.
Aquesta simpatia instintiva és el que terroritza a tots els caps d’Estat i de govern europeus.
Tots saben que hi ha un sòlid vincle –el rebuig de la política dictada pel capital financer- que lliga el vot a favor del Brexit el 13 de juny de 2016 a la derrota d’un Renzi a Itàlia (doblement sancionat en el referèndum de 2016 i en les legislatives de 2018), passant per la crisi a Alemanya dels dos partits CDU i SPD -adquirint en el cas del SPD el caràcter d’un veritable enfonsament- que s’havien repartit el poder des de la guerra per a garantir el manteniment de l’ordre social establert…
Calibren els estralls que ha provocat la política d’austeritat adoptada per tots els governs europeus per a fer pagar als treballadors i als pobles els bilions de dòlars que es van esfumar en la crisi financera de 2008.
Calibren la profunditat del caos al qual són inexorablement arrossegades les velles nacions europees per la política de destrucció de totes les conquestes polítiques i socials arrencades a Europa després de la guerra.
Saben el preu pagat pel poble grec per el “pacte d’estabilitat i de creixement”, temen que aviat li tocarà a França i a Itàlia.
Comprenen que la rebel·lió de les armilles grogues a França no és més que la primera sacsejada d’un terratrèmol que es prepara per a sacsejar tota Europa.
Saben que el contagi és inevitable i que anuncia, després de decennis de reculada de la classe obrera en tots els terrenys, un gir total de la situació en tota Europa.
Per a intentar repel·lir aquesta amenaça, s’empitjora la campanya de calúmnies, acusant els treballadors i als pobles de “populisme”, de “nacionalisme” i de “xenofòbia”.
Tots els politòlegs, sociòlegs i, a vegades, dirigents d’organitzacions obreres d’aquest país han fet l’impossible per a llançar el descrèdit i organitzar la sospita respecte del moviment de les armilles grogues, acusat de col·lusió amb l’extrema dreta. En va.
No, senyors predicadors de lliçons morals, els treballadors i els pobles rebutgen amb menyspreu les acusacions de “nacionalisme”, de “populisme” i de “xenofòbia”.
Senzillament rebutgen veure’s privats de les prerrogatives que, teòricament, els corresponen en democràcia. Refusant renunciar al seu dret a exercir la seva sobirania perquè aquesta es transfereixi a un “sobirà republicà” o a unes institucions supranacionals incontrolades, al servei exclusiu dels sectors dominants del capital financer.
És el que porten més d’un mes dient al carrer en tota França.
La rebel·lió de les armilles grogues obre un nou període a Europa. Ells han obert una bretxa. S’han donat, ocupant les rotondes, una forma d’organització que els permet escapar al bloqueig imposat a les organitzacions de classe per les direccions burocràtiques. Han trobat una forma d’organització que els permet conservar el control del seu moviment. Posant l’accent en les assemblees democràtiques, han aportat un principi de resposta a la qüestió que turmenta al moviment obrer, al qual fa molts mesos se li impedeix reunir les seves forces per a anar al xoc i enfrontar-se al govern que representa els interessos del capital financer.
Podem dir, sense por d’equivocar-nos, que la rebel·lió de les armilles grogues marca ja la seva empremta en tots els desenvolupaments de la situació europea.
Les armilles grogues, en fer trontollar-se el poder de Macron, han torpedinat la seva pretensió de presentar-se com el dirigent capaç d’omplir el buit deixat per Merkel, qüestionada en el seu propi país, i de prendre les regnes de la recuperació de les institucions de la Unió Europea en plena crisi.
A més, han desmuntat l’escenari polític previst per a les eleccions al “Parlament” europeu que havia d’articular-se entorn de la falsa oposició dels dos bàndols en les eleccions al “Parlament” europeu, el bàndol dels “progressistes”, que havia d’unir-se, després de Macron, contra el bàndol dels “populistes euròfobs”. El bàndol dels progressistes ha perdut al seu capdavanter.
A quatre mesos de les eleccions al “Parlament” europeu, pot predir-se que aquestes eleccions estaran marcades pel pas a una nova etapa en la descomposició de tots els vells partits afectes a la salvaguarda de l’ordre establert, i que en elles es manifestarà –qualsevol que sigui la forma en cada país- un fort rebuig, comú a tots els pobles, de la política del capital financer i de les institucions de la Unió Europea al seu servei.
A Brussel·les i a Berlín preocupen les “concessions” fetes per Macron sota la pressió del carrer i es posa en dubte públicament la capacitat del govern francès per a continuar amb les “reformes” que havia emprès.
Es tem, en el moment en què el BCE i l’FMI anuncien l’amenaça d’una rèplica de la crisi financera europea dels anys 2010-2011, que el conjunt del “Pacte d’Estabilitat i de Creixement” sigui qüestionat en tota Europa.
El pànic s’apodera, un darrere l’altre, de tots els caps d’Estat i de govern.
Pressenten que la rebel·lió del que la premsa ha cridat amb menyspreu “la França perifèrica” es prepara en cadascun dels seus països i constitueix la primera sacsejada d’un moviment més vast dirigit contra les bases mateixes del sistema basat en la propietat privada dels mitjans de producció.
Difícil, en efecte, imaginar que els electors de les circumscripcions obreres del Labour que van votar massivament pel Brexit surtin guanyant amb l’acord (o desacord), qualsevol que sigui, signat pel govern britànic amb la Unió Europea.
Difícil imaginar que no continuïn lluitant per fer derogar les lleis antisindicals de Thatcher, per fer derogar l’arsenal jurídic que desreglamenta el treball, per renacionalitzar els ferrocarrils i per restablir el sistema sanitari, posat en perill per les polítiques d’austeritat.
Qui pot creure que, a Alemanya, el rebuig per part de les masses de la gran coalició i dels seus partits, la CDU i l’SPD, que es va expressar en les últimes eleccions regionals, no intentarà prolongar-se en el terreny d’una acció directa per a alliberar-se de la cotilla del “Pacte d’Estabilitat” i imposar per la força l’abandó de l’Agenda, de la “regla d’or” que condemna a tots els serveis públics, començant pel sistema hospitalari? Qui pot creure que aquest moviment no se centrarà en restablir el sistema de convenis col·lectius?
Qui pot creure que, a Itàlia, els treballadors, que van tirar a Renzi del poder per a acabar amb el conjunt del pla de contrareformes imposat pel capital financer, suportaran per molt de temps les incoherències dels aventurers Salvini-*DiMaio, als quals Renzi va obrir les portes del poder?
Qui pot creure que després de la caiguda de Rajoy reemplaçat per un govern del PSOE, l’anunci d’un augment del salari mínim pugui bastar per a respondre a totes les exigències socials i democràtiques aixafades des de fa anys pel règim monàrquic?
Per a dalt, governs en crisis. Dirigents que han perdut gairebé tota la seva base social en els seus respectius països.
Qui serà el primer a caure? Teresa May, Àngela Merkel o Emmanuel Macron? Difícil respondre a aquesta pregunta.
Dirigents que han perdut tot domini sobre els esdeveniments, tot control sobre la vida dels sectors clau de l’economia nacional, sotmesos als violents atacs dels monopolis imperialistes que riuen de la fronteres i de les reglamentacions nacionals.
Una situació que confirma que, en el marc del sistema de la propietat privada dels mitjans de producció, Europa està inexorablement exclosa dels sectors determinants del mercat mundial per la guerra comercial a tots els nivells declarada per Trump i l’imperialisme nord-americà.
Les economies nacionals del continent estan dislocades per la permanent reorganització per part dels monopolis imperialistes de les “cadenes de valors” concentrant les seves produccions en les zones de baixos salaris.
Europa, que es debat entre els interessos contradictoris de les diferents burgesies nacionals, inexorablement condemnades a la decadència pel desencadenament de la “guerra comercial”, empresa per Trump, és incapaç de dotar-se de la política comuna fiscal, pressupostària i financera que invoca regularment per a fer front, suposadament, als atacs de l’imperialisme nord-americà.
La seva única política comuna es redueix a la política coordinada de destrucció en tota Europa de totes les conquestes socials arrencades per la classe obrera després la guerra per a assegurar les condicions de sobreexplotació exigides per al capital financer en crisi.
Per a baix, una força immensa intenta obrir-se camí. Una força que és conscient de trobar-se, en cada país, enfront de l’aplicació d’un sol i mateix pla dictat pels delegats en el poder del capital financer. Una força que, com acaba de demostrar, considera que és el seu deure parar el mecanisme de degradació que arrossega a cada país cap a un procés de dislocació, i intenta alliberar-se de les traves amb les quals les direccions dels vells partits obrers i de les organitzacions de classe han impedit durant anys als treballadors i a les masses populars aixecar-se contra els seus respectius governs. L’aspiració incontrolable de les masses a lliurar-se del caos al qual les arrossega el sistema de la propietat privada dels mitjans de producció en plena crisi. L’aspiració a recuperar la seva sobirania per a arrencar, a escala de tota Europa, el poder de les mans del capital financer a fi de reorganitzar en tot el continent els transports, l’energia, la indústria i les infraestructures al servei de tots els treballadors i de tots els pobles en el marc d’uns Estats Units Socialistes d’Europa.
* * *
En tota Europa, el rebuig de la política dictada pel capital financer ha copejat als vells partits que es reclamaven de la defensa dels interessos obrers i de la democràcia i que s’han subordinat als seus governs respectius i al capital financer, obrint una crisi en el seu si i conduint a alguns a la vora de la implosió.
En tots els països del continent, reagrupaments de militants, sorgits de la trobada de gent procedent d’aquests partits i de la jove generació de militants, intenten organitzar-se per a ajudar la classe obrera a obrir-se camí, mitjançant la lluita de classes, a una sortida política conforme a la defensa dels seus interessos de classe i a la reconquesta de la democràcia.
En vespres d’esdeveniments decisius, el Secretariat Internacional de la IV Internacional convida a tots els militants i treballadors compromesos en aquesta cerca a debatre amb els seus militants sobre els mitjans a emprar per a ajudar a fer convergir el combat de tots els pobles d’Europa.
El Secretariat Internacional de la IV Internacional es compromet a fer quant pugui per a ajudar aquest intercanvi, superant l’estret marc de les fronteres nacionals i a enriquir-se amb la diversitat de les experiències nacionals de cadascun. En relació amb els desenvolupaments imminents de la situació, es compromet a treballar en l’organització de reunions i trobades europees necessàries per a estrènyer vincles entre tots els que busquen la manera de contribuir a la preparació dels gegantescos combats de classe que s’anuncien.
Secretariat Internacional de la IV Internacional – 19 de desembre de 2018
(Publicat a la Carta Setmanal 704 – veure en castellà)
Cal rendir-se a l’evidència, tot és a punt per entrar en un nou episodi de la “crisi del deute sobirà” que va sagnar, literalment, a Grècia i al seu poble1.
Aquesta vegada, sembla que li toca a Itàlia el mateix paper que va tenir Grècia en 2010-2015.
Tot el decorat, a punt. Cadascú té el seu paper: els mercats, les agències de qualificació, la Comissió Europea de Brussel·les, el FMI i els seus experts…
(Publicado en la Carta Semanal 704 – ver en catalán)
Hay que rendirse a la evidencia, todo está a punto para entrar en un nuevo episodio de la “crisis de la deuda soberana” que sangró, literalmente, a Grecia y a su pueblo(1).
Esta vez, parece que le toca a Italia el mismo papel que tuvo Grecia en 2010-2015.
Todo el decorado, a punto. Cada cual tiene su papel: los mercados, las agencias de calificación, la Comisión Europea de Bruselas, el FMI y sus expertos…
Valoración preliminar presentada a los compañeros y compañeras de “Diálogo y Acción Petista” (DAP), que después deberá integrarse en la discusión en las instancias del partido.
Markus Sokol (miembro de la Comisión Ejecutiva Nacional del PT)
29 de octubre de 2018
Con los votos de un significativo 32% del total de electores, el candidato del PT, Haddad, perdió estas elecciones ante Bolsonaro, candidato de extrema derecha, apoyado por la clase dominante contra el PT en la segunda vuelta, que obtuvo el apoyo de un 39% de los electores. Pero un 29% del electorado se abstuvo, votó en blanco o nulo.
Es imposible no reaccionar ante las imágenes de esos ”parias de la tierra” amontonados en las cubiertas de los barcos que acababan de rescatarlos y, a la vez, no sentir la mayor cólera ante la vergonzosa manipulación política orquestada por todos los jefes de Estado y de gobierno de la Unión Europea.
No pasa día sin que estos cientos de miles de hombres, mujeres y niños, expulsados de sus tierras por la guerra y el saqueo de los recursos naturales de su país por las potencias imperialistas, entregados a guerras supuestamente étnicas y manejados por mafias de traficantes, no sean presentados de manera insidiosa por los medios oficiales como factor potencial de desestabilización de todo el continente europeo, sembrando así el veneno del racismo y de la xenofobia.
(Publicat a la Carta Setmanal 691 – veure en castellà)
Aquesta presentació té per objecte donar a conèixer el contingut de «la Verdad» nº 98 i preparar la seva discussió i difusió.
L’article que obre la revista, «Bolcada de la situació mundial», són les notes sotmeses a la discussió del Secretariat Internacional de la IV Internacional de primers de maig. Aquestes notes tracten sobre els últims desenvolupaments de la situació mundial per desprendre les seves línies directrius després d’un aparent desordre. Totes les contradiccions s’aprofundeixen i es concentren en l’imperialisme més poderós, el nord-americà.
La guerra comercial provocada per la supervivència del capital en descomposició té el seu impacte en tots els països; la Unió Europea en dislocació no suporta les envestides del capital a la recerca de l’augment dels seus beneficis. Totes les condicions per a una rebel·lió a Europa s’estan acumulant. Avaluar els punts de suport que es desprenen en aquesta nova situació és tasca de la IV Internacional
El segon article, Estats Units, les bandades de l’imperialisme, recorda les condicions de l’elecció de Trump.
Les institucions aixecades en 1945, després de la II Guerra Mundial (FMI, ONU, OTAN, etc.), segueixen en peus, però les circumstàncies s’han modificat radicalment des de llavors (fi de la convertibilitat del dòlar en or en 1971, caiguda del Mur de Berlín i de la URSS en els anys 90); aquestes institucions i els acords sobre els quals es van aixecar ja no s’adapten a les necessitats de l’imperialisme nord-americà.
És el que intenta modificar Trump, accelerant el ritme imprès pel seu antecessor Obama, per recuperar el control de la dominació imperialista nord-americana. El seu eslògan electoral «America First» («Amèrica primer») nega la lluita de classes, però Trump no té aquesta capacitat. El congrés de la AFL-CIO s’ha pronunciat per una Seguretat Social de pagador únic, i la qüestió de la independència sindical s’ha suscitat en certa forma al seu congrés d’octubre de 2017. Una ona de vagues d’ensenyants travessa el país. La classe obrera americana assaja les primeres proves de força.
En un article d’aquest nombre de La Verdad es publiquen textos dels congressos d’algunes seccions de la IV Internacional (Brasil, Espanya, França) i en un altre article es recullen alguns elements de resposta a la discussió amb militants africans que va tenir lloc després de la conferència d’Alger, i que continua en l’actualitat. Això respon a la perspectiva oberta pel Secretariat Internacional de realitzar una Conferència Mundial de seccions.
Finalment, es publica un dossier sobre l’actualitat de la vaga general de maig-juny de 1968 a França. El dossier publica en la seva integritat les intervencions en la reunió pública de la IV Internacional celebrada a París el 4 de maig. Clément Poullet, Michel Sérac, Georges Boutin, Markus Sokol i Daniel Shapira van prendre la paraula. En annex es publiquen les lliçons que va treure en 1971 la secció francesa de la IV Internacional.
En contra del que intenten fer creure, maig de 1968 a França no va ser un simple moviment de protesta estudiantil o un “conflicte entre generacions”; França va conèixer la major vaga general de la seva història, que va fer trontollar-se a l’Estat francès i va infligir una derrota al règim un any més tard amb la realització del front únic pel vot NO en el referèndum d’abril de 1969, referèndum que va escombrar a De Gaulle per impedir la implantació d’un ordre corporativista.
La vaga general no va triomfar en 1968, els aparells (PCF i CGT) van trair el moviment (acords de Grenelle, eleccions al juny, etc.); ara, cinquanta anys després, la V República a França, però també la Monarquia a Espanya, s’acosten a la seva fi, Trump llança la seva guerra econòmica i la Unió Europea camina cap a la seva dislocació total. Com ajudar al combat de milions d’homes i dones? El paper dels militants revolucionaris és posar en evidència la profunditat de la crisi. No es tracta de pronunciar-se sobre els terminis ni sobre els ritmes, però, convençuts com estem que el xoc està a prop, que està inscrit en els desenvolupaments de la lluita de classe, es tracta de preparar-se per a ell.
(Publicado en la Carta Semanal 678) – (ver en catalán)
El POSI, fundado en 1980, ha celebrado su 23º Congreso. Somos la sección en España de la IV Internacional, fundada por León Trotski y otros militantes para preservar los principios y el espíritu de las internacionales obreras.
Nuestro congreso se ha reunido en un momento en que la inmensa mayoría de la población vive en una situación de extrema crisis, de amenaza y de incertidumbre por su futuro. Esa situación no es el resultado ni de causas naturales ni de la fatalidad, sino de la política seguida por los gobiernos, de uno u otro signo, tanto en nuestro país como en los principales países industrializados, gobiernos que no buscan el bienestar de la mayoría, sino preservar los intereses de una minoría de hipermillonarios, banqueros y especuladores. Política que es también la de las instituciones del capital, la ONU, el FMI, la Unión Europea. Una política que provoca la actual guerra comercial, la guerra contra los derechos y contra los pueblos, en particular en Oriente Medio. Esta política amenaza la supervivencia de los pueblos y del planeta, dilapidando la riqueza de las naciones, cuestionando el futuro de la juventud, los derechos de las personas trabajadoras, de las mujeres y de los pensionistas. Cuando se gobierna al servicio de los mercados, no puede haber democracia.
(Reproducimos el editorial de El Trabajo nº 255 de febrero de 2017, periódico de la Organización Socialista de Trabajadores, sección mejicana de la IV Internacional y componente de la Organización Política del Pueblo y los Trabajadores)
Donald Trump amenaza con cumplir sus propuestas de campaña: construir el muro, imponer aranceles a las importaciones provenientes de México (20%, 35%), expulsar a migrantes mexicanos y renegociar el TLCAN para imponer un intercambio comercial aún más lesivo para nuestro país.
Los gusanos del Senado, incluidos varios exministros “aliados” del PT, confirmaron por 61 votos contra 20, el 31 de agosto, el impeachment de la presidenta elegida legítimamente, Dilma Rousseff, del PT. En pocas horas, con el presidente del Supremo –¡como sucedió en el golpe de 1964 [que implantó la dictadura militar]–, dieron una investidura ilegítima al vicepresidente usurpador, Michel Temer, del PMDB.