Archivo de la etiqueta: elecciones

Tres elecciones: Colombia, Francia y Andalucía

Carta Semanal 895 en catalán

Carta Semanal 895 para descargar en PDF

En el mes de junio, se han realizado tres elecciones: las presidenciales de Colombia, las legislativas de e Francia (con su primera y segunda vuelta) y las autonómicas de Andalucía. Queremos compartir con los lectores de esta Carta Semanal algunas reflexiones sobre los elementos comunes y las diferencias entre estos tres procesos. Sigue leyendo

Després de les eleccions presidencials franceses

Carta Setmanal 885 per descarregar en PDF

El 24 d’abril passat es va celebrar la segona volta de les eleccions franceses, que va enfrontar el candidat de la dreta Emmanuel Macron, i la de la ultradreta, Marine Le Pen. Al candidat de la Unió Popular, Jean-Luc Mélenchon, que es presentava amb un programa de ruptura amb les institucions de la V república, li van faltar 400.000 vots per passar a la segona volta, per la divisió que van suposar altres candidatures de la trucada “esquerra” (l’ecologista Yannick Jadot va treure1.627.853; el del PC,Fabien Roussel,802.422; Anne Hidalgo, del PS, 616.478).

A la primera volta es va poder constatar l’enfonsament dels partits que han ocupat el gruix de la representació política des de la creació de la V República, el 1959, després d’un cop d’estat del general De Gaulle el 1958. La candidata del partit gaullista, Valérie Pécresse, va treure un 4,78% dels vots. La del Partit Socialista un 1,74%; el del Partit Comunista un 2,28%. Aquest esfondrament dels partits tradicionals posa de manifest l’immens rebuig de la població cap a totes aquestes formacions.

Després de la primera volta, molts van cridar a votar per Macron per “barrar el pas a la ultradreta”. Es van multiplicar les pressions i els discursos culpabilitzants sobre els votants. Tot i això, un 28% dels inscrits es va abstenir. 2.228.044 van votar en blanc, 790.946 van votar nul. Blancs i nuls van sumar un 8,5% dels votants (més del 6% del cens): Si sumem els abstencionistes, els blancs i els nuls, gairebé 17 milions de votants, més d’un terç de l’electorat, es van negar a triar entre la pesta i la còlera. Com assenyala la declaració del Partit Obrer Independent (POI, del qual formen part els militants francesos de la IV Internacional). “aquest fet d’enorme importància és una extensió de la immensa ira que es va expressar a la primera volta de les eleccions presidencials contra Macron, contra aquest règim”.

A la primera volta, prop de 8 milions de treballadors van donar el seu vot al candidat de la Unió Popular, Jean-Luc Mélenchon, que es presentava sota un programa de ruptura, com vam assenyalar abans.

Els resultats de la segona volta

En la segona volta va guanyar Emmanuel Macron, amb un 53% dels vots emesos. Marine Le Pen va obtenir un 37,86%. Els vots en blanc van suposar un 6,34% dels vots emesos, i els nuls, un 2,25%.

El proclamat vencedor, Macron, només ha aconseguit el suport del 38% del cens. I, segons les enquestes, el 40% de les persones que van votar per Macron ho van fer com a mal menor. És a dir, que no pot presumir que hagin donat suport al seu programa. I, malgrat tot, Macron va perdre 2 milions de vots en comparació del 2017.

Marine Le Pen ha aconseguit el seu millor resultat en unes eleccions presidencials, amb 13.288.686 vots. Després de les eleccions, se’ns repeteix que tots aquests votants són d'”extrema dreta”, o fins i tot “feixistes”. La qüestió no és tan simple. Molts dels vots són vots de rebuig. Com diu la declaració del POI, “Tothom sap qui és l’arquitecte d’aquesta situació. Aquest és el resultat directe de la política de Macron que, com tots els seus predecessors, tant de dreta com d’esquerra, ha continuat alimentant per assegurar-ne la reelecció”.

I ara?

El que és clar, com diu la declaració del POI, és que Macron acaba de ser reelegit al capdavant d’un país profundament fracturat, d’institucions que es descomponen a ulls vista, davant un rebuig massiu de la població.

Macron pretén continuar amb el programa ara. Un programa que ha estat rebutjat per la població treballadora. Durant aquests darrers cinc anys, ha llançat atacs a bona part de les conquestes socials i democràtiques de la classe treballadora. Com assenyala el POI: “ordenances que organitzen la ruptura del codi laboral i de tots els èxits col·lectius; marxa cap a la privatització de la SNCF i tots els serveis públics… Des de fa més de dos anys, les decisions s’adopten al secret del Consell de Defensa; el país es troba sota un estat d’emergència permanent, cosa que permet una acumulació de mesures lliberticides sense precedents en la història de les institucions antidemocràtiques de la V República”.

No hi han faltat les respostes populars a aquestes mesures. Hi va haver una gran mobilització contra la reforma de les pensions, a l’octubre del 2019, la revolta de les Armilles Grogues, que va començar el novembre del 2018, i que comptava amb el suport, segons les enquestes, del 75% de la població. Després, un altre cop, una potent vaga contra la reforma de les pensions, que ha obligat Macron a fer marxa enrere en la reforma de la qual havia fet la insígnia del seu primer mandat de cinc anys.

No hi ha dubte que Macron vol continuar i aprofundir la política destructiva en nom del capital financer. Tot i les promeses electorals, acaba d’anunciar que caldrà prolongar l’edat de jubilació a 65 anys i liquidar els règims especials. Té la intenció d’organitzar una “conferència social” sobre aquest tema aquest estiu amb tots els sindicats i les organitzacions patronals. I el seu ministre d’Economia i Finances acaba de declarar que el Govern no descartaria utilitzar, per aprovar la reforma de pensions, l’article 49,3 de la Constitució, que permet fer aprovar un projecte de llei a l’Assemblea Nacional sota el xantatge que un vot en contra suposa una moció de censura i convocatòria d’eleccions.

Reagrupar forces per continuar la lluita

Com assenyala el POI, “L’enorme indignació, la voluntat de resistència que impregnen grans sectors de la població i la joventut només pot xocar frontalment amb la política destructiva que Macron intentarà imposar per tots els mitjans. Hi haurà, inevitablement, confrontació”.

A la primera volta, 8 milions han donat suport al programa de ruptura amb la V República de la Unió Popular. Els mítings de Mélenchon han agrupat desenes de milers, han estat actes massius a les grans ciutats. En especial hi han participat molts joves.

D’aquí a unes setmanes se celebraran les eleccions legislatives. Tanmateix, tant Macron com Le Pen intentaran reproduir l’escenari infernal de la segona volta de les eleccions presidencials. Però, com assenyalava justament Mélenchon: “Macron és el programa econòmic de Le Pen més el menyspreu de classe; Le Pen és el programa econòmic de Macron més el menyspreu de raça”.

A més, hi ha la qüestió de la naturalesa de les institucions de la V República, institucions antidemocràtiques que, confiant al cap d’Estat poders exorbitants, deixen l’Assemblea Nacional reduïda al rang de parlament titella. Per això, a les legislatives és imprescindible, si es vol obrir una perspectiva d’acord amb la democràcia, amb els interessos de la gran majoria, treballar perquè aquestes institucions, resultants del cop d’Estat del 1958, siguin escombrades.

Ja hi ha veus que criden a constituir candidatures de “unitat de l’esquerra” a les legislatives. Són, precisament, els mateixos que a la primera volta es van negar a donar suport a Mélenchon. En aquest sentit, Eric Coquerel, diputat de La France Insoumise, declarava el dilluns 25 d’abril a Franceinfo: “Unió d’Esquerra’? No, no fem servir aquest terme perquè pensem que la suma de diverses etiquetes que només voldrien intentar aconseguir el màxim de càrrecs electes no és el que es necessita al país. El que el país necessita és: quin programa s’està aplicant, quina estratègia. (…) Ens proposem compartir el nostre programa, la nostra estratègia, compartir la Unió Popular que hem pogut establir per a l’elecció presidencial. Que quedi clar. Efectivament, es basa en el programa, inclosa la jubilació als 60 anys. És difícil imaginar que els socialistes es puguin unir a aquesta idea”.

Coquerel hi afegeix. “tenim un suport de gran part dels francesos al nostre programa i que creiem que això és el que necessita el país, i, bé, no ho modificarem per aconseguir no sé quin acord. La mà està estesa, però la mà està estesa sobre la base d´un programa de ruptura que creiem que és el que es necessita per al país”

Aquesta és la qüestió, tant a França com a l’Estat espanyol: repetir les fórmules d’unitat de l’esquerra per sostenir els règims podrits i aplicar el programa del capital financer i de les seves institucions com la Unió Europea i l’OTAN, o agrupar forces per les reivindicacions, en defensa dels drets i les conquestes (i, en particular, del dret a la jubilació i del sistema de seguretat social que la garanteix), per la ruptura amb el règim.

Coquerel ho expressa així: “seria molt bo que hi hagués un acord, però la meva principal preocupació és remobilitzar tots els que ens van votar a la primera volta, tots aquells que, si no guanyem, es jubilaran als 65 anys, que es veuran obligats a treballar 20 hores per tenir un RSA[1]de misèria, etc., finalment, la política del senyor Macron. I aquest electorat, no el mobilitzarem amb no sé quins acords i compromisos on ell (l’electorat, nota de l’editor) diria:”Doncs bah, finalment, comencen de nou com en anys anteriors, no han entès res”. Ho mobilitzarem amb un programa clar”.

S’obtinguin els resultats que s’obtinguin, per a un militant revolucionari, l’objectiu, en tot procés electoral, és organitzar la classe treballadora per lluitar per si mateixa per les reivindicacions. Per això, el POI crida a “treballar junts, amb els milers que ja es reuneixen a la Unió Popular, per amplificar “aquesta immensa força que hem construït” (Mélenchon, 10 d’abril), per enfortir aquest pol popular”. A més, com explica la declaració del POI, “una quantitat important de diputats elegits sobre l’orientació de ruptura per la Unió Popular obriria una bretxa a les institucions que permetria a la masses lluitar per la convocatòria d’una Assemblea constituent i sobirana”.

[1]Renda mínima vital

Tras las elecciones presidenciales francesas

Carta Semanal 885 en catalán

Carta Semanal 885 para descargar en PDF

El pasado 24 de abril se celebró la segunda vuelta de las elecciones francesas, que enfrentó al candidato de la derecha Emmanuel Macron, y la de la ultraderecha, Marine Le Pen. Al candidato de la Unión Popular, Jean-Luc Mélenchon, que se presentaba con un programa de ruptura con las instituciones de la V república, le faltaron 400.000 votos para pasar a la segunda vuelta, por la división que supusieron otras candidaturas de la llamada “izquierda” (el ecologista Yannick Jadot sacó 1.627.853; el del PC, Fabien Roussel, 802.422; Anne Hidalgo, del PS, 616.478).

En la primera vuelta se pudo constatar el hundimiento de los partidos que han ocupado el grueso de la representación política desde la creación de la V República, en 1959, tras un golpe de estado del general De Gaulle en 1958. La candidata del partido gaullista, Valérie Pécresse, sacó un 4,78% de los votos. La del Partido Socialista un 1,74%, el del Partido Comunista un 2,28%.  Este hundimiento de los partidos tradicionales pone de manifiesto el inmenso rechazo de la población hacia todas esas formaciones. Sigue leyendo

Portugal: a propòsit de la victòria del PSP

Carta Setmanal 873 per descarregar en PDF

La victòria per majoria absoluta a les eleccions legislatives del 30 de gener del Partit socialista portuguès (per la llei electoral aconsegueix amb el 41,7% dels vots la meitat més un dels diputats) pot aparèixer com un cas únic a Europa.

Tot i això, aquesta “victòria” és més aviat la derrota dels seus adversaris i fins i tot dels seus aliats. En efecte, l’enfonsament del Bloc d’esquerres (l’equivalent de Podem) té una explicació política. Segons un històric del Bloco, Mario Tomé, es deu a l’error estratègic del Bloco de “estendre la mà al PSP per fer acords en comptes de presentar-se com una alternativa. El Partit Comunista de Portugal segueix l’evolució de tots els PC que han desaparegut o estan en crisi de desaparició.I això és el producte diferit de la caiguda de l’URSS el 1991, ja que tots els PCs depenien de l’estructura internacional del Kremlin.El PC portuguès segueix mantenint-se perquè continua dirigint la CGTP, el principal sindicat de masses del país.

I el que és més que significatiu és la gairebé desaparició d’un partit tradicional de la burgesia, el Centre Democràtic i Social (CDS) i la incapacitat del partit principal, el PSD, de guanyar a cap província excepte Madeira el PSP.

D’una banda, el vot obrer s’ha concentrat al PSP en no veure tampoc cap diferència amb el Bloc i el PCP, i els partits burgesos s’han fragmentat (amb una extrema dreta sense estructura ni organització).

L’aspecte principal és que contràriament a la tornada a una socialdemocràcia reformista en un sentit progressista, el que emergeix són partits sota l’ordre del “logiciel” marcat per la Unió Europea… aquests “nous” partits no ofereixen cap renovació ideològica emancipadora sinó el consens entorn de les polítiques econòmiques marcades per la UE i en particular la transició energètica, és a dir la desindustrialització. Tot això amanit per mesures d’acompanyament social.

I tot això en contradicció amb les veritables reivindicacions. L’exemple preclar és el SPD alemany que de fet es proclama com el continuador de Merkel.

Sens dubte les mobilitzacions i la resistència que s’anuncia a tot Europa xoquen obertament contra aquesta “socialdemocràcia” que aspira a ser ja no només partits de govern, sinó d’Estat.

Publiquem a continuació la declaració de la secció portuguesa de la Quarta Internacional.

El significat dels resultats de les eleccions legislatives

Por el Secretariat de l´Associació per una Política Obrera d´Unitat Socialista

El president de la República – en connivència amb António Costa[1]– va aconseguir consumar un cop de Palau i convocar noves eleccions legislatives, davant de la manca de mobilització davant de l’Assemblea de la República de les forces que representen la població treballadora organitzada, per exigir un Pressupost de l’Estat capaç de satisfer les necessitats de la seva majoria .

Tancada la sortida de la mobilització de la població treballadora, va ser fàcil col·locar els treballadors i la població davant d’un xantatge: o la continuïtat del govern del PS, o un govern de la dreta pura i dura.

I en aquest context imposat, els treballadors i la població -incloent-hi una gran part de l’electorat del Partit Comunista Portuguès (PCP) i Bloco de Esquerdas (BE)- no van veure una altra alternativa, per “anar al que és segur”, que la de concentrar el seu vot al Partit Socialista, encara més amb l’agreujant de les enquestes que anunciaven el creixement, dia rere dia, de les intencions de vot als principals partits de la dreta.

Els resultats electorals són clars.

  • El PS obté la majoria absoluta de diputats (117 de 230, més dos possibles escons dels emigrants) amb 41,68% dels vots, en detriment del PCP i en particular del BE.
  • Per la seva banda, els partits de la burgesia continuen en un procés de fragmentació: el PSD[2] és derrotat en totes les circumscripcions, a excepció de la Regió Autònoma de Madeira, mentre que la CDS[3] no va obtenir ni un sol representant; alhora, els partits que n’han sortit (Chega[4] i Iniciativa Liberal) tenen augments significatius, multiplicant el seu nombre de diputats per 12 i per 8, respectivament.

Una primera interpretació d’aquests resultats

  • – La nova derrota del PSD i l’enfonsament del CDS – partits històrics de la burgesia nacional – mentre alliberen del seu si forces “més radicals” que competeixen pel mateix electorat, es pot interpretar com a expressió de les contradiccions en què els diferents sectors de la burgesia nacional, cada cop més laminats i fins i tot condemnats a la desaparició, estan immersos en el context de la crisi global del sistema capitalista, en aquest context la necessitat destruir tots els èxits de la Revolució d’Abril. Per assolir aquests objectius de supervivència, aquestes forces, en lloc d’unir-se, semblen cada cop més fragmentades.
  • – El marc del “consens de geometria variable”, practicat a l’Assemblea de la República en les dues legislatures anteriors, és a dir, a través dels acords amb el PS del BE i el PCP, d’una banda, i el PSD, per un altre, va ser responsable de la sanció electoral històrica que han patit el PCP i, en particular, el BE. Sobre la situació creada, els militants d’aquests partits trauran les seves conclusions.
  • – El PS concentra així la majoria de l’electorat; però per fer quina política?

El periodista del setmanari Expresso, Daniel Oliveira, va escriure en un dels dos articles que ha publicat sobre la majoria absoluta del PS, que gran part dels seus vots eren “prestats”, vots de l’esquerra per impedir una victòria de la dreta.

La pregunta és: com es cobraran aquests vots, lliurats al PS, sense il·lusions al seu Govern?

I també, per part dels votants socialistes hi ha els que han dit que: “Voto al PS, gairebé tapant-me els ulls, tal és el meu descontent amb la manera com ha estat tractat el meu sector de treball (la infermeria); però, passi el que passi, no abandonaré mai la lluita per les polítiques socialistes, les úniques que poden garantir la justícia social”.

Aquesta és la base electoral del Partit que ara té una majoria absoluta.

“L’estabilitat” que defensa el capital financer

En total contradicció amb aquells a qui António Costa els deu la majoria absoluta, veiem el president de la CIP[5], António Saraiva, dir que estarien per fi creades les condicions “(d’estabilitat política) perquè el país pugui superar els desafiaments i finalment iniciar el veritable camí de convergència dins de la Unió Europea”. En llenguatge codificat, el CIP espera que António Costa i el seu Govern posin èmfasi en la política que augmentarà encara més els guanys del gran capital, asfixiant les petites empreses i accentuant les condicions d’explotació dels treballadors. Una política que seria la continuació de les demandes del capital financer, en compliment dels tractats europeus

També el PS es troba al centre de la contradicció. Qui la pot resoldre?

Els treballadors i el poble de tot el país diran a la Direcció del PS:

“Tens una majoria absoluta aconseguida amb el nostre vot. Què t’impedeix fer-lo servir en el nostre nom?

Què t’impedeix derogarles lleis antilaborals, garantint els drets dels treballadors a tots els sectors, el públic i el privat? Què t’impedeix de garantir el respecte de les condicions de treball i de vida dels professionals de la salut i les escoles públiques?

 Què t’impedeix actuar per garantir que la riquesa produïda al nostre país es posi al servei del seu desenvolupament, en lloc de ser desviada a paradisos fiscals?”

Els activistes de l’Associació Política Obrera d’Unitat Socialista (POUS), Secció Portuguesa de la 4a Internacional, impulsors del diari El Militante Socialista, participaran en les iniciatives dels treballadors i la població que ajudin a resoldre positivament aquesta contradicció.

 

[1]President del govern

[2]Partit Socialdemòcrata, considerat de centre

[3]Centre Democràtic Social, partit “democristià”, de dreta amb vinculacions amb la dictadura salazarista

[4]Considerat ultradreta

[5] Confederação Empresarial de Portugal, la patronal

Portugal: A propósito de la victoria del PSP

Carta Semanal 873 en catalán

Carta Semanal 873 para descargar en PDF

La victoria por mayoría absoluta en las elecciones legislativas del 30 de enero del Partido socialista portugués(por la ley electoral consigue con el 41,7 por ciento de los votos la mitad más uno de los diputados) puede aparecer como un caso único en Europa.

Sin embargo, esta “victoria” es más bien la derrota de sus adversarios e incluso sus aliados. En efecto el hundimiento del Bloque de izquierdas (el equivalente de Podemos) tiene una explicación política. Según un histórico del Bloco, Mario Tomé, se debe al error estratégico del Bloco de “extender la mano al PSP para hacer acuerdos en vez de presentarse como una alternativa”. El Partido Comunista de Portugal sigue la evolución de TODOS los PCs que o han desaparecido o están en crisis de desaparición. Y esto es el producto diferido de la caída de la URSS en 1991, pues todos los PCs dependían de la estructura internacional del Kremlin. El PC portugués sigue manteniéndose porque continúa dirigiendo la CGTP, el principal sindicato de masas del país . Sigue leyendo

França: eleccions presidencials i lluita de classes

Carta Setmanal 871 per descarregar en PDF

El 10 d’abril vinent tindrà lloc a França la primera volta de les eleccions presidencials (la segona volta tindrà lloc el 17). En el règim polític existent a França, de caràcter bonapar­tista, les eleccions presidencials són determinants. Normalment la precampanya electoral s’utilitza per fer pressió en la lluita de classes directa i intentar imposar la “pau social”, i tot i això:

13 de gener, vaga a l’Educació Nacional, un moviment profund

El ministre d’Educació Nacional, Jean Michel Blanquer, va dictar des del lloc de vacances de cap d’any (Eivissa) un nou protocol sanitari per a l’inici del curs escolar el 3 de gener. Nou protocol que se sumava als 49 anteriors des de l’inici de la pandèmia. El caos i la desorganització total que ha creat la política del ministeri (que no n’és una excepció, sinó del mateix to que tota la política del govern Macron), va ser la gota que va desbordar el got i va provocar una onada d’indignació entre els treballadors de l’ensenyament i pares d’alumnes (12 milions de joves, sense comptar l’ensenyament superior)

La quasi totalitat de les organitzacions sindicals d’aquest sector van cridar a la vaga aquest 13 de gener, als quals s’hi van sumar la FCPA (pares d’alumnes) i els sindicats d’alumnes d’institut. El 75% del personal va anar a la vaga, inclòs en molts casos el personal de direcció i inspecció acadèmica.

Aquesta vaga expressava el rebuig massiu a la política de reducció d’efectius docents, a l’atemptat contra l’escola pública desenvolupat per l’actual govern Macron, en continuïtat amb els antecessors (del socialista Hollande al dretà Sarkozy o els governs anteriors de l’esquerra plural) ).

La vaga va trencar amb el suposat “consens sanitari” o el pretès “tots units contra el virus” que el Govern, d’acord amb l'”esquerra oficial”, pretenien imposar.

El primer ministre Castex i els ministres d’Educació, Blanquer i de Sanitat, Véran, es van veure obligats a rebre els sindicats, sense respondre a cap de les reivindicacions: creació de places, augment de salaris, suficients mitjans sanitaris…

Al contrari, durant aquests 5 anys de govern Macron s’han tancat 17.800 llits d’hospital i s’ha accelerat la desorganització de l’atenció primària, l’Assemblea Nacional va aprovar el 16 de gener noves mesures repressives com l’obligació del Certificat de Vacunació, qüestionat inútil per combatre la pandèmia però que permet provocar la divisió entre els ciutadans… i el president Macron declara que “fotrà fins al final els que no es vacunin, que com que no són responsables no són ciutadans”.

Per posar-li la cirereta al pastís el mateix Macron va declarar el dia 16 com era de negatiu el fet que “l’Ensenyament Superior sigui gairebé gratuït”.

La lluita contra la pandèmia serveix per a tot, en particular per intentar dur a terme les exigències del capital financer de privatització de la sanitat, l’educació, els serveis públics…

Tampoc no és casualitat que la Intersindical, que agrupa tots els sindicats convocants de la vaga del dia 13, decidís convocar una nova vaga de tots els sectors el 27 de gener. I convocar una manifestació el dia 20 (prohibida pel cap de policia de París, el Prefecte Lallement). Els sindicats van mantenir la manifestació, i el govern es va veure obligat a tolerar-ne la celebració.

Ningú no pot preveure avui com continuarà la mobilització, recordem simplement que al desembre el president Macron va anunciar que retirava la Reforma del sistema de pensions fins després de les eleccions. Mesura que va ser interpretada com una victòria de la mobilització que es va iniciar el novembre del 2018 amb les Armilles Grogues i que van continuar el 2019 els sindicats de transport públic de París contra aquesta reforma i que va tenir un abast nacional.

Unes eleccions diferents

Al règim presidencialista francès, les eleccions a president determinen la resta. De fet es tria un personatge amb poders gairebé absoluts, que nomena o destitueix el govern… una monar­quia sense corona. Un règim definit el 1964 per François Mitterrand com a “cop d’Estat permanent” (cosa que no li va impedir governar per a aquest sistema entre 1981 i 1995)

És molt difícil presentar candidatures, cal la signatura de 500 alcaldes o diputats. En ser pública aquesta signatura, molts càrrecs públics tenen por de signar (cosa que no implica acord polític) perquè no els retirin les subvencions.

L’aparell mediàtic vol reduir la batalla electoral a una pugna entre dreta/ultradreta/govern… quan tenen al fons programes idèntics.

Els partits tradicionals d’esquerra –el PS, el PFC i fins i tot els verds– apareixen davant de les masses desprestigiats per haver exercit durant decennis el poder (des de la victòria de Mitterrand el maig del 81) aplicant les pitjors polítiques antisocials i privatitzadores. Avui aquests partits, com a molts altres països, són només una ombra del passat. Per això agiten sobre una suposada “unitat de l’esquerra”.

No obstant això, en aquest panorama s’està afirmant una candidatura independent: la de Jean-Luc Mélenchon, el qual ha presentat un programa titulat “el futur en comú”. Segons les seves pròpies paraules, és un programa de transició entre la societat que vivim i la que volem, i no pretén esmenar el capitalisme, sinó trencar amb el sistema, acabar amb la V República convocant una Assemblea Constituent, que es regeixi pel principi de la “revocabilitat dels càrrecs” seguint l’estela de la Comuna de París de fa 150 anys.

Mélenchon es va negar el juny passat a participar a la manifestació de suport a la policia impulsada per la dreta, l’extrema dreta i l’esquerra oficial. No va oblidar el comportament brutal de la policia contra les Armilles Grogues i contra les manifestacions sindicals, i fins i tot quan van envair la seva pròpia seu.

No és una simple campanya electoral, el moviment de Mélenchon ha constituït un Parlament Popular format per responsables polítics, sindicals, armilles grogues, associats a diferents tendències obreres i democràtiques per configurar des de la base la UNIÓ POPULAR al voltant del programa de ruptura i per ajudar a la mobilització actual.

No és casualitat que a la vaga del 13 de gener les forces polítiques que donen suport a Mélenchon estiguessin a primera línia (dada significativa: una delegació del PS amb la seva candidata Hidalgo pretenia participar en la Manifestació de París sent esbroncada i apartada pels professors que es manifestaven).

Quan pregunten a Mélenchon per què no està per la unitat de l’esquerra respon: Com unir-me amb els que des del govern han aprovat la reforma laboral, volen reformar les pensions, han limitat el subsidi de desocupació, han privatitzat, han donat suport a les lleis repressives? EL QUE FA FALTA ÉS CLARITAT I MOBILITZACIÓ”

La Política del Partit Obrer Independent

El POI, en el si del qual milita el Corrent Comunista Internacionalista, secció francesa de la IV Internacional, ha decidit al seu VIII Congrés celebrat l’11 i 12 de desembre participar plenament a la campanya Mélenchon i al Parlament Popular. La xarxa de Comitès de Reconquesta (dels drets obtinguts a la vaga general del 1936 i el 1945) i Resistència impulsada pel POI discuteix en les seves reunions sobre el suport a la campanya Mélenchon.

Al congrés esmentat es va aprovar una Carta als Abstencionistes perquè s’impliquin a la campanya.

En aquesta carta es diu:

“Junts, homes i dones de totes les tendències, militants sindicalistes o polítics, simples ciutadans, laics, republicans, més enllà de les nostres diferències o fins i tot de les nostres divergències, ens hem unit per resistir i lluitar.

A l’acció, a les vagues, les manifestacions, les protestes de tota mena, en aquest moviment pràctic, concret, de llibertat de consciència, de llibertat d’elecció i de lliure confrontació…

Amb les armilles grogues, amb les nostres organitzacions sindicals, contra la reforma de pensions, per rebutjar la vergonyosa utilització de la crisi sanitària per Macron i aquest govern per als seus propis fins. Per la laïcitat, contra les lleis lliberticides… contra la destrucció dels serveis públics, l’escola, i la universitat, contra els acomiadaments i la destrucció d’hospitals, contra la repressió de l’Estat, amb els joves que es manifesten al crit de ‘fi del món, fi de mes, el mateix combat’.

Els esdeveniments de Guadalupe i Martinica donen una idea del que madura al fons. Però passi el que passi, després de tots els combats que hem lliurat junts, no ens abstindrem i intentarem unir-nos. Votarem Mélenchon.

Tenim una ocasió, fins i tot a través de les eleccions, d’unir-nos, d’agrupar-nos, per dir: som aquí, resistim, rebutgem, intentem agrupar les nostres forces conscientment, amb total llibertat de crítica, per fer-los fora a ells ia les seves institucions, per resistir, per viure. I mostrar així la força i el poder d’aquest rebuig, amb què tothom haurà de comptar.”

És un moviment que relaciona plenament i no subordina la mobilització, la lluita de classes i les eleccions. Que busca organitzar una força que, sigui quin sigui el resultat electoral, ajudi a dotar la classe obrera, la joventut d’instruments polítics i organitzatius per combatre les reivindicacions, contra el sistema.

Els mítings gairebé diaris amb participació entusiasta de milers, sobretot joves, són un signe clar de la utilitat d’aquesta campanya i de l’encert del POI d’integrar-s’hi plenament, ajudant a organitzar-la, multiplicant la utilització del seu setmanari Informations Ouvrières.

Sens dubte, pel seu impacte a Espanya i per la incidència a l’avantguarda obrera francesa, aquesta campanya serà una ajuda per al nostre combat de resistència.

Francia: elecciones presidenciales y lucha de clases

Carta Semanal 870 en catalán

Carta Semanal 870 para descargar en PDF

El próximo 10 de abril tendrá lugar en Francia la primera vuelta de las elecciones presidenciales (la segunda vuelta tendrá lugar el 17). En el régimen político existente en Francia, de carácter bonapar­tista, las elecciones presidenciales son determinantes. Normalmente la precampaña electoral se utiliza para hacer presión en la lucha de clases directa e intentar imponer la “paz social”, y sin embargo:

13 de enero, huelga en la Educación Nacional, un movimiento profundo

El ministro de Educación Nacional, Jean Michel Blanquer, dictó desde su lugar de vacaciones de fin de año (Ibiza) un nuevo protocolo sanitario para el inicio del curso escolar el 3 de enero. Nuevo protocolo que se sumaba a los sucesivos 49 anteriores desde el inicio de la pandemia. El caos y la desorganización total que ha creado la política del ministerio (que no es una excepción, sino del mismo tono que toda la política del gobierno Macron), fue la gota que desbordó el vaso y provocó una oleada de indignación entre los trabajadores de la enseñanza y los padres de alumnos (12 millones de jóvenes, sin contar la enseñanza superior). Sigue leyendo

El significat de l’abstenció electoral a França

Carta Setmanal 842 per descarregar en PDF

Els esdeveniments polítics i socials que transcorren en aquest país germà han tingut i tenen una influència enorme sobre l’evolució de la situació a Espanya. L’avantguarda obrera i mes enllà, una bona part de la població miren, de vegades com a exemple, les mobilitzacions i conquestes del moviment obrer francès. No és per casualitat, des del passat la Revolució francesa ha estat presentada com el mirall en el qual es reflectien els anhels dels revolucionaris del nostre país, recentment el sorgiment dels “armilles grogues” i la posterior mobilització de sectors creixents dels treballadors en defensa el sistema públic de pensions va inspirar i va ajudar a la resistència a casa nostra.

És per això que ens ha semblat pertinent buscar una explicació a la històrica abstenció que ha sacsejat França a les eleccions regionals a dues voltes i en les que més de les dues terceres parts de l’electorat no ha votat.

D’entrada rebutgem l’explicació que el que estava en joc en aquestes eleccions era mínim.

En efecte, les regions a França no tenen la mateixa importància que a Espanya i l’abstenció en les penúltimes regionals en 2015 va ser del 50 per cent, o sigui que es tracta d’un fenomen que va creixent i que com pretenem demostrar és gairebé inversament proporcional a la mobilització social i política dels treballadors i la població, especialment la joventut.

UNA ADVERTÈNCIA DE FONS

És bo citar la premsa, particularment la més conservadora. Així l’editorial de Le Figaro (comparable a l’ABC) del 21 de juny diu: “Si prop de 3 electors de cada 4 han escollit no votar no és el fruit de l’atzar ni un accident, és el signe d’una veritable SECESSIÓ democràtica, la demostració irrefutable del descrèdit que colpeja tots els partits tradicionals i en primer lloc el d’Emmanuel Macron (president de la República) que pretenia reduir la fractura democràtica, però també, sorprenentment al R.N (de Marine Le Pen) que existint des de fa temps no s’ha lliurat de la còlera dels francesos … còlera que va alimentar ahir als “armilles grogues” i que alimenta avui aquesta dissidència cívica i demà si no es fa res, afegim nosaltres, una més que probable massiva explosió social.

En resum, una majoria de la població no veu cap sortida a les eleccions, ni en les institucions, tal que el mateix Le Figaro conclou que “la V República aquesta cremada”. Recordem a aquest respecte que la V república dóna poders gairebé absoluts / monàrquics al president.

És evident que TOTS els partits polítics estan tocats, però particularment el partit del President, perquè en efecte si calculem la quantitat real de ciutadans amb dret a vot trobem que “La republica en marxa” (LREM, partit de Macron) només obté el 3,5 per cent dels vots.

I això passa a 10 mesos de les eleccions presidencials (maig del 2022) que pel que hem dit tenen una importància fonamental.

A la segona volta, el 27 de juny, l’abstenció s’ha repetit tot i la histèrica campanya dels mitjans de comunicació i els partits per votar acusant a la població de tots els mals. Referent a això cal assenyalar la campanya de Marina LE Pen i la seva extrema dreta que perd més de la meitat del seu electorat.

Tots els discursos de la “imparable” pujada d’aquest corrent polític s’esvaeixen perquè per a la població tan és un partit com els altres, i en els ajuntaments que governa porta a terme la mateixa política.

PERÒ EL PODER VOL SEGUIR AMB LA MATEIXA POLÍTICA

La polítiques destructores dutes a terme per tots els governs des de fa desenes d’anys al servei del capital financer han conduït a una situació en què els hospitals estan col·lapsats com s’ha evidenciat amb la pandèmia, no com producte de la mateixa sinó de les retallades de mitjans des de fa anys.

El conjunt dels serveis públics, l’escola, la universitat, estan dislocats.

Podem multiplicar les dades, però n’hi ha una que concentra tots els mals producte d’aquesta política antisocial, antidemocràtica: a 40 anys la quantitat de treballadors que “viuen” dels menjadors socials ha passat d’un a VUIT milions; i això en la Cinquena economia mundial!! Però això si, s’han multiplicat la quantitat de milionaris.

L’actual govern, tot i la derrota electoral i de les divisions en el seu si ha declarat que pensa continuar amb la seva política mentre les divisions en el si de les institucions s’agreugen.

El govern va fer aprovar “La llei de Seguretat global”, una llei semblant a la Llei Mordassa espanyola i aquesta llei va ser rebutjada a principis d’any per massives manifestacions, particularment de joves.

Ara el Consell d’Estat (òrgan amb poders judicials) ha censurat una sèrie d’articles d’aquesta llei, el mateix que de la Llei contra el separatisme (llei que ataca en nom de la lluita contra el terrorisme, als ciutadans de religió musulmana) i també la reforma del subsidi d’atur, reforma que retallava els drets dels aturats.

I no obstant això el govern vol continuar amb la seva política. Així el diari patronal Les Echos escriu el dilluns 28 de juny “els partidaris de les reformes en el govern empenyen per dur a terme un gran cop plantejant l’endarreriment de l’edat de la jubilació als 64 anys (avui està en 62)”.

Recordem que a principis de 2020 el govern va adoptar una reforma de sistema públic de jubilacions, atacant al sistema de repartiment. Al març, amb la pandèmia, va suspendre l’aplicació de la reforma i ara anuncia la retirada de la llei i la preparació d’una nova reforma. D’aquí, els anuncis dels portantveus del capital financer de la “necessitat” d’augmentar l’edat de la jubilació.

Ningú pot saber avui si s’atreviran a aquesta nova reforma, però en un altre sector com l’ensenyament, el ministre senyor Balnquer vol en el nou curs mantenir el tele-ensenyament, és a dir el debilitament qualitatiu de la qualitat de l’ensenyament public.

No podem, ni tenim l’espai per descriure el conjunt de mesures en tots els sectors que ataquen els drets laborals i socials, a l’ocupació amb la multiplicació de plans de reestructuració industrials i també en nom de la “economia verda”, però creiem necessari insistir en com s’expressa la resistència a França.

LA RESISTÈNCIA ENTRE ELS TREBALLADORS I LA JOVENTUT

D’entrada dir que si bé les formes poden semblar diferents dels treballadors i els joves francesos troben semblants dificultats per resistir als atacs del capital financer a través del govern.

A nivell general, no sense contradiccions, la majoria de la direcció de la Confederacions sindicals, més que ser tímides com abans sinó que “en nom de la lluita contra la pandèmia” s’inclinen per activa o per passiva a les directives del govern. No és una denúncia el que fem, és un fet.

La qual cosa no implica sinó TOT el contrari que una multitud de mobilitzacions, començant en els hospitals, en moltes fàbriques i en la universitats, els treballadors i els estudiants busquen oposar-se per tots els mitjans a la política de govern.

En aquest terreny és significatiu el procés que es desenvolupa entre el jovent:

A la eleccions últimes el 87 per cent dels joves no ha anat a votar, i així un periodista de Le Monde el 23 de juny deia que “UNA ABSTENCIÓ ENTRE LA JOVENTUT MÉS FORTA A CADA ELECCIÓ, PERÒ UNA PARTICIPACIÓ CONTINUADA EN ELS MOVIMENTS DE PROTESTA “

És en aquestes condicions en què es desenvolupa una resistència tenaç encara que dispersa a causa de l’actitud com a mínim contemplativa de les grans organitzacions, mentre es tracta d’agrupar una força militant per combatre per la unitat en defensa de les reivindicacions.

En tot el país s’ha format, seguint l’estela de les armilles grogues i de múltiples sectors sindicals COMITES DE RESISTÈNCIA I RECONQUESTA, per la reconquesta dels drets adquirits en el 1936 i el 1945.

És a dir, en la vaga general de 1936 que va aconseguir la jornada de 40 hores i les vacances pagades entre altres coses i de 1945 en què amb les armes a la mà després de la derrota del nazisme es va aconseguir l’actual Sistema Públic de Pensions. Aquestes conquestes amenaçades o retallades formen part de l’acerb col·lectiu de la classe obrera i el seu manteniment o recuperació inspira totes les lluites avui.

És evident que a deu mesos de les eleccions presidencials aquestes qüestions seran centrals i s’han d’expressar en una nova abstenció massiva o el vot per candidats que les defensin.

L’evolució de la situació a França és paral·lela a l’espanyola, en particular la qüestió de les pensions i sens dubte s’exerceix una influència mútua.

La nostra responsabilitat és donar-li una forma organitzada i és així que en múltiples iniciatives de les plataformes de pensionistes a Espanya s’ha rebut el suport d’organitzacions franceses, també alemanyes. Actuem per reforçar aquesta línia d’actuació.

 

El significado de la abstención electoral en Francia

Carta Semanal 842 en catalán

Carta Semanal 842 para descargar en PDF

Los acontecimientos políticos y sociales que transcurren en este país hermano han tenido y tienen una influencia enorme sobre la evolución de la situación en España. La vanguardia obrera y una buen aparte de la población miran, a veces como ejemplo, las movilizaciones y conquistas del movimiento obrero francés. No es por casualidad, desde el pasado la Revolución francesa ha sido presentada como el espejo en el que se reflejaban los anhelos de los revolucionarios de nuestro país, recientemente el surgimiento de los “chalecos amarillos” y la posterior movilización de sectores crecientes de los trabajadores en defensa del sistema público de pensiones inspiró y ayudó a la resistencia en nuestro país.
Es por ello que nos ha parecido pertinente buscar una explicación a la histórica abstención que ha sacudido Francia en las elecciones regionales a dos vueltas y en las que mas de las dos terceras partes del electorado no ha votado.
De entrada rechacemos la explicación de que lo que estaba en juego en estas elecciones era mínimo. Sigue leyendo

Eleccions catalanes: poden resoldre alguna cosa?

Carta Setmanal 821 per descarregar en PDF

Sense pena ni glòria. Així està transcorrent la campanya electoral a Catalunya, i no precisament per la pandèmia, o no només per això. I no obstant això, tothom coincideix que hi ha molt en joc. Al menys així ho manifesten algunes de les candidatures en els lemes de campanya. El PSC afirmant que “cal passar pàgina d’una dècada perduda”, ERC plantejant “o el 155 o nosaltres”, i JxCAT que es proclama única hereva del “mandat de l’1-O.” Què passa, doncs, perquè aquestes eleccions hagin despertat tan poc entusiasme i hagi crescut la sensació entre amplis sectors de treballadors que independentment del resultat electoral, res o poc canviarà?

El proper 14 de febrer se celebraran finalment eleccions a Parlament català. Es realitzaran, precís és assenyalar-ho, després de la suspensió per part de l’TSJC de el decret de el govern de la Generalitat que les ajornava fins al 30 de maig, i més d’un any després que Quim Torra donés per esgotada la legislatura, com a conseqüència de les greus desavinences entre els socis de govern. Un any de “interinitat” acte-atorgada que ha servit per posar encara més en evidència la incapacitat i les limitacions de govern ERC-JxCAT -com la d’altres governs- per fer front a la crisi política, econòmica ia l’emergència sanitària, que no es pot justificar només per la “repressió de l’Estat” i la ingerència constant de la justícia franquista.

Alternatives sense sortida

La situació de pandèmia ha servit certament per camuflar que l’interès i el seguiment de la campanya electoral per part de la ciutadania és ínfim. I que més enllà de les expectatives electorals d’uns i altres, i dels resultats que finalment es produeixin, molt pocs confien que vagin a canviar alguna cosa. La raó d’això és directament política i té a veure amb la impossibilitat de solucionar problemes i reivindicacions en el marc del règim monàrquic, i amb el fet que les alternatives existents, tot i que des de diversos angles, es moguin en un terreny que porta a mantenir el carreró sense sortida. Les que provenen dels partits constitucionalistes -i per tant monárquics¬- que es reclamen d’esquerres, PSC, Comuns … que aposten per mantenir el règim, encara que es proposin reformes més o menys “audaces”, o de recorregut més que improbable, que a més s’enfronten a les aspiracions d’una part important de la població catalana que ha manifestat en repetides ocasions que no vol rei. I les que provenen de l’independentisme governamental -ERC, JxCAT- que planteja comptat i debatut i com a condició per lluitar contra el règim monàrquic, que cal estar per la independència de Catalunya. Una qüestió que, de sobres és conegut, divideix com a mínim a la meitat de la població i que en tot cas no tindria cap contingut progressiu per si mateix.

Encara que no resulta estrany, no deixa de ser significatiu que tres de les candidatures amb més possibilitats de guanyar les eleccions -ERC, PSC, JxCAT- no esmentin en els seus respectius programes electorals ni una sola vegada la necessitat de derogar les reformes laborals i de pensions . I això que la candidata Laura Borràs es proclama “més d’esquerres que el PSC”. Naturalment no es tracta d’un oblit, sinó de l’acceptació d’un marc -per més que en alguns casos s’intenti dissimular amb declaracions més o menys altisonantes- i de les bases econòmiques i socials de la mateixa, que no es volen canviar, i en les que només cal la baralla autonòmica pel repartiment dels 140.000 milions del fons europeu, sobre el qual a més, hi ha més que dubtes sobre el seu finançament, destinació, i sobretot, condicions per a la seva eventual recepció. Aquesta és la realitat encara que la gesticulació contra les empreses de l’IBEX-35 intenti amagar la realitat del que es fa: el govern de la Generalitat ha presentat 27 projectes per optar a aquests fons en els quals s’inclouen empreses de l’IBEX-35.

Les reivindicacions xoquen amb l’existència d’aquest règim

Fins al 2017, la negativa dels diferents governs del PP a atendre una reivindicació democràtica àmpliament assumida -la celebració d’un referèndum- es repetia una i altra vegada, amb l’argument -d’altra banda cert- que la legalitat constitucional monàrquica ho impedia. El discurs del Rei del 3 d’octubre de 2017 va acabar per certificar davant els ulls de les masses que la seva tasca no és la d’un àrbitre, i que lluny de ser simbòlica, és la peça clau de l’entramat polític-econòmic i institucional heretat del franquisme. I no hi ha més que seguir l’actuació del poder judicial en relació amb la qüestió catalana, torpedinant per exemple qualsevol intent de govern, per tímid que fos, de solucionar el problema dels presos, destituint a diputats al Congrés i, fins i tot, a l’ president de la Generalitat. Com s’ha demostrat en infinitat d’ocasions, sota el règim monàrquic la suposada separació de poders i la independència del poder judicial i d’altres poders de l’Estat, és una enganyifa. No és altra cosa que un subterfugi que permet actuar contra la democràcia i les aspiracions dels pobles.

És evident que la solució als problemes que pateixen els treballadors i el poble català és inseparable de la lluita dels treballadors i el conjunt dels pobles de l’Estat sotmesos al mateix règim monàrquic opressor, defensor dels interessos del capital financer.

Per això, i perquè les llibertats no són divisibles, que és de l’interès dels treballadors de tot l’Estat, que el dret d’autodeterminació s’apliqui i, d’altra banda que els presos polítics siguin alliberats immediatament, anul·lant-se la pantomima de judicis.

Ajudar a teixir l’Aliança dels treballadors i dels pobles és l’únic mitjà per fer retrocedir al règim i als quals se sotmeten a ell. En aquesta contradicció en què es troba el govern, incapaç de fer front al règim i al capital, i és la de totes les organitzacions que reclamant-se dels drets dels pobles no avancen en aquest sentit. És la contradicció dels que des de Catalunya abanderen l’enfrontament amb l’Estat no per acabar amb el mateix, sinó en última instància per negociar la separació amb la (suposada) ajuda de la comunitat internacional, mantenint la submissió de la política econòmica a les exigències del capital financer, a través de la UE i l’FMI, recolzats per l’OTAN. El que té la seva traducció en l’acció política quan es reivindica el mandat de l’1 d’octubre -que no és assumit per bona part de la població¬- i no obstant això s’oblida o ni tan sols es reclama de les mobilitzacions realitzades la segona quinzena d’octubre de 2019, quan amb la joventut al capdavant, milers i milers van sortir al carrer, independentistes o no, contra les sentències.

Per la República dels pobles, per la Unió de Repúbliques

El proper 14F hi haurà treballadors que vagin a votar i altres que no ho facin. El rebuig al règim, la indignació per la situació dels presos, així com l’opinió contrària que provoca tant la desastrosa gestió de govern de la Generalitat davant la pandèmia, com el rebuig al discurs que dóna l’esquena a la resta de treballadors i pobles de Espanya, tindrà segurament la seva traducció electoral. Com també ho tindrà la indignació general contra tots els governs que es mostren incapaços de garantir el treball, la protecció social i la salut, i donen l’esquena a una solució democràtica a la qüestió catalana. Però independentment del vot que s’expressi i més enllà de les conteses electorals, no hi ha tasca més urgent que la defensa de les reivindicacions. L’exigència de derogació de les reformes laborals i de pensions, la reversió de les retallades efectuades en la sanitat i en l’ensenyament, així com en el conjunt de serveis públics; la lluita contra la pandèmia, que passa per garantir una vacunació massiva i immediata i no la vergonyosa situació imposada a la ciutadania per les multinacionals farmacèutiques i la submissió dels governs a les mateixes. No hi ha tasca més urgent que unir forces per avançar en el camí de la República, del Poble i per als Pobles, basada en el dret a l’autodeterminació, única sortida que pot garantir un futur d’esperança i una sortida democràtica a les aspiracions del Poble català.