Archivo de la etiqueta: elecciones

França i Gran Bretanya a eleccions

En aquesta Carta Setmanal fem un repàs sobre dues eleccions importants, les legislatives de França i les generals del Regne Unit. En tots dos casos, una victòria de l’esquerra. Però amb una diferència important: mentre a França el Nou Front Popular s’ha construït a iniciativa i amb predomini d’una força rupturista com és la França Insumisa, al regne Unit no existeix aquesta força, tot i que els elements per a ella comencen a reunir-se amb les mobilitzacions per Palestina i l’elecció d’alguns candidats independents.

Descarga en PDF, carta 999

Declaració del POI (Partit Obrer Independent)
després de la segona volta de les eleccions franceses

8 de juliol de 2024 a les 17:30 h.

Democràcia

De nou, després d’haver utilitzat el terreny directe de la lluita de classes (Armilles Grogues pel poder adquisitiu, setmanes de manifestacions contra la reforma de les pensions, innombrables vagues i nombrosos preavisos amb resultats, en particular per als Jocs Olímpics…), per segona vegada en vuit dies, els treballadors, els joves, la població en el seu conjunt han aprofitat l’oportunitat del terreny electoral per expressar-se. Desmuntant tots els pronòstics dels mitjans de comunicació parcials, l’RN no obté l’ansiada majoria absoluta i el NFP suposadament moribund assoleix més de 180 escons.

Preocupant tota l’esfera politico mediàtica i els defensors de l’ordre, el 67% dels electors – un nivell rècord des de 1997- s’ha mobilitzat ignorant totes les trampes. És a dir, 20 punts més que en les eleccions legislatives del 2022. Sense la menor ambigüitat, hagin votat el que hagin votat, el veredicte de la immensa majoria d’ells és clar. Han dit: «Macron, ja n’hi ha prou». La majoria presidencial perd més d’un milió i mig de vots en comparació amb la segona volta de les eleccions legislatives del 2022.

N’hi ha prou ja de Macron!

N’hi ha prou ja d’aquesta política!

N’hi ha prou ja de Macron, és a dir, n’hi ha prou ja d’aquesta política: rebuig de la regressió social i política, rebuig del desballestament sistemàtic de l’escola, del sistema sanitari, de la misèria que creix mentre capitalistes i financers s’atipen, rebuig de la destrucció de totes les conquestes, començant per les pensions…

Rebuig de tota la política de Macron, que no ha cessat d’aprofundir els atacs ja iniciats pels Governs de la V República, en particular el quinquenni de Hollande, Valls, Cazeneuve, El Khomri… Els trucs i subterfugis amb els quals un punyat d’ells han estat elegits canviant oportunament de jaqueta ja no enganyen ningú.

Ja han començat la seva petita dansa amb els que van mentir sobre les seves investidures, els que van ser elegits per un acord directe de Macron i amb el vistiplau de la RN, o fins i tot els que canvien d’etiqueta per crear un altre grup a l’Assemblea Nacional (després d’haver estat elegits, clar)… Així va la vida d’aquests petits ballarins mundans de la política.

En aquest rebuig, en defensa dels valors democràtics i republicans, contra el racisme i l’antisemitisme, per la defensa intransigent de les reivindicacions obreres i socials vitals, LFI ha confirmat el seu paper central i una vegada més indiscutible, a través de l’excepcional mobilització de desenes de milers de persones que es van comprometre amb la campanya. I això malgrat les crides a obstaculitzar LFI llançats per Edouard Philippe, Aurore Bergé, Les Républicains, l’RN… Tot i els apanys entre els macronistes i l’RN per fer perdre els candidats de LFI en diverses circumscripcions… Malgrat les campanyes de difamació, acusant-los d’antisemitisme per manifestar el seu suport inquebrantable a l’alto el foc immediat i la fi de les massacres a Palestina.

Ara, immediatament, la democràcia exigeix que la veu d’aquests milions sigui escoltada i respectada

Avui, ara, immediatament, la democràcia exigeix que la veu d’aquests milions sigui escoltada i respectada. Les palinodies, les tretes febrils dels polítics de totes les tendències, aparegudes per a l’ocasió o revelades en el curs d’aquesta batalla no canviaran res. En el pitjor dels casos, el seu intent de salvar les institucions de la V República per continuar amb la mateixa política, podran provocar retards, però no aconseguiran fer desaparèixer el fons de la qüestió: n’hi ha prou ja d’aquesta política! ¡Ruptura!

Els que, ja candidats a intentar-ho, s’hi acomodin, patiran el mateix destí que ja han patit o estan a punt de patir, qualsevol que sigui el seu partit o la formació política (PS, PCF, EELV, LR, RN…). Molts comentaristes i polítics espantats mostren la seva preocupació per una França ingovernable. I tenen raó.

Governar amb petites artimanyes, girs de vetlada, utilitzant els artificis de l’agònica V República, alinear-se amb els «cavalls vells» a la vora de l’extenuació… contra la voluntat del poble, burlant la democràcia, és missió impossible. La mobilització ha assestat un cop decisiu a la moribunda V República i produirà xocs d’una nova intensitat.

Tant més com que les forces entestades a fracturar la societat i salvar el capitalisme no han aconseguit l’èxit que esperaven, i han medrat sobre la base de totes les traïcions i renúncies passades i futures de l’«esquerra de govern responsable». El que està lluny de ser una fatalitat.

«Ser raonable», «tenir en compte l’equilibri de forces», «no impulsar el caos»: les preocupacions immediates dels mitjans al conèixer els resultats. La resposta és clara: respectar la democràcia.

És, com han dit la immensa majoria i les «forces vives» del país (sindicats, associacions, demòcrates, LFI, homes i dones progressistes…), unir-se, sigui quina sigui la forma, però a partir de la satisfacció de les reivindicacions: derogació de la reforma de les pensions, augment del salari mínim a 1.600 euros, derogació de la reforma de l’assegurança d’atur,  recursos immediats per a l’escola i la sanitat, derogació de la Llei d’Asil i Immigració…

Així és com les derives racistes, antiimmigrants, repressives que sempre són presents en aquests moments d’alta intensitat, retrocediran i quedaran reduïdes a la mínima expressió. Unir a tots i a totes en un objectiu comú és escoltar la democràcia i comprometre’s a canviar-ho tot.

És possible.

Francia y Gran Bretaña en elecciones

En esta Carta Semanal hacemos un repaso sobre dos elecciones importantes, las legislativas de Francia y las generales del Reino Unido. En ambos casos, una victoria del izquierda. Pero con una diferencia importante: mientras en Francia el Nuevo Frente Popular se ha construido a iniciativa y con predominio de una fuerza rupturista como es la Francia Insumisa, en el reino Unido no existe esa fuerza, aunque los elementos para ella empiezan a reunirse con las movilizaciones por Palestina y la elección de algunos candidatos independientes.

Descarga en PDF, carta 999

Carta Semanal 999 en catalán

Sigue leyendo

Eleccions basques: Una contradicció aparent

Carta Setmanal 986 per descarregar en PDF

El 21 d’abril se celebren al País basc les eleccions autonòmiques o sigui al Parlament basc (Àlaba, Biscaia i Guipúscoa-recordem que Navarra és una autonomia a part). La Premsa de tot l’Estat s’ha fet ressò dels últims sondejos que donen com a partidaris de la independència a un 22 % de la població (alguns sondejos donen només un 13 %). Dada històrica, ja que mai havia estat tan baixa.

A això se suma un 33 % que seria partidari de la desconnexió amb la resta d’Espanya «segons les circumstàncies ».

La contradicció està en què en els mateixos sondejos diuen que els partits que es reclamen en última instància de la independència del país basc -o sigui el PNV i Bildu- obtindrien entre els dos els dos terços dels vots.

D’aquestes previsions és fàcil deduir algunes conclusions: per a la majoria de la població basca -en particular per als treballadors- és impensable separar-se de la resta dels pobles de l’Estat, i viu una consciència més o menys clara de pertànyer a la mateixa classe social, amb els mateixos interessos, de Cadis a Bilbao, d’A Coruña a Barcelona.

Classe obrera que ha lluitat i lluita en comú, que té les mateixes conquestes i drets i pateix els mateixos enemics: el règim de la Monarquia, les institucions franquistes i els governs que s’hi sotmeten.

Aquesta consciència de pertinença a una mateixa classe es reflecteix per exemple en una cosa tan important com és el Sistema Públic de Pensions i la Seguretat Social, conquesta comuna que, malgrat totes les mesures per dinamitar-lo, al dia d’avui no han aconseguit el seu objectiu.

Per exemple, en el Pacte que va donar el govern a Sánchez, després de les eleccions de juliol de 2023, s’incloïa l’acord amb els partits bascos de «transferència de la gestió de la Seguretat Social al govern basc», mesura que implica un pas cap a la ruptura de la Caixa única. No obstant això aquesta mesura no és tan fàcil d’aplicar fins a les seves últimes conseqüències.

D’una banda per la resistència dels treballadors i els diferents moviments de pensionistes i gran part de la base dels sindicats, i de l’altra per una dada essencial: la despesa en pensions de l’any 2023 va arribar a uns 11.000 milions d’euros a la Comunitat Autònoma Basca (CAV) mentre que les cotitzacions no van superar els 6.700 milions.

Les pensions al País Basc són en general més elevades que en altres zones perquè la reestructuració industrial -duta a terme en particular sota els governs de Felipe González-van implicar acomiadaments massius amb condicions de jubilació altes, i perquè les noves ocupacions, creades en condicions de precarietat i retallades de drets per les successives reformes laborals,  impliquen cotitzacions molt més baixes.

La ruptura de la Caixa única donaria un sistema autonòmic «basc» deficitari, que implica una baixada de les pensions i/o la seva privatització. Sens dubte aquesta és l’agenda oculta » del PNV i potser d’altres, però que per l’oposició social són incapaços de plantejar-la obertament.

Aberri Eguna i campanya electoral

El 31 de març es va celebrar el tradicional Aberri Eguna (dia de la pàtria basca) quan tradicionalment els partits bascos es mobilitzen pels seus reclams identitaris.

En el míting del PNV a la Plaça Nueva de Bilbao es va ressaltar en primer lloc la presentació del nou candidat a lehendakari, Imanol Pradales, que substitueix Iñigo Urkullu (que va ocupar la presidència des de desembre de 2012, últimament en coalició amb el PSE/PSOE). Tots els observadors assenyalen el mínim «impuls sobiranista» del candidat, que es va concentrar en la necessitat de desenvolupar l’economia, resoldre «els problemes de la gent», ocupar-se de les «coses de menjar» al costat dels sobtats temes de la «digitalització», la «sostenibilitat ecològica», l'»economia circular» i tot el bla bla bla bla de moda.

Alhora al marge de la campanya electoral creixen els conflictes, en particular davant la bancarrota del sistema de salut, OSAKIDETZA. Qüestió que no és basca, ja que afecta totes les comunitats amb formes més o menys agreujades.

L’anomenada esquerra abertzale, Euskal Herria Bildu, en la seva mobilització a Pamplona (reivindicant el caràcter basc d’aquesta comunitat) i a través d’Ornaldo Otegi, líder d’aquesta formació, va insistir que fer passos cap a la independència significa avui «participar en la governabilitat», ja que per a ell hi ha «una finestra d’oportunitat a l’Estat espanyol» i el seu caràcter de «soci prioritari» de Pedro Sánchez és el principal avenç per entrar al govern.

La seva campanya té com a objectiu arrabassar l’hegemonia al PNV (que des del 1980 té la majoria minoritària dels vots) i poder encapçalar el govern basc, imitant el BNG gallec amb un missatge «menys sobiranista i més social».

Otegui va donar pas en la seva al·locució al nou candidat abertzale Pello Otxandiano, que va centrar el seu missatge en la necessitat d’una bona educació i habitatge per a tothom mentre proposava «un fons sobirà de 1300 milions amb suport d’EPSV (fons de pensions privades) i de KUTXABANK».

De fet els partits bascos s’ofereixen a l’Estat pel govern Sánchez com a socis prioritaris per a la governabilitat de l’Estat i a la banca com a membres selectes del sistema capitalista.

Es van acabar les proclames contra el règim, i en efecte és de ressaltar l’absència gairebé total de tota referència a la Monarquia, en el que coincideixen amb els candidats de Sumar i Podem que de fet parlen de federalisme, en semblar en el marc de la Monarquia i respectant les seves institucions heretades del franquisme (que,  d’altra banda, s’oposen amb ungles i dents a tot pas cap al que consideren «separatisme», com passa amb la llei d’amnistia per part sobretot de la judicatura).

No és per casualitat que davant d’aquest panorama l’interès per la campanya electoral sigui mínim per a la majoria de la població i una proporció inèdita de votants dubten en la utilitat de votar.

 

El poble i els treballadors bascos

Formen part de la classe obrera i dels pobles de l’Estat no només per un passat i un enemic comú: el règim monàrquic agent del gran capital, sinó perquè la seva mobilització i reivindicacions són comunes des de dècades i dècades.

Malgrat la utilització torticera i el negoci privat establert utilitzant-lo com a excusa, la defensa i desenvolupament de l’euskera, continua sent patrimoni de civilització i cultura de tots els que vivim i treballem al País Basc. I fins i tot s’estén per altres pobles germans.

Els problemes als quals estan confrontats els joves bascos de falta d’habitatge són els mateixos que a la resta de l’Estat; el deteriorament en què es troba la sanitat és semblant: els salaris de la indústria o els serveis (en gran mesura privatitzats) provoquen quatre manifestacions diàries a Bilbao o altres ciutats, i això no és només responsabilitat del govern autonòmic sinó de les polítiques del govern central.

El poble basc -malgrat els dirigents abertzales (patriotes)- es mobilitza en suport al poble palestí i contra l’estat sionista genocida, per més que són coneguts els llaços que hi ha entre el Govern Basc, les Diputacions i fins i tot Ajuntaments amb l’Estat d’Israel.
L’exigència de ruptura amb Israel que les mateixes organitzacions palestines proposen al món, a les organitzacions, és molesta al parer per als candidats autonòmics bascos, que ni la nomenen.

L’esforç dels militants revolucionaris i internacionalistes al país basc és combatre a nivell polític i sindical per mostrar la veritable identitat de les veritables reivindicacions i la participació en les mobilitzacions obreres i democràtiques.

En la poca o molta calor electoral que hi pugui haver aquestes setmanes la lluita per evitar la ruptura de la caixa única a través de la transferència autonòmica de la Seguretat Social es dona la mà amb la lluita per l’amnistia, no només per solidaritat amb els milers d’afectats del procés català sinó per obrir una sortida definitiva als presos bascos i a les dècades del «tot és terrorisme».

Per molt que li pesi a l’aparell d’estat heretat de la dictadura encapçalat per Felip VI.

Elecciones vascas: una contradicción aparente

Carta Semanal 986 en catalán

Carta Semanal 986 para descargar en PDF

El 21 de abril se celebran en el País vasco las elecciones autonómicas o sea al Parlamento vasco (Álava, Vizcaya y Guipúzcoa, recordemos que Navarra es un autonomía  aparte). La Prensa de todo el Estado se ha hecho eco de los últimos sondeos que dan como partidarios de la independencia a un 22 % de la población (algunos sondeos dan solo un 13 %). Dato histórico, pues nunca había sido tan bajo.

A esto se suma un 33 % que sería partidario de la desconexión con el resto de España «según las circunstancias ».

La contradicción está en que en los mismos sondeos dicen que los partidos que se reclaman en última instancia de la independencia del país vasco -o sea el PNV y Bildu- obtendrían entre los dos los dos tercios de los votos. Sigue leyendo

Després de les eleccions gallegues

Carta Setmanal 980 per descarregar en PDF

Les anàlisis sobre les eleccions autonòmiques celebrades a Galícia aquest 18 de febrer i les seves conseqüències haurien de permetre situar totes les forces polítiques en perspectiva del que pot passar.

Aportem alguns elements d’anàlisi, no com a comentariristes polítics, sinó fets a partir del nostre objectiu: com avançar cap a la constitució d’un moviment polític que ajudi la població treballadora i la joventut a recuperar la seva iniciativa. Un moviment que es basa en les reivindicacions, i que no sotmeti la seva satisfacció a altres consideracions, i que s’orienti cap a la ruptura amb el règim del 1978, és a dir, amb la Monarquia i amb el sistema d’explotació capitalista. Un moviment que parteixi de les necessitats dels treballadors i els pobles de l’Estat espanyol, intrínsecament lligades a la lluita de classes mundial i al combat, avui prioritari, de suport al poble palestí, que lluita per la seva supervivència com a poble davant de la barbàrie imperialista .

Sintetitzem la nostra anàlisi a partir de les premisses següents:

En primer lloc, constatar que sociològicament els resultats no suposen un gran canvi: el PP es manté (augmenta lleugerament en vots i baixa lleugerament en escons, però manté la majoria absoluta), i l’esquerra té el mateix percentatge, amb un lleuger augment de vots, i, sobretot, un transvasament de vots del PSOE al BNG. Podem segueix sense representació (treu poc més de 3.000 vots), Vox no avança i Sumar punxa.

En segon lloc, la participació puja, malgrat que el 20% de votants són gallecs residents a l’estranger i, per tant, augmenta l’abstenció (per exemple, a Argentina només ha votat el 6,7% del cens)

A més, cal assenyalar que el PP, que manté a Galícia una poderosa estructura clientelar, a partir dels ajuntaments i les diputacions, amb suport dels cacics i l’Església, manté un vot captiu.

El PSOE, en plena desarticulació, no ofereix cap proposta de ruptura o reivindicativa,cap reivindicació seriosa. Per contra, el BNG, ben organitzat, li pren al PSOE bona part dels seus feus obrers, com Vigo (indústria naval i automobilística), amb un programa vagament social, gairebé sense detalls nacionalistes i sense parlar de l’amnistia, que recolza en Madrid. Un tema que, per altra banda, és evident no ha jugat cap paper en aquestes eleccions.

La qüestió de fons

El repartiment d’escons a Galícia no és proporcional a la població. Províncies amb menys població total i més població rural, com Lugo i Ourense, estan clarament sobrerepresentades davant de la Corunya i Pontevedra. Ourense tria un diputat per cada 18.000 habitants, Lugo tria un per cada 19.000 habitants, la Corunya un per cada 37.000 habitants, Pontevedra un per cada 39.000 habitants.

El vot rural és, en bona part, captiu. Per dos motius: un és la forta dependència de l’alcalde o el president de la Diputació per aconseguir determinades feines, i una altra, més de fons: al camp gallec impera el minifundi, amenaçat de desaparèixer pel Pacte Verd de la PAC. El principal defensor de la PAC és el Govern. Què ofereixen, doncs, el PSOE i Sumar als pagesos? Desaparèixer.

El PP, que té la mateixa política, hi juga amb avantatge. Es recolza en el caràcter conservador de la pagesia, i camufla demagògicament la seva política, dient que ells defensen els pagesos.

El PSOE ha renunciat a actuar com un partit obrer que busca l’aliança amb els pagesos, defensant el seu dret a treballar i viure. Els tractors, que rebutgen les ofertes de Brussel·les i de Planas, han entrat a Madrid trencant el cinturó protector de les direccions d’Asaja, Coag i UPA, que ‘negocien’ amb el Govern, i bona part de les bases han entrat a Madrid amb la Unió d’Unions (U. de Pagesos entre d’altres). S’han enfrontat a càrregues dels antiavalots no vistes en molt de temps.

De la mateixa manera, no beuen de les reivindicacions dels obrers a causa de la seva submissió al capital financer i a la monarquia. Recordem que la destrucció del potent proletariat assentat a la construcció naval de Vigo i Ferrol va ser obra dels governs de Felipe González. Vigo, que manté l’alcalde socialista, ha donat aquest cop el primer lloc al BNG.

Galícia té, a més, una població altament envellida (només un municipi, a tot Galícia, té creixement demogràfic positiu).

Jugant amb cartes marcades, i davant l’absència d’una política que pot mobilitzar l’electorat agrari juntament amb la població obrera urbana contra ell, el PP s’ha pogut assentar a la Xunta de Galícia any rere any des del 1975 amb només un breu parèntesi entre el 1987 i 1990.

I, no obstant, l’aparició de les Marees a les eleccions municipals del 2015, quan, sorgint del no-res, van guanyar les alcaldies de la Corunya, Santiago i Ferrol, demostra que hi ha espai per a una força política que pugui mobilitzar el vot. Ara bé, el balanç dels governs d’aquestes marees també demostra que aquesta força política només es pot construir des de bases polítiques sòlides.

Conseqüències immediates

Si el PSOE no aconsegueix que es voti la llei d´amnistia, aquest govern té els dies comptats. Page torna a l’atac després del fracàs gallec. Feijoo es manté –a la vista dels resultats Ayuso no ha mogut fitxa– i ja ha indicat a Puigdemont que l’indult era possible… Brussel·les fa difícils les concessions als camperols i les eleccions basques i europees dificulten que el Govern llanci operacions dʻajust escandaloses. Però mentrestant les exportacions comencen a caure, la gran reconversió de l’automòbil espera…

Podem, encara que sobrevisqui a les europees, si es repeteixen els resultats a Euskadi, té els dies comptats.

Sumar, a un mes del Congrés, segueix sense quallar, i ressorgeixen totes les oposicions al personalisme de Yolanda Díaz sense que es vegi recanvi. Ja hi ha signes de rebel·lió a les seves files: Compromís demana autonomia, En Comú també l’exigeix. Fins i tot IU entra en ordre demanant una quota més gran en la futura direcció.

Com a conclusió

La situació general de manca de representació política s’amplifica. Sectors creixents de la classe obrera no se senten representats o es consideren mal representats. Els mitjans parlen que el PSOE té un problema territorial. És fals: Galícia no té un problema propi, com hem dit abans el PSOE va perdre la majoria socialista amb la reconversió naval i després amb les retallades de Zapatero, com va fer tot el partit (també amb la reconversió va perdre el control del marge esquerre de Bilbao). Mentre mantingui el Govern, el PSOE –que no aspira a recuperar aquesta majoria socialista i feia pena com a corifeu del BNG sense reivindicacions pròpies– evita enfonsar-se amb l’inestable suport dels regionalistes.

Està a l’ordre del dia la lluita per aixecar un moviment obrer republicà d’àmbit estatal, que mobilitzi sectors importants amb una línia d’aliança amb els pagesos i els pobles, amb una proposta de ruptura amb el règim del 78, que és l’única esperança seriosa. Els partidaris de la IV Internacional, que lluitem per un partit obrer revolucionari, apuntem en aquest sentit amb el CATP, on treballem amb companys socialistes, comunistes, de Podem, d’altres organitzacions. Els grups que es manifesten per Palestina, les columnes de Republicanes, els actes per l’Amnistia, la trobada de sindicalistes per l’auditoria i altres iniciatives preparen la Trobada del 27 d’abril perquè sigui un pas important.

Después de las elecciones gallegas

Carta Semanal 980 en catalán

Carta Semanal 980 para descargar en PDF

Los análisis sobre las elecciones autonómicas celebradas en Galicia este 18 de febrero y sus consecuencias deberían permitir situar a todas las fuerzas políticas en perspectiva de lo que puede ocurrir.

Aportamos algunos elementos de análisis, no como “comentaristas políticos”, sino hechos a partir de nuestro objetivo: cómo avanzar hacia la constitución de un movimiento político que ayude a la población trabajadora y a la juventud a recuperar su iniciativa. Un movimiento que se base en las reivindicaciones, y que no someta su satisfacción a otras consideraciones, y que se oriente hacia la ruptura con el régimen del 1978, es decir, con la Monarquía, y con el sistema de explotación capitalista. Un movimiento que parta de las necesidades de los trabajadores y los pueblos del Estado español, intrínsecamente ligadas a la lucha de clases mundial y al combate, hoy prioritario, de apoyo al pueblo palestino, que lucha por su supervivencia como pueblo frente a la barbarie imperialista. Sigue leyendo

Davant les eleccions anticipades, és imprescindible obrir un debat

Carta Setmanal 941 per descarregar en PDF

Encara sense haver pogut digerir els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques, que han suposat una dura derrota per al govern, els partits que el formen i els que el recolzen (amb l’excepció de Bildu, que guanya la seva particular batalla amb el PNV), ens trobem amb l’anunci per part de Pedro Sánchez de la immediata convocatòria d’eleccions generals. 

Una decisió que omple de perplexitat molts treballadors i treballadores, molts militants que es plantegen què fer ara.

Sens dubte, la decisió de Pedro Sánchez d’avançar les eleccions legislatives al 23 de juliol, és un resultat de la debacle política que ha patit el govern de coalició, de totes les seves components -en particular Diaz i el seu projecte Sumar, i Podem-inclòs el mateix Partit Socialista (que tanmateix continua mantenint el seu aparell i la seva estructura). Però, alhora, és la renúncia a tot canvi de política que pogués permetre un gir en l’equilibri electoral.

Sánchez, és obligatori assenyalar-ho, ha pres la seva decisió fins i tot sense consultar el Comitè Federal del PSOE (que estava esperant la reunió), evitant així retre comptes al PSOE.

Es tracta d’ una decisió que té un contingut en diferents aspectes:

-D’una banda, acalla qualsevol critica interna a la política desenvolupada en els últims anys, obliga el PSOE a disciplinar-se, a tancar files davant les eleccions anticipades

-Dificulta la possibilitat de construir l’alternativa de Sumar, i enfonsa encara més Podem, expulsada electoralment de molts ajuntaments i Comunitats

-Posa a la defensiva els aliats «nacionalistes» que tampoc han sortit ben lliurats d’aquestes eleccions del 28 de maig (no oblidem que a Catalunya el PSC ha tingut el 26 per cent dels vots, Junts 18 i ERC 17).

Repassem algunes dades

El PP ha tret 23.412 regidors, 3.000 més que el 2021. Ha obtingut 7.046.634 vots, guanyant 2.900.000. Sembla haver absorbit els gairebé dos milions de vots que ha perdut Cs, i guanyat vots de l’abstenció. Però, per exemple, ha perdut un 3% de vots a les autonòmiques de Madrid.

El PSOE té ara 20.784 regidors, 1.600 menys que el 2021. Ha tingut 6.228.907 vots, en perd 400.000.

Vox té ara 1.695 regidors, 1.100 més que el 2021.  I ha tret 1.608.187 vots, gairebé 800.000 més que el 2021. Però aquest augment sembla deure’s, en bona mesura, al què s’ha presentat en molts municipis més. Per exemple, a Madrid capital ha baixat.

Ciutadans té ara 566 regidors, 1.100 menys que el 2021. I ha tingut 318.118 vots, 1.800.000 menys que el 2021. Es tracta, a totes llums, d’ una organització en procés de liquidació.

ERC ha tret 2.903 regidors, 200 menys que el 2019. Ha tingut 524.244 vots, perdent gairebé 300.000 vots.

És difícil calcular els vots totals de Podem i Unides Podem, atesa la diversitat de candidatures, però l’ensorrament electoral és manifest (incrementat, a més, pel límit antidemocràtic del 5% mínim per tenir representació. Que ha deixat sense representació 160.000 ciutadans de Madrid que han votat IU-Podem. Com ho és el fracàs electoral d’Endavant Andalusia, l’organització aixecada per Teresa Rodríguez, que ha tret tan sols 2 regidors, un a Puerto Real (Cadis) i un altre a Castilleja de la Cuesta (Sevilla). Més el que hagin tret a Cadis, on anaven en coalició amb IU i Podem (aquí sembla que n’han tret 2, però han perdut l’alcaldia -que serà per al PP- i gairebé la meitat dels regidors que tenien).

Alhora, hi ha hagut 643.000 vots en blanc i nuls, gairebé 200.000 més que en les lliçons municipals del 2019.

Una anàlisi de les dades dels districtes de Sevilla (extrapolable a altres ciutats) mostra que l’abstenció es dobla als barris obrers, on encara guanya el PSOE, però on creixen de manera és molt important els vots al PP i a Vox.

El Fons polític

És evident que la convocatòria anticipada li serveix a Sánchez per no retre comptes de la derrota electoral. És a dir, de la política del seu govern, primer en solitari, des del juny del 2018 i després, des del gener del 2020, en coalició amb Podem /IU. Tot i que, d’alguna manera, els resultats de les eleccions municipals mostren el balanç que bona part de la classe treballadora i el jovent han fet d’aquest govern. 

Un govern que, sens dubte, ha adoptat algunes mesures positives, com les pujades de l’SMI, però que, en línies generals, ha donat l’esquena a les demandes i esperances de la majoria social que el va portar al govern. I que ara li ha pagat donant-li l’esquena a les urnes.

Recordem ràpidament les promeses electorals no complertes: derogació de la reforma de pensions i de les reformes laborals, derogació de la llei Mordassa, de la LOU, buscar una solució democràtica a les exigències dels pobles com el català, reconstrucció de la sanitat pública i del conjunt dels serveis públics

Per contra, el govern de coalició ha multiplicat les despeses militars, i ha pres una posició bel·licista en la guerra d’Ucraïna darrere de Biden, fins i tot ampliant les bases militars dels USA.

A això cal afegir la passivitat davant la pujada desorbitada de les hipoteques i els preus de béns de primera necessitat, que arruïna la població treballadora.

Més enllà d’algunes mesures socials, la línia general de la seva política ha estat una adaptació al capital financer, a la monarquia i a l’OTAN.

Aquesta política ha envalentit la reacció i desmoralitzat una bona part dels treballadors empenyent l’abstenció. La participació ha estat del 63.9 per cent la més baixa de totes les eleccions municipals. I en algunes ciutats obreres com l’Hospitalet (la segona ciutat de Catalunya) la participació no ha superat el 47 per cent. En barris obrers com Cerro-Amate, a Sevilla, l’abstenció ha estat del 51,26%.

Una proposta a les organitzacions del moviment obrer i popular

Partim del respecte a totes les opcions dels treballadors, incloent-hi l’abstenció, tot i que no som abstencionistes, doncs, en la nostra opinió, la batalla electoral forma part de la batalla política. El problema és que molts treballadors i joves i joves no troben a qui votar.

Molts, a més, tenen en compte el balanç de 40 anys d’intentar governar dins de les institucions de la monarquia, un marc antidemocràtic que obstaculitza qualsevol avenç cap a la satisfacció de les reivindicacions, i es pregunten, amb raó, què pot canviar el seu vot.

Som conscients que són molts els treballadors, joves, militants, que consideren que cap de les forces polítiques que diuen representar els treballadors i el jovent expressa fidelment les seves reivindicacions. Són molts els que continuen pensant aquell ¡NO ENS REPRESENTEN! que milers van plorar als carrers. Per la nostra banda, tenim la convicció que el moviment obrer, la joventut, els pobles necessiten organitzacions que siguin instruments útils per aconseguir les reivindicacions essencials en pro de l’emancipació social i nacional i que permetin recuperar la il·lusió.

Ens sembla inacceptable el xantatge dels qui diuen «hem de votar-nos perquè som l’únic dic de contenció davant la dreta i l’extrema dreta», independentment de la política que fan. Tampoc podem acceptar que la victòria dels franquistes sigui inevitable «perquè hi ha una onada reaccionària», com ha dit algun ministre del govern. Ambdues línies són maneres d’eludir les responsabilitats polítiques dels que han governat durant aquests 5 anys i no han complert les seves promeses ni donat resposta a exigències elementals.

Per tant, considerem necessari indicar i recordar les exigències elementals de la majoria social:

Derogació de les contrareformes laborals i de pensions

Restabliment ple de les llibertats, derogació de la llei mordassa.

Fraternitat entre els pobles. N’hi ha prou de persecució judicial contra els nacionalistes catalans

Augment general de salaris i pensions segons l’ IPC real

Bloqueig dels preus.

Renacionalització de les grans empreses estratègiques

N’hi ha prou de despeses militars. Despeses militars per a escoles i hospitals. Ni un euro per a la guerra. Fora l’OTAN.

Recordem una cosa que ens ha ensenyat la història: no es pot combatre la dreta amb la política de dretes

Només el compromís davant exigències clares i precises pot assegurar la victòria electoral i, en particular, ajudar a la mobilització unida dels treballadors i les seves organitzacions per defensar les seves conquestes socials i democràtiques, i fer front a la reacció, al capital financer, a la monarquia i a l’OTAN.

NOTA URGENT

Comitè Executiu del POSI

Ante las elecciones anticipadas, es imprescindible abrir un debate

Carta Semanal 941 en catalán

Carta Semanal 941 para descargar en PDF

Aún sin haber podido digerir los resultados de las elecciones municipales y autonómicas, que han supuesto una dura derrota para el gobierno, los partidos que lo forman y los que lo apoyan (con la excepción de Bildu, que gana su particular batalla con el PNV), nos encontramos con el anuncio por parte de Pedro Sánchez de la inmediata convocatoria de elecciones generales. 

Una decisión que llena de perplejidad a muchos trabajadores y trabajadoras, a muchos militantes que se plantean qué hacer ahora. Sigue leyendo

Notes sobre el projecte «Sumar» de Yolanda Díaz

Carta Setmanal 934 per descarregar en PDF

El 2 d’abril, milers de persones assistien, en un poliesportiu de Madrid, a la presentació de SUMAR, el projecte polític de Yolanda Díaz. Això demostra les expectatives de moltes persones amb interès en la política per una sortida favorable a la majoria treballadora del país.

En efecte, moltes són les reivindicacions pendents, i que no han estat satisfetes pel govern de coalició: la derogació completa de les reformes laborals, de la llei mordassa i les lleis que destrueixen l’educació pública, la garantia del sistema públic de pensions basat en el repartiment, la recuperació de la sanitat i els serveis públics,  la fi dels acomiadaments i la destrucció de la indústria, la protecció dels salaris davant la inflació desbocada, el reconeixement dels drets dels pobles de l’Estat Espanyol, la separació d’Església i Estat i la fi dels privilegis de l’Església Catòlica, acabar amb el poder judicial i tota l’herència franquista,  en primer lloc amb la Monarquia imposada per Franco (la Transició ens va negar el dret de pronunciar-nos al respecte), la fi de la participació en la guerra…

Van ser satisfetes aquestes reivindicacions elementals amb les propostes de Yolanda Díaz? Pel que hem vist en l’acte, és difícil jutjar, ja que gairebé no hi va haver més proposta política que la de convertir-se en la primera dona presidenta del govern i clamar per la unitat.

Quin és el programa de Yolanda Díaz?

Qui s’interessi pel contingut de les propostes de Sumar trobarà grans dificultats per conèixer quines són. Si les busca a la seva web (https://sumarfuturo.info/), ho farà en va. Sota l’epígraf «projecte de país», a penes unes línies, sense cap proposta concreta: «les nostres societats democràtiques arrosseguen massa ferides i els partits polítics no semblen capaços d’oferir solucions de fons, ni sobretot un horitzó de futur (…) Sumar vol ser una eina al servei del país i que eixample la democràcia». Si obrim la pestanya «projecte de país», tan sols ens trobem amb 39 «persones coordinadores» (la majoria «sessudes expertes», amb un sol sindicalista, Agustín Moreno, i només 2 que poden ser considerats activistes socials), però ni una sola línia sobre el que els grups que aquestes persones coordinen ha elaborat.   

Pel que fa al discurs de Yolanda Díaz en la seva presentació com a candidata, poc més avançarem. Segons les referències que trobem a la premsa, Yolanda ha dit que «vull ser la primera presidenta del meu país», i que «les dones no som de ningú», que «estem fartes de tuteles». Reivindicar el paper de la dona en l’acció política és positiu, però el sol fet que una dona presideixi el país no garanteix res, ni tan sols per als drets de les dones. N’hi ha prou amb recordar Margaret Thatcher, Ángela Merkel, Indira Gandhi…

En el seu discurs, cal destacar una menció a ERC, al seu vot negatiu a la reforma laboral. Per a Díaz, va ser «votar en contra d’una reforma laboral amb el PP i Vox per pur politiqueig». En nom d’ERC, Rufián responia: «entenc que és útil pactar amb Garamendi i amb Ciutadans una reforma laboral sense uns salaris de tramitació i una indemnització digna per acomiadament». Recordem que la mateixa Yolanda Díaz presumia en un tuit del suport del Financial Times, òrgan de la City de Londres, a la seva reforma laboral.

Alguna cosa més sobre el seu programa trobem en la seva entrevista a El País del passat dia 3. Allà, Díaz parla sobre com afrontar la inflació que devora el poder de compra dels salaris: «és possible arribar a una limitació de preus amb caràcter voluntari i acordat amb les grans empreses i la distribució» Quedaria, per tant, a la bona voluntat dels especuladors. Sobre l’entrega d’armes a Ucraïna, declara que «els socis europeus estan cooperant davant d’una guerra que està sent brutal».

Diversos mitjans de premsa descriuen el projecte de Yolanda Díaz com una tornada al Podem inicial, «però sense populisme». El País explica en un editorial que «la candidatura de la vicepresidenta segona fica a caminar buscant la transversalitat que va tenir el primer Podem, però canviant la seva antiga èpica del poble contra la casta per la més immediata i material apel·lació la ‘Política útil'». I ho recalca en un article de J. Rodríguez Teruel, que diu que «actualitza el programa d’una esquerra institucional i abandona l’impuls populista dels orígens de Podem». El comentarista saluda l’objectiu d’intentar enterrar a les institucions la resistència dels treballadors i els pobles. I afegeix que «queda enrere la denúncia al règim del 78, reemplaçada per una exigència per actualitzar l’aplicació de la Constitució», i que «queda enrere la denostació de la UE, desplaçada per una trucada europeista a les reformes dels tractats i drets europeus, que discursivament no dista massa del relat emanat des de les pròpies institucions comunitàries».   

P. Vallín, a El Mundo, recorda que «Sumar es distancia de les esquerres chavistes llatinoamericanes per sincronitzar el discurs de neolaborisme de Yolanda Díaz amb les noves esquerres reformistes…». A. Carvajal, al mateix diari, assenyala que Yolanda Díaz «no va parlar fins a l’excés de la ‘ultradreta -com Iglesias o Sánchez- ni va atacar jutges, periodistes o ‘clavegueres». Va ignorar la guerra i l’OTAN (…) tampoc va fer al·lusió a la Monarquia».

Coneguda és, en efecte, la seva negativa a criticar la Monarquia o el poder judicial franquista. És a dir, el seu respecte per les institucions heretades del franquisme. Però si alguna cosa demostra l’experiència dels últims 40 anys, i la del govern de coalició, és que és impossible donar satisfacció a les reivindicacions dins del respecte a aquestes institucions, a les de la Unió Europea, i a l’OTAN, que condicionen tota política de progrés.

Quin és l’origen d’aquest procés?

El 4 de maig de 2021 Pablo Iglesias va dimitir de tots els seus càrrecs després de les eleccions madrilenyes. En el seu comiat, va venir a dir que se n’anava perquè no contribuïa a sumar i que Yolanda Díaz seria una bona candidata a presidenta del govern.

Díaz és la ministra més ben valorada. Reivindica la seva tasca i s’ha adobat en les batalles setmanals en les Corts contra els portaveus del PP. D’altra banda, la seva «reformita» laboral deixant bona part sense tocar, no és per a tirar coets.

A la universitat de tardor de Podem, l’octubre del 2021, es van donar tots els suports al projecte de Yolanda. Però l’absència d’aquesta, indicava que ella volia marcar la seva pròpia ruta. La cosa no anava per on la direcció de Podem volia, i Pablo Iglesias va declarar que «potser m’he equivocat» designant Yolanda. I que hi hauria d’haver hagut unes primàries.

Podem, amb les «candidatures del canvi» va arribar a ser el primer partit en intenció de vot i va treure 69 diputats per separat d’IU. Des d’aleshores, hi ha hagut forta baixada en vots, en presència institucional i han abandonat Podem bona part dels seus fundadors. A Madrid, amb Errejón, se’n van anar la majoria dels quadres municipals i autonòmics. A Galícia han desaparegut les confluències. Bescansa amb elles. Els seus 2 diputats canaris, Mery Pita i Alberto Rodríguez, estan avui al capdavant de dues noves organitzacions,

Davant d’aquesta situació Podem decideix refundar-se en el Front Ampli. Però els plans de Yolanda, nominalment militant del PCE i IU, van per una altra banda i això està provocant la ruptura, en la qual no s’atenen diferències polítiques. Més aviat de control del projecte. Podem es queixa que no se’ls té en compte, que és més a prop d’Errejón que d’ells, etc. De fet, sembla que la meitat dels actuals diputats estan amb Yolanda i organitzacions senceres com la de Catalunya han participat en la trobada del 2 d’abril.

El mal ambient entre les diverses organitzacions amenaça de portar al fracàs aquesta nova proposta.

Començar de nou per fer el mateix?

En el terreny polític es tracta de saber a on es vol anar. Si es vol continuar fent la mateixa política d’UP i els seus aliats al Congrés no calen gaires esforços. Només canviar el nom de la coalició i alguna cara.

Però si s’ha perdut molt suport caldrà veure perquè ha estat i com solucionar-los. I si aquest fos el camí, caldria haver començat d’una altra manera i no nomenant a dit qui encapçala el procés. Es necessitaria un debat, un balanç i una proposta democràtica, transparent i participativa. Però sembla que es reduirà a un procés per refrendar el ja fet i unes primàries a mida.

Dissolució de les organitzacions?

La web de Sumar diu que «els partits polítics no semblen capaços d’oferir solucions de fons, ni sobretot un horitzó de futur». De fet, Sumar es presenta com un projecte -un més- de «superació dels partits polítics», el que impregna tot el discurs de Díaz, per a qui Sumar és «una casa oberta» per fer «política útil».

La premsa subratlla l’enfrontament amb la direcció de Podem, que atribueix a una pugna pels llocs electorals, que certament existeix, però la cosa va més enllà. El projecte Sumar es nega a reconèixer les organitzacions com a integrants del mateix.

Es tracta d’una qüestió de summa importància. Per a la classe treballadora, l’organització és l’arma fonamental. Sense organització, només és mà d’ obra per a l’ explotació.

Durant aquests anys han ressorgit les reivindicacions i exigències de la majoria, els diferents moviments així ho expressen: els pensionistes, els professionals de la sanitat, els joves pels seus drets, els treballadors actius contra els acomiadaments i pels augments salarials. No es tracta només d’una qüestió reivindicativa. Tots els sectors oprimits i explotats de la societat busquen tenir una representació política fidel. I es veuen confinats en les eleccions a triar entre el rebuig i el mal menor: votem, si no ve la dreta i la ultradreta. Aquest fals dilema només porta al desengany, i per això cal una «nova» oferta electoral cada pocs anys.

Sumar pot -o no- ser utilitzat per la població treballadora per frenar amb el seu vot a la dreta i la ultradreta, però, pel moment, no sembla ser la representació política fidel als interessos de la classe treballadora que aquesta necessita. Aquesta representació, cal continuar treballant per construir-la.

Des de la lluita contra la guerra, contra la política militarista del govern, darrere l’OTAN i de Biden, per una sortida democràtica, és a dir, per la República per acabar amb l’herència franquista, en suma, pel conjunt de les reivindicacions, cal més que mai agrupar militants i treballadors que busquen una representació política fidel.

Qualsevol procés democràtic al nostre país ha de començar per acabar amb aquest règim, i aixecar institucions democràtiques. Una nova oferta electoral dins del règim és tornar al camí caminat cent vegades com Sísifo amb la pedra.

Notas sobre el proyecto “Sumar” de Yolanda Díaz

Carta Semanal 934 en catalán

Carta Semanal 934 para descargar en PDF

El 2 de abril, miles de personas asistían, en un polideportivo de Madrid, a la presentación de SUMAR, el proyecto político de  Yolanda Díaz. Ello demuestra las expectativas de muchas personas con interés en la política por una salida favorable a la mayoría trabajadora del país.

En efecto, muchas son las reivindicaciones pendientes, y que no han sido satisfechas por el gobierno de coalición: la derogación completa de las reformas laborales, de la ley mordaza y las leyes que destruyen la educación pública, la garantía del sistema público de pensiones basado en el reparto, la recuperación de la sanidad y los servicios públicos, el fin de los despidos y la destrucción de la industria, la protección de los salarios frente a la inflación desbocada, el reconocimiento de los derechos de los pueblos del Estado Español, la separación de Iglesia y Estado y el fin de los privilegios del Iglesia Católica, acabar con el poder judicial, y toda la herencia franquista y en primer lugar con la Monarquía impuesta por Franco (la Transición nos negó el derecho de pronunciarnos al respecto), el fin de la participación en la guerra… Sigue leyendo