Archivo de la etiqueta: elecciones

Encara sense haver pogut digerir els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques, que han suposat una dura derrota per al govern, els partits que el formen i els que el recolzen (amb l’excepció de Bildu, que guanya la seva particular batalla amb el PNV), ens trobem amb l’anunci per part de Pedro Sánchez de la immediata convocatòria d’eleccions generals.

Una decisió que omple de perplexitat molts treballadors i treballadores, molts militants que es plantegen què fer ara.

Sens dubte, la decisió de Pedro Sánchez d’avançar les eleccions legislatives al 23 de juliol, és un resultat de la debacle política que ha patit el govern de coalició, de totes les seves components -en particular Diaz i el seu projecte Sumar, i Podem-inclòs el mateix Partit Socialista (que tanmateix continua mantenint el seu aparell i la seva estructura). Però, alhora, és la renúncia a tot canvi de política que pogués permetre un gir en l’equilibri electoral.

Sánchez, és obligatori assenyalar-ho, ha pres la seva decisió fins i tot sense consultar el Comitè Federal del PSOE (que estava esperant la reunió), evitant així retre comptes al PSOE.

Es tracta d’ una decisió que té un contingut en diferents aspectes:

-D’una banda, acalla qualsevol critica interna a la política desenvolupada en els últims anys, obliga el PSOE a disciplinar-se, a tancar files davant les eleccions anticipades

-Dificulta la possibilitat de construir l’alternativa de Sumar, i enfonsa encara més Podem, expulsada electoralment de molts ajuntaments i Comunitats

-Posa a la defensiva els aliats “nacionalistes” que tampoc han sortit ben lliurats d’aquestes eleccions del 28 de maig (no oblidem que a Catalunya el PSC ha tingut el 26 per cent dels vots, Junts 18 i ERC 17).

Repassem algunes dades

El PP ha tret 23.412 regidors, 3.000 més que el 2021. Ha obtingut 7.046.634 vots, guanyant 2.900.000. Sembla haver absorbit els gairebé dos milions de vots que ha perdut Cs, i guanyat vots de l’abstenció. Però, per exemple, ha perdut un 3% de vots a les autonòmiques de Madrid.

El PSOE té ara 20.784 regidors, 1.600 menys que el 2021. Ha tingut 6.228.907 vots, en perd 400.000.

Vox té ara 1.695 regidors, 1.100 més que el 2021. I ha tret 1.608.187 vots, gairebé 800.000 més que el 2021. Però aquest augment sembla deure’s, en bona mesura, al què s’ha presentat en molts municipis més. Per exemple, a Madrid capital ha baixat.

Ciutadans té ara 566 regidors, 1.100 menys que el 2021. I ha tingut 318.118 vots, 1.800.000 menys que el 2021. Es tracta, a totes llums, d’ una organització en procés de liquidació.

ERC ha tret 2.903 regidors, 200 menys que el 2019. Ha tingut 524.244 vots, perdent gairebé 300.000 vots.

És difícil calcular els vots totals de Podem i Unides Podem, atesa la diversitat de candidatures, però l’ensorrament electoral és manifest (incrementat, a més, pel límit antidemocràtic del 5% mínim per tenir representació. Que ha deixat sense representació 160.000 ciutadans de Madrid que han votat IU-Podem. Com ho és el fracàs electoral d’Endavant Andalusia, l’organització aixecada per Teresa Rodríguez, que ha tret tan sols 2 regidors, un a Puerto Real (Cadis) i un altre a Castilleja de la Cuesta (Sevilla). Més el que hagin tret a Cadis, on anaven en coalició amb IU i Podem (aquí sembla que n’han tret 2, però han perdut l’alcaldia -que serà per al PP- i gairebé la meitat dels regidors que tenien).

Alhora, hi ha hagut 643.000 vots en blanc i nuls, gairebé 200.000 més que en les lliçons municipals del 2019.

Una anàlisi de les dades dels districtes de Sevilla (extrapolable a altres ciutats) mostra que l’abstenció es dobla als barris obrers, on encara guanya el PSOE, però on creixen de manera és molt important els vots al PP i a Vox.

El Fons polític

És evident que la convocatòria anticipada li serveix a Sánchez per no retre comptes de la derrota electoral. És a dir, de la política del seu govern, primer en solitari, des del juny del 2018 i després, des del gener del 2020, en coalició amb Podem /IU. Tot i que, d’alguna manera, els resultats de les eleccions municipals mostren el balanç que bona part de la classe treballadora i el jovent han fet d’aquest govern.

Un govern que, sens dubte, ha adoptat algunes mesures positives, com les pujades de l’SMI, però que, en línies generals, ha donat l’esquena a les demandes i esperances de la majoria social que el va portar al govern. I que ara li ha pagat donant-li l’esquena a les urnes.

Recordem ràpidament les promeses electorals no complertes: derogació de la reforma de pensions i de les reformes laborals, derogació de la llei Mordassa, de la LOU, buscar una solució democràtica a les exigències dels pobles com el català, reconstrucció de la sanitat pública i del conjunt dels serveis públics

Per contra, el govern de coalició ha multiplicat les despeses militars, i ha pres una posició bel·licista en la guerra d’Ucraïna darrere de Biden, fins i tot ampliant les bases militars dels USA.

A això cal afegir la passivitat davant la pujada desorbitada de les hipoteques i els preus de béns de primera necessitat, que arruïna la població treballadora.

Més enllà d’algunes mesures socials, la línia general de la seva política ha estat una adaptació al capital financer, a la monarquia i a l’OTAN.

Aquesta política ha envalentit la reacció i desmoralitzat una bona part dels treballadors empenyent l’abstenció. La participació ha estat del 63.9 per cent la més baixa de totes les eleccions municipals. I en algunes ciutats obreres com l’Hospitalet (la segona ciutat de Catalunya) la participació no ha superat el 47 per cent. En barris obrers com Cerro-Amate, a Sevilla, l’abstenció ha estat del 51,26%.

Una proposta a les organitzacions del moviment obrer i popular

Partim del respecte a totes les opcions dels treballadors, incloent-hi l’abstenció, tot i que no som abstencionistes, doncs, en la nostra opinió, la batalla electoral forma part de la batalla política. El problema és que molts treballadors i joves i joves no troben a qui votar.

Molts, a més, tenen en compte el balanç de 40 anys d’intentar governar dins de les institucions de la monarquia, un marc antidemocràtic que obstaculitza qualsevol avenç cap a la satisfacció de les reivindicacions, i es pregunten, amb raó, què pot canviar el seu vot.

Som conscients que són molts els treballadors, joves, militants, que consideren que cap de les forces polítiques que diuen representar els treballadors i el jovent expressa fidelment les seves reivindicacions. Són molts els que continuen pensant aquell ¡NO ENS REPRESENTEN! que milers van plorar als carrers. Per la nostra banda, tenim la convicció que el moviment obrer, la joventut, els pobles necessiten organitzacions que siguin instruments útils per aconseguir les reivindicacions essencials en pro de l’emancipació social i nacional i que permetin recuperar la il·lusió.

Ens sembla inacceptable el xantatge dels qui diuen “hem de votar-nos perquè som l’únic dic de contenció davant la dreta i l’extrema dreta”, independentment de la política que fan. Tampoc podem acceptar que la victòria dels franquistes sigui inevitable “perquè hi ha una onada reaccionària”, com ha dit algun ministre del govern. Ambdues línies són maneres d’eludir les responsabilitats polítiques dels que han governat durant aquests 5 anys i no han complert les seves promeses ni donat resposta a exigències elementals.

Per tant, considerem necessari indicar i recordar les exigències elementals de la majoria social:

Derogació de les contrareformes laborals i de pensions

Restabliment ple de les llibertats, derogació de la llei mordassa.

Fraternitat entre els pobles. N’hi ha prou de persecució judicial contra els nacionalistes catalans

Augment general de salaris i pensions segons l’ IPC real

Bloqueig dels preus.

Renacionalització de les grans empreses estratègiques

N’hi ha prou de despeses militars. Despeses militars per a escoles i hospitals. Ni un euro per a la guerra. Fora l’OTAN.

Recordem una cosa que ens ha ensenyat la història: no es pot combatre la dreta amb la política de dretes

Només el compromís davant exigències clares i precises pot assegurar la victòria electoral i, en particular, ajudar a la mobilització unida dels treballadors i les seves organitzacions per defensar les seves conquestes socials i democràtiques, i fer front a la reacció, al capital financer, a la monarquia i a l’OTAN.

NOTA URGENT

Comitè Executiu del POSI

Ante las elecciones anticipadas, es imprescindible abrir un debate

Deja un comentario

Carta Semanal 941 en catalán

Carta Semanal 941 para descargar en PDF

Aún sin haber podido digerir los resultados de las elecciones municipales y autonómicas, que han supuesto una dura derrota para el gobierno, los partidos que lo forman y los que lo apoyan (con la excepción de Bildu, que gana su particular batalla con el PNV), nos encontramos con el anuncio por parte de Pedro Sánchez de la inmediata convocatoria de elecciones generales.

Una decisión que llena de perplejidad a muchos trabajadores y trabajadoras, a muchos militantes que se plantean qué hacer ahora. Sigue leyendo →

Notes sobre el projecte “Sumar” de Yolanda Díaz

Deja un comentario

Carta Setmanal 934 per descarregar en PDF

El 2 d’abril, milers de persones assistien, en un poliesportiu de Madrid, a la presentació de SUMAR, el projecte polític de Yolanda Díaz. Això demostra les expectatives de moltes persones amb interès en la política per una sortida favorable a la majoria treballadora del país.

En efecte, moltes són les reivindicacions pendents, i que no han estat satisfetes pel govern de coalició: la derogació completa de les reformes laborals, de la llei mordassa i les lleis que destrueixen l’educació pública, la garantia del sistema públic de pensions basat en el repartiment, la recuperació de la sanitat i els serveis públics, la fi dels acomiadaments i la destrucció de la indústria, la protecció dels salaris davant la inflació desbocada, el reconeixement dels drets dels pobles de l’Estat Espanyol, la separació d’Església i Estat i la fi dels privilegis de l’Església Catòlica, acabar amb el poder judicial i tota l’herència franquista, en primer lloc amb la Monarquia imposada per Franco (la Transició ens va negar el dret de pronunciar-nos al respecte), la fi de la participació en la guerra…

Van ser satisfetes aquestes reivindicacions elementals amb les propostes de Yolanda Díaz? Pel que hem vist en l’acte, és difícil jutjar, ja que gairebé no hi va haver més proposta política que la de convertir-se en la primera dona presidenta del govern i clamar per la unitat.

Quin és el programa de Yolanda Díaz?

Qui s’interessi pel contingut de les propostes de Sumar trobarà grans dificultats per conèixer quines són. Si les busca a la seva web (https://sumarfuturo.info/), ho farà en va. Sota l’epígraf “projecte de país”, a penes unes línies, sense cap proposta concreta: “les nostres societats democràtiques arrosseguen massa ferides i els partits polítics no semblen capaços d’oferir solucions de fons, ni sobretot un horitzó de futur (…) Sumar vol ser una eina al servei del país i que eixample la democràcia”. Si obrim la pestanya “projecte de país”, tan sols ens trobem amb 39 “persones coordinadores” (la majoria “sessudes expertes”, amb un sol sindicalista, Agustín Moreno, i només 2 que poden ser considerats activistes socials), però ni una sola línia sobre el que els grups que aquestes persones coordinen ha elaborat.

Pel que fa al discurs de Yolanda Díaz en la seva presentació com a candidata, poc més avançarem. Segons les referències que trobem a la premsa, Yolanda ha dit que “vull ser la primera presidenta del meu país”, i que “les dones no som de ningú”, que “estem fartes de tuteles”. Reivindicar el paper de la dona en l’acció política és positiu, però el sol fet que una dona presideixi el país no garanteix res, ni tan sols per als drets de les dones. N’hi ha prou amb recordar Margaret Thatcher, Ángela Merkel, Indira Gandhi…

En el seu discurs, cal destacar una menció a ERC, al seu vot negatiu a la reforma laboral. Per a Díaz, va ser “votar en contra d’una reforma laboral amb el PP i Vox per pur politiqueig”. En nom d’ERC, Rufián responia: “entenc que és útil pactar amb Garamendi i amb Ciutadans una reforma laboral sense uns salaris de tramitació i una indemnització digna per acomiadament”. Recordem que la mateixa Yolanda Díaz presumia en un tuit del suport del Financial Times, òrgan de la City de Londres, a la seva reforma laboral.

Alguna cosa més sobre el seu programa trobem en la seva entrevista a El País del passat dia 3. Allà, Díaz parla sobre com afrontar la inflació que devora el poder de compra dels salaris: “és possible arribar a una limitació de preus amb caràcter voluntari i acordat amb les grans empreses i la distribució” Quedaria, per tant, a la bona voluntat dels especuladors. Sobre l’entrega d’armes a Ucraïna, declara que “els socis europeus estan cooperant davant d’una guerra que està sent brutal”.

Diversos mitjans de premsa descriuen el projecte de Yolanda Díaz com una tornada al Podem inicial, “però sense populisme”. El País explica en un editorial que “la candidatura de la vicepresidenta segona fica a caminar buscant la transversalitat que va tenir el primer Podem, però canviant la seva antiga èpica del poble contra la casta per la més immediata i material apel·lació la ‘Política útil'”. I ho recalca en un article de J. Rodríguez Teruel, que diu que “actualitza el programa d’una esquerra institucional i abandona l’impuls populista dels orígens de Podem”. El comentarista saluda l’objectiu d’intentar enterrar a les institucions la resistència dels treballadors i els pobles. I afegeix que “queda enrere la denúncia al règim del 78, reemplaçada per una exigència per actualitzar l’aplicació de la Constitució”, i que “queda enrere la denostació de la UE, desplaçada per una trucada europeista a les reformes dels tractats i drets europeus, que discursivament no dista massa del relat emanat des de les pròpies institucions comunitàries”.

P. Vallín, a El Mundo, recorda que “Sumar es distancia de les esquerres chavistes llatinoamericanes per sincronitzar el discurs de neolaborisme de Yolanda Díaz amb les noves esquerres reformistes…”. A. Carvajal, al mateix diari, assenyala que Yolanda Díaz “no va parlar fins a l’excés de la ‘ultradreta -com Iglesias o Sánchez- ni va atacar jutges, periodistes o ‘clavegueres”. Va ignorar la guerra i l’OTAN (…) tampoc va fer al·lusió a la Monarquia”.

Coneguda és, en efecte, la seva negativa a criticar la Monarquia o el poder judicial franquista. És a dir, el seu respecte per les institucions heretades del franquisme. Però si alguna cosa demostra l’experiència dels últims 40 anys, i la del govern de coalició, és que és impossible donar satisfacció a les reivindicacions dins del respecte a aquestes institucions, a les de la Unió Europea, i a l’OTAN, que condicionen tota política de progrés.

Quin és l’origen d’aquest procés?

El 4 de maig de 2021 Pablo Iglesias va dimitir de tots els seus càrrecs després de les eleccions madrilenyes. En el seu comiat, va venir a dir que se n’anava perquè no contribuïa a sumar i que Yolanda Díaz seria una bona candidata a presidenta del govern.

Díaz és la ministra més ben valorada. Reivindica la seva tasca i s’ha adobat en les batalles setmanals en les Corts contra els portaveus del PP. D’altra banda, la seva “reformita” laboral deixant bona part sense tocar, no és per a tirar coets.

A la universitat de tardor de Podem, l’octubre del 2021, es van donar tots els suports al projecte de Yolanda. Però l’absència d’aquesta, indicava que ella volia marcar la seva pròpia ruta. La cosa no anava per on la direcció de Podem volia, i Pablo Iglesias va declarar que “potser m’he equivocat” designant Yolanda. I que hi hauria d’haver hagut unes primàries.

Podem, amb les “candidatures del canvi” va arribar a ser el primer partit en intenció de vot i va treure 69 diputats per separat d’IU. Des d’aleshores, hi ha hagut forta baixada en vots, en presència institucional i han abandonat Podem bona part dels seus fundadors. A Madrid, amb Errejón, se’n van anar la majoria dels quadres municipals i autonòmics. A Galícia han desaparegut les confluències. Bescansa amb elles. Els seus 2 diputats canaris, Mery Pita i Alberto Rodríguez, estan avui al capdavant de dues noves organitzacions,

Davant d’aquesta situació Podem decideix refundar-se en el Front Ampli. Però els plans de Yolanda, nominalment militant del PCE i IU, van per una altra banda i això està provocant la ruptura, en la qual no s’atenen diferències polítiques. Més aviat de control del projecte. Podem es queixa que no se’ls té en compte, que és més a prop d’Errejón que d’ells, etc. De fet, sembla que la meitat dels actuals diputats estan amb Yolanda i organitzacions senceres com la de Catalunya han participat en la trobada del 2 d’abril.

El mal ambient entre les diverses organitzacions amenaça de portar al fracàs aquesta nova proposta.

Començar de nou per fer el mateix?

En el terreny polític es tracta de saber a on es vol anar. Si es vol continuar fent la mateixa política d’UP i els seus aliats al Congrés no calen gaires esforços. Només canviar el nom de la coalició i alguna cara.

Però si s’ha perdut molt suport caldrà veure perquè ha estat i com solucionar-los. I si aquest fos el camí, caldria haver començat d’una altra manera i no nomenant a dit qui encapçala el procés. Es necessitaria un debat, un balanç i una proposta democràtica, transparent i participativa. Però sembla que es reduirà a un procés per refrendar el ja fet i unes primàries a mida.

Dissolució de les organitzacions?

La web de Sumar diu que “els partits polítics no semblen capaços d’oferir solucions de fons, ni sobretot un horitzó de futur”. De fet, Sumar es presenta com un projecte -un més- de “superació dels partits polítics”, el que impregna tot el discurs de Díaz, per a qui Sumar és “una casa oberta” per fer “política útil”.

La premsa subratlla l’enfrontament amb la direcció de Podem, que atribueix a una pugna pels llocs electorals, que certament existeix, però la cosa va més enllà. El projecte Sumar es nega a reconèixer les organitzacions com a integrants del mateix.

Es tracta d’una qüestió de summa importància. Per a la classe treballadora, l’organització és l’arma fonamental. Sense organització, només és mà d’ obra per a l’ explotació.

Durant aquests anys han ressorgit les reivindicacions i exigències de la majoria, els diferents moviments així ho expressen: els pensionistes, els professionals de la sanitat, els joves pels seus drets, els treballadors actius contra els acomiadaments i pels augments salarials. No es tracta només d’una qüestió reivindicativa. Tots els sectors oprimits i explotats de la societat busquen tenir una representació política fidel. I es veuen confinats en les eleccions a triar entre el rebuig i el mal menor: votem, si no ve la dreta i la ultradreta. Aquest fals dilema només porta al desengany, i per això cal una “nova” oferta electoral cada pocs anys.

Sumar pot -o no- ser utilitzat per la població treballadora per frenar amb el seu vot a la dreta i la ultradreta, però, pel moment, no sembla ser la representació política fidel als interessos de la classe treballadora que aquesta necessita. Aquesta representació, cal continuar treballant per construir-la.

Des de la lluita contra la guerra, contra la política militarista del govern, darrere l’OTAN i de Biden, per una sortida democràtica, és a dir, per la República per acabar amb l’herència franquista, en suma, pel conjunt de les reivindicacions, cal més que mai agrupar militants i treballadors que busquen una representació política fidel.

Qualsevol procés democràtic al nostre país ha de començar per acabar amb aquest règim, i aixecar institucions democràtiques. Una nova oferta electoral dins del règim és tornar al camí caminat cent vegades com Sísifo amb la pedra.

Notas sobre el proyecto “Sumar” de Yolanda Díaz

Deja un comentario

Carta Semanal 934 en catalán

Carta Semanal 934 para descargar en PDF

El 2 de abril, miles de personas asistían, en un polideportivo de Madrid, a la presentación de SUMAR, el proyecto político de Yolanda Díaz. Ello demuestra las expectativas de muchas personas con interés en la política por una salida favorable a la mayoría trabajadora del país.

En efecto, muchas son las reivindicaciones pendientes, y que no han sido satisfechas por el gobierno de coalición: la derogación completa de las reformas laborales, de la ley mordaza y las leyes que destruyen la educación pública, la garantía del sistema público de pensiones basado en el reparto, la recuperación de la sanidad y los servicios públicos, el fin de los despidos y la destrucción de la industria, la protección de los salarios frente a la inflación desbocada, el reconocimiento de los derechos de los pueblos del Estado Español, la separación de Iglesia y Estado y el fin de los privilegios del Iglesia Católica, acabar con el poder judicial, y toda la herencia franquista y en primer lugar con la Monarquía impuesta por Franco (la Transición nos negó el derecho de pronunciarnos al respecto), el fin de la participación en la guerra… Sigue leyendo →

Tres elecciones: Colombia, Francia y Andalucía

Deja un comentario

Carta Semanal 895 en catalán

Carta Semanal 895 para descargar en PDF

En el mes de junio, se han realizado tres elecciones: las presidenciales de Colombia, las legislativas de e Francia (con su primera y segunda vuelta) y las autonómicas de Andalucía. Queremos compartir con los lectores de esta Carta Semanal algunas reflexiones sobre los elementos comunes y las diferencias entre estos tres procesos. Sigue leyendo →

Després de les eleccions presidencials franceses

Deja un comentario

Carta Setmanal 885 per descarregar en PDF

El 24 d’abril passat es va celebrar la segona volta de les eleccions franceses, que va enfrontar el candidat de la dreta Emmanuel Macron, i la de la ultradreta, Marine Le Pen. Al candidat de la Unió Popular, Jean-Luc Mélenchon, que es presentava amb un programa de ruptura amb les institucions de la V república, li van faltar 400.000 vots per passar a la segona volta, per la divisió que van suposar altres candidatures de la trucada “esquerra” (l’ecologista Yannick Jadot va treure1.627.853; el del PC,Fabien Roussel,802.422; Anne Hidalgo, del PS, 616.478).

A la primera volta es va poder constatar l’enfonsament dels partits que han ocupat el gruix de la representació política des de la creació de la V República, el 1959, després d’un cop d’estat del general De Gaulle el 1958. La candidata del partit gaullista, Valérie Pécresse, va treure un 4,78% dels vots. La del Partit Socialista un 1,74%; el del Partit Comunista un 2,28%. Aquest esfondrament dels partits tradicionals posa de manifest l’immens rebuig de la població cap a totes aquestes formacions.

Després de la primera volta, molts van cridar a votar per Macron per “barrar el pas a la ultradreta”. Es van multiplicar les pressions i els discursos culpabilitzants sobre els votants. Tot i això, un 28% dels inscrits es va abstenir. 2.228.044 van votar en blanc, 790.946 van votar nul. Blancs i nuls van sumar un 8,5% dels votants (més del 6% del cens): Si sumem els abstencionistes, els blancs i els nuls, gairebé 17 milions de votants, més d’un terç de l’electorat, es van negar a triar entre la pesta i la còlera. Com assenyala la declaració del Partit Obrer Independent (POI, del qual formen part els militants francesos de la IV Internacional). “aquest fet d’enorme importància és una extensió de la immensa ira que es va expressar a la primera volta de les eleccions presidencials contra Macron, contra aquest règim”.

A la primera volta, prop de 8 milions de treballadors van donar el seu vot al candidat de la Unió Popular, Jean-Luc Mélenchon, que es presentava sota un programa de ruptura, com vam assenyalar abans.

Els resultats de la segona volta

En la segona volta va guanyar Emmanuel Macron, amb un 53% dels vots emesos. Marine Le Pen va obtenir un 37,86%. Els vots en blanc van suposar un 6,34% dels vots emesos, i els nuls, un 2,25%.

El proclamat vencedor, Macron, només ha aconseguit el suport del 38% del cens. I, segons les enquestes, el 40% de les persones que van votar per Macron ho van fer com a mal menor. És a dir, que no pot presumir que hagin donat suport al seu programa. I, malgrat tot, Macron va perdre 2 milions de vots en comparació del 2017.

Marine Le Pen ha aconseguit el seu millor resultat en unes eleccions presidencials, amb 13.288.686 vots. Després de les eleccions, se’ns repeteix que tots aquests votants són d'”extrema dreta”, o fins i tot “feixistes”. La qüestió no és tan simple. Molts dels vots són vots de rebuig. Com diu la declaració del POI, “Tothom sap qui és l’arquitecte d’aquesta situació. Aquest és el resultat directe de la política de Macron que, com tots els seus predecessors, tant de dreta com d’esquerra, ha continuat alimentant per assegurar-ne la reelecció”.

I ara?

El que és clar, com diu la declaració del POI, és que Macron acaba de ser reelegit al capdavant d’un país profundament fracturat, d’institucions que es descomponen a ulls vista, davant un rebuig massiu de la població.

Macron pretén continuar amb el programa ara. Un programa que ha estat rebutjat per la població treballadora. Durant aquests darrers cinc anys, ha llançat atacs a bona part de les conquestes socials i democràtiques de la classe treballadora. Com assenyala el POI: “ordenances que organitzen la ruptura del codi laboral i de tots els èxits col·lectius; marxa cap a la privatització de la SNCF i tots els serveis públics… Des de fa més de dos anys, les decisions s’adopten al secret del Consell de Defensa; el país es troba sota un estat d’emergència permanent, cosa que permet una acumulació de mesures lliberticides sense precedents en la història de les institucions antidemocràtiques de la V República”.

No hi han faltat les respostes populars a aquestes mesures. Hi va haver una gran mobilització contra la reforma de les pensions, a l’octubre del 2019, la revolta de les Armilles Grogues, que va començar el novembre del 2018, i que comptava amb el suport, segons les enquestes, del 75% de la població. Després, un altre cop, una potent vaga contra la reforma de les pensions, que ha obligat Macron a fer marxa enrere en la reforma de la qual havia fet la insígnia del seu primer mandat de cinc anys.

No hi ha dubte que Macron vol continuar i aprofundir la política destructiva en nom del capital financer. Tot i les promeses electorals, acaba d’anunciar que caldrà prolongar l’edat de jubilació a 65 anys i liquidar els règims especials. Té la intenció d’organitzar una “conferència social” sobre aquest tema aquest estiu amb tots els sindicats i les organitzacions patronals. I el seu ministre d’Economia i Finances acaba de declarar que el Govern no descartaria utilitzar, per aprovar la reforma de pensions, l’article 49,3 de la Constitució, que permet fer aprovar un projecte de llei a l’Assemblea Nacional sota el xantatge que un vot en contra suposa una moció de censura i convocatòria d’eleccions.

Reagrupar forces per continuar la lluita

Com assenyala el POI, “L’enorme indignació, la voluntat de resistència que impregnen grans sectors de la població i la joventut només pot xocar frontalment amb la política destructiva que Macron intentarà imposar per tots els mitjans. Hi haurà, inevitablement, confrontació”.

A la primera volta, 8 milions han donat suport al programa de ruptura amb la V República de la Unió Popular. Els mítings de Mélenchon han agrupat desenes de milers, han estat actes massius a les grans ciutats. En especial hi han participat molts joves.

D’aquí a unes setmanes se celebraran les eleccions legislatives. Tanmateix, tant Macron com Le Pen intentaran reproduir l’escenari infernal de la segona volta de les eleccions presidencials. Però, com assenyalava justament Mélenchon: “Macron és el programa econòmic de Le Pen més el menyspreu de classe; Le Pen és el programa econòmic de Macron més el menyspreu de raça”.

A més, hi ha la qüestió de la naturalesa de les institucions de la V República, institucions antidemocràtiques que, confiant al cap d’Estat poders exorbitants, deixen l’Assemblea Nacional reduïda al rang de parlament titella. Per això, a les legislatives és imprescindible, si es vol obrir una perspectiva d’acord amb la democràcia, amb els interessos de la gran majoria, treballar perquè aquestes institucions, resultants del cop d’Estat del 1958, siguin escombrades.

Ja hi ha veus que criden a constituir candidatures de “unitat de l’esquerra” a les legislatives. Són, precisament, els mateixos que a la primera volta es van negar a donar suport a Mélenchon. En aquest sentit, Eric Coquerel, diputat de La France Insoumise, declarava el dilluns 25 d’abril a Franceinfo: “Unió d’Esquerra’? No, no fem servir aquest terme perquè pensem que la suma de diverses etiquetes que només voldrien intentar aconseguir el màxim de càrrecs electes no és el que es necessita al país. El que el país necessita és: quin programa s’està aplicant, quina estratègia. (…) Ens proposem compartir el nostre programa, la nostra estratègia, compartir la Unió Popular que hem pogut establir per a l’elecció presidencial. Que quedi clar. Efectivament, es basa en el programa, inclosa la jubilació als 60 anys. És difícil imaginar que els socialistes es puguin unir a aquesta idea”.

Coquerel hi afegeix. “tenim un suport de gran part dels francesos al nostre programa i que creiem que això és el que necessita el país, i, bé, no ho modificarem per aconseguir no sé quin acord. La mà està estesa, però la mà està estesa sobre la base d´un programa de ruptura que creiem que és el que es necessita per al país”

Aquesta és la qüestió, tant a França com a l’Estat espanyol: repetir les fórmules d’unitat de l’esquerra per sostenir els règims podrits i aplicar el programa del capital financer i de les seves institucions com la Unió Europea i l’OTAN, o agrupar forces per les reivindicacions, en defensa dels drets i les conquestes (i, en particular, del dret a la jubilació i del sistema de seguretat social que la garanteix), per la ruptura amb el règim.

Coquerel ho expressa així: “seria molt bo que hi hagués un acord, però la meva principal preocupació és remobilitzar tots els que ens van votar a la primera volta, tots aquells que, si no guanyem, es jubilaran als 65 anys, que es veuran obligats a treballar 20 hores per tenir un RSA[1]de misèria, etc., finalment, la política del senyor Macron. I aquest electorat, no el mobilitzarem amb no sé quins acords i compromisos on ell (l’electorat, nota de l’editor) diria:”Doncs bah, finalment, comencen de nou com en anys anteriors, no han entès res”. Ho mobilitzarem amb un programa clar”.

S’obtinguin els resultats que s’obtinguin, per a un militant revolucionari, l’objectiu, en tot procés electoral, és organitzar la classe treballadora per lluitar per si mateixa per les reivindicacions. Per això, el POI crida a “treballar junts, amb els milers que ja es reuneixen a la Unió Popular, per amplificar “aquesta immensa força que hem construït” (Mélenchon, 10 d’abril), per enfortir aquest pol popular”. A més, com explica la declaració del POI, “una quantitat important de diputats elegits sobre l’orientació de ruptura per la Unió Popular obriria una bretxa a les institucions que permetria a la masses lluitar per la convocatòria d’una Assemblea constituent i sobirana”.

[1]Renda mínima vital

Tras las elecciones presidenciales francesas

Deja un comentario

Carta Semanal 885 en catalán

Carta Semanal 885 para descargar en PDF

El pasado 24 de abril se celebró la segunda vuelta de las elecciones francesas, que enfrentó al candidato de la derecha Emmanuel Macron, y la de la ultraderecha, Marine Le Pen. Al candidato de la Unión Popular, Jean-Luc Mélenchon, que se presentaba con un programa de ruptura con las instituciones de la V república, le faltaron 400.000 votos para pasar a la segunda vuelta, por la división que supusieron otras candidaturas de la llamada “izquierda” (el ecologista Yannick Jadot sacó 1.627.853; el del PC, Fabien Roussel, 802.422; Anne Hidalgo, del PS, 616.478).

En la primera vuelta se pudo constatar el hundimiento de los partidos que han ocupado el grueso de la representación política desde la creación de la V República, en 1959, tras un golpe de estado del general De Gaulle en 1958. La candidata del partido gaullista, Valérie Pécresse, sacó un 4,78% de los votos. La del Partido Socialista un 1,74%, el del Partido Comunista un 2,28%. Este hundimiento de los partidos tradicionales pone de manifiesto el inmenso rechazo de la población hacia todas esas formaciones. Sigue leyendo →

Portugal: a propòsit de la victòria del PSP

Deja un comentario

Carta Setmanal 873 per descarregar en PDF

La victòria per majoria absoluta a les eleccions legislatives del 30 de gener del Partit socialista portuguès (per la llei electoral aconsegueix amb el 41,7% dels vots la meitat més un dels diputats) pot aparèixer com un cas únic a Europa.

Tot i això, aquesta “victòria” és més aviat la derrota dels seus adversaris i fins i tot dels seus aliats. En efecte, l’enfonsament del Bloc d’esquerres (l’equivalent de Podem) té una explicació política. Segons un històric del Bloco, Mario Tomé, es deu a l’error estratègic del Bloco de “estendre la mà al PSP per fer acords en comptes de presentar-se com una alternativa. El Partit Comunista de Portugal segueix l’evolució de tots els PC que han desaparegut o estan en crisi de desaparició.I això és el producte diferit de la caiguda de l’URSS el 1991, ja que tots els PCs depenien de l’estructura internacional del Kremlin.El PC portuguès segueix mantenint-se perquè continua dirigint la CGTP, el principal sindicat de masses del país.

I el que és més que significatiu és la gairebé desaparició d’un partit tradicional de la burgesia, el Centre Democràtic i Social (CDS) i la incapacitat del partit principal, el PSD, de guanyar a cap província excepte Madeira el PSP.

D’una banda, el vot obrer s’ha concentrat al PSP en no veure tampoc cap diferència amb el Bloc i el PCP, i els partits burgesos s’han fragmentat (amb una extrema dreta sense estructura ni organització).

L’aspecte principal és que contràriament a la tornada a una socialdemocràcia reformista en un sentit progressista, el que emergeix són partits sota l’ordre del “logiciel” marcat per la Unió Europea… aquests “nous” partits no ofereixen cap renovació ideològica emancipadora sinó el consens entorn de les polítiques econòmiques marcades per la UE i en particular la transició energètica, és a dir la desindustrialització. Tot això amanit per mesures d’acompanyament social.

I tot això en contradicció amb les veritables reivindicacions. L’exemple preclar és el SPD alemany que de fet es proclama com el continuador de Merkel.

Sens dubte les mobilitzacions i la resistència que s’anuncia a tot Europa xoquen obertament contra aquesta “socialdemocràcia” que aspira a ser ja no només partits de govern, sinó d’Estat.

Publiquem a continuació la declaració de la secció portuguesa de la Quarta Internacional.

El significat dels resultats de les eleccions legislatives

Por el Secretariat de l´Associació per una Política Obrera d´Unitat Socialista

El president de la República – en connivència amb António Costa[1]– va aconseguir consumar un cop de Palau i convocar noves eleccions legislatives, davant de la manca de mobilització davant de l’Assemblea de la República de les forces que representen la població treballadora organitzada, per exigir un Pressupost de l’Estat capaç de satisfer les necessitats de la seva majoria .

Tancada la sortida de la mobilització de la població treballadora, va ser fàcil col·locar els treballadors i la població davant d’un xantatge: o la continuïtat del govern del PS, o un govern de la dreta pura i dura.

I en aquest context imposat, els treballadors i la població -incloent-hi una gran part de l’electorat del Partit Comunista Portuguès (PCP) i Bloco de Esquerdas (BE)- no van veure una altra alternativa, per “anar al que és segur”, que la de concentrar el seu vot al Partit Socialista, encara més amb l’agreujant de les enquestes que anunciaven el creixement, dia rere dia, de les intencions de vot als principals partits de la dreta.

Els resultats electorals són clars.

El PS obté la majoria absoluta de diputats (117 de 230, més dos possibles escons dels emigrants) amb 41,68% dels vots, en detriment del PCP i en particular del BE.
Per la seva banda, els partits de la burgesia continuen en un procés de fragmentació: el PSD[2] és derrotat en totes les circumscripcions, a excepció de la Regió Autònoma de Madeira, mentre que la CDS[3] no va obtenir ni un sol representant; alhora, els partits que n’han sortit (Chega[4] i Iniciativa Liberal) tenen augments significatius, multiplicant el seu nombre de diputats per 12 i per 8, respectivament.

Una primera interpretació d’aquests resultats

– La nova derrota del PSD i l’enfonsament del CDS – partits històrics de la burgesia nacional – mentre alliberen del seu si forces “més radicals” que competeixen pel mateix electorat, es pot interpretar com a expressió de les contradiccions en què els diferents sectors de la burgesia nacional, cada cop més laminats i fins i tot condemnats a la desaparició, estan immersos en el context de la crisi global del sistema capitalista, en aquest context la necessitat destruir tots els èxits de la Revolució d’Abril. Per assolir aquests objectius de supervivència, aquestes forces, en lloc d’unir-se, semblen cada cop més fragmentades.
– El marc del “consens de geometria variable”, practicat a l’Assemblea de la República en les dues legislatures anteriors, és a dir, a través dels acords amb el PS del BE i el PCP, d’una banda, i el PSD, per un altre, va ser responsable de la sanció electoral històrica que han patit el PCP i, en particular, el BE. Sobre la situació creada, els militants d’aquests partits trauran les seves conclusions.
– El PS concentra així la majoria de l’electorat; però per fer quina política?

El periodista del setmanari Expresso, Daniel Oliveira, va escriure en un dels dos articles que ha publicat sobre la majoria absoluta del PS, que gran part dels seus vots eren “prestats”, vots de l’esquerra per impedir una victòria de la dreta.

La pregunta és: com es cobraran aquests vots, lliurats al PS, sense il·lusions al seu Govern?

I també, per part dels votants socialistes hi ha els que han dit que: “Voto al PS, gairebé tapant-me els ulls, tal és el meu descontent amb la manera com ha estat tractat el meu sector de treball (la infermeria); però, passi el que passi, no abandonaré mai la lluita per les polítiques socialistes, les úniques que poden garantir la justícia social”.

Aquesta és la base electoral del Partit que ara té una majoria absoluta.

“L’estabilitat” que defensa el capital financer

En total contradicció amb aquells a qui António Costa els deu la majoria absoluta, veiem el president de la CIP[5], António Saraiva, dir que estarien per fi creades les condicions “(d’estabilitat política) perquè el país pugui superar els desafiaments i finalment iniciar el veritable camí de convergència dins de la Unió Europea”. En llenguatge codificat, el CIP espera que António Costa i el seu Govern posin èmfasi en la política que augmentarà encara més els guanys del gran capital, asfixiant les petites empreses i accentuant les condicions d’explotació dels treballadors. Una política que seria la continuació de les demandes del capital financer, en compliment dels tractats europeus

També el PS es troba al centre de la contradicció. Qui la pot resoldre?

Els treballadors i el poble de tot el país diran a la Direcció del PS:

“Tens una majoria absoluta aconseguida amb el nostre vot. Què t’impedeix fer-lo servir en el nostre nom?

Què t’impedeix derogarles lleis antilaborals, garantint els drets dels treballadors a tots els sectors, el públic i el privat? Què t’impedeix de garantir el respecte de les condicions de treball i de vida dels professionals de la salut i les escoles públiques?

Què t’impedeix actuar per garantir que la riquesa produïda al nostre país es posi al servei del seu desenvolupament, en lloc de ser desviada a paradisos fiscals?”

Els activistes de l’Associació Política Obrera d’Unitat Socialista (POUS), Secció Portuguesa de la 4a Internacional, impulsors del diari El Militante Socialista, participaran en les iniciatives dels treballadors i la població que ajudin a resoldre positivament aquesta contradicció.

[1]President del govern

[2]Partit Socialdemòcrata, considerat de centre

[3]Centre Democràtic Social, partit “democristià”, de dreta amb vinculacions amb la dictadura salazarista

[4]Considerat ultradreta

[5] Confederação Empresarial de Portugal, la patronal

Portugal: A propósito de la victoria del PSP

Deja un comentario

Carta Semanal 873 en catalán

Carta Semanal 873 para descargar en PDF

La victoria por mayoría absoluta en las elecciones legislativas del 30 de enero del Partido socialista portugués(por la ley electoral consigue con el 41,7 por ciento de los votos la mitad más uno de los diputados) puede aparecer como un caso único en Europa.

Sin embargo, esta “victoria” es más bien la derrota de sus adversarios e incluso sus aliados. En efecto el hundimiento del Bloque de izquierdas (el equivalente de Podemos) tiene una explicación política. Según un histórico del Bloco, Mario Tomé, se debe al error estratégico del Bloco de “extender la mano al PSP para hacer acuerdos en vez de presentarse como una alternativa”. El Partido Comunista de Portugal sigue la evolución de TODOS los PCs que o han desaparecido o están en crisis de desaparición. Y esto es el producto diferido de la caída de la URSS en 1991, pues todos los PCs dependían de la estructura internacional del Kremlin. El PC portugués sigue manteniéndose porque continúa dirigiendo la CGTP, el principal sindicato de masas del país . Sigue leyendo →

França: eleccions presidencials i lluita de classes

Deja un comentario

Carta Setmanal 871 per descarregar en PDF

El 10 d’abril vinent tindrà lloc a França la primera volta de les eleccions presidencials (la segona volta tindrà lloc el 17). En el règim polític existent a França, de caràcter bonapartista, les eleccions presidencials són determinants. Normalment la precampanya electoral s’utilitza per fer pressió en la lluita de classes directa i intentar imposar la “pau social”, i tot i això:

13 de gener, vaga a l’Educació Nacional, un moviment profund

El ministre d’Educació Nacional, Jean Michel Blanquer, va dictar des del lloc de vacances de cap d’any (Eivissa) un nou protocol sanitari per a l’inici del curs escolar el 3 de gener. Nou protocol que se sumava als 49 anteriors des de l’inici de la pandèmia. El caos i la desorganització total que ha creat la política del ministeri (que no n’és una excepció, sinó del mateix to que tota la política del govern Macron), va ser la gota que va desbordar el got i va provocar una onada d’indignació entre els treballadors de l’ensenyament i pares d’alumnes (12 milions de joves, sense comptar l’ensenyament superior)

La quasi totalitat de les organitzacions sindicals d’aquest sector van cridar a la vaga aquest 13 de gener, als quals s’hi van sumar la FCPA (pares d’alumnes) i els sindicats d’alumnes d’institut. El 75% del personal va anar a la vaga, inclòs en molts casos el personal de direcció i inspecció acadèmica.

Aquesta vaga expressava el rebuig massiu a la política de reducció d’efectius docents, a l’atemptat contra l’escola pública desenvolupat per l’actual govern Macron, en continuïtat amb els antecessors (del socialista Hollande al dretà Sarkozy o els governs anteriors de l’esquerra plural) ).

La vaga va trencar amb el suposat “consens sanitari” o el pretès “tots units contra el virus” que el Govern, d’acord amb l'”esquerra oficial”, pretenien imposar.

El primer ministre Castex i els ministres d’Educació, Blanquer i de Sanitat, Véran, es van veure obligats a rebre els sindicats, sense respondre a cap de les reivindicacions: creació de places, augment de salaris, suficients mitjans sanitaris…

Al contrari, durant aquests 5 anys de govern Macron s’han tancat 17.800 llits d’hospital i s’ha accelerat la desorganització de l’atenció primària, l’Assemblea Nacional va aprovar el 16 de gener noves mesures repressives com l’obligació del Certificat de Vacunació, qüestionat inútil per combatre la pandèmia però que permet provocar la divisió entre els ciutadans… i el president Macron declara que “fotrà fins al final els que no es vacunin, que com que no són responsables no són ciutadans”.

Per posar-li la cirereta al pastís el mateix Macron va declarar el dia 16 com era de negatiu el fet que “l’Ensenyament Superior sigui gairebé gratuït”.

La lluita contra la pandèmia serveix per a tot, en particular per intentar dur a terme les exigències del capital financer de privatització de la sanitat, l’educació, els serveis públics…

Tampoc no és casualitat que la Intersindical, que agrupa tots els sindicats convocants de la vaga del dia 13, decidís convocar una nova vaga de tots els sectors el 27 de gener. I convocar una manifestació el dia 20 (prohibida pel cap de policia de París, el Prefecte Lallement). Els sindicats van mantenir la manifestació, i el govern es va veure obligat a tolerar-ne la celebració.

Ningú no pot preveure avui com continuarà la mobilització, recordem simplement que al desembre el president Macron va anunciar que retirava la Reforma del sistema de pensions fins després de les eleccions. Mesura que va ser interpretada com una victòria de la mobilització que es va iniciar el novembre del 2018 amb les Armilles Grogues i que van continuar el 2019 els sindicats de transport públic de París contra aquesta reforma i que va tenir un abast nacional.

Unes eleccions diferents

Al règim presidencialista francès, les eleccions a president determinen la resta. De fet es tria un personatge amb poders gairebé absoluts, que nomena o destitueix el govern… una monarquia sense corona. Un règim definit el 1964 per François Mitterrand com a “cop d’Estat permanent” (cosa que no li va impedir governar per a aquest sistema entre 1981 i 1995)

És molt difícil presentar candidatures, cal la signatura de 500 alcaldes o diputats. En ser pública aquesta signatura, molts càrrecs públics tenen por de signar (cosa que no implica acord polític) perquè no els retirin les subvencions.

L’aparell mediàtic vol reduir la batalla electoral a una pugna entre dreta/ultradreta/govern… quan tenen al fons programes idèntics.

Els partits tradicionals d’esquerra –el PS, el PFC i fins i tot els verds– apareixen davant de les masses desprestigiats per haver exercit durant decennis el poder (des de la victòria de Mitterrand el maig del 81) aplicant les pitjors polítiques antisocials i privatitzadores. Avui aquests partits, com a molts altres països, són només una ombra del passat. Per això agiten sobre una suposada “unitat de l’esquerra”.

No obstant això, en aquest panorama s’està afirmant una candidatura independent: la de Jean-Luc Mélenchon, el qual ha presentat un programa titulat “el futur en comú”. Segons les seves pròpies paraules, és un programa de transició entre la societat que vivim i la que volem, i no pretén esmenar el capitalisme, sinó trencar amb el sistema, acabar amb la V República convocant una Assemblea Constituent, que es regeixi pel principi de la “revocabilitat dels càrrecs” seguint l’estela de la Comuna de París de fa 150 anys.

Mélenchon es va negar el juny passat a participar a la manifestació de suport a la policia impulsada per la dreta, l’extrema dreta i l’esquerra oficial. No va oblidar el comportament brutal de la policia contra les Armilles Grogues i contra les manifestacions sindicals, i fins i tot quan van envair la seva pròpia seu.

No és una simple campanya electoral, el moviment de Mélenchon ha constituït un Parlament Popular format per responsables polítics, sindicals, armilles grogues, associats a diferents tendències obreres i democràtiques per configurar des de la base la UNIÓ POPULAR al voltant del programa de ruptura i per ajudar a la mobilització actual.

No és casualitat que a la vaga del 13 de gener les forces polítiques que donen suport a Mélenchon estiguessin a primera línia (dada significativa: una delegació del PS amb la seva candidata Hidalgo pretenia participar en la Manifestació de París sent esbroncada i apartada pels professors que es manifestaven).

Quan pregunten a Mélenchon per què no està per la unitat de l’esquerra respon: Com unir-me amb els que des del govern han aprovat la reforma laboral, volen reformar les pensions, han limitat el subsidi de desocupació, han privatitzat, han donat suport a les lleis repressives? EL QUE FA FALTA ÉS CLARITAT I MOBILITZACIÓ”

La Política del Partit Obrer Independent

El POI, en el si del qual milita el Corrent Comunista Internacionalista, secció francesa de la IV Internacional, ha decidit al seu VIII Congrés celebrat l’11 i 12 de desembre participar plenament a la campanya Mélenchon i al Parlament Popular. La xarxa de Comitès de Reconquesta (dels drets obtinguts a la vaga general del 1936 i el 1945) i Resistència impulsada pel POI discuteix en les seves reunions sobre el suport a la campanya Mélenchon.

Al congrés esmentat es va aprovar una Carta als Abstencionistes perquè s’impliquin a la campanya.

En aquesta carta es diu:

“Junts, homes i dones de totes les tendències, militants sindicalistes o polítics, simples ciutadans, laics, republicans, més enllà de les nostres diferències o fins i tot de les nostres divergències, ens hem unit per resistir i lluitar.

A l’acció, a les vagues, les manifestacions, les protestes de tota mena, en aquest moviment pràctic, concret, de llibertat de consciència, de llibertat d’elecció i de lliure confrontació…

Amb les armilles grogues, amb les nostres organitzacions sindicals, contra la reforma de pensions, per rebutjar la vergonyosa utilització de la crisi sanitària per Macron i aquest govern per als seus propis fins. Per la laïcitat, contra les lleis lliberticides… contra la destrucció dels serveis públics, l’escola, i la universitat, contra els acomiadaments i la destrucció d’hospitals, contra la repressió de l’Estat, amb els joves que es manifesten al crit de ‘fi del món, fi de mes, el mateix combat’.

Els esdeveniments de Guadalupe i Martinica donen una idea del que madura al fons. Però passi el que passi, després de tots els combats que hem lliurat junts, no ens abstindrem i intentarem unir-nos. Votarem Mélenchon.

Tenim una ocasió, fins i tot a través de les eleccions, d’unir-nos, d’agrupar-nos, per dir: som aquí, resistim, rebutgem, intentem agrupar les nostres forces conscientment, amb total llibertat de crítica, per fer-los fora a ells ia les seves institucions, per resistir, per viure. I mostrar així la força i el poder d’aquest rebuig, amb què tothom haurà de comptar.”

És un moviment que relaciona plenament i no subordina la mobilització, la lluita de classes i les eleccions. Que busca organitzar una força que, sigui quin sigui el resultat electoral, ajudi a dotar la classe obrera, la joventut d’instruments polítics i organitzatius per combatre les reivindicacions, contra el sistema.

Els mítings gairebé diaris amb participació entusiasta de milers, sobretot joves, són un signe clar de la utilitat d’aquesta campanya i de l’encert del POI d’integrar-s’hi plenament, ajudant a organitzar-la, multiplicant la utilització del seu setmanari Informations Ouvrières.

Sens dubte, pel seu impacte a Espanya i per la incidència a l’avantguarda obrera francesa, aquesta campanya serà una ajuda per al nostre combat de resistència.