Carta Setmanal 997 per descarregar en PDF
Els resultats de les eleccions europees del 9 de juny han obert la via a un veritable terratrèmol polític. El president francès, Emmanuel Macron, va patir una humiliant derrota en aquestes eleccions, en què la llista del seu partit va obtenir només el 14% dels vots i el 7% dels votants registrats (l’abstenció va ser del 50,01%). El rebuig a Macron i la seva política es manifestava, a més de per mitjà de l’abstenció, pel vot a la ultradreta del Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen i Jordan Bardella, que va obtenir el 31% dels vots. I pel vot a La França Insumisa (LFI) de Jean-Luc Mélenchon, que va obtenir 1 milió de vots més que en les europees anteriors, amb percentatges impressionants, de vegades de més del 50%, als barris on es concentra la població més explotada del país.
Immediatament després de fer-se públics els resultats, Macron va anunciar la dissolució de l’Assemblea Nacional i la convocatòria d’eleccions legislatives anticipades per al 30 de juny i el 7 de juliol. Unes eleccions que podrien obrir les portes del poder a l’extrema dreta i a la possibilitat d’un govern “de cohabitació” amb Macron com a president i Bardella com a cap del govern.
La ultradreta ha basat el seu creixement en una combinació de propostes contra la immigració i contra el creixement de la població musulmana amb mesures “socials” com la derogació de la reforma de pensions imposada per Macron contra la voluntat de més del 70% de l’opinió pública, l’eliminació de l’IVA dels aliments i articles de primera necessitat. I en el rebuig de bona part de la població a tots els partits del sistema (gaullistes, macronistes, socialistes i comunistes), que han governat França en els últims 40 anys aplicant una mateixa política de desreglamentació i de retallades socials.
Una mobilització del jovent i la població treballadora
En les hores i dies que van seguir a la convocatòria d’ eleccions, es produeix una important mobilització, especialment entre la joventut treballadora. Recordant el succeït en la primera volta de les eleccions, quan la divisió de candidatures va impedir que Mélenchon passés a la segona volta, els joves van sortir als carrers i van exigir la unitat dels partits LFI, PS, PCF i Verds per presentar un candidat únic per circumscripció i eliminar l’RN i els candidats recolzats per Macron. Alguns van veure en aquesta mobilització un ressò del que va succeir el febrer de 1934, quan dues manifestacions separades dels partits socialista i comunista es van fusionar per decisió dels participants als crits d’Unitat! Unitat!”.
Al mateix temps, en pocs dies, es produeixen més de 43.500 noves adhesions a LFI, i més de 18.000 als Grups d’Acció de LFI. La constitució i el desenvolupament del LFI com a força política de ruptura amb la V República i les seves polítiques és un procés que ve de lluny. Podem situar l’inici del procés el 17 de novembre de 2018, quan 300.000 persones participaven en la primera manifestació nacional del moviment de les Armilles Grogues a Paris, en un moviment sorgit de la base que es va mantenir durant mesos i que va obligar el govern de Macron a retirar la projectada pujada dels combustibles. Moviment que es continuava en l’onada de vagues contra el retard de la jubilació als 64 anys, i que buscava construir una representació política.
Ara, es tractava d’evitar una repetició del succeït en les presidencials, quan l’exclusió de Mélenchon de la segona volta obligava a triar entre Emmanuel Macron i Marine Le Pen (és a dir, entre la pesta i la còlera), i quan bona part de les “esquerres” que van impedir amb les seves candidatures que passés Mélenchon van cridar a votar Macron “per tancar el pas a l’extrema dreta” Davant les finestres on es desenvolupaven les negociacions que van donar origen al “Nou Front Popular” (NFP), corejaven: “No ens traeixen!”.
Durant mesos, els líders del PS, el PCF i els Verds, juntament amb alguns “dissidents” de LFI –d’acord amb Macron i els cercles governants del capital financer- havien maniobrat per liquidar LFI i reeditar una espècie d'”unió de l’esquerra” com la que va governar a França en ocasions anteriors, aplicant el programa del gran capital i de la Unió Europea. La mobilització per la unitat ha fet que tot es fes malbé. El Consell Representatiu d’Institucions Mongetes de França (CRIF) va protestar contra l’aliança amb LFI, que va participar, va alentir i organitzar mobilitzacions en defensa del poble palestí. Tot i que l’NFP és sistemàticament denunciat com una aliança amb els “antisemites” de LFI, multiplicant per deu l’odiosa campanya orquestrada durant 8 mesos, com vam dir abans, milers de persones, inclosos molts joves, es van unir als grups d’acció de LFI en 3 dies per actuar i derrotar el duo Macron-RN. Tement perdre les seves posicions i el seu grup parlamentari, els líders del PS, el PCF i els Verds han signat un acord sobre el repartiment de circumscripcions que situa LFI en primer lloc. L’Express publicava que “Els parlamentaris ecologistes temien que La France Insoumise presentés candidats davant d’ells en aquestes Legislatives. (…) Els resultats de LFI a les circumscripcions ecologistes els assumien. Per tant, van fer saber a la seva direcció que es negaven a seure a la taula de negociació d’una coalició en la qual La França Insumisa no aparegués”.
Una polarització entre la ultradreta i els seus aliats i LFI i els seus
La crisi política ha commocionat el principal partit de dreta de la Cinquena República (Els Republicans, d’origen gaullista), el líder del qual va formar una aliança amb RN a esquena de les seves instàncies de direcció. La vida política francesa està ara polaritzada entre dos bàndols: LFI i RN. Al mig, un conjunt de diputats en suspens lligats a Macron. Els cercles econòmics estan especialment preocupats per la inestabilitat política i social de la situació en què es troba el país, però s’orienten cap al suport a RN. Financial Times publicava, sota el titular “Les empreses franceses estan tallant Marine Le Pen”, el següent: “Quatre alts executius i banquers van dir al Financial Times que l’esquerra, que segons les enquestes és el bloc més poderós que competeix contra Le Pen, seria fins i tot pitjor per als negocis que les retallades d’impostos no finançats i les polítiques antiimmigració de l’Agrupació Nacional”. “Les polítiques econòmiques de RN són més aviat una pissarra en blanc que les empreses creuen que poden empènyer en la direcció correcta” va dir un executiu de negocis del Cac 40 –l’equivalent a l’IBEX 35- sobre el partit de Le Pen. Un altre important líder empresarial i inversor a França va agregar: “Si m’haguessin dit fa dues setmanes que la comunitat empresarial donaria suport a RN i exclouria Macron, no ho hauria cregut”.
Alhora, RN comença a matisar o retirar les seves propostes més “socials”. Immediatament després de la convocatòria d’eleccions, el portaveu de l’RN, Bardella, s’apressava a “retirar” una de les seves promeses: la derogació de la reforma de pensions i la tornada a la jubilació als 60 anys, una cosa que l’RN havia defensat fins aleshores. Segons ell, “la situació econòmica no ho permet”. Pocs dies després, una altra mesura social era retirada. En una entrevista amb Le Parisien, Jordan Bardella, declarava, pocs dies després, que la supressió de l’IVA dels productes de primera necessitat no es faria de manera immediata si arribava al govern. Aquesta supressió es faria en “un segon temps”, sense precisar calendari. Marine Le Pen exposava públicament la seva voluntat de convertir l’actual acord tàcit amb Macron sobre les principals qüestions polítiques en un acord explícit. El 16 de juny declarava Le Journal du Dimanche: “No estic cridant al caos institucional, hi haurà simplement una cohabitació “. I assenyalava l’enemic comú: “Jo no tinc els dos blocs en peu d’igualtat. És obvi que l’abominació per al país, és la Nupes II, que és l’islamoizquierdisme”.
Els patrons estan tractant d’enfortir l’RN i debilitar l’NFP, fins i tot des d’endins, atacant violentament LFI i Jean-Luc Mélenchon i presentant com a candidat l’expresident François Hollande, que s’està adornant amb l’etiqueta de NFP malgrat la reticència del secretari general del PS i el disgust d’activistes de tots els àmbits, però que compta amb el suport de Macron.
Les masses, tot i que enfurismades per aquestes maniobres, estan ajornant l’ajust de comptes i volen impedir primer que l’RN arribi al poder. Cents de milers de persones van sortir als carrers el cap de setmana del 15 i 16 de juny a tot el país, en una mobilització contra la ultradreta. Per a elles, fins i tot el programa de l’NFP passa a un segon pla, tot i que inclou mesures rupturistes com la derogació de la reforma de les pensions de Macron, contra la qual es van mobilitzar milions fa un any, la derogació de la llei d’immigració, de la reforma de l’assegurança d’atur, la congelació de preus, l’augment del salari mínim en un 15% i del salari dels funcionaris en un 10%, el desenvolupament dels serveis públics… Com a conseqüència de la situació, aquest programa també inclou el suport a Ucraïna que el capital i els seus representants van utilitzar per mirar d’impedir la constitució del NFP. Com tots els programes d’una campanya electoral destinada a unir-se per fer front a l’extrema dreta, implica compromisos sobre en quines qüestions es poden expressar diferències, fins i tot dins dels partits. És el cas d’Ucraïna, que ha estat objecte de debat des del principi. Tanmateix, és clar que la immensa majoria de la població està a favor de la pau, no vol una economia de guerra i menys encara vol enviar tropes. Cal recordar que quan Zelenski va ser rebut a l’Assemblea Nacional a França, la majoria dels diputats de LFI es van absentar, cosa que els va valer acusacions histèriques des dels estudis de televisió. Per això, els trotskistes francesos continuaran la seva lluita per convèncer la gent que aquesta guerra no serveix als interessos dels treballadors russos ni dels ucraïnesos, i que la pau és necessària ara. Per convèncer els militants, es recolzaran, en particular, en la campanya per signar la crida europea contra la guerra.
Tota la situació porta els militants francesos de la IV Internacional a formar part de l’NFP i a descartar comparacions equivocades amb el Front Popular de 1936. S’està desenvolupant un enfrontament en el qual estem plenament compromesos, fins i tot en les organitzacions sindicals. La mateixa secretària de la CGT Sophie Binet crida a votar el NFP, implicant de fet l’Organització sindical
Com assenyala un article d ‘Informations Ouvrières, “Ara és possible reagrupar-se i organitzar-se, treballadors, joves, militants, associacions, partits, sindicats, cadascun amb les seves particularitats. Els majors enfrontaments, classe contra classe, estan per arribar”
