Notes sobre el projecte “Sumar” de Yolanda Díaz

Carta Setmanal 934 per descarregar en PDF

El 2 d’abril, milers de persones assistien, en un poliesportiu de Madrid, a la presentació de SUMAR, el projecte polític de Yolanda Díaz. Això demostra les expectatives de moltes persones amb interès en la política per una sortida favorable a la majoria treballadora del país.

En efecte, moltes són les reivindicacions pendents, i que no han estat satisfetes pel govern de coalició: la derogació completa de les reformes laborals, de la llei mordassa i les lleis que destrueixen l’educació pública, la garantia del sistema públic de pensions basat en el repartiment, la recuperació de la sanitat i els serveis públics,  la fi dels acomiadaments i la destrucció de la indústria, la protecció dels salaris davant la inflació desbocada, el reconeixement dels drets dels pobles de l’Estat Espanyol, la separació d’Església i Estat i la fi dels privilegis de l’Església Catòlica, acabar amb el poder judicial i tota l’herència franquista,  en primer lloc amb la Monarquia imposada per Franco (la Transició ens va negar el dret de pronunciar-nos al respecte), la fi de la participació en la guerra…

Van ser satisfetes aquestes reivindicacions elementals amb les propostes de Yolanda Díaz? Pel que hem vist en l’acte, és difícil jutjar, ja que gairebé no hi va haver més proposta política que la de convertir-se en la primera dona presidenta del govern i clamar per la unitat.

Quin és el programa de Yolanda Díaz?

Qui s’interessi pel contingut de les propostes de Sumar trobarà grans dificultats per conèixer quines són. Si les busca a la seva web (https://sumarfuturo.info/), ho farà en va. Sota l’epígraf “projecte de país”, a penes unes línies, sense cap proposta concreta: “les nostres societats democràtiques arrosseguen massa ferides i els partits polítics no semblen capaços d’oferir solucions de fons, ni sobretot un horitzó de futur (…) Sumar vol ser una eina al servei del país i que eixample la democràcia”. Si obrim la pestanya “projecte de país”, tan sols ens trobem amb 39 “persones coordinadores” (la majoria “sessudes expertes”, amb un sol sindicalista, Agustín Moreno, i només 2 que poden ser considerats activistes socials), però ni una sola línia sobre el que els grups que aquestes persones coordinen ha elaborat.   

Pel que fa al discurs de Yolanda Díaz en la seva presentació com a candidata, poc més avançarem. Segons les referències que trobem a la premsa, Yolanda ha dit que “vull ser la primera presidenta del meu país”, i que “les dones no som de ningú”, que “estem fartes de tuteles”. Reivindicar el paper de la dona en l’acció política és positiu, però el sol fet que una dona presideixi el país no garanteix res, ni tan sols per als drets de les dones. N’hi ha prou amb recordar Margaret Thatcher, Ángela Merkel, Indira Gandhi…

En el seu discurs, cal destacar una menció a ERC, al seu vot negatiu a la reforma laboral. Per a Díaz, va ser “votar en contra d’una reforma laboral amb el PP i Vox per pur politiqueig”. En nom d’ERC, Rufián responia: “entenc que és útil pactar amb Garamendi i amb Ciutadans una reforma laboral sense uns salaris de tramitació i una indemnització digna per acomiadament”. Recordem que la mateixa Yolanda Díaz presumia en un tuit del suport del Financial Times, òrgan de la City de Londres, a la seva reforma laboral.

Alguna cosa més sobre el seu programa trobem en la seva entrevista a El País del passat dia 3. Allà, Díaz parla sobre com afrontar la inflació que devora el poder de compra dels salaris: “és possible arribar a una limitació de preus amb caràcter voluntari i acordat amb les grans empreses i la distribució” Quedaria, per tant, a la bona voluntat dels especuladors. Sobre l’entrega d’armes a Ucraïna, declara que “els socis europeus estan cooperant davant d’una guerra que està sent brutal”.

Diversos mitjans de premsa descriuen el projecte de Yolanda Díaz com una tornada al Podem inicial, “però sense populisme”. El País explica en un editorial que “la candidatura de la vicepresidenta segona fica a caminar buscant la transversalitat que va tenir el primer Podem, però canviant la seva antiga èpica del poble contra la casta per la més immediata i material apel·lació la ‘Política útil'”. I ho recalca en un article de J. Rodríguez Teruel, que diu que “actualitza el programa d’una esquerra institucional i abandona l’impuls populista dels orígens de Podem”. El comentarista saluda l’objectiu d’intentar enterrar a les institucions la resistència dels treballadors i els pobles. I afegeix que “queda enrere la denúncia al règim del 78, reemplaçada per una exigència per actualitzar l’aplicació de la Constitució”, i que “queda enrere la denostació de la UE, desplaçada per una trucada europeista a les reformes dels tractats i drets europeus, que discursivament no dista massa del relat emanat des de les pròpies institucions comunitàries”.   

P. Vallín, a El Mundo, recorda que “Sumar es distancia de les esquerres chavistes llatinoamericanes per sincronitzar el discurs de neolaborisme de Yolanda Díaz amb les noves esquerres reformistes…”. A. Carvajal, al mateix diari, assenyala que Yolanda Díaz “no va parlar fins a l’excés de la ‘ultradreta -com Iglesias o Sánchez- ni va atacar jutges, periodistes o ‘clavegueres”. Va ignorar la guerra i l’OTAN (…) tampoc va fer al·lusió a la Monarquia”.

Coneguda és, en efecte, la seva negativa a criticar la Monarquia o el poder judicial franquista. És a dir, el seu respecte per les institucions heretades del franquisme. Però si alguna cosa demostra l’experiència dels últims 40 anys, i la del govern de coalició, és que és impossible donar satisfacció a les reivindicacions dins del respecte a aquestes institucions, a les de la Unió Europea, i a l’OTAN, que condicionen tota política de progrés.

Quin és l’origen d’aquest procés?

El 4 de maig de 2021 Pablo Iglesias va dimitir de tots els seus càrrecs després de les eleccions madrilenyes. En el seu comiat, va venir a dir que se n’anava perquè no contribuïa a sumar i que Yolanda Díaz seria una bona candidata a presidenta del govern.

Díaz és la ministra més ben valorada. Reivindica la seva tasca i s’ha adobat en les batalles setmanals en les Corts contra els portaveus del PP. D’altra banda, la seva “reformita” laboral deixant bona part sense tocar, no és per a tirar coets.

A la universitat de tardor de Podem, l’octubre del 2021, es van donar tots els suports al projecte de Yolanda. Però l’absència d’aquesta, indicava que ella volia marcar la seva pròpia ruta. La cosa no anava per on la direcció de Podem volia, i Pablo Iglesias va declarar que “potser m’he equivocat” designant Yolanda. I que hi hauria d’haver hagut unes primàries.

Podem, amb les “candidatures del canvi” va arribar a ser el primer partit en intenció de vot i va treure 69 diputats per separat d’IU. Des d’aleshores, hi ha hagut forta baixada en vots, en presència institucional i han abandonat Podem bona part dels seus fundadors. A Madrid, amb Errejón, se’n van anar la majoria dels quadres municipals i autonòmics. A Galícia han desaparegut les confluències. Bescansa amb elles. Els seus 2 diputats canaris, Mery Pita i Alberto Rodríguez, estan avui al capdavant de dues noves organitzacions,

Davant d’aquesta situació Podem decideix refundar-se en el Front Ampli. Però els plans de Yolanda, nominalment militant del PCE i IU, van per una altra banda i això està provocant la ruptura, en la qual no s’atenen diferències polítiques. Més aviat de control del projecte. Podem es queixa que no se’ls té en compte, que és més a prop d’Errejón que d’ells, etc. De fet, sembla que la meitat dels actuals diputats estan amb Yolanda i organitzacions senceres com la de Catalunya han participat en la trobada del 2 d’abril.

El mal ambient entre les diverses organitzacions amenaça de portar al fracàs aquesta nova proposta.

Començar de nou per fer el mateix?

En el terreny polític es tracta de saber a on es vol anar. Si es vol continuar fent la mateixa política d’UP i els seus aliats al Congrés no calen gaires esforços. Només canviar el nom de la coalició i alguna cara.

Però si s’ha perdut molt suport caldrà veure perquè ha estat i com solucionar-los. I si aquest fos el camí, caldria haver començat d’una altra manera i no nomenant a dit qui encapçala el procés. Es necessitaria un debat, un balanç i una proposta democràtica, transparent i participativa. Però sembla que es reduirà a un procés per refrendar el ja fet i unes primàries a mida.

Dissolució de les organitzacions?

La web de Sumar diu que “els partits polítics no semblen capaços d’oferir solucions de fons, ni sobretot un horitzó de futur”. De fet, Sumar es presenta com un projecte -un més- de “superació dels partits polítics”, el que impregna tot el discurs de Díaz, per a qui Sumar és “una casa oberta” per fer “política útil”.

La premsa subratlla l’enfrontament amb la direcció de Podem, que atribueix a una pugna pels llocs electorals, que certament existeix, però la cosa va més enllà. El projecte Sumar es nega a reconèixer les organitzacions com a integrants del mateix.

Es tracta d’una qüestió de summa importància. Per a la classe treballadora, l’organització és l’arma fonamental. Sense organització, només és mà d’ obra per a l’ explotació.

Durant aquests anys han ressorgit les reivindicacions i exigències de la majoria, els diferents moviments així ho expressen: els pensionistes, els professionals de la sanitat, els joves pels seus drets, els treballadors actius contra els acomiadaments i pels augments salarials. No es tracta només d’una qüestió reivindicativa. Tots els sectors oprimits i explotats de la societat busquen tenir una representació política fidel. I es veuen confinats en les eleccions a triar entre el rebuig i el mal menor: votem, si no ve la dreta i la ultradreta. Aquest fals dilema només porta al desengany, i per això cal una “nova” oferta electoral cada pocs anys.

Sumar pot -o no- ser utilitzat per la població treballadora per frenar amb el seu vot a la dreta i la ultradreta, però, pel moment, no sembla ser la representació política fidel als interessos de la classe treballadora que aquesta necessita. Aquesta representació, cal continuar treballant per construir-la.

Des de la lluita contra la guerra, contra la política militarista del govern, darrere l’OTAN i de Biden, per una sortida democràtica, és a dir, per la República per acabar amb l’herència franquista, en suma, pel conjunt de les reivindicacions, cal més que mai agrupar militants i treballadors que busquen una representació política fidel.

Qualsevol procés democràtic al nostre país ha de començar per acabar amb aquest règim, i aixecar institucions democràtiques. Una nova oferta electoral dins del règim és tornar al camí caminat cent vegades com Sísifo amb la pedra.

Deja una respuesta

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.