Archivo de la etiqueta: economia verde

El Pacte Verd europeu

Deja un comentario

Carta Setmanal 988 per descarregar en PDF

“El Pacte Verd per al Clima es perfila com l’estratègia de creixement econòmic de la Unió Europea. Inclou un paquet d’iniciatives polítiques l’objectiu de les quals és situar la UE en el camí cap a una transició ecològica amb l’objectiu d’assolir la neutralitat en l’emissió/absorció de CO2 d’aquí al 2050. És la base per transformar la UE en una societat equitativa i pròspera amb una economia moderna i competitiva.”

Així defensava la vicepresidenta 3a del Govern, Sra. Ribera, el Pacte Verd. La UE, aquesta institució del capital financer, i els Governs, en nom de la crisi climàtica (que no tenim per què negar), de l’emissió de CO2, etc., pretén imposar determinades mesures de descarbonització, de desindustrialització, de decreixement, que afecten les conquestes de la classe obrera i el propi futur d’aquesta.

Volen fer-nos creure que ells també estan preocupats pel futur del planeta. Que, en tant que pertanyents al gènere humà tenim interessos comuns. Però la societat està dividida en classes socials, i aquestes classes tenen interessos contraposats.

Els Governs europeus, seguint aquesta orientació volen transformar l’economia i la societat, i per això cada reunió de governants o tècnics precisa i desenvolupa infinitat de calendaris. En particular, volen que per al 2050 Europa sigui neutra, és a dir, no augmenti el CO2. De veritat a la UE i als Governs els interessa el planeta i l’ecologia? Vegem:

Durant la cimera ecològica de l’ONU de Glasgow (OP 26 – 2021), la premsa va assenyalar que diverses potències estaven invertint per augmentar la producció de petroli i gas. Això no va impedir que aquestes potències assumissin sense pestanyar nous i més exigents objectius «verds». Cents de bancs i financeres van prometre injectar 130 bilions a reduir l’emissió de CO2 i en energia neta, però han invertit en carbó.

En arribar a la cimera de Dubai (Emirats, novembre desembre de 2023), es va fer el primer balanç global des de la cimera de París (2015). Gairebé tots els membres del Grup dels Vint havien augmentat la producció i ús de combustibles fòssils.

Tot indica que el 2030 no es cobriran els objectius «verds» i el 2050 Europa no serà neutral en emissions de CO2. Però els Governs hauran imposat infinitat de lleis en nom d’aquests objectius «verds». Per què? El capital, per sobreviure, per reproduir-se i ampliar-se, per evitar la fallida arruïnada per la competència, necessita obtenir beneficis, com més grans, millor. Essent aquesta la seva prioritat ineludible, explota sense consideració l’ home i la natura. I en la seva actual fase de podridura, ha d’obrir nous «nínxols» de negoci, nous mercats destruint la indústria i l’agricultura, totes les conquestes socials.

I per cobrir-se, el capital disfressa els seus objectius com si fossin de lluita contra el canvi climàtic, de lluita per «salvar el planeta», bla, bla, bla.

Vegem algunes de les conseqüències del Pacte Verd europeu:

El lloc del «verd» en la despesa

La Comissió s’ha compromès a mobilitzar almenys un bilió d’euros en inversions sostenibles durant el pròxim decenni. ¿Inversions en què? Per produir què? per a quins serveis?

Per començar, dedica a ‘inversions ecològiques’ el 30 % del pressupost plurianual de la UE (2021-2028) i l’instrument únic NextGenerationEU (NGEU) per recuperar-se de la pandèmia de COVID-19. Aquesta enorme quantitat, ¿serveix per a alguna cosa quan els serveis estan en el límit i es planteja una enorme reconversió industrial? La immensa despesa suposadament ecològica, ¿va contra atendre les necessitats més elementals de la població? Són fons als quals capitalistes s’acullen per fer un negoci, els mateixos capitalistes que d’altra banda inverteixen en petroli i carbó. És a dir, que s’han sacrificat sectors productius, s’han sacrificat els serveis, no s’ha reduït el CO2, però els paràsits xuclen del pot. El capital financer obté així finançament públic per a inversions que no serien rendibles si les fes ell.

Ara serà pitjor. Amb la presidència espanyola de la UE es van aprovar unes regles fiscals que restableixen els criteris de Maastricht (que exigien als governs mantenir el dèficit pressupostari i el deute públic per sota del 3 % i del 60 % del PIB). Aquests criteris van portar a polítiques d’austeritat criminals, i se’ns diu que aquesta vegada es farà amb «flexibilitat». Aplicar les exigències «verdes» serà tancar fàbriques i abandonar camps, amb les mínimes indemnitzacions. Portar a pèrdues de sectors de la població i esclats socials com el dels pagesos.

Les normes dels Governs, i la irrupció dels fons verds

La creació dels fons europeus ha portat novetats: es crea una situació en què part dels 27 pressupostos estatals està coberta per fons europeus, sotmesos a una complexa xarxa d’autoritzacions i de controls. La irrupció d’aquests fons és una interferència d’agències que treballen per al capital passant per sobre de tots els dispositius de cada Estat i sense més control que la «justícia europea», que no deriva de cap sobirania, sinó de la llibertat del capital per fer benefici, segons el seu lema de «competència lliure i no falsejada».

Un altre capítol són els impostos verds, que distorsionen d’arrel el sistema fiscal. Així, entre les exigències que acaba de fer la Comissió Europea sobre vulnerabilitats de l’economia espanyola, inclou «augmentar els impostos verds», com un instrument de recaptació, que poc té a veure amb el CO2 i recau majoritàriament sobre les famílies i no sobre els trust que contaminen la terra, els mars, l’atmosfera. Són impostos sobre béns físics nocius per al medi ambient. Per exemple, l’enormitat de CO2 generat per la fabricació d’autos elèctrics fa que aquest cotxe sigui més nociu, però el presenten com a benefactor perquè emet menys CO2 quan circula que un cotxe tradicional.

El democràtic és que els impostos no siguin finalistes, que cada Estat decideixi com recaptar i com gastar. Això era abans de l’ordre verd, que no deixa de ser un instrument de les classes dominants per sotmetre el poble als seus dictats.

Transformar cada sector de l’ economia per complir els objectius climàtics

El capital financer exigeix canviar tots els sectors de l’economia amb el pretext d’assolir l’objectiu climàtic per al 2030. No pregunti Vd. si crea ocupació o el destrueix, si produeix benestar o l’elimina, l’important és el CO2.

Els pagesos europeus denuncien: la UE verda vol desmantellar l’agricultura

El Pacte promet biodiversitat i agricultura sostenible. Transformar l’ agricultura perquè no contamini i reduir l’ impacte ambiental de la producció d’ aliments. No diu que això és desmantellar sectors agrícoles sencers, destruir bona part dels cultius.

Els pagesos de tot Europa s’han aixecat contra la política europea (barbechos, emissions de CO2, ús de plaguicides, impostos «verds», etc.), aplicada per tots els Governs, que els condemna al tancament de les seves explotacions, perquè envaeixi el mercat el produït per les multinacionals a l’Àfrica, l’Índia o Filipines, on els treballadors amb prou feines tenen drets i no es respecta el medi ambient. En el menys dolent dels casos el pagès podria vendre la seva terra, amb rebaixa, a grans empreses que les explotaran amb immigrants sense o amb papers.

Les organitzacions d’agricultors han constatat que, després de xocar amb successives versions de la PAC, ara, amb el Pacte Verd es tracta de desmantellar gran part de la producció.

Com es pot veure, el treball agrícola pot contaminar menys, fins i tot no contaminar, però al capital no li resulta rendible protegir el medi ambient, prefereix comprar terres a l’Àfrica o altres països i desplaçar la producció allà per ser més «competitius».

La gran reconversió industrial

Segons el Pacte Verd, es tracta que la mobilitat que es recolzi en l’ús d’automòbils nous nets. Diuen que seria «liderar la tercera revolució industrial»: crear ocupacions i impulsar el creixement. D’aquí al 2030, s’espera que 30 milions de vehicles sense emissions circulin per les carreteres d’Europa.

Es crearà un règim de comerç de drets d’ emissió per a la indústria i el transport. A partir del 2026, en el transport per carretera hi haurà un preu per la contaminació. Es reforçarà la tarificació del carboni en la indústria.

És sabut que un cotxe elèctric necessita un 30 % menys de mà d’obra que un de tradicional per ser produït i que resulta més cara la seva adquisició. Però en cap part especifica quantes desenes de milers de llocs de treball s’han de suprimir en l’actual indústria de l’automòbil, i quants cents de milers (o milions) de llocs de treball en la indústria auxiliar.

El setembre de 2023 l’Associació Espanyola de Fabricants de Vehicles i Camions (ANFAC) i l’Associació Espanyola de Proveïdors d’Automoció (SERNAUTO) van publicar «Nous reptes del sector de l’automoció a Espanya». La indústria de l’automoció espanyola es veu amenaçada per la demanda decreixent i problemes en el subministrament. Busca mantenir la seva competitivitat recolzant-se en una nova política industrial presidida per la decisió de la UE que per al 2035 tots els vehicles que es venguin a Europa seran elèctrics.

Els fabricants llancen una campanya perquè l’Estat (central i autonòmic) financi i doni suport i l’Estat es reorganitzi al voltant de centres de decisió assequibles als fabricants.

El Govern paga i recolza

Al febrer, al fòrum ANFAC, Pedro Sánchez va respondre: «Vam estar al costat del sector per convertir Espanya en un gran centre logístic d’electromobilitat. Vam donar suport als plans d’ajuda i l’impuls de la infraestructura de recàrrega. El full de ruta de l’Executiu passa per la col·laboració public-privada, els PERTE i modificarà el dispositiu Moves».

La directora general adjunta d’Indústria de la Comissió Europea recorda la «complexitat» de l’operació, ja que 2,4 milions de treballadors han de ser reciclats (acomiadats?) o rebre nova formació.

El pacte verd són milions d’obrers i de pagesos a acomiadar.

Epíleg: el llenguatge de les mentides

El capital reconeix les seves falsedats de manera vergonyant. A Kioto es fixen uns objectius irrealitzables. I llavors creen un mercat (de permisos per produir CO2) venent i comprant els incompliments d’aquells objectius. Ara, a les carreteres no s’hauria de emetre tant CO2. No és realitzable. Llavors creen un mercat amb els incompliments. Més camp per a l’especulació.

Després les burgesies, els fons, tenen els seus interessos, i el CO2 és l’últim que els preocupa. En realitat, hi ha els mitjans tecnològics per revertir la situació, però això no interessa al capital… perquè no és «rendible».

Si partim dels interessos de la classe treballadora, dels pobles, ningú pot resoldre els problemes sacrificant ocupació i benestar a la reducció del CO2. No és possible. Cal partir d’ una definició de la situació del planeta diferent, que atribueixi la responsabilitat de la destrucció als interessos del capital.

El Pacto Verde europeo

Deja un comentario

Carta Semanal 988 en catalán

Carta Semanal 988 para descargar en PDF

“El Pacto Verde para el Clima se perfila como la estrategia de crecimiento económico de la Unión Europea. Incluye un paquete de iniciativas políticas cuyo objetivo es situar a la UE en el camino hacia una transición ecológica con el objetivo de alcanzar la neutralidad en la emisión/absorción de CO2 de aquí a 2050. Es la base para transformar la UE en una sociedad equitativa y próspera con una economía moderna y competitiva.” 

Así defendía la vicepresidenta 3ª del Gobierno, Sra. Ribera, el Pacto Verde. La UE, esa institución del capital financiero, y los Gobiernos, en nombre de la crisis climática (que no tenemos por qué negar), de la emisión de CO2, etc., pretende imponer determinadas medidas de descarbonización, de desindustrialización, de decrecimiento, que afectan a las conquistas de la clase obrera y al propio futuro de ésta. Sigue leyendo →

¿Qué balance de la cumbre del clima de Sharm El-Sheik?

Deja un comentario

Carta Semanal 915 en catalán

Carta Semanal 915 para descargar en PDF

Mientras el mundo vive en una situación en que la guerra de Ucrania se suma a la guerra social contra las conquistas sociales y democráticas, contra los avances arrancados por la clase trabajadora en la lucha de clases, se ha reunido en Sharm el-Sheikh, Egipto, la 27ª Conferencia Internacional de las Naciones Unidas (ONU) sobre el Cambio Climático, conocida como COP 27, que ha durado dos semanas, del 6 al 20 de noviembre.

La elección de Egipto, un país gobernado por una férrea dictadura militar, fruto de un golpe de Estado contra un gobierno elegido democráticamente. Donde, según el director ejecutivo de la Iniciativa Egipcia para los Derechos Personales, Hossam Bahgat, hay “al menos 20.000 presos políticos, según los cálculos más conservadores”, aunque admite que es imposible conocer la cifra real. “La gran mayoría están detenidos a la espera de juicio”, es una muestra clara de esta situación. Sigue leyendo →

Quin balanç de la cimera del clima de Sharm El-Sheik?

Deja un comentario

Carta Setmanal 915 per descarregar en PDF

Mentre el món viu en una situació en què la guerra d’Ucraïna se suma a la guerra social contra les conquestes socials i democràtiques, contra els avenços arrencats per la classe treballadora en la lluita de classes, s’ha reunit a Sharm el-Sheikh, Egipte, la 27a Conferència Internacional de les Nacions Unides (ONU) sobre el Canvi Climàtic,  coneguda com a COP 27, que ha durat dues setmanes, del 6 al 20 de novembre.

L’elecció d’Egipte, un país governat per una fèrria dictadura militar, fruit d’un cop d’Estat contra un govern elegit democràticament. On, segons el director executiu de la Iniciativa Egípcia per als Drets Personals, Hossam Bahgat, hi ha “almenys 20.000 presos polítics, segons els càlculs més conservadors”, tot i que admet que és impossible conèixer la xifra real. “La gran majoria estan detinguts a l’espera de judici”, és una mostra clara d’aquesta situació.

És clar que aquesta cimera s’inscriu, així, en la mateixa línia que el Mundial de Futbol, que es desenvolupa aquests dies sota una dictadura esclavista (que va comprar el Mundial a cop de suborns), que no només no respecta cap dret, sinó que més de 6.500 treballadors migrants van morir en la construcció dels estadis.

En un moment en què milions de treballadors a tot el món estan patint les conseqüències de la “inacció climàtica” que afecta primer les poblacions més pobres, en un moment en què s’estan duent a terme protestes climàtiques cada vegada més importants a tots els continents, abastant en particular la generació més jove preocupada pel seu futur,  a què va conduir aquesta gran “conferència internacional”?

Un magre acord

El diari econòmic Cinco Días fa balanç de les sessions del COP 27 dient que “les converses sobre els punts clau per lluitar contra el canvi climàtic viatjaran amb avió rumb a Dubái, seu de la COP28, que està prevista per a finals de novembre de 2023”, assenyalant així, encertadament, que els punts importants no s’han resolt.

Incapaços d’arribar a acords sobre els temes centrals, els dirigents reunits a la cimera exhibeixen un únic èxit. El diari de la patronal francesa Les Echos (21 de novembre) acull amb satisfacció el que considera un “avanç històric”, a saber, la creació d’un nou fons dedicat a “pèrdues i danys”, “una expressió que designa el dany irreversible causat per l’escalfament global en països ‘particularment vulnerables'”. Però el diari ha de reconèixer que aquesta decisió queda en l’aire: “els contribuents i beneficiaris encara no estan definits”… I va agregar: “Estats Units (…) tindrà dificultats per validar qualsevol participació”.  I és que el desenvolupament i normativa d’ aquest acord es posposa per a la següent COP, que se celebrarà dins d’ un any.

Se suposa que aquest fons finançarà la reconstrucció de la sanitat   pel canvi climàtic o les pèrdues agrícoles en països pobres, aquest fons “es complementa actualment amb 210 milions d’euros”.  Pel moment, només hi ha promesa d’alguns països, que ja veurem si es compleixen (sobren precedents) “170 milions vindran d’Alemanya, 60 milions de França (al llarg de més de 3 anys)”. En altres paraules, pràcticament res.

 Pel que fa a acords incomplerts, plou sobre mullat. En la cimera de Copenhaguen, el 2009, es va apujar un mecanisme de pagament sobre  l’ampliació de la responsabilitat de la minoració d’emissions.  Segons aquest acord, els països rics transferirien cent mil milions de dòlars anuals als països en vies de desenvolupament per finançar les seves respectives transicions energètiques. L’Acord de París el 2015 ratifica la xifra màgica dels 100.000 milions, que encara avui, el 2022, continuen pendents de materialitzar-se

I, no obstant això, sorprèn el suport que han donat a la creació d’aquest fons destacades organitzacions i ONG suposadament “ecologistes”, com WWF o Ecologistes en Acció.

Les incerteses respecte a aquest fons contrasten amb l’obedient compliment de l’exigència americana que els països de l’OTAN inverteixin un 2% del seu pressupost en despeses militars. El que no ha impedit que, precisament aquests dies, l’Assemblea Parlamentària de l’OTAN hagi conegut les declaració del seu director general demanant sobrepassar com més aviat millor el 2 per cent.

“El suport públic als combustibles fòssils es va duplicar el 2021”

La COP27 no ha arribat a cap acord de reducció de l’ús de combustibles fòssils. Fins i tot ha fet un pas enrere en aquest terreny, respecte a l’anterior cimera COP26, de Glasgow. La resolució final del COP 27 proposa  “l’eliminació gradual i racionalització de les subvencions ineficients als combustibles fòssils, en consonància amb les circumstàncies nacionals i reconeixent la necessitat de donar suport al desenvolupament de renovables”.  Una redacció que introdueix els matisos de “racionalització” i “en consonància amb les circumstàncies nacionals” respecte a la cimera de Glasgow.

Como assenyala el diari -també francès- Libération (21 de novembre), “el suport públic mundial als combustibles fòssils per part de les 51 economies més grans del món gairebé es va duplicar el 2021, assolint l’astronòmica xifra de 700.000 milions d’euros, i s’espera que continuï creixent el 2022, segons l’OCDE”.

L’editorial del diari patronal francès L’Opinion (21 de novembre) explica així aquestes dues setmanes de discussions sobre els grans del món: “En resum, no es fa res. L’important és comunicar algun acord. Això és, pel que sembla, el que compta ara en aquestes altes masses organitzades en els quatre racons del món (…) i que conclouen incansablement amb un text que permet a tots salvar la cara sense mullar un o altre particularment. Aquest trist espectacle tornarà a succeir l’any vinent, i en un escenari d’elecció: la COP 28 tindrà lloc a Dubai, Emirats Àrabs Units, un dels països que més CO2 per càpita emet”.   Elegir un dels grans productors de petroli com a seu d’una reunió que suposadament debat la reducció de l’ús dels combustibles fòssils és, si més no, una paradoxa.

La Fundació Renovables (tot i que no és una font imparcial) valora com a “depriments” els resultats aconseguits a la COP27. I assenyala que “tristament, cada any que passa tornem a constatar que, en la cursa contra el canvi climàtic, no aconseguim passar el relleu de les bones intencions a les accions reals“.  I afegeix la queixa que “després de més de dues setmanes en què els representants de la indústria fòssil campaven pels passadissos de les instal·lacions a Sharm el Sheij i la societat civil intentava, per tots els mitjans, portar les seves demandes de justícia i equitat als representants dels països,  el resultat aconseguit és sens dubte decebedor”.

La naturalesa mateixa del sistema capitalista

El mateix que passa amb el clima, succeeix amb altres qüestions: els governs, en sotmetre’s als dictats del capital financer, no només no poden resoldre els problemes plantejats pel canvi climàtic, sinó que no volen, com il·lustra novament aquesta COP 27. Aquesta és la naturalesa mateixa del sistema capitalista, que ha estat analitzat una i altra vegada .[1]

Aturar-los, en la “inacció climàtica” com en la resta, començant amb la guerra a Ucraïna que serveix com a pretext fatal per a la guerra social (inflació mortal, reducció de salaris, “reforma” de les pensions …), és la prioritat per a tots aquells que pretenen defensar els interessos de la població treballadora.

 

[1]Ja el 1843, Friedrich Engels va descriure els ressorts del mecanisme infernal que, sota el règim capitalista, mai cessaria: “La lluita de Capital contra Capital, Treball contra Treball, sòl contra sòl situa la producció en una situació febril que presideix totes les relacions naturals i raonables. Cap Capital pot suportar la competència d’ un altre si no és portat a l’ estadi més alt de la seva activitat. Cap terreny podrà ser cultivat de manera rendible si la seva força de producció no s’ incrementa permanentment. Cap Treballador pot prevaler sobre els seus competidors aquest no dedica tota la seva força al treball En general, un pot mantenir-se en la lluita de la competència només a costa del màxim esforç, sacrificant tots els objectius veritablement humans”.  (Esbós d’una crítica de l’economia política [1843-1844]).

 

El coche eléctrico, excusa para la desindustrialización

Deja un comentario

Carta Semanal 911 en catalán

Carta Semanal 911 para descargar en PDF

Recientemente Información Obrera  celebró una conferencia en defensa de la industria y de los puestos de trabajo, en la que participaron sindicalistas de distintos puntos del Estado.

En esta conferencia, cuyo resumen se publicó en IO nº 373, participaron sindicalistas del sector del acero, del naval, del automóvil, de equipos industriales y de tractores.

Realmente todos coincidían en que, con la excusa del medioambiente, se trataba de acabar con buena parte de la industria de nuestro país.

Ahora la subida del precio de la electricidad, pone en peligro toda la industria electrointensiva. Sigue leyendo →

El cotxe elèctric, excusa per a la desindustrialització

Deja un comentario

Carta Setmanal 911 per descarregar en PDF

Recentment Informació Obrera va celebrar unaconferència en defensa de la indústria i dels llocs de treball, en què van participar sindicalistes de diferents punts de l’Estat.

En aquesta conferència, el resum de la qual es va publicar a IO núm. 373, van participar sindicalistes del sector de l’acer, del naval, de l’automòbil, d’equips industrials i de tractors.

Realment tots coincidien que, amb l’excusa del medi ambient, es tractava d’acabar amb bona part de la indústria del nostre país.

Ara la pujada del preu de l’electricitat posa en perill tota la indústria electrointensiva.

Però la pujada de la llum no és donada per cap desgràcia ni per l’escalfament global. La pujada de la llum és deguda a les mesures preses pels governs europeus i els EUA davant de la invasió russa d’Ucraïna.

Perquè, lluny de dedicar-se a buscar solucions a la guerra, augmenten les despeses militars i, en reduir les compres de gas i petroli a Rússia, només queda posar-se a les mans dels especuladors que aprofiten l’ocasió a mans plenes (vegeu els beneficis escandalosos de Repsol:entre el gener i el setembre, 3.222 milions d’euros, un 66% més que en el mateix període del 2021).

Ningú més que els Estats Units no surt guanyant d’aquesta guerra. Augmenta les despeses militars que tant li havia costat fins hora arrencar a Europa. Augmenta la venda de gas liquat dels EUA que és molt més car i més contaminant. S’extreu per fracking i ve amb vaixells i després cal regasificar-lo.

La conseqüència és que els especuladors es forren, aprofitant-se de l’escassetat, i el preu de l’energia puja per a les famílies i les empreses.

Les empreses que consumeixen molta electricitat (alumini, acers…) es troben amenaçades de tancament.

I els governs europeus i el nostre entre ells, ens demanen que acceptem els sacrificis en nom de la guerra.

El que demostra que la lluita contra la guerra i per la defensa dels llocs de treball estan unides més que mai.

El cas del sector de l’automòbil a Espanya

El sector de l’automòbil a Espanya dóna feina a unes 300.000 persones. L’anomenada transició al cotxe elèctric ha patit una sèrie d’acceleracions. S’ha avançat la data de deixar de matricular cotxes de combustió interna el 2035. El que ha suposat que ja les empreses de l’automòbil, a tot Europa, han començat a anunciar la fi de la fabricació de cotxes de combustió. Unes fàbriques per al 2028, altres per al 2030.

Algú pot pensar només es tracta de substituir un cotxe de combustió per un altre elèctric, però les coses són molt diferents.

El cotxe elèctric és molt més car i a més porta menys peces. Un 30% menys, fet que per fabricar els mateixos cotxes suposa d’entrada un 30% menys de mà d’obra. Però és que a més al preu actual la compra d’aquests cotxes no serà ni de bon tros una cosa semblant als actuals.

Un cotxe elèctric avui dia, per exemple el Tesla, costa entre 50.000 i 80.000 euros. Els híbrids són més barats, però continuen sent de combustió. A Espanya a l’agost només s’han matriculat un 2,8% de cotxes totalment elèctrics.

Qui té aquests diners per comprar-se un cotxe elèctric? I això que el govern dóna ajudes importants que paguem entre tots perquè els que tenen un nivell de renda alt es comprin un cotxe d’aquest tipus.

Per tant, al ritme actual no s’arribarà de cap manera als plans de la UE i el Govern espanyol. Però el mal és terrible perquè qui es comprarà un cotxe ara dubta si comprar-ne un de combustió perquè no sap si l’any que ve no el deixaran circular amb ell.

Tot en nom d’una gran mentida que és la disminució del CO2 i altres gasos. Perquè el que es fa és deslocalitzar aquestes emissions i a més a més el cotxe elèctric no contamina si l’electricitat que utilitza és renovable, cosa que és molt lluny de ser a Europa i a Espanya.

Un altre problema és el de les recàrregues d’aquests cotxes. Per començar novament només les rendes altes ho tenen fàcil. Qui té garatge. Els altres a fer cua o anar a algun centre comercial en el cas de les grans ciutats. Si has de fer un viatge tens problemes perquè es triga molt, l’autonomia és encara petita, no n’hi ha a tot arreu i a més no és gratuït.

Un vehicle no contaminant?

Es calcula que per extreure els minerals (liti, grafit, cobalt, terres rares…) i matèries necessàries per fabricar les bateries caldrien més de 300 noves mines. I a sobre en aquests moments el 80 per cent de les terres rares conegudes es troben a la Xina.

Segons l’Agència Internacional de l’Energia (AIE), el desenvolupament dels cotxes elèctrics i de les bateries suposaria multiplicar almenys per 30 el consum de minerals d’aquí a 2040. La pujada més gran seria per al liti, per al qual la demanda es multiplicaria per 32; per al grafit, per 25; per al cobalt, per 21; per al níquel, per 19; i per a les terres rares per set. I l’escassetat de materials portarà a l’especulació i la pujada de preus, qüestionant el cost d’un cotxe elèctric futur, ja gairebé el doble de car que un de combustió interna. I segurament encara que millorarà la tecnologia, no sembla que en aquestes dates s’arribi a una cosa que sigui assequible per a la majoria.

I als que defensen el cotxe elèctric com a no contaminant, cal recordar-los que a més de l’origen de l’energia, hi ha també l’assumpte dels materials, les terres, les rares, els microxips i les bateries.

Els materials per a la fabricació són especials i necessiten tractaments gens ecològics per a la seva transformació. I què fer amb les bateries. És el gran problema. No hi ha manera sana de reciclar-les. El cost és molt alt ia més és molt contaminant. S’amunteguen, s’enterren, es cremen… Al final allò ecològic és un mite.

Pensar que tot això de la transició ecològica parteix de les bones intencions del capital i les seves institucions per salvar el planeta seria pecar d’ingenus.

El “pacte Verd” de la UE

Tot l’anomenat pla per fer d’Europa la principal potència el 2050 i la primera a equilibrar les emissions es concentra en l’anomenat Pacte Verd Europeu del 2019 que és l’autèntic programa de govern de la UE (vegeu, sobre això, a La Verdad 109 , “El contingut de l’ambició verda”). Res a veure amb la defensa del medi ambient. Molt poc verd. És un pla per mobilitzar recursos ingents, fins a un bilió d’euros per pintar de verd l’explotació. La majoria per transformar l’economia. O sigui ajudes a les empreses per tancar uns negocis i obrir-ne d’altres. Tancar mines, centrals de cicle mixt, empreses de l’automòbil, es tracta de reduir emissions tancant empreses. Donant-los diners. Així Endesa i altres empreses tanquen les centrals de cicle combinat o de carbó amb molt de gust. A canvi obren amb ajuts altres de molins o de plaques solars amb la garantia de la rendibilitat. El que calgui.

A aquest pla verd s’hi han afegit els famosos PERTE, projectes estratègics per a la recuperació i la transformació econòmica, s’han mobilitzat ingents quantitats de diners per afavorir aquests plans, que van dirigits fonamentalment a les empreses.

Per exemple, hi ha un PERTE de l’automòbil. Ford en demanaria un per construir un cotxe elèctric a València. Després de concedir-ho ha renunciat a ell. Per la incertesa i perquè està temptejat el govern alemany a veure si els dóna més diners.

Recentment Volkswagen deixa a l’aire una factoria de bateries, perquè “només” li han concedit 400 milions d’euros.

Les conseqüències a Espanya

Tot està amenaçat, començant com ja hem comentat amb les giga factories com la de bateries promesa a Sagunt. Aquesta operació hauria de mobilitzar 10.000 milions, juntament amb les altres factories, i els PERTE havien d’aportar més de 2.000 milions. Però Volkswagen només en rep prop de 400 quan, segons ells, en necessiten 800. En realitat, les multinacionals implantades a Espanya són clares. O el Govern paga o no hi ha fabricació de bateries o sigui cotxe elèctric.

Hem vist l’exemple de Nissan, del tancament i la suposada reindustrialització. Actualment només hi ha dos petits projectes que només afectarien uns 400 treballadors, un d’ells de producció d’un petit vehicle elèctric, però encara no han estat materialitzats.

Ens trobem, doncs, en una situació en què totes les empreses de l’automòbil a Espanya estan sotmeses a plans de reestructuració, o de supressió d’ocupació.1.880 a Seat (en aquestes condicions es va signar el darrer conveni que en compensació aconseguia un 6,5 per cent daugment salarial i una prima). És el cas de la Ford ja citat que també fa xantatge al govern perquè li doni més diners o se’n va a un altre lloc amb els seus cotxes elèctrics.

Com es planteja una política de reindustrialització

En primer lloc, no es pot admetre que el pas previ sigui el desert industrial, la destrucció de milers de llocs de treball. Es tracta del combat incondicional contra els acomiadaments, els plans de reestructuració, les supressions de feina.

Aquesta és la responsabilitat de les organitzacions sindicals. Aquesta és la responsabilitat de tot militant fidel a la seva classe per impedir el desert industrial, és a dir, la destrucció de drets, de serveis públics, de llocs de treball amb salaris dignes que garanteixin la caixa de les pensions. És tot aquest conjunt el que està en joc.

Però veiem que tant CCOO i UGT pleguen al govern demanant un Pacte d’Estat per la indústria. Un pacte que ja ha presentat al Congrés el govern i que compta amb el suport de tots els grups parlamentaris, empresaris i sindicats. CCOO i UGT es van manifestar el 21 de juny a Madrid per exigir una acceleració d’aquest Pacte que no veurà la llum a curt termini i que no és més que una redició de receptes vagues que es plantegen des del 2016.

La realitat és que, segons denuncien els mateixos sindicats, el pes de la indústria al PIB del nostre país ha baixat des del 19% l’any 2000 al 13% actual. I no veiem cap mesura que vagi en direcció a eliminar aquest desfasament. Res de frenar deslocalitzacions, res de creació d’empreses públiques, nacionalitzacions etc. que frenin aquest dessagnament industrial. Cap mesura per frenar els acomiadaments. Només veure com acontentar les multinacionals perquè no se’n vagin o perquè vinguin.

Els treballadors tenen dret a defensar-se, no són responsables del que es fabriquen, no són els que controlen, no són amos de l’empresa.

Però és clar, la crisi industrial posa al descobert la incapacitat de la propietat capitalista de desenvolupar les forces productives, d’avançar en la solució de les necessitats.

Plantejar la defensa incondicional avui dels llocs de treball, exigir als sindicats que es posin al capdavant d’aquesta exigència, exigir que siguin independents dels interessos dels empresaris i governs, ha de ser acompanyat pels militants conscients d’una perspectiva política que qüestioni la propietat privada dels mitjans de producció, que assenyali la necessitat de construir la societat sobre un nou eix. Aquesta és la batalla dels militants que ens considerem revolucionaris, que defensem les reivindicacions immediates a la perspectiva del control de la producció i la societat per part de la massa treballadora.

 

Un debate sobre la situación política, la “transición energética” y la “economía verde”

Deja un comentario

Carta Semanal 861 en catalán

Carta Semanal 861 para descargar en PDF

Publicamos en esta Carta Semanal algunos extractos de las intervenciones de los ponentes del acto de presentación de La Verdad nº 109, realizado el pasado 11 de noviembre. Exposiciones que no sustituyen, evidentemente, la lectura de esta publicación, sino que se hacen con el ánimo de estimularla.

 

Intervención de Luis González

La Verdad 109 analiza la nueva situación mundial abierta tras la retirada de las tropas USA de Afganistán y al papel que ocupan las llamadas a la unión “para salvar el planeta” y las propuestas de “economía verde”. Sigue leyendo →

Un debat sobre la situació política, la “transició energètica” i “l’economia verda”

Deja un comentario

Carta Setmanal 861 per descarregar en PDF

Publiquem en aquesta Carta Setmanal alguns extractes de les intervencions dels ponents de l’acte de presentació de la Verdad núm. 109, realitzat el passat 11 de novembre. Exposicions que no substitueixen, evidentment, la lectura daquesta publicació, sinó que es fan amb lànim destimular-la.

Intervenció de Luis González

La Verdad 109 analitza la nova situació mundial oberta després de la retirada de les tropes USA de l’Afganistan i al paper que ocupen les crides a la unió “per salvar el planeta” i les propostes d’“economia verda”

Davant l’estretor del mercat mundial, l’imperialisme en crisi ha d’obrir nous mercats. L’anomenada “transició energètica” comportarà a escala mundial la liquidació de branques senceres de la indústria.

El SI d’abril del 2021 va situar l’eix dels nostres treballs en el combat contra el “consens” durant els primers mesos de la pandèmia. Volen repetir la mateixa operació amb la qüestió del clima. “Tots units contra el virus! Tots units pel clima!”, és la cerca desesperada d’una política de consens.

“La IV Internacional i les seves seccions -diu LV 109- no poden ignorar la combinació realitzada per ajudar a salvar el sistema mitjançant la il·lusió d´una utopia reaccionària de bé comú sota el capitalisme”.

S’acusa la humanitat de ser responsable dels desastres mediambientals. Però no és responsable la població mundial, sinó la minoria capitalista posseïdora dels grans mitjans de producció que no té cap preocupació pel benestar de la població ni pel del planeta.

El capital financer i els seus governs han comprès l’ús que poden fer de les legítimes preocupacions mediambientals de la població, per fer millor passar els acomiadaments i deslocalitzacions, les retallades salarials i el qüestionament dels acords col·lectius.

Al capital li importa un tou el planeta. Com li ha importat un tou la salut de la població: ¾ parts de la Humanitat sense vacunar per salvaguardar el benefici de quatre multinacionals.

“Tercera revolució industrial”, “indústria 4.0”, “tercera revolució tecnològica”. Belles fórmules per anomenar una nova onada de destrucció de forces productives, amb la desaparició de milers de llocs de treball de la vella indústria “carbonitzada”.

Només la resistència i la por a una explosió social generalitzada frenen aquests plans. Per això la necessitat d’aterroritzar la població i de totes les mesures lliberticides. I de lligar en curt els aparells sindicals, per mitjà de la concertació o el “diàleg social”, intentant fer dels sindicats la corretja de transmissió de la “transició energètica”, i dels plans de desmantellament industrial.

Els que s’oposin al neocorporativisme, per defensar la democràcia o perquè necessiten un veritable treball i un veritable salari per viure, serien gent que menysprea la naturalesa, obscurantistes i fins i tot perillosos per al futur de la humanitat.

LV 109 explica en diversos articles les conseqüències mediambientals de l’extracció de metalls necessària per a l’economia verda, la implicació dels partits verds i de les ONG ecologistes, com Greenpeace, en els negocis de l’energia neta , així com l’especulació mafiosa unida a l’energia eòlica. En aquest sentit, cita exemples d’Itàlia, d’Alemanya, d’Espanya.

Segons el banc suís UBS, el desenvolupament al 100% del cotxe elèctric comportarà un augment del 1928% de la producció mundial de cobalt i del 2.898% de la producció de liti, “una missió impossible a no ser que es transformi a regions senceres en complexos miners amb un cost ambiental molt elevat”.

Investigadors de la universitat de Califòrnia van establir que només la industrialització d’un vehicle elèctric consumeix entre tres i quatre vegades més energia que la d’un vehicle convencional. Al final, l‟impacte de carboni d‟un vehicle clàssic és gairebé equivalent al d‟un vehicle elèctric. Per a aquests investigadors, “els vehicles elèctrics poden ser tècnicament possibles, però la seva producció no serà mai sostenible des d’un punt de vista mediambiental”.

 Intervenció d’Àngel Tubau

No podem analitzar l’ofensiva actual del capital financer i les seves institucions, la UE, l’FMI, l’OCDE, i els governs que apliquen les seves directives, des d’una perspectiva localista o nacional.

A l’anomenada Unió Europea, tots els països estan enfrontats als mateixos problemes. Els plans del capital es duen a terme amb una identitat i simultaneïtat aclaparadora. Els plans de reforma de les pensions són gairebé idèntics.

Però hem d’apuntar més amunt, avui els capitalismes europeus estan patint una ofensiva brutal per treure’ls del mercat mundial. La guerra comercial entre els USA i la Xina expulsa els capitalismes europeus.

I aquesta ofensiva pren una dimensió particularment actual, a la indústria de l’automòbil.

A Europa, d’Eslovàquia a Portugal, hi ha 12 milions de treballadors d’aquest sector. Els plans actuals impliquen acomiadar 4 milions.

Vegem la qüestió del cotxe elèctric. En una cadena global, si ho analitzem des del principi de la cadena, l’extracció dels metalls per a les bateries, el cotxe elèctric és tant pol·lucionant o més que el cotxe de combustió. Recordem les condicions de saqueig en què s’han arrencat els metalls rars al Congo, per exemple.

A més, la introducció del cotxe elèctric, no només implica acomiadaments, sinó acabar amb els drets socials i salarials actuals.

S’amaguen les condicions laborals que la xinesa GWM vol implantar a l’antiga Nissan. Compra les instal·lacions a baix preu, demana subvencions, no se sap quants treballadors i en quines condicions emprarà encara que s’ha filtrat que hi haurà una baixada salarial i no es complirà el conveni del metall. La desindustrialització comporta a més liquidar els drets socials.

I tot plegat els patrons ho fan en nom de l’ecologia, la sostenibilitat, la lluita contra el canvi climàtic…

Permeteu-me que parli d’un cas de cotxe elèctric.

El Dacia Spring (elèctric) es fabrica a Xina. Arriba a Europa, a França a bord dels enormes vaixells portacontenidors que naveguen amb el fuel de pitjor qualitat. Es munten les peces del motor elèctric a Caen (França). Després aquest motor es transporta per carretera a Turquia, on s’acobla per mitjans tèrmics. El bloc híbrid (elèctric i tèrmic) s’envia a Espanya per ser instal·lat als models Captur i Megane, de Renault, i una part es reexporta a França per carretera Quan aquest cotxe “net” es posa a circular ja ha pol·lucionat mig planeta!

Així entén el capital el respecte al medi ambient: l’únic que el guia és la cerca del benefici, la realització de la plusvàlua. I, per amagar-ho, fa campanyes massives que, amb tot cinisme, parlen d’economia verda i sostenible!! En un mercat que s’estreny, busca nous productes per vendre, no pas perquè siguin socialment necessaris.

Podem confiar que el capital i els governs i institucions al seu servei combatran les conseqüències del canvi climàtic?

Hem vist com han combatut la pandèmia, accelerant la privatització de la sanitat, deixant les dues terceres parts de la humanitat sense mitjans sanitaris, no només vacunes, tancant hospitals com a França, o acomiadant milers de sanitaris al nostre país, quan hi ha com a mínim un milió de malalts a llistes d’espera.

Aquesta és la llei del capital, però això no és inevitable, hi ha la resistència, la lluita de classes.

El problema és que a l’interior del moviment obrer a les organitzacions s’imposen des de la direcció polítiques d’acompanyament, de diàleg social, de consens amb mil justificacions. Citem Guy Rider, l’actual president de l’OIT, sindicalista britànic: “Cal un consens social perquè la transició energètica sigui socialment acceptable”.

La nostra línia és la independència de classe. El primer que cal defensar és la classe obrera, els seus drets socials i democràtics, les normes d’higiene i seguretat. I la batalla que portem a les organitzacions és perquè compleixin el seu paper.

Per això, cal una força política organitzada. Estem preparant una Conferència Obrera Europea per ajudar a agrupar aquesta força. I per això hi ha la Quarta Internacional i les seccions que busquen l’acord i la lluita comuna amb totes les forces obreres i populars independents del capital que es guien per criteris de classe.

Intervenció de Xabier Arrizabalo

El nostre punt de partida són les legítimes aspiracions de les masses a una vida digna, d’acord amb les possibilitats que permet la productivitat del treball. Aquestes aspiracions xoquen amb les exigències de la rendibilitat capitalista, incompatible no ja amb millorar les condicions de vida de la majoria, sinó simplement preservar les conquerides històricament, gràcies a la lluita de la classe amb les seves organitzacions. Per tant, no es tracta d’una determinada gestió del capitalisme, sinó dels seus límits infranquejables, del que inevitablement implica la seva supervivència. Com explica Marx a El capital:

la limitació específica de la producció capitalista, i el fet que aquesta no és de cap manera una forma absoluta per al desenvolupament de les forces productives i per a la generació de riquesa, sinó que, per contra, arribat a cert punt entra en col·lisió amb aquest desenvolupament.

En aquest quadre s’ubica la retòrica de la transició ecològica i l’economia verda. Parlar de transició ecològica és reivindicar un atzucac. El pillatge i la destrucció dels recursos naturals no obeeix a una mala gestió del capitalisme, sinó al desplegament de les lleis que el regeixen.

Tota la propaganda de l’economia verda només obeeix a les necessitats del capital, que hi veu la possibilitat d’un doble negoci. Negoci econòmic, per la massiva transferència de recursos que, sota l’eufemisme de “col·laboració públicprivada”, camufla l’aprofundiment en els processos de privatització. I negoci polític en desmobilitzar la classe treballadora que, en lloc de lluitar pels seus interessos, si acceptés el cimbell defensaria uns suposats interessos comuns que són, en realitat, els de la classe explotadora, ara dissimulats com “la lluita pel planeta” . A això s’orienten els anomenats plans de reconstrucció, enèsima versió de la privatització de guanys i la socialització de pèrdues.

Davant d’això només cal situar les reivindicacions al lloc que els correspon, innegociable, com assenyalen els pensionistes en la seva emblemàtica consigna de “governi qui governi, les pensions es defensen”. Una defensa sense condicions i per tant fins al final, perquè la satisfacció de les reivindicacions, incloent-hi la preservació dels recursos naturals, només serà possible amb una veritable transició: la transició socialista cap a una societat sana, la societat comunista basada en la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, l’ús dels quals s’orienti al benestar de la població, no al negoci d’una minoria cada cop més reduïda. I el primer pas per això és inequívoc: organitzar-se per expropiar els expropiadors, per tant de manera independent de tot compromís amb totes i cadascuna de les seves institucions.