Archivo del Autor: admin

Con el Poder judicial hemos topado

(Publicado en la Carta Semanal 733ver en catalán)

Mientras en la sala IV del Tribunal Supremo, bajo la presidencia del magistrado Manuel Marchena, continúa el juicio contra los republicanos catalanes, en la sala III del mismo tribunal, un auto paralizaba cautelarmente la salida de los restos del dictador Franco de la basílica del Valle de los Caídos, que estaba prevista para el 10 de junio. Merece la pena, a la luz de ambos procesos, reflexionar sobre la verdadera naturaleza del poder judicial y, con él, del aparato de Estado del que forma parte.

Sigue leyendo

I ara topem amb el poder judicial

(Publicat a la Carta Setmanal 733veure en castellà)

Mentre a la sala IV del Tribunal Suprem, sota la presidència del magistrat Manuel Marchena, continua el judici contra els republicans catalans, a la sala III del mateix tribunal, un acte paralitzava cautelarment la sortida de les restes del dictador Franco de la basílica del Valle de los Caidos, que estava prevista per al 10 de juny. Val la pena, a la llum de tots dos processos, reflexionar sobre la veritable naturalesa del poder judicial i, amb ell, de l’aparell d’Estat del qual forma part.

Franco, Cap de l’Estat des de 1936

La sentència de la sala III, adoptada per unanimitat dels seus membres, ha despertat enceses protestes, especialment, sobre els termes en què estava redactada una frase d’aquesta, que els magistrats del Suprem deien que Francisco Franco havia estat “Cap d’Estat des de l’1 d’octubre de 1936 fins a la seva defunció”, reconeixent així la legitimitat del règim des del mateix moment del cop militar del 18 de juliol de 1936. I tot això recolzat en els acords de reforma, que no de ruptura, de 1978, forjats entre el règim i els responsables de les organitzacions obreres majoritàries del moment.

No serem nosaltres els qui ens sorprenem davant aquesta frase. No fa més que confirmar una doctrina reiteradament expressada, sentència rere sentència, pel Tribunal Suprem, que s’ha negat sistemàticament a anul·lar els judicis del franquisme, reconeixent la legitimitat d’aquests, des del mateix 18 de juliol de 1936 fins les ultimes condemnes de mort de lluitadors antifranquistes dictades per un Consell de Guerra el 28 d’agost de 1975 i executades el 27 de setembre d’aquest mateix any, uns pocs mesos abans del mort del dictador. Els jutges del Suprem han dit una vegada i una altra que aquests “judicis” amb jutges i fiscals militars i suposats advocats defensors, també militars, no triats pels acusats i que la majoria de les vegades es limitaven a reconèixer la culpabilitat dels acusats i a demanar -amb la boca petita- clemència al “tribunal”, eren tribunals legítims que van emetre sentències legítimes.

Quan Baltasar Garzón -que, com a jutge “estrella” de l’Audiència Nacional, va ser pioner en vulneracions del dret de defensa com les escoltes a les converses entre els acusats de delictes terroristes i els seus defensors, alguna cosa que van ovacionar molts- va tenir l’ocurrència d’admetre a tràmit denuncies contra els crims del franquisme, el poder judicial no va trigar a perseguir-lo i dictar una sentència que l’expulsava de la carrera judicial. El van jutjar, aparentment, per altres fets, però el missatge va quedar clar per a tots: el poder judicial es declara hereu i defensor de l’aparell judicial (i del règim) franquista i no permet que se li toqui ni un pèl. Precisament, un dels set jutges responsables de la sentència -dictada per unanimitat- que expulsava a Garzón de la judicatura va ser…Manuel Marchena.

A qui pot estranyar tot això? L’Audiència Nacional, tribunal especialitzat a perseguir els “delictes de terrorisme” i altres delictes polítics, és l’hereva directa del Tribunal d’Ordre Públic del franquisme, i l’aparell judicial que patim és el mateix aparell judicial del franquisme, que s’ha mantingut des de llavors per múltiples llaços d’afinitat i parentiu. El jutge de Madrid Yusti Basterreche, el primer que va decretar la suspensió cautelar de l’exhumació de Franco, és el nét de l’almirall Basterreche, responsable de la matança de milers de civils desarmats que fugien de Màlaga en 1937  durant el que es va anomenar “la desbandá”

No només es tracta del poder judicial. Més d’un miler de militars retirats signaven fa uns mesos un manifest de suport a Franco (els que estan en actiu no ho van fer per a evitar-se possibles sancions, però és evident que en la seva immensa majoria compartien el seu contingut). El País analitzava recentment els resultats electorals i assenyalava que les taules amb més alt percentatge de votants de Vox eren aquelles en què votaven els residents de casernes de l’Exèrcit i cases-caserna de la Guàrdia Civil.

El judici del Procès i els judicis contra sindicalistes i activistes socials

A la vista de tots, el magistrat Manuel Marchena dirigeix amb mà de ferro les sessions del procés per rebel·lió contra els republicans catalans. Es permet interrompre als lletrats, prohibir preguntes, tractar amb diferents vares de mesurar els testimoniatges, segons siguin policies que declaren a petició de l’acusació o ciutadans apallissats testimonis de les defenses, admetre o inadmetre vídeos i altres proves… L’aparell judicial, en connivència amb les altres institucions de la Monarquia, han assignat a Marchena la missió de deixar clar que la voluntat popular, catalana o espanyola, en cap cas pot imposar-se sobre les institucions heretades de la dictadura. Li han encarregat una sentència“exemplar”contra la democràcia.

El mateix ha succeït en els centenars de judicis contra sindicalistes en aplicació de l’article 315.3 del Codi Penal (article “antipiquetes”, heretat, també, de l’últim Codi Penal franquista), on els sindicats han denunciat, una vegada i una altra, l’acord tàcit entre fiscals i policies, sota la mirada benvolent dels jutges, per a criminalitzar als sindicalistes acusats. O en el judici contra Andrés Bódalo, que el jutge es va negar a admetre com a prova un vídeo que demostrava la falsedat de les acusacions (el mateix que va succeir en el judici contra els dos sindicalistes de CNT de Logronyo, condemnats per la seva actuació durant una vaga). Els “18 de la Macarena”, activistes de la lluita pel dret a l’habitatge de Sevilla, denuncien el mateix tipus de pràctiques. A Madrid, la policia anima la denúncia presentada per l’organització feixista “Hogar Social Ramiro Ledesma” contra els militants que formaven part del servei d’ordre de la manifestació del 16 de març pel dret a decidir, i el fiscal els acusa de “delicte d’odi”, recolzant-se en una instrucció de la Fiscalia de l’Estat (publicada, oh, casualitat!, el dia abans de la data prevista del seu judici), en la qual s’estableix que animar al rebuig contra els nazis pot ser perseguit com a delicte d’odi.

Al mateix temps, tots els òrgans judicials han avalat les contrareformes laborals, les retallades socials, les retallades de salaris i drets dels empleats públics (retallades efectuades passant per sobre d’acords i convenis col·lectius), com han avalat el lliurament de milers de milions als banquers, als especuladors de les autopistes radials o del magatzem de gas de Tarragona. No hi ha dubte que saben bé quins interessos de quina classe social han de defensar: els dels explotadors i especuladors.

Alguns  analistes assenyalen que les actuacions judicials són una mica més que un atzar del calendari. En un moment en què estan obertes les negociacions per a formar Govern, les demostracions de “força” de l’aparell judicial podrien ser un advertiment al nou govern, un advertiment que la “Justícia” (i l’aparell d’Estat del qual forma part) no estan disposats a acceptar cap tipus d’acció relacionada amb un indult als catalans o l’anul·lació de les sentències dels consells de guerra i tribunals franquistes.

L’aparell judicial i els drets de les dones

Des de la sentència de “la manada”, milers de dones -i d’homes- han expressat la seva indignació contra els jutges que minimitzen les agressions sexuals contra les dones (un dels jutges de Pamplona va arribar a dir que veia actes sexuals consentits, en un ambient de “jolgorio”  en la brutal agressió de quatre individus corpulents, incloent a un militar i un guàrdia civil, contra una jove de 18 anys). Un altre jutge deia “bestiola” i “filla de puta” a una activista en defensa de les dones maltractades. I podíem seguir fins a l’infinit.

És la continuïtat d’un aparell judicial i policial que, durant dècades, s’ha negat a defensar a les dones contra les agressions, i fins hi tot, els hi recomanava cínicament -com feien les publicacions de la Secció Femenina de la Falange- resignació davant aquests fets i submissió a l’home.

Com en el cas dels judicis contra sindicalistes, només la mobilització social ha obligat aquests individus a recular, i a contracor.

Cal netejar tota aquesta trama

Ni l’aparell judicial, ni el règim del qual forma part i al qual sustenta, són reformables.

La defensa de les llibertats i dels drets dels treballadors, de les dones i dels Pobles exigeix acabar amb aquest poder judicial, amb aquest règim, proclamar la República. Perquè República no és canviar a un rei per un president, sinó donar una neteja radical a les institucions i donar satisfacció a les principals reivindicacions.

El programa de reformas y de estabilidad del nuevo gobierno

(Publicado en la Carta Semanal 732ver en catalán)

(Esta semana, como Carta Semanal, reproducimos un artículo publicado en Información Obrera, nº 338)

El 30 de abril, dos días después de las elecciones generales, el Gobierno envió a Bruselas, a la Unión Europea, la Actualización del Programa de Estabilidad 2.019-2.022 y el Programa Nacional de Reformas de 2019. Dando así cumplimiento a la obligación de todos los Estados miembros de presentar dichos documentos básicos para la coordinación de las políticas económicas de la UE.

Sigue leyendo

El programa de reformes i d’estabilitat del now Govern

(Publicat a la Carta Setmanal 732veure en castellà)

(Com a Carta Setmanal, reproduïm un article publicat en Informació Obrera, núm. 338)

El 30 d’abril, l’endemà passat de les eleccions generals, el Govern va enviar a Brussel·les, a la Unió Europea, l’Actualització del Programa d’Estabilitat 2.019-2.022 i el Programa Nacional de Reformes de 2019. Donant així compliment a l’obligació de tots els Estats membres de presentar aquests documents bàsics per a la coordinació de les polítiques econòmiques de la UE.

El Programa d’Estabilitat 2.019-2.022

Com a eixos del programa es proposa garantir l’estabilitat econòmica i financera, reforçar la cohesió social i abordar reformes estructurals com la baixa productivitat o l’alt nivell de deute públic.

El Programa d’Estabilitat preveu la reducció gradual del dèficit públic fins a aconseguir en 2.022 l’equilibri pressupostari, la qual cosa permetrà al govern “accelerar la reducció de la ràtio de deute públic sobre el PIB, fins a situar-se per sota del 90%”. En 2019, es preveu un dèficit del 2%, perquè “els ingressos públics augmentaran i la despesa publica es reduirà lleugerament, fins al 39% i el 41% del PIB, respectivament”.

A destacar que, en fixar-se la distribució del dèficit públic de 2018, un 2,48% del PIB, entre les diferents administracions públiques, es fa una distribució enganyosa d’aquesta. S’imputa a la Seguretat Social un dèficit del 1,41% del PIB. Diem enganyosa per l’errònia comptabilització del finançament de l’Estat a la Seguretat Social, perquè segons l’article 109.2 de la Llei General de la Seguretat Social, tal finançament ha de fer-se per aportacions, no per préstecs, i com a resultat d’aquesta manipulació apareix la Seguretat Social indegudament endeutada i deficitària, mentre que l’Administració Central de l’Estat figura amb un dèficit convenientment rebaixat.

S’estableixen en els Ministeris límits per a l’inici de nous expedients de despesa. La paràlisi de la inversió pública, necessària per a la creació d’ocupació de qualitat, és una de les mostres de la llunyania governamental dels problemes reals de la societat.

El pla suposa en essència a reduir despeses per a pagar el deute i, respecte a les pensions, consisteix a continuar ignorant l’obligació de recollir com a despesa del Pressupost de l’Estat. no com a préstec, les aportacions obligatòries de l’Estat a la Seguretat Social.

La reforma laboral i el “oblit” de la seva derogació

El Programa de Reformes del govern no posa en la seva agenda la derogació de les reformes laborals avorrides per tota la classe obrera i les seves organitzacions.

Son les reformes laborals impulsades per la Unió Europea les que han facilitat l’ofensiva contra les condicions de treball i els drets socials, han afeblit la negociació col·lectiva i els salaris, i amb la reducció salarial han arrossegat a la baixa el finançament de les pensions pel seu efecte en les cotitzacions socials.

Procés que òbviament condueix a afeblir a les organitzacions obreres.

La ultraactividad dels convenis, la prevalença del conveni sectorial sobre el d’empresa, la derogació de la reforma laboral, la derogació de la reforma de pensions, són entre altres les reivindicacions pendents.

En lloc d’abordar la derogació d’aquest llegat, el govern proposa la creació d’un grup d’experts per a dur a terme els treballs i estudis preparatoris per a l’elaboració d’un nou Estatut dels Treballadors.

En el Programa de Reformes per a 2019 es diu: “és necessari combatre la dualitat del mercat de treball i la precarietat en l’ocupació, per a això es proposen mesures per a l’impuls de la contractació indefinida i l’elaboració d’un nou Estatut dels Treballadors del Segle XXI”.

La derogació de les reformes de pensions no està en l’agenda del Govern

Res es diu tampoc de la derogació de les reformes de pensions que tant rebuig han concentrat. En el Programa de Reformes es detallen totes les mesures escomeses pel govern des de la moció de censura que va tombar a Rajoy, però el conjunt d’aquestes mesures reposava en el compromís de la derogació de la jubilació als 67 anys i la derogació de la reforma de Rajoy, amb el seu índex d’actualització al 0,25% i el seu factor de sostenibilitat d’empobriment de les pensions.

La ruptura del Pacte de Toledo va permetre veure clarament la voluntat de la majoria dels allí reunits de canviar el model actual de Seguretat Social i reduir-lo al nivell de pensions mínimes, per a així obrir espai als fons privats de pensions. I aquest model allí dissenyat, el rebuig del qual va provocar l’explosió del consens, rep ara els suports del govern: “Així, la Comissió del Congrés per al Seguiment del Pacte de Toledo, els treballs del qual van avançar a bon ritme fins a l’anunci de la convocatòria d’eleccions generals el 28 d’abril, i el diàleg social proporcionen el marc òptim per a abordar aquest procés”. I entre les mesures se cita “la revisió de les despeses” i “l’adaptació de diferents paràmetres del sistema” de la Seguretat Social.

Malgrat la tan portada i portada separació de fonts, per a la contractació de treballadors es mantenen els incentius no finançats per la imposició general sinó per les cotitzacions. El Govern escriu a Brussel·les que: “Un dels pilars d’aquestes polítiques actives són els incentius a la contractació, a través de bonificacions i reduccions en les quotes de la Seguretat Social. Aquests incentius, per als quals existeix un crèdit de 2.600 milions d’euros en el pressupost de 2018 prorrogat en 2019, suposen una minoració dels ingressos per cotitzacions socials”.

S’anuncia l’assumpció per part del Govern del model de pensions dissenyat i rebutjat del Pacte de Toledo i se segueix la vella política de saqueig a les cotitzacions socials, finançant amb elles la política de suport a l’ocupació que ha de finançar-se amb els recursos del Pressupost de l’Estat i no amb els del Pressupost de la Seguretat Social.

La motxilla austríaca i la destrucció dels drets al treball estable

Ja l’anterior Ministra de Treball del PP Fátima Báñez, Ciutadans i la CEOE van proposar l’aplicació de l’anomenada “motxilla austríaca” com a mesura de privatització de les prestacions. Ara, és el Govern qui assumeix la proposta de canalitzar cap al mercat de capitals les eventuals indemnitzacions per acomiadament dels treballadors.

Davant la situació de segmentació del mercat de treball, la reducció de tipus de contractes, ”per a contribuir significativament al dinamisme laboral”, el Programa de Reformes proposa “abordar la implantació gradual d’un sistema de comptes individuals de capitalització per a la mobilitat a través de la creació d’un Fons que permeti als treballadors fer efectiu l’abonament de les quantitats acumulades al seu favor en els supòsits d’acomiadament improcedent, de mobilitat geogràfica, per al desenvolupament d’activitats de formació o en el moment de la seva jubilació.”

A Àustria en 2003 amb l’objectiu de reduir “rigideses del mercat de treball” es va implantar un sistema pel qual cada treballador té un compte individual d’indemnització per acomiadament que es nodreix d’aportacions de l’empresari a un Fons que inverteix en el mercat financer.

En cas d’acomiadament el treballador pot disposar d’aquest compte en concepte d’indemnització per acomiadament. És com un pla de pensions rescatable en cas d’acomiadament, que també pot servir com un complement a la seva pensió. Però d’aquesta manera es facilita a l’empresari l’acomiadament de qualsevol treballador, ja que té la indemnització per acomiadament ja dotada de fons.

Les “rigideses del mercat de treball” que es volen eliminar constitueixen el nucli dels drets adquirits pels treballadors: el dret al treball, a la seguretat i estabilitat en el lloc de treball, el seu rebuig a l’acomiadament lliure, la necessitat que l’acomiadament d’un treballador compleixi requisits legalment establerts.

Es tracta d’una proposta de destrucció dels drets i garanties arrencats, i un atac a les organitzacions obreres aixecades en la lluita per consolidar els drets de la classe obrera. La proposta del govern a favor de la motxilla austríaca és un atac sense precedents als drets de la classe obrera i les seves organitzacions i un nou intent d’afavorir al sector financer en implantar el que pot considerar-se un fons de pensions camuflat.

En conclusió, les propostes de reformes per a 2019 del Govern, imputant a la Seguretat Social dèficits que són d’altres Administracions Pública, el seu “oblit” de la derogació de les reformes laborals i de pensions, i el suport a la motxilla austríaca, pinten el quadre de l’allunyat que està el Govern de les aspiracions expressades per les reivindicacions i mobilitzacions obreres i de pensionistes. Aspiracions que constitueixen el mandat que han donat a aquest govern els milions que van anar a votar el 28 d’abril per a tancar el passo a les dretes i a les seves polítiques.

Després de les eleccions es constata que sí que hi ha majoria per a derogar el llegat de reformes heretades i satisfer les reivindicacions obreres i democràtiques.

ÜLTIMA HORA

El programa de reformes demostra la voluntat de la direcció del PSOE de Sánchez d’acomodar-se completament a les exigències del capital financer i les seves institucions. No obstant això, el govern encara no està format i les expectatives dels treballadors van en un sentit contrari. Estem en vespres d’un xoc, nosaltres ens situem en el moviment que exigirà al govern respondre a les reivindicacions. No som ni “neutres” ni defensors del govern perquè és d’esquerres contra l’extrema dreta”.

Per això després de la confirmació del govern en funcions que no plantejarà la derogació de la reforma laboral, supeditant les eventuals modificacions a l’elaboració a mitjà termini d’un nou Estatut dels Treballadors, es creen unes condicions que obliguen a sindicalistes, treballadors i joves a organitzar l’exigència política al Govern i a la majoria que va tirar a Rajoy, la derogació de la seva herència respecte a la reforma laboral, les de pensions, la LOMCE, el 315.3 del Codi Penal i la llibertat dels presos republicans catalans.

Després de les eleccions del 26-M

(Publicat a la Carta Setmanal 731veure en castellà)

El mandat al nou govern continua més vigent que mai

A simple vista, els resultats electorals a Espanya poden semblar una excepció dins de la tònica electoral europea. No obstant això, no ho són tant. És veritat que el PSOE apareix reforçat davant els seus homòlegs europeus que han retrocedit de manera clara en diversos països. De fet, les dos grans corrents polítiques que han governat diversos països europeus des del final de la Segona Guerra Mundial no fan més que sofrir garrotades electorals, encara que vulguin disfressar-los o minimitzar-los amb l’espantall de la expansió dels populismes.

No és una qüestió menor: aquests dos corrents han estat les encarregades durant desenes d’anys de facilitar l’aplicació de tots els plans del capital financer contra els quals s’han rebel·lat els treballadors i els pobles. Per aquest motiu la mitjana de participació en les eleccions europees ha estat en tota Europa del 50%, amb puntes extremes de l’abstenció a Portugal que gairebé arriba al 70%.

Concebudes com una segona volta, les eleccions d’aquest diumenge han vingut a confirmar el que es va expressar en els resultats electorals de fa un mes: hi ha una majoria social en aquest país que, rebel·lant-se contra la possibilitat que les dretes “modernes” i menys modernes s’apoderin de la vida política dels municipis i dels parlaments, vol impedir-ho i vol a més revertir les polítiques de retallades i acabar amb el llegat del PP (les reformes laborals, de pensions …).

Es tracta de la mateixa majoria social que anhela solucions polítiques que encaixin les aspiracions democràtiques dels pobles, que estableixin la fraternitat entre ells sobre la base de la lliure determinació.

Aquesta majoria social va utilitzar el 28-A, i ha tornat a utilitzar en el 26-M, al PSOE com a principal referent electoral, després d’estar pràcticament desnonat fa poc més d’un any. La raó és molt simple i té a veure sense cap dubte amb la decisió de presentar una moció de censura –ara fa un any- contra Rajoy, que va suposar tirar fora del govern al PP. És a dir, té a veure amb la decisió d’encapçalar la indignació popular, encara que fos de manera limitada i reduïda a l’àmbit electoral.

Aquesta circumstància és el que ha permès al PSOE guanyar les eleccions en 10 de les 12 comunitats autònomes, aconseguir el major nombre de diputats en les europees, i recuperar la primera posició quant a nombre de regidors electes.

A un altre nivell, és la mateixa raó per la qual un partit com a ERC ha aconseguit erigir-se en el partit més votat a Catalunya, desbancant a JxCAT de Puigdemont que ha perdut 180.000 vots, encara que en contraposició ha estat la candidatura independentista més votada en les europees.

Esment a banda mereix el daltabaix d’Unides Podemos, i dels Comuns a Catalunya, que compromet greument l’intent de crear una alternativa per l’esquerra al PSOE en el quadre de l’acceptació del règim monàrquic, i l’articulació del qual a través de les xarxes socials ha estat font de protestes i de crítiques a la falta de democràcia interna.

Alguns dels ajuntaments anomenats del “canvi” en els quals governaven coalicions encapçalades per candidatures sorgides a la calor del 15-M, obstinades a demostrar que una altra forma de “gestionar” el capitalisme (acceptant totes les noses del règim) era possible, han estat derrotades o han sofert reculades importants.

Els números canten

D’altra banda, els resultats electorals confirmen també la crisi dels partits que representen el postfranquisme amb més o menys gotes de modernitat.

El PP continua perdent manxa, encara que intenta maquillar els mals resultats parapetant-se en la derrota de l’esquerra a Madrid i en el fet que C’s no han aconseguit superar-los.

A assenyalar també que Vox obté bastant menys vots que en les generals del 28-A, la qual cosa ha portat a Casado a declarar amb eufòria que “PP només hi ha un” i que els ciutadans trien l’original i no la fotocòpia. Tenen raó, PP només hi ha un, el que ve directament del franquisme, i que ara es regira contra els apòsits que li han anat sortint i li han perjudicat electoralment.

No obstant això, combinacions electorals al marge, hi ha un fet indiscutible: tots els que han proposat una política regressiva i demanaven l’aplicació del 155, han anat perdent posicions. A Catalunya, el PP porta camí de desaparèixer (67 regidors, i 126.578 vots menys) mentre que C’s, encara que han augmentat el nombre de regidors (de 176 a 238) han obtingut 53.000 vots menys que en el 2015.

Sens dubte, les pressions perquè C’s aixequi el “veto” al PSOE, i perquè al seu torn, la direcció del PSOE es desprengui de la pressió de la militància que no desitja un acord amb aquest partit, s’empitjoraran en els pròxims dies, a propòsit de la possibilitat que C’s impedeixi en algunes comunitats on ha guanyat el PSOE que aquest governi, en establir pactes amb el PP i Vox. Però independentment de les combinacions que puguin donar-se.

Què es desprèn dels resultats?

Hi ha una majoria d’esquerra en les Corts. També en la majoria d’ajuntaments i comunitats. Ja no hi ha excuses per a continuar mantenint el llegat del PP, la qual cosa implica procedir a la derogació de les reformes laborals i de pensions, la LOMCE, la llei Mordassa, el decret 3+2. Ningú entendria que existint aquesta majoria no es fes, encara que el govern en funcions continua emetent missatges ambigus sobre aquest tema, quan no directament contradictoris, com les mesures contingudes en el Pla Nacional de Reformes enviat a Brussel·les.

Tampoc hi ha excuses per a no escometre i solucionar de manera democràtica l’aspiració de bona part del poble de Catalunya que vol poder decidir i alliberar als presos republicans catalans.

Naturalment, tot pas que doni el govern en el sentit de satisfer les aspiracions de la majoria social serà saludat i trobarà la simpatia dels treballadors. Però sense cap dubte també va trobar l’oposició de la Monarquia i les institucions del capital financer. El que de nou plantejarà com a únic camí la lluita per la República.

Después de las elecciones del 26-M

(Publicado en la Carta Semanal 731ver en catalán)

El mandato al nuevo gobierno sigue más vigente que nunca

A simple vista, los resultados electorales en España pueden parecer una excepción dentro de la tónica electoral europea. Sin embargo, no lo son tanto. Es verdad que el PSOE aparece reforzado ante sus homólogos europeos que han retrocedido de manera clara en varios países. De hecho, las dos grandes corrientes políticas que han gobernado diversos países europeos desde el final de la Segunda Guerra Mundial no hacen más que sufrir varapalos electorales, aunque quieran disfrazarlos o minimizarlos con el espantajo del auge de los populismos. No es una cuestión menor: estas dos corrientes han sido las encargadas durante decenas de años de facilitar la aplicación de todos los planes del capital financiero contra los que se han rebelado los trabajadores y los pueblos.  De ahí que la media de participación en las elecciones europeas sea en toda Europa del 50%, con puntas extremas como el caso de la abstención en Portugal que casi llega al 70%.

Sigue leyendo

Tambors de guerra

(Publicat a la Carta Setmanal 730veure en castellà)

En el seu tractat De la Guerra, publicat en 1832, Carl Von Clausewitz explica que “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans”.  Aquest principi de Clausewitz s’aplica, sens dubte, a la realitat d’avui. Els treballadors d’Europa veuen com els seus governs ataquen els sistemes de pensions mentre disparen la despesa militar.

L’administració Trump multiplica les provocacions i amenaces a tort i a dret. Fet que no hauria de ser considerat banal, atès que té a la seva disposició la major maquinària militar del món (el pressupost de Defensa dels EUA pel 2019 és de 716.000  milions de dòlars –un 40% de la despesa militar mundial–, és 10 vegades superior al d’educació i multiplica per 45 el de transport).

Fem un breu repàs:

Fa dos dies, per mitjà d’un tuït, el president USA anunciava “una sorpresa” per al poble veneçolà, poc després que el seu Secretari de Defensa, Mike Pompeo, reafirmés que l’opció militar està damunt la taula i que Juan Guaidó, el autoanomenat “president” de Veneçuela, les crides del qual a la mobilització cada vegada troben menys ressò dins del país, comencés a suplicar una intervenció militar americana per a col·locar-lo en el poder (tàctica que no exclou, per allò de posar una vela a déu i una altra al diable, la “negociació” paral·lela amb Putin)

De la guerra econòmica a la guerra oberta?

Al mateix temps, la flota nord-americana concentra els seus efectius al golf Pèrsic, una esquadrilla de bombarders B-52 es desplaça a la base militar que te EEUU a Qatar, a escassa distància d’Iran, en tant que altres B-52 van ser desplegats en un lloc no revelat del “sud-oest d’Àsia”, i el Secretari de Defensa en funcions, Patrick Shanahan, presentava dijous passat, en una reunió amb l’equip de “Seguretat Nacional”, una proposta d’enviar 120.000 soldades més a Orient Pròxim. Al mateix temps, Trump multiplica les declaracions contra Iran, considerat de nou com a eix del mal, tapant així la massacre de l’exèrcit saudita al Iemen. Un exèrcit armat fins a les dents pels Estats Units, per França i, també, per Espanya.

La demostració de força naval contra Iran segueix a l’anunci que els EUA sancionaran a qualsevol país que compri petroli iranià, una decisió que escanya l’economia d’Iran, els ingressos de la qual depenen en un altíssim percentatge de l’exportació de petroli i gas natural. De la mateixa manera que les amenaces d’intervenció militar a Veneçuela segueixen al bloqueig econòmic, la congelació d’actius, i el sabotatge de les instal·lacions elèctriques.

Al mateix temps, el govern de Trump incrementa la pressió sobre Cuba, aplicant una disposició –fins ara congelada– de la llei Helms-Burton que permet denunciar davant els tribunals d’EEUU a les empreses estrangeres que comerciïn amb béns confiscats per la revolució cubana a súbdits nord-americans (estem parlant de fets ocorreguts fa 55 o més anys).

Mentre concentra portaavions, bombarders i bucs llançamíssils davant les costes iranianes, Trump ordena la retirada de personal de l’ambaixada nord-americana a l’Iraq, i fa un advertiment públic als ciutadans nord-americans perquè abandonin aquest país. Alguns observadors es pregunten si no està buscant –o ordint– una provocació com l’enfonsament del cuirassat Maine en 1898 a Cuba o l’incident del Golf de Tonkín en 1962, fals atac nord vietnamita a un vaixell militar USA que va servir per a “justificar” la implicació massiva dels EUA en la guerra de Vietnam.

En principi les mesures contra Iran, Cuba i Veneçuela busquen escanyar l’economia per a intentar alimentar la indignació popular contra els corresponents governs, però, pel que sembla la impaciència de Trump es manifesta  a l’espera de que tot això succeeixi, i més encara després del fiasco de la “operació Guaidó”

Els “aliats” europeus tremolen

La UE i els seus governs es mostren desconcertats i espantats davant uns conflictes que no controlen i que majoritàriament perjudiquen les empreses europees, com el boicot econòmic a Iran (que afecta a grans empreses europees amb inversions en aquest país) o l’aplicació de la Llei Helms Burton contra Cuba. Tampoc semblen molt satisfets amb la idea d’una intervenció nord-americana a Veneçuela, de conseqüències imprevisibles. Com ho serien els d’una intervenció militar contra Iran (vegeu el resultat de les d’Afganistan, l’Iraq i Síria). Per això  protesten de manera visible i explícita, demanant en va que Trump faci marxa enrere i tractin de crear una “Europa de la Defensa” que culminaria en un grup d’intervenció europeu. Fonamentalment, pressió en benefici d’empreses europees. El govern de Pedro Sánchez ha decidit retirar la fragata espanyola Méndez Núñez del grup de combat on el vaixell insígnia és el portaavions nuclear “USS Abraham Lincoln”, a qui Trump ha ordenat encaminar-se al Golf Pèrsic. Amb aquesta operació, negociada amb Washington, Sánchez evoca la retirada de les tropes de l’Iraq i reforça les tímides maniobres de la UE. Però els europeus no s’atreveixen a enfrontar-se amb Trump. I això a pesar que aquest anuncia represàlies contra la banca, les petrolieres, i fins i tot les indústries europees de l’acer, els automòbils i l’armament.

Les amenaces d’agressió militar estan al servei de la política de totes les administracions nord-americanes (ja siguin demòcrates o republicanes). Ara s’han vist aguditzades per Trump a causa de la desfeta econòmica nord-americana, de la desindustrialització del país (organitzada per les pròpies multinacionals EEUU), de la pèrdua de les seves principals fonts productives. És precisament la crisi del sistema capitalista, que es concentra en els EEUU, la qual cosa obliga a Trump a llançar-se a l’ofensiva, en el terreny econòmic i comercial i, també, a les amenaces militars. Tot al servei d’una política simplement destinada a preservar la seva posició hegemònica.

La diferència és que abans arrossegava als seus aliats, avui ningú sembla seriosament seguir la seva política. Encara que ningú pot afirmar fins a quin punt aguantaran les pressions de l’imperialisme dominant.

La situació d’Espanya

A Espanya ens trobem amb aquesta contradicció. El govern Sánchez va ser el primer seguidor de la política dels Estats Units a Veneçuela, però ara el ministre Borrell sembla més discret. El pagament de Trump a la submissió de Borrell i Sánchez ha estat l’inici d’aplicació del capítol 3 de la llei d’embargament Helms-Burton, que pot afectar prioritàriament empreses espanyoles.

I, no obstant això, no falten les veus que surtin en defensa de Trump. Per exemple, l’expresident Aznar “exigeix” una intervenció contra Veneçuela. Precisament Aznar, corresponsable de la destrucció de l’Iraq, que va provocar centenars de milers de morts, i de la qual aquest país, 16 anys després, segueix sense recuperar-se. Quan per pura democràcia aquest individu hauria de ser jutjat pels seus crims (però aquesta és la justícia heretada del franquisme, que jutja als qui organitzen un referèndum, i deixa en llibertat a criminals de guerra)

En aquestes condicions, a les portes de la constitució del nou govern, és fonamental veure com determinarà la seva política exterior. Si actuarà simplement com una “corretja de transmissió ” dels dictats de Trump, o fins a quin punt participarà en els intents de “independència” de la Unió Europea.

L’interès dels treballadors i els pobles passa, sens dubte, per una política de pau, és a dir, una política independent dels EEUU i l’OTAN, i també de les agressions de les potències europees contra els treballadors i els pobles. En la consciència dels nostres pobles segueix viva l’oposició a la guerra que va estar en la base de la caiguda d’Aznar en 2004.

Tambores de guerra

(Publicado en la Carta Semanal 730ver en catalán)

En su tratado De la Guerra, publicado en 1832, Carl Von Clausewitz explica que “la guerra es la continuación de la política por otros medios”.  Este principio de Clausewitz se aplica, sin duda alguna, a la realidad de hoy. Los trabajadores de Europa ven cómo sus gobiernos atacan los sistemas de pensiones mientras disparan el gasto militar.

Sigue leyendo

Alcance y significación de la movilización del pueblo argelino

(Publicado en la Carta Semanal 729ver en catalán)

(Esta Carta Semanal recoge, casi en su totalidad, el editorial de La Verdad nº 101. Se han suprimido algunos párrafos que no tenían que ver las movilizaciones en Argelia, que son el centro de esta Carta)

La movilización masiva en Argelia amenaza con desestabilizar el «orden» en la región, en el continente africano y también en Europa. De ahí el terror de los círculos dirigentes europeos, comenzando por Macron, pero también de Trump y del imperialismo norteamericano. Todos hacen declaraciones en apoyo de la supuesta transición democrática, destinada a preservar el régimen «renovándolo». Pero el pueblo argelino no quiere una «renovación». Quiere echar al régimen y, en las manifestaciones, denuncia las injerencias extranjeras, y en particular la de Macron. Los argelinos dicen: Macron, ocúpate de tus Chalecos Amarillos, mirando con simpatía este movimiento en Francia.

Sigue leyendo

Abast i significació de la mobilització del poble algerià

(Publicat a la Carta Setmanal 729veure en castellà)

Aquesta Carta Setmanal recull, gairebé íntegrament, l’editorial de la Veritat núm. 101. S’han suprimit alguns paràgrafs que no tenien a veure les mobilitzacions a Algèria, que són el centre d’aquesta Carta.

La mobilització massiva a Algèria amenaça amb desestabilitzar l’«ordre» a la regió, en el continent africà i també a Europa. D’aquí el terror dels cercles dirigents europeus, començant per Macron, però també de Trump i de l’imperialisme nord-americà. Tots fan declaracions en suport de la suposada transició democràtica, destinada a preservar el règim «renovant-lo». Però el poble algerià no vol una «renovació». Vol tirar al règim i, en les manifestacions, denúncia les ingerències estrangeres, i en particular la de Macron. Els algerians diuen: Macron, ocupa’t de les teves Armilles Grogues, mirant amb simpatia aquest moviment a França.

L’actualitat de la mobilització revolucionària dels pobles

En efecte, aquesta mobilització del poble algerià recorda –si això fos necessari- que la mobilització revolucionària dels pobles no és una qüestió del passat, sinó actual. Aquesta mobilització té un valor mundial per a tots els pobles, en tots els continents. És el rebuig de tots aquests règims aferrats a l’ordre imperialista mundial que ataquen als pobles. A Algèria s’expressa clarament aquest moviment de “dégagisme»[1] , però existeix a tot arreu.

En una altra situació i un altre període, en la seva Història de la revolució russa, León Trotski escrivia, a propòsit de «la irrupció de les masses en el terreny en el qual es resol la seva pròpia destinació», que els esdeveniments s’encadenen «no amb un pa acabat de transformació social, sinó des de l’amarg sentiment de no poder tolerar per més temps l’antic règim».

El règim, enfront de la mobilització creixent de tot un poble, ha intentat una última maniobra anunciant que el president no es tornaria a presentar per a un cinquè mandat i que retardaria les eleccions per a celebrar una conferència nacional. Un intent de mantenir el règim i rentar-li la cara.

No és solament una qüestió algeriana. En múltiples ocasions hem vist conferències nacionals, sota l’ègida de les grans potències, organitzades en països africans per a intentar apaivagar la indignació dels pobles i preservar les posicions de l’imperialisme en aquests països. En alguns casos, aquestes mateixes conferències nacionals han desembocat en la guerra i la dislocació del país.

Sota una forma pròpia del continent europeu, els governs busquen, mitjançant conferències de «diàleg social», integrar a les organitzacions sindicals, qüestionant la independència de classe del moviment obrer.

El lloc del moviment obrer

El secretari general de la Unió General de Treballadors Algerians (UGTA) va donar suport a el cinquè mandat i dóna suport a la crida a la conferència nacional. Quan els treballadors són massivament part integrant de les manifestacions contra el règim, el secretari nacional de la UGTA vol capturar-la per a posar-la al servei del règim. El que provoca una mar de fons i una revolta en la central sindical. Cada dia que passa, noves instàncies de la UGTA es posicionen per la dimissió del secretari general i, sobre aquesta base, per un congrés extraordinari a fi de, com diu una d’aquestes instàncies, «recuperar la nostra benvolguda organització».

Aquesta qüestió, baix formes particulars, es planteja en tots els països. És la del lloc de la classe obrera i les seves organitzacions en el combat emancipador, és a dir, el combat contra qualsevol forma d’integració i d’acompanyament de les organitzacions obreres.
En 1962, la victòria del poble algerià contra el colonialisme francès va ser confiscada pel FLN, que va establir el règim de partit únic que va dirigir el país en funció dels seus interessos particulars. Malgrat això, es van registrar importants conquestes amb la independència d’Algèria, especialment la nacionalització del petroli i el gas. Fa 57 anys, Algèria va passar a ser independent, però el poble estava sotmès al règim de partit únic. I fins i tot quan aquest, sota l’efecte de les massives mobilitzacions de 1988, va haver de concedir la pluralitat de partits i una certa obertura, ho va fer en el marc del manteniment de les institucions antidemocràtiques i del seu règim.

La política del govern algerià, particularment en els últims anys, en atacar de manera brutal els drets dels treballadors i de la població, en privatitzar, atacava les conquestes de la independència, però també les dels treballadors, producte de la seva lluita de classe. En la mobilització actual del poble algerià contra aquest règim, hi ha un contingut democràtic i un contingut econòmic i social indissociablement vinculats. El rebuig per part dels pobles de les conseqüències destructives de la crisi del sistema capitalista mundial, que per a sobreviure ha de liquidar tot el que s’ha conquistat, pot provocar en tot moment la irrupció de les masses en qualsevol lloc del planeta. És el que demostra la irrupció espontània de les masses algerianes, sorgit des de baix i que ningú havia previst.

Crisi d’agonia del capital

La marxa cap a la dislocació del mercat mundial, la possibilitat d’una crisi financera i el risc per a ells d’una irrupció de les masses, terroritzen a tots els cercles dirigents de l’imperialisme. Aquesta crisi es concentra als Estats Units, el més poderós dels imperialismes, sota capa de la consigna «America First», amb una ofensiva de Trump a tots els nivells, fins i tot contra els seus aliats europeus, per a preservar les posicions del capital nord-americà. Aquesta situació de marxa cap a la dislocació del mercat mundial, de crisi del capital financer, és la que explica l’ofensiva portada per l’imperialisme nord-americà en la seva guerra comercial amb la Xina.

Aquesta crisi mundial es refracta a Europa, que veu expressar-se sota les més variades formes el rebuig dels pobles als règims establerts i a les institucions europees. La profunditat del moviment de les Armilles Grogues a França, que expressa aquest «dégagisme», no és un problema exclusivament francès. Els pobles, en tota Europa, no poden més amb aquests règims i ho manifesten de manera cada vegada més clara. Tots els governs europeus, la Unió Europea mateixa, estan en crisi. […]

D’una banda, està l’ofensiva del capital per a destruir les conquestes, les normes, les regles. Està la lluita a mort entre els trust per conquistar els mercats i saquejar els països, implicant molt sovint la dislocació de les nacions i provocant les guerres com a Síria i Orient Mitjà, però també a Àfrica i en altres zones. Aquesta política de l’imperialisme s’expressa en la seva ofensiva contra Veneçuela per a recuperar el control del petroli i sotmetre a la nació dislocant-la.

Els treballadors no poden més amb el sistema capitalista

D’altra banda, està la mobilització revolucionària del poble algerià que, com deia Trotski, «no pot tolerar per més temps l’antic règim».

Aquesta mobilització del poble algerià és una expressió de la situació mundial, un advertiment. Indica que els treballadors i els pobles no poden més amb el sistema capitalista, que l’únic camí és el combat per a acabar amb aquest sistema capitalista. Subratlla així mateix el lloc de la classe obrera i, pel mateix, de la defensa de la independència de classe com a factor vertebrador de la mobilització dels pobles per a acabar amb aquest sistema.

El Partit dels Treballadors Algerià enfonsa les seves arrels en la història del moviment nacional algerià, és a dir, en l’Estrella Nord-africana fundada per Messali Hadj en 1926, així com en el moviment obrer internacional.

Des del començament de la mobilització, el PT i els seus militants estan amb el poble algerià contra el règim. S’han pronunciat clarament contra qualsevol intent de rentada de cara del règim, contra qualsevol combinació de coalició governamental i d’unitat nacional, que busquen preservar el règim. S’han pronunciat sobre el fet que la conferència nacional proposta pel règim no perseguia una altra cosa que preservar-lo. Han afirmat que l’única sortida que respon a les aspiracions del poble algerià és una Assemblea Nacional Constituent i Sobirana que liquidi les institucions antidemocràtiques del règim i estableixi unes institucions concordes a la unitat de la nació algeriana, a la seva independència i a la democràcia, permetent així que s’acabi amb totes les mesures i contrareformes adoptades contra el poble treballador d’Algèria. El PT dóna suport a les mobilitzacions i crida a la constitució de comitès populars.

«Tot s’embullarà, la selecció s’operarà pertot arreu»

S’obre una nova situació, els esquemes del passat són qüestionats per les formes actuals de la lluita de classes. Els revolucionaris han d’apreciar plenament aquests nous elements per a inserir-se en els actuals processos en marxa. Es tracta del combat per la independència de classe del moviment obrer, de la lluita contra el capital i les seves contrareformes, del suport a l’aixecament de les masses que volen desprendre’s dels antics règims i, per tant, de la necessitat d’aixecar partits baix formes que no estan registrades en els llibres d’història, però que s’inspiren en els principis fundadors del moviment revolucionari. És a dir, de trobar les formes i els mitjans d’establir vincles amb les forces que es desprenen, ja sigui en el si de les organitzacions obreres, ja fora d’elles, per a actuar en comú sobre la base de la lliure discussió. I, sobre la base d’aquesta experiència comuna, avançar en el camí de l’organització.

Com escrivia Pierre Lambert en el prefaci a l’edició peruana del Programa de transició, a l’abril de 1989[2] .

«Tota experiència en la lluita de classes prova que un partit obrer independent, una Internacional són indispensables, ja que el resultat final de la lluita de classes no és aconseguir un canvi en la societat burgesa. Es tracta de l’existència mateixa de la humanitat arrossegada cap a l’abisme per l’imperialisme.

I per a complir les tasques revolucionàries no hi ha solució ja disposada. El marxisme és el mètode científic de construcció organitzada de l’instrument indispensable per a ajudar les masses a treballar elles mateixes per la seva emancipació. Però la solució no figura en cap llibre. Nosaltres partim de la IV Internacional, establim amb l’ajuda del programa que no hi ha una altra sortida a la crisi de la humanitat que el socialisme garantit per l’abolició de la propietat privada dels grans mitjans de producció i la democràcia obrera. Innombrables dificultats han sorgit. Unes altres sorgiran. Nosaltres perseverarem» […]

[1] Neologisme polític que ve a significar “fora tots’”

[2] Aquest extracte del prefaci de Pierre Lambert està publicat al Programa de Transició, La agonia del capitalisme y les tasques de la IV Internacional, col·lecció Clàssics del marxisme, éd. Sélio, abril de 2013.