Archivo del Autor: admin

Eleccions andaluses: un immens rebuig que aprofundeix la crisi

(Publicat a la Carta Setmanal 707veure en castellà)

El resultat de les eleccions andaluses ha caigut com un raig entre sectors importants dels activistes i militants obrers. Tots parlen de la pujada de Vox i alguns fins i tot arriben a culpar a “la gent”, és a dir, als treballadors i treballadores que s’han abstingut o que han donat l’esquena a les candidatures de l’esquerra institucional. Com si els resultats caiguessin del no-res i com si no hi hagués hagut 36 anys de governs de la “esquerra” a Andalusia.

El fet és que el PSOE i la suma de la “esquerra” perden per primera vegada la majoria a Andalusia. El PSOE treu 33 diputats, perdent 14. Avanci Andalusia treu 17 (sumaven 20). El PP, perdent 7 diputats, treu 26. Pugen Ciutadans, amb 21 diputats, enfront de 9 en 2015, i Vox, que treu 12. La suma de PP, Cs i Vox supera la majoria absoluta, amb 59 parlamentaris, i ja han anunciat que van a formar govern, encara que falta veure com s’entenen entre ells.

El rebuig en xifres

Si es vol fer una anàlisi real dels resultats cal partir d’un fet: en el seu conjunt, reflecteixen un enorme rebuig del poble andalús a tot el sistema. Començant pels 2.600.000 s’han abstingut, que suposen més del 40% del cens. Si vam sumar a l’abstenció, els vots en blanc (57.000) i els vots nuls (81.000, el doble que en 2015), més del 45% del cens electoral s’ha negat a participar en les eleccions.

La principal responsabilitat d’aquesta situació és dels dirigents del Partit Socialista, que durant gairebé 40 anys han aplicat des del govern d’Andalusia la política del Capital Financer i de la Monarquia, els plans d’austeritat, les retallades. No poden analitzar-se els resultats sense recordar a centenars de milers d’andalusos i andaluses, que no fa molt es van tirar al carrer contra les fusions d’hospitals i en defensa de la sanitat pública. Només la sanitat ha perdut en aquests anys 6.700 milions d’euros, i segueix sofrint retallades. En 2010 el pressupost sanitari suposava un 6,7% del PIB, en 2014 –any de la major retallada pressupostària– estava en un 5,9% del PIB i en 2017 havia caigut a un 5,8%. No és d’estranyar, per tant, que el PSOE hagi perdut, pel que fa a 2015, 400.000 vots, 400.000 treballadors i treballadores que han donat l’esquena a aquesta política.

Per què no s’han transvasat aquests vots a l’altra força d’esquerra institucional que es presentava a les eleccions? És clar que, en el seu conjunt, els electors d’Andalusia no han vist d’ara endavant Andalusia, l’aliança Podemos-Esquerra Unida, alguna cosa diferent. De fet, han perdut 280.000 vots pel que fa a 2015. Sens dubte, ha pesat en això el record dels anys d’Esquerra Unida al govern andalús, abans de 2015, quan es van aplicar les pitjors retallades en la sanitat, l’ensenyament i els serveis públics. Tampoc Podemos, principal protagonista de l’aliança a Andalusia, ha aparegut davant els ulls de centenars de milers com una alternativa.

Però la caiguda de l’esquerra representa també la desil·lusió de centenars de milers amb els resultats de l’aliança que manté al govern de Madrid. Les esperances de canvi obertes l’1 de juny amb la moció de censura i el canvi de govern s’han vist decebudes per la falta de mesures concretes d’aquest govern, més enllà dels “gestos”.

L’altra pota del suport al règim, el PP, representant de l’aparell d’Estat heretat del franquisme, també ha sofert importants pèrdues. Se li han anat 320.000 vots, i el franquisme polític apareix dividit i en crisi, amb els gairebé 400.000 vots que ha tret Vox. Que, recordem, no és una altra cosa que una escissió del PP, que recupera bona part del discurs de la vella Aliança Popular.

Així, les tres forces que han ocupat les institucions de l’Estat des de la “transició” han perdut, cadascuna, la tercera part dels seus vots. Només creixen els “outsiders” i els extrems. Han crescut Ciutadans i Vox, que apareixen com a “nous”, enfront de “els de sempre”, però han crescut també els animalistes de PACMA, que treuen 70.000 vots enfront de 32.000 en 2015, i hi ha hagut més de 60.000 vots a diferents candidatures d’esquerra –que tothom sabia que no podien treure cap parlamentari–, quan en 2015 amb prou feines sumaven 10.000 vots. I aquí estan els 57.000 vots en blanc i els 81.000 nuls.

Què expressen aquests resultats?

El poble andalús està fart de discursos i exigeix resultats. Vol recuperar els salaris i les pensions, pensions per poder viure, contractes per a treballs amb drets, la lliure negociació col·lectiva, o sigui derogar les reformes laborals i de pensions. Vol recuperar la seva sanitat pública, que ha sofert gairebé 7.000 milions de retallades en aquests anys i ha perdut 7.000 ocupacions (uns dies abans de les eleccions els metges de “Atenció Primària” anaven a la vaga en protesta per la seva situació), vol recuperar l’ensenyament públic, els serveis socials, la dependència…

La pujada de Vox ha portat a alguns a clamar per la “unitat antifeixista”. El “feixisme” no està solament en Vox, està en l’aparell d’Estat, en els jutges que empresonen triats, en les bandes de la porra creades per Ciutadans a Catalunya amb agents de l’ordre públic, en les lleis anti-vaga. Però la unitat, que exigeix mobilitzar també als milions de persones que han optat per l’abstenció i els diversos vots de rebot, no pot construir-se tancant els ulls a la responsabilitat dels dirigents “d’esquerra” defensors del règim, de les seves retallades, d’aquest aparell judicial. Només pot forjar-se partint de la defensa dels drets i conquestes socials, de la defensa dels serveis públics. Ningú pot cridar-nos a rebato en defensa de la política dels qui han aplicat totes les retallades i avui es disposen a seguir aplicant la política de la Unió Europea, és a dir, més retallades.

No és una qüestió andalusa… la necessitat d’un canvi polític

No és una qüestió andalusa. El que ha passat allí pot repetir-se en el conjunt de l’Estat. Si el govern de Pedro Sánchez, recolzat per Units Podemos, segueix sense respondre a les expectatives dels treballadors, de la joventut, de les dones, dels pobles, si cedeix davant l’aparell judicial –que es prepara per dictar una sentència exemplar contra els republicans catalans– i l’aparell d’Estat heretat del franquisme, si no aplica, més enllà dels gestos, un canvi real de política, els resultats d’Andalusia mostren quin pot ser el resultat.

Agafem l’exemple de Catalunya. Susana Díaz es vana d’haver estat la primera a recolzar el 155 de Rajoy, seguida per Pedro Sánchez. Però el 155 ha estat el programa comú dels tres trossos de la dreta.

Quin esquerra és la que recolza al PP en lloc de propugnar la unitat de tot el moviment obrer estatal per acabar amb les retallades i recuperar drets? Quin esquerra és la que parla del seu campanar i no de la fraternitat dels pobles per acabar amb la Monarquia i establir un règim de convivència lliure dels pobles?

Els milions d’abstencionistes i els centenars de milers que han optat per un vot de rebot expressen la necessitat d’un canvi polític profund, que porti la fi de l’austeritat i les retallades, la recuperació de tots els drets, la fi de la precarietat generalitzada… Un canvi que exigeix acabar amb un règim que només porta retallades i misèria, que organitza la desigualtat i es nega a defensar a les dones, el règim de la llei mordassa i les condemnes als vaguistes, que no ofereix cap futur a la joventut, un règim que enfronta als pobles. En última instància, un canvi que només és possible unint totes les forces dels treballadors i dels pobles per recuperar els drets socials i democràtics, aplanant així el camí de la República. Encara que parlin de democràcia i fins i tot de República, els dirigents del PSOE i d’Units Podemos tanquen aquest camí en sostenir les retallades de la Unió Europea i els aparells repressius de la Monarquia, portant-nos a atzucacs com el qual ha rebutjat la gran majoria del poble andalús, amb l’abstenció o també amb el vot perquè es realitzin les esperances promeses per PSOE i Units Podem després de la caiguda de Rajoy

Elecciones andaluzas: Un inmenso rechazo que profundiza la crisis

(Publicado en la Carta Semanal 707ver en catalán)

Declaración del Comite Ejecutivo del POSI – 3 de diciembre de 2018

El resultado de las elecciones andaluzas ha caído como un rayo entre sectores importantes de los activistas y militantes obreros. Todos hablan de la subida de Vox y algunos incluso llegan a culpar a “la gente”, es decir, a los trabajadores y trabajadoras que se han abstenido o que han dado la espalda a las candidaturas de la izquierda institucional. Como si los resultados cayeran de la nada y como si no hubiera habido 36 años de gobiernos de la “izquierda” en Andalucía.

Sigue leyendo

Davant les eleccions andaluses

(Publicat a la Carta Setmanal 706veure en castellà)

El proper 2 de desembre se celebren les eleccions autonòmiques andaluses, anticipades per la Presidenta de la Junta d’Andalusia, Susana Díaz, davant la pèrdua del suport de Ciutadans, que li impedia aprovar els pressupostos de la Comunitat Autònoma per 2019.

Deixem clar, per començar, que no es tracta d’unes eleccions a un Parlament sobirà, ni de lluny. En la “Monarquia de les autonomies”, no solament no hi ha dret a decidir sinó que els pobles i regions no tenen autonomia real, un àmbit en el qual decideixin sense ingerències sinó que les lleis d’estabilitat i les lleis “armonitzadores” els marquen fins al últim detall el que han d’imposar als ciutadans, ajuntaments, etc. Aquest fet no treu cap responsabilitat als governs que decideixen adaptar-se i sotmetre’s a aquest marc antidemocràtic (podrien rebel·lar-se contra aquesta situació, i organitzar des de cada govern -autonòmic o municipal- la lluita contra ella). El principal obstacle a les reivindicacions de la població treballadora està en la Monarquia i les seves institucions, inclòs la submissió a la Unió Europea i la seva “austeritat”. Cal aplanar el camí a la República.

Cal recordar que el PSOE governa la Comunitat Andalusa des de fa 40 anys. Molts d’ells en solitari i en algunes legislatures amb el suport (o la participació al govern) del Partido Andalucista, Izquierda Unida o Ciutadadanos.

Els partits de la dreta, PP i Ciutadadanos (amb l’afegit de Vox, ara) basen el seu programa de “canvi” en la reducció generalitzada d’impostos als més rics. Una proposta que, d’aplicar-se, posaria en perill la prestació de serveis públics essencials, com la sanitat, l’Ensenyament, la Dependència. Serveis que, a més, en molts casos proposen privatitzar en major o menor mesura. Per tant, ha de quedar clar que no correspon als interessos de cap treballador o treballadora donar el seu vot a la dreta. Però, és suficient amb això? El succeït en aquests anys demostra que no n’hi ha prou amb donar el vot a les organitzacions que, presentant-se com “d’esquerres” demanen el vot de les persones treballadores.

Què esperen els treballadors dels partits que parlen en el seu nom?

En les eleccions andaluses del 2012 el PSOE va perdre la majoria absoluta i va governar en coalició amb Izquierda Unida, que va ocupar la Vicepresidència de la Junta i diverses conselleries. Aquest govern de coalició va ser el que va aplicar totes les retallades. Així, va baixar el salari als empleats públics, va passar a tots els interins a una jornada del 90% (en la sanitat va baixar als contractats temporals a una jornada del 75%), va aplicar l’augment de jornada de 35 a 37,5 hores setmanals que va decidir Rajoy, i ho va fer en les pitjors condicions per a les plantilles (eliminat milers de contractes temporals), va reduir dràsticament les inversions en sanitat i ensenyament…

Després de les eleccions de 2015, Susana Díaz ha governat aquests últims anys amb el suport extern de Ciutadans, que ha forçat reduccions d’impostos (quan els serveis públics necessiten desesperadament més personal i inversions) i privilegis per a les entitats privades que es beneficien de les externalizacions de serveis. I el govern de Susana Díaz ha retornat amb comptagotes i de manera incompleta els drets retallats. I, mentre baixava impostos com el de successions (pels qui reben una herència de més de 500.000 euros), ha seguit amb les retallades de pressupost. El pressupost nominal -que havia baixat entre 2010 i 2016- ha pujat en 2017 i 2018. Però no ha estat així pel que fa al PIB: en 2010 el pressupost sanitari suposava un 6,7% del PIB andalús, en 2014 -any de la major retallada pressupostària- estava en un 5,9% del PIB i en 2017 -quan, suposadament, s’estava “recuperant de les retallades”- havia caigut a un 5,8%.

Per tant, l’experiència d’aquests últims anys demostra que no n’hi ha prou amb tancar el pas a les “dretes” en les eleccions: els governs suposadament “d’esquerres” han aplicat les retallades del govern del PP, sense resistència alguna, de vegades fins i tot pitjors retallades que els que el propi Rajoy imposava.

Per tant, als treballadors i treballadores d’Andalusia, que no poden, per descomptat, permetre un govern de PP-Ciutadans, no els bastaria amb col·locar en el Palacio de San Telmo un nou govern del PSOE, o un govern de coalició del PSOE i de Adelante Andalucia (la marca d’Units Podemos en les eleccions), que repetís la nefasta experiència de 2012-2015. Necessiten actuar de manera independent per aconseguir un govern que doni satisfacció a les seves necessitats i reivindicacions.

El programa que la població treballadora necessita

Els treballadors i treballadores, la joventut, els jubilats i persones amb dependència, necessiten un govern que respongui a les seves necessitats. Un govern que recuperi tots i cadascun dels llocs de treball perduts en la Sanitat Pública, l’Ensenyament i la Dependència, que engegui un pressupost extraordinari d’inversions en serveis públics essencials (només en la sanitat s’ha deixat d’invertir 2.000 milions entre 2012 i 2018, la qual cosa suma l’equivalent a 5 vegades el pressupost d’inversions de 2010, últim any previ a les retallades). És una qüestió urgent, perquè els serveis públics, després d’anys de retallades, estan en una situació molt greu.

Perquè això sigui possible, és necessari que el govern que es formi desafiï i combati la Llei d’Estabilitat Pressupostària, instrument que lliga de peus i mans a tot govern i li obliga a aplicar les retallades exigides pel capital financer i afavorits des de Brussel·les, asfixiant als serveis públics i retallant els drets dels seus treballadors. Per tant, les candidatures que defensin als treballadors han de propugnar un pla de lluita conjunt amb els treballadors i pobles de Catalunya, de Madrid i de tots els pobles contra l’austeritat que l’Estat i la UE proposa, per la llibertat. En lloc de caure en l’enfrontament amb el poble català i la divisió que ens perjudica a tots.

Les organitzacions obreres i, en primer lloc, els sindicats, han de, en qualsevol circumstància, mantenir la seva independència pel que fa a les candidatures i al futur govern i posar en primer lloc les necessitats i reivindicacions dels treballadors i treballadores.

En totes les organitzacions i en tots els centres de treball i d’estudi, en totes les barriades de població treballadora, cal fer campanya, recollir signatures, aprovar mocions i resolucions, per exigir que es formi a Andalusia un govern que respongui a les necessitats de la població treballadora, en la lluita comuna de treballadors i pobles per les llibertats i els drets, que aplani el camí a la República.

Ante las elecciones andaluzas

(Publicado en la Carta Semanal 706ver en catalán)

El próximo 2 de diciembre se celebran las elecciones autonómicas andaluzas, anticipadas por la Presidenta de la Junta de Andalucía, Susana Díaz, ante la pérdida del apoyo de Ciudadanos, que le impedía aprobar los presupuestos de la Comunidad Autónoma para 2019.

Sigue leyendo

¿Un acuerdo para el Brexit?

(Publicado en la Carta Semanal 705ver en catalán)

El miércoles pasado se anunciaba un proyecto de acuerdo entre la Unión Europea y el gobierno británico sobre las condiciones del Brexit. Un documento de 585 páginas que no se hizo público en espera de que Theresa May, la Primera Ministra británica, lo expusiera a su gabinete. Un editorialista político del diario The Guardian resumía así el anuncio del acuerdo: “El plan de May para el Brexit: un gobierno dividido, un partido dividido, una nación dividida”. Otro diario británico hablaba de May, como una “superviviente”, en tanto que al otro lado del Canal de la Mancha, Le Monde calificaba el acuerdo como un “paso decisivo” e incluso un éxito para May, un éxito de chiste como veremos.

Sigue leyendo

Un acord pel Brexit?

(Publicat a la Carta Setmanal 705veure en castellà)

El dimecres passat s’anunciava un projecte d’acord entre la Unió Europea i el govern britànic sobre les condicions del Brexit. Un document de 585 pàgines que no es va fer públic tot esperant que Theresa May, la Primera Ministra britànica, ho exposés al seu gabinet. Un editorialista polític del diari The Guardian resumia així l’anunci de l’acord: “El pla de May pel Brexit: un govern dividit, un partit dividit, una nació dividida”. Un altre diari britànic parlava de May, com una “supervivent”, mentre que a l’altre costat del Canal de la Manxa, Le Monde qualificava l’acord com un “pas decisiu” i fins i tot un èxit per May, un èxit d’acudit com veurem.

Sigue leyendo

El capital financer i el seu instrument, la Unió Europea, són responsables del caos en què s’enfonsa Europa

(Publicat a la Carta Setmanal 704veure en castellà)

Declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional sobre Europa – 7 de novembre de 2018

Cal rendir-se a l’evidència, tot és a punt per entrar en un nou episodi de la “crisi del deute sobirà” que va sagnar, literalment, a Grècia i al seu poble1.

Aquesta vegada, sembla que li toca a Itàlia el mateix paper que va tenir Grècia en 2010-2015.

Tot el decorat, a punt. Cadascú té el seu paper: els mercats, les agències de qualificació, la Comissió Europea de Brussel·les, el FMI i els seus experts…

Sigue leyendo

El capital financiero y su instrumento, la Unión Europea, son responsables del caos en que se hunde Europa

(Publicado en la Carta Semanal 704ver en catalán)

Declaración del Secretariado Internacional de la IV Internacional sobre Europa – 7 de noviembre de 2018

Hay que rendirse a la evidencia, todo está a punto para entrar en un nuevo episodio de la “crisis de la deuda soberana” que sangró, literalmente, a Grecia y a su pueblo(1).

Esta vez, parece que le toca a Italia el mismo papel que tuvo Grecia en 2010-2015.

Todo el decorado, a punto. Cada cual tiene su papel: los mercados, las agencias de calificación, la Comisión Europea de Bruselas, el FMI y sus expertos…

Sigue leyendo

Desenterrar a Franco? A més, cal enterrar al franquisme

(Publicat a la Carta Setmanal 703veure en castellà)

Els mitjans de comunicació porten setmanes donant-li voltes a la decisió del govern de Sánchez de treure les restes del criminal genocida Franco de la Basílica del Valle de los Caídos, i del desafiament dels descendents del dictador, que proposen portar els ossos d’aquest “gran criminal” ni més ni menys que a la Catedral de l’Almudena, en ple centre de Madrid i a un pas de la Plaça d’Orient on tant li agradava al dictador celebrar els seus actes d’afirmació popular al seu règim.

Sigue leyendo

¿Desenterrar a Franco? Además, enterrar al franquismo

(Publicado en la Carta Semanal 703ver en catalán)

Los medios de comunicación llevan semanas dándole vueltas a la decisión del gobierno Sánchez de sacar los restos del criminal genocida Franco de la Basílica del Valle de los Caídos, y del desafío de los descendientes del dictador, que proponen llevar los huesos del “criminalísimo” ni más ni menos que a la Catedral de la Almudena, en pleno centro de Madrid y a un paso de la Plaza de Oriente donde tanto le gustaba al interfecto celebrar sus actos de afirmación popular a su régimen.

Sigue leyendo