Archivo del Autor: admin

Pensions: l’auditoria és absolutament necessària

Carta Setmanal 910 per descarregar en PDF

Tot i la maniobra del govern d’anunciar una pujada del 8,5% per a les pensions, la manifestació del 15 d’octubre, convocada per les principals organitzacions de pensionistes, va ser un èxit rotund. Especialment, per una participació més gran de treballadors en actiu i de sindicalistes. Però això no vol dir que desapareguin les pressions per a una forta retallada de les pensions.

D’una banda, la Unió Europea exigeix ​​al govern que compleixi el compromís de reduir la despesa en pensions, ja sigui elevant a 35 anys el període de còmput de la pensió o per un altre mecanisme. I, per altra banda, precisament la persistència de la mobilització dels pensionistes –que preparen noves jornades de mobilització per al mes de novembre– obliga a redoblar la campanya de pressió sobre el govern perquè deixi de marejar la perdiu i apliqui les retallades a que s’ha compromès el ministre Escrivà, i, com a complement, la campanya d’intoxicació de l’opinió pública amb el mite que el sistema públic de pensions és insostenible.

En un mercat mundial que es contreu, el capital financer té avidesa per ficar la mà als milers de milions de la seguretat social per als seus fons de pensions, malgrat la manca de rendibilitat d’aquests (vegeu la seva fallida actual a la Gran Bretanya i les pèrdues de gairebé un 10% acumulades aquest any a Espanya)

Les mobilitzacions contínues dels pensionistes amb les plataformes, la participació creixent de grups de treballadors i sindicalistes, la crisi política oberta al propi govern que va arribar a la seva culminació quan una majoria parlamentària va votar, el 21 de desembre de 2021, l’auditoria de la caixa de la Seguretat Social que el govern es nega a dur a terme, expliquen la campanya desaforada contra els pensionistes com a privilegiats.

Per tant, això indica que l’auditoria és el centre de la batalla, així com la relació de l’exigència d’augment de salaris.

La batalla per l’auditoria és una batalla política. No és simplement la demostració de que el sistema és sostenible, sinó que demostraria la podridura de les institucions que des de la dictadura, sota la qual es va imposar la creació de la seguretat social, les institucions, han actuat per permetre que tots els governs tiressin de la caixa de la gent gran.

A això se suma el que en realitat regeix els pressupostos de l’estat, l’ocultació de despeses, com hem comprovat a Defensa, a la Casa Reial, en realitat a tot el sistema.

Un cop més, el Banc d’Espanya a l’atac

L’experiència ha demostrat que la suposada independència dels bancs centrals respecte dels governs i dels pobles permet la seva dependència absoluta de les necessitats del capital financer.

En aquesta ocasió, el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, ha intervingut, una vegada més, per defensar la necessitat d’un pacte de rendes i que inclogui les pensions. Durant la seva intervenció a la Comissió de Pressupostos del Congrés dels Diputats, Hernández de Cos ha demanat que les llars, les empreses i els governs han d’actuar, demanant-los “que assumeixin una pèrdua de renda”. I ha insistit de manera especial que també ho han de fer els pensionistes, en afirmar els efectes de “risc” que, segons ell, tindrà la revaloració de totes les pensions en funció de l’evolució de la inflació, amb la pujada prevista del 8 ,5% per al proper any.

Hernández de Cos, a qui el poble no ha triat, s’ha permès donar lliçons a tots els grups parlamentaris sobre els “senyals” que cal donar per aturar la inflació. Ha dit que la inflació suposa que”hi ha una pèrdua de benestar sí o sí”, i que “principalment empreses i llars, però també les administracions públiques” han d'”interioritzar la pèrdua de renda que implica l’encariment” de les primeres matèries que importa Espanya i l’efecte de la inflaciói, per això, “l’únic que podem fer és repartir-ne el cost”.Per Hernández de Cos, aquest repartiment es materialitzaria en el pacte de rendes, que podria adoptar-se només al sector privat, però ha defensat que “seria un missatge molt més potent de desindexació de l’economia en un context d’inflació molt elevada que també cobrís el sector públic”, afectant a“funcionaris i pensionistes”.

L’advertiment sobre els funcionaris no sembla tan necessari després de la signatura d’un acord que suposa una pèrdua d’almenys un 6% del poder adquisitiu. Potser per això, el president del Banc d’Espanya ha insistit més en els pensionistes.

Resignant-se, aparentment, davant del que és inevitable, Hernández ha demanat, hipòcritament, per protegir els pensionistes més vulnerables, amb una revaloració de les prestacions mínimes el proper any en línia amb la inflació, estimada en un 8,5%. Però ha demanat que aquest manteniment del poder adquisitiu no afecti la resta de pensions.

El governador ha insistit que “la despesa pública hauria d´evitar l´ús generalitzat de clàusules d´indexació automàtiques en un context en què el marge” de l´Estat “es troba molt constrenyit per l´abultat endeutament públic”. Aquesta desindexació (no actualització automàtica amb la inflació) “es pot fer compatible” amb protegir els més vulnerables, és a dir, “que les pensions mínimes s’indexin (a l’IPC) però potser no la resta”.

Al banc d?Espanya s’uneixen els experts de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea), que proposen “abaratir la factura” de les pensions, amb una pujada selectiva del 11% per a les pensions mínimes i del 2,5% per a les pensions que superin els 1.400 euros, de manera que segons ells, es retallaria la despesa de pensions en 6.225 el 2023, i en deu anys, en 68.000 milions “que podrien destinar-se a programes que beneficiïn els joves, com l’amortització de deute públic” .

ABC se suma a la campanya

Per la seva banda, el diari ABC -considerat per molts com a portaveu oficiós de la Casa Reial- publicava el 17 d’octubre passat un editorial i un llarg article. L’editorial, amb un títol enganyós, segons el qual “Les pensions mitjanes tripliquen els salaris”, afirmació absolutament falses, ja que el salari mitjà és de 24.009,2 euros, la pensió mitjana de jubilació, de 19.100 €, i la pensió mitjana del sistema de 15.256 euros anuals.

La notícia explica, desmentint a l’editorial, que, a l’última dècada, les pensions mitjanes a Espanya han crescut més del triple que els salaris. Això no impedeix que ABC pontifiqui que “aquestes dades haurien de posar en alerta tots els agents socials sobre la sostenibilitat del sistema de pensions”.

Però a l’ABC mateix se li escapa el perquè d’aquesta diferència de creixement de salaris i pensions. No és que les pensions hagin crescut gaire (al contrari, van patir una congelació amb Zapatero, i van pujar només un 0,25 mentre va durar la reforma de pensions de Rajoy, i han tornat a perdre poder de compra el 2022), sinó que, com reconeix la notícia, “els salaris han patit l’última dècada l’impacte de l’enorme desocupació que es va generar durant el segon mandat de Rodríguez Zapatero i l’ajust de costos laborals que van efectuar les empreses durant la recuperació posterior. A això se suma que l’ocupació recuperada a partir del 2013 compta amb salaris, en general, més baixos que els anys previs a la crisi, que aquesta ocupació ha crescut més ràpid en sectors amb escàs valor afegit i que el salari dels joves és baix i precari,

Això no impedeix que ABC demani que s’elimini el “sistema de reajustament automàtic” de les pensions segons l’IPC (que no és tal), “que el Govern no hagi volgut considerar la possibilitat de tocar-lo, per motius clarament electoralistes”.

No hi ha dubte de quina és la causa que les pensions pugin més que els salaris i mantinguin l’actualització segons l’IPC: l’existència d’un moviment de pensionistes que, malgrat les debilitats, ha mantingut un principi: que governi qui governi, les pensions es defensen, i ho ha donat suport a la mobilització unida. Això assenyala la responsabilitat dels dirigents de les principals organitzacions sindicals, que acaben de signar un acord que suposa pèrdua de poder adquisitiu per als tres milions d’empleats públics, i que es mostren partidaris del pacte de rendes, com Hernández de Cos.

Davant la confusió organitzada, l’auditoria

Es comprèn, en aquest marc, que el govern, que intenta imposar la retallada de pensions que ha compromès amb la Unió Europea, es negui a complir l’acord parlamentari que obliga a fer una auditoria pública dels comptes de la Seguretat Social, auditoria que demostraria que el sistema és perfectament sostenible, perquè s’han tret de la seva caixa – ho reconeix el mateix Tribunal de Comptes – centenars de milers de milions per a “despeses impropies” no relacionades amb les pensions. Per això, l’exigència d’auditoria forma part essencial de la lluita en defensa del sistema públic de pensions, i no cal abandonar ni relegar.

En aquesta batalla política, impulsar la participació a les mobilitzacions organitzades per la COESPE i altres plataformes és vital. Però, insistim, es tracta d’una batalla política que ha d’incloure assenyalar la responsabilitat dels parlamentaris, l’exigència perquè compleixin el que van votar organitzant delegacions, pronunciant instàncies sindicals, on sigui possible, grups de treballadors, obrant perquè actuïn en comú constituint des de dalt i des de baix un potent agrupament de sindicalistes i treballadors en defensa del sistema públic de pensions, per l’auditoria.

Pensiones: la auditoría es absolutamente necesaria

Carta Semanal 910 en catalán

Carta Semanal 910 para descargar en PDF

A pesar de la maniobra del gobierno de anunciar una subida del 8,5% para las pensiones, la manifestación del 15 de octubre, convocada por las principales organizaciones de pensionistas, fue un rotundo éxito. Especialmente, por una mayor participación de trabajadores en activo y de sindicalistas. Pero eso no significa que desaparezcan las presiones para un fuerte recorte de las pensiones.

Por un lado, la Unión Europea exige al gobierno que cumpla su compromiso de reducir el gasto en pensiones, ya sea elevando a 35 años el periodo de cómputo de la pensión o por otro mecanismo. Y, por otra parte, precisamente la persistencia de la movilización de los pensionistas –que preparan nuevas jornadas de movilización para el mes de noviembre- obliga a redoblar la campaña de presión sobre el gobierno para que deje de marear la perdiz y aplique los recortes a que se ha comprometido el ministro Escrivá, y, como complemento, la campaña de intoxicación de la opinión pública con el mito de que el sistema público de pensiones es “insostenible”. Sigue leyendo

¿Por qué el gobierno de coalición oculta el verdadero gasto militar?

Carta Semanal 909 en catalán

Carta Semanal 909 para descargar en PDF

La señora ministra de Hacienda, María Jesús Montero, presentó la semana pasada el proyecto de presupuestos, a discutir en Cortes, para el año 2023. Este presupuesto, presentado como el más social, o casi, de la historia, contempla oficialmente un aumento del 26 por ciento del gasto militar, que asciende a 12.825 millones en 2023 frente a los 10.152 millones de 2022.

Recordemos que este aumento conllevó un rifirrafe con el socio de coalición Podemos que, en palabras de su portavoz parlamentario Echenique, pretende ignorar este aumento. Aumento que según la ministra no contabilizaba en el “techo de gasto”. Extraña ingeniería contable porque al fin y al cabo el gasto es el gasto, venga de donde venga. Al parecer viene del “Fondo de Contingencia”. Hablaremos después de esto. Lo que aparece por el momento públicamente es que oficialmente hay un aumento del 26 por cien. Justificado según Pedro Sánchez por los compromisos adquiridos en La Cumbre de la OTAN en Madrid los 29 y 30 de junio pasados. Sigue leyendo

Per què el govern de coalició amaga la veritable despesa militar?

Carta Setmanal 909 per descarregar en PDF

La senyora ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, va presentar la setmana passada el projecte de pressupostos, a discutir a Corts, per a l’any 2023. Aquest pressupost, presentat com el més social, o gairebé, de la història, contempla oficialment un augment del 26 per cent de la despesa militar,que ascendeix a 12.825 milions el 2023 davant dels 10.152 milions del 2022.

Recordem que aquest augment va comportar una picabaralla amb el soci de coalició Podem que, en paraules del seu portaveu parlamentari Echenique, pretén ignorar aquest augment. Augment que segons la ministra no comptabilitzava al “sostre de despesa”. Estranya enginyeria comptable perquè al cap ia la fi la despesa és la despesa, vingui d’on vingui. Pel que sembla ve del “Fons de Contingència”. Parlarem després d’això. El que apareix de moment públicament és que oficialment hi ha un augment del 26%. Justificat segons Pedro Sánchez pels compromisos adquirits a La Cimera de l’OTAN a Madrid els 29 i 30 de juny passats.

Fins aquí el relat oficial.

Els darrers dies diversos diaris, en particular La Vanguardia, fidel representant de la fracció catalana de la burgesia defensora del règim monàrquic, van publicar diferents articles detallant la despesa militar, la voluntat del govern és operar la concentració de les grans empreses d’armament amb una pluja de milions. Una necessitat, sense dir-ho, de “competir” al mercat mundial en un moment en què l’administració americana (les multinacionals americanes), que posseeix el 40 per cent del mercat, utilitza a fons la guerra d’Ucraïna per aixafar els seus competidors europeus -teòricament aliats-. De fet, més del 60 per cent de l’armament del nou exèrcit d’Ucraïna, format el 2014, és d’origen nord-americà, cosa que va unida, és clar, a l’enviament d’un exèrcit d’instructors i tècnics,

La política del govern de coalició és clara: intenta mantenir un petit espai al mercat mundial. En realitat, les guerres serveixen per això, en nom de la democràcia, la sobirania nacional, els drets humans, es lliura el combat entre els gàngsters capitalistes, entre ells els oligarques corruptes, per controlar parts del mercat mundial, en aquest cas pel control de lenergia, i també de larmament dúltima generació.

Quina és la veritable despesa militar?

Dimecres 12 d’octubre (coincidint amb la desfilada militar a Madrid) el diari en català ARA publica un llarg article i l’editorial sobre l’ocultació de la despesa militar. ARA no és ni de prop ni de lluny un pamflet esquerrà, ni tan sols independentista. És un diari partidari de l’ordre, políticament correcte. La prova és que la conclusió de la seva editorial és clara: “Si Pedro Sánchez vol augmentar el pressupost, el primer que ha de fer és ser honest i abandonar les pràctiques opaques dels seus antecessors”. En efecte, tots els governs han amagat els veritables despeses, com diu l’article de La Veritat núm. 111 dedicat a l’economia de guerra “el mercat armamentístic per la seva pròpia naturalesa és opac”.

Resumint, el contingut és el següent: la veritable despesa prevista per al 2023 seria de 24.058 milions, el doble del que s’ha anunciat. El més significatiu són els 1.601 milions destinats a innovació del sector de la defensa, despesa inclosa en el pressupost del Ministeri d’Indústria i que l’any passat va ser de 708 milions; és a dir, aquesta despesa en “R+D militar” augmenta amb relació al 2022 un 126 per cent. Tenint en compte els interessos del deute atribuïts al Ministeri de Defensa que en portaria un total del 27.617. O sigui, més del 2% del Producte Interior Brut. Això dels interessos del deute explicaria d’on ve el “Fons de Contingència”, o sigui de més deute.

El càlcul és fàcil, segons l’estudi és que partides de despesa s’atribueixen a altres ministeris, al de l’Interior, al d’Indústria, al d’Exteriors.

El document del Centre citat conclou dient: aquesta quantitat pressupostada no és obligatòriament el que es gastarà. Fins ara se n’ha gastat més. O sigui, contràriament amb altres despeses -per exemple, el finançament de les autonomies en què moltes vegades com a Andalusia i Catalunya no es gasta el pressupostat- a Defensa sempre se sobrepassa.
Les dades consignades sobre la veritable suma de la despesa militar no són una mera qüestió administrativa. Tenen una importància econòmica transcendental, més enllà que computin o no dins de l’anomenat “sostre de despesa” (l’antidemocràtic mecanisme pel qual la mal anomenada UE, al servei de l’FMI, imposa quant poden gastar les administracions públiques). Perquè d’alguna banda surten els recursos que suporten aquesta despesa: o bé de la retallada d’altres despeses i, en particular, de disminuir les socials; o bé d’una recaptació fiscal més gran que, vist el que s’ha vist, vindria d’impostos indirectes (els més regressius ja que els paga en la mateixa proporció el conjunt de la població, amb independència del nivell de riquesa); o bé d’un endeutament més gran, amb la conseqüent exigència posterior de retallades socials per afrontar-ne el pagament.

Però a més de la seva importància econòmica, que fa que la despesa militar, ja per si mateixa molt elevada, es dispari en la proporció consignada revela una mica més, molt rellevant políticament: per què es tapa amb un mantell de silenci aquesta situació? Per què no hi ha cap iniciativa de denúncia i combat contra ella per part dels principals responsables polítics que diuen reclamar-se dels interessos de la majoria, que és la classe treballadora? La resposta és inequívoca: perquè fan pinya amb el règim monàrquic que subordina la nostra economia als interessos de la fracció dominant del capital financer a escala mundial, que és la nord-americana. Uns interessos que es vehiculitzen a través d’institucions com, especialment, l’FMI i l’OTAN, a les quals se sotmet el règim monàrquic espanyol, especialment a través de la UE.

La lluita contra la guerra, contra les despeses militars és inseparable del combat per les reivindicacions.

La despesa armamentística no només és parasitària, és la despesa en forces destructives, és expressió de la descomposició del mercat capitalista. És un mitjà de valorització del capital, cosa que demostra el seu veritable caràcter destructor. (Vegeu La Verdad 111)

Es vol defensar en el moviment obrer aquesta despesa en nom dels llocs de treball. Com si no faltessin productes útils i necessaris socialment:

Pressupostos de sanitat i educació colpejats per la pandèmia que amb prou feines van patir modificació en el sentit de reforçar el que és públic i que de fet fa que hi hagi menys metges i infermeres a la xarxa pública ara que a inicis del 2020; una indústria farmacèutica en mans privada malgrat el desastre viscut; mancances mai resoltes descobertes amb el Prestige com la manca de remolcadors d’alçada als ports; milers de places d’escolars encara sota els sostres de pavellons prefabricats o els una vegada i una altra reclamats augments de vies ferroviàries i la seva modernització…

Però si el govern de coalició es veu obligat a amagar els veritables costos és degut a una raó política. El moviment contra la guerra, les despeses militars, l’OTAN, han estat massives al nostre país, fins i tot majoritàries. Encara que avui això no s’expressi encara als carrers (o de manera limitada, com la Manifestació del 26 de juny a Madrid), és evident que pot ressorgir, com va passar als anys 80 contra l’OTAN i el 2003 i 2004 contra la presència de tropes espanyoles a Iraq.

La lluita contra la guerra està unida la lluita contra la guerra social, o sigui al combat -entre altres- per l’augment de salaris i pensions segons la inflació real, contra els acomiadaments a la indústria, en defensa d’ella, i el cessament del desenvolupament de la indústria militar, veritable metàstasi al conjunt de l’aparell productiu.

 

 

Significado y consecuencias del acuerdo de Función Pública

Carta Semanal 908 en catalán

Carta Semanal 908 para descargar en PDF

El gobierno y los dirigentes de UGT y CCOO han llegado el lunes día 3 de octubre a un acuerdo, pendiente de desarrollar aún en algunos aspectos, sobre función pública. En cuanto a subidas salariales para 2022, 2023 y 2024, ambas partes dan el acuerdo por cerrado.

Inmediatamente después de anunciarse el acuerdo, la ministra de Hacienda y Función Pública, María Jesús Montero, hacía pública su “intención” de que ese acuerdo salarial sirva además como “guía” y “ejemplo” de “cómo se puede seguir avanzando”, un “referente para conseguir ese acuerdo que necesitamos todos como es el pacto de rentas”. Pacto de rentas en el sector privado que, además, puede prefigurar las subidas del SMI e, incluso, las de las pensiones. Sigue leyendo

Significat i conseqüències de l’acord de funció pública

Carta Setmanal 908 per descarregar en PDF

El govern i els dirigents d’UGT i CCOO han arribat el dilluns 3 d’octubre a un acord, pendent de desenvolupar encara en alguns aspectes, sobre funció pública. Quant a pujades salarials per al 2022, el 2023 i el 2024, les dues parts donen l’acord per tancat.

Immediatament després d’anunciar-se l’acord, la ministra d’Hisenda i Funció Pública, María Jesús Montero, feia pública la seva “intenció” que aquest acord salarial serveixi a més com a “guia” i “exemple” de “com es pot seguir avançant”, un “referent per aconseguir aquest acord que necessitem tots com és el pacte de rendes”. Pacte de rendes al sector privat que, a més, pot prefigurar les pujades del SMI i, fins i tot, les de les pensions.

La web del govern (https://www.lamoncloa.gob.es/) explica que “el Govern ha assenyalat des de fa mesos que la situació econòmica generada després de la invasió d’Ucraïna comporta la necessitat d’arribar a acords que persegueixin, des de la justícia social, pal·liar els efectes ocasionats per la inflació. El pacte assolit avui al sector públic s’emmarca en aquest context i pot contribuir a assolir un pacte de rendes en el diàleg social”.

Nova pèrdua de poder adquisitiu

Per valorar la pujada salarial pactada, cal partir de la pèrdua de poder adquisitiu que pateixen els empleats i empleades públiques. Només els dos últims anys ha estat d’un 12,1%: el 2021, el govern els va pujar, sense cap negociació, un 0,9% i l’IPC va pujar un 6,5%: van perdre un 5,6%. Al gener del 2022, de nou sense negociació, els han pujat un 2% i l’IPC està ara en un 9% -tot i que ha estat en un 10%-, i es preveu un IPC final del 8,5% (segons el Banc d’Espanya, encara que altres fonts pugen a un 8,8%). Per tant, el 2022 perdrien un 6,5% més.

La web del govern explica quel’increment salarial fix durant el període 2022-2024 és d’un percentatge fix del 8%, que es pot incrementar fins a un màxim d’un 9,5% en el període esmentat, en funció de diverses variables previstes a les clàusules de revisió. En termes reals, la revaloració salarial podria assolir un 9,8%”

Enfront de la pèrdua acumulada en dos anys d’un 12,1%, la pujada salarial fixada a l’acord seria d’un 3,5% el 2022 (sumant al 2% que ja els han pujat un 1’5% addicional), del 2’5% el 2023, amb una clàusula de revisió salarial del 0’5% si l’increment retributiu del 2022 i el 2023 hagués quedat per sota de l’IPC harmonitzat d’aquests dos anys (això és gairebé segur), més un 0 ‘5% addicional en el cas d’assolir un determinat increment del PIB nominal (això és força possible). El 2024 seria del 2%, afegint un 0,5% més si l’increment retributiu dels tres anys fos inferior a l’IPC acumulat.

Davant d’una pèrdua acumulada del 12,1% (segons la previsió d’IPC per al desembre), s’acorda una pujada probable d’entre un 9,2 i un 9,8% en tres anys. La inflació prevista per al 2023 oscil·la entre el 3,8 i el 4,1% i, si en prenem un 2% per al 2024 (una previsió més que optimista), el balanç salarial de l’acord suposaria -aplicant les previsions més favorables- una pèrdua final d’un 8,1% entre el 2021 i el 2024 (12,1 + 3,8 +2 – 9,8)[1].

Un 8% de pèrdua de poder adquisitiu que se suma a les pèrdues ja patides en els darrers anys pels empleats i empleades públics. Recordem que només les retallades imposades per Zapatero el maig del 2010 a les pagues extraordinàries, i que encara persisteixen, van suposar una rebaixa salarial d’un 5% de mitjana (fins a un 7% en els funcionaris del grup A1, els de més nivell salarial) . I que l’acord fet públic manté intactes les retallades del govern Zapatero.

Tampoc no s’ha implantat la jornada de 35 hores per a tot el personal del sector públic. El govern s’ha negat a incloure-la a la norma bàsica (l’EBEP), on continuarà figurant la jornada màxima de 37,5 hores setmanals. L’única cosa que ha admès és retirar de la norma les restriccions que impedien negociar la reducció de jornada en algunes administracions públiques.

A més, cal assenyalar una qüestió: la pujada salarial del 2024 dependrà del que s’aprovi als pressupostos de l’Estat per a aquest any. Tenint en compte que la legislatura actual acaba a començaments de desembre del 2023, és més que previsible que els PGE del 2024 siguin pressupostos prorrogats o, fins i tot, que depenguin d’un altre govern, que pot complir l’acord o no.

Els dirigents d’UGT i CCOO defensors de l’acord al·leguen que les pujades salarials incloses superen els augments pactats als convenis col·lectius que s’estan signant. Com si aquestes pujades no depenguessin, en bona mesura, de les mateixes organitzacions que han decidit deixar que es negociï i es mobilitzi de manera separada, empresa a empresa o sector a sector, sovint a cada província, en lloc d’organitzar la mobilització unida que pugui obligar les patronals a cedir. En tot cas, calia concloure, si se’ls donés la raó, que és acceptable –i fins i tot un bon acord– per a la població treballadora perdre un 8% del poder de compra en tres anys.

El contingut real del “pacte de rendes” que defensa el govern de Pedro Sánchez i Susana Díaz queda al descobert en les paraules de la ministra. Sota aquesta expressió s’amaga la pura i simple moderació salarial, mentre el govern es pot continuar negant a intervenir els beneficis empresarials (que són, segons un estudi de CCOO, els principals responsables de la inflació) i els preus dels béns de primera necessitat.

A qui serveix aquest acord?

La firma de les direccions d’UGT i CCOO deixa com a oposició a l’acord el sindicat groc CSIF, els sindicats policials d’ultradreta, els corporatius i els sindicats nacionalistes. És a dir, objectivament debilita les organitzacions que reflecteixen la unitat de la classe treballadora de tot l’Estat, que han acceptat la pèrdua de poder adquisitiu de tres milions d’assalariats.

Evidentment, l’acord enforteix les tesis de la patronal sobre les clàusules de revisió. La referència ja no seria l’IPC, com fins ara reclamaven -almenys públicament- els dirigents d’UGT i CCOO, sinó que només podria ser un 0,5% o un 1%, fos quina fos la diferència entre les pujades pactades en conveni i l’IPC real.

I, sobretot -vet aquí les paraules de la ministra Montero- el beneficiat és el govern, que s’estalvia les molestes reivindicacions -i mobilitzacions- d’actualització de salaris, pensions i prestacions de desocupació a l’IPC real. I que es pot permetre escatimar als gairebé tres milions d’empleats i empleades públics l’actualització dels seus salaris, mentre dedica en aquests pressupostos de l’Estat 2.500 milions d’augment a la despesa militar.

Comparem la pujada d’un màxim del 3,5% per als funcionaris el 2023 amb el 8,5% que es proposa pels pensionistes. Quina és la diferència? La diferència és la mobilització dels i les pensionistes, la lluita de classes. Mobilització que inclou la convocatòria de la manifestació per al 15 doctubre, que el govern vol desactivar amb l’anunci de la pujada del 8,5%. Precisament, la signatura de l’acord de funció pública suposa la renúncia dels sindicats a mobilitzar els funcionaris en defensa del poder adquisitiu dels seus salaris.

L’acord significa, ni més ni menys, que els dirigents d’UGT i de CCOO sacrifiquen les necessitats i les reivindicacions dels empleats públics per no incomodar el govern “progressista”. Oblidant un principi fonamental pel qual s’hauria de guiar tota organització obrera: que, governi qui governi, les reivindicacions es defensen.

En contra del principi elemental, els dirigents d’UGT i CCOO han acordat amb el govern organitzar un trasllat fenomenal de les rendes del treball al capital. Al capdavall, això significa acceptar la inflació, significa capitular davant de la guerra social que porta el capital i que el govern vehiculitza. No és per casualitat que no es protesti contra la despesa militar (el públic i la que està fora de pressupost), la lluita contra la guerra és inseparable de la lluita contra la inflació. Acceptar que la inflació –l’impost dels pobres– recaigui sobre la classe obrera és acceptar la política de guerra.

A més, cal assenyalar el procediment adoptat per prendre una decisió que afecta més de tres milions de persones assalariades, en un mitjà en què hi ha centenars de milers d’afiliats a UGT i CCOO. La signatura de l’acord s’ha decidit de manera precipitada en òrgans de direcció que ni tan sols han tingut a les mans el text precís de l’acord. És fonamental exigir la participació dels treballadors i les treballadores, de l’afiliació dels sindicats en la presa de decisions d’aquesta envergadura. Encara hi ha temps d’organitzar veritables assemblees als centres de treball de la funció pública.

I a més obre el camí a la dreta, que ara podrà recolzar la seva campanya als sindicats grocs.

 

[1]12,1 de pèrdua el 2022 amb la pujada del 2%, més 3,8 de pujada de l’IPC el 2023, més 2% de pujada de l’IPC el 2024 menys la pujada del 9,8% de l’acord

El gobierno apuesta por la industria militar en España

Carta Setmanal 907 per descarregar en PDF

El govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz té previst fer arribar una pluja de milions a les indústries espanyoles d’armament. Les grans beneficiàries són Airbus, Navantia, GDELS-Santa Bàrbara i Indra. És el resultat del compromís, que va assumir en l’última cimera de l’OTAN, de pujar la inversió en el pressupost militar al 2% del PIB fins al 2029 (cosa que el col·locaria, amb al voltant de 25.000 milions, com la segona partida dels PGE, després del deute públic). Un compromís que ja s’ha començat a plasmar en partides pressupostàries concretes. La primera, a començaments de juliol, quan el consell de ministres va decidir aprovar un crèdit extraordinari de 1.000 milions d’euros amb càrrec als fons de contingència. Al que se suma la previsió d’aportar, aquesta setmana, diferents partides per a la despesa militar, per un total de 218 milions. Per als pressupostos del 2023 es preveu pujar la despesa militar a l’1,2% del PIB, un augment de 2.500 milions. De fet, en el Pla d’Estabilitat enviat a Brussel·les, el govern es va comprometre a elevar el 2023 el que anomena “inversió en Defensa” en 2.500 milions.

Les pujades es preveu que es produeixin alimentant els “programes especials d’armament”, destinats, en teoria, a la “modernització de les forces armades”, i que no queden inclosos en el sostre de despesa.

Mentre el mateix Govern “racaneja” amb els sindicats la pujada dels empleats públics, es nega a revertir la retallada del 5% dels seus salaris que pateixen, des que el 2010 Zapatero va imposar retallades salarials, i ofereix “pujades” que suposaran una nova pèrdua de poder adquisitiu, entre el 2021 i el 2024, d’un 6% més.

Com assenyala La Vanguardia el passat 25 de setembre, “el sector de la indústria de defensa, seguretat, aeronàutica i espacial espanyola no havia tingut mai davant seu el repte de créixer i modernitzar-se amb una aportació de fons estatals tan potent”.

Aquest dispendi en despesa militar, es fa al nostre país quan el deute de l’Estat ha passat de 385.203 milions d’euros el 2008 a 1,5 bilions, al juliol del 2022. És a dir que el deute s’ha multiplicat per 4, però la inversió no ha anat a despeses socials, com Sanitat, Educació o Dependència públiques, com bé ha quedat ben palès a la pandèmia.

Per fer front a aquestes “oportunitats” que brinda la guerra, el Govern vol estimular la concentració de les empreses del sector de l’armament –ara hi ha 373 empreses-, imitant el que van fer els EUA, el 1993, sota la presidència de Bill Clinton, per fer front a la nova situació oberta després de la caiguda del mur de Berlín.

Les empreses espanyoles d’armament, van facturar el 2021 11.600 milions: El 2019 van arribar a 14.000 milions, suposaven l’1,7% del PIB i ocupaven 211.921 treballadors.

El fet que la indústria militar ocupi tants treballadors és utilitzat com a argument per defensar aquesta indústria en nom precisament dels llocs de treball. Siguem seriosos, a Espanya, com a tot el món, la falta d’infraestructures, a tots els nivells -com hem vist durant la pandèmia- i l’atenció a les altres necessitats de la població exigiria produir altres maquinàries o productes. El problema és polític: qui governa i per a qui? Quan es governa a esquena de les necessitats socials el resultat és aquest, D’aquí es conclou la necessitat de reorganitzar de dalt a baix l’economia i, per tant, d’acabar amb el poder de les finances i del capital.

Airbus empra 13.000 persones, i entre els seus principals programes hi ha l’avió de combat Eurofighter, l’avió militar de transport A400M i l’helicòpter de combat NH-90. Navantia empra 11.000 operaris, i els seus principals programes són les fragates F110 i el submarí S80. GDEL- Santa Bàrbara té com a principal projecte el blindat 8×8 Drac. Indra, la tecnològica prioritària per al govern, participa en el programa europeu NGWS/FCAS de sistemes de combat aeri. Els “programes especials d’armament”, que rebrien aquests 1.000 milions suplementaris a què ens referim abans són, precisament, el blindat 8×8, l’helicòpter NH-90, el submarí S-80, les fragates F110 i el programa NGWS/FCAS.

Un enorme negoci, del qual s’aprofiten, sobretot, els EUA.

És evident que les creixents inversions en despesa militar suposen un fabulós negoci. Com assenyalava Pieter Wezeman, investigador de l’Institut Internacional de Recerca per la Pau (SIPRI), d’Estocolm: “tots els fabricants, de qualsevol país del món, augmentaran els seus ingressos després de la guerra d’Ucraïna”. Segons el SIPRI, la venda d’armes superarà el 2022, per primera vegada, els dos bilions de dòlars. Certament, el major negoci el faran els EUA, que ja ocupen una quota de mercat del 54% del total de vendes del món. El Dow Jones US Aerospace & Defense Index, que engloba les indústries d’armament, no ha deixat de créixer en els últims 20 anys, incloent-hi els de la pandèmia. Cinc de les empreses USA d’armament tenen una capitalització superior als 60.000 milions de dòlars. I, tot i que la indústria europea té capacitat productiva, ha cedit als EUA, el lideratge tecnològic i, per tant, el control de moltes de les seves vendes. Així, els EUA, han pogut prohibir a França determinades vendes des seu caça Rafale, perquè incorpora míssils de patent americana. A més, en un mercat de duríssima competència, els “aliats” no escatimen la possibilitat de xafar-se mútuament el negoci. Vegeu el cas recent de la cancel·lació del contracte pel qual Austràlia havia d’adquirir a França dotze submarins convencionals, per un valor d’uns 56.000 milions d’euros, per a la seva Marina. En el seu lloc, els ha comprat als Estats Units, en una operació en la qual també està implicada Gran Bretanya. En conèixer-se la notícia, el ministre francès d’Exteriors, Jean-Yves Le Drian, va acusar els Estats Units i Austràlia de “mentir” i treballar d’esquena a un aliat com França. Le Drian va assegurar que “hi ha una ruptura greu de confiança” amb els seus “antics aliats” estatunidencs i australians. Declaracions que no han impedit que França hagi seguit cegament els dictats de Biden a la cimera de l’OTAN respecte de la guerra d’Ucraïna, de les relacions amb la Xina i de l’augment de la despesa militar. De fet, les importacions europees d’armes en el període 2017-2021 han estat un 19% més altes que les del període 2012-2016. El SIPRI assenyala que 25 governs europeus han decidit ja augmentar la despesa militar. Però com assenyala Wezeman, el negoci no es limita a les zones de conflicte. Per exemple, Corea del Sud ha incrementat el seu negoci venent armes a Polònia. 

Prioritat per a la guerra?

En la seva editorial del 26 de setembre, La Vanguardia justifica, cínicament, la política del govern de Sánchez i Yolanda Díaz, dient que “l’escenari geoestratègic mundial és extremadament preocupant. Cal tornar a posar en valor els principis pacifistes. Però, mentre això no arribi, la indústria de l’armament viu una edat d’or a tot el món, i també a Espanya”. I afegeix que la indústria d’armament és “una important punta de llança per a la investigació tecnològica i la formació de personal altament qualificat”. I justifica, especialment, la posició d’Unides Podem: “impulsar la industria militar i de defensa no equival estrictament a ser militarista sinó a preparar-se, com a Estat, per protegir davant les noves amenaces els ciutadans espanyols (…) això explica que, com a conseqüència de la guerra de Putin a Ucraïna, sigui un govern d’esquerres, en el qual hi ha una formació clarament antimilitarista, com és Unides Podem, qui està a punt d’aprovar el major pressupost militar de la història de la democràcia espanyola”.

La Vanguardia conclou, en la mateixa línia de cinisme, que “seria millor, certament, poder destinar aquests diners a altres necessitats, però, almenys per un llarg temps, no sembla haver-hi malauradament una altra alternativa”.

Per a l’ òrgan de la burgesia catalana, la qüestió és clara: la prioritat, per sobre de la sanitat, l’ educació, els serveis públics, ha de ser la compra d’ armaments i el desenvolupament de la indústria militar. Per a la classe treballadora, l’alternativa és una altra. Cada cèntim que va a la guerra es roba als serveis que necessita per sobreviure. Mentre un milió i mig de joves russos i ucraïnesos s’encamina a passar un hivern gelats a les trinxeres, mentre tota la classe treballadora s’enfronta a un hivern de fred per la falta de gas (pels preus de tota l’energia), i les sancions a Rússia, veiem com d’altres es freguen les mans amb les possibilitats de negoci. Ni un euro dels nostres impostos per enriquir els comerciants d’armes! Diners per a la sanitat, l’ensenyament, els serveis públics! Alt el foc immediat a Ucraïna!

El gobierno apuesta por la industria militar en España

Carta Semanal 907 en catalán

Carta Semanal 907 para descargar en PDF

El gobierno de Pedro Sánchez y Yolanda Díaz tiene previsto hacer llegar una lluvia de millones a las industrias españolas de armamento. Las grandes beneficiarias van a ser Airbus, Navantia, GDELS-Santa Bárbara e Indra. Es el resultado del compromiso, que asumió en la última cumbre de la OTAN, de subir la inversión en el presupuesto militar al 2% del PIB paulatinamente hasta 2029 (lo que lo colocaría, con alrededor de 25.000 millones, como la segunda partida de los PGE, tras la deuda pública). Un compromiso que ya se ha empezado a plasmar en partidas presupuestarias concretas. La primera, a comienzos de julio, cuando el consejo de ministros decidió aprobar un crédito extraordinario de 1.000 millones de euros con cargo a los fondos de contingencia. A lo que se suma la previsión de aportar, esta semana, diferentes partidas para el gasto militar, por un total de 218 millones. Para los presupuestos de 2023 se prevé subir el gasto militar al 1,2% del PIB, un aumento de 2.500 millones. De hecho, en el Plan de Estabilidad enviado a Bruselas, el gobierno se comprometió a elevar en 2023 lo a elevar en 2023 lo que llama “inversión en Defensa” en 2.500 millones. Sigue leyendo

“La Verdad” núm. 111, a punt de ser distribuïda:La lluita contra la guerra és inseparable de la lluita contra la inflació i l’austeritat

Carta Setmanal 906 per descarregar en PDF

El número 111 de La Verdad, revista teòrica de la IV Internacional, és a punt de sortir d’impremta. És una edició que té com a eix la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències. Perquè, com assenyala la declaració del Secretariat Internacional de la IV Internacional, que té el paper de notes editorials, “l’actual guerra d’Ucraïna ha esdevingut, de fet, una guerra mundial. Els pobles pateixen ja les seves conseqüències a tots els continents. En nom de l”economia de guerra’, tenim la inflació, la pujada de preus, la pauperització de centenars de milions d’éssers humans”.

Com assenyala aquesta declaració, es tracta d’una guerra en què “l’imperialisme fa servir mitjans il·limitats. El règim de Zelenski només se sosté gràcies a les desenes de milers de milions de dòlars i les armes de darrera generació enviades per Biden, sense límits, i per tots els governs europeus”. Un règim que dista molt de ser una democràcia (recomanem, sobre això, el que comentàvem en una carta setmanal recent sobre les mesures d’aquest govern contra els drets democràtics, la llibertat de partits i els drets de la població treballadora).

L’objectiu d’aquest número de La Verdad no és cap altre que dotar d’arguments a qui, a cada país, combat contra la guerra i les seves conseqüències, perquè “La lluita contra la guerra i el militarisme és indissociable de la lluita a cada país contra les mesures preses en nom de l”economia de guerra’ (inflació, alça de preus, etc.), i en primer lloc contra la carestia de la vida, per la congelació de preus, per l’augment general de salaris”.

Aquests dies els esdeveniments mostren la certesa de la declaració. Putin dicta la mobilització parcial, mesura sobretot interna, per aixafar la resistència del poble rus a la guerra. No és per casualitat que després d’una manifestació de mares a Grozni, capital de Txetxènia, Kadirov, dirigent d’aquesta república, va declarar que no aplicaria la mesura. Els països bàltics es plantegen negar l’entrada dels refugiats russos, que millor aliat per a Putin! Els discursos de Biden, i tots els governs a les seves ordres es resumeixen en un: “cal continuar la guerra per castigar el poble rus” -identificat Putin. El govern Sánchez anuncia les massives inversions en armament que s’inclouran en els pressupostos del 2023. La lluita contra la guerra, per acabar amb la OTAN i les seves bases, és més que mai inseparable de la lluita contra la inflación, l’austeritat, per les reivindicacions.

Capital i militarisme

Com va assenyalar el socialista francès Jean Jaurés, en vigílies de la I Guerra Mundial, “el capitalisme porta a la seva essència la guerra, com els núvols porten la tempesta”. Una afirmació que tot el que ha passat des de llavors no ha fet sinó confirmar una vegada i una altra.

La Verdad 111 desenvolupa la relació entre capital i militarisme en diversos articles. Com assenyala Xabier Arrizabalo a l’article “Capital i militarisme”, entre els diferents capitals “inevitablement, té lloc una pugna cada cop més aguda, lligada a l’estretor del mercat mundial. És la pugna competitiva, la cada cop més ferotge i destructiva competència que, concretada en la lluita pel mercat mundial, un dels principals factors directes de les guerres”. I, precisament, el capitalisme, que porta la guerra com el núvol porta la tempesta, “per això mateix, en la seva situació actual d’una mena de ‘crisi crònica’ d’acord amb el seu estadi imperialista, aquest tret de l’ADN capitalista que és el militarisme i per ende la guerra no pot sinó expressar-se de formes més i més agudes”.

Cal no oblidar “l’aportació que suposa el militarisme com a camp de valorització del capital. (…) El 2021, per primera vegada en la història, la despesa militar ha superat els dos bilions de dòlars (…) en un context econòmic presidit per la dislocació del mercat mundial, un impuls a la demanda d’aquesta magnitud suposa un regal per a capitals dedicats a la venda d’armes”.

La qüestió va més enllà. X. Arrizabalo explica com la guerra d’Ucraïna i l’expansió de l’OTAN serveixen per aprofundir la dominació de l’imperialisme USA, i posen de manifest “el lloc subordinat de la UE, que revela la seva veritable cara davant de tota il·lusió contrària. L’augment de la despesa militar obeeix directament a l’exigència nord-americana, igual que l’adopció de sancions contra Rússia que, a més de perjudicar el poble rus i no els oligarques, perjudica així mateix els pobles europeus, però també els capitals europeus a la seva pugna competitiva al mercat mundial”.

Bona part de La Verdad 111 està dedicada a una secció, titulada “Les indústries d’armament al món: cap a ‘una economia de guerra‘”, oberta per un article de David Gozlan, del mateix títol, al qual complementen amplis fragments d’un capítol de “l’acumulació del capital”, llibre escrit per Rosa Luxemburg el 1912. El capítol en qüestió es titulava: “El militarisme, camp d’acció del capital”. També inclou un article de Trotski, “Davant una nova guerra mundial, per quan la guerra?

A l’article Les indústries d’armament al món: cap a «una economia de guerra», David Gozlan analitza la importància creixent de la indústria d’armament dins de l’economia capitalista, i com aquesta expansió s’assenta en diversos sectors.

Així, explica com sectors creixents de la investigació es posen al servei de l’economia d’armaments: “Els centres de recerca estan sotmesos als imperatius militars i, per tant, a les ànsies de les empreses privades que lliuren el fruit de les seves investigacions a els exèrcits”.

També assenyala la permanència de la guerra: “Des del 1902, la guerra és present de manera permanent, i no hi ha hagut un any en què no hagi sotmès, matat, aixafat i destruït, fins a les recents guerres a Síria, Iemen, Mali i Ucraïna”. Com explica Lenin a L’imperialisme, fase superior del capitalisme, l’imperialisme és una època de guerres i revolucions. “La crisi econòmica del 1999, la del 2008 i l’11 de setembre del 2001 intensifiquen la freqüència de les guerres, refraccions de la guerra social contra la classe obrera. La guerra d’Ucraïna és un pas més”.

Gozlan explica el paper parasitari de la indústria d’armament i assenyala tant el predomini de les empreses dels EUA com la submissió dels països europeus i les seves pròpies indústries d’armament.

Ara bé, aquest pes econòmic té les seves conseqüències: “Invertir en la fabricació d’armes també significa utilitzar-les. França igual que els altres imperialismes recluta les joves generacions agitant la bandera del patriotisme, recolzant-se en la desqualificació que el mateix Estat ha organitzat, prometent salaris i viatges, camuflant l’objectiu de la formació militar i la seva finalitat: ferides, traumatismes i mort ”.

L’article té una conclusió: lluitar contra les guerres imperialistes és preparar la revolució.

En aquesta línia, l’article “Europa: reunits tots els ingredients per a un aixecament dels pobles”, que firmen Bruno Ricque i Angel Tubau explica les conseqüències de la guerra i de l’alineament incondicional dels governs europeus de tot signe amb els EUA i l’OTAN, per a la guerra d’Ucraïna, la guerra comercial amb la Xina i les sancions a Rússia. Com assenyala. “Tot sembla indicar que serà la indústria europea, copejada per la manca de subministraments energètics, i la forçada “transformació verda”, la que es reduirà encara més amb aquestes mesures”. Perquè aquesta submissió col·loca els governs europeus com a agents de l’ofensiva dels EUA contra els seus propis interessos.

Tot això porta a l’agreujament de la crisi política i al sorgiment de moviments de resistència i de noves formacions polítiques que s’afirmen sobre la crisi de les organitzacions tradicionals del moviment obrer, fenòmens que l’article analitza. Com conclou l’article: “Davant la crisi de col·lapse que castiga Europa, reagrupar-se al voltant de l’eix central d’acabar amb els governs nacionals i les seves polítiques que liquiden les conquestes socials i democràtiques, lluitar per la independència de les organitzacions davant de la Unió Sagrada. Per als militants de les seccions de la IV Internacional, la prioritat és inserir-se en aquests processos en marxa”.

Aquest número de la Verdad conté, a més, un article que analitza la situació dels EUA davant les eleccions “a mig mandat”, i la crisi política, i reprodueix un article de Trotski –de plena actualitat, encara que fos escrit a 1939 –sobre “la qüestió ucraïnesa”.

En conjunt, La Verdad 111 aporta molts elements per a la reflexió, reflexió que serveix per preparar l’acció. Animem els lectors d’aquesta Carta Setmanal a adquirir-ne l’exemplar, a llegir-lo, estudiar-lo, anotar-lo i discutir-lo amb nosaltres.