Archivo del Autor: admin

La Veritat núm. 101, disponible

(Publicat a la Carta Setmanal 725veure en castellà)

L’edició en castellà de la Veritat 101 ja està impresa. I disponible per a tot militant, treballador o jove interessat.

Abast i significat de la mobilització del poble algerià

En el moment en què la revista entra en impremta, la mobilització de milions d’homes i de dones contra el règim marca una ruptura, una inflexió que marcaran els esdeveniments que segueixin. Es tracta del combat per la independència de classe del moviment obrer, de la lluita contra el capital i les seves contrareformes, i per tant de la necessitat de construir partits en les formes particulars de la situació actual.

El règim, davant una mobilització creixent, ha intentat una maniobra: va anunciar que el President ja no es presentava per a un cinquè mandat i que ajornava les eleccions fins a la celebració d’un conferència nacional. Un intent de mantenir i rentar-li la cara el règim.

És un mètode que han utilitzat sovint els governs confrontats a un aixecament.

En la UGTA, el secretari nacional, que va donar suport al cinquè mandat, es veu cada vegada més desautoritzat. Està plantejada l’opció de celebrar un congrés perquè els afiliats recuperin el control del seu sindicat.

Aquesta mobilització del poble algerià és expressió de la situació mundial, és un advertiment. Indica que els treballadors i els pobles ja no poden aguantar el règim capitalista, que només  queda el camí del combat per acabar amb ell.

Des del inici de la mobilització, el Partit dels Treballadors i els seus militants estan amb el poble algerià contra el règim. S’han pronunciat clarament contra qualsevol intent de rentar la cara d’aquest i han assenyalat que la conferència nacional proposada pel règim només busca preservar-lo. L’única sortida és una Assemblea Nacional Constituent sobirana que liquidi les institucions antidemocràtiques. El PT dóna suport a totes les mobilitzacions i crida a constituir comitès populars.

S’obre una nova situació, quedant els esquemes del passat en dubte per les formes actuals del desenvolupament de la lluita de classes. Els revolucionaris han de fer seu sense reserves aquestes formes per a inserir-se en els processos que s’estan desenvolupant.

A on va la Xina?

S’ha convertit la Xina en una potència imperialista i la burocràcia xinesa en una nova classe social? L’article és una primera contribució sobre aquestes qüestions.

Analitza els successius canvis des de la revolució de 1949: la ruptura amb l’ imperialisme i les contradiccions de la burocràcia xinesa; l’obertura al capitalisme a partir de 1978. Són importants els canvis econòmics. Utilitzant una massa de treballadors migrants sotmesos al sistema del passaport interior, el règim ha ofert als inversors estrangers una mà d’obra atractiva a baix cost (286 milions en 2017). La guerra comercial Estats Units – la Xina llançada per Trump ha alentit el creixement xinès obrint dissensions en la burocràcia.

L’article analitza els conflictes laborals. L’Estat xinès està sotmès a una pinça exercida per la pressió de l’ imperialisme i la de la classe obrera xinesa.

Originàriament, era un Estat basat en l’expropiació del capital, però que va obrir la porta a la introducció del capital a la Xina i s’insereix cada vegada més en el mercat mundial mitjançant l’exportació de capitals, però sempre sota el control de la burocràcia xinesa que no és una nova classe social. El qüestionament de la propietat estatal significaria deixar al carrer a centenars de milions de treballadors, com s’està veient ja  en el sector privat i en algunes branques de l’economia estatal, amb reestructuracions contra les quals es mobilitzen els treballadors.

Veneçuela, una nació assetjada que resisteix

L’article presenta l’evolució del país des de la repressió de les manifestacions del 21 de febrer de 1989 contra un pla d’ajust estructural del FMI.

L’elecció de Chávez en 1999 com a President de la República va comportar un canvi fonamental: l’elecció d’una Constituent, nacionalitzacions, llei de protecció dels treballadors. L’ imperialisme nord-americà va organitzar un cop d’estat en 2002. La mobilització de masses va escombrar als colpistes en 72 hores.

Des de llavors, els Estats Units intervenen constantment per a desestabilitzar al govern. L’article exposa les principals etapes. L’agreujament de la crisi econòmica als Estats Units ha portat a Trump a endurir les seves pressions i després a emprendre una lluita a mort per recuperar el control del seu feu. Desenvolupa una ofensiva iniciada amb el cop d’estat judicial al Brasil, que afecta a tota Amèrica Llatina. Però la política de Chávez de resistència no ha modificat la dependència de les exportacions petrolieres, la qual cosa facilita els atacs econòmics basats en baixar el preu del petroli. L’article analitza les mesures de bloqueig econòmic preses pels Estats Units. El cop de força de Guaidó va ser un fiasco. I acaba assenyalant les possibles perspectives: tot indica que la intervenció nord-americana continuarà en una forma militar, directa o indirecta.

Com a conclusió s’evoquen les mesures d’emergència necessàries per a fer front a la ingerència imperialista: indexació dels salaris en relació amb els preus, control del canvi de divises, lluita contra la corrupció, reforçar la solidaritat internacional.

Mèxic: una nova situació política

L’accés de López Obrador al govern i la conquesta de la majoria de la Cambra de Diputats i del Senat pel seu “movimento Morena” han provocat un canvi de l’estat d’ànim dels treballadors. Importants vagues han aconseguit augments salarials del 20%.

Obrador ha pres decisions que han sacsejat el país, en referència a la companyia de petroli i a l’electricitat.

La contrareforma de l’ensenyament està en dubte, però la modificació de la llei xoca amb les institucions i amb l’oposició dels partits institucionals.

Encara que reconegui que seria necessària una Assemblea Constituent per a efectuar algunes reformes, Obrador no pretén posar-la en marxa abans de sis anys.

En el moviment obrer comença a aparèixer la necessitat de la unitat de les centrals sindicals independents, al mateix temps que ha de continuar la lluita per la derogació de totes les contrareformes.

Notes sobre Europa

Aquestes Notes precisen les modificacions produïdes en l’últim període:

  • El bréxit posa de manifest l’atzucac social i econòmica en què s’enfonsa el país, lligat a la marginalització de tota l’economia europea.
  • Deu anys després de la crisi financera de 2008, Europa no és capaç de resistir a la dura guerra comercial pel repartiment dels mercats; la burgesia anglesa està escindida entre la fracció que vol orientar-se cap a Àsia i la que té la seva sort lligada a les indústries europees.
  • L’origen de l’explosió espontània de les Armilles Grogues cal buscar-lo en una nova combinació de forces polítiques, marcada pel rebuig dels aparells dirigents de les organitzacions de classe.
  • D’aquí deriven noves disposicions: “A les portes d’una irrupció de les masses en tota Europa, no tenim temps per a formar i arrelar un partit capaç d’exercir un paper dirigent. La selecció s’efectuarà en el terreny de l’acció.”

Trets generals de la situació de l’Orient Mitjà

L’article examina en primer lloc la política de Trump a l’Orient Mitjà, i després les conseqüències de les seves decisions: una militarització en progressió constant, amb els diferents estats enredats en conflictes entre ells i nombrosos interessos estratègics en joc: petroli, rutes marítimes.

La caiguda del preu del petroli obliga als estats més poderosos a buscar noves sortides.

Trump ha anunciat brutalment la retirada de les tropes nord-americanes de Síria, creant reaccions en cadena que reforcen el caos en tota la regió.

La resistència palestina és una peça fonamental de tot l’Orient Mitjà; s’expressa de forma diferent segons els territoris.

La crisi crònica del capitalisme

Aquest article mostra que ja no estem en el període de les crisis periòdiques del capitalisme en les quals, després d’una purga, acomiadaments, liquidació de capital, reestructuracions, es reprenia una acumulació de capital que durava més o menys. Contràriament a les tesis d’economistes amb etiqueta d’esquerres o keynesians, la crisi no es deu a una mala gestió, a una distribució insuficient de les riqueses. Prové del funcionament mateix del capitalisme.

Aborda aquest article els mecanismes examinats per Marx. Encara que l’atzar tingui un paper en l’encadenament dels esdeveniments, es produeix com a expressió de la necessitat, és a dir, com a forma original no previsible d’aquesta necessitat. La crisi de 1971, que és una inflexió, o la de 2007, són expressions dels mecanismes del capitalisme.

Les forces productives ja no poden desenvolupar-se. L’acumulació de capital, que prossegueix, s’efectua amb sacsejades violentes: guerra comercial, militarització, cracs, que només són resultants indirectes del combat que lliura la burgesia per a contrarestar el descens de la taxa de benefici elevant la taxa d’explotació del treball assalariat.

La crisi crònica del capitalisme expressa la impossibilitat de reformar-lo.

Dossier: homenatge a Karl Liebkecht i a Rosa Luxemburg

Fa cent anys, el 15 de gener de 1919, aquests dirigents excepcionals de la classe obrera alemanya van ser assassinats per ordre del govern socialdemòcrata.

Per a retre’ls homenatge, es publiquen dos textos poc coneguts de Trotski, de 1919 i de 1932.

Ante el 14 de abril

Por la República, por las libertades, por las reivindicaciones sociales

Descarga la hoja “Ante el 14 de abril” en PDF

Este 14 de abril, miles de personas saldremos a la calle en decenas de ciudades en lucha por la República. Una lucha que es inseparable del combate de la clase trabajadora, de la juventud, de las mujeres, de los pueblos, por sus derechos, sus conquistas sociales, sus reivindicaciones. Y de la lucha por la democracia y las libertades.

Sigue leyendo

Les clavegueres de l’Estat

(Publicat a la Carta Setmanal 724veure en castellà)

Les referències a les anomenades “clavegueres de l’Estat” han saltat a tots els mitjans amb motiu  de fer-se pública una operació de la Policia, l’objectiu de la qual era desprestigiar a Podemos -als qui les enquestes donaven llavors uns grans resultats electorals- per a impedir que pogués arribar al Govern l’any 2016. L’operació estava, pel que sembla, dirigida des del Ministeri de l’Interior pel propi ministre, Jorge Fernández Díaz.

Aquest episodi d’espionatge i manipulació política no és el primer que s’atribueix a aquest grup de policies i al ministre Fernández Díaz. L’any 2012 es va organitzar una operació similar per a vigilar i maquinar acusacions falsejades contra polítics independentistes catalans.

Davant les proporcions que va prenent l’escàndol, el ministre de l’Interior de Pedro Sánchez, Fernando Grande Marlaska, s’ha afanyat a declarar que es tracta d’un episodi del passat, i que “no existeixen les clavegueres en el dia d’avui”. A més, ha defensat que s’han pres mesures des que va arribar al càrrec per a eliminar aquestes pràctiques.

Per part seva, Pablo Iglesias s’ha mostrat escèptic sobre aquestes afirmacions de Marlaska, i ha assenyalat que almenys part dels policies implicats segueixen en les plantilles del Ministeri de l’Interior. “Sembla evident que és el senyor Fuentes Gago, que en aquest moment forma part de la Secretaria General de Policia i que concursa ara per a comissari. Quan Marlaska diu que han netejat les clavegueres, es refereix a això?”.

L’Audiència Nacional ha obert una investigació, que ja veurem com acaba. Però que, al nostre judici, cerca , sota la cobertura d’investigar aquests fets concrets, donar cobertura a una gran mentida: la que les clavegueres franquistes de l’Estat són coses del passat.

La “operació Catalunya”

El primer dels episodis recents de “guerra bruta” contra rivals polítics va començar l’any 2012, quan, pel que sembla, el ministre Fernández Díaz va ordenar al llavors número dos de la Policia, el comissari Eugenio Pino, crear una ‘brigada política’ amb l’objectiu d’organitzar tot tipus d’operacions il·legals i muntatges policials per a intentar processar els màxims representants polítics de CiU i ERC.

Entre els membres d’aquesta brigada (que els mitjans han anomenat “policia patriòtica”) estaven, segons han publicat diferents mitjans, el cap de Gabinet de Pino, José Ángel Fuentes Gago, i els comissaris Marcelino Martín-Blas (cap d’Assumptes Interns), José Luis Olivera (cap de la UDEF), Enrique García Castaño (d’Informació) i José Manuel Villarejo, a qui els seus negocis privats -però no aquests episodis d’espionatge i manipulació política- han portat a presó.

En aquells temps, previs a la consulta sobiranista del 9-N, es va fer públic que el ministre conspirava, també, amb el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso Laso, per a obtenir dades amb les quals fabricar escàndols contra els dirigents d’ERC i Convergència (CDC), a fi de desacreditar a aquests partits o fins i tot fabricar indicis per a acusar-los de prevaricació.

L’episodi actual

Ara s’ha fet pública una operació d’espionatge a dirigents de Podemos, que va incloure el robatori del telèfon mòbil d’una col·laboradora pròxima de Pablo Iglesias, amb la finalitat d’organitzar un muntatge mediàtic per a desprestigiar a Podemos, i robar-li vots. Es tractava d’evitar que Podemos arribés al govern, com assenyalaven les enquestes en aquell moment. L’aparell d’Estat no es conformava, sens dubte, amb les declaracions de moderació i respecte al marc polític que feien els dirigents de Podemos, i temia la irrupció d’una nova força que, despertant les il·lusions de les masses, pogués obrir pas al fet que aquestes desbordessin els marcs de contenció establerts per la Transició i en el Pacte Constitucional del 1978.

Entre les operacions encaminades a això s’incloïa la cerca de “proves” de finançament de Podemos per part d’Iran i Veneçuela.  Per a això, es va organitzar un viatge de tres agents de la policia patriòtica a l’abril de 2016 a Nova York per a intentar convèncer a un exministre de Finances de Veneçuela, Rafael Isea, que certifiqués un pagament de 7,1 milions del Govern veneçolà a la Fundació CEPS el 2008 (en aquesta fundació participaven alguns dels que sis anys després serien fundadors de Podemos). L’operació hauria estat autoritzada pel ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, amb el presumpte coneixement del president Mariano Rajoy.

Part de les dades recollides per aquest grup de policies va ser publicat en diferents mitjans digitals i escrits.

I ara?

Ara, ens diuen a través del ministre Marlaska que tot està solucionat. S’està investigant a un grup de policies corruptes i ja no hi ha clavegueres. Es tracta de posar un tallafocs que permeti que no es qüestioni al conjunt de l’aparell policial i judicial, els serveis d’informació, i altres elements de l’aparell de l’Estat.

Però quan ens diuen que és l’Audiència Nacional -on va prestar serveis durant anys el propi Marlaska- qui investiga els fets, sorgeixen els dubtes. No és aquest mateix Tribunal l’hereu de l’infame Tribunal d’Ordre Públic franquista? No és a l’Audiència Nacional on s’han orquestrat durant anys els judicis “contra el terrorisme”, on es posaven en el mateix sac  els acusats de posar bombes i a dirigents polítics que no havien comès cap acte de violència? No és l’audiència Nacional la que ha tancat durant anys els ulls davant les denúncies de tortures a detinguts bascos? No és la que va tancar Egin i Egunkaria? No és la que acaba de condemnar a desenes d’anys de presó als joves de Alsasua? La que es va negar a aprovar l’extradició del torturador Billy el Niño perquè fos jutjat a l’Argentina? A aquest òrgan de l’aparell de l’Estat cal confiar la recerca de les accions brutes d’aquest mateix aparell?

Mentre Marlaska presumeix que “ja no hi ha clavegueres”, el Tribunal Suprem celebra el judici polític contra els republicans catalans. Durant anys, hem vist en cada judici contra sindicalistes, en aplicació de l’article 315.3del Codi Penal, la col·lusió de policies, fiscals i jutges per a fabricar acusacions, manipular proves, negar proves a les defenses, amb l’objectiu d’obtenir un sèrie de condemnes que permetés establir la “activitat criminal” dels piquets de vaga i acabar per prohibir-los. Una ofensiva de l’aparell d’Estat que només la mobilització de les confederacions sindicals ha pogut desbaratar, de moment.

Hem vist com Andrés Bódalo era condemnat en un judici en què el jutge es va negar a admetre com a prova el vídeo gravat dels fets, que demostrava que no va haver-hi agressió per part seva. Hem vist com els vídeos dels fets no eren admesos com a prova en el judici als dos militants de CNT de Logronyo condemnats.

Hem vist com els jutges de Pamplona  i l’Audiència Provincial de Pamplona es negaven a condemnar per violació als de La Manada. Fins i tot com un jutge veia en els fets actes de “jolgorio”. Hem vist com durant anys jutges i policies s’han negat a defensar a les dones víctimes de la violència masclista. I com un jutge deia “bitxo” i “filla de puta” a una víctima de violència masclista, mentre en la conversa participaven entre riures la fiscal i la lletrada de l’Administració de Justícia.

Hem vist com els policies i els guàrdies civils que custodiaven als republicans catalans en el seu trasllat a Madrid per a ser jutjats els cantaven cançons ofensives mentre gravaven els fets per a difondre’ls en les xarxes Hem vist una vegada i una altra a guàrdies civils seguint el joc a les accions promogudes per Ciutadans i amb la col·laboració de tota la premsa per a criminalitzar la llibertat d’expressió en els espais públics i en particular l’exigència de llibertat dels presos. I altres piquets censurant samarretes grogues o republicanes, sense mandat judicial.

Estem veient cada dia com a l’empara de la llei mordassa són multats, detinguts, empresonats amb una gran arbitrarietat ciutadans de tota mena. No compleixen la llei, sinó que es va fer una llei per a protegir la impunitat policial.

Han arribat a l’extrem de trepitjar totes les lleis per a prohibir els llaços grocs.

Com diu el president del Parlament català, sota les togues apunta la samarreta de Vox.

Hem vist com més de mil militars signaven un manifest de suport al dictador genocida  Franco i com alguns dels signants, juntament amb desenes de militars, policies i jutges es presenten en les llistes de Vox (i també en les del PP).

Després d’haver vist totes aquestes coses, qui pot creure’s que ja no hi ha “clavegueres de l’Estat”? Aquestes clavegueres van molt més allà del grapat de policies que ara s’investiga, i continuen ben vives. Això situa la responsabilitat central dels partits i organitzacions que es reclamen de la classe obrera i dels pobles. Perquè no es tracta simplement d’una qüestió de democràcia sinó de la seva pròpia existència com a organització.

Estem amb els sindicalistes o ciutadans, de qualsevol organització democràtica, independentistes o no, que defensen l’exercici de les llibertats. No acceptem que ningú toleri la persecució dels sindicalistes o l’empresonament de dirigents polítics.

 Les institucions franquistes encapçalades per la Monarquia i la llibertat d’organització, part essencial de la democràcia,  són incompatibles.  Per a acabar amb les clavegueres caldria acabar amb l’aparell d’Estat Franquista del qual es nodreixen. I amb el Règim que manté l’essencial d’aquest aparell d’Estat i acull tota aquesta podridura. Una tasca que, no tenim dubte, més aviat que tard portarà a terme la classe treballadora, juntament amb la joventut, les dones i els pobles oprimits de tot l’Estat, imposant la democràcia, és a dir, la República.

Las “cloacas del Estado”

(Publicado en la Carta Semanal 724ver en catalán)

Las referencias a las llamadas “cloacas del Estado” han saltado a todos los medios con motivo de hacerse pública una operación de la Policía, cuyo objetivo era desprestigiar a Podemos -a quienes las encuestas daban entonces unos grandes resultados electorales- para impedir que pudiera llegar al Gobierno en 2016. La operación estaba, al parecer, dirigida desde el Ministerio del Interior por el propio ministro, Jorge Fernández Díaz.

Sigue leyendo

Madrid: les raons de tanta candidatura d’esquerra

(Publicat a la Carta Setmanal 723veure en castellà)

Ja sabem que a les enquestes no cal fer-los molt cas. Totes les últimes previsions han estat fracassos rotunds. Però no fa falta ser molt llest per a saber que en la Comunitat de Madrid la cosa està igualada. Fa uns anys l’esquerra va guanyar per un escó, però l’escàndol de dos trànsfugues del PSOE va obligar a repetir les eleccions i va permetre a la corrupta Esperanza Aguirre presidir la Comunitat de Madrid (CAM).

Posteriorment, fa quatre anys, la dreta va guanyar un altra vegada per un diputat.

La candidatura d’IU amb 130.000 vots es va quedar sense representació por l’antidemocràtic requisit de tenir un 5%. A aquests 130.000 vots li haurien de correspondre 6 diputats o més que haguessin donat la victòria a l’esquerra.

En aquesta derrota va contribuir la direcció d’IU que, enfrontada a la qual llavors era la seva federació madrilenya, va apostar per donar suport a Podemos, d’una forma vetllada.

Així la candidatura de Luis García Montero, abans en IU i ara encarregat de l’Institut Cervantes i soci de Llamazares en Actua, va contribuir a una nova derrota de l’esquerra.

En 2019, una altra vegada la divisió?

Ara es dóna un escenari inèdit. Podemos s’ha dividit. Errejón va trencar amb Iglesias fa uns mesos el que no té perquè restar vots ja que la divisió interna era tan gran que entre ells ja havia més enfrontaments que col·laboració.

Però ara apareix Llamazares, que acaba de trencar amb la Federació d’IU per a presentar-se a totes les eleccions, menys a l’Ajuntament de Madrid on Carmena ha ofert un lloc al polèmic jutge Garzón.

Això sí, apareix com una autèntica maniobra de divisió perquè, encara que Llamazares diu buscar el vot dels abstencionistes, el que ofereix és molt més del mateix i res que pugui il·lusionar a ningú. Un espai entre IU i PSOE que no és l’espai de la gent desanimada. Més aviat sembla un pas previ a integrar-se en el PSOE o amb Mes MADRID.

IU, es divideix a Madrid

Al mateix temps IU ha anunciat que no concorrerà amb Podemos a les eleccions a la Comunitat de Madrid. Per a més INRI, a l’Ajuntament de Madrid, Podemos ha estat exclosa per Carmena, i tampoc aquí presenten candidatura els de Pablo Iglesias.

L’explicació d’IU Madrid, és que les “bases” han rebutjat l’acord.

Dels 2000 militants i 5000 simpatitzants que diu tenir IU a Madrid han participat segons les seves dades una mica més de 2000. D’ells el 60% contra l’acord al qual havien arribat les direccions estatals d’IU i Podemos. Una baralla del PCE de Madrid, amb el PCE estatal. Una derrota per a Alberto Garzón, que es troba ara en una situació incòmoda. I IU de Madrid en una situació rocambolesca, ja que van en uns llocs amb Podemos i en altres sols i en uns altres contra Podemos.

El moviment Madrid en peus no sembla haver agrupat gent més enllà dels militants de PCE i anticapitalistes. En trencar-se IU, Maurici Valent, que anava de candidat a l’alcaldia de Madrid ha dimitit, les expectatives de vot d’IU són doncs baixes i es possible que no tregui representació ni a la Comunitat ni a l’Ajuntament de Madrid, però a més de perdre’s els vots hi ha un halo de decepció bastant gran.

El PSOE també amb problemes interns

Entre els despropòsits no es queda a la saga el PSOE. Fa temps que les contínues crisis de la federació madrilenya han fet d’aquesta federació una font de disgustos per als socialistes. En les passades eleccions municipals van treure un resultat vergonyós. 15% dels vots. Ara les pot anar pitjor a pesar que en l’àmbit estatal hi ha un avanç del PSOE. I és que la llarga mà de l’aparell federal i els seus respectius secretaris generals d’aquests últims anys han furgat més en els problemes que una altra cosa.

Ja Sánchez en el seu anterior mandat, quan era més pròxim a Susana Díaz, va destituir el secretari general de Madrid (Tomàs Gómez) i va posar com a candidat a la CAM a Gabilondo.

Ara, encara que sigui secretari general amb altres suports diferents, Pedro Sánchez ha tret el seu dit per a posar com a candidat a un entrenador de bàsquet aliè a la política i que va fer unes declaracions en TV no fa molt dient que preferia a Rajoy abans que a Zapatero. (Pepu Hernández).

Hi ha hagut primàries, amb baixa participació, i Pedro Sánchez va presentar públicament a Pepu, en una demostració de parcialitat injusta i innecessària, perquè podria haver-se evitat les primàries si volia imposar al seu candidat. Alhora en la Comunitat de Madrid l’exalcalde de Fuenlabrada, un feu socialista des de sempre, ha dimitit de les llistes, en les quals li oferien anar el 38, per a demostrar el seu rebuig al qual des de Fuenlabrada assenyalen com un menyspreu i una conseqüència de no haver donat suport a Pepu Hernández i sí haver-ho fet amb Manuel de la Rocha candidat d’Esquerra Socialista en les primàries. En fi, tot un panorama descoratjador, en el qual el debat sobre programa o projecte està absent. Més aviat una baralla de llocs, que també té el seu rerefons polític, però de llocs al cap i a la fi.

Així tenim:

  • Ajuntament de Madrid, Carmena i Errejón junts. S’integra Actua. Podemos no es presenta, IU i Anticapitalistes presenten una llista.
  • Comunitat de Madrid, Podem por un costat, Més Madrid (Errejón) per altra, IU i Anticapitalistes (el diuen “Madrid en peus”) por altra i Actua dóna suport a Errejón
  • Europees, Podem pel seu costat. Errejón dóna suport, sense implicar-se en la campanya a Podemos. Actua es presenta en el projecte europeu de Varufakis. Aquí IU si va amb Podemos a més dels Anticapitalistes.
  • Per a les generals, Podemos es presenta amb IU. Errejón dóna suport a Podemos, encara que no farà campanya, i Actua presenta llista.

Una greu amenaça

Aquest enfrontament, que per a la majoria apareix com una mera qüestió de d’agafar cadires, té un rerefons polític. El balanç d’aquests anys demostra que no es poden utilitzar les institucions del règim, en aquest cas ajuntaments i comunitats aplicant les lleis del règim com la d’administració local, al servei de la majoria. La disputa per veure qui és més bon i honest gestor només serveix per a enfrontar-se a les reivindicacions de la majoria treballadora i popular. Perquè no es tracta de veure qui retalla “millor” ni qui gestiona més la misèria sinó de veure com ajudem a posar fi a les retallades i les imposicions.

Cal dir que, encara que no siguem partidaris de l’Estat de les autonomies, perquè defensem la Unió de Repúbliques, aquestes eleccions són importants.

Les autonomies van ser creades per a evitar el dret de les nacions a l’autodeterminació en la famosa fórmula del cafè per a tot de l’època d’Adolfo Suárez. En comptes de buscar la fraternitat dels pobles ha servit per a enfrontaments múltiples entre ells en la competència pels recursos escassos. Una fórmula per a aplicar les retallades regió a regió. El pressupost de la Comunitat de Madrid és de 20.000 milions d’euros. D’aquí depenen la sanitat, l’educació i tantes despeses socials. En la CAM els diferents governs del PP han saquejat els comptes i serveis públics. Han deteriorat la sanitat al mateix temps que han augmentat el destinat a sanitat privada. Han fet el mateix amb l’educació. Madrid parteix sempre amb una gran desavantatge. A Madrid resideix la major part de l’aparell d’Estat. No diem que tots els jutges, policies, guàrdia civils i alts funcionaris i militars són de dretes. Però la gran majoria sí.

Han aparegut dades i enquestes en aquestes últimes dates d’associacions de militars, jutges i policies franquistes. No parlem de petits grups. Són la demostració que el franquisme va quedar ficat en les institucions fins als ossos En Madrid resideixen molts directius de les grans empreses, representants de lobbies i organismes internacionals. Això no només passa en aquestes eleccions, però demostra que a Madrid hauria d’haver-hi un esforç suplementari por la unitat, ja que hi ha un plus de presència de l’aparell de l’estat.

Perquè guanyi l’esquerra es necessita un esforç suplementari. Acabar amb aquestes polítiques exigeix d’un esforç. Però la crisi de l’esquerra i els interessos espuris, la lluita per les cadires, pot fer que es faciliti un govern, segurament més de dretes, perquè pot dependre dels nous franquistes de Vox. Aquesta situació s’estén a altres municipis, com el de Getafe, en el qual de la llista d’Ara Getafe han sortit ara cinc llistes per a les municipals.

La unitat necessària

Òbviament no confiem que en el terreny electoral se solucionaran els problemes dels treballadors i els pobles. I més quan les polítiques que es prometen són respectuoses amb la Constitució, la Unió Europea i els seus tractats i mandats. I especialment amb l’austeritat” (és dir, amb les retallades) afavorida des de Brussel·les i consagrada en els “sostres de despesa” i les lleis d’estabilitat pressupostària, que tots respecten.

La divisió de les “esquerres” no obeeix a cap debat polític. No oblidem que l’únic motiu de la ruptura de Carmena amb Podemos es que ella volia imposar tots i cadascun dels membres de la seva llista. La decisió de Errejón de presentar la seva pròpia llista a la Comunitat amb els seguidores de Carmena també obeeix a una baralla por els llocs en les llistes. La “nova política” ha seguit ben ràpid els passos de la “vella”. En última instància, la podridura del Règim, que s’ha infiltrat en les files de l’esquerra” que actua dins de les institucions del Règim, i que no vol acabar amb ell, sinó gestionar-ho “tan bé com sigui possible” i tal vegada aplicar-li algunes mínimes reformes.

És més, en bona part aquests debats i baralles formen part de l’escenari” polític i contribueixen a eludir el debat sobre problemes reals. Però de cara als ciutadans, als treballadors, aquesta divisió sense cap rerefons polític apareix com un element de descoratjament i desafecció. Aquest panorama planteja sens dubte una qüestió, un interrogant que afecta a tots els militants que es reclamen del socialisme, de les llibertats dels pobles: No hi ha en el fons un veritable problema de representació política?, o sigui no és necessari avançar cap a una veritable representació fidel als interessos dels treballadors independent de les institucions de la Monarquia i el gran capital?

No és aquest el debat en el que hem de participar?

Madrid: las razones de tanta candidatura de izquierda

(Publicado en la Carta Semanal 723ver en catalán)

Ya sabemos que a las encuestas no hay que hacerles mucho caso. Todas las últimas previsiones han sido fracasos rotundos. Pero no hace falta ser muy listo para saber que en la Comunidad de Madrid la cosa está igualada. Hace unos años la izquierda ganó por un escaño, pero el escándalo de dos trásfugas del PSOE obligó a repetir las elecciones y permitió a la corrupta Esperanza Aguirre presidir la Comunidad de Madrid (CAM).

Sigue leyendo

Les eleccions i la crisi del Règim

(Publicat a la Carta Setmanal 722veure en castellà)

Els pròxims mesos estaran marcats pels diferents processos electorals que pràcticament s’encadenen. Uns comicis controlats pel poder judicial heretat del franquisme, com demostren les últimes actuacions de la Junta Electoral Central (de que els seus 14 membres, 8 són magistrats del Tribunal Suprem). La paradoxa de deixar el govern d’unes eleccions democràtiques a un poder judicial franquista és una mostra més dels equilibris establerts en l’anomenada “Transició”.

La convocatòria anticipada d’eleccions és el resultat de la incapacitat del govern Sánchez de respondre a les expectatives generades per la moció de censura. Excepte la pujada del Salari Mínim a 900 euros, durant aquests 9 mesos, Sánchez a penes ha adoptat algunes mesures de les quals reclamava la majoria social que va veure amb esperances l’expulsió del PP del govern. La LOMCE i la Llei Mordassa segueixen en peus. Com l’article 315.3 del Codi Penal. La reforma de pensions de 2013 no ha estat derogada. Tampoc s’han derogat – ni tan sols parcialment- les reformes laborals, pesi a l’acord de la Ministra de Treball amb els sindicats, el compliment dels quals demanden avui els dirigents d’UGT i CCOO. A ningú se li oculta que va ser la negativa de Pedro Sánchez a fer si més no un pas pel que fa al judici dels republicans catalans el que finalment va motivar el rebuig parlamentari a aprovar els Pressupostos de l’Estat, que va desencadenar la decisió de Sánchez d’anticipar la convocatòria d’eleccions.

Ara, totes aquestes mesures que el govern no va voler aprovar es converteixen en promeses electorals, davant el desconcert de bona part de la classe treballadora. Milions de treballadors i joves dubten sobre què fer en les eleccions. Sens dubte, temen la possibilitat d’una victòria de les dretes que portés a la formació d’un govern PP-Cs-*Vox que buscaria arrasar els seus drets i conquestes socials, i que portaria la situació a Catalunya a un punt d’enfrontament irrespirable, però, d’altra banda, dubten de les promeses de les organitzacions que parlen en el seu nom i que han aplicat també retallades de drets, salaris i conquestes socials des dels diferents governs. En aquesta situació, molts dubten si anar a votar per a tancar el passo a la dreta, mentre uns altres es plantegen abstenir-se.

La picabaralla de les llistes electorals

Mentre les enquestes auguren un resultat molt ajustat, o fins i tot un “empat tècnic” que deixi la formació d’un hipotètic govern en mans dels republicans catalans, retornant tot a la casella anterior a la convocatòria d’eleccions, els diferents partits, mancant mesures concretes que oferir als votants, s’embardissen en operacions de propaganda a base de “fitxatges estrella”.

Cadascun al seu estil. Mentre el PP es vana d’haver fitxat per a la seva candidatura per Barcelona a una persona que té a orgull no parlar català i Vox porta en les seves llistes a uns quants generals en la reserva, Ciutadans recorre a gents de la “societat civil” com l’executiu de Coca-cola Marcos de cinquè, presentant així per Madrid a un dels responsables del ERO de Coca-cola, el rebuig de la qual va aglutinar les forces de bona part del moviment obrer (a les organitzacions del qual va qualificar públicament de “sectaris, parasitaris i inútils”).

El PSOE no és aliè a aquesta cerca de “figures” per a les seves candidatures, com ja va fer Pedro Sánchez per al seu govern, ensopegant amb els antecedents fiscals d’alguns candidats adinerats amb l’objectiu de pagar menys imposats.

Tampoc la confecció de les llistes de “Podemos” i IU expressa la voluntat de combatre per les reivindicacions socials, estant presidida aquesta confecció per baralles que no tenen un rerefons polític, sinó la pura pugna pels llocs de sortida (com el cas madrileny mostra amb claredat).

En última instància, el recurs a figures “estrella” per part dels diferents partits, mancant alternatives reals que oferir, és una mostra de la crisi que sacseja al Règim de la Monarquia i a les seves institucions i que copeja a totes les organitzacions que viuen immerses en les institucions del règim. I també alimenta l’escepticisme i el rebuig de molts treballadors i joves cap a la política oficial.

Les reivindicacions

Nou mesos de govern de Pedro Sánchez han deixat sense resposta les principals reivindicacions dels treballadors, la joventut i els diferents pobles de l’Estat.

Per als treballadores, la qüestió està clara: cal derogar les reformes laborals, així com la LOMCE, el decret 3+2, la Llei Mordassa i l’article 315.3 del Codi Penal. Cal defensar el sistema públic de pensions, la qual cosa exigeix derogar les contrareformes de 2011 i 2013, i imposar per llei la revaloració com a mínim segons l’IPC. Digui el que digui Brussel·les, cal imposar un pressupost d’urgència per als serveis públics, per a posar fi a la deterioració de la sanitat, l’ensenyament, la dependència, i cal posar en marxa un pressupost extraordinari d’inversions en infraestructures, per a pal·liar la deterioració produïda per anys de retallades en carreteres i transport ferroviari.

La immensa majoria social que va veure amb esperança la moció de censura contra el PP, esperava que el govern Sánchez s’orientés en aquesta direcció. Però no ha estat així i el govern Sánchez, ha volgut justificar la seva inacció per la inexistència d’una majoria parlamentària sòlida, i la seva falta de valentia política per les “exigències desaforades” dels nacionalistes catalans. En realitat excuses perquè la feblesa parlamentària del govern hauria quedat en un segon terme si aquell hagués pres mesures en favor dels treballadors, dels pensionistes, de la joventut. No hi ha millor recepta per a combatre als convocants de la plaça Colón. Recolzar-se en la majoria social que vol recuperar drets i defensar el que és de tots, reforçar aquesta majoria social sobre la base d’una solució democràtica a la qüestió catalana, en lloc de plegar-se als qui fan de l’enfrontament entre pobles una de les seves principals banderes.

El silenci de les organitzacions

Però la falta de valentia política del govern no és l’únic problema. En la situació viscuda en els últims mesos, per a molts treballadors, i per a molts afiliats i quadres dels sindicats obrers, és molt desconcertant el silenci i la passivitat dels dirigents dels sindicats obrers. Primer van animar a esperar que el govern actués. Després, quan es veia que el govern no es decidia a adoptar mesures com la derogació de les reformes laborals, van pujar el to de les demandes, però mantenint els límits.

El 8 de febrer, en un acte conjunt d’UGT i CCOO convocat per a exigir al govern “més fets, menys paraules”, els secretaris generals de totes dues organitzacions van instar al govern a complir els seus compromisos i fer passos reals per a revertir les retallades socials i laborals, sense escudar-se en la falta de majories parlamentàries. Unai Sord va dir que “no podem demanar a ningú que guanyi una votació en el Congrés, però sí que es coresponsabilitzi amb el que ha acordat amb CCOO i UGT”. Van amenaçar amb convocar noves mobilitzacions si el govern no passava immediatament “de les declaracions al BOE”.

Després del 8 de febrer, i després de la convocatòria d’eleccions, el govern va fer oficial la seva decisió de no tocar les reformes laborals, i els dirigents sindicals no han passat de condemnes verbals a aquest anunci. Han arribat a dir que no convocaran mobilitzacions en període electoral. Per a molts, es tracta de no posar en dificultats a Pedro Sánchez i al “vot d’esquerres”. Unai Sord declarava que “farem una crida permanent als treballadors i treballadores a la mobilització electoral”, perquè cal frenar “l’agenda reaccionària”.

La passivitat dels dirigents de les organitzacions ve des de lluny. Des de la vaga general de 2012, han decidit, en els fets, tancar la via de la mobilització i confiar-ho tot al “diàleg social” amb els diferents governs, a pesar que cap resultat hagi sortit d’aquest “diàleg”. Una via que no ha fet sinó aprofundir el desagafo d’àmplies capes de treballadors cap a les organitzacions i el recurs a coordinadores i plataformes per a organitzar la defensa dels seus drets.

Quina és la sortida?

La solució a les necessitats de la classe treballadora, de la joventut, de les dones, dels pobles, exigeix la més àmplia democràcia, exigeix acabar amb el règim de la Monarquia, imposar la República, les Repúbliques de tots els pobles de l’Estat unides fraternal i lliurement.

Sens dubte, en les pròximes eleccions molts treballadors votaran les candidatures del PSOE o d’Units Podem o d’altres organitzacions que recolliran reivindicacions obreres i democràtiques en els seus programes. Alguns amb la renovada esperança que es faci una mica més des del govern, i uns altres, més preocupats per l’auge de la dreta franquista, que per la il·lusió que generen aquells. Uns altres s’abstindran. Per descomptat, no som indiferents al que pugui succeir en les eleccions, ja que la victòria electoral d’ells uns o els altres tindrà conseqüències polítiques immediates. Molts treballadors saben el que pot succeir en aquest país si triomfen Casado-Rivera-Abascal. No obstant això, l’experiència està feta i el succeït en els últims mesos ho ha tornat a confirmar: no hi ha sortida sense fer retrocedir al règim monàrquic i les seves institucions al servei del capital financer; no hi ha sortida si la decisió és sotmetre’s de nou a poders –com el judicial- heretats del franquisme, que impedeixen una solució democràtica per a la qüestió catalana. Una solució democràtica que no cap dins del marc de la Constitució Monàrquica, que estableix la “unitat indissoluble de la Nació Espanyola” i que funciona sota la tutela de poders antidemocràtics com el poder judicial franquista, l’exèrcit, plegat d’apologistes del franquisme i que nodreix les llistes electorals de Vox (com també les del PP i Cs), i la pròpia Monarquia. No hi ha sortida, en definitiva, si no es governa a favor de la majoria social, optant per claudicar davant Brussel·les o la CEOE. En el millor dels casos, es tornarà a la mateixa situació de bloqueig que ha portat a la convocatòria electoral.

Les conquestes arrencades després de la mort del dictador han estat retallades o estan amenaçades. La defensa de cadascuna d’elles requereix acabar amb el règim monàrquic i obrir la via a la República. En el moment en què es commemorarà el 14 d’abril, tots els que ens reclamem de la lluita per les llibertats i la democràcia, hem de contribuir al fet que tingui expressió política la majoria social que advoca per la derogació de les reformes i de totes les contrareformes; que vol defensar les pensions i parar els peus a la dreta “sense cap complex”, que vol un canvi polític en profunditat i acabar amb l’enfrontament entre pobles.

Las elecciones y la crisis del Régimen

(Publicado en la Carta Semanal 722ver en catalán)

Los próximos meses van a estar marcados por los distintos procesos electorales que prácticamente se encadenan. Unos comicios controlados por el poder judicial heredado del franquismo, como demuestran las últimas actuaciones de la Junta Electoral Central (de cuyos 14 miembros, 8 son magistrados del Tribunal Supremo). La paradoja de dejar el gobierno de unas elecciones democráticas a un poder judicial franquista es una muestra más de los equilibrios establecidos en la llamada “Transición”.

Sigue leyendo

Núvols passatgers o crisi crònica del capitalisme

(Publicat a la Carta Setmanal 721veure en castellà)

La situació econòmica mundial està presidida per la noció de crisi; més precisament crisi crònica del capitalisme, en el sentit de l’absència de tota perspectiva realment expansiva. Sens dubte l’FMI, màxim representant institucional del capital financer dominant que és l’estatunidenc, desitjaria anunciar un horitzó falaguer, base per a tota la propaganda del “capitalisme bo” que suposadament permetria resoldre els problemes. Però la realitat ho impedeix, obligant les seves màximes autoritats a reconèixer les dificultats: tant la seva directora-gerent Christine Lagarde, el 18 d’abril passat, com el seu economista-cap Maurice Obstfeld, el 9 d’octubre, parlaven de “núvols en l’horitzó”, lligades a la guerra comercial i el  sobre endeutament. S’enfonsa el discurs de la sortida de la crisi. Però, són només núvols, tal vegada passatgeres?

La realitat de les economies europees és especialment greu, subordinades a través de la UE a l’imperialisme estatunidenc, que cada vegada revela amb més claredat la seva condició de gegant amb peus de fang. La guerra comercial deslligada per Trump expressa les contradiccions del capitalisme, atès que la vella inèrcia liberalitzadora promoguda per les multinacionals estatunidenques en la cerca de mercats, va provocar la seva deslocalització i, amb això, l’afebliment de la base econòmica dels Estats Units, concretada en les gegantesques torres bessones del dèficit públic i el dèficit comercial (el dèficit del pressupost federal va augmentar el 42% en l’últim trimestre de 2018, lligat a la reducció d’impostos de Trump i el dèficit comercial supera el 4% del seu producte, amb un deute públic que passa ja la magnitud del 80% del PIB).

La greu situació de les economies europees

L’impacte de les dificultats estatunidenques s’estén per onsevulla i particularment a Europa. L’en altre temps trucada “locomotora alemanya” es troba detinguda sense perspectives de reprendre la marxa: l’últim trimestre de 2018 la variació del PIB va ser del 0% (no va créixer res). En altres economies la situació és encara pitjor, com en la italiana el producte de la qual va caure un 0,2% en aquest període. No són casos excepcionals, perquè tota l’Eurozona va créixer un abundant 0,2%, igual que el trimestre anterior (mentre els 19 països havien crescut un 2,3% en 2017, en 2018 es limita a un 1,8% i caient).

Esment a part mereix el cas britànic, presidit per la incertesa entorn del Brexit o, millor dit, entorn de les modalitats que es remenen per a ell, per a la sortida de Regne Unit de la UE. Cap d’aquestes modalitats possibles reflecteix els interessos de la classe treballadora britànica; no constitueixen, per tant, un referent per als altres països. Mentrestant, se cernen amenaces sobre aquesta economia, incloent la fugida dels mateixos capitals que han conformat un dels principals bastions del lloc britànic en el mercat mundial, la City londinenca com segona plaça financera del globus després de Wall Street (segons la consultora Ernest & Young més d’un bilió de dòlars, gairebé equivalent a tot el PIB espanyol anual). S’afegeix per tant major inestabilitat a escala mundial.

Així, enfront de l’anunci del BCE l’any passat, que en 2019 es pujarien els tipus d’interès, finalment es mantenen a l’entorn del 0%. El president del BCE, Mario Draghi, l’explicava d’aquesta manera el gener passat: “les perspectives de creixement de l’eurozona s’han desplaçat a la baixa davant la persistència d’incerteses relacionades amb factors geopolítics i l’amenaça del proteccionisme, així com vulnerabilitats en els mercats emergents i volatilitat en els mercats financers”. Declaren fer-ho solament per la necessitat de tipus d’interès baixos per a evitar la deflació, si bé es tracta també de contenir l’explosiva situació del deute, especialment a Grècia (equivalent 182% del PIB), Itàlia (131%), Portugal (121%), Xipre (105), Bèlgica (101%), França (99%) o el propi cas espanyol (97%), segons dades de la UE.

Risc de deflació, sobre endeutament i crisi crònica del capitalisme

Tots dos factors, l’amenaça de deflació i el deute disparat expressen el caràcter crònic de la situació de crisi en el capitalisme, quant a la inexistència de cap perspectiva real d’un pròxim període d’expansió digne d’aquest nom. L’estancament dels preus reflecteix la sobre acumulació del capital, resultat de l’absència d’espais d’inversió rendibles i, per tant, l’exacerbació de la competència. És a dir, hi ha més capitals dels que poden rendibilitzar-se, a causa del caràcter cada vegada més agut de les contradiccions capitalistes (formulat per Marx en El capital com llei del descens tendència de la taxa de guany) i, per tant, hi ha una sobreproducció de mercaderies… mentre les condicions de vida de la població treballadora no deixen de deteriorar-se.

Al seu torn, la resposta del capital a aquestes dificultats li porta al terreny de les finances, especialment les especulatives, provocant un enorme endeutament que fa planejar cada vegada més intensament el perill d’una nova crisi mundial. Convé precisar que la trucada financiarització, tan cara als qui constantment inventen nous suposats estadis del capitalisme, no és el problema sinó la resposta del capital al problema de fons. Problema que Marx, també en El capital, va identificar amb claredat: “el veritable límit de la producció capitalista ho és el propi capital” (el que permet entendre perquè aquesta resposta és alhora necessària i contraproduent).

Què fer?

La impossibilitat de nous processos realment expansius, que fa que se succeeixin les crisis sense solució de continuïtat, implica que no és ja una sèrie de crisi, sinó un fet més ampli i profund: la crisi crònica del capitalisme, que es verifica en les dramàtiques implicacions que patim els treballadors.

Al gener es van complir vint anys de la posada en marxa de l’euro, amb la fixació dels tipus de canvi d’ell amb les antigues monedes nacionals, la seva cotització internacional i la plena competència del BCE com a autoritat monetària. Alguna cosa que celebrar? Els mateixos que anunciaven un futur de prosperitat gràcies a l’euro són els qui també mantenien aquests anys enrere el discurs de la superació de la crisi. Però la realitat desbarata la seva propaganda, mostrant que el capitalisme no és reformable, igual que les seves institucions, com la UE. En l’Estat espanyol el sabem bé, a causa de la metamorfosi lampedusiana (“tan sols es reforma el que es vol conservar”) de la (vella) dictadura en la (més vella) monarquia.

Vénen temps electorals, fins i tot per al no-parlament europeu. Amb tot respecte per la il·lusió que puguin despertar en segments de treballadors, en particular per a la legítima aspiració de posar fre a tots els partits procedents directa o indirectament del franquisme, nosaltres diem que no podrà ser en el marc electoral d’aquest règim podrit on se satisfacin les reivindicacions dels treballadors i els pobles. Només amb la seva aliança, amb l’aliança de treballadors i pobles, independent de tot compromís amb les institucions del capital (d’origen franquista aquí), per a la defensa incondicional de les seves aspiracions es pot obrir realment una via de sortida als problemes.

NOTA: Al final d’aquest mes acaba el termini per al compliment del Brexit. Al marge del que ocorri amb el Brexit sense acord ,o amb ell, aquesta sàrria la culminació d’una etapa superior en la dislocació de les institucions de la Unió Europea, expressió de la crisi de fons del sistema capitalista. Tornarem en una pròxima carta sobre aquesta qüestió crucial per al combat d’emancipació dels treballadors i els pobles de la necessària independència del moviment obrer amb relació a les institucions nacionals i internacionals del capital financer.