L’epidèmia, l’Estat d’Alarma i les mesures del Govern

(Publicat a la Carta Setmanal 781veure en castellà)

Quatre-cents onze treballadors i treballadores, militants, sindicalistes, joves, pensionistes, de diferents organitzacions i orientacions polítiques i sindicals i de diferents punts de l’Estat, han signat una crida, que ha estat lliurat el 6 de maig a les principals organitzacions que parlen en nom de la població treballadora. En aquest text, titulat “El que cal reconstruir són els drets dels treballadors, la joventut, les dones i els majors!” es formulen 14 exigències elementals, que exposem de manera sintètica:

  1. Realització massiva de test de coronavirus
  2. Confiscar les residències de majors privades.
  3. Compliment de totes les normes de protecció abans de tota reincorporació al treball
  4. Prohibició immediata de tots els acomiadaments.
  5. Subsidi de desocupació indefinida i suficient per a tots els aturats.
  6. Reversió de totes les retallades i privatitzacions en serveis públics.
  7. Inversió pública i plans d’emergència que generin ocupació pública
  8. Recuperar la producció industrial que garanteixi els subministraments bàsics
  9. Derogació de les reformes laborals.
  10. Defensa, garantia i millora del sistema de pensions de repartiment. Derogar les reformes de pensions.
  11. Derogació de la LOMCE i totes les lleis que han destruït l’ensenyament públic.
  12. Derogació de la llei mordassa, de l’article 315.3 del Codi Penal i de totes les mesures contra les llibertats i l’acció sindical.
  13. Derogar l’article 135.3 de la Constitució
  14. Que paguin la reconstrucció els especuladors, els banquers i les grans fortunes, els 60.000 milions del rescat de la banca.

Podrien haver estat més exigències, i hi ha moltes que no estan incloses explícitament en el text i no obstant això, es dedueixen de la línia d’aquest.

La ràpida difusió del text demostra que són mesurades compartides per milers de militants. I caldria preguntar-se per què el Govern no les ha dut a terme

No s’han derogat les contrareformes

Algú dirà que el govern portava a penes dos mesos quan va començar la pandèmia, i que ja hi haurà temps de derogar-les. Una veritat a mig fer: encara que és cert que el govern de coalició es va formar al gener, Pedro Sánchez governa des de la moció de censura del 15 de juny de 2018, secundant-se en la mateixa majoria parlamentària en què es recolza el seu govern actual, i no ha pres cap pas cap a la seva derogació. Tan sols ha derogat una mesura: l’acomiadament per malaltia, i el mateix que va derogar aquesta podia haver-lo fet amb moltes altres.

No és una qüestió menor. En les duríssimes condicions actuals, els empresaris gaudeixen, gràcies a les reformes laborals, d’acomiadaments molt més fàcils i barats, de mecanismes per a imposar modificacions de les condicions laborals.

En el cas de la llei Mordassa, no sols no s’ha derogat, sinó que el ministre Marlaska ha imposat una veritable orgia de multes (prop de 800.000) i detencions (7.000) durant l’Estat d’Alarma, utilitzant aquesta llei. Es vanagloria d’això i proclama als quatre vents la “utilitat” d’aquesta llei.

Quan la despesa afegida per les mesures adoptades durant l’Estat d’Alarma (es calcula un mínim de 200.000 milions d’euros) amenaça de portar el deute públic al 120% del PIB, i el pagament d’interessos a 36.000 milions a l’any, l’article 135.3 de la Constitució, que col·loca el pagament del deute i els seus interessos per sobre de qualsevol altra necessitat (de les pensions, de la despesa sanitària, del salari dels empleats i empleades públics, i, en aquest cas per sobre de les vides de desenes de milers de veïns) compromet tota possibilitat de dedicar els fons necessaris a la reconstrucció. I el 120% del PIB de deute compromet a governs i generacions futures. Raó de més per a aplicar l’exigència del punt 14 de la crida, per a prendre mesures perquè pagui la reconstrucció l’1% de la població que s’embutxaca el 25% de la riquesa produïda al país cada any i, en particular, els 60.000 milions regalats als banquers en 2010-2011.

Calia confiscar les residències de majors i les indústries essencials

Basant-se a la Llei orgànica 4/1981, que regula els estats d’alarma, excepció i lloc, el decret llei del 14 de març imposant l’Estat d’Alarma, a fi d’aconseguir béns i serveis per a protegir la salut faculta a: “intervenir i ocupar transitòriament indústries, fàbriques, tallers, explotacions o locals de qualsevol naturalesa, inclosos els centres, serveis i establiments sanitaris de titularitat privada, així com aquells que desenvolupin la seva activitat en el sector farmacèutic. Practicar requises temporals de tota mena de béns i imposar prestacions personals”. Una ordre del 24 de març faculta per a intervenir així les residències de majors.

Però davant la catàstrofe criminal de les residències de majors, deu comunitats autònomes han intervingut unes dotzenes de residències (de les 5.467), amb més de 14.000 morts per coronavirus. No hi ha hagut un pla general d’intervenció quan la mortaldat era general.

Davant l’escandalosa manca de màscares, EPI o respiradors durant gairebé dos mesos, el Govern no va intervenir amb caràcter d’urgència indústries tèxtils per a fabricar màscares i bates protectores, laboratoris per a fer proves, indústries manufactureres per a fabricar respiradors… Així es van respectar els beneficis de les multinacionals. I el Govern es va llançar a tractar amb especuladors, que al cap de setmanes li van facilitar productes dubtosos i fins i tot fraudulents, mentre les morts es disparaven dia a dia malgrat els esforços dels treballadors de la sanitat.

De la mateixa manera, ha estat el respecte dels beneficis de les indústries el que ha portat a la incorporació precipitada de centenars de milers de treballadors als seus llocs de treball, en ple confinament, sense mesures de protecció adequades ni en l’empresa ni en el transport públic. Això es reflecteix fins i tot en les estadístiques de contagi oficials.

Una conclusió s’imposa: a pesar que el govern ha declarat en moltes ocasions que la seva prioritat era i és salvar vides, resulta inqüestionable que és impossible aconseguir aquest objectiu respectant l’interès privat per sobre de l’interès públic.

La prohibició dels acomiadaments

El Govern va anunciar a so de bombo i platerets la prohibició dels acomiadaments durant l’Estat d’Alarma. Però no és cert, la prohibició només afecta als acomiadaments realitzats al·legant com a causa el coronavirus. Així ho estableix el decret de “prohibició” en el seu article 2: “La força major i les causes econòmiques, tècniques, organitzatives i de producció en les quals s’emparen les mesures de suspensió de contractes i reducció de jornada previstes en els articles 22 i 23 del Reial decret llei (…) no es podran entendre com a justificatives de l’extinció del contracte de treball ni de l’acomiadament”.

Com assenyalava en el seu moment un article publicat en Informació Obrera, “Si no s’al·lega com a causa justificativa de l’acomiadament les derivades del citat Reial decret, no queda emparat, i si s’al·lega, el jutjat social els declararà improcedents, amb indemnització de trenta-tres dies”. És un fet. Des del 15 de març hi ha un milió d’aturats més, una part per acomiadaments “improcedents” i una altra per no renovació de contractes. I la patronal exigeix que el Govern li deixi les mans lliures per a milers d’acomiadaments individuals i d’ERE quan acabin els ERTE. De fet, en l’acord sobre prolongació dels ERTE, la patronal ha exigit – i govern i sindicats han acceptat- obrir l’aixeta dels acomiadaments: no s’obligarà al manteniment de l’ocupació en els casos d’acomiadaments procedents, la fi de la crida dels fixos discontinus o l’extinció de contractes temporals per expiració de període del contracte o per finalització de l’obra o servei. Els milions amb contractes temporals pot ser, per tant, acomiadats quan acabi l’ERTE.

Preservar l’ocupació exigia i exigeix la prohibició total dels acomiadaments. Així ho reclama la crida dels 411.

Qui mana en la Moncloa?

A la vista del que hem assenyalat, cal recordar que des del decret llei d’Estat d’Alarma en la Moncloa Sánchez no està sol sinó “ajudat” per una representació del Consell de Seguretat Nacional, presidit pel Rei i format en particular pels exèrcits i el servei secret. Ningú ens ha explicat el que fan allí aquesta gent no triada, però s’acumulen els fets. Altíssims caps militars expliquen al poble atònit com es lluita contra el virus. La ingerència d’aparells no triats ha estat en aquests dos mesos un obstacle a l’organització racional del salvament. Hi ha prop de 800.000 ciutadans multats i no es coneix que cap amo de les residències de majors estigui en la presó.

La pressió del capital financer s’inclina a favor d’un govern PSOE-PP, mentre les multinacionals i l’ambaixada nord-americana, d’una banda, i per un altre els seus “ajudants” de l’aparell d’Estat franquista irrompent en la Moncloa, pressionen al Govern entre altres coses per a…

La cerca d’un pacte amb les dretes

Des de fa setmanes, el Govern busca per tots els mitjans un gran “pacte d’Estat” amb les dretes. Per exigència del PP, s’ha constituït una comissió parlamentària per a preparar aquest pacte. La presideix Patxi López i actua com a vicepresident Enrique Santiago, parlamentari d’Unides Podem i secretari general del PCE.

La primera conseqüència d’aquesta orientació cap a un pacte amb la dreta ha estat la ruptura amb Esquerra Republicana en la qüestió de la prolongació de l’Estat d’Alarma, una ruptura que si es consolida pot posar en perill la mateixa continuïtat del govern.

Evidentment un pacte amb les dretes és incompatible amb una sortida de la crisi que reconstrueixi els salaris, l’ocupació, els drets de la majoria treballadora, de la joventut, els pensionistes, les dones, com reclamen, en nom de molts altres, els 411 primers signants de la crida. I significaria, en particular, renunciar de manera definitiva a derogar les reformes laborals i de pensions.

El Govern no ha complert, de moment, les expectatives dels seus votants

Les condicions són difícils, sens dubte. Els compromisos del govern espanyol, de tots els governs, amb les lleis d’estabilitat pressupostària i la regla de despesa, el seu respecte cap als interessos de les multinacionals, han impedit que es prenguin algunes de les mesures que la majoria treballadora que els va votar esperava. Ni s’han derogat totes les contrareformes, ni s’ha pujat l’SMI a 1000 € com van prometre Des del 15 de juny de 2018 i des de gener de 2020 no han faltat les oportunitats. El que ha faltat és la voluntat política, que, en aquests moments d’emergència nacional, quan als acomiadaments i l’epidèmia, s’afegeix l’amenaça imminent de retallades brutals, poden els treballadors continuar indefensos per no derogar la reforma laboral i les altres? Es fa encara més imprescindible aplicar mesures d’urgència com les que conté la crida subscrita per 411 sindicalistes i militants. Hi ha alguna altra sortida? L’experiència d’aquests últims mesos indica clarament que no. Que sense alliberar-se dels lligams que imposen les institucions del capital financer no serà possible defensar el treball, el salari, i la salut.

Perquè es facin passos cap a la satisfacció de les principals reivindicacions és necessari organitzar-se i mobilitzar-se. La crida dels 411 pot ser un instrument que ajudi a això.

Deja una respuesta

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.