Carta Setmanal 953 per descarregar en PDF

La derrota dels franquistes el dijous 17 d’agost al Congrés dels Diputats obre, sens dubte, noves perspectives. La direcció del PSOE va aconseguir un acord, després d’una intensa negociació, amb totes les organitzacions que es reclamen de la sobirania de Catalunya i el País Basc, i fins i tot, de la seva independència. Fins a Junts de Puigdemont, que es presentava gairebé com un partit antisistema, ha acceptat un acord que, en última instància, significa «participar en la governabilitat de l’Estat»

S’obre un futur d’inestabilitat i crisi

Acord que, no obstant –si es prolonga en un acord d’investidura–, obre la via a una situació d’extrema inestabilitat parlamentària. Perquè té un preu que és molt difícil d’acceptar per part de les institucions centrals d’aquest Estat, que –no oblidem– són institucions heretades del franquisme i modelades per impedir tot avenç en drets socials i en la satisfacció dels drets dels pobles. Institucions que han actuat per intentar impedir aquest escorcoll (aquí hi ha l’insòlit pronunciament de sala de vacances del Tribunal Constitucional contra el recurs de Puigdemont, primera vegada en 10 anys que un assumpte d’aquest calibre és resolt d’urgència en lloc d’abocar-se al ple del Tribunal). I que continuaran actuant, en contra dels drets democràtics més elementals, és a dir, del dret d’autodeterminació i els drets dels treballadors.

La paradoxa que determina la inestabilitat política és el fet que ha estat el vot dels pobles català i basc el que ha inclinat la balança contra la victòria que acariciaven els franquistes del PP i Vox. La lluita dels pobles pels seus drets es va manifestar en l’escàs nombre d’escons catalans i bascos que van aconseguir els partits franquistes i, de manera deformada, en el vot a partits «nacionalistes» que diuen representar el combat pels drets d’aquests pobles. I, tanmateix, el règim de la Monarquia establert en la constitució del 1978 no pot respondre a les aspiracions d’aquests pobles.

Els parlaments autonòmics, creats com a institucions de la Monarquia contra els drets dels pobles i elements de divisió dels treballadors i d’enfrontament entre els pobles, contribueixen a aguditzar la crisi mentre són utilitzats pels franquistes per combatre un govern «progressista» -que consideren il·legítim-, tal com ha insinuat Feijóo i hem vist fer a Isabel Díaz Ayuso aquesta legislatura.

Aquest Estat continua sent presidit pel monarca Borbó, hereu de la dinastia que va imposar el decret de Nova Planta que va acabar amb les institucions de Catalunya, Aragó, València i Mallorca, hereu de la Restauració canovista que va acabar amb la Primera República i que també va liquidar la foralitat als territoris bascos -institucions i drets recuperats parcialment amb la II República-,  i hereu del règim del dictador Franco que va arrasar a sang i foc els drets nacionals. Un Estat centralista, una presó de pobles en benefici combinat de les prerrogatives pròpies de l’exèrcit, l’aparell policial i repressiu, la judicatura, l’església catòlica i també dels interessos del capital, de totes les fraccions de la gran burgesia que necessiten d’aquest Estat i de les seves institucions per assegurar l’explotació de la classe obrera,  els pingües beneficis que això reporta i que intenta quotidianament anul·lar els drets que la classe treballadora conquereixi després de la mort de Franco. Un govern que respecti el marc d’aquestes institucions no podrà donar satisfacció a les demandes dels pobles català, basc, gallec, etc. I qualsevol pas, per tímid que sigui, que vagi a donar per intentar-ho s’ha d’enfrontar al bloqueig d’aquestes institucions, amb el poder judicial al cap acompanyat de les policies i amb els militars de moment a l’ombra.

El manteniment d’una bona part de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy ens recorda que les institucions de l’Estat no són neutres i combaten dia a dia contra tota concessió, al marge fins i tot de la voluntat del govern. Aquests darrers anys ho han demostrat de nou, el govern de coalició ha cedit en bona mesura a les exigències del capital, de la patronal, de la CEOE, recolzades per les institucions del règim, incloses les autonòmiques:

Com Sísif amb la seva pedra, els partits que es reclamen dels treballadors i dels pobles s’enfronten, una i altra vegada, a la incompatibilitat entre la Monarquia i les institucions de la mateixa, i les conquestes socials i reivindicacions democràtiques i nacionals.

És per això que els Acords que van portar a la formació de la presidència del Congrés amb Armengol al cap, sense que sigui gens definitiu, reflecteixen una situació de crisi del règim, i són ressentits per les institucions franquistes i pels seus portaveus com una fissura, una esquerda per la qual poden colar-se les reivindicacions de la majoria.

Observem alguns detalls

En primer lloc, la definició com a llengües cooficials del català, l’euskera i el gallec, fins ara considerades, de fet, com a «llengües regionals». Aquest és un dret elemental. La formació d’una comissió sobre el cas d’espionatge Pegasus, que té com a víctimes no només dirigents independentistes sinó el mateix Pedro Sánchez, i que amenaça d’exposar els maneigs de les «clavegueres (franquistes) de l’Estat».

Una altra comissió d’investigació sobre els atemptats del 17 d’agost 2017 a la Rambla de Barcelona. A sis anys vista l’enquesta està «paralitzada» i les víctimes abandonades a la seva sort, mentre es confirma que el principal ordidor dels atemptats estava en nòmina dels serveis secrets.

I la qüestió sens dubte més transcendent, la «desjudicialització» del Procès, o sigui l’abandonament de totes les persecucions judicials contra els 4200 catalans possibles acusats dels quals es calcula que uns 700 podrien ser jutjats. En aquest lot s’inclou els que van organitzar el referèndum de l’1 d’octubre 2017 i els centenars de ciutadans, la majoria joves, que van participar i/o van ser detinguts en les multitudinàries manifestacions de la setmana del 14 d’octubre del 2019 en resposta a la sentència que condemnava a uns 100 anys nos dirigents catalans. Van ser manifestacions del poble sencer contra les institucions que venen de la dictadura i el règim monàrquic que les perpetua.

Els portaveus franquistes han posat el crit al cel, ja que això significa una amnistia, i, per tant, el reconeixement que l’Estat és repressor. Com deia l’editorial d’ABC del 19 d’agost, seria «admetre que vivim en una societat no democràtica» i es «desautoritza tot l’ordenament jurídic, els seus jutges i tribunals»

I aquesta és una de les claus de la qüestió. Darrere d’una amnistia, encara que es presenti com a gràcia o indult, pot estar en joc, de fet, tota la transició monàrquica.

No jutgem les intencions d’uns o altres, sinó els fets.

Com a partidaris que som de l’amnistia, perquè correspon a les necessitats dels treballadors i els pobles, a la necessitat d’acabar amb l’opressió i restablir relacions de fraternitat entre els pobles, el fet que aquesta qüestió s’estigui debatent ja és un punt positiu. Cosa que no prejutja que al final hi hagi amnistia i que el govern en funcions o el nou govern –si Sánchez aconsegueix formar-lo– no trobi alguna argúcia legal.

En tot cas, avui, la lluita per l’amnistia és una cosa pública, i a l’abast de la majoria.

Cap a la investidura

Aconseguir per part de Pedro Sánchez un acord d’investidura exigeix un exercici d’equilibrisme de gran amplitud:

Com conciliar la defensa de la Unitat de l’Estat, i de la Monarquia, i respondre alhora a les exigències dels treballadors i els pobles? És evident, i els portaveus més preclars del capital així ho comprenen, que el govern del PSOE amb Sumar és l’únic que pot intentar conciliar aquesta contradicció, mantenir la Monarquia i apaivagar els treballadors i els pobles. Però, per molts malabarismes polítics que Pedro Sánchez i Yolanda Díaz puguin fer, aquesta contradicció només té una sortida democràtica: la República, república del poble i basada en la llibertat dels pobles

I això és el que se situa avui com el debat públic, per tant com la bandera que pot forjar l’Aliança dels Treballadors i els Pobles.

I això és el que tots temen, d’una banda els franquistes, les institucions de l’Estat, el rei que segons l’article 99 de la constitució ha de «decidir» qui pot intentar formar govern (després de consultar la setmana vinent a tots els grups parlamentaris).

El procés polític obert és impregnat d’una extrema incertesa: la paradoxa que, vivint en un Règim que no és estrictament parlamentari, el que passa avui al Parlament és essencial per salvar el règim, perquè el parlament, malgrat totes les dificultats que la situació actual presenta, no deixa de ser una instància l’objectiu de la qual és el consens entre els representants de les institucions franquistes (PP,  VOX) els representants dels treballadors i els pobles. I aquests representants es troben en situació en què la majoria social està lluny de donar-los un suport incondicional; tot i que la situació és viscuda com d’alleujament, perquè la dreta no ha guanyat, però alhora és de profunda desconfiança cap als que es diuen els seus representants.

Rebutjant les veus que diuen «com pitjor millor». Combatem en el terreny de la lluita de classes, terreny natural per a la classe treballadora, perquè partint de la defensa irrestricta de les reivindicacions de la majoria (des de l’anul·lació completa de les reformes laborals l’exigència d’Auditoria de la Seguretat social, l’abolició de la llei mordassa, contra l’augment del pressupost militar i política bel·licista del govern…),  juntament amb tots els que estan convençuts que tota derrota dels franquistes per parcial que sigui només pot redundar en benefici de la majoria.

Un camí que exigiria la formació d’un govern que respongui a les reivindicacions i no cedeixi davant els poders fàctics, com ha fet durant aquests anys el govern de coalició.