En aquests moments, davant la massacre de Gaza i la mobilització internacional contra ella, els dirigents dels EUA. UU., de la Unió Europea i el president de Pedro Sánchez treuen del bagul dels records, on ha dormit un somni d’afegiments, el polsegós pla de «dos Estats» a Palestina. Reproduïm, amb algunes notes i aclariments, un article asemblant al diari francès Informations Ouvrières sobre els acords d’Oslo, expressió de la «solució dels dos Estats».
El president dels Estats Units, Joe Biden, acaba de declarar que un cop Hamas sigui erradicat, «Gaza i Cisjordània s’haurien de reunificar sota una sola estructura de govern, eventualment sota una Autoritat Palestina revitalitzada».
L’Autoritat Palestina va ser fundada el 1993 després dels Acords d’Oslo signats entre el primer ministre israelià Ythzak Rabin i el president de l’OLP (Organització per a l’Alliberament de Palestina), Yasser Arafat, sota la tutela del president estatunidenc Bill Clinton, que va ser el veritable autor intel·lectual.
Els Acords d’Oslo, amb la creació de l’Autoritat Palestina (AP), van ser concebuts i preparats en el context de la Primera Intifada, que, des de desembre de 1987, habia derrotat l’exèrcit d’ocupació israeliana, que havia estat incapaç d’acabar amb ella, malgrat els enormes mitjans desplegats. Aquest període va ser també el període de la revolució iraniana que va derrocar el poder del Sha el 1979, la caiguda del Mur de Berlín el 1989, el col·lapse de la burocràcia que governava la Unió Soviètica i la primera Guerra del Golf el 1991.
Des del principi, la intifada es va organitzar ràpidament amb comitès clandestins locals i nacionals que es van unificar en una direcció que operava directament dins de Cisjordània i donava directives a la població local. Per primera vegada des del 1948, el poder polític de la població palestina passava de les mans dels dirigents exiliats a nous dirigents, sovint molt joves i desconeguts dins el país. La intifada palestina es va fer encara més insuportable als ulls de l’imperialisme, en ser vista com un model per als qui, en tothom, lluiten contra l’opressió. Pel que fa a Rabin, aquest havia arribat al poder gràcies a una majoria de l’electorat israelià que volia posar fi a la intifada.
Derecho al retorn burlado
Des del començament de les negociacions que van conduir a la conclusió dels acords, moltíssims dirigents palestins van considerar que es tractava d’una capitulació. De fet, la part palestina està d’acord a renunciar a tots els punts del seu programa polític que es consideren contradictoris amb les exigències israelianes, i la part israeliana es va contentar amb prendre nota dels compromisos palestins. La renúncia al dret al retorn dels refugiats és part integrant dels acords d’Oslo i del seu «esperit». La creació de l’Autoritat Nacional Palestina, d’altra banda, va acompanyada del «retorn» de milers d’activistes palestins i les seves famílies.
Molt ràpidament, l’Autoritat Palestina va crear nous òrgans dirigents, Yasser Arafat es va convertir en el seu president, es van crear ministeris i es van celebrar eleccions legislatives, guanyades àmpliament per Fatah, el partit fundador de l’OLP, del qual Arafat era el principal líder.
Un dels principals fonaments de l’AP es pot resumir en la següent fórmula: diners per a seguretat. Des del punt de vista israelià, té com a objectiu principal invisibilitzar l’ ocupació i, alhora, continuar-la. De fet, la formació de l’Autoritat Palestina va acompanyada de la divisió de Cisjordània en tres zones, (A, B i C). L’àrea C està sota el control total de les autoritats d’ocupació israelianes, En la segona, l’ANP gestiona algunes competències, però Israel manté el control militar de seguretat. Les àrees A i B romanen, en tot cas, a mercè de les operacions militars israelianes.
L’ OLP, formada clandestinament com un òrgan unificat de la resistència palestina, una expressió organitzada de tot el poble palestí, tant dins de Palestina como en els camps de refugiats de la diàspora, es va transformant gradualment en una estructura administrativa. Els diners flueixen cap als serveis de l’Autoritat Palestina, on la corrupció es torna sistèmica.
La colonització continua
Fins a 150.000 funcionaris han treballat per a l’Autoritat Palestina, i els últims informes oficials indiquen que continua sent la forces de seguretat la major part del seu pressupost operatiu. Els organismes de seguretat adscrits al Ministeri de l’Interior, com la Policia, la Policia de Duanes i Protecció Civil, Intel·ligència, Seguretat Preventiva i la Guàrdia Presidencial, sumen 83.300 efectius, la qual cosa representa el 40% del pressupost total de l’entitat. Aquests òrgans es dediquen essencialment al control de la població palestina, la repressió de les organitzacions independents i dels moviments de protesta, en nom de l’ exèrcit d’ ocupació israeliana.
La història de l’Autoritat Palestina està plena de protestes impotents, cada vegada que la colonització guanya terreny. Ha estat marcada per operacions militars als campaments de refugiats i per provocacions israelianes, incloses incursions a l’Esplanada de les Mesquites de Jerusalem, un costum que va ser adoptat per Ariel Sharon i que va ser el detonant de la segona intifada (setembre de 2000-febrer de 2005). A partir de juny de 2002, la colonització va anar acompanyada de la construcció del mur de separació que, amb els seus cents de llocs de control, marca físicament la realitat de l’ apartheid a Cisjordània.
La seva història és també la de les declaracions fetes successivament per tots els presidents estatunidencs, i transmeses per l’anomenat Quartet (Estats Units, Rússia, l’ONU i la Unió Europea), anunciant regularment la imminent constitució de l’Estat palestí, mentre el nombre de colons israelians continua augmentant (això és el que s’anomena el «procés de pau», descrit com «l’engany més espectacular de la història diplomàtica moderna» el 2007 per Henry Siegman, President del Congrés Jueu Americà).
Finalment, aquesta història és la d’una entitat estatal brutal contra els seus ciutadans i considerada per la gran maioria dels palestins com un sistema de col·laboració amb l’exèrcit d’ocupació. La renúncia de l’Autoritat Palestina a defensar els drets i les condicions de vida del poble palestí, la seva implacabilitat en l’empresonament dels seus opositors, té i tindrà conseqüències concretes.
És ben sabut que els líders israelians, inclòs Netanyahu, van afavorir, des del final de la dècada de 1980, el desenvolupament de Hamàs per debilitar la unitat del moviment nacional palestí, que es basava en el dret al retorn i la lluita per la igualtat de drets. La immersió de l’Autoritat Palestina en el camí de la col·laboració farà la resta.
El 2006, Hamàs va guanyar les eleccions parlamentàries de l’Autoritat Palestina amb 74 escons d’un total de 132. Aquestes eleccions van ser supervisades i validades per una multitud d’observadors externs.
Immediatament, l’imperialisme nord-americà va denunciar l’accés al poder d’una «organització terrorista» i va pressionar el president de l’Autoritat Palestina, Mahmoud Abbas, perquè rebutgés qualsevol acord amb Hamàs.
Com veiem avui, davant la política genocida d’Israel a Gaza, diplomàtics, funcionaris i representants de les agències de l’ONU han fet sonar regularment l’alarma sobre la situació als territoris ocupats des del 1967.
Un memoràndum confidencial del delegat de l’ONU
Un exemple d’això que acabem d’assenyalar és Álvaro de Soto, l’enviat especial de l’ONU a aquests territoris, del qual la premsa va publicar un memoràndum confidencial, el maig del 2007, en què acusava Washington d’haver animat el caos palestí mentre Israel continuava amb la seva política de «fets consumats sobre el terreny», que fa cada vegada més difícil, si no impossible, la creació d’un Estat palestí viable. Va confirmar que va ser sota la pressió dels Estats Units com Abbas va rebutjar la proposta inicial de Hamàs de formar un «govern d’unitat nacional».
De Soto continua explicant que els assessors d’Abbas es van involucrar amb Estats Units en una «conspiració» per «provocar la fi prematura del govern [de l’Autoritat Palestina] liderat per Hamas». Assenyalà que «els estatunidencs van pressionar perquè hi hagués una confrontació entre Hamas i Fatah», cosa que portarà Hamas a expulsar Fatah de la Franja de Gaza i a justificar la implementació del bloqueig.
S’han pronunciat i escrit discursos en gran nombre, s’han pronunciat i escrit discursos sencers sobre la llibertat, s’han elaborat plans concrets (mai amb la més mínima validació per part de la població palestina, també s’ha de dir) per definir com podria ser aquesta entitat palestina cridada a tall de burla Estat.
Aquests plans han arribat a presentar un «Estat» incrustat al mur de separació, dividit en enclavaments separats, que s’assembla a una pell de lleopard, amb túnels per passar d’un enclavament a un altre.
Quin serà el nom d’aquesta Autoritat Palestina «revitalitzada» de la qual parla Joe Biden? Amb o sense Hamàs, a la població palestina se li presenta, una vegada més, la perspectiva de viure en una presó a l’aire lliure. El que explica per què, a iniciativa d’activistes jueus i palestins, s’està desenvolupant la «campanya per un Estat únic».
Donem-li una vegada més la paraula a Álvaro de Soto qui, a l’uníson amb una fracció significativa d’activistes polítics, democràtics, intel·lectuals i literaris de tot el món, va evocar una perspectiva completament diferent el 2007:
«Atès que un Estat palestí requereix tant territori com govern, i que els fonaments de tots dos estan sent sistemàticament soscavats», un nombre creixent de palestins, àrabs israelians i alguns jueus israelians «creuen que l’única forma a llarg termini de posar fi al conflicte serà abandonar la idea de dividir la terra i insistir simplement en el respecte dels drets civils, polítics i nacionals dels dos pobles, jueu i àrab, que poblen el país, en un sol Estat». De Soto va assenyalar a més que «si l’Autoritat Palestina es torna inútil o inexistent i els assentaments continuen expandint-se, la solució d’un sol Estat emergirà de les ombres i començarà a entrar en el corrent dominant».
Las elecciones autonómicas catalanas de este 12 de mayo tienen una lectura estatal y sin duda han reflejado un cambio importante en el estado de espíritu de los trabajadores, los jóvenes, la población en suma de Catalunya.
