(Publicat a la Carta Setmanal 776 – veure en castellà)
Les últimes decisions del Govern, particularment el tancament temporal d’empreses amb el “permís retribuït recuperable”, el decret sobre l'”escut social” i les 50 mesures socials del Consell de Ministres del dimarts 31 de març, han provocat una cridòria en contra dels partits franquistes, de la patronal i de la Brunete mediàtica. El dilluns 30, Pablo Casado, va amenaçar fins i tot amb retirar el seu suport al Govern, i no votar a favor de la convalidació en el Congrés d’aquests decrets (fins ara han aprovat la convalidació de tots). Inés Arrimadas es va queixar de no haver estat consultada i Abascal va demanar la dimissió de Sánchez i la formació d’un govern de “salvació nacional”, amb el PP, el PSOE i Vox. Entretant la patronal va criticar l’encariment de les condicions de l’acomiadament, que va titllar de “derogació d’elements essencials” de la reforma laboral. Fins i tot el PNB va mostrar el seu empipament perquè afectava la indústria pesant basca.
Però les coses van ràpides. A més de la patronal i el govern basc, el Pentàgon va protestar per la paralització d’indústries que li subministraven materials. Immediatament, la pretesa paralització de l’activitat industrial va quedar molt esdentegada pel Ministeri d’Indústria i la seva circular… que considera “essencials” (com donar menjar a la població, o l’atenció sanitària) les activitats d’importació/exportació. En la pràctica es tracta de les agències de les multinacionals i la indústria basca. La mesura d’Indústria va comptar amb l’aprovació del PNB i la protesta de LAB/ELA.
Però les protestes de la dreta i la patronal perquè algunes mesures “esgarrapen lleument els interessos” capitalistes no aguanten el contrast amb la realitat: en efecte, 833.000 ocupacions perdudes en vint dies (sense comptar el treball no declarat), l’epidèmia sense control amb centenars i centenars de morts diaris, l’hecatombe en els geriàtrics (3.000 morts a Madrid en tres setmanes) deixen poc marge als discursos dels franquistes… és un desastre presidit pel rei, amb l’exèrcit, la policia i la guàrdia civil en primera línia… però, en la situació actual, abans de res, necessiten del PSOE, d’Unides Podem i del seu govern per la seva influència en la majoria treballadora i les seves organitzacions.
Tot temen que fenòmens com la casserolada que els veïns de Pamplona van rebre a l’exèrcit, que pretenia patrullar els seus carrers, es generalitzin, que el rebuig que des del primer dia s’organitza en no pocs centres de treball creixi exponencialment.
Ara, la unitat de la nació amb el rei?
Als atacs furibunds de les dretes franquistes, el govern respon acceptant la proposta dels quals volen lligar-li a elles: són necessaris uns nous Pactes de la Moncloa.
El ministre de Transports, José Luis Ábalos, declarava en una entrevista en RNE que el Govern “veuria bé” apostar per una fórmula similar als Pactes de la Moncloa, que van marcar, segons ell, “un temps d’arrencada en el democràtic i l’econòmic” sotmetent als partits d’esquerres i democràtics a un acord amb els franquistes. “Si ens plantegem un projecte de país, de caràcter nacional, d’acord… ve molt bé, perquè la unitat i el compromís sempre enforteixen”. Pedro Sánchez ho repeteix en la televisió en anunciar una nova prolongació de l’estat d’alarma, amb reobertura de les empreses tancades el 30 de març.
Immediatament, la premsa es llança en suport d’aquesta iniciativa. I els comentaristes polítics “més eximis”. Per exemple, Enric Juliana, director adjunt de La Vanguardia, escrivia que els acords de la Moncloa “no van ser un pacte per a canviar de Govern, ni per a excloure a ningú. Van ser un pacte de salvació democràtica”. Res nou en el cas d’aquest senyor en el seu suport a aquesta mena de pactes. Quan es van signar els pactes, els va secundar amb entusiasme des del PSUC, partit en què militava. Fa a penes un any recordava en un tuit que “signava en ‘Treball’ com EJRicart. Ho recordo amb molt d’orgull”. En Radi 5 o la Ser, el divendres, els tertulians ens parlaven també de les virtuts dels Pactes de la Moncloa.
Alguns dirigents sindicals entren al drap. Unai Sord proposava en Onda Cero “un gran pacte d’Estat per a poder sortir d’aquesta crisi”.
De moment, Pablo Casado no es pronuncia, però demana al govern que, per a arribar a acords, moderi el que ell considera l’excessiva influència de Podemos en les últimes decisions. Pablo Iglesias tampoc s’ha manifestat, però ERC sembla rebutjar de pla la idea. “Si algú creu que això s’arregla amb les solucions de les dretes —que han deixat l’Estat de benestar, inclosa la sanitat pública, en una situació absolutament lamentable que ara estem sofrint— és perquè no té memòria”, segons els republicans. “La sortida d’aquesta crisi ha de ser social per a no tornar a caure en l’error de deixar que el paguin els de sempre, mentre es rescata a bancs i poderosos i no als ciutadans i a les famílies. Considerem que això és absolutament incompatible amb la Gran Coalició que alguns desitgen”, declaraven a la premsa fonts d’Esquerra.
Els uns i els altres reaccionen diferent (des del punt de vista social i nacional) a una sensació comuna. Tots temen que això no aguant, que el sentiment comú que cal ajustar comptes, que no espera –ho veuen als hospitals, en milers de petits o grans conflictes– s’incrementi com a la gent pugui sortir al carrer, reunir-se, manifestar-se. Sense anar més lluny, el dimarts els estibadors d’Algesires es van declarar espontàniament en vaga, en protesta per la falta de plantilla i d’equips de protecció individual (explica el seu sindicat que més de 400 empleats, aproximadament un 30% de la plantilla, es troba de baixa per diferents motius, entre altres per trobar-se en quarantena per haver estat en contacte amb casos d’infectats de coronavirus).
A quin preu?
No és dolent recordar els sacrificis que van representar per als treballadors els Pactes de la Moncloa, signats per tots els partits, amb l’excepció de Fraga que només va signar la part econòmica i que després es va convidar a fer costat als agents socials (CCOO els va subscriure immediatament, i UGT es va resistir al principi, però va acabar signant-los). Com recordava Enric Juliana, en l’article que citem abans, “els pactes de la Moncloa van limitar el creixement dels salaris al 22% [amb la inflació pels núvols]. Els treballadors amb ocupació van renunciar a vuit punts del seu poder adquisitiu per a salvar el país. Es va instaurar la llibertat d’acomiadament per a un màxim del 5% de les empreses”. A més, els pactes van portar amb si l’acceptació de la restauració de la Monarquia en la persona de l’hereu designat pel dictador Franco (quin regal). Amb el monarca corrupte, en el mateix paquet, anaven els jutges masclistes i reaccionaris, els policies torturadors… I també l’acceptació que els afusellats seguissin en les cunetes i no es demanessin responsabilitats pels assassinats, les tortures, etc.
Tindrem ara que renunciar a derogar les reformes laborals i de pensions, la LOMCE, la llei mordassa? Caldrà acceptar com a “inevitables” les retallades en la sanitat, l’ensenyament i els serveis públics, i també noves retallades? Caldrà acceptar les propostes del Pacte de Toledo rebutjades en el seu moment per ERC i UP, que incloïen no actualitzar les pensions segons l’IPC, lligar als sindicats a la comissió del Pacte de Toledo, substituir el finançament per cotitzacions…?
Mentre se’ns proposen sacrificis com els de 1977, o encara majors, el govern rebutja la proposta, més que moderada, de Pablo Iglesias d’arbitrar un impost d’entre un 2 i un 3,5% sobre els 1.000 patrimonis més alts del país.
I tot això per a què? En vespres del 14 d’abril, el que busca el pacte no és la “reconstrucció” del país, sinó salvar al Rei, als especuladors, a la banca… I cobrir, com en 1978, les responsabilitats dels quals han desmantellat la sanitat i convertit els geriàtrics en “morideros”.
A canvi d’aquest enorme sacrifici pels bancs, “Europa” ofereix només engrunes per a ajudar a una possible renda mínima. 10 000 o 15 000 milions “no és un préstec, és un regal”, diu l’holandès Rutte.
Amb aquestes propostes de pactes, els que fa poc ens van dir que ara calia estar tots units, i que ja arribaria el moment d’ajustar comptes, ara ens diuen que el que cal fer és acostar l’espatlla entre tots. Tots. D’acord amb els empresaris, els corruptes, els que han saquejat sanitat i ensenyament i el borbó lladre
Aquesta crisi ha demostrat que el capitalisme no fa una altra cosa que afavorir crisi i pandèmies. Que oblida als més pobres i que només pensa en el seu benefici. Ajudarem al fet que segueixin així les coses? Cal nacionalitzar la banca. Més que mai és necessari utilitzar tots els recursos per a posar-los al servei de la societat. Perquè no faltin les pensions, ni la sanitat, ni l’ensenyament ni el salari de funcionaris i tota mena d’ajudes.
O repetirem això de 2008, quan es van retallar els serveis públics, els salaris, els drets, mentre se li van proporcionar crèdits monstruosos a la banca perquè ells especulessin amb els diversos estats i clients?
Cal acabar amb la monarquia. La crisi no ens pot fer oblidar a la dinastia de lladres que ens governa. Ni al pare ni al fill còmplice, com menys, de tot el que ha fet el seu pare.
O realment canviem les coses o només farem blanquejar als responsables d’aquesta situació sobre la base de l’esforç comú. Cap consideració amb els quals han destruït la sanitat, amb els retalladors de pensions i salaris.
I és que, enfront d’aquesta proposta de “pactes d’Estat”, els treballadors, la joventut, els pobles de tot l’Estat no renuncien a les seves reivindicacions. En aquests moments de greu crisi, aquestes reivindicacions, les llibertats, la República, apareixen cada dia relacionades a ulls de sectors més amplis de militants.
La tasca a la qual us convidem és ara estar al costat de la nostra classe, promovent elements de resistència, teixint relacions organitzades per a ajudar als combats en curs, i als quals s’anuncien, obrint una perspectiva política favorable als treballadors, a la majoria, és a dir, posar sobre la taula la necessitat d’acabar amb el règim nascut dels pactes de la Moncloa, imposar la República.