(Publicat a la Carta Setmanal 764 – veure en castellà)

Dimarts passat, el nou president del govern, Pedro Sánchez, prometia respectar i fer respectar la Constitució del 78 davant el Rei. Alguns ens diran que és un mer acte formal, però no ho és. És un recordatori que, en aquest país, les lleis es promulguen en nom del rei i la justícia -per cridar-la d’alguna manera- s’exerceix en nom del rei. Col·locat al capdavant de l’Estat per voluntat del dictador Franco, que va nomenar al seu pare el seu hereu després d’assegurar-se que li educava en els «principis fonamentals del Moviment Nacional», el rei és el cap de l’aparell d’Estat, al qual, el 3 d’octubre de 2017, va cridar a posar totes les seves forces en la persecució dels republicans catalans, tasca en la qual segueixen obstinats (vegeu les recents resolucions de la Junta Electoral Central i del Tribunal Suprem).

Una situació de confrontació oberta

Paral·lelament a la seva presa de possessió, Sánchez va decidir endarrerir la formació efectiva de govern a la setmana pròxima.

Sens dubte la violència verbal per part dels partits franquistes en la sessió d’investidura, va jugar en el sentit de dotar-se d’un govern amb els dirigents més avesats (més encara vist el resultat de les decisions anteriors de buscar «cares noves», els antecedents de les quals li esclaten a les mans al cap de tres dies de ser designats)…

No obstant això l’important és el que reflecteixen les formes de la violència del debat. Tirant d’hemeroteca és fàcil establir un paral·lel entre els discursos i insults de la dreta avui amb les proclames protofeixistes de Gil Robles i els seus sequaços en els mesos posteriors a la victòria del Front Popular al febrer del 36.

Però no estem en les mateixes circumstàncies, a pesar que fins i tot assistim a crides al cop d’estat per part d’antics alts responsables militars. És veritat, la dreta no ha canviat. Defensora de privilegis seculars i al servei del capital financer, no està disposada a la més mínima concessió. Ho ha dit clarament Pablo Casado, president del PP: li negarà el pa i la sal al nou govern, no acceptarà cap «pacte d’Estat», i ni tan sols està disposat a renovar els pactes d’Estat sobre el poder judicial. Aquesta última qüestió és important, perquè el PP necessitarà continuar mantenint la majoria que li permet controlar el Consell del Poder Judicial, al Tribunal Suprem i al Constitucional per a la seva tàctica de bastons a les rodes a qualsevol canvi que no agradi a l’aparell d’estat franquista al qual representa i al capital financer al qual serveix. Recordem que Casado ha anunciat que utilitzarà tots els mitjans, incloent-hi la «via judicial», per a oposar-se a les eventuals mesures que adopti el nou govern.

Estem per tant entrant en un període extremadament bast de la vida política al nostre país. Període en què la classe obrera, les seves organitzacions, els militants d’avantguarda no poden passar per alt i necessiten prendre una actitud ferma.

En tot cas, la millor manera d’oposar-se a les dretes és la mobilització dels treballadors, la joventut, els pobles, les dones, per les reivindicacions. I no abandonar aquestes reivindicacions per l’espantaocells de «que ve el coco» de la ultradreta. No hi ha dubte que un govern que doni satisfacció a les demandes populars s’asseguraria un suport massiu contra qualsevol ofensiva de la reacció. Per a la classe treballadora hi ha un perill molt més imminent i real, la submissió de Pedro Sánchez i el seu govern a la Monarquia i a la «justícia» franquistes.

L’atac de la dreta…

Cal assenyalar una qüestió: l’atac de la dreta, per furibund que sigui, no fa d’aquest govern ni progressista en si, ni defensor dels drets dels treballadors i els pobles. Referent a això, com diu el refrany «pels fets els coneixereu», i el programa anunciat, si bé recull algunes de les mesures que venen demandant els treballadors i les seves organitzacions, les recull de manera limitada, i està bé lluny de respondre al conjunt de necessitats i reivindicacions de la majoria social.
El compromís de respectar l’estabilitat pressupostària suposa un obstacle insalvable per a la possible satisfacció de bona part de les reivindicacions, la senyora Calviño és guardiana d’aquest escull, però això no ho resol la ministra Montero ni cap altra que accepti aquest imperatiu en lloc de buscar com trencar-lo. El «Pla Pressupostari 2020», presentat el govern sortint a la Unió Europea el 15-10-2019, es compromet a un «ajust estructural anual del 0,65% del PIB» (que suposa més de 8.000 milions d’euros), i l’acord de govern entre el Partit Socialista. I «Unidas Podemos» diu en la seva pàgina 44 que «el Govern impulsarà polítiques socials i nous drets conformement als acords de responsabilitat fiscal d’Espanya amb Europa».

Evidentment per als treballadors, la joventut, els demòcrates en general, són inadmissibles els atacs virulents de la dreta i els seus intents de deslegitimar al govern. Uns atacs que demostren la veritable mena d’aquests partits i els interessos que defensen.

… i com fer-li front

Davant aquesta situació, una qüestió d’una importància vital es planteja en el si de la classe obrera, dels pobles, dels sindicats, de les organitzacions democràtiques: com fer front a la «dreta» i la «ultradreta» franquistes? A aquesta qüestió, hem de respondre que només hi ha una sortida: secundar-se en la classe treballadora, la joventut, i els pobles. Aconseguir i mantenir aquest suport exigeix respondre a les reivindicacions més sentides, i immediatament.

Tothom les coneix:

• Derogació de les dues reformes laborals, recuperació de drets
• Derogació de les reformes de pensions
• Derogació de la LOMCE
• Derogació de la Llei mordassa i l’article 315.3 del Codi Penal
• Posar fi a totes les retallades en la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials, la inversió pública
• Retornar als empleats públics el seu poder adquisitiu i els seus drets…

Referent a això, entenem que en altres moments les «súpliques» per a reprendre el diàleg social, les taules de diàleg, el Pacte de Toledo, han fet molt de mal, començant per servir per a paralitzar als treballadors i per a associar a les organitzacions a polítiques que no representen els interessos dels seus afiliats i del conjunt de la classe treballadora. Però ara, quan la patronal fa bandera del diàleg social, per a aprofitar que el Govern pot subordinar qualsevol reforma en l’àmbit laboral al veto de la patronal en aquest àmbit, seria més suïcida que abans.

Avui la UGT de Catalunya exigeix l’indult de Dolors Bassa. El secretari general de CCOO de Catalunya demanava fa un mes un acord polític a Espanya «a curt termini» que permeti la posada en llibertat dels líders independentistes empresonats, i es pronunciava per fórmules com l’amnistia o l’indult. Una exigència que ha d’assumir tot el moviment obrer.

Una contradicció insalvable

Cal assenyalar que per a “Podemos”, i més encara per a Esquerra Unida, l’entrada en el govern suposa acceptar -i aplicar des del govern- moltes qüestions contràries al programa que fins ara han defensat: la Unió Europea, l’OTAN, l’article 135 de la Constitució i tot el que té a veure amb austeritat i «estabilitat pressupostària»… Però més enllà d’això, hi ha una contradicció que afecta el conjunt del govern. De la mateixa manera que la submissió a la Unió Europea i l’OTAN suposen obstacles per a una política independent i favorable als interessos de la classe treballadora, més enllà dels detalls, subjau una contradicció insalvable, que ningú es cridi a engany. Respondre positivament a les reivindicacions socials, al dret dels pobles, és contradictori amb respectar la Constitució. Els diputats que prometen aquest respecte amb excepcions, busquen una sortida, i també el van fer les promeses de reformar la Constitució. Ara bé, el que val en aquest terreny és organitzar l’acció dels treballadors i les seves organitzacions per les seves reivindicacions sense respectar les barreres interposades per una norma que erigeix al rei com a valedor suprem defensor de les institucions heretades i dels beneficis del gran capital, i que nega tota possibilitat d’una sortida democràtica a l’exigència dels pobles de decidir per si mateixos.

Tot avanç que es doni en el camí de donar respostes positives a aquesta qüestió enfrontarà al govern amb el Règim, es trobarà amb tota classe de pressions des de l’exèrcit i els cossos policials i amb l’obstacle del «poder judicial» heretat del franquisme. Sens dubte, els treballadors i les seves organitzacions han de defensar els drets sense noses, i a l’igual els pobles d’entrada el català, que justament exigeix democràcia, dret a decidir i llibertat dels presos. I aquí, la pedra de toc és, avui, la qüestió dels presos. Els dirigents dels sindicats de Catalunya demanen obertament l’indult. La resposta a aquesta qüestió és la clau del moment immediat.

Aquesta contradicció entre les exigències de treballadors i pobles i el marc al qual se sotmet, resumeix la contradicció al fet que s’enfronta el «govern progressista». De com la resolgui dependrà el seu futur.