Reaccions a la sentència

(Publicat a la Carta Setmanal 752veure en castellà)

Dedicarem aquesta Carta Setmanal a analitzar les diferents reaccions i pronunciaments que ha suscitat la sentència del Tribunal Suprem contra els republicans catalans. En particular, les de les organitzacions polítiques que avui representen a la classe treballadora, i les dels sindicats i moviments socials.

Escrivim sobre el rerefons de la immensa resposta que està donant el poble de Catalunya, i de forma més decidida la seva joventut, que no comenta ni promet, ni amenaça sinó que vol resoldre la situació insostenible.

No parlarem de les reaccions del trifachito franquista, que exigeix a crits un nou 155, “més dur” o fins i tot un estat d’excepció. Volen portar fins al fons l’enfrontament amb el poble català, perquè necessiten la divisió de la classe treballadora i l’enfrontament entre els pobles per imposar el programa d’atacs massius als drets i conquestes socials -amb la Seguretat Social en lloc destacat- que tenen en la recambra.

Però davant la força que mostren els pensionistes, avançada dels treballadors, i sobretot el poble català, prefereixen que el PSOE encapçali l’entossudiment i brutalitat del règim.

La vergonyosa reacció del govern

Pedro Sánchez i el seu govern s’han alineat sense matisos amb la sentència i han tancat el pas a qualsevol dubte sobre la seva aplicació. En una compareixença davant les televisions, Sánchez ha dit que reconeix “la labor independent del Tribunal Suprem que ha treballat amb escrupolós respecte a les seves obligacions. Donant un exemple d’autonomia i de transparència, de garanties i de professionalitat” I ha afegit que cal acatar la sentència, i que “l’acatament de la mateixa significa el seu compliment. Reitero, significa el seu íntegre compliment”.

Per si quedaven dubtes, el Secretari d’Organització de PSOE i ministre de Foment, José Luis Ábalos, explicava en “els desdejunis” de TVE que “la sentència s’ha d’acatar sí o sí”, i que “no és procedent parlar d’indult” perquè no està en la voluntat de l’Executiu.

En la seva compareixença televisiva, Sánchez parlava d’una “nova etapa”, en la qual “l’objectiu només pot ser la restauració de la convivència a Catalunya. El mètode serà sempre el diàleg i la regla només pot ser la llei, la Constitució Espanyola”. Vista la reacció multitudinària del poble de Catalunya davant la sentència, tot sembla indicar que això significa cap diàleg, i pal i tingues-te tes. I governar Espanya amb un govern de guerra contra Catalunya, en el qual no caben els drets democràtics i socials dels treballadors i pobles.

Per aquest camí, i si es confirma el que diuen les enquestes, Sánchez s’està posant molt complicada la formació d’un govern després del 10 de novembre, i es pot veure abocat, com a única sortida, a una “gran coalició” amb els franquistes del PP, que sens dubte motivaria una defecció massiva de militants socialistes.

Altres reaccions

Pablo Iglesias, en el seu facebook, escrivia que la sentència “no posa fi al problema polític de fons, que segueix aquí, irresolt i agreujat per les bretxes emocionals producte de la manera equivocada en la qual s’ha abordat la crisi”. I afegeix que “tothom haurà de respectar la llei i assumir la sentència, però a partir d’avui toca arromangar-se i treballar per reconstruir ponts entre una societat catalana dividida i entre part de la societat catalana amb la societat espanyola”. I demana “obrir una nova etapa de diàleg que rebutgi la confrontació i que es marqui com a objectiu la cerca de solucions polítiques i democràtiques a un conflicte que mai hauria d’haver estat judicialitzat”. Crida l’atenció que, encara que fa una referència afectuosa als presos, s’abstingui de demanar la seva llibertat, com exigeixen avui milions de catalans, i el sentit comú. I amb el truc de la “societat dividida” ignora els drets de Catalunya i dels pobles.

En 1936, no era una part d’Espanya atacada per l’altra part, sinó l’atac de l’imperialisme contra la sobirania dels pobles d’Espanya. I ara l’atac és contra el poble català.

Més desconcertant és el que diu Alberto Garzón. Després de criticar la sentència, ha afegit que no s’ha d’utilitzar “com a arma llancívola” els conceptes indulto o amnistia, en comptes d’usar “de forma adequada uns termes molt polítics”. I ha assenyalat que l’indult pot formar part d’un eventual procés de negociació. Sembla que proposi convertir als presos en ostatges d’aquesta negociació.

Iñigo Errejón s’ha abstingut, també, de demanar la llibertat dels presos. S’ha limitat a criticar la sentència en termes genèrics. “No crec que ningú pensi que avui estem més prop del retrobament. Per això ara és quan més necessitem la política. De la política útil, de la qual es posa en el lloc de l’altre i reconstrueix ponts. L’Espanya en la qual crec persuadeix més que castiga.” L’única política “útil” per a solucionar els problemes de la immensa majoria és la democràcia, que comença rebutjant la sentència del Suprem.

Què han dit els sindicats

Com és habitual, les Confederacions estatals i les seves seccions de Catalunya han tingut reaccions diferents. Així, UGT en l’àmbit estatal ha cridat a acatar la sentència, encara que ha considerat que les penes de presó “empitjoren i retarden una solució política”. I ha afegit que “les conseqüències d’aquesta sentència no poden capitalitzar tota l’atenció ni a Catalunya ni en el conjunt d’Espanya fins a l’extrem d’ocultar una vegada més els problemes de les persones, com els salaris, les pensions, la precarietat laboral, les polítiques d’igualtat o socials o el restabliment de drets”. Per part seva, l’UGT de Catalunya ha declarat que la sentència del Suprem “impedeix que hi hagi normalitat política” en la comunitat. I ha exigit “diàleg” als partits i “especialment als governs central i català”, per a acordar “una solució política immediata a la situació de presó”.

En tant que la confederació de CCOO ha rebutjat que es pugui pensar que “el Codi Penal resoldrà el que la política ha estat fins ara incapaç de canalitzar”. I ha cridat a “ressituar els problemes en termes de diàleg polític”.

Tant UGT com CCOO de Catalunya han subscrit un manifest en el qual es manifesta “el nostre desacord amb la sentència, que no resol el conflicte polític, i denunciem la injustícia a la qual s’enfronten totes les persones condemnades. Denunciem les conseqüències greus que aquesta sentència té sobre els drets polítics de la ciutadania i els drets de manifestació, d’expressió, de lliure associació i de dissidència política, suposant una reculada per a la qualitat democràtica de la nostra societat. Denunciem les greus conseqüències que la sentència té per a la normalitat política a Catalunya i els seus efectes per a l’autogovern de la Generalitat” i s’afegeix que “Treballarem per la llibertat dels condemnats des d’amplis espais de consens socials i polítics a Catalunya i Espanya”.

Mes reaccions

El catedràtic de Dret Constitucional Javier Perez Royo, ha assenyalat que s’ha utilitzat l’acusació de rebel·lió -que, en la seva opinió, tots, fins i tot el Tribunal Suprem, sabien que no se sostenia- per a furtar la competència sobre el judici als tribunals de Catalunya i perquè el Tribunal Suprem pogués “manejar el procés al seu antull i per a acabar convertint de rebot una protesta multitudinària, però pacífica, en un delicte no de desobediència, sinó de sedició”.

Per part seva, la PAH ha assenyalat que la sentència del Suprem estableix que el delicte de sedició es comet ara “també quan els agents han de claudicar i desistir de complir l’ordre judicial que són portadors davant la constatada actitud i oposició a la seva execució per un conglomerat de persones en clara superioritat numèrica”. I afegeixen que “des de la PAH fa més de 10 anys (que …) exercint la desobediència civil diàriament per a frenar el drama que suposen els desnonaments en aquest Estat. És per això que, veiem amb preocupació la reculada dels nostres drets que significa la sentència”, i es pregunten si “Penar amb presó a persones per exercir els seus drets? És sedició manifestar-se per a desobeir una ordre judicial? És llavors sedició concentrar-se per a parar un desnonament?” per a concloure que “nosaltres seguirem al carrer parant desnonaments i desobeint lleis injustes, i si per a la justícia això és sedició, serem sedicioses”.

La PAH posa en dit en la nafra. Les llibertats no són divisibles, i la sentència contra els republicans catalans és una sentència contra tots els que gosin desafiar al règim, a les seves lleis i a les seves decisions judicials. Per això, tots els demòcrates, totes les organitzacions del moviment obrer han de ser unànimes en el seu rebuig a la sentència i la seva exigència de llibertat immediata per als presos. Per tant han de rebutjar el lloc que el Govern els ofereix en un front ‘democràtic’ contra el poble català.

Aquesta setmana hem viscut a Catalunya una mobilització de característiques diferents. La joventut massivament ha reaccionat contra les sentències franquistes desbordant totes les previsions i la capacitat d’enquadrament dels partits catalans. “Som pacífics ,però no carallots”.

Exigeixen una República del poble contra la policia “nacional o catalana”

La majoria de la classe obrera de Catalunya i de tot l’Estat no ha tingut els mitjans per a reaccionar, però no ens enganyem, la brutal propaganda monàrquica no aixafarà el descontentament i malestar.

Les mobilitzacions a Catalunya anuncien les massives batalles que es preparen en tot l’Estat i que plantejaran a les organitzacions un dilema vivencial: o posar-se al capdavant o arrossegar-se darrere del règim i el capital financer. Per part nostra, ens situem al costat de les reivindicacions i drets, per la llibertat dels presos, pel dret a decidir, per la defensa de les pensions… en contra de la violència de l’Estat i les seves institucions.

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.