Les eleccions i les necessitats dels treballadors, la joventut i els pobles

(Publicat a la Carta Setmanal 754veure en castellà)

Les eleccions generals són imminents, i, no obstant això, és ben escàs l’ambient electoral que es viu fora dels aparells dels grans partits. De fet, després de la negativa de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias a formar un govern que donés resposta a les principals reivindicacions de la classe treballadora i de la joventut -govern que era perfectament possible- molts es pregunten si val la pena tornar a votar, i plantegen abstenir-se. Uns altres volent anar a votar per a evitar un nou govern de la dreta. I alguns es plantegen si provar amb noves opcions.

Quines són les necessitats de la immensa majoria?

No hi ha dubte que són moltes les reivindicacions, immediates i elementals de les persones treballadores, de la joventut, dels pensionistes, dels pobles de tot l’Estat que exigeixen resposta.

La situació de les persones treballadores no ha fet més que empitjorar en els últims anys. Emparant-se en les reformes laborals, els patrons han imposat rebaixes salarials, han eliminat drets conquistats en els convenis col·lectius, s’han carregat fins i tot molts convenis. Hem tornat a veure “treballadors pobres”, als qui un salari no els permet sortir de la situació de pobresa. Per a recuperar drets i millorar el poder adquisitiu, cal derogar immediatament les reformes laborals, però les dues, la de Zapatero i la de Rajoy, entre les quals no hi ha més que una diferència de grau.

Quant a la joventut, la precarietat generalitzada, el frau empresarial massiu amb els contractes a temps parcial (emparant-se, també, en les reformes laborals), l’especulació escandalosa (amb desembarcament, fins i tot de “fons voltor”) que els priva de tota possibilitat d’accés a l’habitatge i, per tant, a la independència, exigeixen una resposta immediata per part de qualsevol govern que es formi. Però, a més, la joventut sofreix com ningú els efectes de l’escalada repressiva. La joventut de Catalunya i no sols de Catalunya, que s’ha rebel·lat contra la sentència als dirigents republicans, sofreix alhora una campanya mediàtica de criminalització i els efectes de la repressió. Són apallissats i detinguts per les “forces de l’ordre”, siguin aquestes catalanes o espanyoles. Joves són els “7 d’Alsasua”, a la presó per una causa penal falsejada i una sentència iniqua. Com ho són els “18 de la Macarena” de Sevilla, als qui demanen llargues penes de presó per donar suport a una ocupació d’habitatges.

Centenars de milers són multats, aplicant la llei Mordassa, per consum de cànnabis al carrer (és la sanció més freqüent de la llei mordassa), o són multats per “mirar malament” a un policia o fotografiar una detenció. Centenars de milers han estat expulsats de la Universitat per les pujades de taxes o veuen negat el seu accés a l’FP per falta de places.

Per a la joventut, derogar la llei Mordassa i les reformes laborals, crear un servei públic d’habitatges basat en l’expropiació dels especuladors, eliminar les retallades en l’ensenyament públic, derogar la LOMCE i el Decret 3+2 de les Universitats, són exigències elementals.

Els pensionistes porten gairebé dos anys de mobilitzacions. Exigeixen la pujada automàtica de l’IPC en les pensions, i una millora generalitzada d’aquestes. Són reclamacions que exigeixen la derogació de les reformes de pensions de 2011 i de 2103, la ruptura del marc del Pacte de Toledo que imposa el “consens” per a retallar les pensions i afavorir als Fons de Pensions privats. El poble de Catalunya i amb ell, els altres pobles de l’Estat, exigeix la democràcia, que només pot basar-se en el dret a decidir lliurement de cadascun dels pobles i nacions. Les seves institucions s’han vist perseguides, amb l’aplicació del 155 i amb les constants intromissions del Tribunal Constitucional, que pretén fins i tot negar el dret a debatre del Parlament de Catalunya. Els dirigents republicans han estat condemnats a llargues penes de presó en un judici falsejat. Ara hi ha els qui parlen de la necessitat d’una “solució política” de “diàleg”. Però no hi ha cap possibilitat de solució democràtica sense posar en llibertat als presos i detinguts republicans, sense posar fi a la repressió contra la joventut.

Per a la classe treballadora, buscar una solució democràtica a la qüestió catalana és una qüestió fonamental. Per a combatre units a la patronal i els governs al seu servei, necessitem la unitat de tots els destacaments de la classe, incloent-hi els que viuen i treballen a Catalunya, i acabar amb l’enfrontament que volen imposar els nostres enemics de classe.

Tancar el pas a les dretes?

No hi ha dubte que cal tancar el pas a les dretes. Però no hi ha una altra manera de fer-ho que ajudar els treballadors a defensar les reivindicacions encapçalant la majoria social que vol revertir la situació provocada per anys i anys de retallades. Recolzant-se en els treballadors, en les assemblees de pensionistes, en els moviments de vaga, en la joventut, en els que en els barris reivindiquen la República (que molts candidats de les diverses “esquerres” no gosen ni esmentar). En definitiva, en la població treballadora que aspira a viure dignament i vol un futur igualment digne per als seus fills. No hi ha un altre antídot que aquest.

No hi ha dubte que les diferents versions de les dretes franquistes (de Vox a Cs) defensen programes que suposen no sols mantenir totes les retallades, sinó anar més lluny a imposar noves “reformes“. I volen, en primer lloc, avivar fins al fons l’enfrontament amb la majoria del poble català (necessiten aquestes mesures de divisió i enfrontament entre pobles per a imposar aquestes reformes).

En tot cas, sembla que no ajuda a tancar el pas a les dretes assumir el seu programa o part d’ell, plantejant que la monstruosa condemna als catalans ha de complir-se en la seva integritat, tancant qualsevol altra via. Tampoc ajuda saludar i encoratjar l’acció dels policies, quan ha estat obertament provocadora, o denunciar als joves com a “terroristes”, o posar sobre la taula la “recentralització”, que tant li agrada als franquistes. I el primer que encoratja a les dretes és la visita provocadora a Catalunya en campanya electoral del rei que va clamar el “per ells” contra el poble català. Així pretén marcar el camí als votants i sobretot al futur govern: votin el que votin els que encara votin, el rei exigeix aprofundir l’enfrontament i divisió per a fer possibles les greus retallades econòmiques que estan preparant tots els candidats i els governs ‘autonòmics’.

Fer front a les institucions antidemocràtiques

La negativa de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias en la formació de govern demostra que és molt difícil trobar una sortida per a les aspiracions de la immensa majoria (que inclouen les aspiracions del poble de Catalunya a decidir lliurement), en el marc del respecte a la Monarquia, la Constitució, les institucions de l’Estat -incloent, en lloc destacat, el poder judicial- i les exigències que fa Brussel·les en nom del capital financer.

Acabem de veure com el Tribunal Constitucional ha validat l’acomiadament “objectiu” per reiteració de baixes laborals, és a dir, tirar al carrer a un treballador per estar malalt, encara que ho certifiqui un metge. El Suprem ha condemnat als republicans catalans en un judici en què es va utilitzar l’acusació de rebel·lió -absurda sens dubte- per a sostreure la competència dels tribunals catalans i portar-la-hi al Suprem. La repressió sobre els joves d’Alsasua o de Sevilla, la persecució judicial contra els sindicalistes en aplicació de l’article 315.3 demostren el caràcter d’enemic dels treballadors, la joventut i els pobles d’aquest “poder judicial” heretat del franquisme. Per no parlar de la Guàrdia Civil i l’Exèrcit, plagats de votants de Vox i de pro colpistes (com demostra el manifest de suport a Franco signat per més de 1.000 oficials de l’exèrcit). És a aquestes “dretes” atrinxerades en les institucions als qui cal frenar en primer lloc.

Tancar el pas a les dretes vol dir també ajudar a desencadenar l’única força que pot acabar amb les institucions heretades del franquisme en les quals nien, i des de les quals s’impedeixen solucions democràtiques. Més enllà de les eleccions, i del que cadascun faci el dia de la votació, serà la mobilització dels pensionistes, dels treballadors, de la joventut, de les dones, la que conquisti les reivindicacions, fins i tot la que imposi als dirigents un acord de govern que pugui legislar per a donar-los satisfacció.

Trencar amb el marc opressiu de les institucions heretades del franquisme, obrir el camí a la República, del poble i per al poble, unir forces entorn d’aquest combat és, més enllà del que pugui sortir el 10 de novembre i el que succeeixi després de les eleccions, l’únic camí que garanteix la satisfacció de les principals reivindicacions.

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.