Carta Setmanal 1013 per descarregar en PDF
A la memòria de Manuel Grossi, obrer revolucionari, dirigent de la revolució asturiana i membre del POSI, secció espanyola de la IV Internacional
Per elaborar aquesta carta ens hem basat llargament en textos de Manuel Cuso i J.A. Pozo
El 4 d’octubre del 34 s’inicia una insurrecció obrera a Astúries i una vaga general estatal que inclou aixecaments locals, convocades pel Partit Socialista, la UGT i les Aliances Obreres, en resposta a l’entrada al govern de tres membres de la CEDA . Nombrosos dirigents del moviment obrer s’havien compromès a evitar per tots els mitjans que la CEDA arribés al govern.
Com assenyala Manuel Cuso en un llibre de propera aparició: “La insurrecció asturiana es va imposar durant dues setmanes, concentrant les aspiracions dels treballadors i els pobles de tot l’Estat espanyol, que també es van expressar a la vaga general d’àmbit estatal (una setmana a Madrid i el País Basc) amb aixecaments com el de Sabadell, i la proclamació de l’Estat Català dins la República Federal Espanyola.
Els obrers asturians van fer amb fermesa l’aixecament preparat durant l’últim any a tot l’Estat espanyol, que no va quallar per la divisió entre organitzacions i per retraïments amb aspecte de capitulació de forces obreres que deixaven el terreny als polítics i militars burgesos o petitburgesos.
L’aixecament asturià és una referència des de llavors per a tot el moviment obrer. La lluita per la unitat, amb la consigna Unim-nos germans proletaris (UHP), recorria les files dels treballadors davant l’escalada criminal de les patronals i la guàrdia civil. La campanya per l’amnistia dels presos del 1934 va donar nou impuls a la lluita dels treballadors i els pobles que s’imposarà el 1936 i contra la qual s’aixecarà l’exèrcit”.
La insurrecció
El desencadenant va ser l’entrada al govern Lerroux de ministres de la CEDA, partit no republicà vinculat al feixisme italià i al nazisme alemany, que representava als ulls de la classe obrera la reacció i el perill d’involució. Després de les experiències d’Alemanya, on els nazis van arribar al poder sense resistència, davant de la divisió fomentada pels dirigents del partit socialdemòcrata (SPD) i el partit comunista dependent de Moscou (KPD), i d’Àustria, on la insurrecció socialista contra els nazis va ser esclafada per l’exèrcit, per primera vegada a Europa la classe obrera d’un país es llançava a l’ofensiva per evitar l’accés al poder dels qui considerava el seu enemic mortal. L’Aliança Obrera, pacte d’acció revolucionària que unia les forces obreres, va convocar una vaga general de protesta a tota Espanya i aquest moviment va tenir una incidència particular a Catalunya i, especialment, a Astúries, únic lloc on l’Aliança Obrera havia aconseguit agrupar en la seva sense totes les organitzacions obreres sense excepció (amb la incorporació, a última hora, del PCE), i on la vaga general va adquirir un caràcter insurreccional i durant quinze dies la conca minera va ser controlada per comitès d’Alianza Obrera, coordinats en un Comitè Revolucionari , i per milícies que van organitzar els miners asturians.
La matinada del 4 al 5 d’octubre comencen els combats a Mieres, que esdevè el centre de la insurrecció asturiana, amb el setge dels miners a les casernes de la Guàrdia Civil i la Guàrdia d’Assalt. L’Ajuntament cau en poder dels revolucionaris i Manuel Grossi, vicepresident de l’Aliança Obrera d’Astúries, proclama la República Socialista. S’anomena un Comitè Revolucionari amb dos representants socialistes, dos de la CNT, dos del PC, i Grossi en representació del BOC i de l’Aliança Obrera. Des de Mieres, els revolucionaris marxen cap a Oviedo, per completar la victòria. Durant el 5, la lluita s’estén a la majoria de pobles de la regió. A cada poble s’ha constituït un Comitè revolucionari i s’han organitzat milícies per ocupar la capital, l’assalt de la qual comença a les 6 del matí del dia 6. Deu hores després l’ajuntament d’Oviedo ja és en poder dels miners, encara que no es controla completament la ciutat. Altres localitats van caient en poder dels revolucionaris, que aconsegueixen el suport d’alguns destacaments de soldats i es fan amb la fàbrica d’armes de Trubia i la fàbrica de dinamita de la Manjoya. Tot i que arriben notícies que el govern català s’ha rendit i que la insurrecció a Barcelona ha fracassat, els revolucionaris asturians decideixen continuar. Aïllats de la resta d’Espanya com a conseqüència del fracàs del moviment a Madrid, Andalusia, etc., a causa de la desorganització i la manca de voluntat política per fer-ho triomfar dels que en teoria eren els seus impulsors –el PSOE– els obrers asturians van oferir una forta resistència fins que, finalment, van ser derrotats després de duríssims combats.
La Caserna General de les milícies –l’“exèrcit vermell” miner– es troba instal·lada a la Casa del Poble de Mieres. Les milícies les formen grups o companyies de 30 homes amb un responsable al capdavant, que fan de la dinamita la seva principal arma de lluita. La Comuna asturiana serà brutalment reprimida per destacaments de l’exèrcit del Marroc al comandament dels generals Yagüe i López d’Ochoa –preludi de la seva actuació al cop d’estat de juliol de 1936– provocant quatre mil morts i una cruel repressió: Es bombardegen ciutats com Gijón, ocupada per la Legió el dia 10, igual que Avilés.
Davant l’avenç de l’Exèrcit i pràcticament sense municions, l’11, els revolucionaris decideixen replegar-se sobre la conca minera. Oviedo cau en poder de les tropes de López Ochoa el 12, i després s’inicia immediatament una cruel repressió. Els dies següents, l’avenç dels Regulars i del Terç per tota la conca minera serà imparable, i serà acompanyat igualment d’una repressió ferotge que no respectarà ningú. El 18, el Comitè Provincial Revolucionari d’Astúries publica un manifest dirigit a tots els treballadors en què es demana que es deposin les armes “en evitació de mals majors”. Però assenyala que es tracta d’“un alt al camí, un parèntesi”. L’endemà finalitza tota resistència.
Conseqüències de la revolució d’Astúries
La lluita d’Astúries esdevindria un símbol i una referència per a la classe treballadora de tot l’Estat. Tot i la derrota, el conjunt del moviment obrer la va interpretar com el Comitè asturià: un parèntesi en la lluita. Els fets que es produirien mesos després ho confirmarien plenament.
En el 90è aniversari, val la pena extreure les lliçons més importants del que va representar –i representa– octubre del 1934 per al moviment obrer. En primer lloc, convé assenyalar l’aparent contradicció que va suposar que la derrota de l’octubre asturià trunqués la dinàmica de Front Únic (la unió de partits i organitzacions obreres, en oposició als partits burgesos, per a la conquesta del poder) que havia pres en algunes organitzacions –i que va quedar simbolitzada a l’Aliança Obrera i a la consigna “Uním-nos, germans proletaris” (UHP)– i obrís la via del pacte de Front Popular, és a dir, de la dinàmica contrària, de subordinació als polítics de la burgesia “democràtica”. Si durant els mesos anteriors la classe obrera havia manifestat la seva aspiració a la unitat, i s’havia expressat igualment amb moltíssima força, la tendència classista feia la unió de les forces obreres i la pressió per a la ruptura del pacte entre socialistes i republicans, a partir d’octubre del 34, la pròpia derrota i les seves conseqüències seran l’eix sobre el qual es construirà la política frontpopulista: la lluita per l’amnistia, per l’alliberament dels presos, etc., serà utilitzada per tornar a recompondre la política d’aliances amb la burgesia “liberal”, amb els republicans d’Azaña i Martínez Barrio, que culmina al pacte del Front Popular de 1936, que encarrega la formació de govern als “partits republicans d’esquerra, amb el suport de les forces obreres, en el cas de victòria”.
En segon lloc, la insurrecció d’octubre va marcar els límits del corrent «Largo Caballerista» del PSOE, amb el seu revolucionarisme buit de contingut enfrontat a les tasques concretes d’una insurrecció amb què havien amenaçat tant de temps i que van ser incapaços d’organitzar quan va arribar el moment, allà on tenien influència i responsabilitats. Va suposar un cop per a l’esquerra socialista, de la mateixa manera que el seu radicalisme verbal havia servit per estimular la mobilització de masses i obrir-hi un horitzó d’esperança. El fracàs d’aquest corrent i la seva incapacitat per “regenerar” el PSOE i trencar definitivament amb el reformisme que li era propi, es va traduir a l’interior del partit al triomf de les tesis de Prieto –partidari de la col·laboració amb els republicans– i en el pas a l’estalinisme de les Joventuts Socialistes, l’organització que amb prop de 40.000 militants s’havia erigit a la punta de llança del LargoCaballerismo.
En tercer lloc, la Revolució d’Astúries, com a acte de resistència i ofensiva contra l’onada ultrareaccionària que irrompia a Europa després de la crisi del 1929, ens ha d’inspirar, ja que ara també es pateix una onada així. La continuïtat del combat de fa noranta anys és la lluita contra la guerra, contra el genocidi, contra la destrucció de forces productives cada cop més sistemàtica a la que porta inevitablement el capital, l’única sortida del qual és per tant la seva expropiació, sortida a la que es va encaminar la classe a Astúries, constituint-se així en un referent de primera importància.
Textos recomanats
1934: Moviment revolucionari d’octubre, d’Amaro del Rosal. Ed. Akal 1983
L’Aliança Obrera i la lluita pel Front Únic, per Josep A. Pozo. A Combat Socialista 19, octubre de 2009
La insurrecció d’Astúries, per M Grossi. Edicions Xúquer. 1978
Manuel Grossi Mier, obrer revolucionari, militant de la IV Internacional
Manuel Grossi comença a treballar, amb 14 anys, a la mina “Mariana”. Aviat s’afilia a la UGT i al PCE, que abandonarà el 1932 per crear, amb un grapat de companys, el BOC a Astúries.
El 1934, amb 29 anys, és promotor de l’Aliança Obrera i vicepresident del Comitè Revolucionari d’Astúries i el seu delegat a Mieres, que serà el centre més important de la insurrecció obrera, durant la qual proclama la República Socialista des de l’ajuntament de Mieres.
Detingut després de l’esclafament de la revolució, va ser condemnat a mort, i posteriorment amnistiat. Durant la seva detenció a la Casa del Poble de Mieres va escriure el seu fulletó “La insurrecció d’Astúries”.
El 1936, després d’una participació destacada a l’aixecament del 19 de juliol a Barcelona, que va derrotar l’exèrcit,será comandant d’una de les dues columnes del POUM al front d’Aragó.
Exiliat a França després de la guerra civil, Grossi fa balanç de la derrota de la revolució espanyola i ingressa a la IV Internacional, arribant a ser membre de la direcció del POSI. Quan va morir, el 1984, estava enormement il·lusionat per la celebració del 50è aniversari de l’octubre asturià, en els actes del qual participaria.