Carta Setmanal 1015 per descarregar en PDF
La supervivència del capitalisme encamina la humanitat a la barbàrie, com s’ expressa, entre altres aspectes, en les crisis recurrents, les guerres, la intensificació del genocidi de Palestina, el saqueig dels recursos naturals i, sobretot, la desvalorització de la força de treball que qüestiona les condicions de vida de la majoria de la població, que és la classe treballadora. En aquest context, molts dels seus vells partits han desaparegut o s’han convertit en marginals per la seva connivència amb el capital, mentre aixeca noves organitzacions que puguin ser efectivament un instrument en la lluita per les seves aspiracions.
Des de l’esclat de la crisi en els primers anys setanta, després del miratge de la suposada «edat daurada» que va seguir a la Segona Guerra Mundial, portem ja més de 50 anys sense una fase expansiva. La vella potència imperialista dominant, Estats Units, és un gegant amb peus de fang. Continua sent la primera potència, com mostren indicadors com el seu PIB, que és una quarta part del mundial quan només té un 4% de la població. O la seva despesa militar, que assoleix el 40% del total. Però alhora mostra una gran incapacitat per imposar elements d’ordre, que es revela en fets com el seu abandonament de l’Afganistan el 2021. Davant d’això, certs sectors que, de fet, defensen el capitalisme, apel·len a la idea d’un nou ordre mundial multilateral, la concreció final del qual podria ser el relleu dels EUA com a potència dominant, deixant aquesta condició a la Xina. Mentrestant, reivindiquen un paper progressiu al grup de països coneguts com a BRICS o més recentment BRICS+.
El millor exemple d’aquesta defensa del capitalisme el constitueix la pròpia burocràcia xinesa, com expressa el seu màxim dirigent, Xi Jinping, secretari general del Comitè Central del Partit Comunista de la Xina. És a dir, del partit-Estat que imposa unes duríssimes condicions d’explotació a la classe treballadora xinesa, com expliquem més endavant.
Jinping és el dirigent les formulacions del qual, completament alienes i contràries al marxisme, s’han constitucionalitzat sota el nom tan pompós com reaccionari de «Pensament de Xi Jinping sobre el socialisme amb característiques xineses per a una nova era». Entre els 14 punts de què consta, s’inclou la reivindicació del desmantellament de les conquestes de la Revolució (punt 3, sobre «la consolidació integral de les reformes») i de les fórmules estalinistes del «socialisme en un sol país» i el «marxisme-leninisme» (punt 7, sobre «Practicar els valors centrals del socialisme», que associen precisament al marxisme-leninisme i el socialisme amb característiques xineses).
Els BRICS són una força important en la configuració del panorama internacional. Elegim les nostres vies de desenvolupament de forma independent, defensem junts el nostre dret al desenvolupament i marxem junts cap a la modernització. Això representa la direcció del progrés per a la societat humana i tindrà un profund impacte en el procés de desenvolupament del món. Hem defensat l’ equitat i la justícia en els afers internacionals, hem defensat el que és correcte en les principals qüestions internacionals i regionals, i hem reforçat la veu i la influència dels mercats emergents i els països en desenvolupament. Els països BRICS defensen i practiquen sistemàticament polítiques exteriors independents. Sempre abordem les grans qüestions internacionals en funció dels seus mèrits, defensant el correcte i adoptant les mesures adequades. No regategem els nostres principis, no sucumbim a pressions externes i no actuem com a vassalls d’altres.
Això afirmava Jiping en el seu discurs, el 23 d’agost de 2023, en la 15a cimera dels BRICS celebrada a Johannesburg (https://legrandcontinent.eu/es/2023/08/26/nosotros-los-paises-de-los-brics-el-discurso-de-xi-jinping-en-johannesburgo-1/). Els BRICS podrien constituir una alternativa a la dominació imperialista d’EUA i, a més, una alternativa progressista. Què hi ha de cert?
Què són els BRICS?
D’acord amb la seva pròpia definició, «els BRICS són un grup informal d’Estats que comprèn la República Federativa del Brasil, la Federació Russa, la República de l’Índia, la República Popular de la Xina i la República de Sud-àfrica. Va ser la part russa la que va iniciar la creació dels BRICS» (https://infobrics.org/). El nom BRICS és un acrònim format amb les inicials dels noms dels cinc països.
El 20 de setembre de 2006, a proposta de Putin, va tenir lloc la primera reunió del que després serien els BRICS, encara sense Sud-àfrica. Va ser a Nova York, en ocasió d’una sessió de l’Assemblea General de l’ONU. El 16 de juny de 2009 es va celebrar la primera cimera, que va emetre un comunicat en el qual s’afirmava: «el diàleg i la cooperació dels països BRIC són propicis no només per servir els interessos comuns de les economies de mercats emergents i els països en desenvolupament, sinó també per construir un món harmoniós de pau duradora i prosperitat comuna» (https://infobrics.org/page/history-of-brics/). El 2010 es va unir Sud-àfrica i en l’esmentada cimera de 2023 es va acordar la integració d’altres sis Estats -Argentina, Aràbia Saudí, Egipte, Emirats Àrabs Units, Etiòpia i Iran-, que es fa efectiva en l’inici de 2024 excepte en el primer cas, per decisió del seu actual president (Aràbia Saudí no ha formalitzat l’ingrés encara). Amb ells, el nom del grup passa a ser BRICS+.
Amb dades del Banc Mundial del 2023, els BRICS sumaven el 24,6% de la producció mundial, quan la seva població suposava un 40,6% del total i el seu territori el 28,2%. Fins i tot sumant les cinc noves incorporacions, el PIB dels BRICS+ únicament augmenta fins al 27% del producte mundial, mentre que tan sols EUA produeix el 26% i el G7 suma el 44,4% (gairebé el doble per tant que els BRICS). En termes de renda per càpita, és de 14.250 dòlars a Rússia, 13.400 a la Xina, 9.070 al Brasil, 6.750 a Sud-àfrica i 2.540 a Índia. L’estatunidenca és 80.300 dòlars, entre 5,6 vegades més que Rússia i 31,6 vegades més que Índia.
Ni hi ha alternativa als EUA ni els BRICS podrien ser l’alternativa
Des del mètode amb què es pot explicar rigorosament el que passa, que és el marxisme, no se sosté que res canviï. Hi ha processos en curs -i els que podrien ocórrer- que modifiquen la situació. Però això no significa que els canvis puguin donar-se de qualsevol manera, de forma aliena al marc social en què s’ inscriuen. Altrament dit, que sota el capitalisme no hi ha espai per a «un món harmoniós de pau duradora i prosperitat comuna» es verifica empíricament (vegeu «La dislocació del mercat mundial i la crisi del capitalisme» en el nº 110, de març de 2022, de la nostra revista teòrica La Verdad).
La impossibilitat d’una alternativa a la dominació estatunidenca no es basa en la fortalesa d’aquesta -que, com dèiem, és un gegant, sí, però amb peus de fang-, sinó en la pròpia noció d’alternativa. És clar que les dades ressenyades són indicatives de la debilitat d’aquesta suposada alternativa dels BRICS, màxim considerant que la dominació, tot i que es fonamenti en una base material -econòmica i militar-, requereix i es plasma també en més plans, que inclouen, entre d’altres, el polític i l’ideològic-cultural. N’hi ha prou de citar al respecte que EUA realitza el 40% de tota la despesa militar mundial, que controla instàncies com l’FMI o el Banc Mundial, etc.
Però la mateixa raó per la qual Estats Units es mostra incapaç de posar ordre a escala mundial és la que fa descartar tota il·lusió d’un relleu, que sí que pogués imposar ordre sota el capitalisme (l’expropiació del capital sí que obriria aquesta possibilitat, però no és el que plantegen els BRICS, atesa la condició burgesa dels Estats que l’integren i burocràtica en el cas de la Xina). Aquesta raó és la crisi crònica del capitalisme lligada a l’agudització de les seves contradiccions, derivades de la llei del descens tendencial de la taxa de guany.
No obstant això, no va ser possible un cert ordre mundial el 1945? Sense discutir ara «quant d’ordre» hi va haver realment, el fet és que ara no existeix el que va fer possible el creixement postbèl·lic basat en les condicions excepcionals de la postguerra i en mitjans artificials de creixement (armament i crèdit sobretot): la dominació imperialista tan potent que ostentava EUA després de la guerra, gràcies a la col·laboració de l’estalinisme i la socialdemocràcia per contenir el moviment obrer (com tan nítidament mostra la foto de la conferència de Postdam, amb Truman -president dels Estats Units, ja primera potència imperialista-, Atlee -líder laborista britànic- i el mateix Stalin). Si això va ser una tragèdia en frustar la possibilitat revolucionària en curs, plantejar un sistema multipolar de dominació avui que permeti un ordre harmoniós és una farsa.
Avui tota idea d’alternativa, de relleu en la dominació capitalista és idealista, superficial, perquè desconsidera el rerefons de la crisi crònica, plasmada en una dislocació del mercat mundial que provoca la destrucció de forces productives cada vegada més sistematitzada: la fugida cap a davant del capital. Així, la debilitat teòrica d’un «ordre multilateral» naufraga no ja en l’adjectiu «multilateral», sinó en el substantiu «ordre» (una sort de patètica resurrecció de l’ultraimperialisme de Kautsky, que Lenin ridiculitzava en L’imperialisme, fase superior del capitalisme, de 1916, «el superimperialisme, la unió dels imperialismes de tot el món (…) un ultradisparat (…) la ‘teoria’ de l’ultraimperialisme és tan absurda com una teoria de la ultraagricultura«). Cap ordre és possible ja: la pugna competitiva que forma part constitutiva del capitalisme es presenta avui, en el context de l’ estretor del mercat mundial per a les necessitats de valorització del capital, pren inevitablement la forma del conflicte tan exacerbat que s’ expressa en les guerres, el saqueig dels recursos naturals, els intents d’ imposar una explotació laboral cada vegada més gran, etc.
El caràcter il·lusori d’un ordre multipolar -però dirigit en última instància per la Xina- es mostra amb claredat en la qüestió monetària, en la simplista idea que desplaçar el dòlar com a principal moneda és la forma de desplaçar EUA com a potència dominant. Però, en primer lloc, el dòlar continua sent avui la principal moneda, tot i que disminueixi el seu pes relatiu en l’economia mundial. Com explica l’FMI: «el dòlar d’EUA continua cedint terreny enfront de monedes no tradicionals en les reserves mundials de divises, encara que continua sent la principal moneda de reserva» (https://www.imf.org/es/Blogs/Articles/2024/06/11/dollar-dominance-in-the-international-reserve-system-an-update). El dòlar representa un 60%, mentre el renmimbi només el 3%!
Excedeix en molt el que cal explicar aquí del caràcter substantiu de la moneda i la seva concreció en l’ economia mundial actual. N’hi ha prou amb assenyalar que el rerefons de les qüestions monetàries és sempre la producció de valor com a premissa per a la valorització del capital, que avui pren forma a escala mundial. És a dir, sense menysprear els canvis que efectivament s’esdevenen en el terreny monetari, la pretensió que una modificació del pes relatiu de cada moneda -específicament una reducció del pes del dòlar- és la base per modificar el seu lloc en el mercat mundial constitueix un bon exemple de la pretensió de començar la casa per la teulada.
Per tant, no, no hi ha possibilitat de relleu del no-ordre mundial capitalista actual, dominat pels Estats Units, per un sí-ordre capitalista multipolar gràcies als BRICS, perquè, com s’evidencia cada vegada més, la supervivència del capitalisme condueix a la barbàrie.