Archivo por días: 29/05/2024

L’intent d’absorció del Sabadell pel BBVA: més centralització del capital i més destrucció d’ocupació i regressió social

Carta Setmanal 993 per descarregar en PDF

El passat mes d’abril, el BBVA ha tornat a intentar una fusió per absorció amb el Banc Sabadell que ja va tractar de dur a terme el 2020. Les negociacions han resultat infructuoses pel moment, fins el punt que el BBVA ha optat per llançar una OPA hostil, és a dir, una oferta de compra massiva d’accions a un preu determinat, per fer-se amb el control del Sabadell, sense que se sàpiga encara quin serà el resultat d’aquest conflicte entre capitals

En cas d’arribar a bon port, l’entitat resultant d’aquesta operació es convertiria en el primer banc espanyol per capitalit- zació borsària, amb més de 72.000 milions d’euros, i el segon tant per actius, (670 milions aproximadament) com per volu- men de dipòsits (uns 370.000 milions). En principi, també ocuparia el segon lloc segons la mida de la plantilla, amb uns 140.800 euros, tot i que a la llum d’altres experiències és segur que aquesta xifra cauria poc temps després de l’operació.

Aquesta notícia no és més que l’últim capítol d’ un imparable procés de cen- tralització bancària que el sector bancari espanyol ha experimentat al llarg de mol- tes dècades. Aquest procés respon a la lò- gica pròpia d’ acumulació capitalista, que genera dos processos interrelacionats, però que convé diferenciar: la concentració i la i centralització de capital. Mitjançant la concentració, els capitals augmenten el seu tamany i el seu pes en el mercat per mitjà de noves inversions. La centralització, per la seva banda, augmenta la seva mida apropiant-se d’ altres capitals ja existents a través de procesos com les fusions o les absorcions.

La centralització del capital bancari a Espanya és un procés que es va llançar sense possibilitat de tornada enrere abans de la incorporació a la Unió Europea i que no ha fet més que accelerar-se a mesura que s’ha anat aprofundint el procés d’integració i, sobretot, a partir de la Gran Recessió de 2007/08. Així, de les cinquanta-cinc entitats que existien el 2009 s’ha passat a deu a partir del 2021, any en què es van produir els dos últims episodis d’aquesta llarga sèrie: al març, l’absorció de Bankia per part de Caixabank i, al juliol, la de Liberbank per part d’Unicaja.

Com a conseqüència, el sector bancari espanyol arreplega les xifres de concentració més elevades de la seua història. L’índex Herfindahl- Hirschman que calcula el Banc Central Europeu per avaluar el grau d’oligopolització del mercat bancari als països de la Unió Econòmica i Monetària, va assolir el 2022 els 1.327 punts, xifra que triplica l’existent abans de la Gran Recessió i que indica un grau de centralització superior al d’Alemanya,  França, Itàlia o Portugal. El resultat és que els quatre primers bancs espanyols (Santander, BBVA, Caixabank i Sabadell) copen el 75% dels dipòsits de les deu majors entitats financeres i gairebé el 40% dels actius financers.

Per suposat, la centralització no només implica l’oligopolització radical del mercado bancari, sinó que es fa amb un objectiu central: imposar processos de destrucció d’ocupació sense precedents en aquest sector. De fet, es calcula que, des dels gairebé 280.000 empleats bancaris que hi havia a Espanya el 2008, hem passat a poc més de 160.000 el 2022, la qual cosa suposa una reducció de les plantilles de més del 40%. En el cas de la hipotètica fusió entre el BBVA i el Sabadell, es calcula que podria donar lloc a l’acomiadament al voltant de 4.000 empleats.

Així mateix, aquesta dinàmica ha donat lloc al tancament de milers d’ oficines bancàries. De les més de 45.600 que hi havia el 2008 a Espanya s’ha passat a poc més de 17.500  el 2022, la qual cosa suposa la desaparició d’un 60% de les sucursals. La incidència ha estat especialment virulenta a les zones rurals i afecta especialment les persones més grans, acostumades a un tracte personal que va a poc a poc desapareixent en nom d’ una tecnificació radical del negoci bancari.

Aquesta tendència de destrucció d’ em- pleos i tancament d’ oficines no és exclusiva del nostre país, sinó la tònica general a tota la UEM, tot i que és cert que el cas espanyol és especialment sagnant. En el mateix període 2008-2022, els bancs de la zona euro van passar de tenir 2,22 a 1,75 milions d’empleats, la qual cosa suposa la desaparició de gairebé 470.000 llocs de treball en aquest sector, és a dir, un 21%. De la mateixa manera, el nombre de sucursals s’ha reduït en gairebé 75.000, des de les 184.000 fins a menys de 109.000, una disminució del 41%.

Aquesta destrucció massiva d’ocupacions i oficines està provocant un augment inèdit de la intensitat del treball bancari. Segons l’Associació d’Usuaris Financers, del miler aproximat de clients que s’atenen- dia a cada sucursal el 2008 s’ha passat a més de 2.700. I, no oblidem, amb un 40% menys d’empleats de mitjana en cadascuna d’elles, com ja hem comentat. De fet, la situació dels treballadors ban- caris està assolint nivells insostenibles, raó per la qual s’han dut a terme ja algunes mobilitzacions. Un exemple és la mobilització del passat 8 de febrer i, sobretot, la vaga del 22 de març, la primera en quaranta anys, amb un seguiment supe- rior al 75%, segons els sindicats. En aquestes mobilitzacions i vagues s’estan exigint convenis que recullin millors condicions de treball i també pujades salarials en un

 

 

Nuestra Carta Semanal se publica en castellano y catalán. Podéis descargar ambas versiones en nuestra web

sector amb una enorme i creixent desigual- tat entre la plantilla i els directius. Segons els sindicats, els executius de banca arriben a guanyar 300 vegades més que els empleats de qualsevol sucursal.

Evidentment, l’objectiu d’aquests pro- cessaments no és altre que augmentar la rendibilitat del capital bancari. Així, gràcies a aquesta centralització, la banca espanyola ha tingut la possibilitat de bloquejar en gran mesura la translació als dipòsits dels seus clients la pujada dels tipus d’interès imposada pel Banc Central Europeu, cosa que ha augmentat enormement els seus marges de guany. Es calcula que la remuneració que els bancs espanyols ofereixen pels dipòsits dels seus clients és un 33% inferior a la mitjana de la zona euro. Aquesta situació ha permès que els cinc principals bancs (Santander, BBVA, Caixabank, Sabadell i Bankinter) al- 2023 la xifra de 26.088 milions d’euros de beneficis, un 27% més que en l’exercici previ, en el qual, al seu torn, havien guanyat 20.573 milions, un 28% més que el 2021. En conjunt, la banca espanyola ha augmentat els seus guanys un 62% en els dos últims anys gràcies a la pujada de tipus d’interès impulsada pel BCE en conjunció amb el poder de mercat que els atorga la centralització, la repressió salarial i l’augment de la intensitat del treball bancari. A més de la centralització del capital,

la dinàmica del sector bancari ha fet que totes les caixes d’estalvi que hi havia a Espanya hagin passat a formar part d’altres bancs o s’hagin fet. D’aquesta manera, s’ha

abolit pràcticament en la seva totalitat la banca de propietat pública al nostre país i, de pas, no només s’ ha empitjorat el servi- cio dels clients més vulnerables i s’ han empitjorat notablement les condicions laborals dels empleats bancaris, sinó que s’ha eliminat una de les poques eines que existien per a la canalització de recursos financers cap als segments més empobrits de la classe treballadora.

Aquesta dinàmica de centralització del capital bancari és obertament impulsada pel BCE i també pels mateixos Estats. Així ho evidencien, per exemple, les recents declaracions públiques en un fòrum de Luis de Guindos, vicepresident del BCE, i les d’Emmanuel Macron, president francès, en una entrevista amb Bloomberg. Tots dos van explicitar la seva posició fermament favorable a operacions que identifiquen com a processos de “consolidació” del capital bancari europeu. La intenció, tant en el cas del BCE com dels Estats, és convertir certs bancs europeus en entitats amb una mida que els permeti competir en l’economia mundial.

En qualsevol cas, la tendència a la cen- tralització del capital no és una estratègia política europea particular, sinó una dinà- mica pròpia del capitalisme que s’ expressa a tots els països centrals. És el cas, per exemple, dels Estats Units, on el per- centatge d’actius en mans dels tres bancs més grans en relació amb el total del sector ha passat del 21% el 2000 al 38% el 2021. En resum, podem afirmar que, sigui

quina sigui la resolució d’aquest conflicte puntual entre el BBVA i el Sabadell, el capital bancari continuarà amb un procés de centralització que és conseqüència tant de la pròpia lògica del sistema com de l’es- tratègia del BCE i dels Estats. Els prin- cipals perjudicats són tant els seus propis empleats, cada vegada més explotats, com a la resta dels assalariats, que no tenim més remei que seguir utilitzant els serveis d’aquestes entitats oligopòliques per cobrar els nostres sous, pagar les factures, finançar les compres i endeutar-nos de per vida per poder accedir a un habitatge.

Nosaltres no prenem partit per uns capitals o uns altres, perquè els problemes procedeixen del capital, sense cognoms. Però sí que defensem la intervenció de l’Estat en el sentit d’imposar condicions severes per a la pràctica bancària. Una pràctica a favor no de la minoria (com amb els rescats per a les entitats que desnonaven sistemàticament a famílies de la classe treballadora), sinó de la majoria, el que finalment ha d’acabar desembocant en la seva nacionalització. Perquè no n’hi ha prou amb un banc públic que, mentre convisqui amb els privats, acaba necessàriament actuant d’acord amb la lògica mercantil; com passa per exemple amb les universitats públiques que cada vegada en major mesura es gestionen a la manera de les privades, impedint la seva necessària funció social de garantir la promoció del con- fonament científic i el dret democràtic a l’ educació per a tota la població, amb independència del nivell de riquesa familiar..