Cas Ferrovial: el que falta és voluntat política

Carta Setmanal 930 per descarregar en PDF

El president del Govern espanyol ha acusat el principal propietari de Ferrovial, Rafael del Pino, de falta de patriotisme i li ha retret el seu escàs grau de compromís amb el país per la seva decisió de traslladar la seva seu social des d’Espanya a Països Baixos.

N’hi ha que apel·len a la suposada lleialtat que l’empresa hauria de professar a l’Estat espanyol.  Però el capital únicament es deu al principi sacrosant de la rendibilitat, de tal manera que aprofita tot el potencial que el marc jurídic que regula l’ activitat econòmica ofereix per garantir l’obtenció del màxim nivell de benefici possible. I Aquestes empreses fan el que la UE i el govern espanyol els permet i els anima a fer, perquè els tractats europeus acaben amb la sobirania nacional com s’ha conegut fins ara. La UE desdibuixa els marcs nacionals tant per als estats com per a les multinacionals. Sobretot per a aquestes.

En aquest marc, l’elecció de la nova seu fiscal obeeix a un moviment per reduir costos mitjançant la rebaixa fiscal que suposaria tributar al país neerlandès. Des de fa anys, aquest país ofereix una suculenta via per eludir el pagament d’impostos sobre els beneficis generats per les companyies multinacionals, havent-se generalitzat l’expressió de «sandvitx holandès» per referir-s’hi. Concretament, en el marc dels convenis que aquest país té signats amb les seves antigues colònies, que en la seva majoria són considerades paradisos fiscals, és possible que es puguin transferir els beneficis generats per les empreses radicades a Països Baixos a aquests territoris. Per tant, la normativa vigent permet aquest tipus d’ operacions que, en respectar el marc jurídic no estan penalitzades legalment.

Segons el rànquing del Corporate Tax Haven Index de 2021, publicat per la Tax Justice Network, els Països Baixos són el 4t major paradís fiscal del món: https://cthi.taxjustice.net/en/ Entre els primers llocs d’aquest mateix rànquing apareixen altres països de la UE, com Luxemburg o Irlanda.

A més, als Països Baixos l’empresa podrà intentar refinançar el seu endeutament, aprofitant-se de la millor qualificació (AAA) respecte a l’espanyola (A), d’acord amb Standard & Poor’s. I, de pas, fa campanya política en favor de la dreta que, mai s’ha d’oblidar, té gens franquistes. En tot cas, aquests moviments no poden descontextualitzar-se de la situació general de la dislocació del mercat mundial i els seus efectes en les estratègies del capital. El canvi de seu als països baixos té a més un objectiu prioritari: cotitzar a la borsa de New York. El 85 per cent dels negocis de Ferrovial són a l’estranger, particularment als USA. Segons Expansión i Cinco Días Ferrovial ja té nous contractes per més de 4000 milions de dòlars en aquest país… és només una sindicació dels efectes de l’ofensiva de Biden per atreure empreses europees a partir de La llei de Reducció de la Inflació, un programa dotat amb 391.000 milions en crèdits fiscals i subvencions.

Aquest moviment no pot ser sorpresiu per a cap altre Govern europeu. Des que la Unió Europea posa en marxa, el 1986, l’ Acta Única Europea, garantint el marc de lliure mobilitat de capitals en terreny europeu, els Estats dels països adherits al projecte d’ integració han emprès una veritable carrera competitiva de reformes fiscals. L’objectiu ha estat el d’afavorir la imposició que recau sobre el capital per, d’una banda, atreure el capital internacional i, de l’altra, intentar retenir el capital nacional. Això ha suposat una renúncia a una ingent quantitat de recursos per part dels Estats, que han exigit un esforç de tributació creixent a les rendes del treball per contrarestar l’atenuació de les càrregues fiscals sobre el capital. A Espanya, recordem que més del 80% de la recaptació per IRPF correspon a rendes del treball (que suposen menys del 50% de la Renda Nacional)

La UE és la barra lliure per al capital

Tots els Estats europeus han quedat sotmesos a aquesta pressió. I l’espanyol no ha representat cap excepció. A les rebaixes de la imposició directa sobre els beneficis -el tipus nominal ha descendit des del 35% fins al 25% en les últimes dècades i s’han ampliat les deduccions tant de la base com de la quota imposable- cal afegir aquelles aplicades sobre les rendes derivades de l’estalvi en l’IRPF – han gaudit d’un tipus impositiu únic,  independent de l’ aplicat sobre les rendes procedents del treball i més reduït. A més, s’han incrustat en el sistema fiscal espanyol alguns elements com les SICAV o les ETVE: (Societats d’Inversió de Capital variable i Entitats de Tinença de Valors Estrangers, entitats radicades a Espanya, que gaudeixen d’un règim fiscal especial, molt més favorable per als seus propietaris. Dit més clarament: una forma legal per pagar menys impostos.

El marc fiscal que ofereix Països Baixos és d’acord amb els principis que imperen en el mercat únic europeu, i que també han assolit el cas espanyol. No podia ser d’ una altra manera tenint en compte el caràcter de classe del propi procés d’ integració. El Govern espanyol, per la seva banda, al·lega haver instat els propietaris de l’empresa a replantejar-se la seva decisió, tenint en compte el suport que aquesta empresa ha rebut de l’Estat, des de la seva creació en règim franquista fins al període recent, durant la recessió vinculada a la pandèmia.

En el període recent l’ empresa ha rebut suport estatal, fonamentalment, a través de dues vies. Va gaudir del rescat per part de l’Estat sobre les autopistes de peatge mitjançant el qual es van socialitzar les pèrdues d’aquestes empreses, (amb un cost estimat d’entre 1.000 i 3.000 milions d’euros) . Ferrovial va absorbir una part significativa dels fons dedicats a aquest rescat.

Els qui critiquen la «falta de patriotisme» de Ferrovial ressalten el suport rebut per part del Govern autodenominat progressista del PSOE i UP, a través dels ERTE. La ministra de Treball, Yolanda Díaz ha criticat la decisió de la constructora després d’haver-se beneficiat de les ajudes estatals durant la fase més dura de la recessió1. D’aquesta manera, la confessió involuntària de Yolanda Díaz que els ERTE eren ajudes a les empreses sembla contradictòria amb el discurs que eren mesures per evitar acomiadaments, i posa de manifest el veritable caràcter dels ERTE, tot i que es venguessin com un element més de l’anomenat escut social: en realitat,  no representen més que una altra via diferent per socialitzar pèrdues de caràcter privat. És a dir, més enllà que permetin maquillar les estadístiques sobre l’atur, a través dels ERTE l’Estat acaba assumint costos que corresponen al capital.

Afegidament, Ferrovial, igual que les altres grans constructores, va manipular durant dècades licitacions públiques a Espanya i va formar part de diversos càrtels, tal com ha vingut denunciant la CNMV en múltiples ocasions, tot i que amb escàs èxit2.

Com hem assenyalat, la legislació en relació amb l’ actuació de les grans empreses, específicament els seus moviments internacionals, és pràcticament de barra lliure, especialment a partir de la constitució del mercat únic amb l’ Acta Única de 1986. El mateix passa amb la normativa relativa a la recepció d’ajudes públiques, que a penes conté exigències. L’ Estat actua com un autèntic instrument per afavorir l’ acumulació del capital, en particular de certs segments d’ ell, en aquest cas el d’ un dels sectors mimats del capitalisme espanyol, el de les constructores, que viuen en gran mesura de la teta de l’ Estat i l’ actuació del qual està relacionada amb l’ especulació immobiliària que tant patiment provoca a grans sectors de la classe treballadora.

Segur que no es pot intervenir? No és possible actuar en favor de la majoria, que és la classe treballadora?

Com en molts altres casos, tal que el de Nissan el 2020, s’al·lega la inevitabilitat d’aquestes fugues de capitals, emparades en una suposada lliure competència, que no obstant això no opera en relació amb procediments com el del repartiment dels contractes públics. En tot cas, no és inevitable. Entre els qui l’al·leguen es troben els qui busquen així tapar la seva responsabilitat política per no fer res. Però clar que és possible intervenir, en favor de la majoria, que és la classe treballadora, sempre que hi hagi la voluntat política de fer-ho. Almenys en dos planols: amb caràcter immediat eliminant els ajuts públics al gran capital, imposant condicions estrictes per a l’ activitat empresarial, inclosa la gestió dels seus guanys, les condicions laborals de la seva plantilla, etc.

I més enllà de l’ immediat, a través d’ una política que posi els mitjans de producció al servei de la població, per assegurar que els béns i serveis elementals ostenten la condició de drets, garantint per tant el seu accés al conjunt de la població, i no la de mercaderies, que provoca la privació d’ ells per a sectors amplis. Posar-la al servei de la població, com? A través de tots els mitjans necessaris, que poden ser en primera instància impositius o regulatoris, però que en cap cas poden excloure’ n l’ expropiació.

Tal vegada se’ns digui que estem impedint la llibertat d’empresa. En aquest cas, respondrem que no tenim cap dubte en el dilema entre la llibertat d’ empresa i les legítimes aspiracions de treballadores i treballadors a satisfer les seves necessitats, d’ acord amb el que la seva productivitat fa possible. Perquè, com explicava Marx al Discurs sobre el lliure canvi, pronunciat el 9 de gener de 1848 a la Societat Democràtica de Brussel·les:

Què és, doncs, el lliure canvi en l’estat actual de la societat? És la llibertat del capital. Quan heu fet desaparèixer les poques traves nacionals que encara obstaculitzen la marxa del capital, no haureu fet més que concedir-li plena llibertat d’acció. Per favorables que siguin les condicions en què es faci l’ intercanvi d’ una mercaderia per una altra, mentre subsisteixin les relacions entre el treball assalariat i el capital, sempre existiran la classe dels explotadors i la classe dels explotats

No us deixeu enganyar per la paraula abstracta de llibertat. Llibertat de qui? No és la llibertat de cada individu amb relació a un altre individu. És la llibertat del capital per matxacar el treballador3.

En política econòmica, dona igual el color polític del govern quan se sotmet a les exigències del capital financer, vehiculitzades a través dels seus organismes (FMI, UE). Però no es pot dir seriosament que no es pot fer res. Es pot fer tot, si es posen per davant les reivindicacions de la majoria, sense sotmetre-les a cap condició. Aquesta i no una altra és la qüestió.

1 «Yolanda Díaz recorda que Ferrovial es va acollir a diversos ERTE i va ser salvada amb diners públics espanyols», en el diario.es (2/mar/2023):

www.eldiario.es/politica/ultima-hora-actualidad-politica-directo_6_9996905_1097859.html

2 El Diari (3/3/2023): «Ferrovial va manipular durant dècades licitacions públiques de cents de milions a Espanya»: www.eldiario.es/economia/ferrovial-manipulo-durante-decadas-licitaciones-publicas-cientos-millones-espana_1_10002739.html

— 3 En www.marxists.org/espanol/m-e/1847/miseria/009.htm

Deja una respuesta

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.